Quadern El País: 'Vençuts i depurats'

Quadern PAÍS: España

FRECUENCIA: Semanal

PÁGINAS: 1-3

O.J.D.: 17117

Nº 1.692 DIJOUS 14 DE SETEMBRE DEL 2017

TARIFA: 38004 €

E.G.M.: 84000

elpais.cat

ÁREA: 3269 CM² - 289%

SECCIÓN: PORTADA

14 Septiembre, 2017

VENçUTS i depurats L’entrada del franquisme a l'Ajuntament de Barcelona comportà un procés de neteja ideològica que expedientà 7.100 funcionaris i n’expulsà més de 900. L’historiador Marc Gil ho analitza en un llibre Carles Geli

Q

uiénes eran los más calificados izquierdistas de su departamento y cuánto sepa de la actuación de los mismos”. “¿Conoce algún compañero que formase parte de los batallones o ejerciese mando en ellos?”. Són les preguntes 19 i 18, respectivament, de les 23 del formulari que els funcionaris de l’Ajuntament de Barcelona van haver de respondre el febrer de 1939 si volien seguir treballant al Consistori arribat el nou or-

dre franquista. Més ben dit: per completar un expedient obligatori a partir del qual serien investigats i podrien seguir així la seva feina. O no. Perquè, capgirant tota llei processal i els drets més elementals, tot treballador municipal estava “manchado”, “contagiado” o era “culpable” pel sol fet d’haver estat en la gestió republicana.

La bogeria comportà l’obertura de 7.100 expedients de depuració als funcionaris, dels quals s’encausà una barbaritat, un de cada tres, 2.327, en un procés que durà

gairebé dos anys: des de principis d’abril de 1939 fins que es van tancar els darrers, el desembre de 1940. Pors i maldecaps a banda, des de paperassa fins a buscar valedors vitals, l’expedient de depuració comportava, fins que es resolgués, quedar-se amb el sou a la meitat, en uns moments de misèria moral però també física, material, infinita. En aquests dos anys, tot esperant un resultat que en els primers temps s’estirava gairebé fins a l’any, van morir 101 funcionaris. passa a la pàgina 2

PAÍS: España

FRECUENCIA: Semanal

PÁGINAS: 1-3

O.J.D.: 17117

TARIFA: 38004 €

E.G.M.: 84000

ÁREA: 3269 CM² - 289%

SECCIÓN: PORTADA

14 Septiembre, 2017 2 QUADERN

14/9/2017

REPORTATGE Ve de la pàgina 1 Barcelona era una cosa molt seriosa per al nou règim: l’Ajuntament era la segona institució més important d’Espanya després del mateix Govern estatal pel nombre de funcionaris (les xifres, molt contradictòries, parlen de 8.998 el 1938) i també pel nombre i nivell de competències, com recorda ara l’historiador Marc Gil Garrusta a Barcelona al servei del Nuevo Estado (Eumo), on analitza amb microscopi el procés depurador al consistori en un volum que, conjuntament amb Els ajuntaments franquistes a Catalunya de Martí Marín (Pagès Editors, 2000), és ja entre els de consulta obligada sobre el tema.

Tot el que va fer Franco amb la capital catalana va ser especial. D’entrada, la gestora municipal va ser l’única a Catalunya (juntament amb la que es faria càrrec de la Diputació) que es va decidir abans de la reconquista: el mateix dictador i el seu cunyat, Ramón Serrano Suñer, van designar a Burgos la seva composició. Nomenaren alcalde Miquel Mateu i Pla, perfil idoni: fill de l’amo de la Hispano-Suiza, nebot de l’arquebisbe Pla y Daniel, membre de la Secretaria de Franco allà mateix a Burgos des de començaments de la Guerra Civil i ben vist pel jesuïta Joan Tusquets, teòric del “contubernio judeomasónico” i preceptor de la filla del dictador. En coherència amb la designació especial, el procés de depuració municipal també ho havia de ser: no el farien funcionaris escollits pels alcaldes respectius (com va passar a tot Catalunya), sinó que aquests serien triats pels militars, a partir del cap de l’Auditoria de la IV Regió Militar.

Declaració a mà “Se trata de dejar limpio el solar para nuestro edificio”, havia dit Franco en persona com a filosofia per afrontar el municipalisme del seu nou règim, la política de depuració municipalista del qual ja apareixia al BOE el gener de 1939. I era allò del ordeno-ymando-a-la-voz-de-ya: tots els funcionaris municipals nomenats prèviament al 18 de juliol s’havien de presentar a la feina abans de vuit dies hàbils des de la jornada de l’alliberament (com s’exigí a totes les poblacions) per omplir les “instancias iniciales del expediente”. Els treballadors que havien estat nomenats posteriorment al “Glorioso Alzamiento” no feia falta ni que es presentessin perquè ja

La depuració de Barcelona va ser l’única de Catalunya feta per militars estaven immediatament destituïts.

