El protestantisme a la ciutat de Barcelona

EL PROTESTANTISME A LA CIUTAT DE BARCELONA

ANNA CLOT I GARRELL és investigadora postdoctoral al grup de recerca ISOR a la Universitat Autònoma de Barcelona, i col·laboradora com a docent en el grau en Ciències Socials de la Universitat Oberta de Catalunya.

EL PROTESTANTISME A LA CIUTAT DE BARCELONA

MARIA DEL MAR GRIERA I LLONCH és directora del grup de recerca ISOR (Investigacions en Sociologia de la Religió), vicedegana de la Facultat de Ciències Polítiques i Sociologia i professora agregada interina de la mateixa Facultat.

RETRAT D’UN COL·LECTIU HETEROGENI

MARIA DEL MAR GRIERA I LLONCH ANNA CLOT I GARRELL

Quantes esglésies protestants hi ha a Barcelona? Des de quan són a la ciutat? D’on venen els seus membres? En què creuen i què els caracteritza? Aquest llibre respon aquests interrogants amb la voluntat de traçar la fisonomia actual i la trajectòria històrica del protestantisme a la ciutat de Barcelona. Una realitat rica, diversa i complexa que no es deixa etiquetar fàcilment. Amb la gosadia que sovint implica qualsevol projecte sociològic, la nostra voluntat ha estat comprendre la idiosincràsia d’aquest col·lectiu històric i important de la ciutat de Barcelona, i explicar-ho de forma divulgativa. El llibre que teniu a les mans és fruit de la investigació duta a terme l’any 2010 i actualitzada durant els anys 2016 i 2017 amb motiu de la commemoració dels cinc-cents anys de la Reforma Protestant.

EL PROTESTANTISME A LA CIUTAT DE BARCELONA RETRAT D’UN COL·LECTIU HETEROGENI Investigacions en Sociologia de la Religió (ISOR), Universitat Autònoma de Barcelona Autores: Maria del Mar Griera i Llonch, Anna Clot i Garrell Col·laboradors: Ramon Macià Trepat, Antonio Montañés

Aquest llibre és fruit de la recerca que es va portar primer l’any 2010, i, després, l’any 2016. L’any 2010 vam descobrir la riquesa i la complexitat del món protestant a la ciutat. Amb motiu de la commemoració dels cinc-cents anys de la Reforma Protestant el 2017, vam apropar-nos-hi de nou l’any 2016, per copsar els canvis d’aquest paisatge que canvia any rere any. El llibre que teniu a les mans és, doncs, fruit d’aquest treball que ha tingut la voluntat de traçar la fisonomia d’aquest col·lectiu de Barcelona de manera comprensiva i divulgativa.

En les dues ocasions, però, aquest estudi ha estat possible gràcies a la col·laboració de nombroses persones. En primer lloc, voldríem destacar la predisposició i el bon fer de tots els entrevistats i entrevistades així com donar-los les gràcies per avenir-se a compartir amb nosaltres i amb tanta calidesa la seva experiència.

En segon lloc, voldríem agrair de manera molt especial la col·laboració dels investigadors Ramon Macià Trepat i Antonio Montañés, que van tenir un paper cabdal en l’actualització de l’any 2016. En tercer lloc, voldríem donar les gràcies a la Direcció General d’Afers Religiosos per facilitar-nos algunes dades puntuals del projecte «El mapa religiós de Catalunya» i per la seva col·laboració. També a la investigadora Maria Forteza pel seu suport i al professor Joan Estruch per la seva lectura pacient de la recerca. I, finalment, voldríem donar les gràcies a l’Ajuntament de Barcelona per la confiança que ha dipositat en l’ISOR amb l’encàrrec d’aquesta tasca.

Edita: Ajuntament de Barcelona Consell d’Edicions i Publicacions de l’Ajuntament de Barcelona: Gerardo Pisarello Prados, Josep M. Montaner Martorell, Laura Pérez Castaño, Jordi Campillo Gámez, Bertran Cazorla Rodríguez, Marc Andreu Acebal, Águeda Bañón Pérez, José Pérez Freijo, Pilar Roca Viola, Maria Truñó i Salvadó, Anna Giralt Brunet Directora de Comunicació: Águeda Bañón Director d’Imatge i Serveis Editorials: José Pérez Freijo Cap editorial: Oriol Guiu Coordinació editorial: Meritxell Téllez Producció: Maribel Baños Distribució: M. Àngels Alonso Correcció lingüística: Francesc Soto Edició i producció: Direcció d’Imatge i Serveis Editorials Passeig de la Zona Franca, 66 08038 Barcelona Tel. 934 023 131 www.barcelona.cat/barcelonallibres Barcelona, 2018 © de l’edició: Ajuntament de Barcelona © del text: Anna Clot i Garrell i Maria del Mar Griera i Llonch ISBN: 978-84-9156-123-1 DL: B.13.465-2018 Imprès en paper ecològic Imatge de la coberta: Vicente Zambrano. Ajuntament de Barcelona

