la ciutat del born. barcelona 1700
Interiors domèstics. Barcelona 1700
ISBN 978-84-9850-383-8
La col·lecció La ciutat del Born. Barcelona 1700 vol analitzar amb profunditat un període de la història de Barcelona i de Catalunya, els segles XVI i XVII i l’inici del segle XVIII. Els diversos volums aprofundiran en l’estudi de temes ben diversos vinculats a la societat barcelonina: des de la medicina, la farmàcia i la botànica, fins a la música, la dansa i el teatre; del joc, la festa i la celebració, al conflicte, la justícia i el poder; des de la indumentària, el mobiliari i l’art, fins al treball, el comerç i l’alimentació.
En preparació:
9. Política, economia i guerra. Barcelona 1700 10. Indumentària. Barcelona 1700 11. Dret, conflictes i justícia. Barcelona 1700
Interiors domèstics. Barcelona 1700
1. Jardins, jardineria i botànica. Barcelona 1700 2. Dansa i música. Barcelona 1700 3. Jocs, triquets i jugadors. Barcelona 1700 4. Festes i celebracions. Barcelona 1700 5. Drogues, dolços i tabac. Barcelona 1700 6. Llengua i literatura. Barcelona 1700 7. Medicina i farmàcia. Barcelona 1700 8. Interiors domèstics. Barcelona 1700
Albert Garcia Espuche Xavier Lencina Rosa M. Creixell Immaculada Socias Batet Anna Molina i Castellà Julia Beltrán de Heredia Bercero Núria Miró i Alaix
En aquest volum, és per mitjà de l’estudi dels interiors de les cases barcelonines del segle xvii i l’inici del segle xviii com ens acostem al coneixement de la Barcelona del període. El tema d’aquesta obra constitueix, sens dubte, un àmbit excel·lent per posar de manifest la nul·la justificació del terme decadència per caracteritzar l’etapa històrica que abordem. Es tracta d’un apartat del coneixement que permet defensar, d’una manera especialment clara, la “normalitat” d’aquella societat urbana. La Barcelona de cap a 1700 era una ciutat equiparable a moltes altres poblacions europees, que rebia de l’exterior influències, innovacions i modes, i que gaudia també d’espais propis de creació que la portaven a protagonitzar graus notables d’exportació.
Interiors domèstics Barcelona 1700
Albert Garcia Espuche Xavier Lencina Rosa M. Creixell Immaculada Socias Batet Anna Molina i Castellà Julia Beltrán de Heredia Bercero Núria Miró i Alaix
Col·lecció La ciutat del Born. Barcelona 1700 Direcció Albert Garcia Espuche Textos Albert Garcia Espuche Xavier Lencina Rosa M. Creixell Immaculada Socias Batet Anna Molina i Castellà Julia Beltrán de Heredia Bercero Núria Miró i Alaix Coordinació editorial Xavier Suñol Ferrer Laia Colomer i Solsona Disseny Gràfic Gerardo Medina Revisió lingüística Vinyet Gisbert - Ideographia Documentació gràfica Laia Colomer i Solsona Dibuix informàtic de planimetria històrica Vítor M. Cabral Fotografia Pep Parer Ramon Manent Quico Ortega Ramon Muro Calveras/Mérida/Sagristà Jordi Mas Jordi Puig MAGMA Lluís Casals
Agraïments Antiquari Artur Ramon Arxiu Monestir Sant Pere de les Puel·les BALCLIS Barcelona Fundació Ramon Mascort Laureà Pagarolas Museu Diocesà i Comarcal de Solsona
