és un recull de reportatges publicats durant el procés de gestació del llibre Els altres catalans (1964), de la primera edició del qual fa ara 50 anys. Partint de l’article homònim, que sortí a la llum el 1958 a La Jirafa, l’antologia inclou els principals textos que Candel redactà per a la revista Destino, plausiblement els més complets de la seva carrera i que ara s’editen per primer cop en format de llibre, acompanyats de les fotografies originals de Ramon Dimas. Els articles porten el lector a les desaparegudes platges de Can Tunis, la festa major de Sants, el mercat del Born, les Planes, el mercat de Sant Antoni, els Encants Vells o l’Escorxador. La tria la completen altres treballs fets per a publicacions com Serra d’Or o Canigó, que descriuen la Barcelona suburbial, la dels barris de Port, les Cases Barates o Can Clos; o la dels nuclis de barraques del Somorrostro, la Riera Comtal, Jesús i Maria o el Pavelló de Bèlgica. Són textos que es feien ressò dels problemes de la gent humil, dels altres catalans que arribaven a la ciutat per guanyar-se la vida i que l’ajudaren a créixer.
9 788498 505092
CANDEL I BARCELONA. LA CIUTAT DELS ALTRES CATALANS
Candel i Barcelona
CANDEL I BARCELONA
LA CIUTAT DELS ALTRES CATALANS 1958-1964
Francesc Candel i Tortajada (Casas Altas, València, 1925-Barcelona 2007) arribà a la capital catalana quan comptava un parell d’anys. Començà la seva carrera literària amb novel·les ambientades als barris populars de la Marina: Hay una juventud que aguarda, Donde la ciudad cambia su nombre, Han matado a un hombre, han roto un paisaje... El seu primer assaig, Els altres catalans, el consolidà com a veu autoritzada de la immigració de la segona meitat del segle XX. Ja en la democràcia, esdevingué senador per Barcelona i regidor de Cultura a l’Hospitalet de Llobregat. Però, per sobre de tot, Candel destacà tota la vida per donar veu als sense veu, mitjançant els seus llibres, però també amb els seus textos periodístics.
Candel i Barcelona
commemora els 50 anys de la publicació del llibre Els altres catalans i ha estat elaborat amb la col·laboració de la Fundació Paco Candel i la família de l’escriptor
02-03 NOTA PORTADELLES.indd 3
07/11/13 19:21
Candel i Barcelona
La ciutat dels altres catalans (1958-1964)
04-05 PORTADELLES.indd 3
07/11/13 19:20
Edita
Ajuntament de Barcelona Barcelona, 2014 Consell d’Edicions i Publicacions de l’Ajuntament de Barcelona
Jaume Ciurana i Llevadot, Jordi Martí i Galbis, Marc Puig i Guàrdia, Miquel Guiot i Rocamora, Jordi Joly i Lena, Vicente Guallart i Furió, Àngel Miret i Serra, Marta Clari i Padrós, Albert Ortas i Serrano, Josep Lluís Alay i Rodríguez, José Pérez Freijo, Pilar Roca i Viola Director de Comunicació i Atenció Ciutadana
Marc Puig Director d’Imatge i Serveis Editorials
José Pérez Freijo
Textos
Francesc Candel Coordinació editorial
Eugeni Madueño Selecció i edició
Néstor Bogajo Disseny i maquetació
Betty Seoane Tractament de les fotografies
Xavier Parejo Revisió lingüística
Joan Martínez Terrones Producció
Edicions Clariana SL Balmes, 152, 1r 4a, 08008, Barcelona www.clariana.cat Edició i impressió
Direcció d’Imatge i Serveis Editorials
Passeig de la Zona Franca, 66 08038 Barcelona Tel. 93 402 31 31 www.bcn.cat/publicacions © de l’edició: Ajuntament de Barcelona © dels textos i de les imatges: els autors esmentats ISBN: 978-84-9850-509-2 DL: B-26.945-2013 Imprès en paper ecològic
06-07 CREDITS+INDEX.indd 2
07/11/13 19:23
ÍNDEX
Presentació
El camí a seguir per a la integració. Xavier Trias .................................................................... 8
Introducció
Quan Paco Candel va escriure ‘Els altres catalans’. Pere Baltà............................................. 11
Antologia. La ciutat dels altres catalans L’origen. Los otros catalanes.......................................................................................... 24 Platges lliures. Domingo por la mañana, en Casa Antúnez.......................................... 32 Festes majors. La de Sans............................................................................................. 48 Mercat Central. Amanece en el Borne........................................................................... 60 Les Planes. Una costumbre que desaparece.................................................................. 76 Sant Antoni. Los domingos: libros................................................................................. 90 Un experiment. Teatro en las tabernas......................................................................... 104 Fira de Bellcaire. Encantes Viejos............................................................................... 112 L’Escorxador. Carne para Barcelona............................................................................ 132 Biblioteques. Fenomen cultural als barris................................................................... 144 L’aigua. Esa amiga y enemiga de los barrios................................................................ 156 La Llar Social. El Barracó............................................................................................ 168 Reivindicacions. Volem un camp de futbol................................................................. 178 La Riera Comtal. Uns veïns dels quals ningú no fa cas............................................... 190 Escombraries. Basuras, basuras, basuras..................................................................... 196 El Pavelló. Cierto lugar siniestro.................................................................................. 204
