Recull de premis de narració curta

Page 1

Prevenció, Seguretat i Mobilitat

RELATS / de Bombers

A cop de foc i de ploma, les vivències dels bombers cobren vida en aquest recull dels relats guanyadors de les sis edicions del Premi de Narració Curta de Bombers de Barcelona. Un certamen literari que, des de l’any 2003 i fins a dia d’avui, l’Ajuntament de Barcelona convoca entre el personal del Servei Prevenció, Extinció i Salvament de la Ciutat Comtal. Són 28 històries que traslladen al paper una mirada forjada al foc però encara sensible, capaç d’emocionar, de traslladar-nos als escenaris més punyents però, també, de dibuixarnos un somriure als llavis. Una obra per conèixer i gaudir tant dels grans moments com de les petites històries que envolten la vida i la professió dels nostres bombers.

RELATS de Bombers Recull de premis del Concurs de Narració Curta (2003-2008)


file:///Volumes/DATOS/Crit%20K-O/Crit%20O/OP-TEAM_SEG.%20...RECULL%20NARRACIO/FRH%20LL-PDF%20baixa/pag%20blanques.log

%%[ Warning: Empty job. No PDF file produced. ] %%

file:///Volumes/DATOS/Crit%20K-O/Crit%20O/OP-TEAM_SE...L%20NARRACIO/FRH%20LL-PDF%20baixa/pag%20blanques.log25/07/08 11:55


FRH-Llibre p.02 a 17 ok

25/7/08

11:17

Pรกgina 1

1


FRH-Llibre p.02 a 17 ok

25/7/08

11:17

P谩gina 2

RELATS de Bombers Recull de premis del Concurs de Narraci贸 Curta (2003-2008)

2


FRH-Llibre p.02 a 17 ok

25/7/08

11:17

P谩gina 3

RELATS de Bombers Recull de premis del Concurs de Narraci贸 Curta (2003 - 2008)

3


FRH-Llibre p.02 a 17 ok

28/7/08

09:15

Página 4

RELATS de Bombers Recull de premis del Concurs de Narració Curta (2003-2008)

CRÈDITS EDITA: Ajuntament de Barcelona DIRECCIÓ: Clara de Yzaguirre Directora de Relacions Externes i Qualitat COORDINACIÓ I REVISIÓ: Carme Pallarés Cap de Comunicació Interna Àlex Palau Op-team S.L. DISSENY I MAQUETACIÓ: Joan Serra, Laura Urios FOTOGRAFIA: Ricard Cervantes Bombers de Barcelona Àlex Palau Op-team S.L. SERVEIS EDITORIALS: Op-team SIC, S.L. FOTOMECÀNICA I IMPRESSIÓ: Impremta Municipal de Barcelona DIPÒSIT LEGAL: ...

4


FRH-Llibre p.02 a 17 ok

28/7/08

09:15

Página 5

L

a tasca dels bombers ha estat històricament reconeguda en els seus vessants d’eficàcia i d’abnegació, sovint fins i tot amb un punt d’heroïcitat. El seu nivell professional només és comparable a la seva humanitat: els ciutadans hem conegut molts exemples on la seva tasca ha traspassat el llindar de les exigències tècniques per esdevenir un model d’atenció i de cura personal. Els bombers no només han apagat focs o han efectuat rescats, si no que sempre han estat el primer company en el que les víctimes d’un sinistre han iniciat el camí de la seva recuperació. Els bombers coneixen molt bé que la distància que hi ha del drama a la salvació pot ser simplement un gest, unes paraules dites a temps. Aquesta conducta no s’aprèn a cap escola, sinó que forma part de la identitat del Cos, i es traspassa d’un company a l’altre tant en les hores d’espera compartida a la caserna com durant els intensos i crítics minuts d’una operació plena de risc. Experiència i humanitat conflueixen de ple en aquest llibre que recull els relats guardonats a les diverses edicions del Premi de Narració Curta de Bombers de Barcelona. I també un punt d’art, perquè els textos presentats contenen els ingredients que diferencien una simple redacció d’una peça literària: riquesa formal i estilística, credibilitat argumental, reflexions amb capacitat de transcendir. Sempre hem sabut que els bombers eren uns professionals amb valor afegit. Amb aquest llibre, coneixerem també una sublimació del seu caràcter entregat, de la seva irrenunciable vocació pel servei a les persones. Les històries i composicions aplegades conformen un mosaic divers d’experiències viscudes, però també d’anhels a voltes no del tot satisfets, d’objectius no ben bé aconseguits. Però és en la lluita on se significa el caràcter. I ara que commemorem el 175è aniversari de la constitució de Bombers de Barcelona, res millor que una obra com aquesta per agrair als professionals del Cos la seva tenacitat en el servei, i encoratjar-los a perseverar, per molts anys, en aquesta lluita contínua per a la superació.

Jordi Hereu Alcalde de Barcelona 5


FRH-Llibre p.02 a 17 ok

28/7/08

09:15

Página 6

RELATS de Bombers Recull de premis del Concurs de Narració Curta (2003-2008)

E

stic convençuda que la idea d’editar i publicar els relats que durant sis anys han participat al concurs de narració de Bombers de Barcelona és un encert. Ho és perquè cadascun dels relats és, en certa manera, una representació de la forma de viure la professió per part dels autors: els membres de Bombers de Barcelona. Llegir les seves narracions és una bona manera d’acostar-nos a la vida d’un parc de Bombers, i conèixer les experiències, sentiments i inquietuds dels grans professionals que tenim al nostre cos d’extinció, prevenció d’incendis i salvament. Tots i cada un dels relats aquí publicats són un bocinet personal i irrepetible de la història de Bombers de Barcelona, però són, sobretot, històries, a vegades reals, a vegades fictícies, però sempre personals i úniques, que ens apropen una mica a la visió del col·lectiu dels bombers que dia rere dia vetllen perquè la ciutat sigui segura. En aquest recull de relats curts hi trobareu històries de tot tipus: històries d’humor, d’amor, relats dramàtics, d’aventures, anècdotes o simplement somnis, on els bombers ens ensenyen que la seva tasca va més enllà de perilloses intervencions eventuals i ens confessen sensacions íntimes que viuen en el testimoni de les situacions més dures. Reconforta saber que enmig de tota aquesta activitat, els bombers de Barcelona treballen i donen sentit a la seva feina amb valors comuns com la solidaritat, l’altruisme i la humanitat d’estar disposat a prestar ajuda a aquell qui ho necessita. Bombers de Barcelona és un Cos viu, que no es permetrà mai perdre la connexió amb la ciutadania, i que demostra de nou que els seus professionals mantenen viu aquest lligam tan especial amb els ciutadans. Obrim la porta a saber-ne més de la quotidianitat de les persones que exerceixen de bombers des de la descripció que fan els mateixos protagonistes, des de les explicacions de les seves vivències i les sensacions que experimenten mentre exerceixen aquesta dura, agraïda i admirada professió. I serveixin aquests relats per reivindicar una vegada més els valors que són font d’inspiració de la seva professió i proclamar que són dins de cadascú dels que formen Bombers de Barcelona.

Assumpta Escarp Regidora de Prevenció, Seguretat i Mobilitat 6


FRH-Llibre p.02 a 17 ok

25/7/08

11:17

Página 7

ÍNDEX

Prefacis “Pròleg per als amics bombers”, David Castillo . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 9 “Botiga a Pittsburgh”, Joan Margarit . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 10 “Per vocació”, Carles Torras . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 11 Maria Mercè Roca . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 12 Jaume Codina . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 13 “La doble vida del soñador de vidas”, Joaquim Lorente . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 15 “L’escriptura de l’Àngel de la Guarda”, Jordi Coca . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 16

I Concurs de Narració Curta 2003 “Diàleg”, Joan Andrés i Vélez . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 19 “A la chica de la bata azul”, David Zapater Gallego . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 22 “Hoy llueve”, José R. Carme Luesma . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 26

II Concurs de Narració Curta 2004 “Un mundo sin sentidos”, José R. Carme Luesma . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 32 “Carta a Sílvia”, Joan Andrés i Vélez . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 35 “El dia en què els arbres van voler parlar”, David Zapater Gallego . . . . . . . . . . . 39 “Pastor de focs... caçador de dracs”, Manel García Sánchez . . . . . . . . . . . . . . . . 42 “Pensamientos a la muerte del Parc de l’Eixample”, Pedro San P. Wandelmer . . 44

III Concurs de Narració Curta 2005 “Obrir porta”, Joan Andrés i Vélez . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 48 “Tocant el cel”, Víctor Dobaño Lázaro . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 51 “Los chicos de la petanca”, Miquel Pintado Pérez . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 54 “La mirada de Gal·la”, Pere Heras Quílez . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 57 “El retén”, Francisco Moles Mañanos . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 60

Recull de Imatges dels premis del Concurs de Narració Curta (2003-2008) . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 65 7


FRH-Llibre p.02 a 17 ok

25/7/08

11:17

Página 8

RELATS de Bombers Recull de premis del Concurs de Narració Curta (2003-2008)

IV Concurs de Narració Curta 2006 “Teo”, Pere Heras Quílez . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 81 “Aquéllos sí que eran fuegos”, Víctor Dobaño Lázaro . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 84 “Omaira”, Josep Barjuan Sanz . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 90 “Del calaix de la Memòria”, Ramon Catalán Suárez . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 93 “Fuego Escandinavia”, Miquel Pintado Pérez . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 98

V Concurs de Narració Curta 2007 “Gabriela”, Josep Barjuan Sanz . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 101 “Nissaga de bombers”, Miquel Sanz Gabin . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 105 “La Paella”, Víctor Dobaño Lázaro . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 108 “La meva feina”, Antoni Galilea Chiner . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 113 “Noche oscura del once de marzo”, Pedro San Pedro Wandelmer . . . . . . . . . . . 116

VI Concurs de Narració Curta 2008 “Guants blaus”, Juan Francisco Sanz Llorente . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 120 “La gata con botas”, Víctor Dobaño Lázaro . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 123 “Bombers, digui’m”, Joan Andrés i Vélez . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 128 “Escrit Fahrenheit últim”, Jordi Aparicio Morell . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 132 “Anécdotas de un Boco”, Pedro Pelayo Aguilera . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 135

Agraïments . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 141

8


FRH-Llibre p.02 a 17 ok

25/7/08

11:17

Página 9

Pròleg per als amics bombers David Castillo, Periodista i escriptor Jurat del I Premi de Narració Curta Bombers de Barcelona

P

otser avui dia el valor i el coratge no tenen una gran incidència mediàtica, a excepció de les pel·lícules, on tot és descaradament exagerat. El drama, però, s'amaga a la vida quotidiana. I sovint és combatut per aquests nois que van en vehicles amb sirena: bombers, ambulàncies, policies... Tots ells són herois d'un temps sense herois, en què tot es relativitza i on els morts semblen més pròxims a les estadístiques que als sentiments. Fa uns anys vam convocar un premi per als bombers, i d'aquest premi han sorgit un grapat de narracions, on l'emoció, el perill i el risc formen part del teixit dels personatges que els habiten. Varen guanyar uns, però tots mereixerien ser publicats perquè condensen l'experiència, la memòria i, sobretot, l'imaginari d'un grup de valents, que tenen la gosadia d'explicar-nos què senten i com ho senten. En aquest cas, camuflats sota el filtre de la ficció. El primer conté el diàleg de dos bombers atrapats enmig d'un enderroc provocat per un incendi. És un relat d'acció, amb les vides pendents de la destresa dels seus companys i la sort. Els altres dos també tenen com a protagonistes les situacions límit, cadascun, però, amb un tractament diferenciat: un de més intimista i l'altre gairebé en el gènere del reportatge. Tots tres condensen situacions en què les nostres vides demostren que poden ser més efímeres del que són. Interrogants que en els diferents desenllaços ens donen el contrapunt entre la vivència i el resultat de l'aventura que implica un rescat, un salvament, l'arribada del perill i la manera de salvar-lo. Hem vist grans gestes heroiques associades als bombers. L'última que es recorda són els centenars de bombers de Nova York que van morir sepultats intentant salvar vides durant el trist episodi de l'atemptat contra les Torres Bessones. També els recordem en èpoques de grans conflictes: heroicament apagant els incendis dels bombardejos a les guerres o davant els desastres naturals, inundacions, incendis forestals, terratrèmols i altres catàstrofes. Aquesta és una cara, però també ens han ajudat en molts moments: des del salvament d'un gatet que s'ha enfilat a un arbre i no sap com baixar o davant la rebentada d'una canonada de l'aigua... Són les dues 9


FRH-Llibre p.02 a 17 ok

25/7/08

11:17

Página 10

RELATS de Bombers Recull de premis del Concurs de Narració Curta (2003-2008)

cares d'aquests àngels custodis, que només recordem quan els necessitem. A tots ells i a les seves magnífiques narracions els envio un reconeixement i una felicitació per aquest segon ofici, que tan bé han realitzat. Amb el foc de la vida, el gas de la creació i l'aigua de la imaginació. Molta sort.

Botiga a Pittsburgh Joan Margarit, Poeta Jurat del II Premi de Narració Curta Bombers de Barcelona

E

ls mostradors són plens de gra i llegums de colors negres, ocres i vermells. Miro el terra de fusta vell i fosc, fet de lleixes polides i lluents: Els peus l’acaricien o el castiguen i s’ha anat ondulant amb suavitat, adaptant-se a la terra, al pes dels cossos. En la penombra de colors calents, les pales lentes d’un ventilador van girant en el sostre. A vegades la vida fa una olor de graner que trepitjo mentre sento que suaument vaig adaptant-me a terra. A mi també se’m va acabant el temps. No desitjo el desguàs, la pols, la runa, el bes brutós d’alguna excavadora, les lleixes estellades del meu cos. Voldria arribar a ser un paviment gastat, fosc i lluent. Merèixer la noblesa d’un incendi.

10


FRH-Llibre p.02 a 17 ok

25/7/08

11:17

Página 11

Per vocació Carles Torras, Guionista i realitzador Jurat del II Premi de Narració Curta Bombers de Barcelona

M

ai he trucat al 080. Mai he vist actuar de prop els bombers perquè, per sort (i toco fusta ignífuga), no els he necessitat. Però el que sí que conec molt bé és la vocació de servei. El meu pare és policia i a casa meva, si alguna cosa hem tingut des de sempre no ha estat ni un gran sou, ni reconeixement públic, ni luxes, ni segones residències, ni cotxes nous. Si alguna cosa hem respirat a casa és l’abnegació en la responsabilitat ciutadana, en la dedicació al bé comú. Encara que sigui a costa de la pròpia vida. En una societat on és molt més normal posar en perill la vida dels demés que la pròpia, on si algú es juga la vida és perquè fuma, o beu, o es droga, on el reconeixement públic s’eleva als altars per una televisió que mitifica la mediocritat, no s’entén que algú se la jugui pels demés a canvi d’un sou de funcionari, i sense ni tan sols poder explicar-ho a les notícies de la tele. Avui en dia, les vocacions de servei públic van més contracorrent que mai. I tot i això sobreviuen a l’onada de superficialitat i individualisme que ens envolta. Potser amb més força que mai. Per això són tan importants iniciatives com la del Premi de Narració Curta de Bombers de Barcelona. No per les històries que s’hi expliquen. No per la seva qualitat literària, si bé en tenen. És perquè desprenen qualitat humana, veritable dedicació al proïsme, entrega incondicional. Recordo perfectament quan vaig fer de jurat de l’edició del 2004 el que em va captivar del relat guanyador. És cert que l’acció s’explica amb ritme, amb una precisió pròpia d’un guió cinematogràfic, sense concessions al dramatisme, anant directe al gra. Però per mi el més colpidor va ser que el protagonista, un bomber novell en la seva primera sortida, no té ni un sol moment de dubte, de qüestionar-se quelcom que tots ens qüestionaríem: “Qui em mana ficar-me aquí?”. El noi passa pànic, però no defalleix ni un segon en la seva determinació: s’estima la feina que fa. En un món que sí que conec, el de la televisió, molta gent es queixa. Tenen reconeixement públic, tenen uns sous exagerats, i moltes vegades lamenten dedicar-se al que es dediquen perquè, en el fons, menyspreen la seva feina. El foc de la vanitat és, de lluny, el més destructiu. En contrapartida, tothom hauria d’escoltar de tant en quant els policies, els sanitaris i els bombers. Crec que ens ajuden a recordar qui som. 11


FRH-Llibre p.02 a 17 ok

25/7/08

11:17

Página 12

RELATS de Bombers Recull de premis del Concurs de Narració Curta (2003-2008)

Maria Mercè Roca, Escriptora Jurat del III Premi de Narració Curta Bombers de Barcelona

F

er de jurat d’un premi literari té alhora una part de dificultat i una de glòria. Dificultat perquè has de triar, entre les obres presentades al concurs, les que et semblen millors, i triar vol dir renunciar a les altres, i sempre hi ha el risc que t’equivoquis. Què vol dir, l’obra millor? La que t’agrada més a tu, la més ben escrita, la que està més ben resolta, la més moderna, la més imaginativa...? La decisió, per més honesta i sincera que sigui, es mou sempre en el terreny de la subjectivitat. Però també, deia, ser membre d’un Jurat té la seva part de glòria. Perquè sempre, sempre, la lectura dels textos esdevé estimulant, divertida, et fa aprendre i et dóna sorpreses que són francament agradables. Això és el que em va passar quan el 2005 en Josep Barjuan em va demanar que formés part del Jurat del III Premi de Narració Curta Bombers de Barcelona, concurs que va iniciar la revista Fahrenheit 451. El premi era obert a persones que formessin part del Cos de Bombers, i els escrits havien de tenir relació amb el seu món. Vaig dir que sí de seguida, i amb molt de gust. De fet ens hauríem de preguntar –i celebrar– d’on ve aquesta barreja de curiositat, de respecte i d’admiració que tenim tots els mortals cap als bombers, encara que no en coneguem cap, que no n’haguem vist cap actuació: en el nostre imaginari personal, des de petits, la figura del Bomber té sempre un aire atractiu i protector. Vaig dir, doncs, que sí, i vaig començar a llegir els relats i a sentir aquella alegria quan, enmig d’aquells textos escrits per gent amateur, hi descobria una frase que brillava, un gir inesperat o una idea curiosa, o s’hi havia despenjat, quasi sense permís de l’autor, una metàfora atrevida, una referència culta, un adjectiu sorprenent o unes paraules d’una cadència que s’encomanava. Però inevitablement hi havia, al costat d’aquestes satisfaccions, l’obligació de triar i de trair. Però avui, al cap de tres anys, rellegeixo les narracions premiades i torno a pensar que el final de Obrir porta, el conte del bomber que salva –és un dir!– la noia jove i guapa, és digne del millor Pedrolo. I que a Los chicos de la petanca –on uns bombers jubilats tornen a estar en actiu per unes hores– hi ha, mig disfressada per la ficció, una gran passió per la feina i un extraordinari sentiment de pertinença a un grup i de compenetració amb els companys. I segueixo trobant molt tendres, a La mirada de Gal·la, els ulls d’una nena de cinc anys que miren el

12


FRH-Llibre p.02 a 17 ok

25/7/08

11:17

Página 13

seu pare bomber i no el veuen com un heroi sinó com una persona de carn i ossos que no és perfecte i que també té por, a qui estima molt. I em segueix semblant molt ben descrita, asfixiant, al límit, l’atmosfera que recrea l’autor de Tocant el cel, i em resulta com aleshores especialment atractiva la idea de l’autor de El retén de fer parlar els dos personatges que vigilen el Liceu just abans que es cremés. Enhorabona a tots. Felicitats per la idea d’ajuntar bombers i literatura. La iniciativa fa, si és possible, créixer l’amable mística que envolta els bombers, i el maridatge té per molts anys l’èxit assegurat.

Jaume Codina, Escriptor Jurat del IV Premi de Narració Curta Bombers de Barcelona

B

ombers? Relats de bombers?” La meva veu devia sonar entre incrèdula i sorpresa, de manera que la Berta em va replicar amb rapidesa. —“Que sí, home! Narracions curtes que tinguin a veure amb els bombers, amb la seva feina, amb les vivències i les històries...” — “Au, vinga, Berta, que ja em veig tot un grapat d’aventuretes en pla Superman o per l’estil, dona.” —“Que no, que t’equivoques, que l’any passat va guanyar un relat eròtic i, francament, no estava gens malament. Que no et pots ni imaginar la mena de narracions que són capaços de crear, els bombers. Anima’t i veuràs com t’endus una sorpresa…” Després de tot, la Berta era una bona amiga i tenia ganes de col·laborarhi, de manera que li vaig dir que ok, que endavant, que faria de jurat en aquella quarta edició del Concurs de Narrativa dels Bombers de Barcelona. Vam quedar que em farien arribar els relats que s’havien presentat que, si no recordo malament, eren gairebé una vintena. —“

13


FRH-Llibre p.02 a 17 ok

25/7/08

11:17

Página 14

RELATS de Bombers Recull de premis del Concurs de Narració Curta (2003-2008)

Els vaig rebre en paper i, si haig de ser sincer, el primer cop d’ull va confirmar les meves sospites. Llegint en diagonal, vaig topar-me amb una història que parlava de guàrdies i de sirenes i d’acolloniments que s’havien de superar… Aquella primera inspecció em va portar, també, imatges menys èpiques, del tipus del gatet penjat en un arbre que demana un desplegament considerable per aconseguir-lo baixar sa i estalvi, o em va fer conèixer el presumpte llenguatge que un presumpte veterà fa servir per esperonar un bomber novell (que en són de malparlats, vaig pensar…). Els meus ulls passaven de pressa, d’un full a un altre, però, encuriosits, cada vegada s’entretenien més amb el que llegien. Hi havia narracions ben escrites, amb històries que valien la pena. N’hi havia d’acció, d’altres eren molt més íntimes… I així, passant fulls, de relat en relat, vaig toparme amb “Teo”. Vaig començar: “Et connectes a Internet, entres a la pàgina de Googlearth.com, introdueixes la meva adreça i cliques. Vas augmentant el detall: la ciutat, el barri, el carrer, l’illa de cases, la meva casa. Augmentes fins que puguis veure les finestres, i allà veuràs, sempre, una taca fosca en un racó d’una de les habitacions d’on visc, invariablement, com si haguessin congelat la imatge des de sempre, una tara del satèl·lit, un focus brut, una brossa de pols a l’objectiu: sempre una ombra al mateix racó de la mateixa cambra. És en Teo i és autista. El Teo és fill meu.” ... i, enganxat, ja no vaig parar de llegir fins al final. Vaig quedar força impressionat. Quan la Berta em va respondre la trucada, va ser senzill: “Tenies raó, Berta, ha estat una sorpresa...”.

14


FRH-Llibre p.02 a 17 ok

25/7/08

11:17

Página 15

La doble vida del soñador de vidas Joaquim Lorente, Publicista i escriptor Jurat del IV Premi de Narració Curta Bombers de Barcelona

D

esde niño ya fue un soñador empedernido. Cada noche, a los pocos minutos de haber cerrado sus párpados empezaban a aparecer multitud de escenarios en los que se representaban las más inesperadas historias. Hacía años le había pasado por la cabeza comentar las más sorprendentes con algún amigo, pero pronto rechazó la idea. Decidió que los sueños eran las intimidades de la propia conciencia sobrevolando sin límites la inconsciencia, que eran latentes chorros de vida que todos almacenaban en las desconocidas grutas del cerebro. Algunos los entendía como silenciosos avisos solapados; otros los vivía como recomposiciones de su presente, casi siempre entre escenografías de barroco surrealismo. Pero los que más le gustaban eran aquellos que lo llevaban a futuros mágicos que intuía algún día viviría. Uno de sus sueños de infancia más queridos y repetido era aquel en el que, transformado en inmensa ave de seis alas, recogía al vuelo los huevos que estaban cayendo de un nido en un bosque en llamas, y después los depositaba junto a una hermosa alondra. Otro, aquel en que descendía por un interminable y oscurísimo pozo, y después de muchos segundos de caída libre que parecían no tener fin, en lo más profundo se encontraba con una bella princesita que gemía porque no encontraba la salida. Y entonces él la cogía entre sus brazos y de un inmenso brinco salía impulsado como un cohete a la superficie, alcanzaba el cielo y la depositaba con cariño sobre una nube dorada. A veces soñaba que podía trepar paredes como el lagarto; otras, que podía correr más rápido que el puma; que era capaz de remontar ríos y cascadas como la trucha, e incluso correr sobre las aguas como el pez volador. Había noches en las que se sentía centauro galopante, y otras, águila vigilante. Y todas aquellas transformaciones siempre tenían el mismo fin: estaba acudiendo en busca de alguien que necesitaba su ayuda. Cuando cumplió los 25, decidió hacer realidad sus sueños. Y en sus ratos libres, los escribía.

15


FRH-Llibre p.02 a 17 ok

25/7/08

11:17

Página 16

RELATS de Bombers Recull de premis del Concurs de Narració Curta (2003-2008)

L’escriptura de l’Àngel de la Guarda Jordi Coca, Escriptor Jurat del VI Premi de Narració Curta Bombers de Barcelona

L

es pràctiques artístiques haurien de ser habituals entre els ciutadans que es guanyen la vida amb feines en principi alienes a les arts. Escriure, pintar, fer música o escultura –i només són uns exemples– hauria de ser, efectivament, tan comú com fer esport, una activitat que segons diuen, és saludable. En tot cas en els països amb un nivell alt d’educació trobem amb relativa normalitat formacions musical i corals tant a les escoles com entre la població anomenada de la tercera edat. I és evident que també hi ha persones que pinten, i n’hi ha que són afeccionades a la fotografia… En canvi, tot i que s’ha dit mil vegades que aquest és un país de poetes –i si atenem als índexs de participació en els nombrosos premis de poesia que es convoquen haurem de concloure que efectivament és així–, a mi em sembla que la gent encara escriu poc. O dit d’una altra manera: hi ha més afeccionats als audiovisuals que no pas a la ploma o l’ordinador. D’una banda això és un signe dels temps que ens ha tocat de viure, però de l’altra potser és un error greu de percepció: “No puc escriure perquè no tinc res a dir”, comenta la gent per disculpar-se. I en aquest cas jo sempre responc el mateix: tothom té coses a dir. Efectivament, quan fas una fotografia també dius coses, les dius tant amb el tema que has triat com amb l’enquadrament i el punt de vista. Perquè en el fons tant és retratar un paisatge com el nen a la banyera, la família sencera un dia de festa o els bigotis del gat. El tema és el de menys, el que compte, el que acabarà acumulant sentit fins a tenir un gruix suficient, és el punt de vista que s’ha triat. Ara, un cop dit això cal admetre de seguida que si et quedes tota la santa vida tancat a casa sense fer res potser sí que et costarà explicar anècdotes, cosa que tampoc està gens malament: la literatura del segle XX és caracteritza per obres així. En canvi els bombers, que tantes vegades viuen a frec del perill, que quotidianament són en el cor del problema, que s’acaren sovint al dolor, no tenen de cap de les maneres l’excusa del contingut, de la falta de tema. Poden tenir problemes de com fer-ho, de com explicar el que han viscut, però matèria primera no els falta. I com que la qüestió del punt de vista

16


FRH-Llibre p.02 a 17 ok

25/7/08

11:17

Página 17

també es resolt fàcilment… Una bona prova del que dic són els relats escrits per bombers que ara s’apleguen en aquest volum. Són, efectivament, a més d’històries diverses, una multitud de punts de vista diferents, tants com gosem imaginar: la recuperació de la consciència, el salvament d’un animal domèstic, les bromes entre professionals… Ja he dit alguna altra vegada que jo veig els bombers com si fossin els àngels de la guarda. Per a mi són els éssers que vetllen per resoldre els nostres problemes imprevistos, per ajudar-nos a superar les dificultats sobrevingudes, per orientar-nos quan estem perduts i en perill. Em sembla d’un valor enorme, doncs, que ens expliquin el món des del seu punt de vista. El que sigui. I no cal que es refereixin a situacions especialment extremes. N’hi ha prou que tot escrivint ens regalin una vegada més la seva generosa manera de veure les coses. La seva generosa manera de veure el món.

17


FRH-Llibre p.18 a 31

25/7/08

11:19

P谩gina 18

RELATS de Bombers Recull de premis del Concurs de Narraci贸 Curta (2003-2008)

18


FRH-Llibre p.18 a 31

25/7/08

PRIMER

11:19

PREMI DE

Página 19

NARRACIÓ

ANY

2003

Diàleg Joan Andrés i Vélez

M

anel, estàs aquí? Manel, em sents? —Sí, Àngel, et sento.

