Harry Walker: lluita obrera, victòria veïnal

Harry Walker: lluita obrera, victòria veïnal

La plaça de les treballadores i els treballadors de Harry Walker, al barri de la Prosperitat de Barcelona, té al darrere una història de reivindicació obrera i veïnal. La fàbrica que ocupà el solar fins als anys setanta fou l’escenari d’una de les vagues més importants de la ciutat sota la dictadura. Els obrers aturaren la producció durant dos mesos per protestar per les males condicions de treball i els sous miserables. Quan l’empresa marxà, els especuladors començaren a aixecar pisos en el solar, però els veïns el defensaren per a equipaments.

A poc a poc, i amb molt d’esforç, s’hi van fer el Poliesportiu Valldaura, l’Escola Santiago Rusiñol, l’Institut Sant Andreu i el CAP Rio de Janeiro. Aquest llibre recull totes dues lluites, l’obrera i la veïnal, i és un homenatge als homes i les dones que van fer possible que la Prosperitat disposi ara d’aquesta illa d’equipaments.

Harry Walker: lluita obrera, victòria veïnal

Harry Walker: lluita obrera, victòria veïnal

Néstor Bogajo Marc Andreu Laura Aznar Marc Font María Eugenia Ibáñez Cristina Palomar Albert Recio Miguel Fuster (Il·lustracions)

Edita:

Ajuntament de Barcelona

Consell d’Edicions i Publicacions de l’Ajuntament de Barcelona:

Gerardo Pisarello Prados, Josep M. Montaner Martorell, Laura Pérez Castaño, Joan Subirats Humet, Marc Andreu Acebal, Águeda Bañón Pérez, Jordi Campillo Gámez, Bertran Cazorla Rodríguez, Núria Costa Galobart, Pilar Roca Viola, Maria Truñó i Salvadó, Anna Giralt Brunet

Directora de Comunicació: Águeda Bañón

Directora de Serveis Editorials: Núria Costa Galobart

Cap editorial: Oriol Guiu

Producció:

Maribel Baños

Distribució:

M. Àngels Alonso

Edició i producció:

Direcció de Serveis Editorials Passeig de la Zona Franca, 66 08038 Barcelona tel. 93 402 31 31 barcelona.cat/barcelonallibres

Aquest llibre s’edita en el marc de la celebració del centenari del barri de la Prosperitat

Coordinació editorial Eugeni Madueño

Textos

Néstor Bogajo (edit.), Marc Andreu, Laura Aznar, Marc Font, María Eugenia Ibáñez, Cristina Palomar, Albert Recio

Documentació gràfica

Néstor Bogajo, Andrés Naya

II·lustracions

Miguel Fuster

Disseny i maquetació

Marta Sagarra, Vanesa Mauri

Fotografies

Arxiu personal d’Andrés Naya (AN) Arxiu de l’Associació de Veïns i Veïnes de la Prosperitat (AVP) Arxiu Fotogràfic de Barcelona (AFB) Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona (AHCB) Arxiu Històric de Roquetes-Nou Barris (AHRNB) Arxiu Municipal del Districte de Nou Barris (AMDNB) Arxiu Nacional de Catalunya (ANC) Biblioteca del Pavelló de la República (BPR)

Tractament de les imatges Xavier Parejo

Revisió lingüística

Gemma Martí, Elena Martín

Producció editorial

Edicions Clariana, SL Via Augusta 48 – ent. 1a. 08006 Barcelona www.clariana.cat Barcelona, 2019 © de l’edició: Ajuntament de Barcelona © dels textos i les imatges: els autors esmentats

ISBN: 978-84-9156-210-8 D.L. B.5818-2019 Imprès en paper ecològic

SUMARI 006 PRÒLEG Comissió del Centenari de la Prosperitat

008 1. LA VAGA DE HARRY WALKER 010

Context històric d’una lluita obrera als anys setanta (Marc Andreu)

024

Harry Walker en el context econòmic de l’època (Albert Recio)

034

Crònica amb clarobscurs de 62 dies de vaga (Néstor Bogajo)

102 2. HARRY WALKER, PER A LA PROSPERITAT 104

Memoria de una periodista novata y de un pino peleón (María Eugenia Ibáñez)

116

L’empresa marxa, però el solar es queda (Néstor Bogajo)

146

Història d’uns barracons i un ‘insti’ sense pati (Néstor Bogajo)

170

El poliesportiu, quaranta anys de cohesió a través de l’esport (Cristina Palomar)

186

Santiago Rusiñol, el centre de referència (Laura Aznar)

198

El CAP Rio de Janeiro, una batalla eterna (Marc Font)

212 EPÍLEG La plaça de les treballadores i treballadors de Harry Walker

PRòLEG F

terrenys que, encara que qualificats com a zona verda i d’equipaments, rebien permisos il·legals per construir-hi habitatges signats per l’alcalde Porcioles.

