Barcelona pròxima Construir, habitar i pensar les ciutats

El més pròxim no és el que tenim més a prop, sinó el que sentim més a prop.

Les ciutats canvien més ràpidament del que sembla. Els automòbils, durant els anys seixanta, inundaren els carrers de Barcelona; al mateix temps, en només deu anys, es van construir gairebé la meitat dels habitatges actuals. Els nens ja no podien baixar a jugar sols al carrer, i s’entretenien veient programes de televisió –viatges galàctics, caravanes cap a l’Oest. La tecnologia pot acostar-nos a tot allò remot, però també por fer-nos estrany allò més proper.

Anys després la ciutat es va refer, obrint-se al mar, i va anar recuperant places i parcs, regenerant barris sencers. La ciutat digital, sensoritzada, ja en construcció, serà una ciutat oberta, sensible a la diversitat?

Encara tenim llibres de viatges a llocs que han deixat d’existir, manuals de màquines que ja no es fabriquen. Les ciutats canvien més de pressa del que nosaltres som capaços de pensar, i d’imaginar. Sabrem viure amb naturalitat en un món artificial on, malgrat tot, hi segueixen havent milers de milions de persones malvivint en barraques com les que hi havia a Barcelona fa només cinquanta anys?

Allò pròxim no és el que està per venir, és allò que de què tenim cura.

ANDREU ULIED

Construir habitar pensar les ciutats

11 13

Nosaltres i la ciutat Destruirem un món sense ànima 14 Conviure amb estranys 15 Les màquines modernes 16 La religió dels tècnics 16 El malestar estètic 18 Pregària de reconciliació 19 Granges als terrats 20 Un mar de dades 21 Baixem al carrer 22 Si ets humà, procura pensar en termes humans!

23 Palabras a la ciudad 24 Jugar al carrer 25 Barcelonització 26 Ruralitzar les ciutats 26 Winston, el primer barceloní digital 27 Viure artificialment 29 El món «poma» 31 Encara no vivim a Internet 33 La ciutat del perdó 35 La veu dels carrers de Barcelona 36 Les Rambles necessiten cura 38 Si és que les ciutats són d’algú 39 Turismofòbia 40 Vicky i Cristina a la Barcelona biutiful 41 El món «taronja» és possible 43 Ets un robot?

44 El món màquina 45 Apòstols del transhumanisme 47 South Sea Pearl Eco Island 49 Nous murs 50 Residents i visitants 51 Ciutadanisme 52 Ciutats d’arribada 57 La vida a Bangui 59 La humanitat transnacional 61 No-altres 63 Com-unitats 64 El retorn dels déus a la ciutat 65 Eren ampolles d’aigua, buides

67 69 69 71

Construint Barcelona Heidegger a Darmstadt, 1951 «Sol, aire y vegetación» Les Vivendes del Congrés Eucarístic 72 Un alcalde revolucionari 74 La construcció en massa 75 Carreres automobilístiques 79 L’eterna velocitat omnipresent 81 Una ciutat feta per a la velocitat 82 Els ponts de la Meridiana 83 Brutalisme arquitectònic 85 Les alegres barraques de llauna 86 L’amor com a principi 88 El poeta de la ciutat del futur 90 L’enderroc del monument a Cerdà 92 La plaça de Mossèn Clapés, a l’hivern 94 La urbanització de la zona B 97 Quedará como un bulevard 98 La Gran Barcelona 99 L’origen del projecte olímpic 99 Experimental Prototype of Community of Tomorrow 101 Més de seixanta polígons residencials 102 El pla de superilla de la Ribera 104 Visions i divisions de Barcelona 107 Barcelona, ¿a dónde vas?

107 Escollir Barcelona 108 El segon miracle 109 La ciutat del dia abans 111 La ciutat per fi és nostra 112 Entra amb nosaltres a l’Ajuntament!

114 La fatal arrogància 115 Antecedents de la planificació estratègica 117 El desprestigi de la planificació regional 118 Projectes i no plans 119 La socialització del bon gust

123 125

La ciutat dels arquitectes La forma i la funció de les arquetes de clavegueram 126 Art amb lampisteria 127 La ciutat encara no existeix 128 Contribucions molt especials 130 Mai no podreu controlar la ciutat!

131 Els fantasmes del Roxy 132 Teoria de la pastanaga 134 «No sigueu pessimistes» 135 Nova normalitat 137 El districte 22@ 139 140 dies a Barcelona 140 Diàleg «mal educat» sobre les ciutats del segle vint-i-u 141 Carnavalona 141 Una segona Renaixença?