Edita Ajuntament de Barcelona Consell d’Edicions i Publicacions Jaume Ciurana, Jordi Martí i Galbis, Jordi Joly Lena, Vicente Guallart Furió, Àngel Miret Serra, Marta Clari Padrós, Miquel Guiot Rocamora, Marc Puig Guàrdia, Josep Lluís Alay Rodríguez, Josep Pérez Freijó, Pilar Roca Viola Institut de Cultura de Barcelona Consell d’Administració President: Jaume Ciurana Vicepresident: Gerard Ardanuy Vocals: Francina Vila, Jordi Martí i Grau, Angeles Esteller, Isabel Ribas, Ramon Massaguer, Antonio Monegal, David Albet, Josep M. Montaner, Flavia Company, Maria del Mar Dierssen, Daniel GiraltMiracle, Pius Alibek, Francisco Ivars Edició i impressió Departament d’Imatge i Producció Editorial www.bcn.cat/publicacions Institut de Cultura de Barcelona www.bcn.cat/canalcultura © de l’edició: Ajuntament de Barcelona. 2012 © dels textos els seus autors © de les imatges 25 Ramon Manent 37 Centre Documentació i Museu Tèxtil de Terrassa 67, 195, 283, 288, 289, 291,292, 294, 295, 298, 299, 300, 301, 302, 304, 306, MUHBA – Pep Parer 75 Jordi Mas 76, 113 Ramon Muro – MUHBA 92, 108, 188, 189, 192, 198, 209 Pep Parer 110 MNAC – Museu Nacional d’Art de Catalunya. Barcelona 118 Jordi Puig – MUHBA 121 MAGMA 158 Lluís Casals 152 BALCLIS Barcelona 156 Institut Amatller d’Art Hispànic. Arxiu Mas 169 Universitat de Barcelona 186 AHCB 206 Museo Sorolla S’han fet totes les gestions possibles per identificar els propietaris dels drets d’autor. Qualsevol error o omissió accidentals s’hauran de notificar per escrit als editors i es corregiran en edicions posteriors. Queda prohibida la reproducció total o parcial sense el permís exprés dels editors, en els termes marcats per la llei. ISBN: 978-84-9850-383-8 Dipòsit legal: B.10836-2012 Imprès amb paper ecològic
Sumari
Presentacions Xavier Trias i Vidal de Llobatera. Alcalde de Barcelona Jaume Ciurana i Llevadot. Tinent d’alcalde de Cultura, Coneixement, Creativitat i Innovació
11
Introducció Albert Garcia Espuche
13
Interiors rics, interiors pobres Albert Garcia Espuche
16
La vida millorada: els interiors de 1600 a 1700 Xavier Lencina
58
9
Espais interiors i parament domèstic Rosa M. Creixell
100
Els treballs i els dies: objectes d’art i valors als espais domèstics Immaculada Socias Batet
140
La plata i les joies: creació, capital i cultura Albert Garcia Espuche, Anna Molina i Castellà
180
Les llars barcelonines a través de l’arqueologia Julia Beltrán de Heredia Bercero
240
El menjar i el beure, des de l’arqueologia Núria Miró i Alaix
282
Presentació Xavier Trias i Vidal de Llobatera Alcalde de Barcelona
L
a col·lecció La ciutat del Born. Barcelona 1700, s’inicià el juny de 2008 amb la publicació del volum Jardins, jardineria i botànica. Semestralment, amb gran regularitat, s’han succeït nous volums dedicats a temes prou diversos com Dansa i música, Jocs, triquets i jugadors, Festes i celebracions, Drogues, dolços i tabac, Llengua i literatura, i Medicina i farmàcia. Així mateix, l’any 2009 es publicà el llibre La ciutat del Born. Economia i vida quotidiana a Barcelona (segles xiv a xviii), mereixedor del Premi Ciutat de Barcelona i del Premi Nacional de Cultura, en què l’autor, Albert Garcia Espuche, exposa amb precisió i exhaustivitat el gruix de la seva investigació. Enguany es presenta Interiors domèstics. Barcelona 1700, vuitè volum de la col·lecció, que permet al lector submergir-se en un nou aspecte de la vida quotidiana dels barcelonins de fa uns 300 anys. Ens trobem, doncs, amb una nova aportació al coneixement històric de la nostra ciutat que tindrà continuïtat amb els propers volums dedicats a Política, economia i guerra i a la Indumentària. Aquest notable esforç editorial no és una iniciativa aïllada. Es tracta d’una de les línies de treball d’El Born Centre Cultural, que té com a objectiu visualitzar i difondre els estudis, investigacions i coneixement generats per aquest projecte. Un reeixit projecte de ciutat i de país que permet donar llum a un període cabdal de la nostra història.
