Converses amb memoria. Vallvidrera, Tibidabo, les Planes

CONVERSES AMB MEMÒRIA Vallvidrera, Tibidabo, les Planes 9 788498 504620

I QUE N'ÉS DE DITXOSA UNA CIUTAT AL COSTAT D'UNA MUNTANYA! Joan Maragall

CONVERSES AMB MEMĂ’RIA Vallvidrera, Tibidabo, les Planes

Edita Ajuntament de Barcelona Biblioteques de Barcelona Districte de Sarrià – Sant Gervasi Consell d’Edicions i Publicacions de l’Ajuntament de Barcelona Jaume Ciurana i Llevadot, Jordi Martí i Galbis, Marc Puig i Guàrdia, Miquel Guiot i Rocamora, Jordi Joly i Lena, Vicente Guallart i Furió, Àngel Miret i Serra, Marta Clari i Padrós, Josep Lluís Alay i Rodríguez, José Pérez Freijo, Pilar Roca i Viola, Albert Ortas i Serrano Direcció del projecte Biblioteca Collserola-Josep Miracle Redacció Marta Luna Fotografies Arxiu del Districte de Sarrià – Sant Gervasi Escola Els Xiprers Escola Nabí Vicenç Fonolleda Rosa Ponsà Agraïments Un agraïment especial al desaparegut Josep Maria Huertas Claveria per haver-nos ajudat i acompanyat durant la primera etapa del projecte.

Agrair a la Natalia Braile i la Maria Rosa Tamburini les entrevistes realitzades i a la Mercè Pérez tota l’empenta inicial del projecte.

Disseny gràfic Isabel Solé López-Pinto www.alan-bates.com Edició i producció Direcció d’Imatge i Serveis Editorials Passeig Zona Franca, 66 - 08038 Barcelona www.bcn.cat/publicacions D.L.: B-10.564-2013 ISBN: 978-84-9850-462-0

CONVERSES AMB MEMĂ’RIA Vallvidrera, Tibidabo, les Planes

Agraïments Aquestes són les persones entrevistades, gràcies al seu record i a la seva memòria deixen el seu testimoni del que un dia va ser Vallvidrera, Tibidabo i Les Planes en aquest llibre.

Nerina Bacín Coppe Montserrat Badia Concepcío Blasco Lamarca Pere Calverol i Calverol Joan Grau Cots Joan Manuel de Haro Asunción Angelita Juárez Pardo Ma Lourdes Llauró Aulet Antonio Lorenzo Garcia Pedro Martínez Arroyo Teresa Mones Grau Josep Morera Teresa Nadal Sole Maria José de Nadal Pereña Aurora Pascual Ballesteros Ricard Piera Comas Rosa Ponsà Serra Mercè Raubert Puig Enriqueta Sánchez Candell Francesc Tomàs i Civil

ÍNDEX Persones entrevistades A Vallvidrera, llebrencs Territori i paisatge Urbanisme i serveis Gent de Vallvidrera Quanta guerra!

Viure, comprar i vendre, anar i venir Anar a escola Conviure, trobar-se… i Festa Major Epíleg Biliografia consultada Pàgines web consultades

El llibre que teniu a les mans, Converses amb memòria. Vallvidrera, Tibidabo i Les Planes és el resultat d’una iniciativa de la Biblioteca Collserola - Josep Miracle que utilitzant la recollida de la memòria oral, ha donat veu als protagonistes anònims d’aquests territoris de la ciutat a partir dels seus testimonis vitals. La memòria d’aquests testimonis constitueixen el complement necessari del relat històric, enriquint-la amb l’espontaneïtat de la vivència personal que dona la quotidianitat de les persones.

Cal agrair la generosa participació dels veïns i veïnes que han donat suport a aquest projecte, oferint el seu temps, els seus records i la seva memòria per què altres puguin conèixer el barri en un període del que existeixen pocs documents escrits: Una tasca ben important, doncs disposar d’una bona col·lecció amb documents sobre el barri, per tal d’augmentar el seu coneixement i el seu relat és, sens dubte, una funció important de les biblioteques de proximitat.

