La Barcelona eclèctica

LA BARCELONA ECLÈCTICA

9 788498 505795

LA BARCELONA ECLÈCTICA L’ARQUITECTURA D’AUGUST FONT I CARRERAS (1845-1924)

J UDITH U RBANO L ORENTE

A

quest llibre pretén fer justícia a un dels arquitectes més desconeguts de la ciutat: August Font i Carreras (1845-1924). Molt famós en vida i amb una trajectòria plena de clients i encàrrecs importants com la façana i cimbori de la Catedral de Barcelona, la Plaça de Braus Las Arenas, el Palau de les Heures, la Maison Dorée, el Palau de Belles Arts per a l’Exposició Universal de 1888, sucursals per a La Caixa d’Estalvis i Mont de Pietat... la seva obra eclèctica va fer que després de morir la seva fortuna crítica fos gairebé inexistent; també aquesta ha estat la causa per la qual molts dels seus edificis han estat enderrocats.

Barcelona, tant coneguda per la seva arquitectura modernista, té pendent revalorar altres obres i arquitectes del tombant de segle que no van seguir aquesta tendència, sinó que van experimentar amb altres elements i materials, però sempre amb la mateixa intenció de trobar un nou estil arquitectònic per a un nou segle. És necessari estudiar la seva producció i reconèixer el seu important paper en la imatge actual de la nostra ciutat.

J

udith Urbano és Doctora en història de l’art per la Universitat de Barcelona, professora de l’Escola Tècnica Superior d’Arquitectura de la Universitat Internacional de Catalunya des del seu primer curs oficial l’any1997. És cap de l’àrea de Composició Arquitectònica i Investigadora Principal del Grup de Recerca Emergent Història, Arquitectura i Disseny. Autora de diferents articles i publicacions sobre el tombant de segle, fou comissària de l’exposició “Gaudí a París l’any 1910” al 2002.

Portada_ajuntament.indd 1

04/11/14 09:22

001-009.indd 2

22/10/14 09:15

lA BArcelonA eclècticA l´ArquitecturA D´AuGust

001-009.indd 3

Font i cArrerAs (1845-1924)

22/10/14 09:15

Edita: Duxelm i Ajuntament de Barcelona Consell d’Edicions i Publicacions de l’Ajuntament de Barcelona: Jaume Ciurana i Llevadot, Jordi Martí i Galbis, Marc Puig i Guàrdia, Albert Ortas i Serrano, Miquel Guiot i Rocamora, Jordi Joly i Lena, Vicente Guallart i Furió, Àngel Miret i Serra, Marta Clari i Padrós, Josep Lluís Alay i Rodríguez, José Pérez Freijo, Pilar Roca i Viola.

Director de Comunicació i Atenció Ciutadana: Marc Puig Director d’Imatge i Serveis Editorials: José Pérez Freijo Cap Editorial: Oriol Guiu Producció: Maribel Baños Edició i producció: Direcció d’Imatge i Serveis Editorials Passeig de la Zona Franca, 66 08038 Barcelona Tel. 93 402 31 31 www.bcn.cat/barcelonallibres DUXELM, Dux Editorial, S.L. Editor: J osep M.V all i C omaposada www.duxeditorial.com Text: Judith Urbano Lorente Fotografies: Jordi Vidal F. Coordinació editorial, disseny gràfic i maquetació: M iroslaw J ozef S roka mirek.j.sroka@gmail.com ISBN Ajuntament de Barcelona: 978-84-9850-579-5 ISBN Editorial Duxelm: 978-84-942868-1-0 DL: B-22.641-2014 Imprès en paper ecològic © de l’edició: A juntament de B arcelona © de l’edició: DUXELM © dels textos i de les imatges: els autors esmentats Reservats tots els drets. Aquesta publicació no pot ser reproduïda, ni sencera ni una part, ni enregistrada en, o tramesa per un sistema de recuperació d´informació, de cap manera ni per cap mitjà, tant si és gràfic com tècnic, fotoquímic, mecànic, òptic, magnètic, per fotocòpia o qualsevol altre, sense la prèvia autorització escrita dels autors.

