Francesc Esteve De Sabadell a Barcelona

Fotògrafs del Poble és una col·lecció de llibres monogràfics que posa en valor els fotògrafs que amb la seva feina i el seu bon ull han deixat per a les futures generacions les cròniques visuals de la vida a les viles i ciutats de Catalunya.

Miquel Tubau Ripoll Valentí Planesas Camprodon Jesús Mauri Ripoll Carles Molist Manlleu Manel Parés Ripoll

om

9 788491 561149

om

Francesc Esteve De Sabadell a Barcelona

Francesc Esteve i Soley nascut a Sabadell el 2 d’agost de 1932, ha sabut retratar com pocs la vida diària a Sabadell i l’oci a Barcelona en els inicis del desarrollismo en plena dictadura franquista

www.omeditorial.cat

Fotògrafs del Poble

www.omeditorial.cat

Francesc Esteve De Sabadell a Barcelona

om

Barcelona, abril de 1961. Parc d’atraccions del Tibidabo

Francesc Esteve De Sabadell a Barcelona

Fotògrafs del Poble

Edita.- om editorial Amb el suport de l’Ajuntament de Barcelona © de l’edició.- om editorial © dels textos.- Plàcid Garcia-Planas (text biogràfic) Oriol Molas (textos fotogràfics) © de les fotografies.- Francesc Esteve Correcció.- Antoni Pujals i Dot Maquetació.- om serveis editorials Impressió.- Impremta Municipal de Barcelona ISBN.- 978-84-945299-8-6 DL.- Gi 492-2018 Ripoll, març del 2018 Cap part d’aquest llibre no podrà ser reproduïda sense prèvia autorització escrita del seu editor o autors.

Francesc Esteve Francesc Esteve i Soley va néixer a Sabadell el 2 d’agost de 1932, el mateix dia en què la Catalunya republicana aprovava en referèndum l’Estatut d’autonomia. El negoci tèxtil familiar el va absorbir i li va impedir d’exercir la carrera que va estudiar, Dret, i desenvolupar plenament la seva gran passió: la fotografia. Cap altre fotògraf de Sabadell i no gaires de Barcelona, però, van captar els anys cinquanta i seixanta com ell ho va fer.

4

5

Un dia, per casa de la meva àvia, em vaig trobar un petit llibre d’escola. Era del 1875, de quan el meu besavi anava als Escolapis de Sabadell. El títol del llibre apuntava al cel: Idea del Universo. I em va captivar un dels seus capítols, «De la cámara oscura y el ojo».

Aquelles pàgines parlaven del misteri de la fotografia, un invent encara per estendre i que sorprenia: «¿Pero cómo puede producir la luz todas estas medias tintas tan delicadas e imprimir rasgos tan finos que sólo el microscopio puede producir?

Lo ignoramos. La ciencia hace el cuadro pero no lo explica.» Això és el que li ensenyaven al meu besavi quan tenia dotze anys: la llum —clic!— és enigmàtica.

Aquell petit llibre, imprès al carrer Ave Maria de Madrid, contemplava «la potente y pródiga mano de Dios» darrere el misteri de la fotografia. Aquell petit llibre ensenyava que «el arte no iguala jamás a la naturaleza, pero encarga tú a la naturaleza que se pinte a sí misma y obtendrás una obra maestra».

On és Déu en el clic d’una càmera?, em pregunto mirant les fotografies de Francesc Esteve. On acaba la natura? On comença l’art?

Tot comença i tot acaba en la cosa més natural: la mirada d’un sabadellenc.

El primer cop que el Francesc va disparar va ser amb la màquina de fotografiar del seu pare, una Voigtländer que es va convertir en un mirall: va començar fent-se molts autoretrats. L’aprenent de fotògraf es mirava però encara no mirava. Ho va començar a fer —clic!— quan a principis dels anys cinquanta, amb vint-i-pocs anys, es va comprar una Leica. Es va comprar els ulls, perquè la mirada només podia ser seva i perquè hi ha una cosa molt íntima, molt profunda, en les fotografies que fa. Ell mirava —ell mira— i disparava i no feia les fotos pensant en revistes ni exposicions. Les feia perquè —clic!— és una llum que l’omple.