143 Excessos ferroviaris 145 Hàbitat III 146 L’opció C 148 Regenerar Barcelona 150 Arquitectes joves a Torre Baró 152 Desigualtats multiplicades 153 Consciència urbana en temps de crisi 157 Projectes en curs 158 Superilles 158 L’estranya familiaritat dels altres

161 164 165 170 171 173 175 176 177 178 181 182 183

Habitar el món L’art d’habitar Necessitats vitals Crònica des de Quito Llocs on es calma el dolor Malviure al Besòs Rius multicolors El Tietê, entre Guarulhos i São Paulo Sant Roc El dret al silenci El dret al passeig Carnets per als vianants El trànsit que s’evapora

184 185 186 189 190

L’aire de les ciutats 923 coloms sacrificats Ciutats fèrtils Ciutats de dues velocitats Ciutats cooperadores,

i sense por 191 El cas de les caixeres

de Copenhaguen 192 El valor de la convivialitat 193 Conviure també amb el risc 196 Ciutats resilients 197 La vida a San Juan,

després de l’huracà

201 Pensar la ciutat 204 Què és una ciutat?

204 La fundació d’Ersília 205 Geografia de la personalitat 206 Ciutats inventades 206 El cor quadrat de Barcelona 207 La ciutat «postsecular» 212 El jeroglífic de la ciutat 212 La ciutat de la raó 213 Deliris geomètrics 214 La ciutat de la vida 215 Les ciutats de l’esperança 216 Anticiutats 217 L’higienisme 218 La ciutat dels enginyers 220 Màquines perfectes 222 Deutsche Bauzeitung 223 El plus de la bellesa com

a imperatiu Ciutats i jardins Le Corbusier i Sert, a bord del Petris II 229 Nova monumentalitat 229 La construcció del paradís suburbà 230 Total Woman 231 El brutalisme 232 Elogi de la gran ciutat 234 Traffic in towns 236 Elogi d’un projecte de clavegueram 225 227

236 238

L’art de construir ciutats La fórmula de la bellesa arquitectònica 239 La ciència de la forma urbana 241 La ciutat mosaic 242 L’urbanisme de les xarxes 244 Urbanista busca matemàtic 245 L’urbanisme és una «tècnica sociològica» 247 El pensament ecologista 248 La idea de límit 249 Ecosistemes en equilibri dinàmic 250 El metabolisme urbà 250 L’urbanisme de la informació 252 S = nh/E 253 La revolució «metapolitana» 255 Les ciutats dels altres 256 De qui és la ciutat?

257 La misèria del territorialisme

259 La sensibilitat dels tècnics 261 Preguntar-se pel sentit 262 El fantasma de l’enginyer

executat La proposta de Bookchin El cas de la CAF Elogi de la tecnocràcia, malgrat tot 265 La democràcia del coneixement 267 Saber conversar 269 A la recerca de BATNA 269 El cas de la rambla del Jardí de Valldoreix 270 El cas d’un carrer de Sant Miquel de Balenyà 270 El cas del Pla de Mobilitat de Vitòria-Gasteiz 274 El càlcul de la voluntat general 275 El cas de la presó de Guantánamo 275 El cas del porter de futbol anglès 276 Bondat = ∑ B / C 262 264 264

278

El cas de l’enderroc de la ronda del Mig 278 Mètodes multicriteri d’elecció social 280 L’educació de la sensibilitat 281 L’educació ecosocial a Santa Fe, Nou Mèxic 283 El mètode CDIO 284 Des de les finestres i els balcons de Lagaccio, a Gènova 286 L’experiència del Rural Studio 286 Una teranyina amb mitges de niló

289 La

ciutat en l’era de la tècnica 291 La proximitat 292 El pont Trencat de Sant Celoni 293 L’hegemonia digital 294 Ciutats sempre inacabades 295 La visió retroprogressista

298 Agraïments 306 Referències 312

Índex onomàstic

La casa que vull La casa que vull, que la mar la vegi i uns arbres amb fruit que me la festegin.

Que hi dugui un camí lluent de rosada, no molt lluny dels pins que la pluja amainen.

Per si em cal repòs que la lluna hi vingui; i quan surti el sol que el bon dia em digui.

Que al temps de l’estiu niui l’oreneta al blanc de calç ric del porxo amb abelles.

Oint la cançó del pagès que cava; amb la salabror de la marinada.

Que es guaiti ciutat des de la finestra, i es sentin els clams de guerra o de festa: per ser-hi tot prest si arriba una gesta.

Joan Salvat-Papasseit

Cançó de carrer (...)

Quina buidor! Potser només viuen de veres els qui moren matant al carrer o a la guerra...

