El palau de l'humanisme by Barcelona llibres

EL PALAU DE Lâ&#x20AC;&#x2122;HUMANISME

Editen: Comanegra, Ajuntament de Barcelona i Reial Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona Primera edició: setembre del 2017

Ajuntament de Barcelona Consell d’Edicions i Publicacions de l’Ajuntament de Barcelona Gerardo Pisarello Prados, Josep M. Montaner Martorell, Laura Pérez Castallo, Jordi Campillo Gámez, Joan Llinares Gómez, Marc Andreu Acebal, Águeda Bañón Pérez, José Pérez Freijo, Pilar Roca Viola, Maria Truñó i Salvadó, Anna Giralt Brunet Directora de Comunicació Águeda Bañón Director d’Imatge i Serveis Editorials José Pérez Freijo

Direcció d’Imatge i Serveis Editorials Passeig de la Zona Franca, 66 08038 Barcelona tel. 93 402 31 31 barcelona.cat/barcelonallibres

Disseny i maquetació: Virgínia Pol Impressió: Índice ISBN Comanegra: 978-84-16605-89-7 ISBN Ajuntament: 978-84-9850-996-0 Dipòsit legal: B 10638-2017

Llibre local = Lector compromès Aquest és un llibre publicat amb el segell Llibre local, que garanteix que el 100% de la seva elaboració —des del disseny fins a la impressió— s’ha dut a terme per professionals i empreses del nostre país. Amb la seva compra has contribuït a crear llocs de treball dignes al teu entorn, a assegurar que cap impost no fugi a l’estranger i a minimitzar el seu impacte ambiental, entre altres beneficis. Visita llibrelocal.cat per conèixer millor aquesta iniciativa.

Queden rigorosament prohibides i es sotmetran a les sancions establertes per la llei: la reproducció total o parcial d’aquesta obra per qualsevol procediment, inclosos els mitjans reprogràfics i informàtics, així com la distribució d’exemplars mitjançant lloguer o préstec públic sense autorització de l’Editorial Comanegra. Adreceu-vos a CEDRO (Centre Espanyol de Drets Reprogràfics, www.cedro.org) si us cal fotocopiar o escanejar algun fragment d’aquesta obra.

EL PALAU DE L’HUMANISME CENT ANYS DE BONES LLETRES AL PALAU REQUESENS

Edició de Sergio Vila-Sanjuán Fotografies de Jordi Vidal F.

ÍNDEX

INTRODUCCIÓ

Pere Molas Ribalta

PALAU REQUESENS

Pere Gimferrer

9 11

01 L’ESPAI — El palau de les belles pedres

— Isabel de Requesens:

la dama del retrat i la seva família

José Enrique Ruiz-Domènec

— La seu de l’Acadèmia

Rossend Casanova

32 41

Pere Molas Ribalta

— La galeria de retrats de catalans il·lustres

Laia Alsina

02 ELS VENTALLS DEL SABER — Un segle d’historiadors a l’Acadèmia

Borja de Riquer

— Les Ciències de l’Antiguitat. La Filologia

Llatina, la Prehistòria, l’Arqueologia, l’Epigrafia i la Paleografia

Marc Mayer i José Martínez Gázquez

— Homeristes a l’Acadèmia Jaume Pòrtulas

— L’Institut Català d’Estudis Bizantins i Neohel·lènics: un esbós històric

Eusebi Ayensa

— Els filòsofs

Pere Lluís Font

— Cent anys de filologia: estudiosos de la llengua i la literatura

98 105

111 117

Margalida Tomàs

— Dones a l’Acadèmia

123

Carme Riera

— Escriptors i periodistes

129

Sergio Vila-Sanjuán

— Els geògrafs

139

Carles Carreras

— Els acadèmics arxivers del segle xx

145

Josep Maria Sans Travé

— Estampes acadèmiques

154

José Enrique Ruiz-Domènec

— Petit observatori

170

Josep Maria Espinàs

03 ELS FONS D’UNA INSTITUCIÓ TRICENTENÀRIA

— Els fons bibliogràfics

177

Manuel Jorba

— El Fons Guillem Díaz-Plaja

183

Ana Díaz-Plaja Taboada i Marcelino Jiménez

— L’activitat editorial Albert Corbeto

188

INTRODUCCIÓ Pere Molas Ribalta President de la Reial Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona

El 1917 la Reial Acadèmia de Bones Lletres, una institució cultural fundada al segle xviii i dedicada a l’estudi de la Història de Catalunya en el seu sentit més ampli, incloent-hi la Literatura, va rebre en usdefruit per part de l’Estat l’edifici d’origen medieval que avui coneixem amb el nom de Palau Requesens, per haver estat durant un parell de generacions, al voltant de l’any 1500, possessió i residència d’aquesta important família nobiliària catalana. El palau no és d’accés ni localització fàcil. L’entrada es troba al fons del que un document municipal, el famós Manual de novells ardits, anomenà «el carrer que no passa davant Sant Just». Aquest carrer, o més ben dit carreró, comença a la plaça de Sant Just, on hi ha l’església de Sant Just i Pastor, i efectivament no té sortida, si bé durant el segle xx hi ha hagut diferents projectes municipals que preveien obrir-ne una cap a l’altre costat de la muralla romana, vers el que queda de l’antic carrer de Basea, o per citar llocs més coneguts, la Via Laietana i, abans que aquesta, el carrer del Sotstinent Navarro, un dels militars que va resistir l’ocupació napoleònica i que va ser executat per aquesta causa el 1809. L’edifici limita, per una banda, amb l’Arxiu Municipal Administratiu de l’Ajuntament de Barcelona i, per l’altra, amb el Palau Moixó, un edifici construït al segle xviii per aquesta família nobiliària procedent de la Segarra i establerta a Barcelona.

Per commemorar els cent anys d’estada de l’Acadèmia al Palau Requesens, la corporació, l’Ajuntament de Barcelona i Comanegra han col·laborat en aquesta publicació. L’obra s’estructura en tres parts. La primera, titulada «L’espai», es presenta fonamentalment l’edifici i la seva història. La segona, sota el títol d’«Els ventalls del saber», es presenten les diverses disciplines humanístiques (Història, Literatura, Cultura Clàssica i Filosofia, entre l’altres) que han estat presents en la vida de l’Acadèmia. La tercera s’ocupa dels fons bibliogràfics (generals i particulars) que ocupen la major part de l’espai del palau, així com l’activitat editorial que ha dut a terme la institució. La idea d’aquesta publicació es deu a l’acadèmic Sergio Vila-Sanjuán, que és l’editor de l’obra. La seva realització es deu al Sr. Joan Sala, de l’editorial Comanegra, i al Sr. José Pérez Freijo, director d’Imatge i Serveis Editorials de l’Ajuntament de Barcelona. Com es podrà llegir en les pàgines següents, ha estat important el suport que l’Ajuntament de la ciutat ha donat a l’Acadèmia en moments diversos. Per aquest en particular, li donem sincerament i cordialment les gràcies.

Pere Gimferrer

PAL AU R E Q U E SENS

Són els ulls de Martí de Riquer: la llum cònica ens acara amb l’embut capgirat de tants segles. La foscor de torratxa ha projectat les ombres més enllà d’un mirall de clarors entelades. Tots ens diem el nom del cingle del passat, la cavorca dels aires que un vent de foc espolsa. Tres voltes l’esparver, també tres voltes l’àguila ha vist, del cel estant, l’espurnejar dels mots. I aquelles veus metàl·liques, rogalloses o vernes, tenen el so puixant d’un batall de campana: la campana del Temps, la Tomasa d’alguna catedral neogòtica en vers, aquest murmuri fet de veus esmunyedisses i tan netes alhora com el crit clar del cel de primavera. L’ajustament dels mots, l’ajustament dels éssers, el concili de flames que l’obaga esbargeix la veu dels temps colgats, esdevinguda un orde: som l’espill de les llums que ens encenen la veu.