Portada: Palau de les Heures (Circa 1900) Contraportada: Palau de les Heures actualment

001-009.indd 4

04/11/14 12:00

lA BArcelonA eclècticA l’ArquitecturA D´AuGust

Font i cArrerAs (1845-1924)

juDith urBAno lorente

001-009.indd 5

22/10/14 09:15

001-009.indd 6

22/10/14 09:15

Sumari Presentació .......................................................................................................................... 9 Introducció ........................................................................................................................ 11 Biografia d’August Font i Carreras ..................................................................................... 31 I

Institut Frenopàtic de les Corts .................................................................................. 45

II

Façana de l’Església dels Sants Just i Pastor ................................................................. 51

III

Casa dels Marquesos de Sentmenat .............................................................................. 61

IV

Trasllat del Pati de la Casa Gralla ............................................................................. 67

V

Palau de Belles Arts per a l’Exposició Universal de 1888 ............................................. 73

VI

Plaça de Toros les Arenes .......................................................................................... 83

VII

Sucursal de la Caixa d’Estalvis

VIII

Sucursal de la Caixa d’Estalvis de la Plaça de Sant Pere .............................................. 103

IX

Can Ponsich ............................................................................................................ 107

X

Palau de les Heures .................................................................................................. 113

XI

Asil de les Germanetes dels Pobres .............................................................................. 121

XII

La Façana de la Catedral de Barcelona ...................................................................... 125

XIII

Sucursal de la Caixa d’Estalvis de la Plaça de Sant Jaume ........................................... 159

XIV

Església de la Casa de la Caritat ............................................................................... 167

XV

Maison Dorée ......................................................................................................... 179

XVI

Sucursal de la Caixa d’Estalvis del Carrer Gran de Gràcia ........................................ 187

del

Carrer de l’Hospital .............................................. 95

XVII Església dels Franciscans .......................................................................................... 195 XVIII Sucursal de la Caixa d’Estalvis del Carrer del Clot ................................................... 203 Conclusió ........................................................................................................................ 209 Crèdits Fotogràfics Bibliografia Agraïments

001-009.indd 7

22/10/14 09:15

001-009.indd 8

22/10/14 09:15

Presentació

A

l patrimoni arquitectònic de Barcelona trobem representades les tendències artístiques pròpies de cada època. En alguns casos, però, tot i la seva alta qualitat, hi ha moviments com l’eclecticisme i l’historicisme que són injustament poc coneguts i valorats pel gran públic.

La raó d’aquesta manca de reconeixement de l’eclecticisme tal vegada cal anar-la a buscar en el contrast amb el rotund i inqüestionable èxit del Modernisme, que en poc temps li robà tot el protagonisme.

Juntament amb l’eclecticisme com a estil, aquest llibre reivindica la figura d’August Font i Carreras i la seva prolífica obra, de la qual gaudim a Barcelona i a molts altres indrets de Catalunya.

L’August Font arquitecte, l’acadèmic compromès amb la societat i la cultura del seu temps, mereix sens dubte un lloc més destacat l’imaginari col·lectiu de Barcelona. Per això, des de l’Ajuntament col·laborem en la publicació d’aquest llibre, amb la voluntat de recuperar i preservar la memòria històrica de la ciutat.

Xavier Trias

Alcalde de Barcelona

001-009.indd 9

22/10/14 09:15

10-29.indd 10

22/10/14 09:16

Introducció

B

arcelona és una ciutat amb dos mil anys d’història. A través dels seus edificis es poden recórrer els diferents estils arquitectònics que s’hi han anat succeint al llarg dels anys. Un llegat que s’estén des de la seva fundació romana fins avui.

Així, la riquesa d’aquest patrimoni comença al segle i aC i arriba fins al xxi, de manera que a la mateixa metròpoli conviuen exemples del passat amb altres de més innovadors, tecnològics i avantguardistes que formen part del present.

Quan es parla de l’arquitectura de Barcelona, se sol pensar en el Modernisme, ja que fou un dels moviments més importants i més ben representats i, alhora, un dels més estudiats. Es pot consultar a una gran quantitat de llibres si volem conèixer la vida dels arquitectes modernistes (sobretot la dels més coneguts, com Gaudí, Puig o Domènech), el context social i cultural en què van viure i les

seves grans obres. Però hi ha una altra Barcelona contemporània al Modernisme, de la mateixa manera que va haver-hi un Glasgow contemporani a Mackintosh, una Brussel·les contemporània a Horta, una Viena contemporània a Wagner o un París contemporani a Guimard.

El Modernisme va ser una transgressió al sistema establert, una voluntat de trencar amb l’academicisme, per això és un dels grans moviments de la història de l’art i de l’arquitectura. Però aquest fet, si bé ha afavorit l’interès per aquesta matèria, a la vegada, gairebé de manera involuntària, ha causat un efecte contrari en aquella arquitectura que s’estava construint aleshores i que no pertanyia en aquest corrent. Edificis historicistes, eclèctics, més lligats als postulats academicistes, que es continuaven bastint a la ciutat de la mà de molts altres arquitectes, ara desconeguts, però que també van

Estat en què va quedar el convent de les Jerònimes després dels successos de la Setmana Tràgica, 1909.

