Barcelona, ciutat i treball

Barcelona, ciutat i treball

Barcelona, ciutat i treball al segle xx ISBN 84-7609-495-7 Amb la col·laboració de :

Obres de manteniment a la Torre de Jaume I del transbordador aeri del Port de Barcelona (1959-1963).

Autor: Brangulí. ANC/Brangulí (fotògrafs)

9 788476 094952

Barcelona, ciutat i treball

Barcelona, ciutat i treball al segle xx

Àlex Sánchez

Amb la col·laboració de :

BA R C E L O NA , C I U TAT I T R E BA L L

Un dels indicadors de la bona marxa de la ciutat de Barcelona és la capacitat permanent de la ciutat per adaptar-se a les característiques del mercat de treball i de les demandes econòmiques en cada moment de la història. La capacitat per vèncer inèrcies i assumir els canvis de forma ràpida i eficaç. Darrera d’aquesta resposta positiva als reptes hi ha la iniciativa, la gosadia i fins i tot la curiositat individuals que, sumades, acaben generant moviments col·lectius. És una de les grans riqueses de Barcelona.

La ciutat va ser mercantil a l’edat mitjana, artesana al segle xviii, industrial i manufacturera al xix, tecnològica al xx, amb la mateixa empenta que ara s’ha abocat a la nova economia basada en el coneixement i la recerca. L’interessant és que totes les etapes anteriors, evolucionades, continuen vigents i que la incorporació de nous sectors estimula i reinventa els que s’han perpetuat de fa segles.

Barcelona continua sent una ciutat comercial, creativa, industrial, tecnològica i avançada. De manera que totes les persones, sigui quina sigui la seva perspectiva i qualificació, hi troben el seu lloc i la seva oportunitat. No és Barcelona una ciutat d’especialistes, sinó una ciutat oberta i dinàmica que, a més, tasta el vertigen de les noves fronteres, del cutting edge.

Aquest camí no ha estat, històricament, fàcil. S’ha fet amb esforç, en un context de pocs recursos naturals i amb constants tensions socials i no pocs ensurts polítics. No cal recordar ara l’èpica del moviment obrer davant la duríssima repressió, quan a començaments del segle xx es lluitava per la jornada de 8 hores o contra el treball infantil, o més tard, quan s’obrien espais de llibertat sota la dictadura franquista. De tot això, n’hem sortit, espero, més tolerants, més dialogants, més capaços d’unir esforços, de pactar condicions i de relativitzar diferències.

Per això és important ser conscients d’aquest procés, el que aquest llibre presenta: el pas de la ciutat industrial a la metròpoli de serveis al llarg de cent anys. Aquí trobem la història social, la història econòmica i la història humana. I també la voluntat de Barcelona de no quedar-se enrera, de no aturar la seva evolució. El llibre, així, ens incita a continuar per aquest camí. Ens incita a construir la Barcelona del segle xxi, que serà diferent de la del passat, però sempre recognoscible, solidària, de tothom.

Jordi Hereu L’Alcalde de Barcelona

BA R C E L O NA , C I U TAT I T R E BA L L

Barcelona, ciutat i treball al segle xx

Una ciutat en perpètua evolució

Fotògraf i aprenent al seu taller. Circa 1870.

Autor desconegut. AHCB-AF

11

Barcelona al segle xx: de ciutat industrial a metròpoli de serveis

31

La ciutat tradicional

79

La ciutat fabril

151

La “ciutat gran”

219

La ciutat mercantil i de serveis

299

La ciutat combativa

359

Epíleg

365

Bibliografia

BA R C E L O NA , C I U TAT I T R E BA L L

Barcelona, ciutat i treball al segle xx

Sumari

Barcelona, ciutat i treball al segle xx

Barcelona al segle xx: de ciutat industrial a metròpoli de serveis

11

“Les poblacions que tenen sensibilitat econòmica són aquelles que compten amb un nombre de persones disposades, faci

Barcelona al segle xx: de ciutat industrial a metròpoli de serveis

el temps que faci, a córrer darrera les pessetes. A Barcelona aquesta massa humana és molt voluminosa (...) i això fa que

12

sovint la sensibilitat econòmica de la ciutat sembli morbosa (...) és una ciutat que en el terreny econòmic no dorm pas gaire (...) és una ciutat que conté molta gent que a les hores del matí van amb l´orella dreta i amb la pupil·la brillant”.

Josep Pla, Barcelona, una discussió entranyable

Una de les característiques que fan de Barcelona una ciutat singular a escala internacional és el fet d’haver estat protagonista destacada de les grans transformacions econòmiques del darrer mil·lenni. La ciutat va viure intensament tant la revolució comercial de l’època medieval com la revolució industrial del principi del segle xix. Tots dos esdeveniments contribuïren, a més, a configurar la seva fisonomia i deixaren testimonis arquitectònics i urbanístics tan importants com el Barri Gòtic o els nous espais fabrils.

Aquesta especial sensibilitat de la ciutat —en realitat, dels seus ciutadans, com suggereix el text de Josep Pla— per a captar els grans moments de canvi econòmic ha continuat durant tot el segle xx i arriba fins a l’actualitat. Barcelona també incorporà ràpidament les grans innovacions de la segona revolució tecnològica i avui està immergida completament en la batalla per les noves tecnologies de la comunicació.

Durant els últims cent anys, per tant, Barcelona ha sabut estar a l’altura dels reptes que se li presentaven. La seva aposta per la modernització ha estat molt clara, però no sempre fàcil de dur a terme. A favor, hi ha tingut la història, és a dir, els recursos humans i materials que ha anat acumulant des del final del segle xviii i que assentaren les bases de la industrialització i de l’expansió urbana. En contra, els problemes generats pel mateix procés d’industrialització i les limitacions imposades per la inserció territorial en un

país amb un elevat nivell d’endarreriment econòmic com Espanya, que han comportat dificultats econòmiques, conflictes socials i lluites polítiques. Per això, l’evolució de l’economia barcelonina durant el segle xx no ha estat lineal, sinó discontínua i oscil·lant. Al costat dels períodes de creixement intens i modernització —els anys d’entreguerres (1915-1936), l’etapa del desarrollismo (1955-1975) o els últims quinze anys del segle (1985-2000)—, n’hi ha hagut d’altres de clar retrocés econòmic —la guerra civil i la postguerra (1936-1955)— o d’alentiment del creixement —els anys de la crisi energètica (1975-1985). Per tant, una visió general que pretengui mostrar com ha evolucionat l’economia de la ciutat no es pot centrar només en els grans moments d’expansió, sinó que també ha de tenir en compte els de crisi. La Barcelona actual és el resultat de tots plegats.

BA R C E L O NA , C I U TAT I T R E BA L L

13 Obreres treballant en una fàbrica de tabacs propietat d’Hugo Heuchs. (1910-1920).

Autor: Brangulí. ANC/Brangulí (fotògrafs)

1900–1936

Barcelona al segle xx: de ciutat industrial a metròpoli de serveis

Anys d’esperança

14

Al començament del segle xx, Barcelona ja era una ciutat industrial. De fet, era la capital industrial d’Espanya. Amb una població de 537.354 habitants, concentrava el 27,3% del total català i ocupava el quinzè lloc entre les ciutats més poblades d’Europa. La població activa la formaven 154.232 persones i la seva estructura mostrava clarament els senyals del procés d’industrialització que s’havia desenvolupat durant el segle xix. Amb un percentatge molt baix de població dedicada a l’agricultura, que no arribava al 2%, la indústria absorbia la major part dels actius humans, més del 58%, seguida d’un destacat sector serveis (al voltant del 40%) que recollia la important tradició mercantil de la ciutat. Aquest predomini industrial responia, això no obstant, als patrons del segle xix. El tèxtil, en especial el cotó, era de bon tros el principal sector, tant per la mà d’obra ocupada com pel valor de la seva producció, dintre d’una estructura industrial clarament dominada per les indústries de béns de consum. Les formes d’organització, basades en una combinació de fàbriques de vapor i petits tallers artesans, posaven en relleu que es tractava d’indústries amb un nivell mitjà de mecanització que eren molt intensives en treball i poc en energia.

Aquesta situació canviaria substancialment amb el començament del nou segle. Tot i que ja havia començat a haver-hi senyals de transformació al final del segle xix, com a conseqüència de l’adopció d’algunes de les innovacions de la segona revolució tecnològica, en especial en l’àmbit de l’energia i els transports, no va ser sinó fins al primer terç del segle xx quan aquestes transformacions s’acceleraren i donaren lloc a un període d’intens creixement econòmic que anà acompanyat d’un important canvi estructural en el camp industrial. Barcelona entrà així en una nova fase de modernització econòmica i desenvolupament urbanístic que, amb les seves lògiques fluctuacions, va durar fins a l’esclat de la guerra civil.

Tots els indicadors econòmics bàsics mostren una clara tendència alcista durant aquests anys. La població, per exemple, es doblà entre 1900 i 1936, i passà de 537.354 a 1.062.157 habitants, xifra que representava el 36,4% de la població total de Catalunya. Aquest augment demogràfic

anà acompanyat, a més, per una important expansió territorial de la ciutat, la qual integrà aquells anys els municipis d’Horta, Sarrià i part de l’Hospitalet, annexió que li permeté passar de 7.925 hectàrees a les 9.880 que té actualment el nucli urbà. També el producte augmentà substancialment.

Les dades, referides en aquest cas al conjunt del Principat, mostren que el PIB total es multiplicà per 2,36 entre 1900 i 1930, mentre que el PIB per habitant augmentava un 66%.

Els salaris, d’altra banda, van créixer de manera notable. En la indústria, l’activitat més important de l’economia de la ciutat, el salari real va tenir un increment superior al 60% entre els quinquennis 1901-1905 i 1926-1930, un fet que té el seu mèrit si tenim en compte que durant la Primera Guerra Mundial va caure entre un 10% i un 20%. Trobaríem aquestes mateixes tendències expansives si consideréssim altres indicadors més específics, com podrien ser la despesa municipal o el moviment del port.

Els factors que expliquen aquest creixement van ser bàsicament tres. En primer lloc, la difusió de les innovacions de la segona revolució tecnològica, en especial l’energia elèctrica i el motor de combustió interna. Això va permetre reduir de manera substancial la factura energètica que gravava l’economia barcelonina pel cost del carbó, tan elevat, alhora que afavoria l’aparició de noves indústries i feia possible la revolució dels transports i les comunicacions. Barcelona concentrà la major part de les iniciatives empresarials que van sorgir llavors en la producció dels nous béns de consum durador, com automòbils, electrodomèstics, ràdios, i els nous productes de la indústria metal·lomecànica, des de conductors elèctrics i transformadors fins a les locomotores i els motors d’aviació. I també fou a Barcelona on van aparèixer els nous mitjans de transport urbà —el tramvia, l’autobús i el metro— i les noves formes de comunicació, com la telefonia i la radiodifusió, que havien de permetre salvar els inconvenients que produïen les dimensions que la ciutat estava adquirint.

L’impacte de les noves energies —electricitat i petroli— va ser, per tant, espectacular i va tenir, a més, conseqüències molt positives tant sobre la productivitat del treball com sobre la renda.

BA R C E L O NA , C I U TAT I T R E BA L L

Nestlé, Ford Motor Ibérica o Barcelona Traction, Light and Power (la futura Fecsa), les quals van ser una via d’entrada per a les noves tecnologies alhora que impulsaven la diversificació industrial. D’altra banda, la inversió pública va arribar a nivells desconeguts fins aleshores. No solament l’Ajuntament i la Mancomunitat, sinó també l’Estat, sobretot durant la Dictadura de Primo de Rivera, van aportar bona part dels recursos que van fer possible la construcció de les noves infraestructures de la ciutat i l’organització l’Exposició Internacional de 1929, un nou aparador dels avenços industrials aconseguits pel país des de 1888. En aquests anys, Barcelona es dotà de la xarxa bàsica de transport urbà i va millorar en gran manera les vies de comunicació amb l’exterior, no solament les terrestres (carreteres i ferrocarril), sinó també les marítimes (el port) i, per primera vegada, les aèries (l’aeroport).

En tercer lloc, el dinamisme del mercat de treball i, en especial, la capacitat de mobilització de la força de treball. No solament augmentà la població, sinó que els nivells d’activitat laboral van ser molt elevats. El 1930, l’índex d’activitat a Catalunya era del 48,4%, la més alta d’Espanya, i a Barcelona, on per les característiques especials de la seva economia industrial treballava molta gent i, sobretot, moltes dones, segurament encara ho era molt més. Això va tenir molt a veure amb el fenomen immigratori. El gran increment de-

BAR CELONA, CIUTAT I TRE BA L L

mogràfic d’aquest període no obeí al creixement vegetatiu de la població, el qual va ser lent i escàs, sinó a la immigració. L’arribada d’immigrants adquirí importància a partir de la Primera Guerra Mundial i va ser molt intensa durant els anys vint, de manera que va constituir la primera gran onada immigratòria de l’era industrial a Barcelona. Mercè Tatjer ha calculat que, del mig milió de persones en què augmentà la població de la ciutat en el primer terç del segle xx, fins un 93,5% procedien de la immigració. Però no solament va créixer espectacularment el nombre d’immigrants, sinó que també canvià la seva procedència. Fins al 1914, la immigració havia estat majoritàriament catalana, seguint les pautes d’un procés ja iniciat en el segle xix de transvasament de població rural cap a la ciutat que s’industrialitzava. Però a partir d’aquest any, la majoria dels immigrants van arribar de la resta d’Espanya —en especial, d’Aragó, el País Valencià, Múrcia i Andalusia—, atrets per l’oferta creixent de treball que generava, sobretot, la construcció de les grans obres públiques.

Així doncs, aquest conjunt de factors estan darrere de les transformacions tant econòmiques com urbanístiques que es produïren a Barcelona en aquest període. En l’àmbit econòmic, les més importants, com ja hem apuntat, van ser el començament del procés de diversificació industrial i la gran expansió del sector de la construcció. Entre 1900 i 1936, Barcelona experimentà un important canvi es-

tructural en el terreny industrial. Per primera vegada des del començament de la industrialització, la indústria tèxtil deixà de ser la locomotora del creixement. La pèrdua de pes relatiu del sector tèxtil dintre de l’estructura industrial de la ciutat va ser conseqüència de la importància creixent que van anar adquirint durant aquests anys les indústries lligades a les noves tecnologies, en especial la indústria metal·lomecànica, la qual, gràcies a la demanda generada pel desenvolupament urbà i els nous mitjans de transport, es convertí en el nou sector líder. Però no solament va ser aquest sector; també els de la química, l’energia, els materials de construcció, l’alimentació, el paper i les arts gràfiques van créixer de manera considerable. Es concentraren principalment a Barcelona i la seva àrea metropo-

Barcelona al segle xx: de ciutat industrial a metròpoli de serveis

En segon lloc, l’augment substancial de la inversió de capital. Tot i que les xifres disponibles presenten limitacions, alguns indicadors com l’emissió de valors, la formació de societats mercantils o la inversió en nous habitatges, mostren una clara tendència a l’alça. Entre 1914 i 1930, la inversió a Catalunya, de la qual una part molt considerable correspon a Barcelona, es va més que quintuplicar.

Aquest increment va anar acompanyat per dues novetats importants: la presència creixent del capital estranger i la inversió pública. El capital estranger es va dirigir de manera prioritària cap a les noves indústries, com la química orgànica, l’energia, el material elèctric o l’automòbil, i a Barcelona s’establiren filials de les grans multinacionals d’aquests sectors. D’aquests anys arrenca la presència a la ciutat d’empreses com AEG, Siemens, Olivetti, Pirelli,

15

Barcelona al segle xx: de ciutat industrial a metròpoli de serveis 16

litana i contribuïren així a generar importants economies d’aglomeració. D’altra banda, la construcció experimentà un gran dinamisme gràcies a la política d’impuls de l’obra pública posada en marxa per les diferents administracions i a la immigració, que va ser la seva conseqüència directa.

Fins a la primeria de la dècada de 1930, el sector absorbí la major part del corrent immigratori que es va dirigir a Barcelona, però sense ser capaç d’oferir, a canvi, habitatges suficients per a acollir-lo. Paradoxalment, els immigrants, la majoria dels quals treballaven en la construcció, es van haver de construir la seva barraca per tenir un sostre.

En el terreny urbanístic, en aquell moment es va fer realitat la “Gran Barcelona”. En el primer terç del segle xx, la ciutat es va convertir en una veritable metròpoli industrial. L’ampliació territorial, fruit de l’agregació dels municipis veïns, iniciada al final del segle xix i completada, com hem vist, aquests anys, va anar acompanyada pels plans de reforma interior. Aquests plans van permetre establir els enllaços amb els nous nuclis urbans (Pla Jaussely, de 1903), oxigenar la part antiga amb l’obertura de la Via Laietana (Pla de Reforma Interior de la Ciutat Vella, de 1907) i buscar solucions a les noves necessitats que els mitjans de transport moderns i la formació del sistema metropolità plantejaven a la ciutat (Pla Macià, de 1930). Amb això, i encara que aquest últim projecte no arribés a materialitzar-se per causes polítiques, la Barcelona de 1936 era ja una ciutat que des del punt de vista urbanístic diferia substancialment de la de 1900.

Algunes d’aquestes transformacions van tenir conseqüències importants, no sempre positives, en els terrenys social i laboral. Mentre que el mercat de treball, com hem vist, s’ampliava notablement, les condicions laborals canviaren molt poc. Els sistemes d’organització científica del treball (taylorisme) i de racionalització de la producció (fordisme), que havien sorgit amb la segona revolució tecnològica, a penes van introduir-se en la indústria barcelonina, la qual continuava funcionant sobre la base de llargues jornades de treball, salaris baixos, rebuig de tota forma d’organització obrera i resistència al diàleg social.

En aquesta situació, no és estrany que la conflictivitat la-

boral augmentés considerablement. El mateix procés de modernització aguditzà les contradiccions socials, perquè, com que no anava acompanyat de canvis substancials en les condicions de treball, acabà desembocant en un enfrontament obert i violent entre patrons i obrers, xoc que va assolir la màxima intensitat entre 1917 i 1923, els denominats “anys del pistolerisme”. Tot i les dificultats, els treballadors van ser capaços de dotar-se d’instruments i de formes de lluita eficients per a defensar els seus interessos, com els sindicats, en especial la CNT, i les vagues, les quals els van permetre obtenir algunes victòries significatives, la més important de les quals va ser la jornada de vuit hores.

Durant el primer terç del segle xx, bona part del creixement econòmic i de les innovacions que el generaren tendiren a basar-se en dues conjuntures excepcionals: la Primera Guerra Mundial i la Dictadura de Primo de Rivera.

En el primer cas, com a conseqüència directa del conflicte bèl·lic. En el segon, a causa de la nova fase expansiva que va viure l’economia internacional la segona meitat dels anys vint, la qual va fer bona la política econòmica aplicada pels governs del dictador. La Gran Guerra va ser molt beneficiosa per a l’economia catalana, la qual va aprofitar a fons les possibilitats que oferia la neutralitat espanyola. De fet, després d’un creixement lent durant els primers quinze anys del segle, la situació canvià radicalment a conseqüència del conflicte. Els estímuls per a la transformació econòmica van venir de l’exterior, en forma d’ampliació dels mercats internacionals i d’eliminació de la competència estrangera. Per primer cop, les empreses catalanes podien exportar sense restriccions, atesa la gran demanda de tot tipus d’articles que necessitaven els països en guerra. Ara es fabricaven a Barcelona els productes que abans venien de l’estranger, des de les màquines angleses i els cotxes francesos fins als adobs alemanys, o que els contendents havien deixat de produir, com botes, mantes, paper o motors d’aviació. L’aparició d’aquestes indústries noves substitutives d’importacions, que es van veure afavorides per la gran expansió que experimentà l’electrificació durant el període bèl·lic, va donar un gran impuls al procés de diversificació industrial. Com a resultat de tot això, els beneficis empresarials es van dispa-

BA R C E L O NA , C I U TAT I T R E BA L L

Europa va tenir conseqüències negatives per a l’economia catalana, la qual travessà en els primers anys vint un petit cicle depressiu. Aquesta circumstància agreujà el malestar social i la conflictivitat laboral. Van ser anys difícils, en els quals es desfermà a Barcelona una veritable guerra de classes, alimentada per un moviment obrer fort i combatiu i una patronal molt repressiva, que deixà més de tres-cents morts.

El cop d’estat del general Primo de Rivera del 1923 significà el final manu militari d’aquesta cruenta lluita social.

Durant els anys de la Dictadura, Barcelona travessà una nova conjuntura expansiva. L’auge que experimentà l’economia internacional entre 1924 i 1929 repercutí favorablement a Catalunya i a la seva capital. Els factors impulsors del creixement es revifaren. La recuperació de les exportacions, l’increment de la productivitat, la millora dels nivells de renda, l’augment de la inversió pública i de l’oferta de mà d’obra per via de la immigració, van fer possible aquesta nova etapa de creixement, la qual va tenir els grans protagonistes en la indústria i la construcció.

La repressió exercida sobre les organitzacions obreres, que dificultà les reivindicacions laborals, i una inflació moderada, contribuïren també a fer que el creixement fos ara més consistent que el que es va produir durant la Primera Guerra Mundial.

Aquesta consistència es va posar de manifest quan, com a conseqüència de la crisi de 1929, la fase expansiva

BAR CELONA, CIUTAT I TRE BA L L

va arribar a la seva fi al principi dels anys trenta, coincidint amb la proclamació de la ii República. Gràcies a la solidesa aconseguida, l’impacte de la depressió internacional va ser moderat. El creixement s’alentí, però no hi va haver retrocés. La indústria de béns de producció i la construcció van ser els sectors més afectats com a conseqüència de l’estancament de la inversió. Ben al contrari, la indústria lleugera, majoritària a Barcelona, va mantenir els seus nivells d’activitat gràcies al fet que l’augment dels salaris, aconseguit per la lluita sindical, i de les rendes dels camperols, a causa de les bones collites que hi va haver a Espanya durant la República, van permetre sostenir la demanda.

D’aquesta manera es compensaren les dificultats de la indústria pesant. Però el que no va poder evitar la relativa estabilitat econòmica que va viure el país en la dècada de 1930 va ser que els conflictes socials s’aguditzessin i provoquessin una gran inestabilitat política i que aquesta situació acabés desembocant en una guerra civil. I amb la guerra es va tancar dramàticament un període de la història de Barcelona caracteritzat pel creixement urbà i la modernització de les seves estructures productives, que havia suscitat grans esperances en tots els seus protagonistes.

Barcelona al segle xx: de ciutat industrial a metròpoli de serveis

rar, però també ho van fer els preus, gràcies al creixement de la demanda interna i externa i a la política monetària expansiva seguida pel Banc d’Espanya. La inflació es menjava l’increment dels salaris nominals, motiu pel qual es produí la caiguda substancial del salari real. L’increment de la renda es va repartir, per tant, de manera molt desigual, fet que alimentà la conflictivitat social. La vaga de La Canadenca de 1919 va ser la més famosa, però no l’única. També durant aquests anys proliferaren els conflictes relacionats amb les condicions materials de vida, com el preu de les subsistències o el dels lloguers.

Aquesta conjuntura excepcional, durant la qual, com va dir Josep Pla, “Barcelona deixà de ser una ciutat provinciana”, acabà al final de 1920. La tornada a la normalitat a

17

1936-1955

Barcelona al segle xx: de ciutat industrial a metròpoli de serveis

Anys de misèria

18

La Guerra Civil Espanyola va constituir un punt d’inflexió en l’evolució econòmica de Catalunya i, per descomptat, de la seva capital. Posà fi a les tendències expansives del primer terç del segle i va ser el començament d’un cicle depressiu que s’allargà més de vint anys. La guerra provocà una alteració profunda de la dinàmica seguida fins llavors per l’economia barcelonina. Les causes que l’expliquen tenen a veure tant amb la mateixa guerra com amb els canvis polítics que la contesa provocà. La victòria popular sobre l’exèrcit rebel el 19 de juliol de 1936 a Barcelona va obrir les portes a un procés revolucionari que la classe obrera de la ciutat, enquadrada majoritàriament en la CNT, esperava des de feia dècades. El poder passà al carrer i costà molt de temps i esforç a les autoritats tornar a recuperar les regnes d’una situació que, en realitat, mai no arribaren a controlar del tot. La combinació, per tant, de guerra i revolució social va ser el que provocà canvis substancials en l’economia.

La revolució va tenir efectes en molts camps, però sobretot en el terreny de l’organització de la producció. Després del fracàs del cop, un nombre considerable d’empresaris fugiren o s’amagaren i les seves empreses quedaren en mans dels treballadors, els quals procediren a col·lectivitzar-les.

Va ser, en gran mesura, un moviment espontani, que inicialment es dugué a terme sense cap control governamental i, a vegades, ni tan sols sindical, i comptant, a més, amb escassos recursos materials i financers, cosa que dificultà als treballadors la gestió eficaç de les empreses. El Decret de Col·lectivitzacions d’octubre de 1937 intentà posar ordre en aquesta situació amb la legalització dels fets consumats, però intentant dirigir el procés en benefici de la producció de guerra, objectiu que solament s’aconseguí en part. Els resultats de la col·lectivització des del punt de vista de la producció van ser desiguals. Va haver-hi empreses que el 1939 estaven més ben equipades i produïen més que el 1936, però també n’hi havia d’altres que tingueren resultats molt deficients. Del que no es pot dubtar és que es produí una profunda transformació en l’organització de l’economia, perquè la propietat privada dels mitjans de producció va ser substituïda per l’autogestió obrera tant en la indústria com en els serveis. És per això que aquesta transformació es convertí en un referent històric per

a l’esquerra europea en les dècades posteriors a la Segona Guerra Mundial.

La guerra, però, es va fer sentir força sobre la marxa de la producció. Les necessitats bèl·liques obligaren a donar prioritat a la producció d’armes i pertrets militars, mentre el conflicte obstaculitzava les relacions comercials. Els problemes, en gran mesura, van venir de l’exterior, en forma de pèrdua de mercats i dificultats d’accés a primeres matèries i béns d’equip. No solament es perderen mercats a l’Espanya rural per acció directa de la guerra —estaven en territori enemic—, sinó que també resultà impossible mantenir alguns mercats exteriors pels efectes indirectes del conflicte —problemes de transport o de relació comercial per raons polítiques. Les possibilitats d’adquirir primeres matèries i tecnologia, però també aliments, es veieren reduïdes pels mateixos motius.

En el primer cas, els efectes perjudicials es van fer sentir en la producció industrial. En el segon, afectà molt l’abastiment ciutadà, amb conseqüències molt negatives en el rendiment i en la moral del “front domèstic”.

En aquestes condicions no té res d’estrany que la producció, la productivitat i les rendes caiguessin durant els anys de la guerra civil. La producció, tant agrícola com industrial, es reduí considerablement. Les poques dades disponibles sobre l’agricultura referents a aquests tres anys mostren de manera clara una disminució important en totes les produccions, la qual és escaient d’atribuir sobretot a la falta d’elements de producció, en especial adobs.

En el cas de la indústria, la producció va caure quasi un 70% entre juliol de 1936 i el final de 1938, fruit de l’escassetat de primeres matèries, la dificultat de substituir la maquinària malmesa i les deficiències de gestió i coordinació que es van produir en l’actuació empresarial. Aquestes deficiències van tenir molt a veure amb les dificultats per a obtenir recursos a través del crèdit bancari, amb els quals poder pagar salaris, finançar compres i vendes o fer inversions a llarg termini. La desorganització del sistema financer català durant els primers mesos de la guerra, fenomen que va obligar la Generalitat a fer-se’n càrrec, i el dèficit pressupostari creixent provocat per l’increment de les despeses militars, van ser-ne els responsables. Els problemes mo-

BA R C E L O NA , C I U TAT I T R E BA L L

BAR CELONA, CIUTAT I TRE BA L L

baixa, molt intensa durant la dècada dels anys quaranta i més atenuada, amb senyals d’una certa recuperació, els primers anys cinquanta. Per a entendre la causa que produí aquesta severa depressió després de la guerra, cal tenir en compte tant l’ideari econòmic dels vencedors com la seva consideració de Catalunya i, sobretot, de Barcelona com a territori enemic. Tots dos factors són decisius, perquè si la política econòmica aplicada des de 1939 pel nou règim va ser, per les seves especials característiques, perjudicial per a l’economia catalana, l’elevat grau de discriminació amb què, per raons polítiques, va ser aplicada aquí encara l’agreujà més. Encara que a Burgos i Salamanca abundaven els catalanes de Franco, Catalunya era vista amb una enorme desconfiança pel suport inequívoc que havia donat a la causa republicana, per la força de les organitzacions obreres i per la intensitat del sentiment catalanista. Per això, quan els nacionals entraren a la ciutat el gener de 1939, van fer-ho com a conquistadors, disposats a depurar-la i regenerar-la —en el llenguatge oficial, “salvar-la”— tant en el pla polític com en l’econòmic. Es tractava d’eradicar, per mitjà de la por i la violència, tota possible forma d’oposició al nou règim, però també d’eliminar, o reduir almenys, els perills que, des de la perspectiva de les relacions socials i laborals, presentava el seu caràcter de gran urbs industrial. Tot estava al seu favor per a aconseguir-ho, ja que, com acabava d’afirmar el ministre de la Governació Ramón Serrano Suñer: “Tenemos a Barcelona en la punta de nuestras bayonetas”.

La política econòmica posada en marxa pel règim de Franco després de la victòria va tenir molta més influència en la recessió econòmica que sofrí Barcelona els anys quaranta que els mateixos danys causats per la guerra o les dificultats derivades de l’aïllament internacional. Els primers van ser relativament moderats i les segones començaren a tenir incidència solament després de la Segona Guerra Mundial, quan el nou règim ja feia uns quants anys que aplicava les seves receptes econòmiques. Aquestes mesures s’inspiraven sobretot en el feixisme italià i descansaven sobre tres principis bàsics: intervencionisme estatal, aïllacionisme exterior i defensa dels interessos de les classes propietàries, que eren les que havien donat suport i finançat el cop militar. L’intervencionisme es

Barcelona al segle xx: de ciutat industrial a metròpoli de serveis

netaris, d’altra banda, alimentaren la inflació. La creació de diner per part de les entitats financeres governamentals per a poder atendre les necessitats bèl·liques, unida a l’escassetat de tot tipus de productes, provocaren una pujada espectacular dels preus, la qual en el cas dels aliments va superar el 400% a mitjan 1938. Una inflació que, com que era molt superior a la pujada dels salaris nominals que la revolució havia propiciat, va fer inevitable la caiguda dels salaris reals. Per tot això, no és pas estrany que al final de 1938, quan la derrota semblava ja inevitable, el diner perdés ràpidament el seu valor, desaparegués de la circulació i provoqués l’aparició del bescanvi —canviar productes per productes— en el comerç quotidià.

En definitiva, l’economia barcelonina va viure durant tres anys una situació d’excepció. El fet greu, però, és que aquesta excepcionalitat es va prolongar durant molt de temps. La guerra va ser el punt de partida d’una llarga etapa d’intens retrocés econòmic, i la causa d’això no va ser la contesa en si, sinó el seu resultat. No és cap disbarat pensar que si hagués guanyat el bàndol republicà la guerra hagués passat a la història com un parèntesi en l’evolució econòmica del país, que molt probablement hagués estat superat, en funció del context internacional, amb relativa rapidesa, sobretot perquè no va provocar una destrucció tan important de l’aparell productiu. Però la victòria de les forces del general Franco va tenir unes conseqüències negatives de llarg abast. Agreujà els problemes econòmics que havia generat el conflicte i provocà una depressió que duraria quasi dues dècades. I això no tant per les dificultats pròpies d’una postguerra i d’un context internacional desfavorable, sinó sobretot per la política econòmica adoptada pel nou règim, que era especialment perjudicial per a una economia tan oberta a l’exterior com la catalana.

Així, doncs, entre 1939 i 1955, Catalunya i, per descomptat, Barcelona travessaren segurament la pitjor etapa de la seva història contemporània. Van ser anys de repressió política i de col·lapse econòmic, amb les seves seqüeles d’injustícia, misèria i gana. Qualsevol indicador que utilitzem, tant si és el tràfic del port, l’evolució del salari real o la matriculació de vehicles, mostra una inequívoca tendència a la

19

Barcelona al segle xx: de ciutat industrial a metròpoli de serveis 20

manifestava tant en el terreny de les relacions laborals —sindicats verticals, salaris, condicions de treball…— com en el de la producció, a través de la creació d’empreses estatals en sectors considerats estratègics. En les relacions amb l’exterior, l’objectiu era ser autosuficients, és a dir, produir en el país tot el que calgués per a assegurar la bona marxa de l’economia.

Es tractava d’establir una política autàrquica que evités la dependència exterior i, en conseqüència, es reduïren a la mínima expressió les importacions de béns i les entrades de capital estranger. I tot això, en definitiva, dirigit a consolidar el sistema social vigent, el qual assegurava el domini del capital sobre el treball, fet que lògicament passava per afermar el poder de les classes dirigents tant als centres de treball com a les institucions socials i polítiques.

Les conseqüències d’aquesta política van ser nefastes per a Barcelona en molts terrenys. La ciutat vençuda es convertí també en una ciutat empobrida i desproveïda. Els primers a pagar la factura van ser els treballadors, però no solament ells, certament. Com ha assenyalat Vázquez Montalbán, “una sórdida miseria se instaló en la ciudad, una miseria interclasista, que también afectó a aquellos sectores de la burguesía nacional vencida de la que sólo se salvaron la alta burguesía, una nueva mesocracia fomentada por el poder y la legión de funcionarios trasladados a Catalunya para desmontar las instituciones administrativas de la República y la Generalitat”. La causa principal va ser l’intervencionisme estatal, que, en modificar el marc de les relacions laborals i alterar els mecanismes de mercat basats en el lliure joc de l’oferta i la demanda, produí una reducció substancial en el nivell de vida de la població. Els salaris reals caigueren entre un 25% i un 50% com a resultat de la decisió de fixar els salaris nominals en el nivell que tenien el 1936, mentre que els preus ho feien en el de 1939, és a dir, després de la intensa inflació que s’havia produït durant la guerra i que continuà després (entre 1940 i 1955 l’índex de preus al consum es triplicà). Tot i que és cert que el salari que cobraven efectivament els treballadors era més alt que el declarat oficialment per les formes atípiques de retribució que es van generalitzar durant aquests anys —pagues complementàries, hores extres, etc.—, la realitat és que la

caiguda del poder adquisitiu dels treballadors —ara anomenats productors— va ser, els anys quaranta, superior al 30%. Caiguda que ni tan sols va poder pal·liar la introducció d’algunes millores importants per part del nou règim, com el subsidi familiar (1942), que permetia augmentar el sou en funció de la grandària i la composició de la família, o l’assegurança obligatòria de malaltia, creada el 1944, però amb una cobertura molt limitada en la seva etapa inicial.

La manca d’abastiment va ser un altre problema que s’aguditzà durant aquells anys. La falta d’aliments es va fer crònica com a conseqüència de la insuficiència de la producció, però sobretot de les mesures governamentals que fixaven els preus dels productes de primera necessitat. El resultat van ser les cartilles de racionament i el mercat negre —popularment conegut com estraperlo—, que no evitaren ni de bon tros que la gana tornés a fer acte de presència.

Sobretot entre aquells —i no eren pas pocs— que s’havien quedat sense feina a causa de les represàlies laborals aplicades en acabar la guerra. La fam aguditzà l’enginy popular i van sorgir tot de cançons i acudits que reflectien aquesta situació d’escassetat. Les pel·lícules que es projectaven a Barcelona el 1946 serviren, per exemple, per a designar

aquells aliments tan desitjats com impossibles de trobar: Suspiros de España, era l’oli; La bien pagada, les patates; Una pareja invisible, el cafè i el sucre; o Éxtasis fugaz, el pernil. D’altra banda, el racionament i l’estraperlo comptaven amb un parenostre que deia així: “Padre nuestro que estás en Madrid y que te llamas Franco, que no nos das pan blanco. Hágase tu voluntad y no la de Abastos y perdona nuestras deudas, así como nosotros perdonamos a los ladrones que nos están robando”.

Les condicions de treball van ser, també, molt dures aquests anys. Bona part de les conquestes laborals aconseguides pels obrers durant els anys vint i trenta van ser anul·lades i deixaren els treballadors sense instruments legals de defensa, amb l’excepció del nou sindicat vertical, que a la pràctica servia més els interessos dels empresaris que no pas els dels treballadors. L’ampliació de la jornada laboral a quaranta-vuit hores setmanals, les hores extres o l’anomenada “prestación personal a favor del Estado”, que

BA R C E L O NA , C I U TAT I T R E BA L L

la mayor parte de los productos manufacturados, subieron vertiginosamente. No había posibilidad de un aumento de salarios. Cualquier petición un poco apremiante podía traer aparejado el calificativo de rojo para el solicitante. A esto hay que añadir la escasez de alimentos que, en dicha época, nunca fue una verdadera escasez, sino un encarecimiento excesivo de estos alimentos que habían de adquirirse de estraperlo. Hicieron que la vida se volviera extremadamente difícil para los trabajadores”.

Finalment, la falta d’habitatge es va convertir també en un problema greu que contribuí a deteriorar el nivell de vida d’una part molt important de la població. La construcció de nous habitatges va sofrir un descens espectacular, el qual se sumà al produït durant els anys de guerra. Si en el quinquenni 1931-1935 s’havia construït una mitjana anual de 13.471 habitatges, entre 1940 i 1955 la construcció es reduí a 7.508, fet que significa una caiguda del 45%. L’explicació té a veure amb el cost dels materials, el baix poder adquisitiu de la població i la política de congelació de lloguers, cosa que dugué al bloqueig del mercat de l’habitatge i la desincentivació de la inversió en el sector. Però la gravetat d’aquesta

BAR CELONA, CIUTAT I TRE BA L L

situació prové de la seva coincidència amb un creixement demogràfic de quasi un 30% a Barcelona, la major part del qual generat per una nova onada immigratòria. Entre 1940 i 1955 arribaren a Catalunya mig milió d’immigrants, i la major part s’instal·laren a Barcelona i els voltants. Aquests immigrants, que fugien de la misèria de l’Espanya rural i buscaven la supervivència en la mítica Barcelona, es trobaren amb una ciutat que estava sota mínims i que tenia un dèficit enorme d’habitatges. El resultat va ser una extensió sense precedents del fenomen del barraquisme.

D’altra banda, la política autàrquica afectà més directament l’economia productiva. L’aïllament exterior va aturar durant quasi vint anys el creixement industrial que s’havia experimentat en el primer terç del segle. La falta de subministraments bàsics, com primeres matèries i maquinària, afectà molt intensament una economia com la barcelonina, que es basava en una indústria de béns de consum i intermedis que depenia molt de les importacions.

L’escassetat de primeres matèries va ser un llast que obligà les empreses al tancament temporal i a treballar molt per sota de la seva capacitat productiva. Per pal·liar aquesta escassetat, les autoritats establiren el sistema de cupos, pel qual s’assignava a les empreses, en funció de la importància del producte que fabricaven i de la seva capacitat de producció, una quantitat determinada de les primeres matèries que necessitaven. Aquest sistema, que es prestava a tot tipus de picaresca, potencià el mercat negre i va ser l’origen d’importants fortunes entre els que pogueren aprofitar-se de la corrupció que imperava al voltant dels “cupos, guies de transport, divises clandestines o llicències d’importació”. La Diagonal reflectí aquesta nova riquesa social, perquè, com afirma Paco Candel, s’omplí de “cabarets y salas de fiesta en los que los estraperlistas tiraban a manos llenas el dinero fácilmente ganado”. Però també va ser un instrument que el govern utilitzà per afavorir, per raons polítiques, la deslocalització industrial, ja que atorgava els Cupos i llicències solament a aquelles empreses que acceptaven instal·lar-se fora de Catalunya. Les restriccions en la importació de maquinària i components, d’altra banda, provocaren l’obsolescència tecnològica de les empreses bar-

Barcelona al segle xx: de ciutat industrial a metròpoli de serveis

significava treballar unes quantes hores més a la setmana i cedir el guany a l’Estat, són alguns exemples d’aquestes noves condicions laborals, l’únic aspecte positiu de les quals era la prohibició als patrons de despatxar lliurement els treballadors, fet que, de totes maneres, sempre es podia camuflar amb motius polítics. Perquè, en realitat, allò que determinava les condicions de treball era que amb el nou règim les empreses tornaven a estar sota el domini absolut dels propietaris, els quals podien imposar la seva voluntat sobre uns treballadors la màxima preocupació dels quals era sobreviure. Paco Candel recollí fa anys en el seu llibre Ser obrero no es ninguna ganga el testimoniatge d’un obrer metal·lúrgic que resumeix perfectament tot el que hem descrit: “La situación durante los primeros siete u ocho años que vinieron después de la guerra fue particularmente penosa para los obreros.

Entre el elemento patronal, por el contrario, se desencadenó una verdadera euforia y optimismo. Efectivamente, mientras los salarios permanecieron bloqueados, al mismo nivel, más o menos, que en 1936, los precios, en cambio, de

21

Barcelona al segle xx: de ciutat industrial a metròpoli de serveis 22

celonines i augmentaren l’endarreriment de la indústria catalana respecte de l’europea. Aquí també actuaren criteris discriminatoris, perquè mentre que les importacions de maquinària i material elèctric per les duanes catalanes estaven estancades en els anys quaranta i creixien lentament en els cinquanta, per la resta de duanes espanyoles augmentaren considerablement durant tot el període. també la penúria energètica contribuí a l’estanca­ ment econòmic durant aquests anys. No solament hi havia moltes dificultats per a importar carbó i petroli, sinó que l’electricitat es va veure seriosament afectada per la congelació de tarifes decretada pel govern en acabar la guerra i que durà fins al 1951. Les empreses elèctriques van perdre rendibilitat i el subministrament se’n ressentí. Des de 1940 fins a 1955, Barcelona patí restriccions constants en el servei elèctric que afectaren tant les empreses industrials i els transports com el consum domèstic, i contribuïren també a deprimir encara més el nivell de vida de la població. Com a conseqüència d’això, el 1955 encara no s’havia recuperat a Catalunya el nivell de consum energètic per habitant de 1935.

L’escassetat de matèries primeres, la impossibilitat de renovar —i fins i tot reparar— la maquinària i les restriccions energètiques provocaren una important disminució de la producció i de la productivitat, sobretot en la indústria, la principal activitat econòmica de Barcelona. Amb poca demanda i sense possibilitat de millora tecnològica, l’estructura industrial de la ciutat a penes va sofrir cap variació. El procés de diversificació que s’havia iniciat en l’etapa anterior quedà pràcticament frenat, el retard tecnològic augmentà i el model industrial continuà basant-se en un ús molt intensiu del factor treball. L’abundància de mà d’obra gràcies a la immigració i la caiguda dels salaris reals contribuïren també al manteniment d’aquest model, ja que abaratiren els costos laborals. En definitiva, com ha afirmat Jordi Maluquer de Motes, aquests van ser vint anys perduts per a la industrialització a Catalunya.

Per acabar, no podem deixar de mencionar dos aspectes que contribuïren també a l’estancament econòmic durant aquests anys. Tots dos eren conseqüència, en última instància, de la decisió política del nou règim de castigar la

ciutat vençuda. L’un va ser l’escassetat de la inversió pública.

La presència a Barcelona de l’Institut Nacional d’Indústria (INI) hi va ser molt escassa. La decisió governamental d’afavorir la creació de grans empreses d’interès nacional allunyava la seva localització d’una ciutat l’estructura industrial de la qual es basava en la petita i mitjana empresa.

A més, la inversió en infraestructures va ser molt inferior a la de la resta d’Espanya i, en especial, a la de Madrid. Així, mentre que en el període 1945-1957 el Ministeri d’Obres Públiques espanyol invertí 71,6 pessetes per habitant en la província de Barcelona, en la de Madrid van ser 344,3 pessetes, quasi cinc vegades més. Això provocà un dèficit en infraestructures que limità les possibilitats de creixement de la ciutat i de la seva àrea metropolitana. L’altre va ser la pèrdua de capital humà que sofrí la ciutat com a conseqüència de l’exili i la repressió. Com ha posat en relleu Francesc Roca, no solament van ser polítics i dirigents sindicals, sinó també funcionaris, quadres tècnics, professionals liberals i obrers qualificats els que hagueren d’abandonar la seva feina i, molts, el seu país. I no era gens fàcil reemplaçar a curt o mitjà termini una pèrdua com aquesta. El 1949, Carles Pi i Sunyer ja deixava constància d’aquest buit quan afirmava: “Mai no serà prou d’agrair l’esforç d’aquella gent modesta i anònima —tècnics, dependents i obrers— que feren que les coses rutllessin; i dels quals, per una d’aquelles dramàtiques injustícies del món, molts hagueren d’anar-se’n, d’altres foren perseguits i condemnats, i els que se’n sortiren millor foren vistos amb recel i desconfiança”.

En definitiva, la situació per la qual travessà Barcelona i, en general, Catalunya entre el final de la guerra civil i mitjan dècada de 1950 va ser francament difícil. Aquests van ser anys de gana, misèria i por que deixaren una petjada profunda en la consciència col·lectiva de la ciutat. Això no obstant, ja des del principi de la dècada de 1950 alguns senyals semblaven anunciar un temps millor. La creació de SEAT el 1950 i la vaga de tramvies de 1951 van ser els més importants, perquè foren els prolegòmens d’una nova fase de creixement industrial i de reacció dels treballadors davant la misèria i l’opressió. Dos dels pilars sobre els quals s’assentà molt aviat la recuperació de l’economia barcelonina.

BA R C E L O NA , C I U TAT I T R E BA L L

1955-1975

Des de mitjan dècada de 1950 i fins a la mort del general Franco, la qual coincidí amb l’impacte de la crisi del petroli en el nostre país, l’economia espanyola experimentà un intens creixement. Van ser els anys del miracle econòmic, l’anomenat desarrollismo, que assentà les bases de la modernització d’Espanya. Aquest nou cicle expansiu va arrencar a la segona meitat de la dècada de 1950 i va estar impulsat per la bona conjuntura econòmica que vivia Europa en aquells moments i per la firma dels acords amb els Estats Units, que van posar fi al bloqueig internacional al règim i propiciaren un grau més alt d’obertura a l’exterior. Aquest procés culminà el 1959 amb l’aprovació del Plan de Estabilización pel qual s’adoptaren una sèrie de mesures tendents a estabilitzar els preus a Espanya i a liberalitzar les relacions comercials i financeres amb l’exterior.

Aquesta nova política econòmica va permetre restablir les condicions per al creixement econòmic. En el cas de Catalunya i de la seva capital, aquest creixement va ser especialment intens i va fer possible reprendre i aprofundir el procés de canvi estructural que s’havia vist interromput durant l’etapa anterior. Tots els indicadors macroeconòmics mostren clarament l’abast d’aquest creixement. Per al conjunt del Principat, per exemple, la població va créixer a un índex anual del 2,4%; l’ocupació, de l’1,8%; el PIB, del 6,1%, i la renda per habitant, del 3,6%. D’altra banda, el consum brut d’energia o la inversió industrial es triplicà durant aquest període. En el cas de Barcelona, les dades són més escasses, però indiquen la mateixa tendència. La capital també es beneficià d’aquesta ona expansiva que s’allargà durant dues dècades. La població augmentà en un 25% i passà d’1.403.038 habitants el 1955 a 1.751.136 habitants el 1975. Això es va deure, en part, al mateix creixement vegetatiu de la població —van ser els anys del baby boom—, però sobretot a la immigració. En aquests vint anys, arribaren a Barcelona 513.378 immigrants i, tot i que també va ser un període d’intensa emigració cap als municipis limítrofs, el saldo migratori net a la ciutat va ser de 244.161 persones.

Els problemes d’establiment que generà aquesta immigració massiva —procedent de totes les províncies d’Espanya, però especialment de les d’Andalusia, Galícia i Extrema-

BAR CELONA, CIUTAT I TRE BA L L

dura— van ser molt greus, encara que també és cert que va nodrir les files del proletariat urbà amb el seu treball en la construcció, la indústria i el transport principalment —es deia popularment que els “andalusos havien ocupat Catalunya i els gallecs la Companyia de Tramvies”–, i va fer possible que la població activa de la ciutat augmentés notablement durant aquests anys.

I no solament augmentà la població, sinó que també ho van fer el salari i la renda per habitant. Els salaris van créixer substancialment a partir de 1962, quan els efectes més durs del Plan de Estabilización ja havien passat i la nova Ley de Convenios Colectivos de 1958 començava a donar els seus primers fruits, i ho van fer en bona mesura com a conseqüència de l’augment de la productivitat i de l’acció reivindicativa dels treballadors. Per la seva part, la renda per habitant es doblà entre 1960 i 1975, gràcies sobretot a les hores extres i a la pluriocupació. Com ha assenyalat Carme Molinero, al final dels anys seixanta la jornada laboral real d’un treballador era de cinquanta-cinc hores setmanals, de les quals un 30-35% corresponien a la segona empresa on treballava. Això va ser el que va permetre incrementar els nivells de consum i explica la causa per la qual el parc automobilístic de Barcelona augmentà espectacularment aquests anys, en què passà de 48.775 vehicles el 1960 a 556.577 el 1980.

