Constructores de ciutat: Nou Barris La lluita de les dones pels drets de ciutadania

de les dones pels drets de ciutadania

Aquest llibre s’ha anat construint a poc a poc al llarg de trobades i converses amb dones dels diferents barris de Nou Barris, i de lectures i de visites a diferents arxius del districte i de la ciutat. És un llibre de fragments, que no vol ni pretén donar una visió tancada, unívoca de la relació de les dones i l’habitatge als barris de Nou Barris. Més enllà de l’habitatge, de les seves quatre parets, de la seva forma, distribució i localització, ens interessa veure la realitat de les persones que hi viuen i les relacions que estableixen.

Accedir a l’habitatge ha estat, és, un tema de vital importància i, com a tal, se’l considera un dels drets ciutadans elementals, bàsics. Accedir-hi no sempre ha estat, ni és, fàcil. Ha estat i és un dels temes que en diversos moments històrics ha hagut d’abordar la ciutat de Barcelona i les persones que hi habiten.

9 788491

562306

La lluita de les dones pels drets de ciutadania

La lluita

Constructores de ciutat: Nou Barris

Constructores de ciutat: Nou Barris

Constructores de ciutat: Nou Barris

La lluita de les dones pels drets de ciutadania Isabel Segura Soriano

Autora: Isabel Segura Soriano Han participat en la preparació de l’obra: Eugenia Álvarez Lobato, Montse Argente Jiménez, Felisa Cardo La Pedrosa, Cecilia Carrillo Navarrete, Núria Climent Sevilla, Maria Comin Oliveres, Ma. Aurèlia Cubo Pérez, Montse Cuspinera Inglés, Ma. Jesús De los Bueis Crespo, Àngels Durán Clavero, Elena Fernández Aguado, Encarna Floriano Jimeno, Úrsula Ibañez, Isabel Iglesias Martínez, Anna Llucià Pallach, Encarna Luna Maguilla, Mirta Manzetti Cerezo, Ma. Carmen Martínez Martínez, Esther Mesas Ruiz, Ma. Rosa Micás Estalayo, Ma. Dolores Millan Garrido, Pilar Murteira, Josefina Ramos Solà, Irene Redón Gómez, Carmen Ríos Trujillo, Ma. Teresa Roset Ibáñez, Jordi Sánchez Ruiz, Antònia Sànchez Bosch.

Agraïments: Arxiu Acció contra la Violència Domèstica - Nou Barris cabrejada, Arxiu Ca la Dona, Arxiu Fili, Associació de Veïnes i Veïns de Ciutat Meridiana, Arxiu Fotogràfic de Barcelona, Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona, Arxiu Històric de Les Roquetes - Nou Barris, Arxiu M. Alda Ballester, Trinitat Nova, Arxiu Municipal Contemporani, Arxiu Municipal del Districte de Nou Barris, Arxiu Patronat de l’Habitatge de Barcelona, Biblioteca de Catalunya, Biblioteca i Arxiu Col·legi d’Arquitectes de Catalunya, Departament de Comunicació Districte de Nou Barris, Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya.

Edita: Ajuntament de Barcelona

Disseny gràfic: palli:disseny

Coordinació de l’edició: Olga Arisó Sinués, Matilde Albarracín Soto i Meritxell Guixà Sallent - Direcció de Feminismes i LGTBI, Montserrat Céspedes Martín i Ángela Santos Solís Direcció de Serveis a les Persones i Territori del Districte de Nou Barris

Revisió lingüística: Linguaserve

Consell d’Edicions i Publicacions de l’Ajuntament de Barcelona: Gerardo Pisarello Prados, Josep M. Montaner Martorell, Laura Pérez Castaño, Joan Subirats Humet, Marc Andreu Acebal, Águeda Bañón Pérez, Jordi Campillo Gámez, Bertran Cazorla Rodríguez, Núria Costa Galobart, Pilar Roca Viola, Maria Truñó i Salvadó, Anna Giralt Brunet.

Directora de Comunicació: Águeda Bañón Directora de Serveis Editorials: Núria Costa Galobart Cap Editorial: Oriol Guiu Producció: Maribel Baños Distribució: M. Àngels Alonso

Fotografies de la coberta: - Al terrat del carrer d’en Carabassa, 1966.