Colofó
Un epílogo intimista sobre mi adorado padre. María Candel....................................... 210 Crèdits........................................................................................................................... 212
Més Candel Una biografia en càpsules El “making of”................................. 30 El currículum................................... 46 L’escriptor....................................... 58 La veu del poble............................. 74 La polèmica.................................... 88 Els llibres......................................102 La firma........................................110 Conferenciant...............................130 A peu de carrer............................142 Els barris.......................................154 Àlbum familiar...............................166 La censura....................................176 La popularitat...............................188 Diari personal...............................194 Candel íntim.................................202
06-07 CREDITS+INDEX.indd 3
01/12/13 14:27
Presentació
R De peus a terra
El camí a seguir per a la integració
Xavier Trias Alcade de Barcelona
ellegir avui Els altres catalans, d’en Francesc Candel, 50 anys després de la seva aparició, sorprèn per l’actualitat dels seus plantejaments i per la clarividència amb la qual abordà el tema de les transformacions socials que resultaren de l’onada migratòria espanyola a l’àrea de Barcelona. Candel va ser protagonista en primera persona d’aquella immigració massiva i aportà, de manera convincent i amb la seva anàlisi lúcida, el concepte d’integració, que hauria d’influir decisivament en la cultura social i política del país d’aleshores ençà. Ho féu amb senzillesa, amb honradesa, sense interessos ni preconcepcions ideològiques, dient les coses pel seu nom. Les seves exposicions són clares; les reflexions, sinceres; els conceptes, ben definits; les motivacions, socials; el referent, la bondat de les persones; els objectius, la concòrdia i el progrés. Després d’ell, capdavanter en el tractament de la temàtica, tocant de peus a terra, cap altra reflexió que se n’hagi fet no ha pogut ser més realista.
C
andel ens parla d’identitats, no des d’un punt idealista o excloent, sinó des de la naturalesa més humana. Massa sovint, el discurs al voltant de la identitat esdevé un terreny adobat per a la discòrdia, segons qui se’l faci seu. El seu testimoni, però, és una al·legoria de la humanitat desvinculada dels interessos particulars. Va ser una visió innovadora al seu dia, però Déu n’hi do com ha reeixit a prendre en l’imaginari col·lectiu! L’edició de Candel i Barcelona: la ciutat dels altres catalans és un homenatge a la seva persona, i, a la vegada, una petita mostra de la gratitud que tots li devem.
8 08-09 ALCALDE.indd 2
07/11/13 19:24
Candel, guia. L’escriptor –dalt, en un indret de la muntanya de Montjuïc– desenvolupà a Els altres catalans un concepte d’integració innovador, que va arrelar a l’imaginari col·lectiu Arxiu Candel
9 08-09 ALCALDE.indd 3
07/11/13 19:24
introducció El jove Candel. En una visita a Sant Pere de Vilamajor Arxiu Candel (1960)
Història d’un gran encert
Quan Paco Candel va escriure ‘Els altres catalans’ S Pere Baltà President de la Fundació Paco Candel
is anys abans de la publicació del llibre Els altres catalans de Francesc Candel, la revista La Jirafa dedicava un número extraordinari a fer un «Homenaje a Catalunya», que iniciava a la portada amb una il·lustració de Guinovart. En el context de l’edició, un Candel impulsat pel polèmic èxit de la novel·la Donde la ciudad cambia su nombre feia una atrevida anàlisi sociològica entorn d’un títol ben trobat, «Los otros catalanes». En aquell moment, Candel ni es podia imaginar la transcendència que havia
11 11-20 INTRO.indd 3
12/11/13 01:48
introducció
passió. Una foto publicada a Alemanya, quan s’hi publicà la traducció de Donde la ciudad... Arxiu Candel-Herrenjournal
Els mitjans de comunicació s’expressaven sotmesos a la censura de la intolerància; el règim se sentia fort i, realment, ho era
12 11-20 INTRO.indd 4
12/11/13 01:48
d’adquirir la idea que acabava de llançar. Com tothom, vivia immers en un país governat pel feixisme, que a la resta del món havia estat derrotat. El nostre nacionalsindicalisme havia sobreviscut als altres totalitarismes i va ser acceptat com a mal menor per les potències occidentals que havien esclafat el fasci i el nazisme. La guerra freda feia útil l’anticomunisme franquista i aquí, amb la tolerància del Regne Unit i els Estats Units, manaven els mateixos que el 1939 havien foragitat, empresonat o afusellat qualsevol que mínimament hagués lluitat a favor de les llibertats democràtiques. La Falange es deia Movimento Nacional i els seus militants, aparentment civilitzats per guardar les aparences, només s’uniformaven amb la camisa blava a les grans celebracions de la victòria contra rojos, separatistas y masones, que aleshores s’estimaven més denominar bolxevisme internacional, més del gust d’anglesos i nord-americans, que s’havien convertit en capdavanters d’una nova creuada.