La Biblioteca Collserola - Josep Miracle va endegar aquesta iniciativa ara ja fa uns anys amb la participació de molts, d’entre els quals cal recordar la del desaparegut Josep Maria Huertas Clavería, un dels cronistes més importants que va tenir la ciutat durant la segona meitat del S.XX, i que va voler també col·laborar amb aquesta iniciativa.

Gaudiu del testimoni d’unes persones, d’un temps, d’una època dels barris de Vallvidrera, Tibidabo i Les Planes, que són part de la història moderna de Barcelona.

Jaume Ciurana Tinent d’alcalde de Cultura, coneixement, creativitat i innovació

7

El municipi de Vallvidrera va tenir Ajuntament propi fins al 1892 quan es va annexionar a Sarrià i finalment, el 1921, va passar a ser part de Barcelona. Malgrat això el barri conserva la seva identitat, el seu esperit rural a través de la seva orografia, les masies que queden i, sobretot, l’esperit de vila, que encara és avui dia un dels seus trets característics principals.

El territori de Vallvidrera, el Tibidabo i Les Planes, amb tots els barris que el formen, des del Cim del Tibidabo, la Font del Mont, Mas Sauró, Mas Guimbau i el Rectoret, és un espai singular de la nostra ciutat. Passejant pels barris de la muntanya de Barcelona – fa molts anys que m’hi passejo - hem pogut constatar aquesta personalitat pròpia, de la seva gent, de les seves tradicions i dels seus carrers. És important i just, doncs, que la seva història sigui narrada. Aquest llibre ha estat una magnífica tasca de recollir fonts vives que ens expliquen l’evolució del barri, però també com han percebut els canvis els seus ciutadans. És la història viscuda, diferent a la que podríem trobar als llibres d’història, més real, directa i profunda. És per això que vull donar les gràcies a tots els que hi han participat per a fer-lo possible. Les persones entrevistades, que ens han ajudat a descobrir una mica més el seu barri, a Biblioteques de Barcelona per tirar endavant el projecte, als treballadors de la Biblioteca Collserola-Josep Miracle per implicar-s’hi i a la Marta Luna per relligar la feina de tots plegats i poder-nos oferir aquest aquestes pàgines plenes de caliu.

El Parc Natural de Collserola és un dels gran actius que te Barcelona i, per tant, cal que tots plegats treballem per protegir aquest meravellós espai natural.

Joan Puigdollers Regidor del Districte de Sarrià-Sant Gervasi

9

INTRODUCCIÓ El llibre que teniu a les mans és el resultat d’una part del projecte de Converses amb memòria iniciat l’any 2005 organitzat per Biblioteques de Barcelona on vàren participar 4 Biblioteques de la ciutat: la Biblioteca El Carmel- Juan Marsé, la Biblioteca Montbau – Albert Pérez Baró, la biblioteca Poble Sec – Francesc Boix i la Biblioteca Collserola – Josep Miracle.

La raó de ser del projecte va ser la detecció de poc fons documental sobre col·lecció local de cada barri i la necessitat per tant, d’ampliarla i potenciar-la. Es va considerar doncs, la idoneïtat de treballar la memòria oral recollint l’aportació i els punts de vista de testimonis rellevants del barri per tal de completar i complementar el fons existent i poder donar resposta a la manca d’aquesta tipologia de fons. En definitiva, es va valorar la oportunitat d’augmentar la col·lecció local de cada territori recollint testimonis orals de cada un d’ells.

El fil conductor del projecte va ser la transformació que va ocórrer en els diferents barris d’una forma molt important a partir dels anys 60 sobretot. Amb la particularitat de la Biblioteca Poble Sec – Francesc Boix de centrar-se amb la guerra civil espanyola arrel de l’allau d’aportacions al voltant d’aquest tema i l’especialització d’aquesta biblioteca en cultura per la pau.

En el cas de la Biblioteca Collserola – Josep Miracle es va optar per identificar persones destacades de Vallvidrera i de Les Planes per tal de reflectir els processos transformadors urbans de la època, descriure els canvis pel que fa a costums, al comerç, a les festivitats,

11

a l’augment de la població a causa dels estiuejants, als habitatges, etc. Es pretenia obtenir el reflex d’una època on els canvis en el territori es palpaven a simple vista, inclòs amb el mateix perfil de la muntanya en els últims anys (els túnels de Vallvidrera, la Torre de Collserola, etc.), i com aquests eren viscuts per la mateixa població.