Carme Garcia, Arxiu Fotogràfic de Barcelona.

- Imatge del barri del Verdun, publicada a Cuadernos de Arquitectura, 1965, número 60, pàg. 36.

Biblioteca i Arxiu Col·legi d’Arquitectes de Catalunya.

- Manifestació contra la legislació discriminatòria, 18 de desembre de 1977. Una de les pancartes és de les dones del barri de la Prosperitat. Se-grà.

Arxiu Fotogràfic de Barcelona.

Edició i producció: Direcció de Serveis Editorials Passeig de la Zona Franca, 66 08038 Barcelona tel. 93 402 31 31 barcelona.cat/barcelonallibres Barcelona, maig 2019 © de l’edició: Ajuntament de Barcelona © dels textos i les imatges: els autors esmentats Dipòsit legal: B-15.502-2019 ISBN: 978-84-9156-230-6 Imprès en paper ecològic

Constructores de ciutat: Nou Barris

La lluita de les dones pels drets de ciutadania Isabel Segura Soriano

Índex Presentació

7

Nou Barris en construcció

9

Barcelona des de l’aire

11

Barcelona a peu pla

11

De sabers populars

13

Vincles i dependències

15

El malestar de Barcelona

17

“Imatges espectaculars”

24

Imatges d’interior

31

Des de la cuina

36

La paradoxa del temps

38

Des de les arquitectes

42

Les mares, les primeres arquitectes

43

Resignificar la maternitat des de la llibertat

47

Fer-se visible al carrer

51

Fent memòria del passat

54

D’experiències i debats compartits

55

Paraules per dir-la

58

Violències

61

Les nostres clàssiques

61

Estratègies contra les violències

64

Clàssiques contemporànies

66

Dret a la ciutat

71

Bibliografia

81

Presentació Trobada de dones participants en el projecte a l’Arxiu Històric Roquetes Nou Barris.

Arxiu Històric Roquetes - Nou Barris

Aquest llibre s’ha anat fent al llarg de trobades, de converses, de lectures i de visites als arxius, especialment a l’Arxiu Històric de Roquetes - Nou Barris i a l’Arxiu Fotogràfic de Barcelona.

Aquest és un llibre de fragments, que no vol ni pretén donar una visió tancada, unívoca de la relació de les dones i l’habitatge als barris que formen el districte de Nou Barris.

Accedir a l’habitatge ha estat, és, un tema de vital importància i, com a tal, se’l considera un dels drets ciutadans elementals, bàsics. Accedir-hi no sempre ha estat, ni és, fàcil. Ha estat i és un dels temes que en diversos moments històrics ha hagut d’abordar la ciutat de Barcelona i les persones que hi habiten, que han posat de manifest la càrrega política que comporta el dret a l’habitatge.

Ara bé, més enllà de l’habitatge, de les seves quatre parets, de la seva forma, distribució i localització, ens interessa veure els interiors i sobretot els subjectes que hi viuen i les relacions que estableixen.

L’habitatge no és una cèl·lula aïllada que pul·lula de manera autònoma per l’espai. Les persones que hi viuen estan en relació no només amb un entorn físic, sobretot ho estan amb les persones del veïnat. L’habitatge es troba en un context urbanístic, polític, econòmic i social, i és dins d’aquesta diversitat i complexitat de relacions que volem parlar-ne.

Per posar una data d’inici a la nostra història, ho fem des de la dècada dels anys quaranta del segle XX.

7

Nou Barris en construcció Barcelona des de l’aire En aquells anys quaranta, feia poc que havia acabat la Guerra Civil. La precarietat de les condicions de subsistència va afectar gran part de la població, no només de les classes populars, també d’altres sectors socials.

Manca d’aliments, de combustible i també d’habitatges, dèficits que l’aïllament del règim franquista va agreujar encara més.

