Barcelona, ciutat simbòlica

Page 1


Barcelona, ciutat simbòlica Miquel de Moragas SpĂ


A la memòria dels meus pares, que em van ensenyar a viure a la ciutat


Índex

10 Introducció 13 Capítol

1. Claus per entendre la ciutat simbòlica

15

Les ciències socials i els estudis urbans

25

La ciutat urbanitzada

30

La ciutat, sistema de signes

36

La ciutat, espais de comunicació

40

L’espai públic

44 El

flâneur i la ciutat caminada

48

Els llocs i la memòria

53

Els monuments, artefactes simbòlics

59

La ciutat, mercaderia simbòlica

66

Comunicació i incomunicació a la ciutat

71 Capítol

2. La imatge de Barcelona. Esdeveniments i formats

73

El model urbanístic de Barcelona

89

Barcelona i els grans esdeveniments (1888, 1929, 1992, 2004)

90

L’Exposició Universal de 1888. Catalunya reclama lideratge

97

L’Exposició Internacional de 1929. Electricitat i metròpolis

105

Els Jocs Olímpics de 1992. Megaesdeveniment en l’era global

109

El Fòrum Universal de les Cultures del 2004. Objecte de polèmica

113

Barcelona i el turisme de masses


123 Capítol 3.

Barcelona, símbols al carrer

125

Els llocs de la ciutat

129

La vorera, trepitjar significats

133

Monuments, memòria i oblit

148

Nomenclàtor, semàntica de la ciutat

156

Mobiliari urbà, disseny al carrer

162

Icones i símbols de Barcelona

163

Barcelona, pluralitat d’icones

167

El Barça, icona de Barcelona

169

El símbol heràldic municipal de Barcelona. Lectura semiòtica

175

La publicitat al carrer

179

Art al carrer, murals i grafits

189 Capítol 4.

La Barcelona narrada

191

Les Barcelones de novel·la

208

De les odes a la poesia urbana

217

Les primeres vistes i gravats

221

La Barcelona dibuixada i pintada

229

La Barcelona fotografiada

246

Les cançons de Barcelona

258

Còmics de ciutat, ciutat de còmics

265

Del cine a Barcelona a la Barcelona de cine

276

Narrativa, cronistes de la ciutat i periodisme

290

Dels manuals per a forasters a les guies turístiques

302

Barcelona en línia

308 Epíleg.

Elogi del carrer

311 Bibliografia


Escultura Barcino de Joan Brossa de 1944, a la plaça Nova de Barcelona. Fotografia: V. Zambrano. Š Ajuntament de Barcelona



Introducció quest llibre es titula Barcelona, ciutat simbòlica, i no Comunicació i ciutat, com havia pensat inicialment, perquè a mesura que avançava en el treball de redacció anava constatant que, a més de la comunicació explícita (mitjans, senyalètica, espais de comunicació), existien a la ciutat una gran quantitat de símbols que reclamaven la meva atenció: llegibilitat de l’estructura urbana, significats dels monuments que canvien amb el pas del temps, qüestions relacionades amb la memòria dels vianants i un llarg etcètera de referents simbòlics. Sense imposar-nos un límit estricte, el punt de partida històric d’aquest llibre són els anys trenta del segle xix, coincidint amb la introducció de la màquina de vapor a la indústria catalana, les lluites obreres i socials, el fenomen social i literari de la Renaixença, però també amb la primera fotografia de Barcelona (1839), els primers grans monuments urbans i —uns quants anys més tard— l’Exposició Universal de 1888, un esdeveniment crucial per al desenvolupament simbòlic de la ciutat de Barcelona. El punt final és la ciutat de principis del segle xxi, remodelada per les transformacions de l’economia simbòlica a la societat global. Per poder fer aquest llarg recorregut es proposen quatre apartats principals: En primer lloc, seguint les aportacions de les ciències socials, un capítol, «Claus per entendre la ciutat simbòlica», dedicat als conceptes teòrics que ens han de permetre la interpretació posterior de la ciutat simbòlica. Al segon capítol, «La imatge de Barcelona. Esdeveniments i formats», i després d’un resum sobre l’evolució del model urbanístic de Barcelona, s’analitza el paper dels grans esdeveniments (1888, 1929, 1992, 2004) en la construcció simbòlica de la ciutat i en la seva projecció internacional, fins a arribar a la transformació actual i a la influència del turisme de masses. Al tercer capítol, «Barcelona, símbols al carrer», s’analitza la Barcelona comunicant, amb una anàlisi el més àmplia possible dels missatges que podem trobar pel carrer, explícits o implícits, icònics o lèxics, des de les escultures i el mobiliari fins a la publicitat, la senyalètica o els grafits urbans. Finalment el quart capítol, «La Barcelona narrada», està dedicat a les maneres com la ciutat ha estat descrita, interpretada des dels formats i gèneres més diversos: la literatura, el cinema, la fotografia, el còmic, les guies, els plànols, les cançons, els mitjans de comunicació. I acaba amb una referència final al carrer com a escenari de la vida pública.

