KITSCH Barcelona
3
Edita Ajuntament de Barcelona Directora de Comunicació Águeda Bañón Director d’Imatge i Serveis Editorials José Pérez Freijo Cap Editorial Oriol Guiu Producció Maribel Baños Edició i producció Direcció d’Imatge i Serveis Editorials Passeig de la Zona Franca, 66 08038 Barcelona tel. 93 402 31 31 www.bcn.cat/barcelonallibres
Barcelona, abril de 2016 © de l’edició: Ajuntament de Barcelona © dels textos i les imatges: els autors esmentats
ISBN: 9 788498 508635 D.L. XXXXXXXXXXXXX Imprès en paper ecològic
Edició Martina Ros Solé Concepció i autoria Anna Pujadas Disseny gràfic i maquetació Xavier Alamany Fotografia Sergi Serra Correcció Laura Mars Copyright de les fotografies Marcos Domingo per a A-CERO, Rafael Llamazares i Joaquín Torres: 266 Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona: 224 Sergi Serra, fotògraf: coberta, portadella, 21, 23, 25, 51, 52, 53, 59, 61, 63, 64, 65, 67, 69, 71, 73, 75, 87, 89, 91, 93, 95, 97, 99, 100, 101, 105, 107, 109, 111, 113, 115, 119, 121, 123, 125, 133, 151, 163, 169, 186, 190, 191, 195, 197, 201, 215, 217, 219, 221, 223, 227, 237, 239, 241, 243, 249, 251, 253, 255, 256, 257, 259, 269, 280, 281, 283, 285, 287, 289, 291, 293, 295, 297, 299, 301, 303, 305, 307, 309, 310, 311, 315, 316, 317, 319, 312, 323, 325, 326, 327, 329, 330, 331, 333 Vicente Zambrano: 27, 33, 41, 47, 49, 55, 57, 103, 117, 129, 135, 139, 153, 156, 157, 159, 161, 171, 175, 179, 181, 182, 183, 185, 187, 189, 229, 231, 233, 235, 245, 247 i 265 Antonio Lajusticia: 29, 31, 40, 45, 155, 165, 167 i 173 Pepe Navarro: 35 i 37 Julio Parraro: 199 i 313 Pepa Álvarez: 137 Cristina Diestro: 193 Jaume Soler: 263 HEMAV: 177 Antonio Lajusticia / PHT Air Picture / TAVISA: 261 Pep Herrero: Contracoberta Arxiu Museu Olímpic i de l’Esport Joan Antoni Samaranch: 42 Foto de la coberta Toro pensant , de Josep Granyer. Foto de Sergi Serra
SUMARI Kitsch Barcelona L’origen històric del terme kitsch 12 El kitsch avui 12 El kitsch es pot seriar fàcilment 13 Els processos de kitschificació 14 Quan quelcom és kitsch? 15 Kitsch i sentimentalisme 16 El kitsch construeix un règim de la felicitat 17 ‘Kitschy’ Barcelona Característiques de l’estil kitsch o kitschy 77 El kitschy modern 79 Quines virtuts té l’estil kitsch? 79 El kitschy en la decoració dels interiors 81 El kitschy religiós 82 El kitschy floral 83 Com el kitschy resensualitza la vida 84 Barcelona ‘kitschificada’ El kitsch arquitectònic 141 El kitsch com a evocació historicista 143 Com es kitschifica Barcelona 144
La ciutat com a decorat 146 La Barcelona urBANALitzada 146 Un romanticisme de consum 147 ‘High kitsch’ Barcelona El kitsch entra al museu 203 El high kitsch té la complicitat del públic 204 L’art pop: ironia del consum 205 El camp: el kitsch institucionalitzat 205 Imitant les obres d’art 207 El trash és una sensibilitat marginal 208 El kitsch com a antiart 209 Un poder de resistència política 210 Kitsch menjable Barcelona Per què el menjar kitsch és arreu? 271 El fooding s’instal·la a Barcelona 271 Els restaurants temàtics 273 Folklorització de la cultura culinària 274 El hurrah-kitsch comestible i barceloní 275 La fusion food és un fenomen kitschy 276 La cuina de patchwork 277 Els restaurants tecnokitsch 279
5
PROEMI kitsch barcelona és un llibre únic i irrepe-
tible. Ho és per l’excepcionalitat que un ajuntament editi un llibre que desplega visions no sempre amables, a voltes decididament crítiques, de la ciutat que governa. Ho és per la incomoditat de la temàtica, que demana catalogar obres conegudes i de coneguts sota una categoria (el kitsch) sovint vista erròniament com a despectiva. Ho és pel luxe de tenir la col·laboració de més de trenta experts (antropòlegs, arquitectes, artistes, cuiners, directors artístics i comercials, dissenyadors, filòsofs, geògrafs, historiadors, literats, teòrics i crítics del disseny i