A causa dels bombardejos a què els exèrcits franquistes —amb aliança dels estats italià i alemany— van sotmetre la ciutat, milers d’habitatges i d’infraestructures per a la vida quotidiana van ser destruïts. En barris com el de les Cases Barates d’Horta, del Baró de Viver, la Barceloneta i d’altres barris de la ciutat, centenars i centenars d’habitatges van resultar afectats; uns van quedar totalment destruïts; d’altres, danyats. La destrucció d’habitatges va incrementar encara més el problema de la manca d’habitatges a Barcelona, un problema endèmic que s’arrossegava des de feia anys i anys.

La dictadura franquista i el règim econòmic autàrquic va tenir com a conseqüència l’aïllament polític i econòmic a escala internacional amb les potències guanyadores de la Segona Guerra Mundial. Ara bé, el trencament de les relacions internacionals no es va produir en tots els àmbits. A mitjan anys quaranta hi va haver transaccions entre l’exèrcit espanyol i el nord-americà.

El servei de mapes de l’armada nord-americana va fotografiar tot el territori de l’Estat espanyol. Milers i milers de fotografies es van fer des dels avions de l’Army Map Service. Durant dos anys, 19451946, tot just acabada la Segona Guerra Mundial, no va quedar ni un sol pam del territori peninsular sense tenir la seva foto aèria.

Les anomenades ortofotografies eren de gran qualitat, ja que captaven en detall els territoris urbanitzats, agrícoles i erms. Diverses fotografies de la ciutat de Barcelona permetien una imatge de conjunt de les zones urbanitzades i dels anomenats territoris “buits”. Un gran “buit”, que indicava l’existència de terrenys, s’estenia en la zona que posteriorment va ser coneguda com Nou Barris, per on, anys a venir, s’expandiria la ciutat de Barcelona i es construirien gran part dels barris del districte de Nou Barris.

9

Les fotografies van ser fetes amb finalitat militar i, posteriorment, van servir per planificar el creixement urbanístic de la ciutat. Les imatges, disparades des de l’aire pels avions, van ser la base per elaborar el plànol topogràfic de la ciutat.

Per orientar, ordenar i prescriure per on anirien les coses, urbanísticament parlant, l’Ajuntament de Barcelona, a partir del 1947 —un any després de la realització de les fotografies—, va preparar un pla d’ordenació per regular les línies generals d’urbanització, amb l’objectiu de propagar les idees i els conceptes urbanístics i amb el lema de “sol, aire, vegetación”.

El Plan General de Ordenación proposava establir una zonificació de la ciutat, i separava les zones industrials de les residencials.

S’entenia la ciutat com un conjunt de funcions, i a cadascuna d’elles se li assignava una zona. Els desitjos, les necessitats i les expectatives dels habitants no hi tenien cabuda, no hi tenien lloc, no estaven representats en el mapa ni van ser presents en les ments dels tècnics que van elaborar el Plan.

Des de les revistes especialitzades es congratulaven de la proposta i criticaven la manera com havia anat evolucionant la ciutat fins aquell moment, caracteritzada pel desordre funcional i la barreja d’usos. El desordre, segons la seva lectura, era l’origen del caos. Era urgent posar ordre, que evitaria el caos. L’ordre, aquell ordre, faria la ciutat més productiva.

Fotografies, mapes i plànols formen un llenguatge gràfic i són una construcció de realitat, són imatges carregades d’intencions i de conseqüències, amb voluntat de persuasió.

10

Barcelona a peu pla Abandonem les perspectives aèries i ens acostem a la ciutat a peu pla.

Montse Argente, que ha col·laborat en el procés de creació d’aquest llibre, ens narra l’experiència de la seva mare, una experiència personal i alhora extensiva a moltes dones que, procedents de la ruralia, van venir a ciutat amb l’expectativa de trobar millors condicions de vida i un lloc on poder desenvolupar un nou projecte vital: “Vingué del sud; en un poblet petit de la serranía cordovesa deixà família, amigues i algun noviet de la joventut primerenca. Enrere quedaven uns pares preocupats per la primera filla emigrant que marxava, quatre germanes i el germà petit, la nineta dels seus ulls, l’únic nen de la família, nascut just en acabar la guerra, de qui ella s’ocupava i a qui ha estimat sempre com un fill propi, tant, tant que des que ens deixà, fa ja deu anys, encara sovint el plora. Aquesta separació fou, sens dubte, la més dolorosa; no trigaria gaire, però, a arrossegar-lo amb ella a les terres catalanes que l’acolliren.

