Periodistes, malgrat tot by Barcelona llibres

JAUME FABRE FORNAGUERA (Barcelona, 1948)

és doctor en Història Contemporània per la UAB i llicenciat en Ciències de la Informació per la mateixa universitat, on ha fet classes d’història del periodisme. Ha publicat estudis sobre comunicació i sobre els anys del franquisme. Amb Josep Maria Huertas va desenvolupar una tasca de recerca i publicació d’obres d’història urbana i l’any 2000 van iniciar plegats la catalogació de l’art públic de la ciutat de Barcelona, plasmada en diversos llibres i en el web bcn. cat/artpublic, tasca que actualment continua en solitari. Ha excercit el periodime als diaris El Correo Catalán, Avui, Tele/eXpres, Diario de Barcelona, El Periódico i La Vanguardia. Ha estat director d’El Punt Diari i de la revista Oriflama, i actualment és el responsable de la secció de premsa de Serra d’Or.

PERIODISTES, MALGRAT TOT

Aquest llibre és un relat d’un temps en què ser periodista no era fàcil. No hi trobareu un catàleg de periodistes: no és una història total del periodisme barceloní en el període que transcorre de la Guerra Civil a l’aparició de la Llei de premsa (1939−1966), però recorda uns moments en què cada professional va haver de prendre una actitud, que fou diversa, davant la seva professió: la resistència, l’exili, la continuïtat en el treball tractant només temes intranscendents, l’aprofitament de petites escletxes en la censura per defensar valors ètics o de drets humans... Es comprova que són apòcrifes moltes de les històries que circulen de fa anys per les redaccions dels diaris. I es destaquen amb més interès els aspectes positius de la resistència que els negatius de la repressió. Un estudi que ens apropa a una generació de periodistes entre els quals n’hi va haver alguns que van ser exemple ètic per a les generacions posteriors.

JAUME FABRE

PERIODISTES,

MALGRAT TOT [ 1939 ·····································

LA DIFICULTAT D’INFORMAR SOTA EL FRANQUISME A BARCELONA

RESISTENTS, POSSIBILISTES i COL·LABORACIONISTES JAUME FABRE

PERIODISTES, MALGRAT TOT [ 1939········································ ·········································1966 ]

LA DIFICULTAT D’INFORMAR SOTA EL FRANQUISME A BARCELONA

RESISTENTS, POSSIBILISTES i COL·LABORACIONISTES

JAUME FABRE DOCUMENTACIÓ: NÉSTOR BOGAJO PRÒLEG: BORJA DE RIQUER

PRÒLEG per Borja de Riquer Periodistes en temps difícils,

PRESENTACIÓ 13

TEMPS DIFÍCILS 17 PERIODISTES QUE SE LA VAN JUGAR 19

Santiago Nadal: «Prou afusellaments!»

Luis Marsillach, contra la corrupció

A la presó per una crítica de toros

Acomiadat per no destacar prou la petició de mà de la filla de Franco

ABUSOS GOVERNATIUS DE TOTA MENA 51

Sempronio, inhabilitat per parlar bé de mossèn Batlle

Busquets Molas: «Esto se acaba»

