Butifarra! El còmic dels barris (1975 - 1987)

BUTIFARRA! EL CÒMIC DELS BARRIS (1975-1987)

EL CÒMIC DELS BARRIS (1975-1987)

‘BUTIFARRA!’, EL CÒMIC DELS BARRIS (1975-1987) És una iniciativa de la Federació d’Associacions de Veïns de Barcelona (FAVB) i de l’Ajuntament de Barcelona, que recupera la memòria d’una revista i d’un equip de dibuixants i guionistes de còmic que van posar el seu talent al servei dels moviments socials dels barris de la ciutat en els anys de la transició política

9

PRESENTACIÓ

FRUIT D’UNA IMPETUOSA VOLUNTAT DE CANVI ENGUANY COMMEMOREM EL 40È ANIVERSARI de la fundació de la

revista satírica Butifarra!, que aparegué en el convuls context sociopolític del final del franquisme. S’obria llavors un període de gran agitació, la transició cap a un sistema de govern democràtic, on tothom va haver de fer molts equilibris i sacrificis per fer realitat, de manera pacífica, la imperiosa voluntat de canvi que demanava la societat.

Butifarra! va néixer com una de les moltes publicacions que hi va haver en aquells anys, a través de les quals es denunciava

amb sentit de l’humor, però també enèrgicament, l’endarreriment social i la paràlisi institucional, tot posant de manifest la profunda i latent indignació ciutadana, covada al llarg d’unes quants dècades de dictadura.

Els seus orígens en l’àmbit de les associacions veïnals ens recorden la vocació social que la va caracteritzar i que, juntament amb la qualitat dels seus col·laboradors, li concedeixen un privilegiat racó dins l’imaginari col·lectiu de les publicacions satíriques il·lustrades d’aquella època.

XAVIER TRIAS Alcalde de Barcelona

EDITA Ajuntament de Barcelona Federació d’Associacions de Veïns de Barcelona (FAVB) Abril de 2015 CONSELL D’EDICIONS I PUBLICACIONS DE L’AJUNTAMENT DE BARCELONA Jaume Ciurana, Jordi Martí i Galbis, Marc Puig, Miquel Guiot, Jordi Joly, Vicent Guallart, Àngel Miret, Marta Clari, Albert Ortas, Josep Lluís Alay, José Pérez Freijo, Pilar Roca DIRECTOR DE COMUNICACIÓ I ATENCIÓ CIUTADANA Marc Puig DIRECTOR D’IMATGE I SERVEIS EDITORIALS José Pérez Freijo PRODUCCIÓ Maribel Baños TEXTOS, COORDINACIÓ I SELECCIÓ DE MATERIAL Pepe Gálvez i Lluís Recasens, l’Avi EDICIÓ I COORDINACIÓ Eugeni Madueño i Gemma Martí DISSENY I MAQUETACIÓ Betty Seoane ESCÀNERS I TRACTAMENT DE LES IMATGES Xavier Parejo i Soler REVISIÓ LINGÜÍSTICA UiDOS Serveis lingüístics i Joan Martínez Terrones PRODUCCIÓ EDITORIAL Edicions Clariana SL Balmes, 152, 1r, 4a, 08008 Barcelona www.clariana.cat AGRAÏMENTS Agraïm la feina de totes les persones que van formar part de l’equip Butifarra! i que ha servit per omplir aquestes pàgines de contingut, i demanem disculpes si involuntàriament hem omès algú.

Passeig de la Zona Franca, 66 08038 Barcelona Tel. 93 402 31 31 www.bcn.cat/publicacions © de l’edició: Ajuntament de Barcelona © dels textos i de les imatges: els autors esmentats ISBN: 978-84-9850-678-5 D.L.: B-9.278-2015 Imprès en paper ecològic

SUMARI

09 12 18

PRESENTACIÓ Xavier Trias, alcalde de Barcelona ‘BUTIFARRA!’, UNA REVISTA MOLT CATALANA.