Generalitzant doncs, els temes tractats per tant, van ser demogràfics, de territori, socials, urbanístics, de transport, polítics i de lleure i cultura.

Pel que fa al valor d’aquesta selecció de persones cal dir que aquesta rau en el valor testimonial pel mateix fet de ser memòria viva del barri i com a conseqüència poder deixar uns documents on es descriu una època, un moment determinat, unes transformacions concretes. Rau en que completen i complementen les fonts escrites, rau en que són una aproximació a aspectes de la vida quotidiana del territori i aporten una àmplia visió de diversos plans històrics i socials. I finalment, rau en que sobretot és la manera de no perdre aquesta memòria, la memòria oral d’un barri.

Aquests testimonis són uns quants dels molts que podrien aportar el seu punt de vista a aquesta memòria, ara bé, aquest llibre tan sols pretén ser un punt d’inici en la procés de conservació d’alguna cosa tan rica com és la memòria oral d’un barri, de Vallvidrera, del Tibidabo i de Les Planes.

En el procés d’elaboració del projecte es va comptar amb l’especialista en memòria oral Lluís Úbeda de l’Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona i els arxius dels districtes implicats. El recull d’aquests testimonis orals es va realitzar mitjançant una entrevista semidirigida on es descriuen uns fets determinats que varen quedar compilats en documents sonors en format digital i després transcrits.

12

Les entrevistes van ser realitzades per estudiants de la UAB de la Facultat de Geografia i Història , coordinats tots ells per les direccions de les biblioteques. El projecte va tenir tal èxit de participació que es va realitzar un cicle de xerrades a les biblioteques implicades amb el mateix nom del projecte “Converses amb memòria”, coordinat per Josep Ma. Huertas Claverias. A la Biblioteca Collserola – Josep Miracle l’acte fou al 3 de novembre de 2005 i va ser en format xerrada amb Cisco Tomàs.

Finalment, dir que aquest projecte es va plantejar com un repte, el de convertir la biblioteca en un centre creador d’informació, un centre on la col·laboració i la implicació de la gent gran del barri fos fonamental per tal d’assolir l’objectiu final d’aquest projecte: recollir testimonis per tal de completar i complementar el fons existent donant així resposta a la manca d’aquesta tipologia de fons .

Ara s’ha arribat a un final d’aquest projecte. Calia donar veu a aquests testimonis, la Marta Luna els hi donat, ho ha fet buscant temes comuns entre les entrevistes transcrites, llegint-les i rellegint-les, donant-los forma i obtenint com a resultat el document que teniu entre les mans. Aquest final però pensem que pot ser també un inici d’un procés de conservació de la memòria oral d’un barri. Un procés on creiem val la pena posar-hi esforços per deixar a les generacions futures un testimoni del que va ser un barri.

13

A VALLVIDRERA, LLEBRENCS La primera notícia que es té de Vallvidrera és de l’any 987, quan surt anomenada l’església de Santa Maria en un document escrit que la defineix sota la tutela de la parròquia de Valldoreix. Al segle xiii Santa Maria esdevingué parròquia i més tard va passar a dependre dels canonges de la catedral de Barcelona.

Els habitants de la zona van estar primerament sota la jurisdicció dels senyors del castell d’Olorda, més tard dels Deslloc, dels Requesens i d’altres…, fins que l’any 1430 Vallvidrera va passar definitivament a la Corona i va ser considerada part del territori de Barcelona. Amb els segles, Vallvidrera esdevindrà un municipi independent fins que l’any 1892 és annexat a Sarrià, i el 1921, a Barcelona, la capital catalana.

Santa Maria de Vallvidrera.

15

Mossèn Llorens Sallent i Gotés explica a la Història documentada del poble i parròquia de Santa Maria de Vallvidrera: «L’última sessió se tingué a 1 d’agost de 1890, en què consta la supressió de l’Ajuntament de Vallvidrera amb llurs tràmits legals gubernativament i llur agregació al de Sarrià, la demostració d’agraïment del poble a en Ramon Miralles, ànima dels trevalls efectuats per dita agregació, firmant l’acte Josep Sauró, Domingo Cortés, Antón Capella, Pere Calopa, Cristòful Civil, R. Codina, secretari.»