10


Un llibre sobre Barcelona i sobre les ciutats Aquest és un llibre sobre Barcelona, però també és un llibre sobre les ciutats. Barcelona és un pretext —en tot cas un bon pretext— per investigar sobre comunicació i interactivitat simbòlica a les ciutats actuals. El cas de Barcelona ofereix nombrosos atractius per a aquest propòsit per tractar-se d’una ciutat en la qual es pot descobrir un ventall molt ampli d’aspectes simbòlics de les ciutats modernes, i fer-ho des d’una llarga perspectiva històrica. La ciutat és un escenari que s’ha anat formant a través de múltiples etapes històriques (romana, medieval, modernista, moderna), integrades ara en una única i polièdrica imatge capaç de fidelitzar els ciutadans i atraure els visitants. A més de la perspectiva històrica, Barcelona ofereix als estudis simbòlics alguns fets diferencials de gran interès en l’actual dialèctica local i global, com ara l’experiència en l’organització de grans esdeveniments (exposicions, Jocs Olímpics), la seva diversitat cultural, la implicació de l’arquitectura i el disseny en el desenvolupament de la ciutat, o la vivència identitària com a ciutat que es reivindica com a capital de Catalunya i referent mediterrani.

També un repte teòric Des del punt de vista més teòric, Barcelona, ciutat simbòlica vol respondre a la necessitat de fer una aproximació transversal als fenòmens de la comunicació. En definitiva, vol resituar els mitjans —objecte principal dels meus treballs anteriors— en el conjunt de les dimensions o activitats simbòliques, en una confrontació d’idees des de la sociologia, l’antropologia, la semiòtica, la història i l’urbanisme, seguint les pautes de teòrics de la ciutat tan importants com Walter Benjamin, Richard Sennett, Lewis Mumford, Henri Lefebvre i Manuel Castells, entre d’altres. Aquest llibre representa un retorn als meus primers estudis universitaris, dirigits per Emilio Lledó, sobre filosofia del llenguatge, i als primers llibres sobre semiòtica (Moragas, 1976) i sobre els espais de comunicació (Moragas, 1988). Però també, i potser sobretot, aquest text representa una recuperació de la meva experiència personal de flâneur barceloní, de la mà del meu pare arquitecte: saber mirar els sotabalcons, les teulades, les finestres, els racons amagats, els edificis ignorats, els objectes menors, els cartells i els rètols, els primers objectes dissenyats per membres del Grup R, etc. Tot plegat, aprenentatges no reglats, però que queden en la memòria i que ara, gràcies a Barcelona, ciutat simbòlica, m’ha estat possible de reviure i reinterpretar.

11



CAPÍTOL 1

Claus per entendre la ciutat simbòlica Aquest primer capítol explora els estudis socials urbans per obtenir idees que ens puguin orientar en la interpretació de la ciutat simbòlica. Es fa un resum de les principals aportacions de les diferents ciències socials, però s’arriba a la conclusió que un tema de tanta complexitat com el de la ciutat no es pot pas abordar des d’una sola perspectiva disciplinària, ni tampoc des dels estudis convencionals de la comunicació: la semiòtica i la sociologia dels mitjans. De fet ens trobem davant del repte, ben estimulant, d’una postdisciplina que ha de combinar coneixements de diverses procedències metodològiques. Es consideraran, especialment, tots els aspectes que fan referència als intercanvis simbòlics, tant pel que fa a la subjectivitat (el que viuen i coneixen els ciutadans) com pel que fa als espais que permeten (o dificulten) la comunicació i la convivència.

13


14

Barcelona, ciutat simbòlica


anàlisi que ens proposem realitzar sobre la Barcelona simbòlica necessita el suport teòric dels diversos estudis desenvolupats per les ciències socials sobre les ciutats i les formacions urbanes. De fet, com veurem, totes les disciplines socials —i no únicament la semiòtica— s’han ocupat, en alguna mesura, de les interaccions simbòliques entre ciutadans, i també entre aquests i la ciutat. Per poder aplicar aquests coneixements al cas de Barcelona també comptem amb una amplíssima bibliografia produïda a les nostres institucions acadèmiques (vegeu el capítol «Narrativa, cronistes de la ciutat i periodisme»).

Les ciències socials i els estudis urbans La Rambla, 2016. Fotografia: Miquel de Moragas

Sense aquesta base teòrica i la identificació corresponent dels aspectes socials de la vida urbana, l’anàlisi simbòlica quedaria limitada a una mera descripció sense conclusions possibles. No es tracta, evidentment, de resumir aquí la gran diversitat d’aportacions teòriques que les ciències socials, l’urbanisme inclòs, han fet sobre la ciutat, però sí que es tracta d’intentar identificar aquells aspectes més rellevants que poden ajudar-nos a interpretar el sentit i les funcions simbòliques a la ciutat.

Antecedents dels estudis urbans moderns Els estudis sobre la ciutat tenen els seus antecedents en alguns dels grans pensadors socials de finals del segle xix i principis del segle xx, amb aportacions específiques a la interpretació de la vida social a les ciutats: Friedrich Engels (1820-1895), Georg