Comissió del Centenari de la Prosperitat

Una història de LLUITES obreres i veïnals

ou l’any 1919 quan els propietaris dels camps i les vinyes que hi havia a l’indret que avui ocupa el barri de la Prosperitat van decidir parcel·lar les seves terres i vendre-les perquè en aquells solars es construïssin habitatges. Així, van començar a dibuixar simulacres de carrers mentre planificaven com s’havia d’organitzar la comunicació entre les diferents parcel·les i propietats. L’agricultura cedia el pas a la urbanització i la construcció. Moria una forma de vida, a partir dels usos agrícoles, i sorgia una altra manera diferent de viure. Sobre els horts naixia un barri.

L’1 de gener d’aquest mateix any 1919, La Vanguardia informava que s’havia col·locat la primera pedra “de unas casas baratas en el entorno de Can Dragó, entre la línia ferroviaria del Norte y la carretera”. Les construïa una cooperativa amb el mateix nom: La Casa Barata.

Huertas i Jaume Fabre la idea que “els barris necessiten arrels i aquestes arrels són la seva història”.

Editar aquest llibre que el lector té a les mans ha estat una d’aquestes iniciatives. Els membres de la Comissió del Centenari ens sentim feliços i contents que la publicació del llibre Harry Walker: lluita obrera, victòria veïnal coincideixi amb l’any que celebrem el centenari.

El llibre recull una part molt important de la història de la Prosperitat. Tracta d’un territori delimitat pel passeig de Valldaura i els carrers Sant Francesc Xavier, Badosa i Baltasar Gracián. En el volum es recullen i es distingeixen dos moments diferenciats en el temps.

Després de celebrar diferents reunions, durant les quals hem compartit informacions i dades sobre els orígens de la Prosperitat, un grup de persones i entitats vam decidir impulsar la Comissió del Centenari, que s’encarrega d’organitzar diferents propostes i activitats per celebrar el primer segle de vida del nostre barri.

El primer fa referència a la història d’una important lluita obrera (1970) que va paralitzar l’empresa Harry Walker, instal·lada en aquest solar. Una vaga que va ser ignorada i silenciada pels mitjans de comunicació de l’època. Seixanta-dos dies d’intensa activitat vaguística que es va desenvolupar, en part, pels carrers del nostre barri: assemblees, manifestacions, concentracions de vaguistes dissoltes per policies a cavall, repartiment de fulls volants, festes de solidaritat... El barri ho va presenciar i, d’una manera o altra, va participar en el conflicte laboral.

La comissió funciona des de l’any 2016. Totes les iniciatives que portem a terme tenen com a únic objectiu la recuperació de la història del barri. Compartim amb Josep M.

Un segon moment va començar després que l’empresa Harry Walker abandonés l’activitat, l’any 1976. El barri va haver de defensar el solar que ocupaven les naus industrials. Uns

6 Pròleg

Aquella vaga de Harry Walker, la tenacitat dels obrers, les seves formes de lluita i d’organització, van suposar una escola sindical per al veïnat, per a les futures lluites veïnals.

L’any 1972 es va crear l’Associació de Veïns, i darrere de la lluita per defensar el sòl i per exigir els equipaments que necessitàvem es trobava el veïnat organitzat.

Avui el solar que ocupaven les fàbriques és una bella plaça envoltada d’equipaments: un institut, un poliesportiu, una escola de primària i un centre d’assistència primària.

La Comissió del Centenari de la Prosperitat agraïm a tots els veïns i veines i a les entitats la seva col·laboració en la realització del llibre i el material i la informaciò que ens han facilitat. També el nostre agraïment especial a l’Arxiu Roquetes, i al Districte de Nou Barris, que va acollir la proposta amb entusiasme.

No oblidem tampoc els treballadors de la impremta municipal i de l’Arxiu del districte, que han considerat el llibre com a seu. Finalment, el nostre agraïment a Eugeni Madueño, Gemma Martí, Néstor Bogajo, Marta Sagarra, Vanesa Mauri i Elena Martín, que, amb Edicions Clariana, l’han fet realitat.

UN JOVE LLUEIX UNA ENGANXINA DEMANANT EQUIPAMENTS PER AL BARRI KIM MANRESA

Harry Walker: lluita obrera, victòria veïnal 7

1

LA VAGA DE HARRY WALKER 8 Pròleg

Harry Walker: lluita obrera, victòria veïnal 9

INTRODUCC Ió E Marc Andreu

Context històric d’una lluita OBRERA als anys setanta

l 1970, a l’Estat espanyol es van viure 1.547 vagues o conflictes laborals registrats, que van implicar un total aproximat de 460.000 treballadors i treballadores. Són dades oficials de l’Organització Internacional del Treball (OIT) que semblen especialment rellevants si tenim present que es van produir en un país que vivia en absència total de llibertats polítiques i sindicals, sota el règim dictatorial del general Franco, que justament l’any anterior havia declarat l’estat d’excepció.

Efectivament, el 1969 el nombre de vagues al conjunt de l’Estat amb prou feines va ser d’una tercera part (concretament 491, segons l’OIT) respecte al 1970. I el 1971 les vagues es van limitar a 661, i van implicar uns 222.000 obrers. Una xifra, aquesta última, que s’acosta als treballadors que es calcula que s’havien declarat en vaga dues dècades abans, el 1951, cèlebre pel boicot als tramvies de Barcelona, que va derivar, el 12 de març d’aquell any, en una vaga general a tota l’àrea metropolitana.