PRESENTACIÓ 6 1. ELS PROTESTANTS BARCELONINS: RETRAT D’UN COL·LECTIU HETEROGENI 1.1 Un denominador comú 1.2 Diversitat interna 1.2.1 Adscripció doctrinal 1.2.2 Afiliació organitzativa 1.2.3 Perfil cultural i lingüístic 1.2.4 Teixit associatiu

10 11 14 15 18 20 23

2. TRAJECTÒRIA HISTÒRICA DEL PROTESTANTISME BARCELONÍ 2.1 La llavor del protestantisme barceloní 2.2 De la clandestinitat a la tímida represa de les activitats 2.3 De la democràcia a la institucionalització del món evangèlic 2.4 El protestantisme barceloní al tombant del mil·lenni

24 24 30 34 38

3. PROTESTANTISME I VIDA QUOTIDIANA 3.1 La centralitat de la vida a la comunitat 3.1.1 Com es forja una comunitat?

3.1.2 Comunitat, lligams afectius i vincle moral 3.2 La transmissió de la fe 3.2.1 La socialització 3.2.2 L’evangelització

39 39 40 50 52 52 54

4. DESAFIAMENTS DE FUTUR 4.1 Moviments migratoris a la ciutat 4.1.1 Models d’adaptació 4.1.2 Recomposicions del mapa evangèlic 4.2 Globalització i revolució tecnològica 4.2.1 L’esclat visual en la litúrgia 4.2.2 Les noves xarxes socials 4.2.3 Les comunitats transnacionals i virtuals 4.3 Gènere i sexualitats 4.3.1 El paper de les dones 4.3.2 La qüestió de l’homosexualitat i el col·lectiu LGTBI

57 57 60 64 67 69 70 72 74 74 77

5. ESFERA PÚBLICA I TEIXIT ASSOCIATIU 5.1 La implicació en la vida associativa veïnal 5.2 El teixit associatiu evangèlic 5.3 La tasca social 5.4 La representació supraeclesial

80 80 82 90 94

CONCLUSIÓ. UNA IDENTITAT RELIGIOSA EN L’ERA SECULAR Tot fent memòria: reparar danys històrics Secularització i diversificació: suspicàcies envers allò religiós Relació amb l’Administració pública: un greuge compartiu Visibilitat i reconeixement: perspectives de futur

97 97 99 102 106

BIBLIOGRAFIA 109

PRESENTACIÓ El passat any 2017 es van commemorar els cinc-cents anys de la Reforma Protestant. Fou el 1517 quan Martí Luter va escriure les conegudes com les noranta-cinc tesis, i les va penjar a la porta de l’església de la localitat de Wittenberg, a l’est d’Alemanya. Les tesis qüestionaven de soca-rel el catolicisme de l’època i promovien una transformació profunda de l’espiritualitat cristiana. La Reforma tingué conseqüències polítiques, socials i culturals de gran abast arreu d’Europa i del món. Barcelona no en fou una excepció.

També a la Ciutat Comtal els fruits de la Reforma es feren notar, i encara avui dia l’Església evangèlica té una presència rellevant a la ciutat.

El text que teniu a les mans neix amb la voluntat d’aportar coneixement sobre el món evangèlic barceloní i contribuir a descriure i explicar la seva idiosincràsia. L’objectiu és oferir un retrat que permeti al lector fer-se una idea de l’heterogeneïtat i de la riquesa que caracteritza el món protestant barceloní, un col·lectiu que té una llarga trajectòria d’arrelament a la ciutat però que, malauradament, és encara força desconegut per a la majoria d’habitants.

Retratar i descriure de manera entenedora el món evangèlic de la ciutat no ha estat una tasca senzilla, i no ho ha estat per diverses raons. D’una banda, el mapa evangèlic de la ciutat el conformen un ventall tan ampli i divers de persones, esglésies i organitzacions que es fa difícil resumir-ne els trets més rellevants o sintetitzar-ne les característiques més importants. En certa manera, el món protestant barceloní és, avui, un mosaic complex, dinàmic i multicolor que no es deixa encapsular en eslògans fàcils ni explicacions trivials. D’una altra banda, el fet que hagin estat tantes les persones disposades a explicar-nos amb paciència i passió la seva visió del protestantisme i el que significa ser evangèlic a la Barcelona actual encara atorga més complexitat —i responsabilitat— a l’elaboració d’aquesta publicació.

Aconseguir que el lector pugui entendre què és allò que fa singular i caracteritza el protestantisme mentre que alhora pugui copsar els matisos i les tonalitats diverses del mapa evangèlic actual, és la nostra voluntat. Amb aquesta intenció, hem dividit el llibre en cinc capítols, que aborden cinc dimensions clau que caracteritzen el protestantisme barceloní actual.

6

El primer capítol, «Els protestants barcelonins: retrat d’un col·lectiu heterogeni», es pregunta qui són els protestants barcelonins i descriu, amb concisió i brevetat, els trets més rellevants del mapa evangèlic actual de la ciutat. En certa manera, en aquest primer capítol volem oferir un retrat que permeti al lector fer-se una idea ràpida de qui són, quants són, on són i què fan els protestants barcelonins.