Presentació Jaume Ciurana i Llevadot Tinent d’alcalde de Cultura, Coneixement, Creativitat i Innovació
A
Interiors domèstics. Barcelona 1700, diversos autors ens permeten mirar pel forat del pany de les cases barcelonines del segle xvii i l’inici del segle xviii. Comprendre les condicions dels habitatges de l’època o el parament de les llars, aprofundir en els objectes de la vida quotidiana o indagar sobre la distribució de les llars és la manera com aquest nou volum de la col·lecció La ciutat del Born. Barcelona 1700 ens acosta a la realitat d’uns moments clau per a la història moderna de la ciutat. El fet de poder comptar amb el vuitè volum d’aquesta col·lecció, quan encara no hem obert les portes d’El Born Centre Cultural, representa tot un privilegi. Una manera de preparar-nos per conèixer el relat de la història de la nostra ciutat, amb una mirada diferent a la que hem conegut fins el moment. La ciutat del Born ens ha permès obrir els ulls davant una ciutat vibrant, centre neuràlgic d’intercanvis comercials i culturals que el setge i la caiguda posterior varen estroncar. La recerca conduïda aquests anys per l’equip d’Albert Garcia Espuche té un valor enorme en aquest sentit. El rigor científic i el detall amb què historiadors i arqueòlegs treballen i ens presenten el resultat de les seves recerques és segurament el millor argument que el llibre té per reconstruir la història de la Barcelona de l’època. Alhora, l’observació i el rigor de les troballes realitzades és una magnífica oportunitat per traslladar-nos a la història de l’art del segle xvii i del segle xviii amb la precisió de situar-nos a la Barcelona d’ara fa tres-cents anys.
Introducció Albert Garcia Espuche
L
a col·lecció La Ciutat del Born. Barcelona 1700 arriba, amb Interiors domèstics. Barcelona 1700, al seu vuitè volum. Que una col·lecció de llibres sobre història de Barcelona es desenvolupi amb continuïtat i bon ritme (dues publicacions l’any) no és habitual. Ans al contrari, podem afirmar que som davant d’un cas més aviat insòlit. Per aquesta raó, pensem que ja toca formalitzar un agraïment, per escrit, a tots els qui han fet possible aquesta trajectòria: els responsables de la cultura municipal, els professionals de l’Institut de Cultura de Barcelona que hi han participat, en especial aquells directament implicats en el Projecte del Born (ara ja totalment “autònom” en la seva marxa cap a convertir-se en Centre Cultural del Born), els responsables i els tècnics del departament d’Imatge i Producció Editorial de l’Ajuntament de Barcelona, el coordinador de la col·lecció, els autors dels textos, el dissenyador gràfic, els responsables de la revisió lingüística, els fotògrafs, etc. Una tasca com aquesta és, en efecte, col·lectiva, i no tan sols pel fet de comptar amb un nombre elevat d’historiadors, sinó per la gran quantitat de professionals d’altres àmbits que han treballat en un o més d’aquests vuit primers llibres de la col·lecció, i que, en la majoria dels casos, ho han fet d’una manera totalment anònima.
