La Casa de la Ciutat
La Casa de la Ciutat. Un itinerari
Un itinerari
ISBN 84-7609-005-5
9 7 88476 090053
La Casa de la Ciutat Un itinerari Text: Jordi Fernando i Aloy
Per a la revisió i actualització d’aquesta segona edició, l’autor del text voldria expressar el seu profund agraïment a Carme Farré, Carme Torres i Montserrat Rectoret pel seu assessorament històric i la seva indispensable col·laboració. Primera edició, febrer de 1991 Segona edició, corregida i ampliada, novembre de 1998 © Ajuntament de Barcelona Edita Ajuntament de Barcelona. Direcció de Serveis Editorials Text i coordinació editorial Jordi Fernando, dse Fotografies ahcb-Arxiu Fotogràfic. Rafael Escudé Disseny gràfic Propaganda Disseny gràfic Impressió Impremta Municipal Exp. núm. P-012/98 ISBN 84-7609-885-5 Dip. Leg. B. 12.713-1998
ÍNDEX
Presentació, Joan Clos La Casa de la Ciutat, una obra de segles La Casa de la Ciutat, un itinerari La façana gòtica La façana neoclàssica El pati L’escala d’honor La galeria dita gòtica El saló de Cent El saló de la Reina Regent L’escala negra El saló de Cròniques La capella La sala de l’Expansió Ciutadana El despatx d’honor de l’Alcalde El saló de Carles iii La sala de la Ciutat La galeria de l’escala d’honor El despatx de treball de l’Alcalde La sala del Quixot La sala del Treball La sala del Bon Govern La sala de Lluís Companys Epíleg a la primera edició, Maria Aurèlia Capmany Índex onomàstic
Presentaciรณ 5
Presentació 7
L
a Casa de la Ciutat ofereix al visitant una síntesi artística de la història de Barcelona. L’Ajuntament es complau a obrir les portes d’aquesta Casa Gran als seus ciutadans i a tots els visitants. Els barcelonins s’hi reconeixeran; els forans coneixeran millor la nostra ciutat. Tots podran veure com Barcelona ha sabut avançar respectant el seu passat i confiant en el seu futur. Aquest llibre ens permetrà aprofitar millor la visita, com a guia durant el recorregut o com a lectura prèvia o posterior. El meu desig és que aquest itinerari estimuli la curiositat de tothom per saber més coses sobre Barcelona i les seves institucions, per conèixer i estimar una ciutat que s’ha fet i es fa gràcies a la seva gent i que té en aquest edifici la casa de tots. Joan Clos i Matheu ALCALDE DE BARCELONA
La Casa de la Ciutat, una obra de segles 9
La Casa de la Ciutat 10
D’
ençà que el mestre d’obres Pere Llobet va iniciar la construcció de la gran Sala dels Cent Jurats, l’any 1369, fins a les últimes remodelacions tècniques del 1997 a la planta baixa de l’edifici històric de l’Ajuntament, han hagut de transcórrer més de sis segles d’història apassionant durant els quals la Casa de la Ciutat s’ha anat formant, ampliant, reformant i consolidant fins a oferir el seu aspecte actual al ciutadà, el seu propietari natural i vitalici. Aquest espai de temps tan dilatat, amb els seus distints corrents ideològics i les seves estètiques diverses, ha deixat una empremta inesborrable i variada als murs, sales i raconades de la noble Casa. D’aquests corrents i estètiques, n’hi ha hagut de més dominants i persistents; uns han deixat la petja inconfusible d’un ordre arquitectònic clàssic o medieval, d’altres s’han erigit com a símbol de l’esperit innovador de la ciutat en un moment d’avantguarda artística, i alguns només han passat per la Casa de la Ciutat com un ressò somort, com un lleu reflex d’èpoques no gaire propícies per a la història de la ciutat i, indeslligablement, del país. I és a partir de quatre d’aquests grans moments que podem entendre i vertebrar l’aspecte i configuració actuals de la Casa de la Ciutat: l’ajuntament medieval (s. xiv-xvi), l’ajuntament neoclàssic (primera meitat del s. xix), les reformes de les Exposicions (1888 i 1929) i les reformes de la segona meitat del segle xx.
L’ AJUNTAMENT MEDIEVAL ( S . XIV- XVI )
D’aquesta època inicial de solidificació del poder polític ciutadà, encara podem admirar, gairebé en tota la seva esplendor i austeritat gòtiques, el saló de Cent (1370), la façana antiga de
Una obra de segles 11
Façana de la Casa de la Ciutat abans de la remodelació del s. xix. En cas de guerra, al finestral central onejava la bandera de santa Eulàlia
l’Ajuntament al carrer de la Ciutat (1400), la galeria o claustre de la planta noble (1572), la llotja i la porta del Trentenari (1580), la qual actualment, tot i que girada, dóna accés a la part posterior del saló de Cent. L’ambient de rigor creat per la sobrietat de l’arquitectura gòtica, uns tocs classicistes aportats pel Renaixement i també unes mostres comptades de recargolament barroc és el que ens ha perdurat de l’època en què la primera institució barcelonina va prendre cos, força i esveltesa. Altres elements, l’existència dels quals es coneix a partir de proves documentals directes o indirectes, com poden ser el saló del Trentenari, l’hort o pati dels tarongers i les antigues capella i escrivania, han desaparegut, totalment o parcial, per sempre més, engolits pels segles, per les reformes de l’edifici o per la urbanització de les places de Sant Jaume i Sant Miquel.
La Casa de la Ciutat 12
L’ AJUNTAMENT NEOCLÀSSIC
(1840-1850)
Es vol definir sota aquest títol la reforma primera i més important de la Casa de la Ciutat: l’actual façana neoclàssica, obra de Josep Mas, que dóna a la plaça de Sant Jaume i acara el Palau de la Generalitat, tot creant, en una casualitat difícil de creure, el símbol de la confluència del país i del seu cap i casal en una mateixa àgora. Per tal que les façanes de les dues institucions es trobessin davant per davant, es va haver de crear l’espai que avui anome-
Una obra de segles 13
nem Plaça de Sant Jaume; això va implicar la desaparició d’altres espais històrics com la Casa de la Batllia, l’església i el cementiri de Sant Jaume i l’església i el cementiri de Sant Miquel. Aquesta transformació de la primera meitat del segle xix, que va ser realitzada enmig d’una gran polèmica i que, tot s’ha de dir, ens ha deixat l’herència desagradable de l’amputació de la façana gòtica, és, però, la que ha donat la imatge externa actual de l’Ajuntament, que és la reconeguda per tots els ciutadans. a l’esquerra
Façana neoclàssica de l’Ajuntament, construïda a la primera meitat del s. xix a la dreta
Detall d’un capitell dels arcs de la galeria d’estil gòtic construïda durant el s. xvi
La Casa de la Ciutat 14
LES REFORMES DE LES EXPOSICIONS
En plena època de la Restauració i durant la quarta alcaldia de Francesc de Paula Rius i Taulet, l’Exposició Universal de Barcelona del 1888, durant la qual la Casa de la Ciutat va hostatjar la reina Maria Cristina i la seva família, va propiciar un embelliment intern de l’edifici de l’Ajuntament, del qual ens resta principalment la sala de la Reina Regent o del Consistori Nou. Ja ben avançat el segle xx, durant el mandat municipal del baró de Viver, l’Exposició Internacional del 1929 va suscitar una remodelació a fons del Saló de Cent, del despatx de l’alcalde, del Saló de Cròniques i de l’escala d’honor amb la seva galeria corresponent. Ambdues reformes han aportat a l’Ajuntament l’obra d’arquitectes i artistes plàstics del país, com poden ser Ricard Canals, Lluís Domènech i Montaner, Adolf Florensa, Josep Llimona, Francesc Daniel Molina, Enric Monserdà, Xavier Nogués, Isidre Nonell, Josep M. Sert, Josep Viladomat, Miquel Viladrich, etc.
LES REFORMES DE LA SEGONA MEITAT DEL S. XX
D’una quarantena d’anys ençà, l’edifici històric de l’Ajuntament ha rebut les aportacions artístiques de les millors firmes de l’art català contemporani, les quals, amb les seves obres arquitectòniques, pictòriques, escultòriques i decoratives, han proporcionat bellesa, prestigi i cohesió a tot un seguit de sales municipals que a hores d’ara constitueixen un dels patrimonis més rics i esplendorosos de la ciutat. Bons exemples en serien la sala del Quixot, anomenada així pels motius de les pintures de
Una obra de segles 15
Francesc A. Galí, la del Bon Govern, amb pintures al·legòriques de Josep Obiols, la del Treball, decorada per Ramon Rogent i conclosa a la seva mort pel seu deixeble Bosco Martí, la sala de la Ciutat, on es combinen els murals de Vila Arrufat amb la decoració zenital anterior de Ricard Canals, la capella nova, obra de l’escultor Enric Monjo, la sala de l’Expansió Ciutadana (o del Consolat de Mar), projectada per Evarist Móra, amb treballs de marqueteria realitzats per Joan Garganté, i també d’altres cambres, salons i espais que acullen realitzacions d’Enric Casanovas, Josep Clarà, Antoni Clavé, Manolo Hugué, Frederic Marès, Joan Miró, Joan Mora, Albert Ràfols Casamada, Josep M. Subirachs, etc.