L’esperança d’una feina ben pagada i d’un futur millor feren més suportable aquell viatge incòmode, llarg, inacabable en un dels vagons del Sevillano, però un cop ja a Barcelona vingueren les primeres decepcions, l’amiga amb qui havien començat l’aventura venia amb una feina aparaulada, ella no... Tanmateix, no oblidarà mai la solidaritat d’una dona, una mare de família que, sense tenir gairebé res, tragué el marit del llit per fer-li un lloc a ella; com la cuidaren, com l’acolliren aquella família, com una filla i germana més; allà als paratges de la Diagonal que eren les barraques de Santa Gemma, per on avui discorre aquesta artèria immensa de la ciutat de Barcelona.”

El text anomena i descobreix realitats a peu pla que plànols i mapes no revelen. Posa el focus en els desplaçaments de població,

11

forçada per la impossibilitat de sobreviure en els llocs d’origen, una experiència que ha continuat al llarg dels anys i que continua molt present avui dia.

El text ens parla d’una Barcelona autoconstruïda, d’una ciutat que creixia a mesura de les necessitats de les persones que hi vivien.

I, sobretot, el text ens parla de les relacions que es produïen en aquells entorns basades en la cura i en l’acolliment, que posen de manifest les condicions d’interdependència dels subjectes, la seva vulnerabilitat, potser la condició bàsica i potser la més radical de les condicions veritablement humanes que comporta el reconeixement de dependència i l’establiment de xarxes de suport entre les persones del barri.

Habitatges autoconstruïts de Santa Gemma, a la zona de la Diagonal, on la mare de Montse Argente va ser acollida tot just arribar a Barcelona, 1949.

Arxiu Municipal Contemporani.

12

De sabers populars El grup d’habitatges de Santa Gemma, allà on va anar a viure la mare de Montse Argente, era un més dels nombrosos barris autoconstruïts que s’expandien en un immens arc que envoltava els límits geogràfics de la ciutat de Barcelona, i que també s’infiltrava cap a zones més properes al centre.

L’autoconstrucció pressuposava i pressuposa l’aplicació d’uns sabers populars amb els mínims recursos, per la reutilització de materials i també dels espais abandonats. Amb els recursos existents es construïa una casa i, a mesura que creixien les necessitats d’espai i els recursos, s’afegien nous elements al que s’havia construït prèviament.

Amb paraules d’Amador Ferrer, “la construcció d’una barraca era la solució immediata, flexible i econòmicament assequible per a molts dels qui arribaven a ciutat en la precarietat més absoluta. En molts casos, a més, permetia aconseguir un espai adaptat a les necessitats de cada moment, amb més llum i ventilació que en segons quines condicions d’amuntegament als degradats pisos de les perifèries urbanes d’aleshores, encara que sovint sense aigua o electricitat i en condicions sanitàries molt deficients.” (Amador Ferrer, pàg. 61) L’autoconstrucció és una pràctica col·lectiva que implica la participació de les persones, futures estadants, i que sovint hi participen veïnes i veïns, ja sigui en l’enlairament de l’habitatge o bé en els treballs necessaris, com ara preparar menjar per a les persones que fan les rases o que aixequen parets. És, doncs, un procés col·lectiu de creació, d’experimentació, que comportarà participar en el sentit de creació del lloc.

Alguns barris del districte de Nou Barris tenen l’origen en l’autoconstrucció, ja sigui en cases-barraques unifamiliars o en pisos, durant el període 1940-1950, com ara les Roquetes, Torre Baró, Vallbona, la Trinitat, però també Vallvidrera, el Carmel, Agudells...

L’arquitecte Joan Busquets, al seu llibre La urbanización marginal, explica:

13

“En aquellas áreas, la «vivienda» —conocida en algunos barrios con el nombre de corea— se inicia a partir de la obtención de unos mínimos derechos (venta ilegal u ocupación) sobre un pedazo de suelo rústico sin ningún tipo de servicio, construyendo un volumen cúbico de proporción rectangular, de una superficie próxima a los veinte metros cuadrados, autoconstruido por el mismo usuario, con ayuda de su familia y amigos, y que representa el espacio habitable durante el período de asentamiento más elemental.

