Manuel Sayrach 1886 - 1937 Arquitectura i modernisme a Barcelona

1937) va ser l’arquitecte de dues cases emblemàtiques a l’encreuament de la Diagonal amb el carrer d’Enric Granados, però també va escriure obres de teatre i textos polítics. Admirador de Gaudí, va bastir una producció modernista singular quan el Noucentisme despuntava i va consolidar així una forta personalitat i un estil propi, que van quedar estroncats per una mort prematura durant la Guerra Civil.

Artista polièdric i poc conegut, aquest llibre ofereix un repàs integral a la producció de Manuel Sayrach. Inclou per primera vegada la reproducció del manuscrit «L’arquitectura nova», en què l’artista plasma el seu ideari basat en la força de la natura.

Barcelona recupera el geni d’un dels seus arquitectes més imaginatius l’any del centenari de la Casa Sayrach, l’obra més coneguda de l’artista.

M A N U E L S AY R A C H 1886 -1937

Manuel Sayrach (Barcelona, 1886 - Sant Feliu de Llobregat,

MANUEL SAYRACH 1886-1937 ARQUITECTURA I MODERNISME A BARCELONA

MANUEL SAYRACH 1886-1937 ARQUITECTURA I MODERNISME A BARCELONA

Sostre del vestíbul de la Casa Sayrach. Š Consol Bancells

PRÒLEG Sayrach, arquitecte i visionari

Josep M. Montaner

10

INTRODUCCIÓ La recuperació d’una figura genuïna

Francesc Fontbona

22

BIOGRAFIA Manuel Sayrach i Carreras

Manuel Sayrach Núria Gil Farré

40

ELS ANYS DE FORMACIÓ

Núria Gil Farré

50

A LA RECERCA DE LA FILOSOFIA DE LA LLUM

Manuel Sayrach

58

OBRA

Núria Gil Farré

62

LA TORRE DELS DIMONIS

78

LA CASA SAYRACH

6

114

LA CASA MONTSERRAT

132

EL MONUMENT AL SAGRAT COR

138

EL MAUSOLEU FAMILIAR

148

ELS PROJECTES ESCULTÒRICS

156

OBRA PER A TEATRE

170

ARTESANS Els tallers d’arts aplicades, col·laboradors de l’arquitecte Manuel Sayrach

Núria Gil Farré

194

EPÍLEG Com a casa, enlloc

Jaume - P. Sayrach

200

CRONOLOGIA

206

BIBLIOGRAFIA

210

L’ARXIU FAMILIAR SAYRACH

212

FACSÍMIL «L’arquitectura nova»

FOTOGRAFIES : Consol Bancells

6

P R ÒL EG Sayrach, arquitecte i visionari Josep M. Montaner Arquitecte, catedràtic de l’ETSAB i regidor de l’Ajuntament de Barcelona

Era imprescindible que la ciutat de Barcelona dediqués un llibre a l’arquitecte Manuel Sayrach i Carreras (1886-1937), fascinat per la «ciutat de la llum» —expressió amb què es referia a Barcelona—, admirador de la natura i fidel seguidor, amb la seva obra, de l’univers d’Antoni Gaudí. Sayrach es va titular en Arquitectura el 1917 i, a més a més d’arquitecte i dibuixant de fantasies i decorats, va escriure obres dramàtiques, poemes i textos polítics. Va bastir la seva obra organicista quan a Catalunya ja començava a emergir el gust noucentista, que s’oposava al Modernisme. I, en morir durant la Guerra Civil, relativament jove, va poder realitzar poca producció arquitectònica, encara que ja apuntava vers una direcció totalment singular que anava des de la línia del més fructífer gaudinisme fins a un organicisme i un surrealisme internacionals, una trajectòria que va quedar estroncada i incompleta. Tots aquests elements han contribuït a dificultar que la seva obra sigui reconeguda.

Ens han quedat molt pocs exemples del Sayrach arquitecte i artista, el més destacat dels quals, situat a l’avinguda Diagonal cantonada amb Enric Granados, és un conjunt de dues cases de veïns d’un cert luxe: la Casa Sayrach i la Casa Montserrat.

