Els carrers de Barcelona: Gràcia

Els carrers de Barcelona: GrĂ cia 9

788498 504804

Els carrers de Barcelona: GrĂ cia

Els carrers de Barcelona: GrĂ cia JesĂşs Portavella i Isidoro

Agraïments A les persones que han fet possible la realització d’aquest treball d’investigació, fonamentalment als arxivers de totes les diverses entitats consultades. Per les atencions rebudes: ACA, ACB, ADB, AHPB. Molt especialment també, als registradors i personal dels Registres de la Propietat números 4, 11 i 15, que custodien l’àmbit territorial del Districte de Gràcia.

Dins de l’àmbit específic municipal al Sector d’Urbanisme: Departament d’Informació i Documentació, Centre de Cartografia AutomàticaPla de la Ciutat. A l’Arxiu Municipal Contemporani i al Departament de Patrimoni.

Per les col·laboracions rebudes per part de l’Arxiu Municipal de Gràcia que ha estat origen i font documental bàsica i necessària per a la publicació d’aquest treball, representat per l’arxivera senyora Amèlia Poves, actualment jubilada, i l’actual arxivera senyora Glòria Gimeno, i el personal tècnic auxiliar, senyores Isabel i Montserrat.

Al Consell del Nomenclàtor del Districte de Gràcia pels encertats suggeriments.

I als actors que han fet possible la materialització d’aquest treball d’investigació: la Regidoria del Districte de Gràcia, Departament de Comunicació de Gràcia i el Departament d’Imatge i Producció Editorial. Finalment a la meva esposa Núria, la qual ha estat consellera eficaç en l’elaboració d’aquest treball d’investigació.

L’autor

Jaume Ciurana i Llevadot, Jordi Martí i Galbis, Marc Puig i Guàrdia, Miquel Guiot i Rocamora, Jordi Joly i Lena, Vicente Guallart i Furió, Àngel Miret i Serra, Albert Ortas i Serrano, Marta Clari i Padrós, Josep Lluís Alay i Rodríguez, José Pérez Freijo, Pilar Roca i Viola.

Edició: Ajuntament de Barcelona.

Districte de Gràcia Barcelona, juliol de 2013 Autor: Jesús Portavella i Isidoro Correcció lingüística: Anna Benaiges © Ajuntament de Barcelona Edició i Producció: Imatge i Serveis Editorials Dipòsit legal: B-17.969-2013 ISBN: 978-84-9850-480-4 www.bcn.cat/publicacions Imprès en paper ecològic

a

Sumari 5

Presentació

9

Pròleg

15 28

Introducció Taula d’acrònims

29

Els carrers de Gràcia

209

Índex de carrers

217 219 232

Evolució històrica dels noms: Referència dels noms anteriors respecte als noms actuals Referència dels noms actuals respecte als noms anteriors

241

Índex onomàstic de carrers

249

Índex general d’antropònims

269 271 323

Annex Índex de carrers amb les finques i llurs propietaris, el 1863 Índex de propietaris i la situació de llurs finques, el 1863

375

Bibliografia

Presentaci贸

7

Presentació

Els barris que conformen l’actual districte de Gràcia sempre s’han caracteritzat per donar aixopluc a tot tipus de manifestacions socials i culturals, la qual cosa ha donat lloc a un territori amb una identitat pròpia, de la qual, com a veïna i regidora, em sento profundament orgullosa.

Aquesta singularitat també ha quedat palesa en la toponímia dels seus carrers, places, passatges o avingudes, metàfora d’un entramat urbà singular en la Barcelona d’avui.

Segurament pel fet que pocs elements de la cultura d’un territori han estat protagonitzats per tanta gent i durant tant de temps com la toponímia, els noms dels diversos indrets constitueixen molt més que paraules, i el cas de Gràcia no n’és una excepció. És per això que el fet que certes avingudes, places o carrers rebin un determinat nom i no un altre, no és pas casual, sinó que sovint obeeix a determinats esdeveniments i circumstàncies que formen part de la història dels nostres barris.

El llibre que teniu a les mans, fruit d’un acurat treball d’investigació, constitueix una magnífica eina a través de la qual podem resseguir els orígens dels barris de la Vila de Gràcia, Vallcarca i els Penitents, el Camp d’en Grassot i Gràcia Nova, la Salut i el Coll, i brinda així la oportunitat a autòctons i forans de conèixer la història, els costums i les tradicions gracienques.

En aquest sentit, vull aprofitar l’ocasió per expressar el meu reconeixement a en Jesús Portavella, autor d’aquest llibre, així com als membres de la Comissió del Nomenclàtor de Gràcia per les seves aportacions.

Gràcies al seu treball, esforç i dedicació, avui podem consultar aquesta obra col·lectiva que, n’estic plenament convençuda, farà les delícies tant dels especialistes en toponímia i història local com de tots aquells apassionats de Gràcia.

Maite Fandos i Payà Regidora del Districte de Gràcia

Pròleg

11

Pròleg

La història de la vila de Gràcia és rica d’episodis i fets que l’han convertit en un dels nuclis urbans més singulars del pla de Barcelona. El dinamisme i la diversitat de la seva vida cívica i cultural en fan un districte particular de la ciutat, amb un indiscutible sentiment de pertinença i una rica tradició popular. De Sant Medir a la festa major d’agost, de les places plenes de bullici a una intensa vida cultural, de l’Hospital de la Santa Creu i Sant Pau al parc Güell, la història ha anat convertint Gràcia en una vila immensa dins la gran ciutat.

Igual que ja ha fet amb les Corts, Sant Gervasi, Vallvidrera, Sarrià i les illes interiors de l’Eixample, Jesús Portavella ens proposa amb Els carrers de Barcelona: Gràcia una mirada detallada per la història del districte a través dels noms dels seus carrers. El treball rigorós i l’ampli estudi dels diversos arxius documentals ens permet endinsar-nos per tots els racons de la història gracienca com mai abans no ho havíem fet.

La urbanització de les antigues masies, conreus i horts, la transformació dels convents o l’agregació al terme municipal de Barcelona de l’any 1897 van anar donant lloc a la configuració del nomenclàtor de la vila. Aturar-nos a conèixer la història de cadascun d’aquests carrers ens permet aprendre a apreciar millor la contribució de tots els veïns i les veïnes que varen ajudar a aixecar la Gràcia i la Barcelona del s. XXI. El nomenclàtor d’una vila, en aquest cas la de Gràcia, configura les traces de la memòria col·lectiva sobre les quals es construeix la història per tots compartida. És indispensable que tothom se senti d’una manera o d’una altra reconegut en els noms dels carrers, ja que és la primera porta d’entrada al sentiment de pertinença col·lectiu. Un nomenclàtor ha de ser per a tots recognoscible, no tan sols com la millor manera per certificar que tots formem part del projecte col·lectiu de ciutat, sinó perquè ens permet fer propi el patrimoni immaterial que la ciutat atresora.

Però la configuració del nomenclàtor requereix, a més, un profund coneixement de l’indret, i el que és encara més important, una perspectiva àmplia que permeti la seva perdurabilitat al llarg de diverses generacions. Fugir de les temptacions conjunturals que de vegades ens han portat a canviar els noms dels carrers de forma precipitada i a cercar la seva estabilitat en el temps és la millor garantia que el nomenclàtor acompleix la funció que li és assignada: construir i consolidar la ciutat.

Això fa que la tasca de conformació del nomenclàtor sigui necessàriament una tasca lenta. En primer lloc, per la mateixa dinàmica del procés de transformació urbana que fa que el nombre de carrers o espais públics sense nom sigui escàs (i cada cop més!) i, en segon lloc, justament per la necessitat de garantir-ne la seva estabilitat i perdurabilitat.

12

Pròleg

Jesús Portavella, autor també del Diccionari nomenclàtor dels carrers de Barcelona, coneix amb profunditat la dinàmica de la configuració del nom dels carrers. El seu treball de recerca ha estat fonamental per a la Ponència del Nomenclàtor de l’Ajuntament de Barcelona, encarregada d’elevar a l’alcalde les propostes de nous noms per als carrers de Barcelona. La seva feina ha permès recuperar l’origen del nom de molts dels nostres carrers, a més de fonamentar amb gran solidesa moltes de les decisions relatives al nomenclàtor preses en els darrers anys. La seva comesa com a historiador ha estat fonamental per a la bona feina de la Ponència.

El llibre que tenim a les mans és, doncs, una ampliació i actualització del nomenclàtor de la ciutat, concretament sobre el districte de Gràcia. La vila de Gràcia, i tot el districte en el seu conjunt, ha sofert no poques transformacions en els darrers cent anys. La urbanització dels antics espais rurals i l’annexió a Barcelona ha donat lloc a canvis en el nomenclàtor de la vila. Els noms dels seus carrers expliquen la història de la vila, i donen fe de moltes de les tradicions i singularitats que fan de Gràcia un dels districtes culturalment més rics i diversos de Barcelona. Aquest llibre ens permet, doncs, seguir les traces d’aquesta transformació.

La trama de carrers i vials de la vila té sens dubte en les seves nombroses places un dels seus trets més distintius. Gràcia és les seves places, la vida que hi transcorre de dia i de nit, la llum del sol que s’hi obre pas i el brogit dels seus veïns ben acostumats a fer vida al carrer.

Tot i que si, en algun moment de l’any, els noms dels carrers de Gràcia prenen tota la seva força i sentit és a la festa major d’agost. El concurs de guarniment de carrers, una tradició gracienca exportada a altres barris de la ciutat, fa que el nom dels carrers adquireixi un significat particular, que posa de manifest que un carrer no és sinó el sentit que li donen els seus veïns i veïnes.

El Camp d’en Grassot i la Vila Nova, que comparteix els seus llindars amb la trama de l’Eixample imitant les seves formes, reuneix també les singularitats d’una vila amb un fort passat industrial, atapeïda de tallers i petites fàbriques que caracteritzen un barri dinàmic i emprenedor que, sense oblidar la seva història i les seves tradicions, no ha perdut mai el tren de la modernitat. Avui, molts joves artistes i creadors s’hi concentren, atrets per la vitalitat i el dinamisme dels seus carrers.