Luego, este módulo inicial se convierte en base del desarrollo ulterior de la vivienda. Y partiendo de aquella situación provisional en que el usuario obtiene un espacio mínimo donde albergarse y unas posibilidades de explotación rural del resto de la parcela, irá canalizando su capacidad de inversión en la mejora de la «vivienda» y en la anexión de otros cubículos a medida que el tamaño familiar vaya incrementándose.”

El mateix autor reconeix el paper primordial de l’habitatge autoconstruït en la formació i el desenvolupament dels barris. (Busquets, pàg. 50)

14

Vincles i dependències Un cop fet l’habitatge en zones on sovint no hi ha ni conduccions d’aigua, d’electricitat o clavegueres, el treball comunitari entre el veïnatge continuarà per dotar les cases dels serveis bàsics.

Dona, homes i criatures del barri de les Roquetes participen en la construcció del clavegueram, 1964.

Donació Carles Cardoner. Arxiu Històric Roquetes - Nou Barris.

La construcció col·lectiva suposa la creació de relacions de reciprocitat entre les persones que hi participen. És una pràctica col·lectiva d’implicació i de transformació dels espais on es viu i que produeix sentit comunitari en espais territorials concrets.

Són barris físicament fràgils, per la manca d’infraestructures bàsiques que compliquen la realització de les activitats imprescindibles per al manteniment de la vida, de les quals són responsables les dones. Sense aigua corrent a les cases, caldrà invertir energia humana per anar a buscar aigua a la font, per rentar, rentar-se, cuinar, fregar...

Aquestes fotografies també parlen de la fragilitat dels cossos i, alhora, d’una gran resistència. Els trànsits quotidians per anar a buscar aigua a la font creen relacions de veïnatge i sentit de pertinença, perquè el lloc s’ha anat fent, a poc a poc, pels estadants.

Són barris en precari, i en precari significa viure amb l’imprescindible, amb la contingència. L’experiència vital en aquests barris és un aprenentatge vital amb consciència de la vulnerabilitat i de la fragilitat de l’existència, entesa no com a privació, sinó des del costat més “lluminós” —en paraules de la filòsofa Fina Birulés, que articula relacions i dependències—.

15

Des del costat lluminós de la vulnerabilitat, Aurèlia Cubo, una de les participants en el procés de creació del llibre, ens ofereix una perspectiva de la creació de Nou Barris a partir dels anys seixanta.

“Als seixanta, la zona de Nou Barris està en plena «fase de creació». Pràcticament, els carrers eren inexistents. Convivien petites masies amb petites cases unifamiliars amb hortet. Bàsicament s’ubicaven enmig de descampats que de mica en mica s’anaven transformant en carrers amb edificis de quatre o cinc plantes sense ascensors. En alguns casos, aquestes cases o pisos eren compartides per dues famílies, i inclús es llogaven habitacions a companys treballadors de la mateixa fàbrica que s’havien desplaçat des del seu poble sense família. En els descampats era fàcil trobar-se amb ramats de cabres de camí cap a Collserola, i els pastors oferien la possibilitat de comprar llet directament de l’animal.

Al final del carrer de Canyameres hi havia una casa de pagès amb un hort on les gallines campaven al seu aire pel mig de les cols, de les patates..., i era l’entreteniment dels petits del carrer. La mestressa venia el sobrant de verdures i d’ous que no portava al Mercat de Sant Andreu a les veïnes, però el lloc d’abastiment principal era «la pla», concretament la plaça-mercat de Montserrat, que és el més antic de Nou Barris”.

I conclou Aurèlia Cubo, amb tota rotunditat: “La història de Nou Barris va lligada molt directament a les seves veïnes.

Elles, amb la seva capacitat de treball i les seves habilitats per dur a terme més d’una feina a la vegada, són les que han dotat el barri de la seva idiosincràsia tan particular.”

16

El malestar de Barcelona Gràfic del dèficit d’habitatges a Barcelona, segons Estudio de las necesidades de vivienda en Barcelona, Patronato Municipal de la Vivienda, 1957, pàg. 27.