Els factors de l’èxit van venir de fora, en forma de capital, treball i tecnologia. Fora no significa necessàriament de l’estranger, ja que, com acabem de veure, la mà d’obra procedia fonamentalment de la resta d’Espanya. Però els altres factors impulsors del creixement sí que en procedien, gràcies a les mesures liberalitzants de la nova política econòmica. Aquestes permeteren, per una part, accedir sense restriccions a les primeres matèries i béns d’equip que necessitava imperiosament l’economia catalana. Això, junt amb la normalització en el subministrament d’energia elèctrica i la importació de petroli barat, impulsà la renovació tecnològica d’una indústria obsoleta que estava a punt d’arribar al col·lapse. I, per l’altra part, s’obriren les portes al capital estranger. Jordi Nadal ha afirmat amb raó que Europa entrà a Espanya abans que Espanya entrés a Europa,

Barcelona al segle xx: de ciutat industrial a metròpoli de serveis

Anys de feina

23

Barcelona al segle xx: de ciutat industrial a metròpoli de serveis 24

és a dir, abans de la integració en la Comunitat Econòmica Europea. I no és menys cert que aquesta entrada d’Europa es produí principalment per Catalunya i, en especial, per Barcelona, a causa dels avantatges que presentava en termes de localització, mercat, desenvolupament industrial i tradició històrica. Durant aquest període, els principals països inversors van ser Alemanya, França i Suïssa, mentre que els destinataris d’aquests capitals, i de les noves tecnologies que arribaren amb ells, van ser sobretot els sectors industrials emergents: farmàcia, petroli, material elèctric, electrodomèstics i transport.

Igual que el capital i la tecnologia, també els turistes arribaren de l’exterior. El turisme, que ja havia començat tímidament en l’etapa anterior, adquirí ara un caràcter massiu i es convertí en un important sector generador de riquesa. Es tractava d’un turisme de costa bàsicament, que arribava atret per l’oferta de sol, platja i preus baixos que oferia una zona com Catalunya, molt propera a l’Europa pròspera. Aquest primer boom turístic va tenir la gran virtut, com ha afirmat Anna Cabré, de revaloritzar el principal recurs natural amb què comptava el país: el litoral. Barcelona, encara que no va ser durant aquests anys una destinació habitual, hi participà activament. La capital, abans de convertir-se en un atractiu turístic de primera magnitud com ho és des de fa una dècada llarga, va ser el centre logístic i financer d’aquesta nova activitat que va donar un impuls decisiu al sector terciari i a la construcció.

Aquests factors impulsaren el creixement de l’economia barcelonina i també les transformacions que l’acompanyaren. Els protagonistes del canvi estructural que es va produir durant aquest període van ser tant la indústria com els serveis. És cert, com ha assenyalat Jordi Maluquer de Motes, que la indústria i la construcció van ser els veritables motors del creixement aquests anys. Però també els serveis adquiriren un gran dinamisme que, en el cas de Barcelona, els portà a ocupar el primer lloc entre les activitats econòmiques de la ciutat al final del període. Va ser, per tant, durant aquests anys quan Barcelona començà el procés de canvi que la convertiria en una gran metròpoli de serveis.

En el cas de la indústria, el fenomen més destacat va ser la recuperació de la trajectòria que s’havia iniciat en el primer terç del segle. Durant el període 1955-1975 es produí una veritable reindustrialització en què la diversificació avançà decididament i transformà de manera definitiva l’estructura industrial. Tots els sectors van créixer intensament, amb l’excepció del tèxtil, el qual va perdre la seva importància històrica de manera irreversible. El relleu l’agafà la indústria metal·lomecànica, que, tant en termes de mà d’obra ocupada com de valor afegit brut, passà a encapçalar la indústria barcelonina. El pes de la SEAT va ser decisiu en aquest sentit. Després del metall, les indústries que van adquirir més importància durant aquest període van ser la construcció i la química. Però, en general, tots els sectors van tenir un comportament molt dinàmic. Valgui com a exemple el de les arts gràfiques, de gran tradició a la nostra ciutat, que el 1975 exportava el 6,7% del total català, amb el llibre com a principal producte d’exportació del país. De fet, Barcelona i la seva àrea metropolitana consolidaren el seu lideratge en la indústria espanyola durant aquest període. El 1976, la província de Barcelona concentrava el 15,2% dels establiments fabrils de tot Espanya i el 20,2% dels treballadors. Dels vint-i-un sectors que componien la indústria espanyola aleshores, Barcelona ocupava, per mà d’obra utilitzada, el primer lloc en dotze, el segon en set i el tercer en un. L’únic sector en què no ocupava un dels tres primers llocs era la construcció naval. Aquestes dades justifiquen àmpliament l’afirmació de Jordi Maluquer de Motes que “la concentració metropolitana de Barcelona [era] el districte industrial ‘marshal·lia’ por excel·lència […] una autèntica ciutat de les mil indústries”.

Pel que fa als serveis, no solament van créixer durant aquests anys, sinó que van començar a assaltar el domini industrial en l’economia urbana. Gràcies a l’auge dels serveis personals i culturals, de la banca i el crèdit i del turisme, el sector terciari guanyà protagonisme. En l’àmbit provincial, els serveis hi representaven el 1975 el 41,2% quant a ocupació, i s’acostaven al 50% en valor afegit. Les dades en el cas de Barcelona no són tan precises, però tenint en compte el pes més gran que aquestes activitats tenien en les econo-

BA R C E L O NA , C I U TAT I T R E BA L L

dels serveis públics. La falta d’habitatge era un problema que s’arrossegava, com hem vist, des de 1936, però que va arribar a adquirir un caràcter dramàtic a causa de la immigració massiva dels anys cinquanta i seixanta. El 1960, l’Ajuntament estimava que el dèficit d’habitatges a la ciutat era de 62.030. Aquesta dada corresponia a un moment en què encara no s’havia produït la gran onada immigratòria dels seixanta. Per això, quan el Patronato Municipal de la Vivienda va fer els seus càlculs el 1967, trobà que hi havia 134.800 persones que vivien en zones de degradació extrema —llegiu barraques— i 113.382 que estaven rellogades, quantitats que representaven el 15% de la població total de Barcelona. Com es podia esperar en un context de bonança econòmica, aquesta situació provocà una gran expansió de la construcció. El creixement del sector en els anys seixanta i setanta va tenir, però, unes característiques especials.

Va ser una construcció desordenada, feta sense cap tipus de control urbanístic, ecològic o social, que partia del principi d’immediatesa —absorbir l’augment de població— i de la recerca del màxim benefici per al promotor —el mercat mana. Aquesta situació va ser possible gràcies a les estretes relacions que es van establir entre constructors i polítics a escala municipal sota l’empara de la Dictadura. Utilitzant com a instrument els Planes Parciales —se n’aprovaren quaranta-un a Barcelona entre 1956 i 1970—, es va conver-

tradició —iniciada amb els mítics El Siglo, Sepu, El Águila o Jorba— que s’havia anquilosat amb el pas del temps, i els supermercats, uns establiments comercials nous la denominació dels quals ja era en si mateixa sinònim d’abundància i varietat. Vázquez Montalbán va saber reflectir el que significà aquest canvi en relació amb el passat immediat: “La conciencia dolorida y superviviente de los años cuarenta y cincuenta se trueca, mayoritariamente en los años sesenta, en una optimista sensación de coparticipación en el progreso material. Se come mucho, se compra mucho, se viste mejor, se atiende a las necesidades artificiales y se encarna ese espíritu consumista en los grandes supermercados”.

Però, amb tot, la millora de les condicions de vida de la població es va veure limitada per dos problemes greus: l’accés a l’habitatge i l’escassetat i mala qualitat

tir sòl protegit o destinat a equipaments en sòl edificable.

El resultat va ser aquesta Barcelona de l’alcalde Porcioles que, com assenyalava Vázquez Montalbán, “creció a impulsos de la ley del mercado agravada por el mal gusto de una nueva burguesía, la del estraperlo, movida por el exclusivo principio filosófico de que lo que no son pesetas son puñetas”.

L’especulació i la corrupció, que convertiren el sector immobiliari en una plataforma ideal on fer grans fortunes personals, també contribuïren a aguditzar el greu problema d’infraestructures i equipaments que patia la ciutat.

Les “noves Barcelones” de la perifèria van créixer pràcticament sense equipaments socials i sense vies de comunicació amb la resta de la ciutat. Però no solament els barris de l’extraradi tenien aquests problemes. La falta d’escoles,

BAR CELONA, CIUTAT I TRE BA L L

Barcelona al segle xx: de ciutat industrial a metròpoli de serveis

mies de les grans capitals, tot apunta al fet que el percentatge de població activa que treballava en el sector s’acostava al 50%. Per això es pot afirmar que la terciarització ja havia començat a Barcelona la dècada dels setanta, just en el moment en què una part important de la indústria de la ciutat s’estava traslladant als municipis veïns i començava a configurar-se el nou cinturó industrial.

Les transformacions durant aquest període no es produïren solament pel que fa a l’oferta, ni es limitaren estrictament al terreny de l’economia. Els canvis també es van donar en l’àmbit de la demanda i van tenir importants repercussions socials. En aquest sentit, el principal resultat del desarrollismo va ser l’aparició de la societat de consum en el nostre país. L’increment de la renda i la disponibilitat més gran de béns produïts a costos decreixents per les noves empreses, que incorporaren en aquests anys les tècniques fordistes, permeteren que per primera vegada una part cada vegada més nombrosa de la població pogués accedir a uns nivells més elevats de consum. Això es va traduir en un creixement considerable de la demanda de productes com ara electrodomèstics, mobles, roba, calçat, telèfons o cotxes. Per a atendre aquesta demanda, el sector comercial experimentà una profunda transformació, la qual a Barcelona van protagonitzar els grans magatzems, com El Corte Inglés (1962) i Sears (1963), renovadors d’una vella

25

1975-2000

Barcelona al segle xx: de ciutat industrial a metròpoli de serveis

Anys d’expectatives

26

ambulatoris, parcs, transports, etc., era un fet comú al conjunt de Barcelona, una ciutat que, per exemple, ostentava el trist rècord de tenir el nombre més baix de places d’ensenyament públic de tot Espanya. Solament un de cada quatre nens anava a l’escola pública, i la resta, a la privada, controlada en gran part per l’Església. És per això que durant aquests anys sorgí a Barcelona un potent moviment reivindicatiu que, organitzat al voltant de les associacions de veïns, lluità intensament per aconseguir dignificar l’urbanisme de la ciutat des d’una perspectiva social i preservar els espais públics per a equipaments. Tot i que aconseguiren alguns èxits, la Barcelona que sorgeix en aquests anys de creixement econòmic i especulació urbanística és una ciutat caòtica i desordenada, que creix sobretot en els marges, preocupada per donar una solució immediata als nous problemes: l’habitatge i el trànsit.

En definitiva, entre 1955 i 1975 Barcelona experimentà una gran transformació econòmica. Impulsada per la diversificació industrial, el boom de la construcció i l’expansió dels nous serveis, i aprofitant la gran onada de prosperitat del món occidental, la ciutat va poder recuperar el pols creatiu del primer terç del segle i tornar a acostar-se a Europa. Finalment, després d’anys de misèria i por, Barcelona apareixia com una ciutat emergent que buscava la seva homologació europea. Una cosa que solament va poder fer-se realitat després de la mort de Franco i la fi de la Dictadura, dos fets que van fer possible resoldre la gran contradicció que, com afirmà Vázquez Montalbán, sentia cada vegada més la ciutat entre “lo que pensaba y lo que quería y lo que le dejaban pensar y expresar”.

No és fàcil sintetitzar en poques pàgines el que ha estat l’evolució de l’economia barcelonina en el darrer quart del segle xx. Aparentment, ha travessat un cicle complet de crisi i recuperació que ha consolidat de manera irreversible el canvi estructural que s’intuïa al principi dels anys setanta, i ho ha fet sota un nou marc polític caracteritzat per la recuperació de les llibertats democràtiques i de l’autogovern a Catalunya i en un context d’integració econòmica i política en les institucions europees. Han passat, per tant, moltes coses, i probablement no disposem de la perspectiva històrica suficient per a poder-les interpretar totes de manera encertada.

Vista en conjunt, aquesta etapa es caracteritza per un alentiment del creixement en comparació amb el període anterior. La població, en el conjunt de Catalunya, va créixer a un índex del 0,4% anual acumulatiu; el PIB, al 2,4%, i la renda per habitant, al 2%, xifres que estan molt per sota de les corresponents als anys 1955-1975. La causa d’aquest menor creixement cal buscar-la en l’impacte de la crisi del petroli, la qual va sumir l’economia catalana en una fase d’estancament que durà deu anys. La ràpida recuperació a partir de 1986 inaugurà una nova fase de creixement intens —solament interrompuda per una breu recessió els anys 1992 i 1993—, que va permetre equilibrar la situació i que el conjunt del període se saldés amb resultats positius en el terreny macroeconòmic. Una de les conseqüències més importants d’aquest moviment cíclic va ser justament l’aprofundiment del procés de terciarització de l’economia catalana.

Barcelona no solament participà d’aquestes tendències generals, sinó que en certa manera es podria dir que les determinà. La crisi va ser més dura, la recuperació més ràpida i la terciarització més intensa. En això hi va tenir molt a veure, sens dubte, la potenciació de la seva capitalitat gràcies a la recuperació de les institucions d’autogovern, però també el gran repte que es plantejà la ciutat per modernitzar-se i aconseguir la seva homologació a escala internacional: els Jocs Olímpics de 1992. El resultat ha estat això que és avui Barcelona: una gran metròpoli de serveis.

La crisi començà el 1975 com a conseqüència de la pujada internacional del preu del petroli i significà el final

BA R C E L O NA , C I U TAT I T R E BA L L

es va passar de 260.000 llocs de treball a 155.000. En relació amb el PIB, la indústria, que representava el 41,1% del total el 1975, va caure al 34,25% el 1985. Paral·lelament, els nivells d’atur es van disparar. Per primera vegada en el segle xx, la manca de feina es convertí en un problema greu. A Barcelona, el nombre de persones sense feina, que a penes arribava a 25.000 el 1975, es disparà fins als 125.000 el 1986, xifra que representava al voltant del 24% de la població activa de la ciutat. Evidentment, aquesta situació va tenir el seu reflex en un augment molt considerable de la conflictivitat laboral. Mentre les empreses castigades per la crisi intentaven superar-la reduint costos per la via de l’acomiadament, els sindicats, que ara ja podien actuar amb llibertat, lluitaven per evitar que els costos de la crisi caiguessin sobre les espatlles dels treballadors en forma de reducció de feina o de congelació salarial. El resultat va ser un augment espectacular de les vagues. Si el 1975 se n’havien produït 169, que havien afectat 116.095 treballadors i representat una pèrdua de 2,5 milions d’hores de treball, un any després les xifres s’havien disparat: 399 conflictes, amb 695.037 treballadors afectats i 19,8 milions d’hores perdudes. Una situació que solament va començar a moderar-se al final dels anys vuitanta, quan els nivells d’atur es van reduir substancialment (10,7% el 1991).

Durant la crisi, el procés d’èxode laboral continuà i esdevingué més intens, en especial a partir de 1980. Però,

BAR CELONA, CIUTAT I TRE BA L L

des d’un punt de vista demogràfic, allò que s’inicià llavors va ser un fenomen nou. Barcelona, per primera vegada des de 1714, començà a perdre població de manera sistemàtica. Si el 1975 tenia 1.751.136 habitants, l’any 2000 aquesta dada s’havia reduït a 1.496.266. Una caiguda molt pronunciada que va tenir dos moments àlgids: els primers anys vuitanta i la segona meitat dels noranta. Les claus del retrocés demogràfic, cal cercar-les en la reducció del creixement natural i en el saldo migratori negatiu que s’ha donat aquests anys. El primer ha estat conseqüència de l’augment dels índexs de mortalitat provocat per l’envelliment de la població, i el segon l’efecte de la marxa de molts barcelonins cap a altres poblacions properes, fins i tot fora de l’àrea metropolitana, com a resultat de diversos factors, com ara el preu de l’habitatge, la desconcentració de l’activitat econòmica o els canvis en les formes de vida, que s’han vist afavorits per les noves vies de comunicació i l’augment espectacular dels mitjans de transport, en especial l’automòbil. Aquest augment de l’emigració és el que explica el saldo migratori negatiu, perquè la immigració, que es reduí de manera notable durant els anys de la crisi, es recuperà un altre cop des del final dels vuitanta i no ha deixat d’incrementar-se fins avui, encara que amb una diferència substancial respecte al passat: la procedència dels immigrants. En els últims vint anys, la immigració ha estat bàsicament d’estrangers amb uns orígens molt diversificats: sud-americans, magribins, subsaharians, asiàtics i europeus de l’Est. En definitiva, allò que la crisi va posar de manifest van ser algunes de les greus limitacions que tenia l’economia catalana al final del període desarrollista. Com ha assenyalat Carles Sudrià, es tractava d’una economia “con un nivel tecnológico demasiado pobre, con unos trabajadores poco preparados, con unas técnicas empresariales primitivas, con unos instrumentos de política económica groseros, que […] no estaba en condiciones de afrontar ni la crisis económica internacional ni la inevitable integración europea sin unos costes económicos y sociales extraordinariamente elevados”. Si aquesta era la situació el 1975, deu anys després, com acabem de veure, no havia mi-

Barcelona al segle xx: de ciutat industrial a metròpoli de serveis

brusc del model de creixement desarrollista. El seu impacte en l’economia barcelonina va ser important en tres aspectes: caiguda de l’activitat industrial, destrucció substancial de llocs de treball i pèrdua de població. Les indústries que més van sofrir la crisi van ser justament les més intensives en treball i les que feien un ús més intens del petroli i dels seus derivats, com la del metall, la química, la tèxtil i la construcció, però en general tots els sectors experimentaren un estancament. La caiguda de l’ocupació industrial va ser notable, i també la participació del sector en el producte total. Encara que no disposem de dades centrades en la capital, les xifres per al conjunt de Catalunya marquen clarament la tendència. Així, l’ocupació en la indústria va baixar de 925.000 a 713.000 treballadors, i en la construcció

27

Barcelona al segle xx: de ciutat industrial a metròpoli de serveis 28

llorat pràcticament gens. Catalunya continuava essent la principal regió industrial d’Espanya i Barcelona la capital indiscutida, però amb una economia que tecnològicament depenia molt de l’exterior i era poc competitiva a nivell internacional, i això just en el moment en què s’estava a punt d’entrar en la fase decisiva de la integració a Europa i quan ja estava en marxa el gran canvi tecnològic que ha representat la revolució informàtica.

Però, com en altres ocasions al llarg de la seva història, Catalunya i la seva capital van saber enfrontar-se al repte. Des de mitjan dècada de 1980, la recuperació va ser un fet i va estar acompanyada, si no impulsada, per l’expansió dels serveis. La terciarització ha estat la gran transformació dels últims trenta anys i ha estat propiciada pels canvis que s’han produït a la indústria i pel creixement del sector públic. La indústria barcelonina ha experimentat, en efecte, canvis molt substancials les últimes dues dècades. D’una banda, ha abandonat massivament la ciutat i s’ha establert a la regió metropolitana i fins més enllà. De l’altra, per aconseguir una competitivitat més gran ha reduït costos amb l’externalització de tota una sèrie d’activitats que abans estaven integrades en les empreses i ha iniciat un procés de renovació tecnològica i de millora de la gestió per via de la robotització i la informàtica. Amb això ha començat a deixar de ser molt intensiva en treball —una de les seves característiques històriques— per a passar a ser-ho en capital i tecnologia. També el sector públic ha crescut de manera notable en aquests anys. Si durant la major part de l’època contemporània Catalunya, per raons polítiques, no havia tingut pràcticament un sector públic amb suficient capacitat inversora, aquesta situació s’ha corregit en gran part des del restabliment de la Generalitat el 1977. Gràcies a les institucions autonòmiques i municipals s’ha pogut augmentar de manera considerable la inversió pública i orientar-la —cosa més important— amb criteris democràtics. Amb això, s’ha aconseguit superar el dèficit d’equipaments, millorar les infraestructures i potenciar així alguns dels factors més decisius de cara al futur com són l’educació i la investigació. El desenvolupament del sector públic, a més, ha estat decisiu en el cas de Barcelona,

perquè, com que la major part de les administracions públiques es troben a la ciutat, ha contribuït al creixement dels serveis.

El gran desenvolupament del sector terciari, doncs, és la principal característica de l’evolució econòmica de Barcelona en les últimes dues dècades. Les xifres són contundents en aquest punt: si el 1975 els serveis ocupaven al voltant del 50% de la població activa de la ciutat, el 1991 donaven feina a prop del 65% i el 2001 representaven ja el 75,5%. En termes de valor afegit, les dades de 1991 mostren que ja aquest any els serveis significaven el 70% del total.

El creixement s’ha produït bàsicament en els nous sectors, com els serveis a les empreses i la producció, i en els serveis socials i públics. Com hem assenyalat anteriorment, l’externalització de gran part de les activitats que abans es feien dintre de les empreses, com el transport, l’assessoria jurídica, la logística, la informàtica, la comptabilitat, el disseny, la publicitat, la seguretat, la restauració o la neteja, expliquen el gran desenvolupament d’aquests serveis.

Darrere d’aquest procés hi havia la necessitat de reduir costos i el convenciment que el preu dels serveis integrats era molt elevat (un informe del Centre d’Estudis i Assessorament Metal·lúrgic de 1993, recollit per Francesc Roca, calculava en un 20% el que representaven aquests serveis en l’estructura de costos), motiu pel qual semblava raonable que, si s’externalitzaven, la rendibilitat de les empreses milloraria. La conseqüència va ser l’aparició de tota una sèrie d’empreses especialitzades en aquests serveis que se situaren preferentment a Barcelona, donats els avantatges que oferia pel que fa a economies d’aglomeració, infraestructures i, en molts casos, proximitat als centres de decisió de les empreses. En aquest sentit, cal tenir en compte que, segons un directori d’empreses del Foment de la Producció estudiat per Núria Benach, Barcelona concentrava el 1991 el 41% de les grans empreses catalanes, les que tenien una facturació superior als dos-cents milions de pessetes anuals. En el cas dels serveis socials i públics, el paper de les institucions i de la inversió pública ha estat, com hem assenyalat, determinant en la seva expansió. Són el sector que, junt amb l’anterior, ha generat més ocupació, com a

BA R C E L O NA , C I U TAT I T R E BA L L

l’expansió dels serveis, que són molt intensius en mà d’obra femenina, però sobretot pels canvis culturals i tecnològics que han permès canviar el rol de la dona en la família i en la societat. L’accés a l’educació, el control efectiu de la natalitat i la taylorització del treball domèstic, gràcies al que s’ha anomenat l’“habitatge electrònic”, n’han estat les claus.

La recuperació econòmica iniciada a mitjan dècada de 1980 es va veure beneficiada per la cita olímpica de 1992. La celebració de les Olimpíades va ser en ella mateixa un factor de creixement, perquè estimulà el desenvolupament de la construcció i els serveis, però també va servir per a remodelar el paisatge urbà i per a generar una nova imatge de la ciutat de cara a l’exterior, la marca Barcelona.

Des del punt de vista urbanístic, impulsà la transformació més important que havia sofert la ciutat des de l’Exposició Internacional de 1929. Gràcies a aquest esdeveniment, Barcelona s’obrí al mar, recuperà la seva façana marítima i modernitzà els seus accessos i vies de comunicació. Des de la perspectiva econòmica, a part dels seus efectes conjunturals —els quals, però, en bona part es van perdre durant la recessió que es produí després de la seva celebració—, un dels efectes més positius segurament va ser fer de Barcelona una gran destinació turística. Fins aquell moment, la ciutat comptava poc en l’oferta turística catalana, la qual havia crescut espectacularment des dels anys seixanta. Des de llavors, la capital s’ha convertit en un dels seus grans actius i genera una part gens petita dels ingressos que han fet

BAR CELONA, CIUTAT I TRE BA L L

de Catalunya la principal regió turística d’Espanya i una de les més importants del món.

En definitiva, el període 1975-2000, que s’inicià amb una crisi important, es tancà amb una notable expansió. En conjunt, el creixement va ser moderat, però va comportar transformacions importants. Bona part de les expectatives que s’havien generat amb la recuperació de la democràcia i l’autogovern s’havien complert. En acabar el segle, Barcelona s’havia normalitzat en l’aspecte polític i modernitzat en l’econòmic, comptava a Europa i podia encarar el futur amb una confiança raonable.

Barcelona al segle xx: de ciutat industrial a metròpoli de serveis

resultat sobretot del gran desenvolupament que l’educació, la sanitat i l’administració pública han tingut en la ciutat aquests anys, activitats en les quals la presència del treball femení ha estat molt important. De fet, el gran salt endavant del treball de la dona fora de la llar s’ha produït en les dues últimes dècades i ha tingut molt a veure amb el dinamisme dels serveis. És evident que a Barcelona el treball femení ha estat important durant tot el segle xx, sobretot en la indústria tèxtil, però el que es produeix ara és una irrupció massiva i molt diversificada sectorialment. Així, si el 1978 les dones representaven el 27,4% de la població activa total de la ciutat, el 2001 aquesta proporció havia ascendit fins al 45,3%. Un fenomen d’aquesta magnitud s’explica per

29

Barcelona, ciutat i treball al segle xx

La ciutat tradicional

31

La ciutat tradicional

En la dècada dels vuitanta, un conegut periodista de ràdio, Luis Arribas Castro, popularitzà la frase, referida a Barcelona, “la ciudad es un millón de cosas”. Era una manera de començar un programa de ràdio que predisposava l’audiència a escoltar les històries més variades i fins i tot estranyes que es pogués imaginar, perquè tot estava present en aquest microcosmos que era i és la gran ciutat. Barcelona, com la majoria de les grans urbs europees, ha estat durant la major part del segle xx una ciutat de contrastos, tant en el terreny social com en l’econòmic. Al costat de la ciutat fabril i proletària, també ha existit una altra molt més tradicional, herència del passat, basada en els vells oficis agraris i artesans, que s’ha resistit a desaparèixer.

En aquesta ciutat, el camp ocupava una gran part de la seva superfície i estava degudament cultivat i la platja era més un lloc de feina que d’oci.

Dintre el nucli urbà, els tallers artesans imprimien caràcter a alguns carrers i barriades complementant l’oferta de béns manufacturats amb productes que destacaven per la seva qualitat, mentre que el carrer era en si mateix un lloc de feina, un espai laboral més, amb la fàbrica i el taller, un lloc en el qual proliferaven la venda ambulant i les activitats més diverses.

Aquesta ciutat preindustrial es va anar perdent amb el pas del segle a causa del progrés i la modernització, és a dir, dels blocs de pisos i de les vies de comunicació ràpides, de l’ampliació del port i de l’aeroport, de les cadenes de muntatge i la informatització dels processos de treball, o de la irrupció massiva de l’automòbil, el nou rei del carrer. Tot i que encara queden algunes restes testimonials, avui aquesta ciutat ja és història. Però no hem d’oblidar que durant bona part del segle xx aquestes feines i aquests oficis foren la manera de viure, o sobreviure, de molts barcelonins.

32

BA R C E L O NA , C I U TAT I T R E BA L L

33 Una castanyera. Circa 1930.

Autor desconegut. AHCB-AF

La ciutat tradicional

Pagesos i pescadors: dos of icis en extinció El sector agropecuari no ha estat important a Barcelona, com no ho ha estat en cap gran ciutat del món, durant el segle xx. L’agricultura, la ramaderia i la pesca poden considerar-se activitats marginals en l’economia de la ciutat. La seva producció era molt petita i clarament insuficient per a l’abastiment de la ciutat, i la mà d’obra ocupada representava una fracció ínfima de la població activa de la ciutat. Les escasses dades disponibles mostren que la població ocupada en aquestes tasques passà de 1.996 persones el 1900 a 2.356 el 2001. Un lleuger augment quantitatiu que, amb tot, en termes percentuals significà una caiguda de l’1,3% al 0,3%. Aquestes tendències es mantingueren al llarg de tot el segle, en el qual és possible diferenciar dues fases: una d’augment del nombre d’efectius fins a mitjan dècada de 1950 (3.787 el 1955) però amb un retrocés relatiu (de l’1,3% al 0,7%), i una altra de clara pèrdua en tots dos terrenys des de llavors fins a l’actualitat.

Els anys seixanta foren, per tant, un moment clau en el canvi de fisonomia de la ciutat. Fins aquest moment, els espais oberts i els camps de conreu constituïen una part important del paisatge urbà, i l’activitat agrícola, tot i que minoritària, estava integrada en l’economia urbana. Entre el nucli històric (inclòs l’Eixample) i els barris perifèrics, les masies organitzaven la feina i el territori. En els camps que voltaven Sants, les Corts, Sarrià, Sant Gervasi, Sant Martí de Provençals o Sant Andreu, s’hi cultivaven cereals, hortalisses, arbres fruiters i farratge per al bestiar, mentre que els treballs de la sembra, la sega o la recol·lecció es feien seguint el ritme i les pràctiques tradicionals, però ja aprofitant les possibilitats tècniques que oferia el progrés industrial. L’aplicació d’adobs químics i de maquinària fou important en el Pla de Barcelona i explica l’elevada productivitat de la seva agricultura.

Tot i la constant expansió urbana de Barcelona, aquesta activitat es va mantenir amb una relativa bona salut durant bona part del segle xx. Fins i tot en alguns moments es va convertir en una solució conjuntural (una veritable feina-refugi) per a una part de la població abocada a l’atur i la gana, com va passar durant la postguerra. Això podria explicar l’augment del nombre d’actius en el sector que es produí els anys quaranta, quan bastants treballadors de la indústria i els serveis, despatxats per motius polítics de les seves empreses, es veieren obligats a buscar feina a les masies. Paco Candel va escriure en els anys seixanta aquest testimoni que en dóna fe: “Cuando mi padre fue despedido, al igual que el tío Antolín (ambos trabajaban en la cantera del Morrot en Montjuich), anduvo durante un tiempo trabajando para los payeses. Yo recuerdo que lo hizo para uno del Prat. Pasaba allí toda la semana, hacía de mozo, y los sábados por la noche retornaba a casa a pasar el domingo”.

Allò que va eliminar pràcticament l’agricultura de Barcelona va ser l’esclat de la construcció dels anys seixanta i setanta. L’edificació d’habitatges, per a poder absorbir el creixement demogràfic i eradicar el barraquisme, i la construcció de les grans infraestructures viàries van originar la fi d’una part molt important de les terres de conreu i desincentivaren la feina agrícola. Per a molts pagesos era més rendible vendre la terra en un moment d’expansió del mercat immobiliari que mantenir una

34

BA R C E L O NA , C I U TAT I T R E BA L L

Burres de la llet, propietat de Joan Font, que va obrir el negoci el 1919 al carrer d’en Robador, 49. Circa 1920.

Autor: Brangulí. ANC/Brangulí (fotògrafs)

“Cuando mi padre fue despedido, al igual que el tío Antolín (ambos trabajaban en la cantera del Morrot en Montjuich), anduvo durante un tiempo trabajando para los payeses.

Yo recuerdo que lo hizo para uno del Prat. Pasaba allí toda la semana, hacía de mozo, y los sábados por la noche retornaba a casa a pasar el domingo.”

Paco Candel, Ser obrero no es ninguna ganga

plaers de la gastronomia.

La pesca també ha estat una activitat laboral de llarga tradició a Barcelona.

De fet, l’única que, fins a l’arribada massiva del turisme, ha sabut explotar un dels millors recursos naturals de la ciutat, com és la costa. D’aquesta tradició, n’han sorgit, a més, alguns dels seus barris més simbòlics, com la Barceloneta, que ha compartit la seva originària activitat marinera amb la presència de grans empreses industrials, o Can Tunis. La tradició no ha evitat, però, que la pesca anés derivant cada cop més en el transcurs del segle cap a una activitat marginal en l’economia barcelonina. La seva importància ha anat baixant de manera inexorable fins a l’actualitat. De fet, l’única excepció a aquesta regla foren els anys de la postguerra, quan, igual que va passar amb l’agricultura, esdevingué un sector refugi per als treballadors en atur forçós. Això explica en bona mesura que el 1955 el nombre de pescadors a la ciutat pugés a 2.675, xifra que era més del doble de la que hi havia al principi del segle. Però a partir d’aquest moment la situació canvià ràpidament. La pesca és una activitat que ha viscut lligada al port i es podria dir que aquesta circumstància mateixa l’ha fet sucumbir. L’expansió de l’àrea portuària i la seva modernització a partir dels anys seixanta la deixaren sense espai i sense recursos. L’ofegaren, en definitiva, i la reduïren a la mínima expressió. El 2001, la població que treballava en el sector pesquer a Barcelona es limitava a 347 persones. El caràcter mariner de la Barceloneta

La ciutat tradicional

activitat poc rendible en un contorn físic cada cop més hostil. Aquest procés iniciat els anys seixanta ha continuat fins avui i ha convertit els pocs espais rurals que quedaven en els intersticis de la ciutat en noves edificacions. La ciutat contínua ja és una realitat i el que ens hem de demanar és a què es dediquen realment les 2.009 persones de Barcelona que, segons el darrer cens, afirmen viure de l’agricultura, la ramaderia, la caça i la silvicultura.

Potser la resposta està en aquestes últimes activitats, per bé que sembla difícil. Amb tot, la ramaderia també ha tingut històricament una presència activa a Barcelona, sobretot en l’aspecte més comercial. Van ser importants els escorxadors i les lleteries o vaqueries. Al voltant dels escorxadors es va generar feina no solament en les funcions específiques de matar, escorxar, esquarterar, etc., sinó en les auxiliars o complementàries de guardar el bestiar abans del sacrifici i portar-lo a l’escorxador. Fins a la mecanització d’aquests processos els anys vuitanta, aquestes feines eren intensives en treball i requerien espais amplis on mantenir els animals.

Una bona prova del que diem era la zona que envoltava l’escorxador municipal del carrer de Vilamarí, allò que actualment és el Parc de Joan Miró — l’Escorxador, molt a prop de la plaça d’Espanya, on hi havia un gran nombre de quadres plenes d’animals en una àrea que arribava fins a l’estació de Sants, llavors de càrrega i descàrrega de mercaderies. Les vaqueries foren una institució de barriada i van perdurar fins als anys setanta, quan la producció industrial de llet i les noves normes higièniques van fer impossible el negoci. Però durant dos terços del segle van significar una incrustació del món rural en el nucli urbà, ja que totes les lleteries tenien les vaques en estables annexos al local de venda de llet. En alguns casos, els locals eren de tals dimensions que acabaren convertint-se en restaurants, igual que bastants masies, en les dècades de 1980 i 1990, quan una nova generació de barcelonins descobrí els

BAR CELONA, CIUTAT I TREBA L L

35

Un forner a l’obrador. Circa 1930.

Autor desconegut. AHCB-AF

36 Treballadors portuaris traginen i descarreguen carbรณ. Circa 1912.

Autor: Frederic Ballell. AHCB-AF

Pagès treballant la terra als camps de la Marina de Montjuïc. 1935.

Autor desconegut. AMDS

37

Pescadors varant una barca de pesca amb l’ajuda d’una parella de bous a la platja de Barcelona (1915-1925). Autor: Brangulí. ANC/Brangulí (fotògrafs)

Pescant al mur vell de Can Tunis. Circa 1950.

Autor: Joan Potau Mir. AMDS

el van mantenir, de fet, fins a les Olimpíades, les cases de banys i els chiringuitos, i, després, la plena recuperació de les platges per a l’oci ciutadà. El de Can Tunis es va perdre irremissiblement al principi dels setanta, quan va desaparèixer el tío Nel·lo, l’últim pescador.

Dels vells of icis artesans als nous

La ciutat tradicional

El treball manufacturer de tipus artesà va tenir més sort en el segle xx que els anteriors oficis, vinculats a la terra i al mar. No solament no ha desaparegut, sinó que continua tenint una destacada presència i un notable reconeixement social. Històricament, Barcelona ha estat una ciutat amb una llarga tradició artesana, que arrenca de l’època medieval i arriba pràcticament fins als nostres dies. Això no vol dir, per descomptat, que la indústria artesana no hagi sofert transformacions en el transcurs del temps i, en especial, en el darrer segle. Ben al contrari, és evident que els oficis artesans actuals tenen característiques distintes dels antics, però també és cert que han mantingut algunes de les seves senyes d’identitat. El que ha desaparegut és l’organització gremial i moltes de les tècniques de producció tradicionals, però continuen vius l’especialització i el gust per l’obra ben feta. I és per això, perquè imprimeix un segell de qualitat, que la societat actual valora i reconeix el “producte artesà”.

Al començament del segle xx, la indústria artesana continuava essent important a quasi tota Europa. El taller i la feina a domicili eren formes d’organització de la producció que no solament coexistien, sinó que en certa manera complementaven la fàbrica. La industrialització del segle xix els havia insuflat nova vitalitat en lloc de destruir-les. Aprofitant les seves especials característiques d’especialització i fàcil adaptació a la demanda, s’havien convertit en un element de producció que destacava per la flexibilitat. A Barcelona, la seva presència era important el 1900 i va continuar essent-ho durant tota la primera meitat del segle. No hi ha xifres que permetin valorar el seu pes quantitatiu, perquè aquestes activitats no apareixen com a tals a les estadístiques, però hi eren. S’ha afirmat que el 1927 prop de la meitat dels treballadors de la ciutat estaven ocupats en petites empreses, tallers i feina a domicili, encara que aquesta dada s’ha de prendre amb precaució. En tot cas, si l’ofici ja no era el “rei” de la ciutat, almenys formava part de la seva cort. Aquesta indústria artesana era hereva de la tradició del segle xix. Estava basada en oficis tradicionals, mantenia actiu encara l’entramat professional de mestres, oficials i aprenents i ocupava una mà d’obra d’alta qualificació. De fet, responia a les demandes d’una ciutat que, en plena efervescència “modernista”, requeria una feina específica i ben feta, que anava des d’esculpir en pedra i marbre fins a fer mobles, fabricar pianos o imprimir llibres.

La transformació de la indústria artesana va començar a Barcelona durant els anys del desarrollismo, sota l’impacte de la renovació tecnològica. Tot i que amb trenta anys de retard respecte d’Europa per culpa de la política econòmica del primer franquisme, l’adopció de les noves tecnologies permeté modernitzar els tallers

38

BA R C E L O NA , C I U TAT I T R E BA L L

El pellaire. 25 de març de 1945.

Autor desconegut. AHCB-AF

amb la utilització de màquines-eina que eren susceptibles de múltiples aplicacions només amb lleugeres modificacions, i adaptar la producció en funció del tipus de demanda. D’aquesta manera, els tradicionals avantatges del sistema artesà es van veure potenciats amb l’automatització i l’especialització flexible es convertí en la principal característica d’una indústria artesana renovada, on la mà d’obra ja no s’havia format en el mateix taller, sinó que majoritàriament provenia de les escoles tècniques i de formació professional. Gràcies a això, els nous oficis s’han convertit en una forma de producció avançada i competitiva, que, des de la seva modèstia, també han contribuït a convertir Barcelona en un important districte industrial.

Al costat dels tallers artesans, a Barcelona també destacava la presència del treball domèstic, que estava molt estès en determinats sectors com la confecció, la metal·lúrgia, la fusta o el calçat. El treballador elaborava el producte a casa seva o en ínfims tallers i un cop acabat el lliurava als intermediaris per a la seva comercialització. En general, es tractava d’una feina precària, realitzada en condicions molt dures i altament feminitzada, que lògicament no deixava rastre en les estadístiques oficials. La duresa de les condiciones laborals ha dut a denominar aquestes formes d’organització de la producció com un sweating system —literalment, sistema suós—, que es caracteritzava pel fet de ser poc sensible al canvi tecnològic i per l’alt grau d’explotació de la força de treball. Es considerava normal que les jornades de treball fossin molt llargues, les condicions de salubritat i higiene molt dolentes i els salaris de misèria. Com indicava un autor del principi del segle, l’obrer en aquest tipus de sistema era “el trabajador en estado salvaje. Su oficio es un oficio detestable. Vive al día, sin capital, encerrado en un cuartucho como en un asilo, aislado de un mundo en que hace por vivir, pero en que no está verdaderamente”.

La transformació del treball domèstic va arribar els anys setanta i va ser provocada per la crisi del petroli. En aquest cas, més que transformació el que hi va haver fou un augment espectacular de la feina informal i de l’economia submergida.

La crisi portà sectors sencers a buscar la supervivència fora del sistema visible i a submergir les seves activitats, mentre que l’augment de l’atur potencià la feina a domicili. Les estratègies de les empreses per a enfrontar-se a la crisi passaren en molts casos per separar la producció de la distribució i per subcontractar tota la producció o alguna de les seves fases, en especial les més intensives en feina: així reduïen costos i evitaven conflictes laborals. El resultat va ser que en bastants sectors la producció es va fer quasi invisible, se sostragué al control fiscal i desaparegué de les estadístiques. D’aquesta manera, allò que era una activitat perifèrica de futur incert esdevingué un fenomen de gran magnitud. En el cas de Barcelona, un exemple clar de la dimensió que ha assolit l’economia informal és el que es podria denominar el “model Trafalgar”. En aquest carrer i els voltants se situen bona part de les empreses dedicades a la distribució i comercialització del sector de la confecció (majoristes). S’encarreguen de la compra a gran escala del teixit, del dis-

La ciutat tradicional

La feina a domicili i l’economia submergida

BAR CELONA, CIUTAT I TREBA L L

39

40 Enllustrador davant del Teatre del Liceu. (1900-1910).

Un venedor ambulant oferint el seu producte a la terrassa d’un cafè. (1920-1930).

Autor: Frederic Ballell. AHCB-AF

Autor: Brangulí. ANC/Brangulí (fotògrafs)

41 Venedora de loteria oferint dècims a un grup de clients. Abril de 1930.

Divendres Sant. Venedora de xerracs. 25 de març de 1932.

Autor: Gabriel Casas. ANC/Gabriel Casas i Galobardes

Autor: Josep M. Sagarra. AHCB-AF

seny dels models i del tall de la roba, la qual després distribueixen entre multitud de petits tallers i cases particulars situats normalment a l’àrea metropolitana (Badalona, Santa Coloma de Gramenet…) de la ciutat perquè facin la confecció. Després els majoristes s’encarreguen de l’emmagatzematge i la comercialització final del producte. Aquest sistema és una versió modernitzada tecnològicament i molt més complexa organitzativament de la tradicional indústria a domicili. Els principis són els mateixos, les formes distintes, més sofisticades. Però hi ha un aspecte on no s’ha produït cap millora apreciable entre la versió tradicional i la moderna: les males condiciones de treball. En aquest sentit, continua essent un sweating system, que ara utilitza sobretot mà d’obra estrangera entrada il·legalment en el país i reclosa en tallers clandestins.

La ciutat tradicional

La feina al carrer A diferència de la feina a domicili, la feina al carrer ha desaparegut pràcticament en l’actualitat. Això no obstant, durant bona part del segle xx fou una manera de guanyar-se la vida que va tenir un arrelament social important a Barcelona. De fet, en les primeres dècades del segle, el carrer era vist per les classes populars com una prolongació de la llar que podia ser utilitzat per a usos molt diversos: divertir-se, protestar, relacionar-se i, per descomptat, treballar. Els oficis que es podien exercir al carrer eren nombrosos. Hi havia blanquejadors, drapaires, cadiraires, sabaters de portal, paraigüers, fanalers, enllustradors de sabates, vigilants, serenos, barbers, estanyapaelles…, fins i tot memorialistes, personatges típics de societats amb un alt nivell d’analfabetisme, que, situats davant del Palau de la Virreina i més tard en els jardins del Dr. Fleming, redactaven, als qui contractaven els seus serveis, tots els documents que els eren imprescindibles en la vida quotidiana. I, per descomptat, prostitutes, que captaven els seus clients al carrer.

Entre els diferents oficis del carrer, el més popular fou la venda ambulant.

Aquesta era possiblement l’activitat més simple i més fàcil que s’hi podia fer, l’anella inicial de la cadena laboral. Hi recorrien tots els que no sabien o no podien fer res més i gairebé sempre era considerada com una etapa transitòria. Els professionals hi eren escassos. El fet habitual era que fossin gent sense feina o dones d’obrers amb salaris insuficients. No era, però, considerada com una feina degradant ni estava mal vista socialment, excepte entre els qui sofrien la competència deslleial d’aquests “comerciants sense llicència”. Era una manera digna de fer front a la pobresa i de guanyar-se la vida que podia evitar el recurs a activitats marginals com la prostitució o la delinqüència.

En la Barcelona del primer terç del segle xx, la venda ambulant arribà, com ha assenyalat Chris Ealham, “a formar part integrant dels hàbits locals de consum”.

En el carrer, s’hi venia de tot, productes i serveis, des d’aliments i utensilis domèstics fins a periòdics, joguines, un bon afaitat o la bonaventura. Alguns, com ens ha recordat fa poc Huertas Clavería, fins i tot realment curiosos, com la venda de llet de cabra que es munyia davant de la clienta, les cançons de moda que interpreta-

42

BA R C E L O NA , C I U TAT I T R E BA L L

Ferreria de Can Cabestany, a les Corts.

(1900-1910). Autor desconegut. AHDLC

va in situ el mateix venedor del cançoner o els crancs de l’escullera penjats d’una canya, que encara es venien en els anys setanta. I s’anunciava el gènere amb crits peculiars o fent sonar les eines pròpies de l’ofici. Era una manera primitiva de màrqueting que convertia els carrers en un gran espai sonor, tant els del centre com els dels barris. La revista Imatges es feia ressò el 1930 d’aquesta situació en clau d’humor reproduint les molèsties que causava a un veí d’un barri tranquil, lliure de tramvies i automòbils, el soroll causat pels venedors ambulants: “Passa un drapaire.

I l’esquella infame del seu carro, que no para de tocar, fa que la vostra desesperació es desbordi… I arriba el manubri que us engega, com cada dia, tots els desfiles de l’amor de la temporada. I el vetes-i-fils, i el venedor de cargols i mariscs…”

La venda ambulant proliferava, lògicament, en els moments de dificultats econòmiques, quan augmentava l’atur, i això concitava les ires del comerç establert, el qual demanava a les autoritats mà dura contra uns venedors que podien oferir els seus gèneres més barats perquè no tenien despeses generals. Aquesta situació es produí en acabar la Primera Guerra Mundial i, sobretot, al començament de la dècada de 1930, quan es començaren a notar els efectes de la Gran Depressió. Així, el

BAR CELONA, CIUTAT I TREBA L L

Revista Imatges, Anys 30

La ciutat tradicional

1931, el conflicte s’agreujà de manera seriosa, perquè la venda ambulant va créixer en proporció directa a l’atur i la tensió social pujà de grau ostensiblement a Barcelona. Comerciants i botiguers protestaren fortament i amenaçaren amb la retenció del pagament dels impostos si no es posava fi a una activitat que qualificaven de criminal. Però, tot i que augmentà la repressió sobre la venda ambulant, aquesta activitat no va desaparèixer durant tota l’etapa republicana. Com tampoc no ho va fer després de la guerra, quan, com afirmava Paco Candel a Els altres catalans en referir-se als immigrants dels anys quaranta: “Davant (la) manca de feina, molts es dedicaven a la venda ambulant de pirulins, caramels, cacauets, o a obrir portes de cotxe, a portar maletes a l’estació o a vendre tabac de puntes de cigarreta”. De fet, la venda ambulant i els oficis de carrer només van poder ser derrotats quan el creixement econòmic fou capaç de generar l’augment de la renda que va fer possible la societat de consum. Solament amb l’abundància van desaparèixer unes formes de treball que eren filles de la pobresa i l’endarreriment. A Barcelona, els venedors ambulants començaren a deixar de formar part de la vida quotidiana els anys setanta, engolits pel progrés material i la modernització urbana. Amb aquests personatges, també desapareixia la ciutat tradicional.

“Passa un drapaire. I l’esquella infame del seu carro, que no para de tocar, fa que la vostra desesperació es desbordi… I arriba el manubri que us engega, com cada dia, tots els desfiles de l’amor de la temporada. I el vetes-i-fils, i el venedor de cargols i mariscs…”

43

El noi del “colmado”. (1900-1910).

Autor: Frederic Ballell. AHCB-AF.

44

La ciutat tradicional } Pagesos

Era de la masia de Can Canals, avui desapareguda, al barri de la Verneda. Circa 1910. Autor desconegut. AHDSM Era de Can Grau, masia enderrocada on actualment hi ha els edificis Trade, al carrer de les Corts. 1913.

Autor: Rovirosa. AHDLC

45 Collita de patates als camps de Can Tetes. 1950. Autor: Rovirosa. AHDLC Descans en la recollida de blat al costat de Ca l’Anguilero, a la Marina. 1962. Autor: Joan Potau Mir. AMDS

46 Conreu en solars urbans durant la Guerra Civil. 16 de novembre de 1936.

Autor: Brangulí. ANC/Brangulí (fotògrafs)

47 Venedora de llet al carrer, davant l’església de Betlem. (1910-1920). Autor: Frederic Ballell. AHCB-AF Venedor de xais al carrer. (1945-1950).

Mercat de pollastres a la rambla de Catalunya. 23 de desembre de 1960. Autor: Pérez de Rozas. AHCB-AF

Autor: Brangulí. ANC/Brangulí (fotògrafs)

Carreter. (1910-1920).

48

Frederic Ballell. AHCB-AF

Dona amb ase davant l’Hotel Internacional. (1910-1920).

Frederic Ballell. AHCB-AF

Parada de melons al Born. (1930-1936).

49

Autor: Gabriel Casas. ANC/Gabriel Casas i Galobardes

Repartidor de vi. 18 de maig de 1945.

