4
DIMECRES, 3 D’AGOST DEL 2016
INNOVADOR Al costat d’aquestes línies, algunes de les espectaculars imatges i perspectives de Barcelona captades als anys 30 per Casas, que va elevar la seva càmera per veure als seus peus la rambla de Catalunya, la Sagrada Família i la plaça d’Espanya. En altres, opta per baixar a terra per mostrar el dia a dia de la ciutat, com el tramvia ple i uns nens desheretats fumant. CRISTINA SAVALL BARCELONA
E
nfilar-se a terrats d’edificis, a torres elèctriques i a gegantines estàtues, com la de Colom, no estava al llindar de perill de Gabriel Casas (Barcelona, 1892-1973) a l’hora de fotografiar la seva ciutat des de plans insòlits. Com a fotògraf, Casas va ser oblidat després de la guerra civil. El règim franquista el va inhabilitar per exercir el fotoperiodisme, però aquests últims anys la seva polifacètica obra ha adquirit importància pel fet de tractar-se d’un artista que es va avançar al seu temps amb el domini de picats, contrapicats, sobreimpressions, descentrats de l’eix de simetria i perspectives, sempre amb sensacionals jocs d’ombres. El Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC) li va dedicar el 2015 una gran retrospectiva en la qual es van exhibir 120 fotografies captades entre el 1929 i el final de la guerra. Ara l’ajuntament acaba d’editar Gabriel Casas 1892-1973. L’angle impossible, un llibre fotogràfic amb textos de Pablo González Morandi i Andrés Antebi, els dos fundadors de l’Observatori de la Vida Quotidiana (OVQ), des d’on impulsen la web reportersgrafics.net.
El fotògraf sense vertigen L’ajuntament publica una retrospectiva de l’obra de Gabriel Casas, gran retratista de la Barcelona dels anys 30 Pels autors, Casas és una figura transcendental per comprendre la història de Barcelona de la primera meitat del segle XX, pel seu accés a moments clau, quan treballava per a l’ajuntament, el patronat de Turisme i la Generalitat. «Va destacar pel caràcter innovador del seu llenguatge i l’experimentació constant, influenciat especialment per László Moholy-Nagy i per Aleksandr Ródtxenko», consideren González i Antebi, que en el llibre recorden que Casas va viure en primera persona, des de la plaça de Sant Jaume, els fets del 6 d’octubre de 1934, quan Lluís Companys, president de la Generali-
tat, va plantar cara al Govern d’Alejandro Lerroux i va proclamar l’Estat català dins de la República Federal Espanyola.
Fotoperiodista polifacètic «Casas va fer fotos de la contesa, però els clixés no s’han trobat. Quan el Govern va atacar el Palau de la Generalitat, ell va ser detingut durant un dia, però després va sortir en llibertat sense càrrecs». No va ser l’únic conflicte en el terreny polític, en el qual va perdre els rodets. «El 19 de juliol de 1936, és molt possible que com a fotoperiodista recorregués els
carrers de Barcelona. En ple procés revolucionari, la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) li va confiscar l’estudi que tenia al carrer Nou de Zurbano i Casas només va poder salvar algunes pertinences», expliquen els investigadors. El 1929 va ser nomenat fotògraf oficial de l’Exposició Internacional de Barcelona. «Al retrat i la crònica gràfica esportiva hi va anar sumant nous reptes, noves mirades i nous escenaris, fins a convertir-se en un fotoperiodista polifacètic i multidimensional», indiquen els autors. La filla del retratista, Núria Casas, descriu en el pròleg l’empresonament del
seu pare el 1939 per la seva vinculació republicana. «Quan va sortir de la presó, era un home malalt, decebut i derrotat. Ho havia perdut tot: l’ambient de llibertat en què treballava abans de la guerra i la possibilitat de tornar a treballar als carrers com a reporter perquè es va negar a firmar els Principios del Movimiento, explica la seva filla.