de l’art...), que generosament i per estima a Barcelona s’han atrevit a assenyalar-la amb el dit. Sorprèn la paraula cuiner entre tots aquests oficis d’arts i lletres, oi? Però és que aquest llibre també és únic per fer seva l’emergent equiparació entre art, cuina i disseny. I ho és per la cintura de botiguers, empresaris, restauradors, en general, comerciants, barcelonins tots, que s’han prestat a ser fotografiats per sortir en un llibre del qual sabien ben poca cosa, a part del fet que tenia un títol molest. A ells i elles, hagin estat destacats als agraïments o no, la nostra més sincera gratitud. anna pujadas Barcelona, 2 de febrer de 2016
7
KITSCH BARCELONA
9
Kitsch... Fascinant i misteriosa paraula, multifacètica. Definir un terme de contorns tan vagues amb precisió i exhaustivitat és una tasca d’enormes proporcions. Impossible en una sola frase, si es vol fer justícia a tots els usos que el terme ha adquirit. Com a mostra es recull una llista d’objectes extreta de la literatura especialitzada sobre el kitsch: budes de guix, nuvis de porcellana, souvenirs, enormes coixins de vellut fals, carrosseria descarada i vistosa dels cotxes, l’horror inhumà de les platges d’estiu, els resorts hivernals d’esquí, les cuines americanes, els gnoms de jardí, els personatges de Disneyland i el fenomen suís de la miniatura. Crida l’atenció la increïble varietat i barreja caòtica, com si, provant d’encerclar-lo, fos el kitsch el que atrapés els experts i els conduís a un prestatge ple de quincalla.
Inspeccionant la literatura especialitzada, trobem que el terme kitsch es presenta regularment en associació amb una espècie de família de termes relacionats. Certs adjectius apareixen usualment en la seva companyia:
a fals (substitut, no autèntic, il·lusori, espuri, imitació, succedani, aparent, enganyós), b de baixa qualitat (barat, mediocre, inferior, vulgar, degradat, escombraries), c dependent de sentiments simplistes (ensucrat, bufó, sentimental, cursi, ingenu, caspós, reconfortant, romàntic, sensacionalista), d trivial (frívol, superficial, decoratiu, banal), e massificat (comercial, estandarditzat, clixé, fórmula, popular, excessiu),
11
f simplista (fàcil, immediat, inculte, ignorant, mastegat, sense imaginació), g èticament o moralment incorrecte (depravat, fetitxista, perillós, mal educat). L’origen històric del terme ‘kitsch’ Kitsch és una paraula que ve de l’alemany. Kitschen significa ‘fer nyaps’ , i en particular 'fer mobles nous amb vells'. Verkitschen significa ‘fer passar gat per llebre’ , o sigui, que et col·loquen pel mateix preu alguna cosa d’inferior qualitat. Històricament, el concepte de kitsch en art va aparèixer a Munic durant els anys 1880: es tractava llavors de designar petites reproduccions artístiques barates per ser venudes als turistes. Ràpidament, el mot kitsch es va instal·lar dins la llengua alemanya amb el sentit de ‘cosa de mal gust per a les masses’ , succedani que modifica
12
les dimensions, les proporcions, els colors de les coses en benefici dels efectes fàcils. Quan aquest mot és adoptat a la llengua anglesa, segurament per influència dels filòsofs de l’Escola de Frankfurt refugiats als Estats Units, la paraula continua fent referència al mal gust i l’absència de valor artístic, però ara designa també els efectes alienants de la cultura de masses que hi és assimilada (pel·lícules de Hollywood, còmics, música popular). El kitsch avui Avui dia, el mot kitsch ja s’ha fet corrent, si bé amb un sentit ampli i lleugerament modificat, ja que integra un punt de vista relativista. Actualment, veure els objectes kitsch com de mal gust o passats de moda és obsolet, fruit d’una actitud condescendent. S’entén que el gust i la moda
no són valors absoluts, sinó que són una construcció cultural i un marcador social. Condicionat pel gust i pel seu momentum cultural, el kitsch posseeix valors que no són immutables i que varien amb el pas del temps: el que en el passat no es va considerar kitsch, posteriorment sí; i, en el mateix sentit, el que en el present es consideri kitsch pot ser que en el futur no ho sigui. De fet, la distància temporal és sovint necessària per ser capaç de reconèixer l’aspecte kitsch de diversos objectes que necessiten ser presos fora del seu context de producció per aparèixer com a tals. El que contribueix a la dificultat de definir el kitsch és probablement també aquesta propietat temporal.