El segon capítol, «Trajectòria històrica del protestantisme barceloní», vol aproximar el lector a la història d’aquesta confessió religiosa a la ciutat. En aquest capítol, doncs, abordarem i relatarem les arrels històriques d’aquest col·lectiu que permetran entendre d’una forma més acurada el present.

El tercer capítol, «Protestantisme i vida quotidiana», s’endinsa en la quotidianitat dels protestants barcelonins. En aquest capítol explicarem com funciona l’Església, com és un culte dominical, quin és el rol del pastor o com es viu i es transmet la fe d’aquesta confessió religiosa a la ciutat.

El quart capítol es titula «Desafiaments de futur». Actualment, les comunitats protestants viuen un moment de canvi i són nombrosos els reptes que encaren. Entre aquests, n’hem destacat tres: la immigració, les noves tecnologies i el tema del gènere. Repassarem breument cadascuna d’aquestes qüestions i apuntarem les implicacions més rellevants que tenen per al món evangèlic barceloní.

El cinquè capítol es titula «Esfera pública i teixit associatiu», ja que és important tenir en compte que les activitats de les comunitats evangèliques no es limiten, únicament, a l’esfera dels rituals i de les celebracions religioses.

Van més enllà. Així, bona part de les esglésies evangèliques estan integrades en el teixit social i cívic barceloní, i duen a terme múltiples tasques i activitats en l’esfera pública. Examinarem aquesta presència i, de manera especial, el paper que han tingut els protestants històricament i que encara tenen avui dia en la vehiculació de l’ajuda social a la població més vulnerable.

El text finalitza amb unes conclusions en què mirarem de copsar com s’encaixa l’alteritat religiosa en la quotidianitat barcelonina. Les darreres pà7

gines d’aquest treball, doncs, tenen la voluntat de posar l’accent en els reptes de present i futur entorn d’una qüestió esgrimida com a cabdal per la majoria dels protestants que hem conegut i amb qui hem tingut ocasió de conversar: la visibilitat i el reconeixement social. És important mencionar que, al llarg de les pàgines que teniu a les mans i enmig dels diferents capítols, s’intercalen els «Perfils» de persones o organitzacions concretes. És a través dels «Perfils» que, en certa manera, dotem de rostre el protestantisme barceloní i us presentem, de forma més càlida, els seus protagonistes.

Finalment, voldríem acabar aquesta breu introducció explicitant tant la metodologia de treball a través de la qual hem arribat als resultats que es presenten a continuació com les consideracions ètiques que han regit aquest recerca. Aquesta investigació s’ha portat a terme en dues etapes.

Com ja hem esmentat, una primera etapa l’any 2010 en què es va elaborar el gruix del projecte i una segona etapa en què se n’han actualitzat les dades durant el darrer trimestre de l’any 2016. En les dues etapes, però, hem seguit la mateixa metodologia de treball que, partint d’una perspectiva històrica i sociològica, ha combinat un enfocament quantitatiu i qualitatiu per tal d’atrapar, en la mesura que s’ha pogut, la riquesa i la complexitat del món evangèlic barceloní.

La metodologia quantitativa ha consistit en l’elaboració d’una base de dades a partir de la informació proveïda principalment per l’Oficina d’Afers Religiosos de l’Ajuntament de Barcelona, complementada amb les dades del mapa religiós de la Direcció General d’Afers Religiosos de la Generalitat de Catalunya. Aquest enfocament metodològic ens ha permès mapejar els centres de culte i les organitzacions evangèliques a la ciutat, és a dir, fer una fotografia de quants són i on són, com s’organitzen doctrinalment i quins són els trets sociològics generals que defineixen les esglésies i entitats religioses evangèliques a la ciutat, una fotografia que es va revisar l’any 2016 i se n’han actualitzat totes les dades disponibles.

A partir d’aquesta aproximació quantitativa, la recerca ha tingut en tot moment, també, una vessant qualitativa de caire etnogràfic que ens ha per8

mès anar al detall i conèixer les vides, mirades i anhels de les persones que s’amaguen rere els nombres. L’any 2010 vam portar a terme observacions en diferents centres de culte i entitats evangèliques i vam entrevistar quaranta-una persones del món evangèlic, que van explicar-nos la seva experiència i la seva visió del protestantisme. Vam confeccionar aquesta mostra d’entrevistes partint de la base de dades elaborada i la vam ampliar a partir de les recomanacions que demanàvem als nostres interlocutors. La mostra final recull una varietat de perfils, trajectòries, edats, esglésies i organitzacions. Precisament, aquesta heterogeneïtat, que dona una riquesa singular a la mostra, també ha esdevingut un treball complex. I és que el fet de portar a terme un treball de camp amb un disseny molt flexible ha comportat una feina constant de revisió de criteris i d’anar establint noves pautes per anar acotant la recerca. Es tracta d’una revisió que també hem portat a terme rigorosament en l’actualització de l’any 2016, en què vam revisar la mostra i vam contactar de bell nou amb molts dels nostres entrevistats. Així mateix, vam incorporar noves entrevistes per capturar l’emergència de noves esglésies i de figures en el transcurs dels darrers sis anys. En la present actualització, per tant, s’han dut a terme vint-i-quatre noves entrevistes més i observacions a diferents esglésies.