14 I albert garcia espuche
En aquest nou volum, és per mitjà de l’estudi dels interiors de les cases barcelonines del segle xvii i l’inici del xviii com ens acostem al coneixement de la Barcelona del període. El tema d’aquesta obra constitueix, sens dubte, un àmbit excel·lent per posar de manifest la nul·la justificació del terme decadència per caracteritzar l’etapa històrica que abordem. Es tracta d’un apartat del coneixement que permet defensar, d’una manera especialment clara, la “normalitat” d’aquella societat urbana. La Barcelona de cap a 1700 era una ciutat equiparable a moltes altres poblacions europees, que rebia de l’exterior influències, innovacions i modes, i que gaudia també d’espais propis de creació que la portaven a protagonitzar graus notables d’exportació. L’obra Interiors domèstics. Barcelona 1700 permet confirmar, ara mitjançant aquest sector de coneixement, l’augment del nivell de la vida material al llarg del segle xvii. L’estudi dels interiors de les cases és ben contundent en aquest sentit, i contribueix d’una manera decisiva a mostrar que dit increment de qualitat es va donar, sobretot, a la “base” de la població. Aquest és un tret fonamental, que es fa ben palpable amb el llistat de clients de l’argenter Francesc Roig i Vives, que incloïa des dels nobles més destacats fins als nivells inferiors del món dels oficis: és evident la “modernitat” d’aquesta barreja, que tan bé dibuixa la Barcelona del període. L’anàlisi dels objectes que poblaven els interiors barcelonins porta, inevitablement, a la constatació del no gaire gran interès que, tret de molt meritòries excepcions, ha suscitat a casa nostra l’estudi de la producció considerada artísticament “menor”. A les cases barcelonines no es trobaven pintures d’autors destacats de la història de l’art, tret d’algun cas rar. Això, però, no pressuposa res en relació amb l’empenta econòmica del període, que era indubtable. Ni diu res en contra de l’interès que té, molt més a prop de la història social o de la història econòmica que de la història de l’art, estudiar tots els objectes que es trobaven a les cases i l’evolució de la seva presència al llarg de l’etapa històrica que analitza la col·lecció. Fer aquest estudi és extraordinàriament interessant en molts sentits, encara que algú pugui pensar que els resultats de la feina no són en absolut rellevants des del punt de vista de la “història de la singularitat”. La manca d’un interès generalitzat per l’estudi dels objectes que hi havia als interiors de les cases pot estar en part relacionat amb la “frustració” de no trobar-hi obres considerades d’importància cabdal per a
introducció I 15
la història de l’art. Però potser també està vinculat a l’escassa conservació dels elements “modestos” de la cultura material domèstica: dels mobles als elements tèxtils o als objectes de plata. Dit d’una altra manera, en altres àmbits culturals, on sí que se n’han conservat en abundància, el seu estudi ha suscitat una gran atenció. Podem pensar que si ara disposéssim, per exemple, d’una part considerable dels 300.000 objectes de plata i de joies, algunes de qualitat excelsa, que podem calcular que es trobaven en el conjunt de les cases barcelonines de cap a 1700, la seva anàlisi seria un “clàssic” entre nosaltres. Aquesta desaparició i el desconeixement històric que se’n deriva no tan sols s’ha donat en el món dels interiors domèstics. Entre els apartats de la producció de cultura material, de fora i de dins de les cases, en els quals els elements conservats són escassos o nuls, hi ha: els creats per l’art efímer de la festa (arquitectures de carrer, fanals amb llum, indumentària, etc.); els elements decoratius dels jardins i terraplens (llotges, grotes, fonts, sortidors, decoracions de ceràmica, etc.); els components del joc (amb una desaparició completa en els casos dels jocs de la «raquetal», del palamall, del billar, etc.); la roba i el parament de la casa (tapissos, draps per a les parets, cortinatges de llits, etc.; la pintura anònima (existiren desenes de milers de quadres a les cases del període); el moblament i els elements complementaris (assenyaladament, no hem conservat cap peça «d’estrado» –potser una cadira baixa?); les joies i els objectes de plata civils (amb centenars de milers d’objectes presents en aquella ciutat)... El desconeixement en aquests apartats no es limita, solament, a no poder disposar d’objectes a estudiar i gaudir-ne, sinó que en apartats com el de l’arquitectura efímera festiva poca cosa sabem dels autors i tenim un escàs coneixement sobre els oficis implicats en la seva producció. En aquest context en el qual està inserit el món dels interiors domèstics, s’ha produït un cercle viciós: es disposa de pocs objectes conservats i, per tant, podem deduir que el període era poc interessant; i com que el període era poc interessant, es produïen pocs objectes dignes de ser tinguts en compte. Cal esperar que, almenys en el camp del coneixement, aquest volum i el conjunt de la col·lecció ajudin a subratllar els valors d’un període “normal” (i no “decadent”) i de les seves produccions. I potser aquesta reivindicació portarà també, en alguns casos, al “descobriment” d’objectes d’aquella etapa que s’han conservat però que resultaven “culturalment invisibles”.