Sebastià Gasch i la mala crítica d’una vedet

CAP REDACTORA ALS DIARIS ENTRE 1939 I 1964, NOMÉS COL·LABORADORES 67

Maria Luz Morales, quaranta anys de proscripció

LA REPRESSIÓ 83 ELS MECANISMES DE CONTROL 85

De Governació a un nou ministeri, passant per la Falange i per Educació

ELS CENSORS I EL FUNCIONAMENT DE LA CENSURA DE PREMSA 89

Altres feines de l’oficina de Censura

Adeu al periodisme en català

Muntañola, obligat a renunciar a un personatge Pla, una nit a la comissaria

Demetrio Ramos Pérez

Poca broma amb la terminologia falangista

LES AMENACES I ELS ATACS DELS GRUPS PARAPOLICIALS 61

L’assalt falangista a la redacció de Destino

110

José Bernabé Oliva

114

UN AFUSELLAT I UN MORT A LA PRESÓ 117

Francisco Carrasco de la Rubia

117

Manuel de Lasarte Arán

123

DELATORS I DEPURA DORS: ALGUNS NOMS CLAU DEL PERIODISME DE POSTGUERRA

Julio Zarraluqui Villalba

101

ELS EMPRESONATS 125

Màrius Verdaguer

125

Maria Luz Morales

126

Frederic Pujulà i Vallès

126

Josep Roig-Guivernau

126

Lluís Guixeras i Carratalà

127

Gabriel Casas i Galobardes

127

Lluís Almerich

129

CONDEMNATS A CANVIAR DE FEINA 131

Nyerra, un cas paradigmàtic

133

LA REINCORPORACIÓ 135

Enrique de Angulo Gatto‑Duran

TOTS ELS TONS DEL GRIS

Josep Bru Jardí

L’acomodament

Antonio Martínez Tomás

El tancament interior

Feliciano Baratech Alfaro

Tornar a la feina

102

103 105

109

137

138 141

145

ELS MECANISMES DE LA REINCORPORACIÓ 147

El Registro Oficial de Periodistas (ROP) i el carnet

147

Els Nadal, una família de periodistes

189

Santiago Nadal

189

Eugenio Nadal

192

Els estudis de periodisme

Carlos Nadal

L’Escola Oficial de Periodisme (EOP) a Madrid

Carles Sentís

148

150

La situació a Barcelona

151

El curset de 1952 i l’EOP de Barcelona

151

La desaparició del ROP

157

L’ASSOCIACIÓ DE LA PREMSA I LA LLEI DE L’EMBUT 159

Un cèntric local social

167

Un filtre més

169

LES RECOMPENSES ALS RETORNATS DE BURGOS I SANT SEBASTIÀ 177

Periodistes de la Lliga, entre els guanyadors

177

Ramon Aliberch, un censor catalanista

179

El reciclatge dels periodistes d’Acció Catalana

182

Manuel Brunet, una vida periodística marcada pel fervor religiós

184

193 194

Valentí Castanys

197

PERDEDORS EN EL BÀNDOL DELS VENCEDORS 203

Alberto de Lavedán

203

Ramon Garriga

204

Josep Maria de Sagarra i Plana, fotoperiodista

254

SABA NOVA A LA SEGONA MEITAT DELS CINQUANTA: NOMS PER A L’ESPERANÇA 257 Josep Morera Falcó a la gàbia dels lleons

258 Nestor Luján: «El catalán se acaba»

261 El tàndem Andreu Roselló – Manuel Ibáñez Escofet

268

205

Fernando Barangó-Solís

211

ELS PERDONATS 213

«Limpios de pecado»

213

Tres que van tornar

215

Sebastià Gasch i Carreras

215

Josep Maria Lladó i Figueras

218

Carles Soldevila Zubiburu

222

ELS SUPERVIVENTS, EL COL·LABORACIONISM E I EL POSSIBILISME

SUCCEDANIS

PER PAL·LIAR ELS DANYS DE LA REPRESSIÓ 277

CINC GRANS MOMENTS

DEL PERIODISME DE POSTGUERRA 379

227

Pere Català Pic i Francesc Català‑Roca

229

Els amics, sempre

Joan Ramon Masoliver

Manuel del Arco

188

244

Àngel Marsà

ELS QUE ES VAN ANAR DISTANCIANT 187

Sempronio, un catalanista en la postguerra

232

233

BIBLIOGRAFIA 402

ARXIUS UTILITZATS 407

AGRAÏMENTS 409

Inauguració del curs de llengua alemanya, al Saló d’Actes de l’Associació de la Premsa. Fotografia publicada el 1942 en la Memòria de l’entitat. (CDMR)

PRÒLEG

Periodistes en temps difícils Teniu a les mans la crònica trista d’uns temps ben difícils per al periodisme català. Perquè, tal vegada, els de la postguerra foren els anys que treballar a la premsa escrita, i també a la ràdio, fou més arriscat i també més humiliant. Jaume Fabre, amb l’agudesa que el caracteritza, ens ofereix una documentada anàlisi de les circumstàncies en què es trobaren llavors centenars de periodistes barcelonins i repassa les seves actituds. El periodisme fou un dels sectors professionals més maltractats per la dictadura franquista des del primer moment. La malfiança dels militars rebels respecte del que podien escriure els periodistes quedà prou ben manifestada en la brutal repressió i depuració a què foren sotmesos. I aquí caldria recordar l’ínclit Luis Martínez de Galinsoga, que des del desembre de 1937 presidí a Sevilla el Tribunal de Admisión y Permanencia en la Asociación de la Prensa de la zona franquista, que expulsà de la professió el setanta-cinc per cent dels qui s’hi presentaren. Mercès a aquests «mèrits de guerra», Galinsoga fou imposat pel ja totpoderós Ramón Serrano Suñer com a director de La Vanguardia Española pel maig de 1939. I, com és prou conegut, va restar en aquest