Tan important va ser aquella vaga obrera, més i tot que el boicot ciutadà als tramvies que en fou el detonant, que les autoritats franquistes es van veure obligades a portar vaixells de guerra al port de Barcelona i a fer desfilar 4.000 soldats de la Infanteria de Marina pels carrers de la ciutat com a demostració de força i per recuperar el control de la situació.

CONTROL DE L’ESPAI PÚBLIC

Avui ningú no discuteix que la denominada vaga de tramvies del 1951 a Barcelona es va produir just a l’inici d’un període de transició en la història del moviment obrer marcat també per les fites i onades de conflictivitat 10 La vaga de Harry Walker

del 1956, el 1958 i el 1962 arreu d’Espanya (iniciades, en aquests casos, a Euskadi i Astúries, però ràpidament esteses per Catalunya), i que emergiria amb força durant tota la dècada dels seixanta sobre l’estructura de les Comissions Obreres (CCOO). Com explica l’historiador Xavier Domènech a la seva tesi doctoral, publicada sota el títol Clase obrera, antifranquismo y cambio político.

Pequeños grandes cambios, 1956-1969 (Catarata, 2008), era “un model que, partint de les reivindicacions concretes de la classe, aspirava a organitzar tots els obrers possibles (com més, millor) per actuar públicament a la llum del dia” i disputar “el control que el règim, com a règim feixista, sempre havia tingut de l’espai públic”. Va ser una lluita que va començar aleshores i no acabaria fins al 1976, amb vagues i manifestacions que van trobar la solidaritat de les plantilles de treballadors de moltes fàbriques i que, com també apunta Domènech, “van tenir en els barris obrers un públic que les va animar i protegir”.

CATÒLICS I COMUNISTES

Va ser, així mateix, una lluita que, des de la vaga de tramvies del 1951, es va sostenir sobre la base d’una “una aliança tàctica entre catòlics i comunistes que no tenia cap precedent en la història d’Espanya”. Són paraules de l’hispanista britànic Sebastian Balfour a La dictadura, los trabajadores y la ciudad (Edicions Alfons el Magnànim, 1994), on

Barcelona ha fet més combats de barricades que cap altra ciutat

també certifica que “el boicot mateix dels tramvies va renovar una forma de dissidència que havia estat una tradició a Barcelona”.

Parlem d’aquella Barcelona revolucionària del 1936, de la que va protagonitzar la vaga de La Canadenca del 1918 i la Setmana Tràgica del 1909, coneguda des d’abans com a Rosa de Foc per ser bressol i espoleta de l’anarcosindicalisme, del cooperativisme obrer i d’un socialisme utòpic icarià no incompatible amb la fundació, a la mateixa ciutat, d’organitzacions sindicals històricament tan rellevants com la Unió General de Treballadors (UGT) i la Confederació Nacional del Treball (CNT). Parlem, en definitiva, de la capital que Friedrich Engels ja havia descrit el 1873 com la població que tenia “en el seu haver històric més combats de barricades que cap altra ciutat del món”.

ELS HABITATGES ENVOLTEN LES FÀBRIQUES A COMENÇAMENTS DELS ANYS SETANTA AVP

De manera similar al 1951, la data del 1970 marca igualment un punt d’inflexió en la història del moviment obrer a casa nostra.

I si bé aquí les significacions no són tan unívoques ni categòriques, perquè poden ser Harry Walker: lluita obrera, victòria veïnal 11

discutides i sempre seran de protagonismes molt més repartits o compartits que en la vaga de tramvies, és indubtable que l’any que políticament va tancar-se a Espanya amb el procés de Burgos contra 16 membres d’ETA, i socialment va cloure’s a Barcelona en plena lluita dels treballadors i treballadores de la fàbrica Harry Walker de Nou Barris, va marcar un abans i un després en la història de la ciutat i del país sencer. Aquell socialment i políticament convuls any 1970 es va iniciar amb un rellevant conflicte laboral a Terrassa, on eren emblemàtiques fàbriques com AEG i Telefunken. Però molts altres noms d’empreses constituirien a la Catalunya d’aquells primers anys setanta del segle xx un imaginari de lluita obrera que contribuiria de forma significativa a derrotar la dictadura a les fàbriques i als barris per guanyar les llibertats i la democràcia al conjunt de l’Estat espanyol.

Treballadors i treballadores de SEAT, Laforsa, Elsa, Solvay, Pegaso, Ford Motor Ibérica, Hispano Olivetti, La Maquinista, Macosa, Gispalsa, Roca, Iberia Radio... i moltes altres indústries, com la mateixa Harry Walker, van protagonitzar un crescendo de lluites obreres que van posar contra les cordes la dictadura, i, tot i que Franco morís al llit el 1975, van rematar el seu règim al carrer.

