El caixer de La Hispano

La trobada casual d’un diari de l’avi de l’autor, que havia estat el caixer de la cèlebre fàbrica automobilística Hispano-Suiza, és el punt de partida d’una crònica excepcional dels dramàtics fets que s’hi succeïren abans, durant i després de la guerra.

El lector reviurà les vicissituds d’una de les principals indústries barcelonines en temps de guerra i conflicte social, i coneixerà noves dades que faran reescriure una part de la història de Sant Andreu i la Sagrera.

9 788498 506808

JOAQUIM CORRAL JOAQUIM CORRAL

És la història d’uns anys tan apassionants com difícils, plens d’intrigues, lluita, mort i repressió, però també d’heroisme i humanitat, en els quals la família Corral es veié involuntàriament immersa.

Vida, treball i mort en una gran indústria de guerra catalana (1936-1939)

Joaquim Corral i Martí va néixer al barri de Sant Andreu del Palomar el 1941. Va començar a treballar a l’ENASA-Pegaso (successora de «la Hispano Suiza») el 1957, a l’Escola d’Aprenents, i passà després com a delineant al departament d’utillatges. La seva inquietud, però, el féu deixar aquesta empresa, i creà la seva pròpia l’any 1963, amb tan sols 22 anys i sense el servei militar fet. Era un petit taller de construcció de matrius, més endavant construcció de maquinària especial.

Ara, ja jubilat, ha pogut emprendre una minuciosa recerca històrica sobre la seva família i la mítica fàbrica d’automòbils on van treballar: la Hispano-Suiza. Aquest és el seu primer llibre.

EL CAIXER DE «LA HISPANO» Suïssa Vida, treball i mort en una gran indústria de guerra catalana (1936-1939)

EL CAIXER DE «LA HISPANO» Suïssa Vida, treball i mort en una gran indústria de guerra catalana (1936-1939) Joaquim Corral i Martí

Edita Ajuntament de Barcelona Dux Editorial Director d’Imatge i Serveis Editorials José Pérez Freijo

MAQUETACIÓ Signes, disseny i comunicació, s. l.

Disseny de la coberta David Comella

Cap Editorial Oriol Guiu

IMATGE de coberta Entrada principal a la fàbrica: carretera de Ribes, 279. La Sagrera.

Any 1913. Autor: H Tourte & M. Petitín Éditeurs, Levalois- París.

Producció Maribel Baños

DIPÒSIT LEGAL B-1.998-2016

Edició i producció Direcció d’Imatge i Serveis Editorials Passeig de la Zona Franca, 66 08038 Barcelona Tel. 93 402 31 31 www.bcn.cat/barcelonallibres

ISBN Ajuntament de Barcelona: 978-84-9850-680-8 Dux Editorial: 978-84-942868-6-5

Barcelona, desembre del 2015

Són rigorosament prohibides, sense l’autorització escrita dels titulars del copy­right, la reproducció total o parcial d’aquesta obra per qualsevol procediment i suport, in­cloent-hi la reprografia i el tractament informàtic, la distribució d’exemplars mitjançant lloguer o préstec comercial, la inclusió total o parcial en bases de dades i la consulta a través de xarxa telemàtica o d’Internet. Les infraccions d’aquests drets estan sotmeses a les sancions establertes per les lleis.

© © © ©

de l’edició: Ajuntament de Barcelona Joaquim Corral i Martí Dux Editorial de les imatges: els autors esmentats

Sumari

Annex 183 Bibliografia 189 Nomenclàtor onomàstic 191

5 EL CAIXER DE «LA HISPANO» SUÏSSA

1. La vaga mercantil 13 2. Les noves nissagues 33 3. El retorn a casa 49 4. L’esclat de la guerra 67 5. La confiscació 83 6. El passeig i la fugida 89 7. Els nous amos 97 8. L’assassinat 107 9. La nova destinació 115 10. La irresponsabilitat 125 11. La nova estratègia 135 12. El bombardeig 141 13. La gana 151 14. Les últimes quintes 157 15. La desfeta 163 16. Consummatum est 169 17. L’hora de passar comptes 173

Sumari

Presentació 7

1. Associació d’Estudis Històrics de l’Automoció (AEHA). Associació formada per antics treballadors de la Hispano Suiza i ENASA Pegaso, sense ànim de lucre i amb la finalitat de difondre tot el que tingui a veure amb el món del motor i l’automòbil. El local so­cial està situat al Casal de Sant Andreu. Adreça: carrer de Sant Adrià, 20 (antiga Fabra i Coats) 08030 Barcelona.

7 EL CAIXER DE «LA HISPANO» SUÏSSA

Des de l’Associació d’Estudis Històrics d’Automoció,1 a la qual jo pertanyo, se’m va demanar que fes una xerrada sobre un tema de la meva elecció per a una de les reunions que habitualment celebrem. Va ser llavors quan vaig pensar que era l’ocasió que feia tant de temps que el meu subconscient esperava.

Pel meu cap van tornar els records que el meu avi i el meu pare m’explicaven dels fets esdevinguts durant la Guerra Civil del 1936.

Principalment, els que van tenir a veure amb la Hispano Suiza, ja que tots dos hi treballaven. Ells ho van viure en primeríssima persona, i va anar de ben poc que jo ho pugui explicar. És difícil fer una abstracció per part meva i no explicar el que va passar fora de les parets de la fàbrica, perquè una gran part dels treballadors i treballadores eren veïns de Sant Andreu, la Sagrera i els seus voltants i el que succeïa als carrers d’aquests barris també afectava les vides i els sentiments d’aquestes persones. És en les situacions crítiques quan els ideals humans sobresurten, i es fan ben evidents. I quina situació hi ha més crítica que una guerra com la que s’esdevenia en aquells moments, per fer florir aquells sentiments? Els nostres barris, que tenen un passat de pagesia, van ser transformats a poc a poc en barris eminentment industrials, i el que en un passat eren conflictes de remences, passaren a ser vagues reivindicatives.

Els nostres barris no en van ser pas aliens, farcits com estaven d’indústries, si l’una important, l’altra encara més. I per acabar-ho d’adobar i afegir a la ja crítica situació laboral i política, es va produir la guerra esmentada, amb totes les seves conseqüències.

Aquesta fàbrica, la Hispano Suiza, estava repartida entre els barris de la Sagrera i Sant Andreu de Palomar, ja que la riera d’Horta, límit natural que dividia

Presentació

Presentació

Presentació EL CAIXER DE «LA HISPANO» SUÏSSA

8

els dos pobles, hi passava per entremig. Cap dels dos barris hi tenia preeminència, encara que l’entrada principal era per la carretera de Ribes, després carrer de la Sagrera, i més recentment carrer Gran de la Sagrera.

Aquests barris nostres es poden sentir orgullosos, perquè pels seus carrers es van passejar els millors cotxes del món, que sortien d’entre les parets de l’antiga farinera, que és el que era abans de ser una indústria metal·lúrgica. Avis i pares de molts veïns actuals van ser els artífexs d’un èxit tan notable, com és el cas del meu avi i del meu pare.

Però en aquesta vida no es pot tenir tot, i la maleïda guerra ho havia d’espatllar. El relat que teniu a les vostres mans és la crònica viscuda d’un treballador, el Caixer, el meu avi, que d’una manera fàcil i entenedora explica el que va passar. Eren temps complicats, aquells, que van portar la dissort a moltes famílies.

Que això serveixi d’exemple per no caure altra volta en el parany.

Durant aquells tres anys de guerra, les situacions crítiques que es vivien dins la fàbrica anaven acompanyades de les que es vivien als carrers: els bombardejos, la gana, les intrigues i malvolences, les quintes que marxaven, no sabent els seus familiars si els tornarien a veure, eren el nostre pa de cada dia —que, per cert, era ben escàs.

Jo no he viscut aquell període, però les explicacions i els relats sentits, moltes vegades amb llàgrimes als ulls, m’han fet entendre d’una manera quasi real el que va passar. Molt especialment el que la meva mare i la meva àvia em van fer saber de la seva vida. Una petita part d’aquest llibre està dedicada a les seves vivències i tribulacions, perquè d’alguna manera van estar lligades al tema principal, que és la Hispano durant la guerra. Sense aquestes explicacions de les seves vides, m’hauria resultat difícil entroncar alguns fets relatats, ja que haurien quedat inconnexos, sense un fil conductor que lligués totes les situacions viscudes i relatades.

Quan vaig decidir escriure aquesta història, vaig pensar que la tasca em seria fàcil, perquè disposava de nombrosa informació mecanografiada del meu avi, amb tota mena de detalls de les vivències d’aquell període, i també dels fets relatats a viva veu de tots els familiars.

Els meus dubtes van començar quan en els seus escrits figuraven noms de persones i treballadors que en molts casos no hi sortien, diguem-ne, «ben parats», des del punt de vista d’ell, i hi havia la possibilitat que entre els assistents a la conferència hi hagués algun parent o conegut dels que s’hi anomenaven. Però vaig pensar: «Han passat molts anys i el temps ho esborra tot». O potser no?