Sostre de l’actual sala de la Ciutat, decorat per Ricard Canals dins el conjunt de reformes de l’Exposició Internacional de 1929
La Casa de la Ciutat, un itinerari 17
La Casa de la Ciutat 18
D
els diferents recorreguts opcionals que ens pot brindar la Casa de la Ciutat barcelonina quan la visitem, el que tot seguit es detalla té la intenció de mantenir un punt de confluència entre l’ordre lògic de visita i el curs històric de les realizacions i obres d’art que s’hi poden contemplar, i també té la voluntat de situar amb més facilitat les intervencions i remodelacions arquitectòniques que l’edifici dels barcelonins ha experimentat al llarg dels segles. Tot començant per l’element extern més antic (la façana gòtica del carrer de la Ciutat) i concloent per l’espai intern més modern (la sala de Lluís Companys), aquest itinerari vol transmetre als ciutadans barcelonins que visitin l’Ajuntament un sentiment de complicitat i orgull històrics, i malda per oferir als nostres hostes d’arreu un instrument per a la comprensió d’una institució sense la qual la nostra ciutat no pot ser mai entesa del tot. Així mateix, aquest recorregut per les cambres més íntimes de la ciutat vol exposar a tothom, barceloní o forà, un mostrari d’art i de cultura que, nascut local, ha crescut prou per poder oferir-se universalment.
LA FAÇANA GÒTICA
L’any 1399, el govern de la ciutat decideix de dotar la sala preexistent dels Cent Jurats d’una façana que donés a l’antic decumanus maximus romà, el carrer de Regomir, que d’aleshores ençà i en aquell sector passaria a dir-se carrer de la Casa de la Ciutat i, per simplificació posterior, de la Ciutat. Així, s’atorgà la contractació de l’obra a Arnau Bargués, enginyer i mestre d’obres de gran prestigi (constructor del cimbori de la seu barcelonina i del palau reial de Poblet, entre d’altres obres), que va encarregar-se de la realització arquitectònica en estil gòtic d’aquesta primera façana municipal.
Un itinerari 19
Façana gòtica (1399-1400) de la Casa de la Ciutat, obra d’Arnau Bargués
La Casa de la Ciutat 20
a l’esquerra
Escultura de l’arcàngel sant Rafael (1400) que corona la porta principal de la façana gòtica a la dreta
Escut reial (1400) de la façana gòtica
Bargués configura l’obra endinsada de la línea del carrer, tot creant una petita plaça per tal de donar vistositat i perspectiva al conjunt, i reuneix els elements frontals al voltant d’un portal auster de senzilles dovelles amb unes motllures de fullatge rampant i de tres grans finestrals –dels quals es conserven dos– i un de més petit situats a la planta noble, amb decoració geomètrica calada, claraboia i doble mainell, que per la part interior acullen actualment uns vitralls obra de Rigalt del 1928. Damunt la porta s’ubiquen tres escuts (1400), realitzats per l’escultor Jordi Joan o de Déu, esclau manumès i deixeble de Jaume Cascalls, que també va treballar a les tombes reials de Poblet. D’aquests escuts quadrangulars, esculpits en lloses úniques, el central i més enlairat representa les armes reials de la confederació catalano-aragonesa, tal com les emprava Pere el Cerimoniós, amb corona i elm, el drac alat configurant la cimera i dos àngels per tinents. Els dos escuts laterals reprodueixen la simbologia heràldica de la ciutat. Encimbellada a la façana i coronant la porta, destaca l’escultura de l’arcàngel sant Rafael (1400). Mal que se’n desconeix
Un itinerari 21
l’autor, la majoria d’estudiosos –amb Duran i Sanpere al capdavant– l’ha atribuïda a Pere Sanglada, o Ça Anglada, deixeble a Girona de Pere Morei i que també va treballar a la catedral de Barcelona (part del cadirat, trona i sepulcre de Sant Oleguer) i al mateix Saló de Cent. L’escultura, en pedra, reposa en una mènsula i a banda i banda de la figura es pot llegir la inscripció «Raphael Angelus». La bellesa de l’estàtua, donació d’un ciutadà barceloní i destinada primer al saló de Cent, fa que sigui una de les mostres escultòriques més remarcables del gòtic català. En ambdues arestes de la façana es poden observar les imatges de Santa Eulàlia i Sant Sever que van concloure l’obra (1550), tot i que l’actual figura del bisbe barceloní substitueix l’antiga escultura original i és una obra de Joan Flotats datada el 1830. Al peu de dos dels tres murs de la façana, hi observem dos bancs de pedra llisa amb tres esglaons laterals que, temps era temps, facilitaven l’accés dels consellers a les seves cavalleries. La façana gòtica d’Arnau Bargués, elaborada amb pedra de Montjuïc de bona qualitat, culmina amb pinacles i gàrgoles simulades i té com a trets característics l’horitzontalitat de la seva composició, el domini dels elements massissos sobre els buits i la concentració dels motius ornamentals. Malauradament, aquesta obra va patir importants mutilacions en la reforma de 1830. La façana, en general, fou escurçada, el finestral de la dreta va desaparèixer, així com l’estàtua original de Sant Sever, i les motllures del sobrevolt del portal es van doblar. Tot i així, el conjunt que en queda encara conserva l’aspecte sobri i rigorós del gòtic civil català. Al mur, una làpida en llatí commemora la terminació de l’obra, i una altra d’inferior, la reforma del s. xix. El portal d’aquesta façana és obert un cop cada any, per la diada de la Mercè, i els consis-
La Casa de la Ciutat 22
toris actuals el traspassen tot connectant-se, mitjançant aquesta cerimònia, amb aquells dirigents ciutadans que, cap a finals del segle xiv, van fer aquesta obra, bo i donant rostre públic a la primera institució barcelonina. La porta de la façana gòtica també és oberta al públic durant la celebració de les jornades de portes obertes.
LA FAÇANA NEOCLÀSSICA
A partir del 1824 i durant més de vint-i-cinc anys, la ciutat engega tot un seguit de reformes urbanístiques que es concretarien, principalment, en la creació de l’eix Ciutadella-Rambla (carrers de Princesa, Jaume i i Ferran), en la urbanització de l’actual plaça de Sant Jaume i en la primera reforma important de l’edifici municipal, les obres de la qual tenen com a punt de referència obligat i més destacable la creació d’un frontispici d’inspiració neoclàssica que és, avui encara, la façana principal de la Casa de la Ciutat. Les obres de configuració de la plaça de Sant Jaume, que primer fou «de la Constitución» tal com indica la làpida de Celdoni Guixà situada a la part central superior del balcó de l’Ajuntament, van iniciar-se l’any 1830, tot i que el projecte corresponent era del 1823. El 1832, l’arquitecte municipal Josep Mas i Vila va ser l’encarregat de dur a terme la construcció de la nova façana de la Casa de la Ciutat, seguint un esquema neoclàssic i destacant l’element d’un cos central avançat amb cornisa suportada per quatre grans columnes de fust llis amb capitell jònic. A la part inferior d’aquest cos central avançat, hi ha el portal, mancat d’ornamentació, de l’entrada principal a l’edifici, i a tots dos costats trobem sengles fornícules que acullen les estàtues, obra de Josep Bover i Mas, del rei Jaume i i del conseller Joan Fiveller,
Un itinerari 23
a dalt
Façana neoclàssica (1840), obra de Josep Mas a la dreta
Façana neoclàssica. Detall del coronament
La Casa de la Ciutat 24
creador i defensor respectivament de l’organització municipal barcelonina. Tot i que primer s’hi volien ubicar representacions de deïtats clàssiques vinculades a la ciutat (Hèrcules, mític fundador de Barcelona, i Minerva, deessa de la pau i protectora de les arts que ja havia tingut un monument públic a la ciutat al segle ii), les dues obres en marbre blanc del professor de Llotja, Josep Bover, plasmades en un estil que combina elements neoclàssics i romàntics i avalades pels informes de l’Acadèmia de les Bones Lletres, van ser finalment les triades per ocupar, el 1844, els emplaçaments honorables i simbòlicament vigilants a banda i banda de la porta principal. Ja posteriorment, el 7 d’abril de 1855, cinc anys després d’acabada l’obra, la nova façana municipal va coronar-se amb una al·legoria escultòrica de la ciutat i els seus símbols heràldics, obra de l’arquitecte Francesc Daniel Molina. El coronament escultòric actual és una còpia d’aquest original. La façana de Josep Mas –el qual, segons que es comenta, no era gens admirador de l’art medieval–, va ser molt discutida
Jaume i (façana neoclàssica)
Un itinerari 25
en el seu temps pel contrast que creava i les mutilacions que infligia a la façana gòtica del 1400. Se sap que les intencions primeres d’enderrocament total d’aquesta primera façana van poder ser frenades per la protesta pública d’entitats i institucions ciutadanes com l’Acadèmia de Belles Arts i la de Bones Lletres, entre d’altres. La façana nova, tanmateix, tot i haver-se realitzat en una època d’inspiració romàntica, no reflecteix cap influència d’aquest estil i se centra en les disposicions academicistes del neoclàssic.