I per què Vallvidrera es diu Vallvidrera? Dues teories ben diferents en donen raó. Hi ha una teoria que reuneix força consens i és la que estableix relació entre el nom de Vallvidrera i la vitriaria, nom llatí de la mollera roquera, aquesta herba tan present a Vallvidrera, que floreix bona part de l’any i que és causa d’al·lèrgies diverses.

Vall vitriaria, Vallvidrera. Així ho explica la Rosa Ponsà: «Perquè la mollera roquera, tu vagis a on vagis de Vallvidrera i en qualsevol lloc, a la vorera, a la vora de la vorera, si pot, surt. A tot arreu, la mollera roquera, n’hi ha a tot arreu. És la mollera roquera, ella mana.»

Per a uns altres, el nom de Vallvidrera té l’origen en una fàbrica de vidre que va donar nom a la població, Vallvidrera, ‘vall de vidre’, però el cert és que aquesta teoria no s’ha arribat a documentar.

En Ricard Piera comenta: «Algú va dir que aquí hi havia forns de vidre. No se n’ha trobat rastre. Ni rastre. Sí que és cert que aquesta herba, la vitriària, la cremaven i feien una cendra molt fina que la feien servir per… l’afegien al vidre, no sé si per donar-li més transparència o què… A llavors algú d’aquí es va embolicar i diu “vidre, vidraria, vitrall, vidre”. No, no, jo dic que no.»

La gent de Vallvidrera són vallvidrerencs? Potser sí, potser no.

Potser sí perquè el gentilici que pertoca als habitants de Vallvidrera és vallvidrerencs, però hi ha un altre nom amb molta força: llebrencs.

16

La Lourdes Llauró no en té cap dubte: «El meu marit és fill d’aquí, és llebrenc.» I en Cisco Tomàs també ho té clar: «La meva versió és que vallvidrerenc és molt llarg i de vallvidrerenc, llebrenc. Un dia el president Pujol, que va venir a inaugurar el nou funicular, ho va sentir a en Carles Sales, que feia el pregó, va treure un paper de la butxaca i s’ho va apuntar. Després m’ho va preguntar i jo li vaig dir això: “De vallvidrerenc, llebrenc.”»

En Ricard Piera ens dóna una altra versió del terme llebrenc: «Resulta que aquí dalt al principi eren tres o quatre cases de pagès o sis. Aquesta gent vivien de la vinya i de l’aviram. I sobretot aquí hi havia perdius, hi havia gallines… I aquesta gent el dissabte baixaven per la drecera quan no hi havia funicular —la drecera encara existeix, jo l’he feta. I baixaven amb el cistell, amb un cistell a cada banda, saps? I com que hi havia molts rocs, baixaven saltant: tinc, tinc, tinc … I és clar de baix de la plaça de Sarrià es veia aquí dalt. El mercat era davant de l’església, la meva àvia hi anava a vendre. Els veien baixant i deien: “Mira, ja baixen els llebrencs”, perquè saltaven com a llebres. Clinc, clenc i d’aquí els venia. Ara s’ha convertit en una mena de títol nobiliari. Jo sóc llebrenc i tu ets un nouvingut, saps?»

I els llebrencs o vallvidrerencs, si més no els més grans, es reconeixen per una salutació particular que els identifica. En Joan de Haro ens ho explica: «Hi ha una salutació especial a Vallvidrera.

Com que ens veiem a cada moment no podem estar preguntant per la família, què fan els nens i tal, tal, llavors la gent passa i fan “Iep!”. Aquest iep! és sobretot dels més vells. I, fins i tot ets a Barcelona i veus que fan “Iep!” i dius: “Ostres, són de Vallvidrera.”»

I és de les vivències i dels records dels llebrencs que conversarem en aquest llibre.