Simmel (1858-1918), Max Weber (1864-1920), Robert E. Park (1864-1944). Entre aquests pioners, uns pocs anys més tard, hi podrem afegir Walter Benjamin (1892-1940) i els seus estudis sobre cultura i ciutat. A finals del segle xix Friedrich Engels va analitzar les relacions entre urbanisme i poder, criticant la reforma urbanística de París dirigida per Haussmann i que transformava París en una ciutat cosmopolita, amb el traçat d’àmplies i llargues avingudes, però que al mateix temps feia més difícil les lluites proletàries, la formació de barricades i desplaçava els obrers a barris allunyats (Engels, 1845/1976). També va ocupar-se de l’explotació obrera denunciant la manera com la burgesia resolia en benefici propi i en perjudici del proletariat la construcció d’habitatges derivada de la industrialització: «Heus aquí un exemple eloqüent com la burgesia resol la qüestió de l’habitatge. Tots aquests focus d’epidèmia, aquests forats i soterranis immunds, on el model de producció capitalista tanca els nostres obrers, nit rere nit, no han estat eliminats, sinó només... desplaçats de lloc. La mateixa necessitat econòmica que els havia fet néixer en un lloc els reprodueix més enllà; i mentre existeixi el modus de producció capitalista, serà absurd voler resoldre aïlladament la qüestió de l’habitatge o qualsevol altra qüestió social que afecti la condició dels obrers. La solució resideix únicament en l’abolició del modus de producció capitalista, en l’apropiació per la classe obrera mateixa de tots els mitjans de subsistència i de treball» (Engels, 1872/1982). Aquest punt de vista crític serà desenvolupat en el futur per la sociologia urbana marxista, que relacionarà l’espai urbà i el territori —especialment l’habitatge— amb les lògiques del poder i de la producció capitalista. Georg Simmel (1903/1998), transcendint l’anàlisi estructural i econòmica, va considerar la ciutat com un espai d’interaccions socials, on els ciutadans poden viure noves experiències de llibertat individual, d’anonimat entre la multitud, d’especialització del treball, d’intercanvi comercial, de situacions imprevistes, que acaben influint en la formació de la personalitat (De la Peña, 2003). Simmel considera que la ciutat ha anat emmotllant la vida mental dels seus habitants. La ciutat, centre de l’economia monetària, exigeix puntualitat, una actitud instrumental a favor dels negocis, crea mentalitats calculadores, sotmeses a la lògica del cost-benefici. La centralitat que Simmel atribueix als intercanvis simbòlics en la formació de les ciutats modernes influirà posteriorment en els autors de l’escola pragmàtica de Chicago (ecologia humana). A principis del segle xx Chicago era la segona ciutat en població dels Estats Units, després de Nova York, i començava a rebre una important arribada d’immigrants de diversa procedència, empesos per l’escassetat de treball a conseqüència de la crisi de la Primera Guerra Mundial (19141918), amb una altíssima explotació i marginació social. En aquest context va sorgir un corrent d’especial importància per als estudis urbans i, també, per als estudis de comunicació, conegut com l’Escola de Chicago, fonamentada en el pragmatisme, corrent que considerava que els éssers humans som productors de sentit; això vol dir que no ens conformem amb les condicions de vida existents sinó que som capaços de canviar, d’experimentar noves situacions. Això també suposava una actitud prosocial, en el sentit d’afavorir la creació de comunitats. La ciutat era el marc d’aquesta sociabilitat. Atès el nostre interès pels temes simbòlics, podem destacar dos autors d’aquesta escola: Robert Ezra Park i George Herbert Mead (1863-1931). Robert Ezra Park, a més de ser pioner en els estudis sobre els mitjans de comunicació, és pioner en els estudis d’ecologia urbana, de les formes de vida a la ciutat (Park, 1915/1999), espe-

16

Barcelona, ciutat simbòlica


cialment de les comunitats immigrants: «És a la imaginació de la gent marginada on es produeixen els canvis i les fusions culturals, on millor podem estudiar el procés de la civilització i el seu progrés» (Park, 1950: 356). El seus estudis etnogràfics, o d’ecologia urbana (en el sentit d’adaptació al medi urbà), el porten a interpretar les noves formes d’interacció entre les persones, les noves situacions de solitud en la multitud, els fenòmens d’incomunicació propis de la ciutat. Els nous habitatges o el transport urbà, per exemple, provoquen modificacions profundes, multipliquen les oportunitats de contacte i d’associació, però també converteixen les relacions en més transitòries i inestables. Les relacions formals i ocasionals tendeixen a substituir les relacions més estretes i permanents (Park, 1915/1999: 80). Per la seva part, George Herbert Mead, reconegut com un dels fundadors de la psicologia social, va incorporar a la tradició pragmàtica una nova perspectiva, la de l’experiència social humana basada en la interacció simbòlica, a través de la paraula, el gest i els símbols. El que distingeix i caracteritza veritablement l’ésser humà és la seva capacitat d’interacció social, d’acció intersubjectiva. A diferència dels animals, la comunicació humana és autoconscient i, d’alguna manera, reversible, en el sentit que tota persona pot situar-se en la posició de l’altre (Mead, 1962/1968). Aquest corrent, amb el nom de interaccionisme simbòlic, tindrà un llarg recorregut als anys cinquanta i seixanta amb autors com Herbert Blumer i Erving Goffman. La seva idea fonamental serà que les relacions socials se substantiven en forma d’intercanvis simbòlics. L’opinió de cadascú està mediatitzada per l’opinió dels altres. La mateixa autoimatge és qüestionada, és una reacció, a la vista de la imatge dels altres. La comunicació és interacció i la interacció és comunicació. A The Presentation of Self in Everyday Life (1959/1987), Erving Goffman proposa la metàfora de l’escenificació teatral per interpretar les relacions dels individus en societat. D’aquí ve la importància atribuïble als «rituals», tant als més solemnes com als més quotidians, que ens permeten autoidentificar-nos i transmetre informació significativa als altres. A Frame Analysis. Els marcs de l’experiència (Goffman, 1974/2006), entén que la vida quotidiana s’organitza en «enquadraments o marcs de referència», diferents per a cada situació i per als diferents interlocutors. Un bon exemple de tot això és el seu estudi (entre semiòtica de la imatge i estudi etnogràfic) sobre la imatge de la dona en la publicitat comercial (Goffman, 1979), on mostra que la publicitat reitera les pautes socials de la vida quotidiana, però també que les «hiperritualitza», mostrant la dona en situació de dependència, masculinitzant la societat —o millor, el control de la societat. Podríem posar nombrosos exemples de les estratègiques que es fan servir per posicionar-se en l’escenari social. Observeu les estratègies, inconscients o no, que s’utilitzen per situar-se en una sala de reunions o en un acte social, observeu on s’asseu cada persona, quina proximitat estableix. Observeu de quina manera s’organitzen els espais o com es disposa el mobiliari en una oficina professional per establir les jerarquies del grup. Observeu críticament l’elecció d’interlocutors en les reunions i els actes socials, les persones ignorades i les persones buscades. O, finalment, observeu l’ús de l’espai públic, del carrer, com a llocs de representació i manifestació festiva, ideològica o de protesta.

