Barcelona, ciutat de llibres

Isabel Segura Soriano

BARCELONA, CIUTAT DE LLIBRES

BARCELONA, CIUTAT DE LLIBRES Isabel Segura Soriano

BARCELONA CIUTAT DE LLIBRES

2016

Barcelona, ciutat de llibres Isabel Segura Soriano

CRÈDITS EDITA Ajuntament de Barcelona DIRECTORA DE COMUNICACIÓ Águeda Bañón DIRECTOR D’IMATGE I SERVEIS EDITORIALS José Pérez Freijo CAP EDITORIAL Oriol Guiu PRODUCCIÓ Maribel Baños TEXT Isabel Segura Soriano CORRECCIÓ Margarida Trias DISSENY I MAQUETACIÓ Nino Cabero Morán_oxestudio EDICIÓ I PRODUCCIÓ Direcció d’Imatge i Serveis Editorials Passeig de la Zona Franca, 66 08038 Barcelona Tel. 93 402 31 31 barcelona.cat/barcelonallibres Barcelona, 2016 © del’edició: Ajuntament de Barcelona © dels textos: els seus autors ISBN: ----------DL: -----Imprès en paper ecològic FOTO COBERTA L’àvia Dolors Canals amb la seva filla Rosario assegudes llegint a la terrassa de la Casa de les Matoneres, a Sarrià, 1918.

Ignasi Canals i Tarrats.

Arxiu Fotogràfic del Centre Excursionista de Catalunya - @ AFCEC

SUMARI

Presentació Dels llibres com a creadors de la ciutat moderna Mercè Ibarz Els llibres en la construcció de Barcelona Capítol I, pàg. 15

No hi ha llibre sense lectura Capítol II, pàg. 35

El carrer i els llibres Capítol III, pàg. 69

Llibres en temps de guerra Capítol IV, pàg. 109

De quan cremaven llibres Capítol V, pàg. 129

Llibres en transició Capítol VI, pàg. 155

Barcelona, ciutat de llibres i de memòries Capítol VII, pàg. 181

Bibliografia Crèdits de les fotografies de les portadelles

Dels llibres com a creadors de la ciutat moderna Mercè Ibarz

La història que explica aquest llibre és una de les més boniques de Barcelona i, pel seu enfocament, una de les més desconegudes i incisives. Parla de l’espai públic urbà, l’espai públic de relació i transformació socials que la presència física dels llibres crea i potencia. La construcció d’una ciutat-llibre, Barcelona com a llibre.

Tota ciutat ho és, un llibre, una biblioteca, tot en veritat és un llibre. Barcelona, emperò, és en aquest punt conforme a la lletra, explícita: la seva qualitat llibresca és de fa segles, una arrel esponerosa ja documentada cervantinament ben abans d’esdevenir moderna. I més. Les pàgines següents parlen dels llibres en un sentit modern estricte, de reproducció massiva.

El seu relat va més enllà de les dades d’una indústria confinada en espais comercials, institucionals com a molt. Ens diuen que al mateix ritme que naixia i creixia la Barcelona moderna, pel mateix mapa urbà corrien els llibres. Aquesta és la gràcia i l’escomesa. Isabel Segura Soriano treu els llibres de l’espai privat de les cases i dels espais abstractes de l’imaginari. Il·luminats pel focus de la recerca, els fets privilegiats per l’autora passen a l’espai públic, a la vista de tothom que n’accepta el reclam –o bé d’unes quantes persones, depèn del moment i la circumstància—, també en el dilatat temps de la dictadura, i ens ofereixen intactes significat i sentit com a història urbana d’ensenyances gens negligibles. Als carrers, les biblioteques, els bars, les llibreries, les velles fàbriques en desús recuperades per la memòria col·lectiva. És el poder de la imaginació historiadora. La capacitat investigadora és un múscul que s’entrena. Fa emergir la imaginació, que al seu torn és un altre múscul, i li dóna forma. Si no les exercim, s’atrofien: una investigació rutinària, sense múscul, no sosté res ni deixa dir res d’il·luminador sobre el passat. Ben entrenades, la recerca i la imaginació permeten advertir les històries vertebradores que el passat conté. L’autora d’aquest llibre treballa així. Ho sabem per la seva àmplia bibliografia relativa a la història urbana, alhora de conjunt i detallada, de Ciutat Vella i l’Eixample, de barris i suburbis. De la història urbanística, de l’arquitectura industrial urbana i de la poligonal. Del món obrer que ha construït la ciutat moderna, dels qui l’han feta a empentes i rodolons. De l’audàcia de les dones, de la seva capacitat inventiva i sensible, tant les senyores burgeses com les senyores menestrals i les senyores sindicals. Dels qui han contribuït a tirar endavant Barcelona amb la cultura adquirida per naixença, i d’aquells que ho han fet amb l’emancipació que en la història ha aportat la cultura als sense res, als que han tingut el llibre per escola. Segurament és per tot plegat que aquest llibre és també una síntesi de la historiadora Segura, perquè toca els múltiples aspectes de la vida urbana que ella mateixa ha espigolat i redimit en quatre dècades de recerca.