EL PATI
L’actual pati, amb arcades originàries del segle xvi i vestíbuls amb sostres enteixinats, reunia i comunicava, abans de ser remodelat el 1830, distintes dependències municipals com podien ser l’escrivania, la sala del Trentenari, l’antiga capella i el pati dels tarongers, i menava a la planta noble i al saló de Cent per mitjà d’una escala descoberta. De l’escrivania encara perdura la porta d’amples dovelles, restaurada el 1929, que té a la part superior un escut que representa les armes de la ciutat i una llegenda en relleu amb el nom de l’antiga dependència. Al sostre de l’escrivania encara es poden contemplar les pintures, per bé que restaurades, que el 1401 va realitzar-hi Pere Arcanya. Les reformes de 1929 van fer servir l’escrivania com a punt d’arrencada de l’escala que mena a la planta noble i que es coneix amb el renom de negra. De la sala del Trentenari, comissió permanent del Consell de Cent que aplegava al voltant de trenta consellers, ens en resta una llotja de tres arcades, part del sostre i la porta renaixentista (1580) que ara, a la planta noble, dóna accés al saló de Cent per la seva part posterior. El pati dels tarongers, docu-
La Casa de la Ciutat 26
Sant Jordi, de Josep Llimona, amb la galeria de l’escala d’honor a la part superior
mentat ja el 1370, va desaparèixer completament amb la remodelació de la primera meitat del segle xix; i de l’antiga capella, la primera missa de la qual es va celebrar el 3 d’abril de 1401, només se’n conserva el cèlebre i esplèndid retaule conegut com La Mare de Déu dels Consellers, obra de Lluís Dalmau (1445) i que avui es pot admirar al Museu Nacional d’Art de Catalunya. En l’actualitat, el pati i el vestíbul a què s’accedeix des de la plaça de Sant Jaume configuren un petit museu escultòric d’una gran riquesa artística. Partint del detallisme romàntic de Rossend Nobas en la reproducció de l’estàtua de Rafael Casanova, observem que, al costat del cisell classicista de Frederic
Un itinerari 27
Marès (La primavera) i del noucentisme fet marbre o bronze de Josep Clarà (La deessa i Puixança), també podem trobar els estils ja més transformadors d’Enric Casanovas (Tors de noia), Josep Llimona (Sant Jordi) i Joan Rebull (Els tres gitanets i Maternitat), fins atènyer un conjunt d’obres representatives dels corrents més innovadors del segle xx, com és el cas de les obres de Pau Gargallo (Uranus) i Josep M. Subirachs (Matèriaforma), juntament amb els bronzes de Manolo Hugué (Dona asseguda) i del sempre sorprenent Joan Miró (Femme). Una de les obres incorporades més recentment és de Joan Mora (Barcelona Olímpica), donada per J. A. Samaranch al consistori barceloní amb motiu dels Jocs Olímpics de 1992. L’any 1982 es va efectuar una intervenció per recuperar l’espai situat al costat esquerre de l’entrada principal de l’Ajuntament. El motiu de les pintures zenitals d’Albert Ràfols Casamada, Les quatre estacions, va donar nom a l’espai, ocupat actualment per l’Oficina d’Informació Turística. Al fons del pati, arran d’unes obres de condicionament tècnic, van quedar al descobert, el 1997, les restes arqueològi-
a l’esquerra
Sala de les Quatre Estacions, amb pintures d’Albert Ràfols Casamada a la dreta
La deessa, de Josep Clarà
La Casa de la Ciutat 28
ques d’un tram de carrer de l’antiga ciutat romana –paral·lel i a tocar de l’actual carrer de la Font de Sant Miquel– amb la seva claveguera central i uns vestigis de columnes i pilars que assenyalen la possibilitat que la via fos porticada.
L’ ESCALA D’ HONOR
De les obres dutes a terme per l’arquitecte municipal Pere Falqués i Urpí durant l’última dècada del segle xix, cal ressenyar la prolongació de les arcades gòtiques del vestíbul i la realització de l’escala d’honor, que, iniciada el 1890 i conclosa quatre anys després, va unir el vestíbul de la planta baixa amb la galeria gòtica i el saló de Cent. S’ha recriminat a Falqués que, en la construcció d’aquesta escala, s’allunyés dels plantejaments inicials de Lluís Domènech i Montaner i decidís situar l’escala per damunt de l’espai que anava cap al pati dels tarongers i davant dels arcs de l’antic Trentenari, amb la qual cosa es reduïa la monumentalitat del vestíbul. Segons la documentació gràfica que se’n posseeix, les formes d’aquesta primera escala d’honor de Falqués eren més aviat rústegues i eixutes; l’any 1929, però, en el conjunt de reformes motivades per l’Exposició Internacional, aquest tram de connexió va ser estilitzat i millorat per Adolf Florensa, qui va donar a l’escala l’aspecte que avui podem contemplar. Coronant el segon tram d’esglaons, observem un escut de pedra de la ciutat, datat el 1647 i provinent del Portal de Sant Antoni de la muralla barcelonina més externa. A banda i banda de l’escut davallen majestuosos dos tapissos, anomenats «dels Consellers», confeccionats durant la segona dècada del s. xx pels Tallers Aymat de Sant Cugat del Vallès, segons uns cartrons de Feliu Mestres i Borrell. L’un ret testimoniatge de la protecció
Un itinerari 29
L’escala d’honor, amb els arcs de l’antic Trentenari a l’esquerra
a l’esquerra
Tapissos dels Consellers. El Consolat de Mar a la dreta
Escut de pedra de la ciutat (1647)
La Casa de la Ciutat 30
que el Consell de Cent brindava a la indústria de l’art dels vidriers –representa la fira del Vidre a la plaça del Born– i l’altre evoca el Consolat de Mar i simbolitza l’empara dels dirigents municipals al comerç exterior: s’hi pot contemplar l’escena del comiat que un conseller de la ciutat, vestit amb la típica gramalla, ofereix a un cònsol d’ultramar que embarca cap al seu destí. L’escala d’honor fineix sota un arc sostingut per petites columnes amb capitells corintis, en concordança amb l’estil arquitectònic de tot el conjunt.
LA GALERIA DITA GÒTICA
El claustre o galeria de la planta noble connecta l’escala d’honor amb les principals sales de la Casa de la Ciutat i, més directament, amb el saló de Cent, l’entrada posterior del qual és situada al centre mateix d’aquesta galeria. El conjunt d’aquest claustre es configura amb una successió d’arcs ogivals sostinguts per columnes amb capitells esculpits. En una d’aquestes columnes treballades es pot contemplar una inscripció amb la data mdlxxvii (1577). Sembla probable que, en un principi, aquesta galeria fos quadrada i que el conjunt perdés aquesta forma original a causa de les mutilacions produïdes per les reformes del segle xix. A la part superior de la galeria podem contemplar un grup de finestres quadrangulars del segle xvi i, al seu damunt, un seguit de gàrgoles també de la mateixa època. Enmig de la galeria o claustre de la planta noble es pot admirar la porta de l’antic Trentenari (1580), tot i que, per tal de servar-ne el relleu escultòric de la part superior, va haver-se de muntar girada, i la banda que actualment s’observa des de la
Un itinerari 31
a l’esquerra
La galeria dita gòtica (1577) a dalt
Detall de les gàrgoles al pis superior de la galeria dita gòtica
galeria gòtica és la que corresponia a l’interior de l’antiga sala dels trenta consellers delegats. La banda externa i més artística de la porta, observable doncs des de dins del saló de Cent, consta de dues columnes salomòniques, gran nombre de relleus renaixentistes i un coronament amb dues figures que custodien les armes catalanes amb les quatre barres encapçalades per l’elm. Abans de la reforma de 1929, els arcs ogivals de la galeria de la planta noble eren coberts per vitralls i les parets del claustre acollien part de la famosa col·lecció de retrats «Galeria de Catalans Il·lustres».
La Casa de la Ciutat 32
En la raconada que connecta la galeria gòtica amb la galeria de l’escala d’honor podem observar una Maternitat, de Josep Clarà. Avançant per la galeria, a la part interior esquerra del mur de la façana gòtica, s’hi contempla ocasionalment un tapís flamenc del s. xvi amb el passatge bíblic de la història de Lot. Al centre, el primer dels tres vitralls de Rigalt ens mostra les tres santes patrones de la ciutat: Santa Madrona a l’esquerra, Santa Eulàlia al mig i Santa Maria de Cervelló a la dreta. Al costat, actualment hi ha dues representacions escultòriques del 1991 de Joan de Borbó i Battenberg i Maria Mercè de Borbó i Orleans, comtes de Barcelona. El segon vitrall acull la Mare de Déu de la Mercè escortada per dos bisbes sants barcelonins: Oleguer, a la dreta, i Sever, a l’esquerra. Davant per davant, Josep Reynés ens ha deixat el seu marbre Bust de dona jove. A tocar ja de l’anomenada escala negra trobem el tercer finestral, el més petit, de la façana gòtica, amb un vitrall amb Sant Cristòfol, a la dreta, i Sant Sebastià, protectors de la ciutat en època d’epidèmies. Al costat oposat, clou la mostra d’obres de
a l’esquerra
Maternitat, de Josep Clarà a la dreta
Vitrall de la Mercè, amb els bisbes Oleguer i Sever (Rigalt, 1928)
Un itinerari 33
la galeria gòtica el bust femení Retrat de Rosa Sans i Bofarull, obra de Venanci Vallmitjana.
EL SALÓ DE CENT
El poder polític del municipi barceloní es va institucionalitzar del 1249 al 1265 a partir del privilegis que el rei Jaume i va concedir a la ciutat. Aquestes disposicions reials atorgaven als regidors de la ciutat, fins llavors nomenats directament pel rei, la facultat d’elegir els seus successors i de nomenar consellers. I foren aquests consellers, representatius dels estaments socials medievals, els que, en nombre de cent, van donar nom al Consell dels Cent Jurats. Durant el seu primer segle d’existència, aquesta assemblea consultiva no tenia seu pròpia i es reunia a diferents indrets, entre els quals el convent dels predicadors i també el dels franciscans. Desavinences amb els membres d’aquests ordes van fer que els consellers barcelonins es decidissin a comprar una casa al carrer de Regomir i a edificar-hi una sala on poguessin celebrar les seves reunions. L’any 1369, els dirigents municipals van encomanar l’edificació d’aquest saló al mestre d’obres Pere Llobet, qui disset anys abans ja havia dirigit la construcció de la primera Llotja de Barcelona i l’any 1357, ja com a mestre d’obres de la ciutat, havia projectat el portal de Santa Eulàlia o de la Boqueria a la muralla barcelonina. L’obra de Llobet, que durà quatre anys, va dissenyar-se amb planta quadrangular i es va cobrir amb un sostre pla de bigues dividides en tres trams per dos arcs de pedra amb contraforts externs. La decoració central de la part anterior de la sala consistia en una imatge de pedra de la Mare de Déu; en un
La Casa de la Ciutat 34
costat hi havia una figura de Santa Eulàlia i en l’altre una de Sant Andreu, imatgeria actualment perduda. La sala s’il·luminava amb una rosassa enlairada i d’una grandària considerable i tres de més petites acarades a Ponent. Les pintures que decoraren el saló es van realitzar durant els anys 1371 i 1372 i van ser obra de Guillem Ferrer, Bartomeu Soler, Jaume Canalies, Berenguer Llopard i Francesc Jordi. El saló dels Cent Jurats, sobri com tot el gòtic civil català, fou inaugurat l’estiu de l’any 1373, tal i com testimonia la làpida encastada a la paret posterior del recinte amb la següent inscripció: «L’any 1373 de la Nativitat del Senyor, el dia 17 d’agost, regnant l’il·lustríssim Senyor Pere iii, per la gràcia de Déu rei d’Aragó, fou celebrat el primer Consell dels Cent Jurats en aquesta casa, que fou enllestida el mateix any, essent-ne aleshores Consellers els venerables Pere Çarrovira, Llorenç de Gualbes, Jaume Burguès, Bernat Ferrer i Galceran Carbó.»