I, finalment, hi ha la Gràcia que s’enfila cap a la muntanya, la dels barris de la Salut, el Coll, i Vallcarca i els Penitents, amb una orografia particularment complexa, un caràcter majoritàriament residencial i amb una enorme diversitat de densitats pròpia del desordenat procés de transformació urbana que va caracteritzar aquests espais de la ciutat durant la segona meitat del segle passat.

Molts dels racons d’aquest barri han estat també testimoni de la història moderna de Gràcia i de tota la ciutat.

13

Pròleg

En definitiva, aquest immens treball d’investigació fa possible satisfer tant la curiositat del veí interessat a conèixer l’origen del nom del seu carrer com la de l’estudiós i l’acadèmic interessats a estendre el seu coneixement sobre el procés de configuració urbana de la vila de Gràcia. Un valuosíssim treball per a historiadors i veïns del qual ara tots podem gaudir.

Jaume Ciurana Tinent d’alcalde de Cultura, Coneixement, Creativitat i Innovació President de la Ponència del Nomenclàtor de Barcelona

Introducci贸

Introducció

16

AMC: Plànol de Gràcia de 1847.

17

Introducció

Justificació Nombrosos són els relats que han versat sobre la història de la vila de Gràcia. Han estat recollits en diversos llibres per gran nombre de reconeguts historiadors, els quals han fet un immens treball d’investigació que dugueren a terme per rescatar la història amagada d’aquesta vila. En aquest treball que presentem s’ha procurat no repetir històries gaire conegudes, dedicant tota l’atenció a explicar fonamentalment la història dels carrers.

El títol d’aquest llibre, Els carrers de Barcelona: Gràcia, indica que el treball tracta sobre els carrers que componen l’actual districte de Gràcia. El llibre forma part d’una col·lecció dedicada a cada districte o barri de Barcelona.

A partir de l’any 1999 s’han publicat una sèrie de títols que versen sobre els carrers de Les Corts, Sant Gervasi, Vallvidrera i Sarrià. La justificació del treball és la mateixa que la dels anteriors volums, per la qual cosa transcrivim a continuació els paràgrafs que tenen un denominador comú amb tots ells.

El Diccionari nomenclàtor de les vies públiques de Barcelona de 1996 (i la nova edició de l’any 2010), va aportar en la seva part més significativa, el coneixement del veritable origen de les dedicacions dels carrers de la ciutat de Barcelona. El seu contingut, de tipus diccionari, obligava a presentar solament un breu comentari amb referència a cadascun dels carrers.

Aquest breu comentari va ser suficient per a la correcta identificació dels personatges que, en el seu dia, foren escollits per a ser representats i honorats dins del nomenclàtor de carrers de Barcelona.

Per al lector interessat en la història, el breu comentari trobat al diccionari no podia satisfer tota la seva curiositat per saber la història dels carrers i la seva evolució a través del temps: com a diccionari va omplir un buit en aquest tipus de publicacions, però com a tal diccionari solament era la punta de l’iceberg i la pauta d’una futura i més elaborada investigació.

La preocupació per poder aportar més dades sobre la història de les vies públiques de la ciutat feia, doncs, necessari continuar investigant en profunditat. Quedava enrere la primera investigació que donà origen a la publicació de l’esmentat diccionari, i de nou fou necessari enfrontar-se al repte d’assolir el límit proposat en la redacció d’aquest treball sobre els carrers de Barcelona.

Sempre s’ha sospitat que es podia escriure un llibre per a cada carrer, ja que són infinites les possibilitats que podem trobar en la reconstrucció històrica d’uns esdeveniments. Amb referència a un carrer es pot explicar el seu origen, des de quan fou projectat urbanísticament, quina tipologia edificadora hi destaca, l’ordre cronològic de construcció que va afectar el desenvolupament del carrer, l’estil arquitectònic dels edificis, el seu creixement demogràfic, la història dels antics terratinents de l’indret que proposaren la urbanització de llurs propietats, els canvis de nom dels carrers i els motius pels quals els dugueren a terme, els noms corresponents a l’actual dedicació i els anteriors, i també quants eren els personatges honorats i perquè.

S’ha volgut recuperar el títol de l’obra que Víctor Balaguer publicà el 1866, Las calles de Bar-

18

Introducció

celona, com a homenatge al que va ser el primer nomenclàtor modern de la ciutat de Barcelona. A l’esmentat llibre Víctor Balaguer comenta els noms dels carrers de Ciutat Vella i hi inclou els noms que va proposar per a l’Eixample.

Límits proposats S’ha escrit un article per cadascun dels carrers de l’actual Districte de Gràcia. En cada article, després del nom actual aprovat, figura la seva situació en relació amb el punt on comença el carrer, que ve determinat pel sentit de la numeració actual, i el seu final. Principi i fi definits pels noms dels carrers on desemboca. A continuació trobarem la data d’aprovació de la dedicació actual del nom del carrer. La relació dels noms anteriors, si escau, amb la data de llur aprovació, si se sap. Immediatament després la biografia, si es tracta d’un personatge, o la descripció explicativa sobre el motiu i significat de la dedicació.

Finalment figuraran les dades històriques i urbanístiques que afecten el carrer, sempre que hagi estat possible de determinar-les amb exactitud.

Els límits proposats es basen, doncs, en els anteriors paràmetres exposats. Sense fer literatura, s’han volgut donar a conèixer, d’una manera resumida, els fets històrics i urbanístics que afecten cadascun dels carrers de Gràcia.

L’antic terme municipal de Gràcia i el districtedesprés de l’agregació de 1897, quan la vila

de Gràcia passà a ser un districte de Barcelona- han sofert nombrosos canvis en la seva superfície i, per tant, en els seus límits. Aquest fet implica que el nombre de carrers hagi variat d’una època històrica a una altra. La relació total dels diferents i nombrosos carrers es troba a la part final del llibre sota el títol: Referència dels noms anteriors als noms actuals i Referència dels noms actuals als noms anteriors. En aquestes dues relacions figuren tots els carrers adscrits a qualsevol límit històric determinat.

En extensió, aquest treball solament recull els carrers que figuren dins del límit vigent del Districte de Gràcia.

Els personatges honorats Quan l’any 1897 es va produir l’agregació de la majoria dels pobles del Pla de Barcelona, l’Ajuntament no va tenir més remei que canviar els noms dels carrers repetits. Abans no es va dur a terme el canvi, l’adreça postal del carrer repetit, majoritàriament dedicat a un sant o santa, venia amb l’afegitó del districte al qual pertanyia el carrer. Finalment el canvi, que afectava a 160 carrers dels pobles agregats, fou aprovat el 5 de setembre de 1907. Del santoral dels carrers de Gràcia van desaparèixer: sant Rafael, sant Josep, sant Salvador Nou, santa Bàrbara, sant Pau, sant Joan, santa Anna, santa Madrona, sant Vicenç, sant Francesc, sant Miquel, sant Ramon i santa Llúcia, reconvertits respectivament en: Berga, Camprodon, Balcells, Esparreguera, Igualada, Monistrol, Moià, Maspons, Sant Cugat del Vallès, Terrassa, Vic, Vilafranca i Siracusa.

19

Introducció

L’Ajuntament de Barcelona va acceptar la majoria de les dedicacions dels carrers fetes pels desapareguts ajuntaments del pobles agregats.

Però no es coneixien amb certesa qui eren els personatges que, en el seu moment, havien merescut la dedicació dels carrers d’aquests diferents municipis.

Va haver-hi una època en què l’Ajuntament, amb la finalitat d’ennoblir el nomenclàtor, va creure que els carrers amb el nom d’un personatge desconegut era millor dedicar-los al primer prohom reconegut i referenciat a les enciclopèdies que dugués el mateix cognom.

En aquest treball s’ha procurat recuperar la identitat de la persona a qui es va dedicar el carrer originàriament. S’ha reconstruït una breu biografia de l’individu, del seu entorn i de les circumstàncies que el dugueren en molts casos a realitzar la urbanització del seu territori, contribuint amb la seva iniciativa a l’engrandiment de Gràcia. Aquesta reconstrucció biogràfica representa poder recuperar part de la petita història dels barris i llurs habitants. El tractament biogràfic que ha estat emprat pels esmentats personatges anònims, ha estat similar al que hem donat als prohoms consagrats per les enciclopèdies.

Com que no es volia assumir cap més error s’ha intentat comprovar, en la mesura del possible, les dates i lloc de naixement i defunció dels diferents personatges, incidint a donar referència del carrer i número, amb el propòsit que si alguna entitat cultural volgués honorar una d’aquestes persones pogués trobar fàcilment el lloc on s’hauria de col·locar la placa commemorativa.

Molts carrers han canviat de nom diverses vegades al llarg de la nostra història contemporània, al vent del signe partidista que han imposat els diferents governs de l’Estat. Hom es pregunta quin nom tenia el carrer abans de l’actual i de quin personatge es tractava. Per aquesta raó hem volgut recollir en aquest llibre els diferents noms i el seu significat, i si es tracta d’una persona, fem un resum de la seva biografia o identificació.

Breu aproximació històrica Gràcia- que deu el seu nom a la salutació de l’àngel a la Verge Maria amb les paraules plena de Gràcia en el misteri de l’Encarnació- és una vila formada antigament per una sèrie de masos amb llurs masies i terres de conreu.

Posteriorment s’hi construïren torres en grans propietats que pertanyien majoritàriament a la burgesia de Barcelona. Territori travessat per dos eixos viaris primitius al qual donaren forma i nom els romans que s’establiren en aquell indret. L’eix de nord a sud era l’anomenada Via Francisca, l’actual Travessera. L’eix de mar a muntanya era el camí que anava de Barcelona al Castrum Octavianum, conegut al segle XII, com a octavo miliario, l’actual Sant Cugat del Vallès. En el segle XIII consta que el terme es trobava inclòs dins de la Rodalia de Sant Pere de les Puel·les, amb uns límits que embolcaven tot el territori.

