CARRER139 març 2016 CARRERS 29 Portada del llibre La Història del circ a Barcelona. Del segle XVIII a l’any 1979. Edicions Viena, 448 pàgines, 35€
A través d’un relat de destreses, accidents i urbanisme informal, La història del circ a Barcelona relata la implantació de les arts circenses a la ciutat
Crònica d’un entreteniment popular Programes de mà del Teatre Circ Olympia (temporada d’hivern de 1931-1932) i del Tívoli (1905)
ignASi FRAnCh de pallassos, l’especialista Ramon Bech i Batlle ha signat un assaig especialment ambiciós sobre el tema en què s’ha especialitzat: el circ. Amb La història del circ a Barcelona (Viena Edicions, 2015), pretén oferir una panoràmica completa d’aquestes arts escèniques a la nostra ciutat. La proposta és integral pel que fa a les matèries (inclou pinzellades d’urbanisme i arquitectura) i també integradora de públics lectors, perquè l’erudició de l’autor pren forma d’una prosa divulgativa i amena. La inclusió de MAyMó/ARxiu FotogRàFiC dE bARCElonA
El ‘més didícil encara’ també tenia lloc fora de la pista, en forma de permisos o adequació d’instal·lacions es i cartells, provinents de diversos arxius públics i privats, és un altre dels atractius del volum. L’autor comença el seu repàs amb entreteniments medievals, amb pantomimes i acrobàcies que entretenien la ciutat emmurallada sota el permís recelós de les autoritats. A mesura que avança el llibre, Bech va mostrant les diferents disciplines del teatre modern, res-
joSEP VinyES/ARxiu RAMon bECh
Estada del Cirque Pinder a la plaça de toros de Las Arenas (1950) seguint l’arribada i implantació de les tendències més innovadores. Pel camí, apareixen artistes de fama internacional, com els pallassos Tony Grice o Charlie Rivel, i
visites pintoresques com la del circ de Buffalo Bill. Bech projecta admiració per algunes de les heroïcitats dels diversos artistes: acròbates i funam-
L’ús controvertit de la plaça de Catalunya Els debats sobre els usos de l’espai públic han existit des de molt abans de les acampades del 15M, o de la instal·lació d’una pista de gel al centre de la ciutat durant el mandat de Xavier Trias. El llunyà any 1888, La Vanguardia publicava: “Tampoco queremos insistir mucho en la imprevisión con que se ha concedido autorización para establecer esta multitud de barracones y estorbos que han convertido la hermosa y despejada plaza de Catalunya en un callejón estrecho”. La instal·lació de circs provisionals en aquella zona va ser motiu de polèmiques periodístiques. Malgrat els
rumors periòdics d’intervenció municipal, el popular Circo Ecuestre Barcelonés va 1895. Durant aquest temps, es va convertir en espai referencial. La demanda d’espais permanents de circ xocava amb els recels que causava l’ocupació de la plaça Catalunya. Un incendi esdevingut l’any 1893 no va tenir conseqüències greus, però va evidenciar un problema de seguretat. Dos anys després, el consistori va enderrocar aquells barracons i el Circo Ecuestre Barcelonés es reinventaria al Teatre Tívoli.
la gravetat, faquirs que posaven a prova els límits del seu cos... L’abundant citació de notícies i ressenyes periodístiques, relatives a cadascuna de les èpoques tractades, ajuda a donar color històric a les explicacions. I també una certa dimensió coral, perquè hi apareixen cròniques entusiastes i també demolidores, textos que traspuen amor pel circ... i atacs frontals a a la seva totalitat. Entre els autors citats, trobem plomes referencials com les de Sebastià Gasch o Lluís Permanyer.
L’encaix amb la ciutat A La història del circ a Barcelona, circ i ciutat dialoguen de manera constant. Les ubicacions de barraques i veles, les transformacions de l’urbs, serveixen d’element estructural en l’organització del quart capítol, “El creixement urbanístic dibuixa nous espais per al circ”, en què Bech aborda el desplaçament de l’oci popular cap a la zona del Paral·lel, amb fets destacats com la construcció del Teatre Circ Olympia. Amb el temps, van quedar fora de lloc espais precaris com el Teatre de la Mercè, o altres equipaments efímers però més ben dissenyats, com el Teatre Circ Barcelonès. Però el dinamisme dels empresaris i la permissivitat institucional havien
contribuït a difuminar fronteres: un barracó com el Pavelló Soriano va convertir-se en el Teatre Victòria, i una estructura provisional com el Circo Ecuestre Barcelonés va esdevenir l’avantguarda del circ a la ciutat durant més d’una dècada. El “més difícil encara” no solament tenia lloc a la pista sinó fora d’aquesta, en forma de renovacions de permisos temporals i d’adequació imaginativa (o temerària) de les instal·lacions a les necessitats dels artistes i del públic. Aquestes implantacions precàries facilitaven que es produïssin accidents o incendis. La dels focs accidentals va ser una realitat recurrent: més d’un espai va deentrat el segle XX, a causa de les inestabilitat d’aquestes arts, que en ocasions entraven en el terreny del periodisme de successos. Perlímits de la destresa i el valor (o la sensatesa), encara que sovint es dugués a terme en entorns controlats i en ocasions amb petits trucs, implicava riscos ben reals. No pot sorprendre, doncs, que es recullin històries de pilots de globus aerostàtic que van desaparèixer sense deixar rastre, de funambulistes morts, d’accidents amb feres i d’escenes de pànic. Són algunes de les anècdotes sinistres d’un entreteniment amb llums encegadores i zones molt fosques.