Erets Catalunya Una crònica hebrea del s. III fins al s. XXI

UNA CRÒNICA HEBREA DEL S.III FINS AL S.XXI

ERETS CATALUNYA

ERETS CATALUNYA

UNA CRÒNICA HEBREA DEL S.III FINS AL S.XXI

PLATAFORMA MOZAIKA Víctor Sörenssen Manu Valentín Carles Basteiro-Bertolí DIRECCIÓ EDITORIAL Carles Basteiro-Bertolí ART I MAQUETACIÓ Núria Gómez Gabriel DIRECCIÓ D’ART Carles Basteiro-Bertolí ................

PORTADA “Diluvi en Tres Moments I” de David Curto, Collage fotogravat, 2015 SEPARATES Imatges de fulles de Dàlia Sciama, fotografia, 2015 PLECS POESIA Pintures de d’Alejandro Dardik, tinta xina, paper vitel·la / barbes de cotó, 2013 ................ © Ass. Plataforma MOZAIKA per la Promoció de la Cultura Jueva de Catalunya © Dels texts: Els autors, 2015 © Gravats de portada i interior: David Curto, 2015 © Fotografies de Fulles: Dàlia Sciama, 2015 © Tintes xines: Alejandro Dardik, 2013 © De les imatges de text: Els autors i arxius corresponents Revista Núm.07 / 2015 – 5775 Primera edició Imprès a .........

Depòsit Legal: .........

ISBN 978-84-9850-723-2 Contacte: info@mozaika.es www.mozaika.es

ÍNDEX 10 |

PRÒLEG

Maria josepa Estanyol i fuentes

13 |

EDITORIAL. Los judíos son los catalanes VÍCTOR SÖRENSSEN

22 |

38 |

TÒPICS I COSES POC CONEGUDES MªTERESA MASSONS i RABASSA

NI SEFARDITES NI ESPANYOLS: Jueus catalans medievals TESSA CALDERS i ARTÍs

LOS NOTABLES JUDÍOS DE CATALUÑA Según el Sefer Masa‘Ot de Benjamín de Tudela 40 |

MARÍA JOSÉ CANO PÉREZ

RABÍ KHASDAI CRESQUES: Una entrevista inaudita

60 |

TOMÀS MORGENSTERN

62 |

LA ÚLTIMA VERBENA EN LA UNIVERSIDAD

J. R. MAGDALENA NOM de DÉu

68 | 80 |

L’ESPLENDOR DE LA CÀBALA

Rabí Dr. JORDI GENDRA

ELS MANUSCRITS DE L’ARXIU HISTÒRIC DE GIRONA (AHG) ESPERANÇA VALLS I PUJOL

93 |

EXPOSICIÓ DE HAGADÀS CATALANES MÒNICA BLASCO I ARASANZ

100 | POESÍA EDAT MITJANA

KETUVIM / RAIMON VIDAL DE BESALÚ / MESSULAM DE PIERA / Moxié Natan / ASTRUC BONAFEU

130 |

RUTES DE LES TERRES D’EDOM ASSUMPCIÓ HOSTA

136 | 244 |

ELS JUETES DE MALLORCA

PERE BONNÍN

256 | 262 | 275 | 279 |

ÉXODE SAFARDITES JOSEP RIZO i BLASCO

EL BARRI HEBREU D’ALGUER MARCO MILANESE

LAS MIGRACIONES JUDÍAS HACIA CATALUÑA

JULIA MARTÍNEZ-ARIÑO

ELS PIONERS DE LA NOVA COMUNITAT DE BARCELONA MARTINE BERTHELOT

288 | 297 |

CALLS CATALANS

CARLES BASTEIRO-BERTOLÍ

LA COMUNITAT ISRAELITA DE BARCELONA

JOAN B. CULLA I CLARÀ

LA CONSTRUCCIÓ DE LA QÜESTIÓ JUEVA A CATALUNYA Representació i imatge del món jueu fins al 1939 JOAN PÉREZ VENTAYOL

308 |

EDUARD FELIU I MABRES: impulsor de la recerca sobre el judaisme català TESSA CALDERS I ARTÍS

311 |

LA BABEL DE LES ARTS. Tossa de Mar als anys ‘30 MANU VALENTIN

324 |

POESÍA S.XIX - XX

JOSEP CARNER / SALVADOR ESPRIU / BLAI BONET / JAIME VANDOR

OLIVER CONTRA OLIVER. La aventura del cineasta David Oliver MANU VALENTIN

| 339

LA SINAGOGA DEL MERCAT DE SANT ANTONI DE BARCELONA, 1882-1939 MAITE OJEDA MATA

| 357

L’ANTISEMITISME ALS ESCACS | 362 Alexander Alekhine i Ossip Bernstein es refugien a Espanya JOSEP CALVET

UNTER DER LINDEN 76. Un cuento sobre Erwin Schulze MANU VALENTIN

NACIONALITZACIÓ DELS SEFARDITES A ESPANYA Entre l’oportunisme polític i el filosefardisme

| 368

| 384

ALFONS ARAGONESES

IDENTIDAD DE UN PUEBLO ZVI BEKERMAN

APROPAR-SE AL JUDAISME Victor Sörenssen i Cristina Garcia

| 403 | 424

AUTÈNTIQUES ARRELS HEBREES

| 439

L’ANTISEMITISME A CATALUNYA

| 455

Victor Sörenssen i Cristina Garcia BOAZ VILALLONGA

JUVENTUT JUEVA CATALANA Membres de Mozaika

POESÍA ACTUAL

| 460

| 469

YAEL LANGELLA / ARNAU PONS / PERE BONNIN / CARLES DUARTE / CARLES BASTEIRO-BERTOLÍ / BLANCA-LLUM VIDAL

CONGRÉS PER A L’ESTUDI DELS JUEUS EN TERRITORIS DE LLENGUA CATALANA | 497 ESPERANÇA VALLS I PUJOL

LA SINAGOGA MAJOR DE BARCELONA. Història, Arqueologia i Ficció EDUARD RIU-BARRERA

PROJECTE PLAÇA SALOMÓ BEN ADRET VICTOR SÖRENSSEN, JAUME ORTÍ i CRISTINA GARCIA

| 508

AROMAS DE DAMASCO MÉXICO BARCELONA MÓNICA BUZALI

FICCIÓ ‘KAIXER’ EN CATALÀ DAVID ALIAGA

| 518

| 522

IONA WALLACH ( ‫ ) הנוי לווך‬O LA TRANSGRESSIÓ FETA POÈTICA MARTA CASTILLON I ANDREU

ESTAT DE L’ART

| 499

| 529

| 542

CARLES BASTEIRO-BERTOLÍ

AIGUA I FOC NEGRE. L’alefat llegidor de Dídac Pinto ARNAU PONS

PATRICIO REIG ISAACS MERCÈ VILA i RIGAT

| 552

| 554

MUSEU I CENTRE CULTURA CONTEMPORÀNIA JUEVA DE BARCELONA CARLES BASTEIRO-BERTOLÍ

EPÍLEG Mozaika

| 573

| 560

MARIA JOSEPA ESTANYOL i FUENTES

Dra. I Professora de filologia semítica de la universitat de Barcelona

11

Mentre estava convalescent de un accident em varen venir a veure un petit grup de xicots joves molt trempats i emprenedors, entre ells un meu alumne, per plantejar-nos a la Dra. Tessa Calders i a mi la preparació d’un volum de la revista Mozaika dedicat al Judaisme a Catalunya.