Autor desconegut. AHCB-AF

50

La ciutat tradicional } Pescadors

Pescadors varant una barca de pesca al port de Barcelona. Circa 1920. Autor: Brangulí. ANC/Brangulí (fotògrafs) Subhasta de peix al port de Barcelona. Circa 1920. Autor: Josep Gaspar. ANC/Josep Gaspar i Serra

51 Pescadors de Can Tunis recollint les xarxes. Al fons, les restes de la fàbrica de cartró. 1960.

Autor desconegut. AMDS

Adobant les xarxes a ca’l Tío Nel·lo, a la platja de Can Tunis. 1968. Autor desconegut. AMDS

Dones adobant xarxes al port de Barcelona. (1940-1950).

Autor: Brangulí. ANC/Brangulí (fotògrafs)

52

La ciutat tradicional } Estibadors i portuaris

Grua amb motor d’explosió moguda per dos cavalls que l’empresa Vicente Ribas va introduir al port de Barcelona el 1898. Autor desconegut. Arxiu de l’empresa Vicente Ribas Estibadors del port de Barcelona descarregant bales de cotó d’un vaixell mercant. (1930-1940).

Autor: Brangulí. ANC/Brangulí (fotògrafs)

53 Estibadors del port de Barcelona descarregant un vaixell mercant. (1915-1925).

Autor: Brangulí. ANC/Brangulí (fotògrafs)

54 Moll d’Espanya, al port de Barcelona. Velers de càrrega i descàrrega. (1920-1930). Autor: Esteve Puig Pasqual. AHCB-AF

55 Port de Barcelona: activitat al moll. Bacallaners (1920-1930).

Autor: Esteve Puig Pasqual. AHCB-AF

56

Estibadors del port de Barcelona descarregant un mercant de l’empresa Aldecoa. (1930-1940).

57

Autor: Brangulí. ANC/Brangulí (fotògrafs)

58

La ciutat tradicional } Feina a domicili

Dona cosint a màquina al costat de la llar. (1918-1928). Autor: Brangulí. ANC/Brangulí (fotògrafs) Parella treballant en el patronatge i confecció a màquina. (1918-1928). Autor: Brangulí. ANC/Brangulí (fotògrafs)

59 Grup de dones cosint en un taller de confecció. (1915-1920). Autor: Brangulí. ANC/Brangulí (fotògrafs) Treballadores a domicili lliurant i recollint la seva feina a una botiga de confecció. (1915-1925).

Autor: Brangulí. ANC/Brangulí (fotògrafs)

60

La ciutat tradicional } Feina al carrer

Venedors d’espardenyes i espolsadors. (1900-1910). Autor: Frederic Ballell. AHCB-AF Diada de la Puríssima. Fira de pessebres als voltants de la Catedral. 8 de desembre de 1934.

Autor: Pérez de Rozas. AHCB-AF

61 Venedor ambulant. (1920-1930).

Autor: Ritma. AHCB-AF

Músics ambulants tocant al carrer dels Arcs. Març-abril 1918.

62

Autor: Brangulí. ANC/Brangulí (fotògrafs)

Sastre d’escala cosint al portal del seu domicili. (1920-1930).

Autor: Brangulí. ANC/Brangulí (fotògrafs)

Homes cargolant cigarretes a un carrer del Districte V. (1930-1936).

63

Autor: Brangulí. ANC/Brangulí (fotògrafs)

Mercat de palmes. Abril de 1934.

Autor: Vives. AHCB-AF

Mossos de corda esperant clients a les Rambles. (1920-1930).

64

Autor: Brangulí. ANC/Brangulí (fotògrafs)

Mossos de corda transportant les pertinences d’un client als voltants de l’Estació de França. (1930-1936). Autor: Gabriel Casas. ANC/Gabriel Casas i Galobardes

65

Un xerraire entre badocs al Portal de la Pau. Circa 1930. Autor: Ritma. AHCB-AF

Un noi enllustrant les botes d’un client a la terrassa d’un cafè. (1920-1930).

Autor: Brangulí. ANC/Brangulí (fotògrafs)

66 Homes-anunci a la Rambla: “Sopa de nieve”, “Muy sana”, “50 céntimos el paquete”. (1900-1910). Autor: Frederic Ballell. AHCB-AF.

67 Dos homes-anunci, ben empolainats, a la Rambla: “Gran sombrerería La Alianza, calle Santa Ana, 4”. (1900-1910). Autor: Frederic Ballell. AHCB-AF

Prostitutes en un portal. (1930-1934).

68

Autor: Gabriel Casas. ANC/Gabriel Casas i Galobardes

Vista nocturna d’un carrer del “Barri Xino” de Barcelona. 5 de juny de 1930.

Autor: Gabriel Casas. ANC/Gabriel Casas i Galobardes

Un barber ambulant afaitant un home en un barri humil de Barcelona.

(1915-1920).

69

Autor: Brangulí. ANC/Brangulí (fotògrafs)

Un barber talla els cabells a un client davant de la porta d’una barraca. (1910-1915).

Autor: Brangulí. ANC/Brangulí (fotògrafs)

70 Imatges de repressió de la venda ambulant durant la República. 1932.

Autor: Josep Domínguez. AHCB-AF

71 Un grup de venedors ĂŠs escorcollat contra la tĂ pia. Circa 1930.

Autor desconegut. AHCB-AF

Parada de llibres vells al mercat dominical del Paral·lel. (1930-1935).

72

Autor: Brangulí. ANC/Brangulí (fotògrafs)

Joves venedors oferint al carrer la publicació esportiva “Campeón”.

Novembre de 1932. Autor: Brangulí.

ANC/Brangulí (fotògrafs)

“Cartas, memoriales y pagarés”.

Escrivents. (1900-1910).

73

Autor: Frederic Ballell. AHCB-AF

Memorialistes darrere la Virreina, a la plaça Dr. Fleming. Maig de 1976.

Autor: Estorch. AHCB-AF

74 Enllustrador a la Rambla. 1981. Autora: Estela Cometta. AHCB-AF Músic de carrer a la Rambla. 1983. Autora: Estela Cometta. AHCB-AF

75 Fotògrafa a la Rambla de Santa Mònica. 1983.

Autora: Estela Cometta. AHCB-AF

76

Fira de Santa LlĂşcia, davant de la Catedral, on es fa cada any pels volts de Nadal. 2000. Autor: Rafael EscudĂŠ

77

Barcelona, ciutat i treball al segle xx

La ciutat fabril

79

La ciutat fabril 80

Barcelona ha estat durant la major part del segle xx una ciutat industrial.

Així ha estat reconegut tant en l’àmbit nacional com en l’internacional, i un bon testimoni en són els nombrosos edificis fabrils que constitueixen actualment un important patrimoni industrial que és necessari preservar, perquè forma part de les seves senyes d’identitat. De fet, les fàbriques han estat un component essencial de la imatge de Barcelona des del començament del segle xx. Ja el 1907, quan es van produir els primers intents de promocionar la ciutat com a enclavament turístic, una de les iniciatives que es van impulsar fou la publicació d’uns àlbums titulats Barcelona, artística e industrial, en els quals la imatge que es mostrava de la ciutat era una combinació d’història i economia que posava en relació el passat amb el futur. Poques ciutats europees podien en aquells moments fer el mateix.

Aquest caràcter de Barcelona com a “empori industrial”, que es consolida durant la primera meitat del segle xx, ve, però, de lluny. La ubicació de la indústria en una població determinada té normalment molt a veure amb la història, i el cas de Barcelona no és una excepció. Sense necessitat de remuntar-nos a la important presència dels gremis artesans des de l’època medieval, la indústria moderna arrenca al final del segle xviii amb la manufactura d’indianes (teles de cotó estampades) i es desenvolupa durant tot el segle xix sobre la base d’una indústria tèxtil potent que adopta els avenços tècnics i organitzats de la primera revolució industrial i que és capaç d’incentivar les noves indústries, com la química i la metal·lomecànica. Aquesta indústria, que estimula el creixement demogràfic i econòmic de la ciutat i que contribueix a configurar el seu paisatge urbà durant el segle xix, constitueix una herència fonamental que facilitarà el procés de diversificació i canvi estructural que caracteritza el desenvolupament industrial de Barcelona en el segle xx.

L’estructura industrial de la ciutat, doncs, es transforma profundament a mesura que avança el nou segle com a conseqüència de l’aparició i el creixement de les indústries lligades a les noves energies i formes d’organització de la producció i del treball que sorgeixen amb la segona revolució tecnològica.

La ciutat del cotó va deixant pas a la ciutat del metall i de la química, de les arts gràfiques i dels materials de construcció. Unes indústries amb unes necessitats d’espai molt més grans que les de les fàbriques tèxtils tradicionals, cosa que les obliga a instal·lar-se a les àrees perifèriques de la ciutat, on el preu del sòl és més baix que al centre urbà. La continuïtat d’aquest procés acabarà originant la formació del cinturó industrial quan, a mesura que la ciutat creixi i converteixi les zones industrials de la perifèria en nous barris residencials, les indústries s’instal·lin en les poblacions properes i es constitueixi allò que es coneix com l’àrea metropolitana de Barcelona. La ciutat esdevindrà així l’eix vertebrador de tota una regió industrial.

BA R C E L O NA , C I U TAT I T R E BA L L

81 Sala de filats d’una indústria tèxtil. (1930-1936). Autor: Brangulí. ANC/Brangulí (fotògrafs)

La ciutat fabril

Del tèxtil a l’electrònica: la diversif icació de la base industrial

82

Al principi del segle xx, la indústria barcelonina estava molt polaritzada al voltant del tèxtil i, en especial, del sector cotoner. El 1905, la indústria tèxtil i de la confecció donava feina a gairebé 55.000 treballadors, els quals representaven el 52,6% del total de la mà d’obra industrial de la ciutat. Un percentatge que, encara que era una mica inferior al que havia predominat durant la segona meitat del segle xix, justificava plenament el nom de “cotonòpolis” amb què es coneixia Barcelona. No era, per descomptat, l’única indústria de la ciutat, però sí la que dominava de manera aclaparadora la seva estructura industrial. De la resta d’indústries presents a la ciutat, segons el cens obrer de 1905 elaborat per l’Ajuntament, solament la metal·lomecànica s’acostava als deu mil operaris, mentre que sectors com el químic, el paper i arts gràfiques, la fusta, l’alimentació o el del vidre i ceràmica quedaven clarament per sota d’aquestes xifres. La Barcelona industrial del principi de segle era, per tant, una ciutat que, tot i que ja havia iniciat un procés de diversificació de la seva base productiva, mantenia encara moltes de les característiques pròpies de l’urbs fabril del segle xix, en la qual les fàbriques tèxtils mogudes per la força del vapor constituïen el seu principal signe d’identitat.

Aquesta situació, però, començà a canviar molt aviat. Durant el primer terç del segle, l’important creixement de la indústria barcelonina —la mà d’obra ocupada passà de 105.000 treballadors el 1905 a 165.000 el 1930— anà acompanyat per un clar procés de canvi estructural. Si en termes absoluts tots els sectors industrials augmentaren els seus efectius, en termes relatius hi va haver novetats molt significatives que mostraven ja la trajectòria que seguiria la indústria barcelonina durant el segle xx: d’una banda, el retrocés progressiu de la indústria tèxtil, i, de l’altra, l’ascens continuat de les indústries de béns de producció com la metal·lúrgica i la química, dintre d’una estructura industrial cada vegada més diversificada, en la qual destacava també la creixent importància de sectors com els d’arts gràfiques, alimentació i materials de construcció. Així, mentre que l’ocupació en el tèxtil queia fins al 42% del total, el metall, que ascendia fins al 23%, ja es perfilava com el nou motor de la indústria barcelonina. En això, hi van tenir molt a veure la presència del capital estranger i la posada en marxa dels projectes per a generar energia elèctrica, que permeteren impulsar el creixement de la ciutat i els nous mitjans de transport urbà. La inversió estrangera directa es va dirigir sobretot cap a les noves indústries, com la química, l’energia o l’automòbil, i als serveis urbans, com l’aigua i els transports. Empreses com Siemens, Solvay, Olivetti, Nestlé o Ford, per citar solament algunes de les més conegudes, s’instal·laren a Barcelona aquests anys. Al mateix temps, l’electrificació va fer passes de gegant gràcies a la creació d’empreses, algunes participades també per capital estranger, com Energía Eléctrica de Cataluña o Riegos y Fuerzas del Ebro. Aquesta última, més coneguda com La Canadenca, va ser l’origen del holding Barcelona Traction, Light and Power, el qual, impulsat per l’enginyer nord-americà Frank S. Pearson, aconseguí el control del mercat elèctric barceloní.

BA R C E L O NA , C I U TAT I T R E BA L L

indústries que, entre 1955 i 1975, visqueren un període de gran expansió. La química, estimulada pel sector farmacèutic i el de la perfumeria, es convertí en la tercera indústria de la ciutat. El paper i les arts gràfiques confirmaren la seva marxa ascendent en el transcurs de tot el segle, i consolidaren, amb gairebé 28.000 treballadors ocupats, el domini de Barcelona en el món editorial espanyol. Una cosa semblant s’esdevingué amb la indústria agroalimentària, que va créixer gràcies a la substancial millora en els nivells d’ingressos de bona part de la societat barcelonina durant els anys seixanta i que el 1970 donava feina a gairebé 21.000 treballadors. I també amb sectors que, com el del ciment i materials de construcció o l’energètic (aigua, gas i electricitat), es beneficiaren clarament de la gran —i caòtica— expansió urbanística de la ciutat en el període de l’alcalde Porcioles.

Una manera gràfica d’entendre el canvi en el lideratge industrial que es produí a Barcelona i, de fet, a Catalunya durant aquests anys és a través de la història de dues de les empreses més representatives dels sectors líders: La España Industrial en el cas del tèxtil i SEAT en el del metall. No són, evidentment, les úniques societats que constitueixen una part destacada de la història empresarial de la ciutat: els noms de Fabra i Coats, La Maquinista Terrestre y Marítima, Rivière, Macosa, Hispano Suiza, Damm, Laboratorios Uriach, FECSA o Catalana de Gas i Electricitat, per citar-ne solament unes quantes, són alguna cosa més que part integrant del paisatge industrial de Barcelona. Però sí que són les que poden mostrar més bé les trajectòries divergents seguides per les dues principals indústries de la ciutat en la segona meitat del segle xx. Com assenyalaven Jaume Fabre i Josep M. Huertas, que recollien el testimoniatge d’un obrer barceloní, treballar a La España Industrial els anys quaranta era com treballar a la SEAT els setanta, és a dir, a l’empresa més emblemàtica de la ciutat en cada un d’aquests moments.

La ciutat fabril

Després del parèntesi de la guerra civil i l’autarquia, aquestes tendències reaparegueren els anys del desarrollismo. Des de 1955 i fins a mitjan dècada dels setanta, la indústria no parà de créixer a Barcelona. El 1970, el nombre de treballadors ocupats en les diferents branques industrials s’acostava als 250.000, possiblement la xifra més alta d’ocupació industrial assolida mai a la ciutat. La seva distribució sectorial mostrava també de manera nítida el relleu que s’havia produït en el lideratge industrial. Per primera vegada, i com a conseqüència de l’intens creixement que es produí els anys seixanta, la indústria metal·lomecànica superà, tant pel que fa a ocupació com a valor afegit, la tèxtil. I ho feia, a més, de manera espectacular. La mà d’obra ocupada era gairebé el doble —103.000 persones davant 53.000—, quan quinze anys abans encara es trobava notòriament per sota, mentre que el valor afegit brut (en aquest cas referit al conjunt de la província de Barcelona) estava ja onze punts percentuals per sobre —31% davant d’un 20%—, una diferència important que encara és més notable si tenim en compte que el 1955 el tèxtil representava el 47% i el metall l’11%. Així, la indústria metal·lomecànica passava a ocupar el primer lloc en el rànquing barceloní, alhora que el sector tèxtil confirmava la seva irreversible decadència.

Però l’auge del metall, basat en gran mesura en l’important desenvolupament del sector automobilístic gràcies a l’empresa SEAT, va anar acompanyat pel d’altres

BAR CELONA, CIUTAT I TREBA L L

83

Postal “S.C. 3937-Barcelonesa Electricitat (Gràcia)”. (1900-1910).

Autor: Studio Photographic A. Mas. AHCB-AF

La ciutat fabril

El 1947, La España Industrial celebrà el seu centenari i ho va fer en un ambient d’eufòria i satisfacció, tant per la victòria encara pròxima de les tropes del general Franco, triomf que havia permès restituir l’empresa als seus propietaris legítims després d’haver estat col·lectivitzada durant la guerra civil, com per les bones perspectives de negoci que s’obrien un cop comprovat que gràcies a “la habilidad y eficacia de algunos elementos técnicos y adictos, que consiguieron llevar la nave de la mejor manera, en ausencia del capitán, […] nuestra fábrica salió milagrosamente indemne” del desastre de la guerra i va poder reprendre immediatament l’activitat.

De fet, va ser, com s’assenyala en el Libro del Centenario, “uno de los primeros establecimientos de Barcelona que dio a todos el ejemplo, haciendo que sus chimeneas humeantes anunciaran, con la elocuencia de los hechos, que la normalidad se había restablecido y que el trabajo se había reanudado”.

Aquestes expectatives es veieren defraudades molt aviat i l’empresa entrà en un llarg declivi que es va acabar amb el tancament definitiu el 1981. Però l’any del centenari res no feia presagiar aquest trist final. L’empresa culminava en aquell moment una llarga història que, amb les oscil·lacions conjunturals, es pot considerar que va tenir èxit. Des de la seva creació el 1847 pels germans Muntadas, La España Industrial era la principal empresa tèxtil del país i la seva fàbrica del barri de Sants va esdevenir un lloc de visita obligada per a tots els reis i caps d’estat espanyols durant les seves estades a Barcelona. Amb una plantilla que oscil·lava entre els 1.500 i els 2.000 treballadors, era considerada com un model de gran empresa en un sector com el tèxtil en el qual predominava el minifundisme empresarial. Per tot això, el futur que se li presentava un cop acabada la guerra civil de 1936-1939 era prometedor. El 1947, l’empresa semblava estar en el seu millor moment: havia ampliat el capital a vint milions de pessetes, havia construït més naus, donava feina a 1.892 obrers i el seu director, Josep M. d’Albert i Despujol, baró de Terrades, acabava de ser nomenat alcalde de Barcelona.

Les dificultats, però, van començar aviat. El 1962 es produí ja la primera reducció de plantilla, la qual anà seguida de sis més (1965, 1969, 1972, 1977, 1979 i 1980), a part de dues suspensions de pagaments (1978 i 1980), fins a la liquidació definitiva d’activitats el 1981. En aquell moment, la fàbrica, que s’havia traslladat a Mollet el 1972 per intentar rendibilitzar els terrenys de Sants, a penes donava feina a cent treballadors. En el seu declivi es combinaren factors tant externs com d’ordre intern, perquè a la crisi general que afectava la indústria tèxtil a Catalunya s’hi afegiren importants deficiències en la gestió dels seus directius, els quals no saberen o no pogueren emprendre un pla de viabilitat que evités la pèrdua de competitivitat d’una empresa obsoleta tecnològicament i amb una plantilla excessiva. Uns problemes que sortiren a la llum justament quan la indústria barcelonina travessava la seva etapa de desenvolupament més brillant, en la qual aviat destacaria amb força la nova empresa estrella del sector emergent: SEAT. La Sociedad Española de Automóviles de Turismo (SEAT) va ser creada per decret governamental el 1949 i es constituí formalment un any després, amb un capital inicial de sis-cents milions de pessetes subscrit en un 51% per l’Institut Nacional d’Indústria (INI), un 43% per un grup financer integrat pels sis grans bancs

84

BA R C E L O NA , C I U TAT I T R E BA L L

que durant dues dècades permetria al país entrar en la senda del desenvolupament.

D’això, sens dubte, se’n beneficià l’empresa, però també és cert que aportà la seva contribució al creixement col·laborant de manera decisiva en la motorització de la societat espanyola. El 600 va ser la clau de l’èxit. Era el primer automòbil de veritat —“con motor de coche, frenos que frenaban, puertas que cerraban y hasta con calefacción”, en paraules de Manuel Garriga— a l’abast de les classes mitjanes espanyoles. És per això que en els pocs més de quinze anys que durà la seva producció (19571973) se’n van vendre 800.000 unitats i que la seva imatge va quedar com a símbol de l’expansió econòmica i del canvi social dels anys seixanta, és a dir, d’allò que s’ha denominat el desarrollismo. El 600 convertí la SEAT en la primera empresa no solament de Barcelona, sinó de tot Espanya. El 1977 donava feina a 32.140 treballadors, produïa 353.329 vehicles i n’exportava el 19,2%. A mitjan anys setanta, culminava així una fase de gran creixement, en la qual l’empresa no solament destacà pel seu compte de resultats, sinó també pel fet d’haver estat pionera en la introducció dels sistemes de producció en sèrie.

Però els anys setanta també foren l’inici d’una etapa de dificultats per a la companyia. Afectada per la crisi del petroli i l’augment de la competència, el 1974 l’empresa començà a perdre quota de mercat, acumulà pèrdues i s’endeutà. Durant una llarga dècada els problemes s’acumularen i posaren en perill la seva continuïtat. FIAT abandonà l’empresa el 1980 i l’INI es va veure obligat a buscar sponsors per a garantir el seu futur. Finalment, la solució va arribar amb Volkswagen, societat que comprà l’empresa el 1986 i hi aplicà àmplies mesures de reestructuració. Una intensa reducció de plantilla (passà a 12.896 treballadors el 1996), el trasllat de les instal·lacions a la nova fàbrica de Martorell, la millora tecnològica (robotització) i la introducció

La ciutat fabril

espanyols i el 6% restant per la FIAT italiana. Aquesta “empresa nacional”, que naixia amb voluntat de convertir-se en emblema del nou règim franquista, construí les seves instal·lacions a Barcelona en els primers anys cinquanta i començà la producció del seu primer cotxe —el model 1400— el 1953. Tot i que la decisió de localitzar la fàbrica a la ciutat comtal s’adoptà sota la pressió de la FIAT i en contra de l’opinió dels dirigents de l’INI, hi havia poderoses raons d’índole econòmica que ho aconsellaven així. Barcelona havia estat des de principis de segle la capital de la indústria automobilística espanyola. Gràcies a les iniciatives d’empresaris autòctons (prop de quaranta entre 1898 i 1935), que crearen empreses capdavanteres com Hispano Suiza o Elizalde, i a l’establiment a la ciutat d’algunes de les principals companyies automobilístiques americanes —Ford i General Motors—, Barcelona s’havia convertit, com ha assenyalat Jordi Catalán, en un veritable “districte industrial de l’automòbil”, perquè no solament hi eren presents les empreses fabricants de cotxes, sinó també les auxiliars que produïen components. Per això, la capital catalana reunia el 1950 les condicions necessàries per a acollir amb garanties d’èxit la nova empresa: coneixement tecnològic, força de treball qualificada i un sòlid teixit industrial, a més de comptar amb un port important i ben comunicat que disposava d’importants terrenys que havien estat declarats zona franca, cosa que permetia importar maquinària i components sense pagar drets de duana.

La creació de SEAT coincidí amb l’inici del cicle expansiu de l’economia espanyola

BAR CELONA, CIUTAT I TREBA L L

85

La ciutat fabril

dels nous sistemes de producció ajustada (just in time) i també l’èxit comercial del model Ibiza, permeteren recuperar econòmicament l’empresa i iniciar un nou període d’expansió. El 2000, la producció arribava a 516.146 vehicles, la plantilla havia augmentat fins a 15.003 treballadors i les vendes superaven el bilió de pessetes.

Al principi del nou segle, SEAT ja no era la primera empresa industrial espanyola, per bé que continuava ocupant un lloc destacat en el rànquing nacional. El preu de la seva supervivència fou, com el d’altres moltes empreses, ser adquirida per una multinacional europea i traslladar les seves instal·lacions fora de Barcelona. Però, a diferència de La España Industrial, la SEAT no solament no va desaparèixer, sinó que continua essent avui dia un referent de la indústria barcelonina i catalana.

El cas de SEAT és il·lustratiu del que va ser l’evolució industrial de la ciutat durant el darrer quart del segle xx, període en el qual es va produir una profunda reestructuració com a conseqüència del desenvolupament del sector serveis (públics i privats) i del trasllat de les activitats industrials fora del nucli urbà. Barcelona ha perdut protagonisme industrial, però més en termes quantitatius que qualitatius. Entre 1970 i l’any 2000, la població industrial de Barcelona va sofrir una caiguda espectacular: es va reduir pràcticament a la meitat en passar de 250.000 a 128.000 treballadors, en una tendència descendent que ha continuat fins avui.

Aquesta pèrdua d’actius laborals ha estat acompanyada per la consolidació d’una estructura industrial molt diversificada en la qual han guanyat protagonisme els sectors d’alt contingut tecnològic. Per al conjunt de Catalunya, les indústries dominants l’any 2000 (en termes de valor afegit brut) eren la metal·lomecànica (34,7%) i la química (20,2%), seguides a distància per alimentació i begudes (10,8%), paper i arts gràfiques (9,4%), tèxtil, confecció i calçat (8,7%) i energia (7,3%). Encara que no disposem de dades precises per al cas de Barcelona, tot fa pensar que no s’allunyava molt d’aquest patró, sobretot per la important presència a la ciutat d’indústries com l’electrònica, inclosa en el sector del metall, i la farmàcia, en el de la química. Tant en un cas com en l’altre, la comarca del Barcelonès i en especial la mateixa capital concentraven els anys noranta un elevat percentatge de les seves activitats. Hi estaven instal·lades el 60% de les empreses farmacèutiques i el 40% de les electròniques existents a Catalunya. Però aquestes eren indústries menys intensives en treball que en capital i tecnologia. Les que ocupaven molta mà d’obra i les que requerien un gran espai per a ubicar les tecnologies de producció en sèrie s’havien anat desplaçant des del final dels anys seixanta fins a les poblacions de l’àrea metropolitana de Barcelona.

Aquesta tendència, que s’aguditzà amb la crisi del petroli que afectà molt durament les indústries tradicionals entre 1975 i 1982, és la que explica, junt amb l’intens procés d’externalització (subcontractació fora d’activitats productives i, sobretot, de serveis que abans es realitzaven a l’interior de les empreses) que es produí els anys vuitanta i noranta, la caiguda de l’ocupació industrial a la ciutat.

Ara bé, la ciutat no va perdre en tot aquest període el seu paper d’eix vertebrador de la indústria instal·lada en la seva regió metropolitana. No solament perquè concentrà bona part de les empreses especialitzades a oferir aquells serveis que abans estaven integrats en les grans empreses industrials, sinó sobretot perquè els centres de decisió estratègica —les seus socials i els òrgans de direcció i alta gestió—

86

BA R C E L O NA , C I U TAT I T R E BA L L

de moltes empreses continuaren estant ubicats en el seu centre urbà, o hi tornaren a estar, i perquè una part substancial de les noves empreses que utilitzaven tecnologia punta i personal d’alta qualificació s’instal·laren a la ciutat. En aquest sentit, escau de destacar el sector de la informàtica i les telecomunicacions (telemàtica), base material de la societat del coneixement, que el 2001 donava feina a gairebé vuit mil persones i era un dels que més invertien proporcionalment en investigació i desenvolupament: 850 milions d’euros anuals. En definitiva, Barcelona, tot i que formalment ja no podia ser considerada una ciutat industrial, continuava essent, en acabar el segle xx, el nucli vital d’una de les cinc regions més industrialitzades d’Europa.

El 1900, les formes d’organització de la producció imperants en la indústria barcelonina eren bàsicament les mateixes que s’havien desenvolupat durant el segle xix.

Utilitzaven una mà d’obra qualificada i jerarquitzada, formada per treballadors que dominaven el seu ofici i que, gràcies a això, exercien un cert control sobre el temps de treball, encara que treballessin amb màquines. L’organització de la producció es feia sobre la base de tallers, denominats “quadres”, que constituïen veritables seccions autònomes dintre de la fàbrica, on cada una elaborava una part del producte final. El treball hi estava organitzat generalment sobre el sistema del “preu fet”, el qual consistia a delegar el funcionament de la producció al taller en un obrer de confiança i amb coneixement de l’ofici. Aquest treballador organitzava el seu propi grup de treball, contractava els obrers, els vigilava i els pagava “per dia i per peça”; un cap de colla, en definitiva, que assumia una part de les funcions de l’empresari —reclutament, organització i control de la mà d’obra—, ja que se suposava que, per la seva experiència i pel seu propi interès, les podria executar amb més eficàcia. Com afirmaven els obrers que treballaven sota aquest sistema, “amb el preufetaire no ets pots adormir a la feina”, com ho podien fer amb un patró llunyà, el qual poques vegades veien. Aquesta forma d’organització del treball permetia una producció flexible que s’adaptava a les comandes dels clients. En aquest sentit, si augmentava substancialment la demanda, la resposta empresarial passava per l’ampliació de la fàbrica, l’adquisició de més màquines i la contractació de més obrers, o, si no es podien ampliar les instal·lacions, per l’establiment de noves plantes industrials, però mantenint sempre els mateixos principis organitzatius.

Aquest va ser el sistema que predominà en la indústria barcelonina durant tota la primera meitat del segle xx. Però no va ser l’únic. Aleshores ja es van començar a assajar algunes novetats. La més important va ser la introducció de les noves teories sobre l’organització científica del treball que l’enginyer Frederic W. Taylor havia desenvolupat als Estats Units al principi del segle. Les idees de Taylor partien de la constatació que el control que l’obrer tenia sobre el ritme de treball en el sistema tradicional de producció estimulava la seva “mandra” i era, per tant,

La ciutat fabril

Els sistemes d’organització del treball: del preu fet a la cadena de muntatge

BAR CELONA, CIUTAT I TREBA L L

87

Treballadors de la plateria Ribera, anomenada popularment Can Culleretes. Circa 1910.

Autor desconegut. AHDSM

88 Sortida de treballadors de la fàbrica de Siemens a Cornellà de Llobregat. (1915-1930). Autor desconegut. ANC/Siemens, S.A. Secció de caldereria de la fàbrica de Siemens a Cornellà de Llobregat. (1915-1930). Autor desconegut. ANC/Siemens, S.A.

89 Foto publicitària de la fàbrica Pegaso. Vista general del taller de mecanització d’òrgans pesants. (1960-1970).

Autor desconegut. AHDSA

La ciutat fabril

la causa que impedia incrementar considerablement la productivitat del treball.

Per això, les seves propostes passaven per cronometrar el temps que calia esmerçar per realitzar les feines bàsiques de cada treball, separar totalment la preparació del treball (feina de l’empresari i dels tècnics) de la seva realització (feina de l’obrer) i controlar estretament les noves pràctiques laborals a través dels contramestres i caps d’equip. D’aquesta manera, s’aconseguiria augmentar la productivitat i el rendiment del treballador, i de pas també tornar a l’empresari el control total del procés de la fabricació. Gràcies al cronòmetre, el ritme del treball tornava a ser una variable dominada per l’empresa.

El taylorisme va ser molt aviat conegut a Barcelona, però es difongué lentament durant el primer terç del segle. De fet, abans de la guerra civil hi va haver més interès teòric que aplicació pràctica dels nous principis d’organització del treball.

En un context de creixent preocupació institucional per la racionalització del mercat de treball, van sorgir les primeres iniciatives per a donar a conèixer les idees de Taylor. En aquest terreny, els enginyers hi van tenir un paper molt destacat. Foren els veritables introductors del taylorisme a Catalunya. A través d’organismes com el Museu Social (1907), la Borsa de Treball (1912), el Secretariat d’Aprenentatge (1914) i, sobretot, l’Institut d’Orientació Professional (1917), organitzaren conferències, publicaren llibres i revistes (Annals) i finançaren activitats encaminades a divulgar els nous mètodes d’organització. Hi van sobresortir personatges com Leonardo Leprevost, Valentí Camps, Josep M. Tallada, Josep Serrat, Salvador Elizalde o Guillem Müller, tots vinculats professionalment a empreses tan destacades com La Maquinista Terrestre y Marítima, Crédito y Docks, A. Elizalde o l’Electroquímica de Flix.

Ara bé, l’aplicació de la racionalització del treball sembla, per les poques dades que tenim, que va ser escassa. Entre 1915 i 1920 es realitzaren les primeres experiències dels nous mètodes en algunes fàbriques de la ciutat, entre les quals destacà l’empresa automobilística Elizalde. Foren intents realment precoços, però no impulsaren un moviment generalitzat en aquesta direcció. Ni tampoc foren l’antesala, com estava passant en altres països europeus, per a introduir el sistema fordista de producció en sèrie. El rebuig dels treballadors en va poder ser la causa. Sabem que els cronometratges en l’empresa Elizalde es feren “en días festivos y sin los obreros, a los que se supone adictos a la empresa”. També va haver-hi enginyers que no acceptaven els mètodes de Taylor, com Joan Rosich, que el 1921 afirmava: “El obrero catalán continúa teniendo un gran orgullo por un trabajo bien hecho y por saber trabajar bien. La aplicación de la doctrina de Taylor ha de parecerle […] una disminución de categoría y ha de restarle el gusto a trabajar”. Per a Rosich, el sistema de treball a preu fet vigent en la indústria catalana tenia molts més avantatges. Fins i tot després de la guerra civil, i a pesar del context repressiu, van continuar també les actituds de rebuig per part dels treballadors. En una empresa tan significativa com La España Industrial: “El cronometratge —segons explicava un obrer— va topar amb tota mena d’obstacles per part dels treballadors, i quan els vam demostrar que una teixidora podia fer anar no un teler, sol, com s’havia fet sempre, sinó dos i fins quatre a la vegada, elles feien el que calia per demostrar que allò era impossible, encara que la teoria digués el contrari”.

“El obrero catalán continúa teniendo un gran orgullo por un trabajo bien hecho y por saber trabajar bien. La aplicación de la doctrina de Taylor ha de parecerle […] una disminución de categoría y ha de restarle el gusto a trabajar.” trabajar”.

Joan Rosich, 1921

“El cronometratge —segons un obrer— va topar “Elexplicava cronometratge va topar amb amb tota mena d’obstacles perdels tota mena d’obstacles per part part dels treballadors, i quan els treballadors, i quan els vam demostrar vam demostrar que una teixidora que una teixidora podia fer anar no podia anar un teler, com un teler,fer sol, comno s’havia fet sol, sempre, s’havia fet sempre, sinó dos i fins sinó dos i fins quatre a la vegada, elles quatre a lacalia vegada, feien el feien el que perelles demostrar que que calia per demostrar que allò allò era impossible, encara que la era impossible, encara que la teoria digués el contrari.” teoria digués el contrari”.

Obrer de La España Industrial, anys 60

90

BA R C E L O NA , C I U TAT I T R E BA L L

El que acabà per vèncer totes les reticències va ser la implantació del sistema de producció “a l’americana”, el fordisme, que es produí durant els anys cinquanta i seixanta. La manera de fabricar en sèrie un producte estandarditzat a través de la cadena de muntatge va començar a principis del segle xx en la indústria automobilística nord-americana. Henry Ford va ser el primer que va aconseguir convertir una indústria d’elit, com era l’automobilística dels primers temps, en una indústria de masses, en el sentit d’oferir un producte que pogués ser comprat per milions de persones. Per a això va caldre inventar un nou sistema d’organització de la producció.

Si inicialment la novetat va ser el cotxe, amb Ford la novetat passà a ser la manera de fabricar-lo. La fàbrica fordista, basada en la descomposició de les feines, la gestió de temps, l’estandardització del producte i la cadena de muntatge, era d’una naturalesa totalment distinta de la fàbrica tradicional. El seu objectiu era la producció en massa i per a això la manera d’organitzar-se en tallers compartimentats no servia.

La nova fàbrica s’estructurava a partir de grans naus interconnectades, en les quals els mitjans de producció es disposaven en línia per facilitar l’ordre conseqüencial de les operacions, és a dir, la producció contínua o en cadena fins al muntatge final del producte.

A Catalunya, la introducció del fordisme va ser tardana i també va estar relacionada amb la indústria automobilística. No amb la de la primera etapa, sinó amb la que (res)sorgí després de la guerra civil. Concretament, va ser SEAT l’empresa pionera en l’adopció dels nous sistemes de producció en la seva fàbrica de la Zona Franca. El mesurament de temps i la descomposició de feines en la cadena de producció s’aplicaren a partir de 1957 amb la fabricació del model 600. Gràcies a això, l’empresa augmentà espectacularment la seva capacitat de producció. El 1972 s’arribà als 1.900 vehicles diaris. A partir d’aquell moment, la batalla estava guanyada. En pocs anys, les grans empreses dels principals sectors industrials seguiren la mateixa línia i durant la dècada dels setanta va ser pràcticament tot el conjunt de la indústria el que adoptà els sistemes de producció en cadena. La modernització organitzativa havia tardat a arribar, però una vegada iniciada, la indústria catalana va saber aprofitar l’etapa de creixement que l’obertura econòmica havia propiciat per posar-se ràpidament al dia, molt sovint gràcies al capital estranger.

Però des de mitjan dècada de 1970, i com a conseqüència de la crisi del petroli i de l’augment de la competència internacional, han sorgit formes noves d’organització de la producció que estan substituint el model de la fàbrica fordista.

També en aquest cas la indústria de l’automòbil ha estat la primera a posar-les en pràctica, però, d’acord amb els canvis produïts en el sector a escala internacional, no foren les empreses nord-americanes, sinó les japoneses, les seves inventores. La denominada lean production, establerta per Toyota, ha anat substituint en les últimes dues dècades el tradicional sistema de producció en massa. El seu objectiu és ajustar la producció en funció de la demanda, fabricar una àmplia gamma de productes en poc temps, amb pocs treballadors, poc espai, costos baixos i alta qualitat. Per a això, el nou sistema es basa en la desintegració vertical de la producció, l’externalització d’activitats, la robotització i la utilització de sistemes logístics just in time per a eliminar estocs i flexibilitzar la producció, així com a aconseguir la fidelització dels

La ciutat fabril

BAR CELONA, CIUTAT I TREBA L L

91

proveïdors i també dels treballadors. El toyotisme també ha arribat a Catalunya els últims anys i un altre cop SEAT ha exercit un paper important en la seva difusió. La planta de Martorell es muntà els anys noranta justament sota aquests pressupòsits.

Actualment són ja nombroses les empreses que, a Barcelona i la seva regió metropolitana, utilitzen el sistema de producció ajustada.

La ciutat fabril

De l’estr uctura laboral…

Durant el segle xx, tant l’estructura ocupacional com les condicions de treball han canviat substancialment. D’un món industrial molt polaritzat al voltant de les figures del patró i de l’obrer, s’ha passat a un altre en què els quadres intermedis han guanyat importància alhora que les condicions laborals han millorat de manera substancial. Aquest procés de canvi ha estat el resultat de molts factors, entre els quals han tingut una especial importància, per una part, les transformacions tecnològiques i organitzatives i, per l’altra, les lluites dels mateixos treballadors per a millorar les seves condicions d’existència. Gràcies a ells, el treball industrial és avui més còmode, segur i eficaç i està més ben remunerat que fa a penes trenta anys, encara que també és més complex i inestable.

La indústria és una activitat molt jerarquitzada que s’estructura en forma de piràmide, en el vèrtex de la qual hi ha l’empresari, que representa el capital, tant si és el propietari com si és un gerent a sou. Ell decideix i planifica allò que els altres realitzaran i per això arrisca els seus diners (i els d’altres). És, per tant, una figura clau. Sense ell no hi hauria indústria, com tampoc n’hi hauria sense l’obrer. Tots dos són imprescindibles, però el seu treball té una naturalesa distinta. La funció de l’empresari és dirigir, organitzar i controlar; però tant la seva figura com la seva funció han canviat notablement durant l’últim segle.

El patró tradicional de tall paternalista procedia habitualment d’una família ja arrelada en el món fabril i tenia un control directe i absolut sobre la seva empresa. Dominava bona part de les tècniques de producció, coneixia personalment la majoria dels seus obrers i tenia una presència física constant a la fàbrica, la qual dirigia des del despatx. Aquest tipus d’empresari era l’habitual en la Barcelona del primer terç del segle i el trobem tant en les petites o mitjanes empreses com en les grans. Fins i tot en els anys quaranta i cinquanta continuava havent-hi personatges d’aquest estil, com el baró de Terrades, gerent de La España Industrial, de qui els treballadors deien que era “un senyor, […] que sabia estar amb tots nosaltres, sense que ens hi sentíssim incòmodes. Ens coneixia pel nom, ens preguntava per la família”.

A poc a poc, aquest tipus d’empresari va anar deixant pas a un altre molt més distant i professionalitzat. Les noves fàbriques de la segona industrialització van portar també noves formes de direcció i gestió. Amb les grans companyies multidivisionals van aparèixer els directius assalariats, els executius, que passaren a dirigir les empreses sense ser-ne els propietaris. Propietat i direcció van deixar de ser sinònims i, en la pràctica, els gerents es van convertir en els nous empresaris. N’hi va haver molts que eren enginyers de formació i que assoliren l’èxit empresarial

92

BA R C E L O NA , C I U TAT I T R E BA L L

com els que ho van fer després de la guerra civil, buscaven sobretot guanyar-se un futur treballant en la indústria. Com ja hem assenyalat anteriorment, en general era gent d’ofici, qualificada professionalment, que treballava de manera cooperativa o integrats en equips jerarquitzats que es contractaven a “preu fet”. Per això van desplegar una intensa solidaritat tant dintre com fora de la fàbrica i foren capaços d’organitzar-se en potents sindicats i d’impulsar mobilitzacions massives en defensa dels seus interessos.

Aquesta classe obrera barcelonina del primer terç del segle no va ser, però, exclusivament masculina i adulta; també hi havia una mà d’obra considerada subalterna, integrada per dones i nens. Res de nou, per descomptat, perquè això ja era una característica del segle xix, impulsada pels fabricants per a abaratir costos i reduir conflictes. En el nou segle, però, aquests dos grups seguiren trajectòries diferents: mentre que el treball femení es reforçà fins a convertir-se en un signe distintiu del mercat laboral, el treball infantil es va anar reduint fins pràcticament desaparèixer.

Barcelona, per les característiques de la seva estructura industrial, va ser una ciutat amb una alta taxa d’activitat laboral femenina durant tot el segle xx. Les dades que hi ha són eloqüents: el 1905, les dones ja representaven un significatiu 27% del total de la població industrial, mentre que el 1930 aquest percentatge havia augmentat fins al 35,4% i el nombre de dones que treballaven a la indústria s’havia doblat. Probablement, durant el franquisme la participació de la dona en el treball

La ciutat fabril

gràcies al seu domini de les noves tecnologies. Però també la complexitat organitzativa d’aquestes societats, amb múltiples departaments i divisions, obrí les portes de l’empresariat als economistes i llicenciats en ciències empresarials. Amb això la funció empresarial s’ha democratitzat. Aquest procés de canvi també es va produir a Barcelona, per bé que amb un cert retard. Va ser sobretot en el darrer terç del segle xx quan la classe empresarial es renovà profundament d’acord amb aquestes pautes i, així, al costat dels cognoms d’il·lustre tradició en el món industrial de la ciutat, en van aparèixer molts d’altres procedents de medis socials més modestos, però que aconseguiren triomfar gràcies a la seva capacitat d’innovació i de gestió. Si el 1919 els patrons de la indústria barcelonina eren poc més de 12.000, l’any 2001 hi havia censats a la ciutat gairebé 39.000 empresaris, una bona part dels quals en el sector industrial. En vuit dècades, el grup empresarial de la ciutat s’havia triplicat i havia passat de representar el 6% del cens industrial a ser prop del 20%, un creixement important que va anar acompanyat de canvis profunds en les formes de direcció empresarial.

Si al vèrtex de la piràmide hi havia l’empresari, a la base hi havia els obrers.

Els treballadors formaven la mà d’obra que feia funcionar les fàbriques i els tallers.

Al principi del segle, l’obrer fabril de Barcelona provenia del camp i de poblacions de l’interior de Catalunya i era bàsicament un camperol sense terra, un artesà arruïnat per la mecanització o, cada vegada més, el fill d’un obrer. Molt aviat a aquestes procedències s’hi va afegir una altra que, a mesura que avançava la centúria, anà adquirint una gran importància: la immigració. Amb uns orígens laborals situats sobretot en el món rural espanyol, els immigrants que arribaren en la dècada de 1920,

BAR CELONA, CIUTAT I TREBA L L

93

Obrer manipulant una màquina talladora de ferro de l’empresa Siemens. (1915-1930).

Autor desconegut. ANC/Siemens, S.A.

La ciutat fabril

industrial disminuí de manera apreciable, ja que la població activa femenina de la ciutat el 1965 era el 25% del total, però des dels anys vuitanta la tendència s’invertí i el 2001 les dones representaven un altre cop un important 38,4% de l’ocupació industrial. Aquestes xifres mostren que Barcelona, pel que fa al treball femení, estava al mateix nivell que les principals ciutats industrials d’Europa.

Les dones treballaven en tots els sectors industrials de la ciutat. Hi havia treballs específicament femenins que reproduïen les feines domèstiques, com ara cosir, rentar o cuinar, però també feien feines dures i complexes que requerien qualificació, rapidesa i destresa en sectors industrials com el tèxtil o el metall. Més endavant van aparèixer els treballs feminitzats, com els de mecanògrafa o telefonista. De fet, en algunes indústries la participació femenina era majoritària o molt significativa.

En el tèxtil i la confecció, ja el 1905 les dones constituïen de bon tros la majoria de la població laboral (superior al 60%), i en d’altres, com la química i la del paper i arts gràfiques, la seva representació oscil·lava entre el 25% i el 40%. Com es deia el 1917, la indústria tendeix “en general a utilitzar el treball de la dona […] perquè es paga menys que el de l’home”. La causa del salari més baix no era tant el tipus de feina que realitzava com la seva consideració social. Era un treball subaltern, perquè aquest era el lloc que ocupava la dona en l’àmbit familiar i perquè estava sotmès als “cicles d’inactivitat” que imposava la maternitat. Això justificava als ulls dels fabricants, però també de molts obrers masculins, la diferència salarial i l’escassa possibilitat que tenia la dona d’ocupar llocs de responsabilitat en les empreses. I explica també el motiu pel qual eren les primeres víctimes en temps de crisi. Sempre tenien la possibilitat de tornar a les feines domèstiques, encara que això generava problemes que moltes vegades anaven més allà dels estrictament econòmics. El treball fabril donava llibertat i autonomia a la dona i perdre’l era tornar al silenci i a la submissió.

Per a moltes, “la vida en el taller era menys sacrificada que la vida dintre de casa”.

Com s’ha comprovat en les últimes dècades, gràcies al desenvolupament de noves indústries, que van ampliar substancialment les possibilitats de feina femenina, es va produir l’augment de la participació de la dona en el món laboral, fet que va obrir realment el camí per a la seva emancipació familiar i social.

Igual que les dones, els nens també han estat una mà d’obra abundant i molt barata fins a temps relativament recents. El segle xix segellà la seva incorporació a la fàbrica i això continuà durant bona part del xx, tot i els nombrosos intents de legislar contra el treball infantil. La contractació estava en mans dels empresaris i per a ells els infants no solament eren un contingent laboral barat i dòcil, sinó que formaven l’exèrcit de reserva de les empreses. Els aprenents d’avui havien de ser la mà d’obra de demà. La fàbrica era la seva escola de formació i això constituïa la part intangible del salari, cosa que justificava que el jornal fos tan baix. Però també era l’única possibilitat que tenien els nens d’adquirir un ofici, donades les dificultats per a accedir a l’escola per falta de recursos familiars. Treballar abans que estudiar era un imperatiu vital per a la gran majoria.

A Barcelona, els nens constituïen una part activa del paisatge fabril fins ben avançat el segle xx. El 1905, treballaven a la ciutat 13.500 nens i 8.800 nenes d’entre deu i catorze anys, fet que representava el 18% de la població industrial.

94

BA R C E L O NA , C I U TAT I T R E BA L L

Treballadores d’una fàbrica tèxtil a la secció de teixit. (1940-1950).

Autor: Gabriel Casas. ANC/Gabriel Casas i Galobardes

quan assoliren un notable protagonisme. No tenim dades que ens permetin valorar la seva rellevància en el terreny de la indústria urbana, però sí que coneixem el seu pes en la població activa de la ciutat des dels anys vuitanta i els números mostren que no han deixat de créixer des de llavors. El 1986, els administratius i quadres mitjans de les empreses representaven gairebé el 23% de la població ocupada de Barcelona i el 2001 havien ascendit al 30%. Si considerem el percentatge d’empleats de les empreses com un criteri de modernització, no hi ha dubte que la indústria barcelonina va fer passes importants en aquesta direcció durant les últimes dècades del segle xx.

La ciutat fabril

I eren presents, a més, en tots els sectors industrials, per bé que destacaven per la seva importància en el tèxtil i la confecció, amb gairebé deu mil, i el paper i les arts gràfiques, amb quatre mil més, seguits a certa distància per la metal·lúrgia i l’alimentació. Aquest contingent laboral constituïa gairebé el 50% de la població infantil d’una ciutat que tenia una de les taxes de matriculació de nens en escoles públiques més baixes d’Espanya. Això no tenia res d’estrany. Amb la meitat dels nens treballant a les fàbriques i tallers, durant llargues i continuades jornades, és lògic que l’escolarització fos molt baixa. Coneixem per molts testimonis gràfics i literaris que aquesta situació es va mantenir durant bastant de temps, però no disposem de dades fiables sobre el treball infantil per a dates posteriors. Sí que sabem que des de les institucions s’intentà solucionar aquest problema, sobretot durant la República, combinant la fabrica amb l’escola. Però no va ser fins als anys setanta quan començà realment a desaparèixer el treball infantil de les fàbriques de Barcelona, fruit tant de l’increment del nivell de vida de la població com de la nova legislació que establia l’escolarització obligatòria fins als catorze anys.