—Què fort, estem vius! —Sí. Com estàs? —No ho sé, em sembla que estic sencer. I tu, estàs bé? —Crec que sí. M’he fet un cop al cap. Sort del casc. El demés em sembla que està tot bé. Hòstia! no puc moure les cames! —No fotis. Espera que encendré la llanterna. No, no se m’encén. S’haurà trencat amb la caiguda. Encén la teva. —No la trobo. Ha d’estar per aquí. Això està molt fosc. Ja l’he trobat! Sí, funciona. Tu, fas mala cara, segur que estàs bé? —Em fa mal tot, però i les teves cames? Et notes els peus? —Tranquil, sí que me’ls noto. Les tinc atrapades amb una biga o un armari, o no sé què és això. —Espera, em trauré l’aparell respiratori, sinó no em puc moure. Així millor. A veure, deixa’m la llanterna. S’ha format com una cova. I la biga que t’atrapa les cames és la que ens ha salvat. Intentaré arribar a les teves cames per 19


FRH-Llibre p.18 a 31

25/7/08

11:19

Página 20

RELATS de Bombers Recull de premis del Concurs de Narració Curta (2003-2008)

alliberar-les, però això és molt estret. —Primer demanem auxili, que sàpiguen que estem vius. —Sí, tens raó. Àngel per sergent Robert, Àngel per sergent Robert, em sents? Canvi… Aquí l’Àngel, algú em sent? Això no funciona. Si algú em sent, el Manel i l’Àngel estem vius i atrapats entre la runa, canvi. —Aquest walkies són una porqueria. Haurem de cridar: Aquí! Auxili! Estem aquí! —Aquí, estem aquí! —Res, no ens sent ningú. Què haurà passat? El foc sembla que era al soterrani. S’haurà ensorrat tot l’edifici? —Segur que hi ha més gent atrapada. Tant de bo hagin pogut sortir tots a temps. El Robert estava al vestíbul quan ens ha fet pujar a fer la revisió de l’escala. Els altres estaven preparant la línia de mànega. Potser encara estaven tots a fora, això ha anat molt ràpid. —No, com a mínim hi havia el Pedro i l’Andreu que baixaven cap al soterrani amb la mànega. I tal i com és l’Andreu, hauran anat ben endins, fins a trobar el foc. —No entenc com s’ha ensorrat tot tan de sobte, sense que ningú donés l’alarma. Per què ens han fet entrar si podia ensorrar-se? —Acabàvem d’arribar. Potser l’incendi feia estona que cremava, i ningú se n’havia adonat. O potser hi ha hagut una explosió. A més, a aquestes hores segur que hi havia gent als pisos. Havíem de revisar l’edifici. —Tornem a cridar: Auxili! Auxili! Estem aquí…! Sents alguna cosa? —Res. L’únic que se sent és la runa que s’escorre entre les bigues. —Va, intentaré arribar a les teves cames. No, no hi arribo. Si pogués moure aquesta biga. 20


FRH-Llibre p.18 a 31

25/7/08

11:19

Página 21

—No toquis res. Ja estem bé així. Ja vindran a buscar-nos. —Que ja estem bé? Tenim tones de runa a sobre nostre, i tu amb les cames atrapades, i dius que ja estem bé? —Home, podríem estar millor. Enlloc d’haver vingut aquí, podríem estar acabant la paella que hem deixat a mitges, que per cert avui t’havia sortit molt bona. O podríem estar a casa amb la dona, o… —O a Honolulú. Tu estàs delirant. Espera que em trec els guants i miraré si tens febre. —Calla, què és aquest soroll? Eh, estem aquí! Auxili! —… —Devia ser un assentament de la runa. No poden venir tant aviat a buscarnos. Primer hauran d’apagar l’incendi i després hauran d’assegurar-se que tot està estable abans de començar a desenrunar. Poden passar hores. —Doncs apaga la llanterna, sinó s’acabarà la bateria. —Collons! Un altre cop a les fosques. Quan torni a néixer no vull ser bomber. —Si sortim d’aquesta hauràs tornat a néixer. —… —En què penses? —No t’ho creuràs, estava recordant les últimes vacances, quan portava a la meva filla a coll. Encara no sap parlar, jo li anava cantant cançons i ella anava fent sorollets d’alegria. Saps, Manel, vull sortir viu d’aquesta per poder tornar a sentir aquests sorollets, i poder-los recordar quan sigui vell. —Ep! Què és aquesta llum? Àngel, que ja els tenim aquí. Desconfiaves dels nostres companys? Ei! Que som aquí! Que som aquí!

21


FRH-Llibre p.18 a 31

25/7/08

11:19

Página 22

RELATS de Bombers Recull de premis del Concurs de Narració Curta (2003-2008)

PRIMER

ACCÈSSIT DE

NARRACIÓ

ANY

2003

A la chica de la bata azul David Zapater Gallego

P

or unos instantes dudé en bajar a buscarte… ni tan solo teníamos la certeza de que estuvieras ahí… tanto el acceso como las condiciones para ello… daban miedo…

Si estabas dentro de aquel infierno… no podías estar con vida. El tiempo transcurrido… el lugar… el humo… el calor… jugaban en tu contra. Era evidente… si estabas… ya no estabas. Eso era lo que en mi interior se repetía… por lógica, por experiencia... por miedo. Un compañero tomó la iniciativa… otro le siguió… un tercero más… creo… Profesionales… valerosos… ¿temerarios?… Se fueron sin pensarlo por aquel agujero a por ti. Se me adelantaron… dieron el paso que tocaba dar. Al rato… gritos… “¡luz!… ¡cuerdas!… ¡que baje otro!… ¡la hemos encontrado!” No encontraba ni la escalera… ¿y el primer peldaño?… el humo no me dejaba ver ni mis propios pies… aquel puto agujero lo escupía caliente… veloz… oscuro… 22


FRH-Llibre p.18 a 31

25/7/08

11:19

Página 23

Tan oscuro como claro era lo que me iba a encontrar ahí abajo. Bajé… y al llegar a tu lado te pisé… no te quejaste. Te rodeé con mis brazos… no me lo impediste… Nos arrastramos hacia la salida… Los otros buscaban más gente… fuego… no sé. Nos quedamos solos… un breve y eterno minuto… Cogí la linterna y te iluminé… Apareció tu rostro… dejando intuir dónde te había sorprendido el incendio… No había quemaduras…no había mueca de sufrimiento… Me quité el guante, buscando algún signo de vida. Palpé tu cuello… una arteria… una vena… lo que fuera… ¡una señal! Mientras bajaban la cuerda para izarte, rezaba por equivocarme… al no encontrar tu pulso. Peso, calor, oscuridad, tensión… De rodillas te incorporé, de espaldas a mi pecho, costaba tanto mantenerte simplemente en esa postura… Tu cuerpo, tu cabeza, tus brazos… hacían lo imposible por no dejarse atar, se esforzaban por no colaborar, por desplomarse al suelo… Suerte de un compañero. Mientras tanto, tu bata azul empapada se desprendía con nuestros torpes movimientos. Tú saliste primero… Cuando recuperé la visión, en cubierta… allí estabas… tendida, semidesnuda, con los bomberos, con tu capitán… Sus caras mostraban derrota… De nada sirvieron el masaje cardiaco, el aire… las atenciones del sanitario… su voz y sus conocimientos sentenciaron mi ánimo, aquel hilo de esperanza, confirmando lo real, lo lógico, lo previsible… con un “No hi ha res a fer”… Verte ahí tendida era duro… triste… Con el barco quemando por 23


FRH-Llibre p.18 a 31

25/7/08

11:19

Página 24

RELATS de Bombers Recull de premis del Concurs de Narració Curta (2003-2008)

dentro y con todos nosotros en su cubierta, tuve la sensación de silencio, de quietud, de respeto… un sentimiento general diferente a otros servicios con víctimas. Al girarme vi a tu capitán, de pie en un sitio elevado. Ya estaba allí antes de bajar a buscarte, testigo inmóvil e impotente de lo que sucedía. Se tapaba la cara con las manos… No recuerdo sus rasgos, no recuerdo su expresión… Estoy convencido de que no entendió mi idioma… ni mis palabras… pero sí mis intenciones, sólo extendió una mano… No hizo falta más. Dale, cuanto te llegó la hora… simplemente estabas dormida… quizás soñando con los seres queridos que aguardaban a miles de kilómetros… A ellos… diles en sus sueños… en su pena por tu pérdida… que no ha habido sufrimiento… que no ha habido dolor…ni tan solo fuego… ni tan solo humo… Que sigues en Barcelona… en tu camarote del Lamu, descansando… pensando felizmente en ellos… Cuando bajamos a tierra a reponer nuestros equipos, me encontré al compañero que te localizó… “estaba estirada encima de la cama… le pilló durmiendo” “la pobre no se ha enterado de nada” Me dieron ganas de llorar… Lo hice más tarde… Solo. Regresando a casa en moto, oculto por el casco y la velocidad. En otra vida… en otras circunstancias, te hubiera tenido en brazos como amiga, como hermana, como compañera… en un acto de amistad, de felicidad, de cariño, de complicidad… Quién sabe… En esta vida la desgracia se cebó con nuestras inocencias. Tú te llevaste la peor parte. Ese minuto contigo me acompañará y estará presente en próximos 24


FRH-Llibre p.18 a 31

25/7/08

11:19

Página 25

servicios… me ayudará a seguir mejorando como bombero… a seguir creyendo en esta vocación, en estos compañeros, quienes con su valor y entrega hicieron posible… al menos… que regreses a casa, donde te puedan rendir honores, respeto y cariño… en tu despedida, hacia aquel lugar al que todos de una manera u otra debemos ir… algún día. Tú sigue descansando, sigue soñando… sobre tu cama… envuelta en tu bata azul… …”Descansa en paz, pequeña Dale”

25


FRH-Llibre p.18 a 31

25/7/08

11:19

Página 26

RELATS de Bombers Recull de premis del Concurs de Narració Curta (2003-2008)

SEGON

ACCÈSSIT DE

NARRACIÓ

ANY

2003

Hoy llueve José Ramón Carme Luesma

H

oy llueve. Los días de lluvia son días muy propicios a la melancolía. Dicen que la melancolía es el portal de los recuerdos.

Repasando mentalmente intervenciones pasadas percibo que existe un factor común en muchas de ellas que creo puede ser el elemento que conforme el carácter tan particular que encontramos generalmente en los bomberos, y que es capaz de crear vínculos entre nosotros sin tener en cuenta fronteras ni idiomas. Este factor común es la amplia variedad de sensaciones que se experimentan en el transcurso de un mismo servicio. Mi mente se detiene en una intervención que duró varios días y en la que a lo largo del tiempo se sucedían sin intervalo situaciones que nos producían sensaciones de todo tipo: satisfacción, alegría, esperanza, expectación, miedo, desasosiego, desesperanza, cansancio, solidaridad, tristeza, etc., todas ellas resultado de hechos diarios que resultaban: trágicos, cómicos, penosos, esperpénticos, desastrosos, gratificantes, desmoralizadores, etc. Quiero relataros esta intervención. Lluvias de la intensidad de la que hoy cae en Barcelona se habían mantenido varios días en distintas zonas de la península. Los ríos de todo el Noroeste español sufrían crecidas importantísimas y había muchas zonas inundadas.

26


FRH-Llibre p.18 a 31

25/7/08

11:19

Página 27

En un puente sobre el río Orbigo en la carretera de Galicia y muy cerca de Benavente, ocurre una tremenda desgracia. Un autocar con escolares procedentes de un colegio de Vigo que regresaban de pasar juntos las vacaciones de Semana Santa, se precipita al río quedando completamente cubierto por las aguas. Muy pocos escolares y profesores pueden salir con vida. De forma inmediata se alerta a los grupos de rescate especializados para intervenir en la recuperación de los accidentados. Se desplaza al lugar un amplio dispositivo de buceadores del Centro de Buceo de la Armada Española y un importante grupo de Buceadores de Bombers de Barcelona. Al iniciar los trabajos experimentamos al mismo tiempo dos sensaciones contrapuestas: confianza en nuestra capacidad de trabajo y duda ante la fuerza del agua. Dadas las condiciones del río y la extensión de la zona a rastrear se prevé que el trabajo durará varios días y se pide colaboración al ejército y a otras fuerzas de seguridad. Se ofrecen voluntariamente otros buceadores y personas de diversos lugares vecinos al lugar de la tragedia, también participa un helicóptero del S.A.R. para rastrear desde el aire. Soldados del batallón de Pontoneros de Zaragoza y Guardia Civil, rastrean los márgenes de la zona inundada y los buceadores iniciamos la búsqueda partiendo del puente en una zona aproximada de tres kilómetros río abajo. Como podéis suponer en aguas absolutamente opacas el único sentido disponible para la localización de los cuerpos es el tacto. En esa situación la concentración es absoluta, el buceador se deja arrastrar por la corriente intentando ocupar con brazos y piernas el mayor espacio posible para tropezar con un cuerpo. En cualquier momento se puede producir el contacto. Son situaciones de tensión total. - Hace tres días que rastreamos sin encontrar ningún cuerpo. Cuando se prolonga el tiempo de trabajo y no se obtienen resultados 27


FRH-Llibre p.18 a 31

25/7/08

11:19

Página 28

RELATS de Bombers Recull de premis del Concurs de Narració Curta (2003-2008)

positivos se replantean los métodos y se repiten acciones que se consideran adecuadas, pero en un rincón de la mente de cada uno de los bomberos aparece el fantasma de una sensación de desaliento que se alimenta con el cansancio producto de las horas de trabajo y la tensión a que se está sometido. Los familiares de los chicos desaparecidos están presentes en la zona, desesperados porque no se encuentran los cuerpos y colaboran en el rastreo de los márgenes. Verlos trabajar nos hace redoblar los esfuerzos. - El ejército ha instalado un campamento de intendencia con toda clase de servicios (cocina, duchas, etc.) capaz de dar servicio tanto a militares como a civiles. De la relaciones con el Altísimo se encargan un sacerdote civil y otro militar. Ofrecen cada día misas y rogativas pidiendo a Dios que nos ayude y nos dé fuerza en nuestros trabajos. En todos los parlamentos de ambos religiosos se intenta ayudar en su dolor a los familiares y dar moral a los equipos de rescate. De otro tipo de relaciones con el “más allá” se encargan meigas y videntes que con presencia física en el lugar o mediante mensajes al centro de mando de la operación dan indicaciones diarias de qué zonas deben rastrearse. - Creemos que es prioritaria la búsqueda en las zonas más peligrosas del río, zonas con mucha corriente en las que hay obstáculos, árboles, taponamientos de elementos arrastrados por la corriente, etc., en los que puede haberse quedado enganchado alguno de los niños desaparecidos. La situación de riesgo es absoluta, pero es posible que en esas zonas tengamos la primera recompensa. Desde el helicóptero se repasa la superficie inundada esperando localizar algún bulto que pueda parecer un cuerpo. Dos buceadores van en el helicóptero para poder saltar al agua en caso de que algún objeto arrastrado por la corriente resulte sospechoso. Cuando un buceador debe saltar al agua el piloto desciende hasta una altura que él considera adecuada para la seguridad del helicóptero, no obs28


FRH-Llibre p.18 a 31

25/7/08

11:19

Página 29

tante dar un salto para atrapar un objeto que puede ser o no un cuerpo, desde una altura que a nosotros siempre nos parecía excesiva por no saber la profundidad en esa zona… pues… acongojaba. - En un remanso del río y completamente cubiertos por el lodo encontramos los primeros cadáveres y con ellos pistas para organizar de forma más efectiva el rastreo. Este día por la tarde y al día siguiente por la mañana en los actos religiosos los dos sacerdotes agradecen la ayuda divina. El sacerdote civil nos indica que finalmente Dios está ayudándonos en el trabajo y el capellán militar nos arenga y nos exige el máximo esfuerzo ya que dice que el Todopoderoso nos ha dado una señal que demuestra claramente que está de nuestro lado. Con renovada moral se continúan los trabajos. - En pocos días se recuperan todos los cuerpos excepto los de cinco niños. En sus trabajos de colaboración adivinos, videntes y meigas parecen ponerse de acuerdo al atardecer de cada día, cuando los buceadores empiezan a retirarse. Posiblemente es el momento más propicio para las conexiones astrales y siempre hay alguno que asegura conocer donde están localizados los cuerpos dando detalles como “un buceador ha estado sentado en un tronco encima de un niño”. Esto significa que el mando de la operación convoca una reunión urgente de buceadores y a la pregunta de “alguno de vosotros se sentó durante el día de hoy en un tapón de maderas y troncos en algún rincón del río”, iniciar un repaso de todas esas zonas, siempre con resultados negativos, pero siempre con la atención expectante de los familiares. - Carmiña es una mujer gallega no demasiado joven. Se ha estado medicando durante 18 años para poder quedar embarazada y tener un hijo. Cada día se acerca a los buceadores y con lágrimas en los ojos nos dice “me devolveréis a mi hijo”. Podéis imaginar la sensación que se siente en estas condiciones. “Carmiña, por Dios que mañana lo encontramos”. 29


FRH-Llibre p.18 a 31

25/7/08

11:19

Página 30

RELATS de Bombers Recull de premis del Concurs de Narració Curta (2003-2008)

- Los oficios religiosos y las arengas diarias evolucionan de tal manera que el discurso de los curas se transforma y mientras el cura civil sigue en las rogativas con nuevos argumentos, el capellán militar mirando al cielo dice: “Señor ya no te pedimos, ¡te exigimos!, que nos devuelvas los cuerpos de los niños que nos falta encontrar”. Ni las rogativas ni las exigencias funcionan y nos siguen faltando cinco niños. - El helicóptero en una falsa maniobra toca la copa de un árbol y cae en una isleta en el centro del río. La tripulación completa del aparato es de cinco hombres. Por fortuna los cinco salen ilesos del accidente. El capellán militar relaciona rápidamente a los cinco tripulantes del helicóptero con los cinco niños que falta localizar, y en el oficio religioso de la tarde efectúa un parlamento en el que dice que “Dios nos ha cambiado los cinco cuerpos que falta rescatar por los cinco tripulantes ilesos del accidente del helicóptero”. No tenemos valor para mirar la cara de los familiares y nos preguntamos extrañados si el capellán está suspendiendo las operaciones de rescate. - Finalmente al cabo de diez días se localizan los cuerpos de los muchachos, en un tremendo tapón de madera y restos de la inundación y en una zona completamente pantanosa que impide el acercamiento con elementos pesados. Dadas las dificultades para acceder al lugar se determina que cuando el terreno se estabilice la Guardia Civil recupere esos cuerpos y empezar desde este momento la retirada de buceadores y efectivos operativos. Se tardó casi un mes en poder recuperar esos cinco cuerpos. También casi un mes en recuperar el hijo de Carmiña. - Al dar por finalizado el rescate, el Comandante del CBA organiza una fiesta de despedida para los buceadores. Casi todos tenemos llagas en piernas y brazos por efecto de las horas de contacto del neopreno con la piel, también sufrimos quemaduras en la cara por efecto del sol. Un compañero nuestro cuya piel es más blanca tiene verdaderos problemas para soportar 30


FRH-Llibre p.18 a 31

25/7/08

11:19

Página 31

las molestias de las quemaduras en la cara y el ATS de la marina le proporciona unas pastillas de ayuda. Al cabo de un rato de celebración y de unos vinitos, nuestro compañero empieza a llorar desconsolado sin que ninguno acierte el motivo, él tampoco tiene ninguno en concreto pero el berrinche es cada vez mayor. Intentamos consolarlo o hacerle alguna broma y llora con más desespero. Preocupados, decidimos llevarlo al hospital de Benavente porque creemos que está sufriendo una crisis que no damos a comprender. Después de los primeros análisis y la conversación que tenemos con los médicos se llega a la conclusión de que todo lo que ha sucedido es que se ha mezclado un potente calmante con la bebida de la fiesta. Dejamos ingresado al ínclito y regresamos a la fiesta de despedida. - Durante el regreso a Barcelona recibimos con satisfacción el primer reconocimiento a nuestro trabajo, pues al detenernos en Aranda de Duero para comer, se presenta ante nosotros el jefe de bomberos que al ver nuestros vehículos aparcados nos localiza y además de felicitarnos por nuestra labor nos felicita por ser el día de Sant Jordi y nos indica que él ha regalado una rosa a su mujer que es catalana.

31


FRH-Llibre p.32 a 53

25/7/08

11:20

Página 32

RELATS de Bombers Recull de premis del Concurs de Narració Curta (2003-2008)

PRIMER

PREMI DE

NARRACIÓ

ANY

2004

Un mundo sin sentidos José Ramón Carme Luesma

H

ace bien poco que se ha realizado uno de mis sueños: ingresé en el Cuerpo de Bomberos. He acabado mi periodo de formación y ahora estoy destinado en un turno de este cuartel esperando impaciente enfrentarme por primera vez con nuestro enemigo: el fuego. Son las tres de la madrugada. Suena la alarma. Me sobresalto. Nervios. Estoy de primera salida. Corro junto a mis compañeros. De forma automática me coloco las botas y parte de mi equipo de fuego. Me subo en el coche... Todos seguimos equipándonos, casco, equipo respiratorio, linterna. No tengo conciencia clara de qué está sucediendo. Estamos circulando por Barcelona rodeados de ruidos y luces. Todo parece extraño. Me siento arrastrado por una corriente y siento ansiedad. ¿Dónde vamos? ¿Qué encontraremos? El Oficial da indicaciones al conductor sobre el itinerario a seguir y de vez en cuando, mirando hacia nosotros, alguna instrucción respecto a la sistemática operativa que deberemos emplear. Siento las voces en off. No acierto a comprender exactamente. ¿Estoy en un mundo real? El coche se detiene. El Oficial da unas órdenes, pero mi atención está totalmente fija en una tremenda cantidad de humo que sale de una puerta, a borbotones, con virulencia. Quedo hipnotizado por el espectáculo. Un veterano me da un empujón y me dice: —¡¡Chaval ponte la máscara y ven conmigo. No te separes ni un centímetro!! Penetramos en la gruta que da al infierno. Voy apoyado en el equipo respiratorio de mi compañero y de repente me doy cuenta de que no veo. No veo absolutamente nada. A pesar de encender mi linterna no soy capaz de ver más allá del equipo respiratorio al que voy cogido.

32


FRH-Llibre p.32 a 53

25/7/08

11:20

Página 33

Mi compañero veterano progresa muy lentamente, arrastrando los pies, a veces de lado. Le doy dos tirones en el chaquetón para que me atienda. Quiero decirle que no veo y que estoy completamente desorientado. Por respuesta mi compañero me da un pequeño golpe con la mano en el casco y me dice que si no hablo lentamente no puede entender nada de lo que le estoy diciendo. La máscara limita nuestra comunicación. Me concentro y le digo: —¡¡¡No veo!! La respuesta es contundente. —En las películas es distinto, ¿verdad? Me coge una mano y me hace tocar una pared que tenemos enfrente. Si sigues esta pared podrás llegar a la entrada, si la pierdes estás listo. —No te separes de mí. Me limito a seguir sus pasos, ahora cogido fuertemente a los atalajes de su equipo. He perdido el sentido de la vista y entiendo claramente que sin este sentido mis capacidades se limitan muchísimo. Seguimos avanzando a ciegas y ahora tropezamos con obstáculos, un coche, otro, los sorteamos. Alargo el brazo y no puedo encontrar la pared que mi compañero me había indicado como única referencia. Me cojo más fuerte a él y empiezo a notar problemas de ansiedad, respiro más rápidamente. —¡No saldremos de aquí! El veterano se da cuenta de mi situación, se para, se da la vuelta hacia mí, pasa la mano por la pantalla de mi máscara y con tranquilidad me dice: —No te preocupes chaval, estamos muy cerca del fuego. El momento que permanecemos parados, sus manos sobre mis hombros y el tono de seguridad con que me habla me hacen recuperar parcialmente la confianza. Para mis adentros pienso: cómo coño sabe que estamos cerca del fuego si no se ve nada, si no podemos oler, si creo que no disponemos de ninguno de los cinco sentidos y además la orientación hace rato que la he perdido. Parece que me lee el pensamiento y me dice: —Mira chaval, estate quieto, concéntrate y escucha atentamente. —¿Sientes un leve crepitar por algún sitio aquí delante? Escucho y le digo: —Sí, muy levemente. —Bien, ahora quítate un guante y dame la mano. —Toma. 33


FRH-Llibre p.32 a 53

25/7/08

11:20

Página 34

RELATS de Bombers Recull de premis del Concurs de Narració Curta (2003-2008)

—Levanta el brazo por encima de tu cabeza —me levanta el brazo— ¿qué sucede? —Que me quemo. —Exacto. El fuego tiene que estar cerca. Comprendo perfectamente la lección. El sentido del tacto está mermado por los guantes. El único sentido que permanece intacto es el oído y mi compañero se está guiando prácticamente con este único sentido disponible. Ahora me dice: —Agáchate todo lo posible y sigamos avanzando, ¡ya verás qué sorpresa te llevas! Avanzamos unos metros más y de repente oigo una explosión y lo único que me impide salir corriendo es que no sé hacia donde ir. —Quieto chaval. Esto ha sido el neumático de un coche, estamos muy cerca. De repente mi compañero se para y me dice: —Mira aquí está. —¿Dónde? Sigo sin ver nada. —Agacha, leche. Sí. Situando mi cabeza a unos cincuenta centímetros del suelo, enfrente de nosotros muy cerca veo un resplandor: ¡Son llamas! Hemos localizado el foco del incendio. Una sensación de tranquilidad me invade. Ahora veo. Veo a mi compañero, veo el fuego, me siento orientado y acompañado. Nunca hubiera pensado que la sorpresa que me esperaba fuese que el fuego a quien yo consideraba mi enemigo, el terrible enemigo contra el que debía luchar, en ocasiones fuese en realidad un aliado.

