L'avinguda secreta

L’avinguda secreta Un llegat històric al peu del Tibidabo Glòria Soler Eugènia Vidal

L’avinguda secreta Un llegat històric al peu del Tibidabo

4

L’avinguda secreta Un llegat històric al peu del Tibidabo Glòria Soler Eugènia Vidal

Edita: Ajuntament de Barcelona Consell d’Edicions i Publicacions de l’Ajuntament de Barcelona: Jaume Ciurana i Llevadot, Jordi Martí i Galbis, Marc Puig i Guàrdia, Albert Ortas i Serrano, Miquel Guiot i Rocamora, Jordi Joly i Lena, Vicente Guallart i Furió, Àngel Miret i Serra, Marta Clari i Padrós, Josep Lluís Alay i Rodríguez, José Pérez Freijo, Pilar Roca i Viola Director de Comunicació i Atenció Ciutadana: Marc Puig Director d’Imatge i Serveis Editorials: José Pérez Freijo Cap editorial: Oriol Guiu Producció: Maribel Baños Text: Glòria Soler Disseny i fotografia: Eugènia Vidal Coordinació editorial: Anna Tetas Correcció: Francesc Soto Edició i producció: Direcció d’Imatge i Serveis Editorials Passeig de la Zona Franca, 66 08038 Barcelona tel. 93 402 31 31 www.bcn.cat/publicacions Barcelona, març 2014 © de l’edició: Ajuntament de Barcelona © dels textos i les imatges: els autors esmentats ISBN: 978-84-9850-527-6 DL: B-2.292-2014 Imprès en paper ecològic

Índex

13

Introducció

15

Presentació

17

Cap a Tibidabopolis Els límits i la representació de Barcelona Sant Gervasi. El nou perímetre urbà L’urbanisme en el punt de mira D’estiuejants a ciutadans

43

La construcció de l’avinguda del Tibidabo La creació d’El Tibidabo SA Les primeres polèmiques L’evolució del projecte El diàleg entre Modernisme i Noucentisme

89

Les activitats ciutadanes La vida social i artística La Guerra Civil al Tibidabo Els centres escolars

129 Les petites històries 147 Edificis singulars de l’avinguda del Tibidabo 153 Agraïments 154 Bibliografia

Però ja fa molt temps que aquell jardí magnífic va desaparèixer, com tants jardins magnífics, augmentant, amb el seu sacrifici, la vulgaritat pública i les rendes privades.

Josep M. de Sagarra, Memòries

L’avinguda del Tibidabo és, sens dubte, un dels carrers més bonics de la ciutat. Elegant i cosmopolita, l’avinguda ens parla d’un model particular de planificació urbanística circumscrit a un entorn reduït de la ciutat, diferent de l’Eixample d’Ildefons Cerdà, però no per això menys interessant.

Al peu de la muntanya del Tibidabo, el llegat històric d’aquest passeig abasta des del passat agrícola de Barcelona fins a la construcció d’un barri residencial, així com la més recent reconversió de les torres senyorials de l’avinguda en seus d’empreses i d’institucions molt diverses.

Tramvia i funicular, muntanya i parc d’atraccions, cases pairals i torres d’estiueig, formen part del patrimoni històric del barri de Sant Gervasi, que ara recuperem amb l’edició d’aquesta obra.

Us convido a conèixer millor L’avinguda secreta de la mà de les autores del llibre, Glòria Soler i Eugènia Vidal, que han fet una magnífica tasca de documentació i divulgació.

Xavier Trias Alcalde de Barcelona

L’avinguda del Tibidabo a Sant Gervasi

Hi ha moltes maneres de descriure i analitzar una ciutat, vull dir una ciutat prou gran i prou activa, prou moderna i prou antiga per ser reconeguda encara com una estructura física capaç de recollir i emmotllar una societat persistent i identificable en la modernitat. Una ciutat —com la majoria de les capitals europees, tradicionals i innovadores, agafades a la història però llançades a un esdevenir polític, cultural i econòmic— que tingui una gran complexitat amb diferències localitzades, però amb una unitat categòrica. És a dir, una ciutat sotmesa a la fructífera contradicció entre el cosmopolitisme globalitzador i l’experiència local fraccionada en barris i carrers, en grups socials ben definits però en constant transformació.

