L'escola Pia de Sant Antoni

L’Escola Pia de Sant Antoni: dos-cents anys al barri i a Barcelona

P AL FU TU R to ni : M IR AN T CA An nt Sa de a Pi Es co la

9 788498 508437

L’Escola Pia de Sant Antoni: dos-cents anys al barri i a Barcelona

L’Escola Pia de Sant Antoni. Dos-cents anys al barri i a Barcelona presenta la mirada de sis historiadors que ens acosten a la memòria d’una escola que, durant dos segles, ha educat moltes generacions de barcelonins de tota condició social.

Més enllà de voler fer un recorregut al passat d’aquesta institució, es presenta una anàlisi d’alguns aspectes que han destacat perquè en aquests hi ha hagut una intensa interacció amb la ciutat i el país. Són moments que permeten endinsar-se en el passat a fi de construir l’escola, Barcelona i Catalunya, el futur comú.

L’Escola Pia de Sant Antoni: dos-cents anys al barri i a Barcelona

L’Escola Pia de Sant Antoni: dos-cents anys al barri i a Barcelona

Edita Ajuntament de Barcelona Escola Pia de Catalunya Director d’Imatge i Serveis Editorials José Pérez Freijo Cap editorial Oriol Guiu Coordinació editorial Meritxell Téllez Producció Maribel Baños Distribució M. Àngels Alonso Coordinació dels textos Enric Canet Capeta Ignasi Fernández Terricabras Amb el suport des de l’Escola Pia Àngels Doñate Carme Guàrdia Correcció lingüística Francesc Soto Disseny Isabel Solé López-Pinto Matthew Berry www.alan-bates.com Retoc fotogràfic Xavi Parejo Edició i producció Direcció d’Imatge i Serveis Editorials Passeig de la Zona Franca, 66 08038 Barcelona tel. 934 023 131 www.bcn.cat/barcelonallibres Barcelona, Gener de 2016 © de l’edició: Ajuntament de Barcelona © dels textos i les imatges: els autors esmentats ISBN 978-84-9850-843-7 D.L.B. 29841-2015 Imprès en paper ecològic

A totes les persones que, des de l’Escola Pia de Sant Antoni, han construït Barcelona i Catalunya.

A totes les persones de la ciutat que han construït l’Escola Pia de Catalunya.

Continguts Pròleg Joan Subirats — 08 — Presentació Enric Canet Capeta Ignasi Fernández Terricabras — 12 — Capítol 1 L’Escola Pia de Sant Antoni: dos-cents anys fent ciutat i país Ignasi Fernández Terricabras — 16 — Capítol 2 Ciutadans: industrials, menestrals i obrers. De l’Escola Pia de Sant Antoni als carrers de Barcelona Jordi Roca Vernet — 74 — Capítol 3 Els primers cent anys de l’Escola Pia de Sant Antoni de Barcelona: innovacions pedagògiques Joan Florensa Parés — 112 —

Capítol 4 El col·legi de Sant Antoni i els fets de la Setmana Tràgica de Barcelona Gemma Rubí — 150 — Capítol 5 L’aparició del bàsquet a l’Escola Pia de Sant Antoni. Esport, formació i regeneració (1921-1924) Lluís Puyalto — 184 — Capítol 6 La Residència Universitària de Sant Antoni i el Primer Congrés de Cultura Catalana (1964) Josep Lluís Martín i Berbois — 210 — Bibliografia — 232 —

Pròleg En el meu cas, parlar dels «escolapis» és parlar de la meva infantesa i adolescència en una Barcelona que bullia i es transformava de manera vertiginosa. Vaig néixer el maig de l’any 1951 al carrer de l’Hospital, 119, en una lleteria que hi havia en una raconada, entre els antics carrers de la Cadena i el de Sant Jeroni. Avui és justament aquest espai el que és ocupat per la nova rambla del Raval i, per tant, la que fou casa meva ha deixat d’existir i ha deixat pas a aquest immens espai de proporcions desconegudes en el barri del Raval. La meva mare em recordava sempre que, per la seva condició Celebrem dos-cents anys de l’Escola Pia de Sant Antoni. No és cap nimietat. Es tracta de l’aniversari de l’escola més antiga de Barcelona. Un centre educatiu que de manera ininterrompuda ha propiciat i afavorit la formació de molts barcelonins de tota condició al llarg de dos segles. I, per mi, no és una celebració històrica més d’una entitat de la meva ciutat. L’Escola Pia de Sant Antoni va ser la meva escola al llarg de més de dotze anys. Poder contribuir, doncs, a aquest 200è aniversari amb aquest petit escrit en forma de pròleg és per a mi tot un orgull i una oportunitat per poder recuperar records, idees i sensacions a l’entorn d’una part de la meva trajectòria vital que considero molt rellevant.

No és un aniversari qualsevol. Com dèiem, es tracta de la institució educativa de la ciutat amb més llarga trajectòria. I com bé es pot comprovar en molts dels escrits d’aquest volum, redactats per especialistes i experts en història contemporània i de la ciutat, i en temes educatius i esportius, és una història carregada de disrupcions, entrebancs i emocions. Podríem dir, sense exagerar, que parlar de la història dels escolapis de Sant Antoni Abad és parlar també de la Barcelona dels darrers dos-cents anys.

d’embarassada, els piquets que anaven fent tancar botigues per la vaga de tramvies del març del 51 la van ajudar a abaixar la persiana. Recordo perfectament com el Raval, el Xino d’aleshores, es va omplir de gom a gom al llarg dels meus primers anys, quan arribaven milers de persones de tot Espanya buscant feina i futur. Els meus companys de classe van anar expressant aquesta pluralitat i heterogeneïtat.

I, així, a l’escola s’anaven barrejant els nois del carrer del Comte d’Urgell amb els del carrer de la Riereta, els del carrer de les Carretes o el de la Reina Amàlia amb els del final de l’Eixample dels carrers del Parlament o el del Marquès de Campo Sagrado. L’Escola mantenia així un dels seus trets característics des del seu origen fins ara: la voluntat de facilitar l’accés a l’educació a tota mena de famílies, acceptant la diversitat i pluralitat social que la mateixa posició del centre ja implicava. Ha estat –i és– una escola gran.