Apòstols i cabdills llenceu el crit d’alarma!

Savis, tècnics, obrers forceu les vostres màquines!

Genis de totes arts embelliu la croada!

Homes, dones, infants, de tota llengua i raça i els mísers i els vençuts ramada innumerable.

Espereu i engrossiu el clam que ens agermana.

Encara hi som a temps!

Encara, encara, encara.

Destruirem un món estúpid i sense ànima!

Cavem els fonaments d’una vida més alta Pere Quart

Nosaltres i la ciutat

Manifestació al carrer de la Marina, 11 de novembre de 2017.

Manifestació d’associacions musulmanes a la Rambla, 21 d’agost de 2017.

Vaig començar a escriure aquest llibre a finals del juliol del 2017, casualment en el vint-i-cinquè aniversari dels Jocs Olímpics.

Poques setmanes després, un noi es va llançar al volant d’una furgoneta blanca contra la gent que passejava amunt i avall per les Rambles, la majoria turistes vinguts de mig món. Barcelona va patir aquell dia l’impacte d’un conflicte que ja havia provocat 22 atemptats i més de sis-cents morts a ciutats europees en els últims deu anys. A Barcelona, Cambrils i Alcanar, hi van morir 24 persones.

L’endemà, amics i coneguts d’arreu el món, alguns companys de feina a qui no he vist mai en persona, m’enviaren missatges de condol a través de les xarxes socials, que no vaig saber com respondre.

Destruirem un món sense ànima Younes, el noi que conduïa la furgoneta, era un tècnic en electromecànica de l’empresa Soldatal, a Ripoll, d’origen magrebí; tenia 22 anys, i havia estat convertit al fonamentalisme religiós, es va dir, per un imam de passat tèrbol, confident de la policia. Per tal d’atropellar el màxim nombre possible de persones, Younes va conduir fent ziga-zagues des de plaça de Catalunya fins a més avall del mercat de la Boqueria, a prop del mosaic de Joan Miró. Després va travessar mitja ciutat a peu i va acabar matant d’una ganivetada un jove de nom Pau, enginyer electrònic, bon futbolista, per robar-li el Ford Focus.

A través de les videocàmeres que hi havia instal·lades a diferents establiments comercials, vam poder veure els companys de Younes moments abans dels atemptats. No semblaven gens preocupats, mentre compraven menjar a un supermercat de Cambrils.

Estaven tranquils, sorprenentment, poques hores abans d’anar a matar a quanta més gent millor. Potser estaven convençuts que tot el dolor que volien causar als veïns de Cambrils era just, voluntat de Déu.

Vaig recordar un poema terrible de Pere Quart (Joan Oliver) de l’any 1961, que va musicar Ramon Muntaner: «destruirem un món estúpid i sense ànima», cantàvem, emocionats, «només viuen de veres els qui moren matant, al carrer o a la guerra».

13

Conviure amb estranys He consultat un munt de llibres i articles, però he escrit a partir de vivències i de converses; aquest llibre és una crònica del que passa a Barcelona i a altres ciutats del món, i també és un assaig, un intent d’entendre-ho o almenys de contribuir a debats i converses en curs, entre altres la primera Biennal Ciutat Oberta convocada pel Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB) l’hivern del 2018. «És hora de repensar tant el construir com l’habitar: des del disseny de l’espai físic fins a l’arquitectura social i política que ha de modular la convivència», afirmava la declaració d’aquesta primera biennal.

Joan Roca, director del Museu d’Història de Barcelona (MUHBA), va anomenar «dosmilista» la reflexió que la nostra època ens demana; així com el noucentisme va proposar una visió pel nou-cents, el dosmilisme hauria de proposar una visió per la Barcelona i la Catalunya del «dos mil». Ferran Mascarell havia proposat el terme «deucentisme». Marina Geli va parlar de «vintiuncentisme». Ramon Folch, socioecòleg, va preferir el terme «vintcentisme» –en una sèrie d’articles periodístics publicats a Temps Ambiental–; «l’emergent realitat global i postindustrial conforma un escenari nou per a totes les cultures», afirmava Folch, el 1995, lúcidament.

L’any 2017, Xavier Baulies, del Departament de Territori i Sostenibilitat, ecòleg i també músic, va tenir l’atreviment de dissenyar amb esperit vintcentista unes jornades de debat a la Pedrera que culminaren amb la presentació d’un llibre de conclusions en què participaren multitud d’experts i intel·lectuals. Es tractava d’actualitzar la visió de la «Catalunya ciutat». Una vegada que el camp ha estat urbanitzat, dèiem –i cada lloc del nostre món és, d’una o altra manera, urbà–, no podem realment deixar la ciutat, per lluny que marxem. És hora de «ruralitzar» la ciutat, com proposava Ildefons Cerdà, el 1856: «Urbanitzeu el camp, ruralitzeu la ciutat».