PRECEDENTS MÉS NOTABLES, DINS DE LA PREMSA SATÍRICA Per Josep M. Cadena, periodista i crític d’art ELS CÒMICS A EUROPA I AL MÓN.

PRIMERES PASSES DE LA HISTORIETA PER A ADULTS Per Antoni Guiral, historiador i guionista de còmic

24

‘MATA RATOS’, ‘EL PAPUS’, ‘BARRABÁS’, ‘POR FAVOR’...

L’HUMOR CRÍTIC I LES FALLIDES SOCIOCULTURALS DEL FRANQUISME Per Pepe Gálvez, crític i guionista de còmic

30

EL CONTEXT SOCIAL I POLÍTIC DEL 1975.

L’ANY EN QUÈ VA NÉIXER ‘BUTIFARRA!’ Per Carles Prieto, expresident de la Federació d’Associacions de Veïns de Barcelona (FAVB)

36 40

COM POSAR EL DIT A L’ULL DEL PODER D’UNA MANERA DIVERTIDA.

‘BUTIFARRA!’, TANT LLUNY I TANT A PROP Per Andrés Naya, activista veïnal UN EXEMPLE D’EVOLUCIÓ CULTURAL AL MÓN DEL CÒMIC.

ELS DIBUIXANTS D’HISTORIETES TAMBÉ FAN DE PERIODISTES Per Alfonso López, fundador de Butifarra!

46 82 144 198 226 248

PRIMERA ETAPA DE ‘BUTIFARRA!’.

UN CÒMIC D’AGITACIÓ I INFORMACIÓ DELS BARRIS Per Pepe Gálvez SEGONA ETAPA DE ‘BUTIFARRA!’.

LA HISTORIETA, AL SERVEI DE LES CLASSES EMERGENTS LA REVISTA DEIXA PAS ALS ÀLBUMS.

MONOGRÀFICS AMB TEMES D’ALLÒ MÉS DIVERSOS ‘CUL-DE-SAC’ I ‘MÁS MADERA!’.

MASSA AVIAT PER FER SERVIR EL CATALÀ ‘BUTIFARRA!’: UNA AGÈNCIA POPULAR.

CREATIVITAT PER IL·LUSTRAR LES REIVINDICACIONS SOCIALS I SI UN CÒMIC NO ÉS NOMÉS UN ENTRETENIMENT?

L’ESTÈTICA MILITANT DE LA REVISTA ‘BUTIFARRA!’ Per Josep Rom, vicedegà de la facultat de Comunicació i Relacions Internacionals, Universitat Ramon Llull

256

UN RELAT DE RESISTÈNCIA I EVOLUCIÓ.

UNA ALTRA HISTÒRIA DE LA TRANSICIÓ Per Pepe Gálvez

258

TRETZE ANYS DE FEINA EN EQUIP.

TOTES LES PORTADES

12

LA PREMSA SATÍRICA CATALANA

‘BUTIFARRA!’, UNA REVISTA MOLT CATALANA

PRECEDENTS MÉS NOTABLES, DINS DE LA PREMSA SATÍRICA JOSEP M. CADENA Periodista i crític d’art. Especialista en dibuix humorístic a Catalunya

13

LA PREMSA SATÍRICA CATALANA

ABANS QUE RES, AGRAEIXO L’OPORTUNITAT

de participar en aquest treball col·lectiu que recorda la mítica revista Butifarra!.

Publicació iconoclasta i contestatària al màxim, molt avançada al seu temps, va haver de morir perquè, dins del nostre migrat món editorial, no tenia prou capacitat de resistència econòmica, i escollí anar-se’n amb dignitat abans d’haver de renunciar als ideals que defensava.

El nom Butifarra! de cap de les maneres no pretenia evocar un dels saborosos embotits que es fabriquen a les terres catalanes. I tampoc no feia referència a les persones de l’antiga noblesa mallorquina, ni als botiflers partidaris de Felip V oposats als maulets. El títol, acompanyat d’un dibuix que esvaïa tota confusió que pogués haver-hi, volia indicar que es feia botifarra –gest característic fet amb la mà i el braç, doblegant-lo, que indica negació, rebuig o menyspreu– a tot convencionalisme, que es plantava cara a qualsevol falsedat i que es cantaven les veritats amb dibuixos i textos ben punyents.