La broma començava, com constata Gil, amb una declaració jurada, generalment redactada a mà, que significava l’inici de l’obertura de l’expedient administratiu, juntament amb unes primeres 11 preguntes que conformaven un retrat global del funcionari (trajectòria professional, filiació política i sindical, si s’havien patit persecucions o no “durante la tiranía roja”)...

Durant el procés, el sou queia, doncs, a la meitat i s’estava suspès de càrrec fins a la resolució. Les causes que podien portar finalment a incoar expedient i a la sanció eren infinites, i n’hi havia força de ben relatives o vagues: si un havia estat ascendit en l’escalafó municipal o havia rebut complements econòmics en el sou du-

A la portada, Miguel Díaz de Gómara, l’alcalde Miquel Mateu, Eliseo Álvarez i José María Milà Camps, el maig de 1939, en la col·locació a la façana de l’Ajuntament de la placa que reprodueix l’últim comunicat de guerra. Sobre aquestes línies, Eliseo Álvarez i Miquel Mateu, després de la missa a la plaça de Catalunya el 29 de gener de 1939. / afb / c. pérez de rozas (efe).

rant la guerra, ja era molt sospitós; magre ho tenia si havia mostrat passivitat (?) des del juliol de 1936; força fotut si hi havia hagut pertinença a partits d’esquerres; i ben negre si havia estat apoderat a les eleccions de febrer de 1936 o s’era membre de la maçoneria. La participació en “hechos de armas” es mirava amb lupa: calia, fins i tot, denunciar el funcionari que t’havia obligat a allistar-se, amb aquell mateix esperit delator que tenien les famoses 21 o 23 preguntes de la segona tongada.

El cop de gràcia, després de la declaració jurada i dels dos qüestionaris, eren els informes personals que feien la policia, la Guàrdia Civil i, sobretot, Falange, potser els més temibles: feien saber que els seus serveis d’informació tenien “30.000 fichas de elementos rojos” (uns 22.000 de Barcelona, i la resta, de pobles de Catalunya). Eren perillosos perquè la informació recopilada o bé sorgia del que van extreure en el seu moment “de la prensa roja”, o bé era recollida per “camaradas que se dedican al servicio de información, sin remuneración y satisfaciéndose sus gastos”, es lamentaven ja el 1937. En un altre informe de tres anys després, tot i que es referia a Terrassa, es deia: “Falange ha tenido que diligenciar 130 informes diarios con solo 15 agentes, todos ellos desconocedores del personal muncipal y por lo tanto los informes contestados, la mayoría de ellos no se ajustan a la verdad”. És a dir, apreciacions subjectives i amb poca base documental. Així, una acusació greu era que el funcionari era “asiduo lector de Solidaridad Obrera”; o que “se casó en periodo rojo”; o no tenir “ideales fijos”... També hi havia contradicicions, com en un expedient en què s’acusa el treballador de lectura de fulletons anarquistes i, unes planes més endavant, que era analfabet.

Tot plegat encara dificultava més la defensa dels funcionaris encausats, que només tenien vuit dies per presentar el plec de descàrrecs. Ho feien com podien, com bé recull Gil. “Ni sé lo que significa marxismo”, escriu un acusat. Un altre, maçó, ho admetia, però deia que hi havia anat enganyat pels seus superiors i es defensava dient que anava a missa cada diumenge... Si van lluitar amb l’exèrcit

republicà van ser “obligados” per la legislació vigent i, ja en combat, feien constar sempre que van evitar l’enfrontament o van mantenir una actitud passiva en la destinació. Els que es van allistar com a voluntaris ho tenien pitjor, és clar, tot i que invariablement argumentaven que hi van optar per poder escollir destí i evitar així anar al front.

El millor era tenir un bons valedors, dels quals calia donar l’adreça: podien inclinar molt la decisió del jutge. Jerarquia eclesiàstica, capellans i gent catòlica, industrials i amos de negocis, gent significada des del primer moment amb el “Glorioso Movimiento Nacional” i membres de l’exèrcit i de Falange eren els més buscats i valorats, més o menys per aquest ordre. Al llibre es destaca, per exemple, l’aval en un dels informes del filòleg Martí de Riquer, que signa “Mutilado de guerra. Oficial de Radiodifusión y Propaganda en los frentes durante la campaña. Carnet de FET y de las JONS nº 4848 de la Provincia de Barcelona”.