En les dues etapes d’aquest projecte, doncs, hem triangulat diferents dades que hem sistematitzat, analitzat i recollit seguint els estàndards del Comitè d’Ètica de la Investigació de la Universitat Autònoma de Barcelona. El tractament de les dades quantitatives l’hem portat a terme seguint la confidencialitat i amb una finalitat purament acadèmica.

9

1. E LS PROTESTANTS BARCELONINS: RETRAT D’UN COL·LECTIU HETEROGENI Els protestants o evangèlics1 són un grup religiós cristià que neix en l’Europa del segle xvi fruit de la Reforma iniciada per Martí Luter. També representen una de les minories religioses amb més història al nostre país. Segons dades del Mapa Religiós de Catalunya —i com es mostra en el gràfic següent—, dels 1.360 llocs de culte no catòlics existents a Catalunya, 725 són protestants.

NOMBRE DE LLOCS DE CULTE DE CADA CONFESSIÓ (ISOR, 2014) Font: Mapa religiós (2014). ISOR i Direcció General d’Afers Religiosos de la Generalitat de Catalunya

10

Ara bé, darrere d’aquestes xifres s’hi amaga una riquesa i una complexitat extraordinàries que mirarem de desentrellar en aquest primer capítol tot aproximant-nos, d’una banda, al denominador comú de tot aquest conjunt d’esglésies evangèliques i, de l’altra, als eixos de la seva heterogeneïtat interna.

1.1 Un denominador comú A primera vista pot ser difícil detectar amb claredat què tenen en comú totes les esglésies i organitzacions que s’engloben sota l’etiqueta de «protestantisme». La fragmentació d’aquesta confessió amb una varietat extraordinària de branques doctrinals, organitzacions i estils diversos fa difícil establir un nexe d’unió. I és que si hom decideix un diumenge al matí fer una ruta per les esglésies protestants de la ciutat, es pot passar de la celebració emotiva i plena de música de les esglésies pentecostals als cultes sobris i amb sermons de fort contingut intel·lectual i social de les esglésies del protestantisme històric i a les trobades silencioses dels seguidors de l’Església quàquera amb poc menys de vint minuts de distància caminant. A primer cop d’ull a l’espectador li pot fer la sensació que entre aquest reguitzell de comunitats hi ha ben poques coses en comú i una distància gairebé abismal. Ara bé, malgrat les diferències evidents, totes elles s’autoanomenen evangèliques i s’identifiquen amb l’aventura que emprengué Martí Luter al segle xvi.

1. Podem parlar d’evangèlics o protestants, ambdós termes són correctes. Si bé el terme protestant ha estat sempre adjudicat des de fora, com a terme genèric ha estat acceptat majoritàriament. Nosaltres utilitzarem al llarg del text i indistintament els termes protestants i evangèlics. Ara bé, tal com s’indica en detall en el llibre Les altres religions (2004), cal destacar que hom hauria d’evitar parlar d’«evangelistes» i reservar aquest terme per referir-nos als quatre autors dels Evangelis.

11

Les propostes de Luter s’han anat adaptant, contextualitzant i modificant amb el pas dels anys. Així, s’han creat nous corrents doctrinals, han aparegut moviments evangèlics diversos i s’han potenciat noves lectures de la tradició. Tanmateix, però, en l’àmplia heterogeneïtat interna del protestantisme hi ha un denominador comú que fa possible que protestants de tendències i tradicions diverses s’anomenin «germans» i «germanes» els uns als altres. És en els grans principis doctrinals que sorgiren de la Reforma on rau l’afinitat que vincula les diverses esglésies que conformen el món evangèlic barceloní.

Els principis originals que configuren el moll de l’os de la doctrina evangèlica són els següents: sola gratia, sola fide, sola scriptura. Aquest no és el lloc pertinent per desentrellar les subtilitats teològiques d’aquests principis,2 però sí que resulta important posar de manifest les implicacions més rellevants que tenen. Entre aquestes en destaquem les següents: en primer lloc, no existeixen intermediaris en la relació entre Déu i els fidels, és a dir, l’única manera que té el creient d’apropar-se a Déu és a través de la lectura personal de la Bíblia i l’únic que pot fer per salvar-se és tenir fe. Aquest fet comporta una conseqüència clara: impossibilita que sorgeixin representants religiosos que es declarin investits per Déu per exercir de mediadors entre Ell i els fidels. És per això que en les esglésies protestants el pastor no és mai equivalent al capellà catòlic. El pastor és, només, la persona que es dedica a organitzar la comunitat i que s’ocupa de qüestions com preparar el sermó del diumenge, aconsellar els fidels que li demanen opinió o tenir cura de l’església, entre d’altres. És més, si la comunitat ho considera convenient, el pastor pot ser acomiadat i la comunitat buscarà, llavors, un nou representant. La majoria d’esglésies compten sovint amb un consell d’ancians o amb una comissió gestora, que és la qui s’encarrega de contractar el pastor i que, en moltes ocasions, pren les decisions principals conjuntament amb aquest. És freqüent que en alguns casos el pastor protestant pugui desenvolupar, també, un lideratge carismàtic que li atorgui autoritat davant la comunitat.