Totalment inclassificable, la Casa Sayrach, coneguda popularment com la Casa de la Nata, va ser un encàrrec del seu pare per tal que fos la casa familiar. Iniciada el 1915, quan Manuel Sayrach encara no tenia el títol d’arquitecte, va quedar acabada el 1918, és a dir, ara fa cent anys.

A l’exterior destaquen les seves formes sinuoses i orgàniques, amb la porta principal de l’avinguda Diagonal coronada per una tribuna tancada i una coronació del cos de la façana amb expressió de golfes i morfologia orgànica de nata o neu. Aquesta coberta ondulada queda ben separada del cos de pedra de l’edifici per una escletxa estructuraPlaca professional del despatx de Manuel Sayrach. © Consol Bancells

da per columnes fines i curtes sobre un fons de color ocre.

El més impressionant és l’espai del seu vestíbul, que comunica amb el pati interior d’illa a través d’una porta vidriada i que dona accés a una escala lateral amb pati retallat i a

M A N U E L S AY R A C H 1 8 8 6 - 1 9 3 7

7

un ascensor amb reminiscències de les il·lustracions de les novel·les de Jules Verne. Tot el vestíbul està treballat amb detall, amb una decoració extraordinària sobre una estructura tipològica de creuer, amb nau central i dues naus laterals. Les voltes es tracten com si fossin escames d’éssers vius, i les columnes com si fossin estructures arbòries o l’esquelet d’una balena. Tota la planta baixa està decorada amb temes marins, la qual cosa crea una atmosfera fantasiosa, fluida i líquida, que en la seva ascensió ens remet a l’aire.

Més tard, el 1926, Manuel Sayrach va projectar i construir la contigua Casa Montserrat en honor a la seva dona, Montserrat Fatjó dels Xiprers, just l’any en què es van casar.

Realitzada amb menys pressupost, el vestíbul també és ple d’elements decoratius simbòlics. L’arquitecte va composar el vestíbul, més petit que el de la Casa Sayrach, amb uns laterals amb telons i motius teatrals com a entrada al gran escenari del món, simbolitzant l’inici de la nova vida amb la seva dona. Al sostre, de formes orgàniques, s’expressa la presència de pops i tentacles, de coralls i coves, d’estalactites i estalagmites. Al fons hi ha una obertura cap al pati, definit per dues columnes jòniques, que sostenen un paisatge naturalista amb referències a les muntanyes de Montserrat i un fragment de la façana de la Sagrada Família, en homenatge, respectivament, a la seva esposa i a Antoni Gaudí.

L’obra construïda de Sayrach havia començat amb la remodelació de la finca familiar de la Torre Nova a Sant Feliu de Llobregat, anomenada Torre dels Dimonis (1909-1912).

Va dissenyar un jardí frondós, amb porta d’accés, la barana dels dracs diabòlics i tot el mobiliari inspirat en la natura i ple d’episodis suggeridors, com el mur de la Creació.

En la línia del Park Güell, de Gaudí, va ser la primera plasmació del seu univers ple de referències simbòliques. Malauradament va ser enderrocada a la dècada de 1960. La seva producció artística va culminar amb el panteó familiar al cementiri de Montjuïc, per al qual va fer dos projectes, amb dibuixos a color i detalls.

A més a més, va arribar a dibuixar més de dos mil croquis, esbossos i detalls en un intent d’anar configurant el seu ric món imaginari. Aquests dibuixos i espais de Sayrach no solament es relacionen amb obres contemporànies d’Antoni Gaudí, Josep Maria Jujol, Hans Poelzig o Frank Lloyd Wright, sinó que anticipen experiments de l’organicisme i el surrealisme, com les masses escultòriques i foradades d’André Bloc, les aquarel·les dinàmiques de Hans Scharoun, l’arquitectura comestible pintada per Salvador Dalí, les formes fluides i orgàniques de la teosofia de Rudolf Steiner, o les imatges de la ciència-ficció gòtica, com els dibuixos de Giger, els escenaris dels còmics neogòtics o les criatures de la pel·lícula Alien, de Ridley Scott.

Tal com s’ha apuntat, és una obra que sorgeix d’una capacitat imaginativa i creativa inexhaurible i incansable que, a partir d’un pensament profund, espiritual i personal, intenta desenvolupar-se plàsticament i mitjançant textos. Una arquitectura proteica, plena de vida i energia, gairebé rizomàtica en la seva atomització de similars recursos decora-

8

tius, que es van repetint i nuant. La recerca d’una obra d’art total, en la línia dels seus admirats Goethe –amb la filosofia de la natura i dels colors– i Wagner –amb la fusió de les arts.