Al portal de l’Àngel de Barcelona naixia el camí vers Gràcia, anomenat Camí de Jesús, pel convent de Santa Maria de Jesús fundat pels Franciscans el 1427, situat entre els carrers d’Aragó, Pau Claris i Consell de Cent. Destruït

20

Introducció

durant el setge de 1714, fou reconstruït el 1722 i finalment enderrocat durant la guerra de la independència. El convent fou reconstruït dins la vila de Gràcia el 1824 i esdevingué seu de la primera parròquia de Gràcia el 1835. En aquell moment, tota la rodalia de Gràcia fou segregada de la parròquia de Sant Pere de les Puel·les. L’altre convent era el dels Carmelites Descalços o reformats, fundat el 1626 sota l’advocació de la Mare de Déu de Gràcia. L’església del convent dels Josepets fou acabada el 1687, i des del 1845 fou creada com a parròquia, actualment de la Verge Maria i Sant Josep. Gràcies al creixement de la vila, el 1868 fou creada la parròquia de Sant Joan de Gràcia que s’establí provisionalment a l’església de la Providència de les monges Clarisses. El 1884 va passar al seu emplaçament actual, als terrenys de la torre de la Virreina. El monestir del Montcalvari de l’orde dels Caputxins, fundat el 1580, fou destruït el 1714 per les tropes que assetjaven Barcelona, fet que va obligar als caputxins a abandonar la vila de Gràcia. El convent estava situat entre el torrent de Can Vidalet i el del Pecat amb un altre edifici situat entre el torrent del Pecat i vorejant el torrent de Can Sanpere, segons la cartografia de 1790.

Aquests convents donaren nom a tres barris de Gràcia: el dels Josepets o Gràcia, el dels Caputxins Vells i el barri de Jesús.

A finals del segle XIX fou inaugurat el Reial Santuari de Sant Josep de la Muntanya. Foren inaugurats el Santuari de la Salut, el de la Verge de Montserrat i la capella del Carmel. A partir de 1847 nombroses comunitats de monges dedicades a la caritat i a l’ensenyança s’establiren a Gràcia.

Al segle XVIII nasqué, doncs, una barriada de Barcelona a les vores del camí de Jesús, camí que anava cap a Sant Cugat, en un punt allunyat de les muralles de la Ciutat. La barriada tenia una certa autonomia, atès que tenia un tinent d’alcalde i un consell format pels representants dels veïns. El 1820 acordaren declarar la barriada de Gràcia municipi independent, fet que aconseguiren el 4 de març de 1821. La independència durà fins al 30 de gener de 1824, data en què la vila fou de nou incorporada a Barcelona, en compliment d’un decret del 6 d’abril de 1823, com a resultat de l’abolició de la constitució de 1812. Durant el regnat d’Isabel II, els graciencs van tornar a demanar la segregació, atès que la constitució vigent de 1845 permetia crear nous ajuntaments en nuclis de més de cent habitants. La segregació fou aprovada per reial ordre del 28 de juny de 1850. Els límits del terme foren modificats diverses vegades; el 1850 Gràcia va perdre, com a més destacats, part dels barris del Putxet i dels Josepets, que passaren a formar part de Sant Gervasi. El 1872 la modificació va dur el límit fins al carrer de Provença, per adaptació a la trama de l’Eixample. Amb l’annexió a Barcelona com a districte el 13 d’abril de 1897, els límits es van continuar modificant i afectaren a Horta i a Sant Martí de Provençals. La darrera modificació fou el 1986.

Físicament el territori era creuat per rieres que es formaven al peu de la serralada de Collserola i travessaven pel pla de Barcelona, cap a mar.

Vers ponent, de Gràcia en destacava la riera d’en Malla, formada per la unió de la riera de Sant Gervasi amb la riera de Cassoles. La riera de Sant Gervasi baixava per l’actual carrer de Balmes, recollia les aigües dels torrents del

21

Introducció

Frare Blanc i del Maduixer, dins del terme de Sant Gervasi de Cassoles. En arribar a la plaça de Gal·la Placídia, s’unia amb la riera de Cassoles al lloc anomenat la Creu d’en Malla, formant així la riera d’En Malla. Aquesta baixava per la Rambla de Catalunya i, desviada pel carrer de Casp, desembocava a mar per l’anomenat Bogatell. La riera de Cassoles, o de Gràcia, recollia les aigües que baixaven per la riera de Vallcarca, o riera d’Ariga, formada per la conjunció dels torrents de les Arenes i dels Penitents. Més avall hi desembocava el torrent del Remei o del Coll. Finalment la riera de Cassoles tenia la seva llera per l’actual avinguda del Príncep d’Astúries.

Cal Calic, Cal Xipreret, Ca l’Alegre de Dalt i Can Sanpere. Més avall, trobem Can Simó, que fou comprada pels Trilla, Cal Comte, Cal Casaca i la més important, la Torre de la Virreina, junt amb La Fontana, Can Valentí Sagristà i Can Focs, com les més destacades. Amb l’agregació d’una part de Sant Joan d’Horta i de Sant Martí de Provençals a Gràcia, foren integrats en el territori unes quantes masies importants: Mas Besora, Can Bori, Mas Falcó, Casa Móra, Can Gomis, camp d’en Grassot, Mas Fregatell o Gecselí, Can Montaner de Dalt (Larrard), o la Salut.

Apunts sobre grans terratinents A més del camí de Gràcia, trobem el torrent de l’Olla, que prenia el nom de l’indret on naixia, “Llepaolles”, el qual baixava per l’actual carrer del mateix nom i penetrava dins la trama de l’Eixample pel carrer de Roger de Llúria. A continuació, vers llevant, trobem el torrent de Can Vidalet o de la Virreina, que tenia la seva llera per l’actual carrer de Milà i Fontanals. També hi trobem el torrent del Pecat, que baixava travessant el carrer de Bailèn, el torrent Pregon, o de Can Sanpere, reforçat per les aigües procedents del torrent de Can Comte o de Juncadella. Al límit de Gràcia per llevant, trobem el torrent de la Partió o d’En Mariner.

A part dels edificis religiosos, el territori de Gràcia al marge de les primeres edificacions sorgides a les vores dels dos eixos viaris principals, es trobava dividit per una sèrie de masos amb les seves masies, conreus i horts.

Al segle XVIII, per la part més propera a la Travessera de Dalt hi havia Can Xirot, Can Mallorca, Ca la Marquesa, Can Toda, Ca l’Alegre,

Hem cregut necessari fer una petita ampliació del que trobaran escrit en els diferents articles d’aquest llibre perquè no es perdi una informació original, que de vegades és difícil de trobar als llibres publicats, i que situa el personatge dins del context de la seva època i dels seus orígens.

Els Trilla Són els primers que van urbanitzar llurs terres, després de la declaració de Gràcia com a municipi independent el 4 de març de 1821.

Antoni Trilla i Trilla, advocat de la Reial Audiència, nasqué a Lleida el 1741 i establí la seva residència a Barcelona per motius de la seva professió, on exercia també d’advocat de pobres. Era casat amb Magdalena Escarabatxeras i Blanch, amb qui tingué un fill, Antoni Trilla, nascut el 1769. A la tardor de 1796, la fragata mercant El dulce nombre de Maria es va accidentar prop del port de Gènova, on va

22

Introducció

morir el seu pilot, Llorenç Jutglà1. Va deixar una vídua, Francesca Pérez i Nogués. En morir Magdalena Escarabatxeras en aquella època, el vidu Trilla, de 56 anys, va cortejar a la jove vídua, que vivia a la tenda de la modista de Can Aubert, el qual havia estat cònsol de França.

Tots dos, l’Antoni i la Francesca, vivien a la mateixa parròquia. Malgrat que ell era un prohom adinerat i ella era molt pobre i de classe menestral, es casaren el 17992.

Havent mort el pare Trilla, el seu fill, Antoni Trilla i Escarabatxeras, signà un conveni amb la vídua Francesca. Si aquesta no aconseguia la pensió de la Germandat d’advocats, que era de 200 lliures barcelonines a l’any, l’Antoni li pagaria 300 lliures suposadament fins el dia3 que es tornés a casar. En aquest cas li donaria 1.000 lliures.

Feia uns anys que el fill Trilla havia traslladat el seu domicili a l’àmbit de la parròquia del Pi. Tenia també una casa de camp, Can Simó, a Gràcia, lloc on va acollir per caritat els religiosos franciscans quan els francesos van enderrocar llur convent del camí de Jesús. Feia vint-i-quatre anys que regentava i governava la seva casa de Barcelona, Rosa Puigredon i Pla, de Tremp, vídua de Joan Badia, argenter, del poble d’Es-

1

cané, Montanui, i de segon matrimoni Mirmi.

Tenia dos fills, Joan i Àgata Badia. Després de tants anys de convivència, l’Antoni, de quaranta-vuit anys, es casà amb l’Àgata, de quaranta-set anys, a finals del mes de setembre de 1817. El mateix veïnat creia que ja eren matrimoni, per haver conviscut tant de temps junts a la mateixa casa4.

L’Antoni Trilla i Escarabatxeras, el qual signava amb el segon cognom de la mare, Blanch5, va morir el 1824. Àgata Badia, vídua de Trilla, fou uns del primers terratinents en urbanitzar les seves terres. El 4 de juliol de 1826 obtingué la llicència per edificar 71 cases6, urbanitzant part de les seves propietats i creant una plaça que rebé el nom de Reina Amàlia7, tercera muller del rei Ferran VII. Continuà urbanitzant l’heretat Casa Simó, coneguda després com a Torre Trilla. El 5 de febrer de1830 va decidir obrir, junt al carrer Gran, la plaça dedicada al nom de fonts del seu marit, l’Antoni, tal com expliquem als articles d’aquest llibre. Recordem que els dos carrers orientats de mar a muntanya, són els carrers de Badia i de Trilla, dedicats al seu pare i al seu sogre, respectivament.