Tant és així que podem trobar un autoretrat de l’autora en el recorregut que ara ens ofereix dedicat als llibres des d’un angle no gaire freqüentat entre nosaltres. És una perspectiva més comuna en altres contextos europeus i americans, que l’autora coneix bé i que ara, com ha fet amb altres títols, afegeix a la prolixa bibliografia erudita i divulgativa de Barcelona, amb un angle, torno a dir, original com ella sola. Tot llibre és, d’alguna manera, un autoretrat de qui el signa. En aquest hi veig, perquè fa anys que la conec, tantes perspectives d’Isabel Segura Soriano, a qui puc imaginar com algú que llegia abans de saber de lletra, fixant els ulls en els dibuixos i les tapes dels llibres que hi havia a casa, en els rètols del carrer quan la mare la duia a coll, en els indicis històrics que el pare, mestre d’obres, li ensenyava de les restauracions dels palaus del carrer Montcada i de les muralles en què treballava: la compradora i lectora de llibres sense remei, atenta tant a la literatura com a les arts visuals, i en particular a la

fotografia i l’arquitectura, bona coneixedora i clienta matinera gairebé cada diumenge del mercat de vell de Sant Antoni, de nas fi per a la novel·la, l’assaig i les memòries, que també va ser editora, a qui devem la col·lecció de Clàssiques Catalanes, de les Edicions laSal dels anys vuitanta, i els títols, antics i moderns, de disseny preciós, que va editar en la dècada posterior a les Edicions de l’Eixample, l’Espai de Dones.

Tots aquests aspectes de la seva relació amb la lletra se sumen i conflueixen en la condició d’historiadora que coneix com el call de la mà els arxius fotogràfics i els fons dels arxius impresos sobre l’evolució de la capital, que no se’n cansa mai de consultar-los i de fer-los parlar.

Per això Isabel Segura Soriano sempre treu a relluir aspectes subtils que s’avancen al seu temps i persones amagades en el subsòl de la història, tan sovint efímera i implacable amb la gent que per raons diverses s’ha quedat en segon pla. Us n’assenyalo una persona i tres invents.

Lilly Reich (1885-1947), dissenyadora i directiva destacada de la Bauhaus, tant a Dassau com a Berlín, va ser durant deu anys l’estreta col·laboradora de l’arquitecte Ludwig Mies van der Rohe. Va dissenyar els estands alemanys de l’Exposició Internacional de 1929, a Barcelona, la del pavelló que tenim reconstruït a Montjuïc, setze mil metres quadrats, poca broma, dels quals tots dos eren els directors artístics.

Els invents rescatats en aquest llibre deliciós són com a mínim tres, i tots tres podrien ser recuperats en el present: el pavelló de lectura, els bancs-biblioteca i la biblioteca desmuntable. Al passeig de Sant Joan —que el 1895 havia festejat la cessió a la ciutat de la Biblioteca Arús, la primera biblioteca pública barcelonina—, el 1930 l’ajuntament hi instal·lava bancs-biblioteca, de la Diagonal a la travessera de Gràcia, i els coronava al capdamunt amb un pavelló de lectura. A Sant Andreu, l’arquitecte Subirana s’enginyava una biblioteca desmuntable per a les cases obreres projectades pel GATPAC que la Generalitat inauguraria el març de 1933.

Quanta vida hi ha en aquest llibre. Una vida que s’alça, alegre, des del no-lloc de la història que sovint és el passat emmudit (fins que la historiadora Segura i altres col·legues no l’interroguen i el tornen a imaginar). Per sort, les mateixes raons que han fet de Barcelona una ciutat-llibre fan que les seves pàgines siguin, de manera recurrent, un alenar sostingut, sense treva ni retop: l’espai públic i comú que sempre té coses per ensenyar-nos.