Molt plena de nens i de joves (aleshores no hi havia encara ni nenes ni noies). Una escola on ja havien anat els meus germans (jo sóc el més petit de tres germans), i una escola on passaven moltes coses.

Com bé expressa el llibre que presento, l’escola era un univers de referències creuades. Una expressió fefaent de la diversitat

—8—

Escolta Sant Antoni Abad, que va ser per a mi un espai privilegiat de formació i aprenentatge cívic i social des dels deu o onze anys fins als divuit. Un agrupament dirigit per gent, a la meva època, com Lluís Armet, Josep Ricou o Salvador Juncà. Per a mi va ser aquest agrupament i l’experiència de l’escoltisme, en les seves diverses etapes, una oportunitat única per entendre el que era el meu país i els valors i les actituds que m’han seguit acompanyant al llarg del temps.

Parlem, doncs, d’una escola, però també d’un univers d’espais i moments educatius i formatius de caire molt diferent i complementari. La mateixa escola, on recordo amb gratitud Classe de pàrvuls l’any 1904. En aquella dècada fou especialment important

moltes classes de professors que em van marcar llargament

la tasca de renovació del parvulari, que millorà els mètodes d’aprenentatge

(com les classes de filosofia d’Octavi Fullat), i on també es

de la lectura, hi introduí materials docents en català i utilitzà cançons i jocs.

vivien les contradiccions d’una època autoritària i grisa,

Colegio de las Escuelas Pías de San Antón, Imprenta Elzeviriana, Barcelona,

on molta gent maldava per obrir portes i finestres a noves

1904. ©AHCB

realitats.

del barri –o barris– on estava situada. El Raval, Sant Antoni,

En efecte, no tot són bons records, con no podria ser d’altra

el Poble-sec, eren els espais d’influència i de referència.

manera, però predomina en mi la sensació del fet que vaig poder aprofitar més aquell univers d’oportunitats que l’espai

Però aquesta pluralitat social s’expressava també amb una

Escola em donava i que complementava amb coherència

pluralitat d’activitats i inquietuds. A l’escola no només es feien

els valors i les virtuts que a casa m’ensenyaven de paraula

classes. Era també un lloc on hi havia activitat política en ple

i d’obra.

franquisme, canalitzada (com bé s’explica aquí) a la residència i els seus cursos. Un lloc on vaig poder sentir Josep Benet,

No pretenc convertir aquest pròleg en una mena de recordatori

Jordi Solé Tura, i molts altres referents d’aquella època, sota

personal d’uns pocs anys en un moment en què volem celebrar

l’advocació i el bon ofici d’Octavi Fullat, de Ramon Maria

dos-cents anys d’història de l’Escola Pia de Sant Antoni. El

Nogues, de Jordi Porta o de Felix Martí. Hi havia també un

que he anat expressant fins ara, i el que crec que el llibre vol

dels primers cinefòrums de l’època (que portaven gent com

mostrar, és la història en paral·lel d’una escola, d’un gran

Miquel Porter Moix, Antoni Kirchner, Joan Enric Lahosa

centre educatiu al bell mig d’un conjunt de barris populars, i

i tants d’altres, on es veien pel·lícules que només es podien

de la ciutat. Els dos-cents anys de l’Escola Pia de Sant Antoni

veure i discutir allà). Recordo com el meu germà Antoni em

han estat convulsos i complicats. Plens d’ensurts i peripècies.

portava guions, que jo llegia amb fruïció, com el de «Sed de

I no diguem els dos-cents anys d’història de la ciutat. El

Mal», d’Orson Welles. L’escola també acollia l’Agrupament

període que va de 1815 a 2015 no ha estat precisament un —9—

període plàcid a Barcelona. Però més enllà d’aquest gran

els problemes quotidians. Podríem dir, així, que hi ha una

mosaic de fets, gent i emocions, l’Escola Pia continua essent

correlació positiva entre identitat i sentit de comunitat. Per

un centre de referència de tota una comunitat de persones

fer-ho, cal autoestima. Una comunitat amb història, amb

i activitats.

recursos i amb sensació de poder decidir sobre els seus problemes és, en principi, una comunitat amb una autoestima

Sense exagerar, podríem parlar d’una escola que caracteritza

alta. Si la comunitat té una autoestima baixa, probablement la

un barri i una ciutat. Una escola que ha fet del seu enclavament

conseqüència serà una certa tendència a la paràlisi. S’esperarà

(molt diferent d’altres centres dels escolapis a Barcelona o

que les solucions vinguin de fora o tindrà una posició crítica

d’altres centres educatius religiosos) un signe d’identitat propi.

però poc activa, poc disposada al canvi. Però l’autoestima pot

L’escola ha anat teixint i desteixint complicitats i lligams amb

portar a encarcarar-se, a convertir l’escola en una mena de

moltes altres activitats i espais als barris de l’entorn i de la

castell dins d’un espai hostil o indiferent. Pel que ha estat la

ciutat. Ho ha fet més quan calia fer d’espai supletori davant

meva experiència i pel que jo entenc que encara succeeix, no

la manca de possibilitats per la situació política i social,

és aquest el cas de l’Escola Pia de Sant Antoni.

i s’ha centrat més en la seva missió educativa i formativa quan ja existien –com ara, afortunadament– altres espais

En definitiva, ens trobem davant del que pot ser un bon

per a l’expressió política i social.

exemple d’escola vinculada a una ciutat, a les comunitats i als barris que l’envolten. Una escola no tancada en si mateixa,

Una escola del tipus que és l’Escola Pia de Sant Antoni i la

ja que accepta la diferència que ha comportat sempre la seva

seva trajectòria requereix una certa capacitat de reconèixer-

posició de frontera, de cruïlla, entre barris i entre gent diversa,

se com a tal i d’ésser, així mateix, reconeguda externament.

vinguda de molts llocs i amb diferents perspectives i il·lusions.