E n s va semblar una molt bona inici- ativa per donar a conèixer el pas dels jueus i el seu paper e n la historia, la cultura, l’econ o - mia i la política d’aquest nos- tre país. Els temes que es varen plantejar eren molt variats i al- guns de gran originalitat.

E n s va fer molt de goig l’“ent r e - vista” a un personatge jueu medieval. El plantejament n o deixava de ser força difícil tant per l’entrevistador com per l’entrevistat. Ficar-se en la pell d’un intel·lectual jueu català d’època medieval mitjançant les seves obres literàries i el que es coneix actualment d’ell era compromès, molt compromès, diria jo. Escollir el personatge tampoc era fàcil, hi va haver-hi tants intel·lectuals jueus a casa nostra i tots grans p ro ductors d’obres de teologia, filosofia, poesia, medicina, matemàtica, astronomia, cartografia, etc. que calia definir molt bé què es volia aconseguir amb aquesta “entrevista”. L’escollit va ser Khasdai Cresques.

Una bona decisió ja que el reconegut filòsof es pot emmarcar no solament en el seu paper com a conseller del rei Joan I i la reina Violant sinó també en el període convuls i luctuós de l’avalot de 1391 en el que va patir en pròpia pell l’assassinat d e l seu únic fill.

A l tres temes sobre la histò- r i a dels jueus a Catalunya s ó n igualment interessants c o m per exemple aclarir que els jueus catalans no es varen con- siderar mai “sefardites” perquè l a documentació jueva medieval així ens ho demostra fefaentment. És un error històric repetit constantment considerar la Catalunya anterior a l’expulsió de 1492 com a part de Sefarad.

Analitzar els avalots de 1348, de 1391 i l’expulsió de 1492 é s un tema luctuós però molt interessant des del punt de vista de la fugida de jueus a altres terres o fins i tot de les nombroses conversions al cristianisme p e r no haver de deixar una terra que els havia vist nàixer.

U n dels articles tracta de la Hagadot de Pesakh creades per l’escola de il·luminadors catalans i que pràcticament han passat sense pena ni glòria sent com són veritables obres d’art. Reflecteixen en solament la història de la sortida d’Egipte del les seves pintures no

12

hebreu, sinó també la decoració, arquitectura, manera de vestir, instruments musicals i, en general l’entorn en què vivien els jueus catalans. Aquests llibres han patit, com els seus propietaris, expulsions i persecucions, s’han salvat, molts cops, per pur miracle i arribant als nostres dies per donar fe de l’existència d’escriptors i artistes jueus catalans.

Sobre les comunitats jueves en temps actuals, molts cops hi ha hagut informació esbiaixada a causa dels moments de repressió franquista.

Ara es comença a portar a la llum el paper dels jueus en el catalanisme d’esquerres, o la seva situació en la Barcelona dels anys 30, les diferents immigracions de jueus a Catalunya, la creació de la primera comunitat jueva després de l’expulsió de 1492.

Aquests són només uns exemples dels articles que el lector podrà consultar en aquest número de la revista Mozaika i que volen reflectir tant el passat com el present de les comunitats jueves catalanes, l a seva vida, els seus costums i la profunda petjada que han deixat en la història del nostre país, Catalunya.

Vull agrair amb aquestes línies la oportunitat que m’ha donat l’equip editorial de Mozaika laboració per la meva minsa col· en aquest volum de la seva revista que m’ha donat l’oportunitat d’intercanviar coneixements i opinions amb aquests joves interessats a fer palesa la cultura i la història del judaisme català molts cops oblidada i fins i tot menyspreada.

VÍCTOR SÖRENSSEN

Politòleg, director de la Comunitat Israelita de Barcelona (CIB) Membre de Mozaika

En el llibre Els jueus i Catalunya de Vicenç Villatoro, em trobo de cara amb aquesta màxima signada per, ni més ni menys que, Pío Baroja. Que l’escriptor i metge de la generació del 98 equiparés d’aquesta forma a jueus i catalans, diu Villatoro, s’explica per la projecció que fa el donostiarra d’una sèrie de valors compartits en el seu imaginari. Valors en què conflueixen la modernitat, la ciència, la raó o la indústria a la qual suma, emparant-se en els fenicis, el comerç i l’enamorament envers la seva ciutat. Tot això en contraposició amb el vell món rural de les passions, les tradicions i el contacte amb la terra. Una paràbola construïda amb tota la mala llet, sens dubte. Però, sent així, benvingut sigui el paral·lelisme en positiu. Sort n’hem tingut que no hagi afegit dissort com a fenomen compartit, però jo també passo de la dissort. Prendre-la com a eix d’unió, com a punt en comú, em recorda la manera en què els romàntics havien glorificat en el seu moment la tuberculosi. D’això no en fem bandera. Ara bé, la present edició de Mozaika no solament examinarà a aquests punts de convergència, també repassarà exactament setze segles de convivència, fixant el punt de mira fixat en el present.

13

E

EDITORIAL Los judíos son los catalanes

14

LOS JUDÍOS SON LOS CATALANES

Dignificar el passat és fàcil, al cap i a la fi, els morts no et poden replicar, i així t’estalvies la incòmoda labor de millorar el present. Aquests setze segles, cal dir, han viscut una llarga pausa de cinc-cents anys. Encara que ens pesi, Catalunya no va ser terra aliena als vicis que han podrit el món. Vivim en una ciutat, Barcelona, on ja el 1391, l’any de l’avalot, cent-un anys abans de l’expulsió definitiva, van quedar quatre jueus a la ciutat.