Però «ruralitzar» les ciutats no vol dir convertir les ciutats en pobles grans, ni dividir-les en molts petits pobles. Potser el verb «ruralitzar» ens confon perquè té injustes connotacions retrògrades.

Del que es tracta és de reconèixer que són més habitables les ciutats on els veïns se senten vinculats al lloc on viuen, i en tenen cura, les ciutats ben integrades a l’entorn natural i al paisatge, les més biodiverses i fèrtils.

Les ciutats són «veïnatges d’estranys», segons Emmanuel Lévinas. El que més m’agrada de les ciutats, escriu Josep Pla, és la

14

gent que passa davant meu i que probablement no veuré mai més, els restaurants, les llibreries. El que més ens fascina de les ciutats és «conviure amb estranys», escriu també Joan Subirats en l’article «Obrir la ciutat, repensar la ciutat» de la revista Metrópolis. Només les ciutats obertes faciliten la tolerància i la convivència amb els estranys.

Als fonamentalistes de qualsevol creença religiosa tant la presència dels estranys com l’absència de Déu se’ls fa insuportable. Les ciutats modernes per ells són llocs desencantats, sinistres.

Les màquines modernes A l’inici de la pel·lícula Temps moderns, del 1936, Charlot és devorat literalment per una màquina monstruosa, en una cadena de muntatge. Per què resulta tan còmica, i ha fet riure tantes generacions arreu del món, aquesta escena horrible?

El teòleg Harvey Cox, autor de La ciutat secular (1969), proposava una «teologia sense Déu» perquè Déu havia estat definitivament expulsat del món de les màquines. Per Martin Heidegger, un filòsof profund, obscur, i políticament contradictori, tampoc els déus dels pares eren ja el fonament del món, ni la natura, o l’ésser humà; el fonament de la modernitat era l’artifici, la tècnica. Jürgen Habermas, per la seva banda, pensava que ja no vivim en ciutats «seculars», sense déus, sinó en ciutats «postseculars», perquè atrapats entre tantes màquines comencem a sentir nostàlgia de Déu –dolor per la seva absència.

«Deixaré la ciutat», va escriure Joan Salvat-Papasseït, encara que les màquines no l’espantaven, les trobava admirables; al poeta, d’ideals llibertaris, li resultava fascinant «el voltàmetre encès», «l’autòmnibus brunzent», «i el més bonic ocell, que és l’avió». Ell volia apartar-se de la ciutat, però només una mica, «per ser-hi tot prest, quan se sentin els clams de guerra o festa».

Heidegger sí que volia fugir lluny de les ciutats i de les màquines, del mundanal ruido, com havia fet segles abans Fray Luis de León. Va renunciar a viure a Berlín i es va construir una cabana a la Selva Negra, el 1922, per poder pensar, o escriure, retrobar alguna mena d’essència perduda. En aquella cabana Heidegger va escriure un dels seus assaigs més poètics: Construir Habitar Pensar (1951). Richard Sennett, que detesta Heidegger per molts motius, elogia aquest assaig en particular i utilitza gairebé el mateix títol en

15

el seu llibre del 2018, substituint «Pensar» per un subtítol més polític: Construir i habitar. Ètica per a la ciutat.

La religió dels tècnics Treballo d’enginyer. Als enginyers, el sociòleg francès August Comte ens va anomenar «sacerdots del positivisme» i «adoradors de la geometria». Comte suposava que la nostra religió és la ciència, que nosaltres estem convençuts que el progrés tecnològic inevitablement millora el benestar social. És cert que els tècnics dediquem la vida a construir o reparar artefactes, des de màquines tèrmiques o electromecàniques a ponts metàl·lics o de formigó i centrals nuclears, simplement perquè ens han ensenyat a fer-ho. Poques vegades pensem críticament en el sentit que pugui tenir el que fem o deixem de fer.

Els codis ètics d’algunes professions tècniques són poc rellevants, desafortunadament, en la pràctica professional.

Vaig estudiar urbanisme a una escola d’enginyers de Barcelona i a una escola d’arquitectura de Boston, gràcies a una beca de La Caixa. Vaig deixar a mitges un grau d’Economia, anys més tard, i ara estudio a distància un mestratge en Filosofia; un estiu vaig fer un curs d’Arqueologia a la Universitat Hebrea de Jerusalem on vaig aprendre el més important: que les ciutats del demà es construeixen sobre les runes de moltes ciutats anteriors.

