PRÒLEG En la mitologia popular barcelonina els indians que retornaven d’Amèrica són autèntics models de triomf social (tot i que la fortuna d’alguns tingués un origen molt tèrbol). En canvi, anar a l’Àfrica generalment constituïa una autèntica maledicció. A causa de les campanyes del Marroc, tan celebrades pels militars africanistes, l’Àfrica era sinònim de xinxes, de minses racions militars, de l’amenaça contínua dels pacos (franctiradors...), de vexacions i amenaces infligides pels comandaments als reclutes, de desapareguts que mai no tornarien a les seves llars... Les conflictives descolonitzacions del Marroc, Guinea, Ifni i el Sàhara van acabar de reblar el clau. Els catalans que eren allà van retornar amb una mà al davant i l’altra al darrere, i no van voler tornar a sentir a parlar del continent africà. Durant el franquisme, com a mínim en els seus primers anys, els rancis militars africanistes feien contínues proclames d’africanitat, en un intent d’aconseguir l’amplia ció de l’imperi espanyol amb una bona porció de Marroc, o molt més. Però aquesta onada de fervor colonial africà no va arribar a la majoria de la població de la capital catalana. Durant molts anys els barcelonins van mirar amb enveja i un cert ressentiment cap a Europa. Mentre els diners corrien per l’Europa de la postguerra mundial, Espanya encara arrosse-
gava la llarguíssima crisi de postguerra i molts espanyols havien de marxar a treballar cap a aquell Nord pròsper que cantava Espriu. I mentre els europeus gaudien de democràcia i de llibertats (i fins i tot de pornografia), els barcelonins havien de sobreviure en una societat dictatorial, repressiva i puritana. Com ens podria estranyar que s’emmirallessin en una terra que se suposava habitada per gent “neta i noble, culta, rica, lliure, desvetllada i feliç”? Barcelona no parava de fer proclames, de vegades fins i tot excessives i servils, d’europeïtat. L’ingrés a la Comunitat Econòmica Europea el 1986, per a molts, va ser un autèntic somni. En aquell temps gairebé no hi havia africans a Barcelona (l’arribada massiva d’immigrants va ser posterior). La capital catalana vivia d’esquena a l’Àfrica i s’esforçava a oblidar el passat que posava en contacte ambdues societats. Però és obvi que l’Àfrica era massa a prop de les costes catalanes perquè Barcelona hagués restat immune a la seva influència. Aquest llibre de Joan M. Serra posa de manifest allò que fàcilment es dedueix mirant el mapa: que Catalunya ha tingut intensos contactes amb l’Àfrica, violents i pacífics, al llarg de la seva història. No només hi ha una Barcelona africana avui, sinó que al llarg de la història hi ha hagut múltiples 5
LA BARCELONA AFRICANA.indd 5
23/10/17 16:17