La seva obra, a internet Els negatius de Casas van estar 22 anys adormits a l’estudi del pintor Robert Llimós, a qui el fotògraf havia traspassat el seu local de Sant Pere Més Alt. «Llavors el meu pare estava molt malalt i no es va veure amb forces de retirar els seus arxius», explica. Segons la filla, quan Casas va morir només va ser reconegut dins dels cercles de fotografia. Llavors, l’ajuntament i la diputació es van interessar per acollir el seu llegat, però no va arribar a concretar-se res. Fins al 1995, els negatius no van ser entregats a l’Arxiu Nacional de Catalunya, que els va restaurar, digitalitzar i catalogar. Lluís Saura es va encarregar de la descripció de les imatges i de la creació del portal web, on es pot visualitzar tota la seva obra: www.gabrielcasas.cat. H
5
DIMECRES, 3 D’AGOST DEL 2016
GABRIEL CASAS / ARXIU NACIONAL DE CATALUNYA
E
l meu primer contacte amb l’obra de Gabriel Casas va ser el 1990, a l’estudi del pintor Robert Llimós del carrer de Sant Pere Més Alt, enviat per Josep Maria Huertas en una missió, emparaulada prèviament amb l’advocat Josep Cruanyes, que tenia tant d’informativa com de militant: explicar com els milers de clixés d’un fotògraf injustament oblidat feia anys que estaven tancats en caixes, a l’antic laboratori que havia traspassat al pintor, sense que la filla de Casas, la Núria, els hagués pogut recuperar des de la mort del seu pare, el 1973. Casas, malalt, no es va endur les pesants plaques de vidre al desallotjar el local però, certament, el contracte deia que l’havia traspassat «amb el seu contingut». Van fer falta molts més gestos de bona voluntat, abans i després, per desbloquejar el contenciós i aconseguir que aquells 21.000 negatius acabessin a l’Arxiu Nacional de Catalunya el 1995. Però durant aquelles dues dècades, la primera època de recuperació de la memòria de les generacions de fotoperiodistes que van brillar durant la República i van quedar truncades per la guerra civil, i que pràcticament va monopolitzar la figura d’Agustí Centelles, les imatges de Casas no van sortir d’aquelles caixes (encara que, sense firma, algunes de les seves imatges van adquirir característiques d’icona, com aquell retrat de Pompeu Fabra amb pipa o aquell cartell de Francesc Macià per a les eleccions del 1936). Semblava que llavors acabava feliçment una llarga història d’infortunis que havien impedit que es reconegués el paper de Casas, perifèric en l’efervescent dia a dia del col·lectiu de fotoperiodistes dels anys 30 però central en la renovació del llenguatge fotogràfic d’aquells anys: en la intersecció de l’herència dels retratistes i pictorialistes, del fotoperiodisme de carrer i de l’experi-
PLATGES d’autor / 15
Cala d’Hort
Anàlisi
ERNEST
Alós
I el fotoperiodista va sortir de les seves caixes GABRIEL CASAS / ARXIU NACIONAL DE CATALUNYA
va morir el 1939», m’explicava la Núria ja fa sis anys). La seva maleta, amb els 150 negatius més compromesos del temps de la guerra, va acabar destruïda per la humitat al seu amagatall... Però Casas va seguir hibernat a l’arxiu de Sant Cugat. L’exposició promesa per l’ANC el 1995 ha trigat 20 anys a fer-se realitat, i durant aquest temps les principals accions de difusió de la seva obra s’han centrat en un aspecte parcial com els seus fotomuntatges fins a la publicació d’una pàgina web costejada per la seva filla i realitzada pel documentalista de l’Arxiu Nacional de Catalunya Lluís Saura. El llibre que ara es publica, després d’una investigació biogràfica en terreny gairebé verge, havia d’haver sigut el guió d’aquella exposició, que finalment va ser encarregada a Juan Naranjo. La publicació del seu
La letargia de 40 anys de l’arxiu de Casas no va deixar reconèixer abans la importància de la seva obra
Autoretrat de Gabriel Casas, de l’any 1931. mentació avantguardista en les arts gràfiques i la publicitat, és on se situa la figura de Casas. La guerra, recordava Núria Casas, el va agafar gran, i afectat per l’assassinat del seu amic Josep Maria Planes. I un esteta jovial com ell hauria
sigut incapaç de retratar, per exemple, els cadàvers d’un bombardeig a Lleida. Així que es va perdre l’èpica d’aquells anys de milicianes, trinxeres i desfilades. La depuració de la postguerra va acabar amb ell no tan sols professionalment («el meu pare