càrrec fins al febrer de 1960, quan fou destituït per Franco per haver provocat un «incident» que feia perdre subscriptors i anunciants a l’esmentat diari. Només una part reduïda dels qui exercien el periodisme a Barcelona abans de la guerra fou acceptada al nou Registro Oficial de Periodistas, el ROP, un filtre inquisitorial creat pel govern franquista. A banda dels molts que marxaren a l’exili, també foren nombrosos els expulsats de per vida de la seva professió i que mai més pogueren exercir-la públicament. Jaume Fabre ens descriu les variades maneres de sobreviure d’uns periodistes que es veieren forçats a tota mena d’equilibris i a diferents formes d’acomodació. Com anuncia prou bé el seu subtítol, aquest llibre tracta dels «resistents, possibilistes i col·laboracionistes» que hi havia a la premsa barcelonina. L’autor descriu amb cura com molts periodistes van respondre a aquella difícil situació de la postguerra adaptant-se com pogueren: uns amb discreció, d’altres més cínicament. I també ens parla dels qui, davant d’aquella insuportable situació, es tancaren en ells mateixos, refugiant-se en una mena d’exili interior, o d’introversió, com l’anomena. És cert que

també alguns, ben pocs, protagonitzaren actes arriscats que podríem qualificar de resistència. Però foren realment ben pocs, tot i que Fabre s’esmerça a cercar alguns herois. Sens dubte, foren més abundants els actes de resistència passiva que no pas els d’activa. I és que el risc era ben gran: s’anava a la presó i al carrer amb una notable facilitat. Jaume Fabre ens explica les grans dificultats que hi havia als anys de la postguerra per obtenir el carnet del ROP, que era l’única forma legal de poder treballar a la premsa. També fa un repàs breu de les famoses escoles de periodisme, primer de l’Escuela Oficial de Madrid i després de l’Escola de l’Església, creada posteriorment a Barcelona. Els periodistes barcelonins, com els de tot Espanya, van intentar sobreviure durant dècades en uns mitjans de comunicació en què predominava la por, la inseguretat personal i la laboral. El món de la premsa és potser el sector professional a partir del qual podem veure millor com s’exercia el poder en aquella dictadura. A la redacció dels diaris hom podia comprovar cada dia com actuaven els guanyadors de la guerra i com funcionava la cadena de comandament vertical, que des del govern de Madrid arribava fins als directors dels diaris. Aquell era un poder realment pervers, perquè gaudia d’una total impunitat. Ningú gosava protestar, ni encara menys demanar explicacions, per les ordres rebudes, per absurdes que fossin. S’obeïa i prou, com a la mili. Era un poder força cruel per l’arbitrarietat amb què actuava. No hi havia criteris clars sobre el que es podia escriure i el que no. La inseguretat i la por eren unes armes psicològiques emprades constantment pels qui manaven

per assegurar la subordinació i la dependència dels periodistes. Per això l’autocensura esdevingué un recurs generalitzat per a molts d’ells. Aquell també era, però, un poder desconcertant i frívol, com ho mostrava el fet que un periodista podia anar a la presó per escriure una crònica taurina que desagradés al capità general, Juan Bautista Sán chez González, un militar «liberal» admirat per alguns monàrquics. També podia ser motiu suficient per acomiadar un periodista el fet de no afalagar prou el Caudillo en la petita crònica en què s’informava del proper casament de la seva filla. Les autoritats franquistes volien crear unes redaccions plenes de periodistes mesells i fidels complidors de les seves ordres. Era, igualment, un poder sectari i controlador de tot. I, si no n’hi havia prou amb els procediments autoritaris interns o amb l’autocensura, després venia l’arbitrària censura oficial dels textos, feta des de les sinistres oficines del govern civil. Al llibre s’analitza amb deteniment el rol representat pels censors oficials sobre la premsa barcelonina, s’esmenten nombrosos incidents provocats per les seves intervencions sancionadores i s’expliquen una multitud d’anècdotes grotesques. Jaume Fabre ens ofereix una panoràmica polifònica del periodisme barceloní en fer desfilar pel seu llibre tota mena de personatges. D’una banda els repressors, els depuradors i els delators. Els qui actuaven de guanyadors de la guerra i volien exercir el seu poder, encara que fos més aviat migrat. Era una gent que tenia la voluntat d’atemorir els seus companys i així aparentar, i fins i tot creure’s, que eren molt importants. Les situacions de poder absolut sempre acaben creant tota mena de monstres,