Avui dia, quan veig molts dels esdeveniments ac­ tuals, i amb totes les reserves del món, tinc la sensació que la guerra en molts aspectes encara no ha acabat.

Només hauríem de canviar els noms, la vestimenta i l’entorn perquè tot encaixés perfectament, com un mecanisme d’aquells que tan extraordinàriament bé, allà a la Hispano, es fabricaven per a tot el món.

El que aquí s’explica és el que va passar, per tant és història, petita o local, però història al cap i a la fi. En tot aquest relat no hi ha cap nom fictici, ni cap fet imaginat. El podríem qualificar de biografia succinta en alguns casos, i profunda i completa en d’altres, encara que no meva, sinó dels meus predecessors, i comuna a molta gent. He fet una excepció d’això: en un sol nom he modificat la grafia per tal de no ferir un amic, ja que una cosa és una xerrada, on les paraules se les pot endur el vent, i una altra cosa un llibre, en el qual perduren. He comès un error voluntari, que no treu sentit a les explicacions.

Ara que ja han passat 76 anys des que va esclatar la guerra, i 149 des de la citació més antiga, el naixement del meu besavi matern, amb el cap fred i una perspectiva històrica, és quan t’adones de l’estupidesa d’uns «salvadors de la pàtria» d’imposar per la força les seves idees; d’altres que defensaven les seves raons tretes de les urnes, però no sempre amb l’encert que feia falta, i entremig, els uns amb els seus idearis llibertaris anarquistes, implantant una revolució per no anar enlloc, i al final de tot, el poble passant gana i posant-hi els morts i els ferits.

He procurat deixar fora d’aquests relats les opinions partidistes. És un llibre obert a tothom, és història.

Però, ateses algunes situacions explicades, he considerat que un petit apunt o una insinuació ajudarien a fer més amena i entenedora la lectura.

Sóc conscient que algú podrà pensar, igual que jo,

La meva inquietud, però, m’ha fet recercar en altres llibres les coses que al meu entendre no quedaven prou clares i, en raó d’això, arribar a unes conclusions que potser són controvertides, no dic pas que no, però són les que jo he tret.

Gaudiu de la lectura, perquè segur que el que aquí s’explica ja ho heu sentit dir a algun familiar, si no igual, similar. D’altra banda, alguns fets explicats faran, de ben segur, reescriure la història dels nostres barris: Sant Andreu de Palomar i la Sagrera.

En tot el relat, el meu avi és anomenat «el Caixer».

Presentació

L’autor Barcelona, 2015

9 EL CAIXER DE «LA HISPANO» SUÏSSA

que el que va succeir al costat republicà, quant a revenges i assassinats, a la banda «nacional» va ser igual, fins i tot més cruel, i es va allargar en el temps, fins quasi la mort del dictador. Però jo només en tinc aquestes de vivències, les de la banda republicana, i de les altres no en puc parlar: algú altre ja ho farà.

El relat que el meu avi em va deixar va ser acabat d’escriure el març del 1941. La profusió de dades i noms que hi figuren va ser possible perquè algunes vegades prenia notes a mà del que li semblava més interesant o remarcable.

Finalment, hi incloc algunes notes aclaridores a peu de plana, per als menys coneixedors de la història d’aquella època.

Maleït sigui qui al cec dóna el foc, a ell no l’il·lumina i, per contra, amb aquest foc, pot encendre el món.

Les bases de treball presenten als patrons els acords adoptats, amb l’advertiment que si no són acceptats, s’anirà a la vaga general del sector mercantil per a tot Catalunya, començant un dia del mes de juny, i per temps indefinit.

Amb l’empara que tot això es faria d’acord amb la llei (abans, dins de la mateixa empresa, uns podien fer vaga i altres treballar, segons quin fos el seu ram).

El personal integrat dins dels mercantils comprenia els que podríem anomenar dependents de comerç, els oficinistes pròpiament dits i un llarg etcètera de professions afins.

La patronal va pensar que no s’arribaria a aquest punt, ateses les millores recentment aprovades; per tant, es pensava que era una vaga de caire polític (molt de moda en aquells temps) i, com que feia poc temps de la vaga anterior, es tenia per cert que la patronal resistiria. A més, en diferents plets els tribunals de la Generalitat els van donar la raó; aquests tribunals eren dirigits pel conseller Martí Barrera.1 Així doncs, el 18 de juny, dijous, dos dies després d’aquesta presentació, va esclatar la vaga general dels mercantils a tot Catalunya, tal com s’esperava, i principalment a la ciutat de Barcelona.

La cultura política de la classe mercantil, en general, era bàsicament la que es podia llegir a les cròniques dels diaris, i segons quina fos la tendència política de cadascú.

Sabien el dia i l’hora del que havia dit el tal «Pater Patriae» al Parlament: el constipat que patia era conseqüència lògica i directa del corrent d’aire provocat pel diputat contrari en obrir la porta quan marxava per no sentir el seu discurs. Més o menys com ara, diria jo.

Però abans de continuar, he de fer notar que totes les citacions i anotacions estan tretes de les vivències reals, que no fictícies, escrites pel meu avi, que en

1. Barrera i Maresma, Martí (la Bisbal d’Empordà, 1889 - Barcelona, 1972). Conseller de Treball el 1936 per ERC. Era maçó.

La vaga mercantil

I així va començar tot, el 16 de juny de 1936:

13 EL CAIXER DE «LA HISPANO» SUÏSSA

1

La vaga mercantil

La vaga mercantil EL CAIXER DE «LA HISPANO» SUÏSSA

14

aquella època era el Caixer2 de la Hispano.3 Ell les va viure en primera persona.

El Caixer va néixer a Granada, potser la ciutat amb més tradició cultural d’Andalusia, però de ben segur la que té una història més rellevant. Era fill del bidell de l’Instituto General Técnico de Granada, i això va fer que estigués impregnat de cultura pels quatre costats, encara que per motius diversos, més aviat econòmics, no hi acabés cap diplomatura. Col·laborà, però, com a redactor en cap d’una revista de caire cultural que havia fundat amb uns amics, tots ells apassionats per la literatura. La vida dins d’aquell institut, amb el contacte directe amb tot el professorat, va influir en gran manera en la seva idiosincràsia i forma de pensar; va ser imbuït per una mena de pensament filosòfic que moltes vegades els seus coetanis no van saber entendre; penso jo que anava dues passes endavant dels altres, i això en certes circumstàncies pot ser perillós per l’enveja que genera.

2. El Caixer, Aureliano Corral Robles (Granada, 1889 - Barcelona, 1975). Caixer de la Hispano Suiza i ENASA de 1932 a 1962, encara que els dos últims anys ja no exercia de caixer.

Es va jubilar amb 75 anys, i és l’autor de l’esborrany d’aquest relat. Fill de Joaquín Corral González i Joaquina Robles Carmona, se li va posar el nom d’Aureliano perquè el seu padrí va ser el seu besoncle, Aureliano Fernández Guerra y Orbe, insigne home de lletres. El seu pare era el bidell de l’Instituto General Técnico de Granada, en el qual van estudiar el filòsof Ángel Ganivet i el poeta Federico García Lorca, entre altres.

3. La Hispano Suiza Fábrica de Automóviles, SA: Carretera de Ribes, 279, Barcelona (la Sagrera).

Consell d’Administració des de l’any 1930 fins al 1936: Damià Mateu (president), mort el 7-12-1935; el va substituir el seu fill.

Francisco Seix Marc Birkigt José Gallart Folch José Vendrell Sala José Ciudad Miguel Mateu (president) des del 7-12-1935 Baltasar de Losada y Torres, conde de Maceda Francisco Aritio Gómez Enrique G. Careaga Marqués Triano

Abans d’anar a Barcelona el 1916, treballava a The Granada Railway Company,4 línia de ferrocarril de Granada-Guadix-Baza. Primer va estar a la central, a Granada, com a meritori. Quan tenia 16 anys, va començar a telegrafiar amb un aparell Breguet, i amb tan sols 17, tres mesos abans de l’edat reglamentària, va ser nomenat oficialment telegrafista. El 1908 va quedar orfe de pare, i l’any següent morí la seva mare.

Les obligacions amb l’estat i el rei les va complir el 1915, ja casat. Va ser a les casernes de Capuchinos de

4. The Granada Railway Company: de la concessió de la línia de Múrcia a Granada per Llorca, el tram Baza-Granada es va iniciar el 13 de desembre de 1894, i la titularitat va passar de The Great Southem of Spain Railway a la companyia també britànica The Granada Railway Company. Aquesta va construir entre 1904 i 1907 el tram Baza-Guadix, i es va convertir en un punt estratègic de connexió entre les línies ferroviàries d’Andalusia i el llevant espanyol.

5. Castillo Moya, Rosa (Almeria, 1890 - Barcelona, 1973).

Esposa del Caixer, la seva família es dedicava a la fabricació de guitarres. A l’Exposició Internacional de París de 1889, van guanyar un premi a la millor guitarra.