El règim se sentia fort i, realment, ho era. No obstant això, havien començat a sorgir sectors aperturistes que preconitzaven un cert alliberament econòmic i polític. Miraven cap a l’Europa unida que s’estava construint i eren ben conscients que el futur ja no passava per l’antic imperi que s’havia difuminat, sinó per la participació en la po-
Escletxes de llibertat Malgrat les aparences, el sistema autocràtic espanyol —ja definit com a democràcia orgànica— aquell 1958 seguia en poder dels camisas viejas i la seva capacitat de repressió continuava intacta. Per entendre l’obra de Candel, sigui la literària o la periodística, és important precisar aquesta part de la memòria col·lectiva. Els mitjans de comunicació s’expressaven absolutament sotmesos a la censura de la intolerància.
L’editor. Josep Janés, que moriria a causa d’un accident de cotxe el 1959, publicà les novel·les que convertiren Candel en un escriptor popular Arxiu Candel
13 11-20 INTRO.indd 5
12/11/13 01:48
introducció lítica que resultés de la reconciliació de les antigues potències d’Europa occidental. Ja sabien que no podien restar-ne al marge i que l’autoritarisme no era l’eina adequada per facilitar la incorporació al procés que s’havia iniciat. Així les coses, es desenvolupà el succedani de la democràcia orgànica que arribà a tolerar sota control algunes eleccions municipals i, fins i tot, parodià un cert parla-
de la vida local. La censura prèvia, vigent des de 1938, no s’eliminaria fins a la promulgació de la Ley de Prensa e Imprenta de 1966, la llei Fraga, una operació de maquillatge que canviaria les galerades censurades per endavant pel segrest de les publicacions i les sancions a posteriori, en funció del que es publiqués: l’autocensura. Així va aparèixer la figura literària de Paco Candel, tot aprofitant les escasses escletxes Més que un llibre. Presentació d’Els altres Catalans vint anys després, amb Jordi Pujol i Josep Tarradellas Pepe Encinas (1986)
mentarisme amb l’elecció de procuradors a corts, sempre que s’assegurés la victòria de personalitats vinculades al Movimiento Nacional, que formaven part de l’elit política i econòmica a què Candel i altres escriptors i periodistes aviat contestaran des de les escasses tribunes d’expressió que, tolerades pel règim, començaven a publicar alguna crítica controlada, que no superava l’àmbit
de llibertat de la dictadura, i es va convertir en un autèntic mestre en l’art de treure profit d’aquests espais que van facilitar llegir entre línies, possibilitat que els lectors sensibilitzats agraïen. Les cròniques que integren aquest llibre commemoratiu de la publicació d’Els altres catalans són una bona aportació al coneixement de l’obra periodística de Candel, però també d’una època del periodisme
Així va aparèixer la figura literària de Paco Candel, tot aprofitant les escasses escletxes de llibertat de la dictadura
14 11-20 INTRO.indd 6
12/11/13 01:49
que fa crònica de la realitat social malgrat l’encotillament de la censura. Lògicament, les plataformes que afavorien aquesta mena d’expressió havien estat confiades a persones que havien tingut alguna mena de lligam amb el règim, però participaven de la idea de promoure una obertura controlada. La Jirafa i Destino anaven en aquesta línia i avui es pot dir que van fer un gran servei al procés de democratit-
Madueño, amb selecció i edició de Néstor Bogajo. L’Ajuntament de Barcelona fa una excel·lent aportació a la commemoració del 50è aniversari de la publicació del llibre Els altres catalans. Candel i Barcelona recull gairabé tots els reportatges que l’escriptor va publicar a Destino —de tots els qui han estat localitzats, només n’ha quedat al marge un de dedicat al mercat de Granollers, per qüestions geoCompromís. Candel durant un acte per la llibertat dels Joglars celebrat al Palau de Congressos de Fira de Barcelona Pepe Encinas
zació que el país va seguir posteriorment. No és estrany que ambdues publicacions obrissin la porta a un jove Candel que ho aprofità per convertir-se en el gran cronista de les problemàtiques socials i populars, generalment sota l’aparença de la crònica de costums, com demostra la magnífica col·lecció de reportatges que ha compilat Edicions Clariana sota la direcció d’Eugeni
gràfiques—. El periodista Josep M. Huertas Claveria, pioner del periodisme de barri i alumne avantatjat de Candel —Huertas va debutar a Signo el 1964 amb una entrevista al ja consagrat escriptor de la Marina—, mantenia que aquests textos de Destino eren els millors reportatges de Candel. Fins ara, només un, el dedicat al teatre popular a les tavernes, havia vist la llum en format llibre.