En cap cas, però, es pot considerar que l’autoritat del pastor emana de Déu.

En segon lloc, en el protestantisme es posa un gran èmfasi a rebutjar tota forma d’idolatria i a evitar que s’atorgui un «caràcter diví» a allò que ells

12

únicament reconeixen com a humà. És aquesta voluntat de no caure en la idolatria i la superstició el que porta els evangèlics a evitar la presència d’imatges de sants en les esglésies —i el que en bona part explica l’austeritat decorativa dels temples protestants. Així, malgrat reconèixer que hi ha persones que han exercit un rol clau en la història de l’Església, en cap cas consideren que puguin ser identificats com a «sants». En aquesta línia tampoc revesteixen els seus rituals, com el Sant Sopar, de caràcter sagrat. És també aquesta voluntat de defugir tot allò que pugui ser considerat com a «màgia» el que explica que la majoria consideri que la pertinença al protestantisme no la pot determinar el bateig d’un nadó que encara no té capacitat de discerniment, sinó que el baptisme ha de ser fruit d’una decisió conscient, madura i raonada.

En tercer lloc, el fet que la Bíblia sigui l’autoritat màxima i que alhora no es reconegui la possibilitat que existeixin intermediaris provoca que s’atorgui molta importància a la lectura i a l’estudi individual. Saber llegir és una condició imprescindible per poder viure la fe protestant i, per això, han estat nombroses les esglésies evangèliques que històricament han impulsat l’alfabetització de la població. Alhora, però, el fet que la base doctrinal depengui totalment i completament de l’autoritat bíblica ha facilitat, en alguns casos, el sorgiment de lectures peculiars —i en alguns casos fonamentalistes— del llibre sagrat. Així mateix, també ha fet possible l’emergència de líders carismàtics que, basant-se en noves interpretacions del text bíblic, han creat nous corrents doctrinals, alguns dels quals s’han mantingut dins del protestantisme, com el pentecostalisme, d’altres se n’han separat completament, com els Testimonis de Jehovà o l’Església de Jesucrist dels Sants dels Darrers Dies (mormons), i d’altres han mantingut una posició ambivalent, com l’Església Adventista del Setè Dia.3

2. En aquest sentit, vegeu, per exemple: Woodhead, L. (2004). An Introduction to Christianity. Cambridge: Cambridge University Press; o González Pastor, J. (1996). El protestantismo de la A a la Z. Barcelona: Gayata.

3. En aquest sentit, per exemple, dins l’Església Adventista del Setè Dia de Catalunya no existeix una posició consensuada sobre si hom els pot considerar protestants o no.

13

En quart lloc, i vinculat a l’anterior, resulta cabdal ressaltar el fet que el protestantisme no compta amb una autoritat doctrinal i organitzativa reconeguda per tots els fidels. Fent un símil amb el món catòlic, es pot afirmar que en el protestantisme no existeix cap institució comparable al Vaticà ni cap figura paral·lela a la del Papa. Aquesta qüestió té conseqüències notables a l’hora de definir l’estructura, la forma d’expansió i les particularitats del protestantisme. En el marc evangèlic no existeix cap autoritat reconeguda per dirimir i definir la frontera entre ortodòxia i heterodòxia, la qual cosa ha contribuït a potenciar que al llarg de la història hagin estat nombrosos els líders que han adaptat, modificat o recreat la doctrina. I és aquest mateix motiu el que explica que actualment siguin nombrosos els corrents doctrinals que travessen el món evangèlic i que afavoreixen el sorgiment d’esglésies amb tarannàs molt diversos i amb formes de funcionament molt variades.

Són aquests principis —i les conseqüències d’aquests— els que contribueixen a atorgar un «aire de família» a les diverses esglésies i comunitats evangèliques. D’aquesta manera, i malgrat que pugui semblar que els principis doctrinals són quefers del món abstracte i intel·lectual, la seva incidència és palpable en la quotidianitat de les comunitats a Barcelona. Des de la decoració —o la quasiabsència d’aquesta— de les esglésies fins a l’èmfasi en la importància de saber llegir, passant per la dificultat dels evangèlics barcelonins per expressar-se en una veu comuna a l’esfera pública, tot són exemples que es poden relacionar amb els principis doctrinals de la Reforma.