Tenir una identitat té a veure amb el fet de tenir una història,

Ho és perquè vol defensar una identitat i uns valors que

té a veure amb el fet de poder col·locar la pròpia realitat entre

comparteixen tots els que en són part. Una identitat basada

passat i futur, integrant en la realitat aquesta història i els

en la voluntat d’equilibri i de cohesió social, que són i han

nous projectes. I aquesta espècie d’identitat social només es

estat valors clau de la missió de l’escola.

construeix des de la xarxa de relacions i fluxos d’informació entre els membres d’aquesta comunitat escolar i en relació

Una escola que valora el lloc on és com una font de recursos

amb altres comunitats presents al voltant. I des de la capacitat

i de força, i que el lloc on és, el que envolta i els que l’envolten

i el convenciment dels qui n’asseguren la continuïtat

valoren aquesta escola com un actiu propi i important. En

(professors, directius...) i dels qui hi van entrant, sortint

definitiva, aquest és un tipus d’escola que, a partir de la seva

i quedant-s’hi (pares, mares, nois, noies, nens, nenes,

bona implantació al territori, acaba essent punt de referència

practicants d’esport, participants d’activitats obertes…).

no només per als que hi van, sinó que és valorada també per la comunitat local com un nus decisiu a la xarxa social.

Evidentment, un dels elements centrals d’aquesta identitat el constitueix el conjunt compartit de valors, de normes,

Segurament ni els barris de Sant Antoni, ni el Raval, ni molts

de maneres específiques d’afrontar i tractar de resoldre

altres indrets propers no serien el mateix sense l’Escola Pia

— 10 —

de Sant Antoni, però tampoc l’Escola Pia de Sant Antoni no hauria estat ni seria el que és ara sense aquests espais socials i urbans que l’envolten. Tinc clar que jo mateix no seria el mateix sense haver passat una bona part de la meva vida en els espais i els moments diversos, alegres, complicats, engrescadors i problemàtics que vaig passar-hi al llarg de més de dotze anys. Un petit període d’aquests més de dos-cents anys que avui celebrem i que aquest llibre mostra i expressa.

Felicitats i per molts anys!

Barcelona, setembre del 2015 Joan Subirats

— 11 —

Presentació l’esdeveniment considerat. Aquest llibre, per tant, no pretén ser una història completa de l’Escola Pia de Sant Antoni.

Aquesta ja l’ha escrit Joan Florensa en unes pàgines encara vigents1 i que ell mateix ha sabut emmarcar en la història del projecte educatiu de la institució a tot Catalunya.2 El sociòleg Joan Subirats, antic alumne de l’escola, redacta un pròleg, racional i vivencial alhora, sobre el col·legi que ell va conèixer. Hi recorda com l’escola aprofitava la seva situació per interactuar amb els barris del voltant, socialment molt El consistori municipal de Barcelona va decidir, el juny de 2015, concedir la Medalla d’Or de la Ciutat a l’Escola Pia de Catalunya amb motiu dels dos-cents anys del col·legi de Sant Antoni.

L’Escola Pia de Catalunya ja era conscient que la transcendència del col·legi de Sant Antoni de Barcelona per a la ciutat i el país havia estat molt més gran que qualsevol de les altres escoles. Per això, el 2014 va decidir impulsar una investigació que aprofundís en el coneixement de la història de Barcelona en cinc fets durant els quals la relació entre l’escola i la ciutat fos particularment intensa. Calia, però, que aquesta investigació fos realitzada per especialistes externs que aportessin saber sense ser mediatitzats per la Institució. D’aquesta manera, la Institució volia fer un servei al coneixement de la història de la ciutat i del país, que són qui li donen sentit d’existir.

No s’ha volgut fer, en cap cas, una història intramurs, sinó una anàlisi que connectés el que passava a Sant Antoni i el

heterogenis: el Raval –aleshores el Xino–, Sant Antoni i el Poble-sec. Hi destaca la capacitat que ha tingut l’Escola Pia de Sant Antoni per forjar-se una identitat, amb tot el que això implica.

La reflexió d’Ignasi Fernández Terricabras vol servir d’estímul per conèixer millor la història del col·legi i de panòramica per emmarcar cadascun dels capítols en l’evolució global.

Jordi Roca ens situa la fundació de l’Escola Pia de Sant Antoni, el 1815, a la convulsa vida de la Barcelona del seu temps, sortint de la guerra del Francès. El professor Roca ens acompanya en el camí de l’escola fins al 1850, a fi de poder veure les primeres modificacions del projecte original en una ciutat cada cop més industrialitzada, dominada per les lluites entre liberals i conservadors, així com pel desenvolupament dels primers moviments obrers.

Joan Florensa ens parla de la pedagogia al col·legi, i per extensió a l’Escola Pia, al llarg del segle xix, i molt

que passava a la societat barcelonina i catalana del moment.

Això no impedeix que, buscant els precedents o les conseqüències de cadascun d’aquests esdeveniments, cada capítol pugui estendre la seva cronologia enllà –o ençà– de

— 12 —

1. Florensa, 1990.

2. Florensa, 2010. Un resum més divulgatiu a: Florensa, 2002. Encara és del tot vàlid Pedemonte, 1984.

Les excursions van ser una innovació pedagògica que no només permetia als alumnes beneficiar-se de la natura i de nous coneixements, sinó que també propiciava, per un dia, un marc de convivència diferent i menys rígid.

En la fotografia, alumnes i mestres de l’Escola Pia de Sant Antoni fan una aturada a Sant Feliu de Codines durant la seva sortida a Sant Miquel del Fai, el 8 de febrer de 1923. No es pot deixar d’observar l’autocar i la diversitat d’indumentàries –alguns nens fins i tot porten la típica bata de Can Colapi– i de calçat, especialment per ús de les espardenyes. © APEPC.

— 13 —

especialment amb ocasió dels canvis legislatius de la segona

No és balder de dir que només dues de les persones

meitat de la centúria, incorporant-hi els resultats de la

esmentades, Joan Subirats i el pare Florensa, havien tingut

investigació del pare Ramon Tarròs. El seu capítol permet

una relació prèvia amb l’Escola Pia de Sant Antoni. En

conèixer l’aportació innovadora de molts religiosos. Sintetitza

qualsevol cas, tots els autors són reputats especialistes dels

aquí molts anys de treball al servei de l’Escola Pia que han

temes i dels moments analitzats i en fan estudis rigorosos en

donat peu a una fecunda producció bibliogràfica.

què intenten defugir sistemàticament qualsevol plantejament hagiogràfic o autoreferencial. Així ajuden a ampliar amb

No podia faltar en un llibre com aquest l’estudi de Gemma

noves fonts la historiografia sobre el col·legi i sobre la ciutat.