Durant el segle xvii, el saló es va transformant en un conjunt barroc realitzat directament sobre el gòtic i amb la corresponent abundor ornamental. L’any 1631, l’arrencada de les columnes que sostenen els arcs va ser retallada per tal d’encabir més cadirat ran de paret. Aquesta nova ornamentació barroca, però, no va ser molt duradora a causa de la desfeta de la guerra de Successió i la pèrdua, a partir del 1714 i el posterior Decret de Nova Planta, del poder municipal i els privilegis barcelonins, tot quedant la Casa de la Ciutat sense competències i buida. Ja en ple segle xix, el bombardeig que el general Espartero va llançar contra la ciutat el 1842 va provocar greus destrosses al saló. El sostre s’hagué pràcticament de refer, i pel que es creu, l’aspecte interior de l’espai devia ser francament desolador. Tot i que hi havia veus que demanaven el seu enderrocament, durant les reformes de mitjan segle el saló va veure’s ampliat
Un itinerari 35
a dalt
pàgina següent
Vista posterior del saló de Cent, amb la porta de l’antic Trentenari
Retaule d’alabastre que encapçala el saló de Cent, obra d’Enric Monserdà
a l’esquerra
Saló de Cent. Detall del cadirat
La Casa de la Ciutat 36
Un itinerari 37
amb dos trams cap a la capçalera i van sorgir molts projectes amb la intenció de tornar-li la perduda esplendor d’antany. El 1888, Domènech i Montaner va refer la pintura del sostre, va buidar el terreny massís de sota el saló i va construir per sostenir el pis els arcs rebaixats que ara conformen la planta baixa de l’edifici municipal. El concurs convocat el 1914 per a una nova reforma de la sala fou guanyat pel pintor i decorador Enric Monserdà i Vidal, però el projecte no va començar a realitzar-se fins el 1924. Es volia una decoració sobre models d’època medieval, i per això va construir-se una estrada presidencial amb un cadiratge d’estil gòtic amb dossers calats i Monserdà va situar al cap de la sala una composició escultòrica d’alabastre, realitzada en forma de retaule, amb l’escut de la ciutat flanquejat per macers i amb una part inferior composta de petites escultures de Joan Fiveller, l’escut amb la creu de Sant Jordi, Sant Andreu, la Mare de Déu de la Mercè, Santa Eulàlia, els Llibres dels Privilegis i Rafael Casanova. Actualment, la decoració del saló queda completada amb el cadirat i els setials treballats en fusta amb representacions dels gremis i talles d’animals; els llums que il·luminen la sala mostren ornaments al·lusius a la ciutat i a la corona d’Aragó (escuts reials, el rat penat, etc.) i les parets del saló són engalanades amb tapissos quadribarrats que mostren com a motiu central els escuts brodats dels pobles annexionats per Barcelona a finals del segle xix. El terra enrajolat exposa motius gremials i l’escut de la ciutat. Recentment, al saló de Cent s’han restituït dues escultures en marbre sota pinacles de fusta de Manuel Fuxà, Jaume i i Sant Jordi, i en un dels arcs han quedat al descobert restes de les pintures gòtiques originals.
La Casa de la Ciutat 38
EL SALÓ DE LA REINA REGENT
A partir del projecte de l’arquitecte municipal Francesc Daniel Molina, el 1860 va construir-se aquesta sala, contigua al saló de Cent i coneguda també amb els noms de Consistori Nou o Sala de Plens, que és on el consell municipal, encapçalat per l’alcalde, efectua les seves sessions plenàries. El saló es configura en un espai amb forma d’hemicicle i és cobert per mitja cúpula coronada per una llanterna amb vidrieres de colors i pintures inferiors que representen tres àngels que simbolitzen la Ciència i la Tècnica, la Virtut i el Comerç i la Indústria. Davant de la cinquantena d’escons de fusta que conformen els dos blocs del semicercle hi ha la taula presidencial flanquejada per dos canelobres de bronze i, al seu darrere, un retrat de la reina regent Maria Cristina d’Habsburg amb el rei Alfons xiii encara infant, obra de Francesc Masriera. Originalment, però, el saló era presidit per un bust d’Isabel ii en marbre blanc, obra de l’escultor Andreu Aleu. Actualment, al peu del quadre, es pot contemplar un bust del rei Joan Carles i. Les dues fornícules laterals que escorten la presidència del saló allotgen sengles estàtues en alabastre, obra de Josep Viladomat, que representen sant Jordi i santa Eulàlia i reemplacen uns models de guix anteriors. Així mateix, les antigues i nombroses làpides commemoratives van ser substituïdes per dos taulers laterals de marbre, amb marc de relleu escultòric, obra de Joaquim Ros i Bofarull, on es relacionen diversos nomenaments de fills adoptius barcelonins (Pascual Madoz, pels serveis prestats a la ciutat durant l’epidèmia de còlera del 1854, el general Joan Prim, per la seva campanya a la guerra d’Àfrica, i Arsenio Martínez de Campos), i també de ciutadans benemèrits (Francesc de Paula Rius i Taulet, alcalde que dugué a terme l’organització de l’Exposició Universal de 1888), juntament
Un itinerari 39
amb la inscripció commemorativa de la visita règia d’Alfons xii en tornar de l’exili. El 1888, aquest saló va utilitzar-se, decorat amb abundor de plantes tropicals, com a menjador per a la família reial durant la seva estada a Barcelona amb motiu dels actes de l’Exposició. Les dues tribunes situades darrere la corba de l’hemicicle i damunt els escons dels regidors, a banda i banda de la porta que comunica amb el saló de Cent, estan destinades al públic. Just al centre del saló, i treballat al terra de parquet que pavimenta el recinte, hi destaca un escut quadrangular de la ciutat envoltat d’un guarniment floral.
La Casa de la Ciutat 40
pàgina anterior
a la dreta
Saló de la Reina Regent. Detall dels escons i tribuna
Retrat de Maria Cristina d’Habsburg i Alfons xiii, obra de Francesc Masriera, i bust de Joan Carles i
a baix
Saló de la Reina Regent. Detall dels escons
Aquest saló, que és on tenen lloc els debats municipals i on s’aproven les decisions del consistori, és i ha estat per a la ciutat un petit parlament pel qual ha passat gran nombre d’importants figures polítiques del país i on s’han desenvolupat debats que, per la seva profunditat o per les circumstàncies històriques que ha travessat la ciutat, han superat amb escreix l’àmbit estricte barceloní i l’han convertit sovint en un fòrum d’abast i transcendència generals.
Un itinerari 41
L’ ESCALA NEGRA
Realitzada durant les reformes de l’Exposició de 1929, aquesta escala, que deu el nom a la foscor del marbre amb què està elaborada, és al costat oposat de l’escala d’honor i connecta la planta baixa, pel costat esquerre de l’escrivania, amb el passadís d’accés al saló de Cròniques i a l’entrada lateral del saló de Cent. A part de la bellesa pròpia de l’escala com a obra arquitectònica prou acurada, dos elements decoratius destaquen al seu voltant: l’escultura en marbre de Josep Viladomat anomenada La bona acollida (1923), que fou col·locada en la fornícula on és ara el 8 d’agost de 1930, i un mural realitzat en tècnica de pintura plana, sense ombres, obra de Miquel Viladrich i Vila, que és una composició al·legòrica sobre Catalunya on es representen homes i dones catalanes, amb els vestits tradicionals de diverses comarques, que porten eines de treball i fruits que ofereixen a una dona portadora de la corona comtal de Barcelona. També s’hi representen motius del poema Canigó, de Jacint Verdaguer, i de cançons populars catalanes, com també tot un seguit de símbols i indrets del país (la sardana, el pi de les tres branques, Montserrat, les illes Medes, etc.). Moltes de les figures d’aquest mural al·legòric van manllevar el rostre de personatges reals, com és el cas de Josep M. de Sagarra, mossèn Cinto Verdaguer, el mateix pintor Viladrich i el seu fill, en la personificació del cavaller Gentil Tallaferro, juntament amb d’altres familiars. Aquest mural estructurat en tríptic fou pintat al castell de Fraga, on el pintor va viure de 1921 a 1932, i va ser lliurat a l’Ajuntament barceloní l’any 1930.