uns de més grans i altres de petitons. En la premsa barcelonina de la postguerra hi hagueren alguns monstres notables, com el ja esmentat Luis Martínez de Galinsoga, i també d’altres de menys coneguts però també poc presentables. Fabre ens parla d’alguns delegats provincials de premsa realment sinistres, com el famós Demetrio Ramos Pérez. Un servidor, que va patir les seves mediocres i patriòtiques classes d’història d’Amèrica a la Facultat de Lletres a principi dels anys seixanta, podria explicar algunes anècdotes que el retraten com un home sectari i envejós. Es conserven els seus informes que denuncien l’historiador Jaume Vicens Vives com a «peligroso separatista». A més dels periodistes del règim, aquest llibre també tracta, i amb deteniment, de les seves víctimes. Al costat dels coneguts casos de la depuració i persecució de Gaziel o de María Luz Morales, Fabre ens explica també la colpidora història de Francisco Carrasco de la Rubia, un jove periodista de La Vanguardia afusellat l’any 1939. Ens ofereix la declaració del seu principal delator, Antonio Martínez Tomás, l’exlerrouxista que controlà l’Associació de la Premsa de Barcelona durant dècades. Ja és hora que els delators apareguin amb nom i cognoms i amb els seus escrits de denúncia als llibres d’història. A les pàgines amenes del llibre de Jaume Fabre s’esmenten dotzenes de periodistes, amb les seves petites històries i un munt d’anècdotes significatives, des de professionals força coneguts, com ara Joan Ramon Masoliver, Santiago Nadal, Carles Sentís, Valentí Castanys, Néstor Luján, Ibáñez Escofet, Sempronio, Manuel del Arco, Josep Maria Lladó, etc., fins a gent de menys anomenada, però interessant, com

Alberto de Lavedán o Ramon Garriga. Fabre ens parla bàsicament dels periodistes professionals, però també hi surten els col·laboradors habituals, molt d’ells escriptors relativament coneguts. Repassa tots els diaris barcelonins, fins i tot els esportius, així com alguns dels setmanaris, com Destino o Revista, i també les publicacions infantils. Igualment és objecte de la seva atenció el peculiar món dels fotoperiodistes, dels locutors de les emissores de ràdio, dels dibuixants i dels ninotaires. Jaume Fabre ha rescatat de l’oblit molts periodistes meritoris. Ens descriu fets i circumstàncies que cal recordar. També apareixerien els franquistes des enganyats, aquells que ben aviat començaren a cridar que «no era això el que volien», que ells no havien fet i guanyat una guerra perquè després es construís aquell règim podrit i perquè manessin aquella colla de pocavergonyes. A alguns d’aquests els ofenia contemplar com «els seus» havien acabat per imposar uns capitans generals que actuaven com a nous virreis i uns governadors civils que eren uns dèspotes incultes. Però massa sovint la seva airada protesta no anava més enllà de les tertúlies de cafè. En aquest gris món de la postguerra, per a molts periodistes sobreviure com a professional honest era ja una forma de resistència, encara que fos inactiva. Perquè no era gens fàcil escriure sobre qüestions d’interès en aquells temps tan difícils. I parlo d’escriure, perquè d’informar, el que es diu informar els lectors del que realment passava a la ciutat o al país, ben poc podien fer. Durant anys predominaren, així, unes redaccions de diaris dòcils davant el poder, fos el polític o el de l’amo. La cosa arribaria fins al punt de gairebé incapacitar professionalment molts periodistes per

tenir iniciatives pròpies. L’episodi que es descriu al llibre sobre la total passivitat dels diaris barcelonins davant les tràgiques inundacions del Vallès del setembre de 1962 és força revelador de la seva situació de paràlisi. Malgrat l’abast d’aquell gran desastre, la premsa de Barcelona fou incapaç de reaccionar, d’informar amb rigor del que passava i d’obtenir la solidaritat ciutadana, com sí que ho va aconseguir, per exemple, Radio Barcelona. És clar, com que resultava que els diaris encara no havien rebut ordres, no sabien què fer. Per tant, va predominar la passivitat total: més valia no fer res, no fos cas que, si prenien alguna iniciativa, aquesta no agradés als qui manaven. Tot un retrat de la deriva servil que predominava a la premsa barcelonina encara a principi de la dècada dels seixanta. Tanmateix, aquesta era la situació que el règim franquista sempre havia desitjat: tenir una premsa incondicional i afalagadora, encara que fos incompetent i il·legible. Devia aparèixer sotmesa davant el poder i mostrar que era incapaç de tenir actuacions i pensaments propis. Ara bé, no tota la responsabilitat d’aquesta situació requeia en els capitostos de Madrid. També hi col·laboraren força els petits instruments del poder de Barcelona, començant per la totalitat dels propietaris dels diaris. Perquè cal recordar que les complicitats trobades pel règim franquista a Catalunya no foren escasses. El franquisme va suposar, com reflecteix clarament aquest llibre, una profunda involució en el periodisme català. L’any 1939 es produí un retrocés brutal en tots els sentits. Hi hagué un trencament absolut amb les tradicions i les tendències de l’etapa anterior, la dels anys trenta, quan els diaris i les revistes de Barcelona es mos-