La plaça de Trilla rebé, més tard, el nom de Reina Cristina8, per la quarta muller del rei.

Després de l’abdicació de la reina i el seu exili

Segons va certificar el 29 de novembre de 1796, Josep de Uriondo, comissari ordenador de marina, cònsol general d’Espanya a Gènova.

2 ADB: Expedient matrimonial, agost de 1799.

3 AHPB: Ignasi Plana i Fontana, concòrdia, 16 de gener de 1801.

4 ADB: Expedient matrimonial, setembre de 1817.

5 Escarabatxer o escarabater, es pot considerar una persona especialista en l’eliminació dels escarabats.

6 F. Carreras Candi: Geografia General de Catalunya, vol. IV. 7 Maria Josepa Amàlia de Saxònia, 1803-1829.

8 Maria Cristina de Borbó-Dues Sicílies, 1806-1878.

23

Introducció

que tingué lloc el 17 d’octubre de 1840, rebé el nom definitiu de plaça de Trilla, per l’Antoni Trilla i Escarabatxeras, el difunt marit. Àgata Badia i Puigredon (en algun document trobem la forma més correcta de Puigrodon) va fer testament poc abans de morir el 18369.

Foren executors Josep Badia de Barcelona, Josep Torrents, notari i el rector de Sant Gervasi. Designà hereva universal a la seva fillola, Magdalena Rabassa, i atorgà nombrosos llegats a totes les nebodes, a la fillola Angeleta Nuet i a Joaquim Nuet, pare de Rosa i Bàrbara.

Un estrany cognom De vegades s’ha de resoldre la correcta grafia d’un determinat topònim procedent d’un antropònim. La retolació dels carrers o les referències toponímiques ho requereixen. És el cas de l’antropònim següent que hem trobat escrit de diverses formes: Gagessí, Jaccelí, Jacselí, Jetsalí, Jassamí, Jacsalí, Jaccelí, Llecsalí10, Gecselí...

A l’article sobre el carrer de Josep Jover, es descriu la història de l’antic mas Fregadell, que introduïm dins d’aquesta història pel cognom d’un dels seus últims propietaris, Pere Jecselí i Mas. El cognom donà nom, també, al torrent que baixava per on hi ha actualment el carrer d’Esteve Terradas.

9

Alguns personatges d’aquesta genealogia relacionats en els llibres d’esposalles de l’Arxiu Capitular són: 3 de gener de 1644: Joan Gagessí amb Maria Guàrdia. Vídua de Llorens Guàrdia.

14 de juny de 1648: Joan Jacselí, pagès, amb Mariana Bonet. Parròquia del Pi. 25 d’agost de 1651: Joan Jessalí (o Jetsalí), moliner, amb Maria Jauma, vídua. Parròquia de Sant Pere.

15 de juliol de 1685: Pere Jassamí, fadrí, paller, de Barcelona, amb Agnès Mas. 28 d’agost de 1720: Francesc Jacsalí, jove paller, amb Margarida Molera.

1 de gener de 1734: Pere Jaccelí, fadrí, sastre, amb Agnès Valls. Parròquia de Sant Just.

11 de gener de 1794: Francesc Serra Ginesta i Alenyà, amb Teresa Gecselí i Vidal.

Aquesta darrera grafia del cognom, Gecselí11, molt més propera en el temps, concorda amb una grafia apareguda en els llibres d’esposalles del segle XVI (1577-79) Geselí o Gebelí. És possible que el cognom sigui d’origen alemany, Geselic, antigament Giselaic “que juga amb la sageta”12.

El marquès de Castellvell, el gran terratinent Dins del territori de la vila de Gràcia, els Castellvell foren els que disposaven de major extensió de terres. De llurs possessions establiren por-

AHPB: Josep Andreu, testament, 23 de mars de 1836.

Llecsalí, amb aquesta grafia figura la masia en el Plano geométrico del pueblo y término de San Juan de Horta, de l’any 1861, quan n’era propietari Antoni Jordà.

11 AHPB: Sebastià Prats, testament, 16 de novembre de 1753.

12 Francesc de B. Moll: Els llinatges catalans. Editorial Moll, Mallorca 1982.

10

24

Introducció

cions de terres a graciencs emprenedors. En foren beneficiats, entre altres, Antoni Monmany i de retruc també en Josep Rosell i Imbert, l’orfebre que esdevingué famós per la urbanització que va projectar amb carrers que duien noms de metalls preciosos i joies.

Manuel Gaietà d’Amat, Peguera i de Rocabertí, marquès de Castellvell i de Castellmejà, gentil home de cambra de S.M. amb entrada, era casat amb Escolàstica Amat i d’Amat, marquesa de Castellvell, els quals, juntament amb Anton Amat i d’Amat, marquès de Castellmejà, foren instituïts hereus universals13 després de la mort d’Anton d’Amat i de Rocabertí, baró de Sant Miquel de Castellar, el 10 de gener de 1824.

El 21 de maig de 1835, Manuel Gaietà d’Amat, Peguera i de Rocabertí- a més a més com a Patró de la Causa Pia que va crear Manuel d’Amat, que fou tinent general dels exèrcits i virrei del Perú- segons el seu testament14 va establir a Josep Carreras i d’Argerich no solament la casa que tenia a la Rambla, el Palau del Virrei, sinó també les dues torres amb llurs terres que tenia a Gràcia. Una era coneguda amb el nom de Torre de la Virreina i l’altra, Torre Xica.

Aquestes terres havien estat comprades per Antoni d’Amat el 5 de novembre de 177015, pel preu de 44.700 lliures, a Francesca i Tomàs Escolà i Soler, mare i fill, com hereus de Lluís Escolà, familiar del Sant Ofici de la Inquisició

13

del Principat de Catalunya. La compra comprenia una casa gran amb la capella que tenia al davant, el safareig contigu a la mateixa casa, dues mines d’aigua viva que s’unien al safareig, una oficina on hi havia una olla per fer aiguardent... Aquest conjunt estava situat on abans hi havia el monestir i convent dels Pares Caputxins de Mont Calvari, dins del conjunt de l’heretat de 40 mujades, al territori de Barcelona que pertanyia a la parròquia de Sant Pere de les Puel·les. Les 40 mujades eren equivalents a 16 illes de l’eixample. Si posem la configuració de les 16 illes sobre el mapa de Gràcia ens adonarem de la grandària de l’heretat. Abans, aquesta propietat estava dividida en 17 peces de terra. En una d’elles hi havia la Torre Petita o Torre Xica, la qual cosa ens indica que el virrei va habilitar les dues cases sense haver-les de construir de nova planta. Hem de comentar que l’heretat fou cedida per Antoni d’Amat al seu germà el virrei.

El virrei va habilitar, doncs, la Torre de la Virreina, edifici singular, amb quatre torres rematades als angles amb forma piramidal. Tota la gran extensió de terra estava emmurallada16.

El 18 de juny de 185017, Josep Carreras i d’Argerich va establir a Simó Singla vuit mujades i quatre plomes d’aigua, part de les terres que havia comprat a Manuel Gaietà d’Amat el 1835. El 5 de juliol de 185018, Simó Singla es-

AHPB: Josep Clos Trias, testament, pub. 13 de gener de 1824.

AHPB: Tomàs Casanoves i Forès, publicat el 14 de febrer de 1782.

15 AHPB: Tomàs Casanoves.

16 Carreras Candi: Geografia general de Catalunya, vol. IV. 17 AHPB: Joaquim Òdena.

18 AHPB: Joaquim Òdena.

14

25

Introducció

tablí l’esmentat terreny en emfiteusi a Josep Rosell i Imbert. Els seus límits eren: a orient, amb l’estabilient Simó Singla i part amb Josep Carreras; a migdia, amb Francesc Alsina, mestre d’obres; a ponent amb el torrent de l’Olla; i a cerç, amb honors de Carreras.

Josep Rosell i Imbert, comerciant de pedres com diuen els documents, va urbanitzar d’immediat el terreny adquirit. Al projecte va voler centralitzar una plaça, la del Diamant. Els carrers o trams de carrer que pertanyien a aquella urbanització queden reflectits actualment de la següent manera: el carrer de Biada (Descubrimiento), del núm. 1 al 12; el carrer de Providència, del 2 al 4; el carrer del Robí, de 1’1 al 15 i del 2 al 16; el carrer d’Astúries (Esmeralda), del núm. 130 al 192; el carrer de l’Or, de l’1 al 15 i del 2 al 20; el carrer de la Perla, de l’1 al 39 i del 2 al 34; el carrer de Vallfogona, de l’1 al 33; el carrer de Guilleries (Plata) en la seva totalitat; el carrer de Verdi (Monjas), del núm.. 9 al 89 i del 10 al 84; el carrer del Topazi, de l’1 al 23B i del 2 al 26; i el carrer de Torrijos (Virreyna), del núm. 35 al 51; a part de la totalitat de les finques de la plaça del Diamant.

Josep Carreras havia establert diverses peces de terreny, procedents de la compra que va fer al marquès de Castellvell. Destaquem l’establiment en emfiteusi que va fer a Antoni Monmany i Albornà, advocat, el 10 de novembre de 1836. Es tracta de la Torre Xica de la Virreina.

Els seus límits eren a orient, amb el torrent de Can Casaca; per migdia, amb la Travessera, el torrent o camí que es dirigeix a la Torre; i a cerç, amb terrenys de Felip Claramunt. Tenia una superfície total de nou mujades. Quan va

ser urbanitzat el terreny un carrer rebé el nom del propietari, Monmany.

L’Hospital de la Santa Creu L’hospital posseïa un territori de gran extensió.

Es dugueren a terme una sèrie de vendes judicials de les seves propietats en compliment de les lleis de l’1 de maig de 1855 i de l’11 de juliol de 1856, que determinaven que fossin declarades en venda tots els predis rústics i urbans, censos i fòrums, propietat de l’Estat i de les Corporacions civils de la Nació.