‘Candel i Barcelona’ recull els seus reportatges per a ‘Destino’; Huertas deia que eren els millors que va fer
15 11-20 INTRO.indd 7
12/11/13 01:49
introducció ‘Destino’. El reportatge dedicat a les platges lliures de Can Tunis fou la primera col·laboració de Candel amb la revista que editava Josep Vergés; a l’esquerra, una carta de l’escriptor Josep M. Espinàs el convidava a col·laborar amb la influent publicació Arxiu Candel Fotos: AHCB-Dimas
Publicats amb fotografies de Ramon Dimas, els negatius de les quals no s’han conservat i que ara han estat escanejades i retocades digitalment per tal de recuperar una part de la memòria visual de la Barcelona de la darreria dels anys cinquanta i del principi dels seixanta, sovint van ocupar cinc majestuoses pàgines d’una publicació que va marcar una època. L’últim reportatge preparat per a Destino, el dedicat a l’antic Escorxador i encarregat
pel mateix editor de la revista, Josep Vergés, s’acabà publicant a Solidaridad Nacional, un dels diaris del règim. La història l’explicava Candel amb molta gràcia. Quan el text estava picat i compaginat, Vergés el cridà per dir-li que no podia publicar-lo perquè hi sortia massa sang i el públic no ho suportaria. «Sorprès, li vaig preguntar què era el que ell creia que podia trobar a l’Escorxador, margarides?», escrivia anys més tard Candel al Diari de Barcelona: «Vergés pen-
L’últim reportatge per a ‘Destino’, el dedicat a l’Escorxador, es publicà a la ‘Soli’; hi sortia massa sang, argüí Vergés
16 11-20 INTRO.indd 8
12/11/13 01:49
brar per peça. Dimas li regalà les fotos, i Candel se les va vendre amb el text a la Soli, que ho publicà durant tres dies seguits. Li donaren unes 3.000 pessetes per tot plegat. Als reportatges publicats a Destino se n’hi han afegit altres d’encarregats per revistes com Canigó o Serra d’Or, aquests últims aprofitant els privilegis de què gaudia l’Església. En uns i altres textos, Candel, tot fent el retrat de l’època, no s’oblida de constatar anomalies que afecten el conjunt de la població: el mal estat sanitari d’unes platges on es banyaven multituds; descrivint el despertar de les festes majors de les antigues viles que absorbí Barcelona entra en la crítica urbanística; descobreix la misèria social en parlar del traginar de l’antic Born...
sava que jo escriuria alguna cosa pintoresca, que explicaria, per exemple, com els gitanos tallen els pèls de la cua als rucs abans de ser sacrificats. Jo no havia vist cap gitano esquilant el seu ase abans de morir. Sí que havia vist que als ases i als cavalls se’ls tapaven els ulls amb una careta perquè no veiessin la mort i d’una maçada al front els liquidaven, i de seguida els escorxaven i els esquarteraven». Per l’article no publicat Destino li pagà 300 pessetes, la meitat del que s’hi solia co-
La Barcelona ‘candeliana’ Els reportatges sobre la festa major de Sants i les berenades a les Planes demostren el ressorgiment de les tradicions i la força de la cultura popular. Va a les tavernes amb La Pipironda, que s’havia dit Teatro Popular de Sala y Alcoba, quan ell hi col· laborava. Quan visita les modestes biblioteques creades per l’associacionisme del barri de Can Tunis descobreix l’afany de culturalització que neix del mateix poble, i seguint el moviment iniciat pel gran Josep Anselm Clavé, tot un segle enrere, escriu que «si Clavé levantara la cabeza, oyera berrear “la llun der zol” y viera más charanga que coro, a lo mejor volvía a agacharla». Tota aquella gent viu en barris sense llum ni aigua corrent, carrers enfangats que són frontera entre la
Escriu sobre tota aquella gent que viu en carrers enfangats frontera entre la ciutat asfaltada i els barris de barraques
17 11-20 INTRO.indd 9
12/11/13 01:49
introducció ciutat asfaltada i ben il·luminada i els barris de barraques amb escombraries escampades a dojo, que també veu i ho explica dins dels pavellons de la Fira Internacional del 1929, adaptats per acollir famílies que esperen ser reallotjades. Pas a pas, va deixant d’explicar-se per ser llegit entre línies i es llança a la crítica social denunciant el món que el règim amagava. Mira, escolta i és incapaç de callar. Res a veure amb la llegenPeriodistes. Pepe Encinas, Josep M. Huertas, José Martí Gómez i Candel Pepe Encinas
da dels micos savis de la mitologia oriental. Candel crea el seu propi gènere periodístic tot parlant de Candel, com si fos una tercera persona, i així el seu retrat literari de Barcelona ens llega per a l’esdevenidor una dimensió candeliana de la ciutat.