Passeu full, entreu en aquest llibre i ho veureu.

14

Els llibres en la construcció de Barcelona Capítol I

Els llibres han mantingut una estreta vinculació amb la història de Barcelona.

El món del llibre ha crescut en paral·lel al creixement de la ciutat.

A mesura que la ciutat s’expandia, el sector del llibre buscava la seva ubicació en els nous espais urbans. És potser, l’única indústria que no ha estat expulsada de la ciutat.

D’altres no van tenir la mateixa sort.

15

Al llindar entre Barcelona i Gràcia, el 1886 va començar la construcció del que va ser el taller tipogràfic i l’editorial més important del segle XIX a l’Estat espanyol, Sucesores de N. Ramírez y Compañía, després Henrich y Cía.

La companyia, situada al carrer de Còrsega, Llúria i Diagonal, no va abandonar la seva antiga seu, al passatge d’Escudellers.

fica, en paraules de Romà Arranz, continuarà travessant, de punta a punta, la ciutat, abans emmurallada, des del carrer de la Boqueria al Call fins a la plaça de l’Ajuntament, per continuar pel de Llibreteria, la Baixada de la Presó fins a la plaça de l’Àngel i troba continuïtat al carrer de l’Argenteria per retornar al carrer de la Ciutat i al carrer de la Basea (Arranz, 2010).

Les dues seus de l’editorial, a la vella Barcelona i a la nova, tot i que, en termes administratius, encara era Gràcia, simbolitzen els lligams entre totes dues ciutats: una, densament urbanitzada i massificada, l’altra, tot just a les beceroles de la seva expansió, després que Ildefons Cerdà la va dissenyar al seu pla de l’Eixample, aprovat el 1859. A partir d’aquella data, amb un ritme de construcció lent, molt lent, en les primeres dècades, s’iniciava una primera fase constructiva que es concentraria en els carrers a tocar de la Plaça de Catalunya fins al carrer d’Aragó, en sentit paral·lel a mar i s’expandiria pel Passeig de Gràcia i Rambla de Catalunya fins arribar a Gràcia.

En la ruta que acabem de suggerir, l’enquadernació, la impressió i la llibreria compartien el mateix espai. Dibuixants i gravadors embellien El llibre. La figura de l’editor no existia, sí que existien, en canvi, la de l’impressor i la del llibreter.

Com a pas previ abans que dibuixi el pla de l’Eixample, l’enginyer Ildefons Cerdà fa un exhaustiu estudi sobre les condicions de vida dels habitants de la ciutat murada sense oblidar les persones vinculades al món del llibre.

Per mitjà de la seva obra Teoría general de la urbanización, sabem que, a la Barcelona del 1852, hi havia 440 impressors, entre premsistes i caixistes, 400 dels quals eren oficials impressors i la resta, aprenents. Els oficials caixistes tenien un sou més elevat —entre 84 i 60 rals a la setmana—, que no pas els premsistes, el sou dels quals oscil·lava entre els 78 i els 66 rals setmanals. De gravadors de fusta, que s’ocupen de gravar en làmines per a la posterior impressió en paper, només n’hi havia 27, entre oficials i aprenents, amb un jornal similar al dels impressors.

Alhora, la vella seu editorial i la nova representen el pas de la manufactura a la indústria, una indústria moguda per la força del vapor, amb dos motors que belluguen dues-centes màquines manipulades per 800 persones.

A la ciutat vella ja havia quedat prohibida la instal·lació de nous vapors i, a partir d’aquell moment, es van establir a l’Eixample i als pobles independents del pla. Però, en cap cas, el sector de les arts gràfiques situat a Ciutat Vella deixarà de funcionar, i la via grà-

Eren oficis masculinitzats, segons l’estadística aportada per Ildefons Cerdà. El món del treball, organitzat encara segons la dinàmica gremial, no permetia que les 16

EDIFICI DE LA COMPANYIA M. HENRICH Y CIA. Construida el 1886, va ser el taller tipogràfic i l’editorial més important del segle XIX a l’Estat Espanyol.

La imatge, va ser publicada a Arquitectura Moderna de Barcelona, el 1892.

M. Henrich y Cª. Arxiu Històric del Col·legi d’Arquitectes de Catalunya / © AHCOAC

17

DIBUIX AL·LEGÒRIC DE JOSEP PASCÓ SOBRE LA PRODUCCIÓ INDUSTRIAL DE LLIBRES. Reproduïda al Calendario para el año 1892. Publicat per Henrich y Cª. Sucesores de N. Ramírez y Cª de Barcelona.