Claus per entendre la ciutat simbòlica

17


La ciutat en les ciències socials contemporànies El gran creixement de les ciutats al segle xx (es calcula que a l’any 2030 el 60% de la població mundial viurà en àmbits urbans) ha anat desvetllant l’atenció del conjunt de les ciències socials pels estudis urbans, inicialment de la sociologia, la geografia, la història i l’urbanisme. Posteriorment s’hi han anat incorporant els nous punts de vista de l’antropologia cultural, de la semiòtica, de la comunicació i dels estudis literaris. En èpoques més recents, coincidint amb les convergències de la globalització, aquests estudis aniran confluint en el que podem denominar «postdisciplines», amb aportacions complementàries de les esmentades branques teòriques.

Sobre la sociologia urbana i la geografia humana La temàtica urbana travessa bona part de la història de la sociologia, en tant que analitza aspectes clau de la societat: interaccions, segregació, mobilitat, població, treball, oci, habitatge, etc. La sociologia va ser una de les primeres disciplines a crear una especialitat (sociologia urbana), que es desenvoluparia àmpliament a la segona meitat del segle xx. Max Weber (Die Stadt. Eine soziologische Untersuchung, ‘La ciutat. Una anàlisis sociològica’, 1921/2013) considerava la ciutat com un fenomen en constant transformació, com a conseqüència de les relacions existents entre l’estructura econòmica i els valors culturals de cada etapa històrica. Des de la perspectiva marxista, que domina bona part de la sociologia urbana europea dels anys cinquanta-vuitanta (Henri Lefebvre, 1968), l’estudi de la ciutat és un component bàsic de l’estudi de la societat contemporània. A finals del segle xx ja és prou evident que el capital reestructura contínuament els espais urbans, amb continus moviments de localització i deslocalització d’empreses i activitats econòmiques, i amb la reconversió de zones industrials en zones residencials i d’oci, etc. (Sassen, 1999, 2007). Manuel Castells, en la seva dilatada obra (Susser, 2001), inicialment com a expert en sociologia urbana i, més recentment, com a referent de la sociologia de la societat del coneixement, segueix aquesta evolució i interpreta les ciutats del segle xxi dialècticament com a locals i globals, adaptades a les noves condicions de la societat xarxa, no sense contradiccions pel que fa a l’increment de les desigualtats i la sostenibilitat dels processos de transformació (Borja i Castells, 1997). Els estudis de la sociologia urbana aviat es veuran complementats amb les aportacions de la geografia urbana, disciplina fonamental per establir la tipologia de les ciutats: dimensions i fronteres, entorn territorial, activitat dominant (agrícola, industrial, comercial), connectivitats, demografia i segregació, etc. (Capel, 1975, 2005, 2006). Així es va produint una convergència teòrica entre la sociologia i la geografia, que permet analitzar els nous fenòmens de competitivitat i d’interrelació entre les ciutats globals (Harvey, 1992, 2003). La importància de la geografia urbana s’anirà incrementant als nostres dies quan s’hagin d’anar introduint conceptes com els de sostenibilitat mediambiental o gentrificació (expulsió de la població original dels barris per nous ocupants amb més capacitat econòmica), o quan s’hagin de

18

Barcelona, ciutat simbòlica


considerar les conseqüències de les tecnologies de la informació i el transport sobre el territori, urbà i interurbà.

Sobre l’economia urbana A aquests estudis s’hi afegirà l’economia urbana, ja present des de l’inici en la tradició marxista dels estudis sobre la ciutat, amb els nous enfocaments de l’economia política de la ciutat: activitat econòmica en relació amb l’estructura urbana, ubicació del treball, habitatge social, estructura productiva, etc. Més recentment (vegeu el capítol «La ciutat, mercaderia simbòlica»), s’hi afegirà la nova perspectiva de l’economia simbòlica de les ciutats, concepte introduït per la sociòloga americana Sharon Zukin (1991, 1995, 1998, 2010) (Benach, 2010; Pallarès Barberà, 2010). L’economia simbòlica de la ciutat aporta nous conceptes per interpretar l’etapa actual de globalització, posterior a l’economia industrial. La idea de fons és explorar el paper cada vegada més important que ha d’atribuir-se a les relacions entre els factors culturals (entesos de manera àmplia) i la nova economia urbana, basada en el coneixement i el consum simbòlic. «El que és nou respecte de l’economia simbòlica dels anys setanta és la simbiosi entre imatge i producte, l’abast i la importància de la venda d’imatge a escala nacional i global, el paper de l’economia simbòlica en el discurs i en la representació de la ciutat [...]. L’economia simbòlica unifica les pràctiques de les finances, el treball, l’art, l’espectacle i el disseny» (Zukin, 1995: 8-9).