Des de sempre els jueus havien estat propietat del rei, havien gaudit de la seva protecció, però, per mala sort, l’agost d’aquell any van enxampar el monarca caçant als peus del Montseny i la tragèdia va estar servida. Un dels supervivents (per trobar-se a Saragossa) va ser el rabí Khasdai Cresques, que des de l’any 2011 dóna nom a un carrer de Jerusalem. Destacat talmudista, teòleg, filòsof, prohom d’estat, va gaudir d’un gran prestigi, fins al punt que el mateix rei Pere el Cerimoniós se li apropava per demanar-li consell. Cresques va decidir representar l’escena final d’una miserable mort que el judaisme català portava un temps llarg assajant. Després dels seus intents frustrats per reconstruir les aljames de Barcelona i València. I quan encara disposava de excepcionals i diners de la cort, va arremetre contra la propaganda cristiana, totalment contra corrent, totalment al marge de l’establishment, mitjançant la publicació Refutació dels principis dels cristians, en català, gràcies a la qual va arrossegar pel fang els dogmes principals del cristianisme, amb un peu a l’estrep, va deixar un missatge fulminant. La destinació estava escrita: exili. Així, el 1492 uns dos mil jueus van abandonar Catalunya, fugint del dilema: bateig o mort.

Quatre-cents vint-i-sis anys més tard i amb un kherem sobre la tornada, va tornar a establir-se una comunitat jueva a Catalunya (CIB). El 1918, amb Eduardo Metzger al capdavant, es va fundar la Comunitat Israelita de Barcelona. Van signar els seus estatuts dos jueus marroquins, deu turcs, dos alemanys i un rus. El vincle s’agafava amb pinces, l’Edat Mitjana quedava molt lluny, i ningú reivindicava el llegat jueu català. Realment, alguns dels jueus que van començar a restablir la comunitat van arribar per raons econòmiques. Altres van arribar per raons polítiques, la majoria d’ells, amb la I Guerra Mundial com a teló de fons. Així va néixer la “Provença cantonada Balmes”, primer punt de trobada comunitària en tota la península després de l’expulsió. Passem per alt la Guerra Civil, la II Guerra Mundial i el Franquisme. Solament serà a partir de 1977 quan el Judaisme tindrà la possibilitat de posicionar-se jurídicament i políticament en condicions de llibertat democràtica.

Podríem dir que no hem estat suficientment tranquils fins als últims anys per començar a endinsar-nos en ocurrències preocupants relatives a la identitat i a la pertinença a un territori. Ara bé, trenta anys després ha arribat el moment, quan les circumstàncies ho han permès i la neuroastenia ha finalitzat, de parafrasejar Stephane Zweig i afirmar que l’adaptació al mitjà del poble o el país on viuen, no és per als jueus solament una mesura de protecció externa, sinó també una profunda necessitat interior. És a dir, l’anhel de tranquil·litat, de pertinença, de repòs i seguretat, juntament amb les nostres ànsies de no sentir-nos estranys, ens empenyen a adherir-nos amb passió a la cultura del nostre entorn. Aquí les barreres que se’ns presenten són diverses, però no determinants. D’una banda, Barcelona no és la Viena de principis de segle XX, però tenint en compte la sort de la jueria vienesa, ja va bé que no ho sigui. D’altra banda, la cultura catalana no ha reivindicat encara suficientment les il·lustres figures judeocatalanes medievals com a part de la seva construcció o imaginari nacional d’una forma directa.

Aquesta va ser una terra de filòsofs brillants, comerciants, homes de dret, rabins, cartògrafs, metges i ambaixadors. Enamorats de la seva terra i orgullosos de la seva pertinença. La seva llengua, el català.

La seva visió, universal. Aquesta és la regla, però existeixen notables excepcions com Josep Carner,

molt en compte el llegat jueu modern o medieval. A més, hem vist com en els últims anys han aflorat una gran quantitat de publicacions, des del màxim rigor acadèmic fins a la novel·la, però també institucions, museus, congressos, hebraistes catalans brillantíssims deixebles del departament d’hebreu de la Universitat de Barcelona (la més antiga càtedra de la Universitat, per cert), així com escriptors i historiadors amb una sensibilitat molt especial pel judaisme de casa. Amb això vull dir que confio que sigui una qüestió de temps no restar-li catalanitat a la comunitat jueva medieval i moderna simplement per una qüestió de fe. Aquesta tendència pot veure’s reflectida igualment en el creixent interès de la població catalana per la qüestió jueva. Interès que es tradueix en curiositat espiritual, històrica o intel·lectual. Des de les comunitats es pot retre compte d’aquest fenòmen, que apunta cap a una confluència que ens pot enorgullir a tots.

Finalment, caldria apuntar la visió i l’actitud de les comunitats jueves catalanes cap a aquesta conjuntura. La comunitat mare, la Comunitat Israelita de Barcelona, ha vist una part dels seus fills s’han disgregat, han ofert al públic jueu altres formes de viure i entendre el judaisme. Un fet lògic, però amb matisos que cal polir. Sigui com sigui, la tendència històrica, marcada per les circumstàncies polítiques, es basava a intentar passar desapercebuda per por a la incomprensió o al rebuig, fruit d’un imaginari col·lectiu arrelat en tòpics judeòfobs. Afortunadament, el marc ha canviat i això s’ha traduït en una marcada evolució. El grau d’obertura, implicació i participació en el teixit social no ha fet més que incrementar. El resultat d’això són les celebracions religioses públiques, el treball amb l’Administració en la promoció cultural i religiosa, participació en fòrums interreligiosos, així com una visibilitat en els mitjans de comunicació. Això ha permès que les joves generacions jueves, ja nascudes a la Catalunya democràtica, tornin a veure’s embolicades en el joc de les identitats múltiples i les lleialtats compartides.

Així com esmentava que Catalunya segueix descobrint el seu llegat jueu, de la mateixa manera, els jueus estan descobrint el seu llegat català. Les aigües d’aquest número de Mozaika intenten passar per aquest molí que compartim catalans no jueus, jueus no catalans, catalans jueus i aneu a saber qui més. Potser no havia estat possible anteriorment. La tradició del jueu que viu a Catalunya està formada per una construcció relativa als seus ancestres més propers. És a dir, per a l’ashkenazi serà majoritàriament (en el nostre cas català) el centre d’Europa passat pel colador llatinoamericà. Per al sefardí (més endavant podrem analitzar les connotacions d’aquesta denominació) serà majoritàriament el Marroc, Turquia o els Balcans. Ningú tira enrere cinc-cents anys. Quan un passeja pel call de Barcelona, cal que tingui molta imaginació per figurar-se com seria l’aljama barcelonina.

Ara bé, el pas del temps, amb la seva bondat manifesta, permet que sorgeixin i tornin les llegendes, alhora que el record atorga la justícia que mai havia existit. És el moment de reprendre la servitud de les grans figures locals de la història jueva catalana, medievals i contemporànies, tresors de la saviesa i la raó, discrets descendents dels conqueridors d’esperit, que se centraven en l’estudi i l’escriptura de la tradició immemorial per reivindicar-los com a nostres. Figures capaces de donar tot el sentit a una nova identitat forjada en una història de més de setze segles, capaces de mostrar centelleigs de llum a l’alba, després de la llarga nit. Amb el centenari de la comunitat jueva catalana (1918-2018) en el punt de mira és el moment de reivindicar i seguir construint una realitat compartida, un punt de trobada que esperem que descobriu en aquestes pàgines.