34


FRH-Llibre p.32 a 53

25/7/08

SEGON

11:20

PREMI DE

Página 35

NARRACIÓ

ANY

2004

Carta a Sílvia Joan Andrés i Vélez

S

ílvia, T’escric aquesta carta ara que he sortit de la Clínica i he superat la depressió, ara que sento dintre meu unes ganes de tornar a viure, d’apreciar el que la vida et dona dia a dia. No vull oblidar el que m’ha passat. Vull simplement superarho, seguir endavant. Tu, Sílvia, vas ser molt important per a mi. Però em vas fallar quan més et necessitava. No te’n culpo. Jo no t’ho posava gens fàcil. Ara sé que no s’ha de dependre de ningú. Pots necessitar algú en qui recolzar-te, algú en qui confiar i compartir. Però jo depenia de tu. El dia que em vas fer fora de casa el món es va esfondrar per a mi. Em sentia miserable. Vaig anar deambulant pels carrers. No vaig menjar res en tot el dia. Es va fer de nit. Ja devia ser molt tard quan vaig passar per davant d’aquella pensió del carrer Pelai, on vam dormir el dia que vam arribar a Barcelona. Hi vaig entrar. L’habitació tenia només una petita finestra alta que donava al passadís. Les hores anaven passant i no podia dormir. En trobar-me tan sol dins d’aquella habitació vaig començar a pensar en el suïcidi. La idea poc a poc va anar resultant-me agradable. Seria la manera de deixar de patir, d’oblidarme de tu per sempre. Em vaig prendre de cop totes les pastilles que em quedaven. El psiquiatra me n’havia receptat més del normal, per passar l’estiu. Pensava que seria una mort ràpida i dolça. Vaig pensar en deixar-te una nota, però no tenia ni paper ni bolígraf. De seguida el cap va començar a donar-me voltes i vaig vomitar. Em trobava fatal. Vaig sortir de l’habitació, ja no suportava un minut més allà dintre. Al passadís no hi havia ningú. Vaig anar cap a l’escala. L’escala baixava donant voltes al voltant del forat de l’ascensor. Hi havia una reixa que tancava l’ascensor fins a uns dos metres d’alçada. Vaig mirar 35


FRH-Llibre p.32 a 53

25/7/08

11:20

Página 36

RELATS de Bombers Recull de premis del Concurs de Narració Curta (2003-2008)

avall a través de la reixa. Tampoc hi havia ningú. Sí, em tiraria pel buit de l’ascensor, aquesta sí seria una mort ràpida i segura. Vaig pensar en saltar per damunt de la reixa, però no tenia forces per enfilar-m’hi. Se’m va ocórrer de pujar fins a l’últim pis. Allà hi havia una cadira. La vaig acostar a la reixa i m’hi vaig enfilar. Un cop a dalt, em vaig asseure sobre la reixa, amb una cama a cada banda. Ja estava. Faltava molt poc perquè tot s’acabés. Vaig tenir un últim pensament d’odi envers tu i vaig desitjar que l’acció que anava a cometre servís almenys per provocar-te dolor. Em vaig inclinar cap al forat de l’ascensor, i quan ja m’estava desequilibrant vaig veure el buit sota meu. Em va agafar de sobte un pànic immens, em vaig aferrar a una de les guies de l’ascensor. Però la guia estava coberta de greix i les mans em van relliscar. Vaig cridar desesperadament, tant fort com podia. No volia morir. Un suport de la guia, clavat a la paret, em va parar. Em vaig quedar abraçat al suport, amb el cos inclinat, quasi horitzontal. Va aparèixer un home al pis de sota. En veure’m es va posar a cridar. De seguida va sortir més gent a l’escala. Vaig intentar incorporar-me, però les mans em relliscaven per la guia. Si em deixava anar, em precipitaria pel forat de l’ascensor. Un home va començar a pujar per l’escala. Vaig cridar-li que parés, que si algú pujava em tiraria. Va parar immediatament. Li vaig cridar que baixés i va tornar al pis de sota. Em va satisfer que m’obeís tan fàcilment. Però jo estava en una posició molt incòmoda. Ja portava així uns minuts i tenia la ment molt confusa. Aleshores vaig notar molt moviment per l’escala. Pujaven vàries persones, totes uniformades. Eren bombers i policies. En la meva confusió no m’havia adonat que venien per mi. Però abans que arribessin al pis de sota vaig reaccionar i vaig tornar a cridar que em llençaria si algú s’apropava. Tots van parar de cop. Llavors vaig cridar que no volia veure a ningú, i tots es van amagar als replans de cada planta. Vaig sentir una agradable sensació de poder. Tothom em feia cas. Però un dels bombers que estaven al pis de sota va començar a pujar les escales. Li vaig cridar que parés o em tirava. Va parar. Va començar a fer-me preguntes, que com em deia, que què em passava. El vaig tornar a amenaçar, però la seva veu i el seu interès per mi em desconcertaven. 36


FRH-Llibre p.32 a 53

25/7/08

11:20

Página 37

No m’adonava que ell poc a poc seguia pujant graons. Quan va arribar dalt de tot en vaig ser conscient, i li vaig dir que si s’acostava un pas més em deixava anar, i que parlava seriosament. Ell em va prometre que no es mouria d’allà on era. La seva presència a estones em reconfortava, i a estones em crispava. Per què no m’havia obeït, com els altres? Vaig veure que al casc hi duia pintada una creu. Li vaig preguntar si era capellà. Em va dir que no, que era tècnic sanitari. Un policia va treure el nas des del pis de sota i començava a pujar l’escala. Vaig cridar que no volia veure ningú, i es va amagar un altre cop. La situació era cada cop més difícil. Els braços se m’estaven cansant. Hi havia instants que pensava en deixar-me anar, però immediatament sentia por i m’aferrava encara més fort. Un altre bomber va aparèixer dos o tres pisos més avall. Vaig tornar a cridar que no volia veure ningú, que em tiraria. Però ell no va fer-me cas. Es va quedar allà baix, mirant-me fixament. Em vaig emprenyar. Vaig cridar un altre cop que marxés, però ell com si res, seguia mirant-me descaradament. No entenia què hi feia aquell allà baix, però era massa lluny de mi com per resultar-me una amenaça. Llavors el bomber sanitari va tornar a parlar-me. Em preguntava si volia aigua. La veritat és que em venia molt de gust, però li vaig dir que no i li vaig recordar que no s’acostés. En mirar un altre cop cap avall vaig al·lucinar. Havia aparegut una xarxa, com de pescar, que tapava tot el forat de l’ascensor, i els bombers estaven lligant la xarxa amb cordes. El bomber que em mirava més avall ara somreia. Llavors ho vaig entendre. El malparit estava esperant que jo em distragués per donar l’avís als seus companys, que estaven amagats al replà de sota, i quan el sanitari em va parlar, van llençar les xarxes per sobre de la reixa de l’ascensor. Ara si em deixava anar cauria sobre la xarxa, com un trapezista en el circ. De sobte vaig notar una mà que m’agafava el peu i una altra el braç. Era l’altre malparit, el sanitari, que va cridar: —Ja el tinc! Els altres van pujar corrent i el van ajudar a treure’m d’allà. Estava tant enrabiat que vaig començar a donar cops i puntades de peu. Em van agafar entre quatre o cinc i el sanitari em va clavar una agulla. Devia ser un sedant. Ara penso que gràcies a aquests malparits segueixo viu, i tinc l’oportunitat de refer la meva vida. Mentre estava a la clínica he pensat moltes vegades en ells. Dubtava si 37


FRH-Llibre p.32 a 53

25/7/08

11:20

Página 38

RELATS de Bombers Recull de premis del Concurs de Narració Curta (2003-2008)

ho van fer perquè realment es preocupaven per mi, o senzillament perquè és la seva feina. No van venir mai a veure’m, a saber com em trobava. Ho entenc, però m’hauria agradat que vinguessin. Saber els seus noms, explicarlos perquè ho vaig fer, i donar-los-en les gràcies. Això em feia dubtar del seu interès. Però donant-hi voltes, he reflexionat que el seu interès no era per mi en concret, sinó per la vida en general, la meva i la de tothom que pugui necessitar un cop de mà. Estic segur que ells se senten satisfets d’haver-me ajudat. Orgullosos d’haver resolt un cas més. Això em disculpa d’haver-los fet passar una mala estona. Ara em toca a mi arremangar-me i ocupar-me de la meva vida. I ho faré, Sílvia, pots estar-ne segura.

38


FRH-Llibre p.32 a 53

25/7/08

TERCER

11:20

PREMI DE

Página 39

NARRACIÓ

ANY

2004

El dia en què els arbres van voler parlar David Zapater Gallego

L

a calor del cru estiu tornava, un any més, a casa nostra. Es veia venir un final de juny força dur, de suor, d’angoixa, de xafogor, de treball de valent, i tan sols era el començament d’aquella estació. Tots fèiem números del llarg temps que restava fins a la tardor. El dia 26, el mercuri dels termòmetres es dilatava com embogit, fins al punt d’assolir cotes impròpies de la longitud i latitud d’aquell lloc. I el que tots temiem es va produir... La mà de l’home? un raig? un cable elèctric o una circumstància fortuïta...? Vés a saber què va crear un altre cop aquell panorama de destrucció! En un lloc proper al front del gran incendi, però prou lluny d’oïdes de bombers, voluntaris, masovers o veïns, una veu menuda plantejava una innocent qüestió… ...mare... i el Jordi...? Es produí un angoixant silenci en el cor del bosc… Desenes de milers de ciutadans l’escoltaren, però callaven, esperant la corresponent resposta, que tots ja coneixien. Al fons d’aquella bauada, inaccessible als homes a peu, les copes dels arbres esclataven al pas del front de foc, la sàvia que recorria les branques rebentava com pólvora en festes majors, i produïa una cadena de sons greus, secs... esgarrifosos. Tan sols un altre so el feia emmudir, anormal també dins d’aquell paratge, acostumat a notes molt més suaus. Era el ronc dels motors de les avionetes antiincendis, 39


FRH-Llibre p.32 a 53

25/7/08

11:20

Página 40

RELATS de Bombers Recull de premis del Concurs de Narració Curta (2003-2008)

que es dirigien als punts crítics del foc per descarregar l’aigua. Aquells menuts aparells grocs, dirigits per un grapat de valents, ruixaven cop rere cop les flames sense descans, un darrere l’altre, i contribuïen en gran manera a la tasca comuna per terra i aire de derrotar aquell dimoni. Fregant torres i cables d’alta tensió, endinsant-se en corrents tèrmiques, travessant columnes de negre fum i sortejant l’orografia irregular, buidaven les seves panxes fent sortir centenars de litres en cada batuda. Segons el repostatge, produïen una pluja extintora blanca; en altres era de color vermell, també de blau cel...; com un intent de posar color a aquella fosca destrucció. Novament sorgí aquella veu, aquella consulta, aquella curiositat insatisfeta… mare... i el Jordi...? no el veig passar... mare! La resposta era ja obligada, ja no es podia esquivar més estona, però… què dir, per no ferir la sensibilitat d’aquell jove i espavilat avet blanc? … fill meu, el Jordi ja no és amb nosaltres… … ara vola molt més alt, més lluny… … Però no pateixis per ell… Es troba bé… i allà on és també fa una gran feina… ... i és feliç! Un tècnic hauria dit que aquella sobtada pluja en el sotabosc, sorgida d’un cel ple de fum i cendra, però alhora buit de núvols, eren gotes de resina despreses pels troncs, fruit de la calor del foc proper. Voldria creure que eren tendres llàgrimes d’aquells majestuosos arbres en record d’un amic. De nit, les bombes dels camions van deixar de rugir. Vençut el mal, l’enrenou de la lluita va donar pas al silenci, en la foscor, dins la muntanya. Esporàdicament aquest silenci es trencava pels roncs d’un bomber, que estirat damunt una pila de mànegues brutes, intentava descansar en un lloc tou, i provar de recuperar el cos derrotat per les hores de treball. Va ser llavors, en aquell moment de pau, quan una mena d’estel creuà el cel de cap a cap, tot deixant un visible rastre lluminós. Ho va fer a una alçada i velocitat impossibles d’assolir per qualsevol enginy humà. Una silueta i un so familiars encapçalaven aquell fenomen, aquell estrany esdeveniment. 40


FRH-Llibre p.32 a 53

25/7/08

11:20

Página 41

Era l’AT 802 del vell amic perdut, que tantes vegades els havia salvaguardat, i que es dirigia aquest cop a un nou destí, a complir una missió més en favor dels altres... a fer de bomber… De matinada, en la mateixa línia entre allò cremat i el que s’havia salvat, un vell bomber recollia les darreres mànegues de 25. Era l’última instal·lació. S’havia quedat al lloc per refrescar, per prevenir revifades, per seguretat. El vehicle, els companys de la dotació i dos voluntaris eren a cent metres escassos. Quatre mànegues. Amb els primers cants dels ocells, amb el so de la brisa travessant les copes dels arbres salvats, aquell expert bomber va tenir una experiència a la qual no va voler donar importància, i que va atribuir intencionadament a l’edat, al cansament i a les ganes de tornar a la caserna. A dos anys de la merescuda jubilació, no volia quedar per il·lús, per boig si donava a conèixer la seva vivència... De l’interior del bosc va escoltar aquella veu, tot dient-li... Gràcies... Gràcies... i fins sempre, amic Jordi! La resta del bosc va fer el mateix. Aquell dia, els arbres van voler parlar amb nosaltres, en el nostre idioma, en un to de gratitud i amistat... Jo m’hi voldria sumar... Fins sempre, company Jordi!

41


FRH-Llibre p.32 a 53

25/7/08

11:20

Página 42

RELATS de Bombers Recull de premis del Concurs de Narració Curta (2003-2008)

PRIMER

ACCÈSSIT DE

NARRACIÓ

ANY

2004

Pastor de focs... caçador de dracs Manel García Sánchez

E

l vaig conèixer quan era molt jovenet... encara ho recordo, no aixecava dos pams de terra i era capaç de passar hores bocabadat contemplant el foc, mirant aquell Drac engabiat... El temps semblava aturar-se... Aviiii, explica més històries... encara que siguin mentida. —A El "Republicà", com li diria bastants anys més tard, havia servit a La quinta del Biberó. Jo assegut al terra davant d’ell... ...al terra... entre les cames de l’avi, no parava de provocar-lo amb un bastó. Quan l’avi començava a parlar, la seva veu plena de matisos em portava de viatge, i dins d’aquell petit món que era la cuina, sense cap ordre s’alternaven el dia i la nit, la neu i la pluja ens embolcallaven, el fred ens calava fins el moll de l’os i a l’instant estàvem estirats panxa enlaire sota un cirerer ben carregat de bombons... vermells... matant la gana... ...ara començaven a sonar les sirenes, començàvem a córrer esmaperduts buscant un refugi... les bombes cada vegada eren més a prop. I després... ...el foc... ...i el crit dels innocents... ...i el foc... ...i la seva escalfor durant el llarg hivern... ...i el foc... ...i les vides perdudes... i el foc... 42


FRH-Llibre p.32 a 53

25/7/08

11:20

Página 43

A la llar, reclòs on era, el drac es revoltava, cruixia i em mirava amenaçador amb uns ulls envermellits, mentre... brandava les ales buscant la sortida xemeneia amunt. Jo l’anava empipant amb un bastó, li feia pessigolles a la panxa o li posava a la boca perquè el queixalés, de sobte però... semblava que anés a sortir volant cap a mi... Jo feia un bot enrere, i amagat darrere l’avi, veia com es posava a espetegar amb força, a escopir unes espurnes incandescents que em volien cremar mentre ho omplia tot de fum amb l’esforç que feia per aixecar el vol. Va Josep, deixa de jugar amb el foc o et pixaràs al llit, dona un petó als —V avis i cap a casa que demà has d’anar a cole. Ara noooo mare!! —A Sempre aconseguia esgarrapar algun minut més amb l'ajuda del “Republicà”, i aquesta va ser la història que em va explicar: “Jo sóc pastor de dracs –em va dir– i no és feina fàcil. He viscut amb ells durant molts anys. A casa ens han donat escalfor, un plat calent a taula i bon pa. Al camp, un drac ben ensinistrat neteja els marges i ens ajuda a què els dracs salvatges no es mengin la collita”. Avi, no he vist mai un drac salvatge, com són? —A Em va explicar que el foc més petit, un llumí, es podia convertir en un drac salvatge si trobava prou menjar. I que eren capaços de menjar de tot menys la terra i el ferro. Quan són grans i forts, comencen a volar i a cruspir-se tot allò que troben al seu pas, muntanyes senceres es queden sense arbres ni animals. S’ha menjat cases de nens que jugaven amb ell. I de vegades... es menja algun pastor... i algun nen. Jo seguia mirant el drac... entre atemorit i admirat. Vaig mirar el bastó que duia a la mà, flamejant, i el vaig llençar a la llar, no volia passejar-lo per casa. L'avi que devia imaginar el que estava pensant, em va dir que els dracs no sempre se sortien amb la seva, doncs hi havien uns caçadors de dracs anomenats bombers que mataven només aquells dracs que podien fer mal a algú. Aquell dia vaig decidir ser bomber. Primer amb l’ajuda de l’avi em vaig convertir en un bon pastor de dracs. Anys més tard ballava amb ells... era un dimoni més sortint de les portes de l’infern. Ara, quan corro per les muntanyes amb una mànega darrere d’ell, recordo al “Republicà”... aquell pastor de dracs... i la foguera a prop d’ell.

43


FRH-Llibre p.32 a 53

25/7/08

11:20

Página 44

RELATS de Bombers Recull de premis del Concurs de Narració Curta (2003-2008)

SEGON

ACCÈSSIT DE

NARRACIÓ

ANY

2004

Pensamientos a la muerte del Parc de l’Eixample Pedro San Pedro Wandelmer

L

a vida entra en el espacio y al final constituye una parte material de él, como el mortero o los ladrillos. Esta rara impregnación viste el espacio de una personalidad propia, y se guarda en los recodos y en las sombras, en los pliegues invisibles del aire, en las habitaciones y en los pasillos ocultos, como si fuera una persona escondida, oculta. Las personas y sus vivencias en el tiempo se reflejan en el espacio y se detecta su espíritu en el aire, en las paredes, en los suelos por donde nos movemos suavemente. Resuenan las vivencias en el silencio, ecos en las esquinas de las habitaciones. Las casas abandonadas tienen algo que supera su materialidad, recuerdos, pasos, miradas. Tal vez resuena lo esencial, lo profundo de las personas que lo habitan o habitaron, su perfil reflejado. Los barnices del tiempo hacen material aquello que no lo es, son cuadros incluidos en sus resinas, entre átomos oleosos de corazones; los sentimientos, las palabras... son el azogue del espejo, polvo luminoso entre los dedos del pasado. Al derribarlo desaparece ese elemento inmaterial y asciende, entre nubes y claros amaneceres y se esconde y no se sabe donde está, tal vez entre hojas otoñales, en los grafismos esotéricos de letras o signos... Siempre se han conservado los espacios posesivos de las clases sociales elevadas de gasas o mármoles, espacios en los que se protagonizaron “momentos relevantes de la historia”; resonancias del poderío, de la abun-

44


FRH-Llibre p.32 a 53

25/7/08

11:20

Página 45

dancia, del puro espíritu; entregas caballerescas, heroicas, amoríos imperecederos, monumentos a la muerte, a la vida eterna, viviendas escondidas en el placer más recóndito, lluvias rosas, suaves caricias en amaneceres, saltadores ingrávidos, aires vaporosos, inteligencias elevadas o poder imparable o implacable. De la gente llana sólo han perdurado los caminos por donde anduvieron, las arcillas del campo que limpiaron y labraron, semillas sencillas y amarillas, amapolas puras de puros llanos, manos y herramientas moviéndose al ritmo del frío y el calor, como pájaros, las sendas desgastadas por el transcurrir y volver a transcurrir como los elefantes grandes y eternos. Sólo permanece el trabajo inagotable repetido una y otra vez y los objetos que construyeron pero que nunca poseyeron, que nunca planearon, hijos bastardos de deseos raros y lejanos, de otra especie rara y lejana. En los espacios de trabajo también se arremolinan recuerdos y vivencias de esa llaneza confusa del suelo, de las arcillas de las puras manos, de aquello que vemos pero no podemos expresar, como si no existiera. Siempre recordamos ese conjunto de brillantes objetos, amoríos de “Holibut”, de los palacios de cristal de los poderosos, de los inteligentes y de los “listos”, pero olvidamos las puras manos, como si no fueran nuestras, como si no fueran nuestras... Pero en los espacios permanece también la verdad del trabajo, en la cal o en el ladrillo sonoro y luminoso. Cuando las personas sufrimos, sólo sufrimos. Se nos nubla la mirada a los colores, a la luz del placer y de la belleza. Es un viaje circular que gira en un punto ciego. Golpeando en cada giro, en la sien, en los ojos. Nos hace enajenarnos en negros nudos. Nuestro trabajo trata de reducir o suprimir el sufrimiento humano. Y así nace la vida más amplia al placer y a la ensoñación de los paisajes propios de la humanidad. Existe una distancia muy reducida con el que puede sufrir, es un abrazo rápido y estrecho, y nos unimos a los otros con cuerdas anudadas, con escaleras elevadas, con el cuerpo entero como ingrávido, con un aire que nos envuelve con profunda calidez. Este sentimiento está guardado, como un eco sordo, en el aire que cruza los dormitorios, en la cantina, en los pasillos, como un soplo azul que nos envuelve a todos. La trascendencia de los falsos valores queda anulada por esta belleza de la pura esencia del trabajo; las necesidades de los otros. El trabajo se pliega sobre sí mismo, se justifica a sí mismo sin intromisiones externas. Cuando la naturaleza sopla y su aliento es ardiente en aguas inmensas o 45


FRH-Llibre p.32 a 53

25/7/08

11:20

Página 46

RELATS de Bombers Recull de premis del Concurs de Narració Curta (2003-2008)

movibles tierras, inconmensurables como la vida y la muerte, las personas somos una referencia de supervivencia, de ayuda mutua. Las desigualdades entre los hombres se hacen irrelevantes. ¿Como considerar el peso del puño o el envite de la humillación ante el abatimiento de la enfermedad o la aniquilación de la muerte? Este sentimiento esencial se respira en el corazón como un segundo aire en el incendio, una esperanza renovada una y otra vez. Sin solidaridad poco sentido tendría este trabajo, moriría de inanición. Una posible idea para disolver la desigualdad entre los hombres. En la dura batalla directa con la naturaleza, los hombres son compañeros y no competidores. Y así debería ser si no hubiera falsos filtros o pócimas foráneas al trabajo esencial. Este sentimiento se esconde en el mismo corazón del edificio, corazón latiente, latiente, pulso latiente en las paredes, en los suelos, en el inmenso techo tachonado de roblones, en el centro mismo del hombre, y al otro lado late el viento rozando las pilastras y las ventanas, de sol y transparencias de luz que a veces por claras no pueden verse. Y está ahí esperando a la apertura del gran arca donde residen todas las razas y todas las estirpes de plantas y animales, pulsantes, latientes siempre. Prever que comemos hoy: ensalada con rojos tomates, filetes fritos con patatas fritas doradas, pescado blanco o plateado o gris, azul... carne frita en la sartén o guisada, paella... pan dorado y vino malva, oloroso, del pueblo. ¿Quien irá a comprar al mercado el trozo de carne roja o el pescado luminoso al que sacan la espina central, las verduras frescas o las frutas luminosas? Lavar de tierra y cortar y cocer y reposar. Distribución simétrica de platos sobre un blanco mantel de papel, tenedores y cuchillos metálicos, sonoros, vasos de vidrio, sencillos, pan y el vino y servilletas de papel musgoso. Alrededor de los fuegos contundentes de acero, faenando entre peces y carne, entre verduras o cacharros, sombras azules. Entre todos se hace todo. Alrededor de la mesa, de la comida, conversando; hoy nos ha salido bien o el otro día salió mejor, de los servicios, de la familia, de los amigos. Historias tristes de carencias y necesidades. Historias de alegría. Cuentos. Historietas. Aventuras. Cultura sin libros, historias comunes, comunidad que nos une. Sin desigualdades, sólo lo que nos ocurre. Sin comparaciones, sólo lo que nos une. Las desigualdades desaparecen con el humor, con la curiosidad, con la risa. Poca cosa soy, poca cosa somos. Estas narraciones resuenan en el espacio como un tambor de libros inconclusos. Y su libertad derriba cualquier oposición. Primero Necesidad y Carencias, Sobrevivir, y después más necesidad y parecidas carencias. Trabas naturales del trabajador. Estas condiciones son 46


FRH-Llibre p.32 a 53

25/7/08

11:20

Página 47

la base de nuestro pensamiento, de nuestra conciencia; relación directa con la naturaleza, con la sociedad, solidaridad, forma propia de medir el espacio y el tiempo. ¿Seria posible crear otra lógica basada en la necesidad, en la carencia? No es posible la abundancia, ni la posesión, sólo el disfrute. Medir el espacio y el tiempo, volver a medirlo, recrear el trabajo, recrear el descanso. La ociosidad, el placer... Crear otra forma de mesurar el espacio, otra forma de medir el tiempo; intensidad del trabajo, ubicación del trabajo. Otra calidad de vida. El trabajo es una parte de la vida y no al contrario. Pluriempleo; pobre cultura sin tiempo. El gimnasio es la parte corporal del edificio, esfuerzo para controlar el miedo con la propia confianza. Trepar por la cuerda lo más alto posible, correr, subir prontamente por una escalera, agarrarse a la vida, por un solo punto. Nadar, bajar por el agua al fondo de algas crudas, subir por las fachadas como insectos... Aumentar la densidad del cuerpo en relación a lo etéreo del humo, oponer una coraza carnal al calor, a la llama devoradora. Recuerdos de lo que fuimos; en objetos, en libros... alma pasada y viva. Palabras, instrumentos, máquinas, gravados, fotografías y vestidos, incendios, muertos y heridos, valor, premios, inundaciones y catástrofes... Caja mágica donde se guarda todo lo que somos, lo que seremos. Memoria y experiencia inconclusa, transferida. Y palabras y experiencias todavía vivas, cercanas. Espacios donde resuenan todos estos ecos inagotables, necesarios, fraternales. Edificio complejo de necesidades y vivencias complejas de personas interrelacionadas. Es necesario un espacio natural donde crezcan estas relaciones. Anchas miras, anchos espacios, forma y contenido en un mismo espacio comunitario, entero. Hoy ha muerto un compañero: Antonio... Se acostó a las cinco después de un incendio, y al irle a despertar a las ocho, le encontraron muerto. Así terminaremos todos, muertos en un lugar. De alguna manera el recuerdo perdura y su ser pervive en la eternidad mientras no volvamos a la animalidad destruyendo lo que los otros nos cedieron con bondad. En esta gran oquedad resuena lo esencial, lo profundo de las personas que lo habitaron o lo habitan, su perfil reflejado. Los barnices del tiempo hacen material aquello que no lo es, son cuadros incluidos en sus resinas, entre átomos oleosos de corazones; los sentimientos, las palabras.....son el azogue del espejo, polvo luminoso entre los dedos del pasado.

47


FRH-Llibre p.32 a 53

25/7/08

11:20

Página 48

RELATS de Bombers Recull de premis del Concurs de Narració Curta (2003-2008)

PRIMER

PREMI DE

NARRACIÓ

ANY

2005

Obrir porta Joan Andrés i Vélez

D

el grapat d’anys que porto a Bombers, el servei que recordo amb més complaença és el d’un matí de diumenge, que ens van cridar per obrir la porta del pis d’una persona que no contestava, a l’avinguda de Roma. Quan vam arribar, al replà de l’escala hi havia una parella de la Policia Nacional amb una noia. Ella ens va explicar que havia quedat amb la seva amiga, la Núria, per anar a la platja, i portava ja més d’una hora trucant a la porta del seu pis i al telèfon, i no donava senyals de vida. Tenia por que li hagués passat alguna cosa. Per no forçar la porta d’entrada, vam mirar per on podríem entrar al pis. Els veïns del costat no hi eren, així que vam pujar al pis de dalt. Ens van obrir i vam passar fins al safareig. Quedava just a sobre del de la Núria. El caporal va dir que baixés jo. Potser em va triar a mi perquè era el més novell –feia poc més d’un any que havia entrat a Bombers– i volia que agafés experiència en un servei senzill com aquell. Vam assegurar l’escala metàl·lica enrotllable a la barana del safareig i em vaig lligar la corda de seguretat al mosquetó. Vaig baixar a poc a poc, nerviós, no per l’alçada del pati, sinó pel protagonisme i per la incertesa del que em podia trobar al pis. Un cop avall, em vaig deslligar la corda i vaig mirar pel graven de la cuina. No es veia res anormal. La porta del safareig estava tancada. Vaig treure una de les lames de la finestra i vaig ficar el braç. Amb la mà vaig arribar a la maneta de la porta i la vaig obrir. Un cop a la cuina vaig comprovar que els fogons estaven tancats i no feia olor a gas. Vaig passar al rebedor i vaig mirar d’obrir la porta d’entrada del pis, però estava tancada amb clau. Vaig cridar als de fora que anava a inspeccionar. Em vaig dirigir cap a la salamenjador, estava a la penombra. D’una ullada

48


FRH-Llibre p.32 a 53

25/7/08

11:20

Página 49

vaig repassar tota l’estança, no hi havia ningú. Vaig obrir la porta del passadís, hi donaven tres portes més. La primera que vaig obrir era un lavabo. Hi havia unes calces tirades al terra. En obrir la següent porta em vaig donar un ensurt. En un llit de matrimoni hi havia una noia, estirada panxa enlaire, tota nua. El cor se’m va accelerar, no sé si per la bellesa que se m’oferia a la vista, o per la por que estigués morta. M’hi vaig acostar i de seguida vaig notar que respirava. Em vaig tranquil·litzar i aleshores vaig gaudir de l’espectacle meravellós del seu cos. Tenia els cabells llargs, negres, ondulats. La cara era molt bufona amb el nas punxegut. Els llavis gruixuts. Els pits eren ferms, com dues muntanyes que s’enfilen triomfants, coronats per uns mugrons grans i foscos, que convidaven a llepar-los i pessigar-los. Vaig seguir la inspecció visual per una panxa preciosa i morena, com tot el seu cos, sense cap marca de banyador –vaig pensar que devia anar a platges naturistes– i em vaig entretenir especialment en el baix ventre. Tenia el parrús retallat, com la cresta d’un mohicà, que li deixava els llavis a la vista. Uns llavis carnosos entre els que s’entreveien més plecs voluptuosos per on la meva imaginació s’hi capbussava. Tenia ja un estat d’excitació considerable, però vaig recordar que havia anat allà a treballar. Vaig cridar-la, fluixet: “Núria”. No es va bellugar. Vaig tornar a cridar-la, més fort, i aquest cop tocant-la a l’espatlla. Va obrir els ulls i va fer un crit, espantada. —Tranquil·la, som els bombers, hem vingut a salvar-te – li vaig dir. Es va treure uns taps de les orelles, i li vaig repetir la frase. —A salvar-me de què? —em va contestar. Li vaig dir que la seva amiga estava a fora, preocupada per ella. —I els teus companys? —va preguntar-me. —També a fora, esperant-nos —li vaig dir. Ella em va mirar el paquet, inflat i que lluitava per deslliurar-se de la roba que l’empresonava, i va somriure. —Et vesteixes? —li vaig insinuar. —Que no t’agrado així? —va replicar ella, posant cara de falsa ingenuïtat. —Molt, que no ho veus? —li vaig contestar, assenyalant el promontori en el que ella s’havia fixat. Llavors es va incorporar, es va acostar a mi, em va acariciar el paquet, i va palpar la seva duresa en tota la seva llargada. Em va descordar el cinturó i la cremallera i em va baixar els pantalons fins per sobre les botes. Vaig pensar en els que estaven a fora esperant, però quan ella me la va agafar com qui agafa un micròfon, vaig oblidar-me del món i, allà, dret, vaig deixar que ella fes anar la mà amunt i avall, mentre em llepava l’extrem, i amb la mà 49


FRH-Llibre p.32 a 53

25/7/08

11:20

Página 50

RELATS de Bombers Recull de premis del Concurs de Narració Curta (2003-2008)

que li quedava lliure m’agafava pel darrere, com per evitar que m’escapés. El plaer que allò em proporcionava era inimaginable. Va llepar una i altra vegada tots els meus racons més íntims. Quan vaig fer el gest de treure’m el casc, ella em va dir que no, que me’l deixés posat. Llavors em vaig agenollar i la vaig empènyer suaument enrera per estirar-la al llit. Vaig tirar de les seves cames obertes cap a mi, apropant els seus encants a la meva duresa. Si abans els hi havia vist voluptuosos i insinuants, ara estaven ardents, amarats de lubrificant, i oberts amb desig. Amb els dits vaig separar els llavis a banda i banda, deixant a la vista una cova vermella, lluent. Aleshores va sonar el timbre de la porta. Els de fora s’impacientaven. Però per a mi allò va ser com el tret de sortida. Vaig col·locar el globus vermell en que s’havia convertit l’extremitat del meu cos dins d’aquella cova meravellosa. L’immens plaer que em donava aquell contacte em va fer estremir tot el cos. Vaig agafar la Núria pels malucs i vaig empènyer, penetrant-la poc a poc, implacablement. Ella gemegava de satisfacció. A mesura que anava entrant, la meva excitació augmentava gradualment, sense límit. La temperatura, la humitat, la textura que notava dins d’aquella cova em produïa sensacions sublims. Quan la penetració ja era completa, la Núria em va mirar amb uns ulls ben grans, ardents, i em va dir: “Apaga el foc, bomber”. Aferrant-me als seus malucs, vaig començar a treure i tornar a ficar la mànega amb força, amb energia. Ella cridava cada cop més fort, més intensament, amb uns crits que omplien tot el pis, i tot l’edifici, n’estic segur. Aquella passió em tornava boig, el ritme augmentava i l’explosió era imminent. Ella va arribar al cim amb uns crits descarats, d’una alegria infinita. Vaig desacoblar just abans de l’erupció orgàsmica, i ella me la va tornar a agafar per a dirigir el magma cap a la seva boca i amb avidesa es va cruspir tota la lava. —Ara sí que em vestiré —va dir, quan va recuperar l’alè. —On són les claus del pis? —li vaig preguntar. —Aquí, sobre la tauleta. Les vaig agafar i vaig anar cap a la porta, pensant que no calia que m’inventés cap excusa. Estava convençut que ens havien sentit i sabien perfectament què havia passat. En obrir la porta, la cara que posaven tots m’ho va confirmar. —Està bé la noia? —em va preguntar el caporal. —Molt bé —li vaig contestar.