Rubí sobre l’escola durant la Setmana Tràgica, quan, al juliol

En certa manera, el llibre també voldria fornir un exemple de

del 1909, l’edifici i tot el que contenia va quedar reduït a

com les institucions poden contribuir, gairebé com si es tractés

cendres en poca estona. La professora Rubí es planteja una

d’un mecenatge historiogràfic, a ampliar els coneixements

pregunta que ha inquietat molts escolapis des d’aleshores: per

científics sobre la nostra història i el nostre patrimoni.

què el col·legi, que havia estat respectat durant les revoltes del segle xix, va ser assaltat i destrossat amb el canvi de segle?

En efecte, avui és comunament acceptat que les recerques locals no van en detriment de la cultura general, ans al

Lluís Puyalto ens mostra que no és cert que el bàsquet

contrari, l’eixamplen i la completen. Moltes investigacions

aparegués a Catalunya a l’Escola Pia de Sant Antoni, a la

han demostrat ja que l’estudi d’un cas, d’una persona o d’una

dècada de 1920, com es deia habitualment, tot i que també

localitat pot posar de manifest la vida de tota una societat

deixa clar el paper rellevant que hi van tenir els alumnes del

o la situació de tot un país en uns moments determinats.3 De

col·legi en els inicis del bàsquet català. Puyalto emmarca

la mateixa manera, la història d’una escola profundament

aquesta qüestió historiogràfica en els debats dels corrents

arrelada des de fa dos segles al seu barri i a la seva ciutat

pedagògics de l’època, en particular pel que fa a l’ús de

hauria de permetre descobrir noves cares de la societat

l’educació física i de l’esport com a eines de formació dels

barcelonina i de la seva evolució. Ens agradaria, doncs, haver

infants.

sabut convertir l’Escola Pia de Sant Antoni en una finestra a través de la qual abocar-se a la Barcelona d’aquests cinc

Finalment, Josep Lluís Martín i Berbois revela l’aportació

moments, a les seves problemàtiques socials, polítiques,

de la residència d’estudiants universitaris de Sant Antoni

pedagògiques i culturals.

a la reconstrucció nacional de Catalunya i a la difusió de les idees d’esquerra en els darrers anys de la dictadura franquista.

Si no ho hem aconseguit, no haurà estat perquè no hàgim

L’Escola Pia de Sant Antoni, aprofitant la seva condició

rebut plena llibertat i confiança del Servei de Publicacions

d’institució d’església, va aixoplugar cursets i activitats

de l’Ajuntament de Barcelona i de l’Escola Pia de Catalunya,

culturals de molts dels intel·lectuals més importants de l’oposició, incloent-hi la celebració en la clandestinitat del Primer Congrés de Cultura Catalana l’any 1964.

3. Vegeu, per exemple: Jané i Serra, 2013.

— 14 —

a més del suport entusiasta de diverses persones, començant pels provincials Jaume Pallarolas i Eduard Pini i per l’Equip de Govern de la Institució.

La Secció de Filosofia i Ciències Socials de l’Institut d’Estudis Catalans ha acollit al llarg de l’any 2015 un cicle de conferències en les quals s’han presentat les primeres conclusions del llibre; cal agrair especialment la dedicació del seu president, el Dr. Josep Gonzàlez-Agàpito, profund coneixedor de la història de l’educació al nostre país. La primera d’aqueste conferències va tenir lloc al Saló de Cent.

Agraïm a l’Ajuntament de Barcelona el seu suport i el treball de gran qualitat professional del seu departament d’Imatge i Serveis Editorials. Però no s’hauria pogut fer res sense la dedicació discreta d’Àngels Doñate, Meritxell Téllez, Isabel Solé López-Pinto i Carme Guàrdia, les quals han suportat amb professionalitat, simpatia i estoica paciència tots els entrebancs que els hem anat posant en el procés d’edició.

Jordi Calafell ens ha fornit un ajut preciós en la identificació d’algunes fotografies.

Amb gran generositat, Joan Florensa i Oriol Casanovas han posat a disposició dels investigadors tot el material de l’Arxiu Provincial de l’Escola Pia de Catalunya, així com els seus extensos i precisos coneixements sobre un orde que, manifestament, tant s’estimen. Tota aquesta gent n’ha estat l’ànima oculta; tanmateix, dels possibles errors, així com de les idees que s’expressen en cada capítol, només n’és responsable cada autor.

Enric Canet Capeta Ignasi Fernández Terricabras

— 15 —

Capítol 1 L’Escola Pia de Sant Antoni: dos-cents anys fent ciutat i fent país

Ignasi Fernández Terricabras — 16 —

— 17 —

Amb el temps, acabaria fundant un orde religiós per poder mantenir viva la missió d’educar i formar en «pietat i lletres» els infants de les famílies més pobres i desafavorides, intentant que poguessin trobar feina en sectors professionals que estaven desenvolupant-se a gran velocitat a finals del segle xvi, com el comerç o la burocràcia. La primera aprovació pontifícia d’una congregació religiosa de la Mare de Déu de l’Escola Pia no va arribar fins al 1617.1 L’orde s’expandí ràpidament per Itàlia i per l’Europa central.

Els inicis d’una escola diferent El 22 de novembre de 1815, ara fa dos-cents anys, els religiosos escolapis van començar a fer classe als nens de Barcelona al col·legi de Sant Antoni. Era l’acompliment d’una expectativa llargament desitjada. Des de la seva arribada a Catalunya, al segle xvii, l’Escola Pia havia demanat diverses vegades sense èxit l’autorització per fundar una escola a la capital.

En canvi, trigà a implantar-se a la terra natal de sant Calassanç. El primer col·legi escolapi va ser el de Moià, fundat el 1683; després vindrien els d’Oliana i de Balaguer i, al segle xviii, els d’Igualada, Puigcerdà i Mataró, amb tots els quals, el 1751, es va crear la província escolàpia de Catalunya.

Des d’aleshores, els escolapis catalans es governarien autònomament, sota la dependència directa del seu provincial i, per sobre d’ell, del pare general, que vivia a Roma.2 §

Des d’aquest punt de vista, l’evolució històrica dels escolapis és un xic anòmala. Si exceptuem les comunitats monàstiques, que busquen deliberadament llocs retirats per menar-hi una vida contemplativa, els instituts religiosos acostumen a tenir una presència predominantment urbana. I les primeres fundacions solen ser a les grans ciutats, on l’abundància de població, el desenvolupament econòmic i la proximitat a les autoritats n’afavoreixen l’arrelament. Només en una segona fase els ordes religiosos es projecten sobre el rerepaís. Però no va ser aquest el cas dels escolapis.