Ara ha estat possible recordar l’esforç elogiós que significà Butifarra!, i a mi m’ha pertocat la tasca de repassar-ne els seus

antecedents més significatius dins de la premsa satírica en llengua catalana en la qual s’emmarca. Som-hi!

‘LO PARE ARCÀNGEL’, UN FRARE REVOLUCIONARI (1841) Seria un treball d’erudició, que aquí no escau, remuntar-se a les primitives gasetes que conformen els orígens del nostre periodisme, i en les quals es poden trobar crítiques en relació amb fets d’armes i accions polítiques que afectaren el nostre país. Per això començo la meva relació de periòdics satírics amb Lo Pare Arcàngel, modest fullet de vuit pàgines, format 172 × 100 mm, que només va poder editar tres números (25 d’abril, 13 de maig i 20 de juny de 1841), en els quals denuncià la política econòmica del moment tot defensant els drets del comerç i la indústria a Catalunya.

Ideològicament, segons la nostra terminologia actual, era conservador; feia editorials que semblaven sermons, i el protagonisme el tenia un frare –assistit per un altre clergue anomenat Hermano Bunyol–. Tanmateix, no era un capellà acomodatici amb el poder, sinó, ben al

“PUBLICACIÓ ICONOCLASTA I CONTESTATÀRIA, MOLT AVANÇADA AL SEU TEMPS”

14

contrari, contestatari, ja que des de la trona clamava contra les injustícies. Un gravat que omplia la meitat superior de la primera pàgina mostrava un frare de barba potent, amb l’hàbit arromangat de manera que permetia veure’n les calces, les polaines a les cames i les espardenyes de vetes als peus; alçava els braços al cel i tenia el cordó del cíngol muntat al braç dret, en signe de protesta contra la política liberal espanyola que condemnava a la ruïna, segons deia, les «nostres fàbriques i manufactures».

Lo Pare Arcàngel s’expressava amb tanta claredat i força que, al tercer número, va haver de plegar, perquè els promotors no aconseguiren els 1.500 duros –aleshores, una fortuna– que les autoritats exigien a tots els qui volguessin treure una publicació. Llibertat d’impremta, sí; però escanyament econòmic, també.

‘LO VERDADER CATALÀ’, ‘UN TROS DE PAPER’, ‘LO NOY DE LA MARE’ I ‘LO XANGUET’ (1843-1874) Lo Verdader Català, que edità sis números en 1843, també era ideològicament conservador. El lema malenconiós que

LA PREMSA SATÍRICA CATALANA

Lo Verdader Català (número 1, 1843)

IDEOLÒGICAMENT, LES PRIMERES PUBLICACIONS TENIEN UN TARANNÀ CONSERVADOR

tenia afirmava que «per terra observa el Català amb tristura / sa indústria, son comerç i agricultura». I a causa de problemes econòmics, amb cara de pomes agres, va finalitzar la seva existència.

Un tros de paper, confegit per l’escriptor Albert de Sicilia Llanas –autor d’obres festives i del sublim pensament que «no tothom que porta gorra / és el porter de la torre»– i el dibuixant Tomàs Padró, resultà més alegre. El 16 d’abril de 1865 aparegué el primer número, i se n’editaren fins a 69, com aquell en què es publicà l’auca Historia de un viajero terrible, en la qual un dels protagonistes «de fumar un puro d’estanc / mor de repent sobre un banc».

Llanas i Padró acabaren enfrontats, i aleshores l’editor López Bernagossi –nom clau en el periodisme català, creador anys després de La Campana de Gràcia i L’Esquella de la Torratxa– ideà per al dibuixant Lo Noy de la Mare –l’escriptor Conrad Roure se n’encarregà dels textos.