CONFLICTIVITAT LABORAL

És aquesta, i no pot ser una altra, la lectura que es desprèn de les dades de conflictivitat laboral d’aquella dècada inaugurada el 1970 amb 1.547 vagues arreu d’Espanya i que, després d’una baixada puntual, van incrementar-se per sobre dels 2.000 conflictes el 1974, van arribar a 2.807 el 1975 i, marcant de forma significativa l’inici de la transició democràtica, van pujar fins a 3.662 el 1976. Aquell any van sortir al carrer més de 2,5 milions de treballadors en vaga.

Uns obrers en conflicte i unes hores de vaga

comptabilitzades oficialment que, el 1976, i només a Catalunya, van ser superiors a les dades de tot el conjunt de l’Estat per a qualsevol any anterior. La situació va canviar a partir del 1977, a mesura que avançava la transició i que es van formalitzar l’amnistia, la recuperació de l’autonomia catalana i les llibertats polítiques i sindicals. També, i en plena crisi econòmica, els Pactes de la Moncloa, i, finalment, la votada promesa constitucional del 1978 sobre un Estat social i democràtic de dret, van contribuir a rebaixar els nivells de conflictivitat sociolaboral. És en aquest context tan ampli que cal situar la vaga que els prop de 500 treballadors i treballadores de Harry Walker van protagonitzar entre el 16 de desembre de 1970 i el 15 de febrer de 1971. Van ser 62 dies de vaga, precedits d’algunes aturades parcials des del setembre del 1970. Les demandes de millores laborals i de solidaritat amb treballadors sancionats i acomiadats de l’antiga fàbrica d’accessoris i recanvis d’automòbils vinculada a la multinacional Hispano Williers i ubicada al que avui és el passeig de Valldaura, a Nou Barris, van acabar essent elements catalitzadors d’una lluita obrera que va esdevenir singular i emblemàtica en molts sentits. En termes generals, la història i la memòria de Harry Walker són importants per a la ciutat i el país, en la mesura que va ser una de tantes lluites que van contribuir decisivament a la consecució de la democràcia i de moltes llibertats i drets socials, mai assegurats del tot ni per sempre. Més concretament, la 12 La vaga de Harry Walker

El 1976 van sortir al carrer més de 2,5 milions de vaguistes

memòria de Harry Walker és important com a patrimoni històric d’un barri i una ciutat on ara hi ha espais i serveis públics i equipaments gràcies a una consciència ciutadana i a una lluita veïnal que són indissociables de la consciència de classe i de la lluita obrera que va exemplificar aquella vaga. L’organització assembleària i autònoma del conflicte a la fàbrica, per damunt o, en principi, al marge de sigles i organitzacions diverses, i la solidaritat que va despertar la lluita al barri i en col·lectius veïnals, parroquials i professionals –amb ressons en ambients obrers d’arreu de Catalunya i en fàbriques italianes i franceses lligades a la multinacional matriu–, són fites a destacar en la història del moviment obrer a casa nostra. Però si la vaga de Harry Walker fou singular és, sobretot, pel moment històric i polític en què es va desenvolupar i perquè, al marge del conflicte concret de la fàbrica i del seu impacte en l’entorn urbà, es va convertir en l’escenari on, en realitat, van aflorar (i es van foguejar o confrontar) realitats, estratègies, tàctiques, grups, sigles i noms importants per a una part de la història del moviment obrer i de l’esquerra.

UNA VAGA CRUCIAL

Segons el filòsof i teòric de l’autonomia obrera Santiago López Petit –desdoblat en historiador al volum col·lectiu Luchas autónomas en los años setenta (Espai en Blanc, Traficantes de Sueños, 2008)–, la vaga de Harry Walker a Barcelona és crucial, perquè,

PORTADA D’IBARROLA DEL LLIBRE DELS TREBALLADORS EN LLUITA D’ECHEVARRI

ASSEMBLEA DE TREBALLADORS DE SEAT DAVANT LA FÀBRICA DE LA ZONA FRANCA, ALS ANYS SETANTA CCOO

Harry Walker: lluita obrera, victòria veïnal 13

el 1970, més enllà de ser un dels més llargs conflictes obrers sostinguts sota el franquisme, va constituir “un autèntic exemple de funcionament assembleari” i va marcar l’inici d’un cicle de lluites a Catalunya i Espanya.

En el mateix volum col·lectiu, dins del capítol titulat “Arqueología de la autonomía obrera en Barcelona 1964-1973”, Felipe Pasajes remarca la importància de Harry Walker com a “primera vaga assembleària de Barcelona”, però apunta això, citant l’historiador i militant anarquista Miquel Amorós, en una nota a peu de pàgina que no pot passar desapercebuda: “No es pot oblidar la vaga de Blansol el 1968, o la importància de les assemblees en les vagues de La Maquinista el gener-març del 1970 o de Macosa el desembre d’aquell mateix any”.