La veritat està en el tot, un tot que no es pot comprendre a partir de la suma de moltes especialistats. Per això és un error que els urbanistes «pràctics» treballem constrets pel marc de moltíssimes disciplines, preocupats pel propòsit o la utilitat pràctica del que fem i no tant pel sentit que pugui tenir. També és un error que els urbanistes «teòrics» –els que pensen críticament els processos de transformació de les ciutats– no s’impliquin en projectes pràctics més sovint, ja sigui en la construcció d’un col·lector o en el disseny dels bancs d’una plaça. Sennett lamenta no haver participat en més plans o projectes concrets, com molts tècnics lamenten no haver tingut prou temps ni distància per pensar, per haver escrit més.

El malestar estètic Mohammed Atta, cap de l’atac gihadista a les torres de Nova York el 2001, havia estudiat Arquitectura, Enginyeria i Plani-

16

ficació Urbana al Caire i a la Hamburg University of Technology, i en la seva tesi doctoral va investigar, precisament, la modernització occidental, la degeneració dels centres urbans del Caire i Alep, a Síria, l’impacte de la globalització als centres històrics de les ciutats. És significatiu que l’urbanista Atta preferís estudiar els centres urbans degradats en lloc de treballar, per exemple, en les immenses perifèries del Caire o Alexandria, en els camps de refugiats palestins a Gaza... Atta considerava que els gratacels d’apartaments construïts durant els anys seixanta i setanta havien destruït els antics barris tradicionals del Caire, i odiava els projectes de reconstrucció de l’antic barri islàmic, excessivament orientats a complaure el turisme internacional. El malestar d’Atta era estètic –ontològic, i també polític. La contemplació d’aquells nous barris turístics li devia produir la sensació d’espant, d’horror, que referia Eugenio Trías a Lo bello y lo siniestro (1982). Les ciutats modernes eren per Atta mons «sinistres» –hi veia el mal absolut en allò que abans li resultava familiar, estimable. Atta va ser acomiadat de la feina que tenia a Hamburg quan a l’oficina de projectes on treballava van comprar programes de dibuix assistit per ordinador (CAD). Atta va acabar treballant en una empresa de neteja, i després venent automòbils d’ocasió. No és casualitat que un urbanista que odiava tant la ciutat moderna, els centres turístics i els gratacels d’oficines, es matés fent estavellar un avió ple de viatgers contra una de les torres del World Trade Center de Nova York.

Hauríem de considerar, arribats en aquest punt, un fet en aparença sorprenent: els nois amb estudis tècnics són més propensos a ser captats per moviments fonamentalistes que no pas els estudiants d’arts o humanitats, o les noies; potser perquè els estudis tècnics predisposen a una visió abstracta i utilitzen llenguatges especialitzats, potser també perquè els problemes als quals s’enfronten els estudiants se’ls presenten perfectament definits, i sempre tenen una solució que pot calcular-se i que acostuma a ser només una. Els investigadors socials Diego Gambetta i Steffen Hertog van analitzar-ho en un article que es va fer famós: «Why are there so many Engineers among Islamic Radicals?» (2009). Per què tants d’aquells joves que acompanyaven Atta en l’atac contra les torres de Nova York eren –com Younes– tècnics educats en ciutats europees?

Younes era un bon estudiant, primer a l’escola Joan Maragall, i després, quan va estudiar electromecànica. Tenia una bona feina. Segurament Atta detestava els cotxes, però a Younes li agradaven; segons els seus millors amics, practicava tota mena d’acro-

17

bàcies als descampats a prop de casa seva. Younes, com Atta, devia sentir d’una manera abassegadora el deliri que Rafel Argullol anomenava «l’atracció de l’abisme» (1983).

Pregària de reconciliació Tres dies després de l’atemptat a les Rambles, el dia 20 d’agost, les comunitats musulmanes van convocar una manifestació per mostrar la seva solidaritat amb totes les víctimes, els 24 morts, els més de cent cinquanta ferits. Homes i dones, nens, famílies senceres –potser eren més d’un miler de persones–, Rambles de Barcelona avall cridaven que eren musulmans, i no terroristes. Portaven pancartes escrites a mà, grans cartells: «No en mi nombre», «L’islam és pau». Hi havia una o dues banderes estelades, cap bandera d’Espanya o del Marroc ni de cap altre estat del Magreb, o d’Europa. Al davant del palau de la Virreina van alçar els braços per fer cors amb els dits de les dues mans, i així restaren una bona estona, immòbils, en silenci; alguns tancaven els ulls, altres miraven el cel. A les Rambles només se sentia la remor del vent entre les fulles dels plataners i els clics dels centenars de turistes impacients que els feien fotografies amb els mòbils.