50


FRH-Llibre p.32 a 53

25/7/08

SEGON

11:20

PREMI DE

Página 51

NARRACIÓ

ANY

2005

Tocant el cel Víctor Dobaño Lázaro

M

’ofego. El meu sistema respiratori arriba al col·lapse. Sento com cadascuna de les cèl·lules musculars de les meves cames demanen, exigeixen, un oxigen que el meu cos no aconsegueix transferir. Tinc els ulls tancats i no els puc obrir. Agonitzo a terra i la memòria dels darrers minuts sembla haver-se esvaït; al meu cap només roman una sensació contínua i creixent de patiment portat al límit, sofriment gairebé inhumà que afortunadament comença a remetre. Per fi puc obrir els ulls. Un company m’agafa la mà i em parla; li responc amb monosíl·labs, de forma automàtica, sense saber ni el que dic. La infermera del servei em raja aigua fresca pel front. Per fi una sensació agradable. Encara no puc aixecar-me ni parlar conscientment. Hi ha molt de xivarri al meu voltant. Sóc un dels darrers participants. Molts d’ells es troben en la mateixa situació que jo. Jutges, bombers, premsa, tècnics sanitaris i altra gent que no puc identificar, omplen el reduït espai on s’acaben els 680 maleïts esglaons de la Torre Mapfre. A escassos metres, cel obert, aire, per fi! El terrat del gratacel és tan a prop..., però encara haurà de passar una bona estona per poder gaudir-ne. No se quants minuts han passat. Ja no porto l’equip d’aire ni l’asfixiant jaquetó. Sortosament algú me’ls ha tret només creuar la línia d’arribada; atenció primària i de supervivència... Faig un primer intent per aixecar-me, però m’he de conformar amb una incorporació. Ja puc dir-li a la infermera que atengui als ‘masoquistes’ que han arribat darrere meu. El company amb el que parlava sense saber ni com, continua al meu costat i entre els dos aconseguim finalment posar-me dret. Només tinc ganes de sortir d’allà, de sentir aire fresc a la cara. Pel curt camí que m’hi separa, se succeeix a banda i banda una escena dantesca. Tot està ple 51


FRH-Llibre p.32 a 53

25/7/08

11:20

Página 52

RELATS de Bombers Recull de premis del Concurs de Narració Curta (2003-2008)

de bombers abatuts pel terra, xops i amb la cara desencaixada. Ja fora, m’assec recolzant-me a la paret. Estic esgotat i deshidratat, però feliç. Feliç d’haver donat tot el que tenia dins. Avui s’acaben els Jocs. Durant una inoblidable setmana, deu mil professionals de la seguretat civil vinguts d’arreu hem compartit il·lusió, esforç, patiment, alegries i decepcions. Ha valgut la pena. El cap ja em funciona amb la suficient normalitat com per començar a fer memòria. El matí ha estat difícil. Al cansament acumulat de set dies de competició, s’hi havien sumat altres obstacles segurament més complicats: 37 graus de temperatura, una participació rècord en la que hom ha anomenat prova reina dels jocs, la presència de la meva família gairebé en ple, amics i companys de professió, els meus caps... Tot plegat, una atmosfera poc propícia per a la tranquil·litat i relaxació necessària. Segons indicaven alguns pronòstics, havia de marcar un dels millors registres, i a mi em tremolaven les cames... El participar en la segona mànega no m’havia alleugerit aquell difícil tràngol. A la primera, la dels més joves, un company de Madrid aturava el cronòmetre amb una marca impressionant; la torre s’havia fet encara més alta... Però competir a casa és un gran avantatge. L’alè de la família, dels amics, la meva bona adaptació a aquell implacable estiu barceloní i la mentalització que portava, em farien donar-ho tot. Lluny quedava aquell dia quan vaig pujar la torre equipat per primer cop. Tot just arribava del meu acomiadament de solter. Poc més d’una hora al llit, ressaca, mal de cames, esgotament general... Potser el pitjor dia per fer un test d’aquest nivell: 40 pisos amb 25 quilos a sobre, respirant aire ‘embotellat’, i amb la transpiració anul·lada per l’equipament ignífug. Avui ja sóc un home casat i la meva dona exerceix de voluntària en el lliurament de guardons; potser una premonició? Ara estic aquí, satisfet i relaxat al sostre de la ciutat, amb el permís del Tibidabo, és clar. Des d’aquí, fins i tot es podria tocar el cel... Un canal de televisió m’està entrevistant. Tot i el temps que ja ha passat des del final del martiri, encara no sóc capaç de parlar amb normalitat; haig d’aturar-me sovint per anar agafant aire. Penso que no és el millor moment per oferir grans reflexions al respecte... No tinc idea del temps i la posició final que he assolit. El meu pare, que també s’ha fet voluntari, ha aconseguit pujar dalt de la torre per fer-me costat. Baixem tots dos per l’ascensor. Què fàcil aquí dintre! En els pocs segons que triga el descens, em vénen a la memòria els tràgics esdeveniments de l’11-S. Quants companys ens havien deixat pujant aquelles moles amb una 52


FRH-Llibre p.32 a 53

25/7/08

11:20

Página 53

actitud tan noble, sense cap altre objectiu més enllà del compliment del seu deure... Un cop a baix, s’anuncien per megafonia els millors registres de la prova. No m’ho puc creure; el meu nom apareix en primer lloc. Tota una vida d’entrenaments i sacrificis diaris sense gaires recompenses, i avui sembla haver canviat la meva sort. Acabava de baixar del punt més alt de la ciutat, però aquell anunci m’havia fet pujar de cop ben alt, molt més amunt d’aquells 40 pisos, gairebé al propi cel, allà on de ben segur es troben aquells centenars d’esforçats bombers novaiorquesos que no van tenir la sort de poder viatjar a Barcelona; ni tan sols de poder tornar a casa seva.

53


FRH-Llibre p.54 a 64

25/7/08

11:21

Página 54

RELATS de Bombers Recull de premis del Concurs de Narració Curta (2003-2008)

TERCER

PREMI DE

NARRACIÓ

ANY

2005

Los chicos de la petanca Miquel Pintado Pérez

C

ada tarde se reunían hacia las cuatro, después de echar una cabezadita, y uno a uno, iban llegando a los bancos que hay al lado de la petanca, en el parque de la Meridiana. De los primeros, José “el Murciano”, desde que le habían quitado el huerto en la ribera del Besós –cerca de Santa Coloma–, andaba inquieto; ahora estaba planeando montarse otro en Collserola, todas las mañanas salía de Roquetas –su barrio–, a buscar el lugar propicio, pero aún no se había decidido. Después llegaban “el Pep” –tornero de Balaguer, habilidoso como pocos con cualquier tipo de herramienta– y Antonio “el Taxista” –que curiosamente nunca había tenido un taxi, y se había ganado el apodo por llevar al hospital a una parturienta que no encontraba taxi en la parada de la plaza Karl Marx, y que luego de pura felicidad insistía en pagarle la carrera–. Más tarde aparecían don Carlos y el señor Joaquín, que era el mayor y el que venía de más lejos, del barrio del Baró de Viver. Pero invariablemente el último en llegar era siempre Paco, cuando sus amigos le preguntaban por qué siempre llegaba el último, él respondía que porque no tenía ninguna prisa. Paco era alto y fuerte, y aunque con la edad se había engordado, daba la impresión de gozar de buena salud. Era tranquilo, le gustaba escuchar, solía sonreír, y sólo perdía el buen humor cuando se hablaba de política: no soportaba ni a unos ni a otros. Era un grupo avenido, y excepto en los meses de verano, se veían a diario. Los martes jugaban solos a la petanca en el parque, los jueves solía visitarles otro grupo que venía de la Sagrera, y los viernes, eran ellos los que

54


FRH-Llibre p.54 a 64

25/7/08

11:21

Página 55

visitaban otras petancas; los lunes y miércoles, solían “controlar” las obras que se hacían por la zona, y cada quince días cogían el “34”, y se iban al centro de la ciudad a pasear. Algunas veces, con ocasión de grandes obras en otros barrios o eventos sociales de primer orden, rompían sus rutinas, y se desplazaban hasta otros barrios, a “merendar”. Un miércoles del mes de octubre, hacia las seis de la tarde, paseando cerca de las obras de un gran centro comercial que se construía en el barrio, se percataron de que algo pasaba en una calle cercana. Desde donde estaban, veían mirando hacia arriba y con semblante asustado a los transeúntes; unos se llevaban las manos a la boca, y otros se movían nerviosos. El Pep, que fue el primero en darse cuenta, advirtió al grupo de la situación, y todos a paso ligero se dirigieron hacia allí. Al doblar la esquina, descubrieron la razón de tanta expectación. En la ventana de un edificio, sentada en el alféizar, había una chica con una niña en brazos. Detrás de ellas, salía el humo a borbotones, y por momentos las ocultaba; al lado, en el balcón contiguo, grandes llamas acompañadas de ruido de vidrios rotos daban a la imagen un carácter aún más alarmante. No había indicio del sonido de sirenas de policías o bomberos cerca... ¡no había tiempo que perder! Pep miró a Paco, y vio dibujada en el rostro de éste una sonrisa burlona, el también sonrió y le dijo: —¿Vas a llegar tarde ahora también? Mientras el señor Joaquín y don Carlos llamaban la atención de la chica, para indicarle que los bomberos estaban en camino, y que resistiera un poco más, el Pep, Paco, Antonio y el Murciano entraron en el portal. Antonio se dedicó a llamar por el interfono a todos los vecinos indicándoles que se quedaran en sus casas, que no abrieran las puertas, y el Pep, Paco y el Murciano subieron hasta el rellano donde ardía el piso. La puerta estaba cerrada, así que llamaron a la de al lado. Les abrió una señora mayor asustada, ellos entraron rápidamente y se dirigieron hacia la parte exterior. Afortunadamente una ventana quedaba muy cerca de donde se encontraban la chica y su niña. A lo lejos ya se oían las sirenas, pero si esperaban un poco más, se arriesgaban a que la chica no pudiera resistir y tomara una decisión fatal. Paco se sentó a horcajadas sobre el marco de la ventana –mientras Pep le agarraba por el cinturón–, y se estiró todo lo que pudo, la chica también se estiró, y pudo alcanzarle a la niña, se la paso rápidamente al Murciano y volvió a sacar el cuerpo para rescatar a la chica, ésta se balanceó hacia donde estaba él, y consiguió cogerse a su brazo, entre él y el murciano la remontaron y la metieron en la habitación, estaban salvadas... de reojo, vio 55


FRH-Llibre p.54 a 64

25/7/08

11:21

Página 56

RELATS de Bombers Recull de premis del Concurs de Narració Curta (2003-2008)

como en aquellos momentos llegaban los bomberos, y don Carlos desde abajo les señalaba su posición, él, con media sonrisa, les indicó que estaban todos a salvo. Un poco más tarde los bomberos llegaron al rellano, y mientras unos se dedicaban al incendio, y otro equipo reconocía a la chica y su niña, uno de ellos dijo: —¡Hombre, don Pep, don Paco y el Murciano! ¿Qué, ya no os acordais de los compañeros? Era Diego, compañero de turno los últimos seis años en el parque de Sant Andreu. Paco le dijo: —¡Aún tendremos que volver al rengle y enseñaros cómo se hace ésto! Se conocían todos, don Joaquín, Paco, Antonio... eran bomberos jubilados, y aquel día, habían vuelto a ser durante un rato lo que más les gustaba en este mundo, Bomberos de Barcelona. Aquella noche llegaron tarde a casa; cenaron con los compañeros en el parque, y se contaron historias hasta que... sonó la alarma, y se quedaron solos en el parque; fregaron los platos, los recogieron –sabían perfectamente dónde guardar cada cosa– y se fueron no sin antes llamar al Central para ver cómo les iba a sus chavales.

56


FRH-Llibre p.54 a 64

25/7/08

PRIMER

11:21

Página 57

ACCÈSSIT DE

NARRACIÓ

ANY

2005

La mirada de Gal·la Pere Heras Quílez

E

ls bombers no són herois. Els conec bé, jo, als herois. Els he vist molts cops, a les películ·les, als contes, al cinema, a les sèries que fan per la televisió... tots porten uns vestits molt especials, de colors llampants i divertits, fets a mida, I tenen superpoders per derrotar als dolents i als enemics del món mundial: braços amb megaforça, cames amb velocitats supersòniques, visió ultrallarga per poder veure en la foscor... A més a més, sempre apareixen just en el moment més crític i de més perill per salvar la humanitat dels monstres més horribles i de les catàstrofes més al·lucinants... Els herois sempre guanyen, mai no es cansen per molt que lluitin i quasi bé mai no s’embruten, fins i tot en això són herois de debò. Els herois tenen tots uns noms molt adequats i cofois, d’aquests que fan patxoca de veritat, com ara l’Home-aranya, l’Home de gel, la Dona-gata i el Capità Enciam... Aquests són alguns dels herois que jo conec, i ja puc ben dir i repetir que els bombers... no! Els bombers no són herois. Ho sé del cert, i n’estic convençuda. Per què? Doncs perquè el meu pare és bomber, i la veritat és que salten a la vista les diferències que hi ha entre els superherois i el meu pare. Jo només tinc cinc anys, però m’hi fixo molt, jo, en aquestes cosetes. Vejam! Per començar, el meu pare no té un nom del tot espectacular i extravagant, tot i que a mi m’agrada força (suposo que de sentir-lo des que vaig néixer), ni tampoc alguns dels companys del papa, que també són bombers, tots són noms ben normalets: Joan, Josep, Toni, Manel, Pepe... Noms de persones humanes, no de superherois, oi? Això, per començar. Tampoc el vestit de feina del meu papa és molt llampant, ni de massa colors, encara que jo el trobo molt guapo vestit amb l’uniforme de bomber, amb aquelles botes grosses i dures, que t’hi pots pujar a sobre i ballar, i aquell casc gran amb visera tope guai, i el jaquetó amb ratlles platejades i 57


FRH-Llibre p.54 a 64

25/7/08

11:21

Página 58

RELATS de Bombers Recull de premis del Concurs de Narració Curta (2003-2008)

grogues que llueixen en la foscor, i quan es posa a l’esquena una ampolla d’aire, tota groga i cap per baix, amb aquella mascareta a la cara que sembla un extraterrestre, llavors sí que sembla un tipus d’un altre planeta! Però el meu papa sí que s’embruta, a diferència dels herois... i com s’embruta! A voltes, arriba a casa després de fer de bomber i encara porta tots els ulls negres com de carbó, pintats com si anés de carnaval, i mentre va per casa va deixant un olor de fum penetrant, de tronc cremat, el mateix olor de quan fem barbacoes al terrat... Ah! I m’oblidava dels cotxes i dels camions de bombers, que formen part del seu equip de treball, vermells, brillants, plens de mànegues i eines estranyes que fan servir per un munt de tasques: obrir portes, salvar gatets penjats dels arbres, ajudar a baixar malalts per escales estretes, i el que és més important de tot: apagar focs i ajudar la gent que està en perill. Com m’agrada pujar amb el meu papa al cotxe de bombers més gran de tots i fer sonar la sirena com si anéssim a apagar el foc més gran de tota Barcelona...! D’altra banda, el tema dels superpoders... i superforça... bé, a mi el papa m’enlaira amb un sol braç i em fa unes tombarelles xuli-acrobàtiques... però no hi ha superpoders, no, ell diu que quan hi ha feina, la feina és molt dura, feixuga, cal esforçar-se i treure forces, a vegades, d’allà on no n’hi ha; es treballa molts cops en tensió, a contracorrent, contra el temps, a voltes fa molta calor, la temperatura puja, les forces minven, però ell i tots segueixen allà, al peu del canó, fregant sempre els límits de la seguretat, però amb seguretat al mateix temps, arriscant tot el possible... no val a badar, cal concentració, cooperació, unitat, col·laboració, el treball en equip és fonamental i bàsic (això diu el papa: on entren dos, hi surten dos). A cada bomber se li encomana una tasca i cal que segueixi, fil per randa, el que li mana el seu superior: caporal, sergent, oficial... És important la compenetració, per això, per poder fer-ho el millor possible... a vegades una vida hi pot dependre... Una vida que pot estar atrapada dins d’un cotxe accidentat, o al fons d’un forat penjat a terra, o dins d’un pis molt alt on pugen les flames d’un foc infernal, o entre dues aigües a l’escullera, on la mar colpeja amb ràbia les roques, i cal anar ràpid, amb determinació: el més important, abans que res, les persones... Però no, els bombers no són herois, i no guanyen sempre, no li guanyen sempre el joc a allò més temut, a la dama menys esperada, menys volguda: la mort. A voltes els seus esforços no són suficients i es fa un forat molt negre al cor del meu papa, quan explica que l’home de l’escullera ja no respirava malgrat el boca a boca, o que la senyora de l’accident va quedar massa atrapada entre la ferralla del seu cotxe, o que un nen va empassar 58


FRH-Llibre p.54 a 64

25/7/08

11:21

Página 59

massa fum dins de la seva habitació, i... i llavors la meva mama l’abraça fort, el consola i el bressola suaument com un nen petit, i tots dos deixen caure dues llàgrimes rodones i salades pel que no s’ha pogut evitar, en record silenciós de qui ja no hi és... També els bombers tenen por, i s’espanten, i tenen dubtes: els bombers són persones de carn i óssos, com la resta, amb els mateixos sentiments, per molt que tothom s’hagi entestat a dir que els bombers són els herois del segle XXI, però de fet, no són més que homes i dones amb voluntat, i molta, molta vocació per dedicar-se a la prevenció i el salvament. El món dels bombers és un món fascinant i dur, i jo estic molt contenta que el meu papa sigui bomber... encara que no sigui un heroi... ell també se sent orgullós de ser bomber, ho sé del cert, estima la seva professió i amb la seva empenta i la de molts altres ajuda a que aquesta feina no es mitifiqui i esdevingui una manera de veure i de viure la vida, d’un tarannà especial, que només pot entendre un bomber, o algú que visqui de prop el món dels bombers: com jo, que tinc cinc anys i sóc filla d’un bomber: als meus ulls, el millor bomber.

59


FRH-Llibre p.54 a 64

25/7/08

11:21

Página 60

RELATS de Bombers Recull de premis del Concurs de Narració Curta (2003-2008)

SEGON

ACCÈSSIT DE

NARRACIÓ

ANY

2005

El retén Francisco Moles Mañanos

E

"

l Liceu és més que un teatre, és gairebé un ésser viu." (Victoria de los Ángeles). —¡Ey Peris! —sonó asordinada la voz del guasón de mi relevo. —¡Rápido, sal de ahí debajo! ¿No sabes que encima tienes a

la Caballé? —Fingí celebrar su gracia con una sonrisa. No te rías que en Sevilla hundió un escenario con su peso. —¿En Sevilla? Debió ser el tablao de alguna caseta de la Feria de Abril. —Era todo un escenario y sucedió en el Anfiteatro Romano de Híspalis. —Aquí esto no ocurre —dije— tentando los sólidos postes de madera que soportaban uno de los mayores escenarios operísticos de Europa. Saqué un lápiz y alumbrándome con el farol escribí en un madero la fecha y nombre de la obra que se estaba representando a un metro de mi cabeza. Así lo venía haciendo desde el sesenta y seis. —¿Qué te parece Vidal? Debuté aquí debajo cuatro años después de que la Caballé lo hiciera ahí arriba, y que yo sepa nunca rompió ninguna tabla, ¿vale cachondo? —No me negarás que crujir, crujen —dijo, prestando atención. —Crujen, pero aguantan —respondí—. Por ahí arriba han desfilado elefantes, la caballería y toda la corte faraónica verdiana. Ya, pero insisto en que el Liceu debería velar más por la seguridad de los artistas, como hacen en Austria. Según la Agencia EFE: “En un recital que la Caballé ofreció en el castillo de Finkenstein, para subirla a lo alto del escenario se tuvo que recurrir a un funicular de carga. Antes de transportar a nuestra soprano el funicular fue sometido a una profunda revisión”. —No te pases con nuestra madrina, olvidas lo mucho que nos quiere. 60


FRH-Llibre p.54 a 64

25/7/08

11:21

Página 61

—Lo sé, era sólo una broma. Aún recuerdo la noche que los sindicatos, para presionar al Ayuntamiento, quisieron anular el retén. Sin sus bomberos, Montserrat se negaba rotundamente a cantar. Nunca me sentí tan importante como aquella noche en que, sin nosotros, los pijos de platea se hubieran quedado sin su ópera. —Es cierto Vidal, nadie puede negarle a nuestra Montserrat su indiscutible talento y su gran humanidad. Pensando en su gran humanidad, me apresuré a salir de debajo del escenario. Al salir, mis botas fueron abriendo un surco en el blanquecino polvo. —Polvo textil —murmuré, palpando un pellizco. Producto de cientos de recargados trajes operísticos que, función tras función, van desprendiendo sus tramillas y urdimbres, que terminan filtrándose a través de los resecos tablones del escenario. —Aquí hay historia artística de calidad —exclamé. —Aquí no se ha barrido desde que lo inauguró el Rey Carolo —respondió Vidal. Mostrándole un puñado del fino polvo pregunté: ¿Qué ves aquí, inculto? —Polvo y un simple trozo de veta negra —respondió sin interés. —¡Sí!, pero no tan simple. ¿No le hueles el pedigrí? Seguramente perteneció a una de las alpargatas de “El Musclaire”. Y este pelo negro y ondulado, ¿no te dice nada? —Es del Plácido Domingo —respondió, entrando en el juego. —¿A ver? ¡No! —rectificó—. El de Plácido es de rizo más amplio. —Elemental, querido Vidal, éste es duro y más rizado, parece un muelle. Se le debió caer a la Leontanie Price, aquella soprano negra. La pobre, ya tenía sus años. —Peris, ¿sabes que nos podríamos forrar vendiendo este polvo de estrellas famosas de la ópera como exquisito rapé, a los melómanos de los pisos de arriba? Le pediré al director que nos deje llenar un par de sacos. —No te lo permitirá. Algún motivo habrá para almacenar tanto polvo debajo del escenario. ¿Será por razones de acústica? —¿Quién sabe? —respondí, dirigiéndome farol en ristre hacia la carpintería con el fin de reforzar al Febe, allí de guardia. Si debajo del escenario había un polvorín, la carpintería era un Chernóbil. Situada en lo más profundo del teatro, almacenaba decorados de madera, cartón y tela, en cantidad suficiente para montar las setecientas fallas que arden en Valencia “La nit del foc”. 61


FRH-Llibre p.54 a 64

25/7/08

11:21

Página 62

RELATS de Bombers Recull de premis del Concurs de Narració Curta (2003-2008)

Al llegar vi que el Febe había empezado a mover el bigote. —¿Tú no esperas, tío? —Acabo de empezar. Siéntate. —Antes me ayudarás a mover un decorado que aplasta la manguera de setenta (única entrada de agua de que disponíamos procedente del hidrante situado en la calle Sant Pau). Molesto por interrumpir su cena y el peso del decorado exclamó: “Joder, poca presión y encima nos la pisan”. —Menos había en la década de los sesenta —respondí— cuando la Escuadra Norteamericana desembarcaba en la Ciutat Vella se quedaba hasta el Liceu sin agua. —Tú siempre tan habanero, Peris. “Tingueren la culpa els americans”, hasta de la poca presión de agua que había en el Liceu, cuando los pobres marines solamente bebían whisky. —Sí, pero había que ver cómo tiraban del bidet las miles de prostitutas del barrio chino. Cogí un cajón y sentándome frente a mi colega, desenvolví mi “minibocata”. Febe sonrió al compararlo con el suyo de recién casado. —Toma —dijo compasivo, alargándome un gran trozo de chorizo. —Febe, que yo por la noche no suelo... —¡Tú prueba esto! —me interrumpió con la boca llena. Sus palabras al llegar a mí impregnadas del olor de la buena chacina me impidieron rehusar. —Mmmm —exclamé al primer bocado. Esto es una cena de dos estrellas y voy a por ellas. —Déjalo, beberemos de ahí —dijo con desgana, señalando una botella de agua mineral. Sin comentario, me levanté dirigiéndome hacia la escalera número "cuarenta". En el rellano de la primera planta una señora vendía bebidas sentada frente a una mesa carrito, cual si estuviera en medio de Las Ramblas. Le pedí dos estrellas y regresé a la carpintería. Al bajar, de reojo, vi el pequeño mingitorio situado al lado mismo del escenario y me dije: “Antes de beber, de la place il faut faire”. Era un sucio cuartucho con un minúsculo lavamanos y un urinario de pared donde cientos de famosos habrán entrado, segundos antes de la actuación para sacudirse las cuatro gotas del nerviosismo. “¡Que gran privilegio!”, pensé, sacudírsela en el mismo lugar que se la sacudieron Hipólito Lázaro, Caruso, Pau Casals y hasta el John Wayne. Acercándome al mural, me sorprendió la inmaculada blancura de su por62


FRH-Llibre p.54 a 64

25/7/08

11:21

Página 63

celana. Al reparar en el sello de una antigua fábrica inglesa de sanitarios, exclamé: —¡Un Tiffords! ¡¡Ostia!! ¡Cómo no me di cuenta antes! —quedaban muy pocos dispersos por Barcelona. Pero el Liceu ¡tenía uno! —Entusiasmado, me dispuse a gozar de su más fabulosa prestación: “La ausencia del rebote”. Situándome frente al blanquísimo frontón con las piernas entreabiertas, hice el saque de rigor. Una vez la difusora en mis manos, largué presión a los órganos afines a tan corporal necesidad. Seguí aumentándola hasta que la bufeta amenazó con querer reventar. Aflojé los esfínteres, dejando escapar el ardiente líquido que empezaba a quemarme las entrañas. Ante el temor de que a su paso por el escroto se me fueran a cocer los huevos, aceleré su salida. Verlo brotar con tanto ímpetu, me hizo proferir con orgullo: “¡Qué bárbaro, qué presión! Más que tiene el Liceu”. Sujeté fuertemente la difusora con las dos manos para evitar que se me descontrolara debido al potente empuje que mandaba la Rossenbauer instalada en mi entrepierna. Mientras mis competentes esfínteres se relajaban, por mimetismo de la situación, la memoria me transportó a la niñez, jugando en mi pueblo con los amiguetes al “Quién-más-lejos-mea, más-hombresea”. Allí, uno al lado del otro, contra la pared de la iglesia, estrellábamos con fuerza nuestro chorro urinario, intentando con el rebote salpicar al compañero que no se apartara a tiempo. Aquí frente a este magnífico mural, ni me aparté ni cerré los ojos, y es que la calamita (piedra imán) que Tiffords integra en su porcelana, atrae a la orina magnéticamente debido al hierro que esta arrastra, como si de un material férrico se tratara. Luego, la gravedad hace que ésta se deslice por el mural en suaves y amplias ondas hasta el suelo. Los Tiffords que datan, según parece, de la época victoriana, deben abundar en las numerosas mansiones y palacios de los Windsor, tan amantes de la exquisitez y el refinamiento. Por lo que al deleitable placer de estar meando en un Tiffords, hay que añadir el no menos grato de imaginar estar orinándote en el Palacio de Buckhingham. Aunque esto último te pueda costar caro, no por lo que te cobra la reina por la entrada al Palacio, sino porque: “En una inspección rutinaria, se han detectado bacterias de la legionelosis en todos los cuartos de baño que utiliza normalmente la familia real” (El Periódico de Barcelona 05-12-1998). Espero que las obras de saneamiento no ocasionen desperfectos a tan augustos mingitorios. “God save the Tiffords". 63


FRH-Llibre p.54 a 64

25/7/08

11:21

Página 64

RELATS de Bombers Recull de premis del Concurs de Narració Curta (2003-2008)

Al volver a la carpintería, el Febe casi había terminado su bocata. —¡Qué lento eres! —me amonestó—. Ataca que luego nos tomaremos un cafelito —y sacó un termo. —Eso está bien, para no dormirnos con el “tostón” del Wagner. —Te dormirás tú —dijo visiblemente preocupado—. No veas cómo peta hoy. Se refería al viejo y sobrecargado transformador que suministraba corriente al teatro. Situado al fondo de la carpintería, su renqueante crepitar y secos latigazos indicaban que podía estallar de un momento a otro. —A oscuras, y en este laberinto sin luces de emergencia somos bomberos muertos. Y de esto no te puedes fiar —dijo comprobando su farol. —Tranquilo, si eso revienta, te va a deslumbrar tanta luz, no veas como arde el aceite calentito. Qué conservador te has vuelto Vidal, debe de ser el matrimonio —añadí socarrón. —Ya te darán—oí que decía, mientras apuraba mi café y marchaba a mi ronda por los aledaños. A medida que me adentraba por los oscuros pasillos, los restallidos del transformador me parecieron los aleteos de un pájaro. El pájaro de la profecía. Debió de ser por aquí donde encontraron su amenazador mensaje en el último incendio de 1861. —Sólo “el Mussol” es capaz de volar entre estas tinieblas y este abandono —pensé— mientras un escalofrío recorría mi espalda.