Els escolapis catalans sempre s’establien amb permís del municipi corresponent, que es comprometia a facilitar-los alguns serveis o fins i tot rendes, perquè no volien cobrar als alumnes. Al segle xviii, però, les autoritats estaven preocupades per la proliferació de convents i esglésies a les grans ciutats, que era vista com un obstacle per a les transaccions immobiliàries i per al desenvolupament econòmic: les almoines i els donatius per mantenir aquesta superpoblació

L’Escola Pia inicià la seva història el 1597 a Roma, quan Josep Calassanç, un sacerdot del poble aragonès de Peralta de la Sal, al bisbat d’Urgell, començà a impartir classe als nens de l’humil parròquia de Santa Dorotea del Trastevere.

— 18 —

1. Per a una biografia detallada: Giner, 1992. De més fàcil lectura: Florensa, 2008.

2. Pedemonte, 1984. Florensa, 2010, p. 19-110. Entre 1804 i 1904, però, hi va haver un vicari general de totes les províncies espanyoles de l’Escola Pia.

clerical eren considerats un malbaratament de capital

als escolapis el convent de Sant Antoni Abat, en el qual ja

que hauria pogut destinar-se a l’economia productiva. Les

només vivien dos religiosos antonians. La cessió, però, no es

mateixes comunitats religioses, que sovint rivalitzaven entre

faria efectiva mentre fos viu el canonge de Sant Antoni que

elles per obtenir el favor dels benefactors, tampoc no veien

hi residia juntament amb un germà llec.5 Aquesta clàusula

amb bons ulls l’arribada de nous competidors. Cal recordar

i, al mateix temps, el fort trasbals provocat per la guerra

que, el 1805, en el que avui és el nucli antic de Barcelona

del Francès (1808-1814), impediren a l’Escola Pia prendre’n

vivien 378 preveres i vint clergues seculars amb benefici

possessió. El 1815, un cop acabat conflicte, els escolapis

eclesiàstic, sense comptar els qui hi residien privadament

acordaren acollir els dos antonians dins la seva comunitat.

i no tenien cap responsabilitat o càrrec. Hi havia, a més,

Així pogueren començar les classes a l’Escola Pia de Sant

vint-i-set cases o convents masculins i divuit de femenins,

Antoni, el 22 de novembre de 1815.

aquests amb més de quatre-centes monges.3 § També els mestres que mantenien escola oberta pel seu compte eren hostils als escolapis. Des de 1760 s’agrupaven en

El nou col·legi mantingué el nom de Sant Antoni, que ja estava

una estructura corporativa, anomenada Col·legi de Mestres de

plenament incorporat des de feia segles a la toponímia

Primeres Lletres, que el 1799 fou transformada per ordre

barcelonina. L’orde de Sant Antoni Abat havia nascut a la

del rei en Real Colegio Académico de Primeras Letras. Cada

ciutat de Vienne, a la regió francesa del Delfinat, l’any 1095,

mestre mantenia un estudi propi, normalment al seu mateix

formada per religiosos que es dedicaven a guarir els malalts

domicili, i subsistia del que pagaven els alumnes, sense cap

dels «focs de Sant Antoni». Era, segons les descripcions dels

ajut públic. Tot i que els estatuts de la corporació obligaven

textos medievals, una malaltia d’efectes semblant a la lepra,

aquests mestres a instruir gratuïtament els minyons que

que gangrenava progressivament les extremitats dels afectats

n’acreditessin ser pobres de solemnitat, és lògic pensar que tot

fins a desintegrar-les, però que també podia afectar òrgans

just acceptarien un nombre reduït, si del que pagaven els nens

vitals. Si no provocava la mort, els malalts solien quedar

havien de subsistir ells i les seves famílies.4

greument mutilats. Com que patien una intensa i dolorosa cremor a les parts danyades, que quedaven completament

Pels escolapis, fundar una nova comunitat religiosa a

ennegrides, les cròniques parlen de «focs de Sant Antoni»,

Barcelona no va ser gens fàcil. Finalment, el 1806 el rei

«febre de Sant Antoni» o «foc sagrat». Ja els metges de la

Carles IV, a proposta de l’Ajuntament de Barcelona, assignà

Il·lustració, al segle xviii, van arribar a la conclusió que la malaltia era provocada per la ingesta de pa fet amb farina de sègol en mal estat.6 Avui els científics l’identifiquen amb

3. Bada, 1984, p. 130-158.

4. Ventura, 1988.

5. Concordias, 2000, p. 144-152. Sobre els danys causats als escolapis durant la guerra del Francès: Florensa, 2010, p. 194-208.

6. Descripcions ben vívides a: Santpons, 1792.

l’ergotisme, causat per un fong que pot afectar diversos cereals i, molt principalment, el sègol.

Des de la baixa edat mitjana, les referències als focs de Sant Antoni es fan cada cop més escadusseres i pràcticament — 19 —

Cada 17 de gener, diada de Sant Antoni Abat, patró dels animals, l’església de Sant Antoni es converteix en l’epicentre de la festivitat dels Tres Tombs, i un dels sacerdots de la comunitat escolàpia beneeix, a la porta de l’església, els animals. En les fotografies es poden veure l’evolució i la continuïtat de la festa entre la dècada de 1920 i la de 1940.

Benedicció d’un carro de cervesa de la marca La Perfección l’any 1947. Fotografia: Pérez de Rozas.

Pàgina següent, foto superior: Benedicció dels animals l’any 1935. Fotografia: Josep Maria de Sagarra.

Pàgina següent, foto inferior: Benedicció de cavalleries l’any 1925. Fotografia: Vives.

