La fundació del monestir

Pocs anys més tard del seu casament, Elisenda va manifestar el desig de construir un monestir de monges clarisses seguint l’exemple d’altres reines que també havien fundat monestirs. Per aquest motiu va demanar la llicència necessària al papa Joan XXII qui li va concedir l’1 de febrer de 1325. La butlla atorgava a la reina el permís per a la construcció d’un convent de clarisses sempre que comptés amb el vistiplau del ministre provincial de l’orde dels franciscans. A canvi, el pontífex exigia a la reina que dotés la nova comunitat amb prou béns per tal que pogués acollir, almenys, dotze monges.

El rei, per satisfer el desig de la reina, li va cedir uns terrenys de caça propietat de la Corona situats a la zona de Valldaura, entre Cerdanyola i Montcada. Aquesta donació va ser derogada pocs dies abans de col·locar la primera pedra en el que seria l’emplaçament definitiu del nou cenobi: el lloc de Pedralbes.

A diferència del primer indret escollit, els terrenys de Pedralbes van haver de ser adquirits per la reina Elisenda per un preu de 6.500 sous, una quantitat donada pel rei per aquesta nalitat. Els tràmits de la compra van requerir de dues operacions: una primera amb el cavaller Bernat de Sarrià, duta a terme el 17 de gener de 1326, per obtenir-ne la propietat, i una segona, realitzada el 24 del mateix mes, pel domini directe del lloc que estava en mans d’Elisenda, vídua d’Arnau de Pedralbes, i del seu ll Bernat.

Poc després, el 26 de març, els reis col·locaren la primera pedra del que seria el nou monestir, a la zona de la capçalera de la futura església de Santa Maria. Faltava encara el vistiplau del ministre provincial, fra Ramon Bancal, que el donaria uns mesos més tard, l’1 de juliol. Aquest dia, a petició de la reina i la rogativa del papa, el ministre va visitar el lloc acompanyat d’altres frares menors, va rati car la idoneïtat del lloc, va delimitar l’espai que havia d’ocupar la clausura i va nomenar com a directors de l’obra Ferrer Peyró i Domènec Granyena, capellà i tresorer, respectivament, de la mateixa reina.

i Butlla papal per fundar el monestir de Pedralbes. Avinyó, 1 de febrer de 1325.

Document sobre l’acte d’inauguració de la fundació del monestir. 3 de maig de 1327.

pogués haver estat obra del mestre Guillem Albiell, però tal possibilitat s’ha de desestimar si es té en compte que no es troba cap actuació seva ns a la darreria del segle xiv.

Sembla més que probable que l’autor s’hagi de buscar entre els artistes propers a la cort, com Reynard des Fonoll. Una anàlisi de la fàbrica del temple, així com dels elements escultòrics que el decoren, principalment d’aquells que ornen el portal d’accés a l’església i les claus de volta del seu interior, han portat a pensar en aquest lapicida anglès com a autor del projecte. Però també, d’altres autors del mateix cercle reial podien haver dissenyat l’obra, com ara Bertran de Riquer, que va ocupar el càrrec d’arquitecte reial entre 1318 i 1330, Ramon Despuig o Berenguer de Montagut, mestres que van actuar a Santa Maria del Mar.

El lloc de Pedralbes

Pedralbes se situa al peu de la muntanya de Sant Pere Màrtir, a Collserola, dins la Serralada Litoral Catalana. Es tracta d’una zona amb un pendent suau amb diferents terrasses, solcada per rierols, mines i pous d’aigua que des d’època romana va ser valorada com un indret idoni per al conreu. Així ho demostren les restes d’una antiga vil·la romana i d’un mas que apareix a la documentació amb el nom del lloc, Pedralbes, del qual no se n’ha trobat la localització exacta.

El nom Pedralbes, prové del llatí Petras Albas, pedres blanques, que fa referència al color de les roques que emergien d’una pedrera propera al monestir, i de la qual avui encara en queden restes.

Es desconeixen els motius pels quals la reina va escollir Pedralbes en lloc de Valldaura per construir el nou monestir, però sembla que en la decisió hi va poder influir el fet que es trobava més pròxim a la cort i també a un nucli habitat, la parròquia de Sarrià. Per tant, el lloc oferia retir i seguretat al mateix temps. També hi van poder influir raons de tipus climàtic, atès que Pedralbes té un ambient més airejat que Valldaura.

L’acte d’inauguració

El 3 de maig de 1327 es va dur a terme l’acte d’inauguració del nou monestir de Pedralbes, només un any més tard de la col·locació de la primera pedra.