11

10-29.indd 11

22/10/14 09:16

Projecte guanyador d’Antoni Rovira i Trias per a l’Eixample de Barcelona, 1859.

contribuir a configurar la imatge de la Barcelona actual. Un d’aquests artífexs va ser August Font i Carreras (1845-1924).

Abans de centrar-se en aquest personatge del tombant de segle, cal parlar del context en què va viure i va crear la seva arquitectura, una època marcada per diferents esdeveniments històrics, socials i culturals, sense els quals no es podria entendre.

Un d’aquests episodis va ser la Revolució Industrial, que va produir canvis

importants a tot Europa; Watts inventà la màquina de vapor i, quan es començà a veure la seva aplicació a les fàbriques, amb el consegüent augment de la producció, es va estendre arreu. A la península, Catalunya i el País Basc foren els primers territoris a posar-la en marxa amb èxit. Molts indians que havien anat a Cuba o Santo Domingo i havien fet diners van invertir-los aquí, en aquestes fàbriques. Així sorgiren les grans fortunes burgeses motor del país.

12

10-29.indd 12

22/10/14 09:16

Introducció Per contra, el proletariat s’enfrontava a unes condicions pèssimes: homes i dones treballaven sense contractes ni seguretat social, i els nens i les nenes feien feines a la fàbrica i no anaven a escola, de manera que, sense adonar-se’n, quedaven lligats de per vida al món fabril. Els obrers aviat van veure la necessitat d’associar-se en sindicats per defensar els seus interessos. La ideologia anarquista no va tardar a arribar i propagar-se per la ciutat, però es convertí en un perill quan es va radicalitzar, amb bombes al Liceu (1893) o a la processó de Corpus, al carrer dels Canvis Nous (1896). El punt àlgid fou la Setmana Tràgica, durant la qual es van cremar convents i monestirs i es van assassinar diversos religiosos. La repressió no es va fer esperar.

La Revolució Industrial va enriquir moltes famílies barcelonines que invertiren els seus diners en el negoci de les fàbriques. Es van convertir en clients dels arquitectes del moment i en propietaris de finques i immobles i provocaren un boom constructiu que va donar feina a molts mestres d’obra i arquitectes, sobretot a l’incipient Eixample, la nova Barcelona, on l’aristocràcia i la burgesia volien viure.

Tot i que l’Ajuntament havia fet un concurs amb l’objectiu de trobar el millor disseny i havia donat com a guanyador l’arquitecte Antoni Rovira i Trias, Madrid va preferir el pla d’Ildefons Cerdà, un enginyer que feia mesos que treballava al consistori i que havia fet el pla topogràfic de la zona i un estudi aprofundit de les condicions de vida dins les muralles de Barcelona.

Per expandir la ciutat proposà un eixample molt racional, una quadrícula hipodàmica, una xarxa reticular dividida en illes de cases amb la invenció dels xamfrans i amb només dos costats edificats en la majoria dels casos. La resta era jardí públic. Malauradament no es va seguir aquesta idea i es van tancar les illes ràpidament en la seva totalitat. La regularitat del seu projecte no va agradar a tothom aleshores, però ara es pot comprovar com era de visionària la proposta, ja que la seva racionalitat facilita el trànsit viari més que no pas un plantejament d’urbs radial, que era el que estava de moda aleshores a les ciutats europees, el mateix que proposava Rovira i Trias en el pla guanyador del concurs de l’Ajuntament.

13

10-29.indd 13

22/10/14 09:16

Introducció

Projecte d’Ildefons Cerdà per a l’Eixample de Barcelona, 1860.

Un altre dels fets que van marcar la història cultural i social de Catalunya fou la Renaixença, fruit de la difusió d’idees

romàntiques que en aquell moment s’expandien per Europa. Es volia revalorar el passat nacional, l’especificitat i els trets

14

10-29.indd 14

22/10/14 09:16

Introducció definitoris de cada territori: la cultura, les tradicions populars, la història...

I s’hi afegia la qüestió de la llengua: Felip V, després de la Guerra de Successió, havia castigat Catalunya amb el Decret de Nova Planta (1716), que afavoria l’ús del castellà com a llengua oficial i denigrava el català a una llengua de segona, reduint-lo a l’àmbit privat.

Havien passat molts anys i s’havia suportat amb paciència la política centralista de diferents governs espanyols i de la monarquia, per tant, era moment de canviar les coses i es començà a consolidar aquest moviment, que va iniciar-se com a literari però que va anar més enllà i va acabar evolucionant cap al catalanisme polític.