L’interès metodològic del llibre que ara el lector té a les mans es refereix precisament a l’assaig de descripció dual, basada, d’una banda, en l’anàlisi d’un barri o un carrer significatius —la gent que hi viu i que hi ha viscut, la seva arquitectura, els seus usos al llarg de la història, l’evolució del seu rol representatiu, les idees urbanístiques generadores, el suport econòmic, etc.— i, de l’altra, en la localització dels esdeveniments de dimensió més general en què es troben i es fonen el que és global i el que és local. Es tracta, doncs, de la descripció de la ciutat per fragments, per trossos, per barris, que s’analitzen des de llur participació a la història comuna.

L’èxit de l’operació està condicionat per l’encert a l’hora d’escollir i delimitar el territori objecte de l’anàlisi. El passeig del Tibidabo i el sector de Sant Gervasi que més o menys li pertany és una àrea molt adequada perquè ofereix material per subratllar la coincidència de les dues línies d’anàlisi.

D’una banda, es parla de la formació i evolució del barri amb la transformació de les tipologies residencials, dels canvis que s’hi van aplicant per passar dels usos poc definits de la pagesia i dels convents religiosos amenaçats per la desamortització, la degradació i el pas definitiu cap a l’especulació que participa finalment en la mateixa ordenació urbanística. S’explica l’arribada d’un nou veïnatge, que prové d’una especial burgesia d’industrials i professionals, representada sobretot per la família del Dr. Andreu, farmacèutic conspicu i, finalment, l’adaptació dels grans habitatges —les «torres»— en seus representatives d’institucions que durant la guerra foren primordialment serveis de sanitat, d’educació o de representació diplomàtica, però que durant el primer franquisme recuperaren la distinció de classe, amb una segona generació de nous rics. Tots aquests temes es relaten com un exemple d’expansió i urbanització de moltes ciutats com Barcelona en el traspàs de segles i, fins i tot, com un ressò de les teories —com la de la ciutat jardí o la dels eixamples— que en aquell moment es polemitzaven a tot Europa i Amèrica. Però al costat de tot això, la part més extensa del text i de les il lustracions —i la més divertida— es dedica a explicar les dades precises del barri tal com és i com ha estat ressaltant la gent que l’ha habitat, l’arquitectura que s’hi ha construït, l’activitat cultural i econòmica, l’evolució de les urbanitzacions. Una anàlisi de detall, objectiva, que serveix per entendre millor les línies polítiques de l’urbanisme de la gran ciutat creixent, i en la qual les referències arquitectòniques prenen molta importància perquè hi coincideixen judicis culturals d’àmbit universal amb els prejudicis socials i polítics d’una burgesia catalana que defineix molts aspectes i molta actitud de la vida social de la Catalunya moderna. Fins i tot les senzilles realitats estilístiques demostren l’aiguabarreig dels tres moviments d’iconografia catalanista: l’eclecticisme de la Renaixença, el Modernisme del traspàs de segles i el Noucentisme dels anys fundacionals del segle xx.

•

Cal llegir llibres com aquest si volem penetrar en el coneixement de la ciutat per no confondre ideologia amb gestió i, al mateix temps, per comprovar que en tota gestió hi ha ideologia i que les teories urbanístiques es refermen en l’experiència de la gestió. I cal felicitar les autores —Glòria Soler i Eugènia Vidal— perquè han sabut fer un llibre que no perd el to essencial de la investigació, no cau en les banalitats formals i participa en l’aprofundiment del coneixement de les diverses Barcelones locals que s’endevinen dins de la Barcelona global.

Oriol Bohigas

13

Presentació

l’avinguda secreta

pretén descobrir al lector un carrer de Barcelona que es troba situat al barri de Sant Gervasi i al peu de la muntanya del Tibidabo i que concentra una part del nostre llegat històric, artístic i humà. Durant les dues primeres dècades del segle xx, aquest espai fronterer de la ciutat va acollir un projecte urbanístic emblemàtic del triomf econòmic i social de l’alta burgesia barcelonina i de les seves aspiracions d’excel lència. El caràcter únic d’aquest indret dins el conjunt urbà rau en les especials característiques de l’enclavament geogràfic i en les circumstàncies que van concórrer a la seva urbanització, però també en la història convulsa de la Barcelona de la primera meitat del segle xx.