L’hospital de la Santa Creu també posseïa dos masos de Gràcia, l’Alegre de Dalt i l’Alegre de Baix, a més d’altres béns immobles i rústics.

Vengué una peça de terra de 3 mujades i 5 mundines, més un edifici, a la Casa de Maternitat. I les vendes continuaren: un terreny de 2 mujades i 8 mundines situat entre el torrent dels Caputxins i el del Pecat; un terreny d’1 mujada i 12 mundines situat entre les rieres d’en Malla i de Sant Gervasi; respecte dels masos esmentats d’Alegre de Baix i d’Alegre de Dalt, un terreny de 25 mujades entre la Travessera i la Travessera de Dalt i un terreny de 13 mujades per un cantó i 10 mujades adjudicades a Antoni Camps i Muntanyola, respectivament. També vengueren 29 mujades i 8 mundines a Josep Torras i Vila.

El 12 de febrer de 1861 foren adjudicades a Ramon Rabassa i Pla una part de l’heretat Alegre de Dalt que comprenia tres peces de terra anomenades: Bancales, Viña frente la casa i Campo de Mariné, aquesta darrera situada al terme de Sant Martí de Provençals. En total tenia una superfície de 12 mujades i 8 mundi-

26

Introducció

nes. El preu fou de dos-cents cinquanta-un mil tres-cents rals de velló.

El 30 d’abril de 1861, mitjançant un acord, Ramon Rabassa vengué dues terceres parts del terreny adquirit a Manuel Torrente i Flores i Miquel Masens i Soler, que el van urbanitzar i parcel·lar l’any següent.

nal del mismo, con espresión de la cantidad y calidad de cada objeto de imposición, Año de 1863.

El volum té 1538 pàgines, que representen un total de 1472 propietaris d’immobles i de futurs terrenys per urbanitzar. Hem exclòs els que figuraven solament com a propietaris de mules, ases i cavalls. No hem trobat cap referència a bestiar vacum.

El parcel·lari de 1863 La Revolta de les Quintes iniciada el 4 d’abril de 1870 va propiciar que centenars d’homes armats s’avalotessin. Els joves no volien ser quintats per anar a fer el servei militar a les colònies, atès que en aquella data aquest sistema no era perceptiu per formar part obligatòriament de l’exèrcit colonial ni que fos temporalment. Els joves van tenir la idea de destruir el cens o padró de què disposava l’ajuntament de Gràcia, per la qual cosa van assaltar la casa de la Vila, van treure tots el mobles al bell mig de la plaça i els van cremar juntament amb tots el documents que contenien. Com que fou cremada tota la documentació, la resta de l’arxiu documental municipal també es va veure afectada per la destrucció.

Reconstruir el parcel·lari destruït, anterior a 1870, ha estat possible gràcies als llibres d’Hisenda de la contribució territorial. El més antic que hi ha correspon a l’any 1863. Es troba a l’Arxiu de la Corona d’Aragó, cota TER-B-85.

El títol del volum és: Cuaderno de liquidaciones ó amillaramientos que forma la junta pericial de esta Villa de los propietarios, colonos y ganaderos existentes en el término jurisdiccio-

L’extracte que hem fet d’aquest document és al final d’aquest llibre per ordre alfabètic. Per una banda, el llistat de propietaris i per l’altra el llistat per carrers. A la documentació original, els propietaris es troben classificats en tres categories: la primera, aquells que suposadament tenien llur residència fiscal a Gràcia, que són una minoria; la segona, els més nombrosos, són els propietaris anomenats Estranjeros (El Decret de Nova Plana va suprimir el dret d’estrangeria, per tant, des d’aquell moment no hi va haver la nacionalitat catalana, només l’ espanyola). Podríem interpretar que, en aquest cas, eren persones que tenien llur adreça fiscal fora de la Vila de Gràcia (segons el revocat Dret d’Estrangeria, ho serien amb document d’identitat diferent: l’espanyol), els quals hem identificat amb un asterisc. La tercera part és una addenda que reflecteix els darrers canvis de propietat de les finques, els hem identificat amb una creu. Al costat de cada nom de propietari, si escau, figura entre parèntesi el canvi de propietari que va tenir lloc darrerament. Si veiem que hi ha un propietari repetit a la mateixa adreça, amb identificació amb creu, vol dir que ha estat modificada la finca, bé per una adició de pisos o per algun altre motiu.

27

Introducció

No tenim un plànol parcel·lari general de tot el terme municipal de Gràcia, a diferència del que hi ha en altres antics municipis, com el de Sant Joan d’Horta de 1861 o el de Sant Martí de Provençals de 1871. Solament disposem d’un plànol general que es va salvar de la Revolta de les Quintes, perquè en aquell moment estava a l’ajuntament de Barcelona. Es tracta del Plano geométrico de la Villa de Gracia, redactat per l’arquitecte Antoni Rovira i Trias com a arquitecte de la vila l’octubre de 1863. Com que a l’esmentat plànol no figura el detall de la divisió de parcel·les, és pràcticament impossible poder reconstruir un plànol parcel·lari solament amb les dades procedents dels documents d’Hisenda. La cosa s’agreuja quan es descriuen en el document una sèrie d’edificis, la situació dels quals queda definida amb l’expressió Casa solar izquierda o bé Casa solar derecha, sense indicar de quin carrer es tractava. Representen un total de 79 edificis. La descripció es devia fer quan el carrer encara no tenia un nom assignat. A la darrera part del document d’Hisenda podem comprovar com s’havia donat posteriorment nom a un carrer: Encarnación 15, antes casa solar derecha 23, i també Encarnación 25, antes casa solar derecha 24.

Una altra cosa que crida l’atenció del document és el canvi de numeració dels carrers que tingué lloc en aquelles dates. Un canvi de numeració que fa intuir la reparcel·lació d’una determinada propietat, atès que en la majoria dels casos un simple número d’identificació de la

parcel·la es converteix en una divisió en nombrosos solars, cadascun amb el seu propi número. La diferència entre la numeració anterior i la nova també pateix en moltes situacions una gran diferència d’ordre direccional o de posicionament.

La lectura del document d’Hisenda ens permet comprovar els carrers que presentaven una major quantitat d’edificis construïts, normalment a major longitud de carrer més edificabilitat, amb algunes excepcions. En aquella època, per exemple, el carrer Ample (Ancha), avui Verdi, tenia 105 cases. El carrer Gran de Gràcia (Mayor), 201 i era el més edificat. La Riera de Sant Miquel, 46, i el Torrent de l’Olla, 90.

Epíleg Hi ha encara molta informació amagada sobre la història dels carrers de Gràcia, per la qual cosa podem considerar aquest llibre Els carrers de Barcelona: Gràcia, com una gran introducció que pot servir de base per a futurs treballs d’investigació sobre la història local d’aquesta vila i els seus carrers. Com hem dit al principi d’aquesta introducció, per cada carrer es podria escriure un llibre. Ara tots hem de continuar treballant...

L’investigador Jesús Portavella.

Doctor Arquitecte.

Taula d’acrònims

28

AMC: Fragment Plànol de Gràcia de 1856.

Taula d’acrònims ACA ACB

Arxiu de la Corona d’Aragó Arxiu Capitular de la Catedral de Barcelona ADB Arxiu Diocesà de Barcelona AGM Archivo General Militar de Segovia AHCB Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona AHPB Arxiu Històric de Protocols de Barcelona AMC Arxiu Municipal Contemporani AMG Arxiu Municipal de Gràcia BC Biblioteca de Catalunya

CCA DID DP RC RPB RP4 RP11 RP15

Centre de Cartografia Automàtica de l’IMI Departament d’Informació i Documentació Direcció de Patrimoni Registre Civil Registre de la Propietat: Biblioteca Registre de la Propietat núm.4 Registre de la Propietat núm.11 Registre de la Propietat núm.15

Els carrers de GrĂ cia

31

Els carrers de Gràcia

A Abdó Terradas, carrer d’ Via urbana que comença al carrer de Venus i finalitza al carrer de Milà i Fontanals.

Dedicació aprovada el 21 de juny de 1922.

Noms anteriors: Dante1, 05/09/1907. del Pino, abans de 1864.

Abdó Terradas i Pulí nasqué a Figueres el 16 de juny de 1812. Escriptor i polític republicà.

Fundà la societat Patriòtica i començà a difondre un ideari republicà a través d’un fulletó que es convertí en El republicano. Fou alcalde de Figueres el 1842. Es negà a jurar lleialtat a la regència del duc de la Victòria i fou empresonat. S’exilià a Perpinyà i des d’allà envià un famós Pla de la Revolució. Tornà a Figueres, però el desterraren a Sigüenza (1844) des d’on tornà de l’exili. Després de la revolució de 1854, fou elegit de nou alcalde de Figueres fins a que el capità general Zapatero destituí l’Ajuntament. Anselm Clavé li dedicà l’obra coral La Revolución (1868).

Va morir a Medina-Sidonia l’1 de maig de 1856.

El primitiu traçat del carrer, originari del teixit urbà sorgit de la creació de la vila de Gràcia, presentava l’inconvenient d’una acusada estre-

1

tor en la majoria del seu recorregut, per la qual cosa l’arquitecte municipal Antoni Pascual va projectar el Plano de nuevas alineaciones de la calle de Abdón Terradas, que fou aprovat tardanament el 28 de juny de 1927. La seva amplària va quedar fixada en 5,40 metres.

Actualment encara presenta variacions d’amplària en el seu recorregut, disposant d’una embocadura al carrer de Venus que s’apropa més als 6,50 metres.

Fou necessari rectificar la rasant del carrer el 1888 a causa del seu incorrecte desnivell2. Originàriament el carrer formava part d’una peça de terra de dues mujades d’extensió que havia estat propietat del marquès d’Alós3.

Adrià Gual, avinguda d’ Via urbana que comença al passeig de la Vall d’Hebron i finalitza en un projecte de túnel i la seva part superior continua fins al carrer de Josep Maria Jujol.