1.2 Diversitat interna Tal com hem mencionat, el protestantisme barceloní engloba un ampli ventall de denominacions, esglésies i organitzacions que configuren un mosaic divers, heterogeni i fragmentat. Una vegada hem identificat quin és el denominador doctrinal comú, és necessari reconèixer i descriure quins són els eixos de coordenades que n’expliquen les diferències. Són quatre les variables clau que dibuixen els eixos que estructuren el mapa protestant de la ciutat: l’adscripció doctrinal, l’afiliació a una organització, el perfil lingüístic i cultural de l’Església i, finalment, el teixit associatiu que fan arrelar les esglésies en la vida a la ciutat.

14

1.2.1 Adscripció doctrinal

En primer lloc, les esglésies barcelonines les podem agrupar per afinitats doctrinals. Des de la Reforma de Luter fins als nostres dies han estat nombroses les branques doctrinals que han sorgit i s’han desenvolupat. El mapa evangèlic barceloní és una bona mostra d’aquesta heterogeneïtat. A la taula següent es mostren les xifres relatives a l’adscripció doctrinal de les esglésies barcelonines:

ADSCRIPCIÓ DOCTRINAL

NOMBRE DE CENTRES DE CULTE

PENTECOSTALS/CARISMÀTICS 122 ASSEMBLEA DE GERMANS

11

BAPTISTES 15 INTERDENOMINACIONALS 10 LUTERANS 1 METODISTES 1 MENNONITES 1 PRESBITERIANS 6 ANGLICANS 2 INDEPENDENTS 4 NO DETERMINAT

11

TOTAL 184 DISTRIBUCIÓ DOCTRINAL DE LES ESGLÉSIES EVANGÈLIQUES (BARCELONA, 2016) Font: Elaboració pròpia a partir de dades de l’OAR del 2016 i de la DGAR del 2014.

15

Una primera ullada a les xifres ens permet detectar la gran importància numèrica del moviment carismàtic-pentecostal. Avui un 66% de les esglésies de Barcelona s’adscriuen a aquest corrent doctrinal. És indiscutible, per tant, que les esglésies carismàtiques-pentecostals tenen un rol clau a l’hora de dibuixar el mapa evangèlic de la ciutat i que cal parar-hi atenció. En parlarem amb més detall a posteriori, però ja podem avançar que el pentecostalisme té el seu origen a principis del segle xx als EUA, i el tret que fa més recognoscibles aquestes esglésies és el seu èmfasi en els dons de l’esperit sant —glossolàlia, curació, profecia, etc.— i la importància de l’experiència emocional en el culte.

En l’anàlisi de les xifres de distribució doctrinal podem distingir, també, un segon gran grup: les anomenades esglésies del protestantisme històric. Allò que converteix en afins totes aquestes esglésies és que tenen el seu origen a l’Europa central i del nord entre el segles xvi i xviii. A casa nostra el protestantisme històric aglutina, principalment, les assemblees de germans, les esglésies baptistes, les esglésies anglicanes, les luteranes, les mennonites i la majoria de les classificades com a interdenominacionals.4 Encara podem detectar un tercer grup d’esglésies que està configurat per totes aquelles comunitats que tenen una presència més recent a casa nostra i que, en bona mesura, són nascudes als Estats Units. A Barcelona són esglésies fundades, en la seva gran majoria, sota la influència o el guiatge de missioners nord-americans. Bàsicament, però, agrupen fidels d’origen català i espanyol.

En aquest grup trobem diferents esglésies, entre les quals les esglésies bíbliques, que s’inclouen en el requadre anterior dins de la categoria que anomenem d’esglésies independents.

L’existència d’aquests tres grans grups reflecteix, en gran mesura, la història del món evangèlic a la ciutat i la petja que hi han deixat els missioners vinguts d’arreu. És una història feta en tres grans etapes: primer, els missioners foren majoritàriament de procedència europea, i les esglésies 4. De les set esglésies que s’autoidentifiquen com a interdenominacionals, cinc pertanyen a l’Església Evangèlica de Catalunya, que és una de les organitzacions d’esglésies més antigues del protestantisme català. Formalment es va constituir el 1953 com la unió de les esglésies metodistes i presbiterianes que hi havia a la Catalunya de l’època.

16

que crearen són les que avui coneixem amb l’etiqueta de «protestantisme històric», com l’Església Espanyola Evangèlica Reformada Episcopal, entre d’altres. En els primers temps de la democràcia, però, foren els missioners d’origen nord-americà els qui prengueren el relleu i introduïren nous corrents doctrinals a la ciutat com les Assemblees de Déu. I, finalment, en el tombant de mil·lenni s’ha produït l’auge dels missioners llatinoamericans, africans i asiàtics que, en la seva majoria, tenen una pertinença carismàtica o pentecostal. En certa manera, tots aquells qui han vingut a portar la seva fe a la ciutat, ja siguin de Suècia, dels Estats Units, de Ghana o de les Filipines, han contribuït a dibuixar les característiques i la distribució doctrinal del mapa evangèlic barceloní. En el gràfic següent es mostra com ha anat variant la distribució doctrinal percentual de les esglésies evangèliques obertes a la ciutat de Barcelona al llarg del temps: 100%