El 1833 Bonaventura Carles Aribau escrivia en català Oda a la pàtria.

Una altra de les fites importants fou la restauració dels Jocs Florals el 1859 amb el lema «Pàtria, fe, amor». Van sorgir autors cabdals com Jacint Verdaguer en poesia, Àngel Guimerà i Frederic Soler Pitarra en teatre o Narcís Oller, Dolors Monserdà i Víctor Català (pseudònim de Caterina Albert) en novel·la.

Possiblement, l’èxit de la Renaixença rau en el fet que no tan sols les classes benestants hi estaven involucrades, sinó que, també a nivell popular, va haver-hi un fervor patriòtic que va impulsar la creació d’esbarts dansaires, ateneus, colles sardanistes, centres excursionistes i corals.

En aquest sentit, és remarcable la tasca d’Anselm Clavé, que agrupà obrers per cantar les seves composicions en català, de manera que la llengua també es difonia entre els ambients populars i era a l’abast de tothom. L’any 1891 va fundar amb Lluís Millet i Amadeu Vives l’Orfeó Català, que té per himne El cant de la senyera, de Joan Maragall.

La crisi del xix : historicisme i eclecticisme En aquell moment, arreu d’Europa, hi havia una crisi en l’arquitectura. Els estils que imperaven eren, d’una banda, el neoclassicisme, que mirava cap al passat grec i romà i, de l’altra, l’historicisme, que prenia elements de diferents estils del passat per fer edificis al gust de l’arquitecte o del seu client. Moltes vegades,

15

10-29.indd 15

22/10/14 09:16

Introducció aquest estil es decidia en funció de la tipologia, és a dir, si es tractava d’una església, el més comú era el neogòtic, si s’havia de dissenyar una plaça de toros, era l’arquitectura àrab la que servia d’inspiració, i així successivament. Els arquitectes, bons coneixedors de la història de l’arquitectura, portaven a terme en els seus edificis revivals del passat. El seu domini en la composició arquitectònica era clau, i tots ells l’havien après perfectament a les escoles d’arquitectura.

Tot i això, eren conscients de la crisi, atès que no hi havia cap estil nou propi del segle en què vivien. Si miraven enrere, cada època havia tingut un referent artístic: el romànic i gòtic de l’època medieval, el Renaixement després o el barroc al segle xvii , però el segle xix era una amalgama de possibilitats diferents; cap estil no li pertanyia ja que tots eren préstecs del passat.

En els congressos d’arquitectura, ponències de diferents esdeveniments, discursos i articles, els arquitectes manifesten aquesta preocupació i busquen alternatives. Un dels textos més coneguts en aquest sentit és A la recerca d’una arquitectura nacional, de Lluís Domènech i Montaner.

Fruit de tot això aparegué una arquitectura eclèctica, molt criticada per tenir certa barreja d’estils i materials, però que cal veure com un intent de trobar aquella arquitectura adient als nous temps i a les noves possibilitats constructives. Si els arquitectes historicistes utilitzaven l’estil que creien més adequat segons temes diversos (client, tipologia, etc.), durant la segona meitat del segle xix van començar a combinar diferents estils en una mateixa obra, elements variats, agafats d’aquí i d’allà, del passat i del present. La decoració també va passar a ser un element distintiu d’aquest moment, fruit dels diferents ornaments emprats en els edificis o de la combinació de colors dels materials utilitzats.

Hi ha, malgrat tot, una certa mala consciència en el fet eclèctic. Dóna una imatge poc seriosa de l’arquitecte, com si per a ell l’arquitectura fos un joc en el qual poder posar i treure, sense donar importància a l’origen dels elements o si tenen molt o poc a veure amb el conjunt. No obstant això, cal revisar aquesta percepció. L’eclecticisme ha de ser una opció a tenir en compte, però s’ha de desprendre dels prejudicis i connotacions negatives que hi han estat adjudicades. Va ser una

16

10-29.indd 16

22/10/14 09:16

Introducció

I

Celebració dels Jocs Florals al Palau de la Música Catalana, 1912.

experimentació dels arquitectes del moment per sortir de la crisi en què estaven immersos. Un recerca que van fer a través dels elements arquitectònics i de la seva composició, i dels materials, fossin tradicionals o nous, com el ferro.

