PRÒLEG

En la mitologia popular barcelonina els indians que retornaven d’Amèrica són autèntics models de triomf social (tot i que la fortuna d’alguns tingués un origen molt tèrbol). En canvi, anar a l’Àfrica generalment constituïa una autèntica maledicció. A causa de les campanyes del Marroc, tan celebrades pels militars africanistes, l’Àfrica era sinònim de xinxes, de minses racions militars, de l’amenaça contínua dels pacos (franctiradors...), de vexacions i amenaces infligides pels comandaments als reclutes, de desapareguts que mai no tornarien a les seves llars... Les conflictives descolonitzacions del Marroc, Guinea, Ifni i el Sàhara van acabar de reblar el clau. Els catalans que eren allà van retornar amb una mà al davant i l’altra al darrere, i no van voler tornar a sentir a parlar del continent africà.

Durant el franquisme, com a mínim en els seus primers anys, els rancis militars africanistes feien contínues proclames d’africanitat, en un intent d’aconseguir l’amplia ció de l ’imperi espanyol amb una bona porció de Marroc, o molt més. Però aquesta onada de fervor colonial africà no va arribar a la majoria de la població de la capital catalana. Durant molts anys els barcelonins van mirar amb enveja i un cert ressentiment cap a Europa. Mentre els diners corrien per l’Europa de la postguerra mundial, Espanya encara arrossegava la llarguíssima crisi de postguerra i molts espanyols havien de marxar a treballar cap a aquell Nord pròsper que cantava Espriu. I mentre els europeus gaudien de democràcia i de llibertats (i fins i tot de pornografia), els barcelonins havien de sobreviure en una societat dictatorial, repressiva i puritana. Com ens podria estranyar que s’emmirallessin en una terra que se suposava habitada per gent “neta i noble, culta, rica, lliure, desvetllada i feliç”?

Barcelona no parava de fer pro clames, de v egades fins i tot excessives i servils, d’europeïtat. L’ingrés a la Comunitat Econòmica Europea el 1986, per a molts, va ser un autèntic somni. En aquell temps gairebé no hi havia africans a Barcelona (l’arribada massiva d’immigrants va ser posterior). La capital catalana vivia d’esquena a l’Àfrica i s’esforçava a oblidar el passat que posava en contacte ambdues societats. Però és obvi que l’Àfrica era massa a prop de les costes catalanes perquè Barcelona hagués restat immune a la seva influència.

Aquest llibre de Joan M. Serra posa de manifest allò que fàcilment es dedueix mirant el mapa: que Catalunya ha tingut intensos contactes amb l’Àfrica, violents i pacífics, al llarg de la seva història. No només hi ha una Barcelona africana avui, sinó que al llarg de la història hi ha hagut múltiples

Barcelones africanes. I el nostre univers mític també té l’empremta, inevitable, del contacte amb el continent africà.

L’autor es capbussa en el passat i el present de Barcelona, per teixir un mapa, no només cartogràfic sinó també mental, de les relacions euroafricanes. I ho fa pràcticament en solitari, perquè fins ara s’havia dedicat molt poca atenció al tema. L’autor d’aquest llibre explora la història barcelonina i troba moltes relacions amb el continent africà, començant per aquelles llunyanes dates en què els predicadors cristians arribaven a Barcelona procedents del Magrib.

Joan M. Serra dissenya un re - corr egut històric, amb gràcia i saviesa, que ens passeja per la conquesta musulmana de bona part de Catalunya, per les expedicions militars catalanes per la Mediterrània, per la presència d’esclaus africans als mercats barcelonins, per la influència dels descobriments àrabs en la ciència catalana medieval, per la recerca catalana del regne del preste Joan, per la conquesta catalana de les Canàries, per les activitats de cors dels mariners catalans, per l’expulsió dels moriscos, per les expedicions bèl·liques barcelonines dins les lògiques del colonialisme espanyol... El lector sens dubte podrà veure la història de la ciutat des d’una òptica original.

No és un llibre que pretengui definir les relacions de Barcelona amb Àfrica com a idíl·liques. De fet, l’autor no defuig els temes incòmodes: les guerres constants, els saqueigs, l’esclavatge, la xenofòbia... I així aconsegueix oferir-nos un relat que ens obliga a interrogar-nos sobre la nostra ciutat. Girar la mirada a l’Àfrica és una forma d’aconseguir una altra visió de la pròpia realitat catalana. Allò que van fer els barcelonins amb els africans ajuda a entendre, també, allò que vam cometre entre nosaltres mateixos.

Però, a més a més, Joan M. Serra ens apropa a una altra Barcelona africana, la que, avui dia, posa en contacte els barcelonins nascuts a la ciutat, amb barcelonins procedents de diferents indrets de l’Àfrica. I, sobretot, amb les seves mostres culturals: llengües, literatures, arts, gastronomia, rituals... La Barcelona africana és, sobretot, una guia per apropar-se d’una forma diferent a la realitat africana, sense sortir de la capital catalana. Aquest llibre és una guia que ens condueix per les cicatrius que perduren, al teixit urbà, dels contactes euroafricans, però també ens apropa a les comunitats africanes que han esdevingut barcelonines.

Gustau Nerín

Antropòleg