Dedicació aprovada el 5 de juliol de 1960.

Nom anterior: Decorador Adrià Gual, 1949.

Adrià, Pere i Pelegrí, Gual i Queralt nasqué a Barcelona el 8 de desembre de 1872, al carrer de Quintana, 8, 1er. Era fill de Josep Gual i Savall, de Reus, litògraf, i d‘Agustina Queralt i Valls. Autor dramàtic, director d’escena, pintor i pedagog. Fundà el Teatre Íntim. Fou director

Dante Alighieri (Alaghieri) i Abati (Florència, 1265-Ravenna, 1321). Poeta.

AMDG: Planejament i urbanisme. C:1861-113.

3 RP4: Finques 2042, 2043 i 2535.

2

32

Els carrers de Gràcia

de l’Escola Catalana d’Art Dramàtic i director artístic de la productora Barcinógrafo (1913). Les seves memòries, Mitja vida de teatre (1960), editades pòstumament, són un document de gran importància. Com a pintor, se centrà en un estil modernista típicament esteticista. Finalment, dedicà el seu esforç a l’escenografia d’obres muntades per ell mateix. Va morir a Barcelona el 2 de desembre de 1943, a l’avinguda de la República Argentina, 2 bis, 2on 1a.

Les alineacions de l’avinguda foren definides mitjançant el Plan parcial del sector norte de Collcerola y Vall-Par, rectificado, aprovat el 15 d’abril de 1961, i pel Estudio de modificación de alineaciones y rasantes del plan parcial, aprovat el 19 de setembre de 1966. La modificació principal es va produir amb l’aprovació del Pla general metropolità d’ordenació urbana el 14 de juliol de 1976, el qual introduïa una variació important sobre el traçat, atès que des del començament de l’avinguda fins al número 36 fou projectat com a via ràpida, prolongació de l’avinguda de la República Argentina, que en arribar a l’esmentat punt del número 36 es convertia en una via subterrània. No afectava la resta de la via urbana des del número 38 fins al final.

Nom anterior: La Glòria, 31/03/1875.

Municipi de l’Urgell, a la Ribera del Sió. Antiga vila comtal, amb una població de prop de 5.000 habitants a principis del segle XXI. Té una llarga tradició agrícola i ramadera i també manufacturera i industrial. Agramunt és famosa pels seus torrons durs, de mel, avellana i clara d’ou. Etimològicament es relaciona amb el castell d’Aigremont, prop de Lieja, topònim que es va fer famós per les cançons de gesta medievals a l’època de Carlemany (del llatí Acru Monte, turó escarpat, aspre).

Les alineacions del vial foren projectades mitjançant els plànols d’urbanització de la finca anomenada Can Bori per la masia d’aquest nom, situada al costat de l’avinguda de la República Argentina i molt propera a l’església dels Josepets. La finca pertanyia a Francesca Bofarull4.

En el projecte d’urbanització, aprovat el 31 de març de 1875, el carrer figurava amb el nom de la Glòria5.

Aigües, carretera de les Agramunt, carrer d’ Via urbana que comença a l’avinguda de Vallcarca i finalitza al carrer de Ferran Puig.

Via urbana que comença al terme d’Esplugues de Llobregat, travessa la carretera de Vallvidrera i finalitza a la urbanització formada pels carrers de Garriguella, de Roses i de Siurana, fóra dels límits del districte de Gràcia.

Dedicació aprovada el 5 de setembre del 1907.

4 5

Departament d’Informació i Documentació: SG 018.

Departament d’Informació i Documentació: SG 010 i SG 018.

33

Els carrers de Gràcia

Dedicació aprovada l’1 de novembre de 1909.

Noms anteriors: Carretera de la zona.

Cr. de la Sociedad General de Aguas de Barcelona.

Camí o aqüeducte des de la cota de 280 metres sobre el nivell del mar fins al funicular.

La part que correspon al districte de Gràcia és de curt recorregut i es va obrir en la seva darrera etapa. La seva construcció fou iniciada per la Societat General d’Aigües de Barcelona, per tal de conduir les aigües des del dipòsit de Sant Pere Màrtir a la subcentral del Tibidabo. Per dur a terme aquesta construcció, l’esmentada Societat hagué d’establir un conveni de servitud d’aqüeducte amb els propietaris afectats pel projecte. El conveni se signà el 3 de desembre de 1901, i fou ampliat i modificat el 29 de febrer de 1904. L’execució dels treballs es va retardar, fet que va motivar que el 29 d’abril de 1908 es concedís una pròrroga al director de la SGAB, aleshores Maurici Bruniquel, fins a l’1 de novembre de 1909.

Alba, carrer de l’ Via urbana que comença al carrer de Milà i Fontanals i finalitza al carrer de Quevedo.

Dedicació d’abans de 1900.

Degué posar-se li el nom a semblança del que portava abans un carrer de Barcelona, quan la vila de Gràcia formava ajuntament a part. El

6

RP15: Finca 3640.

nom Alba de Barcelona fou mudat per Este.

L’Alba de Gràcia l’ha substituït i ha restat l’únic en el nomenclàtor de la ciutat.

Les alineacions foren regularitzades mitjançant el Plano general de alineaciones de Gracia de 1889.

Albacete, carrer d’ Via urbana que comença al carrer de Santa Perpètua i finalitza a la Travessera de Dalt.

Dedicació aprovada abans de 1920.

Nom anterior: Passatge de Montserrat, abans de 1900.

Ciutat de Castella-la Manxa, capital d’una de les dues províncies en què es troba dividit l’antic reialme de Múrcia.

El carrer es va obrir en un terreny de 13.450 metres quadrats que formava part de les sis mujades de l’heretat Andarió. Sabem que la torre i el terreny annex havia estat arrendat a les monges de Santa Magdalena i que també n’eren propietaris els hereus Maignon: Maria Anna Dodero i Montobbio, vídua de Francesc Maignon i Bonfils, Emília Maignon i Dodero, muller de Francesc Prat i Ros, i Maria de l’Assumpció Maignon i Matí, generalment coneguda com Emília, muller de Victorià Sostres i Malzach. Un tros del terreny fou cedit per regularitzar el carrer del Torrent de l’Olla6.

Les alineacions foren regularitzades mitjançant el Plano general de alineaciones de Gracia de 1889.

34

Els carrers de Gràcia

Albigesos, carrer dels Via urbana que comença al carrer de la Mare de Déu del Coll i finalitza a l’avinguda del Coll del Portell.

Dedicació aprovada el 5 de setembre de 1907.

Nom anterior: Mina, abans de 1907.

Pel corrent que a mitjans del segle XII va iniciar-se a Albí i després de ser condemnat en els concilis del Laterà i de la mateixa ciutat d’Albí, encengué en guerra el Migjorn de França. Defensant la causa dels pobles del Migjorn i en lluita contra Simó de Montfort, morí el rei d’Aragó Pere el Catòlic, a la batalla de Muret (1213).

El carrer, inclòs en la urbanització dels terrenys de Joan Peitx aprovada el 6 d’octubre de 1893, pertany a l’urbanització de l’heretat Casa Vidrié, projectada pel mestre d’obres Jeroni Galí, que afectava els solars de Ramon Roca i Jaume Ribó, segons plànol del 26 de maig de 1901.

Les alineacions de tota la zona foren recollides i, en part modificades, mitjançant el Plan parcial de ordenación de los cerros de la montaña del Carmelo, Turó de la Rubira y montaña Pelada y sus zonas adyacentes, aprovat pel Consell de Ministres el 13 de juliol de 1967.

Aldea, carrer de l’ Via urbana que comença als carrers de Tirso i de Jaume Cabrera i finalitza al carrer de Duran i Borrell.

Dedicació aprovada el 28 de gener de 1959.

Nom anterior: Lletra B (Urbanització Casa Mora).

Municipi del Baix Ebre, situat a l’esquerra de l’Ebre, al començament de la zona del delta.

Fou creat municipi el 1983 per la segregació del terme de l’antiga pedania de l’Aldea, integrat fins aleshores a Tortosa. Aldea significa llogarret o petita població dependent d’una altra.

Esmentat en el segle XIII com Aldeya, topònim d’origen àrab.

El carrer es troba situat en els terrenys de l’antiga heretat Can Móra. Fou aprovat el 28 de juny de 1905 junt amb el nom de Móra la Nova, fent conjunt amb el carrer de Móra d’Ebre.

Alfonso Comín, plaça d’ Nus viari situat al final dels carrers d’Esteve Terradas, de Gomís i de Romà Macaya, del passeig de Sant Gervasi, de l’avinguda de la República Argentina i del passeig de la Vall d’Hebron.

Dedicació aprovada el 4 de novembre de 1994.

Nom anterior: Alfonso Carles Comín, 27/07/1994.

Alfonso Carlos Comín Ros, enginyer industrial, sociòleg i publicista, nasqué a Saragossa el 9 d’agost de 1933. Instal·lat a Barcelona amb la seva família, visqué intensament el que significava Catalunya des de la seva adolescència.

Militant del moviment catòlic d’apostolat seglar.

Com a estudiant participà en els moviments juvenils inconformistes. El podem considerar el

35

Els carrers de Gràcia

representant més qualificat d’un cert sector de la joventut de la postguerra. De la seva estada a Andalusia va escriure uns llibres, fruïts de l’experiència que havia adquirit: España, país de Misión?, España del Sur, i Noticia de Andalucía. El 1969 li fou atorgat com escriptor el premi internacional Emmanuel Mounier. El seu humanisme el dugué a ser un dels fundadors a Espanya del moviment Cristianos para el Socialismo. Afiliat des del 1974 al PSUC, representà a aquesta organització comunista, com a diputat al Parlament de Catalunya. Fou membre dels Comitès Centrals del PCE i de l’esmentat PSUC. Col·laborà en diverses publicacions del país i de l’estranger. La seva darrera obra reflecteix el seu immutable pensament, Cristianos en el Partido, comunistas en la Iglesia, era el 1977. Alfonso Comín va morir a Barcelona el 23 de juliol de 1980, a l’avinguda de la República Argentina, 261, 1er 1a.