L’estructura laboral en la indústria no es limita a patrons i obrers. Entre els uns i els altres hi ha diverses categories de treballadors que històricament han estat anomenats empleats. Aquests treballadors es definien justament per allò que no eren: obrers. Treballadors més intel·lectuals que manuals, constituïen els “auxiliars de la producció”. Escassos a començaments del segle xx, van anar guanyant protagonisme amb la segona industrialització. A mesura que les empreses es feien més complexes tecnològicament i augmentaven en grandària, van anar sorgint noves funcions i els empresaris es veieren obligats a delegar responsabilitats. Els laboratoris, els departaments, els despatxos i oficines es van fer imprescindibles per a atendre les noves funcions: estudiar, planificar, gestionar, organitzar, controlar. Per això augmentà espectacularment el nombre de directius, tècnics i administratius, presència que eixamplà la piràmide jeràrquica i va fer més gran la distància entre empresaris i obrers. I no solament van créixer en nombre, sinó que també guanyaren estatus. Tenien salaris més alts i condicions de treball més bones, tot i que el taylorisme també els afectà i la seva estabilitat més gran a l’empresa no sempre els salvà de les oscil·lacions del mercat laboral.

A Barcelona, els empleats també adquiriren importància amb les noves indústries ja a les dècades de 1920 i 1930, però no va ser fins a l’època del desarrollismo

(Pàgina següent)

BAR CELONA, CIUTAT I TREBA L L

95

Grup d’obreres treballant en premses de la secció d’estampat i bobinatge de motors elèctrics de la fàbrica de Siemens a Cornellà.

(1915-1930). Autor desconegut. ANC/Siemens, S.A.

96

97

La ciutat fabril

…a les condicions de treball

98

Treballar en una fàbrica mai no ha estat una tasca fàcil ni còmoda. Tot i que les condicions de treball han anat canviant amb el pas del temps, durant la major part del segle passat continuaren essent molt dures. El concepte de “fàbrica-presó” encunyat en l’època de la revolució industrial continuava plenament vigent cent anys després.

De fet, solament amb l’aparició de les noves tecnologies i formes d’organització de la producció començà una transformació important que obligà a replantejar-se les formes i les condicions en què s’havia de treballar. A Catalunya, com ja hem vist anteriorment, aquesta transformació començà realment els anys seixanta i va estar acompanyada per un canvi molt important en els camps social i cultural. Si treballant menys temps i amb menys esforç s’aconseguia una producció més elevada i un salari també més alt, no solament la concepció del treball canviaria, sinó també la manera d’entendre la vida. La millora de les condicions de feina anà paral·lela a la del nivell de vida. Però aquesta millora no s’aconseguí solament gràcies al canvi tècnic.

Va ser també, i sobretot, fruit de la lluita llarga i tenaç dels treballadors per a fer valer els seus drets i reclamacions laborals. La història del segle xx és també la història dels obrers en la lluita per la seva emancipació. I una part molt important d’aquesta història es va centrar en la lluita per la millora de les condicions de treball.

Fins a la guerra civil, les condicions laborals es caracteritzaren per llargues jornades, salaris insuficients i falta de salubritat i seguretat a les fàbriques. Si, com s’ha dit, l’horari és “el principal indicador de la condició obrera”, no hi ha dubte que Barcelona era una ciutat proletària. La jornada normal de treball era de deu a dotze hores, sis dies a la setmana. Tot i que s’havia millorat en comparació amb el segle xix, encara continuava essent un horari molt llarg, que comprenia entre cinquantacinc i setanta hores la setmana, segons les indústries. Per això, durant les primeres dècades del segle xx una de les grans reclamacions del moviment obrer barceloní va ser la jornada de vuit hores. El descans dominical ja s’havia aconseguit el 1904, però per a aconseguir les vuit hores va caldre esperar la gran vaga de La Canadenca de 1919. El reconeixement legal del nou horari laboral va ser, però, més teòric que real, perquè en la pràctica la majoria dels obrers continuaren treballant una mitjana d’onze hores.

La lluita per un salari digne va ser l’altre gran repte de la classe obrera. En termes generals, per al conjunt del període, els salaris nominals augmentaren substancialment, però els preus també ho van fer. Per això, una de les queixes contínues dels treballadors i de les seves dones durant aquests anys va ser el cost tan elevat de la vida. El 1913, el jornal diari mitjà d’un obrer era d’unes quatre pessetes, mentre que el pressupost mitjà d’un matrimoni amb dos fills no baixava de les 5,75 pessetes al dia. Aquesta diferència augmentà durant els anys de la Gran Guerra, a causa de l’espectacular augment del preu de les subsistències. Segons la Monografía Estadística de la Clase Obrera de Barcelona, el 1921 la despesa mínima diària per a la supervivència familiar era de deu pessetes, quan els salaris habituals oscil·laven entre les cinc i les set pessetes. Dotze anys més tard, en plena República, la situació a penes havia millorat. El pressupost familiar mensual, calculat pel Negociat d’Estadística i

BA R C E L O NA , C I U TAT I T R E BA L L

Jove treballadora en un taller de fabricació de peces industrials. (1930-1936).

Autor: Artur Ferran i Albareda. ANC/Francesc Ferran i Brugués

Política Social de l’Ajuntament i la Unió Socialista de Catalunya, era de 385,35 pessetes, mentre que els sous mitjans dels obrers tèxtils o metal·lúrgics, que eren dels més ben pagats, a penes en cobrien el 85%. Això és el que feia indispensable que altres membres de la família treballessin, la dona i/o els fills, en una ciutat que s’havia convertit en la més cara d’Espanya.

El medi físic i l’ambient laboral no feien tampoc agradable la feina. Ben al contrari: la falta de condicions higièniques i de seguretat caracteritzaven el treball a les fàbriques. Els accidents eren molt freqüents i les conseqüències podien ser dramàtiques en una època en què els obrers no tenien cap més recurs que acudir a la beneficència. Entre 1900 i 1910, el nombre d’accidents de treball a Barcelona oscil·là entre quatre mil i sis mil a l’any. I augmentà en dècades posteriors. Però si l’accident era una conseqüència del cansament provocat per les llargues jornades i de la utilització de màquines perilloses, la falta de salubritat als tallers, anomenats significativament “quadres”, era la causa de greus malalties. En espais petits, humits, mal ventilats, amb temperatures elevades i emanacions perilloses, no és pas estrany que la tuberculosi o el tifus hi fessin estralls. Si la primera era coneguda com la “malaltia del pobre”, la segona era la “vergonya de la ciutat”, perquè es veia afavorida per la falta de serveis bàsics higiènics i sanitaris a Barcelona, en especial d’aigua corrent, i per les males condicions de l’habitatge. A aquestes malalties, s’hi ha d’afegir les derivades d’una escassa alimentació i de l’esforç físic, les quals tenien una especial incidència en la mà d’obra infantil i juvenil, molt castigada per l’anèmia i el raquitisme.

Durant aquests anys no faltaren intents de millorar aquestes condicions i de pal·liar els seus efectes més perniciosos. Institucions governamentals, algunes patronals i empreses i organitzacions socials, sobretot l’Església, van fer esforços en aquesta direcció. Però es mogueren més en el terreny de la beneficència que de la previsió, perquè responien a la concepció paternalista que, des del poder i des del seu entorn, dominava llavors les relacions laborals i socials. Solament els mateixos treballadors a través dels sindicats intentaren superar aquest marc, però en la pràctica tampoc pogueren anar més enllà d’impulsar les cooperatives de consum i les mútues obreres.

Després de la guerra civil, les condicions de feina van empitjorar notablement. Fins a mitjan dècada de 1950, la classe obrera barcelonina travessà el seu pit-

Menjador popular dels empleats i obrers del gas durant la guerra civil. (Setembre-desembre 1936).

jor moment, assotada per la fam, debilitada per la malaltia, dividida per la discriminació laboral i castigada per la repressió política. La caiguda dels salaris provocà la disminució de la capacitat adquisitiva en uns moments en què el treball es reduí com a conseqüència de les restriccions elèctriques i de la falta de primeres matèries, mentre augmentava espectacularment la immigració procedent de la resta d’Espanya. Com ha assenyalat Sebastián Balfour: “La vida de la clase trabajadora en los años cuarenta estuvo dominada por la búsqueda de alimento” i del treball necessari per a aconseguir-lo. El racionament era insuficient i el mercat negre prohibitiu per a unes economies molt precàries. Amb jornals mitjans d’entre 23 i 32 pessetes el 1950, quan una dotzena d’ous costava 29 pessetes i un quilo de pa entre 12 i 17 segons la qualitat, no és estrany que els treballadors haguessin de recórrer a les hores

La ciutat fabril

Autor: Brangulí. ANC/Brangulí (fotògrafs)

BAR CELONA, CIUTAT I TREBA L L

99

La ciutat fabril

extres i a la feina en més d’un lloc per a mantenir les seves famílies i que les empreses acabessin veient-se obligades a augmentar els sous amb extres i complements que podien arribar a representar el 50% del salari. Però també així era insuficient.

La penúria era tal, que els robatoris de material a les empreses per a revendre’l en el mercat negre eren habituals. Un obrer de La España Industrial reconeixia en els anys setanta: “A la postguerra, a causa de la fam i el salari curt, era freqüent el robatori de trossos de roba”, i Balfour afirma que fins i tot el PSUC es va veure “obligado a lanzar una campaña entre sus propios miembros contra la práctica de robar en las empresas”.

Al final dels anys cinquanta, les condicions de treball encara no havien millorat de manera substancial. La jornada oficial de vuit hores era àmpliament sobrepassada a la pràctica, perquè era normal treballar deu i onze hores diàries de dilluns a divendres i la meitat o tot el dissabte. Mentrestant, els ingressos es mantenien molt per sota de les despeses corrents de les famílies obreres. Segons la revista Vida Parroquial, davant d’unes despeses mitjanes mensuals de 3.008 pessetes, el salari del pare de família en sumava solament 1.702, de manera que el dèficit, si no es tenien altres ingressos, era de 1.306 pessetes. Per això, com afirmava Candel: “a la mayoría les trabaja la mujer […] o roban en los trabajos o tienen otro empleo luego de aquél, o les empiezan a trabajar los hijos”. Ell mateix guanyava, el 1958, cinc-centes pessetes a la setmana i concloïa que amb aquests diners “no hay manera de tirar adelante”.

Aquesta situació es prolongà encara uns quants anys més com a conseqüència de la posada en marxa del Plan de Estabilización el 1959, el qual va tenir un impacte molt negatiu a curt termini per als treballadors. Els efectes inicials del Pla foren dramàtics. El salari net va caure un 50% a causa de la reducció de dies de treball, la supressió de les hores extres, de les primes i de la feina a preu fet, alhora que l’atur augmentà i els preus continuaren la seva escalada. Candel reprodueix la conversació telefònica d’un empresari que el 1959 deia molt gràficament al seu interlocutor que: “Con esta nueva crisis el obrero tendrá que apretarse más el cinturón”. La frase es féu popular. El mateix ministre Ullastres era conegut com “la azafata”, perquè “sólo sabía poner los precios por las nubes y pedir que nos apretáramos el cinturón”.

Una conseqüència poc coneguda d’aquesta crisi conjuntural va ser l’emigració a Europa. “El año 1960 pasará a la historia —afirmava la revista Juventud Obrera—, como el año de Alemania”, i, efectivament, per a molts treballadors sense feina, la solució va ser anar-se’n a treballar a l’estranger. Candel menciona el cas d’un obrer mecànic que “de 7.000 ptas. que se sacaba al mes, entre horas, primas y trabajar exhaustivamente, ha pasado a ganar 2.500 nada más. Se quiere marchar a Francia.

Ha suprimido el vino en las comidas y la leche de los chicos. En su taller, la mayor parte de la jornada se la pasan sentados”. Però no va ser l’únic. Tot fa pensar que foren molts els que optaren per anar-se’n a França, a Bèlgica o a Alemanya. Aquest èxode, però, durà poc a Catalunya. Els efectes positius del Plan de Estabilización començaren a notar-se aviat i el treball es reprengué a les fàbriques. Amb això, Catalunya tornà a convertir-se en zona d’atracció d’immigrants procedents de la resta d’Espanya, però ara competint amb els països més industrialitzats del continent.

100

BA R C E L O NA , C I U TAT I T R E BA L L

“... de 7.000 ptas. que se sacaba al mes, entre horas, primas y trabajar exhaustivamente, ha pasado a ganar 2.500 nada más. Se quiere marchar a Francia. Ha suprimido el vino en las comidas y la leche de los chicos. En su taller, la mayor parte de la jornada se la pasan sentados.”

Paco Candel, Ser obrero no es ninguna ganga

de 1900 i molt poc amb el de 1960. Continuava essent una activitat situada a la part baixa de l’escala laboral, però era una feina que requeria menys hores, menys esforç físic i una qualificació més alta, alhora que resultava més segura, estava més ben pagada i oferia possibilitats de promoció més abundants. Ara bé, si el progrés ha estat evident, no per això han desaparegut els problemes. Simplement han adoptat formes noves i afecten persones diferents. La deslocalització industrial, la flexibilització del mercat laboral i el nou fenomen immigratori han provocat la precarització del treball i l’enduriment de les condicions laborals per als sectors més desafavorits socialment, els quals tornen a ser, un altre cop, els immigrants.

BAR CELONA, CIUTAT I TREBA L L

La ciutat fabril

Va ser a partir d’aquell moment quan s’inicià la gran transformació que afectà tant l’estructura ocupacional com les condicions de treball. Durant els anys seixanta i setanta, fruit de la implantació dels nous sistemes productius, del creixement econòmic, de la immigració i de l’increment del nivell de vida, es configurà una nova classe treballadora que no solament era “más numerosa, cualificada y educada”, en paraules de Sebastián Balfour, sinó també més segmentada, amb un augment important dels nivells intermedis de tècnics i administratius. Aquest canvi s’inicià abans i va tenir més profunditat a Barcelona que a les poblacions de l’àrea metropolitana, com a conseqüència de l’intens procés de relocalització industrial i de terciarització de l’economia urbana que es produí durant aquells anys.

També en el terreny de les condicions laborals es produïren modificacions substancials, però el seu ritme d’implantació va ser més lent i va caldre esperar els anys vuitanta perquè les millores es generalitzessin. La jornada de treball es va anar reduint i flexibilitzant. La “setmana anglesa” de quaranta hores amb festa els dissabtes acabà imposant-se, alhora que apareixien novetats com la jornada contínua i l’horari flexible. També es consolidaren les vacances pagades, que s’allargaren fins a un mes. El salari augmentà substancialment gràcies a l’increment de productivitat generat pels nous sistemes de treball i a la possibilitat de negociar-lo directament amb els empresaris en els convenis col·lectius. Fins i tot la seguretat i la higiene en la feina van millorar apreciablement, gràcies tant a la promulgació d’una legislació cada vegada més estricta i exigent com a les noves tecnologies automatitzades i als nous sistemes de producció, que prestaven gran importància al control de qualitat dels processos i a l’eliminació dels residus i dels contaminants. Això no eliminà la sinistralitat, però la reduí de manera molt considerable. Finalment, un aspecte clau per als treballadors com és el de la previsió davant l’atur, la malaltia i la jubilació experimentà un canvi radical en l’últim quart de segle amb la universalització de la seguretat social i l’ampliació de prestacions en el cas d’atur i de les pensions.

En definitiva, l’any 2000 el treball a la indústria no tenia res a veure amb el

101

102

La ciutat fabril } Tèxtil

Tintorería y Aprestos de Fibras Vegetales Segismundo Meyer y Cía. (1900-1910). Autor desconegut. AHDSM Sala d’acabats de la Fábrica de Géneros de Punto Francisco Rafel. (1900-1910). Autor desconegut. AHDSM

103 Treballadors d’una indústria tèxtil pesant en una bàscula fardots buits emprats en l’empaquetat de bales de cotó. (1940-1950).

Autor: Brangulí. ANC/Brangulí (fotògrafs).

Taller tèxil d’una fàbrica.

(1900-1910). Autor desconegut.

104

AHCB-AF

Obreres a la sala de telers d’una fàbrica de teixits.

(1915-1930). Autor: Brangulí.

ANC/Brangulí (fotògrafs)

105 Fàbriques tèxtils col·lectivitzades. La España Industrial. Juliol de 1936. Autor desconegut. AHCB-AF (Pàgina següent) Cosidores a una escola-taller de confecció. (1910-1925). Autor: Brangulí. ANC/Brangulí (fotògrafs)

106

107

Taller d’empacat de fils de l’empresa Safa.

(1945-1955). Autor: Gabriel Casas. ANC/Gabriel

108

Casas i Galobardes

Obrer carregant carbó al sistema de calderes de l’empresa Safa. (1945-1955). Autor: Gabriel Casas. ANC/Gabriel Casas i Galobardes

Diada de Santa Llúcia, festa de les modistes. Parc de la Ciutadella. 13 de desembre de 1934. Autor: Pérez de

109

Rozas. AHCB-AF

Diada de Santa Llúcia, les modistes, a la catedral. 13 de desembre de 1953.

Autor: Pérez de Rozas. AHCB-AF

110

La ciutat fabril } Metall

Tècnic de la Hispano Suiza provant les prestacions d’un motor de 36 HP de potència, a la secció “Experiències”. 1915.

Autor desconegut. AHDSA

111 Vista general d’una nau de muntatge de l’empresa d’automòbils Hispano Suiza. 1913.

Autor desconegut. AHDSA

Treballadors de la Hispano Suiza fabricant llarguers i bastidors. 1928. Autor desconegut. AHDSA

112 Caldera marina de tipus Belleville feta a La Maquinista. 1912.

Autor desconegut. AHDSA

113 Treballadors de La Maquinista Terrestre y MarĂ­tima posen sobre una xalana construĂŻda als tallers de la Barceloneta. (1900-1915).

Autor desconegut. ANC/La Maquinista Terrestre y MarĂ­tima, S.A.

114 Instal·lació d’un motor dièsel de 7.300 HP, per a la Naviera Aznar, el de màxima potència construït fins aquell moment per La Maquinista Terrestre y Marítima.

1955. Autor desconegut. AHDSA

Tallers de La Maquinista Terrestre y Marítima: darreres fases del muntatge d’una locomotora tipus Mikado. 1955. Autor desconegut. AHDSA

115 Vista dels treballs amb la premsa de forjar, de 1.800 tones. La Maquinista Terrestre y MarĂ­tima. 1955.

Autor desconegut. AHDSA

116

Dos treballadors en una fàbrica envoltats de recipients metàl·lics. Circa 1930. Autor: Casas. AHCB-AF

Obrer metal·lúrgic agafant amb les mans un mall de forja. (1930-1945).

Operació de fosa de ferro en un forn metal·lúrgic. (1930-1945).

Autor: Gabriel Casas. ANC/Gabriel Casas i Galobardes

Autor: Gabriel Casas. ANC/Gabriel Casas i Galobardes

117 Treballs de construcció d’una grua per a drassanes a “Can Girona”. Primera meitat del s. xx.

Autor desconegut. AHDLC

118

La ciutat fabril } Motor

Taller de reparació d’automòbils. Circa 1950. Autor: Gabriel Casas. ANC/Gabriel Casas i Galobardes Cadena de muntatge en una fàbrica de motocicletes. Circa 1950. Autor: Gabriel Casas. ANC/Gabriel Casas i Galobardes

119 Muntatge en cadena dels cotxes 600 a la fàbrica Seat. 10 de febrer de 1959. Autor: Pérez de Rozas. AHCB-AF Visita del general Franco a la fàbrica d’automòbils SEAT de Barcelona. Juny-juliol 1966. Autor: Nicolás González. ANC/ Nicolás González Albiach

120

La ciutat fabril } Arts gràfiques

Taller de fabricació de paper continu. (1910-1920). Autor: Brangulí. ANC/Brangulí (fotògrafs) Treballadors en el procés de fabricació del paper en una indústria de Sant Andreu. Circa 1920. Autor desconegut. AHDSA

121 Jove treballador accionant una màquina de tallar cartró. (1930-1936).

Autor: Artur Ferran i Albareda. ANC/Francesc Ferran i Brugués

122 Obrers treballant en una impremta. (1930-1945).

Autor: Gabriel Casas. ANC/Gabriel Casas i Galobardes

123 Treballadores del Conservatorio Superior de Artes del Libro cusen els llibres a la secció d’enquadernació. (1960-1970).

Autor desconegut. AHCB-AF

Conservatorio Superior de Artes del Libro. (1960-1970). Autor desconegut. AHCB-AF

124

La ciutat fabril } Alimentació

Obrador d’una fàbrica de conserves. (1920-1930). Autor desconegut. AHCB-AF Comitè d’Avituallament. Barcelona treballa per a les milícies. Juliol de 1936. Autor desconegut. AHCB-AF

125 Mosso manipulant un aparell de pasteurització de biberons a la Casa de Maternitat. 1918.

Autor: Brangulí. ANC/Brangulí (fotògrafs)

126 Dia de mercat. (1900-1910).

Autor: Frederic Ballell. AHCB-AF

El noi del pa a la plaça de Santa Anna, davant la farmàcia del Dr. Amargós. (1910-1920).

127

Autor: Frederic Ballell. AHCB-AF

Obrers omplint barrils en una fàbrica de cervesa. (1930-1950).

Autor: Gabriel Casas. ANC/Gabriel Casas i Galobardes

128

La ciutat fabril } Patrons i obrers

Personal directiu i oficinista de l’empresa Cereria Domingo Mata, Barcelona. (1909-1915). Autor: Brangulí. ANC/Brangulí (fotògrafs) Treballadors de l’empresa Cereria Domingo Mata, Barcelona. (1909-1915). Autor: Brangulí. ANC/Brangulí (fotògrafs)

129 Visita a les dependències administratives de la Casa Hartmann. Cap a 1930.

Autor: Brangulí. ANC/Brangulí (fotògrafs)

130 Celebració en un taller de fusteria. (1925-1935).

Autor: Brangulí. ANC/Brangulí (fotògrafs)

131 Obrer de 78 anys premiat per la Caixa de Pensions per a la Vellesa i d’Estalvis amb una pensió de 5 pessetes diàries. Juliol de 1931.

Autor: Brangulí. ANC/Brangulí (fotògrafs)

132

La ciutat fabril } Borsa de treball

Obrers examinant les ofertes de treball a les portes de la Borsa de Treball de la Diputació de Barcelona. 1914.

Autor: Brangulí. ANC/Brangulí (fotògrafs)

Treballadors a les oficines de la Borsa del Treball creada pel Museu Social i ubicada al Palau de la Generalitat, seu de la Diputació de Barcelona. 1914. Autor: Brangulí. ANC/Brangulí (fotògrafs)

133 Treballadores a les oficines de la Borsa del Treball creada pel Museu Social i ubicada al Palau de la Generalitat, seu de la Diputació de Barcelona. 1914. Autor: Brangulí. ANC/Brangulí (fotògrafs) Inauguració de la Borsa de col·locació obrera de l’Ajuntament. 28 de gener de 1934. Autor: Pérez de Rozas. AHCB-AF

134

La ciutat fabril } Treball infantil

Vailet cridant el diari “L’Opinió”. (1930-1932).

Autor: Gabriel Casas. ANC/Gabriel Casas i Galobardes

135 Taller de sabateria de la Casa Provincial de Caritat, Barcelona. 1918.

Autor: Brangulí. ANC/Brangulí (fotògrafs)

Homes i nens treballant al taller de sastreria de la Casa Provincial de Caritat, Barcelona. 1918.

136

Autor: Brangulí. ANC/Brangulí (fotògrafs)

Taller de llauneria a l’Asil Durán de Barcelona. (1915-1920).

Autor: Brangulí. ANC/Brangulí (fotògrafs)

137 Tres nens vestits de grums a l’entrada d’un establiment de repartiment de paquets de Barcelona. (1930-1936).

Autor: Gabriel Casas. ANC/Gabriel Casas i Galobardes

138

La ciutat fabril } Treball femenĂ­

Dues mainaderes empenyen els seus cotxets. Circa 1910. Autor: Josep M. Sagarra. AHCB-AF

139 Mainaderes al passeig de Grà cia. Febrer de 1911. Autor: Frederic Ballell. AHCB-AF Nens de milicians a les colònies infantils. Juliol de 1936. Autor desconegut. AHCB-AF

Obreres treballant en un taller de fabricació de nines. (1914-1918).

140

Autor: Brangulí. ANC/Brangulí (fotògrafs)

Treballadores en un taller d’encunyament de l’empresa Graupera i Garrigó. (1915-1920).

Autor: Brangulí. ANC/Brangulí (fotògrafs)

Taller de muntatge d’ulleres de sol.

(1936-1938). Autor: Brangulí.

141

ANC/Brangulí (fotògrafs)

Obreres treballant en la fabricació de betum a un taller propietat de l’empresa Graupera i Garrigó. 1922.

Autor: Brangulí. ANC/Brangulí (fotògrafs)

(Pàgina següent) Dones treballant en l’empaquetat de claus. (1930-1940). Autor: Brangulí. ANC/Brangulí (fotògrafs)

142

143

Treballadores envasant productes farmacèutics a l’empresa Industria Farmacéutica del Levante. (1935-1950).

144

Autor: Gabriel Casas. ANC/Gabriel Casas i Galobardes

Fàbrica de monedes de 25 i 50 pessetes a Barcelona. 24 de novembre de 1958.

Autor: Pérez de Rozas. AHCB-AF

145 Sala d’empaquetatge de l’empresa química Búfalo S.A. 1962. Autor: Nicolás González. ANC/Nicolás González Albiach

146 Administrativa a l’empresa Suevia Films. 1947.

Dona feinejant a la cuina d’un pis al barri de la Verneda. 1966.

Autor desconegut. AHDSM

Autor desconegut. AMDSM

147 Minyona ocupada en tasques domèstiques. (1960-1970).

Autora: Pilar Aymerich. AMDSM

148

Seat, que centra l’activitat productiva a Martorell, dissenya, desenvolupa i produeix els seus propis vehicles. 2006.

Arxiu SEAT

149

Barcelona, ciutat i treball al segle xx

La “ciutat gran�

151

La “ciutat gran”

Barcelona és una ciutat amb un prestigi internacional ben guanyat en el camp de l’urbanisme i del disseny. La remodelació duta a terme amb motiu dels Jocs Olímpics de 1992 no solament va canviar la imatge de ciutat grisa i desordenada que s’havia fabricat durant el franquisme, sinó que va tenir també la virtut de recuperar i revalorar la seva història urbana. Va ser com redescobrir els plans urbanístics, els edificis singulars i els arquitectes que havien fet possible la Gran Barcelona de la dècada de 1930, que quaranta anys de dictadura havien amagat sota l’ombra de la lletgesa dels polígons residencials, els grans blocs d’habitatges i els edificis funcionals que poblaren les cantonades de l’Eixample. La Barcelona del 92 reivindicà la del 29 i amb ella la millor tradició del segle xix, la de Cerdà i de l’Exposició Universal de 1888.

Però va fer una mica més: va assumir també la dels seixanta, però intentant dissimular-ne els pitjors excessos i corregir-ne els oblits. En definitiva, es declarà hereva d’una llarga tradició que tot i els clarobscurs l’havia convertit en una gran metròpoli europea.

L’expansió urbana de Barcelona en el segle xx arrenca, de fet, amb l’agregació dels últims municipis veïns i culmina amb les grans infraestructures de comunicació construïdes amb motiu de les Olimpíades. En l’endemig, la ciutat ha anat creixent per fases. Durant el primer terç del segle, s’urbanitzà internament al mateix temps que iniciava la seva expansió cap a la perifèria. L’Eixample s’omplí finalment d’edificis i la ciutat adquirí noves àrees de centralitat fora del nucli històric, com la plaça de Catalunya, la Gran Via, la plaça d’Espanya, la Diagonal i fins i tot la muntanya de Montjuïc. Al mateix temps, el trasllat o l’edificació de les fàbriques a l’extraradi va fer créixer els barris obrers en els antics municipis annexionats, des de Sants fins a Sant Andreu. Amb això, la ciutat es tornava metropolitana i passava a estendre la seva influència més enllà de l’estricte terme municipal. La Gran Barcelona apareix, així, estimulada per l’Exposició Internacional de 1929, però impulsada realment pels grans plans urbanístics, darrere dels quals hi havia alguns dels millors especialistes internacionals, com Léon Jaussely, Le Corbusier, Walter Gropius o els joves arquitectes catalans agrupats en el GATCPAC. Després de la guerra civil, la ciutat tardà bastant de temps a recuperar el seu ritme de creixement i perdé durant molt de temps el seu urbanisme innovador. El ritme es recuperà en els anys del desarrollismo, i l’urbanisme va haver d’esperar la recuperació de la democràcia. L’etapa d’expansió urbana més gran de Barcelona van ser les dues dècades que van des de 1955 fins a 1975. El dèficit d’habitatges que la gran immigració d’aquests anys havia deixat al descobert es va corregir llavors, però a costa d’una construcció especulativa duta a terme sense una planificació urbanística adequada.

L’expansió es va fer cap enfora, amb la construcció dels grans polígons resi-

152

BA R C E L O NA , C I U TAT I T R E BA L L

153 Obres de pavimentació a la Via Laietana. (1920-1930).

Autor: Brangulí. ANC/Brangulí (fotògrafs)

La “ciutat gran”

dencials de la perifèria, en els quals es va desenvolupar l’anomenat “barraquisme vertical” dels blocs d’habitatges. Amb això es consolidà definitivament la metropolitanització de Barcelona, un fenomen que el Pla General Metropolità de 1974 intentà ordenar i racionalitzar a través d’un organisme —la Corporació Metropolitana de Barcelona— que agrupava la capital i vinti-set municipis dels voltants. Els seus ajuntaments van haver de buscar solucions, pressionats molt sovint per les reivindicacions dels moviments veïnals, als greus problemes de comunicacions, serveis i qualitat de l’habitatge generats pel gran creixement urbà.

L’últim gran repte urbanístic de Barcelona el van generar els Jocs Olímpics de 1992. Gràcies a aquest esdeveniment, Barcelona ha recuperat una vella zona industrial en vies de degradació, però sobretot s’ha dotat d’infraestructures essencials —autopistes, rondes, port i aeroport— per a articular el seu entorn i comunicar-se amb la resta del món. No ha estat tant un creixement com una modernització, allò que la ciutat necessitava per a desplegar adequadament el paper de nucli vital de la seva regió metropolitana.

A aquest procés secular de creixement i modernització de Barcelona, hi han contribuït molts factors. Acabem de veure quan i per on ha crescut la ciutat, però també ens hem de preguntar com i per quin motiu ho ha fet.

I per contestar aquestes preguntes cal anar als terrenys econòmic i social.

Darrere d’aquesta expansió urbanística hi ha la pressió sobre l’habitatge exercida per un gran creixement demogràfic que s’ha basat sobretot en la immigració, la capacitat del sector de la construcció per a fer realitat tots els projectes urbans i els avenços tecnològics i empresarials que han fet possible dotar la ciutat dels mitjans de transport adequats per a cobrir de manera eficient les creixents distàncies que “les noves dimensions de la ciutat i el seu pluricentrisme” estaven imposant. Si la immigració obligava a créixer, van ser la construcció i els mitjans moderns de transport els que van fer possible la creixença. Dos sectors, precisament, on els immigrants van trobar feina massivament. Per això es pot dir que van ser protagonistes destacats de la creació de la Gran Barcelona.

154

BA R C E L O NA , C I U TAT I T R E BA L L

155 Dues torres de la façana de la Passió, del temple de la Sagrada Família, a punt de ser acabades. 29 d’abril de 1973.

Autor: Pérez de Rozas. AHCB-AF

La “ciutat gran”

Immig ració i expansió urbana

156

La immigració ha estat un factor molt important en el desenvolupament, tant demogràfic i econòmic com social i polític, de Barcelona en el segle xx. L’immigrant no ha fet la ciutat, però ha participat molt en el seu creixement. Hi ha aportat sobretot treball, però també, amb el pas del temps, s’hi ha anat integrant fins a formar part essencial del seu capital humà. No sabem amb precisió quantitativa quina ha estat la seva contribució a l’increment de la riquesa de Barcelona, però de ben segur que no ha estat poca. No és casualitat que les dues etapes de creixement més intens de Catalunya en el segle xx, els períodes 1910-1930 i 1955-1975, quan el producte interior brut es triplica, coincideixin justament amb els moments d’immigració més intensa. Aquestes dues grans onades d’immigrants no han estat, això no obstant, les úniques de l’últim segle. Una tercera va començar cap al 1985 i avui es troba en plena efervescència. Però les seves característiques són molt distintes de les anteriors i encara és aviat per a valorar els seus efectes macroeconòmics.

Barcelona ha estat una ciutat oberta a la immigració en el transcurs de la seva història. És la capital d’un territori de pas que, per això mateix, també ho ha estat d’establiment. Durant els primers anys del segle xx, la ciutat continuà seguint les pautes immigratòries del segle anterior: rebre sobretot gent procedent de la resta de Catalunya i de les terres veïnes d’Aragó i del País Valencià, a més de comptar amb una nombrosa colònia estrangera. Però aquesta tendència va començar a canviar els anys de la Primera Guerra Mundial. L’expansió industrial propiciada per la neutralitat espanyola i la construcció de les grans obres públiques arran de l’Exposició Internacional de 1929 convertiren Barcelona en l’”Amèrica d’Espanya”. La primera gran onada immigratòria del segle va dur a la ciutat més de 400.000 persones entre 1915 i 1935. Una part important d’aquests immigrants continuava procedint de la resta de Catalunya, però la novetat era que un terç ja tenia l’origen en regions com el País Valencià (8,7%), Aragó (8%), Castella (4,7%), Múrcia (4,5%) o Andalusia (4,2%). Curiosament, tots aquests immigrants foren denominats popularment murcians, quan aquests murcians realment formaven només una minoria: 45.000 davant 88.000 valencians, 80.000 aragonesos, 48.000 castellans i lleonesos o 43.000 andalusos. Potser l’explicació té a veure amb una opinió pública que, com Josep Pla, pensava que: “No debe confundirse esta inmigración (procedente de zonas misérrimas de la península) con los contingentes de mallorquines, valencianos y aragoneses enraizados tradicionalmente en Barcelona, núcleos muy bien considerados, de gran calidad, que forman una representación minúscula de la antigua confederación”. El que estava canviant no era tant la procedència com l’extracció social. La part més nombrosa de la nova immigració, la formaven camperols i miners de l’Espanya més pobra, amb molt poca qualificació i la majoria analfabets, als quals els immigrants procedents de Múrcia o Almeria no solament representaven bé socialment, sinó que els feien molt visibles als ulls dels barcelonins a causa del seu elevat grau de concentració urbana. Els seus barris eren una realitat que molestava profundament gent com Josep M. de Sagarra, el qual el 1933 constatava: “Nosaltres hem pogut veure […] com hi ha barris a Barcelona que són completament murcians o almerians de cap a

BA R C E L O NA , C I U TAT I T R E BA L L

Realització de rases per posar els fonaments a habitatges d’autoconstrucció a La Trinitat Vella. Circa 1950. Autor desconegut. AHDSA

“Llegaban en trenes abarrotados a los andenes de la estación de Francia, recientemente ampliada y renovada. Como siempre, la ciudad no tenía capacidad para absorber este aluvión. Los inmigrantes se alojaban en chamizos, por falta de casa.

A estos chamizos se les llamó barracas.

Los barrios de barracas brotaban de la noche a la mañana en las afueras de la ciudad, en las laderas de Montjuïc, en la ribera del Besòs, barrios infames llamados la Mina, el Campo de la Bota y Pekín.”

Eduardo Mendoza, La ciudad de los prodigios

platges de la Barceloneta i Poblenou, Montjuïc, els voltants de la plaça d’Espanya i fins i tot algunes àrees de l’esquerra de l’Eixample, justifiquen plenament aquesta denominació. Algunes barraques van desaparèixer amb motiu de l’Exposició Internacional, però moltes més simplement van ser ocultades per parets molt altes perquè els visitants no haguessin de contemplar la “visió repugnant de misèria i brutícia” que oferien.

La “ciutat gran”

peus i que, als pobres indígenes que hi viuen, els diuen ‘los catalanes’, amb el mateix to despectiu que un nord-americà assenyala un negre”.

Per a aquests immigrants que arribaren massivament en els anys vint i trenta, els problemes bàsics i immediats que se’ls plantejaven eren els de buscar feina i casa. La primera era abundant en aquells moments; la segona, molt escassa. Com que Barcelona era llavors allò que avui en diríem una ciutat en obres (el metro, les noves avingudes i places, l’exposició…), la primera ocupació de qui acabava d’arribar va ser la construcció. Treballar de peó a les obres de la ciutat o a les pedreres de Montjuïc va ser la manera d’introduir-se en el mercat laboral. Una feina molt dura que molts desitjaven abandonar aviat per entrar en les fàbriques o en les companyies de transport públic, no pas perquè no s’hi treballessin també moltes hores, sinó perquè es cobrava més i la feina era més estable. Amb això, es podia fer el pas següent en la cadena migratòria, que era fer venir la dona i els fills o també d’altres familiars i amics als quals es podia facilitar ara ja la integració laboral. El treball a la indústria va fer possible que la immigració es fes en forma de xarxes familiars o de veïnat. I també va contribuir a la integració social i a la possibilitat d’accedir a una casa una mica més digna que la barraca.

La casa és sempre un dels problemes més difícils que han de resoldre els immigrants, sobretot a les ciutats, com ho era la Barcelona d’aquella època, que no estaven preparades per a albergar una massa tan imposant de població acabada d’arribar. Eduardo Mendoza ha descrit molt bé a la seva novel·la La ciudad de los prodigios el que significà aquest fenomen: “Llegaban en trenes abarrotados a los andenes de la estación de Francia, recientemente ampliada y renovada. Como siempre, la ciudad no tenía capacidad para absorber este aluvión. Los inmigrantes se alojaban en chamizos, por falta de casa. A estos chamizos se les llamó barracas.

Los barrios de barracas brotaban de la noche a la mañana en las afueras de la ciudad, en las laderas de Montjuïc, en la ribera del Besòs, barrios infames llamados la Mina, el Campo de la Bota y Pekín”. En efecte, els immigrants s’hagueren de buscar la casa com podien, i tot i que en un primer moment, quan l’immigrant arribava sol, el més corrent era col·locar-se de rellogat en alguna pensió, la barraca era l’única opció un cop feia venir la família del poble o se’n formava una de nova a la ciutat. El fenomen del barraquisme no era nou a Barcelona. Com a mínim des del final del segle xix ja hi havia barris de barraques, com els del Somorrostro o Pekín, en els quals convivien, al costat dels pescadors de la Barceloneta, immigrants, estrangers i gitanos. Eren “las Hurdes barcelonesas”, en paraules de Vallès i Pujals.

Però durant els anys vint assolí unes dimensions tan grans que s’arribà a crear una paraula tan eloqüent per denominar la ciutat com barracòpoli. Les gairebé quinze mil barraques que el 1930 albergaven quasi setanta mil persones en zones com les

BAR CELONA, CIUTAT I TREBA L L

157

Aquestes barraques, que tenien una superfície mitjana de vint-i-cinc metres quadrats, que estaven fetes amb fustes i materials procedents d’enderrocs, que no disposaven de serveis bàsics com l’aigua, la llum o els sanitaris i per les quals es pagaven lloguers i traspassos abusius, no eren les úniques formes d’allotjament dels immigrants. El 1927 eren més de cent mil els que vivien en pensions i cases particulars com a rellogats; un tipus d’allotjament més còmode, però normalment transitori. El procés d’ubicació de l’immigrant passava després per la barraca i acabava, en el millor dels casos en un pis en una barriada obrera o en una de les 2.200 cases barates que es construïren el 1927 per intentar pal·liar el problema dels barraquistes desallotjats de Montjuïc a causa de l’exposició. Casetes de quaranta-tres metres quadrats situades en zones no urbanitzades i allunyades del centre, com el turó de la Peira, la Zona Franca, Sant Andreu i el Bon Pastor, per bé que als qui les van aconseguir els semblaren un somni. Huertas Clavería recollí ja fa trenta anys el testimoniatge d’un d’aquests afortunats que sintetitza perfectament la trajectòria vital d’aquesta primera gran onada immigratòria: “Llegamos aquí en 1925, y de momento me puse a trabajar de picapedrero en una cantera de Montjuïc. Ganaba ocho pesetas diarias, pero si llovía no cobrábamos. Eso me llevó a buscar otro trabajo, y en

La “ciutat gran”

1927 me coloqué en el ferrocarril, y allí he estado 32 años […] Cuando llegamos nos

realquilamos en una casa que estaba desahuciada en la calle Picalqués, hasta que nos echaron de allí y alquilamos una barraca en la Font de la Mamella, en Montjuïc, donde vivimos de 1926 a 1929. Eran casi todas barracas de madera, pues no dejaban construirlas de obra […] La madera para la nuestra la fuimos a buscar cerca de la cárcel Modelo, de unas barracas que se habían hundido en la calle Entenza […] En el Diario de Barcelona leí un día que iban a darse casas a quienes vivíamos en barracas y decidimos ir un domingo por la mañana. La oficina estaba en la plaza de Cataluña, y allí nos fuimos. Y nuestro contrato fue el primero que se firmó. Y aquí estamos todavía, en las Casas Baratas […] Nos fuimos a vivir a las Casas Baratas del Port el 16 de mayo, a toda prisa porque querían derribar las barracas, que eran miles... No había hechas ni las calles, pero luz y agua sí que nos dieron enseguida. Las escuelas eran gratis y estaban muy bien”.

Tot i que normalment es considera que la segona gran onada immigratòria es produí durant els anys cinquanta i seixanta, la veritat és que el fenomen immigratori ha estat una constant al llarg de quasi tot el segle xx. És cert que tingué molta intensitat en aquests dos decennis, fins al punt de poder parlar d’un veritable boom, però de fet el corrent immigratori, que havia perdut intensitat durant la II República i la guerra civil, va tornar amb força tot just acabat el conflicte bèl·lic. Els anys quaranta arribaren a Barcelona uns 200.000 immigrants, els quals fugien no solament de la gana i la falta de feina a l’Espanya rural, sinó també de la repressió i de la por. Però és possible, com ha assenyalat Martí Marín, que haguessin estat molts més, ja que va ser molt freqüent no registrar-se legalment per por de la repatriació.

Aquests primers sense papers regularitzaren la seva situació en la dècada següent, un cop aconseguida la feina i l’allotjament, motiu pel qual han estat comptabilitzats com a immigrants dels anys cinquanta, quan en realitat havien arribat en els quaranta. Això, és clar, no treu importància a l’allau immigratòria de les dues dècades i

158

BA R C E L O NA , C I U TAT I T R E BA L L

activa que emigraren a Barcelona el gener de 1963 la meitat eren obrers qualificats (37%) i tècnics i administratius (13%). L’altre 50% l’integraven obrers no qualificats, dels quals una quarta part eren analfabets.

El problema de l’habitatge va ser per a aquesta segona onada immigratòria tan greu o més que per a la primera. Els barris de barraques construïts els anys vint es convertiren ara en un veritable cinturó barraquista que envoltà la ciutat, al qual seguí el barraquisme vertical dels blocs d’habitatges. Els vells barris de barraques augmentaren en dimensió i s’hi afegiren noves zones, tant a Montjuïc (Can Valero, Jesús i Maria, Les Banderes…), com al Poblenou, Sant Andreu ( Mar Bella…) o Sants-Les Corts, mentre n’apareixien d’altres nous al Carmel (Raimon Casellas, Francisco Alegre), la Sagrera, el Guinardó, al costat de la via del tren (la Perona) o a la mateixa Diagonal. Encara que no sabem amb exactitud el nombre de barraques i de persones que hi havia en aquestes zones “donde la ciudad cambia su nombre”, segons el feliç títol de la novel·la de Paco Candel, tot sembla indicar que el 1957 n’hi havia prop d’11.000, de les quals una mica més de 6.000 estaven a Montjuïc, on s’allotjaven unes 30.000 persones, i 1.300 al Somorrostro, amb 9.500 habitants.

Set anys després encara passaven de 8.000 les existents. De fet, el seu nombre es va anar reduint a mesura que, des del final dels anys seixanta, la construcció dels nous polígons residencials a l’extraradi traslladà el problema de l’allotjament dels immigrants als municipis veïns. Les últimes a desaparèixer —la Perona i el Camp de la Bota— ho van fer el 1989.

La “ciutat gran”

mitja següents. Entre 1950 i 1975 arribaren a Barcelona més de mig milió de persones, procedents de quasi totes les regions espanyoles. Ara eren els andalusos els que encapçalaven el rànquing, seguits de castellans, extremenys, valencians, murcians, gallecs i aragonesos. Immigrants que vingueren atrets per les possibilitats que una economia industrial en expansió oferia de poder-se guanyar millor la vida o, simplement, de poder-se-la guanyar.

Els mecanismes d’arribada, integració laboral i assentament humà no van diferir gaire dels dels anys vint. Les xarxes de parentiu i veïnatge continuaren tenint un paper clau en les formes d’arribada i d’inserció en la nova realitat laboral i social.

Pobles sencers d’Andalusia emigraren aquests anys seguint una cadena que portà molts dels seus veïns a establir-se en les mateixes ciutats, i fins i tot en els mateixos barris i carrers, de Catalunya. Eren aquelles “famílies patètiques”, que, com descriví Paco Candel, estaven “als baixadors de les estacions, les dones vestides de negre, ells de vellut, carregats de criatures, asseguts sobre les maletes i els farcells, esperant alguna cosa, esperant algú”. Estaven formades per jornalers, bracers, miners, fonedors de mineral, minyones…, als quals no sempre resultava fàcil trobar feina a Barcelona.

“Fins i tot —continua dient Candel—, calien recomanacions del capellà per a feines tan ingrates com les que portaven a terme als terrenys pantanosos del Prat, preparant les pistes d’aterratge del camp d’aviació”. Un altre cop la construcció va ser per a molts el trampolí des del qual fer després el salt a la fàbrica, a la companyia de tramvies, a l’agència de transport o al magatzem, mentre que per a les dones aquesta primera feina-refugi va ser el servei domèstic. No tothom que arribava, però, era un treballador sense qualificar. Segons l’Institut Nacional d’Estadística, de les 4.355 persones en edat

BAR CELONA, CIUTAT I TREBA L L

159

160 Homes a les barraques de la platja del Somorrostro, entre la Barceloneta i el Poblenou. (1910-1915). Autor: Brangulí. ANC/Brangulí (fotògrafs) Barri de Pekín, Barcelona. Primers reportatges socials a la premsa de l’època. (1931-1932). Autor: Gabriel Casas. ANC/Gabriel Casas i Galobardes Família vivint entre deixalles davant d’unes barraques construïdes amb materials d’enderroc. (1931-1932). Autor: Gabriel Casas. ANC/Gabriel Casas i Galobardes

Barraquistes del Somorrostro. (1931-1936).

161

Autor: Gabriel Casas. ANC/Gabriel Casas i Galobardes

Barri de PekĂ­n. Un grup de nens jugant a la platja. (1931-1932). Autor: Gabriel Casas. ANC/Gabriel Casas i Galobardes Somorrostro. Dones estenent la roba al carrer. Al fons, uns nens juguen entre les deixalles. (1931-1936). Autor: Gabriel Casas. ANC/Gabriel Casas i Galobardes

La “ciutat gran”

Les barraques no van ser les úniques formes d’habitatge marginal aquells anys. Les famílies que vivien rellogades, tant en els barris cèntrics com en els perifèrics, eren molt nombroses. Estar a patrona va ser també una opció majoritària entre els homes que estaven sols, i no eren pocs els pisos on es practicava el sistema de “llits calents”: els llits eren ocupats per persones diferents segons les hores del dia, normalment en funció dels torns de treball en les empreses. Una pràctica també molt estesa va ser la de l’autoconstrucció, la qual va donar lloc a les conegudes popularment com corees, cases fetes pels seus mateixos inquilins que eren una mica millors que les barraques, perquè se solien fer amb maons i sostres d’uralita. Eren, per descomptat, il·legals i calia construir-les molt de pressa i de nit perquè les autoritats es trobessin davant el fet consumat. Amb una superfície que oscil·lava entre els vint i els cinquanta metres quadrats i dotades d’electricitat, però no d’aigua, aquestes corees poblaren bona part de les zones altes de la ciutat, com Nou Barris, el Carmel o el Guinardó.

Algunes d’aquestes formes d’allotjament precari van desaparèixer els anys setanta i vuitanta, com a conseqüència del progrés material i de la gradual integració social dels immigrants arribats els anys del desarrollismo. Però d’altres encara hi són i fins i tot han augmentat. I l’explicació s’ha de cercar en el nou procés immigratori que s’està produint a Barcelona des de mitjans anys vuitanta. Després d’una dècada, entre 1975 i 1985, en què per primera vegada en tot el segle la ciutat va perdre població per efecte de l’expulsió cap a la seva regió metropolitana, el fenomen immigratori s’ha reprès, però amb unes característiques totalment distintes de les de períodes anteriors. Es tracta, com ha assenyalat Mercè Tatjer, d’un nou model migratori. En els darrers vint anys, els que vénen a Barcelona són fonamentalment estrangers, procedents la major part de les vegades de països pobres o menys desenvolupats d’Àfrica, Àsia, Amèrica Llatina i l’Europa de l’Est. Encara són pocs, però la seva presència ha augmentat substancialment els últims anys. El 2001 els estrangers residents a Barcelona eren 124.926 i representaven el 8,3% de la població, quan el 1996 només eren el 3,9%. Però el fet més significatiu és que la majoria ja no són francesos, italians, anglesos o alemanys, els quals durant tot el segle configuraren la tradicional colònia estrangera de Barcelona, sinó que el ventall de procedències s’ha desplegat espectacularment. El 1997 es componia de 45 nacionalitats distintes, de les quals 16 eren europees, 15 americanes, 10 asiàtiques i 4 africanes, entre les quals destacaven tres col·lectius: el marroquí, el peruà i el filipí.