•

El llibre ens condueix per l’actual avinguda del Tibidabo a través d’un temps històric i d’un espai que, amagat de l’agitació ciutadana i d’una manera miraculosa, encara és viu i conserva bona part del seu atractiu original. La primera part del trajecte, «Cap a Tibidabopolis», pretén situar els límits de la ciutat de Barcelona entre el mar i la Serralada Litoral Catalana i entre els rius Llobregat i Besòs, i la seva representació iconogràfica. La localització de Sant Gervasi al vessant de la serra de Collserola explica el pes que han tingut les rieres en el disseny del traçat urbà i de les vies de comunicació amb el centre de la ciutat. Igualment, cal tenir present les actuacions i el debat urbanístic que es van generar a Europa i Amèrica entre mitjan segle xix i el primer terç del segle xx, i la seva concreció en l’àmbit polític i intel lectual barceloní. Entre aquestes noves propostes d’ordenació del creixement urbà, destaquen per la seva afinitat amb el projecte d’urbanització de l’avinguda del Tibidabo la «Ciudad lineal», d’Arturo Soria, i la «Ciutat jardí», de Cebrià de Montoliu.

•

La segona part del llibre segueix les diverses fases de la urbanització, començant per les dificultats que va haver d’afrontar la iniciativa de Salvador Andreu —el famós doctor de les pastilles per a la tos— fins a la creació d’El Tibidabo SA, que va endegar el projecte. La posada en marxa de les obres va avançar en paral lel a la dels mitjans de transport (el tramvia i el funicular), que hi facilitarien l’accés, i el Parc d’Atraccions, que popularitzaria l’indret i en promouria la inversió; tanmateix, la transformació i privatització de l’espai natural com a fruit del negoci immobiliari portà polèmica. La construcció de les primeres torres va ésser una exhibició dels principals arquitectes i dels corrents arquitectònics, que s’alternen d’una manera molt destacable i gairebé única a la ciutat.

•

En un tercer apartat, «Les activitats ciutadanes», es contemplen les diverses iniciatives que van concentrar, temps enrere i també avui, la vida privada i social del veïnat. Entre els esdeveniments socials, esportius i artístics que van proliferar durant el primer quart del segle xx, destaca l’activitat musical, de la qual és una mostra representativa la Sala Granados, construïda per Salvador Andreu l’any 1911 perquè el cèlebre pianista disposés d’un auditori on pogués presentar les seves obres. Al llarg de la Guerra Civil, alguns dels habitatges van ser requisats i dedicats a finalitats polítiques i bèl liques. Aquest és el cas de les seus diplomàtiques dels EUA i de l’URSS i de la txeca de La Tamarita. La presència de centres escolars a l’avinguda s’ha mantingut al llarg del temps i ha acabat constituint un dels seus principals trets d’identitat.

•

Finalment, el llibre conclou amb un recull d’històries familiars que palesa l’endogàmia pròpia de les formes de vida burgesa i que reprodueix els lligams socials de les «colònies» d’estiuejants. Aquesta memòria íntima del carrer, la de la gent que hi ha viscut i que encara hi viu, ofereix la seva imatge més fragmentada i alhora també la que assegura la seva continuïtat.

Glòria Soler i Eugènia Vidal

15

16

Cap a Tibidabopolis

Topografia i establiment primitiu de Barcelona.

Alexandre Cirici, Barcelona pam a pam.

Teide, Barcelona 1972

17

Els límits i la representació de Barcelona

L’actual ciutat de Barcelona ocupa una superfície amb uns límits geogràfics molt precisos, que actuen com a barreres naturals del creixement urbà. El pla barceloní i els turons que l’envolten es troben encerclats per la mar Mediterrània, l’últim tram dels rius Besòs i Llobregat i la serra de Collserola, que separa l’àrea urbana de la depressió del Vallès. Aquests elements geogràfics constitueixen les quatre coordenades que, de nord a sud i d’est a oest (mar-munta­ nya-Besòs-Llobregat), no sols dibuixen el mapa essencial de la ciutat, sinó que actuen com a punts de referència perquè els ciutadans se situïn en l’espai.

La visió d’una Barcelona limitada pels seus accidents geogràfics és, però, molt més recent que la de la ciutat constreta dins les seves muralles i mal comunicada amb les poblacions veïnes. Fa tan sols cent anys, bona part dels seus habitants i de la seva activitat econòmica es concentrava en carrers no gaire allunyats del mar, des dels quals era freqüent sentir sonar les sirenes dels vaixells que entraven o sortien del port. La progressiva ampliació del perímetre urbà, amb l’ocupació de tot el Pla i dels turons adjacents, va comportar l’annexió de diversos municipis i la fixació d’uns límits definitius.