Alió, passatge d’ Via urbana que comença al carrer de Còrsega i finalitza al carrer de Sant Antoni Maria Claret.

Dedicació aprovada el 29 de març de 1922.

Nom anterior: Román7, 30/10/1879.

Francesc, Josep Manuel, Salvador, Alió i Brea, compositor, nasqué a Barcelona el 27 de març de 1862, al carrer d’En Carabassa, 3. Era fill de Melcior Alio Lluy, de Begur, i de Matilde Brea i

7 8

Romà de Grassot i Elías.

AHPB: Joaquim Òdena, 29 de desembre de 1847.

Saborit. Era casat amb Dolors Bech, amb qui tingué una filla, Núria. Fou un dels iniciadors del renaixement musical català. Fou administrador de loteries.

Va morir a Barcelona el 31 de març de 1908, al carrer de la Portaferrissa, 30, 3er.

Aquest passatge, situat a l’antic paratge de Caputxins Vells de Gràcia, fou propietat de Romà de Grassot i Elías, raó per la qual s’anomenava passatge de Román fins que se substituí pel d’Alió.

La finca sobre la qual es va projectar el passatge formava part d’una major propietat de vint mujades d’extensió, que fou adjudicada als germans Romà i Dolors de Grassot i Elías, per Josep Cezat i Josepa Elías de Grassot, en qualitat de tutora i curadora dels esmentats germans, mitjançant una escriptura de divisió8.

Les alineacions foren recollides mitjançant el Plano general de alineaciones de Gracia de 1889. Aquest passatge fou objecte d’una reglamentació especial aprovada l’11 de desembre de 1945.

Alzina, carrer de l’ Via urbana que comença a la plaça de Manuel Torrente, carrer del Robí i finalitza al carrer de Sant Salvador.

Dedicació, 1931.

Nom anterior:

36

Els carrers de Gràcia

Encina, 18739.

Alsina, 18/09/1851 Cardona, 18/09/185110.

L’arbre. Una alzina plantada als terrenys on s’obrí el carrer serví per donar-li el nom.

Malgrat aquesta definició que consta en les dades municipals, hem de fer esment de la possibilitat real que el carrer fos veritablement dedicat a un personatge de Gràcia.

De tots els “Alsina” que hem trobat, n’hi ha tres que podrien haver obtingut la dedicació del carrer. Dos personatges tenien propietats a la plaça del Nord. Per tant eren veïns de l’actual carrer de l’Alzina, que travessa per un costat de la plaça. Com veurem més endavant, solament un podia ser el personatge elegit per a la dedicació del carrer. El que queda clar és que el nom del carrer no era l’arbre, sinó un cognom, després d’haver pogut examinar el plànol de la urbanització, atès que es va escriure com a calle de Alsina i no calle de la Alsina (ni tampoc, Encina). Destaquem que al mateix plànol hi ha carrers amb l’article intercalat: de la oliva, del Recreo, de las Salinas... I els que són noms propis no el tenen: Martí, Cardona, San Ramon i el mateix Alsina.

El 18 de setembre de 185111 Ramon Martí Balius, natural de Cardona, es va posar d’acord

9

amb Pau Vilaregut i Albafull, per dur a terme una permuta de terrenys. Ramon Martí havia comprat vuit mujades de terra i Pau Vilaregut, dues mujades enclavades dins de les altres vuit, per la qual cosa necessitava dret de pas.

Per aquest motiu es va fer la permuta, que va quedar reflectida sobre el plànol de la urbanització i el seu corresponent replanteig sobre el terreny. Com que s’havien de quadrar les superfícies va ser molt dificultós realitzar aquesta redistribució del terreny, i fins a que no es va quadrar no es va poder parcel·lar posteriorment.

El plànol de la urbanització que va encarregar Ramon Martí a l’arquitecte Rovira, presenta les següents denominacions de carrers: calle de Martí, en un tram que anava de la plaça del Nord fins al carrer de Verdi; calle del Recreo12 (avui Martí), que anava des de la plaça del Nord fins al torrent del Pecat travessant el carrer de las Salinas (Vilafranca); calle de San Ramon13 (Verntallat) que anava des de la plaça fins al carrer de Sant Salvador; calle de la Oliva14 (Verntallat) que anava des de la plaça fins al límit de la propietat, més enllà del carrer de la Providència; calle de Alsina, que anava des de la plaça fins al límit del terreny, més enllà del carrer de la Providència; calle de las Salinas (Vilafranca), que anava des del límit

El nom del carrer fou castellanitzat atenent a les instruccions vigents en aquella època.

Dedicat a la ciutat de Cardona, d’on era natural el propietari, Ramon Martí i Balius. Denominació que figura també en el Plano geométrico de la villa de Gràcia, d’octubre de 1863.

11 AHPB: Joaquim Òdena.

12 A Sarrià també hi havia un carrer del Recreo (avui Negrevernís).

13 Hagiotopònim pel propietari de la urbanització, Ramon Martí.

14 Podria ser òliba atès que oliva, segons Joan Coronimes (Diccionari Etimològic, volumVI) n’és una variant que també es fa servir al país valencià...

10

Els carrers de Gràcia

37

Personatges destacats relacionats amb Gràcia:

Alzina, 9 (ara 20).

Autor: Melchor Garzull.

Promotor: Juan Escofido.

1876.

amb els terrenys de la Torre de la Virreina travessant el carrer de la Providència fins al carrer de Sant Salvador; i la pròpia plaza del Norte situada al centre de la urbanització. Els límits de la urbanització eren, a migdia, els terrenys de la Torre de la Virreina; a llevant, el torrent del Pecat; a cerç, el carrer de Sant Salvador; a ponent, les propietats de Josep Rosell, i d’Antoni Rabassa, on trobem fora de la urbanització, la calle Ancha (Verdi) i més enllà el convent de les monges del carrer de la Providència.

15

Mossèn Jaume Alsina i Pi. Nasqué a Mataró el 14 de maig de 1813. Era fill de Jeroni i Teresa. Va ser ordenat sacerdot el 20 de maig de 1837. Fou capellà de la Casa d’Infants Orfes de Barcelona i exercí el seu ministeri a les parròquies de Sant Genís dels Agudells, d’ecònom durant un any i mig, i de Sant Sever, del que fou beneficiari. Estudià set cursos de teologia i dos de canònics. Fou substitut de la càtedra de teologia al seminari per espai de cinc anys i catedràtic de l’esmentada facultat a la Universitat per espai de dos anys15.

El 24 de juny de 1851 va fundar el Convent de les Monges de la Divina Providència de Gràcia, del qual fou capellà. A partir dels col·lectius que hi havia a Gràcia, Pia Unión de Jóvenes Devotos de Sant Luis Gonzaga i del que va organitzar, Gimnasio de los Luises, mossèn Alsina va fundar, el 12 de setembre de 1855, la Corte Angélica de San Luis Gonzaga de Gracia, els actuals Lluïsos de Gràcia. Dirigí l’entitat fins al 1878. El 14 de novembre de 1883, malalt i pobre es va retirar al Seminari de les Corts16.

El 10 de març de 1864 Mossèn Jaume Alsina va comprar, a Vicenç Serra de Ferrer i Anna Mir, tres solars i mig situats a la plaça del Nord amb els números 4, 5, 6 i la meitat del 7. Els seus límits eren: a l’est, mig solar del número 7 propietat de Vicenç Serra i Anna Mir; al sud, amb la plaça del Nord; a l’oest, amb el solar núm. 3 de Jaume Pijoan; i al nord, amb una sèrie de solars termeners.

Arxiu Diocesà de Barcelona: Estadística del Clero.

El 4 de desembre de 1904 fou inaugurat el Seminari Conciliar de Barcelona, a l’Eixample. El seminari de les Corts continuà com a Seminari Menor.

16

38

Els carrers de Gràcia

El terreny era part d’una peça de terra de 8 mujades propietat de Ramon Martí i Balius, procedent de Josep Carreras, el qual l’havia comprat el 1835 als Castellvell, propietaris de l’heretat de la Torre de la Virreina i la Torre Xica d’on procedien originàriament els solars adquirits per mossèn Alsina17.

El 3 de gener de 1865 mossèn Alsina va comprar a Joaquim Rovira i Fradera, capità retirat, una porció de terreny que era part del solar núm. 9 situat al carrer de Las Dos Hermanas (avui Verntallat), i formava part dels dos solars i mig que el mossèn havia comprat a Vicenç Serra i Anna Mir el 186418.

El 20 de maig de 1879 la totalitat del terreny fou venuda al doctor Josep Morgades i Gili, prevere canonge penitenciari de la Catedral, el qual posteriorment fou bisbe de Vic de 1882 a 1899 i de Barcelona de 1899 al 1901.

Als solars adquirits per mossèn Alsina fou edificada la seu dels Lluïsos. Mossèn Alsina va morir a les Corts, al carrer del Remei, 16, baixos, a l’edifici que fou Seminari de Barcelona, el 29 de novembre de 1883.

Francesc Alsina, mestre de cases.

El creixement urbanístic de la nova vila de Gràcia va atreure els mestres de cases, ja que es preveia un increment de la població amb la consegüent necessitat de nous habitatges.

Francesc Alsina i Dosdat era fill de Francesc, un paleta natural d’Arenys i d’Eulàlia, natural d’Horta. Havia nascut a Gràcia vers 1798. El

17

13 d’agost de 1821, Francesc Alsina i Dosdat es casà a la parròquia del Pi amb Rafaela Castells i Esteve. D’aquest enllaç nasqueren deu fills. Alsina Dosdat, edificà nombroses cases i, el que és més important, va comprar terrenys per urbanitzar. El 1826 hi ha constància d’establiments fets. La compra més important fou la del 12 de maig de 1842: 6 mujades comprades a Josep Carreras i a Josep Montaner i Albornà19. Tenim constància que com a mínim dos dels fills també eren paletes, Francesc i Joan Alsina i Castells.