64


FRH-Llibre pleg color (65-80)

28/7/08

09:31

Pรกgina 65

, 1a Edicio (2003)

65


FRH-Llibre pleg color (65-80)

28/7/08

09:31

Página 66

RELATS de Bombers Recull d’imatges dels premis del Concurs de Narració Curta (2003-2008)

, 2a Edicio (2004)

66


FRH-Llibre pleg color (65-80)

28/7/08

09:31

Pรกgina 67

67


FRH-Llibre pleg color (65-80)

28/7/08

09:31

Página 68

RELATS de Bombers Recull d’imatges dels premis del Concurs de Narració Curta (2003-2008)

68


FRH-Llibre pleg color (65-80)

28/7/08

09:31

Pรกgina 69

, 3a Edicio (2005)

69


FRH-Llibre pleg color (65-80)

28/7/08

09:31

Página 70

RELATS de Bombers Recull d’imatges dels premis del Concurs de Narració Curta (2003-2008)

70


FRH-Llibre pleg color (65-80)

28/7/08

09:31

Pรกgina 71

, 4a Edicio (2006)

71


FRH-Llibre pleg color (65-80)

28/7/08

09:31

Página 72

RELATS de Bombers Recull d’imatges dels premis del Concurs de Narració Curta (2003-2008)

72


FRH-Llibre pleg color (65-80)

28/7/08

09:31

Pรกgina 73

73


FRH-Llibre pleg color (65-80)

28/7/08

09:31

Página 74

RELATS de Bombers Recull d’imatges dels premis del Concurs de Narració Curta (2003-2008)

, 5a Edicio (2007)

74


FRH-Llibre pleg color (65-80)

28/7/08

09:31

Pรกgina 75

75


FRH-Llibre pleg color (65-80)

28/7/08

09:31

Página 76

RELATS de Bombers Recull d’imatges dels premis del Concurs de Narració Curta (2003-2008)

76


FRH-Llibre pleg color (65-80)

5/9/08

11:40

Pรกgina 77

, 6a Edicio (2008)

77


FRH-Llibre pleg color (65-80)

5/9/08

13:13

Página 78

RELATS de Bombers Recull d’imatges dels premis del Concurs de Narració Curta (2003-2008)

78


FRH-Llibre pleg color (65-80)

28/7/08

09:32

Pรกgina 79

79


FRH-Llibre pleg color (65-80)

28/7/08

09:32

Página 80

RELATS de Bombers Recull d’imatges dels premis del Concurs de Narració Curta (2003-2008)

80


FRH-Llibre p.81 a 97

25/7/08

PRIMER

11:28

PREMI DE

Página 81

NARRACIÓ

ANY

2006

Teo Pere Heras Quílez

E

t connectes a Internet, entres a la pàgina de Googlearth.com, introdueixes la meva adreça i cliques. Vas augmentant el detall: la ciutat, el barri, el carrer, l’illa de cases, la meva casa. Augmentes fins que puguis veure les finestres, i allà veuràs, sempre, una taca fosca en un racó d’una de les habitacions d’on visc, invariablement, com si haguessin congelat la imatge des de sempre, una tara del satèl·lit, un focus brut, una brossa de pols a l’objectiu: sempre una ombra al mateix racó de la mateixa cambra. És en Teo i és autista. El Teo és fill meu. A la meva dona se li va escampar la vida com una bossa d’escombraries trencada quan el metge li va comunicar el diagnòstic; en Teo encara no havia bufat la primera espelma del primer aniversari. Des de llavors, combina les sessions de pediatres, especialistes i logopedes del nen amb les del psiquiatra per a ella. A mi em sembla que se li ha enquistat un tros del cor. Parla poc i amarg. Jo encara me l’estimo, i ella es deixa estimar entre el Seroxat i l’Orfidal, però de vegades es fa difícil fer-se un lloc entre tanta píndola i medicació. Per la meva part, he trobat la meva dosi en la feina. No vull dir que m’hi evadeixi, però allà faig el que m’agrada, em sento útil, els companys em tenen en certa consideració i, a més a més, em paguen per fer les coses per les quals els meus pares (que per cert, tracten en Teo com un nen més tot i el disgust que van patir) em renyaven quan era un marrec: picar, desmuntarho tot, embrutar-me, enfilar-me per arreu... Allà a la caserna sóc un més, un bomber més, de blau i de fum, i el fet de tenir el cos i la ment ocupats em suavitza, a voltes, el dolor que m’envolta el cor com una membrana finíssima, una pericarditis de tristesa permanent. 81


FRH-Llibre p.81 a 97

25/7/08

11:28

Página 82

RELATS de Bombers Recull de premis del Concurs de Narració Curta (2003-2008)

I és per això, també, que degut al meu dinamisme impostat, la resta del grup no fa massa preguntes a propòsit de la meva malaltia, que és la del Teo, i adopten una normalitat figurada i inexistent per facilitar-me el tràngol. (Els ho agraeixo en silenci i secretament). Coneixen en Teo perquè un cop el vaig portar a la caserna, pensant que el llampant vermell dels camions i els sorolls imprevistos de les sirenes el farien reaccionar. Vaig voler notar alguna petita reacció en els seus ulls verds, sempre fixes i interrogants alhora; en els seus llavis de nen, contínuament hidratats per la mantega de cacau; en el seu cos gronxat permanentment per un moviment d’onades constant, que se’n van i tornen, s’apropen i s’allunyen, com una cançó de bressol inacabada..., però la única cosa que vaig notar va ser una mirada que em penetrava el cervell i em deia que volia ser la taca permanent a la seva habitació, el nen al seu racó, el Teo al seu espai, privat, íntim, inescrutable. I així fins avui, un altre dia més a la caserna, vint-i-quatre hores de guàrdia, acabant els informes de l’última sortida (un apuntalament al carrer del Foc sense pena ni glòria), quan les alarmes ens tornen a posar a tots en alerta. —És un foc! Un foc! —tothom s’anima. —Al carrer de la Flama Morta...! Ei! No és allà on vius tu? Al 30? Romanc una dècima de segon paralitzat per les paraules. Casa meva. El meu món. La meva dona. En Teo. En Teo, sobretot. Les corredisses dels altres em desperten a la realitat i corro cap al camió, equipat. Afanya’t! En Teo és a casa. Segur com el sol que ara mateix enlluerna el vidre del vehicle en el que tots hi estem pujats, tensos, amatents. El conductor accelera. Arribem al carrer de manera escandalosa, espectacle de llum i de so, mentre una columna de fum negre s’aixeca per sobre dels nostres caps, enlairant-se dens i desafiant, i ens diu que no tenim massa temps. Els equips es despleguen mentre la meva ànima s’encongeix i penso en aquest foc com una paradoxa de bomber. Ara sí que és l’hora d’obrir porta i em disposo a fer la feina de la meva vida. De sobte, tot és dins del meu cap clar com un trencaclosques d’infant. Les imatges se succeeixen nítidament i em donen la pista de les passes que haig de seguir. Entro a Internet. www.googleearth.com. Clico. Ciutat, barri, carrer, casa, habitació. Taca fosca. Invariablement, sempre allà. La taca és en Teo. Conec cada esglaó de l’edifici i cada replà de cada pis, tant és així que els peus em porten sols cap a casa. Carrego a l’esquena l’ampolla d’aire junt a l’esperança i el deliri d’arribar, però no noto el seu pes, només sento les 82


FRH-Llibre p.81 a 97

25/7/08

11:28

Página 83

petjades del company que puja darrera meu, compartint la meva angoixa. Quan arribo a la porta, l’altre bomber ja està amb la mànega refredant la temperatura, mullant cada racó, apaivagant la calor i jo, d’un cop d’espatlla just i sec tiro la porta avall, i passo el rebedor, el menjador i la porta de la cuina, fins que arribo a l’habitació d’en Teo, mentre vaig cridant per dins i per fora el nom del meu fill, la meva taca fosca, la meva boleta dolça. Llavors el Teo deixa de gronxar-se i ve cap a mi, s’abraça al meu pit com si fos una granota i col·loca el seu caparró ben a prop del meu coll, i a través del casc escolto les seves paraules tremoloses, que surten de la seva gola com un miracle inesperat: —Papa, anem fora...

83


FRH-Llibre p.81 a 97

25/7/08

11:28

Página 84

RELATS de Bombers Recull de premis del Concurs de Narració Curta (2003-2008)

SEGON

PREMI DE

NARRACIÓ

ANY

2006

Aquéllos sí que eran fuegos... Víctor Dobaño Lázaro

O

ye, niñato, ¡¡que se enfría el desayuno!! Si es que, ¡¡ya está bien!! ¡¡que la panceta y los huevos fríos no valen “pa’na”!!, vocifera el Queco, —¡Ya voy!, ¡ya voooy, caramba, que quien se los tiene que comer soy yo! —respondo. Llevamos tan solo un par de guardias en La Zona y ya nos están apretando. Después de la revisión de los vehículos, es hora de alimentarse. Soy el único ‘pollo’ que me he animado a catar las delicias gastronómicas de la Peña Grande. Quizá me he precipitado... Max y Lucas, los compañeros de promoción con los que formamos el trío de nuevos bomberos del parque, fueron más cautelosos que yo. Trajeron consigo sus cotidianos cereales con leche. En la primera guardia, vinimos de vacío y nos tocó sumarnos a la Peña. ‘Bacalao con Chanfaina’, ¡toda la mañana bebiendo!. La irrupción de dos cajas de cartón de chillones colores con ‘alpiste para humanos’ en un comedor ajeno a semejante familia de nutrientes, no dejó impasibles a unos comensales que ya habían devorado buena parte de la panceta y que continuaban gozando con el generoso moje de pan en aquellos ‘brillantes’ huevos fritos... —¡Mira!, ya nos han “encolomado” un par de niñatos de esos que comen “crispis”... Los chavales de ahora, ¡no saben ni comer! —se queja el Rana, que siempre había desayunado con “cuchillo y tenedor”. —Anda, mira, y el otro haciéndose un zumito de pepino y zanahorias... desde luego, ¡vaya atajo de miguelitos nos han tocado!, insiste el Mandril —¡Buenooo, cómo estamos hoy...! ¡Luego os preguntáis como es posi-

84


FRH-Llibre p.81 a 97

25/7/08

11:28

Página 85

ble que os crezca la panza año tras año a todos! ¡Que hay que cuidarse! — les responde Lucas. —Miralooo, el machotee... ¡pero si parece que te hayas tragado un travesaño con esa chepa que me llevas puesta...! ¡¡Ya veremos como te conservas a mi edad!! Por no hablar de esos pelos... Si es que esto ya no es lo que era. En tiempos del Señor Jordán, ¡os iban a arreglar a vosotros! —sentencia el Membrillo. —¡Yo a tu edad, era pura fibra! —comenta el Queco, mientras apura hasta el último chusco de pan con el que le saca brillo al plato—. Tendríais que haberme visto... ¡todo un atleta!, pero claro, después de criar a tres hijos, uno se relaja un poco. —¡Sí, eso de amamantar crías, es muy cansado...! —le reprocho. Las tertulias en cualquier parque de bomberos tienen conversaciones recurrentes y esta es todo un clásico. Cada generación tiene sus costumbres y las defiende a capa y espada cuando se aproxima una amenaza... El hombre teme a lo desconocido, y después de 15 años sin sabia nueva en el Cuerpo, nosotros éramos casi extraterrestres para ellos... —Mucho alpiste y zanahorias de esas, pero luego seguro que no valéis “pa’na”. —Eso, “glup”, “glup”, te lo creerás tú, “glup” —comenta Max mientras termina su licuado. —Siií, se creen que porque han estado un par de añitos en el Central y han apagado cuatro contenedores ya son bomberos... —Además, esto ya no es lo que era —comenta el Mandril—. ¿Te acuerdas, Queco, de los fardos de algodón? Manguera de cuarenta y cinco y, ¡hala!, dos o tres días aguantando la lanza de pitón, te acababas durmiendo de pie... —Cuando los botones eran dorados... ¡entonces sí que se curraba!, no como ahora, que no vemos el humo ni en la cantina, con la dichosa ley esta de las narices... La conversación se anima y no tardan en surgir los héroes nostálgicos; todos se apuntan: —Todavía me acuerdo de los Almacenes El Águila, o del Liceo... —Y tanto —asiente el personal. —Pues yo estuve en la planta 17 del edificio de Autopistas... —Toma, ¡y yo en la Torre Urquinaona y en la Repsol! —Bueno, por no hablar de la explosión en Alí Bei... y, ¿qué me dices del Vento di Sirocco? ¡Vaya petardazo...! ¡¡AQUELLOS SÍ QUE ERAN FUEGOS!! —exclaman a coro. 85


FRH-Llibre p.81 a 97

25/7/08

11:28

Página 86

RELATS de Bombers Recull de premis del Concurs de Narració Curta (2003-2008)

Sí, aquellos tiempos pretéritos de los que se enorgullece toda vieja gloria, quedan lejos en el tiempo, pero son difíciles de olvidar. —Aaaaay, estos pollos... ¡lo que os queda aún para llegar a nuestro lugar! —Sí, eso... para estar ahí sentados, cebando ese cuerpo serrano, desarrollando ‘EL UNICO’ abdominal que os queda y sin parar de hablar de batallitas... ¿No será contagioso, verdad...?, je, je —sonrío irónicamente. Tantos años de aislamiento en La Zona han propiciado un perfil de bombero muy distante del que creemos representar nosotros, tres jóvenes bien preparados, destinados a reforzar y renovar la plantilla. Tras comprobar como se las gastan en la Peña Grande, hemos decidido cocinar algo liviano para la comida; una ensaladita de pasta variada será ideal. La mañana pasa tranquila y nuevamente llega el momento de cebarse. La mesa ya está puesta. Max, Lucas y yo le hincamos el diente a nuestro humilde rancho. El Membrillo, que hace un hueco en la mesa para depositar una marmita rebosante de ‘Callos a la Extremeña’, no tarda en dar su opinión: —¡Fijaos en el Zambullo que se han hecho los chavales! —Tranquilo Membrillo, come un poco de esto, que te irá bien... le contesta Max. La tarde transcurre todavía más aburrida que la mañana. Tal y como temíamos, las guardias en La Zona van a ser muy, muy tranquilas. De repente, y en el momento menos pensado, como suele pasar: —“Sortida dels dos tancs pesats i l’escala, Foc Centre Comercial” —¡Ostras tú!, ¿que habrá pasado? —reaccionamos sorprendidos. —¡Venga chicos, que nos vamos TODOS! —grita el oficial—. La cosa es gorda, ¡¡se está quemando El Corte Inglés!! Los tres saltamos del sillón. La película tendrá que esperar... La partida de póquer del Membrillo y compañía, también. La imagen que nos habíamos hecho de la tropa en aquel corto periodo de tiempo, nos hacía intuir una larga espera en lo alto de los camiones... pero, antes de darnos cuenta, el Queco, el Rana y el Membrillo, llenaban el primer tanque... —¡Coño!, ¿¿por dónde nos adelantaron los dinosaurios?? —pregunto. Corremos pues hacia el segundo tanque. Con los nervios, se me cae el casco, y sin darme tiempo a reaccionar, el Ruso, con sus 58 años, me hace una interior y completa el coche de un salto... —Pero, ¿qué está pasando?, ¡¡que me quedo en tierraaa!! —exclamo estresado. 86


FRH-Llibre p.81 a 97

25/7/08

11:28

Página 87

No, todavía parece haber un agujero en la cabina de la escalera, pero... ¡ya se mueve! El segundo tanque se para un instante y el Ruso me abre la puerta, —¡Venga, sube chaval! —me agarra del brazo y, como puedo, me uno al grupo. -¡Uf!, ¡salvado! El tren de salida vuela por la Gran Vía camino de Plaza Cataluña. Cualquiera diría que el tipo de nervios de acero y manejo certero que nos conduce hacia el servicio, es el mismo que caminaba cojeando esta mañana por la cochera y se dormía en la sesión de teórica de la mañana... La columna de humo se aprecia desde Plaza España. El sargento, con voz firme y segura, nos advierte que la planta séptima del Corte Inglés de Plaza Cataluña está en llamas. El fuego se ha propagado muy rápido y la evacuación se intuye incompleta. Puede haber gente atrapada en la zona de probadores. Tendremos que equiparnos todos con capuchas de salvamento y apoyar las líneas que seguramente han empezado a instalar las unidades del Central, Llevant y Drassanes. Efectivamente, al llegar, tres líneas de ataque están ya conectadas a la red de columnas secas del edificio. El escenario es dantesco; centenares de personas se amontonan por los alrededores. Las llamas ya han afectado a la octava planta de los almacenes y asoman por sus escasos ventanales. La policía apenas puede mantener el orden y el control del perímetro por los curiosos y periodistas que se agolpan en la plaza; la llegada de ambulancias es incesante. Cuatro auto-escaleras del servicio son emplazadas. Dos por Ronda de San Pedro, otra en Fontanella, y las otras dos intentan sin éxito su aproximación desde Plaza Cataluña. La acera es demasiado ancha y está repleta de gente. Mientras el exceso de adrenalina me impide pensar y actuar con la suficiente lucidez, compruebo como todos los veteranos de La Zona, se han ‘puesto las pilas’... El Queco, el Rana y el Membrillo llevan ya los equipos respiratorios y reciben órdenes del oficial del Central que en primera instancia dirige la operación. Lucas consigue unirse a ellos y completar así dos parejas de rescate que suben a toda prisa a la séptima, donde es sabido que se encuentran atrapadas un mínimo de diez personas. Por suerte, el tiro en el incendio les es favorable a las víctimas y pueden respirar aire gracias a las ventanas que ya han perdido sus cristales. Mis compañeros de tanque (el Ruso y compañía), ya están alimentando 87


FRH-Llibre p.81 a 97

25/7/08

11:28

Página 88

RELATS de Bombers Recull de premis del Concurs de Narració Curta (2003-2008)

a las bombas que a su vez se han conectado al sistema de columnas secas. Yo, la verdad, estoy bloqueado, hipnotizado por aquel inusitado espectáculo. En ese mismo instante, el Ruso me agarra con decisión del hombro y me dice: “Chaval, ¡coge la bolsa de primera intervención y vente conmigo!”. En ese momento, se activa un click en mi cerebro y se me contagia la eficiencia de mis compañeros. Tras pasar por el puesto de control, nos dirigimos a las escaleras mecánicas y, en poco tiempo, alcanzamos la zona en llamas. Otros compañeros han conseguido acorralar el fuego y liberar ya un grupo de personas que evacuan con rapidez. Un mando que no logro distinguir, nos grita enseguida que nos ve llegar. —¡¡Eh, vosotros, necesitamos sofocar aquella esquina, se oyen gritos por allí y no nos llega la línea!! Localizamos una toma de columna seca suficientemente cercana, colocamos reducción, manguera y lanza; la presión en punta no es muy alta, pero lo suficiente para ir avanzando. A medida que nos acercamos a los gritos, que parecen ser de dos personas, la visibilidad se hace prácticamente nula, y la temperatura, insufrible... Avanzamos casi arrastrándonos. Yo voy delante. Llega un momento en el que me paro. No puedo más, “¡¡me estoy quemando!!”, exclamo. Ya sólo se escucha el cercano grito de una joven. El Ruso, envalentonado por los gemidos, me coge la lanza y pasa delante con decisión. Yo estoy medio mareado y realmente ‘acojonado’... Con una hábil maniobra, el Ruso atenúa un foco de llama cercano y libera una puerta tras la cual encontramos una madre inconsciente y su hija. Con la relativa rapidez que me permiten los guantes, desplegamos las dos capuchas de salvamento y se las colocamos a las víctimas. La joven puede retroceder por su propio pie, y la madre la movilizamos como podemos hasta una zona segura. Ya estamos fuera de peligro. La Sierra 20 evacua a madre e hija a Bellvitge, pues el Clínic está desbordado. No doy más, estoy grogui. El Ruso también da muestras de agotamiento y el sargento nos retira para que podamos recuperarnos un poco. Después de dos horas de intenso trabajo, la situación queda controlada. A partir de aquí, toca sacar conclusiones. Hoy hemos aprendido una buena lección. No te fíes de las apariencias y valora la experiencia. Sobretodo en este trabajo. Por mucho que creas saber, siempre hay quien estuvo en lugares y le tocó hacer cosas que tú no viste o hiciste jamás. La juventud es una gran cualidad para el bombero, 88


FRH-Llibre p.81 a 97

25/7/08

11:28

Página 89

pero en los peores momentos, no es suficiente. Aquellos veteranos, que por la mañana parecían mostrar sus últimos coleteos como bomberos, sacaron de dentro todo lo que durante tantos años habían acumulado, incluso la fortaleza de una juventud ya lejana. Sólo tuvieron que escuchar la alarma y rememorar tantas luchas victoriosas del pasado para darnos esta lección.

89


FRH-Llibre p.81 a 97

25/7/08

11:28

Página 90

RELATS de Bombers Recull de premis del Concurs de Narració Curta (2003-2008)

TERCER

PREMI DE

NARRACIÓ

ANY

2006

Omaira Josep Barjuan Sanz

D

ues espurnes es reflectien en els negres i brillants ulls d’aquella nineta atrapada en el fang. La calor de la fosca nit a Xapatelca augmentada per la humitat de la permanent escorrentia ens feia suar contínuament. Portàvem quasi quatre hores intentant treure aquella nena del pou enfangat on la corrent l’havia arrossegat i engolit. El grans ulls d’aquell petit i rodó caparró ja no reflectien la por i l’espant que en les primeres hores ens havien encongit el cor. Ara, quasi esgotada, quasi rendida, només esperava. Els aiguats d’aquell any a Hondures havien estat els pitjors de tot el segle. Milers i milers de persones ho havien perdut tot i centenars d’elles, la vida. Quan em vaig assabentar que es muntava una expedició d’ajut de Bombers no m’ho vaig pensar gaire. Al matí, quasi sense haver descansat ja érem a l’aeroport de Barcelona, camí a Tegucigalpa. Portàvem l’equip de rescat que estava preparat per a aquestes emergències, però sobretot portàvem unes ganes enormes d’ajudar gent necessitada, i l’esperit d’equilibrar una mica la balança de l’infortuni que sempre, sempre, es decanta del costat dels humils i dels desemparats. Tenia agafada la nena pels braços, que ja no sentia, i la corrent de l’aigua fosca i bruta li arribava quasi a la barbeta quan la força de les embranzides la feien pujar. Estava jo sol amb ella. Els altres companys, Pedro, Tuerto i Ricard, havien anat a buscar, com a darrera opció, una excavadora que dies endarrere feia obres en un camí del poble del costat. Pedro i Tuerto eren voluntaris del cos civil de Tegucigalpa. No hi quedava ningú més al poble. Feia hores que les llanxes de rescat s’havien endut les catorze persones que havien sobreviscut a la crescuda. Amb elles també anava el reporter que fins llavors va estar gravant la tragèdia del rescat i els crits esgarrapadors de la petita als primers moments de

90


FRH-Llibre p.81 a 97

25/7/08

11:28

Página 91

quedar-se atrapada. Jo havia arribat a Xapatelca pel matí amb en Ricard. Els altres tres integrants de l’expedició s’havien desviat a un poble de la serralada interior on s’havia produït un esllavissada de fang i havien quedat atrapades cinc famílies camperoles. En la foscor de la nit, il·luminada pel focus halogen d’un vehicle, només se sentia la remor de l’escorrentia, persistent, incessant, amenaçadora. —¿De dónde eres? —em va preguntar amb la seva dolça i ara tènue veu d’un infant cansat. —Soy de Catalunya —li vaig respondre forçant un somriure i empassantme la saliva plena d’angoixa i desesper que em va esgarrapa la gola com un grapat d’espines seques. Què petit queda el món davant de la innocència! Què buides queden les paraules davant la immensitat del desastre! —¿Y dónde está Calatunya? —Al otro lado del océano. I de sobte, recordant al poeta i per distreure-la una mica, li vaig dir tot cantussejant: El meu país és tan petit que quan el sol se’n va a dormir mai no està prou segur d’haver-lo vist. —No entiendo nada pero me gusta. Gracias —em va dir esbossant un lleuger somriure. Ella es deia Omaira. La seva mirada duia tota la dolçor d’una innocent infantesa i tota la tristor de la fatalitat sense esperança. Vaig estirar fort d’aquells esquifits bracets per assegurar-me que no s’escolés per aquell maleït forat. Va fer un gest de sorpresa a causa del sobtat moviment, però no de dolor. Feia moltes hores que ja no sentia els braços. Mirant-la, recordava la meva filla quan tenia la seva edat. Les tardes que havíem passat jugant i compartint moments de felicitat. Quants moments de felicitat hauria passat Omaira? Em vaig prometre que quan la traguéssim la portaria a casa meva i procuraria pel seu benestar. Me la imaginava jugant al pati de l’escola, menjant un sucós préssec i somrient, coses que dubtava que hagués fet alguna vegada. —¿Dónde está mi mamá? —va preguntar amb tristor i angoixa amb un fil de veu i un dolç accent. —Está en Cauca –que era el poble veí–. Allí te llevaré cuando te saquemos. A su lado. De sobte la foscor de la nit es va il·luminar pel focus d’un vehicle que 91


FRH-Llibre p.81 a 97

25/7/08

11:28

Página 92

RELATS de Bombers Recull de premis del Concurs de Narració Curta (2003-2008)

s’apropava per l’enfangat camí que portava fins a nosaltres. Eren Tuerto i Ricard que no havien pogut moure aquella maleïda excavadora del fangar on també s’havia enfonsat. —¿Cómo está mi niña? —va dir un d’ells de forma efusiva per tallar aquell moment de ràbia i desesperança. De seguida van agafar a Omaira pels braços i jo vaig rodolar pel fang intentant recuperar l’entumiment dels meus dits que s’havien quedat garratibats per la pressió. —Vaya a descansar un poco —em va dir en Tuerto—. Hemos llamado a la Policia Civil de Manizales y nos envían refuerzos ahorita mismo. —No te muevas que ahora vengo —li vaig dir a la petita que em va regalar un ampli somriure. Em vaig posar ajagut en el remolc d’un vell camió i em vaig tapar amb una manta. De sobte em va despertar la llum de l’albada. Vaig saltar del remolc i vaig mirar cap a l’indret on estava Omaira. No hi havia ningú. El nivell de l’aigua havia baixat i el fang l’omplia tot. Una espurna d’esperança va revifar els batecs del meu cor. Vaig regirar el cap buscant-la. Només vaig veure recolzats en un tronc de palmera caiguda els meus dos companys amb el cap entre les mans. Al seu costat, unes mantes tapaven alguna cosa. —Malparits! Per què no m’heu despertat? Ho vaig comprendre tot. Se’m van encongir tots els músculs de la cara i vaig començar a plorar amb ràbia, però en un silenci contingut. Vaig sentir l’abraçada del meu company i vam estar així uns quants minuts No va poder sobreviure. Vam estar quasi un dia sencer sense dir res. La imatge de la impotència es repetia escena a escena, una i altra vegada en la cruel pantalla del record. Fins i tot vaig pensar en canviar de feina. La limitació de les meves capacitats i dels recursos davant aquesta situació em van fer reflexionar molt. Em trovaba defallit i fracassat, però en els moments més dolorosos em ressonava la seva dolça veu: —No entiendo nada pero me gusta. Gracias —No entiendo nada pero me gusta. Gracias. Quan m’ofereixo per ajudar els altres, sempre torno amb una càrrega més valuosa que allò que he pogut donar. Aquesta vegada vaig endur-me el tresor de la seva mirada, la justificació vital del meu existir i la confirmació del meu camí. Gràcies a tu, Omaira.