Les faldes de Montjuïc amb les Hortes de Sant Beltran, a l’inici del segle xix

18

19

Plànol de Barcelona aprovat per l’Ajuntament el 13 de gener de 1901.

Institut Cartogràfic de Catalunya

20

Plànol de les rieres de Barcelona

A més d’uns contorns geogràfics força explícits, Barcelona compta amb una xarxa hidrogràfica menor, els torrents, rambles o rieres, que ha anat seguint un procés de dessecament a mesura que ho ha exigit el creixement de la ciutat. Les rieres barcelonines concentraven les aigües pluvials dels torrents que, des de la serra de Collserola, descendien fins al mar. A la riera de Sant Gervasi, hi confluïa un aiguabarreig de torrents: el del Castanyer, el sot de l’Infern, el del Frare Blanc i el del Maduixer. La riera baixava fins a la travessera de Gràcia, on adoptava el nom de riera de Sant Miquel; després, seguia pel passeig de Gràcia i s’unia a la riera d’en Malla —que en el seu primer tram separava els antics termes municipals de Gràcia i de Sant Gervasi de Cassoles—, entrava a l’actual Ciutat Vella i desembocava a la part baixa de la Rambla. L’augment del cabal i de la força de l’aigua que concentraven les dues rieres quan hi havia forts aiguats va provocar diversos desviaments del seu curs fins a l’enderrocament de les muralles al segle xix, quan la riera d’en Malla va ésser desviada definitivament cap al Bogatell per fer-la desembocar cap a la platja del Poblenou.

21

Panorama de Barcelona, gravat de 1572, basat en un dibuix perdut de 1535 del pintor Jan Cornelisz Vermeyen. És la representació més antiga que es coneix de la ciutat

Durant segles, les representacions cartogràfiques s’obtenien des de la perspectiva obliqua que proporcionava la visió des de terra o bé des del mar, raó per la qual oferien una visió fragmentada i deformada del paisatge.

D’altra banda, les obres literàries i pictòriques no tractaven de presentar la veracitat de l’entorn, sinó la seva idealització. A la literatura bucòlica del Renaixement, la ribera d’un riu es representa com una arcàdia harmònica on viuen uns pastors cultes de maneres cortesanes i activitats amoroses. La ubicació de Barcelona entre les ribes dels rius Besòs i Llobregat va facilitar la identificació del seu pla amb un prat verd i florit, poblat de criatures enamorades, arbres ombrívols i ocells cantaires fins a la platja.

Un segle després, Montjuïc esdevé el marc literari d’un altre espai simbòlic de la ciutat. L’emplaçament de la muntanya sempre havia suggerit que la seva missió era la d’un sentinella destinat a protegir els barcelonins dels perills que arribaven des de la costa. Aquesta força existencial equiparava la talaia perpendicular sobre el mar amb els indrets mitològics que acollien gestes heroiques, com ara la defensa de la ciutat durant la guerra dels Segadors. Tanmateix, a mitjan segle xix, el sentinella va transformar-se en botxí quan el general Espartero bombardejà la ciutat precisament des del castell de Montjuïc.

En l’imaginari col lectiu, la muntanya representava un lloc aliè al control que s’exercia dintre del nucli urbà. Era un espai reservat a la fugida i l’exili, que tant podia esdevenir un recer com una trampa. Així doncs, no és casual que fra Francesc Moner (Perpinyà, 1463 - Barcelona, 1492) esculli la nit i la serra de Collserola com a marc idoni per al retir espiritual del poeta-amador que dialoga amb la seva ànima. En tornar de matinada cap a la ciutat, el personatge resta «trist, mas no gens spantat».

•

Caldrà esperar fins al darrer terç del segle xix, moment en què el creixement de Barcelona exigeix l’en­der­ rocament de les antigues muralles i les associacions excursionistes emprenen la descoberta sistemàtica del paisatge, per trobar les primeres referències positives sobre la serra de Collserola. Amb la Renaixença, el jocfloralisme i la poesia converteixen el medi natural en un dels principals centres d’interès cultural.