traven com una premsa dinàmica, avançada, cosmopolita i vinculada als més innovadors corrents estètics del moment. A partir de 1939, i durant molts anys, s’abandonaren les línies d’innovació, pluralitat i independència, i el resultat fou una premsa diària pèssima, sovint il·legible, intel· lectualment ínfima i servil amb el poder fins a arribar a situacions còmiques. Però, a sobre, aquesta premsa era políticament ineficaç atès que aquells diaris, amb el seu sectarisme rancuniós, eren incapaços de generar noves adhesions al règim. Així, durant molts anys predominà a Barcelona una premsa socialment falsa, perquè ocultava sistemàticament la dramàtica situació de misèria i d’injustícia existent. S’havia allunyat de la realitat del país i havia esdevingut un instrument servil del poder. Als diaris barcelonins d’aquells anys predominava l’editorial hagiogràfic, els articles redactats amb un estil buit, ampul·lós i superficial, les notes de societat farcides d’una còmica cursileria i les gasetilles copiades de l’Agencia EFE. Tot plegat un trist panorama d’una decadència i d’una provincialització que costaria superar. No ha d’estranyar així que molts diaris fossin més útils com a embolcalls dels entrepans que no pas com a lectura d’interès. Aquella postguerra fou, certament, una llarga nit. Van ser uns anys en bona part perduts per al periodisme barceloní, que intentà rehabilitar-se i reconciliar-se amb la ciutadania, i amb no poques dificultats, un parell de dècades després. Però aquesta ja és una altra història.

BORJA DE RIQUER PERMANYER SANT CUGAT DEL VALLÈS, NOVEMBRE DE 2016

Presentació Abans que res cal que incloguem aquí un missatge important: no hi ha tots els que hi han de ser i molt probablement alguns dels que hi ha potser no haurien de ser-hi. Aquest llibre no és un catàleg de periodistes, ni vol ser una història total del periodisme barceloní en el període 1939-1966. Els noms propis han anat sortint, arrossegats pel fil del que s’explica. El llibre, per tant, és segurament molt injust amb gent que aquells anys va fer molt en la lluita per la llibertat d’expressió i, a la vegada, oblida d’assenyalar alguns que van tenir actuacions miserables. Entre els periodistes que van treballar a la premsa escrita de les primeres tres dècades del franquisme, sotmesos a la molt restrictiva Llei de premsa de 1939 i a l’estricte control de les autoritats governatives, hi havia, com en tots els altres camps professionals, una gran diversitat d’actituds. Eren professionals que volien exercir la seva professió i que, si volien seguir escrivint, només tenien opcions poc engrescadores si no volien acceptar l’entrega total al nou règim però sí, en canvi, conservar un mínim de dignitat i d’independència: 1) la resistència, és a dir, publicar en prem sa clandestina i patir la molt probable presó;

Ignasi Agustí, director de Destino i Tele/eXpres. (Fons Ignasi Agustí, BNC)

2) l’exili en un altre país, amb la possibilitat de publicar en revistes antifranquistes; 3) l’exili interior, és a dir, renunciar a publicar, encara que no a escriure, i viure d’una altra professió; 4) el que en podríem dir «fer la viu-viu», és a dir, treballar en mitjans de premsa si els era possible, combinant aquestes dues condicions: tractar temes intranscendents permesos pel règim i evitar caure en l’elogi servil; 5) aprofitar mínimes escletxes per defensar valors ètics o de drets humans, especialment la llengua i cultura catalanes, ben diferents de la doctrina imperant i més aviat pròxims als valors republicans dels anys anteriors a la guerra, encara que amb moltes limitacions. Les festes i tradicions, els costums, l’alta cultura, el tipisme, l’esport o el comentari de la vida quotidiana van servir d’excusa per a aquesta mena d’exercici resistent de periodisme, normalment practicat per periodistes que abans de la Guerra Civil o durant aquesta havien estat pròxims a partits polítics moderats i havien col·laborat en publicacions sostingu des per aquests i que, per motius diversos, van poder evitar la presó i l’exili i seguir treballant en la premsa barcelonina. Aquesta situació es va mantenir fins a la nova Llei de premsa de 1966, que, amb