Totes les fotografies: © Arxiu Fotogràfic de Barcelona

— 20 —

desapareixen a partir del segle xviii, quan se’n coneixen

1436, en un lloc despoblat, als extrems de la ciutat, al costat

les causes i, progressivament, milloren la medecina i les

del baluard de Sant Antoni. Aquesta era una de les portes que

condicions higièniques de la població. El pes de l’orde de

permetien franquejar les muralles anant o venint pel «camí

Sant Antoni va anar disminuint fins al punt que el papa

Reial», que duia a Hostafrancs i a Sants, i, encara enllà, cap

acabà suprimint-lo el 1787. I el 1791 la Cambra de Castella,

a Lleida, Saragossa i Madrid. En efecte, no hem de pensar

en nom del rei, va ordenar que s’executés l’extinció de l’orde,

que tot el recinte encerclat per l’antiga muralla exterior de

però concedí als antonians el privilegi de romandre als seus

Barcelona –el que avui ressegueixen les diferents «rondes»–

convents fins a la mort.

estigués completament habitat. Fins al segle xviii, la Rambla, que estava emmurallada, marcava l’extrem dels barris

Més enllà de l’àmbit circumscrit a aquest orde religiós, des de

residencials. Més enllà, i fins a arribar a l’anomenada «tercera

l’edat mitjana existia una devoció popular molt estesa a Sant

muralla», la més exterior, hi havia horts, llevat d’algun

Antoni Abat, savi anacoreta que visqué a l’Orient Mitjà a

convent o petita casa de pagès, i el monumental edifici de

finals del segle iii i principis del segle iv. En el món rural, el

l’Hospital de la Santa Creu.

sant gaudia de gran popularitat per la seva condició de patró dels animals. De fet, la iconografia més habitual el representa

La psicologia col·lectiva dels barcelonins veia aquells terrenys

amb un porquet o amb un cavall. Entre les moltes tradicions

com una zona perifèrica, poc atractiva per viure-hi, fins i tot

relacionades amb la seva festivitat, el 17 de gener, hi ha la

després de la urbanització de la Rambla, que va tenir lloc a

dels Tres Tombs, celebrada a molts indrets de Catalunya i del

partir del 1770.9 Només en ocasions especials, quan arribava

País Valencià: la benedicció dels animals i dels carruatges,

un visitant il·lustre, i molt especialment el rei o el príncep, el

que fan tres voltes a l’església o a un recorregut determinat.

portal de Sant Antoni, que era el punt oficial de benvinguda,

També a Barcelona, davant del convent de Sant Antoni des

es convertia en un lloc distingit: els consellers municipals

dels segles medievals, i davant de l’Escola Pia des del segle xix

anaven a rebre’l i li entregaven les claus de la ciutat; la porta

fins a l’actualitat, tenen lloc els Tres Tombs.

era adornada amb tota mena de guarniments, fins i tot amb

7

arcs de triomf o altres arquitectures efímeres; es disparaven §

salves d’artilleria; un nen recitava versos en lloança del nouvingut i s’iniciava una comitiva que havia de portar-lo

A la península Ibèrica, l’orde de Sant Antoni hi arribà al

fins a la catedral o a l’edifici del Consell de Cent. El portal

segle xii. A Catalunya, va disposar de sis convents, comptant-

adquiria aleshores un fort valor simbòlic: era el lloc d’entrada

hi el de Barcelona, l’església del qual va ser decorada pel famós

al món reglat, ordenat i pautat de la vida urbana, diferent

pintor gòtic Jaume Huguet i els seus deixebles. El símbol de

de la inseguretat i de la teòrica manca de civilització que el

la institució era la lletra grega tau blava, perquè hom deia que el bàcul de Sant Antoni acabava en forma de tau.8 7. Centre d’Estudis de la Ribera d’Ebre, 2006.

Com gairebé totes les leproseries i establiments anàlegs,

8. Zaragoza Pascual, 1998. Florensa, 1995. Bau, 1951, p. 268-278.

l’hospital de Sant Antoni de Barcelona va ser fundat, el

9. Benavent, 2015.

— 22 —

visitant havia deixat enrere en creuar les muralles.10 Però fora

dels reis. El dret de la bolla no seria abrogat fins al 1770,

d’aquestes ocasions, Sant Antoni era un lloc suburbà i apartat,

però sí que ho fou l’estructura recaptadora anterior. Com de

ideal, doncs, per edificar-hi un hospital com el dels antonians.

tots els altres tributs, al segle xviii el responsable territorial era l’intendent, una nova figura administrativa i política que

§

assumí, entre d’altres, les antigues competències fiscals de la Generalitat suprimida. Per això aquest edifici també fou

Al costat de la porta de la ciutat hi havia també la Casa de

conegut com a Casa de l’Intendent.13

la Bolla. A Catalunya, la Diputació del General o Generalitat, creada el 1359, disposava d’uns recursos propis, separats

La manca d’espais per fer classes al petit convent dels

de l’erari del rei. Un dels impostos a càrrec de la Generalitat,

antonians va fer que Ferran VII cedís també als escolapis la

potser el més important, era el dret de bolla, que gravava un

Casa de la Bolla, o de l’Intendent, el 5 de gener de 1816. Cal

15% del valor dels productes tèxtils i de joieria tant si eren

tenir en compte que, segons un càlcul del bisbe de Barcelona,

importats com produïts localment. La Casa de la Bolla era la

entre febrer i desembre de 1816, un any després d’haver obert

seu dels oficials que s’encarregaven de controlar el pagament

les seves portes i sense haver remodelat encara el convent

d’aquest tribut, des del «defenedor», que era el cap dels

dels antonians, el col·legi de Sant Antoni comptava ja amb

recaptadors, fins als guardes que controlaven l’entrada

dos-cents vuitanta estudiants, dels quals dos-cents eren

de mercaderies a la ciutat.

titllats de «pudientes» i vuitanta de «pobres».14 I, el 1818,

11

els escolapis compraren els terrenys que hi havia darrere Una narració mai verificada diu que va ser a la Casa de la

del convent dels antonians fins al carrer de la Cera, que els

Bolla, atès que la de Sant Antoni era una de les entrades de

donarien la possibilitat d’anar ampliant l’escola al llarg del

la ciutat menys afectada per les bombes, on el conseller en

segle xix.15

cap Rafael Casanova va signar la rendició per posar fi al setge de1714. Amb tota seguretat és falsa, ja que cap crònica