Aquests nous immigrants, amb una presència femenina molt alta, presenten també diferències substancials pel que fa a la seva inserció laboral. La construcció continua essent un treball pont per a accedir a altres ocupacions més ben remunerades, per bé que no sempre més estables, com la petita indústria de subcontractació, però la veritable novetat és la seva presència creixent en activitats terciàries que han adquirit importància en les últimes dècades com a resultat del procés de l’envelliment de la població i de l’augment del nivell de vida. El petit comerç, el transport, el treball domèstic i l’atenció personal a la gent gran o immobilitzada són algunes d’aquestes ocupacions que donen feina a una part important de població immigrada, dones en molts casos. En aquestes feines, s’hi aprecia també una clara di-

162

BA R C E L O NA , C I U TAT I T R E BA L L

ferenciació ètnica i de gènere. Mentre que en el comerç destaquen els pakistanesos, indis i xinesos, col·lectius amb un elevat grau de components masculins, en el servei domèstic i l’atenció personal la majoria són dones de països com la República Dominicana, l’Equador, el Perú o les Filipines les que predominen. En definitiva, aquests immigrants conformen un nou proletariat urbà que fa aquelles feines que el mercat laboral local no és capaç de cobrir, perquè se situen en la part més baixa de l’escala, tant per la seva alta precarietat com per la seva baixa remuneració.

També les pautes d’assentament difereixen, en part, de les utilitzades en les immigracions anteriors. Les barraques i l’autoconstrucció han desaparegut de Barcelona, però s’han reforçat pràctiques com el subarrendament o els llits calents. A més, la dificultat d’aconseguir permisos de treball i de residència ha obligat molts sense papers a ocupar vells edificis abandonats i en ruïnes per a poder sortir del carrer, convertint-los en una versió actualitzada de les velles barraques. Per això, i pel tipus de treballs que fan, el Raval i en general el districte de Ciutat Vella han tornat a convertir-se en zona d’acollida dels nous immigrants i en punt de difusió cap a altres barris també cèntrics de la ciutat, com l’Eixample o Sants-Montjuïc. Barris en els quals determinats carrers han adquirit una nova fisonomia ètnica per la presència massiva d’immigrants d’una mateixa nacionalitat. Si els anys seixanta alguns suburbis van ser batejats amb noms com Kansas City o Dallas, trets de les pel·lícules de l’oest nord-americà que estaven llavors de moda, actualment els vells veïns del Barri Xino anomenen la nova Rambla del Raval, la Rambla del Pakistan.

Aquesta immigració planteja molts més problemes d’integració que les anteriors. En molts casos, a les diferències idiomàtiques, s’hi sumen les culturals i religioses. Per això el rebuig social i les possibilitats que es formin guetos en determinats barris són grans. I més quan els tradicionals llocs de socialització han canviat radicalment com a conseqüència de les noves formes de producció i dels nous comportaments socials. La fàbrica i la taverna del barri, que havien permès de convertir els murcians dels anys vint en els altres catalans dels seixanta, ja no fan aquest paper. Ara són els locutoris els nous espais de socialització. Veritables centres socials en els quals “es concreten cites, s’intercanvien informacions sobre la feina o l’habitatge o es remeten a la família els diners que arribaran puntualment al seu destí”, tenen l’inconvenient d’estar molt segmentats per comunitats. Només s’hi relacionen realment les persones d’un mateix país. El caràcter plurinacional de la nova immigració és sens dubte el repte que s’ha d’afrontar.

Peons algerians treballant a les obres d’un carrer de Barcelona. (1960-1970).

La construcció ha estat un sector clau en el creixement de Barcelona durant el segle xx. No solament s’ha encarregat de fer realitat els projectes urbanístics, sinó també de satisfer la demanda d’habitatge d’una població en ràpid procés d’expansió.

Per poder fer-ho amb la competència i la celeritat requerides, s’ha vist obligada a transformar-se seguint els passos fets prèviament per altres indústries de la ciutat.

Aquests canvis han afectat tant les seves estructures empresarials i productives

La “ciutat gran”

Autor: Nicolás González. ANC/Nicolás González Albiach

BAR CELONA, CIUTAT I TREBA L L

163

La constr ucció

com les formes de comercialització i s’han materialitzat sobretot en la segona meitat del segle, coincidint amb el gran creixement experimentat per l’economia barcelonina a partir de 1955. Pel fet de ser una activitat molt sensible a la conjuntura, que acostuma a anticipar els canvis de cicle econòmic, no és pas estrany que la seva gran expansió i les seves principals transformacions s’hagin donat justament en els moments d’acceleració econòmica més pronunciats.

Durant la primera meitat del segle, el sector de la construcció va créixer, però ho va fer gràcies, sobretot, a l’obra pública, ja que en l’edificació d’habitatges l’oferta sempre va anar per darrere de la demanda. Per això el creixement es concentrà en el primer terç del segle, mentre que els anys de la postguerra van constituir un període de profunda recessió. Les grans obres d’urbanització i d’infraestructura dels anys vint, lligades en gran mesura a l’Exposició Internacional, expliquen que la mà d’obra ocupada en la construcció, que el 1905 era d’uns quinze mil treballadors, hagués ascendit el 1930 a una mica més de 37.000. Un increment molt important que situava el sector com la tercera indústria de la ciutat, per darrere del tèxtil i quasi al mateix nivell que la metal·lúrgica. Contràriament, l’absència total d’obra pública a Barcelona després de la guerra civil és una de les causes principals que expliquen el seu marasme. La caiguda de l’ocupació va ser considerable els anys quaranta i el

La “ciutat gran”

1955 encara no s’havia recuperat el nivell aconseguit el 1930.

L’obra pública va ser, per tant, determinant en la dinàmica conjuntural del sector durant la primera meitat del segle, ja que la construcció residencial va ser sempre incapaç d’atendre una demanda en augment constant. El creixement demogràfic, alimentat per la immigració, convertí l’habitatge en un veritable problema, un dels més greus de la ciutat. El barraquisme i les diverses formes d’infrahabitatge van ser la conseqüència inevitable del desfasament entre una oferta limitada i una demanda quasi insolvent. Per a un sector dominat per petites empreses que practicaven una construcció molt individualitzada, a la mesura del propietari del terreny, l’interès per edificar habitatges per a obrers immigrants amb molt pocs recursos era més aviat escàs. El que buscaven, sobretot en un període d’increment de costos, com el que s’inicià a partir de la Primera Guerra Mundial, era la rendibilitat que s’aconseguia construint per als qui podien pagar: les classes benestants de la ciutat.

Per això no hi va haver cap problema per a omplir l’Eixample de cases de les anomenades burgeses.

Calmar “l’angoixa per la llar” que tenallava les classes treballadores va quedar, així doncs, en mans d’organismes públics, els quals, dotats de bones intencions però d’escassos recursos, no van poder fer gaires coses. Iniciatives com les cases barates construïdes pel Patronato Municipal de la Vivienda al final dels anys vint o per l’Organización Sindical del Hogar en els quaranta i primers cinquanta, entre les quals hi havia les famoses Viviendas del Congreso aixecades amb motiu del Congrés Eucarístic de 1952, resultaren clarament insuficients per a posar fi al dèficit d’habitatges i eradicar el barraquisme.

Paradoxalment, una gran part dels que vivien en aquestes barraques treballaven en la construcció. Eren ells els qui construïen aquella Barcelona que només els permetia viure als seus marges, en condicions tan precàries com les que tenien a

164

BA R C E L O NA , C I U TAT I T R E BA L L

Bòbila a les Corts. Sense data.

Autor desconegut. AHDLC

l’obra. La construcció va ser durant la primera meitat del segle xx una activitat molt artesana, que es basava en l’ofici i el treball a preu fet, però en la qual la majoria de la mà d’obra era constituïda per manobres sense cap qualificació; per això era la porta d’entrada en el mercat laboral per als immigrants acabats d’arribar. Era un treball dur i mal pagat, amb jornades molt llargues i una sinistralitat altíssima, en el qual no acostumava a haver-hi contracte i la feina durava normalment fins al final de l’obra. Les úniques vacances eren les forçades entre el dia que s’acabava una obra i el dia en què en començava una altra. Es tractava, per tant, d’un treball que requeria un gran esforç físic i que estava subjecte sempre a les inclemències del temps. Per aquesta raó no hi havia dones i molt pocs nens a les obres, i fins i tot per a molts homes que hi treballaven la màxima aspiració era deixar aquell ram per passar a la fàbrica, un “lloc més segur i acollidor”, com explicava Paco Candel.

De fet, el problema de l’habitatge no es començà a resoldre fins al boom de la construcció dels anys seixanta. Va ser en aquells moments quan per primera vegada en tot el segle l’oferta superà la demanda, estimulada per l’increment de la renta per capita i les ajudes estatals. Entre 1955 i 1975, la construcció es va convertir en un gran negoci, sense problemes de venda i subvencionada per un Estat que havia pres consciència dels perills polítics que amagava el barraquisme. El 1954, la constatació que “no cabe duda que una población productora mal alojada, sometida a un régimen de barraquismo o promiscuidad subarrendaticia, no puede tener ningún interés en el desarrollo de una organización económico-social que ni siquiera es capaz de prestarle este servicio indispensable”, dugué les autoritats a fomentar la construcció d’habitatges a través de les anomenades polítiques d’ajuda a la pedra. Organismes públics, com l’Organización Sindical del Hogar i el Patronato Municipal de la Vivienda, augmentaren substancialment la seva inversió i construïren polígons residencials compostos per grans blocs de pisos en barris perifèrics com el Verdum, la Trinitat o la Guineueta. Però va ser sobretot la iniciativa privada la gran protagonista en la promoció d’habitatges de cost baix i preu assequible a les poblacions del cinturó de Barcelona. Així doncs, en aquests anys sorgiren els grans polígons de Bellvitge a l’Hospitalet, Sant Ildefons a Cornellà, Sant Cosme al Prat, Las Cinco Rosas a Sant Boi, Oliveres i Singuerlín a Santa Coloma, Sant Roc a Badalona o Ciutat Meridiana a la mateixa Barcelona. El resultat va ser un creixement espectacular del sector de la construcció i la desaparició del barraquisme. La mà d’obra ocupada arribà a 46.600 treballadors el 1970, una de les xifres més altes de tot el segle, mentre que l’anomenat barraquisme vertical, que substituïa el tradicional, aconseguia que per primera vegada hi hagués més habitatges que famílies a l’àrea metropolitana de Barcelona. Eren habitatges petits i d’una qualitat pèssima, però infinitament millors que les barraques. Però no solament es construí habitatge obrer aquests anys.

L’increment del nivell de vida també es va notar a la ciutat, la qual renovà una part important del seu parc residencial i d’oficines amb obra nova, i també a fora, amb la construcció dels polígons industrials i l’expansió de les segones residències i els complexos turístics.

El boom de la construcció estigué acompanyat per importants transformacions que van significar un veritable canvi estructural en el sector. En el món em-

La “ciutat gran”

BAR CELONA, CIUTAT I TREBA L L

165

“... no cabe duda que una población productora mal alojada, sometida a un régimen de barraquismo o promiscuidad subarrendaticia, no puede tener ningún interés en el desarrollo de una organización económico-social que ni siquiera es capaz de prestarle este servicio indispensable.”

Patronato de la Vivienda de Barcelona, 1954

166 Dues imatges d’obrers treballant en la urbanització de la muntanya de Montjuïc.

(1915-1919). Autor: Brangulí. ANC/Brangulí (fotògrafs)

Obres d’urbanització de la muntanya de Montjuïc, amb motiu de l’Exposició d’Indústries Elèctriques de Barcelona, que esdevindria l’Exposició Internacional de Barcelona de 1929. (1915-1919).

167

Autor: Brangulí. ANC/Brangulí (fotògrafs)

Construcció del mur on es recolzarà l’emparrat. 18 de febrer de 1917.

Autor desconegut. AHCB-AF

La “ciutat gran”

presarial es produí un important procés de concentració, amb la formació de grans empreses participades pel capital financer. En el terreny de la producció, van ser els anys de l’estandardització dels materials, de la mecanització d’algunes fases del procés de treball i de la introducció dels sistemes fordistes, amb la construcció de grans sèries homogènies d’habitatges. Finalment, les formes de comercialització també canviaren amb l’aparició de les societats immobiliàries dedicades a la promoció i venda de pisos i oficines, societats que operaven en estret contacte amb entitats bancàries per facilitar el finançament als clients. En definitiva, amb aquests canvis, la tradicional atomització empresarial va donar pas al control oligopolístic del mercat.

De manera paradoxal, allò que durant aquests anys de frenètic creixement menys va canviar va ser precisament l’organització i les condicions de treball. Treballar en l’obra continuà essent una feina dura, precària i perillosa. L’abundància de mà d’obra procedent de la immigració no facilità la millora de les condicions laborals. Els contractes eventuals, l’ocupació temporal i les diferències entre fixos d’obra i fixos de plantilla generaven una important precarietat. D’altra banda, els baixos salaris obligaven a fer hores extres i a recórrer al preu fet, cosa que per la seva part augmentava el risc d’accidents laborals en un sector que ostentava el rècord de sinistralitat a Espanya. Era una feina que a penes estava regulada i que no comptava amb les mínimes mesures de seguretat i higiene. Ni tan sols en les grans obres els treballadors comptaven amb serveis, lavabos, cantines o espais per a canviar-se de roba. I, a més, als treballadors els resultava molt difícil organitzar-se per a defensar els seus interessos. Així, com ha assenyalat Sebastián Balfour: “Sin protección sindical y en ausencia de cualquier forma de control estatal, los obreros de la construcción fueron especialmente vulnerables a los dictados de los intereses especulativos que rigieron la industria”.

El boom acabà bruscament amb la crisi del petroli el 1975. Durant una dècada, l’increment dels costos per l’augment del preu dels materials, del transport i dels salaris colpí durament el sector. L’ocupació va caure espectacularment —els 46.600 treballadors de 1970 es reduïren a només 19.500 el 1981—, mentre disminuïa de manera significativa la seva contribució al producte interior brut de l’economia catalana. La demanda es va veure afectada per l’increment dels preus de l’habitatge i l’enduriment de les condicions de finançament a causa de l’augment dels tipus d’interès. Els pisos costaven de vendre i l’atur i la conflictivitat es dispararen en el sector.

La recuperació va arribar amb els Jocs Olímpics i sobretot amb la caiguda dels tipus d’interès els anys noranta. Obra pública i millor finançament van ser les claus inicials, a les quals aviat s’hi sumà un augment sostingut de la demanda. Particulars, però també moltes empreses, redescobriren, en aquests anys d’incertesa davant l’arribada de l’euro, la vella màxima d’”invertir en totxos”. Pel que fa a ocupació, el resultat va ser espectacular. El 2001, el nombre de treballadors se situava en 39.500, una xifra molt pròxima a les dels anys del boom. En el terreny estructural també es produïren transformacions importants, que afectaren més l’àmbit productiu que el laboral. La mecanització va ser intensa i es va veure afavorida per la motorització en un sector que és molt intensiu en transport. La concentració empresarial

168

BA R C E L O NA , C I U TAT I T R E BA L L

Col·locació d’un cable submarí Barcelona - Mallorca a la platja de la Barceloneta. 29 de juliol de 1971.

Autor: Pérez de Rozas. AHCB-AF

es va reforçar amb l’entrada de les grans empreses especialitzades en l’obra pública en el segment de la construcció residencial. I la subcontractació d’activitats i l’externalització es convertiren en pràctiques habituals per a reduir costos.

Paral·lelament, les condicions de treball milloraren en general, amb l’excepció probablement de la precarietat laboral. La nova immigració va permetre disposar d’una mà d’obra abundant i barata, contractada de manera eventual. En definitiva, la reactivació del sector els últims quinze anys del segle xx s’ha basat en un augment excepcional de la demanda i en un important procés de modernització empresarial.

No hi ha metròpoli important sense una xarxa de transport públic àmplia. A mesura que la ciutat creix, el transport es fa indispensable per a facilitar la mobilitat dels seus ciutadans. Mentre les ciutats estigueren constretes per les muralles i les distàncies màximes que s’havien de recórrer es podien fer caminant en pocs minuts, no van caldre els mitjans col·lectius de transport. Aquest ram de l’activitat va sorgir amb l’expansió urbana. A Barcelona, va ser en el primer terç del segle xx quan es va plantejar realment la necessitat del transport públic, a mesura que s’urbanitzava l’Eixample i creixien els barris perifèrics. Llavors va ser quan es constituí la primera xarxa urbana de transport, que complementava la interurbana ja existent que enllaçava Barcelona amb els pobles dels voltants.

El transport públic, però, no és tot el transport. També hi ha el privat, que cobreix una àmplia gamma de necessitats de desplaçament tant de persones com de mercaderies. Automòbils, motos, camions i furgonetes formen part del paisatge urbà fins a tal punt que avui pensaríem que alguna cosa greu deu haver passat si en una gran ciutat no circulen massivament aquests vehicles. Però el fet cert és que durant bona part del segle xx el transport dominant de persones va ser el col·lectiu organitzat com a servei públic. Era el que utilitzava la major part de la gent, mentre que el transport privat era escàs i estava limitat només als rics. Aquesta situació va canviar radicalment a partir dels anys seixanta, quan la producció de cotxes en sèrie convertí l’automòbil en el gran competidor dels mitjans de transport públics.

Des d’aquell moment, la ciutat es rendí al nou rei i el seu creixement s’ajustà en gran mesura a les necessitats de la circulació, un dels grans reptes de Barcelona, i de totes les ciutats importants del món, en les últimes dècades.

En el cas del transport públic, els grans protagonistes del segle xx han estat el tramvia, l’autobús, el metro i, menys, el taxi. Gràcies als avenços tècnics de la segona revolució industrial, en especial l’electricitat i el motor d’explosió, es produí una profunda transformació en els mitjans de transport urbans. Els tramvies, els òmnibus, els rippers i els carruatges de lloguer moguts per motors de sang —cavalls principalment— o per vapor, van ser substituïts en les primeres dècades del segle xx pels nous mitjans de transport esmentats abans. El primer i el més important durant molt temps va ser el tramvia elèctric. Encara que des dels anys vint sofrí la creixent competència de l’autobús i del metro, el tramvia dominà el transport de Barcelona

La “ciutat gran”

El transport

BAR CELONA, CIUTAT I TREBA L L

169

La “ciutat gran”

fins al 1964. Inaugurada la primera línia el 1872, va ser a principis de segle quan, sota la iniciativa del capital estranger, s’electrificà i s’amplià la xarxa seguint el procés d’expansió urbana. Gràcies a la congelació de tarifes i a l’obertura de línies cap als barris industrials, el tramvia es convertí ràpidament en un transport de masses. De transportar setanta milions de passatgers anuals el 1905 passà a dos-cents milions el 1920. Com a resultat d’això, al principi dels anys trenta acollia el 80% del passatge dels transports públics de la ciutat. Uns anys abans, el 1925, s’havia produït la nacionalització dels tramvies amb la formació de l’empresa Tranvías de Barcelona, S.A. En aquell moment, la companyia disposava de vuit-cents vehicles, cobria doscents quilòmetres de via i tenia una plantilla de 3.125 treballadors, les dues terceres parts de la qual eren conductors, cobradors i interventors, i la resta, administratius i personal de tallers i cotxeres.

Amb l’esclat de la guerra civil, l’empresa va ser col·lectivitzada. “El 24 de julio —segons la Memoria del Comité de Control—, obedeciendo órdenes del Sindicato del Ramo de los Transportes, los tranviarios rompieron las riendas de la esclavitud que les amarraban a la fuerza capitalista, convirtiéndose en hombres libres conscientes de su dignidad, se incautaron de la empresa, que, desde aquel momento, pasaba a ser regida y administrada por sus propios trabajadores”. La nova direcció obrera emprengué un procés de racionalització, basat en l’increment de salaris, la reducció de la jornada (de quaranta-vuit a quaranta-dues hores setmanals), una lleugera rebaixa de tarifes i l’augment de la freqüència dels serveis. D’aquesta manera s’aconseguí fer rendible l’empresa, fins que els avatars de la guerra l’acabaren perjudicant notablement. La mobilització reduí la plantilla a 2.212 treballadors, mentre que una part del parc mòbil va quedar inservible a causa dels bombardeigs i la falta de recanvis.

Aquesta situació de dificultats tècniques s’allargà durant els anys quaranta, sense que això posés en perill en cap moment l’hegemonia del tramvia entre els mitjans de transport públics de Barcelona. Fins al 1953, el nombre de passatgers no deixà d’augmentar, i aquest any s’arribà al nivell màxim de 340 milions anuals. Però a partir d’aquest moment començà el declivi. La competència de l’autobús i del metro i els problemes derivats de la congestió del trànsit causat per l’augment del nombre d’automòbils a la ciutat condemnaren el tramvia. Les autoritats municipals, que s’havien fet càrrec de l’empresa el 1957, apostaren pel cotxe i el tramvia es convertí en un obstacle. A partir d’aleshores començà una lenta agonia. Se suprimiren línies, es deixà envellir el material i el nombre d’usuaris descendí ràpidament. El 1968 ja només transportava seixanta milions de passatgers l’any. La seva quota de mercat havia baixat al 10%. Tres anys després, el 1971, aquest mitjà de transport urbà, que no havia estat mai apreciat pels barcelonins a causa del perill que representava, va ser suprimit. Però no per sempre. Amb el nou segle ha renascut i torna a circular un altre cop per alguns carrers de la ciutat. El modern Tram ha perdut l’encant de les velles jardineres, però és molt més còmode i segur i gaudeix, ara sí, de l’acceptació popular.

En el transport de superfície, l’alternativa al tramvia va ser l’autobús, encara que aquest paper solament el va representar realment a partir dels anys seixanta.

Fins aleshores va ser un simple complement. Tenia l’avantatge de la mobilitat, però

170

BA R C E L O NA , C I U TAT I T R E BA L L

“El 24 de julio, obedeciendo órdenes del Sindicato del Ramo de los Transportes, los tranviarios rompieron las riendas de la esclavitud que les amarraban a la fuerza capitalista, convirtiéndose en hombres libres conscientes de su dignidad, se incautaron de la empresa, que, desde aquel momento, pasaba a ser regida y administrada por sus propios trabajadores.”

Comité de control de tranvías de Barcelona, 1936

durant bastant temps no l’aprofità, perquè, per raons de rendibilitat, les primeres línies d’autobusos cobriren els mateixos espais que els tramvies i el metro. Barcelona va ser la primera ciutat espanyola que va tenir aquest nou mitjà de transport urbà.

Els primers autobusos de l’empresa La Catalana circularen per la ciutat el 1906, però desaparegueren molt aviat a causa de les pressions de la companyia de tramvies. Fins al 1922 no tornaren a fer acte de presència, quan una nova empresa —la Companyia General d’Autobusos— va posar en funcionament quatre línies amb vehicles de dos pisos adquirits a Anglaterra. El seu èxit va ser immediat. En només tres anys, la companyia va adquirir setanta autobusos, transportar vint-i-cinc milions de passatgers i recaptar quatre milions de pessetes anuals. Per això el 1925 va ser adquirida per l’empresa de tramvies i passà a formar part de la nova societat Tranvías de Barcelona S.A., constituïda aquell mateix any. El 1929, la seva quota de mercat se situava ja en un meritori 13,7% i la seva popularitat es plasmava en cançons com les de Pilar Alonso, que deien: Circulant tants autobusos pocs microbis quedaran, doncs diu que la gasolina té el perfum desinfectant.

Després de la guerra civil, l’autobús travessà una època molt difícil. La falta de combustible i de recanvis va ocasionar una important disminució del servei que es traduí en la caiguda del nombre de passatgers, cosa que obligà la companyia a recórrer als troleibusos per pal·liar-la, tot i les restriccions elèctriques. Va ser gràcies a aquests últims vehicles que es va poder recuperar el 1950 el nivell de passatge que transportava l’empresa el 1935. De fet, l’èxit, que convertí l’autobús en l’alternativa definitiva al tramvia, es produí entre 1958 i 1969, quan el nombre de passatgers va passar de cinquanta a tres-cents milions anuals i la xarxa augmentà de 80 a 185 km. Aquest creixement s’inicià amb la municipalització del transport col·lectiu de la ciutat el 1957 i es desenvolupà ja en oberta competència amb l’automòbil privat. Per això, des de principis dels anys setanta la xifra de passatgers s’estabilitzà i amb petites oscil·lacions s’ha mantingut fins a l’actualitat. Així, si el 1977 metro i autobusos transportaven una mica menys de sis-cents milions de passatgers l’any, repartits al 50%, el 2004 van ser 548 milions i el repartiment continuava essent equivalent.

Coincidint amb la fase de creixement, la companyia augmentà substancialment la seva plantilla, la qual arribà a 7.200 treballadors el 1964. Bona part d’aquests treballadors van ser immigrants que trobaren feina estable en un sector que en acabar la guerra va veure com molts dels seus treballadors van ser depurats i substituïts per fidels excombatents. Durant la dècada de 1970, però, la plantilla va descendir fins a estabilitzar-se al voltant de 6.400. Finalment, el procés de modernització de l’empresa dut a terme els últims quinze anys del segle xx, va reduir el nombre d’empleats a la meitat, alhora que augmentà la presència femenina. L’any 2000, el nombre de treballadors de la secció d’autobusos de Transports Metropolitans de Barcelona era de 2.859.

La “ciutat gran”

BAR CELONA, CIUTAT I TREBA L L

171

Telefonista del Departament de Circulació de l’Ajuntament de Barcelona. (1930-1935).

Autor: Gabriel Casas. ANC/Gabriel Casas i Galobardes

La “ciutat gran”

L’altra gran innovació que es produí els anys vint en els mitjans de transport barcelonins va ser el metro. Comparat amb altres grans capitals europees, el metro va arribar amb retard a Barcelona. És cert que hi havia el precedent del Ferrocarril de Sarrià, que, entre 1905 i 1929 i gestionat per la Barcelona Traction, s’electrificà, travessà la muntanya del Tibidabo i es convertí en una línia subterrània al seu pas per la ciutat. Però no per això deixava de ser un ferrocarril interurbà, que solament molt més tard es convertí en el “metro del Vallès”. La realitat és que fins als anys 1924-1926 no s’inauguraren les primeres línies del metro de Barcelona, construïdes per les companyies Gran Metropolitano de Barcelona (el Gran Metro) i Ferrocarril Metropolitano de Barcelona (el Transversal). La seva inauguració va ser un èxit popular sense precedents, ja que es calculen en cinquanta mil les persones que visitaren les instal·lacions els dies següents, però durant la seva primera etapa no gaudí del favor del públic. Amb a penes deu milions d’usuaris el 1935, la seva quota de mercat no arribava al 10% del trànsit col·lectiu de la ciutat. El seu escàs ús no responia segurament a un problema de desconfiança. Com afirma Huertas Clavería, el preu del bitllet i el fet de no aportar cap novetat a la xarxa de transport de superfície, perquè les línies ja estaven cobertes per tramvies i autobusos, expliquen que el “subterrani” no atragués els barcelonins, per bé que tampoc no hem d’oblidar que en aquells moments el trànsit no estava tan congestionat ni el ritme de vida era tan intens per a fer-lo imprescindible.

Va ser durant la guerra quan el metro, convertit en refugi i en transport segur davant els bombardeigs, començà a fer-se popular. Però el seu èxit arribà els anys seixanta, quan es convertí en el transport ràpid en una ciutat lenta a causa de l’augment del trànsit rodat. Els símptomes del problema ja s’havien detectat el 1951, quan l’Ajuntament, en el seu Projecte de Municipalització dels Transports afirmava que: “Es indudable que la intensidad del tráfico de nuestras vías ciudadanas está llegando al máximo de la capacidad […] y además, es fatal el aumento de la circulación al compás del crecimiento de la ciudad, y de la intensificación de sus actividades industriales y comerciales”. I la solució també s’apuntava en el mateix document: “Por ello resulta necesario acudir a la circulación o tráfico subterráneo, el cual, en otras ciudades, ha resuelto el problema para un largo periodo de tiempo”. La materialització d’aquest Projecte es dugué a terme a partir de 1957, quan el metro ja s’estava convertint en un dels transports bàsics de la ciutat. Aquell any transportava cent seixanta milions de persones. Vint anys després havia passat a tres-cents milions. En aquest mateix període, la xarxa havia crescut un 260% i arribava ja als cinquanta quilòmetres, i la plantilla se situava en 3.178 treballadors. Amb l’arribada de la democràcia, el metro es renovà profundament. El 1979 s’integrà en la nova societat municipal Transports Metropolitans de Barcelona, la qual començà a gestionar tot el transport públic de la ciutat. A partir d’aquest moment s’amplià la xarxa fins als 86,6 quilòmetres actuals, es modernitzà el material i es milloraren els serveis a l’usuari amb els nous sistemes mecànics, alhora que la plantilla, també molt feminitzada, s’ajustava al voltant dels 2.800 treballadors. Eren els reptes que s’havien d’afrontar per poder oferir una alternativa ràpida i eficaç al gran competidor que era i és l’automòbil.

172

BA R C E L O NA , C I U TAT I T R E BA L L

Noves màquines per a despatxar bitllets d’autobusos de Barcelona. 25 d’agost de 1977.

Autor: Pérez de Rozas. AHCB-AF

“Es indudable que la intensidad del tráfico de nuestras vías ciudadanas está llegando al máximo de la capacidad […] y además, es fatal el aumento de la circulación al compás del crecimiento de la ciudad, y de la intensificación de sus actividades industriales y comerciales”. […] Por ello resulta necesario acudir a la circulación o tráfico subterráneo, el cual, en otras ciudades, ha resuelto el problema para un largo periodo de tiempo.”

Ajuntament de Barcelona, 1951

Del conjunt dels mitjans de transport de la ciutat, el parent pobre va ser el taxi, fet certament paradoxal, perquè constitueix probablement una de les seves icones de referència per als turistes, a causa sens dubte de la peculiaritat dels seus colors, que l’emparenten amb el de Nova York. El taxi va aparèixer el 1906, però la seva primera expansió es produí en la dècada següent, quan algunes empreses constructores d’automòbils, com Hispano Suiza o Elizalde, organitzaren, per promocionar-se, un servei de cotxes de plaça que es llogaven amb conductor. Aquests vehicles foren anomenats taxis i eren vehicles quasi de luxe que tenien una demanda molt limitada i que no circulaven per la ciutat a la recerca de clients, sinó que s’aturaven a esperar a les escasses parades existents, a vegades tant de temps que algunes, com la de la plaça de Catalunya, es van fer conegudes per les costellades que s’hi preparaven els taxistes. Va ser durant els anys vint i amb motiu de l’Exposició Internacional que el sector va créixer substancialment. Els 1.969 taxis que hi havia el 1926 es convertiren en gairebé quatre mil tres anys després, fet que obligà l’Ajuntament a regular-ne la pràctica, controlar les llicències i fixar les tarifes. Amb això s’aconseguí, els anys trenta, reduir el nombre de taxis fins a 1.800 i unificar la seva imatge amb els colors groc i negre que els han singularitzat des de llavors. Durant la guerra, el sector va ser col·lectivitzat i els conductors esdevingueren assalariats de la Generalitat. Les seves condicions de treball milloraren gràcies a la reducció de jornada (vuit hores) i a un augment salarial (deu pessetes diàries). En canvi, la postguerra va ser un moment difícil, tant per la manca de vehicles i combustible com per la caiguda de la demanda. Aquesta situació no es normalitzà fins a mitjan dècada de 1950. L’increment del nivell de vida i el boom de l’automòbil van ser la clau de la gran expansió que experimentà el sector en les dues dècades següents. SEAT proporcionà llavors els models clàssics de cotxe —el 1400 i el 1500— i el nombre de llicències es disparà fins a arribar a deu mil el 1977. “Fer el taxi” es convertí en aquells anys en una sortida laboral per a molts immigrants, els quals començaven com a assalariats i amb el temps i molt esforç i estalvi acabaven convertint-se en arrendataris i finalment en propietaris. Després dels Jocs Olímpics, aquesta “indústria privada que oferia un servei públic” es va veure obligada a emprendre un important procés de reestructuració que, finalment, sembla haver estabilitzat la seva situació. Avui el sector compta amb 10.300 llicències i transporta cent deu milions de passatgers l’any.

La història del transport urbà no s’acaba amb el transport públic. També el privat ha contribuït a fer la ciutat: i de quina manera! Si durant la primera meitat del segle xx el transport públic s’adapta a la ciutat i col·labora a vertebrar la seva expansió, en la segona serà la ciutat la que s’adapti al transport privat i, en especial, al nou mitjà de transport de masses per excel·lència que serà l’automòbil. Les dades són clares sobre aquest punt. Des de 1958, el nombre de passatgers que viatgen anualment en els mitjans públics de transport s’estabilitza al voltant dels sis-cents milions, mentre que els que utilitzen el cotxe creixen exponencialment, fins a ferse incalculable. Els avantatges que ofereix l’automòbil pel que fa a autonomia, facilitat de moviments, comoditat i rapidesa són evidents i expliquen per què és el gran vencedor en la competència amb l’autobús i el metro. Per això, des del moment en què una part cada vegada més gran de la població té accés al cotxe, la planificació

La “ciutat gran”

Autobusos especials per a discapacitats, presentats per l’Ajuntament a títol experimental. 11 de maig de 1977.

BAR CELONA, CIUTAT I TREBA L L

173

Autor: Pérez de Rozas. AHCB-AF

La “ciutat gran”

urbana s’ajusta a les necessitats de la circulació. Els nous reptes són com organitzar les entrades i sortides de la ciutat, facilitar el trànsit interior i proporcionar aparcament. Només els últims anys, quan el nivell de saturació està arribant al màxim, ha començat a plantejar-se realment la necessitat de restringir el trànsit i de potenciar el transport públic. No serà fàcil. Barcelona ja és una ciutat feta per al cotxe.

De fet, la història d’amor entre la ciutat i el cotxe comença amb el segle i ja fa cent anys que dura. El 1906, la revista El Automovilismo Ilustrado presagiava el futur quan afirmava: “¿Qué pasará de aquí a 25 años, cuando el automóvil reine por todas partes? […] Entonces seremos un pueblo mecánico […] Merced al prodigioso desarrollo del automóvil, adquiriremos un espíritu metódico y calculador”. Encara que això es deia quan a Barcelona a penes circulaven dos-cents cotxes, el temps li ha donat tota la raó. L’esperit metòdic i calculador, ja l’havien adquirit els catalans feia molt de temps. El que ha aconseguit Barcelona en aquest últim segle és convertirse en la capital del motor espanyol, en una ciutat apassionada per tot allò que té a veure amb el món de les quatre i de les dues rodes. Aquí s’instal·laren les primeres fàbriques, es construïren els primers circuits i es crearen les primeres associacions d’automobilistes, fets que la convertiren, segons la feliç expressió de Jordi Nadal i Xavier Tafunell, en el “Detroit espanyol”.

L’automòbil va ser, amb tot, un objecte de luxe durant la primera meitat del segle xx. Un artefacte que pel seu preu, tan elevat, només estava a l’abast de les classes benestants de la ciutat. Per aquest motiu, la seva expansió va ser relativament lenta fins a les darreries de la dècada de 1950 i alterà poc el ritme urbà. La ciutat va poder integrar i dominar el cotxe amb relativa facilitat. És cert que al final dels anys vint ja es van publicar a la premsa articles que es plantejaven “El problema de la circulació a Barcelona”, però amb un parc mòbil compost el 1930 per 14.102 cotxes, 4.129 camions i furgonetes i 1.911 motos, el veritable problema no estava tant en els vehicles de motor com en la compaginació d’aquests artefactes amb els 8.203 carros, 4.286 carretes, 8.137 bicicletes i 760 tramvies que circulaven també per la ciutat.

Aquesta situació continuà després de la guerra, quan, a la “carnisseria mecànica” que significà el conflicte, van seguir les restriccions de tot tipus que provocaren una tornada al carro, la bicicleta i l’“haiga” dels estraperlistes, nom popular aplicat als grans cotxes d’importació i que procedia de la frase amb la qual se suposava que els nous rics els demanaven en els concessionaris: “Por favor, deme el coche más grande que haiga”.

Tot això va canviar a partir dels anys seixanta. En menys de dues dècades, l’automòbil deixà de ser un objecte de luxe i es convertí en un article de consum popular. La producció en sèrie a la factoria SEAT d’un cotxe relativament assequible, com el 600, va fer el miracle. Els carrers començaren a omplir-se de cotxes i el ritme urbà es va veure totalment alterat. Ara era el cotxe el que dominava la ciutat i la configurava a la seva mesura. De fet, la motorització ja va començar a mitjan dècada de 1950 en el sector de les motocicletes. El 1960, el nombre de motos s’havia multiplicat per dotze respecte de 1950, mentre que el de cotxes només es triplicà.

La moto va ser el primer vehicle motoritzat al qual van poder accedir molts treballadors i parelles joves. Permeté familiaritzar-se amb la conducció i va ser el tram-

174

BA R C E L O NA , C I U TAT I T R E BA L L

“¿Qué pasará de aquí a 25 años, cuando el automóvil reine por todas partes? […] Entonces seremos un pueblo mecánico […]

Merced al prodigioso desarrollo del automóvil, adquiriremos un espíritu metódico y calculador.”

El Automovilismo Ilustrado, 1906

BAR CELONA, CIUTAT I TREBA L L

La “ciutat gran”

polí cap al cotxe. Però el veritable protagonista de la motorització, com hem dit, va ser l’automòbil. Entre 1960 i 1975, el parc automobilístic de Barcelona va passar de 44.000 a 451.000 turismes. I va continuar augmentant en les dècades següents fins a arribar als 621.000 de l’any 2000. Paral·lelament, el nombre de motos, camions, autocars i furgonetes també va créixer substancialment. Els 102.000 vehicles de motor de tot tipus que hi havia a la ciutat el 1960 es convertiren en 912.000 en acabar el segle. El 70% eren turismes, el 16,5% motocicletes i el 13,5% camions, furgonetes i autobusos.

La majoria, per tant, del parc mòbil es dedicava al moviment de persones, però una fracció significativa estava especialitzada en el transport de mercaderies.

Aquesta activitat ha estat molt important en una ciutat com Barcelona, on la indústria i el comerç han tingut i tenen una presència tan destacada. El port i l’aeroport, les estacions de ferrocarril i els magatzems han estat els punts nodals d’una xarxa de transport que ha alimentat constantment l’economia de la ciutat i ha assegurat les seves relacions exteriors. Aquest sector del transport privat de mercaderies, que avui s’engloba sota la denominació de logística, l’han format històricament les agències de transport i mudances, les empreses de càrrega i descàrrega, les companyies d’emmagatzematge i les —més recents— de missatgeria. Pel que fa a ocupació, no ha estat un sector molt intensiu, però tampoc marginal. Els anys vint donava feina a unes sis mil persones, la majoria homes, i al final dels cinquanta, a prop de trenta mil; una mà d’obra integrada majoritàriament per immigrants. La feina en el sector ha continuat augmentant en les últimes dècades, malgrat l’important procés de mecanització que s’ha produït en aquest tipus d’activitats. El 2001, el nombre de treballadors ocupats en el sector del transport, emmagatzematge i comunicació, inclòs el transport públic, era de 51.123 —un 29% dels quals eren dones—, que representaven un gens menyspreable 8% del total de la població ocupada a la ciutat.

Tot comptat i debatut, la construcció i el transport han estat dos dels sectors econòmics que més han contribuït a impulsar el creixement de Barcelona. Tots dos s’han alimentat dels grans corrents immigratoris d’aquest segle i han fet possible, amb això, no solament l’expansió urbana de la ciutat, sinó també la integració laboral dels nouvinguts. Treballar a l’obra o en la companyia de tramvies va ser el primer pas, quasi sempre dur i mal pagat, que va fer possible a molta gent arribada en el Sevillano o en el Shangai començar a guanyar-se la vida i el seu futur a Catalunya. Una terra de la qual es deia, com explica José Luis López Bulla en el seu llibre Cuando hice las maletas, que era tan rica que fins i tot “se ataban los perros con longanizas”.

175

176

La “ciutat gran” } Immigració

Immigrants procedents de Múrcia arriben al port de Barcelona. (1915-1925).

Autor: Josep Maria Sagarra. ANC/Josep Maria Sagarra i Plana

Arribada d’immigrants a l’estació de França. Setembre de 1964. Autor: Nicolás González.

177

ANC/Nicolás González Albiach

Immigrants magrebins a l’Estació de França. (1960-1970).

Autor: Nicolás González. ANC/Nicolás González Albiach

Dona i nens a l’entrada de la seva barraca. (1915-1920).

178

Autor: Brangulí. ANC/Brangulí (fotògrafs)

Poblat de barraques a la muntanya de Montjuïc. (1926-1928).

Autor: Josep Maria Sagarra. ANC/Josep Maria Sagarra i Plana

El poblat de Cabrinetti, al carrer Aragó, amb la presó Model al fons. (1926-1928).

179

Autor: Josep Maria Sagarra. ANC/Josep Maria Sagarra i Plana

Cases baixes i edificis de sis plantes comparteixen un carrer per asfaltar.

(1930-1936). Autor: Brangulí. ANC/ Brangulí (fotògrafs)

180 Grup de dones i nens a la font que assortia els barris del Polvorí i l’Animeta. (1926-1928).

Autor: Josep Maria Sagarra. ANC/Josep Maria Sagarra i Plana

Barraques al peu de Montjuïc. (1926-1928). Autor: Josep Maria Sagarra. ANC/Josep Maria Sagarra i Plana

181 Barraques al costat d’una fàbrica de greixos. (1925-1935).

Autor: Brangulí. ANC/Brangulí (fotògrafs)

182 Primera pedra de les cases per a obrers construïdes pel Foment de la Propietat. 1911.

Autor: Brangulí. ANC/Brangulí (fotògrafs)

183 Visita de les autoritats als nous habitatges per a obrers construïts pel Patronat de l’Habitatge de Baró de Viver, al barri de Sant Andreu. (1929-1930).

Autor: Brangulí. ANC/Brangulí (fotògrafs)

Barri de cases barates de Barcelona.

(1928-1936). Autor: Gabriel Casas.

184

ANC/Gabriel Casas i Galobardes

Pensió “Cal Jaume”, al “Barri Xino”.

(1925-1936). Autor: Gabriel Casas.

ANC/Gabriel Casas i Galobardes

Cases barates del Bon Pastor. (1928-1936).

185

Autor: Gabriel Casas. ANC/Gabriel Casas i Galobardes

“Viviendas del Congreso Eucarístico”. 1952.

Autor desconegut. AHCB-AF

186 Arribada d’emigrants al port de Barcelona formant part de la “Operación España”. 1969.

Autor: Nicolás González. ANC/Nicolás González Albiach

187 Immigrants marroquins. Oraciรณ al taller. 1973.

Autor: Nicolรกs Gonzรกlez. ANC/Nicolรกs Gonzรกlez Albiach

188

La “ciutat gran” } Construcció

Homes treballant en una pedrera. (1900-1915). Autor: Brangulí. ANC/Brangulí (fotògrafs) Pedrera de pedra arenosa de la muntanya de Montjuïc, propietat de Fomento de Obras y Construcciones S.A. (1910-1920). Autor desconegut. AHDSM

189 Construcció de la torre d’aigües de Can Girona (MACOSA) per a la captació d’aigua del riu Besòs destinada a usos comercials. (1880-1889).

Autor desconegut. AHCB-AF

190 Treballadors en una bòbila de Sant Andreu. Primera meitat del segle xx. Autor desconegut. AHDSA (Pàgina següent) Dos obrers a la construcció del sostre de la Biblioteca de Catalunya a l’antic Hospital de la Santa Creu. (1925-1935). Autor: Gabriel Casas. ANC/Gabriel Casas i Galobardes

191

Inauguració de les obres d’urbanització de la plaça Catalunya. Febrer de 1925.

192

Autor desconegut. AHCB-AF

Obertura de la Via Laietana. Tallers per a les noves construccions. Circa 1920. Autor: Josep Domínguez. AHCB-AF

Construccions diverses a la plaça de les pedreres de “Peret Torres” (passeig Central de Montjuïc). 27 de gener de 1918.

193

Autor desconegut. AHCB-AF

Descobriment d’una part de la muralla medieval amb motiu de l’enderrocament de les parets del jardí del Palau Moja, residència dels marquesos de Comillas, a la rambla dels Estudis, davant de l’Església de Betlem. 19 d’agost de 1934.

Autor: Pérez de Rozas. AHCB-AF

194 Dues imatges de les obres de construcció de l’Exposició de 1929 a Montjuïc. (1915-1925). Autor: Brangulí. ANC/Brangulí (fotògrafs)

195

196 Obrers treballant en la instal·lació d’un pont metàl·lic l’any 1912.

Autor: Brangulí. ANC/Brangulí (fotògrafs)

197 Treballadors de la fàbrica Contrataciones e Industrias, també coneguda com “Les Briquetes”.

Càrrega i descàrrega del ferrocarril que travessava Montjuïc. Circa 1943.

Autor: Carmelo Vives. AMDS

Treballs de reparació a la Rambla. 1 de setembre de 1963. Autor: Pérez de Rozas. AHCB-AF

198

Al carrer Gran de Gràcia es va fer una plantació d’arbres per primera vegada a la seva història.

10 de febrer de 1982. Autor: Pérez de Rozas. AHCB-AF

El final de la jornada a “l’obra” (1960-1970). Autor: Nicolás González. ANC/Nicolás González Albiach Obrer de la construcció enlluint una paret de ciment (1950-1965). Autor: Gabriel Casas. ANC/Gabriel Casas i Galobardes

199 Anunci d’un sistema per a agafar maons creat per l’empresa ICAM. (1960-1970).

Autor: Gabriel Casas. ANC/Gabriel Casas i Galobardes

Obrers de la construcció aplicant tela asfàltica a un sostre.

(1950-1965). Autor: Gabriel Casas. ANC/Gabriel Casas i Galobardes

(Pàgina següent) Construcció del Palau Blaugrana del F.C. Barcelona. 1971.

Autor: Nicolás González. ANC/Nicolás González Albiach

200

201

202

La “ciutat gran” } Transports

L’automòbil de direcció i el carro de transport d’espelmes comparteixen el garatge a la Cereria Domingo Mata. (1910-1915).

Autor: Brangulí. ANC/Brangulí (fotògrafs)

203

204 Típica “catalana” transportant viatgers per un carrer de Barcelona. (1910-1918). Autor: Brangulí. ANC/Brangulí (fotògrafs) Carro de Transports Buscarons, de Sarrià a Vallvidrera. 1921. Autor desconegut. AHCB-AF

205 Carros de transport de l’empresa “La Camerana” amb publicitat estàtica de l’empresa de “Conservas Albó”.

Autor: Brangulí. ANC/Brangulí (fotògrafs)

206

Dues imatges de les obres del Metro a la Rambla. Circa 1920.

Autor desconegut. AHCB-AF

Obres del metro a la Rambla, vora les vies del tramvia. Circa 1920.

207

Autor desconegut. AHCB-AF

Obrers treballant en les obres del carrer Aragó. (1920-1930).

Autor: Brangulí. ANC/Brangulí (fotògrafs)

Treballs de construcció d’un túnel del Gran Metro. (1925-1930).

208

Autor: Brangulí. ANC/Brangulí (fotògrafs)

Treballadors de la construcció excaven a pic i pala el que serà l’estació dels ferrocarrils de la plaça Catalunya. 1931.

Autor desconegut. AHCB-AF

Obrers i autoritats durant una visita a les obres del Gran Metro. 9 de desembre de 1922.

209

Autor: Brangulí. ANC/Brangulí (fotògrafs)

Visita de les autoritats a un túnel del Metro Transversal en obres. 1924-1925.

Autor: Brangulí. ANC/Brangulí (fotògrafs)

210 Dues imatges de les obres de pavimentació als carrers de Barcelona. (1920-1930).

Autor: Brangulí. ANC/Brangulí (fotògrafs)

Carro elèctric de l’empresa Vicente Ribas per a passejar els visitants de l’Exposició Internacional de 1929.

El preu del recorregut, que durava una hora, era de 15 cèntims. 1929.

211

Autor desconegut. Arxiu de l’empresa Vicente Ribas

Benzinera de Barcelona. (1930-1936).

Autor: Brangulí. ANC/Brangulí (fotògrafs)

212 Tallers Don Bosco. Tramvies de Barcelona. (1920-1930).

Autor: Casas. AHCB-AF

Taller de reparació de tramvies. (1925-1935).

Autor: Frederic Ballell. AHCB-AF

Autor: Gabriel Casas. ANC/Gabriel Casas i Galobardes

213

Un grup de tramviaires durant una pausa en la seva feina. Circa 1910.

Tramvia línia núm. 12, inaugurat el 1907. Cal destacar-hi la bústia de correus, novetat que durà poc temps. 1921.

Construcció del funicular del Tibidabo. El ferrocarril funicular va ser inaugurat el 29 d’octubre de 1901.