92


FRH-Llibre p.81 a 97

25/7/08

PRIMER

11:28

Página 93

ACCÈSSIT DE

NARRACIÓ

ANY

2006

Del Calaix de la Memòria Ramon Catalán Suárez

E

stimada meva: Abans de tot voldria demanar-te que em disculpis pel meu silenci d’aquests dies. Les teves paraules, les teves preguntes, em van fer despertar records que tenia adormits i la memòria va desempolsar experiències i sensacions fa anys viscudes i guardades al fons d’un calaix, però ara veig que mai oblidades, i em vaig veure a mi mateix fa anys enrere. Vull respondre’t a tot allò que l’altre dia em preguntaves i que jo, tant magre a vegades en paraules, i tant donat als meus silencis, no et vaig saber respondre amb claredat en aquell moment perquè ni jo mateix me les havia fet mai, i perquè expressar les sensacions i els sentiments no m’és una feina fàcil, i a vegades no sé donar-li forma ni trobar la paraula adient, i sovint penso que les nostres sensacions a vegades no es poden plasmar amb unes paraules, més be intentem infructuosament encaixar una paraula per explicar allò que sentim. Com decideix un fer-se bomber?, em vas preguntar. Crec que de vegades no escollim ni programem la vida que hem de portar, i tot allò que farem en el futur, més bé és el destí que ens escull, i és l’atzar qui juga amb nosaltres i la nostra vida d’una manera capritxosa. Jo, estimada meva, quan era nen mai vaig pensar que de gran seria bomber. Era un vespre de tardor, i corria pels voltants del velòdrom, embadalit, pensant que l’endemà tornava a sortir de viatge. La meva feina em feia anar d’aquí cap allà un altre cop… no tenia gaires ganes de tornar a marxar. Lligaven una senyera a la corda d’un pal. No sé ben bé perquè. Eren dos, 93


FRH-Llibre p.81 a 97

25/7/08

11:28

Página 94

RELATS de Bombers Recull de premis del Concurs de Narració Curta (2003-2008)

vestits de blau i duien unes gruixudes botes que va ser el que més em va cridar l’atenció. Darrere d’ells un vell Land Rover vermell, amb un escut a la porta blanca i escrit a sobre “BOMBERS”. Vaig passar per davant d’ells i vaig continuar, però… els volia preguntar. Em vaig trobar de sobte amb una pregunta al cap que necessitava resposta… I si no m’hagués desviat del meu camí? Per què vaig parar de córrer? Per què vaig sentir la necessitat de preguntar? —¿Que qué hay que hacer para ser bombero? ¡Quiere ser bombero, dice! —¡Llama al Ayuntamiento, chaval! Allí te dirán algo… I per què no? Ja tenia ofici de valents, no? Per què no provar? M’imaginava a mi mateix i… sí, segur que m’agradaria! A mig camí entre la vocació de provar oficis de valents, i la seguretat d’una feina estable i assentat en un lloc, per fi! Per què no? “…Fill meu, és que no pots escollir feines mes tranquil·letes? O aigua o foc! La qüestió es fer-me patir…” Em vaig omplir d’il·lusió. Per què no intentar-ho? M’atreia la idea. Seria bomber! O almenys ho intentaria, que a cabut no em guanya ningú! Em sentia atret pel fet de canviar, de provar una nova experiència, era millorar... Una feina que no té comparació amb cap altra... Portava anys anant d’aquí cap allà, treballant de capbussador, ofici també de valents, de gent de la mar, de sentir el fred vent carregat de salitre a la cara, de dies a bord de vaixells que constantment es mouen, que són casa, feina, refugi i presó, tot a l’hora. Sota l’aigua, sol, a seixanta metres un dia i un altre, i un altre… Només aquells que han baixat cada dia durant setmanes saben de la sensació de freda soledat allà baix, en la foscor, sentint el fred que se’t cala dins i no surt, amb els teus pensaments com a única companyia per suportar la sensació d’abisme fosc i infinit que t’envolta. Pensaments repetitius que corren ràpids i no paren, no paren, que no et deixen... “…mira nen, ahir vaig batre el meu propi rècord: nou hores sota l’aigua, dins d’una canonada d’un quilòmetre i mig de llargada, submergida a 15 metres i reparant-la just al mig. Llepa-me-la i millora-ho, Bryan...! Estàs boig, espanyol d’ulls clars...!” Molts diners a vegades, que ràpid entren i ràpid marxen... Eren 20 anys... Rodamón de la mar. Estimada mar, maleïda mar... Com vaig aconseguir entrar, em preguntaves. No va ser gens fàcil. Recordo una llista interminable de noms desconeguts. Centenars d’aspirants admesos per un grapat de places. “...mare meva, això es impossible.” 94


FRH-Llibre p.81 a 97

25/7/08

11:28

Página 95

Mesos d’estudiar, d’aprendre coses com que el foc s’autoalimenta quan ja es prou fort, que la molécula d’aigua es disgrega al principi de llençar-la al foc, que la constitució diu que... que la llei reguladora de bases de... que l’article... “ara resulta que quan tregui a una tia boníssima d’un foc em preguntarà quants articles té la constitució, no...?” Mesos d’entrenar dur, molt dur. Corrent, cronòmetre en mà, saltant, pujant corda, nedant: “...bellugues massa el cap quan nedes, nen! Respira un cop a l’anada i dos cops a la tornada i baixaràs aquest maleït segon.” “...Però com puc aixecar 78 quilos per sobre del cap? Matxaca’t cabró, fill de puta! No vols ser bomber? Doncs matxaca’t fins que rebentis. Corre més, més ràpid. He d’anar més ràpid a cada volta! Més ràpid, cabró! No puc més. Això és per als millors. No és per als més llestos, ni per als més forts. És el premi per als que tenen voluntat de ferro...” Ara recordo aquells cinc mesos de disciplina, de dur entrenament, cada dia, matí i tarda, de dilluns a dissabte. Deixar de treballar, rebutjar ofertes de feina i gastar els estalvis per poder dedicar-me únicament a estudiar i a entrenar a tope. M’ho vaig jugar tot a una carta. El dia de la primera prova, la natació, a la piscina hi havien centenars d’aspirants voltant per tot arreu. “...Som més de cinc-cents per a un grapat de places. És impossible...” “...O potser no...?” Que com va ser, al principi? Ara recordo els primers dies, els primers serveis al Parc de Provença. Molts nervis. Les mirades inquisidores dels veterans: “...nen: aixeca el cul de la meva cadira!”. Van ser anys d’avesar-se com bomber en serveis de tota mena. En fer-se veterà i sentir-se professional de mica en mica en aquesta feina tant poc coneguda, tant poc reconeguda i tant mal entesa. Recordo aquell primer foc d’un pis cremant tant que de lluny ja es veia, amb gent que cridava per tot arreu. El pànic, els nervis i el caos s’apodera de tot, de tots… Pujo per l’escala carregat de mànegues, la difusora, amb el pesat jaquetó i els pantalons que quasi no em deixen moure, el casc se’m belluga, no em deixa veure, la pesada ampolla d’aire a l’esquena... “...puja, puja. MES RÀPID CABRÓ, NOVATO DE MERDA, PUJAAA”. M’ofego, no puc més, no puc anar més de pressa. Veig a la gent que baixa en pijama per les escales que s’omplen de fum ràpidament. Un home, en batí, em mira una dècima de segon, espantat. Noto la seva por, i ell nota la meva… Tots tracten de fugir escala a baix i jo els aparto per continuar pujant. Vèncer l’instint més primitiu de fugir del foc i anar a enfrontar-te a 95


FRH-Llibre p.81 a 97

25/7/08

11:28

Página 96

RELATS de Bombers Recull de premis del Concurs de Narració Curta (2003-2008)

ell, és una sensació que no es pot explicar. Tinc por, molta por... Sento bramar el foc. Es com una veu gutural que m’envolta. Veig a través d’esquinçalls de fum com el foc ho devora tot. Sembla màgia veure que quan hi ha tanta temperatura els objectes, un quadre, les cortines, un moble, comencen a cremar sols, s’autoinflamen de la mateixa calor! Tot és calor al meu voltant, una espantosa calor que no se suporta! Em miro les mans que em cremen, no ho aguanto. Vull sortir d’aquí, vull fugir! Algú m’agafa i em tira al terra. S’està millor! Ens arrosseguem cap endavant. Miro el foc que m’envolta per tot arreu... Cada vegada el bramar es més fort. Tinc por... Molts incendis, a pisos, a fàbriques i naus immenses on les flames, que arriben al cel, es veuen des de molt abans d’arribar, com a presagi de la lluita que ens espera. En vaixells que són rateres per entrar i són laberints mortals per sortir, on el pànic t’abraça quan no trobes la sortida. Recordo haverme quedat adormit a sobre de muntanyes de mànegues negres de fum, mullades i cremades. Què he vist i què he sentit, em preguntaves. He vist la mort, sempre lletja, en tots els seus colors, aromes i pudors. Cremats, carbonitzats, joves, vells i petits. Cossos triturats i fets polpa per ferros que feia uns moments eren cotxes. He vist a aquells que acaben amb la seva vida acabant amb el seu cos, al metro, saltant d’un onzè pis. He vist a aquells pobres que moren sols a casa amb l’única companyia d’uns cucs blancs, grans com dits… macabre festí. He vist als que et miren sense ulls, òrbites buides d’ulls menjats pels peixos, de cossos gelatinosos… Tots els he vist durant anys. I de vegades tots tornen a veure’m… Sensacions, em preguntaves. M’he aguantat la por, el fred, les nàusees, la tristor d’obrir una porta per que fos desallotjada gent que no tenien cap altre lloc a on anar. M’ha vençut el cansament fins l’extenuació. I el riure m’ha acompanyat moltes vegades: anar a caçar un lloro amb una escala d’arbre en arbre. O despenjar una persiana a punt de caure en una “casa de barrets” mentre sentíem les “feligreses” treballar. També he sentit orgull quan he vist l’admiració reflectida en els ulls oberts com a plats d’un nen que em mirava a través de la finestra del camió. Moltes sensacions, estimada. De bones per recordar i de dolentes per oblidar… Què sento quan em reclamen? Ara penso en les moltes vegades que he anat allà on algú ens reclamava amb la urgència que tenen els desesperats, amb l’esperança última dels desesperançats… com et miren, sents que t’admiren però també et miren, i en silenci reclamen de tu la solució d’allò que 96


FRH-Llibre p.81 a 97

25/7/08

11:28

Página 97

a vegades no té solució, de fer l’impossible davant l’impossible, com esperen de tu que ho donis tot. Heroi? No estimada, no em diguis heroi com em vas dir. No ho sóc. No ho som. Treballem en allò que el destí ens ha guardat a cadascú de nosaltres. I miro de fer-ho el millor que puc, perquè no és tant important el que fem o allò a què ens dediquem. Allò que és verdaderament important és com ho fem, i si en allò que fem hi posem el cor, l’ànima i l’esperit de millorar dia a dia. I ara, em preguntaves... Més tranquil, igual d’orgullós de la meva feina. Orgullós quan surto dins el camió cap allà on algú em necessita amb urgència. Orgullós si tot està tranquil i en silenci perquè aquí estic, esperant... I recordant... Molts anys de vivències, d’experiències, de sensacions, bones i dolentes, tristes i divertides, que queden en silenci al calaix de la meva memòria...

97


FRH-Llibre p.98 a 139

25/7/08

11:30

Página 98

RELATS de Bombers Recull de premis del Concurs de Narració Curta (2003-2008)

SEGON

ACCÈSSIT DE

NARRACIÓ

ANY

2006

Fuego Escandinavia Miquel Pintado Pérez

Q

ueridos compañeros, tomad asiento que os voy a contar lo que sucedió hace poco en el parque de Llevant. A algunos os parecerá increíble, a otros una tontería, pero os aseguro que es cierto, sucedió así... La del otro día era una de aquellas guardias tranquilas, demasiado tranquila. La mañana paso rápida entre la revisión del material, unas prácticas y algo de deporte, pero a partir de mediodía –especialmente después de comer– a muchos se nos hacía incómodo seguir enclaustrados en el parque; así, mientras algunos perfeccionaban su nivel de ping-pong en el gimnasio y otros debatían asuntos de diversa índole en la oficina del telefonista, la mayoría pululaba por el parque sin pena ni gloria. Pasaban pocos minutos de las seis de la tarde cuando una dulce voz, desde el Centro de Gestión de Emergencias (CGE), anunció: —Toda la salida, fuego escandinavia. ¿Fuego escandinavia? … imaginaos la confusión... —¿Ha dicho fuego escafandra? —No no, ha dicho fuego de playa ¿Fuego escandinavia? ... ¿pero qué clase de fantasía era aquella? Como si de una Salida Completa normal se tratara, la gente fue cumpliendo con el ritual de vestirse a toda prisa. Fueron, como siempre, momentos de incomodidades y apretujones… el ceñidor que no ajusta, la linterna que siempre da problemas, el canal del walkie que no se ve... por fin salimos del parque. —A la derecha hasta la Diagonal, cuidado el tranvía... Glorias, luego la Meridiana hasta el Clot. —¿Oye, nos ponemos el equipo? —Dos con el equipo... ¿habéis entendido de qué era el fuego? —Se repite

98


FRH-Llibre p.98 a 139

25/7/08

11:30

Página 99

la discusión... —Bueno, han dicho fuego, ¿no? Pues dos con el equipo. ¿Os imagináis qué emocionante ir a un fuego absolutamente nuevo? Lo normal es ir preparándose para la emergencia... si es fuego de parking, algunos pillan comandas, otros pillan dos linternas; si es de piso, la gente se distribuye el material... —Tú la bolsa, tú maceta y escarpa, tú dos de 25. Si es industria uno no sabe bien qué hacer, y si es barco… caras largas, pero ¿fuego escandinavia? ... eso es muy, pero que muy fuerte; nadie tiene información acerca de un fuego escandinavia; es más, si os paráis a pensar en todas las tertulias bomberiles en las que habéis estado presentes, seguro que no seréis capaces de recordar a nadie hablando acerca de algo parecido... ¿de qué naturaleza es ese fuego?, ¿en qué espacio físico se desarrolla?, ¿qué agentes extintores son más efectivos? ... entonces, por primera vez –y sólo por un pequeño instante– te acojonas, no sabes de qué, pero te acojonas... dura poco y en seguida vuelves a pensar de modo pragmático en las cosas que no puedes olvidar, en los ruidos que pueden indicarte algún peligro, en si el material que llevas puesto funciona, pruebas la linterna, pruebas el walkie, te palpas el bolsillo donde guardas esas cosas que nunca usas pero que te dan seguridad, compruebas la carga de la botella… ¿Pero, qué coño era eso de fuego escandinavia? La puntilla a tanto desconcierto la puso el cabo, cuando después de hablar con el CGE se giro y nos soltó… —Es un fuego escandinavia que pica bastante, la gente está llamando... parece que hay atrapados... si no lo vemos claro, esperamos a que lleguen los del ministerio de asuntos exteriores. ... Yo ya no sabía qué pensar... Si se tratase de un fuego escandinavia en el más estricto sentido de la palabra, debería tratarse de un fuego en condiciones invernales, donde la gente atrapada o en peligro son rubios, muy altos, y con ojos azules, a uno se le viene a la cabeza un fuego en una sauna por ejemplo, la fantasía en estos casos vuela... y acto seguido imaginas a chicas con aquellos rasgos físicos corriendo semidesnudas y sudorosas huyendo del peligro. Dudo incluso que exista algún protocolo de actuación que marque las pautas a seguir... ¿dónde se situará el Centro de Mando Avanzado? ... ¿utilizaremos espuma? ... ¿Qué nivel de protección se exigirá en la zona caliente? ... ¿qué debemos esperar del personal de asuntos exteriores? Anulan el servicio. Justo cuando nos quedaban solo dos o tres calles para llegar al lugar, las 99


FRH-Llibre p.98 a 139

25/7/08

11:30

Página 100

RELATS de Bombers Recull de premis del Concurs de Narració Curta (2003-2008)

chicas del CGE nos anuncian que el servicio queda anulado y que podemos volver al parque –y quedarnos con cara de tonto añadiría yo–, porque a esas alturas todos sentimos una inmensa curiosidad por conocer, aprender y estudiar este nuevo fuego, por poner nuestro instinto, nuestra improvisación y nuestros conocimientos a prueba… y es que estamos enganchados al subidón que da el peligro, a trabajar en equipo, a sentirnos parte de un colectivo importante, privilegiado, gamberro... a todos nos apetecía acabar llenos de mierda, sudor e historias que contar, una y otra vez, en tardes como la del otro día, que se presentan aburridas hasta que suena la alarma y tienes que estar, al cien por cien, para actuar en un fuego escandinavia, un auxilio burocrático, un accidente de escafandras, una asistencia color lila o un brócoli de parking... ningún problema, estamos sobradamente preparados para eso y mucho más: somos Bomberos de Barcelona!

100


FRH-Llibre p.98 a 139

25/7/08

PRIMER

11:30

Página 101

PREMI DE

NARRACIÓ

ANY

2007

Gabriela Josep Barjuan Sanz

M

adrecita de mi vida, ¿dónde habré puesto yo la harina de mis arepas? ¡Pues no le dije a Guadalupe que no me la cambiara de sitio! Esa muchacha es incorregible. Sólo piensa en sus cosas, en su noviecito y en sus trapos. En tres años, en cuanto cumpla los dieciocho, ya hablaremos. Ella dice que quiere irse a Maracaibo, pero digo yo: ¡Muchacha, tú no sabes como está aquello! Ella sólo recuerda a sus amigas jugando en el patio con aquel mango enorme en el centro que nos lo cubría de sombra enterito. Ara que tinc cinc minuts passaré pel magatzem a recollir el parell de botes de muntanya noves que ens donen per a la campanya d’estiu. Tinc les últimes quasi noves perquè gairebé no les he utilitzades. Des que han posat l’observatori a Collserola no m’he estrenat. L’any passat, quan va haver aquell incendi intencionat en tres punts, jo no estava de torn. De pas demanaré un exemplar del darrer número de la revista. Surt un article molt interessant que parla de les prestacions de les darreres eines d’excarceració que s’han adquirit per a aquest parc de bombers. Con toda la casa por hacer y yo aquí perdiendo el tiempo buscando la maldita harina. Será posible que la haya guardado en el armario del balconcito. Menos mal que tenemos este rincón porque con este piso tan pequeño no sabríamos donde guardarlo. ¡Fíjate tú qué encuentro aquí! Una camisa sin lavar de Manuel. ¿O será de Alejandro? ¡Con siete en la casa esto es un mercadillo! Ay mi Dios, habrá que buscar un piso con tres habitaciones nomás. Quan travesso el pati de maniobres per anar al magatzem sempre penso en el pati del col·legi quan era petit. Era enorme com aquest, i ves per on, quan la resta de nanos feien de policies i lladres, jo i uns quants esparracats ja jugàvem a apagar focs. Què s’haurà fet d’en Miquel Creixens! Aquest sempre s’apuntava amb mi a aquest tipus de juguesques. Potser està a Bombers de la 101


FRH-Llibre p.98 a 139

25/7/08

11:30

Página 102

RELATS de Bombers Recull de premis del Concurs de Narració Curta (2003-2008)

Generalitat. O potser estigui en els de la Comunitat de Cantàbria. El seu pare era del Vallès, però sa mare va néixer en un poblet de Santander. Quants records aquest pati. En canvi avui en dia els nanos tenen uns patis d’esbarjo absolutament equipats: jocs infantils, cistelles de bàsquet, porteries de futbol. El que volen! Claro que yo también echo de menos mi tierrecita. Los montes de las afueras del poblado del Saladillo donde íbamos a coger aguacates y fruta. Y el barrio de las Tarabas donde vivía Soledad, mi mejor amiga. Ella no era marabina. Había nacido en una de las mayores favelas de Caracas, pero se fue para allá de pequeña nomás, en el incendio del 82. No, no, fue en el 80. Lo recuerdo muy bien porque yo tenía entonces ocho años, que fue cuando salí del colegio para ayudar a mi mamá en la caseta de arepas. Aquel incendio sí que fue un infierno. Destruyó la mitad del barrio. Los bomberos no podían llegar porque casi no hay calles por donde pasar los carros. Fue desastroso mi Dios. Pobrecita Soledad, perdió a varios primos y sus dos tíos. Nos hicimos muy, pero que muy amigas. Els nanos! Quantes coses faríem pels nanos i què poc ens ho agraeixen! Ben mirat, el mateix que vaig fer jo amb els pares. Quan em vaig adonar, era ja massa tard. Ja li dic a en Dídac. Si sabessis com patiràs quan t’adonis d’algunes coses que fas o dius als pares no ho faries pas! Però ja se sap. No fan ni cas. Fins que no ho pateixes no te n’adones. Com em va passar a mi. Com és de cruel la història! Mira lo Tronco, allà, repanxolat al sol esperant que soni la sirena de sortida. Aquest sí que viu bé. Va fer un ‘braguetasso’ i ja veus, sense fills i sense haver de treballar en el pluri. Un dia de treball i quatre sense fotre ni brot. —Tronco, que se t’assecarà la neurona! Por fin la encuentro. ¡Bien escondidita la harinita! ¡Como si fueran joyas para que nadie nos las robe! ¿Qué olor es ese? ¡Virgencita es la sartén! ¡Dios mío, salen llamas de la cocina! ¡No puede ser, no puede ser! ¿Por qué me pasa a mi esto ahorita? ¡Virgencita! ¿Dónde está la manta? El cuarto está lleno de humo. No veo nada... Abriré la ventana para pedir auxilio. ¡Virgencita ayúdame! —¡Socorro! ¡Socorro!... Agarraré un cubo con agua del lavadero a ver si logro apagarlo. Esta tos me ahoga. No veo nada. ¡Mi Dios ayúdame! Vatua l’olla! Ara toquen sortida. Hauré de deixar les botes per a una altra estona. —Vinga Tronco, mou aquesta panxa! Avui em toca el cotxe B-110, amb el Trípode, en Bombas i en Tronco. Amb ells 102


FRH-Llibre p.98 a 139

25/7/08

11:30

Página 103

estic tranquil. Saben què fer. Uf, quina carrera! Aquí són les meves botes, amb el jaquetó i els guants. En un minut estic amb tot l’equip a dalt del cotxe. —Som-hi nois! Què han dit, que era foc de pis? Feia dies que no teníem cap foc de pis. Amb les normatives de prevenció només fem salvament de gats i obrim portes amb l’olla al foc. Millor tu! —Collons Tronco, m’estàs ficant l’ampolla d’aire a l’orella tio! Ja sortim amb la sirena a tota marxa. En cinc minuts més, segur que ja som a lloc. Si la gent tanca portes i finestres, i fa el que recomanem, sempre arribem a temps. ¡No veo nada! ¡Dios mío no veo nada! ¿Qué me dirá Manuel cuando venga? Seguro que me regaña. “No sirves para nada Gabriela”, me dirá. Y tiene razón. ¡Qué he hecho Dios mío! ¡Qué he hecho!... No veo nada. No se donde estoy. Casi no puedo respirar... —Kjof! Kjof! —El humo me hace toser. Tengo que salir al balcón, tengo que salir. No puedo coger agua. Dios santo, cada vez hace más calor aquí dentro. Ha prendido en todo el piso... Allá está el balcón. ¡Al fin! Gracias virgencita. Ens diu el conductor que el foc està en un quart pis. Tinc tot preparat; l’ampolla d’aire, la mascareta, el regulador. Tot a punt; el casc, els guants... Mai em faré a aquesta situació. El soroll de la sirena amb l’ambulància darrere, les llums, aquesta velocitat amb els companys basculant, agafant-me on puc. L’adrenalina em puja i em crea un estat d’excitació i eufòria estrany. Però hem d’estar alerta. Prendre determinacions clares i serenes. Poden dependre vides de les nostres decisions. Diuen que ja falta poc. En un minut arribem. Tot preparat. Què ens trobarem? Al fin puedo respirar. Casi me ahogo mi Dios... Tengo mucho miedo. Me tiemblan las piernitas. Tengo ganas de llorar. Ahí dentro está todo ardiendo... Mis niños. ¡Dios mío quiero verlos! ¡Quiero verlos!... Está todo en llamas. Lo he perdido todo, todo, todo... No sé que hacer. Hay gente abajo. No oigo nada. Me gritan pero no oigo nada. Sólo este enorme rugido del fuego... Tengo miedo... No quiero morir. No quiero morir quemada... Guadalupe me contó lo de sus tíos. Fue horrible. Nadie fue a ayudarles. Me pasará lo mismo... Dios mío. ¡No quiero morir! Tengo que saltar. Hace mucho calor ya... Tengo que saltar... Déu meu ja veig el fum allà al fons. Sí que ha de ser gros. Potser ha estat intencionat. Hi ha molt boig en aquest món. —Vinga nois que ja arribem! Què és allò? Una dona al balcó agafada per fora a la barana! Hòsties! 103


FRH-Llibre p.98 a 139

25/7/08

11:30

Página 104

RELATS de Bombers Recull de premis del Concurs de Narració Curta (2003-2008)

No saltis que ja arribem! No sents les sirenes? —Tronco, posa la sirena a tota pastilla i fot-li canya collons! ¡Virgencita ayúdame!... ¡No quiero morir! Tú me ayudarás virgencita. Si salto tú me ayudarás... ¡Mis niños! ¡Mis niños!... Hosti, no saltis que ja arribem! Espera una mica. No veus les llums? No sents les sirenes? ¡Virgencita ayúdame por favor! Si us plau no saltis que arribem! ¡Si us plau virgencita no ayúdame saltis por que favor arribem!! En aquell moment l’ambulància de la sortida va avançar el B-110. Els sanitaris van recollir el cos d’una dona sobre la vorera. El vehicle B-110 va arribar en 20 segons. Dos minuts més tard el foc estava apagat. Tots els veïns de l’immoble van ser rescatats sans i estalvis. Gabriela va morir dintre de l’ambulància camí de l’Hospital Clínic.