15

VÍCTOR SÖRENSSEN

VX _ III .S

18

S. III _ XV

Dàlia Sciama, fotografia de fulles, 2015

22

T

TÒPICS I COSES POC CONEGUDES

Mentre estava convalescent de un accident em varen venir a veure un petit grup de xicots joves molt trempats i emprenedors, entre ells un meu alumne, per plantejar-nos a la Dra. Tessa Calders MªTERESA i a mi la MASSONS preparació d’uni volum RABASSA de la revista Mozaika dedicat al Judaisme a Catalunya.

Escriptora i diplomada en Treball Social Ens va semblar una molt bona iniciativa per donar a conèixer el pas dels jueus i el seu paper en la historia, la cultura, l’economia i la política d’aquest nostre país.

Els temes que es varen plantejar eren molt variats i alguns de gran originalitat. Ens va fer molt de goig l’“entrevista” a un personatge jueu medieval. El plantejament no deixava de ser força difícil tant per l’entrevistador com per l’entrevistat. Ficar-se en la pell d’un intel·lectual jueu català d’època medieval mitjançant les seves obres literàries i el que es coneix actualment d’ell era compromès, molt compromès, diria jo. Escollir el personatge tampoc era fàcil, hi va Quan atants Catalunya parlem jueus dels “jueus”, majori part la gent haver-hi intel·lectuals a casa la nostra tots de grans productors d’obres de teologia, pensa que poesia, són cosamedicina, del passat,matemàtica, de l’Edat Mitjana, ni són cosa actual, etc. que calia definir molt filosofia, astronomia, cartografia, ni ha hagut una continuïtatamb de laaquesta presència jueva a Catalunya. béhiquè es volia aconseguir “entrevista”.

L’escollitNo va ser Khasdai Cresques. Una ésbona exactament així. el reconegut filòsof es pot emmarcar no solament en el seu paper com a decisió doncs La presència té com asinó mínim de dos anys. convuls i luctuós de l’avalot conseller del reijueva JoanaI Catalunya i la reina Violant també en elmil període Sempre, estat, encara no pell sempre de manera oficial, de 1391 hi en han el que va patir en que pròpia l’assassinat del seu únic fill. perquè s’hitemes jugaven la vida i la hisenda.

A l’Edat Mitjana, entre els Altres sobre la història dels jueus a Catalunya són igualment interessants com per segles XII aaclarir XV esque calcula uncatalans 10% de lanopoblació eraconsiderar jueva. Era mai “sefardites” perquè la exemple els que jueus es varen doncs, una minoria important seguit de circumstàncies, documentació jueva medievalque, aixíper ensunho demostra fefaentment. És un error històric repetit especialment constantmentpelconsiderar fet que eren a lamés Catalunya instruïts anterior que la població a l’expulsió general, de 1492 com a part de Sefarad. va tenir Analitzar moltaels rellevància. avalots dePerò 1348, reduir de 1391 la presència i l’expulsió de jueus de 1492 a certsés un tema luctuós però molt segles interessant de la baixa des del Edat punt Mitjana de vista ésde nolaajustar-se fugida de a la jueus realitat. a altres terres o fins i tot de les nombroses Un altre al tòpic habitual per s’esdevé quan persones conversions cristianisme no haver de deixar unaamables terra quei els havia vist nàixer. benintencionades diuen: Un dels articles tracta de la Hagadot de Pesakh creades per l’escola de il·luminadors catalans i que pràcticament han passat sense pena ni glòria sent com són veritables obres -La relació entre catalans jueus és bona actualment. d’art.

Reflecteixen en iles seves pintures no solament la història de la sortida d’Egipte del Jo acostumo a respondre: -Suposo que vols dir que la relació entre catalans cristians i catalans jueus és bona actualment

capital d’Hispània era Tàrraco, l’actual Tarragona.

Presència dels jueus a Catalunya

No se sap amb certesa quan van arribar els primers jueus al territori de parla catalana, però és versemblant que (ja hi hagués) jueus durant el temps de la dominació romana i potser abans també. Pau de Tars, a la seva epístola als Romans, parla de la seva intenció d’anar a Hispania1. L’indici escrit més antic que s’ha trobat ha estat una làpida a Tarragona escrita en hebreu, grec i llatí que pot datar entre els segles VI i VII. També hi ha memòria escrita dels jueus menorquins que van ser perseguits i obligats a convertir-se al segle V (any 435). A Mallorca es va trobar una llàntia d’oli del segle III amb una menorà.

Origen de la paraula call

La paraula call designa el barri jueu a Catalunya i també a les Illes Balears. Al País Valencià es diu jueria i a la ciutat de Lleida, cuirassa. L’origen de la paraula call, en opinió de l’hebraista Josep Ramon Magdalena Nom de Déu ve del llatí

23

poble hebreu sinó també la decoració, arquitectura,manera de vestir, instruments musicals i en general l’entorn en el que vivien La persona els jueusbenintencionada catalans. Aquestsi amable llibres han ve apatit, dir que comels elsjueus seus propietaris, expulsions i persecucions, a Catalunya salvant-se, no són ben molts bé cops catalans, per pur ens miracle exclou. Ii això arribant és una als nostres dies per donar fe de l’existència manifestació de d’antisemitisme escriptors i artistes inconscient. jueus catalans.

Per a una persona Sobre les comunitats jueves catalana en temps jueva actuals, resulta molts molest cops hi que, ha pel hagut fetinformació de ser jueva, esbiaixada no sigui degut als moments de repressió catalana franquista. o potser Aracatalana es comença no adelportar totgenuïna. a la llumEls el jueus paper som dels jueus en el catalanisme d’esquerres, en primer o la seva lloc ciutadans situació encatalans la Barcelona i, després, dels anys jueus, 30, les com diferents altres immigracions de jueus a Catalunya, poden serlacristians creació odebudistes. la primera comunitat jueva després de l’expulsió de 1492.

També sovint els jueus sefarites són considerats Aquests són només uns exemples genèricament dels articles castellans que(cosa el lector que no podrà passa consultar amb els en sefardites aquest de Portugal) perquè s’oblida també com hi havia de catalans. número de la revista Mozaika i que volen reflectir tantque el passat el present de les més,elsquan erudits castellanspetjada quan analitzen comunitats jueves catalanes, la Encara seva vida, seus alguns costums i la profunda que han escrits ladino troben expressions o paraules de clar origen deixat en la història del nostre país, en Catalunya. català hola atribueixen a laque influència del francès o deeditorial l’aragonès.