Malgrat la creença popular, el conjunt no es va construir en un sol any però sí que estava prou enllestit per a poder allotjar les primeres catorze monges i quinze novícies, amb l’abadessa Sobirana d’Olzet al capdavant, que provenien del primitiu convent de clarisses de Barcelona. L’estudi de la fàbrica de l’edi ci sembla indicar que, possiblement, ja s’havia aixecat part de l’església i unes primeres estances a la terrassa superior de les tres que conformen el cenobi.

Un document contemporani a l’acte, que es conserva al mateix monestir, es fa ressò de la importància que va tenir la inauguració, presidida pels mateixos reis i per l’infant Pere. L’acte es va festejar amb una missa solemne concelebrada per l’arquebisbe de Toledo i els bisbes de Barcelona, Osca i Vic. Al costat del rei hi havia bona part de la noblesa del país: el vescomte Ramon Folc de Cardona, Ot de Montcada, Guillem de Cervelló i Bernat de Cabrera amb un seguici de cavallers vassalls seus. També la reina anava acompanyada d’una comitiva de dones, possiblement membres de la seva família i dames de la noblesa. Entre els representants religiosos hi havia el ministre provincial dels franciscans, Ramon Bancal, amb d’altres frares de l’orde. En acabar la cerimònia, les religioses van entrar a la clausura del monestir. A partir d’aquell moment s’iniciava la vida de la nova comunitat, que arribaria a assolir una gran importància dins el context social de l’època i al llarg dels segles posteriors gràcies, especialment, a dos factors: d’una banda, les excel·lents relacions del monestir amb la Corona i el Consell de Cent de Barcelona, i de l’altra, com ja s’ha dit més amunt, al seguiment de la Regla del papa Urbà IV, que permetia a la comunitat la possessió i explotació de béns.

La creació del patrimoni del monestir

Les donacions del rei Jaume II a la reina Elisenda per a la fundació del monestir, les pròpies de la reina, els impostos parroquials, les exempcions i privilegis provinents del papat i del bisbat, a més de la protecció que el monestir seguiria rebent de la casa reial —i del Consell de Cent a partir del 1357— li atorgaren una independència econòmica i una importància única dins l’església.

El monestir arribà a disposar d’un considerable patrimoni que s’estenia arreu de Catalunya, fet que li conferí un pes polític i social preponderant al llarg de la seva dilatada trajectòria històrica.

Entre les possessions del monestir es trobaven els drets sobre les carnisseries de Barcelona, sobre la meitat del molí d’en Carbonell a la mateixa ciutat, i sobre la duana de Càller. Disposava a més, de propietats a Piera, Terrassa, Berga i Torroella de Montgrí. Igualment, era beneciari dels delmes de les rectories de Sant Pere del Codony (Tarragona), Santa Maria Magdalena de Sollana (València); Santa Maria de Maials (Tortosa); Santa Maria de Llardecans (Lleida); Sant Feliu de Vacarisses (Girona); Sant Feliu de Buixalleu (Girona); Sant Feliu de Pallerols (Girona); i Santa Maria d’Orcau (Urgell). Les rendes més importants, però, li provenien de la possessió del terme senyorial de Sarrià, que va obtenir de la Seu de Barcelona el 8 de maig del 1334, després de bescanviar aquesta parròquia per la de Premià, en mans del monestir.

El recinte exterior del monestir

Els límits del cenobi no se circumscrivien al monestir femení estrictament, sinó que incloïen altres dependències que allotjaven frares i capellans i servents laics al servei de la comunitat. L’església era la partió entre aquests dos mons que conformaven Pedralbes. Tot el conjunt es trobava envoltat per unes muralles que, a més de suposar una defensa per a la comunitat, delimitaven el recinte monàstic dels camps exteriors que s’estenien fins a la parròquia de Sarrià. Als costats nord i sud de la muralla, unes torres flanquejaven els dos portals d’accés a l’interior del recinte. Avui, tot i els canvis, el recinte conserva aquesta estructura inicial.

Des del moment de la fundació del monestir, ja s’hi devien anar edificant les dependències esmentades, però no tenim constància del seu aspecte i distribució fins a èpoques modernes, segles xvii -xviii, moment al qual correspon un plànol conservat a l’arxiu del monestir. Segons aquest, al cantó nord de la plaça de davant l’església, hi havia unes cases amb horts destinades als capellans i, enfront d’aquestes cases, s’hi identifica el «Conventet», residència dels frares franciscans. Aquest edifici tenia la seva entrada principal al camí de baixada cap al portal sud. A l’altra banda del mateix carrer, s’hi aixecaven