6

En aquell inici, el Francesc va fer un curs de fotografia per correspondència, un curs nord-americà —de la Famous Photographer School— que, en llengua francesa, li arribava d’Holanda. I també, quan podia, es comprava la revista Popular Photography. «Em va anar bé», diu del curs de fotografia. «Em va ajudar», diu de la mítica revista nord-americana. Però, al capdavall, ni el curs ni la revista van ser essencials: la mirada del Francesc és massa seva, tan seva que l’hagués trobat sense cursos ni revistes. Només havia de ser ell mateix —clic!— i disparar.

El resultat de tot això? En mirar les fotografies del Francesc sempre he tingut dues sensacions tan misterioses com el mateix fet fotogràfic, com els infinits matisos que la llum pot imprimir i que els Escolapis del segle XIX atribuïen directament a Déu: la potentíssima sensació de principi i de final. De Principi i de Final amb majúscules.

La sensació, en algunes de les seves fotografies, que amb ella comença el Temps.

Com si res fos possible abans d’aquella imatge i el món s’hagués creat —clic!— en aquell precís instant, l’instant en què el fotògraf dispara el mecanisme de la càmera. Com la llum del primer dia de la Creació.

I la sensació, en altres fotografies, del tot contrària. Que amb aquesta imatge acaba el Temps. Com si res no fos possible després i el món hagués desaparegut —clic!— en aquell precís instant.

La netedat de la seva visió i enquadrament refermen aquestes dues sensacions, de creació i fi del món. Dues sensacions que s’acaben fusionant en les fotografies de gent mirant no sabem què. L’horitzó. Tot i res. I d’una manera sublim en la imatge de l’home repenjat a l’espigó del port de Barcelona. Què mira aquest home? Ja ho ha vist tot? O tot just comença a mirar?

7

Portades de diferents llibres i catĂ legs sobre Francesc Esteve i la seva obra.

8

És precisament aquest misteri el que fa tan grans, immenses, les fotografies del Francesc. La llum retratant-se a ella mateixa: «El arte no iguala jamás a la naturaleza, pero encarga tú a la naturaleza que se pinte a sí misma y obtendrás una obra maestra», li deien els escolapis de Sabadell al meu besavi. I la natura, en el Francesc com en els grans noms, no és altra cosa que un instant, un clic! a l’interior del fotògraf.

Aquest procés és íntim. No pot ser d’altra manera. Per això ell sempre s’ha revelat ell mateix les fotografies. Perquè a la vida hi ha coses que només pots fer tu mateix.

Un procés íntim i misteriós. O no és misteriós el fet que el Francesc estudiés als Escolapis de Sabadell, la mateixa escola que no trobava explicació a la màgia de l’invent, i que fos precisament allà on —el pare Batlle— li van ensenyar a revelar fotografies?

Postals i calendari editats pel Bisbat de Barcelona a principis dels anys seixanta.

9

Barcelona, gener de 1958. Estaciรณ de Franรงa.

10

Reportatge Fa un documentalisme a cavall de l’abstracció i del realisme social; sempre, però, buscant la calidesa de la humanitat i dels seus espais de vida. Ni prepara ni violenta les accions humanes; les deixa fluir i així les retrata. Ens retrata les escenes sense entrar-hi, des de la llibertat del que es passeja i mira, sense estridències en la composició i sense la voluntat de canviar el significat de l’escena. Ens mostra la vida diària de l’època, escenes anodines o habituals, però que són la vida que en diem urbana. No jutja, però actua com un jutge instructor i ens deixa camp lliure perquè dictem sentència.

11

Barcelona, abril de 1961. El mecĂ nic de les muntanyes russes del Tibidabo.

12

Barcelona, novembre de 1960.

La talaia, una de les primeres atraccions del parc del Tibidabo.

13

Barcelona, maig de 1960. Camionada de gorres de plat acabant la desfilada de la «Victoria», al carrer d’Aragó.

14

Barcelona, octubre de 1960. Dos soldats de la Marina americana sortint del Panams, a les Rambles.

15

Barcelona,gener de 1961.

Monja a l’oratori de les Llars Mundet.

16

Montserrat, marรง de 1958.

El pare Altisent, professor dels Escolapis de Sabadell, en una excursiรณ a Montserrat.

17

Barcelona, desembre de 1959. Ciris i exvots per demanar o agrair favors implorats a la catedral de Barcelona.

18

Barcelona, marรง de 1960. Un dels escolans de la catedral de Barcelona.

19