En el seu opuscle L’arquitectura nova. Estil catalàunich, escrit el 1909, en temps de la Setmana Tràgica, Sayrach es revela contra l’arquitectura acadèmica i monòtona, i argumenta que l’única alternativa és la comprensió i la interpretació de la infinita riquesa i policromia de la natura. Es remet a la cabana primitiva, origen natural de l’arquitectura, i assenyala que «la naturalesa és com un camaleó, que canvia de color fàcilment, també a causa de la llum». Per això inventa el terme de politonia com a essència de la natura que cal traduir a la nova arquitectura.

Tot el que Sayrach va desplegar i realitzar en els seus cinquanta anys de vida el situa en un lloc molt rellevant del Modernisme, malgrat la poca difusió de la seva obra, ja que a la capacitat creativa dels Gaudí i Jujol, i a la capacitat tant creativa com teoritzadora de Domènech i Montaner i de Puig i Cadafalch, Sayrach hi afegia aquesta capacitat singular d’imaginar, teoritzar i fundar un nou món, amb els seus propis valors i formes, la qual cosa el situa també en el sistema de pensament i creació dels surrealistes.

Aquesta singularitat creativa, personal i espiritual de Manuel Sayrach ha estat heretada pels seus fills, personatges també destacats en la història contemporània de la cultura i la política a Catalunya: Manuel Sayrach, coautor d’aquest llibre, que ha conservat i revaloritzat tot l’arxiu patern i que escriu la biografia i interpreta la filosofia de la llum i la simbologia; Miquel-Àngel, periodista i filatèlic; Jaume-Patriç Sayrach, que n’escriu l’epíleg, i els dos germans petits, Abelard i Narcís, tots tres reconeguts capellans progressistes; els cinc germans han estat promotors de la cultura catalana, amb una forta consciència social.

Tota aquesta riquesa es reflecteix en aquest llibre, eficientment coordinat per Isabel Aparici, amb magnifiques fotografies de Consol Bancells, resultat d’un laboriós treball d’anys, amb la introducció del professor i historiador Francesc Fontbona, i amb la part central del llibre, que analitza l’obra i estudia les aportacions dels artesans a càrrec de la historiadora d’art Núria Gil Farré. Una obra més que s’afegeix a la feina impecable de José Pérez Freijo, al capdavant de l’equip municipal d’Imatge i Serveis Editorials durant molts anys; sense el seu impuls, aquest llibre no hauria estat possible.

Un llibre molt especial, gaudi per a la vista i l’esperit, que vol visibilitzar tot el que va crear i aportar aquest arquitecte català, visionari, humanista i singular.

M A N U E L S AY R A C H 1 8 8 6 - 1 9 3 7

9

10

INTR ODUC CIÓ La recuperació d’una figura genuïna Francesc Fontbona Membre de l’Institud d’Estudis Catalans, historiador de l’art.

Manuel Sayrach tenia una personalitat artística única evident, que es fa palesa en especial a la seva casa familiar, obra molt impactant ubicada en un indret de Barcelona tan visible i significatiu com la Diagonal, cantonada amb el carrer d’Enric Granados —primitivament, quan es van batejar els nous carrers a l’Eixample, s’anomenava carrer de la Universitat. Malgrat aquesta singularitat, l’arquitecte, dissenyador i escriptor Manuel Sayrach i Carreras (Sants, 1886 - Sant Feliu de Llobregat, 1937) va ser molt de temps un personatge ignorat i desconegut per part no sols del públic en general sinó també de la gent de la cultura del seu país, que és el nostre. Sayrach era, per a aquest públic interessat, poca cosa més que una breu notícia al diccionari Ràfols, en l’edició original editada per Millà del 1951-54, com tantíssimes altres que n’hi ha en aquest gran corpus biogràfic pràcticament exhaustiu d’artistes històrics de Catalunya, i una escarida menció, que remetia a l’esmentat diccionari i prou, al catàleg de l’exposició «El Modernismo en España», del 1969, en què, això sí, s’hi incloïen dues fotografies de la Casa Sayrach a tota plana. I això tot just començava a ser aleshores una novetat notable.