6. Corral Castillo, Aurelià (Almeria, 1913 - Barcelona, 2005).

Fill gran del Caixer, es va casar amb Angelina Martí Soteras, i va tenir dos fills, Joaquim i Maria Àngela. Tota la vida va treballar a la Hispano i després a ENASA, principalment a la secció d’aviació, primer en la prova de motors, i tenint com a mestre el senyor Domènec Anguera, i posteriorment especialitzant-se en les bombes d’injecció marca Lavalette, per la qual cosa va estar destinat una temporada a la fàbrica de París, on també es va especialitzar en els compressors Turbomeca. Amb la desaparició del departament d’aviació va passar a maquinària, a la línia 64, a les màquines de dentar, com a preparador; després va estar a la PTT, també com a preparador tècnic de treball, i finalment al departament d’experiències, a la creació d’aquest. També va ser rellotger. Es va jubilar el 1965.

La vaga mercantil

Caserna de Capuchinos de Màlaga, on el Caixer va fer el servei militar. És el de la quarta fila començant per baix, el primer de la dreta amb bigoti, assegut.

Màlaga, en companyia de 40 enginyers de ferrocarrils, atès que ell era ferroviari.

El 16 de maig de 1912 es va casar a Almeria, a la parròquia de San Sebastián, amb Rosa Castillo Moya.5 Posteriorment va ser traslladat a Guadix com a ajudant del cap d’estació, i finalment amb 22 anys va ser nomenat factor ferroviari, amb funcions de cap d’estació, d’aquesta mateixa població. El primer fill, l’Aurelià,6

15 EL CAIXER DE «LA HISPANO» SUÏSSA

El Caixer a l’estació de Guadix el 1913. És el tercer per la dreta, amb les mans a les butxaques dels pantalons.

La vaga mercantil EL CAIXER DE «LA HISPANO» SUÏSSA

16

El Caixer i la seva família al Tibidabo l’any 1917: a l’esquerra, la Chacha, l’àvia Rosa i el Caixer, a baix l’Aurelià i la Rosita.

va néixer el 1913 a Almeria i la seva primera filla, la Rosita,7 el 1914; després el Melcior8 el 8 de gener de 1917. És el cas, i hi poso èmfasi perquè això va condi­ cionar tota la seva vida, que en unes reivindicacions laborals (per entendre’ns, una vaga) dels treballadors ferroviaris l’any 1916, el Caixer les va defensar per considerar segons el seu criteri que eren justes. La qual cosa va fer que perdés la feina, ja que va ser acomiadat. Ja se sap, si hi estàs a favor, doncs cap problema, però si hi estàs en contra, al carrer!, o al monte, segons s’escaigui. Aquí ja tenim una primera prova del que els deia, que anava sempre dues passes endavant.

Va ser llavors que va decidir anar a Barcelona, no s’ho va pensar ni un moment. Tot i que la seva primera Durant una època, en la qual el seu fill Joaquim va muntar un taller de construcció de matrius, anomenat Acor Mecànica, acrònim de (A)urelià (Cor)ral, l’any 1963, va col·laborar activament aconsellant-lo tècnicament.

7. Corral Castillo, Rosa (Almeria, 1914 - Madrid, 1988). Filla gran del Caixer, es va casar amb Federico Moya Martínez, i es va traslladar a viure a Madrid per la feina del seu marit. Va tenir tres fills, Andrés, Federico i Aureliano; aquest últim va treballar a la ENASA de Madrid.

8. Corral Castillo, Melcior (Almeria, 1917 - Barcelona, 2009).

Fill petit del Caixer. Es va casar i no va tenir fills. Va treballar a la Hispano i després a l’ENASA com a delineant.

idea era anar a París, la circumstància no menysprea­ ble que hi havia engegada la Primera Guerra Mundial el va fer desistir. Al cap i a la fi, va pensar, Barcelona, si més no, en molts aspectes s’hi assembla. Era la ciutat capdavantera d’Espanya en tots els aspectes, menys en el polític. Aquesta faceta la cedia gustosament a la capital del regne; alguna cosa havia de tenir, oi? Però compensava aquesta mancança omplint els seus barris amb tota mena d’indústries i oportunitats per a tothom, gràcies a la iniciativa de molts prohoms i la col· laboració dels seus obrers. És per això que res el deturà, la seva convicció era total.

Primer hi va anar ell sol el novembre del mateix any 1916, abans que nasqués el seu fill Melcior, per trobar casa i feina. I després amb tota la família: dona, sogra, un oncle de la seva dona dit tito Juan, germà de la sogra, la cunyada i els tres fills, el Melcior de bolquers.

A Almeria va comprar els passatges al representant de la naviliera Pinillos, el senyor Luis Gay, i va agafar el vapor Infanta Isabel de Borbón, que venia de l’Amèrica del Sud i feia escala a Almeria, amb destinació final a Barcelona. Una vegada a Barcelona i ja degudament instal·lats, el tito Juan se’n va tornar cap a Almeria. Només havia fet el viatge per ajudar amb tot el parament que duien dins de maletes i baguls. El Caixer hauria estat incapaç d’arrossegar-ho tot sol.

En aquesta ciutat hi va tenir dues filles més. La Montserrat, que va néixer el 17 de maig de 1921, però per desgràcia i pena de tots, va morir el 8 de gener de 1922, i finalment la Carmelita,9 el 21 de setembre de 1925. A la primera filla nascuda a Barcelona li va posar aquest nom com a agraïment i homenatge a la terra d’acollida. El primer lloc on va viure a Barcelona va ser el carrer del Pacífic, número 16, antic forn de pa, al barri de la Sagrera. Tots el fills del Caixer van parlar català ja de ben petits.

Era evident, però, que per defensar una reivindicació justa, a favor dels treballadors, allà a Guadix, la vida se li va complicar molt. Potser en aquell moment hauria estat més còmode per a ell cedir, no compro9. Corral Castillo, Carme (Barcelona, 1925-2001). Filla petita del Caixer. No es va casar; durant una temporada va treballar a la Hispano.

Fotografia feta l’any 1917 a Almeria. D’esquerra a dreta, a dalt, la Chacha, l’Aurelià vestit de mariner, el tito Juan.

A baix assegudes, la mama Àngela, i a la seva falda, la Rosita; a la dreta l’àvia Rosa, l’esposa del Caixer, amb el seu fill Melcior a coll.

La vaga mercantil

Sant Andreu hi havia cinc empreses cabdals, la Maquinista, la Fabra i Coats, la Fábrica Nacional de Colorantes y Explosivos, els Talleres de los Ferrocarriles del Norte i finalment la Hispano. Per proximitat al seu domicili va escollir aquesta última; era a tocar d’on vivia.

Aquesta empresa era un cas excepcional i únic dins de l’entramat industrial de Catalunya, capdavantera a escala mundial, i la primera empresa tècnica catalana de l’era moderna que va tenir una sucursal a l’estranger, concretament a París.

Com a tal, va ser fundada el 1904 per Damià Mateu i Bisa. Era, però, successora d’una altra que havia estat creada el 1898 pel capità d’artilleria Emilio de la Cuadra Albiol a Barcelona, al carrer de la Diputació cantonada amb passeig de Sant Joan, amb el nom de Compañía General Española de Coches y Automóviles Emilio de la Cuadra Sociedad en Comandita.

Definia la seva activitat amb un anunci de tota una gamma de vehicles de tracció elèctrica. La primera comanda va ser fabricar un autobús per al servei públic de Barcelona.

Atès que en aquells temps la capacitat dels tècnics locals era més aviat escassa, va recórrer als serveis de Carlos Vellino, un tècnic suís establert a Barcelona. Els problemes tècnics que es va trobar, per a ell irresolubles, van fer que es demanés ajut a un altre tècnic, també suís, anomenat Georges Bouvier, i després a un altre, dit Marc Birkigt. Aquest últim era especialista en mecànica i va arribar a Barcelona el 1899. El seu criteri, més racional per a l’època, va fer que es desestimés el vehicle elèctric i s’optés pel d’explosió.

El primer De la Cuadra va sortir el 1901, declarat el primer automòbil fabricat totalment a Catalunya, que és com dir a Espanya. Ho era, excepte les bobines, els platins, el carburador, els tubs de refrigeració (radiador), la cadena, els coixinets i els pneumàtics; podríem dir gairebé mig cotxe, però era el primer d’una llarga llista de reeixits vehicles de tot tipus, encara que no amb aquest nom. Aquest model va ser anomenat Centauro i podia ser equipat amb un motor de 4,5 CV o bé amb un de 7,5 CV. Disposava d’un canvi de tres marxes, i la novetat, a l’eix posterior, d’un grup diferencial.

Se’n van fabricar tres unitats, i una d’aquestes encara es conserva en funcionament amb matrícula SO-2.

17 EL CAIXER DE «LA HISPANO» SUÏSSA

metre’s i evitar complicacions. Però no!, ell era un home de principis i la seva actitud sempre va ser per la justícia, allà i aquí. No va ser caixer de la Hispano perquè sí, ni per casualitat, sinó per se.