El 21 de setembre de 185320, Francesc Alsina i Castells havia comprat per establiment de Francesc Amargós i Miquel Girbau, tres solars de 17 metres 47 centímetres per la part nord-sud i de 35 metres longitudinals per la part est-oest, amb una superfície total de 644,51 metres quadrats. Els seus límits eren: a l’est, amb el solar de Vicenç Serra de Ferrer; al sud, amb la casa i jardí de Simó Coll; a l’oest, amb el carrer del Olivo (originàriament, Oliva); i al nord, amb la plaça del Nord. La procedència dels solars era la mateixa que la dels terrenys que va comprar mossèn Alsina, l’heretat de la Torre de la Virreina i la Torre Xica.

Francesc Alsina i Castells no va poder complir els tractes establerts quan es va fer càrrec dels solars per causa de les desgràcies que li van sobrevenir i va morir intestat el 17 de setembre de 1859. La seva vídua Paula Jofre i

AHPB: Joaquim Òdena, 10 de març de 1864.

AHPB: Josep Antoni Jaumar i de la Carrera, 3 de gener de 1865.

19 AHPB: Barallat.

20 AHPB: Joaquim Òdena.

18

39

Els carrers de Gràcia

Abad no es va poder fer càrrec de les despeses i amb una escriptura de redita, els solars tornaren a mans dels venedors els quals els vengueren a Vicenç Serra.

Francesc Alsina i Dosdat va morir el 4 de novembre de 1872 a Gràcia, al carrer del León, 14, 1er. (avui carrer de Pere Serafí), una casa de la seva propietat. En aquella data era casat en segones núpcies amb Esperanza Petit i Rovireta, amb qui no tingué descendència.

En fou marmessor i hereu el seu fill Josep Antoni Alsina i Castells. Als altres fills sobrevivents els llegà 200 lliures a cadascun, eren Joan, Josep Maria i Amàlia. També a cadascun dels néts, 200 lliures. Eren els següents: Emília i Elvira Alsina Jofre; Mateu i Francesc Granollers i Alsina, fills d’Eulàlia, ja difunta; Joan i Rafaela Fucó i Alsina, fills d’Antònia, ja difunta; i finalment, Gertrudis, Antònia, Domènec, Madrona i Maria Xofra i Alsina, fills de Maria Alsina i Castells, ja difunta.

Conclusions: Mossèn Jaume Alsina i Pi, va néixer el 1813 i va morir el 1883, als 70 anys. No va fundar els Lluïsos fins al 1855 i no va comprar el terreny a la plaça del Nord fins al 1864. La denominació del carrer (1851) és anterior a les esmentades dates de 1855 i 1864. En el suposat que el carrer fos dedicat a mossèn Alsina, com era costum el personatge era mereixedor d’un respecte, el qual venia reflectit amb l’afegit davant del seu nom del seu càrrec: mossèn, rector, pare... D’aquesta manera s’ha fet sempre en la dedicació d’un carrer a un eclesiàstic. Per exemple, carrer del Rector Ubach, nom aprovat el 1868. Per la qual cosa el carrer hauria figurat en el plànol

d’urbanització com: calle del Padre ( Párroco o Mossèn) Alsina.

Francesc Alsina i Castells, mestre de cases, va néixer el 1822 i va morir el 1859. La seva mort devia causar impacte al veïnat de la plaça del Nord i de l’actual carrer de l’Alzina. La seva defunció fou motivada “per causa de les desgràcies que li van sobreviure”. No sabem el que va passar. Tenia 37 anys, va deixar vídua i tres fills, Francesc, Elvira i Emília. El fill va morir abans de la data de defunció del seu avi, el 1872, no sabem el motiu. La dedicació del carrer (1851) és anterior al seu decés.

Francesc Alsina i Dosdat, pare de l’anterior, mestre de cases. Fou un terratinent de l’indret. Va néixer el 1798 i va morir el 1872. Era vint anys més gran que l’arquitecte Antoni Rovira. El seu fill Francesc era quasi de la mateixa edat que l’arquitecte. Per l’experiència del mestre de cases Alsina, no fóra estrany que participés activament en el replanteig de la urbanització de Ramon Martí, guanyant-se amb la seva amistat i el seu treball el nom del carrer.

Amunt, passeig d’ Via que comença al carrer de l’Escorial i finalitza al carrer del Secretari Coloma.

Normalitzat al català el 12 de juny de 1980.

Noms anteriors: Passeig del Serrat, de 1931 al 1939.

Paseo del Monte, abans de 1927.

Indica l’indret, a la part alta. Abans d’urbanitzar-se la zona on rau el carrer, a la vessant in-

40

Els carrers de Gràcia

terior de la muntanya Pelada, sembla que ja existia com a passeig, amb arbrat interior d’una finca, denominat passeig de Dalt.

El 1874 fou aprovat un projecte de rasant21.

Ángel, carrer de l’ Via que comença al carrer del Montseny i finalitza en un atzucac. Està prevista la seva prolongació fins al carrer d’Astúries.

Àngels, camí dels Via urbana que comença al carrer de la Mare de Déu dels Àngels i finalitza al carrer de Lorda.

Dedicació aprovada el 28 de gener de 1959.

Nom anterior: Ángeles.

Per ser travessia del carrer de la Mare de Déu dels Àngels.

Dedicació anterior al 1849.

Alineacions recollides mitjançant el Plano general de alineaciones de Gracia de 1889. El 30 de desembre de 1946 fou aprovat un projecte de prolongació del carrer22.

Carrer amb una amplària variable: 5,60 metres en el seu primer tram, fins al pas vers el carrer Gran de Gràcia, i de 6,00 metres fins al final.

Àngel, pas de l’ Travessa des del carrer Gran de Gràcia fins al carrer de l’Àngel.

Dedicació abans de 1900.

Pren el nom del carrer de l’Àngel, al qual condueix. La seva amplària és de 3,50 metres.

Obert per acord del Consistori l’any 1883 per donar sortida al carrer de l’Àngel.

21 22

AMDG: Planejament i urbanisme. C:1855-317.

Departament d’Informació i Documentació: G112.

Anna Frank, plaça d’ Situada al carrer de Jaén, cantonada amb la Travessia de Sant Antoni.

Dedicació aprovada el 4 d’abril de 1997.

Annelies Marie Frank (Frankfurt, 12 de juny de 1929 – camp de concentració de Bergen-Belsen, 1945). Membre d’una família jueva alemanya que emigrà a Holanda l’any 1933. Entre els anys 1942 i 1944, va escriure un diari en què relatava les seves experiències i les dels seus familiars per amagar-se dels nazis. Aquest diari, testimoni ingenu i trasbalsador d’una època de terror, va ser adaptat a l’escena per Frances Goodrich i Albert Hackett, i va tenir un gran èxit mundial.

41

Els carrers de Gràcia

Anna Piferrer, carrer d’ Via urbana que comença al passeig de la Vall d’Hebron i finalitza a l’avinguda de Vallcarca.

Dedicació aprovada el 13 de gener de 1933.

Nom Anterior: Tres Reyes.

Anna Maria Piferrer i Gualba nasqué a Barcelona el 4 de juliol de 1861, al carrer de la Princesa, 19, 1er. Propietària dels terrenys de l’indret, procedents de l’heretat Manso Besora, per herència de la seva mare, Rosa Gualba i Spigol, muller de Joan Piferrer i Soler, la qual heretà els terrenys del seu pare, Josep Gualba i Modolell. Anna cedí gratuïtament terrenys per a l’eixamplament de l’antiga carretera d’Horta entre l’inici de la carretera de l’Arrabassada fins passat l’Orfenat Ribes. Anna Piferrer va morir a Barcelona el 6 d’abril de 1928, al carrer de Còrsega, 329.

A finals del segle XVIII Josep Gualba i Codina era el propietari de l’heretat anomenada “Manso Besora”. El 1761, Josep de Contamina, intendent general d’aquest Principat, en nom de sa Majestat, li va establir al seu favor l’ús de les aigües que neixen a la finca. En morir Josep Gualba, en fou hereu el seu fill Francesc Gualba i Negre23. El 1801 el nou intendent general del Principat de Catalunya, Blas de Aranza i Doyle, va renovar l’establiment anterior. D’aquesta manera Francesc Gualba

23 24

AHPB: Joan Prats i Cabrer, Testament, 9 d’abril de 1778.

RP11: Finca 777.

tenia concedida la facultat de variar el recorregut de les aigües i de buscar noves deus.

L’heretat tenia a la seva part central una casa de grans dimensions, de planta baixa, primer pis i terrat, amb dos edificis contigus, un al costat de la casa, conegut com “obra nova” on hi havia un celler amb una estança a sobre pel magatzematge de fruits. Un altre edifici conegut com la “fasina”, darrera de la casa, destinat principalment a magatzem de llenya. La finca es trobava travessada, en part, per la carretera de Sant Cugat del Vallès, la carretera de Cornellà a Fogars de Tordera i pel camí antic de Sant Genís. La superfície total, incloses totes les agrupacions, era de quaranta-una hectàrees, noranta-sis àrees, cinquanta–sis centiàrees, vuitanta-sis decímetres i vuitanta-sis centímetres quadrats24.

Les deus d’aigua donaven un valor afegit a l’heretat. Foren registrades les següents: Una deu que naixia a unes roques del torrent de Collserola i subministrava l’aigua de la font del Bacallà; una segona font o deu dins del propi mas Besora, que subministrava aigua a l’hort de baix mitjançant un gran dipòsit, situat prop del torrent d’Albiach; una tercera deu anomenada de Sant Antoni, que passava per sota de l’antic camí de la Mare de Déu del Coll i anava a parar a la font anomenada la “Fonteta”; i una quarta font situada al límit de llevant de la finca, al costat del torrent de Can Fusté.

Josep Gualba i Modolell, heretà del seu pare, Francesc Gualba i Negre, segons el testament