Barcelona La ciutat dibuixada

BARCELONA B A RC E L O N A G E R A R D RO S É S L A C I U TAT D I B U I X A D A

«Aquest llibre de dibuixos de Barcelona és un recull renovat d’indrets de la ciutat que en alguns casos he repetit centenars de vegades, sempre a mà i amb el seudònim Sèsor, que no és altra cosa que el meu cognom al revés.»

Gerard Rosés

GERARD ROSÉS L A C I U TAT D I B U I X A D A

BARCELONA GERARD ROSÉS L A C I U TAT D I B U I X A D A

BARCELONA GERARD ROSÉS L A C I U TAT D I B U I X A D A

—

[5]

—

—

[6]

—

Índex

9 Barcelona. La ciutat dibuixada

35 Passeig de Gràcia I

13 La Barceloneta

36 Passeig de Gràcia II

14 Platja de l’Hotel Vela

37 Casa Milà. La Pedrera

15 Portal de la Pau

38 Casa Terradas. Casa de les Punxes

16 Vila Olímpica

39 Sagrada Família

17 Parc de la Ciutadella

40 Hospital de Sant Pau

18 Arc de Triomf

41 Park Güell I

19 Mercat de Santa Caterina

42 Park Güell II

20 Palau de la Música Catalana

43 Park Güell III

21 Santa Maria del Mar

44 Mercat dels Encants

22 Plaça de Sant Jaume.

Ajuntament de Barcelona

45 Teatre Nacional de Catalunya

23 Carrer del Bisbe

47 Camp Nou. Futbol Club Barcelona_

24 Catedral

48 Avinguda Diagonal

25 Plaça Nova

49 Parc de Joan Miró

26 Plaça Reial

50 Montjuïc. Fundació Joan Miró

27 Mercat de la Boqueria

51 Montjuïc. Estadi Olímpic

28 Rambla de les Flors

52 Montjuïc. Palau Sant Jordi

29 Font de Canaletes

53 Montjuïc. Poble Espanyol

30 Carrer d’Elisabets

54 Montjuïc. Museu Nacional d’Art de Catalunya

46 Plaça d’Espanya. Les Arenes

31 Museu d’Art Contemporani de Barcelona

55 Tibidabo. Tramvia Blau

32 Plaça de Catalunya

56 Tibidabo. Parc d’Atraccions

33 Carrer de Pelai

57 Torre de Collserola

34 Gran via de les Corts Catalanes

59 Gerard Rosés

—

[7]

—

Barcelona. La ciutat dibuixada Vicenç Altaió

Barcelona ha rebut tants sobrenoms com en lloança o a contrallum són motejades les persones humanes en funció de la seva procedència o del seu estar, en blanc i en negre: de «Ciutat Comtal» a «Cap i Casal» i de «Ciutat d’Or» a «Ciutat de les Bombes», o fins i tot, a manera de subjecte, d’«Emperador del Paral·lel» a «Guapa»; i, ara, a causa de la visibilitat mundial sense aturador que li donaren els Jocs Olímpics en la direcció de convertir-la en «la NY d’Europa», ha acabat com a «ciutat de destí turístic». Res s’acaba. Les ciutats tenen una vida llarga. Un ésser en el temps que avui està posat a prova per la congelació de la instantània fotogràfica amb una metafísica tecnològica que emula l’execució del dibuix en directe i a l’instant. Una ciutat és un ésser viu en mutació permanent que s’alimenta de la seva depredació tot posant cara de bona salut.

El que la imatge renova seran les ruïnes del present construït sobre les runes del passat.

Qüestió de formes i d’estil, no de matèria. L’art fa i desfà, i refà, i es desplaça. La ciutat, com l’art, camina.

Com el seny de bona part dels artistes que malviuen de la seva genialitat a la recerca de l’expressió estètica i del seu fer, Barcelona és fracàs de la seva esplendor i plenitud de la seva podridura. O a l’inrevés. Heus-ne aquí un clar testimoni: els llocs més emblemàtics i comunament universals de Barcelona han estat dibuixats en negre, amb un traçat ràpid i bellugadís, propi de la mà díscola, i el punt de vista de Sésor, un pseudònim girat a partir del nom de l’artista Gerard Rosés. Hi ha alguna cosa de vivesa i de lletjor al mateix temps. Sense color, sense realisme fotogràfic, aquests models de volum arquitectònic han estat dibuixats, entre finals del segle xx i primers del segle xxi, com els cossos nus i bells dels joves a les acadèmies de pintura a principis del segle xx. La lletgesa de la bellesa era una forma de recerca i d’autenticitat per part d’aquells artistes nous i rebels.

—

[9]

—

El/la model Barcelona també ha sofert el punt de vista del nostre artista fora acadèmia, una mica pòtol i mig underground, com correspon a una colla d’artistes barcelonins rars del període de l’anomenada «transició». Artistes que no abandonaren el modernisme de la bohèmia, ni l’antinoucentisme del periodisme popular, i que en el moment de l’assimilació de les avantguardes artístiques i l’eclecticisme s’aferraren en oposició al nou dogma abstracte, informal i deconstructiu. Pocs, entre ells dels pocs, Rosés.