Després de fer tota mena de feines per poder subsistir, per fi va entrar a treballar a la Hispano, l’1 d’agost de 1920, com a comptable, i va ocupar el càrrec de caixer el febrer de 1932.

Però per saber on s’havia ficat el Caixer, hauríem de conèixer com era aquesta fàbrica. La seva elecció, penso jo, deuria ser complicada, perquè al barri de

La vaga mercantil

Part d’un document del Caixer, on s’indica el capital inicial de la Societat i la seva evolució fins a l’any 1918.

EL CAIXER DE «LA HISPANO» SUÏSSA

18

seu gust i manera, fet que va donar pas a una pròspera indústria auxiliar de carrosseries.

Vull explicar una anècdota que fa referència al prestigi de la Hispano: l’any 1908 s’havia creat a Barcelona l’ALA, Associació de Locomoció Aèria, que és la que va organitzar el primer vol a Catalunya, que és com dir a Espanya, dut a terme pel pilot francès Julien Mamet, amb un avió Bleriot equipat amb un motor Anzani de 25 CV. Es va fer el dia 11 de febrer de 1910 a l’hipòdrom de Can Tunis. El març del mateix any, els pilots Gaudart i Poillant, amb un biplà Voisin, van fer diversos vols a Can Tunis i el Camp de la Bota. En un d’aquests vols, l’avió va tenir una avaria i en fer un mal aterratge, va destrossar els trapezis que suportaven les rodes, i el tren d’aterratge va quedar malmès. Per reparar-lo es van cercar els tallers més importants que hi havia a Barcelona, que eren naturalment els de la Hispano; allà va ser reparat l’avió, i va quedar com nou.

Els primers èxits esportius van arribar el 1909. Va ser al Mont Ventoux, on els Hispano van ocupar els primers llocs de les categories primera i tercera, a les quals s’havien inscrit.

El 1911 s’inicià la construcció d’una fàbrica sucursal a París. Birkigt s’hi va instal·lar per controlar el funcionament de les noves instal·lacions. Cal remarcar les afirmacions fetes per un periodista esportiu de l’època pel que fa a la qualitat dels Hispano; Charles Ferouse deia en una crònica que era un contrasentit intentar cronometrar els Hispano volta a volta, perquè hauria de ser al contrari: que el pas dels Hispano servís per calibrar els cronòmetres, atesa la seva fiabilitat i regularitat. Evidentment era una facècia, però que demostra fins a on arribava el seu prestigi.

La vaga mercantil

Emblema de la Hispano Suiza.

19 EL CAIXER DE «LA HISPANO» SUÏSSA

Els ímpetus de De la Cuadra es van frenar per un mal càlcul de les seves possibilitats econòmiques, i va fer suspensió de pagaments.

L’empresa va ser comprada llavors per Josep M. Castro Fernández, originari de Lugo però establert a Barcelona, i continuà Birkigt com a director tècnic. La nova empresa es va denominar J. Castro S. en C., Fábrica Hispano Suiza de Automóviles.

El 1903, ja amb aquest nom, es van fabricar dos nous models de dos i quatre cilindres i transmissió per cardant en comptes de cadena. Se’n van vendre cinc unitats entre el 1903 i el 1904.

Però novament, un càlcul equivocat de les possibilitats econòmiques va fer que el mateix 1904 es transformés en Societat Anònima amb l’entrada de nous accionistes.

Així és com es va fundar la Hispano Suiza Fábrica de Automóviles, S. A., amb la seu social al carrer de la Creu Coberta número 33, i els tallers al carrer de Floridablanca, números 54-60 de Barcelona, sent fixada la seva duració per un període de 30 anys. La nova societat va ser integrada inicialment per Damià Mateu i Bisa com a principal accionista, Francesc Seix Zaya, Tomàs Recolons Lladó i Martí Trias Domènech. Més tard el consell d’administració es va completar amb nous accionistes: Sixt Quintana, Tomàs Batlló, Rodolf Juncadella, Tomàs V. Sala i finalment Joan Garau. Com a director tècnic va continuar Marc Birkigt, a més d’accionista.

La gran demanda de vehicles va obligar, l’any 1906, a traslladar totes les instal·lacions a una antiga farinera situada al barri de la Sagrera del districte de Sant Martí de Provençals. En realitat, però, la fàbrica era situada entre els barris de Sant Andreu i la Sagrera, atès que era travessada per la riera d’Horta, límit natural entre els dos barris. L’entrada principal era a la carretera de Ribes, 279, anomenada posteriorment carrer gran de la Sagrera.

Aquesta vegada els càlculs econòmics es van fer amb tota mena de garanties, i es van començar a fer les primeres exportacions. Aquell mateix any es presentà al Saló de l’Automòbil de París el xassís de 40 CV, que va causar sensació. Cal recalcar que abans es venia només el xassís, i cada client se’l carrossava al

La vaga mercantil

Nou emblema de la Hispano Suiza a partir de 1919, que complementava l’inicial.

EL CAIXER DE «LA HISPANO» SUÏSSA

20

El 1914 s’acabà la construcció de la fàbrica de París a Bois de Colombes, Rue de la Réunion. Però l’esclat de la guerra europea va fer que Birkigt tornés a Barcelona. Aquell mateix any s’instal·là la fàbrica de forja i estampació en calent a Ripoll.

L’any 1915 va marcar una fita històrica, ja que va ser un punt d’inflexió per a la Hispano Suiza, que entrà, i amb força, en el món de l’aviació. Marc Birkigt va acabar a Barcelona la construcció del primer motor destinat a l’aviació. Els motors Hispano van néixer en el moment just per donar un impuls definitiu a l’aviació aliada, en aquells moments subjugada a la potència dels Albatros alemanys.

Birkigt va desenvolupar un motor de vuit cilindres en V, que tenia el mateix principi mecànic que el del cotxe de competició, basat en la idea del comandament directe, que, afegit al fet que els blocs del motor eren construïts d’alumini, amb els cilindres roscats al bloc motor, una primícia mundial, feia que la relació pes/potència fos la més baixa de tots els motors; en definitiva, era el millor del món. Una de les proves que va superar va ser estar 50 hores funcionant ininterrompudament, cosa que no van aconseguir superar cap dels seus competidors. Les comandes dels aliats queien com gotes d’aigua del cel, i van provocar no la inundació de la fàbrica, sinó el col·lapse total: era impossible fabricar una quantitat tan ingent de motors.

La solució va ser concedir llicències de fabricació a tots el països que ho van demanar: França, Regne Unit, Estats Units, Itàlia, Japó, Rússia, etc. Es van fabricar en tot el món 49.893 motors. Els èxits del motor

d’aviació feren que les accions de la Hispano pugessin fins al 300 % del seu valor inicial.

Des d’aquell moment, la Hispano Suiza va afegir un nou emblema al ja existent. Era una cigonya, en honor de l’esquadrilla francesa del capità Georges Guyenemer, mort en combat el 1917. Aquesta era la mascota que pintaven al fuselatge quan abatien un avió enemic.

La primera aparició de la cigonya platejada es va produir al Saló de París de l’any 1919, sobre el capó del nou Hispano H6B, un cotxe luxós avantguardista, de sofisticada tècnica, que muntava motors basats en els d’aviació. El vehicle incorporava una primícia mundial, els frens servoassistits. Aviat altres marques com Rolls Royce, Renault o General Motors en van demanar la patent a la Hispano Suiza, perquè era el sistema més eficaç per frenar adequadament les pesants berlines de luxe, que ja aconseguien velocitats més que vertiginoses.

Mentrestant a Barcelona es paralitzava tota la producció per causa d’una vaga salvatge que per poc no ensorra l’empresa.

Quan el Caixer va entrar a treballar a la Hispano, l’any 1920, va coincidir amb les exigències del govern francès sobre els interessos de la fàbrica de París, que cada vegada eren més grans, demanant quantitats de diners que afectaven el capital social de l’empresa. Damià Mateu es va negar a pagar, al·legant que era una empresa espanyola, i conforme al tractat de 1862, cap empresa espanyola pagaria impostos a França i viceversa. L’Estat francès va desestimar aquest argument i va procedir a l’embargament de totes les propietats i fàbriques que tenia a França (en realitat, l’Estat francès, xovinista, no podia suportar que una empresa no francesa fos capdavantera al seu propi país). Damià Mateu, expert negociador, va saber involucrar el Govern espanyol en la disputa, i es provocà així un conflicte entre governs.

Fins i tot enmig de les picabaralles es va reprendre la producció a Bois de Colombes del model H6B, un cotxe, com ja he dit abans, avançat en el temps; estava equipat amb un motor de sis cilindres i 6,6 litres, capaç d’assolir els 150 quilòmetres l’hora. El model va ser creat per competir amb el Rolls Royce, i va ser tot un èxit de mercat.

10. Castillo Moya, Carmen, la Chacha (Almeria-Martos).

Anomenada així, d’una manera familiar i afectuosa, pels seus nebots primer i després de manera definitiva per tothom, va ser qui va cuidar tots els fills del Caixer.