Als anys setanta començà l’interès pel Modernisme i diferents estudis al respecte van veure la llum. I així, cada vegada més, fins a convertir-se en el fenomen d’avui dia. Arquitectes com Gaudí, Domènech o Puig són els grans noms d’aquella època, lligats a una estètica ins-

pirada en la natura, en l’època medieval i en la Renaixença catalana. Aquest interès va deixar fora irremeiablement els arquitectes que no eren modernistes, és a dir, aquells que feien una arquitectura més clàssica, historicista o eclèctica, com és el cas d’August Font, entre molts d’altres.

Font va ser un arquitecte eclèctic.

Gran coneixedor dels estils del passat i dels elements que els componien. Molt bon dibuixant i calculista, fou una persona influent i ben connectada socialment.

Va tenir com a clients membres de l’aris17

10-29.indd 17

22/10/14 09:17

I

Introducció

Concert de l’Orfeó Català a Vallvidrera, 1907.

tocràcia i famílies benestants, institucions com l’Església o la Caja de Ahorros y Monte de Piedad. Després de la seva mort, però, la fortuna crítica no el va acompanyar més enllà.

La intenció d’aquest llibre és posar en valor la tasca, que va fer a Barcelona, on va tenir molts encàrrecs importants, que van configurar-la com ara

la veiem. Edificis com la plaça de toros de les Arenes, el Palau de les Heures, la Caixa d’Estalvis de la plaça de Sant Jaume, Can Ponsich o la façana de l’església dels sants Just i Pastor i la de la catedral de Barcelona. Malauradament, alguns projectes ja no existeixen, com la Maison Dorée o el Palau de Belles Arts, que van ser destruïts.

18

10-29.indd 18

22/10/14 09:17

Introducció Per aquest motiu, cal revalorar l’obra i la persona d’August Font, i incentivar la recerca sobre els arquitectes del segle xix, els artífexs de la imatge que la nostra ciutat té actualment.

Nous temps, nous materials, noves tipologies August Font i Carreras tenia l’esperança posada en el ferro; veia la seva aplicació en arquitectura com una possible sortida a la crisi, com si el nou estil hagués de sorgir a partir d’integrar-ne l’ús en arquitectura.

La primera construcció en ferro va ser el pont de Coalbrookdale, a Shropshire, el 1779. Va ser iniciat per Thomas Farnolls Pritchard en estreta col·laboració amb la Coalbrookdale Foundry, fàbrica de la família Darby on van aconseguir produir el ferro en sèrie. De mica en mica van aparèixer edificis amb parts suportades per columnes de ferro, generalitzant així la fosa d’aquest material, com a la cuina del pavelló de Brighton de John Nash (1821) o a les esglésies de Saint George, Saint Michael i Saint Philip a Liverpool (totes construïdes entre

1813 i 1816) de Thomas Rickman. Així, es van anar cobrint grans espais amb estructures senzilles i lleugeres. El pas següent fou la combinació del ferro amb el vidre (el Passage Pommeraye a Nantes el 1843 o la Galleria Vittorio Emmanuele a Milà el 1860) i, evidentment, els hivernacles a la Carlton House de Londres, el del Jardí de Plantes de París o el de la Chatsworth House de Derbyshire, aquest últim de Joseph Paxton.

A la dècada dels quaranta apareixen les estacions de ferrocarril, com la de Temple Meads a Bristol (1840) i l’estació de Derby (1841), entre les més antigues. És, sens dubte, a Anglaterra on tenen lloc els avenços decisius per augmentar la producció de ferro fins al nivell desitjat segons les necessitats. La indústria del vidre es va desenvolupar cada vegada més i el seu consum associat amb el del ferro augmentà per a tancaments i cobertes translúcides.

Sens dubte, l’edifici més conegut pel que fa a nous materials i també quant a nova tipologia és el Crystal Palace de Paxton, del 1851. Joseph Paxton va néixer el 1803. Amb vint anys, va entrar a la Horti-

19

10-29.indd 19

22/10/14 09:17

Introducció cultural Society, que tenia la seu a Chiswick, en una casa propietat del duc de Devonshire. Alguna vegada s’havien trobat i parlat de temes botànics, i va impressionar-lo tant que el duc va contractar el jove horticultor per a la seva mansió de Chatsworth. Paxton tenia vint-i-tres anys i un dels jardins més grans d’Anglaterra a les seves mans. Els seus experiments amb els hivernacles (el terme anglès glasshouse és molt més il·lustratiu) van començar el 1828. Va observar que era millor no posar el vidre pla sinó corbat per aprofitar molt més els rajos de sol durant les diferents hores del dia. Al principi, però, feia servir estructures de fusta i només utilitzava el ferro com a suport en forma de columnes. Així ho va fer a l’anomenat The Great Conservatory, als jardins de Chatsworth, l’hivernacle més gran del moment (84 metres de llarg per uns 37 d’ample aproximadament i amb una alçada d’uns 20 metres). Però la conservació era molt costosa ja que sovint la fusta s’havia de repintar, per fora i per dins. Malauradament, es va enderrocar després de la Primera Guerra Mundial.