Vull agrair amb aquestes línies oportunitat m’ha donat l’equip de La petja catalana esdevé invisible.

Aquesta de la Mozaika per la meva minsa col·laboració en aquest volum de la seva revistainvisibilitat que m’ha donat catalana is’estén a l’àmbit internacional, així la Jewish l’oportunitat de intercanviarjueria coneixements opinions amb aquests joves interessats en fer quemolts Xelomó ben Adret, Barcelona palesa la cultura i la historia Encyclopedia del judaismediu català cops oblidada i finsrabí i tot de menyspreada. al segle XIII era espanyol o que un altre rabí (Meirí) de la mateixa època a Perpinyà, Merí era francès.

Un altre aspecte sovint oblidat és que la Inquisició castellana (i abans la catalana, però només en els seus inicis 1 Pau de Tars (Sant Pau per als –al segle XIII–) no va afectar els catalans jueus. De fet, la cristians) predicava la notícia Inquisició va ser present a Catalunya va ser-hi present però que el Messies havia arribat als llocs on hi havia comunitats d’una manera molt diferent que a Castella. jueves establertes i organitzades.

En aquest article reproduiré algunes parts del meu llibre Pel que fa al viatge a Hispania, segons la tradició cristiana va Els catalans jueus. Una història d’avui, demà i ahir (Ed. Dux, 2010) tenir lloc , d’acord amb el que va a més d’afegir alguns aclariments complementaris. deixar escrit Sant Climent. La

24

TÒPICS I COSES POC CONEGUDES

i vol dir carreró estret2. Entre altres proves addueix que en documents escrits en català amb lletres hebrees, la paraula call no es transcriu ‫ קהל‬o sigui qahal, sinó ‫קא״ל‬, és a dir, call. Però ,en opinió del filòleg Joan Coromines (DECast, I, 604), el mot call també pot provenir per contaminació de l’hebreu qahal (assemblea, sinagoga). Tal contaminació és confirmada per la grafia cahall a un document mallorquí del segle XV (doc. A. 1488, ap. BSAL, IX, 286).

Crec que no es pot descartar que una paraula amb significats diferents tingui també orígens etimològics diferents ,que corresponen a conceptes separats, i que amb el temps les dues paraules (callum –carreró estret del llatí– i qahal –assemblea de l’hebreu–) acabin pronunciant-se igual i esdevinguin, ala pràctica, només una3. La “contaminació de l’hebreu” de Coromines és prou versemblant en un context jueu i, per tant, considero que és la versió més acceptable. Pel que fa a la transcripció ‫ ל״אק‬en documents en català escrits amb lletres hebrees, probablement es va fer per tal de mantenir la pronunciació generalitzada i habitual catalana en comptes de l’hebrea, atès que el català era l’idioma dels documents.

Distribució geogràfica dels jueus

Per al públic en general la presència dels jueus està associada a Girona, Barcelona, Lleida, Tarragona, Tàrrega, Besalú... i poca cosa més. Però el cert és que durant l’Edat Mitjana van ser presents arreu. Hi ha comunitats o agrupacions de famílies jueves documentades a tota Catalunya. Es té notícia entre d’altres de: Agramunt, Aitana, Albesa, Alcarràs, Algerri, l’Aleixar, l’Alforja, Anglesola, Arbeca, l’Arboç, Arles, Argelers, Artesa de Segre Bagà, Balaguer, Banyoles, Barcelona, Batea, Bellpuig, Benissanet, Besalú, la Bisbal d’Empordà, Calaf, Caldes de Malavella, Caldes de Montbui, Camarasa, Camprodon, Cardona, Castelló d’Empúries, Castelló de Farfanya, el Catllar, Ceret, Cervera, Clarà, Conesa, Cotlliure, Cubells, Elna, l’Espluga de Francolí, Falset, Flix, Figueres, Forès, Gandesa, la Geltrú, Girona, Guimerà, Guissona, Granollers, Hostalric, Igualada, Illa, Jorba, a Llacuna, Lleida, Maldà, Martorell, Miravet, Monells, Móra d’Ebre, Organyà, Pals, Palau-Sator, Peratallada, Peralada, Perpinyà, Ponts, Prades, Puigcerdà, Rialp, la Roca, Sabadell, Sanaüja, Sant Llorenç de la Muga, Sant Martí de Maldà, Sant Vicenç dels Horts, Santa Coloma de Queralt, Sarral, la Selva, Seròs, la Seu d’Urgell, Sort, Torroja de Segarra, Tàrrega, Tarragona, Terrassa, Tivissa, Torroella de Montgrí, Torres de Segre, Tortosa, Tremp, Tuir, Ulldecona, Vallmoll, Valls, Verdú, Verges, Vic, Vilafranca de Conflent, Vilafranca del Penedès, Vilanoveta del Camí i Xerta.

2 “Etimologia no semítica de Call”, Revista Calls 2, 1987.

3 Per exemple, la paraula nou té quatre significats diferents i també quatre orígens etimològics diferents: és un fruit (llatí, nux), és quelcom que esdevé per primera vegada (llatí, novus), és un nus (llatí, nodus) i és un número (llatí, novem).

Mª TERESA MASSONS i RABASSA

La Inquisició es va iniciar al segle XIII a Catalunya, molt abans que a Castella a Portugal. Van ser dos catalans, Nicolau d’Aymerich i Ramon de Penyafort, els que en van dissenyar els procediments i la normativa. Es va crear per iniciativa papal per lluitar contra l’heretgia cristiana albigesa molt estesa a Provença i al segle XIII unida políticament a Catalunya. Aquesta primera Inquisició va continuar funcionant sense interrupció fins a finals del segle XV. Durant els segles XIII i XIV va actuar de manera molt severa i, a més, va voler tenir jurisdicció sobre els jueus, no solament sobre els cristians. A partir del segle XV, tot i existir formalment, havia perdut empenta i no destorbava excessivament.

Els avalots de l’any 1391, havien fet que molts jueus es bategessin per escapar de la mort. Aquests cristians forçats van continuar vivint al seus antics barris pel que se sap sense cap problema i la immensa majoria van continuar casantse entre si i procurant mantenir una vida jueva. Es van organitzar en confraries de noms ostensiblement cristians: Sant Cristòfol a Gandia i a València, la Santíssima Trinitat a Barcelona, Sant Miquel a Mallorca, etc.

Les confraries cristianes d’aquell temps eren associacions entorn dels oficis: teixidors, comerciants, picapedrers, etc.