M. Henrich y Cª. Arxiu Històric del Col·legi d’Arquitectes de Catalunya / © AHCOAC

18

dones assolissin el grau de mestre, després del d’oficial. Ara bé, n’hi havia que dirigien impremtes, ja fosa títol personal o en la seva condició de vídues.

Gràcia un permís per instal·lar als terrenys de la seva propietat, dos generadors de vapor i la maquinària necessària per posar en funcionament els seus tallers. Les calderes, tal com ordenava la normativa municipal, se situarien en compartiments separats i aïllats de l’edifici principal. Un cop aconseguit el permís, calia garantir la seguretat dels generadors, que va ser comprovada per l’empresa Nuevo Vulcano, de la Barceloneta: «y ha resistido la presión de 10 atmósferas». (Arxiu Municipal Districte de Gràcia)

Amb la progressiva mecanització de les arts del llibre i un pla de l’Eixample que ha deixat de ser projecte per convertir-se en directriu de la Barcelona exnuovo, el sector del llibre s’expandeix cap a l’Eixample a la recerca d’espais lliures per construir-hi les noves seus, tot participant de la construcció de la ciutat moderna.

Un any després, s’alça l’edifici dissenyat per l’arquitecte Domingo Balet i Nadal en una parcel·la de 6.000 metres quadrats. L’immoble constava de soterrani, on hi havia els magatzems generals i que tenia un accés directe per a carruatges i carros. També hi havia la secció de setinat i foneria de rodets tipogràfics; quadres, cotxeres i diverses dependències.

Les màquines d’imprimir, de diferents sistemes, es trobaven a la planta baixa. Màquines litogràfiques, cromolitogràfiques, impressions policromes, fototípies, impressions sobre metalls i fusta, estereotípia i galvanoplàstia. Es tracta de la primera impremta amb rotativa.

Transformació urbana i tecnològica Llibre i ciutat viuen transformacions en el darrer terç del segle XIX. La tecnologia constructiva corria en paral·lel a la tecnificació de la producció dels llibres.

Les innovacions tecnològiques en arquitectura, rellevants pel que fa a les estructures metàl·liques, permetien crear espais de grans dimensions que els antics sistemes constructius —fusta, pedra i totxo— no permetien.

Les proporcions arquitectòniques van canviar i els nous espais feien possible acollir les innovacions tecnològiques del sector editorial: una maquinària moguda per la força del vapor.

Alhora, una nova organització del treball en el món de les arts del llibre requeria uns espais adaptats a les noves necessitats.

Al primer pis —la planta noble— hi havia la sala de visites, el despatx del gerent i el dels empleats, unes dependències que estaven distribuïdes a la manera dels boxes anglesos, amb unes grans mampares fixes de pi envernissat, terra de fusta i mobles «elegants i seriosos», segons consta en un fulletó de l’empresa, editat el 1892. A la mateixa planta, també s’hi troben les sales per a la composició tipogràfica i les premses litogràfiques.

En aquest sentit, és il·lustratiu el procés de construcció de l’empresa Henrich. El 12 de desembre de 1885, quan encara actuava amb el nom de Sucesores de N. Ramírez y Compañía, va sol·licitar a l’Ajuntament de 19

Al segon pis, hi trobem els tallers de daurats, de ratllats, d’enquadernacions i la secció de confecció d’almanacs americans.

En les poques imatges que se’n conserven, la nova seu llueix de manera espectacular. Una d’aquestes imatges està reproduïda al volum Arquitectura moderna de Barcelona, publicada per Parera el 1897.

A les golfes, hi havia l’assecador, els trens d’envernissat i d’engomat al vapor.

La ciutat, l’arquitectura de la ciutat, es converteix en subjecte fotogràfic. Des de feia uns quants anys, fotògrafs, editors, impressors i enquadernadors havien posat en circulació àlbums fotogràfics de la ciutat. Un dels primers va ser Bellezas de Barcelona, de Joan Martí, de 1874, i Francisco Javier Álvarez, a la mateixa època, va crear Álbum fotográfico de los monumentos y edificios más notables que existen en Barcelona, con su correspondiente descripción.