104


FRH-Llibre p.98 a 139

25/7/08

SEGON

11:30

PREMI DE

Página 105

NARRACIÓ

ANY

2007

Nissaga de bombers Miquel Sanz Gabin

S

i no recordo malament, Miquel, avui fa 35 anys que vas emprendre aquesta aventura. Guàrdia rere guàrdia, servei rere servei. Desconec quin va ser l’estímul que et va sacsejar dins per decidir fer-te bomber. No obstant sé que la teva empresa va començar el dia que el teu sogre, en Mariano, va suggerir-te que et presentessis a unes proves per accedir al Cos de Lleida, del que ell formava part. T’hi vas capbussar sense pensar-t’ho. La teva mare deia que el treball de jovenet al camp va modelar el teu cos i et va preparar per l’esforç físic. L’habilitat amb les mans la vas adquirir a l’institut La Mercè de Barcelona on estudiaves mestria industrial — un FP dels nostres dies—. L’empenta i la determinació ja les portaves de sèrie. Tot d’una, vesties l’uniforme. Era l’any 1972, tenies 25 anys i començaves a intuir que ser bomber era més que un ofici. Aviat descobriries que a la dansa de les teves hores hi hauria ritmes de tota sort! La paella de benvinguda que et van cuinar els veterans va esdevenir la teva primera lliçó: el grup per davant d’individualismes. Et sorprenia que entre ells existissin uns lligams tant estrets i la raó essencial se’t revelaria al cap de poc temps. Aquells homes havien construït un compromís ferri que va néixer davant del foc, avançant pas a pas, espatlla contra espatlla. Aquest sentiment de cohesió i confiança va créixer dins teu quan l’ideari del bomber et va ensenyar que la vida del teu company era responsabilitat teva. Vas aprendre que el bomber no competeix sinó que coopera i que l’equip és el fonament per superar les situacions adverses. Sempre has exaltat l’audàcia d’aquells bombers, amics i mestres de la teva formació, que empraven l’enginy com a pedra angular del seu treball. 105


FRH-Llibre p.98 a 139

25/7/08

11:30

Página 106

RELATS de Bombers Recull de premis del Concurs de Narració Curta (2003-2008)

Potser la gent ignora que la sentència ‘tens idees de bomber’ s’originà als vostres dies quan, a falta de medis i material, espremíeu el cervell fins a trobar la solució escaient. Aquestes idees, de vegades peregrines, feien de vosaltres autèntics alquimistes urbans. Quan fas la vista enrere i veus com s’ha modernitzat tot, et quedes astorat. Vas viure l’època on els vehicles s’encenien fent rodar la manovella. On els focs forestals s’extingien amb aquelles mastodòntiques mànegues de 70 mm, serra amunt, serra avall. On ‘excarcerar’ sonava més a argot penitenciari que a les tècniques per desballestar un vehicle. Temps pretèrits on els equips respiratoris eren encara un projecte embrionari. Malgrat les diferències tecnològiques, l’esperit sempre ha estat el mateix: fer la feina ben feta! Un mig somriure se’t dibuixa al rostre quan m’expliques aquelles històries un punt còmiques que tant edulcoren l’anecdotari col·lectiu del vostre gremi. Te’n recordes, Miquel, quan el riu Segre es va desbordar el novembre del 82 i us desplaçàveu remant damunt d’una barca en tasques de salvament? I que, enmig del corrent, us vareu quedar clavats, immòbils, on els semàfors eren espectadors de luxe de la vostra singladura. El vigor amb que remàveu va ser insuficient per desencallar, fins que en Pere Pelat es va submergir i traient el cap de sota l’aigua va cridar: “Nois, ara sí que l’hem feta bona! Estem embarrancats damunt de la baca d’un 600!”. O aquell foc a la Ceràmica del Monet quan, recollint el material, el Limones va caure per un foradet sense que ningú se n’adonés. Quina cara se li va quedar quan vau engegar el camió i vau marxar al Parc sense ell. Al retornar, el rescat va ser memorable. Ni el mateix Capità Haddock hagués aconseguit delectar-vos amb tanta creativitat en l’elaboració d’improperis i insults. Però no totes les històries són contes de fades amb un final Made in Hollywood. De vegades, la vida ens mostra les urpes i esgarrapa amb crueltat. En la vostra travessia vareu viure situacions tant descoratjadores que haguessin torbat al més incommovible. I era llavors, quan l’hivern s’instal·lava com a estació perenne de l’ànima, que la calidesa dels companys guaria les ferides. Ara vivim en el temps de la globalització, del menjar ràpid, dels canvis climàtics i de les guerres preventives. Tanmateix, el tarannà dels bombers continua invariable: donar un cop de mà allí on es reclami. Tot just fa cinc anys que vaig entrar com a bomber de Barcelona. En una era de tants canvis, és singular que es mantinguin certes tradicions. Te n’adones, pare, que som una família amb tres generacions de bombers? 106


FRH-Llibre p.98 a 139

25/7/08

11:30

Página 107

L’avi Mariano va començar la saga, tu, Miquel, la vas continuar i ara jo agafo el relleu d’aquesta apassionant aventura. “No és l’aptitud, sinó l’actitud, la que determina la teva altitud”, aquestes són les paraules que em vas pronunciar el dia del meu nomenament com a bomber... mai les oblidaré. Gràcies per tot ‘jefe’. Ei, i després de tot, qui sap si potser hi haurà un quarta generació!

107


FRH-Llibre p.98 a 139

25/7/08

11:30

Página 108

RELATS de Bombers Recull de premis del Concurs de Narració Curta (2003-2008)

TERCER

PREMI DE

NARRACIÓ

ANY

2007

La Paella Víctor Dobaño Lázaro

N

ingún plato pesa tanto en nuestra cultura y en las papilas gustativas de los millones de guiris que abarrotan anualmente nuestras costas como ‘La Paella’. Y quizás sea uno de los vocablos que más se identifica con los pobladores de la curtida Piel de toro. Junto a este icono gastronómico, un selecto grupo de sustantivos definen nuestra supuesta idiosincrasia. Un arte, el flamenco, un oficio, el de matador de toros, y una bebida, la sangría, se erigen como auténticos souvenirs, recuerdos adquiridos en tascas, chiringuitos veraniegos y en esas tiendas clónicas que inundan paseos marítimos y algunos urbanos, en las que comparten cartel castañuelas, sevillanas, toritos en miniatura Made in China, camisetas de Ronaldinho y pirámides multicolor de sombreros ‘mejicanos’. Nada más lejos de la realidad. Pero centrémonos en la estrella de este relato y de la cocina hispánica, nuestra encumbrada paella, único referente turístico del que me siento orgulloso y al que venero siempre que puedo. Una rápida consulta en el Google y descubrimos como ‘paella’ genera cerca de cinco millones de registros frente a, por ejemplo, los poco más de medio millón que consigue la hamburguesa, estandarte de la primera potencia del planeta. Y si nuestra cultura gira en torno a la cocina, en un parque de bomberos, las cosas no iban a ser muy diferentes. Jueves, viernes y sábados, los días más propicios. Para algunos, el menú de cada guardia. Eso sí, paellas, para todos los gustos; no hay dos iguales. A la variedad de ingredientes que comparten lecho con el arroz, hay que sumarle otras muchas variables. Ni siquiera un mismo maestro paellero, con el mismo material, consigue hacer dos iguales. Según una leyenda urbana, en Japón llevan años intentando imitar y mejorar la receta, pero hacer una buena paella, puede llegar a ser más complicado que diseñar el último modelo de cámara extraplana del mercado.

108


FRH-Llibre p.98 a 139

25/7/08

11:30

Página 109

Y hablando del mercado, ahí es exactamente donde empieza la senda que nos llevará a una buena paella. Ingredientes frescos y variados. No se debe escatimar cuando nos enfrentamos a semejante reto. Se requiere un buen caldo, un generoso sofrito y unos protagonistas, los bichos, ejemplares. Hay que darle vistosidad a esta pequeña obra de arte. Las almejas, los mejillones, las cigalas, hasta la sepia tiene que ser fotogénica si queremos que nuestra peña sea hoy la envidia del turno. Son las diez de la mañana y tras las revisiones rutinarias, el desayuno y las cuatro mangueras que han tocado limpiar del turno saliente, mi cometido pasa por visitar el mercado. Siendo jueves, mi propuesta para deleitarnos con una paellita ha sido unánimemente compartida por el resto de la peña. No puedo despistarme, pues a esa hora, el mejor pescado empieza a escasear. Menos mal que los bomberos solemos ser los ‘niños bonitos’ del mercado, y tras una corta espera y un precio apañado, previo piropo y guiño de la pescadera, las bolsas de plástico rebosan de buen género sobre el que descansan un par de manojos de perejil. Lo primero, poner en marcha el caldo. Media cabeza de rape, un par de escórporas, un puñadito de galeras… perfecto. “Uff, demasiada faena para un solo cocinero; necesito un par de pinches, ¡ya!”. Dos incautos pasan por la cocina con cara de aburridos: “¡Ya sois míos! No pain, no gain!”, les digo. Para disfrutar de semejante delicia, primero tendrán que pringar un ratito con el cuchillo y la tabla. Pimientos, ajos, sepia, conejo y alcachofas, deben ser lavados y cortados en su justa medida. El tomate, rallado. Capítulo a parte, los mejillones, que vienen hoy muy sucios. Rasca que te rasca. Una vez abiertos al vapor, toca recompensar la faena encomendada y comprobar, previo chorrito de limón, que los moluscos son de confianza… Chef y pinches, nos deleitamos con una ración que nadie echará en falta. La mañana está transcurriendo tranquila. Apenas un par de salidas de esas que no te dejan remordimientos por haber estado marujeando en el mercado y en la cocina mientras tus compañeros ‘se divierten’. Un intrascendente saneamiento de balcón y un recurrente rescate en un ascensor. Pura rutina bomberil. Los preparativos para el festín van a buen ritmo. El sofrito ya está en su recta final, el caldo, colado, los bichos y el conejo alcanzando el color adecuado, y el tomate, a punto de cumplir su función. Y nos acercamos al momento clave: echar el arroz; ese punto de no retorno. En situaciones normales, no sería más que el inicio de la cuenta atrás para alcanzar la gloria. Entre veinte y veinticinco minutos. El tiempo necesario para poder sentarse a la mesa, abalanzarse sobre el plato, y gozar 109


FRH-Llibre p.98 a 139

25/7/08

11:30

Página 110

RELATS de Bombers Recull de premis del Concurs de Narració Curta (2003-2008)

durante unos plácidos minutos en los que el reloj se detiene y sólo cabe lugar para apaciguar y deleitar nuestro instinto más primario, el del hambre. Pero en un parque de bomberos, la vida puede dar un vuelco en cualquier instante y, frecuentemente, coincide con el menos oportuno. Si tocan salida cuando el arroz ya se encuentra nadando entre sabores, la desdicha se apoderará de la peña. Alguno, o incluso todos, sufrirá uno de los momentos más duros en la vida del bombero. Ese plato de paella, que justamente hoy ha quedado mejor que nunca, ha de ser abandonado, dejado a merced de un reloj que no perdona. Hay quien opta por echarse a la boca dos, tres, y hasta cuatro ‘paladas’ de arroz antes de tirarse por el tubo… pero esa quizás no sea la mejor opción. Y aquel jueves, no iba a ser menos. El segundo aviso sonaba ya por megafonía, y la mayoría de componentes de la peña del Racó del Cavall nos disponíamos a ocupar un sitio y disfrutar del mejor momento del día. Habíamos acelerado el proceso de confección del menú previniendo inoportunos servicios que se suceden por esas horas. Pero el infortunio nos alcanzó… —Tiruriruriruriruriruriru... ‘Salida de tanque ligero, Charlie y ambulancia, accidente de tráfico…’ —¡¡Maldición!! Justo ahora… rápido, ¡tapadla con el rollo de papel! — reclamo. Tras una ágil respuesta del personal, el tren de salida se dirige con celeridad al supuesto accidente. Llegados al lugar. Enseguida entendemos que nuestra presencia no es necesaria. Al parecer la información llegada al CGE no es del todo correcta y, pese a que sí se había producido el incidente, apenas hay unos cristales rotos esparcidos por el asfalto y un par de arañazos en la chapa. Nada que requiera de nuestras sofisticadas y contundentes herramientas. De retorno al parque, el estómago y el cerebro nos machacan la moral. El tráfico es intenso y, sin sirena, el trayecto se triplica… Pobres gambas, allí tan solas, sin más compañía que un par de trozos de conejo y unos mejillones mutilados... Y ese arroz, pasándose, segundo a segundo… Para ponerse a llorar. Subimos los escalones de tres en tres. Por suerte, el plato aún está tibio. El hambre maquilla la decepción y, a demasiada velocidad, procedemos a consolar nuestros buches. Donde había esplendor, ahora sólo queda fachada. El plato puede parecer el mismo, pero los fans de la paella saben a lo que me refiero. Después del esfuerzo de toda una mañana, no puedo desperdiciar un solo grano. Acabaré por ‘limpiar’ la paella llenando mi tercer plato. La cantidad 110


FRH-Llibre p.98 a 139

25/7/08

11:30

Página 111

suple a la calidad de una paella que no está en su punto… ¿No será demasiado? Tal y como había quedado demostrado tras la salida del accidente, la Ley de Murphy iba a cumplirse de nuevo. Justo después de tragarme el último grano de arroz, mis ojos se agrandan como platos. Por megafonía cantan salida del tanque pesado. Estoy de primera. Me toca salir. Fuego de piso, fuera de zona, colaboración con San Andrés. Parece que la cosa es seria. Ya en el tanque, el sargento recibe una llamada del CGE. Enseguida se gira y nos pone al corriente: —El fuego tira de lo lindo y parece que hay gente en los balcones. Es un 18º piso y no alcanza la escalera. Llegaremos simultáneamente con la salida de San Andrés. Os equipáis dos y el que quede ayuda al conductor a alimentar. ‘¡Cáspita, tenía que ser justo hoy!’ Apenas puedo abrocharme el cinturón... Equiparme, ya me está costando. Soy el más joven de la salida, y no puedo fallar; seguro que me toca subir corriendo a mí… Efectivamente, las llamas salen por las ventanas y el escenario es bastante caótico. Los vehículos de San Andrés acaban de llegar. Bajamos de un salto. ‘¡Uy, uy, uy!, el escamarlaaan…’. El sargento fija su mirada en mí. Lo sabía, me toca subir lo más rápido que pueda y ayudar al equipo que ya debe estar llegando al rellano del piso en llamas: —No te olvides la capucha de rescate, ¡que te hará falta! —resuena por mi espalda. Todos esperan mucho de mí. Tantos entrenamientos y competiciones deberían servir para algo. Llevo ocho plantas y el corazón ya asoma por la garganta; el estómago no se mueve, no hay lugar. Ya leo mi epitafio: ‘…y murió con la barriga llena de granos…’. Cuatro plantas más arriba, ni veo. No dejo de cruzarme con gente que baja despavorida. No creo que les infunda mucha seguridad con esta cara, pero la meta está cerca. Tan solo una planta más. Este equipo de intervención pesa más que nunca… Parece imposible, pero ya llego. Casi no puedo respirar, pero lo peor está por venir. Elevo la mirada y veo a dos compañeros, mallo en mano, exhaustos, tratando de abrir la puerta blindada que nos separa del fuego. Me ven llegar, ‘fresco’, y extienden su mano para ofrecerme el ‘placer’ de seguir aporreando la puerta con un martillito de cuatro quilos… Imposible, no tengo ni aliento. Por suerte, un compañero que sube sin equipo, y lleva probablemente dos platos menos de arroz que yo, soluciona la papeleta agarrando del mallo y dándole el toque de gracia que le falta a la puerta para rendirse. La instalación ya está hecha. Empieza el festival. Dado mi estado, dejo pasar a mis 111


FRH-Llibre p.98 a 139

25/7/08

11:30

Página 112

RELATS de Bombers Recull de premis del Concurs de Narració Curta (2003-2008)

compañeros. Yo me quedo de apoyo. Bueno, más bien apoyándome en la barandilla, y gracias. Con el sofoco que me he llevado, en menos de cinco minutos sufro un corte de digestión de libro. Como puedo, llego al vestíbulo del bloque. Levanto un brazo y caigo redondo. Directo al hospital. Tras dos horas de intenso trabajo, ‘hemos’ salvado el solar… Al menos, los ocupantes han salido ilesos. El sofrito de la paella que habían descuidado en el fuego, acabó provocando la inflamación del aceite acumulado en la campana extractora. El fuego se propagó velozmente por la cocina y el resto de la vivienda al dejar las puertas abiertas. El destino de esa paella acabó siendo peor que el de la nuestra; ésta, ni tan siquiera fue catada… Dos lecturas del día: limpia periódicamente la campana extractora de tu cocina y, si eres bombero y estás de guardia, trata de quedarte en el segundo plato de arroz. O mejor en el primero, por buen cocinero que haya y por mucho hambre que tengas. Nuestro deber se centra en rescatar ciudadanos, no en ser rescatados.

112


FRH-Llibre p.98 a 139

25/7/08

PRIMER

11:30

ACCÈSSIT DE

Página 113

NARRACIÓ

ANY

2007

La meva feina Antoni Galilea Chiner

O

bro la porta, una bafarada quasi sòlida em colpeja la cara, em costa moure’m, sembla com si aquesta pudor tingués consistència, noto que em penetra pel coll de la camisa, per la bocamàniga, és pesant. Una mica més endins descobreixo la causa d’aquesta fortor: bosses i més bosses, segurament tones de porqueria. No m’hagués imaginat mai que pogués existir tanta varietat d’insectes! N’hi hi ha que volen, mosques de totes les grandàries i colors, i d’altres que no ho són però que no sé què són; n’hi ha que van pel terra o repten per les parets, uns molt de pressa, els veig fugaçment, d’altres són lents i pesants; n’hi ha que no són insectes, ves per on! Aquest sembla un centpeus, o un milpeus o un deu mil peus, si és que això existeix. M’endinso dins del pis trepitjant i esclafant sense remei tots els que no han estat prou ràpids a apartar-se. Obro una altra porta. (De vegades penso que, segurament, aquesta feina es podria resumir en obrir portes estranyes, sabent de segur que sempre has de trobar darrera de totes aquestes portes la por, la misèria i la mort; i segurament la majoria de nosaltres esperem obrir algun dia una porta i trobar una cosa completament diferent, encara que no sé ben bé què vol dir això; segurament seria trobar-se davant d’alguna cosa que no tingués res a veure amb la desgràcia, sé que és improbable, però per aquí corren històries o llegendes que això és possible). Fa estona que se senten uns gemecs. Fa pudor a pixum agre, que no és el mateix que el del pixum normal. No em molesta, fins i tot penso que aquesta pudor prou coneguda és amiga. La dona, molt vella, està caiguda a terra. M’acosto i trepitjo el líquid vessat pel terra, no m’importa. S’ha fet mal amb la caiguda i ens l’haurem d’emportar. Obro la porta i l’home, boig, surt cap a mi amb un ganivet de cuina i un 113


FRH-Llibre p.98 a 139

25/7/08

11:30

Página 114

RELATS de Bombers Recull de premis del Concurs de Narració Curta (2003-2008)

martell a cada mà, tot dient bajanades, m’aparto i se’n va escales avall a corre-cuita; entro al pis, ens han dit que podia haver matat a la mare que vivia amb ell, la trobo al llit. Per arribar-hi he d’enretirar tot de cadires i de mobles que ha posat al mig, la dona està bé, em diuen que la policia ja ha reduït el boig al carrer. Arribem al portal, alguns veïns ja ens esperen: que si fa dies.... que si, que no... Només entrar a l’edifici ja identifico la pudor, és prou potent i coneguda. Obro la porta, damunt el divan boca amunt està el mort, un líquid espès i fosc surt de sota seu i regalima fins al terra formant una gran taca iridiscent; no hi ha ulls, hi ha cucs, blancs i grossos, que entren i surten per les conques, per la boca i per les oïdes; la pell és quasi negra, està seca i podrida, l’habitació està plena de mosques grosses com escarabats. Obro la porta, dins el pis no se sent res, fa olor a net, tot ell està endreçat i recollit, damunt la taula del menjador hi ha un sobre, llegeixo: ‘senyor jutge...’. A l’habitació està la dona, s’ha penjat d’un travesser de l’armari, la punta dels peus està a pocs centímetres del terra, com collons s’haurà penjat? Les cames són d’un color violeta fosc fins al genoll, tota la sang, pesant, està allà acumulada com una gran i única variu, la resta del cos és de color blanc i pàl·lid; observo el nus, és corredís, està molt ben fet, jo no seria capaç de fer-lo tan perfecte. I obro una altra porta, fa olor a pólvora, la policia diu que els han dit que s’han sentit uns trets, veig al fons del passadís, a terra, caiguda, una escopeta; m’acosto a poc a poc, amb certa recança, hi ha un llit a l’esquerra, darrere la porta, i damunt un home i una dona; la cara d’ella sembla una síndria oberta i esclafada, és un manyoc vermell i rebentat on es poden veure els ossos blancs; l’home té un forat vermell i negre d’un pam de diàmetre al costat dret. Obro la porta, calor i fum negre es llancen per l’obertura sobre meu, però estic ben equipat i sé que això no em pot fer mal; respiro una vegada més a través de la màscara i entro dins la foscor més absoluta; m’entrebanco amb alguna cosa, la toco, és tova, no la veig però té braços i cames, l’estiro com puc fins a fora al replà, l’observo, la roba està tota cremada, només en queden unes quantes restes socarrimades enganxades damunt d’una pell carbonitzada de color marró fosc, en una de les extremitats s’entreveu un xic d’os. I obro una altra porta, el pis fa molta pudor a ranci, està tot desordenat i brut, el terra és ple de cagades i pixums d’avui, d’ahir, d’abans d’ahir i de més enllà, tous, semitous i secs; veig uns quants gats que s’amaguen per diferents racons, a l’habitació està la dona, és viva, està tota bruta, damunt d’un llit també brut, no està bé, l’agafarem i ens l’endurem a l’hospital, no sé 114


FRH-Llibre p.98 a 139

25/7/08

11:30

Página 115

què passarà amb els gats. Obro la porta del pis, la pudor de gas em tira enrere. No puc respirar! Hi ha tant de gas que no queda gens d’aire. He d’anar a corre-cuita a obrir una finestra, a la cuina hi ha un home de bocaterrosa, ha enretirat la cuina i té la goma del gas a la boca. Vet aquí d’on ve la pudor de gas! És mort, no és l’únic mort que hi ha al pis; obro la porta de l’habitació, hi ha una dona estirada damunt del llit amb una camisa de dormir de color blanc plena de grans taques vermelles, té els ulls tancats; al terra hi ha una nena d’uns cinc anys també amb moltes taques roges que es barregen amb les floretes de colors del seu pijama. I...obro la porta...i allà està, el somni d’aquesta maleïda feina, serà possible, per fi! Hi ha una noia damunt del llit tota nua, el seu cos em sembla bonic i perfecte, com si fos un àngel, està dormida, dormida? I si no? I si realment el somni no existeix, respira? No, sí! Els seus pits tremolen cada cop que pugen i baixen, m’acosto fruint a cada passa d’aquest moment, anys i panys obrint portes i més portes per arribar fins aquí! La desperto confiadament, obre els ulls, obre la boca per parlar, i una bafarada agre de pudor a alcohol i sucs gàstrics m’inunda la cara... està completament borratxa... el somni es trenca i la realitat d’aquesta feina s’imposa, li busco una camisa perquè es tapi, s’inclina amunt en el llit i m’aparto perquè vomiti.

115


FRH-Llibre p.98 a 139

25/7/08

11:30

Página 116

RELATS de Bombers Recull de premis del Concurs de Narració Curta (2003-2008)

SEGON

ACCÈSSIT DE

NARRACIÓ

ANY

2007

Noche oscura del once de marzo Pedro San Pedro Wandelmer

E

stas palabras las escribí a los pocos días del atentado. Como veis ha pasado tiempo y el sentimiento que surgió entonces, seguro que es muy distinto al que puedo tener ahora, más influido por la razón. Pero ya no puedo modificarlo, sería otro escrito. Así que aquí tenéis lo que sentí en ese momento. Nos encargaron auxiliar a un grupo de bomberos. Cuando los encontramos estaban en un campo abandonado al lado de la vía, descansando de aquel duro rescate. Uno de ellos nos habló sin pedírselo. Se le veían los ojos inundados con la más oscura derrota. Había vivido allí, al lado de la estación, y aquel trayecto lo había recorrido miles de veces. Era parte de su vida. Su queja ni siquiera fue un grito. Eran recuerdos unidos con el légamo duro y rojo de aquel día. Alzando sus ojos, nos dijo: “Entended mis palabras con dimensión estricta y, si deseáis escribirlas, hacedlo en un sencillo renglón de penumbras, sin límites; recuerdos del camino lleno de vivencias; en el tren, con el río, en la tierra. Un pacto estrecho con el aire, con los pájaros del cielo, como nubes... Hace años el río era parte de nuestra vida. El río se mueve hacia el mar. En su transcurrir corta la montaña en grandes paredes verticales, terreras de dura y compacta arcilla, pura tierra desnudada. Desde el tren os veía cerca de vuestros pies en los calurosos días de estío. Al acercarnos al río descubríamos una brisa suave, el rumor del agua. Y al llegar, los juncos y los cantos rodados del vado, y ese gran silencio, ecos del agua, sombras de los árboles, vacíos del aire.

116


FRH-Llibre p.98 a 139

25/7/08

11:30

Página 117

Aprendimos muchas cosas en aquel instituto... Junto al latín y la historia renacíamos al número y a la geometría. Fue una época donde resonaba la voz unitaria de la filosofía, la alegre síntesis de un mundo por empezar. Qué hermoso edificio donde estudiamos; palacio renacentista de patio central y galería porticados. El esmalte árabe circulaba en los surcos del mosaico, y su vidrio de ópalo recordaba el agua de la fuente. A su lado el gran escudo de piedra caliza labrado y renaciente. En la puerta, el barrio judío, estrecho y sombreado, nos dio cobijo en sus calles, en sus misterios de cábala de esquina. Miedo a la nada en la iglesia del jardín inaccesible. Escondida entre plantas, oculta entre luces, su portada plateada. Palacio con alma. Eras la Italia iluminada de la idea. Altos techos, como cielos de la mente. Su claridad nos unió al árbol, al agua, al silencio y a buscar la razón ineludible de las personas y de las cosas. Nunca nos importó la realidad adusta que lo envolvía. Con nuestra ilusión aquel azul oscuro lo transformamos en celeste. Siempre hacíamos este trayecto, como una costumbre… El tren recogía a las gentes de la pequeña ciudad y de los pueblos labriegos de la vía. En el tren de entonces sonaba el canto del gallo, el susurro del aire entre tus hojas, acacia finísima, chorros de agua de la fuente, recuerdos de la piedra. Y de la ciudad provinciana el lento transcurrir del tiempo, el espacio silencioso del juego en la calle, voces de placer en la naciente primavera de noches sonoras y quietas. Donde hoy sólo hay casas y fábricas un día vivió el vacío. Allí lejanas las terreras y los montes, aire en el pecho, miradas perdidas en el fondo. Espacio donde ocultarse en sueños dorados del río, de la ribera. Entonces, el suburbio de chabolas, las únicas, las más rápidas. Latas atadas en una noche larga, mar de botes impresos... En el tren actual, pulido y brillante, viajan recuerdos de llanuras, estepas, espacios lejanos, infinitos, misteriosas montañas. Pulidas tersuras negras, rendijas amarillas, miradas incisivas segadoras de acero. Sueños inalcanzables y de las estrellas fugaces, plato de lentejas por un firmamento, pateras de infierno. Todavía hay huecos sin naves y entre ellos se vislumbra el paisaje del fondo, perdido, enajenado. Te busco entre tanto objeto y a veces te veo, como un flash, de pronto. Como un fantasma me acerco y como tal te alejas. Es tanta tu penuria que ni rojas amapolas nacen en tus campos, y tus nubes se confunden con los humos de grandes artefactos industriales. Ya no eres lo que eras, campo abandonado hecho solar o casa y encumbrado a la usura. Perdiste tu envoltura de hierba, árboles y cereales. En ti me he visto reflejado en el río con sus álamos, en tus montañas y piedras alzadas, en tu misma tristeza, aprendida al mirarte. 117


FRH-Llibre p.98 a 139

25/7/08

11:30

Página 118

RELATS de Bombers Recull de premis del Concurs de Narració Curta (2003-2008)

En aquel trayecto construyeron la base militar... Levantaron los cantos de la era y cubrieron su suelo de espeso y negro alquitrán. Se olvidó el polvo impalpable de la trilla que ocultaba el sol a finales de agosto y del viento y del grano puro que sirve para crear la harina blanca del pan. Aquella noche de mecanismos rugientes, de miradas a los cielos de Europa y a los horizontes transparentes del Trópico, te recordaré mientras viva... Y los trenes de cercanías repetían lo cotidiano, ir y venir con trabajadores y estudiantes, los mismos de siempre. No puedo comprender este atentado, tanta insensatez, aunque... Llevamos tiempo sugiriendo que el hierro, la carne y la tierra forman una unidad inseparable. Hoy ha nacido, sin más, una obra de arte total e inconsciente, expuestos todos al envite de la ola, del terremoto... Ha nacido de la nada, de dentro, del lienzo del pintor, de la piedra anárquica, oscura. Es una instalación salvaje, nuestra idea se ha materializado, es real. Como un puré visceral de sangre y carne, era carne el río y la espadaña y nosotros y el tren y aceros retorcidos, y vosotros, uno. Al cuerpo entero sus líquidos espesos, los huesos, las fibras abandonadas, todo disgregado, disperso en un mar de ruinas. ¡Que sea la casualidad entre tanta parte la nueva partera que cosa y forje la carne con el acero, la nube con la velocidad, la explosión con la ribera, los árboles con la maldad! No es el cielo el fondo de la escena, una niebla espesa devora las verdades, y nos sentimos felices con esta tristeza integrada en los valores; materia de avaricia más normal, más resplandeciente. Quedaron quietos los trenes, sin petróleo, muertos en la vía, volcados sobre el campo, y las hierbas se apartaron para dar espacio a su negro atardecer, pero mañana volverá a ser el mismo sol y el mismo aire quien nos arrastre a subir en el tren de siempre, entre negocios, fábricas, consumos... El paso del aire sobre el campo yerto, ya muerto. Hierbas y retamas, verdes y resecas al secarse, rectas o lacias, cuando lo estén, abandonadas. Como el campo, como la tierra estercolada, unida a mi cuerpo solo. Polvo de la tierra, aire al trasluz de un rayo iluminado. Allí nos arrodillamos todos ante el infinito inexorable, llama viva de lo que fue vida y ahora sólo un suceso. Y nos dijeron que el viento era aire y el agua el mar y hasta que la sangre tenía el mismo origen, entre ecos recónditos y lejanos de mareas densas, de torbellinos de carne. Yo estaba allí, derribado en el suelo, y como vosotros muerto, sin sentido, enajenado de mi cuerpo. Y me vi en el grupo que miraba a los caídos, espectador de mí mismo, entre telas lunares, lívidas de desencanto y recolectando turbio fondo, en el campo espeso de los trigos de ganancias y poderes de un mundo de gasto infinito. Negro petróleo sacado de su sima, como 118


FRH-Llibre p.98 a 139

25/7/08

11:30

Página 119

el pez abisal. Todos en la orilla, es el final de la vida...” Al llegar aquí el bombero no podía seguir, estaba agotado, pero aún balbuceó: “Hoy la nada nos ha tendido sobre el suelo, sólo cuerpo, materia transitoria igual a la tierra que a ella se tumba, cara al cielo, mirando la luz, su última luz. Y los diferentes dioses han callado ante la evidencia. También el color ha huido como la noche, ligero. Y la voz ya no es nada, se ha perdido. Es posible que cuando el hueco de nuestro cuerpo haya alimentado la nueva existencia, veamos que el fin no es el olvido, sino un surco ligero, pero pertinaz. No nos engañemos, nuestro destino es así, subir y bajar del tren para hacer de lo amorfo vida y del aire pensamientos, como tules que envuelven la materia y se abren al paisaje del río, de los árboles, del cielo...”. El bombero cerró los ojos y dejó de hablar. Yo volví al lugar tratando de buscar un consuelo y no lo encontré. Siempre te llevo el azul profundo de este mar y tú lo disuelves en transparencias de tus cielos. Nunca he podido faltar a tu plaza silenciosa ni a las luces clarísimas de tus cuadros en la pared impresos. Trenes de cercanías entre el río y los pueblos de la vega, terreras espectadoras del camino, saludo de los álamos... Aquel día los niños no quisieron ir en el tren, tenían miedo. Yo pude dominar mi pánico y otra vez ir a ti, a tu plaza y a tus claras luces. Al volver vi un grupo de soldados en la estación. Uno de ellos, una frágil muchacha, abrazaba un subfusil enorme, como un cañón...