Val a dir que petites referències a l’arquitecte també les feien l’italià Roberto Pane, en la seva monografia sobre Gaudí (1964), i les segones edicions —posteriors a l’exposició d’«El Modernismo en España»—, de la singular guia de la ciutat d’Alexandre Cirici, que acabaria fent-se popular i prendria el nom de Barcelona pam a pam (1971), i de l’estudi, després esdevingut el clàssic d’aquest tema, quan també prendria un nom nou: Reseña y catálogo de la arquitectura modernista, d’Oriol Bohigas, de 1973. O sigui que ni Cirici, en la seva primitiva guia Teide de Barcelona dels anys cinquanta, ni Bohigas, en el seu vistós volum Arquitectura modernista de 1968 —amb fotografies espectaculars La Casa Sayrach recull l’ideari plàstic i filosòfic de l’arquitecte, inspirat per la natura i la llum. © Consol Bancells

de Leopold Pomés—, encara no havien detectat, o si més no subratllat, l’existència d’un arquitecte català tan extraordinàriament singular —si bé cal dir que d’obra escassa— com Sayrach.

Per això, quan em varen demanar una aportació acadèmica per ser inclosa en la miscel·lània d’homenatge a Ramon Aramon i Serra, que apareixeria el 1979 en ocasió del

M A N U E L S AY R A C H 1 8 8 6 - 1 9 3 7

11

setantè aniversari d’aquest erudit en forma d’uns volums monogràfics de la revista Estudis Universitaris Catalans, vaig pensar que era un lloc adient per parlar per primer cop de Sayrach amb una certa extensió, tractant d’aportar materials nous, amb la col·laboració de la família, que posaria a la meva disposició els materials inèdits de l’artista. Però com que Aramon era un gran filòleg, a banda d’un personatge clau en la supervivència de l’Institut d’Estudis Catalans dels temps foscos del franquisme —en va ser secretari general molts anys—, per aquest motiu vaig creure que el tema que em tocava aportar al seu homenatge imprès no podia ser només de caire artístic, plàstic, sinó que havia de tenir més aviat a veure amb la literatura. Sayrach tenia aquesta doble personalitat cultural perquè, a més d’arquitecte personalíssim, era un dramaturg d’obra igualment breu però densa, per bé que difícil de muntar en els escenaris per la longitud i complexitat de cada un dels seus drames, i tan personal com ho era en la seva obra arquitectònica. Així, tot centrant-me en el Sayrach escriptor, com jo creia que era el més oportú en aquella circumstància, allò em donava peu també a estendre’m a fer, ni que fos de manera col·lateral i molt sintètica, la necessària glosa del Sayrach artista plàstic i arquitecte, i l’estudi resultant esdevenia així, de retruc, el primer cop que aquest personatge tan singular i personal seria mínimament tractat i posat a disposició d’aquells que s’interessessin en la seva figura, indiscutiblement tan atractiva.

Des d’aleshores Sayrach ja no va ser més un nom ignot. El centenari del seu naixement fou rememorat a La Vanguardia per Lluís Permanyer el 31 de març de 1986. També el recordà el mateix Ajuntament de Barcelona a la revisteta Barcelona 10 de l’estiu d’aquell any, en un breu article de Vicenç Lozano, a conseqüència del qual un escriptor tan rellevant com Josep Maria Espinàs parlà també de l‘artista al diari Avui del 3 d’agost.

Després arribà una aportació important: l’article que Carmina Borbonet —abans de dedicar-se en exclusiva al món dels museus— va dedicar a «L’arquitectura filosòfica de Manuel Sayrach», en la revista Serra d’Or del maig de 1987, que va ser el primer estudi detallat aparegut sobre el Sayrach pròpiament arquitecte.

Sayrach havia començat a aconseguir el renom que es mereixia, i aquell respecte més gran per la seva obra propicià que el 1997 es corregissin, ni que fos mínimament, unes intervencions agressives que havia sofert la façana de la seva casa de la Diagonal una trentena d’anys abans per tal d’encabir-hi una botiga.