PENTECOSTALS / CARISMÀTICS

90%

ASSEMBLEA DE GERMANS

80%

BAPTISTES

70%

INTERDENOMINACIONALS

60%

LUTERANS

50%

METODISTES

40%

MENNONITES PRESBITERIANS

30%

ANGLICANS

20%

INDEPENDENTS

10%

NO DETERMINAT

0% s. XIX

1900 1936

1937 1975

1976 1989

1990 1999

2000 2009

2010 2016

NO DETERMINAT

DISTRIBUCIÓ DOCTRINAL DE LES ESGLÉSIES EVANGÈLIQUES (BARCELONA, S. XIX–2016)5 Font: Elaboració pròpia a partir de dades de l’OAR del 2016 i de la DGAR del 2014.

5. Aquest gràfic no inclou els centres l’any de fundació dels quals és desconegut.

17

1.2.2 Afiliació organitzativa

En segon lloc, és important fer palès que el fet que una església s’identifiqui amb un corrent doctrinal determinat no implica, forçosament, que mantingui cap vincle formal ni informal amb les altres esglésies que també s’hi identifiquen. En el protestantisme es considera que les esglésies són sobiranes per poder escollir la seva adscripció doctrinal i en cap cas es requereix que aquesta tria sigui confirmada per altres instàncies, ni hi ha l’obligació de comunicar-ho a cap mena d’organisme superior que en faci un registre. Així, la lògica piramidal i burocràtica que caracteritza el món catòlic desapareix en fer referència al món evangèlic.

Ara bé, això tampoc no vol dir que no existeixin estructures que contribueixin a organitzar les diferents esglésies. En certa manera, el protestantisme s’estructura en forma de xarxa en què hi ha diferents nodes que agrupen les esglésies en funció de determinades característiques, com la seva adscripció doctrinal, el seu origen o el seu tarannà. Així, ens podem imaginar el món evangèlic com una xarxa immensa composta per diferents subxarxes o organitzacions de geometria variable i característiques específiques.

En fer una ullada al mapa evangèlic barceloní se’ns fa palès que d’organitzacions n’hi ha de molts tipus diferents. Així, mentre que n’hi ha algunes que tenen una lògica completament vertical amb un líder que exerceix com a figura central de totes les esglésies que en formen part, d’altres tenen un funcionament similar a la democràcia representativa on s’escullen els membres del govern de l’organització i es fan eleccions regularment. També n’hi ha de completament assembleàries on tota decisió ha de seguir un procés escrupolosament dissenyat de participació des de la base, i n’hi ha d’altres on no hi ha regles de joc escrites i la improvisació hi és habitual. També trobem organitzacions en què totes les esglésies segueixen un patró molt similar i mantenen una comunicació i una col·laboració regulars i d’altres en què únicament se celebra una trobada biennal per reafirmar la pertinença a una mateixa entitat.

En definitiva, podem identificar quasi tants models com esglésies existents.

No obstant això, convé assenyalar que la pertinença d’una església a una organització no és un «contracte indefinit». Com ja hem mencionat, l’església és 18

sobirana i, per tant, en tot moment pot decidir desvincular-se de l’organització de la qual forma part i iniciar una «aventura» en solitari. En aquest sentit, cal remarcar que les escissions són habituals en les esglésies evangèliques i que, en bona part, la diversitat doctrinal i organitzativa del protestantisme es deu, justament, a la facilitat i freqüència amb la qual es produeixen aquestes escissions.

El fet que no existeixi cap autoritat suprema que aglutini tots els fidels protestants genera especials dificultats a les esglésies per reivindicar els seus drets i fer visible la seva presència en l’esfera pública. Així mateix, simultàniament, la inexistència d’una autoritat religiosa dificulta la interlocució política. Per pal·liar aquesta mancança, és habitual que les esglésies evangèliques desenvolupin o creïn òrgans de coordinació en els diferents països on estan establertes. Aquests òrgans no tenen potestat doctrinal però actuen com a portaveus de la comunitat davant les autoritats polítiques i serveixen de punt d’unió de les esglésies en un territori determinat.

A l’Estat espanyol, la Federación de Entidades Religiosas Evangelicas de España (FEREDE) és l’entitat que agrupa les esglésies evangèliques del territori i la que actua com a representant legal del protestantisme davant l’Estat. La FEREDE és la signatària dels Acords 24/1992, de cooperació entre el Govern espanyol i la comunitat protestant. En aquests acords s’estipulen qüestions com el de rebre ensenyament religiós a les escoles, el dret de culte, el dret de rebre assistència religiosa evangèlica als hospitals i a les presons o el dret de ser enterrat segons les pròpies conviccions, entre molts d’altres. La importància de la FEREDE és clau atès que totes aquelles esglésies que vulguin beneficiar-se dels drets atorgats en els acords de cooperació han d’estar, obligatòriament, registrades a la FEREDE. A Catalunya, l’organització representativa del protestantisme és el Consell Evangèlic de Catalunya (CEC), amb seu a Barcelona, que fou creat per un grup de protestants catalans just iniciada la democràcia. La Generalitat ha reconegut el Consell Evangèlic com l’interlocutor principal de la comunitat evangèlica al país i ha signat diversos acords tant per atorgar i facilitar els drets dels fidels protestants a Catalunya com per finançar projectes concrets d’interès social i cultural de les esglésies evangèliques catalanes.