Interiors rics, interiors pobres
Interiors rics, interiors pobres Albert Garcia Espuche
E
n aquest text s’analitzen, com a pas previ indispensable per abordar el tema que aquí és el central, les tipologies de cases a la Barcelona del segle xvii i l’inici del xviii, quantificant-les i relacionant-les amb les diferents àrees de la ciutat i amb els diversos grups socials. Es realitza, després i sobretot, una aproximació als interiors, d’acord amb els tipus d’habitatges i les seves característiques socioeconòmiques definides abans. S’estudien, per a les diferents cases, la disposició general dels espais, el paper funcional de cada un d’ells i els mobles i altres elements que s’hi trobaven. En definitiva, el treball pretén oferir una visió global dels interiors domèstics barcelonins, deixant palesa la diversitat de tipus segons els diversos nivells socioeconòmics dels ocupants. Al mateix temps, el text vol mostrar que, considerat d’aquesta manera detallada el global de la ciutat, la qualitat mitjana dels interiors domèstics barcelonins va augmentar al llarg del segle xvii i era prou elevada cap a 1700. Ben lluny, per tant, del tòpic que, fins fa ben poc, ha parlat de la “decadència” del període.
20 I albert garcia espuche
Una aproximació global als tipus d’habitatges Cal començar per una aproximació que identifiqui els diferents tipus de cases, en el conjunt de la ciutat, per tal d’evitar visions deformades, que, per raons metodològiques, solen prioritzar la descripció dels habitatges importants.1 Des del punt de vista de l’ocupació en planta, entre les més de cinc mil cases que existien a la Barcelona de la fi del segle xvii i el començament del xviii, s’hi trobaven dos tipus clarament definits, a més de diverses modalitats intermèdies. D’una banda, hi havia les cases estretes, d’una sola crugia i obertes a dues façanes; i, de l’altra, les que, sent molt grans en planta, s’organitzaven normalment al voltant d’un pati central i, sovint, aprofitaven disposicions espacials favorables a la ventilació de les habitacions, gràcies a l’existència de façanes a dos carrers, paral·lels o perpendiculars.2 Entre les cases estretes, les més abundants eren les que disposaven d’una estança a cada costat de la planta primera, una obrint al carrer i una altra al pati posterior o eixida, amb l’escala situada al mig (28% del total de les cases de la ciutat). Alguns d’aquests habitatges podien tenir només un espai a la primera planta (11%), i d’altres, relativament abundants (22%) podien disposar-ne de tres, un dels quals ventilava a través d’un dels altres dos. Bona part de les cases que disposaven de quatre espais a la primera planta eren ja d’un tipus diferent, amb dues crugies en comptes d’una, encara que algunes formaven part del primer model, seguint un esquema en el qual dos dels espais ventilaven per mitjà dels altres dos. Si es prescindeix, però, d’aquestes últimes i se sumen només les cases que tenien un, dos o tres espais a la primera planta, es constata que les dues terceres parts del total d’habitatges de la ciutat (uns tres mil cinc-cents sobre el total de cinc mil tres-cents) responien a la tipologia de casa estreta, amb una sola crugia i dues parets mestres que eren, al mateix temps, les parets mitgeres compartides amb els veïns de cada costat. El terç restant de les cases quedava inclòs a d’altres tipologies, amb més d’una crugia i amb esquemes en planta cada vegada més complexos, fins arribar als habitatges més grans, amb un pati central ampli per ventilar-hi diverses estances. Les cases més amples en planta, almenys amb vuit espais en el primer pis, eren les que presentaven tres o més crugies, i sumaven unes tres-centes quaranta unitats (un 6,4% del total
interiors rics, interiors pobres I 21
Percentatge de cases segons el nombre d’estances per planta, 1716 % 30,0
% 22,9
% 12,5
% 11,9
% 8,0 % 4,8
1
2
64,8 %
3
4
5
6
% 3,1
% 2,4
7
8
% 1,3 9
% 3,1
> 10
Nombre d’estances a la primera planta
35,2 %
de la ciutat). Una bona part d’aquests edificis privats més grans responia a les característiques dels habitatges molt ben equipats, amb serveis i amb espais característics i especialitzats per a la vida familiar, que en el període rebien el qualificatiu de «cases grans».3 Finalment, un gran nombre d’habitatges (una mica més de mil quatre-cents, un 27% del total de la ciutat) quedava situat en tipus intermedis, més a prop, però, des del punt de vista físic i també socioeconòmic, de la casa modesta que de la rica. A grans trets, per tant, Barcelona era una ciutat clarament marcada per una àmplia majoria de cases estretes d’una sola crugia. I dins d’un teixit urbà molt marcat per aquests edificis, destacava un petit grup de cases notables, que suposava un percentatge petit respecte del total de la ciutat, però que hi tenia un pes qualitatiu molt rellevant.