11. Can Cascante: torre d’estiueig de la família de José

Cascante, comerciant i navilier de Barcelona. Estava situada a la confluència dels actuals carrers del Cardenal Tedeschini, Meridiana i Concepción Arenal, concretament al carrer de Vilatrau, 3, ja desaparegut. Per la part de ponent limitava amb la fàbrica de productes químics Algemí Albinyana, després Nevín, i per la part nord amb la masia de Can Clariana. La relació social era intensa amb el banquer Valls, els Mateu de la Hispano, els Quintana, també accionistes de la Hispano, i el bisbe Torras i Bages. És curiós saber que el nom popular de «Matadero de Can Cascante» era degut al fet que, per la proximitat a les vies del tren del nord que anaven en direcció Vic i Puigcerdà, molta gent escollia aquest lloc per suïcidar-se.

Durant la guerra es va posar a la porta un cartell que deia: «La casa ha estado intervenida por el Comité Revolucionario de la Sagrera.» En la construcció de la Meridiana la casa va desaparèixer i en va quedar només una palmera, que presideix la plaça de la palmera. En aquesta casa va servir la cunyada del Caixer, la Chacha.

La vaga mercantil

d’una família benestant de Barcelona. Aquesta casa era al capdamunt del carrer del Pacific, a l’altra banda de les vies del tren (Meridiana).

Però seguim coneixent més coses de la Hispano: cal destacar la victòria del rei Alfons XIII, gran aficionat a l’automobilisme, en la cursa dita «La cuesta de las perdices», en la qual establí una nova marca amb el seu Torpedo H6 de sèrie, i aconseguí una molt bona crítica de la premsa esportiva, no podia ser d’una altra manera: era el rei el qui pilotava.

Paral·lelament, i ara de veritat, la Hispano Suiza continuava batent rècords. Va ser el 1924 que sortí de la fàbrica de París el nou model d’H6C amb 160 CV de potència i que superava els 160 quilòmetres per hora, essent el cotxe més veloç del seu temps. Se’n van dissenyar dues versions, una amb xassís llarg de luxe i una altra de curta per a competició. Aquell mateix any, es van vendre dos automòbils de xassís curt a la Gran Bretanya, l’un al capità Kingston i un altre a Wolf Barmato. Aquest últim va batre vuit rècords mundials el novembre de 1924 a l’autòdrom de Broklans.

Aquell mateix 1924, a Barcelona va començar la fabricació del T-49, una versió reduïda del gran H6 francès, amb una configuració idèntica al model francès, però amb la culata desmuntable.

21 EL CAIXER DE «LA HISPANO» SUÏSSA

Tanmateix, el gener de 1920 els reis d’Espanya van inaugurar una nova Hispano a Guadalajara per garantir el subministrament de motors d’avió, cotxes i ca­mions per a l’exèrcit espanyol. La nova societat s’havia constituït el 1917, amb el nom de «La Hispano Fábrica de Automóviles y Material de Guerra, S. A.». Encara que el president era Mateu, se li va donar un caire més independent per afavorir la bona entesa amb la monarquia, ja que el mateix rei Alfons XIII era accionista de la Hispano Suiza de Barcelona, i per aquest motiu hi havia militars en el consell d’administració de la nova empresa. S’hi van produir uns quants vehicles econòmics, que no incorporaven la bandera suïssa a l’escut, com el model Guadalajara, un utilitari tipus 24 de 8/10 CV. Però sobretot s’hi van construir camions d’ús militar, canons i material divers també militar. Durant aquest període es van produir vehicles cuirassats de combat, que van ser utilitzats, encara que amb poc èxit, a la guerra del Rif. També es va crear una secció independent de fabricació aeronàutica, la Hispano Aircraft, que comptava amb un aeròdrom propi, tot un luxe.

El conflicte pels interessos de la Hispano a França va durar fins a l’any 1922, quan un laude dictat per l’antic president de la Confederació Helvètica, Gustave Ador, va donar la raó a Espanya. Va ser llavors que es va crear la Société Française Hispano Suiza, S.A., on Birkigt ocuparia el càrrec de vicepresident. La matriu espanyola va tenir majoria de capital, però en successives ampliacions el seu marge es va reduir.

Durant aquesta època el Caixer ja feia dos anys que integrava la plantilla de la prestigiosa firma, desenvolupant la seva tasca diària amb total entrega, i acumulant experiència.

La cunyada del Caixer, la Chacha,10 —anomenada així pels seus nebots, però que en realitat es deia Carmen— per ajudar al manteniment econòmic de la família va entrar al servei de Can Cascante,11 casa d’estiueig

La vaga mercantil EL CAIXER DE «LA HISPANO» SUÏSSA

22

Interior de la Hispano Suiza l’any 1915. AFB

El 1925, Carles Ballester va aconseguir la representació dels Hispano a l’Argentina; l’acord preveia, en una primera fase, la importació dels xassissos i la construcció de les carrosseries al país, i més endavant la cons­ trucció completa. Es va crear així la societat Hispano Argentina Fábrica de Automóviles, S. A. Entre els models fabricats figura el T-49, del qual es van construir uns 200 vehicles. També es van fabricar motors dièsel propis, fins a 150 CV, però que no tenien res a veure amb els fabricats a Barcelona.

Des del 1926 i fins al 1929, també es va fabricar el reeixit H6B sota llicència a l’antiga Txecoslovàquia, per part de la marca Škoda, primerament acoblant els components rebuts des de França, i posteriorment fa-

bricant i acoblant totalment. La seva denominació va ser Škoda-Hispano Suiza 25/100 Ps. Fent una petita reflexió sobre tot el que s’ha explicat fins ara, he arribat a la conclusió que el que ara fan les multinacionals ja ho feia la Hispano l’any 1929, una empresa de Barcelona, més ben dit, d’entre Sant Andreu i la Sagrera.

El 1928 es va llançar a França un nou model, el 56 de 46 CV i sis cilindres, construïts amb acer nitrurat, que com els anteriors va confirmar la supremacia i la supe­ rior qualitat de la marca, en tecnologia, disseny i ele­ gància.

Amb el pas del temps va continuar acumulant victòries, i els desafiaments eren una constant. El més des-

Pati de la Hispano Suiza, any 1929, ple de camions cisterna contra incendis, model 30-40. L’edifici de la dreta són les oficines centrals, i els pisos que hi ha a l’esquerra eren l’habitatge del director Lassaletta. Al fons s’hi veu el turó de la Rovira i el parc del Guinardó. Les xemeneies de l’esquerra són de la fàbrica de productes químics Algemí-Albinyana.

La vaga mercantil

Barcelona l’Exposició Internacional. La Hispano Suiza hi tenia un estand, que estava situat a l’avinguda del Mirador, davant del Palau Nacional de Montjuïc.

Testimoni de l’èxit i la fama aconseguida a tot Europa era la seva cartera de clients, en la qual destacaven pel seu prestigi en tots els àmbits les personalitats següents, entre d’altres: el rei Alfons XIII, el rei Gustau V de Suècia, Carles II de Romania, Abbas II Hilmi d’Egipte, el rei de l’Afganistan, el príncep Lluís II de Mònaco, el príncep consort de la Gran Bretanya, el xa de Pèrsia, el príncep Dimitri de Rússia, Lord Mountbatten. D’altra banda, la burgesia i l’elit mundial: Rotschild, André Citroën, Edsel Ford, René Lacoste, Cartier, Bacardí, Cointreau, Tissot, Bulova, Albert Einstein, Pablo Picasso, etc.

Va ser tant el seu renom, que fins i tot es va escriure una novel·la titulada a França L’homme à l’Hispano, escrita el 1926, però portada al cinema l’any 1933.

La Hispano Suiza Francesa, va presentar al Saló de París de 1931 el J12, un cotxe de característiques inaudites per a aquella època, amb un motor molt elàstic, silenciós i veloç. Tenia 12 cilindres i cubicava 9,3 litres, amb 220 CV, superava els 170 quilòmetres l’hora i pas-

23 EL CAIXER DE «LA HISPANO» SUÏSSA

tacat, però, va ser el que es va celebrar als Estats Units d’Amèrica, on Charles Weyman, pilotant el seu Hispano H6C, va vèncer un Stutz americà. La cosa va anar de la manera següent: El propietari de la marca d’automòbils Stutz, davant el domini i el prestigi dels Hispano, va afirmar que cap automòbil europeu era superior als americans, i que desafiava a qui volgués a fer una carrera de 24 hores al circuit d’Indianàpolis. Weyman es va sentir al·ludit i va recollir el guant. Va embarcar el seu Hispano, amb els recanvis adients i el seu equip, i va partir per fer palès que l’Hispano era el millor. Començada la carrera, a la primera volta ja li va agafar un avantatge de set segons, i així va continuar volta a volta. El pilot de l’Stutz va pressionar el pedal de l’accelerador per tal de recuperar el temps perdut, cosa que no va aconseguir, i al cap de sis hores va trencar una vàlvula, i va haver de fer una parada d’una hora per reparar-la. Cap a la matinada, l’Hispano li portava una diferència de 600 quilòmetres. L’Stutz, en un intent desesperat, va forçar la màquina, i va ser llavors que va trencar una biela i va haver de retirar-se. Però Weyman, tot un cavaller, encara que jo penso que ho va fer per humiliar atesa la prepotència de l’amo dels Stutz, va acceptar que un altre Stutz del mateix model continués la carrera. El final va ser nefast per als interessos del Stutz, perquè al cap d’unes hores també va haver de retirar-se. L’Hispano va continuar la seva marxa triomfal fins a completar les 24 hores estipulades sense cap problema; això sí, fent els corresponents canvis d’oli i càrrega de benzina. Això passava el setembre de 1928.