La Casa de la Ciutat 42
a dalt
Arrencada de l’escala negra a l’esquerra
Al·legoria de Catalunya (1930), conjunt de pintures murals de Miquel Viladrich que decoren l’escala negra a la dreta
La bona acollida (1923), obra de Josep Viladomat
Un itinerari 43
EL SALÓ DE CRÒNIQUES
Durant les obres de restauració general de la Casa de la Ciutat de l’any 1929, es va construir, a continuació de l’escala negra, un saló per a festes i recepcions, per a la qual cosa es va procedir a la supressió d’un gran mur de càrrega que hi havia i a l’enlairament de l’antic sostre de l’estança, a fi d’obtenir unes proporcions més agradables per a les tres dimensions de la nova sala. El recinte que en va resultar és, des d’un punt de vista arquitectònic, més aviat senzill, però les seves parets van enriquir-se amb la sumptuositat de la decoració pictòrica mural que hi va realitzar Josep Maria Sert. Tot i que primerament el motiu pensat per als murs del saló era la història de Catalunya, finalment el tema escollit va ser el de l’expedició de catalans i aragonesos a l’Orient a començaments del segle xiv. Josep Maria Sert, un dels pintors catalans més destacats d’aquest segle i admirat també per les seves obres a la catedral
Saló de Cròniques. Murals de Josep M. Sert (1929). L’allau de les forces catalanes a la conquesta d’Artaki
La Casa de la Ciutat 44
de Vic, a la sala dels Passos Perduts del Palau de Justícia de Barcelona, al Rockefeller Center de Nova York i a la Societat de Nacions de Ginebra entre d’altres, va interessar-se profundament pel tema dels almogàvers i, afincat a París, va introduir-se en la història mitjançant l’obra d’Schlumberger. Tanmateix, per tal de documentar-se millor, va llegir els cronistes Ramon Muntaner i Bernat Desclot, les obres literàries dels quals han donat nom al saló. Sert va concebre l’espai de l’estança com l’interior d’una tenda de campanya i, així, va sol·licitar que el terra fos negre i que els balcons fossin tancats, atès que la il·luminació la donarien les mateixes pintures. La presència de cortinatges ficticis, element que Sert involucra en les seves obres com a tret tradicional familiar –el seu pare, Domènec Sert, era fabricant de tapissos–, ajuda a crear aquest ambient de campament militar que el pintor va voler representar. Les pintures de Sert són executades sobre una tela recoberta primerament de pans d’or barrejats amb argent per aclarir-ne el color. Sobre aquesta base la pintura a l’oli empra tons bistres, sienes o sèpies gairebé exclusivament, tot aconseguint un cromatisme de tonalitats ocres que dóna a les representacions una intensitat èpica remarcable. A més, Josep Maria Sert fa servir una tècnica de pintura en perspectiva, fonamentada en el tractament del punt de fuga, que fa que els elements representats a l’obra variïn d’ubicació segons el punt de vista de l’observador. A partir del tema central de les gestes de la Companyia Catalana d’Orient, el pintor elabora un seguit de motius que, en forma de reportatge pictòric i fugint segons com del rigor històric (els almogàvers no van combatre mai a cavall) per atorgar a l’estètica el benefici de la fantasia, narren les principals incidències de les almogaveries. Aquest successiu relat des-
Un itinerari 45
Saló de Cròniques. Murals de Josep M. Sert (1929). L’embarcament triomfal al Bòsfor
La Casa de la Ciutat 46
criu l’acceptació de Roger de Flor a l’oferiment de l’emperador Andrònic, la forja de l’esperit guerrer dels almogàvers amb l’al·legoria del «Desperta, ferro!», els pactes amb l’emperador, l’allau de les forces catalanes a la conquesta d’Atarki a l’Asia Menor, el pagament dels grecs als soldats catalans amb moneda falsa, l’embarcament triomfal al Bòsfor (en l’espai més gran de la sala), la defensa de Gal·lípoli, la traïció al banquet d’Adrianòpolis amb l’assassinat de Roger de Flor, la venjança catalana, la incorporació a la corona d’Aragó dels ducats d’Atenes i Neopàtria, el cronista Desclot, l’Acròpolis d’Atenes, el rei Pere iii, el cronista Ramon Muntaner, i la defensa de la torre d’Adrianòpolis (sostre). Aquests murals, d’una gran bellesa i amb la força visual d’una epopeia, juntament amb les motllures del sostre, els llums que imiten els de Santa Sofia d’Istanbul i els detalls de portes, cadires, finestres i paviments –tot plegat traçat d’acord amb el mateix Sert–, fan que el saló de les Cròniques sigui un dels indrets més bells de la Casa de la Ciutat, per la seva elegància i, sobretot, per l’originalitat artística de l’autor de l’obra que el decora. Com a complement últim a aquest conjunt i també com a detall de cloenda, observem, a la paret exterior del saló, el Grup de gimnastes, un dibuix al carbonet sobre tela de grans dimensions, també de Josep M. Sert, que és un estudi realitzat entre 1934 i 1935 per a la decoració del saló de festes d’un palau venecià.
LA CAPELLA
Contigua al saló de Cròniques i comunicada només amb aquesta estança i amb el replà superior de l’escala negra, la capella actual de l’Ajuntament, que es coneix amb el nom de
Un itinerari 47
«El bon consell», és la tercera que ha tingut la Casa de la Ciutat. La primera, inaugurada cap al 1410 i que era presidida pel retaule de la Mare de Déu dels Consellers, va desaparèixer el 1823; i una segona, construïda ja a la planta noble, també fou suprimida al cap de pocs anys. En origen, hi havia la intenció que la capella actual fos presidida per l’esmentat retaule gòtic de Lluís Dalmau, però els recursos al Ple municipal que, el 1955, van presentar diverses entitats artístiques ciutadanes –advertint dels danys que un trasllat fora del Museu d’Art de Catalunya podria causar a l’obra– van motivar que l’Ajuntament, el novembre del 1959, decidís realitzar de bell nou la decoració d’aquest recinte litúrgic i n’encarregués finalment les obres a l’escultor Enric Monjo. Format a l’Escola de Belles Arts i aprenent de Llimona, Monjo va destacar per una obra molt centrada en temàtiques
a l’esquerra
La Mare de Déu de Montserrat, al retaule central de la capella a la dreta
Detall de la base del retaule central de la capella
La Casa de la Ciutat 48
La capella del Bon Consell (1966), obra d’Enric Monjo
Un itinerari 49
religioses, com és el cas dels seus treballs a Montserrat, Manresa i d’altres, especialització que li comportà reconeixement internacional i que el va fer treballar a les catedrals pseudogòtiques dels Estats Units. En aquesta capella del Bon Consell, Monjo fa servir essencialment l’alabastre, juntament amb fustes nobles i marbres, per bastir un conjunt format pels elements següents: el retaule central, amb l’adoració de la Mare de Déu de Montserrat per part dels antics braços del poble, milícia i clergat, les predel·les amb dues escenes populars barcelonines (la processó del Corpus i la romeria de Sant Medir), els retaules laterals, amb el tema de l’adoració dels reis Mags i la glorificació de la Mare de Déu, i grups formats per les Virtuts cardinals, àngels, sants locals (Oleguer, Cugat, Josep Oriol, Joaquima de Vedruna, Sever, Eulàlia, etc.) i distintes talles, entre les quals resulta curiós comprovar que hi ha representacions de personatges reals de l’època de construcció de la capella, generalment autoritats civils i militars de la ciutat i fins i tot familiars del mateix artista. Actualment, la capella del Bon Consell també hostatja una talla gòtica, que representa una marededéu amb nen, i una Mare de Déu del Pilar en plata que, durant les dècades posteriors a la Guerra Civil, presidia el saló de la Ciutat i fins li havia donat nom. Atesa la reduïda capacitat de la capella, però, se l’ha tractada com un petit santuari de recolliment al qual s’accedeix des del saló de Cròniques, molt més espaiós i amb capacitat d’allotjar un públic nombrós. La capella del Bon Consell va concloure’s el juliol de 1966.
La Casa de la Ciutat 50
LA SALA DE L’ EXPANSIÓ CIUTADANA
Dins de la reforma d’interiorisme dels anys 1950-1960 convé ressenyar les millores efectuades a la sala de reunions de la Comissió Permanent, ubicada a la planta noble, just a la cantonada de la Plaça de Sant Jaume i el carrer de la Ciutat. Als murs de la sala, i en superfície contínua, Joan Garganté va obrar un conjunt de plafons de marqueteria, segons un projecte de l’artista Evarist Móra realitzat el 1958. A través d’una delicadíssima execució, els murals de fusta ens narren la màxima expansió de la ciutat de Barcelona, del segle xiii al xvi, simbolitzada per la distribució geogràfica dels Consolats d’Ultramar. Les representacions que hi veiem són: a la paret esquerra, Joan d’Àustria desembarcant a la ciutat provinent de la batalla de Lepant, l’autorització que el rei Jaume i concedeix als consellers barcelonins perquè nomenin cònsols, i Carles i sortint de Barcelona cap a la conquesta de Tunísia; al plafó esquerre de la paret del fons, Colom i el descobriment d’Amèrica; al plafó dret de la paret del fons, les noces d’Isabel de Castella i Ferran d’Aragó, Santa Isabel de Portugal, i la victòria de les Navas de Tolosa; a la paret dreta, la conquesta de València, l’aparició de la Mare de Déu de la Mercè, la conquesta de Mallorca, la influència dels trobadors provençals, la conquesta de Sardenya, la influència de la pintura de Florència i Siena, Sicília com a abastadora de blat, Alfons el Magnànim entrant triomfant a Nàpols, el comerç dels mercaders catalans amb els àrabs, les galeres catòliques derrotant Alí Paixà a Lepant, i la venjança catalana dels almogàvers; al plafó esquerre de la paret de l’entrada, assassinat de Roger de Flor i mercaders catalans comerciant amb l’Extrem Orient; al plafó dret de la paret de l’entrada, la Companyia Catalana arriba victoriosa a la gorja del Taurus,
Un itinerari 51
a dalt
Sala de l’Expansió Ciutadana (1958), projectada per Evarist Móra a baix
Detall de les marqueteries a la sala de l’Expansió Ciutadana
La Casa de la Ciutat 52
l’ambaixador de Jaume ii fa un present de noces a la princesa Maria de Xipre, i l’illa de Rodes, avançada del catolicisme enfront dels musulmans. A fi d’aconseguir un estil que s’assemblés a una laca, es va triar el procediment de la marqueteria de fustes fines on, excepte el vermell intens, el groc pur i alguns verds, la resta de colors són tots donats per la tonalitat pròpia de la fusta escollida. El material emprat abasta prop de cent tipus de fusta diferents, provinents de multitud de països i climes: noguera, banús de Madagascar, distints palissandres i freixes, boix americà, roure, caoba de Cuba, llimoner de Ceilan, olivera, ukola, abebay, bobinga, castanyer, i tants d’altres. La temàtica general d’aquesta exquisida decoració d’Evarist Móra i Joan Garganté ha fet que, des del moment de la ubicació de la seva obra, aquesta sala passés a anomenar-se «de l’Expansió Ciutadana» o també «del Consolat de Mar».