En vuit dies va tenir dissenyat el Crystal Palace per a l’Exposició Universal de Londres de 1851. Constava de tres pisos, amb tres porxos d’entrada i, posteriorment, s’hi afegí un transsepte central amb coberta corba. I, com un joc de peces de muntar i desmuntar, el van tenir construït en quatre mesos. Amb aquesta obra Paxton va ensenyar a tothom les possibilitats dels dos materials com ningú no ho havia fet abans. El secret va ser, una vegada més, treballar amb elements estàndard de construcció que es podien preparar a molta distància de Hyde Park, on simplement es muntaven amb els altres. En mides, el Crystal Palace fou un hivernacle de ferro i vidre de 563 metres per 124, amb un transsepte de 22 metres i amb una alçada de 33. Després, però, de l’Exposició es va desmuntar, tot i els intents de Paxton per salvar-lo.

Trenta-vuit anys després del Crystal Palace de Paxton, les construccions en ferro s’anaven millorant i demostraven al món noves possibilitats que semblaven no tenir límits. La Torre Eiffel és un altre referent d’aquests experiments arquitectònics: tres-cents metres d’alçada desa-

20

10-29.indd 20

22/10/14 09:17

Introducció

I

Neuschwanstein, per al rei Lluís II, va ser construït per Eduard Riedel.

fiant el clima, el vent i la intempèrie.

Potser va ser la demostració que el món necessitava. Les obres van començar l’any 1887 per tal de tenir-la acabada per a l’Exposició de 1889, que commemorava el centenari de la Revolució Francesa, i van tardar vint-i-sis mesos a

enllestir-la, el doble del que pensaven.

Convençut de la resistència del monument a vents i fins i tot huracans, Eiffel defensà també l’estètica de la seva torre, forta i bella. L’oposició, però, va ser demolidora tant per part de la premsa com de l’opinió pública parisenca.

21

10-29.indd 21

22/10/14 09:17

I

Introducció

El pavelló reial de Brighton és un exemple de la influència de l’orientalisme durant el primer quart del segle xix.

A Barcelona, l’Exposició Universal de 1888 va ser l’oportunitat dels arquitectes per demostrar el seu coneixement del ferro, tant en el Palau de Belles Arts d’August Font, amb estructura de ferro de Joan Torras i Guar-

diola (que també s’ocupà de la del pavelló de la Indústria iniciat segons projecte d’Alexandre Sallé), com en l’umbracle i l’hivernacle de Josep Amargós, o a la Galeria de Màquines d’Adrià Casademont.

22

10-29.indd 22

22/10/14 09:17

Introduccíó

El ferro, per tant, fou el nou material del moment, per la qual cosa molts arquitectes van començar a experimentar en aquest sentit, aplicant-lo al seus edificis.

Cal fer referència, també, a les noves tipologies d’edificis que apareixen en el segle xix, abans inexistents. Noves necessitats per a nous temps. Per exemple, les estacions de ferrocarril. Amb el nou transport de l’època calia bastir estacions per a les grans ciutats. També, amb la desaparició de moltes monarquies, es van necessitar seus parlamentàries. El museu públic també neix aquí, quan les grans col·leccions reials es posen a l’abast de tothom, amb la necessitat de tenir un edifici propi i ben adaptat per a aquesta funció. Els hospitals i presons també tindran noves formulacions: pavellons en els primers i planta radial per facilitar la vigilància en les segones. Els bancs ja existien des del segle xvii, però calia una renovació quant a organització i funcionalitat; de la mà d’August Font veurem diferents seus de la Caja de Ahorros y Monte de Piedad a la ciutat comtal.

A la Biblioteca Nacional de París, Labrouste va pensar en una nova sala que

començava també a ser important, tant o més que la de lectura: la de magatzem per al dipòsit de llibres. Els mercats sempre havien existit, sobretot a la intempèrie; ara, però, es faran mercats coberts, i grans, a causa de la cada vegada més nombrosa població existent a les ciutats. Els primers exemples foren el mercat de peix de Hungerford, a Londres, i les Grandes Halles de París, encarregat per Napoleó III, ambdós desapareguts actualment.

A Barcelona, el 1871, Josep Fontserè projectà el mercat del Born. Després es bastiren el de Sant Antoni (1882), el de la Barceloneta (1884) i el de la Concepció (1888).