La convivència entre les minories musulmanes, la població inmigrada més en general, i la resta de la població, no és senzilla enlloc.

Innerarity (2011) ens adverteix de la hipocresia de les elits multiculturals, gent que no sent –que no sentim– la inseguretat física als nostres barris, ni la inseguretat laboral, que elogiem el cosmopolitisme, la multiculturalitat, sense reconèixer els conflictes socials greus que pot arribar a generar. Va ser la població gitana de Badalona la que més va patir l’incivisme dels milers de gitanos arribats de Romania, uns mil cinc-cents, d’un dia a l’altre, a Sant Roc. Els procedents de Romania es concentraven a la plaça d’Estonnach, i els autòctons a la plaça de Camarón de la Isla, massa a prop els uns dels altres.

Totes aquelles persones vingudes de Nou Barris i d’altres barris i de ciutats més enllà, van continuar Rambles avall enarborant cartells reivindicatius fins a arribar al mosaic de Joan Miró, entapissat de clavells blancs i animals de peluix, ciris encesos en vasos vermells, fotografies emmarcades, cartells multicolors, un univers d’expiació descaradament kitsch. Al mosaic de Joan Miró es va aturar tothom, novament, per cantar. Vaig demanar què cantaven: una pregària de perdó i reconciliació, em va respondre un bon home.

18

Acabada la cançó, emocionats, turistes i manifestants es van aplaudir una bona estona els uns als altres.

Granges als terrats Casualment, de sobte vaig veure aparèixer Vicente Guallart, arquitecte en cap de Barcelona en l’època de l’alcalde Trias, i veí del barri, amb camiseta, pantalons curts i sandàlies, i una gorreta amb visera de color groc. «Vaig cap a una copisteria de la plaça de Catalunya per imprimir el plànol del projecte d’una superilla que estic dissenyant a Shenzen», em va dir, «a prop de Hong Kong».

De Guallart és aquell ambiciós lema retroprogressista: «Barcelona, ciutat de barris productius, hiperconnectada al món, autosuficient i de zero emissions», que el regidor Antoni Vives va convertir en mantra. A tots els despatxos del Departament d’Hàbitat Urbà de l’Ajuntament de Barcelona –havien canviat el nom «Urbanisme» pel d’«Hàbitat Urbà»– hi penjava un rètol amb el lema. Com a ideal d’urbanitat global proposaven un segon lema: «Many slow cities in an smart city», la visió d’una gran ciutat de barris interconnectats entre si mateixos i amb la resta del món.

Guallart un dia ens va sorprendre a uns quants proposant que els edificis tinguessin granges als terrats. I horts, va afegir. Després d’observar amb ironia la nostra incredulitat, va afegir que als terrats també s’haurien d’instal·lar dipòsits de captació i depuració d’aigües pluvials, plaques solars, antenes satel·litàries i, a tots els edificis, xarxes de fibra òptica i espais de treball i lleure comunitaris equipats amb superordinadors i impressores 3D, servidors i xarxes intranet per afavorir una major interacció entre els residents de l’edifici. Proposava la renovació urbana a través de molts petits projectes de «ruralització intel·ligent». Aquesta és la mena de projectes visionaris que desenvolupen al Media Lab del MIT des de finals dels anys vuitanta, i a altres universitats i centres de recerca, com l’Institut d’Arquitectura Avançada de Catalunya, la institució que Guallart va fundar fa uns anys amb Manuel Gausa i Willy Müller.

Les granges al terrat eren una provocació retroprogressista. És un fet que ja hi ha un munt d’empreses al món que comercialitzen carn i productes vegetals produïts en petits laboratoris a partir de conreus cel·lulars, i que aquesta activitat es podria dur a terme perfectament en qualsevol lloc de la ciutat. Es tracta d’una agricultura i una ramaderia digital que no necessita desforestar, ni matar

19

o torturar animals, i que un dia potser acabarà amb l’horror de tantes granges de vaques i de porcs. Ja és possible fabricar aliments a l’interior de les ciutats, als terrats o a on sigui.

«Estic acabant la traducció a l’anglès del llibre d’Ildefons Cerdà», va afegir Guallart. «Totes les dades estadístiques de Cerdà les estem georeferenciant.» Guallart és un positivista, admira la capacitat que va tenir Cerdà per imaginar una nova ciutat adaptada a les necessitats socials, tenint en compte les condicions de la tecnologia de l’època –la primera industrialització, les màquines de vapor, els ferrocarrils. Per Guallart, l’arquitectura integra totes les enginyeries –branques nascudes del mateix tronc comú. Qualsevol enginyer, mirant enrere, s’hauria de sentir arquitecte, i qualsevol arquitecte, mirant endavant, enginyer, i mirant una mica més endavant, encara, no ho sé. Potser cap dels dos oficis tindrà sentit com avui els entenem.