LES DONES DELS TREBALLADORS DE MOTOR IBÉRICA S’ENCARREGUEN DE LA LOGÍSTICA DEL TANCAMENT PILAR AYMERICH

La solidaritat i les dones dels vaguistes

14 La vaga de Harry Walker

Les dones dels treballadors de Motor Ibérica, tancats a l’església de Sant Andreu de Palomar, a la plaça d’Orfila, endrecen la sagristia, on s’amunteguen les provisions alimentàries que permetrien perllongar el tancament durant setmanes. Com va succeir amb la vaga de Harry Walker, la solidaritat veïnal va ser molt valuosa. També cal destacar l’actitud solidària de part de l’església local i dels capellans dels barris obrers, que cedien els locals als treballadors per reunir-se clandestinament o per tancar-se en senyal de protesta.

En qualsevol cas, tots els exemples reforcen l’evidència que, a partir de (o coincidint amb) la vaga de Harry Walker, es va iniciar un cicle, tancat el 1977 amb la vaga de Roca i la repercussió de les primeres eleccions democràtiques, que cal contextualitzar amb mirada global en el món de l’autonomia obrera i de la nova esquerra emergent arreu d’Europa des del 1968. Sense oblidar les seves derivades i vicissituds al nostre país, marcades per divisions grupusculars que es van donar enmig d’un context de fortes lluites internes al moviment obrer, sindical i polític.

“Las repercusiones de esta huelga fueron enormes en toda Cataluña, iluminando con luz cruda la verdadera situación del movimiento obrero en nuestra provincia. La ausencia del PC confirmaba la crisis que estaba pasando esta organización, especialmente en el sector obrero. La incipiente Liga Comunista, a causa de su sectaria actuación en la Harry Walker, donde constituían el grupo más numeroso, sufrió una escisión de la mayor

PORTADA DEL LLIBRE SOBRE LA VAGA QUE ELS TREBALLADORS DE BLANSOL VAN DUR A TERME L’ANY 1968

Aquesta va ser la primera vaga assembleària de la ciutat

parte de sus efectivos obreros, comprometiendo su posterior desarrollo. [...] El PC(i), cuyos militantes actuaron de esquiroles, y como tales denunciados por los huelguistas, sufrió un rudo golpe, en el ocaso ya de su prestigio.

De los demás grupos, ninguno se distinguió por su prisa y entusiasmo en aportar su ayuda, ni ésta sobrepasó nunca el nivel de discreción al que estamos acostumbrados. Ninguna empresa fue capaz de hacer el más mínimo acto de solidaridad con la Harry Walker, si exceptuamos la solidaridad económica.”

No és aquesta una anàlisi ponderada, ni rigorosa, ni amb perspectiva històrica o sense cap prejudici, sinó la reflexió crítica i des de l’experiència personal que el sindicalista de pseudònim Julio Sanz Oller (treballador del Metall, però no de Harry Walker) va deixar escrita un any després de la vaga en un llibre de pretensions més àmplies i editat a

Harry Walker: lluita obrera, victòria veïnal 15

Harry Walker va marcar un nou cicle de vagues fins al 1977

L’estat d’excepció va intentar desarticular les CCOO

París: Entre el fraude y la esperanza.

Las Comisiones Obreras de Barcelona (Ruedo Ibérico, 1972). Com a testimoni d’aquell moment, té un valor històric innegable, i reflecteix perfectament el clima i l’escenari que anys més tard va revisar i sistematitzar el mateix autor, però ja amb el nom real de José Antonio Díaz Valcárcel, a Luchas internas en Comisiones Obreras: Barcelona 1964-1970 (Bruguera, 1977). En qualsevol cas, requereix ser contrastada i contextualitzada aquesta visió de qui fou militant de la Joventut Obrera Cristiana (JOC) i del Front Obrer de Catalunya (FOC), fundador de CCOO i de la Coordinadora del Metall i, a partir del 1968, amb Manuel Murcia i Dídac

Fàbregas, impulsor successivament dels grups ¿Qué hacer?, Plataformas de Comisiones Obreras i Círculos de Formación de Cuadros (precedent de l’Organización de Izquierda Comunista, OIC). Fins a crear també, gairebé en paral·lel a la vaga de Harry Walker que va liderar precisament Manuel Murcia, els Grupos Obreros Autónomos (GOA), amb connexions amb el MIL d’Oriol Solé Sugranyes i Salvador Puig Antich. Díaz Valcárcel va recalar finalment a la CNT, per on també va passar Murcia abans d’acabar militant al PSC des de finals dels anys setanta, com també el líder de l’OIC Fàbregas, posteriorment reconvertit en empresari i evasor fiscal.