EL PALAU DE LES BELLES PEDRES

30-01-2017 11

PRIMERA PART

Lâ&#x20AC;&#x2122;ESPAI

EL PALAU DE LES BELLES PEDRES Rossend Casanova

Quan al darrer terç del segle iii els romans enllestiren la muralla, Barcino quedà protegida per setanta-sis torres que s’enlairaven gairebé vint metres, i s’hi veien tants merlets que li van valdre el sobrenom de «la ciutat coronada». El perímetre tenia la forma d’un polígon irregular, amb quatre portes d’accés, una de les quals, la que mirava a Roma, anomenada Porta Principalis Sinistra, menava al Cardo Maximus, l’eix que, en coincidir amb el Decumanus, s’obria al fòrum. Aquella porta principal esquerra va deixar pas, molts segles després, a la plaça de l’Àngel, i al davant de la muralla s’hi urbanitzà el carrer de la Tapineria, que prenia el nom dels tallers artesans que obraven els tapins, aquelles sandàlies de suro folrades de cuir i embellides amb roba que les dones del segle xv utilitzaven per guanyar alçada i evitar la brutícia de la calçada. En aquest carrer es troba un pany de muralla molt ben conservat que mostra, amb no poques cicatrius, els primers records petris de la ciutat. És especialment interessant el fragment de la plaça de Ramon Berenguer el Gran, que s’obre a la Via Laietana i que ofereix una generosa perspectiva del conjunt,

deixant a la vista la superposició de construccions que en època medieval s’aixecaren sobre el mur romà, presidides aquí per la Capella de Santa Àgata. Aquest temple descansa, en part, sobre grans voltes construïdes entre torre i torre per guanyar espai sense baixar de la muralla, mantenint així la protecció i la consistència de la pedra, convertida ara en fonaments a la vista. Una remunta en horitzontal que també es donà al tram següent, corresponent a l’actual carrer del Sotstinent Navarro, antigament dit Basea i rebatejat amb l’explícit Muralles Romanes. Sobre un gran arc de mig punt, s’hi recolza la loggia del Palau Requesens, un edifici senyorial aixecat al segle xiii que va ser una de les propietats privades més importants de la Barcelona medieval. A finals del segle xv el seu propietari, Galceran de Requesens, governador general de Catalunya, li donà l’aspecte i el volum general que coneixem avui.

UNA GRAN CASA DE PEDRA S’accedeix al Palau Requesens per un carreró que neix a la plaça de Sant Just, anomenat carrer del Bisbe Caçador, on al final sembla ajuntar per la meitat dos edificis, un ocupat per l’Arxiu Municipal Contemporani de l’Ajuntament de Barcelona i l’altre pel mateix palau. Aquí la façana està resumida en una vertical que inclou la porta amb llinda, possiblement del segle xviii, on hi ha el rètol en lletres de bronze de «Reial Acadèmia de Bones Lletres», l’actual propietària de l’edifici. A sobre hi ha tres balcons de major a menor grandària, com correspon a les categories dels pisos. Així, originàriament, a la planta primera o noble hi havia l’habitatge del propietari, amb les estances privades més importants i de representació, mentre que els pisos superiors es destinaven a les dependències auxiliars i del servei. Era una distribució que, amb més o menys variables, es repetí en altres edificis de Ciutat Vella, en especial al barri Gòtic. Travessant el cancell, un arc de mig punt s’obre al pati d’entrada, un gran espai de 14 per 10 metres al voltant del qual s’organitza