Diverses altres aportacions s’anirien produint, i jo mateix vaig incloure els dos edificis barcelonins de l’arquitecte al volum antològic Joies del Modernisme català, editat per Enciclopèdia Catalana el 2011 sota la meva direcció. La principal contribució a aquesta descoberta pública de Sayrach seria, tanmateix, l’exposició monogràfica de l’artista al Palau Falguera de Sant Feliu de Llobregat, la primavera del 2011, on s’implicà fortament Mercè Vidal, professora de la Universitat de Barcelona, que esdevindria autora, entre altres coses, del guió del documental Manuel Sayrach, l’arquitecte humanista, realitzat 12

per Albert Bonet i patrocinat per l’Ajuntament de Sant Feliu de Llobregat, la Generalitat de Catalunya i la Diputació de Barcelona (2011).

Allò va ser com el preàmbul d’una tesi doctoral dedicada per fi al personatge el 2012, l’autor de la qual és Carlos Alejandro Lupercio Cruz. La tesi de Lupercio marca lògicament un abans i un després en el coneixement i la difusió de la figura de Sayrach. Dirigida per Juan José Lahuerta —que també s’havia interessat ell mateix en estudiar l’artista— en el si de la Universitat Politècnica de Catalunya (Departament de Composició Arquitectònica), la tesi curiosament és doble, ja que està dedicada no sols a Sayrach sinó també a un altre artista amagat de l’època modernista, com ja es veu en el seu títol mateix: Aleix Clapés (1846-1920) y Manuel Sayrach (1886-1937), en los márgenes del Modernismo. Té un caràcter pràcticament exhaustiu, com ha de ser en una recerca d’aquesta mena, que utilitza tot el material imprès i inèdit conservat que ha trobat l’autor sobre l’artista, de qui s’estudia l’obra completa, és a dir, no sols l’arquitectònica sinó també la literària, indissociables l’una de l’altra per explicar en plenitud la personalitat del seu autor. Si bé no existeix en format paper, la tesi de Lupercio és accessible fàcilment a la xarxa, fet que la converteix en una referència bàsica per al coneixement Esbós per a mobiliari, recollit al Croquis d’arquitectura, banc de propòsits artístics de l’arquitecte. © Arxiu familiar Sayrach

de la figura de Sayrach i de la seva obra. Allà s’hi trobaran també la majoria de les referències bibliogràfiques aparegudes fins aleshores sobre ell, que no són gaires més de les al·ludides fins ara aquí. Des d’aleshores no és ja tan rar que el nom i l’obra de Manuel Sayrach apareguin als mitjans de comunicació i que, per a segons qui, ja siguin un punt de referència notable de la nostra història cultural.

Vocació creativa Sayrach, com a artista, socialment parlant, era ja ben atípic. La majoria dels artistes, antics i moderns, mengen del seu art, cosa que els condiciona com a creadors, ja que, si el públic no els respon amb encàrrecs, la seva mateixa subsistència personal i familiar perilla i, en conseqüència, per molt honestos amb la seva creativitat que siguin, normalment acaben adequant-la gradualment, sense potser ni plantejar-s’ho a consciència, a les necessitats pràctiques que els imposa el seu dia a dia d’ordre pràctic. No cal dir que és un camí ben digne, aquest. No ha de ser necessàriament prostituir-se, això: és simplement fer més o menys ús del marge de llicència que la vida dona a disposar de les coses, especialment quan has de buscar la subsistència en la teva vocació en lloc de buscar-la en una feina que et resulti més aliena i que, sens dubte, no et motivi tant. Segur que Brunelleschi, Durer o Rembrandt també tenien presents les exigències útils del seu ofici a l’hora de desenvolupar-lo, i no es plantejaven manies de geni modern —seria un

M A N U E L S AY R A C H 1 8 8 6 - 1 9 3 7

13

veritable anacronisme— com els artistes amb pretensions dels segles XIX, XX i XXI. És aquell subtil joc d’equilibris que els humans poden administrar en agafar-se a la vida i a les seves circumstàncies.