Segons dades oficials sobre el dèficit d’habitatges a Barcelona, no parava d’augmentar des del 1940. Si aquell any es calculava que eren necessàries 6.289 cases per cobrir les necessitats, el 1954 superaven les 50.000.

Fins a mitjan dècada dels cinquanta, les institucions públiques s’exculpaven del dèficit habitacional accessible, “entendiendo que, aún cuando no pueda en realidad considerarse como un fin u obligación municipal el proveer la construcción de viviendas, ni por lo tanto responsabilizar al Municipio de la actual penuria ni de la existencia del gran número de barracas que afean y denigran la Ciudad”. (Ayuntamiento de Barcelona. Instituto Municipal de la Vivienda. Memoria correspondiente al ejercicio de 1949, pàg. 11 ) El problema de l’habitatge per a l’Ajuntament sembla reduir-se a una qüestió estètica (“afean”) i a un ús tendenciós de la paraula denigrar, que, segons el diccionari de la Reial Acadèmia de la Llengua, és dir coses negatives en contra del bon nom, la fama i l’honor d’una persona. Per tant, denigrar fa referència a les per-

17

sones, i no a una ciutat, d’aquí l’ús tendenciós de la paraula, que fa referència, sense dir-ho, als habitants de les barraques i dels habitatges en precari. Un ús tendenciós del llenguatge, que tindrà un llarg recorregut textual i també gràfic, per estigmatitzar les persones que viuen en barraques i en els suburbis en general.

Pocs anys després, el 1952, una institució privada amb prestigi, el Foment de les Arts Decoratives (FAD), va plantejar un concurs per a cases “humils”. M. Cases Lamolla, en el seu article “Pro dignificación del hogar popular”, al “Boletín del Fomento de las Artes Decorativas”, 1955, pàg. 72-75, escriu: “Los desvelos del Gobierno y de las Instituciones provinciales y locales fomentando la construcción de viviendas de renta reducida, quizá no se ven suficientemente compensados en la práctica, precisamente por aquellos mismos que directamente reciben el beneficio. No basta la estructura, el cobijo, la materialidad de la construcción para que una vivienda pueda recibir el elevado título de hogar, centro primordial de la vida cristiana; amparo, reposo y solaz de la familia; No; no es suficiente, a nuestro entender, que se construyan «recintos para vivir»; es necesario que sus características de humanización y de buen gusto los hagan asequibles, no solo a las necesidades materiales de la vida, sino a las del espíritu, que distingue el ser civilizado del que solo al bruto se asemeja...

En cambio, en nuestro país, en barriadas recientemente construidas, he comprobado cómo gente que probablemente habitó en una barraca, reconstruía con todos sus agravantes su verdadero ambiente sucio y desvencijado en aquella vivienda limpia y saneada que se les entregó...

Y es inútil construir viviendas para quienes no saben apreciarlas en su verdadero valor de hogar”.

18

Anem per passos, a poc a poc, amb el text anterior. L’any 1952, “los desvelos del Gobierno y de las Instituciones provinciales y locales” no eren tals; les actuacions institucionals per oferir habitatge assequible eren minses, molt minses. El ritme de construcció d’habitatge era baixíssim.

El text que hem citat posa en evidència els prejudicis, l’estigmatització que atribueix als habitants de les barraques com a “ser no civilizado”. Què vol dir “ser civilizado” en el seu text? No hi ha dubte: compartir els valors de la “civilització”. De quina? No és civilització la feina de mantenir la vida quotidianament, siguin quins siguin els recursos econòmics? No és civilització aplicar-se en la construcció col·lectiva? Aquests no són valors que els discursos hegemònics prioritzin.

Continuem amb el text del FAD: “el ambiente sucio y desvencijado”. En aquestes paraules hi ha, de manera implícita, una crítica a les dones. Els discursos hegemònics atorgaven a les dones la responsabilitat de la casa, més ben dit, de la “llar”.