L’empresa comptava també amb els darrers avenços mecànics: ascensors i un servei telefònic que posava en comunicació les diverses dependències amb el despatx del carrer d’Escudellers. És el pas cap a un nou concepte editorial plantejat en termes estrictament industrials i que constitueix el període crucial de l’edició catalana contemporània. Empreses com Henrich, abans Narcís Ramírez, i Montaner y Simon, entre d’altres, entenen l’edició com una inversió de la qual s’ha d’obtenir un rendiment, i publiquen un tipus d’obra molt il·lustrada, ben relligada i destinada a un públic urbà benestant. L’increment dels tiratges permet abaratir els costos de producció i, per tant, el preu final del llibre, que d’aquesta manera es fa assequible a un públic més ampli. És en aquest moment que, en paraules de Manuel Llanas, la capital catalana es converteix en capital editorial de l’Estat espanyol, i comença la seva expansió americana (Llanas, 2004, pàg. 217)

Ara bé, si els àlbums precedents elaboren la monumentalitat a partir dels edificis construïts amb voluntat de representació simbòlica dels poders eclesiàstic i civil —esglésies, catedrals, monestirs, palaus privats i públics—, a les darreries del segle XIX es publiquen llibres gràfics que tracen noves rutes a partir de d’elements arquitectònics que acullen noves activitats. Arquitectura moderna de Barcelona, publicat el 1897 pels editors Parera y Cia., dóna preferència a les construccions i edificis moderns «más próximos a las necesidades de la vida actual» i donen visibilitat als arquitectes contemporanis, espais esportius, seus de societats energètiques, redaccions de diaris, hotels, cases plurifamiliars de l’Eixample, fàbriques diverses, estudis fotogràfics, i als anomenats en aquells moments, tallers tipogràfics com Montaner y Simón, Sucesores de Ramírez i J. Thomas.

Pocs anys després d’haver construït aquest edifici de dimensions colossals, l’editorial demana permís a l’Ajuntament de Gràcia per construir un taller-laboratori de fotografia al terrat, tot un símbol del futur que li espera a la fotografia dins el món del llibre.

20

PLÀNOL DE LA INSTAL·LACIÓ DE LES CALDERES DE VAPOR DE M. HENRICH Y CIA. Plànol expedient 1885 - 40.

Arxiu Municipal del Districte de Gràcia. Fons Ajuntament de Barcelona / © AMDG

SUCURSAL DE LA FÀBRICA DE TINTES D’IMPRIMIR CH. LORILLEUX Y Cª, A BADALONA. Publicada a Revista Gráfica, 1901-1902, pàg. 65.

Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona.

21

22

Col·lecció Roisin. Institut d’Estudis Fotogràfics de Catalunya. / © Institut d’Estudis Fotogràfics de Catalunya

DONES I HOMES TREBALLANT EN LA PRODUCCIÓ DE PAPER DE MANERA ARTESANAL.

23

EDIFICI DELS TALLERS THOMAS, AL CARRER MALLORCA 293.

Dissenyat per Doménech y Montaner, construït entre els anys 1880-1882.

Fundació Institut Amatller d’Art Hispànic. Arxiu Mas / © Fundació Institut Amatller d’Art Hispànic. Arxiu Mas

24

L’obra,considerada la primera guia d’arquitectura, recrea la història d’una ciutat en construcció que busca una identitat arquitectònica que materialitzi la visió de la nova ciutat a partir de les noves tipologies urbanes constituïdes per cases plurifamiliars, fàbriques urbanes i espais col·lectius.

L’arquitecte Lluís Domènech i Montaner rep l’encàrrec, del seu oncle Ramon Montaner, de construir la nova seu de l’empresa editorial Montaner y Simón en un solar del carrer d’Aragó, entre la rambla de Catalunya i el passeig de Gràcia. El projecte el du a terme un any després d’haver escrit En busca de una arquitectura nacional, on fa una declaració de principis tot manifestant-se eclèctic, si és que eclèctic vol dir apel·lar al passat i estudiar-lo per buscar, amb ferma convicció, el que cal fer en cada moment, si es que eclèctic vol dir creure que totes les generacions han llegat alguna cosa per aprendre. En aquest cas, Domènech i Montaner es declara convicte d’eclecticisme.

La ciutat es converteix en llibre. Les ciutats interessen al món editorial, i no només la de Barcelona. Interessen les ciutats en general, tant les que viuen un procés d’urbanització més accelerat com les que mantenen un ritme més cadenciós. Les ciutats europees, però també les d’altres continents. Al darrer terç del segle XIX, apareix un cert gust urbanita i per l’urbanisme, i continuarà al segle XX. Els llibres que en resulten, es produeixen a Barcelona, en edicions originals o en traduccions.