catàleg, amb una visió de Casas amb poc suport real (aquell inexistent fotògraf de denúncia social forçat per encaixar-lo en els esquemes de la nova visió fotogràfica) va obligar a endarrerir diversos mesos la publicació del llibre d’Andrés Antebi i Pablo González, fins que les fotografies de Casas ja no estiguessin exposades al MNAC. El final de la història no ha sigut rodó, però almenys ja no hi ha cap excusa perquè Casas ocupi el lloc prominent que li correspon en la història de la fotografia catalana. Ni perquè, quan es torni a editar un diccionari de la fotografia espanyola, el seu nom finalment hi aparegui. H
per miguel áNGEL Álvarez alperi CONCURS LA PLATJA MISTERIOSA
El balcó dels ocasos Amb aquelles vistes excepcionals des Vedrà, aquelles aigües cristal·lines i amb tants serveis per a tota la família, és normal que Cala d’Hort sigui tan famosa, tant que costa trobar un lloc on poder deixar el cotxe, sobretot els dies clau de l’estiu. Malgrat tot, segueix sent una platja d’obligada visita, sobretot al capvespre, quan ofereix un dels millors espectacles d’Eivissa: la posta de sol amb la silueta des Vedrà retallant l’horitzó. •
RECOMANADA
EIVISSA
Addictes als ‘selfies’
Sant Josep Eivissa
CALA D’HORT A l’oest de Sant Josep
•
ENTORN
•
OCUPACIÓ
Aeroport EIVISSA
Natural Alta
•
SERVEIS
Tots
¿Et sona aquesta platja? Amb les recomanacions d’Álvarez Alperi, EL PERIÓDICO planteja als lectors el repte de trobar la platja misteriosa. Digueu-nos-en el nom i on és i participeu en el sorteig setmanal de les guies Todas las playas de Cataluña 1 y 2: Costa Brava Norte y Costa Brava Sur. Envieu la resposta abans de cada dissabte a playas@elperiodico.com, amb el vostre nom i telèfon de contacte.
Fotos i textos del llibre Todas las playas de Cataluña. En venda a les llibreries
DIMECRES 3 D’AGOST DEL 2016
6
Editorials
L’opinió del diari s’expressa només als editorials. Els articles exposen postures personals.
Noms propis
Entre el bloqueig i el xantatge
Recep Tayyip Erdogan
E
EEEE
l resultat de la segona trobada entre Mariano Rajoy i Pedro Sánchez després de les eleccions del 26-J ha sigut tan descoratjador com el primer. I, desgraciadament, com els que van mantenir després del 20-D. És en mans d’aquests dos líders evitar el ridícul majúscul d’unes terceres eleccions. L’actual president en funcions, malgrat les seves paraules, continua actuant amb la mateixa actitud displicent dels últims mesos. Planteja el suport a la seva investidura com una mera fatalitat a la qual el PSOE estaria obligat per no se sap quina mena de llei natural. Així no aconseguirà mai el suport que necessita. El primer, el que avui reclamarà a Ciutadans malgrat que Albert Rivera ja ha anunciat la seva abstenció. És insuficient. Si Rajoy es creu el que diu no té cap més remei que esforçar-se per atraure Ciutadans cap al sí a la investidura. Costi el que costi. Si no, donarà la raó a a aquells
que les últimes setmanes especulen amb la idea que en realitat, per pur interès partidista, té com a únic objectiu repetir els comicis per, hipotèticament, millorar resultats. Fins que Rajoy no voregi els 170 diputats, no té ni la més mínima possibilitat de ser investit. Però, tot i així, la Constitució l’obliga a sotmetre’s al debat al Congrés com més aviat millor d’acord amb l’encàrrec del Rei. En un segon nivell de responsabilitat s’ha de situar el paper de Pedro Sánchez. Va
La principal responsabilitat és de Rajoy, obligat a moure’s per aconseguir suport i presentar-se a la investidura
President de Turquia
fer bé ahir d’exigir a Rajoy que compleixi les seves obligacions i que s’espavili per guanyar-se Ciutadans. Més difícil d’entendre és que continuï mantenint que no vol eleccions sense entrar a negociar ni que sigui l’abstenció amb Rajoy o, eventualment, assajar una majoria alternativa. La responsabilitat, en aquest moment, és únicament i exclusivament del líder del PP, però Sánchez no s’hauria de tancar cap porta i encara menys limitar aquest embolic a una pugna entre les dretes i l’esquerra. Que el PP pacti la investidura amb els independentistes d’Homs és una quimera com ho va ser el presumpte pacte per les vicepresidències del Congrés que ahir va avortar Ciutadans. Rajoy intenta culpar Sánchez del bloqueig actual i fer-li xantatge amb unes noves eleccions. Un doble argument que serveix per a una roda de premsa però que no soluciona el problema de fons del qual són víctimes tots els espanyols.