Els premis de l’Ajuntament de Barcelona L’any 1899, sent alcalde Bartomeu Robert, dins d’un context catalanista conservador i després de la pèrdua de les colònies, l’Ajuntament de la ciutat decideix començar a atorgar premis anuals a l’arquitectura bastida a Barcelona. Els edificis premiats eren guardonats amb una placa En pàgines següents: Interior de l’umbracle del parc de la Ciutadella,1888.

23

10-29.indd 23

22/10/14 09:17

I

Introducci贸

24

10-29.indd 24

22/10/14 09:17

Introducci贸

I

25

10-29.indd 25

22/10/14 09:17

Introducció dissenyada per l’escultor Andreu Aleu i l’arquitecte Bonaventura Bassegoda i elaborada per l’empresa de foneria Masriera i Campins. Les bases del concurs especificaven que els propietaris o els autors dels edificis que volguessin optar al premi havien de sol·licitar-ho al consistori dins un termini establert, tot i que el jurat podia adjudicar el premi a un edifici que no s’hagués presentat o declarar-lo desert.

Molts dels edificis guanyadors són modernistes i d’arquitectes ara molt coneguts, com la Casa Calvet d’Antoni Gaudí (única obra seva que guanyà aquest premi, curiosament) o el Palau de la Música i la Casa Lleó Morera de Lluís Domènech i Montaner (que, en canvi, el guanyà en moltes ocasions); però també en va haver d’altres, com els que veurem d’August Font (que en guanyà tres), o l’Escola Comtal de Bonaventura Bassegoda, l’editorial Salvat de Pau Salvat o la seu de la Caixa a la Via Laietana, d’Enric Sagnier, obres més eclèctiques i que no eren de línia modernista.

August Font va obtenir aquest premi l’any 1902 per l’edifici que va fer a la plaça de Sant Jaume per a la Caja de

Ahorros y Monte de Piedad. Una construcció de caràcter senyorial, inspirada en el renaixement espanyol, plateresc, just al costat de l’ajuntament de Barcelona, que serví per donar prestigi a l’entitat financera. No era el primer edifici que l’arquitecte els feia ni tampoc en seria l’últim; de fet, la sucursal d’estil neogòtic que va fer al carrer Major de Gràcia número 16-22, l’any 1907, va quedar finalista per al premi de l’Ajuntament d’aquell any. Tot i que finalment el premi quedà desert, l’edifici de Font es va definir així al dictamen: «Tipo correctísimo de estilo medieval que honra á su autor, el laureado Arquitecto D. Augusto Font y Carreras, no sólo por su imafronte, sino que también por la acertada disposición de su servicio interior».

Font va aconseguir un altre guardó de l’Ajuntament amb l’interior de la Maison Dorée. Aquesta tipologia entrà en concurs a partir de l’any 1902. El primer premi fou per a la Fonda Espanya, de l’arquitecte Lluís Domènech i Montaner. El segon li donaren a Font pel mític restaurant de la plaça de Catalunya. Regentada pels germans francesos Carlos i Miguel

26

10-29.indd 26

22/10/14 09:17

Introducció

I

El mercat del Born, de Josep Fontseré, s’erigí l’any 1871.

Pompidor, la Maison Dorée es va convertir en símbol de la Barcelona del moment.

Fou lloc de tertúlia i reunió de les classes benestants de la ciutat.

El dictamen deia així: «Establecimientos (inaugurados durante el año 1903). Fonda España, establecimiento.

Sigue en orden de merito al anterior el establecimiento Café y Restaurant conocido por “Maison Dorée”, sito en la Plaza Cataluña y calle de Rivadeneira cuya de-

coración ha sido obra del arquitecto D. Augusto Font. Tambien en él con exquisito acierto y suma habilidad, se ha conseguido un efecto admirable, más patente en el salón del restaurant, ya completamente terminado, que en el del café, no por completo decorado todavía. Las pinturas que en profusión bastante considerable adornan los muros distribuidos en plafones, en los cuales se reproducen asuntos y escenas propios del estilo y de

27

10-29.indd 27

22/10/14 09:17

Introducció la època en que se inspira la decoración general del establecimiento. Las formas arquitectónicas limpias y bien aplicadas, embellecidas por entonaciones ricas y suaves; el sistema de iluminación nocturna, nuevo y de excelente efecto; el gusto y la delicadeza que en cada detalle existe, són razones más que suficientes para que este jurado crea que no basta a las condiciones positivas de este establecimiento la mención especial que de él se hace y que es conveniente, como así lo propone, la concesión a su favor, de un premio de 2ª clase, como justa y merecida recompensa a su valia artística».

