Les postures de Barcelona by Barcelona llibres

161 mm

Divertides, emocionants, relaxants, tonificants, excitants, defensives o evasives, les postures ens acompanyen des del ventre matern i ens ajuden a establir un diàleg íntim amb nosaltres mateixos. Ens fan conscients del nostre cos i de com ens movem. Ens ajuden a comprendren’s millor. Qui som? Cap a on correm?

Pep Puig Escriptor i professor d’Educació Física. El 2015 guaya el Premi St. Jordi de novel·la amb La vida sense la Sara Amat.

Les portures de Barcelona és un llibre que avança amb nosaltres («runners de la ciutat»). Un viatge que ens mostra que una postura és també un punt de vista, un lloc des d’on mirar, la determinació de construir alguna cosa no tan sols per un mateix, sinó també per als altres.

11 mm

161 mm

LES POSTURES DE BARCELONA

145 mm

Álvaro Reinoso Publicista i il·lustrador. Creador de la modalitat artística Sketchshooting i fundador d’Aroideas. Eva Vila Cineasta. Ha escrit i dirigit B-SIDE. La cara B de la música a Barcelona (2008) i Bajarí. Històries de la Barcelona gitana (2013).

Text: Pep Puig Il·lustracions: Álvaro Reinoso

145 mm

“L’univers és infinit, per on acaba tot comença, ençà i allà, amunt i avall, la immensitat és oberta i allà on vas tu deserts eixams de mons formiguegen.” Jacint Verdaguer

Imaginem un llibre que tingués la fesomia d’una ciutat i que aquest llibre fos aquest. No és aquest, però imaginem-ho. Que es pogués obrir pel mig, pel final o pel principi i que poguessis anar cap endavant, o endarrere, cap a la dreta o cap a l’esquerra, i que en ferho ens perdéssim com ens perdem en una gran ciutat, al mateix temps que anem descobrint un únic indret. Dreceres i marrades per desfer marrades i dreceres per arribar als mateixos llocs passant per camins diferents.

UN LLIBRE, PER EXEMPLE, QUE S’ASSEMBLÉS A BARCELONA. Un llibre que a cop d’ull tingués la textura confosa i dispersa d’una ciutat com Barcelona, i que de mica en mica s’anés percebent el seu batec íntim, el contorn i el matís. El ritme de les passes, per exemple, creuant a les vuit del matí les places de Gràcia. La tensió de les esquenes dels oficinistes de la torre Agbar. La concentració dels que compten a les botigues de Sants. La precisió de les mans a la Boqueria. La mirada dels turistes des de l’avió. La fluïdesa de les taules de surf mar endins.

O LA RESPIRACIÓ D’UN RUNNER QUE CREUA EL PONT DE LA MARINA EN DIRECCIÓ AL MAR.

Per què surten a córrer els runners? Què els mou a córrer? Què persegueixen? De què fugen? I les runners? Un llibre que t’oferís una perspectiva general de la ciutat, des del mar fins a la muntanya, sense prendre’n els detalls, que ens permetés veure-ho tot sense que res es desdibuixés, la platja, els parcs, els barris, els límits, els carrers, els gimnasos, els jardins, la gent i els moviments de la gent, des del jubilat que s’estira a la classe de pilates de La Sedeta, els cops dels adolescents jugant a voleibol a la platja de la Nova Icària, el lliscar de tres skaters pel parc del Fòrum, el giravolt del noi que va a classes de dança a l’acadèmia del carrer de Roger de Llúria, la cadència de dues dones caminant de pressa, en direcció al Park Güell, o el ritme d’un runner, que no necessàriament hauria de ser el d’abans, però que casualment ho és, aquest cop amb gorra.

Cap on és que va amb aquesta determinació? De qui s’escapa? Si goséssim parar-lo un segon, li preguntaríem per què corre, però no gosem; segur que no s’aturaria. I esperem que no sigui un parent llunyà del soldat Filípides, o almenys que no corri amb la intenció d’anunciar la victòria de cap exèrcit ni de ningú.

FILIPIDES O FIDIPIDES; SEGURAMENT, EL PRIMER RUNNER CONEGUT DE LA HISTÒRIA. FA MOLT TEMPS D’AIXÒ I NO PODRÍEM PARLAR D’ELL AMB GAIRE PRECISIÓ. ALGUNS LLIBRES CANTEN LA SEVA GESTA. DIUEN QUE L’ANY 450 A.C. VA CÓRRER DES DE MARATÓ FINS A ATENES PER ANUNCIAR LA VICTÒRIA DE L’EXÈRCIT ATENENC SOBRE L’EXÈRCIT PERSA I QUE, NOMÉS ARRIBAR, VA CAURE MORT. POTSER NO VA CAURE MORT, O NI TAN SOLS VA CAURE, I SI ES DIU SIMPLEMENT ÉS PERQUÈ HO RECLAMA L’ÈPICA DEL RELAT. EL QUE SEMBLA CLAR ÉS QUE D’AQUEST PASSAT REMOT ES REMUNTA L’ORIGEN DE LA PROVA DE LA MÍTICA MARATÓ. Marca de guerra