Va deixant d’explicar-se per ser llegit entre línies i es llança a la crítica social denunciant el món que el règim amagava
18 11-20 INTRO.indd 10
30/11/13 19:26
Comiat. Fent un tomb per les Cases Barates, l’escenari de Donde la ciudad cambia su nombre, poc abans de ser enderrocades Pepe Encinas (1998)
I així el seu retrat literari de Barcelona ens llega per a l’esdevenidor una dimensió ‘candeliana’ de la ciutat
19 11-20 INTRO.indd 11
30/11/13 19:26
introducció En alguns dels reportatges Candel ens passeja pels grans equipaments cívics de la ciutat: el Born, l’Escorxador, els Encants Vells, els espais dels quals, ara, 50 anys més tard, s’han dedicat a altres activitats, i on són l’activitat es produeix d’una altra manera. Candel supera així el periodisme per passar a fixar la memòria històrica, ajudant-nos a entendre la transformació de la ciutat. Al mercat del llibre vell de Sant Antoni troba precisament La Jirafa, «aquella del «Homenaje a Catalunya» que tanto éxito tuvo y tanto dio que hablar», diu tot marginant l’article «Los otros catalanes» que ell hi publicava i que, efectivament, ha transcendit mig segle més tard amb una projecció que no podia esperar quan l’escrigué. Tampoc no podia preveure la gran repercussió del llibre que aquell text inspirà i que, quan Max Cahner li’l volia encarregar
amb un títol diferent de l’original, Nosaltres els immigrats, anàlogament a Nosaltres els valencians de Joan Fuster —que, no fa gaire, també ha fet mig segle—, en Paco se li va quadrar, exigint d’escriure el llibre sols si es respectava el títol de l’article publicat a La Jirafa. Aquesta posició la presentava com una qüestió de principis que, amb el pas del temps, s’ha demostrat que va ser un gran encert. Sense la seva obstinació aquells altres catalans potser no s’haurien diluït enmig dels catalans de sempre, ni hauria reeixit mai el concepte Catalunya, un sol poble, que ha estat tan important per l’exemplar cohesió social que s’ha produït a Catalunya, i potser no existiria un model per incorporar positivament les darreres onades immigratòries. Francesc Candel, modest com era, no s’ho acabaria de creure, però és una gran veritat.
Treball. L’escriptor assegut davant la màquina d’escriure al seu pis de la Zona Franca Helena Encinas (2003)
Sense la seva obstinació aquells ‘altres catalans’ potser no s’haurien diluït enmig dels ‘catalans de sempre’
20 11-20 INTRO.indd 12
30/11/13 19:26
Cal Manyo, a Can Tunis ASM-CDHMJoan Campañà (1960)
22-23 PORTADELLA.indd 2
30/11/13 19:28
La ciutat dels altres catalans
Antologia de textos de Francesc Candel
22-23 PORTADELLA.indd 3
07/11/13 19:43
L’origen
Los otros catalanes
ASM-CDHM
C
uando la guerra pusieron en la Torrasa este letrero sus moradores: «Cataluña termina aquí. Aquí empieza Murcia.» Apréciese de qué manera tan categórica y convincente —¿convincente?— se deslindan, se delimitan, se agrandan o empequeñecen, según, se hacen o se deshacen, según, provincias y regiones. Aquellos buenos señores eran murcianos y abogaban por sus fueros, ¡a ver! Yo me pregunto: ¿Los pueblos quién los constituye: los hombres o la tierra? Si los hombres, aquellos flamencos vecinos de la Torrasa tenían razón; si la tierra, no la tenían. Tal vez sea necesario reunir ambos elementos. Tal vez no. España llena de franceses, ¿sería España? A pesar de todo y contra todo, yo creo que sí. Por consiguiente, aquellas sencillas gentes de la Torrasa, no tenían razón. Aquello era Cataluña, les doliera o no les doliera. El hombre se aclimata. La
Candel parlà per primera vegada dels seus ‘altres catalans’ el 1958 –sis anys abans de publicar el llibre–, en un número especial de la revista cultural ‘La Jirafa’ tierra es imperturbable. El hombre ama el suelo en que vive. Procuraré explicarme. No sé qué porcentaje de habitantes autóctonos necesita una ciudad para mantener su idiosincrasia y no caer en lo cosmopolita. ¿Barcelona es cosmopolita? Me parece que sí. Sin embargo, sigue siendo Cataluña. Mas yo no quería decir esto. ¿Cuántos chinos y negros, italianos e irlandeses hay en los Estados Unidos? ¡...! Pero los Estados Unidos sigue siendo los Estados Unidos. Ahora bien, Harlem ¿no lo es? Sí. Tampoco quería decir esto. Me parece que no me sé explicar. Continuemos. En los barrios extremos de Barcelona, en los suburbios, en Verdún, en la Trinidad, concretando: en Casa Antúnez, ¿cuántos catalanes hay? ¿El diez por ciento? ¿El veinte? ¿Sigue siendo Cataluña aquello? ¿Son catalanes sus moradores? Uno contesta: sí, aquello es tierra catalana, qué duda cabe; en sus límites cae, dentro de sus límites entra
En los barrios extremos de Barcelona, en los suburbios, en Verdún, en la Trinidad, en Casa Antúnez, ¿cuántos catalanes hay?