D’aquesta capçalera només sortiren 33 números, entre el 10 de juny de 1866 i el 20 de gener de 1867, però aquell nadó que anava amb gorra de cop i apareixia dins d’un caminador de vímet captà

15

LA PREMSA SATÍRICA CATALANA

l’actualitat del moment d’una manera extraordinària –entre els èxits figurà una gran làmina dedicada al tenor Ernesto Rossi caracteritzat d’Otel·lo.

López Bernagossi també edità, entre 1863 i 1874, l’almanac en català Lo Xanguet, amb dibuixos de Tomàs Padró i Josep L. Pellicer, i textos de Robert Robert, Vidal i Valenciano, Manuel Angelón i altres escriptors festius que, juntament amb Frederic Soler Pitarra, destacaven a l’escena teatral per oferir al públic obres amb el «català que ara es parla».

‘LA CAMPANA DE GRÀCIA’ (1870-1934) I ‘L’ESQUELLA DE LA TORRATXA’ (1879-1939), DUES FITES Els setmanaris en català La Campana de Gràcia i L’Esquella de la Torratxa, republicans i d’oposició, superaren els seixanta anys d’existència. Antigovernamentals i crítics amb el poder –La Campana, més centrada en la política espanyola i amb un notable gruix d’obrers entre els lectors; L’Esquella, més interessada en la vida barcelonina i orientada a un públic de la classe mitjana– van patir sancions econòmiques i suspensions governatives, sense modificar-

ne l’ideari que progressivament s’acostà a les reivindicacions catalanistes. Els problemes econòmics de les publicacions, provocats per la pèrdua de lectors, començaren quan triomfaren les seves opcions polítiques –és a dir, quan en 1931 es proclamà la Segona República espanyola i s’instaurà la Generalitat de Catalunya–, perquè ja no se les considerà necessàries.

La Campana desaparegué, convertida en òrgan satíric d’ERC, arran dels fets del 6 d’octubre de 1934, i L’Esquella, havia de revifar-se i esdevenir un bon exponent de l’humor modern en el període difícil de la guerra civil espanyola, finà amb el triomf bèl·lic franquista.

‘¡CU-CUT!’ (1902-1912) I LA RENOVACIÓ DE L’HUMOR POLÍTIC DES DE LA DRETA La Lliga Regionalista, posseïdora del diari La Veu de Catalunya, cregué oportú disposar també d’un setmanari humorístic

La Campana de Gràcia (abril de 1870)

¡Cu-Cut! (23 de novembre de 1905), acudit de Joan Junceda que va provocar l’assalt a la redacció per part dels militars

16

LA PREMSA SATÍRICA CATALANA

Xut!, (número 1, 23 de novembre de 1922)

a partir de l’èxit obtingut a les eleccions municipals de 1901, ja que desitjava donar un suport periodístic intens al considerable nombre de regidors que havien entrat a l’Ajuntament de Barcelona –incloent-hi Francesc Cambó, que feia les seves primeres armes electorals–. Per aquest motiu, l’any 1902, es creà ¡Cu-Cut!, sota l’impuls de l’editor a l’americana Josep Baguñà. El director artístic de la publicació catalanista fou Gaietà Cornet, ninotaire excel·lent i d’esperit obert als corrents artístics moderns que del camp de la sàtira política i social venien de París. Conjuntà un equip de dibuixants d’humor magnífic en que, juntament amb ell, destacaren Joan Llaverias, Joan G. Junceda, Feliu Elias Apa, Ricard Opisso, Ismael Smith, Lola Anglada i d’altres. Les bèsties negres del setmanari, habitualment caricaturitzades, foren Alejandro Lerroux, els presidents i ministres del Govern espanyol, els governadors civils, els militars i, fins i tot, el rei Alfons XIII quan era un jove que començava el seu regnat. ¡Cu-Cut! patí multes, retirades d’exemplars i assetjaments de les forces

dites de l’ordre; durant uns mesos fou suspesa la publicació i generà l’aprovació de la llei de jurisdiccions que afectà tota la premsa d’oposició i portà a la presó diversos periodistes. Resistí a les pressions exteriors i, paradoxalment, abandonà la lluita quan el setmanari se sentí abandonat per aquells –els dirigents de la Lliga Regionalista– que defensava amb ardidesa. Els promotors, però, continuaren la seva obra de catalanització a través d’En Patufet, Virolet, Esquitx, els llibres de l’Editorial Baguñà i les Pàgines Viscudes de Josep Maria Folch i Torres –que tanta influència social tingueren a Catalunya.