Rossend Casanova

l’edifici, que deixa a la vista els quatre paraments de pedra que el tanquen i animen a enlairar la vista cap al cel. A l’angle oposat, sota l’escala, hi ha un arc de mig punt que dóna pas a un espai en penombra, emprat antigament com a magatzem i cotxera, i que actualment es lloga per a actes i celebracions. El seu interior, farcit d’arcs, ha estat anomenat, per analogia, Tinellet. L’escala del pati, totalment descoberta, té una primera part de set graons que menen a un replà, del qual parteix el tram d’escala amb barana que du al cancell d’entrada. En aquest tros i fent angle, hi ha una galeria de sis arcs apuntats, tres per costat, dels quals el d’accés a l’edifici és el que té més llum. Aquesta és una tipologia pròpia dels edificis medievals de casa nostra i que, més o menys alterada, encara es pot veure en alguns palaus del carrer de Montcada. Al cancell, de planta rectangular, hi ha la porta amb quarterons que dóna pas a la primera sala: un gran distribuïdor que té la funció de vestíbul i on hi ha un conjunt de mobiliari dels anys setanta i diverses obres d’art, com el bust de bronze de qui fou president de l’Acadèmia, Martí de Riquer, modelat el 1994 per Josep Salvadó Jassans, o una vista del Palau Requesens des de la muralla (1991), gravat per Joan Barbarà. També es conserven dues safates de bronze franceses: Pandora (1866), de Ferdinand Levillain, i Moisès salvat de les aigües (c. 1890), de Charles Perron. Hi destaquen, però, diversos quadres de la Galeria de Catalans Il·lustres, un veritable panteó pictòric de les glòries catalanes iniciat durant les Festes de la Mercè del 1871 per l’Ajuntament de Barcelona, que la diposità el 1970 i que ara es troba repartida per les diferents estances de la planta noble. Concretament, en aquest vestíbul hi pengen els retrats d’Eusebi Güell (1953) per Víctor Moya, Joan Prim i Prats (1884) per Josep Cusachs, Pere Virgili (1892) per Francesc Galofré, Joan Pere Fontanella (1877) per Benet Mercader, Jaume Balmes (1880) per Pere Borrell i Francesc de Paula Rius i Taulet (1892) per Josep Maria Marquès. Com ja s’endevina per les dates i els autors, una de les grandeses d’aquest conjunt de retrats realistes és la varietat d’estils d’aquests pintors, de primeríssima fila. Al costat esquerre hi ha l’accés a la biblioteca, de planta rectangular i ben il·luminada pels tres arcs apuntats, aquí tancats per finestres. Aquest espai és allargat i té un altell dels anys seixanta que

EL PALAU DE LES BELLES PEDRES

permet aprofitar la seva generosa alçada. A la biblioteca també hi ha diverses obres d’art, el logotip de l’entitat, signat per Subirachs el 1990, i la pintura a l’oli Retrat del P. Eduard Llanas (1930), de Cristòfol Montserrat, basada en un retrat que li havia fet ell mateix el 1921 i que es conserva a la biblioteca del Museu Víctor Balaguer. Des del vestíbul també s’accedeix a la Sala de Plens, de planta rectangular, que té el sostre de fusta suportat per una gran biga que descansa en el mur romà. Al centre hi destaca la taula de fusta ovalada, de grans proporcions, amb sis potes i una doble xambrana, que s’acompanya de cadires de repòs de fusta amb els seients i els respatllers de cuir subjectats per cabotes de llautó. Aquestes cadires són una versió del segle xix de la cadira coneguda popularment com de frare o sillón frailero que tant èxit va tenir a les cases nobles i eclesiàstiques espanyoles del segle xvii. El seu respatller, aquí embellit per un coronament en forma de ventall, aporta una connotació d’autoritat o excel·lència, que té en la cadira del president un acabat diferenciat, amb flors tallades i un rombe on hi ha representat un rusc d’abelles, símbol del treball constant. Sobre la taula, custodiada per dos canelobres de calamina, hi ha l’escultura d’un jove Trobador que guanyà l’escriptor, activista cultural i membre de l’Acadèmia Francesc Matheu i Fornells en el certamen de la societat literària La Misteriosa del 1876. A les parets d’aquesta sala també hi ha quadres de la Galeria de Catalans Il·lustres: Joaquim Maria Bartrina (1916) per José Cuchi, Francesc Pi i Margall (1906) per Francesc Torrescasana, Miquel Biada (1915) per Enric Montserrat, Francesc Vicenç García (1882) per Francesc Masriera, Damià Campeny (1883) per Tomàs Moragas, Antoni Franch i Estalella (1902) per Joan Brull, Joan Fiveller (1881) per Ramón Padró, Ramón Berenguer I (1891) per Antoni Fuster, Narcís Monturiol (1891) per Ricard Martí, Fra Bernat de Boïl (1897) per Frederic Trias, Frederic Soler «Pitarra» (1897) per Arcadi Mas i Fondevila, Josep Ferrer Vidal (1906) per Julio Borrell, Ramon Muntaner (1883) per Josep Parera, José Manso i Solà (1883) per Ramon Padró, Elisenda de Montcada (1953) per Jaume Pahissa, Marquès de Mulhacén (1953) per Víctor Moya, Ramon Dou i de Bassols (1916) per Ernest Soler de les Cases i Manuel Duran i Bas (1948) per Víctor Moya.