22

Vista de Barcelona des del desert de Sarrià, gravat del 1700 d’Alexandre de Laborde

Les muntanyes de Barcelona apareixen sovint en els poemes i en la prosa de Jacint Verdaguer. El Tibidabo és per Mossèn Cinto el «respatller de sa cadira immensa de què ón los barrons eixos turons o el gegantí pedró del pla de Barcelona», i també «la superba acròpolis que vetlla la ciutat». La seva llegenda es vincula amb santa Eulàlia, la patrona de la ciutat, a qui va dir: «De la promesa que’t faig en penyora sobirana, tibi dabo aquestes flors que’l cel avuy me regala.» Igualment, es relaciona amb la llegenda de Montserrat, en ésser la muntanya del Tibidabo el lloc des d’on va baixar plorant fra Joan Garí després de cometre el seu pecat.

Postal en record de l’eclipsi total, 30 d’agost de 1905

Altres representacions de la ciutat es donen en circumstàncies extraordinàries que resten a la memòria dels ciutadans. Com les que van concórrer l’agost de 1905, quan l’anunci d’un eclipsi total de sol, en unes condicions idònies de visibilitat per la gran durada de la fase de totalitat, va esdevenir un fenomen científic i social, accentuat a Barcelona per la inauguració l’any anterior de l’Observatori Fabra. La postal commemorativa del fenomen meteorològic mostra una ciutat arraulida sota els seus turons.

23

Sant Gervasi. El nou perímetre urbà

El principal accés dels barcelonins a la serra de Collserola és a través de Sant Gervasi, una plataforma lleugerament inclinada cap al mar per la qual baixaven diversos torrents i rieres i que té com a punt més alt la muntanya del Tibidabo, de 512 metres. Aquest nucli poblacional s’estenia entre la serra de Collserola i la travessera de Gràcia i limitava amb els termes de Sarrià, les Corts de Sarrià i Gràcia. Sant Gervasi, o Sant Gervasi de Cassoles, formà part de la vila de Sarrià fins al 1714, any en què passà a ser un municipi autònom, per acabar integrant-se a Barcelona el 1897. La primera part del seu nom prové d’una petita ermita dedicada als sants bessons Gervasi i Protasi, situada on avui hi ha l’església de la Bonanova, parròquia que també està dedicada a aquests sants i a la mare de Déu de la Bonanova. La paraula cassoles ha estat atribuïda a l’existència de cases aïllades o soles —el fogatge de 1359 inclou set cases—, i també a la possible existència d’unes bòbiles que feien cassoles.

Mentre Gràcia, Sants, Sant Martí i Sant Andreu eren viles industrials i Horta era un nucli rural, les poblacions de Sarrià i Sant Gervasi estaven configurades per una barreja de cases pairals i de torres d’estiueig. El 30% de la terra que ocupava Sant Gervasi es dedicava al conreu de la vinya i, llevat d’una mica de blat i de les hortes de les masies, la resta eren boscos i terres per a la ramaderia. Uns quants tallers terrissaires justificaven la inclusió d’unes cassoles a l’escut del municipi. L’any 1851, aquest conjunt d’activitats donava menjar a tan sols una població de 887 habitants; un segle després, l’avenç de la industrialització i el notable creixement econòmic de finals del xix havia multiplicat per deu aquesta xifra.

24

Masia Can Canet de la Riera.

Arxiu Municipal del Districte de Sarrià - Sant Gervasi

Les característiques del clima de Sant Gervasi, determinades per la seva altitud i llunyania del mar, van propiciar-hi la progressiva instal lació de famílies de la burgesia que buscaven unes condicions de vida més saludables que les del pla barceloní. Però aquest desplaçament de les famílies benestants cap a la part més alta de la ciutat no només cercava gaudir d’una temperatura més fresca i d’un menor grau d’humitat, sinó allunyar-se de les zones fabrils i portuàries, on a més de la insalubritat produïda pels espais massificats i el tràfec de mercaderies els amenaçava el perill dels aixecaments obrers.

•

Ca la Peira, Barcelona ca. 1927.

Autor: Timoteu Colomines.

Arxiu FotogrĂ fic Centre Excursionista de Catalunya Masia Can Calopa.

Arxiu Municipal SarriĂ - Sant Gervasi

25

Casa Tosquella

26

Un dels primers tramvies amb tracci贸 a sang i imperial

27

Recorreguts dels tramvies de Barcelona l’any 1888

28

Les transformacions demogràfiques i socials que van produir-se a Barcelona entre la segona meitat del segle xix i el primer quart del xx van incidir de forma notable en la configuració dels seus barris. L’annexió dels municipis limítrofs (les Corts de Sarrià, Gràcia, Horta, Sant Andreu de Palomar, Sant Gervasi de Cassoles, Sant Martí de Provençals, Santa Maria de Sants, Sarrià i Vallvidrera) va estimular la venda de propietats agrícoles i els interessos urbanístics, i aviat va posar de manifest la urgència de construir noves vies de comunicació per connectar els fluxos migratoris que generava el nou perímetre urbà. Per tal de portar a terme aquest pla d’enllaços, es van crear grans societats bancàries i financeres.