Un d’ells, Las capitales del mundo, serà publicat per Henrich i Cia el 1893.

Al final del 1879, el projecte de taller tipogràfic-editorial està enllestit. Consta de dues plantes i un soterrani. A la planta baixa, hi situa les dependències per a escriptori, traduccions, caixa, biblioteca, magatzem i quadra. Al primer pis, els tallers, i a l’última planta, un jardí de 336,35 m2. Per aconseguir el permís de construcció del nou edifici es presenten els plànols a l’Ajuntament de Barcelona. La resposta de l’arquitecte municipal de la Comissió de l’Eixample de Barcelona, Antoni Rovira i Trias, es produeix pocs dies després d’haver estat presentada la sol·licitud, i fa constar que la zona edificable de l’illa en la qual es projecta construir-hi permet una fondària màxima de 27,00 metres, segons la base 19a de la R.O. del 25 d’abril de 1879, i no de 32,80 metres, segons consta al projecte.

Conflictes per l’espai A l’Eixample, tot just iniciada la seva urbanització, es dirimien interessos i esclatava el conflicte per l’espai. El projecte d’urbanització d’Ildefons Cerdà topava amb els interessos dels propietaris del terreny.

Els que havien de ser espais enjardinats perdien superfície a mesura que eren ocupats per la fondària de les noves construccions.

Amb arguments més o menys sibil·lins i amb una política de fets consumats per part dels propietaris, d’una banda, i amb unes actuacions poc executives per part de l’Ajuntament de Barcelona, de l’altra, l’espai destinat a jardí públic dels interiors de les illes es privatitzaven.

El 5 de gener de 1880, Don Francisco Simón, propietari, que es dedica al comerç de llibres, s’adreça a l’Ajuntament de la ciutat per manifestar que: «tiene presentados los 25

EDIFICI DE L’EDITORIAL MONTANER Y SIMÓN, AL CARRER D’ARAGÓ.

Dissenyat per l’arquitecte Doménech i Montaner, el 1879, actual seu de la Fundació Tàpies.

Fundació Institut Amatller d’Art Hispànic. Arxiu Mas. / © Fundació Institut Amatller d’Art Hispànic. Arxiu Mas

26

oportunos planos del edificio que, en compañía de su consocio Don Ramón Montaner, se propone levantar en su solar de la calle de Aragón, con destino a TALLER TIPOGRÁFICO-EDITORIAL, donde la razón social Montaner y Simón proyecta establecer sus talleres de imprenta, litografía, grabado y demás consiguientes a la industria y comercio que hace años vienen ejerciendo. «Y como tal vez llame la atención de V. E. y de sus empleados facultativos que el fondo del edificio sea mayor del que se halle quizás proyectado para la manzana donde se intenta levantar dicho edificio, a fin de regularizar y centrar sus espacios huecos, se halla el exponente en el caso de alegar algunas consideraciones en defensa del proyecto presentado con la íntima convicción de que V. E. las acojerá favorablemente.

«Estas sencillas consideraciones supone el exponente sean bastantes para que V. E., tan interesado en el desarrollo de la industria barcelonesa, de su aprobación a un proyecto que aumentará el precioso catálogo de los edificios industriales que con razón se envanece la capital de Cataluña.» (Arxiu Contemporani de Barcelona, Comissió de Foment, Q127 ) Discussions a banda, a la seu de la primera gran editorial barcelonina, es fa tangible una nova relació entre els mitjans tècnics i les finalitats representatives i expressives de l’edifici. Es tracta deel primer edifici que monumentalitza el totxo i, com diu Cirici Pellicer, l’edifici presenta un gran interès estructural, renovador dins l’arquitectura del ferro, una de les més audaces experiències arquitectòniques del XIX, amb voluntat renovadora.

Continua: «Cualquiera que sean los fondos máximos que V. E. establezca para la edificación en el Ensanche es indudable que sus determinaciones en este punto se refieren a la construcción de casas o viviendas. [...] pero esas disposiciones o leyes generales dejan de tener aplicación cuando se trata de edificios destinados a fábricas o establecimientos industriales porque cesando las causas deben cesar naturalmente los efectos.