El 1929 va ser per a alguns un any maleït, amb el crac borsari produït a les Amèriques; però per a altres, la Hispano, un altre any de glòria. Es complia el 25è aniversari de la fundació de l’empresa, amb l’entrada en producció de l’H6C bis versió millorada i del T-60.

En el camp de l’aviació, cal destacar el vol del Jesús del Gran Poder, que era un avió Breguet impulsat per un motor HS de 600 CV, que va travessar l’oceà Atlàntic des de Sevilla fins a Bahia (Brasil). Poc després un altre aeroplà també equipat amb un motor HS va realitzar un vol històric, en recórrer sense escales el trajecte entre París i Nova York; va ser la gesta més gran de l’època. Coincidint amb l’aniversari, se celebrà a

La vaga mercantil EL CAIXER DE «LA HISPANO» SUÏSSA

24

sava de 0 a 100 km/h en 12 segons. Era com la Fiera Corrupia.

La història de la firma, que fins aquell moment havia estat farcida d’èxits, va fer un tomb en proclamar-se la República el 14 d’abril de 1931. El que fins aleshores havia estat el seu principal valedor, el rei, havia fugit, i l’empresa en certa manera va quedar òrfena. El nou govern, i amb tota la lògica republicana, va obligar que a l’escut es canviés la bandera monàrquica per la republicana, cosa que es va fer en tots els vehicles fabricats a Barcelona. El canvi de tarannà dels nous dirigents no lligava gaire amb les idees, més aviat monàrquiques, dels propietaris de la Hispano, fet que es va traduir en un descens de les vendes a Espanya, perquè qui comprava un turisme Hispano era associat ipso facto amb la monarquia.

L’any 1932 és quan es produí el nomenament del Caixer com a tal, o sigui que era un caixer republicà, que feia la seva feina tan bé com sabia. I en certa manera va ser quan els seus mals de cap començaren.

L’any 1932 va sortir a la venda per primera vegada un model no dissenyat per Birkigt, el T60 R. Aquest es caracteritzava per portar l’arbre de lleves lateral i vàlvules a la culata i per ser accionades per empenyedors i balancins. D’altra banda, va ser el primer Hispano amb el volant a l’esquerra, suposo que per no desentonar amb els nous temps. Aquest model va ser substituït el 1934 pel T60 RL, que tenia un disseny més antiquat.

El 7 de desembre de 1935, víctima d’una ràpida malaltia, moria Damià Mateu i Bisa, fundador de la Hispano Suiza, i passà a ocupar el seu lloc el seu fill, Miquel Mateu i Pla. És evident que no he citat tots els models que fins aquell moment s’havien fabricat (només pretenia fer entendre de quina empresa es tractava aquella en què treballava el Caixer).

Situats de nou en el context on havíem quedat, tornem a la realitat diària dels esdeveniments de la vaga mercantil.

Aquesta, la vaga, transcorria normalment sense cap tipus de coacció: el qui va voler treballar ho va fer, i el

És l’hora de plegar; treballadors de la Hispano dirigint-se cap a la porta principal, que donava al carrer de la Sagrera. AMDSA

qui no, doncs no, i tot això a l’empara de les disposi­ cions vigents, com ja he dit abans.

Però no a tot arreu era així: les cròniques dels diaris deien que als sis dies de vaga, les coaccions i actes de sabotatge havien disminuït, però que al carrer Pelai es van produir diverses càrregues en contra dels manifestants i vaguistes, i va ser detingut un periodista alemany de nom Fritz Martín, que estava impressionant una pel·lícula dels incidents.

En aquella època, encara que no ho sembli, hi havia censura en els mitjans de comunicació. Els diaris ha­ vien de posar a peu de pàgina una nota, conforme havia passat la censura, que deia: «Este número ha sido sometido a la previa censura gubernativa.» Que ningú no s’enganyi, a la República també hi havia censura, és un gen arrelat en la idiosincràsia hispana.

I també hi va haver, no podia ser d’altra manera, els que van fer les dues coses, anar a treballar i fer vaga, d’una manera alternada. Van destacar per les seves habilitats en Rodón12 i en Baldrich.13 Aquests trucaven per telèfon a l’oficina dient que un cotxe havia anat de 12. Rodón Puigdolles: sindicalista de la CNT i treballador de la Hispano; en acabar la guerra no es va reincorporar a la feina.

13. Baldrich Villes, Juan: sindicalista de la CNT, membre del Comitè de Confiscació i treballador de la Hispano; en acabar la guerra no es va reincorporar a la feina.

14. Gallart Folch, José (1895-1975). Casat amb Elisa Rubió Balaguer. Es va titular en enginyeria el 1920. Va entrar a treballar a la Hispano Suiza a proposta de Damià Mateu, amb la finalitat de formar-se per ocupar la direcció tècnica. El 1921 es va traslladar a Guadalajara i va ocupar el lloc de director tècnic. El 1930 era accionista de la societat i va entrar a formar part del Consell d’Administració. A l’esclat de la guerra era el conseller delegat de la Hispano Suiza, va marxar de Barcelona el dia 26 de juliol sense aparèixer per la fàbrica fins al dia 27 de gener de 1939, a l’entrada dels feixistes a Barcelona. És autor del llibre Mis memorias.

prés al·legant el mateix, això dels pistolers, i assabentat el senyor Lassaletta,15 que era l’administrador-gerent, va ser convidat a fer una denúncia a la policia (en aquells temps guàrdia d’assalt). Després de la insistència del gerent, el presentat a treballar va cedir i es van dirigir tots dos (no diré que agafats de la mà però quasi, per la resistència que hi oposava el presentat) a la comissaria de policia del Districte Nord, Secció 8a, que era al carrer de la Sagrera, número 132, primer pis, davant mateix de la fàbrica. En fer la denúncia, va ratificar el que havia dit, afegint, però, que només els coneixia de vista, i no en sabia els noms (d’això jo en dic tenir vista!). ***

15. Lassaletta Cánovas, Manuel: gerent-administrador de la Hispano Suiza. Casat amb Anna Delclòs Jordà, va tenir deu fills, i a l’esclat de la guerra vivia en un pis dins de la fàbrica.

Ell no va marxar o escapar, com es vulgui dir, i va ser assassinat el dia 10 d’agost de 1936, a la plaça de les Glòries Catalanes, aleshores un descampat, per un escamot de pistolers anarquistes de la FAI. Un cop acabada la guera, la seva vídua va rebre una pensió de 13.800 pessetes anuals, i els seus fills, Jaun M. i Luis Gonzaga, van treballar a la Fàbrica. Durant el temps que va des de la seva mort fins al 1939, la seva família va rebre l’ajuda d’un cunyat de Gallart, dit Antonio. El Caixer no fa cap comentari, per tant, jo suposo que van marxar.

La vaga mercantil

L’establiment Paños Ramos, al carrer Pelai, custodiat per les forces d’assalt durant la vaga mercantil del juny de 1936. AFB

25 EL CAIXER DE «LA HISPANO» SUÏSSA

matinada a casa seva amb cinc individus que, pistola en mà, els feien notar les greus conseqüències per a ells si anaven a treballar, fent d’aquesta manera traïció als companys i al sindicat. Però l’endemà, els amenaçats trucaven per telèfon a la fàbrica per avisar que anés un cotxe a recollir-los a un lloc discret, «per no ser vistos!». Intueixo que tot plegat era una falòrnia per quedar bé amb la casa, fent veure així que, malgrat les amenaces, ells anaven a treballar i, a la vegada, esquivant ser vistos amagats dins del cotxe.

Quan el conseller delegat de la Hispano, el senyor Gallart,14 se’n va assabentar ho va prohibir, perquè no fos dit que l’empresa coaccionava, i va afegir: «El que vulgui treballar que vingui pels seus mitjans, i si no, doncs que no vingui.»

«El criteri del delegat» era d’allò més pragmàtic. Pot ser que, d’una banda, l’interès de l’empresa fos, evidentment, que anessin a treballar. Però també hi havia el perill que s’originés una altra vaga, o protestes, i per què no, denúncies en contra de la suposada coacció.

Vaga sobre vaga, millor que no!

En tot cas, les pressions perquè els mercantils anessin a treballar havien de ser més subtils, sense que es notés la intenció. Potser amb una compensació econòmica? Per què? Ja sabem allò de... tothom té un preu!