El primer projecte de funicular amb tracció de vapor data del 1892 i tenia com a objectiu unir la població de Vallvidrera amb Barcelona. El 1905, el Ferrocarril Sarrià-Barcelona va responsabilitzar-se de portar a terme aquell pla i el Tramvia Blau va iniciar la prolongació de la seva línia fins al centre de Vallvidrera. El funicular s’inaugurà el 1906 en arribar a la seva estació inferior el tramvia procedent de la plaça de Sarrià. El ferrocarril Sarrià-Barcelona també volia enllaçar amb el funicular i ho va fer amb el tramvia pel carrer d’Anglí. L’any 1908, es va posar en servei un baixador en el recorregut del funicular que permetia enllaçar amb un petit ferrocarril, anomenat Mina Grott.

Un fet a tenir en compte a l’hora de construir les noves carreteres i carrers era l’aigua que baixava des de la muntanya fins al mar. Calia compaginar el traçat de les noves vies amb el curs de les rieres, fet que sovint obligava a desviar-les. La circulació era difícil i lenta, pràcticament no hi havia trànsit rodat i els nens jugaven al carrer. El doctor Salvador Andreu i Grau (1841-1928) recordava que la comunicació de la ciutat amb la barriada de Sant Gervasi es limitava a un carro petit amb cabuda per a sis persones que feia el servei públic entre la ciutat i la vila de Gràcia i que, davant el seu èxit, va ser substituït per una tartana amb molles, tot un luxe. Quan la tartana travessava el passeig de Gràcia, si la riera d’en Malla baixava grossa, es feia baixar els viatgers i uns xicots els carregaven fins a l’altra banda de la riera perquè la tartana pogués travessar el carrer.

Les principals fites en la construcció de la xarxa de comunicació s’inicien el 1862 amb la inauguració de la carretera de Sarrià, a la qual seguiria tres anys després la d’Horta. El ferrocarril Barcelona-Sarrià començà a circular l’any 1863, mentre la primera línia de tramvies de tracció animal que portava del pla de la Boqueria a la vila de Gràcia ho féu el 1872 i el tramvia de vapor el 1880. El 1888, es finalitzà la carretera de l’Arrabassada, fet que permeté que la reina Maria Cristina, en una visita a la ciutat, accedís al cim de la muntanya i gaudís de les vistes des d’un mirador que es va construir per a l’ocasió. El passeig de la Bonanova, dissenyat per unir Sant Gervasi de Cassoles amb Sarrià, va ser finalitzat als anys 1890, i la carretera de les Aigües, que deu el seu nom a l’antiga canalització que duia l’aigua a Sarrià, el 1902.

29

30

La Mina Grott era un túnel de gairebé un quilòmetre i mig excavat a la serra de Collserola l’any 1855 per tal d’abastir d’aigua la vila de Sarrià. A través d’aquesta galeria, es feia arribar l’aigua del pantà de Vallvidrera —construït el 1864 per Elies Rogent— fins a la part baixa de la població, a prop de l’estació inferior del funicular. Al començament del segle xx, Carles E. Montañès, un jove enginyer de la companyia de tramvies, va endegar un projecte que pretenia construir una via de 0,60 metres i ampliar la seva secció per fer-hi passar un trenet elèctric amb un sol cotxe i capacitat per a trenta-sis persones. L’objectiu era traslladar els barcelonins cap a un parc d’esbarjo situat al voltant del pantà i batejat amb un nom anglès: Lake Valley Park.

Dibuix de la Mina Grott.

Arxiu Municipal del Districte de Sarrià - Sant Gervasi

31

L’urbanisme en el punt de mira

Garden City.