Sobre la història i l’antropologia urbanes En el desenvolupament dels estudis urbans també tindran una gran importància els estudis històrics. L’anàlisi comparativa de l’evolució de les ciutats permet la identificació dels seus elements estructurals, evidenciant la influència de les condicions geofísiques i demogràfiques, però també econòmiques i tecnològiques, sobre la trama urbana de les ciutats. Són molt nombrosos els estudis erudits sobre les ciutats en èpoques remotes, sobre les ciutats de l’antiga Grècia i Roma, de l’època medieval, del Renaixement, fins a les èpoques més pròximes de la ciutat industrial i postindustrial, amb la peculiaritat que totes les etapes històriques passades resten, d’alguna manera, en el subsòl de les ciutats contemporànies. El lector interessat en aquesta evolució podrà trobar informació rellevant en les obres de Richard Sennett (1997) i Lewis Mumford (1961/2012). Per la seva banda, l’antropologia s’ha anat ocupant, cada vegada més, de la quotidianitat contemporània, utilitzant tot l’instrumental metodològic de l’etnografia. Aquesta nova aproximació ja s’ha fet coincidint amb una fase de convergència de les diverses ciències socials i a través de noves especialitzacions de l’antropologia (social, cultural, urbana). Umberto Eco, en el seu cèlebre article «El públic perjudica la televisió?» (1979), reclamava un gir en els estudis de comunicació: en lloc de preguntar-nos «què fa la televisió a la gent» hau­ ríem de preguntar-nos «què fa la gent amb la televisió». Aquesta mateixa dualitat es produirà en el cas dels estudis urbans revertint la pregunta sobre «què fa la ciutat a la gent» per la pregunta «què fa la gent a la ciutat». Seguint aquestes noves tendències, l’antropologia urbana distingirà entre la ciutat planificada i la ciutat realment utilitzada pels ciutadans. L’antropologia urbana estableix una clara

Claus per entendre la ciutat simbòlica

19


diferenciació entre la ciutat dels cartògrafs i dels planificadors i la ciutat que viuen els ciutadans. Aquest enfocament de l’ús social de la ciutat no és exclusiu, però sí que és prioritari en l’aportació de l’antropologia als estudis urbans. Prèviament s’ha hagut de produir, com també passarà amb la semiòtica, un reconeixement de la importància de la quotidianitat, de la vida diària, en el sentit proposat per Michel de Certeau en la seva Invention du quotidien (1990/1996). L’antropologia urbana interpreta la ciutat com un espai obert de comunicació, espai d’inter­ accions, en permanent estat de transformació, amb processos d’apropiació popular, però també amb amenaces contínues de marginació i d’exclusió. La ciutat com a lloc de producció social de sentit confronta identitats: «La ciutat deixa de ser el lloc de la comunicació de cada societat amb si mateixa per ser també, i potser sobretot, el lloc de comunicació de les societats diferents entre si» (Reguillo, 1997: 10). El sistema urbà no és una estructura estable, rígida, sinó que, malgrat els mecanismes de control, és una realitat mòbil, desorganitzada, adaptativa, terreny de combat i d’incerteses. Aquí es troba l’origen de la dualitat crítica assenyalada per l’antropòleg Manuel Delgado, quan confronta les expressions populars i l’intent domesticador d’urbanistes, arquitectes i administradors de la ciutat (2005, 2007, 2011). La immigració, la gentrificació, els moviments reivindicatius, les manifestacions als carrers i places, però també les festes i celebracions, seran els objectes d’interès prioritari de l’antropologia urbana. Arribats a aquest punt, les diferències entre les distintes ciències socials s’aniran fent cada vegada més imperceptibles, més «líquides», més «híbrides». D’això en tenim bon testimoni en el desenvolupament dels estudis culturals, especialment a l’Amèrica Llatina, on l’estudi de la complexitat urbana de les grans metròpolis (Bogotà, Mèxic DF, São Paulo, Buenos Aires, etc.) motiva els investigadors urbans a l’aproximació multidisciplinària, tal com ja havíem vist amb la confluència dels estudis culturals i de la comunicació amb autors com Jesús Martín Barbero, Néstor García Canclini, Rossana Reguillo, Armando Silva, entre d’altres (Moragas, 2011). Aquests autors, en la cruïlla entre diverses disciplines, estan en condicions d’afegir als estudis urbans una nova visió sobre la producció social de significat, sobre els imaginaris urbans (Silva, 1992), sobre l’empoderament dels valors i dels usos de la ciutat: «La ciutat no és únicament l’espai físic on es manifesta l’organització social de la vida humana a través d’un ordenament territorial específic, sinó també l’escenari privilegiat on es produeix la construcció social de significats per mitjà de pràctiques diverses a través de les quals els subjectes disputen, negocien i legitimen els sentits socials de la vida» (Reguillo, 1997).