Autor desconegut. AHCB-AF

Autor desconegut. AHDSSG

214 La línia I del Metro al seu pas per l’estació de plaça Catalunya. 2 de març de 1979. Autor: Pérez de Rozas. AHCB-AF Un dels darrers tramvies en circulació a Barcelona. 1971. Autor: Nicolás González. ANC/Nicolás González Albiach

215 Darrer trajecte del tramvia de la línia 54 (nocturn). 1970.

Autor: Nicolás González. ANC/Nicolás González Albiach

216

TramBesòs, el tramvia que uneix Ciutadella-Vila Olímpica i Sant Adrià de Besòs. El trajecte consta de 14 parades. 2006. Autor: Antonio Lajusticia

217

Barcelona, ciutat i treball al segle xx

La ciutat mercantil i de serveis

219

La ciutat mercantil i de serveis

Un dels eslògans publicitaris que han fet fortuna els últims anys és el de Barcelona, botiga d’Europa. Encunyat com a reclam turístic, respon perfectament tant a la realitat econòmica actual de la ciutat com al seu passat històric. El comerç ha estat el motor tradicional de l’economia de Barcelona i avui constitueix una de les seves marques distintives. Abans de convertir-se en una ciutat industrial, va ser durant molt temps un “empori comercial”. Des de l’època medieval, el tràfic mercantil ha alimentat la riquesa de Barcelona i ha contribuït a configurar la seva estructura urbana. Encara més, el capital comercial va ser el gran impulsor de la industrialització catalana des del final del segle xviii i durant bona part del segle xix. Per això, té tota la raó Eduardo Mendoza quan ens recorda que els habitants de La ciudad de los prodigios “eran una raza eminentemente mercantil […] a la que la perspectiva de ganar dinero en poco tiempo les excitaba, era su canto de sirenas”.

Aquesta vocació comercial no s’esvaí durant el segle xx, sinó que simplement es transformà. Company inseparable del desenvolupament industrial, el comerç inicià la seva modernització alhora que liderava el procés de terciarització de l’economia barcelonina. Els grans magatzems primer i els supermercats i grans centres comercials més tard canviaren la fisonomia del comerç dintre d’un sector serveis cada vegada més plural, en el qual els intermediaris financers, el transport, l’hoteleria, els serveis a les empreses i els serveis públics van anar adquirint un protagonisme creixent. Unes activitats eminentment urbanes que, encara que tendeixen a situar-se en el centre de la ciutat, també s’han vist obligades a adaptar-se al fenomen de la metropolitanització. Les grans superfícies, les empreses de logística, les escoles i els hospitals han contribuït de manera molt notòria a estructurar l’àrea metropolitana de Barcelona i dotar-la dels serveis bàsics, mentre que el centre de la capital es configurava al voltant sobretot del comerç detallista, les entitats financeres, l’hoteleria i els equipaments públics.

En la majoria d’aquests sectors econòmics, el treball ha tingut unes característiques específiques que l’han diferenciat del que es feia en l’àmbit industrial. Aquest ha estat el territori del dependent de comerç, de l’administratiu, del tècnic o del professional liberal assalariat, un tipus d’empleat més a prop del patró que de l’obrer no solament per la proximitat física, sinó també per la seva mentalitat. Treballadors de coll blanc, d’ascendència majoritàriament catalana —tot i que amb el pas del temps aquest terme ha acabat englobant també els fills dels immigrants—, vistos en el seu conjunt han constituït històricament quelcom més que una aristocràcia obrera. Han estat el suport de les classes mitjanes barcelonines.

220

BA R C E L O NA , C I U TAT I T R E BA L L

221 Estand tastador de la beguda “Semper” de la casa L. Casamor de Barcelona. (1920-1930).

Autor: Brangulí. ANC/Brangulí (fotògrafs)

La ciutat mercantil i de serveis

Comerç i f inances: els treballadors de coll i corbata

222

És cosa sabuda des de sempre que “on hi ha comerç, hi ha vida”, i en aquest sentit no hi ha dubte que Barcelona ha estat una ciutat molt vital en el transcurs de la seva història. El comerç és una activitat clau en el seu creixement i modernització.

Barcelona, com afirma Carles Carreras, ha estat “una ciudad de tiendas y de tenderos casi desde el comienzo de los tiempos”. Però no solament el comerç interior va ser important. També la ciutat, a través principalment del seu port, s’obrí a l’exterior i comercià activament amb tot el món. Ho va fer abans i continua fent-ho ara. Per això resulta paradoxal que sigui precisament aquest un dels sectors menys estudiats i pitjor coneguts de l’economia de la ciutat, en especial a l’època contemporània. La història del comerç barceloní és en gran mesura una història pendent.

En el transcurs del segle xx, el comerç de la ciutat va créixer de manera notable i experimentà transformacions importants. No estem en condicions d’establir les etapes precises de la seva evolució, però sí de mostrar les tendències generals. Per a això, l’únic indicador disponible és el de l’ocupació. No sabem amb certesa quants treballadors mercantils hi havia a Barcelona al principi del segle xx, però tot sembla indicar que eren al voltant dels vint mil. Una xifra considerable que, això no obstant, augmentà ràpidament en les dècades següents. El gran salt endavant es va fer durant els anys de la Gran Guerra, quan la ciutat es convertí en un volcà d’iniciatives mercantils. La neutralitat espanyola afavorí tot tipus d’activitats especulatives destinades a proveir els països en conflicte. Com a conseqüència d’això, el 1920 l’ocupació arribà a 64.600 treballadors, una xifra que triplicava la de 1900 i que es va mantenir estable fins a la guerra civil. En aquests anys, els empleats del comerç representaven entre el 22% i el 24% de la població activa i constituïen el segon sector en nombre de treballadors de la ciutat, només per darrere de la indústria tèxtil.

Durant la segona meitat del segle, el comerç tornà a mostrar un gran dinamisme. Pel que fa a ocupació, van ser els anys cinquanta l’època de creixement més elevat. El 1959, els treballadors del sector s’acostaven als 120.000, una xifra que doblava la dels anys trenta. Contràriament, en l’últim terç del segle l’ocupació va créixer molt més lentament. El 2001, el nombre d’empleats en el comerç i l’hoteleria de Barcelona se situava en poc més de 137.000 persones. En l’últim terç del segle xx, per tant, el comerç, a diferència de la indústria, no solament va mantenir els seus efectius, sinó que els augmentà lleugerament, fet que li va permetre de convertir-se en l’activitat econòmica amb un volum més gran d’ocupació de la ciutat.

Aquesta expansió anà acompanyada de canvis importants en les formes i els sistemes d’organització de l’activitat comercial. A Barcelona, com a la majoria de les grans ciutats europees, el petit comerç dominava una estructura mercantil en la qual la botiga convivia en perfecta simbiosi amb les grans empreses majoristes dedicades al comerç d’exportació i importació. Durant la primera meitat del segle, aquesta estructura solament es va veure alterada per l’aparició dels grans magatzems. Entre 1924 i 1936, obriren les seves portes als carrers dels voltants de la plaça de Catalunya

diversos grans magatzems, com ara Jorba, El Siglo, Sepu, Capitolio o El Águila, en els

BA R C E L O NA , C I U TAT I T R E BA L L

quals es concentrava una àmplia oferta de productes, repartits per un gran espai obert dividit en seccions, que el client podia veure i tocar abans de comprar, sense que entre ells s’interposessin necessàriament el taulell i el venedor. Però a partir dels anys seixanta es va produir una veritable revolució en l’àmbit de la venda i la distribució. El punt de partida va ser la renovació del concepte de grans magatzems que va significar la irrupció a Barcelona d’El Corte Inglés el 1962 i de la cadena nord-americana Sears un any després. Totes dues contribuïren a canviar les formes de presentació i venda dels productes en els grans magatzems, alhora que augmentaven les seves dimensions i l’organització interna. I totes dues també seguiren unes trajectòries ben diferents. Si per a Sears la capital catalana va ser un pas més en el seu procés d’internacionalització que no va tenir cap transcendència i que s’acabà relativament aviat, per a El Corte Inglés “llegar a una ciudad con una tradición comercial más importante [que la de Madrid], con un mercado más selectivo, fue un reto empresarial”, que va significar, en paraules del seu president, Isidoro Álvarez, “el inicio de la expansión de la empresa”, la qual avui, amb més de setanta mil empleats, és una de les més importants d’Europa en el seu ram.

Aquesta innovació va anar seguida d’altres els anys setanta i vuitanta, les quals van significar un avenç important en el procés de concentració i reestructuració de l’oferta comercial. Els supermercats, els hipermercats i els centres comercials van alterar les pautes tradicionals del comerç i van aconseguir captar ràpidament una important quota de mercat. La primera gran superfície es va inaugurar el 1973, però va ser des de mitjan anys vuitanta quan, impulsades pel

La ciutat mercantil i de serveis

Dependents i clients a “Casa Macià”, reconeguda fàbrica i botiga de roba per a la llar. (1930-1936).

capital estranger, experimentaren una gran expansió. S’instal·laren preferentment a l’àrea metropolitana; el preu del sòl i el model de mobilitat que es va imposar, centrat en el vehicle privat, afavoriren aquesta localització. En el cas de Barcelona, però, i a diferència de la majoria de ciutats europees, les grans superfícies també les trobem en el nucli urbà, inserides en shopping centers que, com els de l’Illa Diagonal, Glòries o La Maquinista, s’han construït en antics espais fabrils.

A Barcelona, però, aquestes grans galeries, on regnen les cadenes de botigues basades en la franquícia (la primera va ser el Boulevard Rosa del Passeig de Gràcia el 1978), estan inscrites en un model comercial en el qual el petit comerç de proximitat és preponderant. Les botigues, els petits o mitjans supermercats i els tradicionals mercats de barri (quaranta-un el 1993) són les formes majoritàries de distribució comercial. Han aconseguit fidelitzar la clientela, però també han exercit una important funció social. Han estat un factor d’integració i cohesió social en els barris, alhora que els han dotat d’una fisonomia molt distinta de la que tenen en la major part de les grans ciutats europees. Aquí, la proliferació de botigues a les plantes baixes de les cases fa que els barris perifèrics no siguin estrictament residencials i en aquest sentit no es diferencien dels del centre. Tot Barcelona és, de fet, un continuum comercial. Per això es pot afirmar que el petit comerç ha fet també la ciutat.

Una bona prova d’això és l’estructura que tenia el comerç barceloní l’any 2000.

En aquella data hi havia 53.635 establiments comercials que donaven feina a 137.651 persones, de les quals el 47% eren dones. Les empreses majoristes eren 12.045 i les d’hoteleria 10.614, mentre que en el petit comerç detallista hi operaven 30.976, és a dir, el 57%. Dintre del comerç minorista, els dos subsectors principals eren el de

BAR CELONA, CIUTAT I TREBA L L

223

Autor: Gabriel Casas. ANC/Gabriel Casas i Galobardes

224 Interior d’uns grans magatzems tèxtils. (1930-1935).

Autor: Joan Martí i Macià. ANC/Joan Martí i Macià

225 El primer hipermercat a Barcelona. Octubre de 1973.

Autor: Nicolรกs Gonzรกlez. ANC/Nicolรกs Gonzรกlez Albiach

La ciutat mercantil i de serveis

l’alimentació i el de roba, pell i calçat. Tots dos representaven la meitat del total dels petits establiments. La resta se’l repartien, per ordre d’importància, articles de la llar, oficina i mecànica de precisió, productes químics, llibres i premsa, material de transport i diversos. El més dinàmic de tots en l’última dècada ha estat el d’oficina i mecànica de precisió —engloba també ofimàtica i telemàtica—, fet que reflecteix clarament la importància creixent en la nostra economia de les tecnologies de la comunicació.

Si el comerç ha estat determinant en el creixement econòmic de Barcelona, no es pot dir el mateix de la banca. Almenys de la banca catalana en el segle xx.

La història del sector financer a Barcelona és complexa. Arrenca el 1844 amb la formació del Banc de Barcelona i durant la segona meitat del segle xix va tenir una considerable expansió, que convertí la ciutat en una important plaça financera.

La primera fase de la industrialització comptà, per tant, amb el suport del sector bancari, en el qual destacaren entitats com la Sociedad Catalana General de Crédito, el Crédito Mobiliario Barcelonés o el Banco Hispano-Colonial al costat del ja esmentat Banc de Barcelona, a més de nombrosos banquers privats com Arnús, Vidal-Cuadras, Garriga Nogués, etc. Aquest prometedor inici es va truncar en gran mesura durant el segle xx, quan la major part de la banca catalana acabà essent absorbida per la gran banca espanyola. D’aquesta manera va passar a ocupar un lloc subordinat en el panorama financer espanyol, amb l’excepció de les caixes d’estalvi, un àmbit en el qual Catalunya ha tingut sempre la primacia.

Al començament del segle xx, el sector ja no tenia gaire bona salut. El 1915, Francesc Cambó denunciava: “La situació de la banca catalana, senyors, és deplorable i llastimosa. Si vint anys enrere Barcelona era indiscutiblement la primera plaça bancària d’Espanya, i la banca de Barcelona dirigia tot el moviment financer d’Espanya, avui no solament va darrere de la de Madrid, sinó també de la de Bilbao, i en lloc de dominar Barcelona el mercat financer d’Espanya, altres banques dominen el de Barcelona”. Els esdeveniments posteriors li donaren la raó. La Gran Guerra assentà les bases per a la crisi bancària que es produí el 1920 i que va fer naufragar el Banc de Barcelona, mentre augmentava la presència de la banca espanyola a Catalunya. Si el Banco Hispano-Americano havia obert una sucursal a Barcelona el 1902, el Bilbao, el Central, el Vizcaya i l’Español de Crédito ho van fer entre 1920 i 1922. Les operacions de descompte i el finançament del tràfic mercantil passaren a mans d’aquests cinc grans bancs, els quals durant la Dictadura de Primo de Rivera consolidaren la seva posició a la ciutat. El 1935, la quota de mercat (percentatge sobre el total de dipòsits) dels bancs catalans es reduïa al 7%, mentre que la d’aquests cinc bancs arribava al 57%.

Després de la guerra, aquesta situació s’agreujà encara més. Aprofitant l’statu quo bancari decretat per les noves autoritats (prohibició de constituir nous bancs al país, cosa que reforçava la posició dels ja existents i, en especial, dels grans), la banca espanyola absorbí els bancs de valors catalans i la banca autòctona va veure com la seva quota de mercat queia al 3,8% el 1962, fet que convertia el sector en pràcticament residual. Barcelona continuava essent una important plaça financera, però sota el control dels grans bancs amb seu a Madrid i el País Basc.

Aquesta tendència clara a la desaparició de la banca catalana solament es va veure alterada conjunturalment durant el període 1963-1980. Aprofitant la

226

BA R C E L O NA , C I U TAT I T R E BA L L

Mecanògrafes del Banc de la Propietat.

(1930-1936). Autor: Gabriel Casas. ANC/ Gabriel Casas i Galobardes

“La situació de la banca catalana, senyors, és deplorable i llastimosa.

Si vint anys enrere Barcelona era indiscutiblement la primera plaça bancària d’Espanya, i la banca de Barcelona dirigia tot el moviment financer d’Espanya, avui no solament va darrere de la de Madrid, sinó també de la de Bilbao, i en lloc de dominar Barcelona el mercat financer d’Espanya, altres banques dominen el de Barcelona.”

Francesc Cambó, 1915

que operaven a Barcelona, deu tenien la seu a Catalunya i una en concret, la Caixa d’Estalvis i de Pensions, detenia el lideratge a l’Estat espanyol. Aquesta entitat, fundada al principi del segle i que ha basat en gran mesura el seu èxit en la capacitat de generar riquesa i estalvi de la societat catalana, és avui una gran empresa amb una àmplia cartera d’inversió que dóna feina a 25.254 persones en les seves 5.053 oficines. Gràcies a ella, i al conjunt de les caixes (Caixa de Catalunya ocupa el tercer lloc en el rànquing espanyol), durant el segle xx Catalunya ha pogut compensar una part del seu deficient equipament bancari i Barcelona mantenir la seva posició com a centre financer reconegut. Actualment, l’ocupació en el sector de la intermediació financera se situa lleugerament per sobre de les trenta mil persones, la meitat de les quals aproximadament corresponen a les caixes d’estalvis.

El treball en el comerç i la banca presenta històricament unes característiques específiques. Encara que, per descomptat, no és la mateixa cosa un dependent de comerç que un oficinista de banca, tots dos estan units pel caràcter no exclusivament manual del seu treball. La seva activitat no és un ofici, és un “acte de comerç”, o fins i tot una professió, que requereix l’adquisició prèvia d’uns coneixements de tipus mercantil. Encara que prestessin els seus serveis en la indústria, aquests empleats de despatx o de magatzem tenien molt clar que el seu treball era de naturalesa distinta de la de l’obrer, més intel·lectual que manual. Se’ls coneixia popularment com saltataulells i pixatinters i vestien de manera diferent, “imitant la classe mitjana. Duien camisa de coll alt amb corbata, vestit de llana o de cotó, segons el temps, sabates enllustrades i barret”. L’única excepció la constituïen els dependents del ram de l’alimentació, que duien bata o “brusa de mil ratlles”, però una brusa distinta de la de l’obrer. Fins i tot les dones, molt nombroses en aquests sectors, es distingien per la seva manera de vestir de les treballadores manuals.

Entre aquests empleats de “coll i corbata”, els quals en la seva immensa majoria eren catalans de naixement, les categories eren nombroses i la jerarquització estricta.

La ciutat mercantil i de serveis

liberalització del sector i l’espectacular creixement econòmic d’aquests anys, van sorgir nombroses iniciatives per a constituir entitats financeres pròpies. Van ser anys d’eufòria, en els quals el nombre de bancs catalans ascendí a vint-i-quatre, dels quals disset eren comercials i entre els quals destacaven l’Atlántico, el Sabadell i Banca Catalana, i set industrials, encapçalats per Banco Unión i l’Industrial de Catalunya, cosa que va permetre recuperar quota de mercat fins a arribar al 12% el 1980. Però a partir d’aquest moment començà una profunda crisi en el sector, coincidint amb la crisi general de l’economia provocada per la pujada del preu del petroli, que s’endugué una part d’aquests bancs i precipità d’altres en mans de la gran banca espanyola. El 1994, dels cent vint bancs que operaven a Barcelona, només disset tenien la seu a Catalunya. Avui només queda un banc important, que és el Sabadell.

L’altra cara de la moneda en el sector financer barceloní la constitueixen les caixes d’estalvis. Durant tot el segle no han deixat de créixer i d’augmentar el seu volum de dipòsits, fet que els ha permès mantenir una alta quota de mercat, la qual el 1985 se situava en el 28%, encara que el 1953 arribà a ser del 44%. La importància de les caixes catalanes queda reflectida en el fet que el 1994, de les vint-i-dues

BAR CELONA, CIUTAT I TREBA L L

227

Treballadors a les oficines de l’empresa de material elèctric “CEDISA”. (1960-1970).

Autor: Gabriel Casas. ANC/Gabriel Casas i Galobardes

La ciutat mercantil i de serveis

Hi havia aprenents, meritoris, mossos, cobradors, dependents de magatzem i de botiga, auxiliars, comptables, mecanògrafes, telefonistes, secretàries, viatjants i corredors, que treballaven a botigues, oficines, magatzems, despatxos, bancs i fàbriques. El sector de menor categoria professional dels treballadors mercantils el constituïen els dependents o venedors, les condicions de treball dels quals no es diferenciaven gaire de les dels obrers manuals. Fins i tot durant la primera meitat del segle xx van experimentar un autèntic procés de proletarització. La jornada laboral era de deu a dotze hores diàries durant tota la setmana, perquè la majoria de les botigues no tancaven els diumenges. Molts d’aquests empleats, especialment els més joves, vivien en els magatzems i “tancats en botigues fosques, sense veure mai el sol […] menjaven i dormien a caprici dels botiguers”, fins i tot damunt del taulell quan no hi havia gaire espai. Els salaris, evidentment, eren diferents segons les categories, però en general molt baixos. “Mesquins i insuficients” els consideraven ells mateixos, que denunciaven que estaven per sota dels que cobraven els obrers qualificats. El 1915, el sou mensual mitjà dels dependents oscil·lava entre 150 i 175 pessetes, però baixava a 40 pessetes en el cas dels meritoris. Per això es va veure molt afectat pels processos inflacionistes que es van produir a partir de la Primera Guerra Mundial i també després de la Guerra Civil Espanyola. La seguretat i la higiene laboral no eren precisament satisfactòries, però la seva feina no era tan perillosa com la de les fàbriques.

A l’altre costat de l’escala professional hi havia els treballadors administratius, especialment els de les oficines bancàries. Tenien condicions laborals més bones i expectatives de promoció més grans gràcies al seu nivell superior de formació.

Constituïen una veritable elit que el 1912 estava integrada per quatre mil persones que cobraven entre 75 i 250 pessetes mensuals, segons la categoria i l’antiguitat.

Per això ja llavors treballar a la banca esdevingué el gran objectiu de molts joves dependents, i ho va continuar essent durant bona part del segle xx. En els anys seixanta i setanta entrar a la Caixa va ser per a les classes mitjanes el mateix que treballar a la SEAT per als immigrants i la classe obrera: un somni.

La millora de les condicions laborals va ser difícil per als treballadors mercantils, tant per la seva mentalitat com pel seu baix nivell d’organització. No hi van faltar organitzacions importants com el Centre Autonomista de Dependents del Comerç i de la Indústria (CADCI), l’Associació de la Dependència Mercantil o el Sindicat Mercantil de la CNT, però les seves reivindicacions toparen no solament amb la intransigència patronal, sinó també amb la dispersió i el desinterès de molts dels interessats. Per a uns treballadors que es consideraven a si mateixos “una vera aristocràcia, una classe superior a la de l’obrer purament manual” i l’objectiu declarat dels quals era arribar a convertir-se en patrons —“el dependent anava vestit de senyor i en volia ésser”, deia Alexandre Galí—, no és estrany que tinguessin més interès en la política que en la lluita sindical. El lema del CADCI —“per a Catalunya llibertat, per al dependent millora”— reflecteix perfectament aquesta mentalitat. És clar que per a molts l’ascens social es quedava a mig camí. Com recordava un antic militant del CADCI: “S’entrava de meritori i en moltes cases s’anava pujant […] fins a arribar a ser cap del despatx. Molts passaven com jo: quan acabaven de meritori, entraven en una altra casa de dependents d’escriptori, passaven a

228

BA R C E L O NA , C I U TAT I T R E BA L L

“S’entrava de meritori i en moltes cases s’anava pujant […] fins a arribar a ser cap del despatx. Molts passaven com jo: quan acabaven de meritori, entraven en una altra casa de dependents d’escriptori, passaven a viatjants… S’anava ascendint d’aquesta manera [...] Jo vaig entrar a treballar al Banc de Catalunya.”

Ramon Carreras, militant del CADCI

Treballadors a les oficines de l’empresa “Marelli” (1930-1936).

Autor: Gabriel Casas. ANC/Gabriel Casas i Galobardes

barcelonines va caure quasi un 12%. De l’altra, convertí la formació en un requisit indispensable d’accés a la professió, alhora que permetia millores tant en la jornada laboral, amb l’aparició d’horaris flexibles i desconcentració del lloc de treball, com en el salari, que augmentà substancialment amb la introducció de noves formes de remuneració lligades a la productivitat. En definitiva, al final del segle xx, els treballadors mercantils havien canviat el “coll” i la “corbata” per la camisa i els texans, estaven equilibrats pel que fa a gènere —per bé que no quant a l’equiparació salarial entre homes i dones—, treballaven amb tecnologies punta i gaudien d’unes condicions laborals impensables trenta anys abans.

La ciutat mercantil i de serveis

viatjants… S’anava ascendint d’aquesta manera [...] Jo vaig entrar a treballar al Banc de Catalunya”. Era una bona carrera que culminava amb l’entrada en el sector bancari, però quedava lluny dels somnis de muntar un negoci propi que tenien els dependents de comerç. Per a la majoria no va ser possible aconseguir l’objectiu de convertir-se, com deia la Revista Anyal el 1913, en “els comerciants del segle xx”.

La situació dels treballadors mercantils va canviar substancialment a partir dels anys seixanta. Les noves tecnologies aplicades al treball administratiu i comercial i la constitució de grans superfícies que afavoriren la introducció de tècniques tayloristes d’organització del treball en magatzems i oficines, transformaren la naturalesa del treball mercantil i permeteren la millora de les condicions laborals. Durant el període de gran creixement econòmic de les dècades dels seixanta i setanta s’incrementà de forma considerable el nombre de treballadors mercantils, augmentà la presència femenina en aquest tipus d’activitats i van aparèixer noves especialitats laborals a l’hora que es potenciaven algunes de les més tradicionals.

La màquina d’escriure elèctrica i la caixa registradora esdevingueren símbols del nou treball mercantil feminitzat, i secretàries i caixeres es convertiren en heroïnes de la modernitat que arribava al país. Les grans empreses del sector serveis van fer acte de presència i començaren a popularitzar la imatge de les macrooficines a l’americana, amb dotzenes d’”administratius” i “auxiliars administratius” organitzats sota els principis de la divisió del treball. Unes categories laborals que reclamaven ja una formació bàsica de grau mitjà per als aspirants al treball mercantil. Paral·lelament, els dependents de comerç ampliaren les seves funcions, renovaren el seu vestuari —la bata deixà pas al vestit informal o a l’uniforme en el cas de les noves cadenes de botigues— i fins i tot canviaren de denominació i passaren a anomenar-se “comercials”.

Aquests canvis no solament es van aprofundir els anys vuitanta i noranta, sinó que van anar acompanyats per importants novetats. La més destacada va ser la incorporació de la informàtica en tots els àmbits de treball administratiu.

La difusió de l’ordinador i l’aparició d’Internet van provocar la desaparició de la màquina d’escriure i la substitució progressiva del telèfon fix pel correu electrònic.

Aquesta veritable revolució en les tecnologies de la comunicació, iniciada fa a penes vint anys i en la qual ens trobem plenament immergits en l’actualitat, alterà considerablement les condicions de treball en el sector mercantil. D’una banda, afavorí la reducció de la grandària de les empreses i del volum d’ocupació en el sector serveis. Entre 1985 i 2001, el nombre d’empleats en el comerç i les finances

BAR CELONA, CIUTAT I TREBA L L

229

La ciutat mercantil i de serveis

Les professions liberals i els serveis a les empreses

230

A Barcelona, pel seu caràcter de ciutat industrial i mercantil, els professionals liberals hi han trobat sempre un terreny fructífer per a desplegar les seves activitats. Com deia Josep Pla: “Si les aspiracions d’una família consisteixen en el fet que els seus fills exerceixin professions liberals, Barcelona els ha ofert —si més no aparentment— un camp dilatadíssim”. En el segle xx, el sector professional va adquirir nous perfils i un pes laboral més gran. Als advocats, notaris, metges o professors, s’hi van afegir nous professionals sorgits amb el procés de diversificació industrial, creixement urbà i desenvolupament dels serveis. Enginyers, arquitectes, economistes, periodistes…, passaren a nodrir les files d’un sector laboral cada vegada més nombrós, que no solament oferia els seus serveis a les empreses privades, sinó també i de manera creixent al sector públic. De fet, a mesura que avançava el segle, una part important de professionals deixà de ser autònoma i s’integrà en el món empresarial com a tècnics i directius assalariats. Però també és cert que els últims anys el procés d’externalització ha propiciat l’aparició d’un sector dedicat a prestar serveis a les empreses que s’ha convertit en el nou àmbit d’actuació de molts professionals, que s’han instal·lat un altre cop pel seu compte.

No disposem de dades per a poder seguir amb cert detall l’evolució del nombre de professionals liberals a Barcelona, però les escasses xifres disponibles mostren un important procés de creixement. Els censos de principis del segle xx citen una mica més de set mil persones que exercien una professió liberal, i les estadístiques de mitjan dècada de 1950 les situen en unes 32.000. El 2001, els expedients registrats per activitats professionals (els autònoms) a la ciutat eren 44.050, mentre que el nombre d’empleats en el sector dels serveis a les empreses ascendia a prop de 85.000. Aquest sector l’integraven empreses dedicades bàsicament a informàtica, enginyeria, consultoria, construcció, publicitat i disseny, i constituïa el principal territori dels nous professionals.

Històricament, la professió liberal era patrimoni de les classes benestants.

Una activitat on els fills de comerciants, banquers i industrials que no volien o no podien seguir el negoci familiar trobaven una sortida digna amb vista a aconseguir un futur econòmicament solvent i socialment respectable. Era una opció laboral que requeria formació universitària o superior i en la qual l’endogàmia familiar tenia un paper important. Com el negoci mercantil o industrial, la professió liberal també s’heretava i el bufet, la notaria o la consulta mèdica passaven normalment de pares a fills durant generacions. Arribar a exercir aquesta activitat sense comptar amb el suport familiar resultava francament difícil, però quan s’aconseguia, la professió donava independència laboral, benestar econòmic i consideració social. Per això va ser un sector clau en l’articulació del país i en la formació del catalanisme polític.

Aquestes van ser les característiques del sector durant la primera meitat del segle xx. Tot i que el franquisme s’hi acarnissà restringint-li la capacitat d’incidència social i, sobretot, política, no alterà substancialment els seus fonaments econòmics.

Allò que sí que va canviar notablement el seu estatus va ser el desenvolupament

BA R C E L O NA , C I U TAT I T R E BA L L

Perruqueria de senyores. (1915-1925).

Autor: Brangulí. ANC/Brangulí (fotògrafs)

econòmic de l’últim terç del segle. Va ser a partir dels anys setanta quan l’accés a la universitat d’àmplies capes de la població augmentà de manera espectacular el nombre de llicenciats, cosa que massificà el sector alhora que eixamplà els orígens socials i geogràfics dels nous professionals. La pèrdua de rellevància social que això va comportar va tenir també molt a veure amb el procés d’assalariament que va sofrir una part important del sector, abocat a treballar en l’empresa privada o en l’administració pública. D’aquesta manera, la professió liberal deixà de ser una activitat independent, territori quasi exclusiu de les classes mitjanes altes, i esdevingué una opció laboral practicada per àmplies capes de la societat. Això no va significar la fi del professional per compte propi, però sí que augmentà de manera substancial el nombre dels que treballaven per compte d’altri. El sector dels professionals es va fer, així, molt més complex i plural, tant en el terreny econòmic com en el social i polític.

Personal tècnic d’una empresa de fabricació de bicicletes. (1945-1955). Autor: Gabriel Casas.

Els serveis públics: funcionaris i professionals

vint-i-dos mil el 1930. Aquest creixement se centrà en els anys vint i va tenir a veure sobretot amb la construcció de les grans infraestructures de la ciutat i l’expansió dels transports públics. Encara que aquestes xifres són, en part, enganyoses, perquè un percentatge important d’aquests efectius humans treballava en empreses privades contractades per l’Estat o prestava un servei públic, sí que és cert que els problemes

La ciutat mercantil i de serveis

L’economia pública va ser durant la major part del segle xx una activitat poc rellevant a Barcelona. És quasi un tòpic afirmar que la industrialització i el desenvolupament econòmic de Catalunya no deuen gaire a la iniciativa de l’Estat, però no per això és menys cert. La presència de l’administració pública ha estat escassa i la seva intervenció en l’àmbit econòmic s’ha limitat pràcticament al terreny de les infraestructures. Només durant la primera etapa del franquisme l’empresa pública, com a conseqüència de la política autàrquica del règim, adquirí importància. De fet, fins a la recuperació de la democràcia i, amb ella, de les institucions d’autogovern, el sector públic a Barcelona es limità a l’Ajuntament i la Diputació, i només conjunturalment s’amplià amb la Mancomunitat o la Generalitat republicana. Per això, fins al 1975 la funció pública se centrà bàsicament en la prestació de determinats serveis a través de les institucions municipals i provincials: tràmits administratius, vigilància, seguretat, protecció contra incendis, neteja…, i en molta menor mesura ensenyament i sanitat. Dos aspectes, aquests últims, que justament havien d’adquirir una gran importància amb la restauració de la Generalitat de Catalunya, un fet que en les últimes tres dècades ha permès transformar considerablement l’entitat i el paper del sector públic en l’economia de Barcelona.

Pel que fa a ocupació, el nombre de funcionaris de les distintes administracions públiques a la ciutat no ha estat fins fa poc relativament elevat. Les escasses dades disponibles mostren que durant el primer terç del segle xx el nombre de treballadors dels serveis públics pràcticament es doblà i va passar d’uns dotze mil el 1905 a prop de

ANC/Gabriel Casas i Galobardes

BAR CELONA, CIUTAT I TREBA L L

231

232

Servei de la Guàrdia Urbana. Primera central telefònica de la casa. 1912.

Autor desconegut. AHCB-AF

Centraleta de telèfons dels Serveis de la Policia. 17 d’octubre de 1964.

Autor desconegut. AHCB-AF

233

Serveis municipals. Circa 1940. Autor desconegut. AHCB-AF

Revista de “serenos” amb motiu de l’estrena de l’uniforme nou. 28 d’octubre de 1935. Autor: Pérez de Rozas. AHCB-AF

La ciutat mercantil i de serveis

generats per una ciutat que es disposava a experimentar, a partir d’aleshores, un ràpid creixement, obligà a augmentar el nombre d’empleats públics.

L’augment del trànsit, per exemple, obligà a la creació, el 1907, del Cos de la Guàrdia Urbana, la qual substituïa la vella Guàrdia Municipal constituïda el 1843 i integrada per agents armats —els popularment coneguts com Xanxes (pronunciació satiritzant del cognom Sánchez), donada la seva procedència majoritàriament forana— encarregats d’assegurar la tranquil·litat veïnal. Aquest cos, el primer contingent del qual es componia de 201 membres i que va tenir durant l’Exposició Universal de 1929 la seva confirmació, s’ha convertit amb el pas dels anys en una institució molt important en la vigilància i regulació de la vida ciutadana de Barcelona, que l’any 2000 donava feina a 2.733 persones. Un altre servei públic que també adquirí protagonisme amb l’expansió urbana va ser el de l’extinció d’incendis. El Cos de Bombers, que s’havia creat a mitjan segle xix, es va professionalitzar el 1913 amb una plantilla de 138 persones i només tres vehicles. A partir d’aquell moment va créixer de manera substancial. El 1931, el nombre de bombers ascendia a 254 i el seu parc mòbil, compost per prop de quaranta vehicles, s’havia modernitzat considerablement. L’any 2000, el Cos de Bombers de l’Ajuntament l’integraven 699 membres, però ja no era l’únic que hi havia a la ciutat. La Generalitat va crear el seu propi servei contra incendis, que aquell any comptava amb 1.991 bombers, una part dels quals operaven a la capital.

Evidentment, urbans i bombers no esgotaven la plantilla municipal. D’altres serveis públics, com els d’administració, vigilància, neteja o enllumenat, també corrien a càrrec de l’Ajuntament i donaven feina a figures que han passat a formar part de l’imaginari col·lectiu de Barcelona: el sereno, el vigilant, el fanaler, l’escombriaire o el funcionari amb manegots assegut darrere la finestreta.

Després de la guerra civil, els funcionaris van ser un dels col·lectius que més van patir les conseqüències de la repressió política i laboral. Haver format part de les institucions republicanes, ni que fos com a mer assalariat sense cap adscripció política, va ser sinònim de desafecció i considerat sospitós. Per això, la funció pública, sobretot a Barcelona, va ser depurada a fons. No solament en les institucions que formaven part de l’administració central, com la policia, els sindicats o l’Instituto Nacional de Previsión, sinó també en els organismes municipals. Com assenyalava Paco Candel: “…los despidos se llevaron a cabo abundantemente y con preferencia en los servicios públicos y entre los empleados de las corporaciones municipales, tales como urbanos, bomberos…”. En el seu lloc es col·locaren excombatents i funcionaris arribats d’altres parts d’Espanya, els quals formaren un grup a part que “ni admetia ni respectava Catalunya”. Això no els salvà, però, de patir les males condicions laborals que imperaren durant els anys de l’autarquia, en especial els salaris tan baixos que els obligaven a ells també a tenir més d’una feina. Era normal, per exemple, que els policies, quan no estaven de servei, cobressin rebuts, fessin de vigilants, treballessin en montepíos o venguessin assegurances. L’única cosa positiva, que els diferenciava de la majoria dels treballadors d’altres rams, era la seguretat en la feina. L’estereotip tan difós a Catalunya del funcionari gandul i antipàtic es forjà justament durant el primer franquisme.

234

BA R C E L O NA , C I U TAT I T R E BA L L

Uns submarinistes treuen un cotxe de les forces armades americanes que havia caigut a l’aigua en el port. 17 d’abril de 1961.

Autor: Pérez de Rozas. AHCB-AF

L’entitat del sector públic a Barcelona augmentà de manera notable a partir de 1975. Ja durant els anys seixanta, com a conseqüència de les demandes de la societat civil i de la pressió dels organismes econòmics internacionals, la inversió pública va créixer substancialment, i el nivell d’ocupació pública, també. El 1961, la plantilla de l’Ajuntament ascendia a 8.700 empleats. Però va ser amb la recuperació de l’autogovern quan el sector públic va fer un gran salt endavant. L’assumpció per part de la Generalitat de competències exclusives en àmbits com el de l’ensenyament o la sanitat significà un augment espectacular de l’ocupació en el sector públic, perquè va coincidir amb la plena escolarització i l’extensió de la sanitat pública al conjunt de la població. L’any 2001, a Barcelona treballaven 48.437 persones en l’ensenyament i 51.328 a Sanitat, la majoria a sou de la Generalitat, la qual no solament es va fer càrrec de l’ensenyament bàsic i mitjà, sinó també del superior. La Universitat, que havia estat durant molt temps un àmbit reservat a les elits econòmiques del país, experimentava des dels anys seixanta un procés progressiu de democratització social. El nombre d’estudiants, que el 1957 a penes arribava als deu mil (i solament el 15% eren dones), es multiplicà per vuit els vint anys següents i arribà als 138.000

BAR CELONA, CIUTAT I TREBA L L

Autora: Lola Gispert. AHCB-AF

La ciutat mercantil i de serveis

el 1997 (amb un percentatge femení superior ja al 50%), mentre que el del personal acadèmic seguia un camí paral·lel fins a arribar a les prop de quinze mil persones (dues terceres parts professors) que componen actualment la plantilla de les quatre universitats públiques de Barcelona.

Però no és solament en aquests àmbits on l’ocupació pública ha crescut molt.

El 2001, el nombre d’empleats en les diferents administracions presents a la ciutat s’elevava a més de 38.000, entre els quals s’incloïen 6.700 de l’Ajuntament (12.000 si es considera el conjunt del grup municipal) i 4.700 de la Diputació. La resta corresponien a la Generalitat, la qual havia augmentat en gran manera la seva plantilla en els Departaments de Justícia i Interior. Treballar en el sector públic s’ha convertit, per tant, en una sortida laboral cada vegada més atractiva per a àmplies capes de la població. I no solament per als sectors amb menys formació acadèmica.

Molts llicenciats universitaris han buscat en l’administració un treball estable i raonablement retribuït. Una gran part l’integren professors i metges, però també trobem economistes, advocats, periodistes, enginyers o arquitectes ocupant llocs com a tècnics i directius en els organismes públics autonòmics, municipals i estatals.

De fet, les professions liberals s’han integrat en el sector públic amb una intensitat desconeguda fins fa relativament pocs anys.

En definitiva, l’economia pública ha adquirit els últims trenta anys una importància considerable a Barcelona i al conjunt de Catalunya que ha pal·liat en part el dèficit acumulat durant la major part del segle xx. Amb 138.304 empleats, avui la Generalitat pot ser considerada la primera empresa de Catalunya. Això no significa, però, que l’economia catalana marxi al ritme del sector públic. Ben al contrari, el tempo continua marcant-lo la iniciativa privada. No s’ha de perdre de vista que, a pesar de tot, Catalunya continua tenint un dels percentatges més baixos de funcionaris del conjunt d’Espanya.

Un grup d’escombriaires a la Rambla. 1981.

235

236

La ciutat mercantil i de serveis } Comerรง

Mercat de la Barceloneta. 1925.

Autor desconegut. AHCB-AF

237 FarmĂ cia-herbolari. Circa 1930.

Autor desconegut. AHCB-AF

Interior d’una cooperativa obrera de consum. (1925-1930). Autor: Brangulí.

238

ANC/Brangulí (fotògrafs)

Mercat de la Boqueria. (1910-1920).

Autor: Josep Domínguez. AHCB-AF

Cafè Mauri, a l’encreuament on els cotxers de La Catalana feien parada (Provença/Aribau). 1910.

239

Autor: Gil. AHCB-AF

Cafè Maison Dorée, a la plaça Catalunya. Circa 1920.

Autor desconegut. AHCB-AF (Pàgina següent) Terrassa del Cafè

Espanyol al Paral·lel. (1930-1936).

Autor: Josep Gaspar. ANC/Josep Gaspar i Serra

240

241

242 Descàrrega d’un camió a Mercabarna. 9 d’agost de 1971.

Autor: Nicolás González. ANC/Nicolás González Albiach

Merceria d’una cooperativa de treballadors del barri de Sant Martí. (1960-1970).

243

Autor desconegut. AHDSM

Parada d’ultramarins. 1970.

Autor: Nicolás González. ANC/ Nicolás González Albiach

244

La ciutat mercantil i de serveis } Moda

“En el Parque de Montjuich, inauguración de la exposición del arte del vestido. Desfile de maniquíes en el salón central de la exposición”. Atracción de forasteros, 30 de març de 1934. Autor: Brangulí. AHCB-AF Aspecte que oferien els salons del Ritz. 26 de febrer de 1959. Autor: Pérez de Rozas. AHCB-AF

“Desfile del Día del Algodón”. 14 de maig de 1970. Autor: Pérez de Rozas. AHCB-AF Presentació de la moda del corredor automobilista Jackie Stewart. 3 de setembre de 1971. Autor: Pérez de Rozas. AHCB-AF Concurs Internacional de Perruqueria al Gran Price. 6 d’abril de 1970. Autor: Pérez de Rozas.

245

AHCB-AF

246

La ciutat mercantil i de serveis } Oficines

Oficinistes treballant a les dependències d’una institució benèfica. (1920-1930).

Autor: Brangulí. ANC/Brangulí (fotògrafs)

Oficinistes de l’empresa Santiveri. 1929. Autor desconegut. AMDS

Empleats de les oficines de l’empresa Cereria Domingo Mata. (1909-1915). Autor: Brangulí. ANC/Brangulí (fotògrafs)

Oficines d’una fàbrica de productes químics. 1922.

Autor: Brangulí. ANC/Brangulí (fotògrafs)

247

(Pàgina següent) Oficinistes i secretàries. (1925-1930).

Autor: Brangulí. ANC/Brangulí (fotògrafs)

248

249

250 Homes i dones comparteixen despatx en unes oficines. (1930-1935).

Autor: Brangulí. ANC/Brangulí (fotògrafs)

251 Oficines d’una adoberia col·lectivitzada pertanyent al Sindicat de les Indústries Químiques.

Novembre de 1937. Autor: Brangulí. ANC/Brangulí (fotògrafs)

Estand de l’Escola del Treball i estàtua representant un arquetip de l’obrer a la Fira de Barcelona. (1925-1935).

La ciutat mercantil i de serveis } Formació

Autor: Brangulí. ANC/Brangulí (fotògrafs)

253

“Academia de Corte y Confección de Doña Ramona López”. Circa 1910.

254

Autor desconegut. AHCB-AF

Costureres treballant al taller de sastreria de la Casa Provincial de Caritat de Barcelona. Juliol de 1911.

Autor: Brangulí. ANC/Brangulí (fotògrafs)

Alumnes brodant i fent puntes a l’Escola d’Oficis de la Dona. 1920.

255

Autor: Brangulí. ANC/Brangulí (fotògrafs)

Escola d’Oficis de la Dona a la ronda de Sant Antoni. 1920.

Autor: Brangulí. ANC/Brangulí (fotògrafs)

256 Secció de ceràmica de l’Escola del Treball. 31 de gener de 1934.

Autor: Pérez de Rozas. AHCB-AF

257 Explicació de l’obra de Wagner amb il·lustracions musicals per Rosa Forés, amb motiu del cinquantenari de la mort del mestre alemany. Grup escolar municipal Baldiri Reixach. Parc Güell. 14 de febrer de 1933. Autor: Pérez de Rozas. AHCB-AF

Inauguració de la primera classe de cuina a l’Escola Professional per a la Dona. 28 de juliol de 1932.

258

Autor: Josep M. Sagarra. AHCB-AF

Noies rebent classes de cuina en una institució dependent del Tribunal de Menors. (1930-1935).

Autor: Brangulí. ANC/Brangulí (fotògrafs)

Escola del Treball. Classe de mecànica, La nòria. Sense data.

259

Autor: Alejandro Antonietti. AHCB-AF

Aprenents de ferrer fent pràctiques de forjat del ferro. (1940-1950).

Autor: Brangulí. ANC/Brangulí (fotògrafs)

260 Aprenents de metal·lúrgia fent pràctiques de llima. (1930-1940).

Autor: Brangulí. ANC/Brangulí (fotògrafs)

261 Els alumnes de l’Escola Industrial de Vilanova i la Geltrú observen els treballs de fosa del ferro en un taller de la Maquinista Terrestre y Marítima. (1915-1925).

Autor: Brangulí. ANC/Brangulí (fotògrafs)

262

Secció de biblioteca i sala de lectura de l’Escola del Treball. 13 de febrer de 1934. Autor: Pérez de Rozas. AHCB-AF

Escola Municipal Montessori, al carrer Bilbao. 1932. Autor: Josep Domínguez.

AHCB-AF

Semicolònies de l’Escola del Mar. “Esta institución tiene por objeto proporcionar baños de mar a los escolares pobres de la ciudad...”.

Sense data.

“Inauguróse l’Escola del Mar en un edificio desmontable de madera, al final de la calle Concordia, en la Barceloneta, dispuesto por la Comisión de Cultura del Ayuntamiento. 500 niñas, discípulas de las escuelas municipales, tomarán baños en la playa de la Barceloneta.” (Diario de Barcelona). Banys de Sant SebastiàSemicolònies. 3 d’agost de 1921.

Autor: Brangulí. AHCB-AF

263

Autor: Josep M. Sagarra. AHCB-AF

264 Pati de Ciències de la Universitat de Barcelona. (1971-1972).

Autor: Nicolás González. ANC/Nicolás González Albiach

265 Pràctiques en una escola de mecanografia. 1972.

Autor: Nicolás González. ANC/Nicolás González Albiach

266

La ciutat mercantil i de serveis } Sanitat

Aparell de destil·lació instal·lat per l’Ajuntament de Barcelona a la font del Pedró per a descontaminar l’aigua durant una epidèmia de tifus. 1914. Autor: Brangulí. ANC/Brangulí (fotògrafs) Laboratori Municipal. Departament de Vacunes Calmette. Sense data. Autor: Josep M. Sagarra. AHCB-AF

267 Cuina de l’Hospital del Mar. (1920-1930). Autor: Josep Domínguez. AHCB-AF Laboratori de la fàbrica Santiveri, amb el senyor Jaume Santiveri i el seu fill Santiago. 1934. Autor desconegut. AMDS

Sotsbrigada sanitària de la Diputació.

(1920-1930). Autor desconegut. AHCB-AF

Hospital General de Barcelona. Atenció a un ferit.

Juliol de 1936. Autor desconegut. AHCB-AF

268

Treballador mutilat emprovant-se un braç ortopèdic.

(1920-1935). Autor: Brangulí. ANC/Brangulí (fotògrafs)

Centre sanitari d’assistència primària. 19 d’octubre de 1983.

ANC/Nicolás González Albiach.

Autor: Pérez de Rozas. AHCB-AF

Central telefònica del Servei d’Urgències Sanitàries. 1972.

Els pallassos del circ visiten els nens de l’Hospital de Sant Pau, al pavelló de Sant Frederic. 4 de gener de 1962.

Autor: Nicolás González. ANC/Nicolás González Albiach

Autor: Pérez de Rozas. AHCB-AF

269

Laboratori clínic. 1972. Autor: Nicolás González.

Maria Sabaté, primera locutora espanyola, a Ràdio Barcelona EAJ-1 (SER). 14 de novembre de 1924.

La ciutat mercantil i de serveis } Mèdia

270

Autor desconegut. AHCB-AF

Boxa a l’Estadi: combat Uzkudun-Carnera. Taula reservada als periodistes. 30 de novembre de 1924.

Autor desconegut. AHCB-AF

Ràdio Barcelona EAJ-1 (SER).

D’esquerra a dreta: Joan Vinyes, Ricardo Palmerola, V. Manuel Soriano. Sense data. Autor desconegut.

AHCB-AF

Maradona, jugador del FC Barcelona, inaugura la nova emissora “Antena 3”. 7 de desembre de 1982.

Autor: Pérez de Rozas. AHCB-AF

Assalt al Banc Central. Fotògrafs al carrer Pelai. 24 de maig de 1981.

271

Autor: Pérez de Rozas. AHCB-AF

272

La ciutat mercantil i de serveis } Serveis Públics

La Guàrdia Urbana dirigint el trànsit a la cruïlla passeig de Gràcia-Aragó. 1920. Autor: Gaspar. AHCB-AF Servei de la Guàrdia Urbana. (1920-1930). Autor: Brangulí. AHCB-AF

273

Carros de neteja desfilant per l’avinguda Maria Cristina. (1929-1930). Autor: Josep Domínguez Martí. AHCB-AF

Carro de neteja amb corró incorporat. (1900-1910).

Serveis Públics. Model 1931, ja motoritzat. 1931.

Autor: Frederic Ballell. AHCB-AF

Autor: Josep Domínguez Martí. AHCB-AF

274 Incendi dels magatzems “El Siglo”, a la rambla dels Estudis. 25 de desembre de 1932. Autor: Pérez de Rozas. AHCB-AF Els bombers varen treballar 24 hores seguides per sufocar un incendi dels magatzems generals de la Sagrera.