El kitsch es pot seriar fàcilment El kitsch aconsegueix presentar elements profunds de manera simple. Això que sovint hi ha anat en contra, ja que pot degenerar en superficial i estereotipat, és en realitat el seu gran mèrit. El capitalisme ho ha sabut veure i per això l’ha assimilat com a mercaderia. Tanmateix, que els articles kitsch s’adaptin tan bé al sistema de producció i difusió mercantilista no vol dir que ho siguin genuïnament. Per exemple, un article típicament kitsch són les estampes pietoses, que estan a mig camí entre l’objecte religiós (considerat una relíquia) i el souvenir religiós (considerat un objecte de consum). Les estampes pietoses representen escenes religioses o rostres de sants retratats amb els seus atributs. Fins i tot si deriven
« El kitsch és una categoria estètica, mai no pot ser un judici moral. Els sentiments i les raons que el motiven són sempre genuïns» xavier cazeneuve, historiador
13
la seva configuració de la iconografia ortodoxa dels sants, aquestes estampes no són mai una reproducció exacta d’un quadre cèlebre, sinó que són més aviat imitacions de molts quadres cèlebres. Les imatges pietoses resulten de l’addició, fusió de diverses mans i estils; despullen els models de les seves propietats singulars i configuren una imatge que després és reproduïda massivament, multiplicada i escampada pertot. El resultat, vulgarment, s’anomena «cromo». El que és propi del kitsch és el procediment de síntesi que genera la imatge, no pas la reproducció i multiplicació d’aquesta.
dels referents que després seran sintetitzats. Hi ha diversos mètodes per apro piar-se dels referents d’origen: el canvi de paràmetres (que pot provocar deformació, miniaturització), la còpia (que figura i també simula), l’addició (acumulació que pot generar disfunció d’escala, confusió, sobrecàrrega), la substitució (que pot por tar al succedani i simulacre), la transposició (salts del llenguatge que provoquen certa inadequació). Tots aquests són pro- cediments que els experts anomenen processos de kitschificació, els quals poden sobrevenir per causes alienes i convertir un objecte en kitsch sense voler.
Els processos de ‘kitschificació’ El kitsch no és una rèplica de quelcom, sinó una síntesi. Per aconseguir aquesta fusió cal trobar la manera d’apoderar-se
Si penséssim en l’obra de Gaudí preeminent a Barcelona potser caldria confessar que tots els procediments de kitschificació hi han estat aplicats: se l’ha miniatu-
« La paraula ‘kitsch’ té una certa gràcia; no arriba a ser un insult sòlid, més aviat ens inclina a la simpatia i a la indulgència» teresa camps, professora titular d’art contemporani a la uab
14
ritzat en objectes per a turistes, simulat i figurat en decoracions arquitectòniques, substituït en la continuació de la Sagrada Família, transposat en dissenys gràfics i imatges publicitàries. I tot això ha propi ciat una addició i acumulació que provoca que molts ciutadans vegin l’obra de Gaudí com a kitsch, quan el que és kitsch és tota la resta. Aquests processos de kitschificació són tan poderosos que fins poden convertir en kitsch un ésser viu. Això és el que va passar amb el Floquet de Neu. Les seves reproduccions en ninot de peluix o en targeta postal eren kitsch perquè el sintetitzaven i el convertien en un succedani comercial, però també perquè es valien d’una desviació vistosa de la norma (el fet de ser un goril·la albí) com a element de
curiositat i d’atracció. Fent això, el Floquet de Neu real quedava instituït com a kitsch en si mateix, quan un ésser viu no hauria de poder ser kitsch. No cal dir que el kitsch ho pot estereotipar tot, no només els productes de la cultura popular, també de l’alta cultura. Vaja, que es pot sintetitzar en una chaise longue ben contemporània un Breuer + un Le Corbusier + un Mies van der Rohe. El resultat serà una síntesi d’allò més banal. Un gran malentès de luxe! Quan quelcom és kitsch? Tot això no fa altra cosa que accentuar el principal caràcter del kitsch: es tracta, òbviament, d’una percepció. Una cosa mai és kitsch en si mateixa, només és vista com a kitsch per algú. El que importa és
15
l’anàlisi que jutja si una cosa és kitsch o no. Per això les condicions de la interacció entre l’objecte i el subjecte, així com les circumstàncies de l’entorn, són tan importants. Per poder valorar una síntesi de codis compartits, cal conèixer els codis i, per tant, la càrrega del judici recau sobre la persona que mira, mai sobre l’objecte.
