La Casa de l'Ardiaca de Barcelona Dos mil anys d'història

La Casa de l’Ardiaca de Barcelona Dos mil anys d’història

La Casa de l’Ardiaca de Barcelona Dos mil anys d’història Francesc Caballé Reinald González

Barcelona, 2018

Sumari —— Presentació___________________________________________________________________________ 9 Capítol 1 La Casa de l’Ardiaca: un edifici amb vint segles d’història____________________________________ 13 Capítol 2 Els orígens romans____________________________________________________________________ 45 Capítol 3 La primera Casa de l’Ardiaca (segles xi-xv)_______________________________________________ 67 Les catedrals barcelonines, la canònica, els bisbes i els ardiaques_________________________ 82 Inquilins medievals_________________________________________________________________ 86 Capítol 4 La casa de l’ardiaca Lluís Desplà (finals segle xv - segle xvi)________________________________ 95 Capítol 5 La Casa de l’Ardiaca i la Casa del Degà a la fi de l’època moderna___________________________ 123 Qui vivia a les cases de l’Ardiaca i del Degà als segles xvii i xviii?_________________________ 134 Capítol 6 La nova Casa de l’Ardiaca (segona meitat del segle xix)____________________________________ 145 Capítol 7 La Casa de l’Ardiaca, seu de l’Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona________________________ 177 Agustí Duran i Sanpere i la Casa de l’Ardiaca__________________________________________ 198 Capítol 8 Les restauracions del segle xx _________________________________________________________ 207 Capítol 9 La nova imatge de l’Arxiu (finals del segle xx)____________________________________________ 227 Capítol 10 Proposta gràfica d’evolució històrica i arquitectònica de l’edifici.

Dibuixos comparatius per cronologies___________________________________________________ 241 Capítol 11 L’Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona: una institució al servei del patrimoni, la informació, la recerca i la cultura_____________________________________________________ 253 Bibliografia___________________________________________________________________________ 271

___ 8 ___

Presentació ——

L’Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona celebra l’any 2017 el seu primer centenari. Un acord adoptat pel Ple Municipal de l’Ajuntament el 21 de juny de 1917 donava el tret de sortida a la seva creació, a partir de la divisió del fons documental municipal en dos: un fons històric i un d’administratiu. Aquesta decisió comportava també la voluntat d’ubicar la documentació històrica en un edifici que li garantís una «instalación adecuada y decorosa», en paraules dels membres de la comissió que va elaborar el dictamen aprovat el 21 de juny.

Després d’un procés de recerca i selecció de l’edifici més adequat per hostatjar l’Arxiu Històric, l’Ajuntament decidia adquirir la Casa de l’Ardiaca amb aquesta finalitat, i en formalitzava la compra el 20 d’agost de 1920. Immediatament s’iniciaven les obres de rehabilitació, dirigides per l’arquitecte Josep Goday i Agustí Duran i Sanpere,

primer director de l’Arxiu. Des de pràcticament la seva gènesi, la trajectòria de l’Arxiu Històric està lligada a la Casa de l’Ardiaca, en una simbiosi en què continent i contingut, és a dir, les pedres de l’edifici i els documents de l’Arxiu, ens apropen dos mil anys d’història de Barcelona.

Per aquesta raó, la celebració del centenari ha estat una ocasió propícia per resoldre una assignatura pendent: elaborar i posar a l’abast dels ciutadans una publicació que expliqui i permeti conèixer, de manera detallada i alhora divulgativa, la història, l’evolució i les característiques arquitectòniques d’un edifici tan emblemàtic de Barcelona com és la Casa de l’Ardiaca.

Les seves pedres expliquen la història de la ciutat, des de les restes de la muralla romana, que queden integrades en la construcció, fins a la remodelació integral portada a terme als anys noranta del segle xx. D’altra banda, l’edifici ha estat

___ 9 ___

residència de personatges rellevants vinculats al capítol de la catedral de Barcelona (l’ardiaca i el degà) i de personalitats destacades de la societat barcelonina del segle xix. A més, va ser la primera seu del Col·legi d’Advocats de Barcelona i, tal com ja hem comentat, és la seu de l’Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona des del 1922. El brollador del seu pati és un dels punts més emblemàtics de la ciutat on cada any, per la festivitat del Corpus, es pot contemplar la tradició de l’Ou com balla.