‘PAPITU’, ‘XUT!’ I ‘EL BE NEGRE’, ORIGINALS I BEN DIFERENTS

AMB UN HUMOR MOLT ACCESSIBLE, ‘XUT!’ INNOVÀ EN LA MANERA DE TRACTAR L’ESPORT

La premsa satírica en català va créixer i quedà consolidada entre els anys vint i trenta del segle passat, i oferí al públic lector molts títols i brillants. És impossible fer-ne un resum aquí, però no podem silenciar capçaleres com ara Papitu (19081936), Xut! (1922-1936) i El Be Negre (1931-1936), innovadores en els seus camps respectius i que han quedat com

17

LA PREMSA SATÍRICA CATALANA

El Be Negre (número 1, 23 de juny de 1931)

a exemples d’una manera molt efectiva d’arribar als diferents públics als quals servien.

Papitu, creat per Feliu Elias Apa com una publicació lliure de complexos i prejudicis a la manera francesa del seu temps, disposà al començament de grans dibuixants com ara Isidre Nonell, Juan Gris, Joan Colom, Xavier Nogués, Francesc Labarta i Marià Pidelaserra.

Però era massa bo, i per poder sobreviure en rebaixà els plantejaments fins a transformar-se en un setmanari, destinat a tractar dels plaers sexuals amb picardia i dobles sentits, que gaudí del favor d’una gran massa de públic.

Xut! innovà amb la manera de tractar el tema esportiu –en especial el futbol, que començava a créixer com a espectacle de masses– mitjançant un humor accessible a tothom. Valentí Castanys, l’impulsor i creador del personatge de l’Avi del Barça, reproduí aquesta fórmula d’èxit –que seria imitada per nombroses publicacions–, anys després, en castellà, en una situació molt diferent, a El Once.

El Be Negre, una idea del periodista Joaquim Ventalló –gran seguidor de la

premsa satírica francesa– en els temps republicans de la Generalitat de Catalunya, comptà amb Josep Maria Planes, Josep Maria de Sagarra, Valentí Castanys, Tísner i altres per fer lluita política amb l’arma de l’humor.

I fins aquí aquest resum, molt comprimit i amb llacunes obligades per la manca d’espai, que situa Butifarra! com a publicació satírica recuperadora d’una llarga tradició estroncada per la guerra civil i la dictadura posterior.

‘BUTIFARRA!’ VA CONTINUAR LA TRADICIÓ DE PUBLICACIONS SATÍRIQUES ESTRONCADA PER LA GUERRA CIVIL I LA DICTADURA

18

UNA MIRADA INTERNACIONAL

ELS CÒMICS A EUROPA I AL MÓN

PRIMERES PASSES DE LA HISTORIETA PER A ADULTS ANTONI GUIRAL CONTI Crític, historiador i guionista de còmic

UNA MIRADA INTERNACIONAL

19

Fragment d'una historieta de Rodolphe Töpffer

OPS! ARA, AMB LA NOVEL·LA GRÀFICA, ja

podem gaudir, per fi, de còmics per a adults!

Ep, espera, espera... Si no us molesta, per una revisió històrica de la historieta per veure si trobem cap exemple de còmics per a persones majors de 18 anys abans de 1975 (l’any en què apareix Butifarra!). Òndia! Doncs sembla que comencem aviat! No us vull avorrir, però que consti que les historietes per a adults ja s'inicien al 1827, quan el suís Rodolphe Töpffer (1799-1846) va començar a escriure i dibuixar en vinyetes. Després, entre revistes satíriques del segle XIX, còmics de premsa nord-americans de principi del segle XX, i comic books i revistes de mitjan segle XX, n’hi trobem molts, d’exemples. Però el que ara toca és revisar com es van conformar les historietes per a adults a la dècada dels seixanta, o sigui, el moment en què s’inicia aquest fenomen.