S’ocupaven fonamentalment de l’ajuda mútua entre els membres i els estatuts tenien apartats per celebrar i honorar la festa del sant patró. També hi havia algunes confraries formades per devots d’un sant concret.

Però les confraries dels “cristians novells” tenien finalitats que s’allunyaven prou del model cristià i que reproduïen antigues estructures jueves. S’ocupaven de l’ensenyament dels infants (Talmud Torà), de visitar els malalts (Bikur Khulim), de l’auxili als pobres (Ezra) i de l’enterrament dels morts (Hebra kadixà). Això sí, deien que tot això era perquè els confrares havien de ser “cristians exemplars” i, evidentment, no es feia servir cap paraula hebrea. No esmentaven rituals religiosos per celebrar les festes del sant patró, i, molt a la manera jueva, dedicaven un seguit d’articles a dirimir possibles conflictes entre els membres, atès que les discussions havien existit al call i continuaven existint en la nova època.

Un altre aspecte molt important per als “cristians novells” va ser aconseguir disposar d’un cementiri només per a ells, sense cap barreja amb cristians vells. Cal dir que cap confraria cristiana tenia cementiri propi, com a molt hi havia un lloc reservat per als enterraments de membres d’un ofici determinat a una església on també s’enterrava altra gent (per

25

La Inquisició a Catalunya i els jueus

26

TÒPICS I COSES POC CONEGUDES

exemple, un passeig pel claustre de la catedral de Barcelona permet observar pedres a terra amb els signes que indiquen que són les tombes de diversos gremis: tisores, serres, pales, etc.).

Els Reis, que havien perdut ingressos amb els avalots, van afavorir també l’associacionisme del “cristians novells”,perquè això els permetia demanar aportacions econòmiques especials.

Als Països Catalans se sabia més o menys que alguna cosa continuava, però ningú feia res, ben segur que la Inquisició no li agradava, però al segle XV, com s’ha explicat, aquesta havia perdut la força que va tenir en el seu inici.

Tot va canviar a partir de l’any 14814 quan l’ambaixador d’Espanya a Roma va aconseguir l’autorització del Papa per implantar a casa nostra una Inquisició “moderna”, a l’estil de Castella, . La notícia no va agradar gens a Catalunya i encara menys a Barcelona. Abans que la Inquisició entrés a la ciutat, unes 500 famílies converses van fugir cap a Itàlia, Turquia o França (de fet, al llarg de tot el segle XV es tenen notícies de conversos que van marxar de Catalunya). Algunes famílies no van poder fugir a temps i quan la Inquisició va entrar les va fer baixar d’un vaixell que era al port a punt de salpar.

Barcelona estava en aquell moment al mig d’una forta crisi econòmica causada per una gran minva de la població arran d’una epidèmia de pesta, a la guerra civil entre els partidaris de la Biga i els de la Busca i també a la guerra contra el Rei Joan II. L’entrada de la Inquisició implicava que els conversos rics i pobres fugissin emportant-se els seus cabals o perdessin els seus diners i negocis confiscats per la Inquisició, és a dir, empitjorava el problema econòmic per la pèrdua de capitals i empresaris. I, d’altra banda, hi havia una situació entre cristians novells i vells que més o menys funcionava i no se sentia la necessitat de canviar-la. A Castella es considerava que “els conversos” eren un problema i hi havia hagut avalots contra ells (a Sevilla iToledo), però a casa nostra no era així.

A més del que hem explicat, hi havia altres raons que enfrontaven els catalans amb la Inquisició i que, a diferència de les anteriors, van continuar existint durant 350 anys fins que el “Sant Ofici” va ser abolit l’any 1832.

La nova Inquisició era castellana, és a dir, no respectava la legislació ni els costums catalans i, a sobre, els dirigents eren castellans i només parlaven una llengua forastera, el castellà.

Per exemple, l’Inquisidor de Barcelona va dir l’any 1560 al Rei d’Espanya que “en los negocios de la fe todo se proceda en lengua castellana”. L’any 1561 que “no se escriban los procesos en lengua catalana”, i l’any 1567 que “en el Santo Oficio no está su Magestad obligado a las leyes de la tierra”. Evidentment, en aquestes condicions no podia ser benvinguda ni acceptada.

4 La major part de les informacions d’aquest capítol estan extretes de La Inquisición en Cataluña (Blázquez Miguel, Juan, Editorial Arcano, 1990).

Tampoc agradava la seva intolerància. La Inquisició va necessitar sis anys per poder instal·lar-se a Barcelona degut a la resistència de les autoritats i del poble (els Consellers de Barcelona van dir al Rei Ferran “Tots estem espantats amb les fames que tenim de les exequcions a Castella”).

El nombre de víctimes per motiu de judaisme de la Inquisició a tota Catalunya (incloent-hi la Catalunya Nord –Perpinyà–) si el comparem amb les d’altres indrets – Mallorca–, València, Saragossa, Toledo, Sevilla, etc. va ser reduït. En vuit anys es van produir 1.203 processos, dels quals 609 havien mort o fugit, un total de 629 persones van resultar afectades directament i es van condemnar a mort 36 (a més de 600 en estàtua perquè havien fugit o mort). A la resta d’Espanya en el mateix temps van condemnar a mort unes 2.000 persones i moltes més van ser jutjades. Per exemple, a València van processar 2.216 judaitzants, es va cremar 696 persones i 140 més en estàtua; a Mallorca hi va haver 1.321 processos, van cremar 82 persones i 448 més en estàtua. És a dir, la Inquisició a Catalunya va fer menys víctimes que a altres llocs, però aquesta “suavitat” relativa no va fer que els catalans l’acceptessin millor. A la Vall d’Aran i a Andorra els habitants es van plantar i no van deixar entrar la Inquisició i, l’escassa població dels dos llocs, el rei Ferran no va insistir-hi.

Pel que fà a les pràctiques dels anussim catalans, tenim la relació que l’any 1496 va fer Joana Libiana davant la Inquisició: “[…] los dies dels dissabtes se mudava la camisa e faea passar per aygua la que se havia mudada lo dia de dissapte. E mes dix, que la dita sa mare, los dies del dissapte no filava, ni volia que la dita Joana filàs, e aço per honor de la Verge Maria. E axi la dita Joana no filava per honor de la Verge Maria.