Projecte de l’urbanista britànic Ebenezer Howard

En començar el segle xx, Barcelona s’havia convertit en la primera ciutat industrial d’Espanya i havia multiplicat substancialment tant la seva població, que ja arribava a mig milió d’habitants, com el seu terme municipal, que amb l’annexió dels pobles veïns havia passat de 15,5 a 77,2 km2.Tanmateix, les noves construccions de l’Eixample barceloní tan sols ocupaven un terç de la superfície prevista per Ildefons Cerdà i la majoria de ciutadans vivia encara amuntegada dins l’antic recinte medieval. A la ciutat li urgia renovar-se i modernitzar-se per tal de poder fer front a la seva imparable expansió productiva i demogràfica, i les seves elits estaven preparades per encapçalar aquest projecte.

A partir de 1901, amb la fundació de la Lliga Regionalista —partit que aglutinava la burgesia industrial catalana—, es va generar un ampli debat sobre els diversos models alternatius a la Barcelona industrial. Aquest corrent d’opinió va produir un canvi d’estratègia municipal amb clares repercussions en els plans urbanístics de la ciutat. Més enllà de l’ordenació d’uns quants carrers, la classe social ascendent necessitava un projecte vertebrador i ambiciós per a la ciutat que, d’una banda, solucionés els problemes de l’habitatge i el trànsit i aconseguís una major coherència territorial i, de l’altra, sintetitzés la seva idea d’una gran ciutat, d’una capital comparable a París, Berlín, Viena o Nova York. En començar el segle xx, des de les pàgines de La Veu de Catalunya, Puig i Cadafalch parlava del somni d’una Barcelona immensa, i el 1909 —any en què es produïren els fets de la Setmana Tràgica— Prat de la Riba desitjava una «metròpoli imperial». La racionalització de l’espai urbà i l’ideal d’una gran Barcelona coincidien amb un període de màxima convulsió social.

En aquest context de creixement econòmic i revolta social, el 1903, l’Ajuntament de Barcelona va convocar un concurs internacional d’avantprojectes d’enllaç de la zona de l’Eixample i els pobles agregats, que va guanyar l’arquitecte occità Leon Jaussely, molt relacionat amb la urbanística alemanya. El municipi tractava, així, de disse­ nyar el seu creixement com ho havien fet algunes ciutats alemanyes i angleses, seguint les teories capdavanteres en l’urbanisme de principis del segle xx. Però l’aplicació dels models espacials de la Gross-Stadt (‘gran ciutat’) no només pretenia ordenar el creixement de la ciutat, sinó propiciar-lo en clara sintonia amb les aspiracions metropolitanes de la classe dirigent, a la qual l’ampliació de la ciutat oferia grans oportunitats per a la inversió immobiliària, residencial i industrial.

32

Aquesta visió urbanística de la burgesia guanyadora de les eleccions de 1902 contrastava amb altres formes de concebre la ciutat. El debat entre els partidaris d’una gran Barcelona basada en el poder del diner i els partidaris de planificar i limitar el creixement urbà fou constant al llarg del primer quart del segle xx. Entre aquestes darreres concepcions alternatives, destaca la de Cebrià de Montoliu (1873-1923), l’impulsor a Catalunya de la ciència cívica i de la teoria de les ciutats jardí. La reacció de Montoliu davant la Barcelona industrial del vuit-cents i les conseqüències del pla Cerdà s’inscriu en els corrents reformistes anglesos, que al seu torn aglutinaven diversos moviments filosòfics, científics i polítics, com el neoutopisme, l’higienisme, el Modernisme i el cooperativisme.

Influït per Ruskin i el seu concepte de l’educació com a eina transformadora, des de l’any 1903 Cebrià de Montoliu va participar activament en diversos camps de la cultura i de la societat, tot tractant d’introduir les principals figures del Modernisme literari i d’aplicar al nostre país els principis de la ciència cívica. El 1912 va publicar La Ciudad-Jardín, resum de les teories d’E. Howard, R. Unwin, G. Benoit-Lévy i P. Geddes; el 15 de juliol d’aquell mateix any, es va constituir la Societat Cívica Ciudad Jardín sota la presidència de J. Antoni Güell i amb Cebrià de Montoliu com a secretari. La societat, que tingué com a òrgan de difusió la revista, posava l’accent en la dimensió política i econòmica del planejament, relacionant-lo amb polítiques territorials de gran abast com l’anglesa o l’alemanya. Els exemples que se citaven en tocar aquest tema eren les urbanitzacions del Tibidabo, el parc Güell i Pedralbes, totes aquestes amb plantejaments i resultats molt diferents.