totes les seves immenses limitacions, va permetre noves possibilitats a una generació de joves periodistes que no havien treballat ni abans ni durant la Guerra Civil. Aquest llibre, cal insistir-hi, comprèn només el període des de la fi de la Guerra Civil fins a mitjan anys seixanta, deixant els anys posteriors per a un altre possible volum, en què es tractarien els períodes coneguts com a «tardofranquisme» i «transició», corresponents a finals dels anys seixanta, els setanta i els vuitanta, fins als Jocs Olímpics de 1992. Un nou volum que faria justícia a les generacions de periodistes que van començar a treballar als anys seixanta i que van tenir un paper molt destacat en la lluita per la llibertat d’expressió i un periodisme no sotmès als poders. L’any 1996 vam publicar a la col·lecció «Vaixells de Paper», editada pel Col·legi de Periodistes i la Diputació de Barcelona, el llibre Periodistes uniformats, un estudi de la represa dels diaris barcelonins després de la Guerra Civil, als primers anys quaranta. Ara hem tornat al tema, allargant fins a mitjan anys seixanta el període estudiat i centrant-nos no tant en els mitjans sinó sobretot en els periodistes que hi treballaven i en les dificultats per a l’exercici de la professió. Això fa que, a diferència del plantejament d’aquell llibre, ara hàgim donat una especial rellevància als aspectes biogràfics i al paper que van tenir alguns professionals. Hem aprofundit, corregit i ampliat la descripció i l’anàlisi d’alguns aspectes que ja es tractaven en aquell llibre, i hem entrat en molts altres que no hi van tenir cabuda. Hem comprovat moltes de les històries que circulen per les redaccions sobre persones i sobre fets de la professió i hem descobert que, en buscar-los una

base documental, la majoria cauen com un castell de naips. A força de repetir-les, algunes d’aquestes històries s’havien convertit en anècdotes, cada cop més allunyades de la realitat que les va inspirar. Hem pogut comprovar també l’error de partida en algunes entronitzacions o en algunes condemnes, i la seva persistència en el temps perquè ningú no es plantejava de posar-les en qüestió i tractar d’avalar-ne tots els detalls. També hi ha gegants amb peus de fang, en la professió periodística, i nans que mereixerien un monument. Ens hem fixat més ara en els aspectes positius de la resistència que en els negatius de la repressió. Per això, en aquest volum que teniu a les mans s’estudien específicament els motius, comprovats o suposats, que van permetre alguns periodistes seguir treballant malgrat el seu passat, les publicacions que van acollir les seves col·laboracions i les temàtiques utilitzades per portar a terme els seus objectius. Des del nostre punt de vista, la filosofia bàsica dels periodistes que, havent de treballar en el període 1939-1966, van ser un exemple ètic per a generacions posteriors es pot comparar a la filosofia que va adoptar el periodista i escriptor comunista alemany Alfred Andersch, que va viure a Alemanya als anys del nazisme i, de manera semblant a la d’alguns altres com Hans Fallada o Erich Kästner, va saber evitar de col·laborar-hi, sense caure en l’ostracisme. Una filosofia expressada amb la frase «man muss übrigbleiben», que es x imada podria traduir de manera apro com ‘hom ha de sobreviure’. Übrigbleiben és un verb alemany que té el sentit d’haver de fer una cosa que no satisfà quan no hi ha cap altra possibilitat. Andersch con-

siderava que, si no es podia triar un altre camí, hom havia de limitar-se a viure amb el màxim de dignitat possible, i a ferho quedant-se al mateix lloc i no marxant cap a un altre. «Existir és molt més important que repartir fulls clandestins o pintar a les parets», deia Andersch referint-se a situacions polítiques en què fer-ho pot suposar la mort. «N’hi ha prou de creure en el partit, sense que calgui fer res per ell.» És a dir, viure sense renunciar a ser un mateix, però sense fer accions que posin en risc la vida o la llibertat. No actuar a la contra però tampoc a favor. Mantenir les distàncies sempre que sigui possible. No acceptar ni aspirar a cap càrrec. Servir d’exemple, una actitud aparentment més moral que política, però que en la situació repressiva que es vivia era el màxim que hom es podia permetre si volia seguir exercint. Quan no era possible actuar organitzadament, va haver-hi qui va creure que calia deixar de banda el col·lectivisme i refugiar-se en l’individualisme filosòfic, entès com un punt de vista social que posa l’èmfasi en la dignitat moral de l’individu, amb respecte pels drets humans i per la llibertat. És el que van fer un bon grapat de periodistes a Barcelona i és el que aquest llibre pretén analitzar. . . . . . . . . . . . . .

. . . . . . . . . . . . .

. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .

TEMPS DIFÃCILS

17 17

PERIODISTES QUE SE LA VAN JUGAR

Dels vint-i-set diaris que es publicaven a Barcelona el 18 de juliol de 1936 només sis capçaleres van tornar a reaparèixer al llarg de l’any 1939. El monàrquic Diario de Barcelona va trigar més, i no va sortir fins al cap de vint-i-dos mesos de l’entrada dels franquistes a Barcelona, el diumenge 24 de novembre de 1940. La premsa diària a la venda a Barcelona es va completar, el 28 de maig de 1941, amb l’afegitó del diari falangista de tarda La Prensa, elaborat en el mateix edifici i tallers que el seu germà Solidaridad Nacional. El criteri per autoritzar la reaparició de diaris el 1939 o la reincorporació de pe-

Portades dels sis diaris que arribaven als quioscos barcelonins després de la guerra: Diario de Barcelona, Solidaridad Nacional, El Correo Catalán, La Vanguardia, La Prensa i El Noticiero Universal (pàgines 18-27). Franco, un habitual de les portades de postguerra, de vegades amb retrats no gaire reeixits. (Diario de Barcelona, 1/1/1943, AHCB)

riodistes tenia relació, fonamentalment, amb el suport donat al Movimiento Nacional pels grups a què estaven vinculats. La Vanguardia va tornar a sortir el 27 de gener. Era un diari d’empresa caracteritzat de sempre per la seva fidelitat al règim imperant i que, aquest cop, per no ser menys, va esdevenir el vaixell insígnia del franquisme a la premsa barcelonina, amb l’afegitó d’Española en el nom. El suport de l’Església catòlica i l’adhesió activa de carlins van justificar la reaparició d’El Correo Catalán, i el protagonisme de la Falange li va atorgar el dret a reconvertir en el seu portaveu el vell diari cenetista Solidaridad Obrera, canviant el segon mot per Nacional. Tots dos van reaparèixer el 14 de febrer. El lerrouxisme dels propietaris d’El Noticiero Universal va fer acceptable per al nou règim la seva reaparició el 20 de febrer, un lerrouxisme que als anys anteriors a la Guerra Civil, i durant aquesta, tenia ja poc a veure amb el de les dècades anteriors. S’havia moderat, havia deixat de costat l’anticlericalisme,

InformaciĂł germanĂ˛fila a la primera plana de Solidaridad Nacional del 20 de juliol del 1940. (AHCB)

però conservava una empenta anticatalanista i una inofensiva demagògia obrerista que era molt útil al franquisme. Hoja del Lunes, reapareguda el 27 de febrer, era aleshores una publicació oficial. L’últim dia de l’any va sortir al carrer El Mundo Deportivo. Però, en canvi, de res no va servir l’ajut econòmic de la Lliga a la Junta de Burgos, o el manifest d’adhesió presentat per Ventosa Calvell a Franco amb la signatura de destacats membres de la burgesia i la intel·lectualitat catalana. La Lliga no va tornar a tenir, ni directament ni indirecta, cap mitjà de premsa que li fes de portaveu. Borja de Riquer recull, en el seu llibre L’últim Cambó, les gestions fetes a Madrid per Joan Estelrich, per encàrrec de Cambó, per poder editar a Barcelona un diari en català, que no seria polític, sinó només cultural. El van despatxar amb quatre crits i rialles. Tampoc van poder reaparèixer diaris d’empresa, alguns a causa del seu caràcter republicà o liberal, però d’altres sense una causa política aparent, ja que no s’havien significat de manera determinant i els seus propietaris haurien estat disposats a adaptar-se a la nova situació imposada pel franquisme. Passaren així a la història capçaleres històriques com El Diluvio, Las Noticias, Diario del Comercio, Diari Mercantil o Diario de la Marina, i els dos de Pich i Pon, El Día Gráfico i La Noche. Només la voluntat expressa del nou règim de limitar al màxim les capçaleres pot explicar, per exemple, la mort de Las Noticias. Pel que fa a les emissores, Ràdio Associació va ser requisada i va seguir emetent sense interrupció el gener de 1939, en castellà. Radio Barcelona, que havia deixat d’emetre a finals de 1938, va tornar a emetre el 8 de març de 1939, momentàni-