Empero dix que ella dita Joana, be conexia que la dita sa mare, per observar la ley de Moyses ho faea... abans que no posaba la carn, a coure, de aquella, levava lo greix e apres lo posava en sal en una posteta e la cobria... en la Coresma, abans de la pascha de Resurrectió, ella ab altres persones, faean la pascha dels Jueus per tres dies arreu, manjans pá alís, e en dit temps no faean alguna faena... no menjaven conills, ni lebres,

27

Mª TERESA MASSONS i RABASSA

28

TÒPICS I COSES POC CONEGUDES

ni nenguna manera de oçells offegats, ni peix sens scata, ni apres que havian menjat la carn, no mentavan fortmatge... que los divendres quant los dies son grans a les quatre hores apres lo migjorn et quan los dies eran petits a les tres hores, encenia los cresols ab metxes noves e aquells lexava cremar fins que els mateys se apagaven...servava e colia la festa de les Cabanyelles, emperó que no les havia enremades,...havia menjat afami5 que los jueus de Gerona davan a ella e a dita sa mare, […]” És a dir, Joana Libiana amb la seva família i moltes altres també, guardaven el xabat, feien per menjar caixer i guardaven altres festes, tot i que algunes manifestacions externes, com ara la construcció de la cabanella (sukà en hebreu) amb branques al sostre no resultava possible per por a la Inquisició6.

La Inquisició es queixava de no ser ben acceptada a Catalunya. L’any 1569 els inquisidors de Barcelona van escriure una carta on deien: “... No se verán contentos (els catalans) hasta que hayan echado la Inquisicion de este Reyno”. I l’any 1585 afegien “[…] en esta tierra se le tiene mala voluntad a la Inquisición y si la pudiesen echar por tierra lo harían […]”

Com que la Inquisició, per falta de col·laboració de la població, tenia poques denúncies i poca gent a processar, confiscava pocs béns i, com a conseqüència, estava en situació crònica de penúria econòmica. De vegades no hi havia prou diners no solament per pagar sous, sinó també per alimentar el personal i els presos. Per tal de remeiar-ho van acordar amb l’Ajuntament de Barcelona que la Inquisició tindria al seu local (l’actual museu Marès) un forn per fer pa i també una carnisseria, per tal de procurar aliment i fer negoci amb la venda d’una part de la producció a la gent de fora. Això va ser una font de problemes perquè la Inquisició no va respectar els pactes acordats sobre el màxim de mercaderia a produir.

Tenia llicència municipal per fer fins a 600 quarteres de pa a l’any (és a dir, el pa que es podia fer amb 1.680 kg de blat aproximadament) i per matar tres xais diaris. Però la producció va ser molt superior del que s’havia permès (per exemple, a la carnisseria es van arribar a matar fins a 16 xais diaris) i, per això, l’Ajuntament va fer tancar el forn i la carnisseria repetides vegades i, cap al final, l’any 1818 ni tan sols es va trobar un forner a tota la ciutat que volgués treballar-hi.

Un altre problema va ser la feina dels representants de la Inquisició als pobles i ciutats, els anomenats comissaris.

5 “Afamí”, paraula catalana utilitzada per anomenar el menjar del xabat, prové de la paraula hebrea “ha hamin” 6. J. Münzer va deixar escrit un llibre sobre un viatge fet per Espanya.

L’any 1494 era a Barcelona i explica que els conversos deien “anar a l’església de la Santa Creu” per anar al lloc on era la sinagoga. Feia set anys que havia entrat la Inquisició, però els anussim, tot i que molts havien marxat, hi continuaven.

Hi ha també una història (de la qual ignoro la data) que diu que a Barcelona, amb ocasió de l’Any Nou jueu, un tal Ferran Aguilar, convers i director de l’orquestra reial, va organitzar un concert amb instruments “primitius” i això va permetre als conversos sentir el xofar (The book of our heritage, pàg. 37 Feldheim Publishers. 1978) davant la Inquisició, sense que aquesta se n’adonés.

Havien de fer “informes” sobre tot allò que consideressin sospitós, però generalment els “informes” arribaven amb dos anys d’endarreriment i escrits en català per la qual cosa calia pagar apart per fer la traducció al castellà, o sia, era un servei car i poc eficient. Hi va haver un moment que la Inquisició no tenia porter ni cap altra persona per tancar les portes del seu palau. L’any 1640 es va produir una perquè no hi havia un nuncio (és a dir, un missatger): “...No ay ningun nuncio ni quien acuda a los casos que se offrecen cada dia por estar el uno en esa villa (Madrid) con licencia de V. A... y el otro enfermo en esta ciudad y quando estuviera sano, es sordo y no ay familiar (policia de la Inquisició) ninguno en esta ciudad de quien nos podamos socorrer de manera que aun no tenemos quien cierre las puertas deste Palacio”.

Un altre conflicte que va durar els 350 anys va ser el dels “familiars”. Un familiar de la Inquisició venia a ser una mena de policia. Els familiars estaven a molts pobles i ciutats i esdevenien els ulls i les orelles de la Inquisició.

A la resta d’Espanya es considerava un honor i moltes famílies importants volien ser “familiars”, però a Catalunya, especialment a partir de l’any 1585 quan les Corts van legislar que qui fos familiar de la Inquisició no podia tenir cap càrrec públic, hi va haver problemes per reclutar personal.

La major part dels familiars de Catalunya eren analfabets i la Inquisició prou es lamentava, però deia que no podia triar i que, al capdavall, “es la gente más honrada que se halla”. A Castella les famílies que tenien algun familiar a la Inquisició acostumaven a posar l’escut de la Inquisició a la porta de casa perquè era un signe de prestigi social, però a Catalunya quasi ningú va gosar fer-ho. És més, quan els germans Sentins d’Arenys de Mar van decidir posar l’escut inquisitorial a casa seva, els regidors municipals van ordenar que ho traguessin dient que posar l’escut era “novedades que con el tiempo pueden traer varios inconvenientes”.

Un atre problema van ser les gramalletes (sambenitos en castellà). Eren una mena de túniques de color groc amb una creu pintada al davant i altra al darrere i amb el nom del condemnat. S’havien d’exposar a les esglésies per causar vergonya a la persona condemnada i de tot el seu llinatge per sempre més. Els inquisidors, que eren dominics, les van posar al seu convent de Santa Caterina de Barcelona (on ara hi ha el mercat del mateix nom). L’any 1572 ja no hi havia prou lloc per exposar-les i es va buscar alguna altra església, però totes s’hi van negar i, a més, les autoritats civils i religioses van protestar perquè s’havia fet aquesta demanda a les esglésies de la ciutat, atès que ningú volia saber res de les gramalletes.

Finalment, es van ajuntar totes les de Barcelona i Girona

29

Mª TERESA MASSONS i RABASSA

30

TÒPICS I COSES POC CONEGUDES

(unes 600) al claustre de Santa Caterina, però quan plovia es mullaven i fins i tot un dia els hi va caure la teulada a sobre i, a més, de tant en tant algunes gramalletes desapareixien, no se sabia ben bé com. Finalment, o bé eren robades o bé la roba s’esquinçava i es destenyia. L’espectacle era llastimós i poc decorós, cosa que l’Inquisidor General d’Espanya va comprovar amb molt de disgust en una visita que va fer a Barcelona.