14 de març de 1960. Autor: Pérez de Rozas. AHCB-AF

275 Foc a un aparador dels magatzems “El Águila”. 16 de setembre de 1958.

Autor: Pérez de Rozas. AHCB-AF

Presentació de nous models d’uniformes per als bombers. 23 de gener de 1984.

276

Autor: Pérez de Rozas. AHCB-AF

Gossos policia fent una demostració. 14 de març de 1960. Autor: Pérez de Rozas. AHCB-AF

Neteja de la façana de la Universitat amb un nou aparell d’aigua a pressió.

16 de desembre de 1980. Autor: Pérez de Rozas. AHCB-AF

Nous vehicles per a la recollida de les escombraries. 7 de juny de 1983.

La policia controla amb màquines electròniques el nombre exacte de vehicles que surten de Barcelona. 31 de març de 1983.

Nou Centre de Control de Trànsit mitjançant xarxa de televisió per circuit tancat. 12 d’abril de 1983.

Autor: Pérez de Rozas. AHCB-AF

Autor: Pérez de Rozas. AHCB-AF

277

Autor: Pérez de Rozas. AHCB-AF

278

La ciutat mercantil i de serveis } Espectacles i oci

Espectacle de guinyol. (1910-1920) Autor: Brangulí. ANC/Brangulí (fotògrafs) Ball popular a l’aire lliure. (1920-1930). Autor: Brangulí. ANC/Brangulí (fotògrafs)

279 Coral obrera del barri de Gràcia. (1915-1925).

Autor: Brangulí. ANC/Brangulí (fotògrafs)

280 Aplec de Sant Medir. (1915-1925).

Autor: Brangulí. ANC/Brangulí (fotògrafs)

Aplec de Sant Medir. Arribada de les colles a Vista Rica. Març de 1925.

Diada de Tots Sants. Els Cors d’en Clavé a la tomba del mestre.

Cementiri Vell. 1 de novembre de 1935. Autor: Pérez de Rozas. AHCB-AF

281

Autor: Vives. AHCB-AF

Partida de cartes en un bar del Districte V. (1930-1932).

Autor: Gabriel Casas. ANC/Gabriel Casas i Galobardes

L’enterrament de la sardina. Festa popular. Els tres pins (Montjuïc).

6 de març de 1935. Autor: Pérez de Rozas. AHCB-AF

282 Actuaciรณ musical a la sala de festes La Criolla, al carrer del Cid. 5 de juny de 1930.

Autor: Gabriel Casas. ANC/Gabriel Casas i Galobardes

Cantant sobre l’escenari del Mirall Bar al Districte V. 5 de juny de 1930.

283

Autor: Gabriel Casas. ANC/Gabriel Casas i Galobardes

Transvestit ballant a l’interior d’una sala de festes del “Barri Xino”. 1930.

Autor: Gabriel Casas. ANC/Gabriel Casas i Galobardes

La massa coral ‘La Espiga de las Corts’ va celebrar les seves noces d’argent amb una concentració de cors a la plaça de la Concòrdia.

18 d’octubre de 1951.

284

Autor: Pérez de Rozas. AHCB-AF

Els Cors de Clavé canten a la plaça Catalunya davant un públic nombrós.

2 d’octubre de 1971.

Autor: Pérez de Rozas. AHCB-AF

Aspecte del carrer Gran de Gràcia per Sant Medir. 3 de juny de 1955.

285

Autor: Pérez de Rozas. AHCB-AF

Revetlla de Sant Joan. 23 de juny de 1952. Autor: Pérez de Rozas. AHCB-AF

286 Imitació d’un coet al carrer per les Festes de Gràcia. 16 d’agost de 1959. Autor: Pérez de Rozas. AHCB-AF

Animació a les platges barcelonines. 13 de juny de 1971.

Autor: Pérez de Rozas. AHCB-AF

287

288

La ciutat mercantil i de serveis } Beneficència

Dones cosint en un mont de pietat mentre cuiden dels seus fills petits. (1920-1930).

Autor: Brangulí. ANC/Brangulí (fotògrafs)

Repartiment de flassades a la Comissaria de Beneficència de l’Ajuntament de Barcelona. (1930-1935).

Autor: Brangulí. ANC/Brangulí (fotògrafs)

289 Joves voluntaris repartint menjar i joguines el dia de Reis entre els nens de l’Asil de Sant Joan de Déu de Barcelona. 6 de gener de 1932.

Autor: Brangulí. ANC/Brangulí (fotògrafs) (Pàgina següent) Membres de l’alta societat barcelonina a la inauguració d’un basar benèfic (1915-1920). Autor: Brangulí. ANC/Brangulí (fotògrafs)

290

291

292 Consultori mèdic i revisió mèdica d’ingrés a la institució d’acollida del carrer Wad-Ras (1918-1925).

Autor: Brangulí. ANC/Brangulí (fotògrafs)

293 Repartiment de pa i altres aliments al local de l’entitat benèfica “La Protectora del Pobre” al barri de Gràcia. (1920-1930).

Autor: Brangulí. ANC/Brangulí (fotògrafs)

294 Donació de llet a famílies pobres. (1915-1925).

Autor: Brangulí. ANC/Brangulí (fotògrafs)

295 Repartiment de roba i menjar al Centre Aragonès de Barcelona, amb motiu de les festes del Pilar. 12 d’octubre de 1934.

Autor: Brangulí. ANC/Brangulí (fotògrafs)

Membres del Centre Aragonès de Barcelona reparteixen roba a ciutadans necessitats, obsequi del Centre amb motiu de les festes del Pilar. 12 d’octubre de 1935. Autor: Brangulí. ANC/Brangulí (fotògrafs)

296

PC City, centre comercial de productes informĂ tics. 2006.

Autor: Carlos Abellana

297

Barcelona, ciutat i treball al segle xx

La ciutat combativa

299

La ciutat combativa

Barcelona, com a gran metròpoli industrial, ha estat també una ciutat d’intensos contrastos socials. El seu creixement i transformació en el transcurs del segle xx van ser el resultat de la iniciativa i el treball dels grups socials que protagonitzaren la vida ciutadana. D’aquests grups, dos hi exerciren un paper molt rellevant: la burgesia i el proletariat. La dinàmica social i política de la ciutat girà al seu voltant durant la major part del segle, fins que la modernització econòmica de les últimes dècades esmorteí les diferències i afavorí la diversificació de l’estructura social amb la potenciació dels estrats intermedis. Avui Barcelona és bàsicament una ciutat de classes mitjanes, la població de la qual treballa majoritariàment en el sector serveis, però fins fa relativament poc era una ciutat industrial marcada per la polarització social entre patrons i obrers.

El resultat d’aquesta polarització va ser una gran conflictivitat social i política. La Manchester espanyola era també, com la definien els anarquistes, la Rosa de Foc. Una ciutat amb una tradició revolucionària (“bullanguera”, segons l’argot popular) forjada durant el segle xix, a l’empara del procés d’industrialització i amb una història que, com deia Friedrich Engels el 1873, “ha vist més lluites de barricades que cap altra ciutat del món”. Aquest caràcter conflictiu va ser confirmat amb escreix durant el segle xx. Ja el 1909, el governador civil Àngel Osorio i Gallardo va poder escriure: “En Barcelona, la revolución no se prepara, por la sencilla razón de que está preparada siempre. Asoma a la calle todos los días; si no hay ambiente para su desarrollo retrocede; si hay ambiente, cuaja”. Els fets que van venir després confirmaren aquesta asseveració. Si el 1936 es convertí en la capital de la revolució espanyola i en un símbol de la lluita internacional contra el feixisme, durant el franquisme va ser capdavantera de la lluita contra el règim i a favor de les llibertats polítiques. Solament amb la recuperació de la democràcia la ciutat va semblar que es relaxava, disposada a gaudir d’un descans merescut i conscient que la conflictivitat va ser el tribut que va caldre pagar per la seva modernització.

Barcelona va ser, per tant, com ens recordava Vázquez Montalbán, una “ciudad propensa a ser escenario de lucha de clases por las buenas, por las malas y por las regulares”. Això va tenir molt a veure amb la intransigència que presidí les relacions laborals. Durant bona part del segle, empresaris i treballadors van ser incapaços de trobar un terreny comú que fes possible el diàleg social i evités l’enfrontament directe. Ni s’entengueren ni se suportaren. Si per als uns la llibertat d’empresa era sacrosanta, per als altres l’emancipació social era una necessitat vital. Per defensar els seus interessos s’organitzaren i constituïren poderoses institucions, proporcionades a la importància del desenvolupament industrial de la ciutat. Patronals i sindicats protagonitzaren una intensa lluita social que en alguns moments

300

BA R C E L O NA , C I U TAT I T R E BA L L

301 Manifestació a favor de la derogació de la Llei de Jurisdiccions i en contra de la pena de mort a l’actual Passeig de Lluís Companys. 27 d’agost de 1911. Autor: Brangulí. ANC/Brangulí (fotògrafs)

va arribar a nivells de violència inusitats. Però no van ser les úniques formes organitzatives presents a la ciutat i relacionades amb la denominada “qüestió social”. Barcelona disposava d’un teixit associatiu extraordinari, integrat per ateneus, cooperatives, casinos, centres socials, clubs, etc., fet que contribuí decisivament a la integració social i al desenvolupament cultural, en especial de les classes menys afavorides.

La conflictivitat social va ser, en definitiva, característica de la Barcelona del segle xx. Un signe d’identitat que passà a formar part també de la seva història. Això no vol dir que la ciutat estigués en un conflicte permanent: la història tendeix a magnificar els moments de canvi i s’oblida sovint dels llargs períodes de continuïtat. A Barcelona, n’hi va haver tant dels uns com dels altres. Però el que és innegable és que la ciutat va viure plenament immersa en la problemàtica del segle i va ser l’escenari molt sovint de la seva convulsa història. Els seus carrers no solament van contemplar la vaga de La Canadenca el 1919 i l’ocupació de SEAT el 1971, sinó que van acollir també des dels ecos de la Revolució Russa fins a les protestes per l’ocupació de l’Iraq.

“En Barcelona, la revolución no se prepara, por la sencilla razón de que está preparada siempre.

Asoma a la calle todos los días; si no hay ambiente para su desarrollo retrocede; si hay ambiente, cuaja.”

La ciutat combativa

Governador civil Àngel Osorio i Gallardo, 1909

302

BA R C E L O NA , C I U TAT I T R E BA L L

303 Míting de la CNT al teatre Olímpia (1931-1936).

Autor: Brangulí. ANC/Brangulí (fotògrafs)

La ciutat combativa

Les relacions laborals i la conf lictivitat social

304

Les relacions entre empresaris i treballadors han estat problemàtiques des del començament mateix de la societat industrial. Els interessos contraposats dels agents socials en el procés de producció han generat històricament desconfiança, intransigència i enfrontaments entre ells. Durant el segle xx, aquestes relacions es van fer molt conflictives a Barcelona com a conseqüència del procés de creixement industrial i expansió urbana que experimentà la ciutat. Factors com la immigració, la massificació de la classe obrera i el deteriorament creixent de les condicions de vida transformaren el món del treball i canviaren el marc de les relacions laborals.

L’obrerisme del segle xix deixà pas gradualment a un altre menys acomodatici i més exigent, mentre que la classe empresarial abandonà les seves tradicionals actituds paternalistes per adoptar una línia de confrontació directa amb aquest nou moviment obrer.

Tot i que sovint s’atribueix a la intransigència patronal la causa de la conflictivitat social, cal dir que no en va ser l’única responsable. Hi contribuí poderosament, sens dubte, i en alguns moments de forma decisiva, però també hi col·laborà la radicalització de la classe obrera. De fet, des del principi del segle, l’estereotip de l’obrer del segle xix —català, moderat, pactista, polític i casolà— començà a ser substituït per un altre que posava l’èmfasi en el seu origen majoritàriament no català, en el seu radicalisme, en el seu apoliticisme i en la seva forma de vida desordenada. Encara que és molt possible que cap d’aquests dos models respongui exactament a la realitat històrica, és ben cert que en el moviment obrer barceloní de l’època hi havia un cert dualisme quant als orígens i les actituds dels seus components. Al costat de l’obrer republicà, més partidari del diàleg social, hi havia també l’àcrata més procliu a l’acció directa. Però en les primeres dècades del nou segle tots dos havien d’acabar trobant-se en els rengles del sindicalisme de classe, primer a Solidaritat Obrera i després a la CNT, sense que això signifiqués abandonar del tot les seves tradicions. Aquesta confluència va ser facilitada tant per la desconfiança d’una part cada cop més important de la classe obrera en els partits polítics i en la política en general, com per l’actitud patronal de rebutjar per principi qualsevol proposta de millora de les condicions laborals. El sindicalisme de classe i apolític i les formes de lluita radicals, basades en la vaga, l’ocupació del carrer i la intimidació violenta, si calia, esdevingueren les característiques del nou obrerisme.

De fet, el segle va començar amb una vaga general, la de 1902, i una insurrecció popular, la Setmana Tràgica de 1909. La primera es va plantejar per aconseguir la jornada de nou hores i acabà sense èxit en mig d’una forta repressió militar —es diu que el general Weyler, ministre de la Guerra, afirmà llavors: “He dado orden de cerrar los hospitales y las cárceles. Sólo quedarán los cementerios”, que causà dotze morts i quaranta-quatre ferits. La segona va ser inicialment un motí antimilitarista —impedir l’embarcament de reservistes per a la guerra d’Àfrica–, que es convertí en un aixecament popular dirigit sobretot contra l’Església, a la qual s’acusava de ser una institució en “perpètua conspiració [...] contra tota idea de llibertat i tota

BA R C E L O NA , C I U TAT I T R E BA L L

Aquesta central sindical, creada el 1911 a Barcelona, es decantà decididament pel sindicalisme revolucionari davant del moderantisme de la Unió General de Treballadors (UGT), el sindicat socialista que tenia llavors una entitat molt escassa a la ciutat. Organitzada en federacions d’ofici i sindicats d’indústria, la seva primera gran expansió es produí durant els anys de la Primera Guerra Mundial i va estar liderada per Salvador Seguí, el Noi del Sucre. Però el seu gran arrelament entre els obrers de Barcelona es degué al fet que va saber integrar-se en les fàbriques i en els barris, assumir les reivindicacions dels treballadors, assegurar la solidaritat de classe i participar en la vida cultural i social a través de les societats obreres. A més, també contribuí a integrar els immigrants a l’”esperit de la terra catalana”, perquè, com deia Vázquez Montalbán, al capdavall “un anarquista catalán era un catalán anarquista”. En definitiva, la clau del seu èxit va ser que formava part intrínseca de la classe obrera. Tenia líders de prestigi reconegut per la seva “honradesa, sinceritat, dedicació i valentia” i els seus militants —segons que es deia— eren els que més “sentien la causa del treballador”.

Apolític i partidari de l’acció directa, el sindicat anarcosindicalista dirigí les lluites obreres que agitaren Barcelona al final de la Gran Guerra. La CNT, reforçada després del Congrés de Sants de 1918, participà activament en la famosa vaga de La Canadenca, la qual marcà una veritable línia divisòria en el procés de lluita social a la ciutat. Aquesta vaga, que va començar a l’empresa Riegos y Fuerzas del Ebro i es convertí després en general, va durar dos mesos i, encara que serví per a aconseguir la jornada de vuit hores, va ser també el punt de partida d’una de les etapes més negres de la història de Barcelona, els anys del pistolerisme, que entre 1919 i 1923 ompliren els carrers de violència i deixaren 189 obrers i 21 patrons morts. De fet,

La ciutat combativa

aspiració de progrés”. El conflicte va durar una setmana i se saldà amb 80 centres religiosos incendiats, 117 morts, més de 2.500 detinguts, 59 condemnats a cadena perpètua i 5 executats, entre els quals hi havia Francesc Ferrer i Guàrdia, el teòric anarquista fundador de l’Escola Moderna. Però aquests no van ser esdeveniments aïllats. Entre 1905 i 1913, es produïren a Barcelona 243 vagues en les quals participaren 90.250 treballadors, amb la gran novetat que unes quantes van ser protagonitzades per dones, com la de les sis setmanes de les obreres del tèxtil de 1913.

Aquestes mobilitzacions estimularen el procés d’organització del moviment obrer, que es concretà inicialment en Solidaritat Obrera, una organització creada el 1907 que englobava tant anarquistes i socialistes com els republicans radicals d’Alejandro Lerroux i que va tenir una important participació en la Setmana Tràgica. Però després d’aquest aixecament popular, el desprestigi del lerrouxisme (el gran periodista Eugeni Xammar deia al respecte: “Seria injust dir que els regidors lerrouxistes —una colla de lladres—, s’emportessin els mobles de la casa de la ciutat.

Preferirien emportar-se els diners de la caixa i comprar-se mobles que fossin del seu gust”) i l’auge del sindicalisme d’orientació anarquista van ser decisius perquè es constituís un nou sindicat, que es convertiria en protagonista destacat de la història del moviment obrer barceloní i català durant tota la primera meitat del segle xx: la Confederació Nacional del Treball (CNT).

BAR CELONA, CIUTAT I TREBA L L

305

La ciutat combativa

el conflicte de La Canadenca s’emmarca en un període de gran auge del moviment vaguístic que va sorgir com a conseqüència de la greu situació econòmica que afectà Catalunya en acabar la guerra i del gran impacte que en l’obrerisme català, com en el de tot Europa, causà la Revolució Russa. Entre 1917 i 1923, segons les dades recopilades per Josep Lluís Martín Ramos, a Barcelona s’hi produïren 551 vagues que afectaren 1.839.227 treballadors. Un salt espectacular respecte a l’etapa anterior que mostra el grau d’intensitat que assolí en aquests anys el conflicte social.

Va ser llavors quan els empresaris decidiren passar a l’acció. Esporuguits per la força que estava adquirint una classe obrera cada cop més nombrosa i organitzada, aparcaren els tradicionals mecanismes de control social —el clientelisme i el paternalisme— i decidiren enfrontar-se directament al moviment obrer amb els seus mateixos mètodes i s’organitzaren en sindicats de resistència que utilitzaven l’acció directa i la violència. Allò que estava en joc era, des del seu punt de vista, ni més ni menys que la defensa de la propietat i la llibertat de contractació. Qualsevol demanda laboral era interpretada com un atac a aquests principis bàsics i, per tant, rebutjada sense discussió. Per això s’oposaven a acceptar els sindicats, i en especial la CNT, com a interlocutors, ja que consideraven que aquest col·lectiu, com deia el 1922 la gran organització patronal catalana, Foment del Treball Nacional, no acceptava la “llibertat contractual, base de la civilització moderna” i aspirava a imposar “el contracte col·lectiu forçós del treball”.

Darrere d’aquesta actitud hi havia una por creixent a la Barcelona proletària que havia intimidat els industrials amb les bombes del final del segle xix, la vaga de 1902, la Setmana Tràgica de 1909 i els conflictes de 1918-1919, i que als seus ulls no era sinó la versió catalana de la revolució bolxevic. Per això molts fabricants havien abandonat el centre històric de la ciutat, degradat per la presència massiva d’uns immigrants que eren vistos com la causa de tots els mals, en especial de l’auge de l’anarquisme i la radicalització del moviment obrer, i s’havien refugiat en els barris burgesos de l’Eixample, la Bonanova, les Tres Torres, Sarrià, Sant Gervasi o Pedralbes. I per això també van començar a desconfiar dels polítics tradicionals i del sistema parlamentari, incapaços de frenar les demandes obreres i reprimir-ne les manifestacions —“les autoritats”, deien, “estan en vaga general permanent”—, i es van acostar al poder militar, el qual consideraven com l’única solució a una “guerra social” que impedia la marxa normal dels negocis i frenava la creació de riquesa.

En efecte, tot i que ja des de 1910-1911 una part important d’empresaris barcelonins, encapçalats pels de la construcció, consideraren que havia arribat el moment d’organitzar-se i crearen un sindicat de lluita, la Federació Patronal de Barcelona, la vertadera ofensiva contra el moviment obrer organitzat començà el 1919 arran de la vaga de La Canadenca. Va ser llavors quan, comptant amb el suport del capità general de Catalunya, Jaime Milans del Bosch, la Federació es convertí en un sindicat únic i decidí iniciar la “revolució patronal”. Apel·lant als conceptes en voga d’energia, valentia, patriotisme, unitat, disciplina, mobilització o acció directa, l’ofensiva patronal dirigí els seus atacs contra els sindicalistes de la CNT operant al marge de la legalitat.

Per dur a terme els seus propòsits crearen organitzacions paramilitars; recuperaren el sometent; contractaren grups de pistolers, que es convertiren en veritables

Arribada de Francesc Ferrer i Guàrdia al Passeig de Gràcia desprès d’haver estat absolt de l’atemptat contra els reis d’Espanya.

12 de juny de 1906.

Autor: Brangulí. ANC/Brangulí (fotògrafs)

Membres del sometent que va detenir a Francesc Ferrer i Guàrdia, el dia 31 d’agost de 1909 a Alella, quan sortia de casa seva amb intenció de dirigir-se a la frontera per passar a França. Setembre de 1909.

Autor: Brangulí. ANC/Brangulí (fotògrafs)

306

BA R C E L O NA , C I U TAT I T R E BA L L

CNT exhausta i delmada va ser incapaç d’oposar-hi resistència i entrà en un període d’il·legalització que va durar vuit anys que es feren llargs.

El cop de Primo de Rivera comptà, evidentment, amb el suport entusiasta dels grups empresarials i d’una burgesia cansada ja de les vagues revolucionàries i dels atemptats socials. La Dictadura es va imposar inicialment gràcies a l’estat d’opinió molt generalitzat que “allò no podia continuar”. Claudi Ametlla constatava a les seves Memòries: “Un gran sector del país, amb totes les dretes, la gran burgesia, regionalista o no, i una part de la massa indiferent i benestant, excedida i fastiguejada del desordre, dels atemptats, de les vagues […], esperaven que un acte de força del capità general acabaria amb el lamentable estat de coses”, i no solament això, sinó que “l’encoratjaren a fer-ho, li demanaren que fes algun cop d’una manera pública i expressa”. La Dictadura, per tant, arribà per acabar per decret amb la lluita de classes i posar ordre en les relacions laborals.

Per a la patronal va ser el moment adequat per a plasmar algunes de les opcions estratègiques que des de feia uns quants anys estava elaborant per eliminar el problema social. Conscients que l’acció directa i la violència eren recursos “heroics però transitoris”, una part important dels empresaris barcelonins apostaven pel corporativisme com a model d’organització social. Un corporativisme no pas de tall feixista, com el que es començava a instaurar a Itàlia, sinó basat en la doctrina social de l’Església, i que podria consistir en la creació d’organitzacions corporatives en les quals estiguessin inclosos obligatòriament tant empresaris com treballadors i en les quals les reivindicacions laborals se solucionessin per la via del diàleg i la negociació, i on la corporació —la qual denominaven “gremi”— actuaria com a instància arbitral. La Dictadura va ser sensible a aquests plantejaments i en part els dugué a la pràctica amb la creació d’un marc legal i institucional favorable al control patronal de les relacions laborals. Entre 1923 i 1929, bona part de les millores en les condicions de treball aconseguides pels treballadors els anys anteriors quedaren sense aplicació pràctica, començant per la jornada de vuit hores.

La ciutat combativa

esquadrons de la mort dedicats a atemptar contra sindicalistes; donaren suport als sindicats lliures, els quals, liderats per joves carlistes, intentaren rivalitzar amb la CNT en el terreny sindical, i utilitzaren el locaut —tancament patronal— a fi d’acabar amb les vagues i reprimir els seus dirigents. I per a això sempre van comptar amb el suport d’unes autoritats locals que, encapçalades per dos generals —Martínez Anido, com a governador civil, i Arlegui, com a cap de policia—, posaren en pràctica allò que Pere Gabriel ha anomenat la solució Milans: l’establiment de la pau social mitjançant el protagonisme de la burgesia i sota la tutela de l’exèrcit, sense intervenció del govern.

Per a la CNT, aquests anys van ser molt difícils i van acabar de la pitjor manera possible. El sindicat va ser perseguit, els seus dirigents empresonats —el 1921 hi havia prop de tres mil militants a la presó— i el seu líder assassinat. La mort de Salvador Seguí, en l’atemptat del carrer de la Cadena, de Barcelona, perpetrat per pistolers a sou de la patronal el 10 de març de 1923, afavorí els grups anarquistes més violents i pràcticament posà fi a un sindicalisme de masses sensible a la dinàmica política i capaç encara de mantenir el diàleg social. Quan el mateix 1923 Miguel Primo de Rivera encapçalà a Barcelona el pronunciament que va dur els militars al poder, una

BAR CELONA, CIUTAT I TREBA L L

307

“Un gran sector del país, amb totes les dretes, la gran burgesia, regionalista o no, i una part de la massa indiferent i benestant, excedida i fastiguejada del desordre, dels atemptats, de les vagues […], esperaven que un acte de força del capità general acabaria amb el lamentable estat de coses, […] l’encoratjaren a fer-ho, li demanaren que fes algun cop d’una manera pública i expressa.”

Claudi Ametlla, Memòries polítiques

308 Barricada feta amb un tramvia bolcat durant la “Setmana Tràgica”. Juliol de 1909.

Autor: Brangulí. ANC/Brangulí (fotògrafs)

Fogoners i maquinistes del cuirassat “Alfonso XIII” posant en marxa les calderes de la Barcelona Traction aturades per la vaga de La Canadenca. Març de 1919.

Oficials de l’Armada i d’Enginyers manipulant els quadres elèctrics de La Canadenca, en substitució dels obrers en vaga. Març de 1919. Autor: Brangulí. ANC/Brangulí (fotògrafs)

309

Autor: Brangulí. ANC/Brangulí (fotògrafs)

Repartiment d’armes als sometents al Parc d’Artilleria amb motiu de la vaga de La Canadenca. 1919. Autor: Brangulí. ANC/Brangulí (fotògrafs)

Un tren dels Ferrocarrils de Sarrià és conduït per enginyers militars durant la vaga del transport de 1919. Autor: Brangulí. ANC/Brangulí (fotògrafs)

La ciutat combativa

Davant d’aquesta situació, les organitzacions obreres no hi pogueren fer gran cosa. Els empresaris dictaven la llei en uns moments en què la CNT estava en la clandestinitat i reclosa en els barris treballant en ateneus i cooperatives mentre esperava temps més favorables, la UGT per la seva part, intentava aprofitar les mínimes escletxes legals per a defensar les conquestes socials i els sindicats lliures vivien sense problemes. Aquesta era la situació en una Barcelona que llavors iniciava el gran procés de transformació que havia de culminar en l’Exposició Internacional de 1929, i en la qual, com escriví irònicament Josep M. de Sagarra: “Els murcians, negríssims, suaven la medul·la i no tenien temps de pensar en vagues; els caps sindicalistes que s’havien escapat de les bales de Martínez Anido eren fora del país; els que deixaven pasturar per aquí es dedicaven a contemplar les cuixes del Paral·lel i a beure aigua amb anissos que els regalava el cap de Policia”.

Amb la República canvià substancialment el marc de les relacions laborals. La restauració de les llibertats civils i polítiques permeté encetar un procés de reformes socials que tenien com a objectiu modernitzar el país i millorar les condicions de vida de la població treballadora. Per això els obrers saludaren amb esperança el nou sistema polític que feia realitat una vella aspiració, mentre que els empresaris manifestaren des del primer moment una clara desconfiança i fins i tot una oposició declarada. El problema va ser que bona part de les reformes proposades no es pogueren dur a terme o es quedaren a mitges com a conseqüència de l’impacte de la depressió econòmica internacional, de la conflictivitat social i dels enfrontaments polítics que visqué el país entre 1931 i 1936. D’aquesta manera, les esperances es van anar frustrant i la República perdé bona part dels suports socials amb els quals inicialment havia comptat.

Durant el període republicà, el moviment obrer barceloní recuperà la vitalitat.

Es reorganitzaren moltes institucions socials i culturals i els sindicats tornaren a la normalitat. La CNT, que inicialment donà suport amb els seus vots a Esquerra Republicana per la seva promesa de “legislar especialment perquè la classe obrera” pogués tenir “el dret de viure amb plena seguretat i dignitat en la ciutat democràtica i republicana”, va veure com la seva afiliació augmentava espectacularment fins a aconseguir el 1931 els 150.000 militants a Barcelona i quasi 350.000 a tot Catalunya.

La central sindical utilitzà molt aviat aquesta força per intentar recuperar el terreny perdut durant la Dictadura en aspectes com la capacitat adquisitiva o els drets laborals. El resultat va ser una intensa campanya de mobilitzacions obreres que començaren el 1931 i que continuaren durant tot el període republicà. Amb això, les relacions laborals entraren un altre cop en una fase d’aguda conflictivitat que ni amb la creació d’instàncies arbitrals com els jurats mixtos es pogué evitar. El seu rebuig per part de la CNT, la qual els considerava un instrument de control dels conflictes destinat a limitar la seva llibertat d’acció i a afavorir la UGT i la patronal, explica el seu fracàs.

La radicalització de la CNT durant la República va tenir molt a veure amb els canvis que es produïren en la seva direcció a partir de la creació de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) el 1927. Les lluites internes entre anarquistes purs i sindicalistes s’acabaren amb la victòria dels primers, els quals imposaren la seva

310

BA R C E L O NA , C I U TAT I T R E BA L L

“Els murcians, negríssims, suaven la medul·la i no tenien temps de pensar en vagues; els caps sindicalistes que s’havien escapat de les bales de Martínez Anido eren fora del país; els que deixaven pasturar per aquí es dedicaven a contemplar les cuixes del Paral·lel i a beure aigua amb anissos que els regalava el cap de Policia.”

Josep Mª de Sagarra, Vida Privada

Guàrdies d’Assalt muntant guàrdia davant la seu del Sindicat de la Indústria del Transport de Barcelona. pertanyent a la CNT, durant la vaga de transport i construcció de 1933. Abril de 1933.

Autor: Brangulí. ANC/Brangulí (fotògrafs)

Sortida de camions amb les forces de seguretat davant la Prefectura de Policia. Circa 1934.

Autor: Gaspar-Sagarra-Torrents. AHCB-AF

La ciutat combativa

estratègia “d’insurrecció immediata”. Dirigents de la FAI com Durruti, Ascaso o García Oliver, partidaris de la gimnàstica revolucionària per posar fi al sistema capitalista, van ser els promotors de les vagues generals insurreccionals de 1932, 1933 i 1934, les quals acabaren en un fracàs estrepitós. La conseqüència va ser una pèrdua d’afiliació important —el 1936 el nombre de militants a Catalunya s’havia reduït a 143.000 (encara que estaven molt per damunt dels escassos 30.000 que tenia la UGT)— i també d’influència, com reconeixia el cònsol de la Gran Bretanya a Barcelona, el qual ja el 1932 afirmava que la classe obrera “no respon a la propaganda de la CNT tant com abans”. Això no obstant, el radicalisme de l’organització continuà, alimentat per problemes com l’augment de l’atur o la pujada dels lloguers i per la mateixa repressió que els governs de dretes exerciren sobre ella durant el Bienni Negre. En aquest context, mètodes com el saqueig, la intimidació, el sabotatge i el robatori, — “uno de los complementos de la vida”, com el considerava la publicació Tierra y Libertad—, o formes de finançament, com l’atracament o l’impost revolucionari, es van fer habituals i es convertiren en allò que els anarquistes anomenaven “episodis de la guerra social” Aquestes actituds, evidentment, confirmaren els pitjors presagis de la classe empresarial barcelonina sobre la incapacitat del sistema republicà per imposar l’ordre públic i la pau social. I, cosa encara pitjor, serviren com a coartada per a deixar d’aplicar moltes de les reformes laborals impulsades pel govern. El 1933, el Foment del Treball ja advertia: “La crisis, que disminuye las posibilidades de trabajo en todos los órdenes […], se ha agravado por factores de orden moral, por la inseguridad personal y la sensación de que se producen vacíos de ausencia en la línea de acción de las autoridades”. Aquest llenguatge formal de la patronal tenia la seva traducció pràctica a l’empresa en una frase que es va fer popular entre els patrons a mesura que augmentava l’atur: “Que et doni feina la República!”. Ni tan sols els dos anys de govern de la dreta, en els quals aconseguiren de recuperar part del terreny perdut en l’àmbit laboral i en què les autoritats tornaren a utilitzar vells mètodes repressius contra els obrers com l’assassinat selectiu o la llei de fugues, aconseguiren dissipar els dubtes que una part important de la classe empresarial tenia sobre la viabilitat del sistema parlamentari. La victòria del Front Popular en les eleccions de febrer de 1936 tornà a posar la patronal catalana en el camí de les “solucions ortopèdiques”, com el 1923. La seva posició es va fer tan evident que fins i tot un diari democratacristià com El Matí afirmava el juny d’aquell any: “Aquí, com a la Itàlia anarquitzant d’abans de Mussolini, com a l’Alemanya socialitzant de després de la revolució, existeix un tipus d’home de negocis que respira davant la possibilitat d’un cop de força. En ell veu el senyal de la seva prosperitat, el guardià de la seva riquesa, l’assegurador del seu esdevenidor”. I acabava advertint: “no caiguem en aquest error […]. A Catalunya, hi perdríem tots”.

Aquesta possibilitat es va fer realitat vint dies després amb el cop militar encapçalat pel general Franco, el qual obrí les portes a la guerra civil. L’alçament fracassà a Barcelona gràcies a la decidida actuació dels sindicats obrers, els partits d’esquerra i les forces d’ordre públic lleials a la República. Però el primer i decisiu pas el va fer el moviment obrer, que sortí al carrer per lluitar contra els militars

“Aquí, com a la Itàlia anarquitzant d’abans de Mussolini, com a l’Alemanya socialitzant de després de la revolució, existeix un tipus d’home de negocis que respira davant la possibilitat d’un cop de força. En ell veu el senyal de la seva prosperitat, el guardià de la seva riquesa, l’assegurador del seu esdevenidor”. I acabava advertint: “no caiguem en aquest error […].

A Catalunya, hi perdríem tots.”

El Matí, juny de 1936

BAR CELONA, CIUTAT I TREBA L L

311

La ciutat combativa

rebel·lats. Això és el que permeté desbordar en un primer moment les autoritats i posar en marxa la tan anhelada revolució social. La ciutat va quedar uns quants mesos en mans del Comitè de Milícies Antifeixistes, en el qual la força hegemònica va ser la CNT-FAI. La victòria obrera significà per a una part molt considerable de la classe empresarial la clandestinitat i la fugida, si no la mort a mans de les patrulles d’incontrolats. L’abandonament de les empreses per part dels seus propietaris va fer necessari, alhora que el propiciava, el procés de col·lectivització, acció que fou vista a l’estranger com l’aspecte més rellevant i original de la revolució a Barcelona.

La primera cosa que van fer ressaltar els observadors estrangers va ser justament que les fàbriques i els serveis, ara dirigits pels treballadors, tornaren a funcionar de seguida. Un periodista anglès assenyalava el setembre de 1936 que allò que més el sorprenia de la ciutat era “l’activitat contínua i ordenada d’una classe treballadora […] que estava iniciant el camí cap a un nou ordre social basat en l’emancipació dels treballadors”. Més prosaic, també Carles Pi i Sunyer en deixà constància: “es col·lectivitzaren les sastreries, els enllustradors de sabates i fins les vaques lleteres.

I el que és estrany i significatiu és que enmig d’aquella gatzara, l’economia catalana, amb dificultats i entre ensopegades, continuà marxant”.

Mentre la ciutat canviava fins i tot d’aspecte i perdia el seu aire burgès —“ja no s’hi veu ni un barret”, afirmava admirat l’intel·lectual alemany H.E. Kaminski—, els obrers pogueren gaudir per primer cop sense entrebancs dels seus drets laborals, tot i que una part de les condicions de treball no va poder ser millorada substancialment a causa de les limitacions que imposava la guerra. Això no obstant, tots aquests avantatges es van acabar perdent amb la derrota militar. Ja durant la fase final de la contesa, l’arribada massiva de refugiats, la falta d’aliments, els bombardeigs i les rivalitats polítiques van dur al primer pla el problema de la supervivència i relegaren a un lloc secundari el de les millores laborals. En aquells moments, una part molt important de l’empresariat català, que s’havia passat durant la guerra a la zona franquista, ja estava fent les maletes per tornar a Barcelona i recuperar les seves fàbriques i negocis de la mà de l’exèrcit vencedor. La política del màuser es tornà a imposar com el 1923, però ara, després d’una cruenta guerra civil de tres anys, ho podia fer amb una virulència enorme. La Barcelona proletària era culpable i havia de pagar-ho.

I així va ser. La classe obrera va ser la gran derrotada de la guerra. L’exili, la presó, l’escamot d’execució i la clandestinitat van ser les conseqüències que hagueren de sofrir els líders i moltíssims militants de les organitzacions sindicals.

Contràriament, la classe empresarial resultà clarament beneficiada amb la victòria de les tropes de Franco. La guerra, l’havien guanyat “els de dalt” i la instauració del nou règim va comportar, lògicament, un canvi radical en el terreny de les relacions laborals. L’Organización Sindical Española va ser la nova institució que havia de conciliar els interessos de patrons i obrers i posar fi als conflictes per motius de treball. Per a això, s’organitzà en forma de sindicat vertical, és a dir, sota la direcció del govern i al servei de la seva política, integrant en el seu si empresaris i treballadors. El seu objectiu bàsic era l’eradicació de la lluita de classes, i per aconseguir-ho recuperà les velles propostes corporativistes formulades pels

312

BA R C E L O NA , C I U TAT I T R E BA L L

“... l’activitat contínua i ordenada d’una classe treballadora […] que estava iniciant el camí cap a un nou ordre social basat en l’emancipació dels treballadors.”

John Mc Nair, setembre de 1936

“... es col·lectivitzaren les sastreries, els enllustradors de sabates i fins les vaques lleteres. I el que és estrany i significatiu és que enmig d’aquella gatzara, l’economia catalana, amb dificultats i entre ensopegades, continuà marxant.”

Carles Pi i Sunyer, La República i la guerra civil

empresaris els anys vint, però amb la diferència que, mentre que els propietaris van mantenir les organitzacions patronals al marge del sindicat, els treballadors van perdre les seves, maniobra amb la qual s’introduí una clara asimetria en la resolució dels conflictes laborals.

Com a conseqüència de la repressió i d’aquest nou marc institucional, el moviment obrer va ser pràcticament desmantellat. Durant dues dècades es va veure obligat a actuar en la clandestinitat i perdé el contacte amb una massa treballadora que es tancà en el silenci i una aparent apatia. La militància de les velles organitzacions sindicals i polítiques es limità a petits grups d’activistes que mantenien vives les sigles històriques —CNT, UGT, PSUC, POUM—, però amb una incidència social escassíssima. Això no obstant, ja en aquells difícils anys es produïren algunes mobilitzacions i conflictes laborals de certa envergadura, com l’aturada que el maig de 1945 es va fer a bastants fàbriques de Barcelona per celebrar la derrota del nazisme i el final de la Segona Guerra Mundial, les vagues de 19461947 i, sobretot, el boicot als tramvies de 1951. Aquest boicot, provocat per l’anunci d’una pujada de vint cèntims en el preu dels bitllets, va durar dotze dies i desembocà en una vaga general secundada per prop de 300.000 treballadors. Va ser una acció

La ciutat combativa

Sabateria col·lectivitzada per la CNT-FAI durant la Guerra Civil. 1936-1939.

massiva que mostrà el profund malestar de la classe obrera barcelonina després d’onze anys de “repressió, misèria i explotació”. Però també, com ha assenyalat Sebastián Balfour, es va tractar d’“una protesta contra la discriminación del régimen respecto a Barcelona, su comercio, su cultura y su lengua”. La vaga va tenir resultats positius en termes econòmics, ja que s’anul·là l’augment dels bitllets, es va reduir el racionament i es va normalitzar el subministrament d’energia elèctrica, amb la qual cosa milloraren per primer cop des del final de la guerra les condicions de vida a la ciutat, però també desfermà una rabiosa repressió sobre l’oposició clandestina.

Aquesta situació canvià substancialment a partir del final dels anys cinquanta.

El creixement econòmic i les modificacions en l’estructura social transformaren el moviment obrer i li donaren noves formes d’organització i de lluita. De fet, el que es configurà durant aquests anys va ser una nova classe obrera integrada en gran part per immigrants i amb escassos vincles amb el passat, alhora que creixien els sectors mitjans d’empleats, tècnics i professionals. Això implicà un augment considerable de la conflictivitat laboral i l’aparició de moviments de protesta amb un alt contingut polític, com el dels estudiants universitaris. Les vagues dels primers anys seixanta van estar directament relacionades amb el nou marc legal —la Llei de Convenis Col·lectius de 1958 i la de Conflictes Col·lectius de 1962— imposat pel procés de liberalització econòmica i que pretenia portar pel camí de la negociació directa entre empresaris i treballadors les reivindicacions laborals. Els obrers lluitaren per evitar el deteriorament del salari real i els efectes negatius del Plan de Estabilización, però l’important és que va ser en aquest procés de mobilització, i aprofitant les possibilitats que oferia la nova legislació, quan es va forjar un nou moviment obrer, el qual es plasmà el 1964 en la creació de les Comissions Obreres.

Aquesta organització, que es definia a si mateixa com “un moviment sociopolític, unitari, independent i democràtic”, va ser la que dirigí el moviment obrer a Catalunya, i per descomptat a Barcelona, fins a la recuperació de la democràcia.

BAR CELONA, CIUTAT I TREBA L L

313

Autor: Brangulí. ANC/Brangulí (fotògrafs)

314

Fabricació de cartutxeres i corretjam per als milicians. Juliol de 1936.

Autor desconegut. AHCB-AF

La España Industrial, una de les fàbriques tèxtils col·lectivitzades. Juliol de 1936.

Autor desconegut. AHCB-AF

Elaboració de xocolata per a la col·lectivitat.

Juliol de 1936. Autor desconegut. AHCB-AF La fàbrica Godó, anomenada “el cànem”, col·lectivitzada. Poblenou. Juliol de 1936.

315

Autor desconegut. AHCB-AF

Treballadora a la fàbrica Godó, Poblenou.

Juliol de 1936. Autor desconegut. AHCB-AF

La ciutat combativa

En un context molt difícil per a l’acció sindical, on qualsevol reivindicació laboral era considerada política pel règim i, per tant, els seus promotors perseguits per la policia, Comissions Obreres oferí als treballadors la possibilitat de lluitar units i eficaçment en la defensa dels seus interessos. Com afirmava un dels seus fundadors: “Nunca había constatado una mayor voluntad unitaria como la de aquella época, de dura represión franquista; socialistas, comunistas y católicos unidos en la lucha sindical”. La clau de l’èxit de la nova organització no va ser solament el seu caràcter unitari, sinó la seva inserció en el món laboral, la capacitat dels seus dirigents per a recollir i expressar els problemes dels treballadors i la decisió d’utilitzar totes les vies, incloses les legals, per a aconseguir les seves reivindicacions. En aquest sentit, es podria dir que Comissions va fer en els anys seixanta i setanta el paper que la CNT jugà en el primer terç del segle.

La seva presentació en societat van ser les eleccions sindicals de 1966, en les quals aconseguí un èxit espectacular que el diari Tele-Exprés recollia amb aquestes paraules: “Es de significar que en Barcelona, sobre todo en las empresas más importantes por el número de su plantilla, ha sido clarísimo el triunfo de los candidatos propugnados por las Comisiones […], muchos de ellos de inequívoca posición política”. No eren les primeres eleccions sindicals que se celebraven. Com recorda el que fou el màxim dirigent de Comissions, José Luis López Bulla: “Durante muchos años la gente trabajadora votó, porque era obligatorio, pero cuando se contaban las papeletas resultaba que los elegidos eran Kubala, Lola Flores, Gary Cooper y otros nombres por el estilo. Era como un sonado ajuste de cuentas con Franco y los suyos”. Però sí eren les primeres en les quals Comissions decidí “plantar cara al oso en su madriguera”. I el seu èxit va donar lloc a una forta repressió per part del govern i dels empresaris que es va acabar amb l’acomiadament i la presó per a molts dels seus enllaços sindicals i dirigents. S’inaugurava així una espiral de represàlies que es va allargar fins al final del règim.

Una de les conseqüències de l’actitud repressiva de les autoritats va ser l’auge que van experimentar els despatxos d’advocats laboralistes, formats majoritàriament per membres de Comissions, els quals van ser una taula de salvació per a molts obrers. En el més famós d’aquests despatxos, el d’Albert Fina i Montserrat Avilés, foren atesos, segons el càlcul establert per Sebastián Balfour, més de cent mil treballadors entre 1960 i 1975. A més, no s’hi tractaven només els casos judicials; també s’elaboraven les plataformes reivindicatives i es definien les estratègies de lluita per als convenis col·lectius. En aquells despatxos, on actuaven els anomenats “advocats dels pobres”, es podia, com afirma López Bulla: “otear los problemas de la gente y, de paso, mirar las tripas de todas las fábricas de la ciudad y de bastantes kilómetros a la redonda”.

Comissions Obreres no era l’única organització que lluitava pels drets dels treballadors. També la UGT, la USO (Unió Sindical Obrera) i, en una mesura molt menor, la CNT, ho van fer durant l’etapa final del franquisme. Sí que era, però, la que tenia l’hegemonia en el moviment obrer, com reconeixia un dels principals empresaris catalans, Pere Duran Farell, quan afirmava el 1968: “Llámeseles como se les llame, el empresario de hoy debe tener en cuenta a las Comisiones Obreras. Su ignorancia da

316

BA R C E L O NA , C I U TAT I T R E BA L L

“Durante muchos años la gente trabajadora votó, porque era obligatorio, pero cuando se contaban las papeletas resultaba que los elegidos eran Kubala, Lola Flores, Gary Cooper y otros nombres por el estilo. Era como un sonado ajuste de cuentas con Franco y los suyos.”

José Luis López Bulla , Cuando hice las maletas

Policia escorcollant un sospitós durant una vaga. 1931-1936. Autor: Gabriel Casas.

lugar a un diálogo raro y también a que se proceda a enfrentar los hombres con los hombres”. No tots els empresaris compartien aquesta actitud en aquells moments.

Eren molts els que encara consideraven que el sindicat vertical i la policia havien de continuar garantint “la pau social” i vetllant pels interessos de la patronal.

Però alguns sectors d’empresaris més joves, formats a la universitat, començaven ja a crear fòrums d’opinió —com el Cercle d’Economia— crítics amb l’immobilisme del règim i favorables al diàleg directe amb els veritables representants dels treballadors, els que tenien capacitat real de mobilització. Aquestes posicions es posaren a prova quan la conflictivitat social arribà en els primers anys setanta a una gran intensitat.

En efecte, durant el període final de la Dictadura els problemes laborals s’aguditzaren i Barcelona va viure una veritable onada de vagues: quasi 1.800 conflictes laborals que afectaren prop d’un milió i mig de treballadors demostren el salt espectacular que va experimentar la conflictivitat laboral entre 1970 i 1975.

Van ser els anys de les vagues i ocupacions de SEAT —una empresa en “conflicte continuat”—; de les grans mobilitzacions del Baix Llobregat; de la repressió que s’abaté sobre organitzacions i treballadors i que es cobrà la vida de diverses persones; de l’ampliació de la protesta social a altres sectors laborals, com els de banca, el transport, la sanitat, l’educació…, i també de les manifestacions estudiantils contra el règim. En aquest context, Comissions va fer valer el seu caràcter de moviment sociopolític i donà suport decididament a la creació d’organismes unitaris d’oposició com l’Assemblea de Catalunya. La ciutat es convertí, així, en la capital de la protesta i començà a fer realitat els versos esperançats escrits per Pere Quart en els anys difícils: Treballa. Calla.

Malfia’t de la història.

Somnia-la i refes-la.

La recuperació de la democràcia va comportar la creació d’un nou marc institucional que permeté la normalització de la vida política en el país. Amb això, les relacions laborals entraren en un nou territori presidit per la llibertat sindical i la concertació social. La legalització de les organitzacions obreres, en un moment d’eufòria política, afavorí l’afiliació massiva dels treballadors i la pluralitat sindical. Comissions Obreres esdevingué ja de manera oficial el sindicat comunista i mantingué inicialment la seva hegemonia; mentre que la UGT deixava de ser un sindicat menor per a convertir-se, de la mà del PSOE, en una important força sindical; USO es consolidava com el tercer sindicat, i la CNT, a pesar dels intents de revitalització, es convertia en una organització pràcticament marginal. L’esclat de la crisi del petroli, però, posà fi a l’eufòria i féu tornar el moviment obrer a la dura realitat. El tancament d’empreses i l’augment espectacular de l’atur obligaren a una mobilització constant per a mantenir les condicions de treball i evitar el seu continu deteriorament, la qual culminà amb la vaga general de 1985. En aquest context, les centrals sindicals perderen afiliació i influència política. De fet, la mediatització

La ciutat combativa

Barcelona, contempla’t.

Barcelona, no cantis. …………………….

ANC/Gabriel Casas i Galobardes.