Els perversos altaveus de Putin
L
a desinformació ha sigut sempre una poderosa arma utilitzada en temps de guerra per tots els contendents. En temps de pau els règims autoritaris la manegen a plaer. El control estricte dels mitjans de comunicació no els és suficient. No en tenen prou de censurar aquelles informacions que consideren perjudicials. Necessiten crear un estat d’opinió favorable al poder o contrari a qui es considera enemic o adversari, i la desinformació és un instrument imprescindi-
Aftersun
ble. Vladímir Putin, l’exfuncionari del KGB soviètic, la necessita desesperadament i la utilitza amb mestria. Per exemple, per alçar-se en defensor d’una Rússia mil·lenària i tradicional, respectuosa d’uns valors que ell diu que defensa, necessita posar els russos davant d’un mirall deformat en el qual Europa apareix com una cosa pitjor que Sodoma i Gomorra. Per obviar els catastròfics efectes econòmics de l’annexió de Crimea i de la presència de tropes russes a Ucraïna necessita negar l’existència d’aquestes for-
ces. I així en moltes altres coses. Internet i les xarxes socials són a més a més un instrument extraordinàriament eficaç per a la difusió de rumors i a Putin no li falten mitjans econòmics per finançar tota mena d’altaveus manipuladors de la realitat. Per la seva banda, la Unió Europea ha de fer esforços enormes per crear una unitat que contraresti les falsedats que vénen de Moscou. Aquesta és la diferència entre una autocràcia i una democràcia, per molt imperfecta que sigui.
Leonard Beard
Mentre va tirant endavant la seva massiva purga interna d’opositors, el dirigent turc acusa ara els països occidentals de recolzar el terrorisme i d’ajudar els que van intentar perpetrar un cop d’Estat al seu país, que ell contraresta amb tanta contundència. 3Pàg. 13
Paul Evans Fundador de Low Cost Travel
EEEE
La fallida de l’operador turístic britànic ha deixat a l’estacada uns 120.000 viatgers de diferents països i pagaments en l’aire d’uns 60 milions. A un dels afectats l’hotel li cobra 800 euros més si vol mantenir el mateix paquet de vacances contractat. 3Pàg. 18
Andrés Antebi Antropòleg i documentalista
EEEE
Juntament amb Pablo González, s’ha encarregat del text d’una brillant recopilació gràfica de l’obra del fotògraf Gabriel Casas, figura essencial per comprendre la història de Barcelona a la primera meitat del segle XX. 3Pàg. 4 d’‘Estiu’
Ilias Fifa Atleta
EEEE
El fondista de Santa Coloma de Gramenet i campió d’Europa somia amb una medalla als Jocs Olímpics de Rio, on participarà en l’exigent prova dels 5.000 metres davant dels poderosos rivals de Kenya i d’Etiòpia. 3Pàg. 9 d’‘Estiu’
Beyoncé Cantant
EEEE
La diva texana tanca a l’Estadi Olímpic la seva gira europea amb un espectacle ple de força escènica, lumínica i pirotècnica i que inclou cançons del seu últim disc, en el qual reivindica els drets de la dona negra. 3Pàg. 14 d’‘Estiu’