§

ni dietari del setge recull aquest fet.12 Què va suposar, per als escolapis catalans, arribar a Barcelona Després de la capitulació, la Generalitat va ser abolida i tota

el 1815? En començar el segle xix, regentaven set col·legis:

l’estructura fiscal catalana reformada i sotmesa al control

Moià, Oliana, Balaguer, Igualada, Mataró, Puigcerdà i Solsona. Dels nuclis esmentats només Mataró podia ser considerat un centre urbà i de serveis de primer ordre. Les

10. Chamorro, 2013, p. 180-182.

drassanes, la producció tèxtil i les facilitats per a la navegació

11. Ferro, 1987, p. 265-266.

havien estat les bases d’una important prosperitat a tot el

12. Pujol i Jané, 2014, p. 215-232. Alcoberro i Campabadal, 2014.

Maresme i, molt especialment, a la seva capital, amb les

13. Escartín, 1995.

conseqüències lògiques en aquests casos: augment de població

14. Bada, 1984, p. 153.

i aparició d’una burgesia benestant que basava bona part de

15. Florensa, 1990, p. 12.

la seva prosperitat econòmica en el comerç amb Amèrica.16 — 23 —

No es conserven els llibres on es registrava l’entrada en

que provocava l’arribada de molta gent de zones rurals.

religió dels escolapis del segle xix, que permetrien verificar

El producte del moment eren les «indianes»: teles de cotó

estadísticament si es va produir un canvi en l’extracció social

estampades amb diversos motius que imitaven les robes que

i geogràfica dels religiosos després de les fundacions de Sant

es produïen a l’Índia i que els comerciants anglesos havien

Antoni (1815), de Sabadell (1818) i de Calella (1819).17 Sabem

donat a conèixer a tot Europa. Però, a Catalunya, el progrés

pels estudis de Ramon Reixach que, en el trànsit de la

econòmic generat per les indianes i per millores de les

centúria, els escolapis nascuts a Mataró eren majoritàriament

tècniques agràries causà, de retop, la revitalització d’altres

fills de menestrals o de mariners.18 Amb tot, és clar que

sectors productius més tradicionals: les fargues, els molins

aquests col·legis assenyalen el pas cap a una Escola Pia

de paper o d’oli, la producció de llana... I molts dels beneficis

cada cop més dedicada a la població industrial i comercial,

d’aquesta bonança econòmica revertien sobre la ciutat que

en el moment en què aquestes activitats ja havien esdevingut

la liderava, Barcelona, i els seus grups dirigents.

dominants en la vida econòmica i social del país. En conseqüència, l’extracció dels alumnes sí que va variar.

A Barcelona, a partir de 1740, les primeres manufactures d’indianes s’instal·laren al barri industrial per excel·lència,

Ser a Barcelona, ni que fos a la porta de Sant Antoni, suposava

el de Sant Pere, on el pas del rec Comtal, que venia del Besòs,

per als escolapis ser al rovell de l’ou. Era el cap i casal de

aportava l’aigua necessària per al procés de producció. Però

Catalunya, la ciutat on residien les principals autoritats

ben avançat el segle xviii, Sant Pere es trobava ja sobresaturat

i les famílies més riques, poderoses i influents. Era el centre

d’aquests establiments que, a més, generaven moltes molèsties

econòmic, per on arribaven totes les notícies i s’introduïen

als veïns. Aleshores, els productors de teles de cotó començaren

totes les novetats, i el centre cultural, amb les seves llibreries

a «omplir» aquell Raval fet, fins llavors, d’horts i torrenteres.

i acadèmies que difonien –si la censura ho permetia– les

El preu del sòl era molt més econòmic i també disposaven de

teories que feien furor a París, Londres o Viena. A Barcelona

l’aigua necessària gràcies a l’existència de diverses sínies. El

es tallava el bacallà. Allò que passava a la ciutat, repercutia

1783, el Raval comptava ja amb cinquanta-una manufactures

en ones concèntriques sobre la resta del país. No és estrany

d’indianes, tot i que la majoria amb pocs telers, i, molt sovint,

que ja el 1819, només quatre anys després de la seva fundació,

envoltades pels habitatges dels treballadors, molts dels quals

el provincial dels escolapis traslladés la cúria provincial de

havien deixat el camp per venir a treballar a ciutat.

Catalunya de Mataró al col·legi de Sant Antoni.19 Entre 1786 i 1807, el 42% de l’activitat constructiva de §

Barcelona va tenir lloc al Raval. El rôle de patents fet per les

Al segle xviii, la població barcelonina, com la de tot Catalunya, va experimentar un gran creixement. La ciutat, que a principis

16. Llovet, 2000.

de segle no superava els 35.000 habitants, en tenia 89.000

17. Vilà i Palà, 1973.

el 1777 i 115.000 el 1832. L’explicació rau, sobretot, en la

18. Reixach i Puig, 2008, p. 313.

necessitat de treballadors per a les manufactures tèxtils,

19. Florensa, 1990, p. 12.

— 24 —

autoritats napoleòniques el 1812, poc abans de la implantació

L’expulsió dels jesuïtes d’Espanya per ordre del rei Carles III

dels escolapis, recomptà seixanta-quatre fàbriques d’indianes

el 1767 acabà de desballestar una estructura que era, per si

a Barcelona, quaranta-nou de les quals eren al Raval. La

mateixa, molt deficient. L’ensenyament secundari a la ciutat

proliferació de les indústries i dels habitatges dels obrers atreia

ja estava prou malmès des de la desaparició de la Universitat

també artesans i petits comerciants.20 La part sud, multiplicà

de Barcelona a principis de segle. Felip V havia suprimit

la seva població per 8,1 en el segle llarg que va de 1716 a 1834.

totes les universitats existents a Catalunya com a represàlia

El Raval nord, per 3,7.

cultural perquè el Principat havia donat suport a Carles

21

d’Àustria durant la guerra de Successió i només n’havia §

autoritzat la creació d’una a Cervera.