BAR CELONA, CIUTAT I TREBA L L

317

dels sindicats pels partits d’esquerra convertí, com ha assenyalat Sebastián Balfour, el moviment obrer en el parent pobre de la democràcia. Un líder de Comissions resumia perfectament aquesta situació quan reconeixia que: “Había un divorcio entre la práctica sindical que se hacía por abajo y las preocupaciones y el discurso general del sindicato […] Cuando iba a la dirección del sindicato del cual formaba parte había que hablar de política gorda, mientras en la fábrica había que hablar de la reconversión o los expedientes de crisis”. I això just en el moment en què la classe empresarial catalana, de la mà del Foment del Treball, es reorganitzava i impulsava un procés d’unificació en l’àmbit estatal que culminaria amb la creació de la Confederació Espanyola d’Organitzacions Empresarials (CEOE). L’enfortiment de les organitzacions patronals dintre del marc democràtic va tenir la virtut d’afavorir, en la dècada de 1990, la unitat d’acció sindical i la reducció de la conflictivitat laboral.

En definitiva, durant la major part del segle xx les relacions laborals es mantingueren en el terreny de l’enfrontament i la repressió. La desconfiança, la intransigència i el conflicte virulent presidiren la “qüestió social”, tant en els anys rojos del primer terç del segle com en els anys negres de la dictadura franquista.

Només amb la recuperació de la democràcia es produïren canvis substancials que contribuïren a reduir de manera substancial el nivell de conflictivitat en el terreny laboral. La millora substancial de les condicions de treball, l’increment dels nivells de renda, l’auge de les classes mitjanes, l’eclosió de la societat de consum i de l’individualisme i l’existència d’un marc legal i polític que oferia camins institucionals a la resolució per la via de la negociació dels conflictes, van posar fi a alguns dels factors que històricament havien generat el radicalisme en la confrontació social.

Això no va significar, evidentment, que els conflictes haguessin desaparegut ni que els agents socials no continuessin tenint interessos contraposats difícils de conciliar. Les vagues generals que visqué el país el 1985, el 1988 o el 2002 demostren justament que fou al contrari. El que sí que ha canviat en els últims vint anys són les regles del joc i, sobretot, l’actitud dels sindicats i de les organitzacions patronals a l’hora d’enfrontar les relacions laborals.

“Había un divorcio entre la práctica sindical que se hacía por abajo y las preocupaciones y el discurso general del sindicato […] Cuando iba a la dirección del sindicato del cual formaba parte había que hablar de política gorda, mientras en la fábrica había que hablar de la reconversión o los expedientes de crisis.”

José Luis López Bulla , Entrevista con Sebastián Balfour

La ciutat combativa

El teixit associatiu: dels ateneus a les ONG Les patronals i els sindicats no han estat les úniques formes d’organització d’empresaris i treballadors, ni la fàbrica l’únic espai de trobada i sociabilitat. A Barcelona, com en el conjunt de Catalunya, l’associacionisme ha constituït un fenomen d’una enorme importància. Ja el 1908, el francès Edouard Escarrà, en el seu estudi pioner sobre El desarrollo industrial de Cataluña, assenyalava que “era digno de ser remarcado el hecho de que los catalanes se asocian con gran facilidad, si no por razones puramente económicas, sí por lo menos con fines políticos, musicales, literarios, etc.”. Una opinió que les dades avalen de manera indiscutible. Segons Pere Solà, a la província de Barcelona hi havia el 1915 quasi 2.500 associacions de tot tipus, de les quals 677 eren agrupacions obreres; unes xifres que triplicaven les de Madrid i doblaven les del País Basc. Aquesta mateixa impressió la van tenir també

318

BA R C E L O NA , C I U TAT I T R E BA L L

“...era digno de ser remarcado el hecho de que los catalanes se asocian con gran facilidad, si no por razones puramente económicas, sí por lo menos con fines políticos, musicales, literarios, etc.”

Edouard Escarrà, 1908

Parada de llibres de l’Ateneu Enciclopèdic Popular. 1931-1936. Autor: Brangulí. ANC/Brangulí (fotògrafs)

La ciutat combativa

molts dels immigrants que arribaren els anys cinquanta i seixanta i comprovaren l’existència de ”un asociacionismo diverso y crítico urdido como una malla en toda Cataluña”. I avui segueix constituint una característica de la ciutat i del país reconeguda per tots els observadors.

L’auge del moviment associatiu en el terreny social i laboral va tenir històricament molt a veure amb les mancances de la societat industrial. Va sorgir com a conseqüència de la misèria material i cultural d’unes classes populars sotmeses a condicions de vida i de treball molt dures. Per intentar pal·liar aquesta situació, les associacions van haver de multiplicar les seves activitats i atendre qüestions tan essencials per als treballadors com la feina, la seguretat, la formació i l’oci. En elles s’assessorava en assumptes laborals, s’oferien productes a més bon preu, s’arbitraven mecanismes de previsió social, es creaven escoles, s’organitzaven excursions o es feien festes i balls. Per això es convertiren en un àmbit privilegiat de relació social, que ajudà, entre altres coses, a facilitar la integració dels immigrants i a reduir l’analfabetisme.

El teixit associatiu català ha anat canviant en el transcurs del segle xx.

Cada època ha tingut les seves formes d’associació específiques en funció de les circumstàncies històriques. Algunes han perdurat durant tota la centúria, adaptantse als nous temps, i ja acumulen més de cent cinquanta anys d’existència. D’altres, la majoria, han estat més fugaces i han desaparegut per causes polítiques o per canvis en les condicions socials i econòmiques que van causar la seva aparició. Evidentment, durant la major part del segle els principals espais de sociabilitat popular van ser la fàbrica i la taverna (la “cambra d’estar dels pobres”). Eren els llocs de trobada en els quals els obrers passaven la major part del temps i on es transmetien les informacions essencials, tant per via oral com escrita. Això ja havia estat així al principi del segle i ho continuava essent en els anys seixanta, com en dóna testimoni López Bulla: “Las fábricas eran como unos patios de vecindonas donde se compartían los ruidos, las voces, los discos dedicados y hasta más de un jadeo procedente de aquel cuartucho oscuro. Por eso, la palabra directa podía atravesar, en un plis plas, los cuatro puntos cardinales. También por eso los panfletos, que pedían más semanada y todas esas cosas, recorrían impunemente, tan anchos, casi todos los metros cuadrados de la fábrica”.

La fàbrica i la taverna constituïen, per tant, espais vitals en la vida dels barris obrers, però no eren els únics. Fins a la guerra civil, els casinos, les cooperatives i, sobretot, els ateneus constituïren els centres bàsics de la sociabilitat que es denomina formal o organitzada. L’ateneu era una institució clau que responia a les necessitats de les classes populars. Els seus objectius eren formar i entretenir, i per a això oferia tota una àmplia gamma de serveis i també activitats d’oci. Normalment tenia bar i biblioteca i organitzava cursos, conferències, cors, grups teatrals, excursions, etc. Sorgits a mitjan segle xix, n’hi havia de tots els colors polítics: catalanistes, llibertaris, socialistes, republicans o, simplement, populars, sense cap adscripció política concreta. Fins al 1899, se n’havien creat vint-i-dos a Barcelona, però el gran desenvolupament dels ateneus obrers i populars es produí entre 1900 i 1936, període en què se’n van constituir gairebé un centenar. D’aquests centres, probablement el

“Las fábricas eran como unos patios de vecindonas donde se compartían los ruidos, las voces, los discos dedicados y hasta más de un jadeo procedente de aquel cuartucho oscuro. Por eso, la palabra directa podía atravesar, en un plis plas, los cuatro puntos cardinales.

También por eso los panfletos, que pedían más semanada y todas esas cosas, recorrían impunemente, tan anchos, casi todos los metros cuadrados de la fábrica.”

José Luis López Bulla , Cuando hice las maletas

BAR CELONA, CIUTAT I TREBA L L

319

La ciutat combativa

més important va ser l’Ateneu Enciclopèdic Popular, fundat el 1903 arran de la vaga general de l’any anterior, però tots els barris tenien els seus i els veïns se’n sentien molt orgullosos.

Els lemes dels ateneus obrers eren “salut i instrucció” i “salut i progrés”, tota una declaració d’intencions sobre la importància que concedien a la instrucció i a la cultura, les quals consideraven un component essencial del procés d’emancipació social. Per a aconseguir aquesta formació, crearen escoles per a infants de dia i cursos per a joves i adults a les nits, als quals l’assistència era massiva. De fet, van tenir un paper subsidiari però molt important dintre d’un sistema educatiu que tenia enormes mancances i competiren obertament amb l’Església en l’educació de les classes populars perquè oferien, junt amb les escoles racionalistes, una educació de qualitat accessible a les butxaques dels treballadors. Per a un moviment obrer en el qual un requisit essencial per a poder exercir una militància efectiva era saber llegir i escriure, els ateneus es convertiren en la principal via de formació. Com afirmava un “autodidacta d’ateneu” en una carta publicada per Paco Candel: “Pertenezco a una generación que entrábamos a trabajar a los 10 años y asistíamos a la escuela por las noches, completando nuestra primaria instrucción en la biblioteca de los sindicatos y ateneos, de los que si alguien dijo que estaban llenos de pistolas, también estaban llenos de buenos libros y revistas que nos enseñaban de donde venía el mal”.

En efecte, els ateneus no solament contribuïren a enriquir culturalment els obrers, també van transmetre valors alternatius, crítics amb el sistema capitalista, i van ser centres d’agitació social. De fet, una de les claus de l’èxit de la CNT, com ha demostrat Anna Monjo, va ser que la seva activitat no es va circumscriure només a la lluita sindical, sinó que es va estendre per moltes associacions, molt principalment els ateneus, i participà en l’organització de tot tipus d’actes des d’on difongueren la seva ideologia. Com que els que assistien a aquestes activitats no eren només els homes, sinó que un cop que “el marit havia començat a venir, hi havia una funció i venien la dona i els nens”, tota la família acabava fent-se cenetista. En aquest sentit, no anava desencaminat El Correo Catalán quan afirmava durant els primers anys de la República que els ateneus eren veritables “escuelas de anarquía”. Però no solament es difongueren els valors llibertaris a través d’aquestes associacions, també el socialisme, el catalanisme, el tradicionalisme i fins i tot el catolicisme social les utilitzaren com a vehicles de transmissió de les seves ideologies.

Les cooperatives van fer un paper semblant al dels ateneus en la Barcelona del primer terç del segle xx. Van ser molt nombroses —el 1908 n’hi havia més de cinquanta solament de consum— i van tenir també una presència molt destacada en els barris obrers. Algunes, com la Cooperativa La Flor de Maig, que tenia diversos centres a Barcelona i Cerdanyola, arribaren a ser molt conegudes. Finançades i gestionades pels mateixos treballadors, acostumaven a ocupar locals grans, on, a més de botiga de queviures, hi havia bar, biblioteca, teatre, aules i altres dependències.

Desplegaren també activitats molt diverses i van ser centres de solidaritat i de refugi per a molts militants obrers durant les etapes repressives, com la Dictadura de Primo de Rivera. En opinió de Chris Ealham, gràcies a les cooperatives els obrers de Barcelona “compartieron experiencias de autoorganización y actividad

320

BA R C E L O NA , C I U TAT I T R E BA L L

“Pertenezco a una generación que entrábamos a trabajar a los 10 años y asistíamos a la escuela por las noches, completando nuestra primaria instrucción en la biblioteca de los sindicatos y ateneos, de los que si alguien dijo que estaban llenos de pistolas, también estaban llenos de buenos libros y revistas que nos enseñaban de donde venía el mal.”

Citat a: Paco Candel , Ser obrero no es ninguna ganga

autónoma”, les quals probablement resultaren molt útils per a impulsar el procés col·lectivitzador durant la guerra civil.

A diferència dels ateneus i les cooperatives, els casinos i els clubs van ser entitats més orientades a l’oci i la diversió i amb una composició social més interclassista. En els seus locals es relacionaven bàsicament els treballadors i els membres de la petita burgesia per desenvolupar les seves activitats recreatives favorites, entre les quals cada cop guanyaven més adeptes les musicals i esportives.

Algunes d’aquestes entitats, com el Casino de l’Aliança del Poblenou, el Foment Martinenc, el Casino Artesà de Gràcia o el de Sants, arribaren a ser institucions importants en els seus barris. D’altres, com el Centre Excursionista de Catalunya o la Unió Excursionista de Barcelona, recollien l’interès per una pràctica molt popular en el país i van ser un brou de cultiu del catalanisme, mentre que els clubs de sport i, en especial, els de futbol, atreien cada cop més gent. De fet, ja n’hi havia un que s’estava convertint en un fenomen de masses. Els anys vint, el F. C. Barcelona assolia els dotze mil socis i es convertia en el club més gran de Catalunya.

L’associacionisme interclassista, però, tenia els seus límits. De la mateixa manera que hi havia una ciutat proletària i una ciutat burgesa, també hi havia espais reservats a cada nivell social. La gran burgesia barcelonesa seguia, si no imposava, les modes, i tenia les seves pròpies i exclusives associacions i entitats, com el Cercle del Liceu, el Círculo Ecuestre, el Real Club de Tenis o el Real Club de Polo. Podia fins i tot compartir passions, com el Barça, però mantenint sempre les diferències de classe. En el camp de les Corts, els uns ocupaven les llotges i la tribuna, i els altres, les grades de general. Junts, sí, quan no hi havia més remei, però mai barrejats.

El franquisme va comportar també en aquest terreny un canvi molt profund.

La repressió castigà durament el món associatiu popular, mentre deixava intacte el burgès. Van desaparèixer els ateneus, les cooperatives i les societats obreres, i la resta d’entitats van ser sotmeses a una profunda reestructuració i fiscalització que els va fer perdre tot el seu contingut social o polític. En perseguir i suprimir tota manifestació d’associacionisme obrer, el que s’estava atacant era el principi d’autoorganització dels treballadors, la seva autonomia. Si la lluita de classes s’havia acabat per decret, no es podia tolerar cap forma de cultura obrera que anés més enllà del simple folklore. Un espès silenci va caure llavors sobre els barris, on es van trencar les xarxes de sociabilitat per efecte de la repressió i la por.

En canvi, per a la Barcelona burgesa la postguerra va ser una època d’eufòria, una edat d’or presidida pel luxe i l’ostentació. La tranquil·litat que donava veure com l’obrerisme era sistemàticament destruït, unida a la possibilitat de fer diners fàcilment amb mètodes estraperlistes, estimulà el consum i la vida regalada. L’associacionisme burgès florí com mai i mostrà la seva cara més lúdica, al mateix temps que, com assenyalava el 1948 la Cambra de Comerç: “En los vestidos, automóviles, diversiones y las consumiciones, se mantuvo la tendencia al despilfarro”. El contrast amb la Barcelona proletària va ser tan espectacular durant aquests primers anys del franquisme que no permetia tenir cap dubte sobre qui havia estat el veritable vencedor de la guerra civil.

La ciutat combativa

BAR CELONA, CIUTAT I TREBA L L

321

Vaga de fleques amb grans cues tot el dia.

5 de març de 1979. Autor: Pérez de Rozas. AHCB-AF

La ciutat combativa

El renaixement de l’associacionisme popular es produí els anys seixanta, coincidint amb el canvi en les condicions socioeconòmiques i l’aparició d’un nou moviment obrer. Però el teixit associatiu que es va anar formant a partir de llavors va tenir unes formes i uns continguts distints. Oferí un marc des del qual es podia organitzar la defensa de les condicions de vida dels treballadors, però es convertí també en un “espai de llibertat” des d’on es podia fer oposició a la Dictadura. El paper dels ateneus i les cooperatives passaren a representar-lo ara els centres socials i les associacions de veïns, els quals revitalitzaren l’apagada sociabilitat en els barris, que feia molts anys que s’havia tornat a reduir a l’àmbit de la fàbrica i el bar.

En aquesta recuperació, l’Església va ser molt important. Des dels anys cinquanta, l’actitud envers el règim dels sectors eclesiàstics més compromesos amb la realitat social, com la Hermandad Obrera de Acción Católica (HOAC) i la Joventut Obrera Cristiana (JOC), va esdevenir molt crítica i va arribar a tenir fins i tot el suport d’una part de la jerarquia. Les parròquies ateses per “capellans obrers” esdevingueren, com afirma Sebastián Balfour, “centro de vida comunitaria en muchas barriadas”. No solament en van sorgir associacions de joves i entitats recreatives, sinó que també van ser el lloc de reunió de les organitzacions sindicals i polítiques clandestines. Els militants de Comissions Obreres, com recorda López Bulla, “entramos en los anejos de todas las sacristías, pilas de agua bendita, reclinatorios, púlpitos y cualquier clase de altares: nadie se quejó de ninguna falta de respeto. De esta manera, todos los cabecillas de las fábricas empezamos a llevarnos la mar de bien con los sacerdotes”. Però també els militants del PSUC van fer reunions importants, i molt sovint nombroses, en llocs com el Monestir de Montserrat.

El centre social i l’associació de veïns, que sovint utilitzaven els mateixos locals i pràcticament es confonien, esdevingueren l’eix de la vida comunitària als barris de Barcelona. Aquestes entitats, constituïdes legalment, sorgiren per lluitar contra els greus dèficits en infraestructures materials i culturals que patia la ciutat, sobretot la seva perifèria, i hi van participar des d’obrers i empleats fins a estudiants, professionals o mestresses de casa. Tant homes com —sobretot— dones, tant catalans “dels de tota la vida” com andalusos, extremenys o gallecs. La seva expansió va ser espectacular: el 1974 n’hi havia noranta a Barcelona i quatre anys després el seus membres eren més de setanta mil. Aquest creixement permeté organitzar les importants mobilitzacions que es van fer en l’etapa final de la Dictadura i el començament de la transició. Les associacions de veïns lluitaren per aconseguir escoles, guarderies, zones verdes, ambulatoris, transports o semàfors, però també desenvoluparen una destacada activitat cultural i lúdica amb la publicació de revistes, organització de xerrades i cicles de conferències, exposicions, viatges o excursions. Algunes de les seves vocalies, com les de dones o les de gent gran, impulsaren moviments reivindicatius tan importants en aquells anys com el feminista o el de la tercera edat. D’aquesta manera, col·laboraren, com ha assenyalat Carme Molinero, a crear entre els barcelonins “una consciència social extraordinària amb relació als problemes de la ciutat”.

322

BA R C E L O NA , C I U TAT I T R E BA L L

“...entramos en los anejos de todas las sacristías, pilas de agua bendita, reclinatorios, púlpitos y cualquier clase de altares: nadie se quejó de ninguna falta de respeto. De esta manera, todos los cabecillas de las fábricas empezamos a llevarnos la mar de bien con los sacerdotes.”

José Luis López Bulla , Cuando hice las maletas

La ciutat combativa

La recuperació de la democràcia estimulà l’associacionisme popular i al mateix temps va introduir canvis importants en els seus objectius. A mesura que es consolidava el nou marc institucional, el moviment associatiu perdia caràcter reivindicatiu i posava més l’èmfasi en el seu vessant sociocultural que en el sociopolític. Els nous hàbits imposats per la societat de consum i del benestar, com que potenciaven l’individualisme i la privacitat a l’hora de gaudir del temps de descans, desferen bona part del vell associacionisme. Però en els últims quinze anys, nous problemes, com ara la immigració estrangera o les grans desigualtats internacionals en l’era de la globalització, han potenciat un nou associacionisme solidari i amb un alt contingut social, com el que representen les organitzacions no governamentals (ONG), unes entitats que, tot i estar en part finançades pels governs, operen com a independents i despleguen les seves activitats en molts nivells. Barcelona, gràcies a les organitzacions d’aquest tipus que hi ha actualment a la ciutat —passen del miler—, s’ha convertit en una de les capitals europees de la solidaritat.

BAR CELONA, CIUTAT I TREBA L L

323

Cartells de propaganda per a les eleccions a diputats del Parlament de Catalunya del 20 de novembre de 1932.

La ciutat combativa } Organitzacions

324

Autor: Brangulí. ANC/Brangulí (fotògrafs)

325

326 Inauguració d’una exposició de les cooperatives de la comarca de Barcelona, amb motiu de la celebració del Primer Congrés Nacional de Cooperatives. 1913. Autor: Brangulí. ANC/Brangulí (fotògrafs)

327 Assistents a la reunió de la Comissió Mixta entre patrons i obrers organitzada per posar fi al lockout de 1919. 6 de novembre de 1919.

Autor: Brangulí. ANC/Brangulí (fotògrafs)

328 Grup de vaguistes del CADCI (Centre Autonomista de Dependents del Comerç i la Indústria). (1931-1936).

Autor: Brangulí. ANC/Brangulí (fotògrafs)

329 La redacció de “Solidaritat Obrera”, on es recullen diners per als fills dels vaguistes de Saragossa.

6 de maig de 1934. Autor: Pérez de Rozas. AHCB-AF Secretaria de la Federació local de Sindicats Únics de Barcelona (Comitè Regional CNT-FAI).

19 de juliol de 1936. Autor desconegut. AHCB-AF

Vísita al Foment del Treball Nacional del senyor Félix Suárez Inclán i del senyor Caralt. (1917-1920).

330

Autor: Brangulí. ANC/Brangulí (fotògrafs)

Reunió de membres del Fomento del Trabajo Nacional. Circa 1930.

Autor: Brangulí. ANC/Brangulí (fotògrafs)

331 Assemblea general de sindicats agrícoles de Catalunya celebrada al Teatre Tívoli. 10 de juny de 1935.

Autor: Pérez de Rozas. AHCB-AF

332 El general Franco i el príncep d’Astúries Juan Carlos presidint un acte d’adhesió sindical al Parc de la Ciutadella. 1970.

Autor: Nicolás González Albiach. ANC/Nicolás González Albiach.

333 Acte d’adhesió sindical a Franco al Parc de la Ciutadella. 1970.

Autor: Nicolás González. ANC/Nicolás González Albiach

334 Reuniรณ del Sindicat Vertical (1970-1971).

Autor: Nicolรกs Gonzรกlez. ANC/Nicolรกs Gonzรกlez Albiach

335 Eleccions sindicals al Gran Price el 12 de maig de 1971. Autor: Pérez de Rozas. AHCB-AF Els veïns de Nou Barris es manifesten davant de l’Ajuntament en suport a la lluita per les millores del barri. 10 d’abril de 1976. Autor: Pérez de Rozas. AHCB-AF

La ciutat combativa } Ateneus

Tertúlia a l’Ateneu Barcelonès. 1930. Autor: Gabriel Casas. ANC/Gabriel Casas i Galobardes Biblioteca de l’Ateneu Polytechnicum. (1930-1936). Autor: Gabriel Casas. ANC/Gabriel Casas i Galobardes

337 Conferència a l’Ateneu Enciclopèdic Popular. (1930-1936). Autor: Gabriel Casas. ANC/Gabriel Casas i Galobardes Infants i adults comparteixen una sessió de formació a l’Ateneu Enciclopèdic Popular. (1930-1936).

Autor: Gabriel Casas. ANC/Gabriel Casas i Galobardes

338

La ciutat combativa } Vagues i manifestacions

Obrers en vaga. (1925-1935). Autor: Brangulí. ANC/Brangulí (fotògrafs)

339

340 Columna de vaguistes detinguts per tropes de l’Exèrcit. Setembre de 1931.

Autor: Gabriel Casas. ANC/Gabriel Casas i Galobardes

Guàrdies civils i treballadors en vaga de braços caiguts a la porta d’una fàbrica. 16 de març de 1934. Autor: Brangulí. ANC/Brangulí (fotògrafs)

341 Conflicte del ram de l’aigua. La fàbrica de Perxes i Aprestos, SA, del carrer de Vilamarí núm. 130, clausurada i desallotjada per ordre de la Generalitat, amb motiu de fer la vaga dels braços fluixos. Els obrers llegeixen l’escrit de clausura. 17 de març de 1934. Autor: Pérez de Rozas. AHCB-AF

Dones cosint a màquina peces de roba per als combatents republicans en un taller col·lectivitzat. (1936-1938). Autor desconegut.

342

ANC/Generalitat de Catalunya (Segona República)

Noies treballant en un taller de confecció durant la guerra civil. (1936-1939). Autor desconegut. ANC/ Generalitat de Catalunya (Segona República)

Grup de treballadores de l’empresa de gèneres de punt Schleicher, durant el lockout decretat pels propietaris. Gener de 1936.

343

Autor: Brangulí. ANC/Brangulí (fotògrafs)

Treballadors a la porta d’una blanqueria socialitzada per la CNT. Fàbrica núm. 5. Novembre de 1937.

Autor: Brangulí. ANC/Brangulí (fotògrafs) (Pàgina següent) Estudiants de

medicina viatjant amb camió durant la vaga del transport de 1920.

Autor: Brangulí. ANC/Brangulí (fotògrafs)

344

345

346 Garatge de la Companyia de Tramvies incendiat per un acte de sabotatge (1931-1936).

Autor: Brangulí. ANC/Brangulí (fotògrafs)

347 Tramvia de la línia del Coll incendiat en un acte de sabotatge. (1931-1936).

Autor: Brangulí. ANC/Brangulí (fotògrafs).

Conductor de tramvies escortat per un Guarda d’Assalt durant la vaga de tramvies de novembre de 1933. Autor: Brangulí. ANC/Brangulí (fotògrafs)

Manifestació per demanar la derogació de la Llei de Jurisdiccions i en contra de la pena de mort. 14 de maig de 1911.

348

Autor: Brangulí. ANC/Brangulí (fotògrafs)

Manifestació pacifista al passeig de Colom contra la Gran Guerra.

3 de maig de 1914. Autor: Brangulí.

ANC/Brangulí (fotògrafs) (Pàgina següent) Reivindicació de la

jornada de 6 hores com a mesura per combatre l’atur. Manifestació davant l’edifici de la Diputació.

Abril de 1931. Autor: Brangulí. ANC/ Brangulí (fotògrafs).

349

Manifestació de jubilats.

30 de març de 1976.

350

Autor: Pérez de Rozas. AHCB-AF

Manifestació de bombers municipals en vaga. Febrer de 1976. Autor: Nicolás González Albiach.

ANC/Nicolás González Albiach.

Manifestació per demanar la readmissió dels treballadors acomiadats com a conseqüència de la vaga d’abril de 1976. Setembre de 1976. Autor: Nicolás González

351

Albiach. ANC/Nicolás González Albiach.

Tancament dels treballadors del Mercat Central del Peix.

10 de març de 1979.

Autor: Pérez de Rozas. AHCB-AF

Vaga de transports a Barcelona. 2 de març de 1976.

Manifestació de taxistes a favor d’una estructuració de serveis mitjançant torns.

26 de febrer de 1983. Autor: Pérez de Rozas. AHCB-AF

Empleats municipals de Barcelona demanant un salari just. 4 de febrer de 1981.

Vaga de la banca privada. 3 de maig de 1983.

Autor: Pérez de Rozas. AHCB-AF

Autor: Pérez de Rozas. AHCB-AF

352

Autor: Pérez de Rozas. AHCB-AF

Caravel·la Santa Maria, tancament de les dones dels obrers portuaris.

9 de desembre de 1980.

353

Autor: Pérez de Rozas. AHCB-AF

Manifestació pel Conveni del Metall. 28 de gener de 1982.

Autor: Pérez de Rozas. AHCB-AF

354 Manifestaciรณ en suport de la vaga de mestres de 1972.

Autor: Nicolรกs Gonzรกlez. ANC/Nicolรกs Gonzรกlez Albiach

355 Les escoles pĂşbliques es manifesten pels carrers de Barcelona. 2 de febrer de 1985.

Autor: PĂŠrez de Rozas. AHCB-AF

356

Manifestació per la Pau i contra la guerra d’Iraq a la plaça Catalunya.

26 de març de 2003.

Autor: Joan Cortadellas

357

Barcelona, ciutat i treball al segle xx

EpĂ­leg

359

Epíleg

Al començament del segle xxi no són pocs els reptes amb què s’ha d’enfrontar la ciutat. En el terreny econòmic, ha d’articular un territori i un país que siguin capaços de lluitar pel manteniment del lideratge econòmic a Espanya, millorar el seu nivell de competitivitat a l’exterior, no perdre el tren de la revolució informàtica i desenvolupar les anomenades “noves economies”. En l’àmbit social i laboral és necessari continuar el procés de millora de les condicions de treball, augmentar el nivell de qualificació professional, integrar els nous immigrants al mercat laboral i mantenir el nivell d’ocupació. Per enfrontar-se amb garanties a tots aquests reptes, els recursos materials, tot i que són molt importants, són probablement menys decisius que els recursos humans. I aquí Barcelona té una bona posició de partida. La història juga al seu favor. Si alguna cosa ens ha ensenyat el procés d’industrialització que s’ha desenvolupat a Catalunya durant els últims dos-cents anys és que el capital humà ha estat determinant en un país escassament dotat de recursos naturals estratègics. La preparació i flexibilitat de la mà d’obra, la iniciativa empresarial i la capacitat per a adoptar les noves tecnologies han estat decisives en el seu èxit. I continuen essent fonamentals de cara al futur, almenys a mitjà termini, en un món cada cop més globalitzat en el qual les tecnologies de la informació i el coneixement tenen un paper essencial. En aquest sentit no sembla que estiguem mal situats. Segons l’estudi anual de la Societat de la Informació a Catalunya, l’any 2004 el 54,7% de les llars catalanes tenia ordinador, el 40,4% estava connectat a Internet i el 17,8% ho feia amb la banda ampla.

Aquestes xifres, que col·loquen Catalunya per sobre de la mitjana de la Unió Europea en l’ús de les noves tecnologies, són sens dubte esperançadores.

Mantenir aquesta posició, i millorar-la si és possible, requereix sobretot desenvolupar el nostre sistema educatiu. Aquesta és una de les claus del futur.

BAR CELONA, CIUTAT I TREBA L L

361

362

Aula de l’Escola Tècnica Superior d’Enginyeria de Telecomunicació de Barcelona de la UPC. Telecom BCN. 2006.

Autor: Carlos Abellana

363

Alemany, Joan: El port de Barcelona.

Història i actualitat, Port Autònom de Barcelona, Barcelona, 1984.

Alemany, Joan i Jesús Mestre: Los transportes en el área de Barcelona.

Diligencias, tranvías, autobuses y metro, Transportes de Barcelona, Barcelona, 1986.

100 anys d’estadística municipal, Ajuntament de Barcelona, Barcelona, 2002.

Andreu, Marc; Guillem Huertas; Josep M. Huertas i Jaume Fabre: La ciutat transportada. Dos segles de transport col·lectiu al servei de Barcelona, Transports Metropolitans de Barcelona, Barcelona, 1997.

Bohigas, Oriol, Barcelona, entre el pla Cerdà i el barraquisme, Ed. 62, Barcelona, 1963.

Borrás Llop, José M.: “El trabajo infantil en la industria de Barcelona según el Censo Obrero de 1905”, a: Historia Social, 33, 1999, pp. 25-48.

Cabana, Francesc: “Les finances”, a: Jordi Nadal; Jordi Maluquer de Motes; Carles Sudrià i Francesc Cabana (dirs.), Història econòmica de la Catalunya contemporània.

6. Segle xx. Indústria, finances i turisme, Enciclopèdia Catalana, Barcelona, 1989, pp.

243-311. − 37 anys de franquisme a Catalunya.

Una visió econòmica, Pòrtic, Barcelona, 2000.

Balcells, Albert: Crisis económica y agitación social en Cataluña (1930-1936), Ariel, Barcelona, 1971.

− Els anys de l´estraperlo. Cròniques d’un possible empresari barceloní, 1939-1954, Ed. Proa, Barcelona, 2005.

Balfour, Sebastian: La dictadura, los trabajadores y la ciudad. El movimiento obrero en el área metropolitana de Barcelona (1939-1988), Edicions Alfons el Magnànim, València, 1994.

Cabré, Anna i Francesc Manuel Muñoz: “Evolució demogràfica”, a: Jaume Sobrequés (dir.), Història de Barcelona. El segle xx.

II. Del creixement desordenat a la ciutat olímpica, Ajuntament de Barcelona i Enciclopèdia Catalana, Barcelona, 1997, pp.

107-133.

Barceló, Miquel: Catalunya, un país industrial, Pòrtic, Barcelona, 2003.

Basacoma, Joan: “La indústria electrònica a Barcelona i Catalunya, 1936-1995”, a: Joan Roca (coord.): La formació del cinturó industrial de Barcelona, Proa i Ajuntament de Barcelona, Barcelona, 1997, pp. 265-274.

Benach, Núria: “Creixement, diversificació i promoció del sector terciari a Barcelona”, a: Joan Roca (coord.): La formació del cinturó industrial de Barcelona, Proa i Ajuntament de Barcelona, Barcelona, 1997, pp. 367-376.

Bengoechea, Soledad: Organització patronal i conflictivitat social a Catalunya.

Publicacions de l’Abadia de Montserrat, Barcelona, 1994.

Bengoechea, Soledad; J. Canal; P. Gabriel; E. González Calleja; F. Del Rey i C. Winston: “Els sindicats del crim.

Pistolerisme a Barcelona, 1917-1923”, a: L’Avenç, 192, 1995, pp. 14-41.

BAR CELONA, CIUTAT I T R E BA L L

Berga, Miquel (coord.): “Impressions de la Barcelona revolucionària (1936-1937)”, a: L’Avenç, 35, 1981, pp. 18-51.

Cabrè, Anna; Naïk Miret; Mercè Tatjer; Jaume Botey; Jordi Borja i Joan Roca: “L’atracció de Barcelona. Migracions del segle xx”, a: L’Avenç, 277, 2003, pp. 25-55.

Canal, Jordi; Enric Ucelay-Da Cal; Pere Solà; Jordi Planas; Joan-Lluís Marfany i Pere Anguera: “Formes i espais de sociabilitat a la Catalunya contemporània”, a: L’Avenç, 171, 1993, pp. 16-67.

Candel, Francisco, Donde la ciudad cambia su nombre, Plaza y Janés, Barcelona, 1957. − Els altres catalans, Ed. 62, Barcelona, 1964. − Ser obrero no es ninguna ganga. Ariel, Barcelona, 1968. − Els altres catalans vint anys després, Ed. 62, Barcelona, 1985.

Bibliografia

Bibliografia

Alberch, Ramon i Jesús Giralt (dirs.): Enciclopèdia de Barcelona, Enciclopèdia Catalana i Ajuntament de Barcelona, Barcelona, 2005-2006, 4 vols.

365

− Primera història, primera memòria, Ed. 62, Barcelona, 2006.

Carreras, Carles: “L’evolució recent de les activitats comercials a Barcelona en la seva perspectiva històrica”, a: Joan Roca (coord.): La formació del cinturó industrial de Barcelona, Proa i Ajuntament de Barcelona, Barcelona, 1997, pp. 345-366. − La Barcelona literària. Una introducció geogràfica, Proa, Barcelona, 2003.

Casassas, Jordi; Ramon Alberdi; Margarita Nadal; Buenaventura Delgado; Santiago Riera i Albert Pérez Baró: “L’Escola de Treball de Barcelona, fàbrica d’obrers selectes”, a: L’Avenç, 99, 1986, pp.

14-46.

Catalán, Jordi: “Els recursos humans en el desenvolupament industrial de Barcelona, 1714-1975”, a: Joan Roca (coord.): La formació del cinturó industrial de Barcelona, Proa i Ajuntament de Barcelona, Barcelona, 1997, pp. 213-247. − “La creación de la ventaja comparativa en la industria automovilística española, 18981996”, a: Revista de Historia Industrial, 18, 2000, pp. 113-155. − “La SEAT del desarrollo, 1948-1972”, a: Revista de Historia Industrial, 30, 2006, pp.

143-193.

Catalán, Jordi; Eulàlia Solé; Albert Recio i Antoni Lucchetti: “SEAT, 50 anys”, a: L’Avenç, 285, 2003, pp. 26-63.

Bibliografia

Catalunya avant. Centre Autonomista de Dependents del Comerç i de la Indústria, 1903-1939, Generalitat de Catalunya, 1992.

366

Escarra, Edouard: El desarrollo industrial de Cataluña (1900-1908), Grijalbo, Barcelona, 1970.

Huertas, Josep M. i Guillem Huertas: La Barcelona desapareguda, Angle Editorial, Barcelona, 2004.

Fabre, Jaume i Josep M. Huertas: “La penúltima mort de La España Industrial.

Un assaig d’història oral”, a: L’Avenç, 34, 1981, pp. 19-35.

Jódar, Pere, Ramon Alòs i Rocío Mendoza: “El treball informal, punt d’observació de la relació entre el teixit social i econòmic”, a: Joan Roca (coord.): L´articulació social de la Barcelona contemporània, Proa i Ajuntament de Barcelona, Barcelona, 1997, pp, 309-325.

−Barcelona. La construcció d´una ciutat, Plaza & Janés, Barcelona, 1989. − Burgesa i revolucionària. La Barcelona del segle xx, Flor del Vent Edicions, Barcelona, 2000.

Fanés, Fèlix: La vaga de tramvies del 1951.

Una crònica de Barcelona, Laia, Barcelona, 1977.

Gabriel, Pere: “La població obrera catalana, ¿una població industrial?”, a: Estudios de Historia Social, 32/33, 1985, pp. 191-232. − “La Barcelona obrera y proletaria”, a: Àlex Sánchez (dir.): Barcelona, 1888-1929.

Modernidad, ambición y conflictos de una ciudad soñada, Alianza, Madrid, 1994, pp.

88-107. − “Sociabilitat de les classes treballadores a la Barcelona d’entreguerres, 1918-1936 “, a: José Luis Oyón (ed.): Vida obrera en la Barcelona de entreguerras, 1918-1936.

Centre de Cultura Contemporània de Barcelona, Barcelona, 1998, pp. 99-126.

Gabriel, Pere, Carme Molinero, Gemma Ramos, Joan Serrallonga i Pere Ysás: Comissions Obreres de Catalunya, 19641989. Empúries, Barcelona, 1989.

Doria, Sergi: Imatges 1930. Barcelonins i moderns, Ajuntament de Barcelona, Diputació de Barcelona i Edicions La Campana, Barcelona, 2004.

Giráldez, Elena: “Iniciativa empresarial y localización de actividades industriales en el área de Barcelona, 1975-1995”, a: Joan Roca (coord.): La formació del cinturó industrial de Barcelona, Proa i Ajuntament de Barcelona, Barcelona, 1997, pp. 293-333.

Ealham, Chris: La lucha por Barcelona. Clase, cultura y conflicto, 1898-1937, Alianza, Madrid, 2005.

Huertas, Josep M.: Obrers a Catalunya.

Manual d’història del moviment obrer (1840-1975), a: L’Avenç, Barcelona, 1982.

El món del treball industrial a la Catalunya del primer terç del segle XX: les llavors de la revolució, Arxiu Nacional de Catalunya, Generalitat de Catalunya, Barcelona, 2004.

Huertas, Josep M. i Jaume Fabre: Barcelona. Memòria d’un segle, Ajuntament de Barcelona, Barcelona, 2001.

Kaplan, Temma: Ciudad roja, periodo azul.

Los movimientos sociales en la Barcelona de Picasso (1888-1939), Península, Barcelona, 2002.

López Bulla, José Luis: Cuando hice las maletas. Un paseo por el ayer, Península, Barcelona, 1997.

Llorente, Francisco: “Las estrategias de los fabricantes de automóviles. El caso SEAT, 1980-1995”: a: Joan Roca (coord.): La formació del cinturó industrial de Barcelona, Proa i Ajuntament de Barcelona, Barcelona, 1997, pp. 275-289.

Maluquer de Motes, Jordi: Història econòmica de Catalunya, segles xix i xx, Proa, Barcelona, 1998.

Marín, Martí, Angelina Puig, Imma Boj, Jaume Vallès i Julià Guillamon: “Immigració a Catalunya. Els anys del franquisme”, a: L’Avenç, 298, 2005, pp.

21-51.

Martí, Francisco y Eduardo Moreno: Barcelona, ¿a dónde vas?, Dirosa, Barcelona, 1974.

Martí Gómez, Josep i Josep Marcé i Fort: Centre Social de Sants. Una experiència associativa, Barcelona, 1996.

Martín Ramos, José Luis i Joan Serrallonga: Condicions materials i resposta obrera a la Catalunya contemporània, Gombau de Besora, Sant Quirze de Besora, 1992.

Massana, Carme: Indústria, ciutat i propietat. Política econòmica i propietat urbana a l’àrea de Barcelona (1901-1939), Curial, Barcelona, 1985.

BA R C E L O NA , C I U TAT I T R E BA L L

Mestre, Jesús: Història del Cos de Bombers de Barcelona, Ajuntament de Barcelona, Barcelona, 1991.

Miguélez, Faustino: SEAT. La empresa modelo del régimen, Dopesa, Barcelona, 1977.

Molinero, Carme: “Grups socials i formes de vida”, a: Jaume Sobrequés (dir.): Història de Barcelona. El segle xx. II. Del creixement desordenat a la ciutat olímpica, Ajuntament de Barcelona i Enciclopèdia Catalana, Barcelona, 1997, pp. 137-186.

Molinero, Carme i Pere Isàs: Patria, justicia y pan. Nivell de vida i condicions de treball a Catalunya, 1939-1951, La Magrana, Barcelona, 1985. − Els industrials catalans durant el franquisme, Eumo, Vic, 1991.

Monjo, Anna: “Barrio y militancia en los años treinta”, a: José Luis Oyón (ed.): Vida obrera en la Barcelona de entreguerras, 19181936, Centre de Cultura Contemporània de Barcelona, Barcelona, 1998, pp. 143-158.

Monjo, Anna i Carme Vega: Els treballadors i la guerra civil. Història d´una indústria catalana col·lectivizada, Empúries, Barcelona, 1986.

Muns, Joaquín: “El crecimiento demográfico e industrial de la ciudad de Barcelona”, a: Información Comercial Española, febrer de 1962, pp. 103-110.

Nadal, Jordi; Jordi Maluquer de Motes; Carles Sudrià i Francesc Cabana (dirs.): Història econòmica de la Catalunya contemporània. 6. Segle xx. Indústria, finances i turisme, Enciclopèdia Catalana, Barcelona, 1989.

Ortínez, Manuel: Una vida entre burgesos.

Memòries, Ed. 62, Barcelona, 1993.

Oyón, José Luis (ed.): Vida obrera en la Barcelona de entreguerras, 1918-1936, Centre de Cultura Contemporània de Barcelona, Barcelona, 1998.

BAR CELONA, CIUTAT I T R E BA L L

Pernau, Gabriel: Barcelona i el cotxe. Cent anys d’amor i odi, Ajuntament de Barcelona i Lunwerg, Barcelona, 2001.

Pla, Josep: Barcelona, una discussió entranyable, Destino, Barcelona, 1985.

Roca, Francesc: Política econòmica i territori a Catalunya, 1901-1939, Ketres, Barcelona, 1979. − “L’economia de Barcelona (1939-1994)”, a: Jaume Sobrequés (dir.): Història de Barcelona. El segle xx. II. Del creixement desordenat a la ciutat olímpica, Ajuntament de Barcelona i Enciclopèdia Catalana, Barcelona, 1997, pp. 189-241.

Romero Maura, Joaquín: La Rosa de Fuego.

El obrerismo barcelonés de 1899 a 1909, Grijalbo, Barcelona, 1974.

Tafunell, Xavier: “La construcció: una gran indústria i un gran negoci”, a: Nadal, Jordi; Jordi Maluquer de Motes; Carles Sudrià i Francesc Cabana (dirs.): Història econòmica de la Catalunya contemporània.

6. Segle xx. Indústria, finances i turisme.

Enciclopedia Catalana, Barcelona, 1989, pp.

211-241.

Tatjer, Mercè: “Evolució demogràfica”, a: Jaume Sobrequés (dir.): Història de Barcelona. El segle xx. I. De les annexions a la fi de la guerra civil, Ajuntament de Barcelona i Enciclopèdia Catalana, Barcelona, 1995, pp. 73-122.

Termes, Josep i Teresa Abelló: “Conflictivitat social i maneres de viure”, a: Jaume Sobrequés (dir.): Història de Barcelona. El segle xx. I. De les annexions a la fi de la guerra civil, Ajuntament de Barcelona i Enciclopèdia Catalana, Barcelona, 1995, pp. 125-170.

Sánchez, Àlex; R. Solà; A. Rull; S. Bengoechea; A. Calvo; C. Molinero; P. Isàs i X. Vidal-Folch: “La patronal catalana, dos-cents anys d’Història”, a: L’Avenç, 138, 1990, pp. 16-73.

Vázquez Montalbán, Manuel: Barcelonas, Editorial Empúries, Barcelona, 1990.

Sánchez, Àlex (dir.): Barcelona, 1888-1929.

Modernidad, ambición y conflictos de una ciudad soñada, Alianza, Madrid, 1994.

Vilanova, Mercè: Les majories invisibles.

Explotació fabril, revolució i repressió, Icaria, Barcelona, 1995.

Sanz Oller, Julio: Entre el fraude y la esperanza. Las Comisiones Obreras de Barcelona, Ruedo Ibérico, París, 1972.

− “Intransigència de classe, alfabetització i gènere. Les fronteres interiors de la societat de Barcelona, 1900-1975”, a: Joan Roca (coord.): L´articulació social de la Barcelona contemporània, Proa i Ajuntament de Barcelona, Barcelona, 1997, pp. 71-83.

Sobrequés, Jaume (dir.): Història de Barcelona. El segle xx. I. De les annexions a la fi de la guerra civil, Ajuntament de Barcelona i Enciclopèdia Catalana, Barcelona, 1995. − Història de Barcelona. El segle xx. II. Del creixement desordenat a la ciutat olímpica, Ajuntament de Barcelona i Enciclopèdia Catalana, Barcelona, 1997.

Sudrià, Carles: Història econòmica de la Catalunya contemporània. 4. Segle xx. Una societat plenament industrial, Enciclopèdia Catalana, Barcelona, 1988. − “La modernidad de la capital industrial de España”, a: Àlex Sánchez (dir.): Barcelona, 1888-1929. Modernidad, ambición y conflictos de una ciudad soñada. Alianza, Madrid, 1994, pp. 44-56.

Vilagrasa, Joan: “Impuls econòmic, planejament urbà i agents socials en la definició de la Barcelona contemporània, 1859-1975”, a: Joan Roca (coord.): Expansió urbana i planejament a Barcelona, Proa i Ajuntament de Barcelona, Barcelona, 1997, pp. 47-70.

Xammar, Eugeni: Seixanta anys d’anar pel món, Pòrtic, Barcelona, 1975.

Bibliografia

Mendoza, Eduardo: La ciudad de los prodigios, Seix Barral, Barcelona, 1986.

367

Edita: Ajuntament de Barcelona

Ajuntament de Barcelona

Arxiu Nacional de Catalunya

Consell d’Edicions i Publicacions de l’Ajuntament de Barcelona:

Director de l’ANC Josep Maria Sans i Travé

Carles Martí, Enric Casas, Alfredo Jorge Juan, Jordi Martí, Víctor Gimeno, Màrius Rubert, Joan Conde, Glòria Figuerola, Joan A. Dalmau, Carme Gibert, José Pérez Freijo

Sotsdirector de l’ANC Francesc Balada i Bosch

Director de Comunicació i Qualitat

Coordinació ANC

Enric Casas

Imma Navarro

Director Editorial i d’Imatge

Documentació

José Pérez Freijo

Oscar Martínez

Cap Editorial

Col·laboració tècnica

Marta Passola

Paloma Antón

Coordinació editorial i documentació Maria Birulés, Pura Piera, Isabel Deniel

Correcció: Antoni Homs , Tau Traductors Retoc imatge: Antonio Fernández Alibau Disseny gràfic i maquetació: Roger Adam Bernad Producció: Maribel Baños, Agustín Viguera Impressió: SYL, creaciones gráficas y publicitarias, S.A.

Generalitat de Catalunya. Departament de Cultura-Arxiu Nacional de Catalunya

Passeig de la Zona Franca, 60

Jaume I, 33-51

08038 Barcelona

08195 Sant Cugat del Vallès

Tel. 93 402 31 31

Tel. 935 897 788

www.bcn.cat/publicacions

http://cultura.gencat.net/anc/

© de l’edició: Ajuntament de Barcelona

ISBN: 84-7609-495-7

© del text: Àlex Sánchez

D.L.B. 29.993-06

© de les imatges: els arxius i fotògrafs esmentats

Imprès en paper ecològic

Barcelona, ciutat i treball al segle xx

Text: Àlex Sánchez

369

Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona-Arxiu Fotogràfic (AHCB-AF) Centre de Documentació Històrica Montjuïc-La Marina. Arxiu Municipal del Districte de Sants-Montjuïc (AMDS) Arxiu Històric del Districte de Les Corts (AHDLC) Arxiu Històric del Districte de Sarrià-Sant Gervasi (AHDSSG) Arxiu Històric del Districte de Sant Andreu (AHDSA) Arxiu Històric del Districte de Sant Martí (AHDSM)

Arxiu Nacional de Catalunya (ANC)

Carlos Abellana, Alejandro Antonietti, Pilar Aymerich, Frederic Ballell, Brangulí, Casas, Gabriel Casas i Galobardes, Estela Cometta, Joan Cortadellas, Artur Ferran i Albareda, Francesc Ferran i Brugués, Josep Gaspar i Serra, Gil, Lola Gispert, Nicolás González Albiach, Antonio Lajusticia, Joan Martí i Macià, Pérez de Rozas, Joan Potau Mir, Esteve Puig Pasqual, Ritma, Rovirosa, Josep Maria Sagarra i Plana, Studio Photographic A. Mas, Vives, Carmelo Vives.

Agraïm la col·laboració i bona disposició de totes les persones i institucions que ens han permès fer aquest llibre i molt especialment la de tots els responsables dels arxius consultats així com els fotògrafs que hi han participat, i els arxius de les empreses SEAT i Vicente Ribas.

Barcelona, ciutat i treball al segle xx

Josep Domínguez, Josep Domínguez Martí, Rafael Escudé, Estorch,

371