Montaner y Simón, que havia estat fundada el 1867, es dedicava a publicar obres de gran «luxe» —en paraules de Federico Guimerà— que es venien per subscripció i es lliuraven per fascicles, de manera que les feien assequibles a un públic més ampli. Tot i no ser subscripcions a terminis, a crèdit, l’editorial intentava fidelitzar els compradors per garantir una quota de mercat més gran a Catalunya, a l’Estat i a les colònies o als països independitzats de l’Amèrica Llatina a través d’una xarxa d’empreses americanes. Als diaris de comptabilitat de l’editorial, que es conserven a l’Arxiu del Museu del Disseny, consten remeses de llibres a l’Havana, Manila, Montevideo i Buenos Aires, ja el 1885.

La fondària màxima per a edificis d’habitatges, continua Francisco Simón, «aplicado a las construcciones esencialmente industriales, sería un absurdo contrapro ducente, porque equivaldría a declarar que en el ensanche de Barcelona no es posible edificar para la industria, lo cual ni remotamente puede haber entrado en las miras de V. E. 27

Montaner y Simón va destacar per les obres il·lustrades, i encara més si tenim present que el director artístic de l’editorial va ser Apel·les Mestres, alhora que Lluís Domènech va ser-ne col·laboradora habitual, tant pel que fa als continguts com a les il·lustracions, entre d’altres, de la Historia del Arte. Algunes d’aquestes il·lustracions es troben al fons Domènech i Montaner de l’arxiu del Col·legi d’Arquitectes.

entrevistar amb l’empresari, el qual va manifestar que tenia «los mayores deseos de hacer por el obrero, y hasta por la misma Sociedad, todo cuanto le fuera posible y le reclamáramos [...] Que en su casa ya no había el número crecido de aprendices de que otras veces se la criticaba; que no tenía inconveniente en pagar á los oficiales los 18 reales de jornal que como mínimun se le exigía [...] Oídas estas conciliadoras palabras del Sr. Tasso [...] la comisión se dió por satisfecha y se despidió yendo a manifestar a sus compañeros de Junta lo ocurrido quienes, aprobando su conducta; dieron por terminado el asunto». (Boletín de la Sociedad tipográfica de Barcelona, 13 de novembre de 1881, pàg. 1)

Retrat d’unes relacions El retrat més fidedigne de les condicions de treball a les impremtes de Barcelona ens el facilita el Boletín Oficial de la Sociedad Tipográfica de Barcelona, que aplegava la major part dels treballadors del sector. Segons les dades facilitades al número del 4 d’abril de 1880, a la ciutat hi havia 42 impremtes —amb més de 124 màquines, la majoria mogudes per la força del vapor, i 56 premses. Les condicions de treball, pel que fa a jornals, no han millorat arran de la mecanització de la producció del llibre, i les relacions entre treballadors i empresaris són conflictives: «La retribución de los operarios es tan variada que no podemos sentar una cifra exacta, aunque es sabido que en muchas imprentas es tan exigua que apenas basta a la mayor parte para cubrir las necesidades.» Tot i que en d’altres, els operaris són considerats com es mereixen.

Encara no havia passat un mes quan el 13 de desembre, els diaris El Diluvio i La Publicidad publicaven el comunicat que seria reproduït pel Boletín de la Sociedad Tipográfica de Barcelona, el 18 desembre de 1881.

«Los que suscriben, operarios tipógrafos de la imprenta del señor Tasso, ponemos en conocimiento del público que, habiendo sido conminados por dicho señor, sin razón ni motivo, que todo el que fuera de la Sociedad tenía ocho días de término para optar entre ésta o su casa, y habiéndole preguntado si es que tenía alguna queja de nosotros, y contestado por dicho señor Tasso que no, sinó que había resulto no tener operarios asociados».

A banda de les desigualtats en les retribucions, alguns empresaris, Tasso entre ells, no aplicaven l’augment de tarifes nocturnes segons l’acord establert el 1872. Esclata la vaga i l’empresa acomiada treballadors. Una representació de la societat tipogràfica es va

La Vanguardia del dia 14 donava la notícia següent: «Anteayer los operarios de la imprenta del señor Tasso acordaron dejar de trabajar en ella a causa de una injustificada exigencia de dicho señor.»

28

AUTORRETRAT D’APEL·LES MESTRES. Autor del Llibre Vert.

Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona.

29

REPRESENTACIÓ DE LA FÀBRICA DE TINTES D’IMPRIMIR CH. LORILLEUX Y Cª A PARÍS. Publicada a Correo Tipográfico, maig del 1902.

Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona.