«Has de llegir Origin», em va suggerir Guallart abans d’acomiadar-se. «El protagonista, un tal Winston, és un sistema d’intel·ligència artificial. Hauries de parlar d’ell, en el teu llibre.»

Un mar de dades Trobar-te casualment amb amics i companys al carrer és un dels grans atractius de la vida urbana. Però el millor de la ciutat no és trobar-te amb amics pel carrer sinó justament el contrari: caminar entre desconeguts, gent tan estranya com tu mateix.

En l’època de la globalització, i de les tecnologies de comunicació electrònica, la reunió de milers de persones estranyes en un determinat lloc, un carrer, una plaça, i en un moment concret, la seva presència física, ens emociona. Al llarg de la tardor i l’hivern del 2017 a Barcelona, i a moltes ciutats catalanes, els carrers s’ompliren de veïns que proclamaven unes o altres idees sobre el futur de Catalunya. Des del balcó de casa vaig veure l’avinguda de Marina plena a vessar, des de la Sagrada Família fins a les torres olímpiques i el mar. Eren centenars de milers de persones i cadascuna portava el llum del telèfon mòbil encès –ara ja poca gent porta encenedors a la butxaca–; de nit, no es podien veure banderes ni pancartes, només una mar arrissada de centenars de milers de puntets de llum. Era obligat baixar al carrer. Ser-hi present. Ser un més entre tots aquells centenars de milers de veïns coneguts i desconeguts que es manifestaven en pau. No era suficient acompanyar-los en l’ànima: calia ser-hi, en cos i ànima, allà, amb tots ells.

20

La Guàrdia Urbana estima el nombre de persones que assisteixen a una manifestació a partir de l’espai que ocupen, estimant les densitats de persones –de cossos– per metre quadrat. Fins a arribar al límit de densificació, ens agrada caminar a prop de l’altra gent, va demostrar William H. Whyte estudiant els espais al voltant l’edifici Seagram de Nova York.

El cos es troba en crisi, perquè és topia, és sempre a un lloc: és el nostre lloc absolut, «el petit fragment d’espai en què jo sempre m’incorporo», va escriure Michel Foucault a El cos utòpic (2009), i no només es desintegra en parts pornogràfiques quan esdevé transparent, quan el farcim d’implants i d’ortopèdies, també quan es descompon en sèries de dades i es digitalitza. D’un munt de dades –Big Data– es poden extreure informacions útils, reconeix Byung-Chul Han (2015), però no generen coneixement ni veritat. Les dades capturades per Google, Amazon, Facebook, Apple, o VISA, permetrien saber el nom i els cognoms, i gran part de la vida i miracles, els amics i les preferències sexuals, les creences religioses, de cadascuna dels milers de persones que il·luminaven aquella nit Barcelona amb les llanternes dels telèfons mòbils. Mentre la veritat és inherentment vertical, les dades i la informació habiten l’horitzontalitat, explica Han. Les dades no saben el seu context ni la circumstància social que els dona sentit. L’agregació de les dades individuals de tots els manifestants no és suficient per entendre el sentit de la manifestació.

Baixem al carrer La vivència d’aquelles grans multituds ocupant els carrers de Barcelona durant la tardor del 2017 fa encara més colpidor el fet que una de cada tres persones majors de seixanta-cinc anys visqui sola a Barcelona: més de cent mil persones, només al petit terme municipal de Barcelona, potser el doble en la trentena de municipis adjacents en què la ciutat està dividida. Massa sovint, centenars de vegades l’any, després d’esbotzar la porta d’un pis, els bombers troben el cadàver d’una persona que feia setmanes que era morta, i que tristament ningú no trobava a faltar. Els vells no viuen més de trenta mesos en residències de la tercera edat, prefereixen viure a casa seva rebent assistència mèdica quan la necessiten. Per pal·liar el patiment de la gent gran que viu sola a la ciutat, els serveis socials de l’Ajuntament de Barcelona van tenir la bona idea de