Sayrach, en canvi, no havia d’acontentar ningú amb les seves obres. En tot cas només havia de plaure els seus. De les poques obres arquitectòniques que arribà a enlairar, només una va ser un encàrrec extern: el monument del Sagrat Cor de Jesús que faria al claustre de l’Escola Pia de Moià, el 1921, i que només coneixem per fotografia, ja que fou molt damnificat durant de la Guerra Civil i enderrocat després. Les altres obres eren per a la seva família. Ell no vivia, doncs, de fer d’arquitecte o d’escriure, sinó d’exercir la gerència d’una empresa familiar, un institut d’assegurances que havia fundat el seu pare, que era metge. Per tant, no havia d’afalagar cap clientela amb les seves construccions, ni amb les seves composicions literàries. Era, per dir-ho així, quan sortia del seu despatx, el paradigma de l’artista pur. Una puresa que no ha de tenir necessàriament cap connotació moral, sinó que en tot cas era només l’expressió de la llibertat absoluta de la qual ell disposava a l’hora de concebre allò que li dictava la seva voluntat i el seu, diguem-ne, geni. Es podria dir que la seva gran vocació creativa el feia ser, de molt bon Els dibuixos del Croquis d’Arquitectura que s’han conservat descriuen l’imaginari de Sayrach. © Arxiu familiar Sayrach

grat, el mecenes d’ell mateix.

Sayrach, per la manca d’urgència en la prestesa dels seus treballs creatius i per la relativa brevetat de la seva vida, va ser un artista de producció força breu. Quatre o cinc obres arquitectòniques, dos drames publicats, un altre d’inèdit i encara un altre sense acabar, i alguns llibres o opuscles més de caire poètic, polític o filosòfic, i, això sí, molts, moltíssims petits apunts, croquis, embrions de projectes, de formes delirantment Art Nouveau, que havien estat encara molts més, però que es varen malmetre durant l’ocupació de la casa de l’artista a Sant Feliu de Llobregat durant la Guerra Civil. Són dibuixos sovint mínims de mida però plens d’imaginació formal, que ens poden fer pensar en un Sayrach compulsivament dedicat a plasmar en qualsevol lloc, moment i tros de paper les idees plàstiques que li venien al cap, encara que no tinguessin, de moment, cap destí concret. Amb ells va fer una mena de banc de propòsits artístics que potser algun dia podria desenvolupar —cosa que majoritàriament no es produí—, i que no varen sobreviure tots a les inclemències de la Història, si bé per sort se’n pogueren salvar molts.

Aquesta parquedat relativa d’obres definitives de l’artista cal entendre-la precisament perquè l’autor no tenia cap pressió, cap urgència d’ordre pràctic: les realitzacions constructives que va arribar a enlairar corpòriament eren per a la seva família, i darrere els drames no hi havia cap empresari escènic sinó la seva pròpia voluntat. Tampoc cal oblidar que l’artista morí als cinquanta un anys, i que els darrers de la seva existència varen estar marcats per la tragèdia immensa i col·lectiva de la Guerra Civil Espanyola, que ensorrà tantes il·lusions a part de tantes vides, però també per un drama personal

14

profund: la mort de la seva esposa, Montserrat Fatjó dels Xiprers, també ben jove, el 1932, amb la qual tenia una relació d’immensa complicitat vital.

Sense aquest cúmul de circumstàncies negatives és molt possible que Sayrach hagués estat més fecund com a arquitecte, i segurament que hagués completat el seu cicle literari que batejà Drames de la llum, que tenia perfectament projectat, com una gran unitat, d’inspiració wagneriana, malgrat no ser ell compositor. Que l’autor preveia culminar tot el cicle ho prova el fet que es negava explícitament a deixar representar un dels seus drames abans que no fossin escrits tots els altres previstos. Això va fer que Abelard i Eloïsa (1919) —personatges molt estimats per ell i dels quals va fer alguna interpretació amb dibuix— no passés de la versió impresa en forma de llibre, malgrat haver estat reclamat per Adrià Gual, que el volia muntar a l’escena.

Reigzel, l’altre drama publicat de Sayrach, va aparèixer l’any següent, el 1920, i tampoc va arribar a ser muntat als escenaris. No eren composicions correlatives: respectivament eren el drama segon (Abelard) i el cinquè (Reigzel), i encara inicià l’epíleg (L’epopeia), mentre que el sisè (Mort de la Mort) quedà gairebé enllestit .