I què va suposar, per a Barcelona, l’arribada dels escolapis el

El 1767, doncs, els fills de les elits barcelonines, que acudien

1815? La ciutat en creixement no disposava, ni de bon tros,

als col·legis de Betlem i de Cordelles, tots dos situats a la

d’un sistema educatiu digne d’aquest nom. Cal recordar que

Rambla i regentats per la Companyia de Jesús, es van trobar

l’Ajuntament de Barcelona havia vist reduïts dràsticament els

sobtadament sense docents. El rei, però, havia prohibit que els

seus recursos amb el nou sistema tributari imposat pel decret

establiments de la dissolta Companyia de Jesús fossin cedits

de Nova Planta. Durant la primera meitat del segle xviii, no

a altres instituts religiosos, per la qual cosa l’Ajuntament

va poder mantenir ni un sol mestre, com havia fet en segles

i el capità general van haver de buscar a corre-cuita mestres

precedents, tot i que encara subsistiren, amb molts problemes,

suplents, amb sous molt baixos. La ràpida degradació de

dues escoles gratuïtes per a nens. Segons el dictamen del fiscal

l’ensenyament impartit conduí a la desaparició de les dues

de la Reial Audiència, transcrit per Isabel Azcárate, entre

institucions. El col·legi de Cordelles, anomenat oficialment

1760 i 1767, 2.459 nens assistien a les escoles de vint-i-quatre

Seminari de Nobles, deixà de ser escola el 1773 i es transformà

mestres –amb unes ràtios mestre/alumnes esfereïdores–,

en una caserna militar. El 1804 va ser definitivament expropiat

tres-cents als col·legis dels jesuïtes i seixanta a una escola

pel Govern i posat a subhasta per fer-ne botigues i pisos.23 El

eclesiàstica. En total, 2.819 nens escolaritzats en una ciutat

de Betlem fou cedit al bisbat de Barcelona per traslladar-hi

que devia superar els 80.00 habitants! Però el 1772, malgrat

el seminari diocesà per a la formació del clergat, a canvi

l’incessant creixement demogràfic, només hi havia 2.351 nens

del vetust edifici que exercia aquesta funció al carrer de

escolaritzats. La disminució, segons el fiscal, no era tant per

Montalegre, que esdevingué Casa de la Caritat.24

l’expulsió dels jesuïtes com pel «crecido número de niños que se empleaban en las fábricas y pinturas de indianas».22

Per pal·liar-ne les conseqüències, el 1767, el bisbe de Barcelona, Josep Climent, aconseguí que deu convents de la ciutat

20. García Espuche i Guàrdia, 1993.

organitzessin classes gratuïtes per als nens pobres «que van

21. López, 1993.

perduts per eixos carrers, i que, faltats d’instrucció en sos

22. Azcárate, 1964, p. 151.

primers anys, neixen, viuen i moren en la més deplorable

23. Riera i Fortiana, 1988. Borràs, 1988.

ignorància de veritats de nostra Santa Fe».25 El plet interposat

24. Subirà i Blasi, 1993, p. 37-43.

pels mestres de minyons barcelonins, que protestaren — 25 —

vivament, trigà cinc anys a ser resolt. Els mestres deien que

En conclusió, mentre que els fills de la noblesa o de l’alta

tots els alumnes havien desertat les seves classes perquè

burgesia podien mantenir una educació basada en preceptors

els religiosos ensenyaven «de valde».26 Finalment, la Reial

privats en l’àmbit familiar, els nens de les classes mitjanes es

Audiència sentencià a favor del bisbe, malgrat el suport de

veien abocats a un sistema d’ensenyament primari i secundari

l’Ajuntament als mestres. Amb tot, la iniciativa conventual

molt deficient i els més humils treballaven a les fàbriques

no sembla haver reeixit. Només onze anys després, el 1778,

o –com hem vist que deia el bisbe Climent– anaven «perduts

les escoles conventuals van ser tancades perquè hom deia

per eixos carrers» si no aconseguien ser becats pel bisbe en

que bona part dels nens que hi anaven no eren de famílies

escoles conventuals molt massificades.

pobres i, en canvi, havien provocat la ruïna dels vint-i-quatre §

mestres d’escola que hi havia a la ciutat.27 Però després de la guerra del Francès, durant el pontificat

En aquesta situació, no és estrany que Barcelona, com tot el

del bisbe Sitjar, aquestes escoles recobraren importància,

Principat, presentés encara altes taxes d’analfabetisme. Tot

com ens explica Jordi Roca en el capítol que ha escrit per a

i que no tenim encara xifres fiables per a la ciutat, valgui a

aquest llibre. El 1816, la més gran, la dels dominics, atenia

tall de comparació que a Mataró, en el període comprès entre

amb set mestres 292 alumnes «pudientes» i 350 de «pobres».28

1796 i 1800, només el 47,1% dels habitants sabien escriure

Totes les altres tenien com a molt tres mestres, amb els

(el 63,9% dels homes i el 24,3% de les dones), si prenem com

quals atenien molts alumnes, a voltes centenars (per exemple,

a indici d’escriptura saber signar el testament. A Girona, molt

300 estudiants dels agustins atesos per dos mestres o 146

més marcada per la presència administrativa i eclesiàstica,

al convent de mercedaris, que només tenia un professor).

el 77% dels homes i el 27% de les dones signaven documents

En total, 1.184 nens «pudientes» i 1.246 de «pobres» rebien

l’any 1787.32

classes a una dotzena de fundacions d’ordes religiosos, inclosa l’Escola Pia.29 A més, el 1814, el papa autoritzà de nou l’existència de la Companyia de Jesús. L’Ajuntament de Barcelona, tot i haver

25. Ventura, 1988, p. 322.

signat un acord amb els escolapis, demanà a Ferran VII ajuda

26. Azcárate, 1965, p. 144.

per disposar altre cop d’una escola de jesuïtes.30 La sol·licitud

27. Ventura, 1988, p. 323.

no va ser acceptada. Ni el bisbe de Barcelona estava disposat

28. També la primera comunitat escolàpia de Sant Antoni comptà amb set

a retornar l’edifici de Betlem als jesuïtes ni aquests, en un

membres: Florensa, 1990, p. 7.

moment molt difícil de la seva història, tindrien efectius

29. Bada, 1984, p. 153.

suficients durant els anys següents per fer-se càrrec d’una

30. Bada, 1984, p. 146.

fundació a Barcelona.31

31. El 1815 només hi havia 122 jesuïtes a tot Espanya, amb edats compreses entre seixanta-cinc i els noranta-tres anys. Revuelta, 1991, vol. 1, p. 14.

32. Ventura, 1991, p. 85-87. Antón Pelayo, 1998, p. 148. Fernández Clarés, 2007, p. 41.

— 26 —