17

TERRITORI I PAISATGE Diu la Gran geografia comarcal de Catalunya: «Vallvidrera s’estén pels vessants nord-occidentals de la serra de Collserola i comprèn la depressió anomenada coll de Vallvidrera (363 m), que travessa la carretera de Barcelona a Sant Cugat del Vallès i la capçalera de la vall de la riera de Vallvidrera dita també la Rierada, que neix sota els turons de Can Pasqual, forma la frontera al nord de l’antic terme (i actualment frontera entre el Barcelonès i el Vallès) i desemboca al Llobregat, ja a la comarca del Baix Llobregat, dins el terme municipal de Molins de Rei. I aquesta situació privilegiada és el que ha marcat el seu passat, el seu present i potser el seu futur.»

Una bona part de la superfície de Vallvidrera està ocupada per boscos —ara menys que abans, a causa del creixement urbanístic— i forma part del Parc de Collserola des del 1987. L’òrgan gestor és el Consorci del Parc de Collserola, integrat per la Diputació de Barcelona i la Mancomunitat de Municipis de l’Àrea Metropolitana de Barcelona (Barcelona, Cerdanyola del Vallès, Esplugues de Llobregat, el Papiol, Molins de Rei, Montcada i Reixac, Sant Cugat del Vallès, Sant Feliu de Llobregat i Sant Just Desvern).

En els boscos, hi abunda el pi roig i el pi blanc, l’alzina, el roure, el vern, amb alguns avellaners, saücs… El sotabosc està format per arboç, bruc, llentiscle, lligabosc, garric, estepa blanca, gatosa, argelaga, ginesta… Hi viuen molts ocells: mallerengues, bruels, caderneres, pit-roigs, tudons, puputs (alguns noms de carrers ens en fan memòria), petits mamífers com ara mosteles, teixons

19

i esquirols, conills, algun gat mesquer i alguna guineu, i un mamífer no tan petit que sembla que no en tingui prou amb els boscos de Collserola i visita carrers, patis i jardins de Barcelona propers al Parc de Collserola: el senglar. I la reineta, l’amfibi més conegut de la zona, de color verd, tot i que si li falta pigmentació groga, es torna blava. Se la pot trobar a les zones humides, com ara el pantà i la riera de Vallvidrera. «Podíem anar a caçar cada dia, si volíem. Ara està prohibit. Res aquí. Fèiem un xiulet al de Vil·la Joana, el meu pare, un que es deia Pepito, i cap a caçar», apunta en Joan Grau.

La població de Vallvidrera, de ben antic, ha explotat el bosc, i una de les formes tradicionals d’explotació ha estat la crema d’alzina per fer-ne carbó. En Joan de Haro recorda: «Ara em ve al cap. Jo encara he vist que feien carbó a la muntanya. A vegades veies una fumarada i deies “un incendi” i el iaio que tenia al costat em deia: “No, no, és la meva cosina que està fent carbonet.” Sí, sí, sí.»

L’activitat dels carboners era també una manera de mantenir els boscos nets. Així ho explica l’Angelita Juárez: «A llavors, els boscos es netejaven. El meu avi era llenyataire i feia carbó. Feien una roda i cada cinc anys tocava netejar un bosc… Amb dalles, destral i una serreta, treien tot el que no era convenient per al bosc…

Esporgaven, i de la llenya que treien en feien carbó. Ara no, ara ho cremen, bo i dolent, ho cremen tot. O sigui que ha canviat de tal manera que el meu pare sempre deia: “No sé de què els serveix estudiar tant, per què estudien tant? Que no ho veuen que no, no, no.”»

També ho comenta en Ricard Piera: «Llavors era una altra cosa.

Els boscos es netejaven perquè totes aquestes branques que veiem, aquesta brossa que veiem a dintre el bosc, tot això, se’n

20

feien feixos, ho cremaven als forns de pa. Ho cremaven a les bòbiles per fer maons, en fi, s’aprofitava, cosa que ara no es fa. A llavors fèiem un foquet. Me’n recordo com si fos ara, perquè tothom feia foquets llavors i no hi havia incendis.»

A Collserola, com a moltes altres zones boscoses, el foc és un perill real. I la població de Vallvidrera ha patit més d’un ensurt. L’Aurora Pascual en fa memòria: «En el 94, ¿no?, hubo uno de muy grande.