del públic, perquè destaca els estereotips més comuns i així desperta una emoció.
A la vegada, el kitsch no és només una manera de percebre (jutjar) un objecte, sinó que també és una manera de consumir-lo. La síntesi anònima del kitsch sempre és assimilable sense esforç. Actua sobre un (passiu) espectador amb suavitat, sense confrontació; es rep fàcilment, i no requereix pensament addicional per part de l’espectador. En molts sentits és afalagador: crea una empatia immediata i guanya una aprovació categòrica per part
Kitsch i sentimentalisme Un mètode senzill d’aconseguir tot això és l’efectisme. La indústria de la cultura, destinada a una massa de consumidors genèrica, posa a la venda efectes ja confeccionats, prescriu juntament amb el producte les condicions d’utilització i ofereix juntament amb el missatge les reaccions que aquest ha de provocar. La sol·licitació emotiva emergeix com a característica principal i indispensa-
16
En certa manera, l’objecte kitsch és anestèsic perquè aplana la complexitat i ofereix una síntesi de la realitat pseudodimensional que estetitza la realitat eliminant-ne tota càrrega ètica.
ble d’un producte popular que intenta adequar-se a la sensibilitat d’un públic mitjà i estimular-ne la sortida comercial. Per aquesta raó sovint el kitsch s’associa també al sentimentalisme, amb el que és cursi, melós, sensibler.
explica que hagi estat usat extensament per règims totalitaris, especialment el nazi i l’estalinista. En certa manera, el kitsch és poderós i perillós: despertant sensacions fortes, pot ser utilitzat per mobilitzar la gent a l’acció i al sacrifici.
El fet és que els sentiments induïts pel kitsch són del tipus que les multituds poden compartir. El kitsch estimula una reacció emotiva espontània en la gent perquè és una presentació directa; mai és simbòlic, mai és un significat que cal desxifrar, mai és una representació que cal entendre. El que fa és presentar, evocar estats emocionals o estats d’ànim vivencials que afecten les persones sincerament. El kitsch és sempre popular i vendible, cosa que provoca una mirada recelosa dels crítics culturals. També
El kitsch construeix un règim de la felicitat El kitsch exclou els aspectes negatius de la vida i satisfà la necessitat de mirar al mirall de la mentida encisant, commovent amb llàgrimes de satisfacció, construint un «règim de la felicitat». Malauradament, cal repetir per enèsima vegada les paraules de Milan Kundera a La insostenible lleugeresa del ser (1984) entorn d’aquest aspecte del kitsch: «El kitsch provoca dues llàgrimes d’emoció. La primera llàgrima diu: “Que
« Les primeres aportacions teòriques sobre el kitsch incidien sobre la lletjor. Avui dia, al meu entendre, el rellevant és la cosa ètica» joan minguet, professor titular del departament d’art de la uab
17
bonic, els nens corren sobre la gespa!” La segona llàgrima diu: “Que bonic és estar commogut amb tota la humanitat en veure els nens que corren sobre la gespa!” Només la segona llàgrima converteix el kitsch en kitsch.» Els millors moments de la ciutat de Barcelona, aquells que tots els ciutadans que els van viure recorden amb llàgrimes als ulls, emocionats, serien kitsch? Aquells esdeveniments que commouen no tant pel que van ser, sinó per la comunió emotiva que van generar, serien kitsch? Quan es rememora la inauguració dels Jocs Olímpics de Barcelona 92, què s’evoca? L’espectacle de la inauguració en si mateix? O emociona l’emoció que tothom va sentir en comunió? El que commou és la commoció conjunta que es va viure?