Doncs bé, aquests de doble cara, que eren bastants, anaven mig dia a treballar i l’altre mig a defensar la «plataforma reivindicativa», o sigui, una espelma a Déu i una altra al dimoni, per si de cas!, o també com diu el refrany, «nedar i guardar la roba».

Un d’aquests, que va anar a treballar dos dies des-

La vaga mercantil

Grup de vaguistes mercantils, davant la seu del CADCI, a la rambla de Santa Mònica. AFB

EL CAIXER DE «LA HISPANO» SUÏSSA

26

16. Les Tres Maries: són tres estels bessons que formen la Constel·lació d’Orió, l’anomenat cinturó d’Orió. Aquesta forma un quadrilàter amb les Tres Maries al centre, i es creu que la posició de les tres principals piràmides d’Egipte hi està relacionada. Els seus noms són: Mintaka, Anilan i Alnitaka.

17. Peter Paul Rubens (1577-1640). És el pintor barroc més popular de l’escola flamenca; va arribar a pintar més de 3.000 quadres. Dominava diverses llengües, va ser un gran humanista i un bon polític. Signava PPR, i va pintar un quadre sobre les Tres Gràcies (1636-1639), en el qual les representa d’una manera exuberant, tal com eren les seves models. Ac­ tualment és al Museu del Prado.

18. Germain Pilon (1537-1590). Escultor francès, expert en marbre, bronze, fusta i terracota. Va ser l’escultor preferit de la reina Caterina de Mèdici, i és l’autor d’una escultura platejada que representa les Tres Gràcies.

19. Les Tres Gràcies: Aglaia, que representa la intel· ligència i és la més bella i jove de totes; Eufròsine, simbolitza el plaer i l’alegria, i finalment Talia, musa de la comèdia i la poesia, representada per una màscara amb una corona d’heura.

20. Philippe de Champaigne (1602-1674). Pintor francès clàssic d’origen brabantí. És l’autor del retrat del cardenal Richelieu, anomenat triple perquè s’hi veu el rostre del carde-

nal, per la dreta, de front i per l’esquerra. És a la National Gallery de Londres.

21. Segons un romanç anònim titulat Romance de Rosalinda, les tres filles són: Elena, Isabel i Rosalinda.

La vaga mercantil

Una hora més tard, va anar a veure’l en tal altre disculpant-se de no anar a l’oficina fins al divendres següent, perquè essent de dretes, tots es fixarien en ell, i com podia comprendre era una imprudència. Sobretot quan no hi aniria en tal, que hi estava més obligat, per ser l’encarregat dels setmanals, però que com sempre ell estava del costat de la «Casa». Com a l’anterior, després de dir-li que estava entès, el va acompanyar a la porta amb un altre somriure (el segon).

L’endemà, es va presentar en tal altre, per testimo­ niar-li la seva adhesió més completa a la «Casa», i que hi anava a posar-se a les seves ordres incondicionalment, per tot el que necessités, i que, per tant, no n’havia de dubtar gens de la seva fidelitat. Ara bé, com que en tal li havia dit que no aniria a treballar fins divendres, i ell no volia que l’altre pensés que li volia segar l’herba de sota els peus, ell no aniria a l’oficina fins que l’altre hi anés. Perquè tots li tenien enveja per les mol-

27 EL CAIXER DE «LA HISPANO» SUÏSSA

Així com hi ha una constel·lació que coneixem amb el nom familiar de «les Tres Maries»,16 i dels pinzells de Rubens17 i de l’escarpa de Pilon18 en van sortir «les Tres Gràcies»,19 i Champaigne20 va tenir l’acudit de multiplicar per tres en el seu quadre el duc de Richelieu, i de

rumors se sap que van ser tres les filles de la senyora Elena...21 així diuen que van ser tres els somriures que va fer ell als tres visitants següents.

La vigília, o sigui, el dissabte anterior a la tarda, va anar al seu domicili en tal a dir-li que ell estava de part de la «Casa», però com que havia avançat expressament tot el que era possible els setmanals (llistes, bosses, etc.), que no aniria per l’oficina fins al divendres següent, per posar les hores i acabar-ho tot, i d’aquesta manera, no ser mal vist pels companys durant els primers dies, que són els més delicats.

—Entesos! —va exclamar el Caixer.

A la vegada, el va advertir dient-li que aquesta actitud era poc noble, ja que no satisfeia ni la «Casa» ni els companys. Tot i això, el visitant va insistir a fer-ho d’aquesta manera, perquè no era partidari de la vaga, però havia de ser prudent.

—Vostè mateix amb el seu criteri —li va dir, acomiadant-lo amb un somriure (el primer).

La vaga mercantil

Vaguistes a la Rambla, cruïlla amb Portaferrissa, increpats per un guàrdia d’assalt. AFB

EL CAIXER DE «LA HISPANO» SUÏSSA

28

Autocar Hispano Suiza tipus 40-50, a l’interior de la fàbrica de la Sagrera, per la part de l’entrada principal, que donava a la carretera de Ribes, l’any 1929. AMDSA

Cal fer un esforç d’imaginació per entendre com una persona pot avui pensar, fer i actuar d’una manera, i l’endemà al matí, pensar, fer i actuar de manera totalment oposada, sense que es noti la més mínima vergonya. Intueixo que les persones de vegades no tenim els principis ètics i morals del tot assimilats, però és cert que la carn és feble, i davant de les amenaces, no tothom té la valentia d’aguantar.

Els dies passaven, i molts Rambla amunt i Rambla avall. Un d’ells era un tal Pedrol,22 que capitanejava un grup de vaguistes i aprofitava el temps per festejar (tot i que estava casat, i amb dos fills, un noi i una noia) una de les germanes Blas,23 la petita, que tenia 15 anys, i que eren mecanògrafes de la fàbrica. Abans de la República l’actitud del Pedrol hauria estat criticada fins i tot pels seus companys, però en aquells temps 22. Pedrol: sindicalista treballador de la Hispano, fill d’un encarregat de muntatge i de mare aragonesa. Va ser nomenat pel Comitè de Confiscació director d’oficines i secretari de Vallejo. El seu sogre va ser assassinat pels sindicalistes. En acabar la guerra no es va reincorporar a la feina i va fugir a França.

23. Blas: dues germanes mecanògrafes de la Hispano, que en acabar la guerra no es van reincorporar a la feina.

La vaga mercantil

Any 1929. Preparació del motor Hispano Suiza tipus 600 CV a la fàbrica de la Sagrera per tal de fer un vol transatlàntic.

Les dues persones de l’esquerra són els pilots, I. Giménez i F. Iglésias, observant juntament amb tres tècnics muntadors i verificadors les peces abans de l’acoblament final. AMDSA

29 EL CAIXER DE «LA HISPANO» SUÏSSA

tes coses que sabia —Ehem!—, va fer el Caixer, i que ell no era envejós.

—Ehem ehem! —repetí de nou el Caixer, escurant-se la gola—. D’altra banda —li va dir—, entre la seva dona i els companys el coaccionaven de tal manera que tenia molta por!, però molta! —Va acabar el seu discurs posant-se la mà al pit, dient-li: —Estic amb la «Casa», de tot cor.

El Caixer també li va respondre: —Entesos! Però no trobo a mà ocupació adequada per als teus més íntims pensaments, ni de quina manera podria fer servir la teva entranya cardíaca, per tant, no et preocupis i obra com creguis que has d’obrar.

I, donant-li uns copets a l’espatlla amb una insinuant pressió, el va acompanyar fins a la porta, fent un altre somriure que no va passar de ganyota (el tercer i últim).

Van ser molts, més decidits, els que sí que van anar al vespre a casa del Caixer, que des de l’any 1930 vivia a la rambla de Sant Andreu, o passeig de Fabra i Puig, número 32, a una setena part del camí entre el carrer d’Irlanda i el carrer de les Monges començant per aquest últim, per fer els treballs de setmanals per a la resta de treballadors, mecànics i d’altres rams que no feien vaga. Ah!, i sempre de manera voluntària, o sigui, per quedar bé amb l’empresa.

La vaga mercantil

republicans, es va fer un salt endavant de molts anys, i ho dic d’una manera positiva, en el sentit de modernització.

Aquesta vaga produïa al Caixer un estat de perplexitat total: ell abans d’anar a Barcelona tenia un concepte format de com era Catalunya i la seva gent; comença dient:

EL CAIXER DE «LA HISPANO» SUÏSSA

30

Oh, Catalunya, filla de Fenícia i Cartago, els grans pobles comercials de l’antiguitat. Tu com ells vas envair els mars amb les teves naus pacífiques i vas saber conquerir llunyanes ciutats i valuosos mercats, de la guia de Jaume I el Conqueridor. Sota el numen de Mercuri, paladí de la civilització, i per l’esforç dels teus fills, et vas fer respectar, mar enllà i de les fronteres. A la teva terra no cria la ganduleria, la negligència ni la indiferència són ofegades pel teu dinamisme pràctic i generós i quan aquestes virtuts les apliques a altres activitats de la vida humana, surten pintors com Fortuny i músics com Clavé, polítics com Prim, valents com Roger de Flor, de nom autèntic Rutger Von Blum, d’origen italogermànic però a les ordres de Catalunya i súbdit seu. Metges com el doctor Robert, inventors com Monturiol, amants de la saviesa com Balmes, místics com Ramon Llull, grans humils com Gaudí..., què més? La caritat està arrelada a la teva terra i tan estesa i magnífica és que

bé es podria titular «Principat dels enginys i aixopluc dels pobres».