Dibuix de John L. Evans reproduït a la revista Civitas

33

18 23

Projecte de la ciutat lineal d’Arturo Soria

Quatre anys després de la fundació de la nova societat, es van exposar a la premsa els seus objectius: Salvo algunos pequeños, pero laudables esfuerzos que se habían intentado en forma siempre aislada y dispersa, casi nada hallábamos cerca de nosotros que nos pudiera servir de guía para encaminar nuestros pasos, y a la vez que rendíamos homenaje a aquellos heroicos precursores nuestros, no nos quedó más recurso que volver los ojos más allá de las fronteras, fijándonos en los grandes modelos que las naciones más civilizadas nos mostraban de la manera como un pueblo debe resolver los complejos y espinosos problemas que en nuestros días plantean las grandes concentraciones industriales y urbanas, con un claro concepto armónico de las profundas necesidades higiénicas, económicas, morales, educativas y estéticas de las poblaciones afectadas, y con colaboración total combinada de las acciones individual, societaria y gubernamental, como único medio para reaccionar contra el abrumador medio ambiente, efecto de la secular ignorancia y desidia en las cuestiones que nos ocupan.

Els primers anys del segle xx, gràcies a la difusió que en féu Cebrià de Montoliu, les teories antimetropolitanes de la ciutat jardí van assolir un ressò ciutadà. No obstant això, aquest model urbanístic va xocar amb els interessos dels propietaris del sòl, que el van acabar adulterant i utilitzant amb finalitats propagandístiques per a futures expansions urbanístiques. Alguna de les veus més crítiques envers Cebrià de Montoliu, com l’arquitecte Bonaventura Bassegoda, li van retreure que la seva ciutat jardí ja existia en els antics municipis de Sant Gervasi i de Sarrià. Montoliu, però, distingia clarament entre l’urbanisme de les torres i jardins d’aquests antics municipis del pla barceloní i la ciutat que limitava el seu creixement i s’autoabastia. Per això, contemplava amb un cert recel les actuacions al Tibidabo:

34

Nótese el prodigioso desarrollo que, gracias a los desvelos de una empresa particular y con la completa libertad de acción que le granjea el Ayuntamiento de Barcelona, está tomando la nueva urbe de Tibidabopolis, fundada en la cumbre misma de la famosa montaña, para recreo y diversión de las multitudes ciudadanas que van a respirar aire puro y gozar de la naturaleza en estos bellos parajes.

Una altra de les solucions urbanístiques alternatives fou l’aportada per la ciutat lineal, que a Espanya tingué Arturo Soria Mata com a màxim representant. La idea de Soria d’«urbanizar el campo y de ruralizar la ciudad» prenia com a punt de partida la contraposició medieval entre la ciutat emmurallada i la nova ciutat oberta, i pretenia resoldre els problemes d’higiene, amuntegament i transport de les grans urbs. La construcció d’una nova ciutat a partir de dues d’antigues formaria una xarxa de triangulació, les escletxes de la qual es dedicarien a la indústria i a l’agricultura.

Aquestes propostes van concretar-se amb la publicació del Proyecto de Ciudad Lineal alrededor de Madrid, on Arturo Soria proposava l’annexió dels pobles veïns de Canillas, Hortaleza, Chamartín, etc., i la constitució d’una barriada a set quilòmetres de la Puerta del Sol. El projecte pretenia articular el creixement de la ciutat al voltant d’un carrer central de gran amplada (mínim 40 m), on es concentraven els serveis públics i els habitatges, amb unes parcel les d’un mínim de 400 m2 (80 m2 d’habitatge i 320 m2 de jardí) i un màxim no superior a la cinquena part del terreny. El conjunt donaria lloc a una ciutat extensible de petits habitatges aïllats: a cada família, una casa; a cada casa, una horta i un jardí. Al centre del carrer, un ferrocarril elèctric amb un carril per a cada sentit faria un recorregut en principi il limitat, que possibilitaria el creixement de la ciutat i el flux comercial.

•

•

La construcció del ferrocarril entre Fuencarral i Pozuelo de Alarcón, el 1894, i la creació de la Compañía Madrileña de Urbanización, empresa privada que s’encarregà de la construcció de la via, va permetre realitzar els projectes d’Arturo Soria. Però els entrebancs en el procés d’expropiació dels terrenys i les dificultats financeres van acabar reduint i transformant l’experiment. El resultat final fou un suburbi lineal perifèric que tan sols s’assemblava parcialment al projecte inicial.

Projecte de la ciutat lineal d’Arturo Soria

35