El premi següent que s’emportà Font de l’Ajuntament de Barcelona en aquest concurs va ser l’any 1908 per un establiment del carrer de Pelai, avui desaparegut. Era el local comercial dels senyors Butzems i Fradera, que tenien una empresa de materials de construcció (marbres i altres tipus de pedres). Era una reforma que el jurat compara en el seu dictamen amb una farmàcia nova que també optava a premi: «Perplejo, tal vez, se hallaría el mismo (Jurado) en discernir á cuál de ellos debe otorgarse el premio

establecido por V.E., si no concurriera en uno de ellos, el de los Sres. Butzems y Fradera, la circunstancia de no ser completamente nuevo todo el conjunto del establecimiento, en su parte destinada á tienda, lo cual no sucede con la severa farmacia del doctor Doménech, creada nuevamente y con elementos industriales». El jurat també va fer algunes crítiques d’ambdós projectes: «Nótase desde luego en ellos cierta falta de amplitud y g ra n d e z a e n s u s e n t ra d a s y e n l o propiamente destinado a tienda (…) si fuéramos a buscar grandes efectos decorativos, extraordinarias proporciones de emplazamiento ó exquisiteces ornamentales, desde luego reconoceríamos que no reunen estas cualidades: pero en ambos se encuentran tan bien hermandadas la sencillez del conjunto, la riqueza en los materiales empleados y la perfección en la mano de obra que desde el primer momento han llamado la atención del Jurado». Finalment, l’establiment de Font s’emportà un premi extraordinari.

Així doncs, Font va guanyar el premi anual de l’Ajuntament tres cops: una sola vegada per un edifici de nova planta

28

10-29.indd 28

22/10/14 09:17

Introducció

L’obra guanyadora del premi de l’Ajuntament rebia aquesta placa per poder-la lluir en l’exterior de l’edifici.

(la sucursal de la Caja de Ahorros de la plaça de Sant Jaume) i dues per dos interiors ja desapareguts: la Maison Dorée (un segon premi) i la botiga Butzems i Fradera (premi extraordinari).

Els premis de l’Ajuntament són un bon rànquing per veure quina arquitectura (i, per tant, arquitecte) s’apreciava en cada moment i els dictàmens ens donen

molta informació sobre el que realment es valorava de cada edifici i de cada interior. Els guardons que un arquitecte rebia durant la seva trajectòria eren, sens dubte, una prova del prestigi que assolia. Per tant, podem veure una vegada més com Font gaudia d’aquesta bona fama i fortuna crítica en vida, encara que no succeí el mateix després de la seva mort.

29

10-29.indd 29

22/10/14 09:17

II

Biografia d’August Font i Carreras

Pie de foto

30

30-43.indd 30

22/10/14 09:16

Biografia d’August Font i Carreras

A

ugust Font i Carreras neix el 2 de juny de 1845 en el domicili familiar del Portal de l’Àngel, número 15, de Barcelona. Va cursar els estudis de batxillerat al Col·legi Carreras de Sant Gervasi, propietat d’un familiar, on va conèixer qui seria el seu amic i mentor, l’arquitecte Elies Rogent. Ell va ser qui va introduir Font en el món de l’arquitectura i el va tenir en compte en diverses ocasions, com quan el va fer professor de l’Escola d’Arquitectura de Barcelona, de la qual ell era director, o quan li va encarregar el Palau de Belles Arts per a l’Exposició Universal de 1888, les obres de la qual dirigia. També van treballar junts en diversos projectes, com en el de la restauració de la catedral de Tarragona l’any 1884, que finalment no es va

dur a terme però de la qual es conserven els tres volums de la memòria a l’Arxiu Diocesà de l’esmentada ciutat.

Abans d’anar a Madrid a cursar els estudis d’arquitectura (atès que en aquell moment a Barcelona encara no s’hi havia fundat l’escola), Font es va inscriure a la Llotja, és a dir, a l’Acadèmia de Belles Arts de Sant Jordi, a fer classes de dibuix. Durant el curs 1861-1862 va matricular-se a l’assignatura Dibujo de lo antiguo, en el moment que era director de la institució el pintor Claudi Lorenzale.

L’any següent va cursar Perspectiva, que va aprovar amb un excel·lent. D’aquesta època se n’han conservat tretze dibuixos del natural de gran qualitat que donen idea de la seva capacitat com a dibuixant,

August Font, Cap de Venus, s.d.

31

30-43.indd 31

22/10/14 09:16