24 24-29 CATALANES.indd 2
10/11/13 22:11
para serlo. Ahora, catalanes sus moradores, me parece que no; por lo menos, a primera vista, no. Veo que ya vamos entrando en vereda. Adelante, pues. Sus moradores, la mayoría, son murcianos; la otra mayoría, andaluces; el resto, y últimamente, gallegos. Hay barriada, como la de las Casas Baratas, en la que catalán, catalán puro, no hay ninguno, diez a lo máximo. En Port y Casa Antúnez, barrios vetustos y arcaicos, ya es otra cosa; precisamente por este motivo abundan más los oriundos: artesanos muchos de ellos, con su tiendecita el resto. No acabamos de ceñirnos a la cuestión. Y es que todo esto es muy complejo. Nos llevaría años este asunto. No se puede conocer demasiado bien una materia, pues nada se quiere dejar uno en el tintero. A pesar de eso, prosigamos. Los primeros moradores de estos andurriales —dejando a un lado este reducido grupo acabado de citar y los payeses de las distintas masías o casas de campo— llegaron acá cuando la dictadura de Primo de Rivera, por aquellos años. Otro inmenso resto ha venido después, con ésta, cuando la inmigración hacía Cataluña, sin que nadie les pusiera el veto, en aquellos cruciales años en que parecía, por el modo de afluir gente, que aquí ataban los perros con longanizas y en sus tierras, no. Los de la dictadura de Primo de Rivera tuvieron hijos, y éstos, a su vez, también: nietos ya de estos primeros, hijos y nietos catalanes, ¡qué duda cabe!, si no de costumbres, sí de nacencia. Los de la segunda incursión también tuvieron hijos, los están teniendo, y forman generación con los nietos de los primeros. Estos son y serán los otros catalanes. ¡Ya está aquí la cuestión! ¡Vayamos con calma! Punto y aparte. Los hijos de estos catalanes hijos de murcianos, serán catalanes con padres catalanes y abuelos murcianos. Pero los hijos de estos hijos, serán catalanes con padres catalanes y abuelos catalanes. ¿Puros ya? No, claro. ¿Y los que vendrán? No, claro. O sí, claro. La pureza de razas es un cuento. Lo mismo que la sangre azul. Los vertiginosos
tiempos modernos se llevan muchas cosas por delante, las más estúpidas por lo general. Por favor, no nos apartemos. Lo sorprendente de estos hijos de murcianos —al decir murcianos, entiéndase bien, generalizamos: a los de Cuevas, pueblo de Almería, se les confunde con los de Murcia, y por aquí hay tanto almeriense como murciano; al decir murcianos, repetimos, estamos generalizando—; lo sorprendente, pues, es que estos murcianos se sientan ganados tan pronto, de una manera relativa, claro, por Cataluña. Se me objetará que se sienten ganados por la ciudad, por Barcelona. Barcelona es Cataluña, ¿no habíamos quedado en eso? Y observen que Manlleu, Tarrasa, Sabadell, todos los núcleos fabriles, empiezan a estar cubiertos por verdaderas colonias de estas buenas gentes. Donde hay trabajo, allí están ellos, reventando la mano de obra en ocasiones, casi siempre, si queréis, pero allí están. En su tierra no hay trabajo, en su tierra se mueren de hambre. En cierto modo tienen razón. Pasemos a otra línea. Se sienten ganados por Cataluña, no del todo, claro, pero sí en bastantes cuestiones, las principales tal vez. Por lo pronto, si les llaman murcianos, o gallegos, se enfadan; si les llaman catalanes, no. Si les llaman murcianos, deniegan. «Yo he nacido en Cataluña.» «Y tus padres, ¿qué?» Sí, sus padres no son catalanes. Pero ellos han nacido en Cataluña, y lo remachan. Ahora, no les insultéis Murcia, no les insultéis Cartagena. Ellos pueden hacerlo. Vosotros, no. Ante la persistente y debatida cuestión —«...habéis venido a comeros el pan de los catalanes...»— se enfurecen, ¡naturalmente!, y entonces, sólo entonces, despotrican contra Cataluña. A ellos no les regala el pan nadie, ellos se lo sudan, ellos son tan trabajadores como el primer catalán, ellos trabajan más que los catalanes, ¿qué haría Cataluña sin ellos? De todos modos, esto se les pasa pronto. Y a veces, ellos mismos, con la flamígera espada antes citada —«habéis venido a comeros el pan», etc.—, atacan a los últimos inmigrantes que denigran a Cataluña. Punto.