22 I albert garcia espuche
Situació de les «cases grans»
El nombre d’espais per planta dóna una idea prou clara dels tipus de cases i de llurs dimensions, però, per obtenir una visió més ajustada d’aquesta realitat física, també cal tenir en compte les dimensions d’aquests àmbits. Fins i tot a les cases estretes amb només dos espais a la planta primera, les superfícies totals de l’habitatge no eren gaire reduïdes (vist amb els paràmetres actuals), precisament perquè cada un dels àmbits era prou gran. Aquest tipus de casa petita devia tenir una superfície útil per pis rarament per sota dels cinquanta metres quadrats, la qual cosa suposava, en el cas de planta baixa i dos pisos, una superfície útil total mínima de cent cinquanta metres quadrats (inclosa la botiga). L’escala del tipus de casa estreta dividia els pisos situats per sobre de la planta baixa en dues parts, una orientada a la façana i l’altra al pati o eixida. L’escala principal de l’habitatge destacat era, lògicament, molt més gran i tenia en el conjunt edificat un paper que no era només funcional, sinó també representatiu. Quan les «cases grans» s’organitzaven al voltant d’un pati central, com succeïa en molts dels casos, els pri-
interiors rics, interiors pobres I 23
mers trams d’escala es desplegaven en aquest pati, sovint a cobert, i desembarcaven a la primera planta. El pati central i la seva escala eren les primeres zones d’acollida dels visitants, i allà es posava a prova una bona part del prestigi del propietari. Per això, no era estrany l’ús acurat dels mitjans arquitectònics i escultòrics en el pati i a l’escala, que gaudia d’un caràcter monumental, amb exemples conservats ben coneguts. Les façanes del pati es tractaven sovint amb més riquesa que la del carrer, cosa que encaixa amb la voluntat barcelonina de manca d’ostentació pública. Mentre que a l’escala destacaven les baranes i els capitells, amb un esforç en l’ornament que solia culminar a la porta d’entrada a la planta noble. A partir del primer pis, altres escales que no tenien res a veure amb la principal, sovint una per a la família i una altra per al servei, conduïen a les plantes superiors. El tema de l’escala introdueix el del desplegament vertical dels habitatges. Sabem que el tipus més habitual de casa era el de planta baixa i dos pisos (51,9%), seguit del de planta baixa i un pis (29,2%). Aquests habitatges d’altures modestes conformaven el paisatge bàsic de la ciutat (més del 80%), un paisatge només alterat a la perifèria, on quedava situada la major part de les cases només de planta baixa (5,4%), i als eixos viaris més comercials del centre dens, on s’hi concentraven les de planta baixa i tres pisos (13,1%), i planta baixa i quatre pisos (0,4%), formant, en carrers com el de l’Argenteria, pantalles edificades que emmarcaven l’escenari urbà més representatiu de la ciutat activa. Aquesta informació cal completar-la amb una aproximació a l’altura de cada planta. Hem de dir que l’alçada lliure dels pisos era força considerable. Quan, el 1705, es va refer la casa del ferrer Joan Mariner, al carrer dels Xucles, de planta baixa i dos pisos, s’arribà a una alçada total de la façana de setanta-quatre pams, és a dir, 14,43 metres, la qual cosa devia suposar més de sis metres lliures a la planta baixa (amb altell a la botiga), més de quatre a la primera i més de tres a la segona (aquí es va fer un envà de 16 pams, és a dir, de 3,12 metres).4 Les cases solien tenir una major alçada a la planta principal, encara que les modestes mantenien la mateixa altura a cada pis. Així, el 1715, quan es va tornar a aixecar la casa, poc valorada, del perxer Josep March a la plaça de les Cols, es va donar a cadascun dels tres pisos l’alçada lliure de 16 pams (3,12 metres).5 Al voltant d’aquestes xifres, doncs, es devien moure les altures lliures dels pisos.