Armadura de l’exèrcit

Missatge: salvar els altres

Faldilla de l’exèrcit

Canyelleres de protecció

Descalç

FILÍPIDES 12

SEMBLANCES RAONABLES

Marca pubicitària

Samarreta tèrmica

No hi ha missatge: salvar-se un mateix

Malles antilesions

Mitjons antifatiga

Sabates antiimpacte

RUNNER

De lluny –de molt lluny–, Barcelona és la ciutat de sempre. Collserola a dalt, el mar a baix. El Besòs a una banda, el Llobregat a l’altra. Els contorns dels edificis emblemàtics, l’Eixample, els set turons, les catedrals. A mesura que t’hi vas acostant t’adones de com ha canviat. Algunes coses han canviat substancialment la ciutat. Una d’elles, la frenètica activitat esportiva dels barcelonins. Els temps han canviat. L’esport, o l’activitat física, segons com es vulgui, ha envaït tots els racons de la ciutat, i la ciutat per no quedar-se enrere ha hagut de prendre-hi partit. O potser és al revés? Potser ha sigut Barcelona que s’ha anat posant cada cop més guapa i exigent, i ha anat convidant els seus ciutadans a la pràctica esportiva.

SIGUI COM SIGUI, LES POSTURES ESTAN SERVIDES. Anys enrere l’esport era sobretot cosa dels esportistes, és a dir, dels que competien o practicaven els esports tradicionals de tota la vida: bàsquet, atletisme, futbol, natació... Avui dia tothom fa alguna activitat esportiva o altra, i tothom té les seves motivacions i els seus punts de vista. Una postura és això: un punt de vista. N’hi ha que segueixen jugant o competint com s’ha fet sempre. N’hi ha que volen o necessiten estar en forma o molt en forma. Altres es dediquen a esculpir el cos. N’hi ha que busquen en l’activitat física una compensació dels mals del sedentarisme. Per a alguns l’esport és l’excusa per trobar-se amb els altres. Alguns busquen el simple contacte amb la natura, i se’n van cap a les vores, cap a la muntanya o cap al mar. N’hi ha que fan esport per tot això i per molt més. Hi ha barcelonins que no saben per què fan esport, però que de moment els ha agafat la gran fal·lera de sortir a córrer.

I TU, PER QUÈ FAS ESPORT? I TU, PER QUÈ NO FAS RES?

Veient la manera com corren alguns runners, amb quin afany travessen Barcelona d’un barri a un altre, es diria que més que una moda és una mania. Som una societat maniàtica, no cal dir-ho. El món occidental es perd en les pròpies manies, s’hi ofega. La mania de córrer, la mania de la barba, la mania del gluten, la mania de no menjar carn, la mania de menjar només carn.

I ARA LA MANIA DE FER ESPORT. Què ens ha agafat? A quina terra promesa se suposa que hem d’arribar? N’hi ha per a tant? Què busquem? Segurament, per respondre a tot això no en tindríem prou amb un llibre que tingués la fesomia d’una ciutat, sinó que necessitaríem un continent sencer, i segurament tampoc ens en sortiríem. Tampoc trucarem a cap antropòleg, filòsof o psiquiatre perquè s’aventuri amb una resposta que potser no ens agradaria. Darrera d’una mania sempre s’hi amaga una inseguretat, una por, ens diria el psiquiatre. I què ens pot poder fer por? Li preguntaríem nosaltres cagats de por. Morts els déus, l’únic temple que ens ve de gust cuidar és el del nostre cos, ens diria el filòsof. Tot això dona com a resultat un món cada cop més hedonista, abocat a l’atenció del propi ego. L’esperit és el cos, afegiria cofoi. No només més hedonista, sinó cada cop més hipocondríac, reblaria potser l’antropòleg. Cuidem el cos per donar-li plaer, però sobretot per protegir-lo dels embats del temps. Totalment d’acord, diria el psiquiatre: ens fa pànic perdre la salut, no volem envellir ni perdre facultats. Pot ser això? Sí, pot ser, hi tornaria el filòsof. És això, matisaria l’antropòleg, només cal veure la quantitat de gent que es posa a fer esport a partir dels quaranta anys, de runners que debuten just a la meitat del camí, com si perseguissin escapar-se del temps.

HEDONISME: DOCTRINA ÈTICA QUE IDENTIFICA EL BÉ AMB EL PLAER, ESPECIALMENT EL PLAER SENSORIAL I IMMEDIAT.

HIPOCONDRIA: TRASTORN QUE ES CARACTERITZA PER UNA PREOCUPACIÓ CONSTANT I OBSESSIVA PER LA SALUT.

És per això que surt a córrer un runner, per escapar-se del temps? Per les raons que siguin, hem convertit l’esport en la pedra filosofal, el camí a través del qual ens salvarem del que faci falta salvar-nos. La publicitat, ja sigui com a còmplice o instigadora, s’ha apuntat a la bogeria col·lectiva per l’esport, i ens bombardeja des de tot arreu amb ofertes de tota mena. Els conceptes es repeteixen. Esport, per un costat, i, per l’altre, una mica de cada ingredient, depenent del dia. Joventut, salut, amics, diversió, plaer, tranquil·litat i bon rotllo. Hedonisme i hipocondria. Meravellosa combinació. Però, és un signe de salut buscar tant la salut? O justament si la busquem tant és perquè fa temps que l’hem perduda i ja no sabem on trobar-la? Potser simplement busca la salut un runner quan surt a córrer.