19

1.2.3 Perfil cultural i lingüístic

La diversitat cultural i lingüística és un tret definitori del mapa protestant barceloní. A primers de segle xix ja hi havia algunes esglésies on es feia culte en altres idiomes per atendre els fidels d’altres contrades que vivien o estaven de pas a la ciutat de Barcelona. En aquest sentit, fou l’any 1903 quan es va fundar l’Església Luterana de parla alemanya, que avui dia continua activa a Barcelona. Dos anys més tard, el 1905, començava a funcionar l’Església Anglicana Saint George’s Church al carrer del Rosselló, que manté el culte en llengua anglesa.

Ara bé, la diversitat cultural i lingüística del món evangèlic barceloní s’ha accentuat notablement arran de la darrera onada migratòria. La vinguda de nombroses persones que eren protestants al seu país d’origen o que s’hi han convertit a la seva arribada a Barcelona ha contribuït a eixamplar de forma extraordinària el nombre de celebracions religioses en llengües diverses. A la taula de la pàgina següent es recullen les xifres relatives a la llengua —o llengües— d’ús en el culte evangèlic dominical a les esglésies de Barcelona.

De l’observació de la taula se’n desprèn que, malgrat l’heterogeneïtat lingüística, el castellà manté l’hegemonia en el món evangèlic barceloní. El català hi té una presència força minoritària, ja que només es parla de forma exclusiva en tres esglésies. Cal matisar, però, que en nombroses ocasions el fet de celebrar el culte en castellà no implica que la comunitat sigui majoritàriament castellanoparlant. Així, per exemple, l’església de Filadèlfia, de majoria gitana, a Hostafrancs, celebra els cultes en castellà però la majoria dels fidels parlen català entre ells. També cal recalcar que són moltes les esglésies que combinen dos o més idiomes en la celebració del culte. És freqüent, a més, que algunes esglésies disposin d’una persona que faci traducció simultània a una altra llengua, i fins i tot hi ha alguna església que disposa d’aparells específics de traducció.

20

LLENGUA DE CULTE

NOMBRE DE CENTRES DE CULTE

AIXANTI 1 AIXANTI/TWI 1 ALEMANY 1 ANGLÈS 9 ANGLÈS/TAGAL 1 CASTELLÀ 102 CASTELLÀ/ANGLÈS 4 CASTELLÀ/ANGLÈS/TAGAL 1 CATALÀ 3 CATALÀ/CASTELLÀ 27 CATALÀ/PORTUGUÈS 1 COREÀ 2 PORTUGUÈS 3 ROMANÈS 2 RUS 1 TAGAL 4 UCRAÏNÈS/RUS 1 XINÈS 4 DIVERSES LLENGÜES MAJORITÀRIES

5

NO DETERMINADA

11

TOTAL 184 LLENGUA DE CULTE DE LES ESGLÉSIES EVANGÈLIQUES (BARCELONA, 2016) Font: Elaboració pròpia a partir de dades de l’OAR del 2016 i de la DGAR del 2014.

21

La diversitat lingüística també queda reflectida en l’origen geogràfic majoritari de les esglésies de Barcelona que il·lustra la taula de més avall.

Es fa palesa, doncs, la importància crucial de les persones procedents de l’Amèrica Llatina en el creixement del món evangèlic barceloní. Ara bé, focalitzar la mirada només en l’Amèrica Llatina seria un error, ans també les esglésies compostes per una majoria de persones provinents de l’Àsia i de l’Àfrica així com, en menor mesura, de l’Europa de l’Est estan prenent força a casa nostra i van consolidant la seva presència.

REGIÓ DE PROCEDÈNCIA

NOMBRE DE CENTRES DE CULTE

ÀFRICA SUBSAHARIANA

10

AMÈRICA DEL NORD

3

AMÈRICA LLATINA

54

AMÈRICA LLATINA / ESPANYA

4

ÀSIA/OCEANIA 20 CATALUNYA/ESPANYA 56 EUROPA DE L’EST

4

EUROPA OCCIDENTAL

3

DIVERSES REGIONS MAJORITÀRIES

17

NO DETERMINADA

13

TOTAL 184 REGIÓ DE PROCEDÈNCIA MAJORITÀRIA DELS FIDELS DE LES ESGLÉSIES EVANGÈLIQUES (BARCELONA, 2016) Font: Elaboració pròpia a partir de dades de l’OAR del 2016 i de la DGAR del 2014.

22