24 I albert garcia espuche
Les alçades lliures eren, en canvi, relativament baixes en els altells o «sostrets» de les botigues dels membres dels gremis i en els «estudis» de les «cases grans». En efecte, era molt habitual que la planta baixa disposés d’una altura capaç de permetre l’existència del «sostret» de la botiga (sostre petit en el sentit de ser més curt que els altres, en quedar reculat respecte del pla de la façana); o dels «estudis» (de vegades anomenats «entresòls»), sovint disposats al nivell de “mitja escala”, és a dir, del primer replà de l’escala que pujava a la planta noble. Per descomptat, també solien ser baixos de sostre els soterranis o semisoterranis, que existien a força cases barcelonines i que s’utilitzaven com a bodegues, carboneres o llenyeres, sovint amb una obertura alta que permetia abocar els materials des del carrer, sense haver d’entrar a la casa. L’altura relativament modesta de les cases barcelonines i les llums limitades entre parets de càrrega no requerien solucions en absolut complexes des del punt de vista estructural. Més aviat succeïa a la inversa: des dels seus orígens, les cases havien estat concebudes d’una manera que suposessin el menor cost possible de construcció. Al seu torn, els acabats interiors dels habitatges barcelonins eren senzills. Els sostres dels modestos es deixaven sovint amb les bigues vistes i blanques, tot i que de vegades s’encanyissaven, i les parets de la casa s’emblanquinaven amb morter blanc, després d’una preparació amb morter roig. En menor mesura, també es pintaven. A les «cases grans», la qualitat dels interiors es confiava als guadamassils, cortinatges, tapissos i mobles, però alguns acabats arquitectònics eren sensiblement millors que els de les cases modestes.6 Hi apareixia el cel ras, decorat i amb motllures especials, i amb denominacions per a les maneres de fer que citaven gairebé sempre la influència genovesa i que denotaven un cert grau de complexitat i de riquesa: «sostre a la genovesa», «cel ras a la genovesa», «sostre de guix a la genovesa», «bòveda a la genovesa encanyissada i amb mitja canya», «cel ras amb motllura de mitja taronja», etc. Els interiors domèstics incorporaven elements que, integrats a l’arquitectura, equipaven la llar. Els més habituals i necessaris eren les xemeneies, a les cuines i en altres estances, ja que en depenien la cocció dels aliments i, en bona mesura, l’escalfament de la casa. Eren tan essencials, que els llistats de caps de famílies s’havien anomenat «fogatges»: la ciutat estava formada per «caps de foc», la unitat més clara i útil
interiors rics, interiors pobres I 25
Tinell per a forat d’escala, Sant Andreu de Llavaneres, 1605. Arxiu Ramon Manent.
per dur a terme el recompte i el control dels ciutadans. Sense foc, en efecte, no hi havia «casa». D’altra banda, alguns habitatges podien tenir forn per pastar, pastador o «quarto per pastar», encara que el més habitual era disposar només del moble, la pastera, que servia per a aquesta finalitat. Era força comú que a les plantes baixes i soterranis, especialment a les botigues i als magatzems de les cases dels barris més actius de la ciutat, s’instal·lessin, encastades a terra, algunes alfàbies, gerres fetes normalment de «terra cuita de Mallorca» i que s’empraven per emmagatzemar-hi oli (fonamentalment) i altres productes.