MÉS ENLLÀ DE LA FÀBRICA

No cal entrar aquí en biografies o trajectòries personals, ni tampoc en gaires detalls o interpretacions del debat i les pugnes polítiques i fraccionals que va viure CCOO entre el 1966 i el 1970, just abans de la vaga de Harry Walker. Però sí que convé apuntar que, darrere de les intrigues entre els sectors majoritaris del moviment obrer afins al PSUC i els minoritaris (però hegemònics durant un temps a la ciutat de Barcelona i al sector del Metall), alineats amb un FOC que va implosionar el 1968 en la constel·lació de l’extrema esquerra, es va dirimir una qüestió de fons prou rellevant. És aquesta, segons paraules de Xavier Domènech en la seva tesi doctoral: “La polèmica entre la necessitat de desenvolupar un moviment obrer de caràcter obrerista, i en aquest sentit ‘sindicalista’, que s’agrupa inicialment a l’entorn d’aquells que per la seva línia revolucionària no accepten el ‘jornalisme’ interclassista i

DICCIONARI DE CONCEPTES ECONÒMICS I POLÍTICS PER A LA FORMACIÓ DELS MILITANTS AN

16 La vaga de Harry Walker

aposten per una organització plenament obrera, o la necessitat de mantenir, fins i tot en les condicions més dures, el caràcter sociopolític democràtic de les CCOO amb estructures organitzatives flexibles que li permetin agrupar una militància dispersa, que anava dels petits tallers fins a ‘tota classe de ciutadans demòcrates’, per organitzar-la en accions que anessin més enllà de les fàbriques”.

Encara que no exactament en el cas de Harry Walker –la vaga va ser una mescla d’obrerisme revolucionari obert a la solidaritat interclassista de barri–, ni encara menys en el conjunt del moviment de l’autonomia obrera dels anys setanta, majoritàriament va acabar triomfant l’opció de mantenir el caràcter sociopolític democràtic del moviment obrer més organitzat, amb un debat creuat entremig sobre el caràcter atribuït a la qüestió nacional en relació amb la classe obrera de Catalunya. Mentre que el PSUC i el sector majoritari de CCOO defensaven que tant les lluites socials com la reivindicació nacional eren justes i indissociables del que era la base de la unitat social i política de l’antifranquisme –la idea d’un sol poble que van impulsar des de diferents posicions Josep Benet, Paco Candel i Antoni Gutiérrez Díaz–, bona part de l’extrema esquerra política i sindical recelava o directament era contrària al fet nacional català. Però, paradoxalment, no de la lluita nacional a Euskadi, mostrant una doble vara de mesurar que només s’explica pel sorgiment d’una extrema esquerra basca amb ascendent sobre la de la resta de l’Estat i que teoritzava un nacionalisme popular que convertia la qüestió nacional, allí sí,

La vaga de Harry Walker va ser un REFERENT de lluites futures

en una lluita proletària i no supeditada a la burgesia. Sigui com sigui, així il·lustra aquesta contradicció el manifest que el 1967 va fer la Coordinadora del Metall de CCOO, controlada per alguns dels crítics que després van impulsar les lluites autònomes, condemnant obertament l’estratègia comunista i sindical majoritària d’adherir-se a la celebració clandestina de l’11 de Setembre. L’argument, segons documenta Díaz Valcárcel a Luchas internas en Comisiones Obreras, reproduint aquest manifest crític, és que el posicionament impulsat pel PSUC mostrava “una clara tendencia integradora de la clase en la sociedad burguesa, pretendiendo confundir sus objetivos con los de la burguesía nacionalista llamando a la unidad en la ‘lucha por las libertades de Cataluña, por encima de los intereses de clase’”. Fos com fos, i en sintonia amb les tesis del PSUC, el febrer del 1968 es va constituir la Comissió Obrera Nacional de Catalunya com a organisme coordinador de tot el moviment de les CCOO, agafant per sorpresa i deixant aïllada la minoria del FOC, que, això sí, controlava la Coordinadora del Metall i les CCOO de Barcelona.

ESTAT D’EXCEPCIÓ

Aquesta mena de pugnes internes i debats ideològics i organitzatius en el si del moviment obrer de finals dels anys seixanta van coincidir amb un augment de l’acció repressiva del franquisme. La dictadura va aprofitar l’estat d’excepció declarat a principis del 1969 amb l’excusa de les protestes universitàries per intentar paralitzar i desarticular també la força d’unes Comissions Obreres Harry Walker: lluita obrera, victòria veïnal 17

que havien sorprès, desbordat i preocupat en extrem el règim des de les eleccions sindicals del 1966. L’onada repressiva contra el moviment obrer iniciada el 1967 no va aconseguir acabar amb CCOO, però sí que en va mutar en certa manera la seva realitat. I va interaccionar, al mateix temps, amb els efectes que l’efervescència dels debats revolucionaris del 1968 i l’eclosió de l’extrema esquerra van produir sobre les principals organitzacions socials i polítiques del país.