Fent un fàcil sil·logisme, si les cases, l’“ambiente” de les cases era “sucio” i “desvencijado” i les dones eren les responsables de la casa, les dones són les que provoquen ambientes sucios y desvencijados. Per a res es té en compte la falta de recursos, el medi físic on s’inscriuen les cases ni l’esforç ingent per sobreviure en condicions de precarietat, unes condicions de precarietat de les quals les institucions i els organismes implicats semblen desentendre’s i no assumir-ne responsabilitats.

El relat construït per Montse Argente, a partir de l’experiència vital de la seva mare, contrasta poderosament amb els relats que, des dels mitjans de comunicació hegemònics, des de revistes d’arquitectura i urbanisme i des de diverses institucions, es difonen sobre els barris autoconstruïts i les persones que hi vivien.

Continuem amb el relat de Montse Argente i els primers temps de l’arribada de la seva mare a Barcelona. De les barraques de Santa Gemma va passar a Sarrià, i de Sarrià a la Prosperitat, on es va establir definitivament.

Més enllà dels trànsits físics per l’espai de Barcelona, en destaca les feines que va fer la seva mare per subsistir: la primera tenia a veure amb les cures, és a dir, va tenir cura dels estadants d’una altra casa, va entrar a servir-hi, una estratègia que van utilitzar moltes dones com a via de subsistència, tant en el segle passat com en l’actualitat, ja que ara són feines que fan dones migrades procedents d’altres continents.

La precarietat de les condicions de treball de cures —jornades esgotadores, cap reglamentació ni seguretat, cap reconeixement legal de la feina— va fer que la mare de Montse Argente, tan bon

19

punt va poder, i encoratjada per una altra dona, canviés a una altra feina, el treball a una fàbrica, més ben pagat i amb reconeixement legal.

“Foren dies durs, de nervis, melangia de la terra i de la família llunyana; a Barcelona també es passava gana, a més, estava sola, però la falta de diners per retornar a la casa familiar la van fer resistir i tirar endavant, no tenia cap altra opció. La qüestió és que de mica en mica es va anar refermant, sorgiren les primeres feines, havia de ser d’interna en alguna casa bona, calia també un sostre on dormir. Un habitatge propi era impensable, ho seria encara durant uns quants anys. Mentrestant, solitud i sentit de supervivència i superació li van fer tirar endavant, aprendre i xuclar de tot el que li ensenyaven les mestresses de les cases on va servir (unes quantes, ja que el geni i la personalitat forta que encara la caracteritzen la feien canviar sovint, en no aguantar menyspreus ni humiliacions). En temps difícils ja se sap, el poderós s’aprofita del més feble, i també entre les dones les diferències de classe es feien notar i l’explotació estava a l’ordre del dia.

En poc temps, la Mati, la germana petita, se li va afegir; les dues servien en cases diferents, tot i que properes, i entre moltes de les il·lusions que cada dia alimentaven, un habitatge, un bon lloc on sentir-se lliures en acabar el dia, però això encara havia de fer-se esperar.

20

Ningú no ho hagués pensat que quan la Mati començà a festejar i es casà amb un noi de Sarrià, les dues acabarien vivint, per fi, en un habitatge propi, si és que se’n pot dir així, d’aquest barri barceloní. La Sra. Mercedes, la sogra de la germana, vídua amb cinc fills, estava molt acostumada a sobreviure, a pensar i desenvolupar estratègies perquè als seus fills els faltés el mínim, i ella es va entestar que havia de deixar el servei domèstic. Hi havia una fàbrica de llapis a Sarrià, la dels Alpino, que totes les criatures un moment o altre n’hem gaudit i que encara se’n fan, i la Sra. Mercedes

en coneixia els porters. Juntes hi van anar a demanar feina. De l’allotjament no se n’havia de preocupar: fent gala de la seva hospitalitat, ja s’apretarien a ca seva i, com sempre, compartirien el que hi hagués.

A la fàbrica es guanyava una mica més que servint; cada divendres a migdia la noia de l’oficina apareixia amb el sobre de la setmanada i d’allà sempre se’n guardaven unes pessetes per a la llana que havia de farcir el matalàs per al plegatí que s’havia pogut comprar a terminis. I així, a poc a poc, anà cap a endavant. Del plegatí del carrer Major de Sarrià passà a can Caralleu, a una casa que, tot i no acabada de construir i sense llum elèctric, es llogaven habitacions. S’havia ennuviat amb un noi de Sarrià, el veí que la Sra. Mercedes li havia presentat, havia pogut fer venir el seu germà amb ella, a treballar a la fàbrica; al noi no li agradava el camp, i ja eren tres germans, els membres de la família que havien hagut d’emigrar. Al caliu d’aquests, aviat arribaria la quarta germana.