21

crear el programa «Baixem al carrer» per acompanyar-los a comprar o senzillament a passejar, per seure a una placeta. També es podrien instal·lar sensors a les cases o implants al cos per monitoritzar els signes vitals i saber quan la persona necessita ajuda mèdica, encara que no hagi demanat els serveis de teleassistència. Fins i tot la companyia d’altres persones podria ser substituïda per «robots socials», gossets electrònics com el japonès Soshee, programats per monitoritzar –o espiar– tot el que succeeix dins de casa, si la persona té la nevera mig buida o si porta massa estona tancada al bany. Hi ha qüestions ètiques difícils de resoldre pel que fa a l’aplicació de sistemes intel·ligents en la gestió de serveis de salut pública. I un robot, per amable i útil que sigui, pot esdevenir un ésser «sinistre», un autòmat humanoide, un zombi electrònic. És un fet que la gent gran acostuma a viure millor als pobles i a les ciutats petites, als barris tranquils on hi ha carrers per caminar, quan els amics de tota la vida i la família viuen a prop, quan veuen sovint els nets. Les tecnologies digitals poden facilitar la ruralització de les ciutats, però és més fàcil que passi el contrari: que la ciutat acabi funcionant com una màquina intel·ligent en la qual, com en les fàbriques més avançades, la producció és ininterrompuda i està automatitzada, i els treballadors o són robots o procuren comportar-se com si ho fossin. Podem imaginar divertides ciutats futures habitades per vehicles autònoms, robots socials i éssers humans millorats –cíborgs– hiperactius, que mai no paren quiets, com mostraven els dibuixos animats Supersonics de Hanna-Barbera o com Minority Report de Steven Spielberg. Però més interessant que imaginar les ciutats del futur és repensar el futur de les ciutats on ara vivim tenint en compte les tecnologies que comencen a immiscir-se, obscenament, en les nostres vides.

Si ets humà, procura pensar en termes humans!

Jo treballo a Barcelona i a ciutats d’arreu del món fent de consultor, la segona professió més antiga del món, diuen. A l’antiguitat, la feina de consultoria l’exercien les sacerdotesses. Elles no viatjaven, qui les volia consultar havia d’anar a un d’aquells santuaris situats just al centre d’un bosc misteriós, o a la vora d’un penya-segat. Les sacerdotesses de l’oracle de Delfos es prenien tot el temps del món abans de respondre qualsevol pregunta. I sovint les seves respostes no eren dogmàtiques, ni donaven instruccions con-

22

cretes, inspiraven més aviat noves reflexions: «Si ets humà, procura pensar en termes humans», li van dir en una ocasió al rei Cress –una resposta de validesa universal. Els consultors moderns tenim altres mètodes. No inspirem vapors narcotitzants. Volem ser com Sherlock Holmes, més aviat, el detectiu setciències, urbanita i viatger impulsiu, prototipus del millor positivisme. Holmes és agnòstic, no confia en la inspiració divina; si es droga és per calmar l’avorriment dels períodes en què no li encarreguen feines prou excitants.

Observa detalls en els quals ningú no es fixa, analitza les dades minuciosament i, com els criminòlegs d’avui en dia, arriba a conclusions infal·libles. Cobra segons una tarifa que ell mateix ha fixat. I no es pregunta mai el per què d’un crim, es limita a investigar com va succeir. Holmes és un expert, no té res d’intel·lectual.

Els consultors ens volem assemblar a Holmes, més que a les sacerdotesses de Delfos.

En la magnífica pel·lícula Mr. Holmes (2015) es presenta el detectiu ja ancià, retirat a una granja, però confós, atrapat per primera vegada al llarg de la seva carrera detectivesca en un compromís deontològic que és capaç de resoldre demostrant una sensibilitat per la condició humana que mai abans no havia tingut.

Finalment, Holmes aconsegueix «pensar en termes humans».

En l’última escena veiem un Holmes en pau, contemplant l’oceà en la posició de la flor de lotus.

Palabras a la ciudad Per descomptat que el lloc on s’escriu influeix en el que es diu, i també el moment –des de la tardor de l’any 2017 als primers dies d’hivern del 2018, en el cas d’aquest llibre. També ens influeix la manera d’escriure –amb bolígraf o amb llapis sobre paper, en un quadern o en fulles soltes, o amb el teclat d’un ordinador portàtil connectat a Internet. Asseguts o, com acostumava a fer Ernest Hemingway, dempeus, bevent i fumant per calmar els nervis.

Ens aporta seguretat tenir un llibre a les mans, observar-lo, sospesar-lo, i després deixar-lo al prestatge, en la companyia d’altres llibres que descriuen viatges a països que ja no existeixen, guies de ciutats que han canviat fins i tot de nom, manuals de màquines que ja no es fabriquen. Ens reconforta, també, que les paraules escrites puguin passar del pensament o de la virtualitat digital a la materialitat d’un llibre de paper. I quedar-se allà, per sempre –o gairebé.

23