Un edifici com aquest, d’una rellevància i presència arquitectònica tan destacada al cor de la

ciutat, i tan fortament arrelat a la història de Barcelona i a l’imaginari dels ciutadans, mereix tenir una publicació que n’estigui a l’altura. I aquesta sens dubte ho està.

Els historiadors Francesc Caballé i Reinald Gonzàlez han fet una feina extraordinària de recerca i de documentació de l’edifici i dels diferents usos que ha tingut al llarg dels segles. Els resultats permeten oferir una publicació rigorosa, atractiva i molt visual, en què text i imatge es conjuguen per situar la Casa de l’Ardiaca en el lloc que es mereix i conferir-li una completa monografia que en faciliti el coneixement i el reconeixement.

Xavier Tarraubella i Mirabet Director de l’Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona

___ 10 ___

1 La Casa de l’Ardiaca: un edifici amb vint segles d’història —— Envoltat per música de carrer, turistes, firaires i alguns vianants amb presses, als peus de la catedral trobem l’Arxiu Històric de la Ciutat, la seu d’una de les institucions culturals i de recerca més importants de Barcelona.

Situat en ple centre de la ciutat, en el que avui coneixem com a districte de Ciutat Vella, l’Arxiu ocupa una illa de cases irregular constituïda per només dues edificacions, la Casa de l’Ardiaca i la Casa del Degà, que, unides des del 1870, actualment formen una única propietat. L’illa, fruit de les reformes urbanístiques del segle xx, ofereix la seva façana septentrional1 a la plaça Nova i l’avinguda de la Catedral; pel seu costat oriental dóna al pla de la Seu; per l’occidental, al carrer del Bisbe, i finalment eleva la seva façana sud al carrer de Santa Llúcia, on es troben les portes d’accés actuals.

Vista aèria de l’entorn urbà de la Casa de l’Ardiaca prop de la catedral gòtica i el Palau del Bisbe. (ICGC)

___ 13 ___

Vista actual del front a l’avinguda de la Catedral, la façana més septentrional de la Casa de l’Ardiaca.

S’hi pot observar la muralla romana baiximperial de finals del segle iii amb les restauracions fetes als anys cinquanta del segle xx. També es pot veure el nou acabat de la resta del frontis de l’actual Arxiu Històric, una obra feta a la fi dels anys noranta. Es pot distingir també l’aqüeducte romà reconstruït l’any 1958.

(AHCB. Fotografia: E. Barandica)

Aquest és un dels entorns urbans amb més valor patrimonial de la ciutat, tant des del vessant estrictament urbanístic com pel que fa a la presència d’importants exemples de la seva arquitectura històrica. No és debades que hi trobem la catedral amb el seu claustre, la capella de Santa Llúcia o el Palau del Bisbe, entre d’altres, tots ells edificis que configuren una zona del centre històric de Barcelona a la qual l’Arxiu Històric afegeix la seva monumentalitat pròpia i singular. Efectivament, com veurem al llarg d’aquesta obra, a banda de la seva significació com a institució arxivística, la Casa de l’Ardiaca constitueix un

enorme arxiu de pedra, un original contenidor arquitectònic del que ha estat, en bona mesura, la història edilícia de la ciutat, des dels seus orígens romans fins al present.

Llegint les façanes Actualment l’edifici és el resultat de nombroses fases i moments constructius diferents, distribuïts en una llarga seqüència temporal que queda reflectida —de manera fins i tot detallada— en cadascuna de les seves quatre façanes exteriors.

___ 14 ___

El front de la plaça Nova i de l’avinguda de la Catedral És precisament a la façana nord de l’Arxiu on localitzem els importants testimonis de la vella muralla romana d’època baiximperial (de finals del segle iii). S’hi pot distingir amb facilitat el basament, amb llenços de més de nou metres d’alçada formats per filades regulars de grans carreus rectangulars —també coneguts com a opus quadratum—; aquest basament constitueix un sòcol defensiu del qual sobresurten, en el pla i en alçada, les tres altes torres de gairebé vint-i-cinc metres d’alçada que actualment estan ocupades per diferents dependències i instal·lacions de l’Arxiu.