Al llarg del segle XX, a Europa els còmics eren considerats –en general– una lectura per a nens i joves. L’any 1959, el francès René Goscinny va tenir la brillant idea de crear Pilote, una revista d’historietes diferent, una publicació destinada als joves, sí, però amb unes propostes que no amagaven que

aquests joves havien crescut i volien alguna cosa més que aventures de bons i dolents. Al començament, Pilote va publicar sèries com Asterix (Goscinny i Uderzo, 1959), Barbarroja (Charlier i Hubinon, 1959) o Michel Tanguy (Charlier i Uderzo, 1959). Es tractava d’una aproximació a la revisió del món actual mitjançant un heroi gal del segle I aC i dues reinterpretacions en clau més moderna i més «de relectura» del gènere d’aventures.

Calia, sembla, retrobar-se amb l’humor i la sàtira per tornar a donar una empenta a la historieta per a adults. La revista mensual Hara-Kiri, apareguda l’any 1960, es va presentar amb un humor «bèstia i malvat» (com deia en el subtítol) que va desconcertar molta gent (també el Govern francès). Aquesta publicació, més cínica que satírica, va assolir historietes marcadament àcides d’autors com ara Fred, Reiser, Cabu o Wolinski.

Un parell d’anys més tard, el 1962, la revista francesa d’erotisme soft V-Magazine va començar a publicar historietes per a adults, però no només pel component sexual, sinó també per una certa càrrega social i política, com va ser el cas de «Barbarella» (JeanClaude Forest, 1962).

EL 1959, GOSCINNY CREA ‘PILOTE’, UNA REVISTA PER A JOVES PLENA D’HUMOR I SÀTIRA

20

Pilote va atrevir-se a apujar el nivell intel·lectual de les seves sèries, i entre els anys 1963 i 1967 va publicar un western cru, violent i realista («Blueberry», de Charlier i Jean Giraud, 1963), una saga quotidiana amb un protagonista jove, idealista i irreverent («Le grand Duduche», de Cabu, 1963) i una crònica de políticaficció («Valerian», de Pierre Christin i JeanClaude Mèziéres, 1967).

Res de tot el que va passar va ser casual, sinó més aviat causal. El decenni dels anys seixanta va aportar una decidida presa de consciència i una reinterpretació crítica del món, i va transcórrer desbordant revoltes, d’alliberaments sexuals, de reivindicacions i de creure que un altre món era possible. A Pilote, després del Maig del 68 francès, els autors van intentar una revolució i provaren de controlar els continguts de la revista.

Tot i que el fet va acabar en gairebé no res, va servir per impulsar altres propostes d’historietes per a adults compromeses amb valors crítics, com «Tranches de vie» (Gotlib, Mandryka i després Lauzier, 1970), «Lone Sloane» (Druillet, 1970) o «Légendes d’aujourd’hui» (Christin, Tardi i després Bilal, 1970). És més, aquest desencant

UNA MIRADA INTERNACIONAL

Pilote (número 1, 29 d’octubre de 1959)

A LA DÈCADA DELS SEIXANTA S’INICIA EL ‘BOOM’ DE LES HISTORIETES PER A ADULTS

entre autors i tècnics va motivar alguns dels col·laboradors a marxar i concebre noves revistes de còmics per a adults, com L'Écho des savannes (1972-2006 i 2008-2014), Fluide Glacial (1972-2014) o Métal Hurlant (1975-1987).

Aquest recopilatori de fets palesa que la historieta està molt relacionada amb l’entorn històric en el qual viu (sempre queda bé dir-ho, però a més és cert), i va ser possible gràcies als moviments socials i polítics del moment.

