ORIGEN I FORMACIÓ

L’aparició dels nous ordes mendicants

Entre els segles xii i xiii, a l’occident europeu, es produeix un ressorgiment de la vida urbana, i les ciutats prenen novament el protagonisme. En el cas de la península Ibèrica, després d’anys de lluites amb els regnes musulmans, es repoblen nous territoris que amb les millores en l’agricultura possibiliten un considerable augment de la població, com a la resta d’Europa. El desplaçament migratori de part d’aquesta població des del camp a les ciutats també obeïa al desig d’assolir una llibertat personal més gran davant les imposicions que gravaven la pagesia sotmesa al règim feudal. No obstant, en arribar a la ciutat, bona part d’aquests nouvinguts no hi trobaven acollida i la pobresa esdevenia crònica entre una part important de la població que malvivia als afores dels nuclis urbans. Relacionat amb aquesta nova realitat social, a començament del segle xiii, apareixen nous ordes mendicants, franciscans i dominics, que dominaran el panorama dels nous segles de l’anomenada baixa edat mitjana. L’èxit immediat d’aquests nous ordes, sobretot dels franciscans, nom que rebien pel seu fundador sant Francesc d’Assís, venia motivat pel seu rebuig total a la possessió de béns i el seu posicionament al costat dels més desafavorits. A aquest fervor popular, s’hi va sumar ben aviat el patriciat urbà, amb la monarquia al capdavant, que va veure en el franciscanisme, i en els ordes mendicants en general, la manera d’establir una estructura social d’atenció als marginats que d’altra manera podien suposar una font de desestabilització de l’ordre establert.

De forma paral·lela al moviment franciscà, en va sorgir un altre estrictament femení, que compartia els mateixos ideals. A diferència del que havia passat en segles anteriors, el nou moviment no naixia com una branca femenina d’un orde masculí sinó que era totalment independent. Fou fundat per santa Clara, també de la ciutat d’Assís.

Clara tenia una bona educació, un profund coneixement de la religió i de la caritat cristiana, així com de la cultura dels clàssics. Davant l’oposició paterna, la nit del 18 al 19 de març de 1212, va fugir de casa seva i es va unir al moviment dels franciscans a l’església de la Porciúncula d’Assís, on seria consagrada a la vida religiosa pel mateix Francesc. Al començament es va veure obligada a entrar en un convent de monges benedictines, però quan altres dones s’hi van unir, entre elles la seva germana Agnès, Clara redactà la seva pròpia regla, reconeguda pel papa Innocenci IV dos dies abans de morir, l’11 d’agost de 1253, constituint d’aquesta manera l’única regla d’un orde religiós escrita per una dona.

No obstant, aquesta regla només seria seguida per un pocs convents, mentre que la majoria seguirien una segona regla dictada pel papa Urbà IV el 1263, que era més laxa i permetia els béns en comú.

Si bé, segurament, l’ideal de Clara i les seves companyes era portar una vida errant com la de Francesc i viure sense béns propis, ben aviat toparen amb el rebuig dels mateixos germans frares i de la societat en general, que no admetia aquest estil de vida per a una dona. En conseqüència es van haver de recloure i fundar la seva comunitat al costat de l’església de Sant Damià d’Assís. Davant aquesta imposició, les noves comunitats femenines van passar a dependre, per a la seva subsistència, de la dotació de les novícies en ingressar al monestir i de les donacions dels benefactors. A la pràctica això va comportar que alguns convents arribessin a posseir grans patrimonis que s’anaven incrementant amb el temps.

A Barcelona, el primer convent femení de clarisses va ser el de Sant Antoni, prop de les muralles de la ciutat. Més tard s’hi sumà el de Santa Maria de Pedralbes. Tots dos seguien la regla del papa Urbà IV, que els permetia la possessió de béns en comú.