En el parament de la muralla s’observen moltes zones on els grans carreus romans han estat substituïts per filades i trams de maó massís que són fàcilment identificables en la seva convivència amb les pedres originals. Són el que podríem considerar els «sargits» de les obres de restauració de finals dels anys cinquanta del segle xx, unes importants reformes fetes per l’Ajuntament de Barcelona per dotar l’Arxiu Històric d’una nova façana monumental. Més o menys encertades als ulls d’avui dia, aquestes obres repararen pèrdues de material, cegaren portes, passos i esvorancs, i afegiren cornises i el que tocava, entre altres actuacions de reconstrucció i consolidació. Aquest grau de malmetement dels murs romans i medie-

El front actual de l’Arxiu a l’avinguda de la Catedral és resultat de l’enderrocament de l’illa de cases del desaparegut carrer de la Corríbia i del posterior arranjament de la nova façana que passava a ser vista; unes obres fetes per l’Ajuntament a finals dels anys cinquanta del segle xx. (AFB. Urb. 3069 F. Ribera. 01/01/1957) ___ 15 ___

Forats per als caps de biga, rebaixos de tota mena i fins i tot enderrocs parcials havien alterat de manera substancial la façana de la muralla baiximperial, tant dels seus llenços com de les seves torres. Es donava el cas, fins i tot, que des d’una de les cases de la plaça Nova es podia travessar fins al subsòl de l’Ardiaca, i des d’allí accedir a la Casa del Degà —també pel soterrani—, per acabar sortint al carrer de Santa Llúcia.

Un cop enderrocades les cases adossades al mur romà, van haver de cegar els passos de comunicació que s’havien obert a la muralla. Els criteris de restauració van optar per donar-los un tractament diferenciat.

(AHCB. Fotografia: E. Barandica)

vals era conseqüència de l’enderroc total de l’illa de cases que s’havia anat formant entre aquesta zona de la muralla i el també desaparegut carrer de la Corríbia des de, com a mínim, el segle xiii.

Així, les cases del costat més meridional de l’illa tenien i empraven com a paret mitgera aquests trams de la muralla pertanyents a l’actual Arxiu.

D’aquesta manera, n’amagaven la visió des dels carrers i hi interactuaven amb diversos usos, que, amb el pas del temps, acabaren per transformar i degradar la fesomia original del vell clos romà.

Les obres de mitjan segle xx, de les quals parlarem a bastament en el capítol corresponent, es van fer amb la voluntat de dotar l’Arxiu Històric d’un nou frontis monumental que s’havia d’obrir —amb les seves grans dimensions— a la plaça Nova i la recentment definida avinguda de la Catedral. En definitiva, es creava una nova façana amb finestres, galeries i balcons historicistes que posava en relleu i alhora potenciava el passat romà de la ciutat, mostrant de nou la vella muralla ara redescoberta i restaurada. Es fa difícil no atendre a les implicacions socials i polítiques d’aquesta gran actuació urbanística, sobretot si tenim en compte que va ser simultània amb altres grans obres fetes pel consistori franquista dins del mateix període en el centre històric de la ciutat.2 La façana nord de l’edifici va ser transformada un altre cop entre els anys 1991 i 1998. Les obres sorgiren de la necessitat de modernitzar les instal·lacions i els accessos, i, alhora, de sanejar i adequar les sales de dipòsit i de consulta. La primera materialització d’aquesta campanya de reformes fou la construcció d’un enorme contenidor metàl·lic que, adossat a les parets històriques, esdevingué el dipòsit provisional d’una part important de la documentació històrica de l’Arxiu durant el període que van durar les obres, en una imatge que

___ 16 ___

Vista del front nord de l’Arxiu Històric amb la mola del contenidor metàl·lic que es construí provisionalment per tal d’emmagatzemar la documentació mentre es realitzaven les obres d’enderroc i arranjament als anys noranta del segle xx. (AHCB. Fotografia: Jordi Calafell)

va ser certament impactant en aquells moments i en aquell entorn monumental.

Aquestes reformes de finals del segle xx no es limitaren al condicionament de l’edifici, sinó que, seguint una pràctica habitual del consistori de l’època, comportaren, entre altres, la desaparició total de la façana historicista que havia estat creada uns quaranta anys abans pel mateix Ajuntament. Aquest nou projecte —obra dels arquitectes Roser Amadó i Lluís Domènech— revestí de nou les parets que corren sobre la muralla, alhora que cegà i eliminà les porxades, les finestres i els balcons neobarrocs, en benefici d’una simple superfície lliscada on destaquen (sota el ràfec de la coberta) unes curioses finestres que sobresurten de la vertical del mur i que intenten, potser, evocar

visualment les galeries porticades reconstruïdes als anys cinquanta. Es respectà, però, l’acabat general de les tres torres romanes del conjunt, tot i la regularització dels seus coronaments amb materials contemporanis per tal —entenem— d’unificar-ne visualment els perfils superiors.