Si les llaman murcianos, o gallegos, se enfadan; si les llaman catalanes, no; ahora, no les insultéis Murcia
25 24-29 CATALANES.indd 3
10/11/13 22:11
L’origen Estos nuevos catalanes no conocen a Cataluña: su tradición, su historia, su arte, su cultura, su literatura, sus costumbres, su folklore... Tampoco en ese aspecto conocen la región de donde provienen. Pero yo pregunto: ¿cuántos catalanes hay que conozcan lo que acabamos de aludir? Del pueblo, ninguno. De las clases privilegiadas, algunos. Mas todo esto es ya cuestión de cultura. Conque, ¡andando! Estos nuevos catalanes hablan catalán, lo aprendieron sin darse cuenta. Muchos lo hablan de un modo natural y cotidiano, porque sí, y otros por ansia de sentirse verdaderamente catalanes. Cuando hablan con sus padres hablan en castellano. Cuando formen un nuevo hogar, hablará e imperará en él el catalán, casi seguro. Desconcertante, ¿no? Hablan un catalán grueso, tosco y vulgar. El que se habla en Barcelona, no nos engañemos. Desconocen la gramática catalana. No saben leer en ese idioma. Escribirlo, menos. Sin embargo, no es para escandalizarse. Infinidad de catalanes de origen, que se expresan en catalán, hablan en catalán y viven en catalán, sus lecturas son castellanas y escriben sus cartas en castellano. Leerlo, según propia confesión, aún medio lo leen; escribirlo, no. Y no se esfuerzan en subsanar este error. El castellano, en cierto modo, les ha ganado. Mas todo esto en un intríngulis difícil de dilucidar. Dejémoslo. Yo, quien estas líneas escribe y luego las firmará, no soy catalán, ni siquiera catalán de los otros. Me malogré. Por dos años no nací aquí. Tampoco he aprendido a hablar el catalán, ¡oh vergüenza!, no ha habido manera. Lo intenté. Ahora es ya tarde para intentarlo por tercera o última vez. Siempre que me lanzaba a la aventura, mis amigos catalanes me repetían el disco acostumbrado. Di: «Setze jutges mengen fetge», etc. No había manera de tirar adelante. Se reían. Cogía complejo de pronunciación. A infinidad de catalanes hijos de murcianos que no han llegado a hablar el catalán les ha ocurrido algo similar. Timidez, no negligencia. Sigamos.
Antes de la guerra, en las escuelas del Ayuntamiento, se nos enseñaba el idioma catalán además del castellano. Aquellos hijos de cartageneros, de lorquinos, de almerienses, de cueveros, de... leían, en los libros de preceptiva, los poemas de Carner, Maragall, Verdaguer, Llongueres, Sagarra, Gassol y la prosa de Ruyra, de Carles Riba, Bertrana, Miquel Llor, Víctor Català. Eran unos libros preciosos: Els pobles, les ciutats, els homes; Lectures d’infants; El llibre
Estos nuevos catalanes hablan catalán; cuando formen un nuevo hogar, imperará en él el catalán: desconcertante, ¿no?
26 24-29 CATALANES.indd 4
10/11/13 22:11
El Somorrostro. La imatge que acompanyà l’article fou la d’un nen del nucli barraquista veí de la Barceloneta Manel Gausa-Líniazero Edicions
de la natura. Poco a poco, Cataluña, y con ella España, nos entraba por mediación de ellos. Era un espectáculo enternecedor el de aquellas infantiles lenguas de acentos sureños mascullando con fervor aquel nuevo lenguaje vigoroso, crujiente y onomatopéyico. Nos hemos quedado a medio camino, sin un catalán y un castellano perfectos, con la unidad, ese llevado y traído concepto, en un violento ángulo de fantoche roto y maltrecho. ¡Ojo, que nos quemamos!