El jutge només feia una proposta de sanció: era una comissió perma-

“Se casó en periodo rojo” o no tenir “ideales fijos” eren algunes ‘acusacions’ nent municipal la que revisava i determinava la sanció final; en la majoria dels casos, la ratificava. Si excepcionalment el funcionari presentava recurs d’alçada i arribava al Govern Civil, la sentència del governador era definitiva. Només 109 funcionaris (79 d’ells amb la màxima sanció, la destitució) van elevar recursos. No fa falta dir que tots van ser desestimats.

L’Ajuntament va voler fer la quadratura del cercle: estaven compromesos amb la depuració fins al final... però que afectés el servei tan poc com fos possible, sosté Gil. Hi havia problemes de personal fruit del mateix zel repressiu: per culpa dels expedients, un de cada tres funcionaris estava apartat de les seves tasques. El resultat era, en un servei que ja no excel·lia gaire, la famosa “epidemia

de las colas que padece Barcelona”, com arribà a denunciar la mateixa Falange davant l’evident col·lapse de tot l’aparell burocràtic tot just acabada la guerra i que s’arrossegà gairebé, en el cas de l’Ajuntament de Barcelona, fins el 1942, quan la plantilla s’estabilitzà.

El consistori va fer de tot: des de posar a disposició del jutge instructor de depuració una dotació extraordinària de 7.500 pessetes destinada a “gratificar” el personal auxiliar a la seva disposició per accelerar els processos, fins a improvisar una mena de servei de policia amb dos agents municipals per fer informes de conducta, tot passant per gratificar el Servicio de Información de Falange perquè “decían que no disponían de personal ni tiempo para ello y precisaban un servicio extraordinario” per fer els informes.

La situació es va fer tan insostenible que l’octubre de 1939 es van incorporar nou jutges per accelerar el procés: els primers expedients oberts entre febrer i març de 1939 estaven sense resolució de 250 a 324 dies. A partir dels reforços judicials, el 90% es resoldrien en 49 dies: el 82% dels expedients de depuració de tot l’Ajuntament es van resoldre en els tres mesos finals de 1939. Com a contrapunt, amb més jutges, la discrecionalitat dels criteris del càstig i la qualitat dels informes encara van ser més dispars.

Trampes i tebiors De sobte, en ple procés, va esclatar una bomba administrativa: el maig de 1940, el Ministerio de la Gobernación rebia dues denúncies, anònimes totes dues, que en reafirmaven una d’anterior amb la qual coincidia a alertar sobre la tebior i les irregularitats que s’estaven produint a l’Ajuntament amb l’operació de depuració.

Aquest segon cop anava amb la cirereta de l’ús del català, ja què, a més, “en todos los negociados se habla dicha lengua regionalista.

Les denúncies, perilloses per si mateixes, ho eren més perquè anaven dirigides, en concret, contra dues peces fortes del consistori: el secretari de l’Ajuntament i l’interventor municipal. Les denúncies tenien la seva

14/9/2017

PAÍS: España

FRECUENCIA: Semanal

PÁGINAS: 1-3

O.J.D.: 17117

TARIFA: 38004 €

E.G.M.: 84000

ÁREA: 3269 CM² - 289%

SECCIÓN: PORTADA

QUADERN

3

14 Septiembre, 2017

Guàrdia Urbana d’excombatents

Q

ue l’Ajuntament de Barcelona intentés suavitzar en alguns casos l’impacte del procés depurador no vol dir que no apliqués amb fervor la nova legislació franquista. El cas més clar es va donar en el moment de la convocatòria de places per cobrir vacants. Des d’agost de 1939 era preceptiu reservar el 80% d’aquells llocs de treball per a excombatents, mutilats, excaptius i orfes... del bàndol franquista, és clar: calia premiar els fidels i els vencedors, de la mateixa manera que es castigava els vençuts. El 20% de les vacants restants havien de quedar, per llei, “para la oposición o concurso no restringido”. Això sí, aquests havien de tenir “inmejorables antecedentes” i haver demostrat una “entusiasta adhesión” al cop d’estat de 1936, fets que havien de reflectir els seus currículums.

El consistori, prefigurant aquella llei i anant més enllà de la vigent des de 1937 en el bàndol nacional, convocà el juny de 1939 unes oposicions restringides per a la provisió de cent places al cos de la Guàrdia Urbana. Per evitar infiltracions d’enemics, el concurs-oposició establia que els aspirants havien d’haver estat “combatientes en Unidades de primera línea del Ejército Nacional o Milicias” i havien de demostrar-ho “presentando certificado librado por el Jefe de la Unidad” o amb declaració jurada, especificant les unitats.

cions dels funcionaris va ser relativament baix (un 20% dels funcionaris encausats denunciaren companys funcionaris), però tot i així, entre els que foren finalment sancionats, el 80% tenien acusacions de companys.