D’aquestes tres torres destaca especialment la del costat més occidental de l’Arxiu, la gran torre hemisfèrica que flanqueja per l’esquerra el pas des de la plaça Nova fins al carrer del Bisbe i on s’entrega actualment la reconstrucció de l’aqüeducte;3 aquesta torre es coneix com la torre número 1 —designació ben poc atractiva— o també, una mica genèricament, la torre de l’Ardiaca. És una de les estructures més importants del segon recinte emmurallat romà que va tenir

___ 17 ___

la ciutat, atès que formava part del gran portal baiximperial que donava accés a l’interior de la Bàrcino de finals del segle iii pel seu costat més septentrional. El conjunt del portal es completava amb l’actual torre del Palau del Bisbe, amb la qual s’encadellava des del costat de l’Ardiaca a través d’un pont o una volta,4 ara desapareguts, que connectaven les dues estructures. En aquest sentit, cal assenyalar que, ja des del segle xi, la Casa de l’Ardiaca s’estenia a través del pont fins a la torre del Palau del Bisbe, que també formava part de la propietat. Aquesta fesomia del portal de la plaça Nova, amb dues torres flanquejant a banda i banda el pas cap a l’interior de la ciutat, connectades per un cos volat o pont, es mantingué amb les reformes i transformacions lògiques des de finals del segle iii fins a l’any 1823, data en què s’enderrocà totalment la seva volta central. La Casa de l’Ardiaca perdia definitivament la torre més occidental del portal, que passà a ser integrada com una estructura més del Palau del Bisbe.

Ortofoto del front de la torre romana número 1 des de la plaça Nova, corresponent al costat més oriental de l’antiga porta d’ingrés a la ciutat. (SAB)

És una bona mostra de la importància històrica d’aquest accés a l’interior de l’antiga urbs el fet que encara s’hi conservin alguns dels testimonis de l’època fundacional de la ciutat, unes restes que corresponen al primer recinte emmurallat de la Bàrcino del temps d’August, l’emperador romà.

Així, a tocar de la base de la torre del Palau del Bisbe, fent angle amb el carrer, trobem un petit cos construït sobresortint, a l’interior del qual es pot observar, a través d’una reixa, un dels antics passos per a vianants de la vella muralla fundacional de final del segle i aC. A més, dins de l’Arxiu, en un espai visitable del subsòl de la torre número 1, de què parlarem més endavant, també s’hi localitzen altres testimonis d’aquesta porta primigènia i dels dos ramals d’aqüeducte que s’hi ___ 18 ___

Vista de l’antic pas romà d’accés a la ciutat des de la plaça Nova. A l’esquerra de la imatge, la torre que correspon a la Casa de l’Ardiaca i a la dreta, la del Palau del Bisbe. (AHCB. Fotografia: E. Barandica)

entregaven, unes evidències materials que n’han permès la restitució formal, com veurem al capítol dedicat al passat romà de la Casa de l’Ardiaca.

Seguint el recorregut per la façana nord, parem

del segle xvi, i es poden reconèixer per l’escut de l’ardiaca Lluís Desplà que s’observa a les llindes; la resta de les obertures són fruit de les restauracions fetes en els períodes 1870-1871 i 1921-1925.

atenció ara a l’existència d’un cert nombre de

El front oriental

finestres de diferents tipologies i èpoques que se succeeixen en el cos superior de les tres torres romanes de l’Arxiu. La majoria són resultat de les diverses obres de restauració de mitjan segle xx, ja que només es conserven alguns exemples originals d’època romana i romànica en el front de la torre del costat del pla de la Seu. Pel que fa a la torre de l’aqüeducte, tan sols dues finestres són originals

Erigida com un dels límits del pla de la Seu, aquesta façana de l’Arxiu Històric és avui dia una de les que reflecteixen millor aquesta voluntat historicista i de reforma que ha prevalgut en bona part de les restauracions contemporànies del conjunt.

Som davant d’un dels frontis de l’antiga Casa del Degà, una edificació que es configurà en el segle

___ 19 ___

torre de la dreta de la façana. Una observació minuciosa d’aquest tall de les parets posa en relleu l’existència de les dues muralles romanes que van protegir la ciutat en les seves etapes més primerenques: a l’interior —costat més meridional—, els murs i el farciment de la muralla fundacional (finals del segle i aC) amb una mica menys de dos metres d’amplada; a l’exterior —costat més septentrional—, les parets de la muralla baiximperial (finals del segle iii), que s’adossà a la primera per la seva cara externa i que també presenta una amplada propera als dos metres; a aquestes darreres mesures caldria afegir les dimensions sobresortints de les torres, uns gairebé tres metres i mig.