Per això, malgrat l’ambició de tot ordre d’aquelles obres, la dramatúrgia de Sayrach no forma part avui de la història del teatre català, ja que, de fet, fins que una obra, per

El 1919 surt l’edició d’Abelard i Eloïsa. Sayrach estimava especialment aquesta història d’amor, en què seguiria treballant durant anys, ja fos per traduir-la o per dissenyar-ne les escenografies i figurins. © Arxiu familiar Sayrach

Portada de l’edició de Reigzel, l’íntim amich (1920), cinquè dels Drames de la llum. © Arxiu familiar Sayrach

M A N U E L S AY R A C H 1 8 8 6 - 1 9 3 7

15

publicada que estigui, no es representa públicament dalt d’un escenari, potser forma part del patrimoni literari d’un país però no del seu patrimoni teatral. I això que la temptació escènica hi va ser, ja que el 1931 el famós escenògraf Salvador Alarma va fer, seguint les indicacions del mateix Sayrach i per encàrrec seu, projectes escenogràfics per a Abelard.

Els seus set drames previstos, que en realitat havien de ser nou, ja que hi havia d’haver també pròleg i epíleg, havien de ser en el seu conjunt una gran meditació literària sobre els grans temes del món. Abelard era el dedicat a l’Amor, i Reigzel a l’amistat, però en pensava dedicar també a la pàtria, a la bellesa, a la confiança en si mateix, a la mort i a la felicitat, mentre el drama que hauria fet de pròleg es dedicava a l’home, i el de l’epíleg a Déu. La interacció que hi havia entre la vida artística, les creences i la vida personal de Sayrach es plasma en la tria que va fer dels noms dels seus mateixos fills: un d’ells es digué Abelard, un altre Miquel-Àngel —en honor a Miquel, pare de

Apunts per al vestuari de Narcís Vident, protagonista d’un dels Drames de la llum.

Aquest era un projecte de gran magnitud: Sayrach preveia escriure els textos, dissenyar els decorats i figurins i, fins i tot, compondre’n la música. Va arribar a esbossar l’entrada per a la representació dels set drames, que mai es produí. © Arxiu familiar Sayrach

16

l’artista, i al geni del Renaixement— i un altre Jaume-Patriç, en honor a Jaume I i al personatge de La Pàtria. En el món de Manuel Sayrach mai sabem quan som a la vida real o a la ideal.

De fet el cicle dels Drames de la llum era un projecte impossible per la seva magnitud i també pel fet que Sayrach volia integrar-hi la música, a la manera dels drames musicals wagnerians, però pretenia ser-ne també ell mateix l’autor, encara que no tingués un nivell prou alt de coneixements de composició musical, cosa que en un perfeccionista com era, hauria representat un gran cost addicional de temps per poder formar-se primer adequadament com a músic.

Certament, Wagner i Gaudí foren els seus grans referents creatius. L’alemany —que Cadira del piano, d’inspiració renaixentista.

Els lleons del respatller sostenen uns llibres en què es llegeix el nom dels dos músics referents de Sayrach: Wagner i Chopin.

El disseny del moble s’atribueix a l’arquitecte. © Consol Bancells

en canvi sí que havia viscut del seu art i que, al marge de la seva innegable sublimitat creativa, estava molt per damunt de vetllar pels beneficis materials que aquest li donava— inspirà a Catalunya bona part de la generació de Sayrach i de l’anterior, la idea de l’art total, que sens dubte impregna també essencialment l’obra del nostre complex creador català. El fet que un moble, una cadira historiada, existent encara a can Sayrach, presumiblement dissenyada per ell mateix, porti incís a la fusta el nom de Wagner —i també el de Chopin, en una curiosa demostració d’eclecticisme sa— és tota una confessió estètica.

M A N U E L S AY R A C H 1 8 8 6 - 1 9 3 7

17

D’altra banda, Gaudí és la innegable font d’inspiració estètica de Sayrach, detectable en moltíssims dels elements de la poètica d’aquest, que fins i tot quan dissenyà el mausoleu familiar, en la seva primera versió —que després no es completà (1934-36)—, el coronava amb un templet sostingut per columnes inclinades que recorda, sens dubte, el projecte, encara no construït aleshores però ja conegut almenys per una il·lustració inclosa al llibre de Puig Boada sobre el temple (1929), de la façana de la Passió de la Sagrada Família. Només que en aquest les columnes inclinades eren sis i austerament llises, com si es tractés de tíbies, mentre les del sepulcre projectat per Sayrach eren només quatre i dinàmicament salomòniques, com salomòniques havien estat també les columnetes que sostenien la coberta del desaparegut monument al Sagrat Cor de Moià.