Tots aquests problemes i altres que crec serien llargs d’explicar van fer que l’any 1622 els inquisidors escrivissin des de Barcelona: “Esta Inquisiçion es singular en España en raçon de no hacerse los autos de fee con la grandesa y deçensia para los inquisidores que se hacen en todas las demás inquisiciones y que esta inquisiçion es muy pobre y asi lo que se habia de hazer en autos publicos sera mas conbeniente que se haga en alguna iglesia quando esto sea necessario”.

El darrer cas de la Inquisició barcelonina relativa a un jueu va ser l’any 1797, quan Isaac Abensur va arribar com a intèrpret d’alts personatges musulmans que venien a establir relacions comercials. La Inquisició va prohibir que el jueu sortís del vaixell però les autoritats barcelonines que el necessitaven com a intèrpret, van acordar que un funcionari de la Inquisició es mantingués al seu costat durant la seva estada a Barcelona i així va poder fer la seva feina.

A Mallorca la Inquisició va condemnar l’any 1691 com a jueus diverses persones, entre elles Caterina Tarongí, que als 18 anys va ser cremada viva i va morir dient: “Soc jueva perquè nasquí jueva”.

Els xuetes, que han estat maltractats i discriminats durant segles, se sentendescendents d’aquests anussim i molts es consideren jueus. Aquest segle per primer cop poden dur una vida normal (tot i que encara són mal vistos per part d’algunes persones) i tenen una possibilitat de ser lliures i decidir per ells mateixos. El futur ens ho dirà.

L’any 1820 una multitud de barcelonins va demanar la proclamació de la Constitució. El general Castaños ho va prometre i el poble per celebrar-ho es va adreçar a l’edifici de la Inquisició, segons va informar Villacampa al Ministre de Guerra a Madrid: “[…] Deseoso el pueblo de libertar a los presos que se hallaban en las cárceles de la Inquisición, se arrojó con furia a la casa donde se hallaba establecido este Tribunal, y abriendo con violencia las puertas de las prisiones, les dio la libertad”.

Aquest va ser el final de la Inquisició a Catalunya.

La Inquisició no va acabar amb els anussim. El llibre Els jueus amagats d’Eugeni Casanova (Ed. Columna, 2005) és una prova de la pervivència de jueus ocults entre nosaltres i també del fet que a les sinagogues de Barcelona han vingut persones que es reconeixen jueves per tradició familiar i que

Mª TERESA MASSONS i RABASSA

La diàspora dels jueus catalans expulsats

7. La major part de les informacions d’aquest capítol estan extretes de Els jueus de Catalunya vistos pels seus ‘germans de Sefarad’ a ‘La Catalunya Jueva’, (López Álvarez, Ana Maria, Ajuntament de Girona, 2002).

Tenim algunes informacions sobre els jueus que van marxar dels Països Catalans. Per exemple, a través de les responses del R. Simó Ben Tsémakh Duran sobre les relacions entre els jueus que havien marxat (molts ja a partir de l’any 1391) i els que havien quedat com a jueus oficials o com a anussim. Cap a l’any 1450, el rabí Duran, que residia a Algèria, va dir que entre València, Mallorca i Catalunya hi havia uns milers de persones que continuaven guardant el dissabte d’amagat.

Hi ha constància de jueus que provenien dels Països Catalans7 a Fes, Tetuan i Alger. Però la major part es van dirigir cap a l’Imperi Turc: Constantinoble, Salònica, Sofia, Sarajevo, Bucarest i també a Israel i Egipte. El port italià de Liorna va esdevenir un lloc de fugida de pas o per establir-s’hi: “Qui va a Liorna, no torna”, se solia dir. Els països i ciutats on van emigrar els jueus procedents dels Països Catalans solen coincidir amb els llocs on la corona catalano-aragonesa tenia consolats o els havia conquerit. És, doncs, versemblant que devien anar, per motius evidents, on ja hi havia relacions comercials establertes i el català era l’idioma per a documents oficials o comercials.

A Roma, per exemple, hi havia la Scola Catalana (escola es la paraula que es feia servir a Catalunya per dir sinagoga). A Salònica, que van arribar cap al 1497, un escriptor anomenat Nehama comenta que els jueus que venien de Barcelona, Girona i Tarragona eren “treballadors incansables, que fan feines dures, que de les pedres en treuen pa” o també havia sentit a dir que “el aire de Catalunya agudece”. L’any 1518 es va publicar un makhzor amb el següent títol “Makhzor per a la versió de Barcelona com a ús Catalunia”. Es diu també que fins no fa gaires anys algunes famílies de Constantinoble encara parlaven “catalanit”, En queda alguna? No ho sabem.

La destrucció de la vida jueva als Balcans i a Grècia per la persecució nazi i l’emigració des de Turquia ha fet perdre molts vestigis dels orígens. Amb, tot els cognoms d’origen català són prou nombrosos com a testimoni del passat.

Algunes paraules del judeoespanyol d’origen català En el llistat que hi ha a continuació, algunes paraules podrien ser d’origen gallec: esforço, kontente. És imposible saber-ho quan hi ha coincidència.

31

volen fer un retorn ple a la fe dels seus avantpassats.

32

TÒPICS I COSES POC CONEGUDES

Els jueus catalans eren minoritaris en relació amb els castellans quan van ser obligats a marxar d’Espanya. Amb tot, el judeo-espanyol va incorporar diverses paraules d’origen català (també d’origen galaicoportugués i d’altres idiomes per contacte: turc, italià, etc., i també d’hebrees: mizrah (orient), derekh ereç (comportament correcte), etc.

o trezor (llegir “z” sonora) magazen sinkosientos engüente eskuma kale ningú piçar krosta sivelya (llegir sivella) safanoria

yelat boticaire

peruca (llegir: perruca)

Català

Castellà

malgrado

malgrat

a pesar de

trezor (llegir “z” sonora)

tresor

tesoro

magazen

magatzem

almacén

sinkosientos

cinc-cents

quinientos

engüente

ungüent

ungüento

eskuma

escuma

espuma

kale

cal

hay que

ningú

ningú

nadie

piçar

pixar

orinar

krosta

crosta

corteza

sivelya (llegir sivella)

civella

hebilla

safanoria

safanoria

zanahoria

(pastanaga) a València i Terres de l’Ebre)

yelat

gelat

helado

boticaire

botiguer

tendero (antic: boticario)

peruca (llegir: perruca)

perruca

peluca

manco

manco

menos

(menys a Mallorca)

arivar (llegir: arribar)

arribar

llegar

kontente

content

contento

esforço

esforç

33

Judeo -espanyol