En la parte aquella que es de Sant Cugat, que lo llaman “el desierto”, las llamas eran impresionantes. Si no cambia aquella noche la dirección del viento hubiéramos tenido que emigrar todos. Yo ya tenía las correas de mis perros, las cartillas de ahorros y las escrituras en un bolso y alguna ropa. Él se fue a apagar y vino a las tres de la mañana que no le reconocía. Y bueno, cambió el aire.

Fue la suerte de aquella noche, porque se empezó a encender en la entrada de los túneles por tres lados a la vez. Clarísimo que fue intencionado. Pasaban con los megáfonos: “Todo el mundo al tren, todo el mundo al tren.” Hubo gente que se marchó. Nosotros nos quedamos allí a lo que pasara. Oye, que no teníamos otro sitio, era nuestra casa. No hicimos caso a la megafonía de los urbanos o de quien fuera de la calle.»

Ara, existeix el PAU (Pla d’autoprotecció), tal com comenta l’Antonio Lorenzo: «Por esto ahora, después de aquel susto que tuvimos muy grande, hay una organización que se llama PAU, que está formado por vecinos de los tres barrios. Hay un presidente que se cuida de dar la voz de alarma y de poner en funcionamiento el plan. El plan es hasta que vengan las fuerzas de los bomberos.»

També hi ha mirades crítiques sobre segons quines són les fórmules de prevenció més adequades, com ara la d’en Joan de Haro:

21

«Home, deixeu-ho. Poseu algú a vigilar, torres de guaita, busqueu una fumarola que es veu de molt lluny, i busqueu sistemes alternatius que no sigui una autopista fins a cada pi, per si es crema aquell pi, eh! Vale? Perquè si fem tants camins, és clar que no hi haurà incendis perquè ja no hi haurà arbres.» O bé la de Concepció Blasco: «Han tret els bombers, ja diràs… En aquí es cala un foc i sort tindrem d’aquesta torre ditxosa (es refereix a la torre de Collserola), que deuran venir a salvar-la. L’únic que val la pena és que, si hi ha un foc, vindran de seguida per salvar la torre.»

Actualment Collserola té tretze torres de vigilància del foc.

Foc i aigua. La riera de Vallvidrera neix sota els turons de Can Pasqual, passa pel nucli vell de Vallvidrera, per les planes de Vallvidrera, les cases de la Rierada i per sota Sant Bartomeu de la Quadra i desguassa al riu Llobregat, a Molins de Rei, ja a la comarca del Baix Llobregat. L’ampli recobriment forestal i la impermeabilitat de la roca afavoreixen la retenció de l’aigua en el sòl i l’escolament lent cap a les rieres. Tot plegat fa que hi hagi una important circulació subterrània que aflora en nombroses fonts (www.parcnaturalcollserola.cat).

Quantes fonts hi ha a Collserola? És una pregunta difícil de respondre. Hi ha fonts intermitents, fonts d’on sempre hi brolla aigua, d’altres estan perdudes o abandonades, algunes ja no hi són…, però, tot i així, podem deduir que el nombre de fonts ronda pels voltants de les 250. Durant molt de temps les fonts van ser una riquesa molt important per a la vida quotidiana de les masies que omplien la serra. Aleshores es treballaven els camps. Les fonts de vegades estaven a prop dels masos i d’altres en els terrenys que pertanyien al mateix mas (Guia del Parc de Collserola).

22

Fonts i fontetes, espais de lleure, de tranquil·litat, de record… La Rosa Ponsà evoca: «Perquè aquí està ple de fonts: la font de la Manigua, la font de Bona Aigua, la font de Can Llavellol. O sigui, això a Vallvidrera estava ple de fonts. I aleshores la gent aquí anava al pantà, que era la font dels Pins. Totes aquestes fonts eren merenderos i s’hi anava a passar el dia. El gotet d’aigua, anaves a beure aigua i menjaves anissos.»

Als boscos de Vallvidrera hi ha un indret especialment tranquil, el pantà de Vallvidrera. La presa del pantà, obra d’Elies Rogent, es va inaugurar l’any 1864 per subministrar aigua al municipi de Sarrià.