A Itàlia, a mitjan dècada dels seixanta, Umberto Eco inicia estudis semiològics sobre còmics, i en incloure uns quants en el seu famós llibre Apocalípticos e integrados, publicat el 1965. Casualment (o no), el 1965 es va començar a publicar a Itàlia Linus, revista que barreja estudis crítics sobre còmics amb historietes per a adults de la premsa nord-americana, però també amb material nou d’autors italians com Guido Crepax, Dino Battaglia, Sergio Toppi, Attilio Micheluzzi o Guido Buzzelli. Aquests autors hi trobaren l'espai d'obres per a adults, que havien trobat a faltar en altres publicacions de còmics juvenils del mercat italià d'aquell moment. A Linus també varen publicar

UNA MIRADA INTERNACIONAL

Muñoz i Sampayo (el seu Alack Sinner, 1975) i Enric Sió (Mara, 1974). Hugo Pratt, després de deambular per Argentina i Anglaterra fent còmics de gèneres molt diversos, el 1967 comença a publicar a la revista Sgt. Kirk les aventures d’un tal Corto Maltés.

CÒMICS PER A ADULTS A ESPANYA? DÉU MEU! Tot això està molt bé però, mentrestant, què passava aquí, a casa nostra? Bé, ja sabeu que vivíem en una dictadura fèrriament governada per Franco i els seus acòlits, i que existia, és clar, una censura que no permetia que gairebé res del que hem estat parlant arribés als nostres quioscos.

També aquí va ser la part teòrica la que va obrir una petita escletxa per al còmic per a adults; des de l’any 1967 hi havia fanzins sobre còmics com Cuto, Bang!, o Comics Camp, Comics In, o revistes com DDT, Terror Fantàstic, Film Ideal, Revista de Educación, Nueva Dimensión, Estudios de Información, Triunfo o Mata Ratos. Podríem dir que va ser durant el màgic 68 quan una primera pinzellada de la historieta per a adults va arribar a casa nostra. L’editorial barcelonina

Hara-Kiri (número 149, febrer de 1974)

21

Íbero Mundial de Ediciones va ser la primera a encendre la metxa, publicant aquell any la col·lecció Delta 99 (amb sèries de producció autòctona creades per a l’estranger, més aviat per a joves però amb una certa intenció de transgredir) i Dossier Negro (una revista de terror amb material nord-americà, per a adults, tot i que censurada).

El mateix 1968, Núria Pompeia (1931) va publicar a la revista de política, economia i cultura Triunfo (1946-1982) la sèrie Metamorfosis, on, a part de donar una visió molt crítica de la societat en general, es converteix en una de les autores pioneres en parlar de la reivindicació social i laboral de les dones.

Enric Sió (1942-1998), un altre autor pioner en la historieta per a adults a casa nostra, ja havia començat a desenvolupar les possibilitats d’un còmic per a adults amb la faula de política-ficció «Lavínia 2016, o la guerra dels poetes» (guió d’Emili Teixidor, apareguda a la revista en català Oriflama entre 1967 i 1968). Sió va ser un dels col·laboradors principals d’una col·lecció publicada també en format de fascicle, Drácula (Buru Lan, 1971-1972), que acollia historietes experimentals pensades per a

22

un públic adult. També hi van col·laborar Esteban Maroto, Josep Maria Beà o Albert Solsona.

En una línia més convencional, la revista juvenil Gaceta Junior (Unisa, 1968-1970) ja havia començat a obrir la porta a historietes de gènere una mica més pensades per a joves més grans; ara bé, qui ben mirat va assentar a casa nostra aquest tipus de còmics, imitant d’alguna manera l’efecte Pilote a França, fou el mensual Trinca.

Publicada, curiosament, per l'editorial Doncel, creada el 1959 per la Delegación Nacional de Juventudes, va concebre un tebeo només amb obres originals d’autors espanyols, de gran qualitat tècnica i de continguts que, juntament amb sèries juvenils, va apostar clarament per historietes adreçades a lectors de més de 18 anys, amb treballs, entre d'altres, d'Antonio Hernández Palacios, Víctor de la Fuente, Esteban Maroto, Ventura y Nieto, Carlos Giménez o Miguel Calatayud.