30

El Boletín va ser publicat per l’empresa tipogràfica La Academia, que dirigia Rafael Farga Pellicer, tipògraf i uns dels principals dirigents de la Internacional a l’Estat. Amic de Bakunin, afiliat al grup bakuninista Alianza de la Democracia Socialista de Ginebra, va organitzar el I Congreso Obrero Español, que es va celebrar a Barcelona, al Teatre del Circ, el 1870.

Rafael Farga i Pellicer va ser un dels primers a iniciar la vinculació dels tipògrafs barcelonins amb l’anarquisme. El sector dels tipògrafs de Barcelona va ser un dels més dinàmics de la ciutat tant en l’àmbit cultural com en el social a partir del darrer terç del segle XIX.

gut va ser seguit per diversos periodistes estrangers, entre d’altres, un redactor d’Il Secolo, de Milà, que va publicar el comentari següent: «La primera visita —nobleza obliga— fue la del establecimiento tipográfico de los sucesores de Ramírez. Es un vasto edificio empezado en 1º de enero de 1886, y aún no del todo concluido» (La Exposición, núm. 3, 1 d’octubre de 1886, pàg. 7).

Introduir en el recorregut dels periodistes la visita a una editorial volia dir que la indústria del llibre a Barcelona ja tenia un pes específic en l’economia de la ciutat, tot just per darrere de la indústria tèxtil, el sector hegemònic.

En la dècada dels vuitanta del segle XIX conviuen a Barcelona totes dues maneres de fer llibres: l’artesana i la industrialitzada.

En aquella mostra, meitat exposició, meitat fira, s’hi van exposar productes de la impremta i la llibreria, impressions ordinàries i de gran luxe, enquadernacions comunes de paper, tela, pergamí i pell, i enquadernacions de luxe. També hi havia llibres científics i recreatius, obres didàctiques i de consulta, memòries i obres diverses; així com obres literàries i musicals, fotografies, fotolitogravats i fotocromies diverses.

El gran aparador El 1888, Barcelona celebra l’Exposició Internacional, un gran aparador per exhibir les innovacions tecnològiques. L’exposició va tenir lloc r al solar que havia quedat lliure després de l’enderroc de la majoria d’edificacions de l’antiga fortificació militar de la Ciutadella i s’hi van instal·lar palaus construïts de nou i es va enjardinar una gran part dels solar. Era el primer parc de la ciutat. L’exposició va ser el pretext per urbanitzar aquella zona i crear un nou eix viari que recorria el front marítim de la ciutat.

Impressors, litògrafs, editors, llibreters, paperers, enquadernadors, fabricants de tintes per a impremta, de cilindres i de rodets per a litografia, de plaques seques per a fotografies... la llista posa de relleu la importància de la indústria del llibre a Barcelona ja abans de la celebració de l’exposició. Les arts del llibre tenien una llarga tradició a la ciutat i, amb l’excepció de la fabricació de maquinària, tots els sectors hi van estar representats, des del de la fabricació de paper i tinta fins al de

Per donar compte de les transformacions urbanístiques i promocionar la indústria barcelonina, els organitzadors de l’exposició van convocar la premsa estrangera per fer una passejada per la ciutat. El recorre31

DIBUIX DE L’INTERIOR D’UNA IMPREMTA, FET PER PALUZIE. Paluzie XXIII, Biblioteca de Catalunya. Barcelona

la llibreria. L’exposició va servir per conèixer les innovacions tecnològiques aportades pels països més industrialitzats, però, sobretot, l’interès i les expectatives estaven centrades en l’ampliació al mercat americà.

rica, però d’alguns anys ençà les editorials barcelonines anaven guanyant terreny gràcies a les millores introduïdes en el procediments d’impressió.» (Guimerá, 1889, pàg. 20).

A banda dels expositors relacionats amb la producció del llibre, ja fossin nacionals o d’altres països, també hi van ser presents les biblioteques de Barcelona: la de la Universitat, la del Seminari, la de notaris, la de medicina, la de l’Arxiu de la Corona d’Aragó, la municipal i la de l’Audiència. L’accés a totes elles estava restringit a les persones del ram.

Un expert visitant de l’exposició, Federico Guimerá, després d’haver fet un recorregut per les editorials més importants —Montaner y Simón, sucesores de Ramírez, Espasa y Compañía, Llorens hermanos, entre d’altres— escrivia: «Editorials franceses i alemanyes havien copat el mercat de llibre castellà a Amè32

FABRICA DE PAPER AMDSA ?????????????????

Autor del Llibre Vert. ????????????????????????

Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona.p ??????????????????????

33

34