EL DESPATX D’ HONOR DE L’ ALCALDE
Aquest despatx d’honor de la primera autoritat municipal dóna a la plaça de Sant Jaume i va ser decorat, arran de les millores suscitades per l’Exposició de 1929, amb un conjunt de destacables pintures murals, obra de Xavier Nogués. Format a l’Acadèmia Martínez Altès i a París, Nogués va realitzar la maqueta de la seva decoració a la capital francesa i, tot tractant el grup pictòric amb tonalitats alegres però no pas brillants, es va centrar en una temàtica típicament catalana mitjançant una al·legoria de la Barcelona del segle xix: els indians com a representació del comerç amb Amèrica, el senyor Esteve com a paradigma del conservadorisme del barceloní botiguer, treballador i estalviador, i la representació de la seva Auca al Liceu, la trans-
Un itinerari 53
formació de la ciutat amb l’enderroc de les muralles, la puixança de la industrialització, la modernització dels mitjans de transport amb l’aparició del ferrocarril, la represa de les arts i les tradicions, la influència del romanticisme en la Renaixença literària catalana, etc. Aquests olis, que van significar el reconeixement oficial de l’obra de Nogués, juntament amb el mobiliari escollit, s’enquadren en una prou delicada decoració d’estil imperi modernitzat que dóna al petit saló destinat a despatx d’honor de la primera autoritat municipal un ambient de remarcable finor.
La Casa de la Ciutat 54
pàgina anterior
Despatx d’honor de l’alcalde (1929), obra de Xavier Nogués a la dreta
La industrialització i modernització de la ciutat durant segle xix, al despatx d’honor de l’alcalde
En aquest despatx d’honor destaca, també, una taula flamenca amb la Verge i el Nen (anònima, s. xvi), i un bust del rei Joan Carles i obra d’Antoni Bellmunt (1977).
EL SALÓ DE CARLES III
Aquest saló central de la façana de la Plaça de Sant Jaume, lloc de recepcions oficials i d’accés al balcó de l’Ajuntament, fou decorat, dins les reformes del 1929, amb pintures murals de Josep Pey i Farriol. Aquest artista, format a Llotja, dibuixant, pintor, decorador de gran prestigi i col·laborador de Gaspar Homar en les seves marqueteries, crea per a aquest saló central unes composicions pictòriques en grisalla que configuren una al·legoria de l’ambient cultural i social de la Barcelona borbò-
Un itinerari 55
nica del segle xviii. D’entre les escenes que s’hi representen, destacaríem el progrés de les ciències, la publicació de les memòries d’Antoni de Capmany, la creació de la Reial Junta de Comerç, la liberalització del tràfic marítim amb Amèrica, la restauració de les Belles Arts, la creació de la Reial Acadèmia de Bones Lletres i del Teatre de la Santa Creu i, en el centre, el triomf del rei Carles iii. Completant la decoració del saló, trobem dues petites escultures de marbre d’Enric Casanovas, una de Josep Viladomat, dues pintures de Josep Bernat Flaugier i una sèrie de vuit gravats del segle xviii, obra de Francesc Tramulles, al·lusius a l’entrada solemne de Carles iii a Barcelona.
a l’esquerra
Escultura de marbre d’Enric Casanovas, al saló de Carles iii a la dreta
El saló de Carles iii (1929), decorat amb murals de Josep Pey
La Casa de la Ciutat 56
LA SALA DE LA CIUTAT
A l’extrem dret de la façana principal de l’Ajuntament, hi ha una cambra espaiosa, antany anomenada saló de la Mare de Déu del Pilar per la imatge mariana que hostatjava, que es coneix pel nom de sala de la Ciutat. En les reformes del 1929, aquest espai havia de rebre la decoració pictòrica de Ricard Canals tant al sostre com als plafons de les sobreportes. Aquest artista, de formació autodidacta i intuïtiu de mena –com els seus companys Mir i Nonell amb els quals va formar part de l’anomenada «colla del safrà»–, va morir prematurament i només va poder deixar la pintura del sostre molt avançada però no pas les obres destinades a les sobreportes, que ni tan sols va poder començar. Canals va plasmar en el sostre de la sala la representació d’una al·legoria al voltant del lema que va adoptar la Junta de Comerç al segle xviii: Terra dabit merces undaque divitias. Aquest mural zenital mostra una dona, que simbolitza Barcelona i sosté una nau a la mà dreta i la corona comtal a l’esquerra, que presideix, amb un fons marí, la presentació de fruits de la terra i del mar que li fan altres figures femenines. A l’obra trobem el blau característic del pintor i un tractament del nu femení força reeixit. Cal lamentar, però, que el traspàs de Canals deixés l’obra lleument inacabada. En les millores d’interiorisme de 1950-1960, s’encarregà al pintor Antoni Vila Arrufat, sabadellenc fill del també pintor Joan Vila Cinca i format a l’Escola de Belles Arts de Barcelona i a la de San Fernando de Madrid, la confecció de distintes pintures murals concretades en una al·legoria de la història de Barcelona. El tema d’aquestes pintures va fer que la sala canviés de denominació. Els murals de Vila Arrufat, artista que també destaca en la litografia, l’aiguafort i el gravat al boix, representen principalment els temes següents: els ibers, la Colònia
Un itinerari 57
La sala de la Ciutat, amb murals de Vila Arrufat i sostre de Ricard Canals
La Casa de la Ciutat 58
Faventia Julia Augusta Paterna Barcino, la Barcelona comtal, la construcció de les catedrals medievals, Barcelona i el principat de Catalunya, Cristòfol Colom al saló del Tinell, etc. El treball pictòric de Vila Arrufat per a la sala de la Ciutat va quedar conclòs l’any 1964. La sala de la Ciutat acull també un bust masculí de marbre (1857) d’Agapit Vallmitjana.
LA GALERIA DE L’ ESCALA D’ HONOR
A les voltes i llunetes de la galeria que connecta les sales frontals amb l’ala dreta de l’edifici, just damunt de l’escala d’honor, s’hi allotgen unes pintures de Josep Maria Sert, autor també, com ja s’ha dit, dels murals del saló de Cròniques, que recullen com a tema una al·legoria de les activitats científiques i culturals antigues i modernes de Catalunya, i mostren un seguit d’escenes en què es representa Colom i Enric el Navegant consultant els mapes dels cartògrafs catalanomallorquins, els pròcers jueus catalans Hasday Cresques i Jafudà Bonsenyor, els teòlegs Ramon de Penyafort, Felip de Malla i Francesc Eiximenis, els filòsofs Sibuida, Jaume Balmes i Torras i Bages, el místic Ramon Llull enfront de l’escola d’Averrois i Avicebró, els cronistes Desclot i Muntaner i els historiadors Capmany i Bofarull, la lírica dels trobadors, la ciència de Miquel Servet i Arnau de Vilanova, els poetes Ausiàs March, Jacint Verdaguer i el bisbe Quirze, primer cantor de Santa Eulàlia. Els motius zenitals exalten la propagació de la cultura catalana a través del llibre. Aquestes pintures murals, també ressenyables i realitzades el 1929 en color bistre sobre fons ocre, presenten la particularitat, tenint en compte que són obra de Sert, de no tenir el fons
Un itinerari 59
a l’esquerra
a la dreta
Galeria de l’escala d’honor, amb pintures de Josep M. Sert
Detall d’una pintura zenital de la galeria de l’escala d’honor
metàl·lic i de mostrar un caràcter diferent de les del saló de Cròniques. Decora també la galeria un bust en marbre de la reina Maria Cristina d’Habsburg, obra d’Agustí Querol, signat i datat (Roma, 1891).
EL DESPATX DE TREBALL DE L’ ALCALDE
Després del 1939, la complexitat creixent de la vida municipal va aconsellar de disposar un despatx de treball per a l’Alcalde de la ciutat, juntament amb un vestíbul, una secretaria i una sala d’espera. Per situar aquest conjunt de dependències es va triar l’espai de la planta noble que dóna a la plaça de Sant Miquel, on abans havia estat la secretaria general de la Corpo-
La Casa de la Ciutat 60
ració i les seves oficines. Aquest espai continua essent en l’actualitat el que ocupa la primera autoritat municipal en les seves tasques de govern de la ciutat. A l’avantsala, una vitrina exhibeix distints objectes evocadors tant del passat de la ciutat com de les seves institucions de govern; hi destaca la taula central d’un retaule dedicat a Santa Eulàlia, atribuït al Mestre d’All (s. xv).
a dalt
Representació de l’Epifania, al vestíbul del despatx de treball de l’alcalde a l’esquerra
El vestíbul del despatx de treball de l’alcalde, amb el retaule de santa Magdalena a l’esquerra
Un itinerari 61
El despatx de l’Alcalde reuneix un seguit d’obres pictòriques prestigioses d’Isidre Nonell (Dolores i Estudi), Ramon Casas (Retrat d’Isabel Llorach), Joan Miró (Personatge, estel) i Antoni Tàpies (Vertical amb sabata). En el vestíbul que connecta el despatx de treball de l’alcalde amb el Saló de la Reina Regent, s’hi contemplen el retaule de Santa Magdalena (s. xiv), un Sant Esteve del cercle de Jaume Ferrer (1400), una Epifania atribuïda al Mestre de Pompieu (Bernat Daras), de la segona meitat del s. xv, i un Sant Martí partint la capa amb el pobre, del Mestre de Gualba (1500).