26 I albert garcia espuche
A les estances de la casa sovint hi havia armaris encastats, que completaven els diversos i nombrosos mobles d’arranjament dedicats a guardar productes. Se’n podien trobar a les alcoves i també en altres espais com els menjadors, les cuines o la part de sota de les escales, en el tram que arrencava de la planta baixa. Al pis per sobre del carrer, la part del forat de l’escala que es podia ocupar sense impedir el pas es podia aprofitar per situar-hi un tinell, destinat al servei del menjador i de la cuina. La casa era, a més d’una estructura física, un element econòmic essencial de la ciutat del període: per a cada una de les famílies que hi vivia, però també com a sector econòmic global. Cal tenir en compte la diversitat de preus de les cases. En efecte, el considerable ventall de tipus d’edificis comportava una gradació igualment àmplia en la seva valoració. Així, l’habitatge, que es podia trobar entre una quasi miserable caseta del Raval i una gran mansió de la plaça de Santa Anna, constituïa un dels signes principals de diferenciació social a la ciutat. La mitjana del preu de les cases era, el 1716, de set-centes noranta lliures, però aquesta xifra era el resultat de sumar i dividir realitats molt diferents. Per descomptat, existia una relació estreta entre la grandària en planta dels edificis i el seu preu. La mitjana global del cost dels habitatges coincideix amb la de les cases que tenien quatre espais a la planta primera, mentre que les d’un sol àmbit en aquest pis tenien un preu mitjà de quatre-centes dotze lliures, i, en el nivell més alt, les cases amb deu o més espais a la planta primera tenien un valor de tres mil trescentes lliures, diverses vegades superior al de les més petites. Finalment, interessa tractar la qüestió de la situació de la cuina a la casa, perquè permet apreciar molt clarament la relació entre habitatges, grups socials, mode de vida i àrees urbanes. La cuina situada a la planta baixa corresponia al model de casa del món dels oficis, on la vida es desenvolupava principalment a la botiga i al taller, és a dir, al nivell del carrer. Per contra, la cuina situada a la planta primera corresponia al model de casa dels nobles, ciutadans honrats, «gaudins» i altres privilegiats, en què la vida familiar tenia lloc, sobretot, al primer pis.7 Aquests dos models dibuixen dues àrees perfectament clares en el mapa de la ciutat: les cases amb les cuines a la planta primera mostren les zones passives, nobles, de la ciutat, on lluïen les
interiors rics, interiors pobres I 27
Preus de les cases segons les estances per plantes, 1716 3330
Preu mitjà de les cases de cada tipus (en lliures)
2243 1720 1452 1264 1014 647 412
796 790 preu mitjà per casa a tota la ciutat
454 1,3
1
2
3
4
5
6
7
8
9
> 10
Nombre d’estances a la primera planta
«cases grans»; mentre que les cases amb les cuines a la planta baixa assenyalen les àrees actives, del món dels oficis més dinàmics, on les cases estretes abans descrites eren del tot predominants. Una aproximació global als interiors domèstics Els inventaris post mortem corresponents a les cases del sector urbà esdevingut jaciment del Born permeten obtenir una panoràmica prou clara sobre els interiors domèstics i sobre els béns mobles que es trobaven a les cases d’aquesta àrea. La diversitat social i funcional de la zona fa possible abordar l’anàlisi de diversos nivells de vida material, en relació amb els objectes posseïts i desplegats en àmbits que eren ben distints. Es tracta, de fet, d’una mostra força representativa del conjunt de la ciutat, i per a l’etapa que abasta tot el segle xvii i el principi del xviii. Per aquesta raó, un estudi d’aquest sector pot proporcionar quelcom més que la visió sobre un espai concret de la ciutat, i orientar, en general, sobre els diferents nivells dels interiors de cases barcelonines. En tot cas, l’ús d’altres bases documentals, no referides a l’àrea del jaci-