Sobre els estudis de comunicació i ciutat Els estudis més específics sobre comunicació i ciutat han seguit dues línies principals: d’una banda, els estudis semiòtics dedicats als intercanvis simbòlics, i de l’altra, els estudis més especialment dedicats a analitzar les funcions del mitjans (els nous i els vells) en la circulació d’informació urbana, en el control de l’opinió pública i en les interrelacions socials. De fet, es tracta de les dues grans línies de la recerca actual en comunicació, la que es refereix als estudis del discurs i de la recepció i la que es refereix a l’economia política o estructura

20

Barcelona, ciutat simbòlica


dels mitjans. Ambdues línies han aportat noves perspectives i eines d’anàlisi als estudis urbans, desenvolupats fins ara per la sociologia, la geografia, l’antropologia i la història (Badenas, 2007; Clua, 2010; Gómez Mompart, 2010; Martínez, 2010; Rizo, 2005, 2006). La semiòtica urbana serà, sobretot, una semiòtica pragmàtica, és a dir, una semiòtica que s’ocuparà del text i de la seva interpretació, dels signes en el seu context. Roland Barthes, un dels fundadors de la semiòtica (o semiologia) com a ciència dels signes, en el seu article «Sémiologie et urbanisme» (1970), es referia a l’aportació potencial de la semiòtica als estudis urbans de la següent manera: «Si tenim dificultats per inserir en un model les dades sobre la ciutat que ens proporciona la psicologia, la geografia o la demografia, això és perquè ens falta una última tècnica, la dels símbols. Per tant, necessitem una nova energia científica per transformar aquestes dades, per poder passar de la metàfora a la descripció de la significació, i aquí és on la semiologia (en el sentit més ampli del terme) podrà, segurament, mitjançant un desenvolupament encara imprevisible, brindar-nos algun ajut» (1970 / 1985: 261). Un altre dels fundadors de la semiòtica europea, Umberto Eco, també reivindicava l’aportació de la semiòtica a l’estudi de la ciutat. Al seu llibre fundacional, La estructura ausente, assenyalava que si entenem que la semiòtica no és únicament la ciència dels sistemes de signes reconeguts com a tals (aquest és el cas del sistema lingüístic), sinó la ciència que estudia tots els fenòmens de la cultura com si fossin sistemes de signes, aleshores l’espai urbà i l’arquitectura també seran objecte de la semiòtica (Eco, 1968: 192). Podem recordar que la semiòtica va arribar a Barcelona justament a través del debat sobre arquitectura i disseny. Entre les primeres publicacions sobre semiòtica conegudes en aquesta ciutat podem citar Arquitectura como ‘mass medium’: notas para una semiología arquitectónica, de Renato de Fusco (1970), amb un pròleg d’Oriol Bohigas, en què es planteja la necessitat d’explorar la semiòtica pragmàtica (Morris), més que la semiòtica del signe (Saussure), per a la renovació de la teoria arquitectònica. Les primeres jornades sobre semiòtica celebrades a Barcelona de les quals tinc notícia van ser les celebrades a Castelldefels l’any 1972 amb el títol d’Arquitectura, historia y teoría de los signos. El symposium de Castelldefels (Llorens, 1974), en què, d’acord amb el «gir lingüístic» que va afectar les ciències socials de l’època, es proposava substituir les perspectives historiogràfiques per la visió estructuralista. El simposi explorava les aportacions de la semiòtica a la teoria de l’arquitectura formulant, entre d’altres, les següents preguntes: Què hem d’entendre per significat en arquitectura? Quina pot ser l’aportació metodològica de la teoria dels signes al coneixement històric de l’arquitectura del passat o a l’avaluació de l’arquitectura del present? Es postulava que la semiòtica podia ajudar a interpretar les principals dualitats de l’arquitectura i el disseny: forma i funció, significat i ús. La ponència de Bohigas, per exemple, es titulava, ben significativament, «Análisis semiológico y experiencia erótica del diseño» (1972), referida a les gratificacions que poden derivar-se de l’ús (recepció) dels artefactes dissenyats. Com també ha assenyalat el semiòleg Ugo Volli (2005), «una de les característiques més universals de la societat humana és el fet que en aquesta mai no és possible separar l’ús pràctic de les coses de la seva dimensió de significat [...]; els espais signifiquen per als membres del grup un sentit de pertinença i creences compartides, imposen obligacions i prohibicions, suggereixen objectius i reverència».

Claus per entendre la ciutat simbòlica

21


Amb anterioritat a aquests primers plantejaments de la semiòtica arquitectònica, la idea que les ciutats podien ser interpretades des del punt de vista de la significació ja havia estat proposada per l’urbanista nord-americà Kevin Lynch en el llibre The Image of the City, de 1960, dedicat a la llegibilitat aplicada a l’urbanisme i a l’arquitectura. L’esmentat article de Barthes era, de fet, un diàleg amb els plantejaments de Lynch, que considerava «presemiòtics», però que ja proposaven unitats discretes per construir una «gramàtica» de les ciutats. (Vegeu més endavant el capítol «La ciutat, sistema de signes».)