Durant anys va estar abandonada i l’embassament d’aigua va desaparèixer, però ara, neta i ben condicionada, s’ha convertit en un espai ideal per descobrir la flora i la fauna que l’envolten. Amb tot, hi ha alguns veïns crítics amb el condicionament de l’espai perquè barra l’accés a algunes zones.

Una activitat ben popular al bosc, a mig camí entre el lleure i l’explotació, ha estat sempre la recollida de bolets. L’Angelita Juárez recorda: «Se’n feia de bolet, i molt. Però els d’aquí sabíem, nosaltres els del poble, sabíem anar a caçar bolets, que dèiem. No remenàvem el bosc, no el fèiem malbé. Però la gent de Barcelona va començar a conèixer que aquí hi havia bolets. Venien amb rasclets a buscar bolets i els boscos anaven així. I allò va fer perdre molt i el clima també hi ha ajudat.»

En Joan de Haro també en parla: «El bolet aquí té una gran importància! Sí…, he conegut gent d’aquí Vallvidrera que ens han dit que coneixien cent vint-i-set espècies. Jo n’he arribat a conèixer-ne vint-i-dues i ja em sembla molt. La gràcia és que els trobaves al costat de casa. Ara hi has d’anar. Hi havia gent que

23

Font de Can Llavallol. 1903.

realment hi entenia: “Això són llenegues, això són tal, això són qual.” A Can Llevallol hi havia el senyor Pepito, que era una mena de savi de la natura, va morir fa uns anys ja, i aquell t’ensenyava com es conservaven, quins eren els millors per guardar amb sal, si s’havien de menjar frescos, com era millor guisar-los, el nom…»

I encara: «I escolta, això era una delícia, saps? Quan vivíem a les Tres Torres, el meu avi deia: “Demà anirem a buscar bolets”, i jo aquella nit quasi no dormia. Ens aixecàvem de matí que encara era fosc i carrer Anglí amunt i anàvem a la Budellera, que està aquí al darrere del Tibidabo i ja se’n trobaven. El meu avi també em deia que si a les deu no tenies el cistellet ple, plega, saps?»

Evoca en Ricard Piera: «Després, de gran, instal·lat ja aquí, com que els altres no sabien que jo havia pujat molt amb el meu avi

24

aquí, deien: “Me’n vaig a buscar el funi.” I jo pensava: “Aquest se’n va al Clot de la Budellera, aquest se’n va aquí, aquest se’n va allà…” Hi ha un bolet que es diu pampa que és molt bo, que es fa gros i que creix en els racons humits, i llavors allà on n’hi havia posaven una branca en el camí. Jo em dedicava a agafar la branca i la deixava en un altre lloc. L’endemà ens trobàvem al costat de Can Trampa i veies un amb una cara…: “Hi ha un malparit, que l’haig de trobar, eh! M’ha tret les marques i se m’ha fotut les pampes.” “Alça, alça!”, deia jo fent cara d’innocent. Jo pensava: “Me les he cruspides, saps?”»

Viure a Vallvidrera ha estat, i potser és encara, viure enmig de la natura. Però davant la transformació del paisatge i de la pèrdua d’espais naturals és lògic que alguns veïns es mostrin preocupats pel futur. Amb tot, hi ha també mirades optimistes, com ara la d’en Joan de Haro: «Si continua l’actual corrent, doncs quedaran unes illes verdes i diran: “Mireu, fills, aquí això era un bosc i d’això se’n diu una alzina o un roure.” Aquesta és una visió catastròfica perquè demà no passarà això, i jo confio que els moviments ecologistes acabin fent forat en la gent i ens acabem adonant que això que tenim és un tresor.» O la Nerina Bacín, que més que oferir-nos una mirada, formula un desig: «Que tinguéssim la sort que es preservés el paisatge. És una cosa del nostre país… Està tan malmès a tot arreu, però sembla… encara es pot conservar, espero, vaja.»

O l’assertivitat de la Mercè Rubert: «És el pulmó, és el pulmó de Barcelona i al pulmó de Barcelona no deixen tocar res.»

Ai, boscos de Vallvidrera,

quines sentors m’heu donat!

Joan Maragall

25