Momentàniament curtcircuitada l’acció política de CCOO, en el seu sentit més ampli, a causa de la repressió i les pugnes internes, van tornar a ser les fàbriques i els conflictes laborals i socials concrets al carrer, als barris, els que van ocupar els esforços dels militants i activistes antifranquistes i els que van canalitzar els anhels de llibertat i de canvi de les classes populars. Fins a l’extrem de facilitar que rebrotés o florís amb força l’estratègia de moviment sociopolític ampli que representava CCOO i que ben aviat representarien també les associacions de veïns o l’Assemblea de Catalunya. Sens prejudici, alhora, que del mateix esqueix en sorgís el moviment de l’autonomia obrera que pot fixar el seu moment fundacional en la vaga de Harry Walker i que, inserit en el cicle de lluites desencadenades pel Maig del 1968, es va nodrir de referents tan diversos com el marxisme crític, el consellisme,

Nou Barris era als anys setanta més perifèria que capital el situacionisme, el socialisme autogestionari i l’anarquisme. Com explica Santiago López Petit en la introducció de Luchas autónomas en los años setenta, a Espanya “la pràctica autònoma de la classe treballadora (capacitat de posar-se objectius, d’autoorganitzar-se, de crítica de l’explotació capitalista i no només de la dictadura franquista) va anar sempre molt per davant de l’elaboració teòrica”. La seva organització es basava en les assemblees, en els delegats escollits i revocables, i en la democràcia directa, configurant, en definitiva, un moviment que, segons sintetitza López Petit, “no es tractava d’un sindicat perquè no separava allò polític d’allò econòmic, ni d’un partit perquè no pretenia ser una direcció política sobre la classe treballadora”.

singularment, Sabadell) i del Baix Llobregat van agafar amb força el relleu en el lideratge de la mobilització obrera. Aquest “policentrisme organitzatiu” que Xavier Domènech dona per consolidat a la primera meitat dels anys setanta no significa, com de vegades s’ha interpretat, un debilitament de l’estructura del moviment obrer, sinó tot el contrari: l’extraordinari creixement de les plataformes organitzatives va facilitar que s’estenguessin els conflictes de fàbrica. El cas de Harry Walker n’és un de tants i, curiosament, se situa a la Barcelona-ciutat que havia perdut el lideratge obrer.

Certament, el Nou Barris del 1970 era més perifèria que capital, però la seva capacitat de lideratge mobilitzador a l’època tindrà més a veure amb el moviment veïnal, denominat també aleshores moviment popular, que no pas amb el moviment obrer stricto sensu. Per això convé retenir una observació que utilitza Xavier Domènech a la seva tesi tot fent una analogia amb l’anàlisi d’Edward P. Thompson sobre la classe obrera a Anglaterra, i que contraposa el “Londres radical” i de moviments

POLICENTRISME ESTAT D’EXCEPCIÓ A ESPANYA (1969) I HOMENATGE ‘A LA BANDERA NACIONAL’ A BARCELONA

18 La vaga de Harry Walker

També cal tenir present una altra paradoxa: coincidint més o menys amb el canvi d’època assenyalat per la vaga de Harry Walker, la centralitat de la lluita obrera a Catalunya va rebaixar el seu històric protagonisme a la ciutat de Barcelona per agafar-ne molt més en les ciutats de la perifèria metropolitana. A partir de la segona meitat dels anys seixanta, les comarques del Vallès (amb Terrassa i, Harry Walker: lluita obrera, victòria veïnal 19

populars més propensos a les motivacions intel·lectuals amb els nuclis industrials i de conflictivitat social més cohesionada de les Midlands, perifèria que rebia els debats provinents de la capital. Sosté Domènech que la diferència per al cas de Barcelona rau en el fet que la contradicció de la polarització de les polèmiques ideològiques i organitzatives de finals dels anys seixanta, en un marc de declivi de la conflictivitat obrera a la ciutat però d’ascens a la perifèria, va distorsionar la naturalesa dels debats, “fins que finalment el moviment obrer de Barcelona va col·lapsar en la frontera dels anys setanta”. És una interpretació possible (i discutible) analitzar la vaga de Harry Walker com una

DIBUIX ANÒNIM DE LES FÀBRIQUES HARRY WALKER I HISPANO VILLIERS AHRNB

Murcia i Díaz van exercir de líders naturals dels GOA

explosió o conseqüència reactiva d’aquest col·lapse del moviment obrer a Barcelona.

Més certeses hi ha –començant pel protagonisme en la vaga d’un dirigent sindical i activista polític de la trajectòria de Manuel Murcia– a constatar com un fet rellevant que en la lluita de Harry Walker va irrompre o impactar també el debat ideològic de l’extrema esquerra tan propi del moment.

Dependrà de com s’escrigui i interpreti la història d’aquella vaga, i de si se’n mitifica certa memòria lligada a les pugnes i cruïlles ideològiques d’aquella època, en detriment d’una altra memòria més vinculada a l’experiència concreta del conflicte laboral i el seu impacte en la geografia humana i urbana de Nou Barris, que acabi prevalent per a la posteritat l’aspecte politicoideològic per sobre del sociopolític, o viceversa.