Rossend Casanova

Des d’aquesta Sala de Plens s’accedeix a la torre romana on hi ha recreat el despatx de treball de l’escriptor i filòleg Martí de Riquer. S’hi pot veure part de la seva biblioteca, la taula de treball i diversos objectes que va rebre al llarg de la seva carrera professional, des de diplomes fins a títols i medalles. En els murs s’hi endevinen les finestres romanes, ara cegues, i novament hi ha penjats quadres, aquests amb els retrats d’antics presidents de l’Acadèmia: Francesc Carreras Candi, Ferran Valls Taberner i Eduard Ripoll i Perelló. De la paret també hi penja una còpia del retrat Isabel de Requesens (1518) l’original del qual es conserva al Museu del Louvre, pintat per Giulio Romano (amb una no demostrada participació de Rafael). També en aquest espai, a l’ampit de la finestra, hi ha una figura de Josep Cardona —considerat el Ramon Casas de l’escultura— que representa Francesc Matheu (1909). Finalment, una porta s’obre a la loggia que hi ha sobre la muralla, que té una vista privilegiada al carrer del Sotstinent Navarro, a la plaça d’Emili Vilanova i a la Via Laietana, i que permet veure el pati d’entrada per una esvelta finestra triforada d’estil gòtic. El vestíbul també condueix a una sala de cortesia on hi ha una placa dedicada a l’arqueòleg Eduard Ripoll (2003) i altres quadres de la Galeria de Catalans Il·lustres: Antoni Gaudí (1970) per Francesc Domingo, Jacint Verdaguer (1906) per Josep Maria Tamburini, Antoni Maria Claret (1954) per Ramón Capmany, Bartolomé Robert (1906) per Fèlix Mestres i Joan Güell i Ferrer (1879) per Claudi Lorenzale. Des d’aquest salonet s’accedeix a la sala d’actes, un espai rectangular i allargassat —de 22 per 7 metres— que recolza sobre la muralla i que està presidit pel retrat del rei Ferran VI, el qual el 1752 firmà un reial despatx que va aprovar la creació de l’Acadèmia. El flanquegen els retrats de Pau Claris (1880) per Antoni Reynés, Josep Anselm Clavé (1897) per Josep Casanovas, Lluís Requesens i Zúñiga (1884) per Joan Vicens, Manuel Milà i Fontanals (1888) per Josep Lluís Pellicer, Antoni de Gimbernat (1879) per Josep Teixidó, Maria Josefa Massanés (1915) per Lluïsa Vidal, Pau Piferrer (1881) per Josep Mirabent i Antoni de Capmany (1871) per Manuel Ferran al costat esquerre, i al dret, Fèlix Torres Amat (1902) per Lluís Graner, Joan Manyé i Flaquer (1912) per Manuel Cusí, Joan Maragall

EL PALAU DE LES BELLES PEDRES

(1972) per Ramon Pichot, Antoni Viladomat (1872) per Antoni Caba, Bonaventura Carles Aribau (1882) per Ramón Martí Alsina, Guillem Ramon de Montcada (1886) per Ramón Tusquets, Sant Ramón de Penyafort (1892) per Josep Maria Marquès, Ramón Batlle i Ribas (1915) per Antoni Utrillo, Estanislau Figueras (1906) per Cristòfol Montserrat, Joan Fiveller (1881) per Ramón Padró, Ramon Muntaner (1883) per Josep Parera i Francesc Salvà i Campillo (1886) per Joan Llimona. Els seus marcs daurats destaquen en aquest saló sobri, encapçalat per un cortinatge de vellut grana, com l’entapissat de les cadires, que contrasta sobre la fusta clara de la taula de presidència i el cadiram del públic, que presenta el respatller i el seient en xapa de fusta bombada de forma anatòmica, molt pròpia dels dissenys dels anys seixanta. La sala d’actes té dues sortides al pati interior: una a cel obert i l’altra que descansa sobre el Tinellet. És un jardí de generoses dimensions, de 9,5 per 12,5 metres. Al centre d’aquest racó de calma poblat de palmeres, plantes i flors, hi ha una font on pel Corpus s’hi pot veure l’ou com balla. Aquesta font és, en realitat, un sortidor escultòric representat per un infant que juga amb un ocell que treu aigua pel bec. És un marbre de mitjans del segle xix inspirat, com n’hi ha tants, en El nen de l’oca de l’escultor grec Boet de Calcedònia (200-150 aC), obra molt coneguda per l’enèrgic gest de l’animal que contrasta amb la musculatura tova del nen, a qui temps enrere se li tapà la part púbica, per pudor moral, com passà amb altres escultures de la ciutat, com el Geni Català del Pla de Palau. La base de la font, circular i decorada amb la tradicional ceràmica de quarteró, de color verd de la Bisbal, contrasta amb les rajoles de tova del pati. Al fons, unes columnes suporten un porxo de tres arcs i un pis de trets vuitcentistes i esperit romàntic. Va ser reformat a finals dels anys vint i a la part central s’hi construí una fornícula on es col·locà l’escultura Marinada (1927) del targarí Antoni Alsina i Amils. La història d’aquesta peça comença el 1927, quan l’Ajuntament de Barcelona convidà Antoni Alsina i Amils a participar en el concurs d’escultures que havien d’embellir la plaça de Catalunya, aleshores acabada d’urbanitzar amb vistes a l’Exposició Internacional del 1929. Alsina, escultor reputat que havia guanyat la medalla d’or a l’Expo-