La feina a la fàbrica era bona i no estava mal pagada, les habitacions rellogades eren cares, no estaven junts, tenia molta feina i despesa, es volia casar i, com que el futur marit treballava com a civil a les casernes de Sant Andreu, estaven a l’espera d’aconseguir un pis sol·licitat a l’administració militar, però finalment l’exèrcit no va adquirir els terrenys i el pis no va arribar.

Una de les tribulacions de la parella era l’habitatge, quantes tardes de donar voltes, passejar pel barri mirant pisos i lloguers, tot era molt car i no sortien els números, fessin el que fessin. Amb les amigues de la fàbrica compartien les mateixes inquietuds, moltes d’elles també estaven per casar-se i les converses giraven a l’entorn dels pisos i les finques i així va ser com van saber que, molt lluny d’allà, al carrer dels Nou Pins, a la barriada de la Prosperitat, hi havia un pis que estava lliure i que una parella amiga que finalment no se’l

21

quedaria els el va oferir. S’acabava l’any 1959 i en feia ja set que voleiava per Barcelona.

D’entrada, tot eren inconvenients: era lluny, en una barriada retirada de tot i valia molts diners, calia pagar un traspàs de 15.000 pessetes, però volien casar-se, podria allotjar-hi el germà i la família de Còrdova els podria venir a veure. A més, seria casa seva i portava ja molt de temps sense una llar pròpia. D’on traurien els diners?

A la feina d’ell no volien demanar préstec; ja no se’n refiaven després del fiasco de la sol·licitud del pis, però a la fàbrica li van deixar 10.000 pessetes i entre els dos hi posarien la resta; ella s’hi traslladaria de moment amb el seu germà i quan es recuperessin econòmicament ja es casarien. Tot va anar bé i amb il·lusió començaren els preparatius. No obstant això, necessitaven un aval i el sogre s’hi va oferir; no havia ajudat amb diners, però ara donaria la cara per ells, malgrat que va posar una condició: el pis no podia anar a nom d’ella, això fora impensable, ni tampoc no es posaria a nom de la parella, ell volia que tan sols aparegués el nom de l’home, de qui havia de ser el «cabeza de familia», que es deia a l’època. De cap de les maneres el nom d’una dona hauria d’aparèixer al contracte i aquesta va ser la condició que va posar: «O això, o no entro al taxi per anar a signar el contracte».

Va callar, van callar tots dos davant l’autoritat paterna, havia de ser així i resultaria inútil discutir-li, ella era dona i «murciana», que deia el sogre. S’ho va empassar; amb molt de sacrifici i dificultats muntaren casa seva, es casaren, i en un anyet ja es van mudar a un pis millor i més gran. El primer dia que els sogres van venir a dinar al nou pis, van veure el contracte: el domicili estava a nom de tots dos i ja mai més ningú no els qüestionaria que tot el que anaven a construir seria a parts iguals”.

22

El “cabeza de familia” de què parlava Montse Argente era una construcció ideològica de la família patriarcal, un cabeza de familia al qual s’havien de sotmetre dona i criatures. Una pràctica, la del cap de família, que impedia el reconeixement de les dones com a persones de ple dret. Tant era així que ni tan sols podien accedir al crèdit.

El 1958 es calculava un dèficit de 60.000 habitatges per cobrir les necessitats de 40.000 famílies que vivien rellogades, 9.000 en barraques i 11.000 en habitatges insalubres, segons dades oficials, publicades al Plan de Urgencia Social de Barcelona. El Pla preveia construir 15.000 habitatges per any, tot i que en els 15 anys anteriors, entre el 1941 i el 1957, només se n’havien construït 2.571 pel Patronat de l’Habitatge de Barcelona i 4.096 per l’Organización Sindical del Hogar, és a dir, 6.667 en total.

23