Manuel Sayrach i la seva esposa Montserrat Fatjó dels Xiprers al jardí de la Torre dels Dimonis.

El banc on seuen és un disseny de l’arquitecte. © Arxiu familiar Sayrach

18

La Torre dels Dimonis és el nom popular que es donà a Sant Feliu de Llobregat a la finca provinent dels Carreras, la família materna de Sayrach, de la qual aquest dissenyà una remodelació quan encara era estudiant d’arquitectura, i que s’executà. Ara és fatalment una obra inexistent, perquè va desaparèixer en una malaurada reforma urbanística municipal dels anys seixanta, quan estava previst que esdevingués un parc públic. No era cap projecte sinó una peça realitzada per Sayrach, i molt ambiciosa, motiu pel qual

l’hem de comptar entre les obres constructives reals de l‘arquitecte i no pas entre hipotètics dissenys pendents de realització seus. En queden almenys algunes fotografies, que conformen la idea d’una creació molt personal, centrada sobretot en grans elements del jardí, la tanca i el mur, profusament integrats per elements simbòlics amb mosaics, no sols de trencadís ceràmic sinó també de miralls, que evoquen la Creació i que denoten altre cop la filiació gaudiniana del seu autor, llegida tanmateix a la manera personal de Sayrach.

Quan tractem de posar ordre a la història de la cultura per analitzar-la millor i, en definitiva, entendre’ns més bé, ens hem acostumat a canalitzar-ho a través d’una mena de taxonomia rígida. Cada cop estic més convençut que, amb tota la bona fe per part dels estudiosos, i jo mateix entre ells, alhora que ajuda també pot distorsionar la realitat de les coses. Segur que les papallones només poden ser lepidòpters, o els elefants paquiderms, però un arquitecte del primer terç del segle

XX

no s’ha de limitar necessàriament a

ser noucentista o racionalista: pot ser tantes coses com vulgui, perquè això depèn de la seva llibertat i no d’una llei natural. En l’època en què visqué Sayrach, a Catalunya, sembla que vist amb ulls d’ara només es pogués ser modernista o noucentista. Ell, formalment, és evident que s’acosta molt al Modernisme, en especial al gaudinisme, però, cronològicament parlant, Sayrach proposa una visió personal del Modernisme, palesa en els dibuixos del Croquis d’arquitectura. © Arxiu familiar Sayrach

aleshores aquell moviment tan ampli ja formava, de fet, part d’una concepció estètica superada, en el sentit que es tractava d’un concepte d’una època ja passada. És cert que Gaudí encara desplegava el seu modernisme peculiar —que segons alguns era una cosa diferent de Modernisme, però això ara complicaria el raonament—, però a ell se li podia perdonar perquè la seva trajectòria artística havia començat una trentena d’anys enrere i transitava per un camí que havia obert ell mateix. En canvi, a Sayrach, per l’edat que tenia, en tot cas sembla que li tocava fer Noucentisme, i evidentment no en feia.

De fet ens hauríem d’acostumar al fet que l’artista crea com vol i de la manera que vol, i que si es veiés obligat a fer-ho d’acord amb una pauta definida, allò no deixaria de ser una coacció a la seva personalitat. Per tant, quan un artista, vist amb perspectiva històrica, no encaixa ben bé en cap moviment consolidat per la bibliografia, en lloc d’ignorar-lo o censurar-lo, com sol passar, el que cal fer —sempre que es tracti d’una personalitat interessant, és clar— és valorar-lo al marge de la moda del seu temps, posar en valor el seu geni per damunt de la seva adequació o no al que se suposa que són les tendències vàlides del moment en què va viure i treballar. No fer-ho així és, en definitiva, una forma d’alimentar un cert dogmatisme, posició sempre renyida amb la lliure circulació de les idees.

M A N U E L S AY R A C H 1 8 8 6 - 1 9 3 7

19

Manuel Sayrach va ser un artista amb una personalitat cultural genuïna, que traspuava a les seves obres. Formes naturals de línies sinuoses donen la benvinguda als pisos de la Casa Sayrach, on la llum és protagonista. © Consol Bancells

20