de la vaga de Nou Barris i just després de la ruptura, el novembre del 1970, dels Círculos de Formación de Cuadros– va picar i ciclostilar juntament amb altres treballs de la seva editorial clandestina. Entre la trentena de membres integrants dels GOA, i abans que els separessin diferències doctrinals, l’activista de tendència anarquitzant Manuel Murcia i l’intel·lectual de propensió consellista José Antonio Díaz Valcárcel van exercir de líders naturals d’aquella petita i mítica organització sorgida de la lluita de Harry Walker. Ara bé, si els mites obeeixen sovint a personalismes, les fites solen ser més col·lectives. I en cap cas no s’assoleixen normalment del no-res, per molt que hi hagi acord a considerar-les un punt d’inflexió o de canvi en un moment o procés històric determinat i, fins i tot, quan legítimament es poden interpretar com un moment fundacional; en aquest cas, del sorgiment a casa nostra del moviment de l’autonomia obrera. La vaga de Harry Walker ho exemplifica molt bé, perquè així com ràpidament va esdevenir referent, al seu torn va tenir com a referents lluites emblemàtiques prèvies de les Comissions Obreres. Està recollit també negre sobre blanc, amb un llenguatge no exempt d’una retòrica desfasada, però que va directe al fons

UNA FITA

Sigui com sigui, i sense cap mena de dubte, la vaga de Harry Walker va marcar una fita.

I va ser un referent que ràpidament quedaria consagrat negre sobre blanc en tota mena de textos i de bibliografies, començant pel llibre col·lectiu que es va editar clandestinament l’octubre del 1971, tot just mig any després de finalitzar el conflicte, que relata tot el que havia estat aquella lluita. Harry Walker: 62 días de huelga, 16-12-70/15-2-71 és el títol poc literari que l’anomenat Grup Tècnic dels GOA –grup nascut precisament al caliu

ELS VAGUISTES DE HARRY WALKER ES MANIFESTEN PELS CARRERS DEL CENTRE DE LA CIUTAT PÉREZ DE ROZAS/AFB

20 La vaga de Harry Walker

Harry Walker: lluita obrera, victòria veïnal 21

“No hemos luchado SOLO para comer mejor”

de la qüestió i que és planer i, potser, més entenedor que el llenguatge historiogràfic: “Solamente quisiéramos ahora –en breves líneas– resumir todo nuestro pensamiento y nuestros objetivos. Es decir el motor que ha impulsado nuestra huelga y que ahora desea proyectarla al futuro como un llamamiento a todos los trabajadores. Creemos haber dejado claro que no hemos luchado solamente para comer mejor. A los que –con no poca malicia– nos dicen que ahora vivimos mejor que antes, les contestamos ‘también las vacas comen ahora pienso, pero siguen siendo vacas’. No hemos luchado sólo por mejorar nuestra situación económica sino para tratar de construir una sociedad donde el pueblo gobierne de verdad en las fábricas, en los ayuntamientos y en todos los niveles de la vida política y social. De no ser así seguiremos explotados de mil formas”.

UN LLIBRE

Aquest text no parla exactament de la nostra vaga, la de Harry Walker, però, en realitat, potser sí, potser també. És un extracte de l’epíleg de Nuestra huelga, el llibre editat el 1968 pels treballadors de Laminación de Bandas, a la localitat basca d’Echevarri, per explicar els “163 dies de lluita obrera contra el capitalisme feixista de l’Estat espanyol” –així ho sintetitza el subtítol, sobre una preciosa portada en roig i negre del pintor Agustín Ibarrola i distribuït des de París per Ruedo Ibérico–, que van protagonitzar entre el 30 de novembre de 1966 i el 15 de maig de 1967. Si Gabriel Celaya deia que la poesia és una arma carregada de futur, llibres com aquests eren aleshores “un instrument de lluita obrera”. Així es diu explícitament en la presentació d’una altra obra similar, Lucha

22 La vaga de Harry Walker

AMB L’ENSORRAMENT DE LA FÀBRICA A NOU BARRIS, DE HARRY WALKER JA NOMÉS EN QUEDA LA MEMÒRIA KIM MANRESA

unida, victoria proletaria (Sapere Edizioni, 1972), editada en castellà a Milà per un anònim cronista en nom dels treballadors de l’empresa Blansol, de Palau de Plegamans, que va viure una altra lluita important a l’època, el 1968. Després de relatar els orígens del conflicte i la primera reunió del comitè de fàbrica, el cronista explica: “Aunque se trataba de luchar por los problemas de la empresa, vieron que para ello era necesario conocer la lucha llevada a cabo en otras empresas. La patronal no explota sólo a los trabajadores de Blansol, ya que en las empresas vecinas y en todas pasa lo mismo, pues la explotación es la misma para todos los trabajadores. Para ello tenían que hacerse suya toda lucha obrera. Quedaron en hablar de huelgas y experiencias que se conocieran (huelgas de la Maquinista T.M., huelgas de los mineros, etc.) y pasarse libros”.

S’explica, justament, que un dels llibres més útils i llegits pels obrers de Blansol va ser Nuestra huelga, dels treballadors de Laminación de Bandas, a Echevarri. La nostra vaga, la lluita dels treballadors i treballadores de Harry Walker, a Nou Barris, vindria després, el 1970, però no es pot deslligar d’aquestes i de moltes altres vagues i lluites socials. I els llibres també hi van jugar un paper. Encara el juguen. Són instruments de lluita obrera que segueixen sent útils i necessaris, ara igual que abans, com a eines de coneixement i de memòria històrica.

Harry Walker: lluita obrera, victòria veïnal 23