Aquesta façana mostra un alçat de més de divuit metres i cinc nivells, distingibles a partir de registres de finestres i balconades de diferents cronologies. S’ha d’assenyalar, però, que l’edifici original del segle xvi tenia un nivell menys d’alçada que l’actual, ja que l’últim pis és el resultat de diverses i —potser cal dir-ho— curioses obres de reforma fetes en un curt període de temps.

Efectivament, el nivell de coronament renaixen-

Detall de l’escala metàl·lica que comunica la planta baixa de l’Arxiu amb l’espai del nivell de soterrani parcialment museïtzat i des del qual es poden veure els testimonis d’època romana com els aqüeductes o la muralla fundacional, entre d’altres.

(Veclus. Fotografia: F. Caballé)

xvi,5 coincidint amb la gran operació urbanística que cap a la meitat del segle enderrocà cases, muralla i torres per tal de crear una nova plaça davant de la façana de la catedral: el ja esmentat pla de la Seu. La Casa del Degà també s’erigí adossant-se al vell mur romà, per la qual cosa, gràcies a l’enderroc històric dels segles xv i xvi abans esmentat, actualment es pot distingir la secció d’aquest important clos defensiu històric a la base de la

Vista general de la façana més oriental de l’Arxiu Històric corresponent a l’antiga Casa del Degà.

(Veclus. Fotografia: F. Caballé)

___ 20 ___

nera, es passà dels vessants originals del segle xvi al terrat pla del xix, per tornar als vessants en combinació amb el terrat pla a mitjan segle xx, i acabar a finals del segle xx amb la solució de vessants que veiem actualment, que tenen per objectiu amagar a la vista les instal·lacions d’un petit terradet central.

Detall de la façana est on es pot observar la secció de la muralla romana. (Veclus. Fotografia: F. Caballé)

tista original amb galeria i coberta de vessants fou remuntat amb un pis de finestres en el decurs de les obres de finals del segle xix (1870-1871).

Aquesta fesomia fou modificada de nou a mitjan segle xx (1957-1958), substituint les finestres per una galeria d’arcs feta a imatge i semblança de les que es conserven a la Casa de l’Ardiaca. Les intervencions en el darrer pis d’aquesta façana no s’acabaren aquí, i, finalment, entre el 1991 i el 1998 s’enderrocà la galeria dels arcs i es reféu el front del pis amb parets i finestres noves, s’entén que potser per evocar la façana del segle xix. Lògicament, cadascuna d’aquestes modificacions comportà el corresponent canvi de coberta i, per tant, del coronament de l’edifici. D’aquesta ma-

La resta de la façana no ha sofert intervencions tan contundents i repetides com les que s’han fet en el seu darrer nivell. En aquest sentit, destacaríem la presència, en els nivells d’entresol i principal, de les finestres originals del segle xvi, que són fàcilment distingibles per les grans llindes de pedra on s’aprecien els guardapols en relleu de traça conopial mixtilínia i els medallons laterals amb bustos al seu interior. En algun cas, hi trobem també els escuts heràldics dels degans que aixecaren i reformaren aquest edifici: Jaume Estela (1548) i Berenguer d’Aguilar (1581).

Més endavant, les obres del segle xix volgueren incorporar un cert criteri historicista a les noves obertures que s’afegien a la façana. Així, es pot observar que les finestres del segon pis també presenten llindes de pedra amb relleus mixtilinis de traça conopial, per bé que volgudament esquemàtics, lineals i desproveïts de medallons ni bustos, ja que la seva intenció era cercar una certa mimesi amb els acabats originals del segle xvi. Amb tot, les actuacions fetes entre el 1870 i el 1871 no es van estar de reaprofitar elements de la mateixa època procedents dels enderrocs d’altres cases del centre, com podem veure a la llinda del darrer balcó del primer pis (el de més a la dreta) o en dues de les finestres de nivell d’entresol. Respecte a la resta dels acabats d’aquest front de l’Arxiu, destacaríem, sens dubte, la gran volada correguda que abasta els tres grans balcons del nivell de principal. Es tracta d’una obra

___ 21 ___