La Barcelona viscuda per l’artista que aquest quadern aplega ve d’una llarga transformació: des de la subversiva en blanc i negre en la nit negra de la dictadura fins a la seva transformació en un urbanisme higiènic amb policentres museïtzats un cop arribada la democràcia. Aquest model va trobar en el procés de comunicació global un aliat eficaç en la publicitat hedonista de les imatges que Barcelona fabricava d’ella mateixa com a carcassa de maquetes sense vida interior. De la ciutat que es prometia com a ciutat de la cultura a la ciutat de les formes. Barcelona. La ciutat dibuixada aplega en un itinerari urbà els dibuixos que l’artista Gerard Rosés, expulsat de la ciutat de l’art, feia en un exercici en directe davant dels edificis per guanyar-se la vida i poder practicar l’art que volia. El que in situ esdevenia un fetitxe portàtil i efímer per als compradors colonitzadors de la imatge –«jo vaig ser aquí»–, ara, un cop aquí salvats del consum, reunits i ordenats, els dibuixos prenen tot un altre sentit.

Ni el dibuixant ni el mercat florent eren una finalitat en si. Els dibuixos eren fets per poder ser. I eren venuts i escampats com a obres d’un anònim desconegut sense signatura real. L’artista autèntic és lliure de pintar el que vol, com la ciutat que es feu per damunt de la vida suburbana de la gent a la qual pretesament servia. Barcelona, en aquest cas, s’automostrava amb edificis històrics i de nova planta, i la gent, com a ciutat mediterrània de bon clima, transita a l’interior dels dibuixos en convivència amb els que hi juguen, els que hi viuen, els que hi reivindiquen i els que observen amb meravella. Els dibuixos de Sésor mantenen un equilibri entre la carcassa de l’edifici, en perspectiva o frontal, en línia i amb taca, amb les persones en individualitat i en multitud urbana, no pas en massa. Un humanisme subjacent en una harmonia equilibrada malgrat el desequilibri de lluita entre el volum de l’arquitectura i la forma humana, entre la ciutat dels arquitectes i la ciutat dels artistes genials que es feren fora de Barcelona i que ara en són el vivent fossar patrimonial: Picasso, Miró, Dalí, Tàpies. Res de mimesi sobre l’avantguarda reivindicada en els setanta i vuitanta no afecta tampoc l’estil d’aquests dibuixos d’escola de ninotaire, populars.

—

[ 10 ]

—

El quadern Barcelona. La ciutat pintada resumeix en un sol dibuix per a cada indret, un rere l’altre i un altre, estampat, els molts dibuixos que d’un mateix motiu van ser fets en original; i relligats els diversos llocs més emblemàtics de la ciutat del període pre i postolímpic, tot creant un mosaic positiu del tresor públic. Salvats així, són el testimoni d’una ciutat que va viure una transformació d’embelliment de les formes arquitectòniques del passat i de naixença de noves formes de singularitat tardoracionalista i postmoderna, i que va ser model per a urbanistes internacionals i objecte de contemplació i gaudi per als nous viatgers il·lustrats aiguabarrejats amb el turisme especulatiu i depredador. En ella i des d’ella –la ciutat–, i amb elles –les persones–, hi va sobreviure el pintor Rosés, camuflat i a punt. Gràcies al seu fer, l’art elevat de l’arquitectura ha sobreviscut amb la tensió trèmula que li dona el seu art popular. Sense cultura no hi ha bellesa. Bé valia que Rosés sobrevisqués del seu Sésor.

Tanmateix, en un exercici de lliure comparació, he de portar fins aquí una interpretació i una interpel·lació. Què en sobreviurà de la ciutat dibuixada sinó el dibuix que l’habita? Tinc al davant una col·lecció de postals d’ara fa poc més d’un segle, amb convents, capelles, esglésies, parròquies, cases rectorals i col·legis religiosos després de la crema el 1906 en una revolució contra els dogmes i l’alienació, quan alguns revolucionaris gosaren fer desaparèixer les icones religioses i els llocs de culte. És el testimoni de la ciutat cremada. No en queda gaire, d’aquella ciutat, ni de les imatges. L’optimisme dels esbossos de la ciutat dibuixada contrasten amb la realitat d’un nihilisme crític que és l’acció performàtica de l’artista Rosés. El dibuix certifica la història de la ciutat, la imatge ho interpel·la i la mà que els va fer uneix el present a la condició humana de la memòria.

—

[ 11 ]

—

La Barceloneta

—

[ 13 ]

—

Platja de l’Hotel Vela

—

[ 14 ]

—

Portal de la Pau

—

[ 15 ]

—

Vila Olímpica

—

[ 16 ]

—

Parc de la Ciutadella

—

[ 17 ]

—