LA SALA DEL QUIXOT
La decoració d’una nova sala d’espera, contigua al despatx de treball de l’Alcalde, fou duta a terme l’any 1959 per Francesc d’Assís Galí, dibuixant i pintor format a Llotja i fundador, al seu torn, d’una escola d’art on van alliçonar-se nombrosos artistes catalans com ara Miró i Llorens Artigas. El tema triat va ser un recull d’escenes del Quixot, relatives a l’estada del personatge a Barcelona, com a reconeixement de la ciutat a l’obra de Miguel de Cervantes. Aquestes escenes escollides representen l’espera a la platja, sarau i ball, visita a una impremta, el combat amb el cavaller de la Blanca Luna, etc. El conjunt configurat per Galí, en una etapa ja avançada de la seva vida, té gran valor creatiu i una bellesa, tant plàstica com descriptiva, prou remarcable.
LA SALA DEL TREBALL
Aquesta sala, situada al costat del saló de la Reina Regent i que fa la funció de vestíbul de l’ascensor general i de distribuïdor
La Casa de la Ciutat 62
de dues ales de la planta noble, va ser decorada segons un projecte entusiasta de Ramon Rogent, aprovat per l’Ajuntament el 1958. Aquest artista, format als tallers de Vidal-Quadras, de González Saenz i a Llotja, va proposar una renovació estètica a través del color i de les estructures cubistes, que queden ben reflectides en les pintures murals que decoren la sala i que representen una al·legoria que ret homenatge als gremis i oficis en què s’ha fonamentat i consolidat la grandesa de Barcelona. Un desgraciat accident de circulació a Plan d’Orgon, França, va segar la vida de Rogent quan l’obra encara no era realitzada, però el 1960 el seu deixeble i ajudant Joan Bosco Martí va duu a terme els murals a partir del projecte inicial. La pintura és d’estil esquemàtic amb un gran nombre de contrastos caracte-
Un itinerari 63
a l’esquerra
La sala del Quixot (1959), decorada per Francesc d’Assís Galí a la dreta
La sala del Treball (1960), projectada per Ramon Rogent
rístics de l’època darrera de Rogent, sempre d’esperit avantguardista i amb un intent evident de superació de l’ambient artístic de les dècades posteriors a la Guerra Civil.
LA SALA DEL BON GOVERN
Destinada a reunions dels regidors, aquesta sala fou decorada el 1961 per Josep Obiols, excel·lent pintor mural, especialitzat en figuració infantil, paisatgista, gravador al boix i cartellista, que adoptà les bases estètiques del noucentisme, moviment del qual se’l considera representant destacat. Per a aquesta sala i lligant perfectament amb el seu nom, Obiols va recollir la proposta de
La Casa de la Ciutat 64
Duran i Sanpere i va bastir-ne la decoració mitjançant unes escenes al·legòriques de la Concòrdia, la Justícia, el Consell, la Fe, la Pulcritud, el Treball i la Llei. Els murals ocupen el sostre i totes les parets de la sala. Cal destacar-ne el bellíssim tractament del color i la semblança mútua i volguda dels rostres que s’hi representen. Vetlla la sala un bust en marbre de Concepció de Llanzà, obra d’Agapit Vallmitjana. Tot sortint de la sala, es pot contemplar el Tríptic de l’Ajuntament de Barcelona d’Antoni Clavé (1992).
Un itinerari 65
LA SALA DE LLUÍS COMPANYS
Aquesta sala, una de les últimes reformes interiors de la Casa de la Ciutat i ubicada a l’edifici nou de l’Ajuntament al carrer de la Ciutat, acull les reunions de la Comissió de Govern i les conferències de premsa. Aquestes dues finalitats la fan forçosament funcional i la distribueixen, amb una decoració d’Eulàlia Serna, en tres estances: sala de reunions, despatx de l’Alcalde i sala de premsa o de Comissió de Govern. A la sala de reunions, són destacables la Taula menorquina de Josep Guinovart (1996) i la maqueta del monument a Pau Casals (1975) d’Apel·les Fenosa ubicat al Turó Park. Estrenada el 8 de juny de 1990, la sala de Lluís Companys fou inaugurada oficialment el 24 d’octubre de 1990.
La sala del Bon Govern (1961), amb pintures murals de Josep Obiols
EpĂleg a la primera ediciĂł 67
Epíleg a la primera edició 69
E
ls visitants de la Casa Gran han recorregut les sales, els passadissos, les galeries, les grans escales de l’edifici ple d’història. Molts hauran descobert tot un món, uns altres, coneixedors ja d’aquesta història, l’hauran vista projectada a les seves pedres, i uns altres, encara, en no ser el primer cop que venien, hauran tornat a resseguir les vicissituds de la nostra ciutat en aquesta passejada històrica. Tots ells, com nosaltres mateixos, hem comprès que allò que som avui està format per molta memòria col·lectiva, per la molta presència de les obres dels nostres avantpassats i, sobretot, per les esperances que tenim d’un futur màgic i esplèndid, d’un futur com sempre l’hem somiat els barcelonins. Maria Aurèlia Capmany
La Casa de la Ciutat 70
ÍNDEX ONOMÀSTIC Aleu i Teixidor, Andreu (Tarragona, 1832 - Barcelona, 1901) 38 Alfons de Catalunya-Aragó, dit el Magnànim, (1396 - Nàpols, 1458) 50 Alfons xii d’Espanya, (Madrid, 1857 1885) 39 Alfons xiii d’Espanya, (Madrid, 1886 Roma, 1941) 38 Alí Paixà (c. 1571) 50 Andreu, sant (? - Patres, Acaia, 60) 34, 37 Andrònic ii Paleòleg, (Nicea, 1258 Constantinoble, 1332) 46 Arcanya, Pere (c. 1401) 25 Averrois (Còrdova, 1126 - Marràqueix, 1198) 58 Avicebró (Màlaga, 1020? - València 1050 o 1058) 58 Aymat i Martínez, Tomàs (Tarragona, 1892 - Barcelona, 1944) 28 Balmes i Urpià, Jaume Llucià (Vic, 1810 - 1848) 58 Bargués, Arnau (? - Barcelona, 1413) 18, 20, 21 Baró de Viver; Rumeu i Freixa, Darius (Barcelona, 1886 - 1970) 14 Bofarull i Mascaró, Pròsper de (Reus, 1777 - Barcelona, 1859) 58 Bonsenyor, Jafudà (Barcelona, c. 1250 - c. 1330) 58 Borbó i Battenberg, Joan de (La Granja de San Ildefonso, 1913 - Pamplona, 1993) 32 Borbó i Orleans, Maria Mercè de (Madrid, 1910) 32 Bover i Mas, Josep (Barcelona, 1790? 1866) 22 Burguès, Jaume (c. 1373) 34 Canalies, Jaume (c. 1371) 34 Canals i Llambí, Ricard (Barcelona, 1876 - 1931) 14, 15, 56
Capmany de Montpalau i Surís, Antoni de (Barcelona, 1742 - Cadis, 1813) 55, 58 Carbó, Galceran (c. 1373) 34 Carles i, emperador (Gant, 1500 Yuste, 1558) 50 Carles iii d’Espanya, (Madrid, 1716 1788) 54, 55 Çarrovira, Pere (c. 1373) 34 Casals i Defilló, Pau (El Vendrell, 1876 - San Juan de Puerto Rico, 1973) 65 Casanova i Comes, Rafael (Moià, 1660? - Sant Boi de Llobregat, 1743) 26, 37 Casanovas i Roy, Enric (Poblenou, Barcelona, 1882 - Barcelona, 1948) 15, 27, 55 Casas i Carbó, Ramon (Barcelona, 1866 - 1932) 61 Cascalls, Jaume (Berga? ? - ? c. 1378) 20 Cervantes Saavedra, Miguel de (Alcalà de Henares, 1547 - Madrid, 1616) 61 Clarà i Ayats, Josep (Olot, 1878 - Barcelona, 1958) 15, 27, 32 Clavé i Sanmartí, Antoni (Barcelona, 1913) 15, 64 Colom, Cristòfol (Gènova? 1451 Valladolid, 1506) 50, 58 Companys i Jover, Lluís (El Tarròs, 1882 - Barcelona, 1940) 18, 65 Cresques, Hasday (Barcelona, ? - Saragossa, 1412) 58 Cugat, sant (Àfrica, ? - Castrum Octavianum, El Vallès, c. 303) 49 Dalmau, Lluís (València, ? - Barcelona, ? d. 1460) 26, 47 Desclot, Bernat (segona meitat s. xiii) 44, 46, 58 Domènech i Montaner, Lluís (Barcelona, 1850 - 1923) 14, 28, 37
Índex onomàstic 71