L’altre gran esforç es va posar a minimitzar les sancions en els nivells de comandament: de 64 caps de negociat, només 17 (27%) van rebre càstig, una proporció que contrasta amb la resta de l’escalafó de funcionaris. No es podia perdre, a sobre, personal qualificat i amb anys d’experiència.

Al final, la batalla de la depuració de l’Ajuntament de Barcelona es va saldar amb 1.610 funcionaris sancionats (22,6% de la plantilla), 917 destituïts i 693 pendents de complir les sancions imposades, tot i que entre els expulsats només 314 (34%) ho van ser després de completar tot el procés depurador: la resta ho van ser per incompareixença, depurats per “rebeldía” o destituïts per altres tribunals repressors.

D’una manera cruel, es va aconseguir, a banda de netejar ideològicament la institució, també una reducció de personal que ja buscaven des de 1939: la plantilla es va reduir

Un pas més enllà es va produir el novembre de 1939, quan, tant per als serveis de recaptació com per a una segona fornada de guàrdies urbans, l’Ajuntament va decidir eliminar el 20% de places de concurs lliure no restringit.

Repetiria decisió más-allá-del-deber amb una convocatòria de bombers el març de 1940. Una cosa era que potser no es volgués que només qui tingués mèrits bèl·lics ocupés segons quins càrrecs de responsabilitat administrativa, però una altra era que estava clar qui havia guanyat la guerra. S’havia après la lliçó: calia, diu Marc Gil, “impermeabilitzar l’administració d’elements contraris i desafectes”.

Estaven escaldats pels Fets d'Octubre de 1934, al seu parer, “fruit de la tebior de l’Estat en la desinfecció de l’Administració”. gènesi, en part, assegura Gil, en les desavinences entre els jutges instructors i l’Auditoria de Guerra, d’una banda, i la gelosia de certs sectors de Falange cap a l’alcalde Mateu. Temps li va faltar al governador civil, Wenceslao González Oliveros, per demanar la revisió de tots els expedients, fet que la Dirección General de la Administración Local va desestimar. Sí que se’n va sortir amb el català (qui en fes ús seria “destituido ipso facto”): el zel de qui Serrano Suñer va qualificar de “fanàtic” i “arbitrari”, el va dur poc després a presidir el temut Tribunal de Responsabilidades Políticas.

Les anomalies denunciades, en qualsevol cas, tenien un punt de certes: l’Ajuntament estava obsedit a intentar reduir com fos l’impacte de la depuració per evitar que la qualitat

L’Ajuntament temia el col·lapse pels càstigs, però aprofità per reduir plantilla del servei es convertís en insostenible. Per això, a banda d’allargassar les jornades laborals, negar temporalment la immobilitat dels funcionaris i, fins i tot, en alguns casos, avalar el funcionari per aturar el procés depurador i així aconseguir la immediata incorporació del treballador sense càstig, va procurar que hi hagués menys funcionaris sancionats i que els que ho fossin tinguessin càstigs més lleus. No ho va fer amb tots els casos, és clar: només amb els sancionats amb les penes menys severes.

Així, el consistori va intervenir en el 17% dels expedients que li van enviar els jutges i en va modificar uns 400, generalment rebaixant la durada del càstig. També va voler mitigar les delacions, fent-les passar abans pel secretari: en realitat, el volum de dela-

En un excés de zel, l’Ajuntament de Barcelona, saltant-se la legislació (a dalt, decret del BOE de febrer de 1939 sobre depuració de funcionaris), va reservar el total de les places de diversos cossos, entre ells el de la Guàrdia Urbana (a la imatge, en formació el gener de 1945), només per a excombatens del bàndol revoltat. Potser compensava així el seu intent d’amortir el càstig als funcionaris per no col·lapsar la institució, maniobres que denuncià el governador civil Wenceslao González Oliveros (amb guants). / pérez de rozas-afb

oficialment en un 22%: 1.200 persones de plantilla i 250 treballadors temporals. Gil creu que finalment l’aprimament de personal seria d’un 28%, perquè les xifres oficials amagaven expressament els temporals.

L’historiador ha detectat, en aquests expedients trobats a l’Arxiu Municipal Contemporani, gairebé 30 casos de funcionaris que foren expulsats de l’Ajuntament republicà, però tot i així els seus expedients van ser incoats pels franquistes. Aquests funcionaris passaren, doncs, per dos processos de depuració, en una situació tragicòmica: les proves per evitar l’expulsió del consistori republicà són les que es van fer servir com a proves acusatòries per treure’ls de l’Ajuntament franquista. Cruel i absurd.