Així era el concepte que tenia de Catalunya. L’ambient emotiu d’aquests pensaments filosòfics del Caixer contrastava amb la crua realitat de la vaga i de les seves conseqüències. Aquestes reflexions eren fetes per una persona amb una certa cultura. Per molts ciutadans, el Caixer, un d’ells, que vingut de fora no li dolia reconèixer que Catalunya era en certa manera la «Joia de la Corona» —bé, en aquest cas de la República.

La demanda mercantil sobrepassava de bon tros les possibilitats de la Generalitat (exactament igual que ara) i les autoritats van fer una declaració de neutralitat, advertint que protegirien el dret al treball.

El Front Únic Patronal, que era una agrupació de diferents patronals, s’enfrontava en la taula de negociacions a la part obrera, representada pel CADCI,24 Centre Autonomista de Dependents del Comerç i la Indústria, fundat l’any 1903, que era un pseudosindicat ubicat a la rambla de Santa Mònica, número 10. El seu objectiu principal, almenys en aquella època, era la formació de tècnics mercantils.

La patronal mantenia el sou del laude de 1933, i arribava en algun cas a la reducció d’aquest. Els tres punts discordants eren: l’escala de sous, la reglamentació d’acomiadaments i l’horari de treball. *** Una tarda van ser citades les parts en conflicte per la Conselleria de Treball, per mirar de solucionar les divergències i d’arribar a un acord. Van ser rebuts pel senyor Tauler, secretari. Els periodistes allà presents van

Original autobús de dos pisos Hispano Suiza, avançat en el temps als actuals routiers. Això és l’any 1935; és com dir que tot ja està inventat. AMDSA

24. Es va fundar el 1903 al cafè Els Quatre Gats; estava ubicat a la rambla de Santa Mònica, número 10. El 1912 publicà la revista Acció. En principi va tenir un caire anarquista, però després passà a l’òrbita de la UGT. Tenia cinc seccions: Organització i Treball, Educació i Instrucció, Esport i Excursionisme, Socors Mutus i Propaganda Autonomista.

Un dels personatges importants dins del CADCI va ser Jordi Arquer, que va tenir un paper destacat en la vaga mercantil.

*** Avui dia, el món laboral té algunes diferències respecte a l’any 1936. Una vaga general, abans, era igual que ara, tothom fa vaga i punt: no treballa ningú, excepte els mínims imprescindibles perquè el món continuï girant. Si la vaga és per gremis, tant abans con ara, fa vaga aquell gremi i només aquell. La diferència és a les empreses que tenen dins la seva plantilla diferents tipus o bases laborals. En el cas que ens pertoca, la Hispano Suiza, dins la seva plantilla el ventall era divers: mecànics, fusters, electricistes, pintors, vidriers, tapissers, etc. Cadascun amb el seus corresponents sindicats i aquests amb el seu criteri i interès. Els únics que estaven inscrits en el ram mercantil eren els oficinistes, i què hi havia en el cas d’aquests? Dos sindi-

La vaga mercantil

com els pistolers que intimidaven Rodón i Baldrich).

El fill gran, l’Aurelià, els va obrir la porta i els va deixar passar, però en tancar-la, s’hi va repenjar, com aquell que barra el pas de sortida. Reconec que va ser una acció un xic arriscada per part seva, ja que no va passar desapercebuda pels visitants, i més, no sabent ningú de casa amb quin ànim hi anaven. Van acusar el Caixer de coaccions als treballadors perquè anessin a treballar, i li van pregar, de bon grat, que no els coaccionés. Els va contestar, això sí, una mica nerviós, que ell només aconsellava als seus fills i a qui l’hi demanés. Va ser llavors que li van aclarir que alguns dels que havien anat a treballar havien dit que el Caixer els havia pressionat (en realitat no era el Caixer, sinó el senyor Gallart (vegeu el capítol 16, «Consummatum est»). Per a aquests que van denunciar les pressions, era més fàcil acusar el Caixer que al conseller delegat, era més assequible. El Caixer no sap si van quedar convençuts, però aquí es va acabar la conversa.

—Passi-ho bé, bon dia —els va dir el Caixer, alhora que el seu fill els acompanyava fins la porta, amb la mirada desafiant d’un d’ells.

Després d’uns dies d’estira-i-arronsa, de broma o comèdia, i entre cops de telèfon, el conflicte es va solu­cionar el dia 26, al cap de nou de vaga, amb un augment de sou dels mercantils del 7 %.

31 EL CAIXER DE «LA HISPANO» SUÏSSA

fer una sèrie de preguntes als representants dels patrons, aquests van contestar-ne una, en el convenciment que s’arribaria a l’acord, després d’una setmana de vaga. El representant de la part obrera, el senyor Gutiérrez, va acudir també amb el mateix ànim de sempre, el d’arribar a un acord. La patronal deia que en el laude denunciat i motiu de la vaga, la dependència gaudia del millor règim de treball d’Espanya, que eren els sous més alts de tot el país, era una retribució que no cobraven els professors universitaris, els homes de professions liberals, els periodistes, els fun­ cionaris de primera categoria, i que era fins i tot superior als beneficis dels petits patrons.

D’altra banda, en matèria d’acomiadaments, la indemnització de 12 mesos, i en alguns casos 18 mesos, les vacances retribuïdes de 15 dies per als dependents i de 20 per als viatjants, i cobrar el salari íntegre en cas de malaltia, feia que Barcelona tingués el règim més avançat d’Europa. El projecte impugnava la Llei de jurats mixtos, per classificar com a mercantils activitats i matèries d’altres jurats, com xofers, ajudants de xofer, reparadors, operaris de laboratori, etc. El projecte intentava encaminar especialitats que no tenen res a veure amb el comerç, com estudis de doblatge de pel· lícules, personal de les corporacions oficials, personal de col·legis i escales d’empleats de les agències executives, cobradors d’arbitris, laboratoris de pel·lícules, ascensoristes i telefonistes.

El projecte incloïa les activitats més heterogènies: agents reporters d’informes comercials, despatxos de fàbriques, magatzems, comerços al major, establiments de queviures, agències de duanes, consignataris, gestors administratius, ordinaris, pastisseries i xarcuteries.

Es volia regular el treball de Barcelona, Sabadell, Terrassa, Manresa, Mataró, Igualada, sense matisar si s’havia d’adaptar a la idiosincràsia pròpia de cada ciutat, als seus problemes i les seves necessitats.

D’altra banda, les bases de la dependència volien la setmana de 40 hores, i jornada intensiva de sis hores a l’estiu. De veritat era difícil i complicat arribar a un acord satisfactori per a tots.

Un dia es van presentar a casa del Caixer tres persones del CADCI. Aquests eren de carn i ossos (no

La vaga mercantil

cats, l’ACC25 i el CADCI, d’una manera majoritària.

Però si els mercantils o oficinistes feien vaga, qui pagava els setmanals de la resta de treballadors que no feien vaga i que tenien tot el dret de cobrar? Avui dia, aquest cas pràcticament no es dóna perquè les empreses multisectorials tenen conveni propi, i tothom fa vaga a la vegada si pertoca. Tornant a la Hispano, és evident que el qui pagava era el Caixer, però si pagava, és que no feia vaga, i si no feia vaga és que era un «esquirol».

A veure: s’han de pagar els setmanals als treballadors que han treballat? O s’ha de fer vaga? «That is the question», com deia Hamlet, i el Caixer més endavant en va pagar les conseqüències.

Van passar uns dies, i aparentment tot funcionava

EL CAIXER DE «LA HISPANO» SUÏSSA

32

25. ACC: Associació de Comptables de Catalunya, sindicat de tendència lliberal-conservadora.

dins la fàbrica sense cap problema, cadascú dedicat a la seva feina. Res feia pensar que havien quedat «ferides obertes» a causa de la vaga recentment acabada.

Pot ser que en condicions normals, aquí s’hauria acabat la història i les ferides haurien cicatritzat soles. Però els esdeveniments es varen conjugar perquè no fos així, i tot es va complicar en gran manera. Res va ser favorable al Caixer.

El carrers de Barcelona es van sumir en pèlags profunds de maldat i baixesa inhumana. Els temes polítics i socials es van anar carregant d’una atmosfera confusa i preocupant, es barrejava el bé amb el mal, el guàrdia amb el lladre, la justícia i la delinqüència, d’una manera esbojarrada, i tot va començar de manera tràgica, quan per la costa africana va sonar el «Toque de Generala».