La ciutat, lloc de comunicació Des del punt de vista comunicatiu, la ciutat no pot ser considerada únicament com un lloc de símbols i de llenguatges, sinó que també ha de ser considerada com un lloc viscut, de trobada, de sociabilitat, com un espai de comunicació. El mateix Barthes es referia a la importància significativa del centre de la ciutat de la següent manera: «La ciutat, essencialment i semànticament, és el lloc de trobada amb l’altre, i per això el centre és el punt de reunió de tota la ciutat [...]; el centre de la ciutat és viscut com a lloc d’intercanvi de les activitats socials i diria quasi de les activitats eròtiques, en el sentit més ampli del terme. Encara més: el centre de la ciutat és viscut sempre com l’espai on actuen i es troben les forces subversives, forces de ruptura, forces lúdiques» (1970/1985). La previsió de Barthes sobre la construcció d’una semiòtica científica capaç de superar la interpretació metafòrica de la ciutat va quedar pendent. En la tradició europea, sobretot la italiana, seguiran els esforços per «transferir» els coneixements de la semiòtica general a l’anàlisi dels fenòmens arquitectònics i urbanístics (Marrone, 2010, 2013; Volli, 2005), però el progrés vindrà més aviat de plantejaments interdisciplinaris en què convergeixen diferents ciències socials.

Nous temes amb la globalització La globalització i la implantació de les tecnologies de la informació, amb la ràpida implantació d’internet a finals del segle xx, han introduït noves dinàmiques en les relacions socials i en les formes d’organització urbana. Això reclama noves aproximacions teòriques postdisciplinàries en situar-se fora dels límits tradicionals i aïllats de cada una de les ciències socials. Són plantejaments que d’alguna manera em recorden el llibre L’Esprit du temps, d’Edgar Morin, que procurava interpretar la nova societat de masses dels anys seixanta. Ara els intèrprets de «l’esperit del temps» són científics socials de diferents procedències com Giddens, Beck, Bauman o Castells. El cas de l’extensa i continuada obra de Manuel Castells és, en aquest sentit, paradigmàtic. Iniciat com a sociòleg urbà, l’obra d’aquest autor no solament ens permet seguir l’evolució dels efectes de la transformació tecnològica en l’organització urbana —pas de la societat industrial a la societat postindustrial— (Castells, 1995; Borja i Castells, 1997), sinó que ens aporta coneixements per interpretar els trets pertinents del nou sistema comunicatiu a l’era digital en introduir nocions bàsiques com l’organització de la societat en nodes, el concepte d’autocomunicació de masses, la idea dels espais de fluxos i del temps atemporal que ens permeten entendre els efectes de les xarxes socials en la mobilització i l’apropiació urbana (Castells, 2009, 2013).

22

Barcelona, ciutat simbòlica


Els mitjans de comunicació (els nous i els vells, comercials o comunitaris, públics o privats) no són únicament transmissors de continguts sinó que en si mateixos constitueixen espais de comunicació, són creadors de comunitats, creadors de xarxes urbanes. Anthony Giddens, en el seu llibre Un món desbocat: els efectes de la globalització en les nostres vides (2000), sosté que la globalització no és únicament un fenomen econòmic sinó que és un fenomen que afecta simultàniament la política i la cultura, i incideix en aspectes fonamentals de la vida humana (la ciutat, la família, la sexualitat, les relacions interpersonals, els moviments migratoris, etc.). En el nou context global, caracteritzat per una creixent interdependència econòmica, per la creació de grans mercats i formes de producció desterritorialitzades, les ciutats esdevenen nous centres de poder, desplaçant d’alguna manera els Estats. Les ciutats es posicionen com a nodes, centres d’intercanvi en l’esfera mundial, competeixen entre si per enfortir la seva condició de «node multifuncional» (polític, econòmic, cultural, científic, d’entreteniment). El funcionament de l’economia global requereix l’existència de grans centres urbans amb infraestructures informatives concentrades, centres de direcció de la globalització. A mesura que els negocis, la producció, la promoció i la comercialització adquireixen una escala global, les ciutats es veuen impulsades a crear estructures destinades a mantenir i desenvolupar les xarxes globals. El que ara importa no és únicament la producció de béns materials sinó l’oferta de serveis especialitzats que requereixen les empreses per poder administrar les seves oficines i fàbriques arreu del món. Però la globalització no pot pas ser considerada de manera benigna i acrítica. Per contra, els estudis urbans han de reconèixer ara les conseqüències negatives derivades del model tecnologicoindustrial que configuren les nostres formes de vida i el nostre desenvolupament. Una bona part de la visió crítica de les ciutats modernes es referirà precisament a les conseqüències d’aquest procés sobre la població menys afavorida, als problemes mediambientals, de salut, a les desigualtats que genera el denominat «risc manufacturat». «El risc que fins ara venia de la imprevisibilitat de la naturalesa, avui ve del que n’estem fent nosaltres mateixos» (Beck, 2002, 2008).

Sobre l’urbanisme o la urbanística En aquesta supervisió resumida de les aportacions de les ciències socials a l’estudi de la ciutat no hi pot faltar, evidentment, una referència a l’urbanisme o urbanística, que també pot ser considerada des d’una òptica postdisciplinària. «La transposició d’alguns conceptes entre contextos intel·lectuals diferents origina malentesos, però també pot generar un enriquiment del món propi, amb referències a altres sabers. Referències que serien impensables en un urbanisme tancat o un urbanisme només propi d’una disciplina arquitectònica autònoma» (De Torres, 2012). Podríem definir l’urbanisme com una disciplina cientificotècnica que ensenya a fer i a planificar, però que, per fer-ho, ha de considerar un munt de condicionants de caràcter històric, social, econòmic i cultural. El treball d’arquitectes i urbanistes és, efectivament, un treball d’una gran complexitat tècnica i teòrica. L’arquitecte no s’ha de considerar com un dibuixant, sinó més aviat com un productor d’espai (Lefebvre, 1974/2013).