Encara que minoritària, aquesta historieta més inquieta, pensada per a adults, es va fer a poc a poc un espai en una Espanya franquista, però socialment cada vegada més oberta a la situació social del moment.

UNA MIRADA INTERNACIONAL

Linus (número 1, abril de 1965), Charles M. Schulz

NÚRIA POMPEIA, AUTORA PIONERA EN PARLAR DE LES REIVINDICACIONS DE LES DONES

Va ser aleshores quan va aparèixer un petit espai per a còmics més de caire polític i social, bàsicament il·legals, que corrien de mà en mà i en silenci. En aquest entorn, el grup El Cubri –format per Felipe Hernández Cava, Saturio Alonso i Pedro Arjona–, el 1972 va començar a publicar en revistes de barri, clandestines i antifranquistes, els seus primers còmics, que reflexionaven obertament sobre la situació social i política al nostre país.

Uns quants anys després va esclatar el comix underground nacional amb les revistes publicades amb el peu editorial d’El Rollo Enmascarado (1973-1975), on es presentaven autors de còmics per a adults com Miquel Farriol, Josep Farriol, Nazario, Mariscal, Max, Montesol, Roger, Isa o Antonio Pàmies. Els anys 1973 i 1974 apareixen respectivament els setmanaris satírics El Papus i Por Favor, que aconsegueixen molt de ressò amb les seves crítiques socials i polítiques.

El franquisme es trencava a miques, la societat demanava una altra política i un altre entorn per desenvolupar-se, i la historieta espanyola també. L’any 1975, fruit de la unió de joves creadors amb

UNA MIRADA INTERNACIONAL

experiència editorial, va néixer la revista Butifarra!, però aquesta és una altra història que explicaran altres.

I A L’AMÈRICA LLATINA, QUÈ?

Però, no hi ha res més? Home, sí, és clar.

L’Amèrica Llatina també ha estat un referent pel que fa a historietes per a adults. Per exemple, el guionista i escriptor argentí Héctor Germán Oesterheld (1919-1978), un dels desapareguts durant la dictadura del seu país, ja havia demostrat als anys cinquanta que, en els seus personatges de còmics d’aventures, s’hi amagava una empremta social i crítica important. El 1956 va fundar l’editorial Frontera; va escriure per a una de les seves revistes, Hora Cero Semanal, la saga El Eternauta (1957-1959) amb dibuixos de Francisco Solano López que, sota una pàtina de ciència-ficció, amagava un component social i polític fort.

El mateix Oesterheld, aquest cop amb el gran dibuixant de còmics uruguaio-argentí Alberto Breccia (1919-1993), va publicar «Mort Cinder» (1962-1964) a la revista Misterix, una reflexió profunda sobre l’ésser humà reflectida en un home que viatja en el temps morint i ressuscitant per convertir-

se en protagonista de diversos moments significatius de la història de la humanitat.

El mexicà Eduardo del Río (1934), més conegut com a Rius, va ser un autor esencial per entendre el desenvolupament de la historieta per a adults en la segona part del segle XX. Creador plenament conscient que el còmic és un mitjà per a adults amb el qual es pot i s’ha de fer crítica de la societat i de la política, és autor de sèries com Los Supermachos (1965-1968) i Los Agachados (1968-1981), on desenvolupa una visió molt àcida, sense perdre l’humor, de la realitat del seu país i, per extensió, del món que li ha tocat viure. Entre altres exemples d’aquest esclat de la historieta per a adults a l’Amèrica Llatina destaquen La Firme (1971-1973), una iniciativa de la División de Publicaciones Informativas y Educativas del govern d'Allende a Xile, on creadors com Hervi, Pepe Huinca, Alberto Vivanco i Jecho oferien historietes educatives, però també crítiques i per a adults, demostrant la força pedagògica del còmic.

De manera que el còmic per a adults no comença amb la novel·la gràfica?

Home, doncs pel que hem vist, sembla que no...

23

EL MEXICÀ RIUS VA SER UN AUTOR CLAU PER ENTENDRE L’EVOLUCIÓ DE LA HISTORIETA