18
Just en el sentit de la citació de Kundera. No es podria aplicar aquesta anàlisi a gran part dels esdeveniments col·lectius que s’han donat i es donaran a Barcelona sempre que tinguin aquest caràcter de genèric per mediàtic i sentimental per comunió? Sovint s’ha considerat el kitsch com un instrument que miserabilitza i oprimeix moralment les persones. Segons alguns, el kitsch somnambulitza les masses a partir de la constel·lació d’un univers absolutament ideal, que contrasta amb les condicions objectives de la vida social. Això sempre que es consideressin les persones consumidores passives a mercè de la capacitat seductora del kitsch, subjugades per un encanteri. I sempre que s’oblidés que és la persona la qui
kitschifica les coses amb la seva mirada, ella hi imposa el significat. A part que el kitsch es pot desactivar, amb l’humor i la ironia, però sobretot amb el discurs crític. L’enorme potencial kitsch d’una telenovel· la, amb els seus escenaris trivials, llàgrimes dramàtiques i violins ensucrats, pot ser destruït de cop si la mirada esdevé crítica. Quasi es podria dir que el kitsch és voluntari.
« CONTESTAR AMB UNA FRASE UN ARGUMENT KITSCH ÉS COM DEMANAR A ALGÚ QUE ET RESUMEIXI LA SEVA VIDA AMB UN HAIKU» daniel vila, nahtrang studio 19
‘Souvenir’ estil Gaudí amb trencadís Els souvenirs Gaudí, sempre recoberts de trencadís, són una part essencial del kitsch. A Barcelona hi ha el kitsch Gaudí, com a Viena hi ha el kitsch Klimt i a Glasgow el kitsch Mackintosh. ISABEL CAMPI, PRESIDENTA DE LA FUNDACIÓ HISTÒRIA DEL DISSENY
20
21
‘Floquet de Neu’ (1964-2003) va ser la principal atracció del Parc Zoològic de Barcelona per ser l’únic goril·la albí conegut Floquet de Neu (si un animal en un zoo es pot entendre com una peça de museu) superava qualsevol obra d’art o disseny als museus. I tristament, sí, l’animal era un símbol kitsch. JEFFREY SWARTZ, CRÍTIC DE DISSENY I CURADOR
22
23
Botiga de ‘souvenirs’ del monestir de Montserrat Abadia de Montserrat, Barcelona Desgraciadament, no crec que existeixi res kitsch a Barcelona (tot i que a mi m’encanta). El concepte estètic cultural que ironitza entre art barat i consumisme no s’estila a Barcelona. Igualment, però, i potser, la botiga de
souvenirs del monestir de Montserrat ho seria. AGUSTÍ GARCÍA, ADMINISTRADOR A THE ORIGINAL CHA CHÁ, EMPRESA DE DISSENY I APLICACIONS DES DE 1982
24
25
Pessebre de Nadal Plaça de Sant Jaume, s/n, Barcelona S’ha de diferenciar el kitsch com a recurs o com a accident. Si és recurs (com la noció de vintage, per exemple) és evident. Si és accident (que seria allò genuïnament kitsch) proposo, per exemple, el concepte del «pessebre»: l’autèntic de Nadal a la plaça de l’Ajuntament de Barcelona. Però també la Sagrada Família (amb Subirachs i les diverses interpretacions de Gaudí), la plaça de toros de Les Arenes, fins i tot la reconstrucció del pavelló de Mies van der Rohe... ULI MARCHSTEINER, DISSENYADOR I CURADOR
26
27
Font Màgica de Montjuïc de nit il·luminada de colors Plaça de Carles Buïgas, s/n, Barcelona L’espectacle de la Font Màgica de Montjuïc a la nit és l’apoteosi del kitsch: amb el seu cromatisme pastel, coronada per l’edifici neobarroc i de cartró pedra del MNAC. ISABEL CAMPI, PRESIDENTA DE LA FUNDACIÓ HISTÒRIA DEL DISSENY
28
29