Claus per entendre la ciutat simbòlica

23


Crec que això pot explicar el paper que han tingut els arquitectes, més enllà de l’arquitectura, en la creació d’opinió cultural. A Catalunya, per exemple, totes les etapes de progrés i innovació de l’arquitectura han vingut precedides d’un debat intel·lectual sobre la tècnica i la filosofia de les construccions. Ildefons Cerdà, que havia rebut l’ordre del Govern per projectar el pla de l’Eixample el 1859, publica uns anys més tard, el 1867, el manual Teoría general de la urbanización y aplicación de sus principios y doctrinas a la reforma y ensanche de Barcelona. El seu projecte constituïa una aposta per un urbanisme pluridisciplinari, articulació del disseny urbà amb les ciències jurídiques i econòmiques (geometria, economia i dret). Els arquitectes modernistes com Puig i Cadafalch o Domènech i Montaner teoritzen sobre l’arquitectura en el context de les conviccions nacionals de l’època i, a mitjan segle xx, el Grup R articulava les seves propostes d’arquitectura i de disseny industrial amb les idees de modernitat i d’adaptació als nous criteris de la cultura de masses. La urbanística és una enginyeria de l’espai i del territori: planificació urbana, gestió del sòl, construcció del subsòl, canalització de les aigües, protecció del vent, cura de la vegetació, manteniment del bioclima, previsió dels transports, organització dels habitatges, etc., però aquesta és només una part del projecte, l’altra part és la dels usos socials i dels significats que es deriven de cada actuació urbanística. Un dels principals problemes teòrics en l’aproximació a l’estudi de la ciutat des del punt de vista simbòlic serà la identificació dels aspectes immaterials que precedeixen els projectes urbanístics. Les idees no solament inspiren els símbols de la ciutat (monuments, senyals, etc.) sinó que també influeixen en la planificació o el desenvolupament dels plans urbanístics. Per exemple: quins conceptes, ideologies, hi havia darrere del pla Cerdà (1859), darrere de la planificació urbana de principis del segle xx o darrere de la reforma de la Barcelona olímpica de 1992? La ideologia dominant de cada moment, els interessos econòmics, els corrents estètics i els aspectes funcionals, tot plegat, determina la planificació urbana. Els escriptors i poetes no es limiten a comentar a posteriori el que veuen sinó que també són determinants en la configuració material de les ciutats. L’urbanista Manuel de Torres, en el seu assaig Joan Maragall, la ciutat i l’urbanisme, analitza les relacions conceptuals entre la poesia de Joan Maragall i la configuració urbana de Barcelona de principis de segle, quan Barcelona comença a estructurar-se com una gran ciutat europea: «L’urbanisme és molt més que el disseny de carrers i illes edificables, com tot altre fet cultural és una pràctica de contínues transposicions entre les diverses branques del saber. […] L’urbanisme genera imatges o idees, metàfores de futur. L’urbanisme també és textual. La ciutat no és només un dipòsit de pedres, més o menys arrenglerades. Sobretot és un dipòsit de paraules i conceptes» (De Torres, 2012).

24

Barcelona, ciutat simbòlica


Vista de la riera de Sant Joan durant les obres d’obertura de la via Laietana, 1908. Autor: Joan Vidal i Ventosa. Arxiu Fotogràfic de Barcelona

l teòric francès Abraham Moles, en el marc de la seva ecologia de la comunicació, va definir cultura com «l’aspecte intel·lectual del medi artificial que els humans hem anat construint al llarg de la història» (1978). Aquesta definició redimensionava els límits de la cultura admetent com a fets culturals «expressions» tan diverses i diferents com la poesia, la música, l’urbanisme o el disseny. La idea de medi artificial es pot referir a l’entorn produït, als llocs de vida, als artefactes d’ús, però també als imaginaris, als mites, a la memòria.

La ciutat urbanitzada Un dels marcs fonamentals d’aquest medi artificial, en contínua evolució, és sens dubte la ciutat, el lloc de vida de la gent.

Evolució de la ciutat Per una primera aproximació a les grans etapes històriques que van configurant les ciutats modernes, podem considerar les etapes delimitades per Daniel Bell (1976) al seu assaig sobre l’adveniment de la societat postindustrial: la societat preindustrial, la societat industrial i la societat postindustrial, cadascuna determinada per factors singulars que, en transformar-se, produeixen canvis estructurals a les ciutats i a la societat en general. Per fer una anàlisi més aprofundida de l’evolució històrica de cada ciutat hauríem d’anar molt més enrere, perquè les ciutats s’han anat construint sobre estructures arquitectòniques i urbanes d’èpoques remotes, amb vestigis encara visibles. Així, per exemple, és impossible reconèixer la identitat urbana de Barcelona sense considerar la influència del subsòl romà, de les muralles i els palaus medievals, de les instal·lacions religioses i militars o de les primeres infraestructures industrials. Encara que hagin estat enderrocades, continuen presents en la


Turn static files into dynamic content formats.

Create a flipbook
Issuu converts static files into: digital portfolios, online yearbooks, online catalogs, digital photo albums and more. Sign up and create your flipbook.