Rossend Casanova

sició Universal de París del 1900 i catedràtic de l’Escola Llotja, hi presentà una maqueta, d’un metre d’altura, i una vegada aprovada va fer el model en fang a mida natural. Una còpia en bronze, obrada a la foneria Barberí d’Olot, es col·locà el 1929 als Jardins de l’Umbracle, al passeig de Santa Madrona de Montjuïc, mentre que el model en guix el cedí a la Junta de Monuments i el 1930 es col·locà, a proposta d’Apel·les Mestres, al pati del Palau Requesens. Marinada, també coneguda com a Dansarina, representa una noia jove, a la manera d’una Venus sortint de l’aigua, que té un deix noucentista malgrat els moviments gràcils i el posat juganer del cos amb els quals expressa l’alegria de viure. De puntetes i amb els braços enlairats, subjecta una tela que potencia la bellesa física i accentua el moviment. Per una imatge d’Eugeni Forcano del 1951, sabem que Marinada lluïa al pati, però uns anys després, potser per la fragilitat del material o a causa d’un desafortunat accident, la peça es va trencar i al seu lloc se situà l’escultura Afrodita, donada per l’escultor Antoni Parera. Com que aquesta escultura és més petita, va caldre-li posar un pedestal més alt perquè enquadrés bé en la fornícula. En realitat, es tracta d’una còpia de la Venus Genetrix (segle v-iv aC) que es conserva al Museu del Louvre i que pertanyia a Lluís XIV, per a qui era una de les peces més preuades de la seva col·lecció. La figura sosté amb una mà part de la roba, que mostra més del que amaga, i amb l’altra la poma de la discòrdia, aquella que el jove príncep troià Paris lliurà a la més bella i que va provocar el seu judici. Cal assenyalar que el porxo del segle xix es va encastar sobre un mur on hi havia pintat, en trompe l’oeil, una arquitectura palatina amb escultures clàssiques envoltades per una frondosa vegetació i que possiblement data del segle xviii. Aquest fresc encara es conserva en part i pot representar un dels pocs exemples existents a l’aire lliure a Barcelona. Finalment cal fer notar que parts de les façanes d’aquest pati estan harmonitzades amb junta gòtica, aquella tècnica que, com una pell afegida, imita els carreus de pedra i serveix per homogeneïtzar els murs on conviuen pedra, maons i altres restes ceràmiques.

EL PALAU DE LES BELLES PEDRES

Pati del Palau Requesens el 1915. Font: COAC, Fotografies de Barcelona, núm. 1637

Antic carrer de Basea després de les demolicions. Foto del 1919. Font: SPAL, Catàleg Monumental, Caixa 559 bis

Façana del Palau Requesens cap al carrer del Sotstinent Navarro el 1950. Extreta de Florensa, 1962, Vol. II [Florensa i Ferrer, Adolf (1962): Conservación y restauración de monumentos históricos (1927-1946; 1947-1953; 1954-1962), 3 Vol. Ajuntament de Barcelona, Barcelona]

Imatge de l’arxiu històric del COAC, Fotografies de Barcelona