Estos hijos de no catalanes han echado raíces en esta tierra no de sus mayores. Arraigarán para siempre en ella. Absorben su savia y dejarán su semilla. Forzosamente tienen que amarla. Forzosamente se les tiene que admitir. Dicen «soy catalán...» con la boca llena. Aún no han cogido sus tradiciones ni sus costumbres. Aún no aman su folklore. Ni les preocupa ni les importa. Pero cuando les toca hacer el servicio militar en África, o en Cartagena (esa tierra que aban-
Han echado raíces en esta tierra; forzosamente tienen que amarla; forzosamente se les tiene que admitir
27 24-29 CATALANES.indd 5
10/11/13 22:11
L’origen donaron sus padres para traerlos a ellos en otra que se les dio mejor), al oír, por una de esas venturosas casualidades que aún en el mundo abundan, una nostálgica sardana, se les encoge el corazón, las lágrimas afluyen a sus ojos, y piensan en Casa Antúnez, el Somorrostro, la Torrasa, Verdún, la Trinidad, su Cataluña, la que, sin especificarlo, aman. Toda esta gente no se da cuenta de su aclimatación. Son catalanes hasta cierto punto. No son catalanes también hasta cierto punto. No es cuestión de honor ni de principios. Son y no son sin darse cuenta. Se van fusionando con sus hermanos, los que considerándose legítimos los miran a veces de soslayo. No tengáis miedo que no saldrá de todo esto una Cataluña híbrida o sucedánea. La tierra manda y a ella nos humillamos. El mundo evoluciona. Pero cambiemos de rollo que nos estamos embarcando. En este inmenso afluir de gente de toda España a Barcelona, y por ende a Cataluña, a buscar su modus vivendi, son esta gente humilde, los otros catalanes, quienes merecen más respeto. Nada le quitan a Cataluña. La riegan con su sudor. Esto es engrandecerla. La tierra es para labrarla, para construir, para edificar en ella. Ellos lo hacen. Los trabajos más rudos, para ellos son. No vienen a buscar ninguna ganga. No ocupan cargos, ni representaciones, ni gerencias. Son peones, no alfiles. No se enchufan. Los de otros niveles o clases vienen y lo hacen. Y éstos, que viven mejor, no acaban de aceptar a Cataluña. Lo que no se sufre —es natural, ya lo dice el refrán, y si no lo dice lo digo yo—, no se ama, no se puede amar. Estos otros, los que no sudan, se repliegan en sí mismos, más retorcidos y complicados, y forman su colonia, no se dan. Ellos pertenecen a la casa de tal región o al centro de tal provincia. Allí se reúnen, se ven con los paisanos. Es como si hubieran copado un trozo de terreno para su provincia lejana. Los murcianos —hablo en sentido general—, el pueblo, el de abajo, el que sufre, el que suda, el que se desriñona, se afilia, ¡oh
paradoja!, a los coros de Clavé, dándose el chusco caso de que en estos coros de extrarradio son todos catalanes de los otros y no de pura cepa sus componentes, ¡oh paradoja de nuevo! Cierto que si Clavé levantara la cabeza y viera las barretinas truncadas, convertidas en gorros de legionarios; oyera berrear «la llun der zol» o algo parecido, y viera más cornetas y charanga que coro, a lo mejor volvía a agacharla, la cabeza, cierto, aunque a lo mejor no, a lo mejor le daba por reír y por abrirles los brazos. Viniendo del otro mundo se debe de estar de vuelta de muchas cosas transcendentales. Terminemos. Yo no comprendo muchas cosas, pero ante esa gente que crees catalanes de verdadero origen porque hablan en catalán, cuyos hijos también lo aprenden de ellos, y que te sorprendes de que se llamen Ortiz, o Pelegrín, o... y que al preguntarles por su ascendencia tropiezas con que sus padres, máxime sus abuelos, ya no son de aquí, hay que descubrirse. Son fieles a una tierra que los ha visto nacer. Pero ante esos que hablan un castellano más o menos afectado, más o menos ampuloso, por esnobismo seguramente, silabeando, y que lo hablan porque está de moda o por otros oscuros motivos a lo mejor, yo no lo sé, no por educación ni sociabilidad, ¡ni hablar!, pues ni con los suyos transigen, ante estos que te maravillas a la vista de sus apellidos —Riu, Serra, Bofill, Conill, es un ejemplo— y, al preguntarles, resulta que sí, que son catalanes, y sus padres también, y los padres de sus padres y los de más arriba, hasta perderse, ante éstos, ante esta aristocracia, pues, no cabe más postura que encogerse de hombros. Aquéllos guardan un orden y éstos lo rompen. Yo, Cataluña, estaría más orgullosa de los primeros que de los segundos. Cortemos. Me quedan muchas más cosas por decir, pero no quiero ponerlas. En todo lo expuesto hay un margen para las salvedades. Una golondrina no hace verano... Este refrán ya lo sabéis. Me callo. Por hoy definitivamente.
Si Clavé levantara la cabeza, oyera berrear «la llun der zol» y viera más charanga que coro, a lo mejor volvía a agacharla, cierto
28 24-29 CATALANES.indd 6
10/11/13 22:11
‘La Jirafa’. La portada del número extraordinari en què es publicà «Los otros catalanes» estava il·lustrada amb un dibuix de Guinovart CRAI BPR
29 24-29 CATALANES.indd 7
10/11/13 22:11
w
EL ‘MAKING OF’
Detall d’una còpia mecanografiada de l’article publicat a La Jirafa Felicitació de Celestí Martí Farreras, cofundador de Destino
30 30-31 catalans.indd 2
07/11/13 19:49
Arxiu Candel
Apunts presos per Candel durant la preparació d’Els altres catalans en format de llibre La màquina d’escriure de Candel Josep Llonch
31 30-31 catalans.indd 3
07/11/13 19:49