Duran i Sanpere, Agustí (Cervera, La Segarra, 1887 - Barcelona, 1975) 21, 64 Eiximenis, Francesc (Girona, 1327? Perpinyà, 1409) 58 Enric de Portugal, dit el Navegant (Porto, 1394 - Sagres, 1460) 58 Espartero, Joaquín Baldomero Fernández Álvarez (La Granátula, 1793 Logronyo, 1879) 34 Esteve, sant (Jerusalem, s. i) 61 Eulàlia, santa (Barcelona, ss iii-iv) 21, 32, 34, 37, 38, 49, 58, 60 Falqués i Urpí, Pere (Sant Andreu de Palomar, 1850 - Barcelona, 1916) 28 Fenosa i Florensa, Apel·les (Barcelona, 1899 - París, 1988) 65 Ferran ii de Catalunya-Aragó, dit el Catòlic (Sos, 1452 - Madrigalejo, 1516) 50 Ferrer, Bernat (c. 1373) 34 Ferrer, Guillem (c. 1371) 34 Ferrer, Jaume (Lleida, ss xiv-xv) 61 Fiveller, Joan (Barcelona, ? - d. 1434) 24, 37 Flaugier, Josep Bernat (Lo Martegue, Provença, 1757 - Barcelona, 1813) 55 Flor, Roger de (? c. 1268 - Adrianòpolis, 1305) 46, 50 Florensa i Ferrer, Adolf (Lleida, 1889 Barcelona, 1968) 14, 28 Flotats i Llucià, Joan (Manresa, 1847 Barcelona, 1917) 21 Fuxà i Leal, Manuel (Barcelona, 1850 1927) 37 Galí i Fabra, Francesc d’Assís (Barcelona, 1880 - 1965) 15, 61 Gargallo i Catalán, Pau (Maella, 1881 Reus, 1934) 27 Gualbes, Llorenç de (c. 1373) 34 Guinovart i Bertran, Josep (Barcelona, 1927) 65 Guixà i Alsina, Celdoni (Igualada, 1787 - 1848) 22
Homar i Mezquida, Gaspar (Bunyola, Mallorca, 1870 - Barcelona, 1953) 54 Hugué, Manolo [Martínez i Hugué, Manuel] (Barcelona, 1872 - Caldes de Montbui, 1945) 15, 27 Isabel de Portugal, santa [Elisabet d’Aragó] (Barcelona? 1271 - Estremoz, Portugal, 1336) 50 Isabel i de Castella, dita la Catòlica (Madrigal de las Altas Torres, 1451 - Medina del Campo, 1504) 50 Isabel ii d’Espanya, (Madrid, 1830 París, 1904) 38 Jaume i de Catalunya-Aragó, dit el Conqueridor (Montpeller, 1208 València, 1276) 22, 33, 37, 50 Jaume ii de Catalunya-Aragó, dit el Just (València, 1267 - Barcelona, 1327) 52 Joan Carles i d’Espanya (Roma, 1938) 38, 54 Joan d’Àustria (Ratisbona, 1545 - Bruges, 1578) 50 Jordi Joan o de Déu (Messina, s. xiv Tarragona?, d. 1406) 20 Jordi, Francesc (c. 1371) 34 Jordi, sant (? - Lydda?, Palestina, s. iv?) 27, 37, 38 Josep Oriol, sant (Barcelona, 1650 1702) 49 Llimona i Bruguera, Josep (Barcelona, 1864 - 1934) 14, 27, 47 Llobet, Pere (Barcelona? s. xiv) 10, 33 Llopard, Berenguer (c. 1371) 34 Llorens i Artigas, Josep (Barcelona, 1892 - 1980) 61 Llull, Ramon (Ciutat de Mallorca?, 1232/1233 - Ciutat de Mallorca, 1315/1316) 58 Madoz, Pascual (Pamplona, 1806 Gènova, 1870) 38 Madrona, santa (Tessalònica, s. iii - ? s. iv) 32 Malla, Felip de (Barcelona, c. 1370 1431) 58
La Casa de la Ciutat 72
March, Ausiàs (Gandia?, 1397 - València, 1459) 58 Marès i Deulovol, Frederic (Portbou, 1893 - Barcelona, 1991) 15, 27 Maria Cristina d’Habsburg, reina d’Espanya (Gross-Seelowitz, Moràvia, 1858 - Madrid, 1929) 14, 38, 59 Maria de Cervelló, santa (Barcelona, 1230 - 1290) 32 Maria de Xipre, reina de CatalunyaAragó (? c. 1279 - Barcelona, 1322) 52 Martí Vallbona, Joan Bosco (València, 1934) 15, 63 Martí, sant (Todi, Toscana, c. 590 Quersonès, 655) 62 Martínez de Campos y Antón, Arsenio (Segòvia, 1831 - Zarauz, 1900) 38 Martínez i Altès, Gabriel (Falset, 1858 - Barcelona, 1940) 52 Mas i Vila, Josep (? - Barcelona, 1855) 12, 22, 24 Masriera i Manovens, Francesc (Barcelona, 1842 - 1902) 38 Medir, sant (Collserola?, s. vii?) 49 Mestre d’All [Ramon Gonçalvo?] (s. xv) 60 Mestres i Borrell, Feliu (Barcelona, 1872 - 1933) 28 Mir, Joaquim (Barcelona, 1873 - 1940) 56 Miró i Ferrà, Joan (Barcelona, 1893 Palma de Mallorca, 1983) 27, 61 Molina i Casamajó, Francesc Daniel (Vic, 1812 - Barcelona, 1867) 14, 24, 38 Monjo i Garriga, Enric (Vilassar de Mar, 1896 - Barcelona, 1976) 15, 48, 49 Monserdà i Vidal, Enric (Barcelona, 1850 - 1926) 14, 37 Móra i Rosselló, Evarist (Barcelona, 1904 - 1987) 15, 50, 52 Mora Soler, Joan (Barcelona, 1944) 15, 27
Morei, Pere (Mallorca, s. xiv - Ciutat de Mallorca, 1394) 21 Muntaner, Ramon (Peralada, 1265 Eivissa, 1336) 44, 46, 58 Nobas i Ballbé, Rossend (Barcelona, 1849 - 1891) 26 Nogués i Casas, Francesc Xavier (Barcelona, 1873 - 1941) 14, 52, 53 Nonell i Monturiol, Isidre (Barcelona, 1873 - 1911) 14, 56, 61 Obiols i Palau, Josep (Sarrià, Barcelona, 1894 - Barcelona, 1967) 15, 63 Oleguer, sant (Barcelona, c. 1060 1137) 21, 32, 49 Pere iii de Catalunya-Aragó, dit el Cerimoniós (Balaguer, 1319 - Barcelona, 1387) 34, 46 Pey i Farriol, Josep (Barcelona, 1875 1956) 54 Prim i Prats, Joan (Reus, 1814 Madrid, 1870) 38 Querol i Subirats, Agustí (Tortosa, 1863 - Madrid, 1909) 59 Quirze, sant (Barcelona, s. vii) 58 Ràfols i Casamada, Albert (Barcelona, 1923) 15, 27 Ramon de Penyafort, sant (Santa Margarida del Penedès, c. 1185 - Barcelona, 1275) 58 Rebull i Torroja, Joan (Reus, 1899 Barcelona, 1981) 27 Reynés i Gurguí, Josep (Barcelona, 1850 - 1926) 32 Rigalt, vitrallers, successors d’Antoni Rigalt i Blanch (Barcelona, 1850 1914) 20, 32 Rius i Taulet, Francesc de Paula (Barcelona, 1833 - Olèrdola, 1889) 14, 38 Rogent i Perés, Ramon (Barcelona, 1920 - Plan d’Orgon, Occitània, 1958) 15, 62, 63 Ros i Bofarull, Joaquim (Barcelona, 1906 - 1991) 38 Sagarra i de Castellarnau, Josep Maria de (Barcelona, 1894 - 1961) 41
Índex onomàstic 73
Samaranch i Torelló, Joan Antoni (Barcelona, 1920) 27 Sanglada (o Ça Anglada), Pere (ss xiv xv) 21 Schlumberger, Gustave Léon (Guebwiller, Alsàcia, 1844-1926) 44 Sebastià, sant (Roma, ss iii-iv) 32 Sert i Badia, Josep Maria (Barcelona, 1874 - 1945) 14, 43, 44, 46, 58 Sert i Rius, Domènec (Barcelona, 1832 - 1897) 44 Servet, Miquel (Vilanova de Sixena, Osca, 1511 - Champel, Ginebra, 1553) 58 Sever, sant (Barcelona, s. vi - c. 633/636) 21, 32, 49 Sibuida, Ramon (? - 1436) 58 Soler, Bartomeu (c. 1371) 34 Subirachs i Sitjar, Josep Maria (Barcelona, 1927) 15, 27 Tàpies i Puig, Antoni (Barcelona, 1923) 61 Torras i Bages, Josep (Les Cabanyes, Alt Penedès, 1846 - Vic, 1916) 58 Tramulles i Roig, Francesc (Perpinyà?,
1717 - Barcelona, 1773) 55 Vallmitjana i Barbany, Agapit (Barcelona, 1830/1833 - 1905) 58, 64 Vallmitjana i Barbany, Venanci (Barcelona, 1826/1828 - 1919) 33 Vedruna i Vidal, Joaquima de, santa (Barcelona, 1783 - 1854) 49 Verdaguer i Santaló, Jacint (Folgueroles, Osona, 1845 - Vallvidrera, Barcelona, 1902) 41, 58 Vidal-Quadras i Villavecchia, Josep Maria (Barcelona, 1891 - 1977) 62 Vila i Arrufat, Antoni (Sabadell, 1894 Barcelona, 1989) 15, 56, 58 Vila i Cinca, Joan (Sabadell, 1856 Sant Sebastià de Montmajor, Vallès Occ., 1938) 56 Viladomat i Massanas, Josep (Manlleu, 1899 - Andorra la Vella, 1989) 14, 38, 41 Viladrich i Vila, Miquel (Torrelameu, Noguera, 1880 - Buenos Aires, 1956) 14, 41 Vilanova, Arnau de (? 1238/1240 Gènova, 1311) 58
LA CASA DE LA CIUTAT
1 2 3 4 5 6 7 8 9 10 11 12 13 14 15 16 17 18 19 20
La façana gòtica La façana neoclàssica El pati L’escala d’honor La galeria dita gòtica El saló de Cent, decorat per Enric Monserdà El saló de la Reina Regent, projectat per Francesc Daniel Molina L’escala negra, mural tríptic de Miquel Viladrich El saló de Cròniques, decoració de Josep M. Sert La capella, decorada per Enric Monjo La sala de l’Expansió Ciutadana, projecte d’Evarist Móra i marqueteries de Joan Garganté El despatx d’honor de l’Alcalde, pintures de Xavier Nogués El saló de Carles iii, decoració de Josep Pey La sala de la Ciutat, decorada per Antoni Vila Arrufat i Ricard Canals La galeria de l’escala d’honor, pintures de Josep M. Sert El despatx de treball de l’Alcalde La sala del Quixot, decorada per Francesc A. Galí La sala del Treball, pintures projectades per Ramon Rogent i realitzades per Joan Bosco Martí La sala del Bon Govern, decoració de Josep Obiols La sala de Lluís Companys
20
19 9 18 17 10
8 6
7
4 5 1 3
11
12
15
13 2
Plaรงa de Sant Jaume
14
16