ament amb el nom de Radio España Número 1, mentre que per a l’antiga Ràdio Associació es va reservar la denominació de Radio España Número 2. Aquests noms es va conservar fins que l’agost de 1940 el Govern va donar via lliure perquè Unión Radio, l’empresa de Madrid propietària de Radio Barcelona abans de la guerra, en recuperés la titularitat, tot i que l’Estat franquista va assegurar-s’hi una participació accionarial important. A partir d’aquell moment les emissores barcelonines van ser Radio Barcelona, Radio España i la delegació de Radio Nacional. De fet, el que podia sentir-se a través de qualsevol de les tres emissores en funcionament a Barcelona durant els primers anys de postguerra era pràcticament el mateix. L’Administració franquista va regular el funcionament de la radiodifusió privada, establint que no podien donar informació general pròpia i que havien de connectar obligatòriament amb el Diario Hablado de Radio Nacional. Existien aleshores, però, greus dificultats tècniques per a les interconnexions. Això feia que, el 1939, l’únic Diario Hablado que RNE emetia des de Madrid per a tot Espanya fos el de tres quarts de deu del vespre, i que rarament pogués escoltar-se a Barcelona. De fet, les emissions d’RNE des de Madrid no es van poder escoltar bé des de Barcelona fins que el 23 d’abril de 1945 no van inaugurar-se unes noves instal·lacions. Per això, la delegació a Barcelona d’RNE feia per a les emissores catalanes tres informatius: a un quart de nou del matí, a dos quarts de dues del migdia i a dos quarts de vuit del vespre. I l’única informació pròpia que podia oferir Radio Barcelona, l’única emissora privada existent a la ciutat, eren notes d’agenda local. A més, les hores d’e missió diàries no arribaven a vuit.

Els professionals del periodisme van ser sotmesos a depuració com si fossin funcionaris de l’Estat. La col·laboració amb les autoritats franquistes dels periodistes més addictes va ser decisiva per establir els filtres, tot i que l’exili havia actuat ja com el filtre més efectiu. Dels que es van quedar, van ser pocs els que van anar a presó, però molts els que no van poder tornar a treballar en mitjans de premsa. Alguns, gràcies a l’ajuda de companys ben situats, van poder anar tornant discretament, a poc a poc, a exercir la professió. Les noves redaccions es van formar amb un important nucli de periodistes procedents del Partit Radical. El suport dels lerrouxistes a l’Alzamiento i el seu conegut anticatalanisme van ser segurament decisius per a un criteri de selecció perfectament clar. Hi havia un altre factor a tenir en compte: descartats els periodistes vinculats a la premsa sindicalista, regionalista o catalanista d’abans de la guerra —i naturalment els carlins, que ja tenien el seu propi mitjà—, no en quedaven d’altres sinó els de la premsa lerrouxista, els monàrquics i algun d’independent, i amb alguna cosa calia comptar, perquè els falangistes, a Barcelona, eren una espècie rara. Alguns periodistes de la Lliga van poder reincorporar-se sense cap problema a la premsa oficial. Pel que fa als directors, van ser nomenats pel Govern i no per les empreses. Ni el comte de Godó, ni els Sedó Peris-Men cheta ni els Gomis van poder intervenir el 1939 en el nomenament dels directors de La Vanguardia, El Noticiero Universal i El Correo Catalán, els tres diaris de propietat privada apareguts a Barcelona aquell any. El nomenament del director del Diario de Barcelona ja es va fer en unes circumstàncies diferents, perquè no va aparèixer fins

al 1940, i els propietaris van poder nomenar un director més al seu gust. El control del Govern va arribar a totes les publicacions, fins i tot a les més minoritàries, fossin de la periodicitat que fossin. Amb directors d’absoluta confiança i una censura estricta, hom pot pensar que el treball periodístic en aquells temps difícils va ser una bassa d’oli. De cap manera. Ni en les pitjors circumstàncies repres sives la premsa queda absolutament emmordassada. Sempre hi ha el periodista valent o l’esquerda en els mecanismes de control que fan que una escletxa de llum pugui il· luminar momentàniament les planes o les ones d’algun mitjà. Això va passar també a la Barcelona dels anys quaranta i cinquanta, quan semblava que era impossible res més que publicar les consignes que enviaven els departaments governatius. Uns quants periodistes van decidir jugar-se-la en ocasions, amb crítiques que ara ens poden semblar insignificants, però que aleshores provocaven atacs d’ira d’autoritats acostumades al silenci dels anyells. Els periodistes que ho van provar, a vegades potser sense haver previst que les conseqüències serien tan terribles, ho van pagar car, amb sancions que en alguns casos van suposar la presó i que, com a mínim, els van comportar humiliants esbroncades. Resulta impossible fer-ne un cens complet. Però hem volgut començar aquest llibre amb la història el més completa possible d’alguns dels casos coneguts, com a homenatge a aquells que van saber ser periodistes, malgrat tot.

A Radio Nacional de España, Gerardo Esteban, locutor de Radio Barcelona, vestit amb l’uniforme falangista. (Merletti, IEFC)

TEMPS DIFÍCILS

Ofrena d’El Correo Catalán el 14 de febrer del 1939. (AHCB)

Poques portades reflecteixen millor el tarannà de la premsa dels primers anys del franquisme com aquesta de La Vanguardia, publicada el 29 d’octubre del 1939, cinc mesos després de l’arribada de Luis de Galinsoga. (AHCB)