119


FRH-Llibre p.98 a 139

25/7/08

11:30

Página 120

RELATS de Bombers Recull de premis del Concurs de Narració Curta (2003-2008)

PRIMER

PREMI DE

NARRACIÓ

ANY

2008

Guants blaus Juan Francisco Sanz Llorente

P

otser és de nit... tinc el cap com un globus i em costa pensar... em piquen els ulls i la cara i les cames, ostres!!! Tinc un mal creixent que comença a ser insuportable... la meva consciència, sembla fràgil com un fil de corda que es volgués aguantar horitzontal, sembla, sembla... sembla... sem... Déu meu quin mal!!! El dolor de les cames em torna a la realitat amb una violència que em costa d’aguantar, és com passar de zero a cent i tornar a frenar per engegar un altre cop. Sento que els dolors alimenten la meva consciència i la fan agafar força... Hòsties, què em passa?!!! Quasi no veig i no puc recordar res, merda!!! Quin mal em fan les cames i continuo sense veure res més que un polsim blanc flotant en un aire que em costa un horror passar cap als pulmons. Cada cop que intento respirar no puc fer arribar l’oxigen més a baix de la gola... Ah!!!! Les costelles semblen fiblons que es clavin a la carn i la meva boca té sabor a bistec cru... No sé on estic, és mig fosc i només d’intentar moure’m un mal agut em recorda que sóc presoner en un cos que no em vol respondre, hòsties, hòsties, hòsties!!!! Estic espantat i ploraria si arrugar la cara no em fes mal, hòsties, hòsties, hòsties!!!!... ...Diria que escolto sirenes, no sé quant temps ha passat però crec que he tornat a perdre la consciència, les sirenes..., el meu cervell torna a anar a cent i m’adono que no puc esgrimir més que un fil de veu, moure un dit és un desgast colossal i intentar no ofegar-me requereix tota la meva força, les sento a prop, Déu meu que siguin per mi. Déu, les meves cames!!! Que algú em vegi si us plau, que algú em vegi... On han anat? S’ha fet el silenci, només puc escombrar amb la vista en la direcció que tinc el cap, una bossa blanca plena d’aquell polsim blanc, vidres, un casset vell trinxat... Déu, un raig de llum ha entrat per tot arreu, veig una persona que s’acosta, movent els braços de dalt a baix amb els palmells de la mà mirant a terra com si esti-

120


FRH-Llibre p.98 a 139

25/7/08

11:30

Página 121

gués botant dues pilotes alhora... sento que parla cap a mi però la sento com si estigués cridant a l’altra banda de la Diagonal en hora punta... Quin sotrac!!! Tinc por, no sé què passa i el meu camp de visió no revela res, serà la fi? Tinc por, tinc... —Traaanquiiiil sooom eeeels booooombeeeers —aquesta veu distorsionada, sembla relaxada i propera, voldria contestar però només puc cridar en el meu cap, la meva veu quasi ni la sento i no reconec el que dic, m’han col·locat alguna cosa a la boca i al nas, és aire? Potser. És agradable i envaeix el meu pit, la meva visió.... l’oïda, sembla que estigui tornant a agafar consciència, és un miracle, noto dues mans, petites però fermes, que pertanyen a la veu d’abans que ara escolto amb claredat... —Som els bombers, com et dius? Em fa por contestar, i si encara no puc parlar? Ho he de provar, ànim. —Jo-an, Joan Fra, Joan Fraginals. Mai hagués dit que estaria tant content d’escoltar-me jo mateix, puc sentir aquella veu i aquelles mans, són el meu lligam a la vida i l'única por ara mateix és deixar de sentir-les. —Em dic Maria, ATS de Bombers, has tingut un accident de cotxe. Ara ho veig tot més clar, els dolors em confirmem que no és cap malson, però quant més insuportables es fan, més em concentro en buscar aquella veu i notar aquelles mans. —Pots recordar quin dia és avui? Tinc un buit que no sóc capaç d’omplir i aquestes cames tampoc em deixen pensar gaire. Les meves mans amigues em recorren el cos mentre un altre parell han pres el relleu al meu coll. —Et fa mal aquí? Trobo més eficaç i menys cansat posar cara de patiment que provar de contestar totes les preguntes, no tinc aire per parlar i respirar al mateix temps i noto que m’estic esgotant molt ràpidament, així que torno a intentar buscar la veu i el tacte de les mans petites per no angoixar-me. —Et taparem amb un plàstic mentre els meus companys treballen, però jo estaré amb tu. Poc em preocupen els cops, els sorolls i el plàstic, sé que si escolto aquella veu estic viu i encara que començo a tenir dificultats per entendre-la un altre cop, sé que és allà. Anticipa cada cop, cada soroll, cada vibració per petita que sigui, és el meu far en aquesta tempesta alhora que lluito per mantenir-me a la superfície. Els dolors van minvant en intensitat i poc sento del meu cos, com si fos un fantasma. No sé si és bo o dolent, així que tanco els ulls per localitzar les meves mans, les noto al coll i a la cara, fermes però 121


FRH-Llibre p.98 a 139

25/7/08

11:30

Página 122

RELATS de Bombers Recull de premis del Concurs de Narració Curta (2003-2008)

tendres, molt tendres, molt... ten... —Rígida llarga!!!! —és l’únic que he entès, però sé quan em parla a mi pel to de veu que fa servir, ja em costa molt seguir la conversa, els cops han minvat i alguna cosa dura ha lliscat per la meva esquena. Escolto més veus per tots costats, cascs negres envoltant el meu camp de visió. A qui deuen pertànyer les meves mans petites i la meva veu? Em mouen suaument, he sentit esmicolar-se’m les cames com si fossin de vidre, però fins i tot aquests dolors començo a sentir-los llunyans, en aquella sopa de patiment jo busco el tacte de les meves petites mans que m’han acompanyat des del començament... Molta més llum i molts caps per sobre meu, tinc la sensació d’estar volant sobre una plataforma lliure de la meva presó de ferro, tinc fred i amb la mirada busco els llavis d’on surt aquella veu, tinc molt... de fred... pe-rò crec que ho he... trobat, ja no l’escol-to però puc llegir als seus... llavis... el meu nom, casc blanc... tinc fred... tinc fred... tinc... fred... tinc......

122


FRH-Llibre p.98 a 139

25/7/08

SEGON

11:30

PREMI DE

Página 123

NARRACIÓ

ANY

2008

La gata con botas Víctor Dobaño Lázaro

D

e pelaje brillante y tupido, carácter disciplinado y obediente, cariñosa y juguetona. Así de atípica era ‘Gata’. Desde hacía diez largos años, su única y fiel compañía. Huérfana de padre y madre, sin más familia que una tía lejana, Soledad había vivido una infancia austera y carente de afecto. Quizá por ello siempre se rodeó de fieles perritos, buscando el refugio emocional de su cariño incondicional. Pero una fría y lluviosa mañana de febrero, Soledad bajó un instante al bazar del bloque de enfrente a por unas pilas para su mando a distancia. Justo aquella noche emitían El Último Mohicano y su otro inseparable compañero del hogar, en este caso inanimado, había dejado de funcionar. Y fue cruzando la calle cuando la vio. Una joven minina negra de pie, rendida a su suerte, empapada desde el hocico hasta la cola, junto al viejo puesto de castañas, cuya insuficiente visera apenas si sobresalía un palmo. Parecía que la desafortunada gatita había tirado la toalla y ya no le importaba nada más. Ni siquiera le valía la pena buscar el cobijo de aquella miserable construcción contra la incesante lluvia que en los últimos tres días castigaba la ciudad. Soledad se paró en mitad de la calle. No le importó acabar calada hasta los huesos. Intuyó de repente que aquel momento iba a cambiarle la vida. La gata la miró y con su desfallecido maullar, parecía exhalar su último aliento de vida. Tras quitarse la chaqueta, envolvió a la desvalida felina y retrocedió con celeridad hacia su hogar. Ni se acordaba ya del cometido que se había propuesto al bajar a la calle. Había una prioridad: salvar a esa pobre bestezuela. La secó con la toalla del baño, que quedó inservible, y sólo un reparador 123


FRH-Llibre p.98 a 139

25/7/08

11:30

Página 124

RELATS de Bombers Recull de premis del Concurs de Narració Curta (2003-2008)

instante junto a la estufa fue suficiente para animar a la gatita a pedir alimento. Una lata de comida para perros era lo único que le pudo ofrecer, pues por aquel entonces, un anciano Yorkshire de catorce años era el dueño y señor de los treinta metros cuadrados que compartían entre las paredes de la vieja finca del barrio gótico. Quizá aquel manjar perruno y la bondad demostrada por su salvadora, trasformaron a la nueva inquilina en una canina adorable, convirtiéndose en la mejor ‘perra’ que Soledad había tenido jamás. Tan solo faltaba bautizarla. Pese a su juventud, ya era una gata adulta y no le pareció buena idea imponer un nombre propio a su desconocido pasado. La llamó ‘Gata’, la ‘Gata con Botas’, pues tras frotar su negro pelaje aquella noche, ‘aparecieron’ unas blancas patitas camufladas entre tanta roña acumulada. Una tarde de agosto, ‘Gata’ hizo algo que jamás había hecho antes, desobedecer las normas que Soledad le había impuesto desde su llegada a aquel quinto piso de la calle Princesa. Aprovechando la ausencia de su ama y un par de puertas entreabiertas, subió al terrado de la finca. Estaba en celo, y pese a su obediencia ciega, las hormonas pudieron entonces más que el respeto a su ‘madre’ y el temor a lo desconocido. En sus tiempos mozos, antes de su adopción, había sido un ágil felino, capaz de encaramarse a cualquier tejado en busca de una sardina, pero tantos años de sedentarismo y sobrepeso, la habían vuelto torpe. ‘Gata’ percibió de repente un aroma a macho que le erizó hasta el último pelo de su cola. De un brinco, se encaramó al murete del patio de luces para localizar la procedencia. Y en aquel preciso momento, su vida y la de su ama, volverían a cambiar de rumbo como diez años atrás, pero esta vez, en el sentido opuesto. Un pequeño estruendo asustó a un animal tan desacostumbrado a funambulismos callejeros y la precipitó al vacío por el patio de luces, seis plantas de golpe. Gracias a unas cuerdas que frenaron en cierta medida la caída y a las siete vidas que en su acomodada existencia no había dilapidado, ‘Gata’, sobrevivió a semejante viaje, no sin sufrir heridas de consideración. Soledad no tardó en sospechar que alguna desgracia había ocurrido cuando, tras regresar de bajar la basura, comprobó que la casa estaba desierta y la puerta ya no estaba entornada. El pulso se le disparó y la angustia se apoderó de su rostro. Venía de la calle y, ni allí, ni en la escalera, había rastro de su querida gata. Solo podía estar en el terrado… Y corrió en su busca. ‘Gata’, que seguía con vida, no tardó en pedir auxilio, exactamente en el 124


FRH-Llibre p.98 a 139

25/7/08

11:30

Página 125

mismo tono que aquella húmeda noche en la que conoció a Soledad. Ambas comprendieron rápidamente la fatalidad de la situación. Ya era noche cerrada y aquel estrecho y oscuro patio de luces no permitía visualizar una minina tan negra. Para mayor desgracia, la decrépita finca se encontraba prácticamente desierta. Tan solo la vecina del cuarto. En los bajos, hacía años que no vivía nadie y los restantes inquilinos estaban de vacaciones. No sabía que hacer; ¿cómo pedir auxilio?, ¿quién le socorrería? Los minutos fueron pasando. Al fin pensó en los bomberos. Recordó todo un clásico: los bomberos rescatando a un gatito de un árbol. Su crisis nerviosa le impedía pensar con serenidad, y no recordaba ningún número de teléfono. De golpe cayó en la cuenta de que su aparato telefónico tenía una tecla roja que conectaba con el servicio de emergencias y no lo dudó. Tras un primer contacto dificultoso con una operadora del 112, la llamada fue transferida a la sala de control de bomberos. Allí, el jefe de sala atendió en persona a una Soledad tan nerviosa y preocupada que apenas sabía transmitir la información que desde el otro lado de la línea se le requería. Ya era medianoche y toda la dotación de Drassanes estábamos en un rutinario servicio. Tras comunicar nuestro retorno a la sala de control, se nos encomendó un nuevo trabajo: —Bravo 121, diríjanse a la Calle Princesa número 13. Rescate animal. Enseguida cogí el móvil y me comuniqué con control: —A ver control, de qué se trata; no llevamos el equipo específico para el rescate en el bravo 121. A lo que el jefe de sala respondió: —Mira, no lo tenemos muy claro, la mujer que nos ha requerido estaba muy nerviosa y la información es confusa. Acercaos y decidís si es preciso el equipo. —Comprendido Control, echaremos un vistazo. Al llegar al piso de Soledad, ‘Gata’ continuaba pidiendo auxilio. En una rápida valoración de la situación, comprendí que nuestras posibilidades eran escasas. El patio de luces apenas permitía el descenso de una persona debido a su estrechez, había seis plantas hasta llegar a la altura de la gata y, encima, unas rejas del principal impedían llegar directamente hasta el felino. Un salvamento de animal no podía poner en peligro la vida de mis hombres y la propiedad privada de la planta baja no podía violarse por un caso así. Son las normas. Intentamos hacérselo entender a Soledad, pero al decirle que si no se trataba de personas no se podía hacer gran cosa, ella nos 125


FRH-Llibre p.98 a 139

25/7/08

11:30

Página 126

RELATS de Bombers Recull de premis del Concurs de Narració Curta (2003-2008)

imploró que ‘Gata’ era su familia, que no podíamos dejarla allí abajo, abandonada a su suerte. En ese momento recordé un servicio similar en el que logramos rescatar un gato mediante una caja y una cuerda. Le pregunté a Soledad si tenía una jaula de transporte para gatos. Afortunadamente, así era. Le pedí como complemento un trapo en el que el animal se tumbase habitualmente y un poco de su comida favorita. Mientras nos facilitaba el material, preparamos una cuerda comanda para el intento de rescate. En aquella ocasión, la altura era menor, y el patio de luces carecía del enrejado que ahora dificultaba casi completamente el paso de la jaula. Media hora después del primer intento, mi reloj marcó la una de la mañana. Desde hacía quince minutos, ‘Gata’ no emitía ya ningún sonido. Estaba claro que el plan había fallado en este caso particular. Aquello no daba más de sí. Intentamos convencer a Soledad de que tuviese paciencia, que le habíamos dejado comida y agua, y que los gatos eran muy resistentes, sobretodo si se habían criado en la calle. Le instamos a volver a llamar a los bomberos cuando fuese de día y cuando hubiesen regresado los vecinos de las primeras plantas, desde donde el rescate sería más sencillo. Soledad asintió entre sollozos desconsolados. El tanque ligero ya entraba en la cochera de Drassanes. Ciertamente no estaba satisfecho de aquel servicio. Había hecho lo correcto, pero me sentía impotente. Un día muy duro y, tras 17 horas de guardia, me dispuse a descansar un rato, confiando en tener unos inusuales instantes finales de tranquilidad. Después de un intervalo de tiempo que no recuerdo, en plena madrugada, la megafonía remota del parque cantaba un nuevo servicio: —‘Salida del Tanque Ligero. Precipitado’. Pese al cansancio, la adrenalina nos activó en cuestión de segundos. Me acerqué a la oficina de sección para agarrar la ficha de salida y programar la ruta hacia el servicio. Leí: Calle Princesa número 13… Una nueva descarga de adrenalina, muy superior a la que había puesto en marcha mi organismo, auguraba un trágico presentimiento. ¿Será posible una coincidencia así…? Realmente no debería significarme mayor o menor pesar la titularidad de un desgraciado precipitado, pero aquella inevitable conexión entre servicios me angustiaba segundo a segundo. Pese a la cercanía del destino, aquel trayecto se hizo eterno. Efectivamente, el número 13 era el mismo que habíamos abandonado tan solo unas horas antes. Hasta allí se acercaron la ambulancia y el Charlie del parque central para colaborar en la operación de rescate. 126


FRH-Llibre p.98 a 139

25/7/08

11:30

Página 127

Mis peores pronósticos se habían cumplido. Soledad no fue capaz de quedarse de brazos cruzados y, poco después de marchar, le imploró a la única vecina que había en la finca si le permitía un último intento de socorro desde la ventana que asomaba al patio de luces donde su querida ‘Gata’ parecía estar agonizando. Ante su desesperación, creyó estar capacitada para descender con una cuerda que guardaba en un armario. Pese a la insistencia de la inquilina del cuarto, Soledad se la jugó por su única familia, por irracional que fuese. Su total inexperiencia con cuerdas y nudos hicieron el resto. Tras una hora de extrema dificultad y trabajando los dos bomberos de menor talla del grupo suspendidos en el patio de luces, lograron cortar la reja que los separaban del cuerpo sin vida de Soledad y de una gatita que resistía aun a sus graves heridas. La recuerdo como mi guardia más triste. Pese a haber actuado con profesionalidad, en mi fuero interno me culpé de no haber hecho algo más por aquella mujer tan desolada para la que su mascota trascendía el orden de las cosas y se había convertido en su razón de ser. Me sentí obligado a hacerme cargo de aquel pobre animal por el que ya nadie parecía sentir ninguna necesidad. Tras dos largos meses de recuperación, la gata ‘Soledad’ acurrucada junto a mis pies, me recuerda noche tras noche que nunca he de dar un caso por perdido.

127


FRH-Llibre p.98 a 139

25/7/08

11:30

Página 128

RELATS de Bombers Recull de premis del Concurs de Narració Curta (2003-2008)

TERCER

PREMI DE

NARRACIÓ

ANY

2008

Bombers, digui’m Joan Andrés i Vélez

A

Bombers no saps mai si tindràs molta feina o poca. Hi ha dies molt tranquils que, de sobte, es compliquen de mala manera. Uns dies la feina ve més o menys regular i d’altres, a sotragades. I hi ha dies, com els de temporal de pluja o de neu, que la feina ens desborda. Als telefonistes de Bombers els dies de temporal ens van bé per posarnos els nervis a prova. Jo he passat un parell de temporals de pluja i un altre de neu. Els telèfons no paren de sonar. No tens ni un moment de respir. Tothom té un problema gravíssim, i tu li has de dir que trigarem una o dues hores en anar-hi, o dir-li que no hi podem anar, segons la gravetat que creguis que té el cas. És mentalment esgotador. Però el cas que us vull explicar no és el d’un temporal, sinó el d’un dia molt tranquil. Tan tranquil que fins i tot era avorrit. Havíem dinat feia poc i estàvem els tres telefonistes i el caporal Josep asseguts cadascú a la seva cadira. El caporal Juanjo havia vingut a visitar-nos i estava parlant amb en Salvador sobre càmeres fotogràfiques. Per això, quan va sonar el telèfon jo vaig agafar la trucada. Normalment en Salvador és més ràpid agafant-les, li agrada ser el primer. Però en aquell moment estava distret. Vaig dir, com sempre: “Bombers, digui’m”. No em van respondre. Sentia un soroll de fons, però no em deien res. Vaig pensar que seria una de tantes trucades que s’equivoquen i marquen un número postal. A algun il·luminat se li va ocórrer posar el 080 de codi postal a Barcelona. Vaig repetir: “Bombers, digui’m”. Llavors una veu trèmula, que em va semblar d’una noia jove, va dir: —Bombers, vaig a suïcidar-me. No estava segur de si ho havia entès bé, vaig preguntar: “Com diu?”.

128


FRH-Llibre p.98 a 139

25/7/08

11:30

Página 129

—Que em vaig a suïcidar. Aquest cop sí que ho vaig entendre perfectament. No sabia si era broma o no, però vaig fer senyals als meus companys i vaig connectar l’altaveu perquè tots poguessin sentir la conversa. —Ha dit que vol suïcidar-se? —vaig repetir, perquè els altres sabessin de què anava. No havia rebut mai una trucada com aquesta. Rebem moltes trucades de bromes, d’amenaces reals o fictícies. Però d’algú que es volgués suïcidar, mai. No em va contestar. El caporal Josep estava al meu costat i em deia que li preguntés l’adreça. —Em pots dir on vius? —li vaig preguntar. —Que on visc? Per què ho vols saber? —ella també em va tutejar, devia pensar que jo també sóc jove. —Per venir a ajudar-te. —No vull que vingui ningú —aquest cop la seva veu es va tornar més ferma. La intuïció em deia que parlava seriosament. Llavors vaig ‘punxar’ la trucada. A Bombers tenim un botó que bloqueja el telèfon de qui ens truca i aquest no pot trucar a ningú més fins que li desbloquem. Així, la Policia pot localitzar la trucada. Aleshores encara no ens sortia en pantalla el telèfon del requirent. —Però vius a Barcelona, no? —Sí. —I què et passa. —Que estic cansada de viure. —Cansada? Si ets molt jove. —No tant, demà faig 25 anys. Vaig pensar que, almenys inconscientment, pensava arribar a l’endemà. —I no faràs una festa d’aniversari? —Una festa? –va callar. Em va semblar que estava plorant. —Per què no fas una festa amb els teus amics i amigues? —Perquè no tinc cap amic –ho va dir sanglotant. —Que no tens cap amic? No m’ho crec. Segur que en tens. —No, són tots uns imbècils. —Doncs convida'ns a nosaltres. Nosaltres sí que vindrem. —No vindríeu, i a més ara ja és massa tard. —Per què massa tard, si el teu aniversari és demà? —Però em vaig a suïcidar ara. Ja està decidit. —I com ho vols fer? —He obert el gas de la cuina. Aviat explotarà. 129


FRH-Llibre p.98 a 139

25/7/08

11:30

Página 130

RELATS de Bombers Recull de premis del Concurs de Narració Curta (2003-2008)

—Ho dius de debò, això? —Sí, ja ho he fet. —Però... com et dius? —Maria. —Però, Maria, no veus que si explota el gas, es pot ensorrar l’edifici i moririen també els teus veïns, i potser fins i tot gent que passi pel carrer? —Tant se me’n foten els veïns, també són tots uns imbècils. —Però, i nosaltres? Saps la feina que ens donaria treure tota la runa de l’edifici per buscar-te a tu i als teus veïns? —no va contestar. —I ara que ja ens coneixem, em sabria molt greu saber que t’ha passat alguna cosa. No m’ho perdonaria. A quin carrer vius, Maria? —No t’ho diré. —Doncs, si us plau, fes una cosa. Vés a la cuina, sense encendre cap interruptor, tanca el gas i obre les finestres. Després torna i seguim parlant, val? —No, ja és massa tard. —No, mentre no hagi explotat, no és tard. Fes el que et dic, no toquis cap interruptor de la llum, tanca el gas i obre les finestres, ràpid. Fes-ho per nosaltres. No em va contestar, però vaig sentir que deixava el telèfon sobre la taula. El caporal Josep em va dir aleshores que ja havien avisat la Policia, i que ja devien estar fent el seguiment amb Telefònica per localitzar la trucada. Em va dir que ho estava fent molt bé, i que intentés treure-li més informació. —Vols dir que no ens està enredant, i s’està quedant amb mi? —li vaig dir al Josep. —Podria ser, però en tot cas seria molt bona actriu. Hem d’actuar com si fos veritat. —Hola —era un altre cop la Maria. —Has tancat el gas? —Sí, però segueix fent molta olor. —Sí, és clar, has obert les finestres? —He obert la porta del safareig. —Obre més finestres, que hi hagi corrent d’aire. Pensa que mentre sentis olor a gas hi ha risc d’explosió. Va tornar a deixar el telèfon. —Ja està —em va dir al cap d’una estona. —Molt bé. Et trobes millor ara? —Sí. 130


FRH-Llibre p.98 a 139

25/7/08

11:30

Página 131

—Si em dius on vius, demà vindrem a la festa d’aniversari. —No gràcies, però has estat molt amable. Em sembla que trucaré als meus amics. T’estic molt agraïda. Adéu —va penjar. No vam saber mai si la Policia havia localitzat la trucada. Tant se val, el que sí sabem és que no hi va haver cap explosió de gas aquell dia ni els següents. Segur que la Maria va celebrar el seu aniversari.

131


FRH-Llibre p.98 a 139

25/7/08

11:30

Página 132

RELATS de Bombers Recull de premis del Concurs de Narració Curta (2003-2008)

PRIMER

ACCÈSSIT DE

NARRACIÓ

ANY

2008

Escrit Fahrenheit últim Jordi Aparicio Morell

L

a feina de bomber necessita de l’aigua com la necessita la vida, pocs focs apagaríem sense ella. A base de treballar amb ella l’hem anat estimant. El foc, en canvi, ha estat sempre el nostre enemic. Encara que quan ella es desferma pot ser indomable i destructora com ell. El contacte i la proximitat continuada amb el foc i l’aigua ens ha permès endinsar-nos en les seves interioritats. Poc a poc, en el treball diari, hem anat dialogant amb l’un i l’altre. A base de lluitar contra el foc l’hem anat coneixent: preveiem els seus cops, intuïm el seu comportament, els seus estats emocionals, li sabem els seus punts febles i som capaços d’apaivagar fins al final la seva maldat destructora. L’aigua, a base de jugar amb ella ens ha anat mostrant la seva riquesa, el seu comportament únic, la senzillesa de la seva estructura, les seves virtuts mentre se’ns escola entre els dits. El joc amb el líquid comença ja en el sí matern i ens avisa que ja estem apunt de néixer quan trenquem aigües. En la Bíblia es conta que el mateix Noé va haver de salvar a la humanitat de l’aigua, 40 dies i 40 nits diu que va ploure (amb la falta que ara ens fa). Els bombers, almenys els de la meva generació, ens vam anar formant tot jugant amb l’aigua. El ‘zambullo’, orinal gran segons el diccionari, corria per qualsevol racó de les casernes en mans dels bombers. ‘Zambullos’, és a dir, cubells plens d’aigua que s’abocaven sobre els caps dels despistats. Quan estaves a cel obert caminaves escrutant el cel com el sondegen els pagesos, però en el nostre cas no era per mirar si el temps ens amenaçava amb tempestes que poguessin malmetre la collita, sinó per evi-

132


FRH-Llibre p.98 a 139

25/7/08

11:30

Página 133

tar que, en un dia assolellat, una cortina d’aigua caigués sobre els nostres caps davant la riota de la resta. De ‘zambullos’ d’aigua n’hi havia de totes les mides. Eren temps d’abundància i podia ploure a bots i barrals en qualsevol lloc i moment. Quan s’apropava el bon temps, també ho feia el risc de ser víctima dels aiguats casolans i tothom procurava tenir una muda seca a l’armari en previsió que t’enxampessin desprevingut. Sempre hi havia algú amagat, esperant, amatent, el moment oportú per tirar-te per sobre un mínim de 30 litres d’aigua. Aquesta quan et tocava et deixava glaçat, immòbil, sense respiració, i llavors t’empassaves tota la resta. No se’n perdia ni una gota. Hi havia autèntics professionals en el llançament de ‘zambullos’ amb tirs de trajectòria vertical, diagonal, parabòlica. Tot un art depurat al servei de la mullena aliena. Per aquells temps els focs s’apagaven a base d’abocar-hi tones d’aigua. Les caixes d’escala dels edificis, en els que cremava algun pis, semblaven autèntiques cascades d’aigua. Salts d’aigua graons avall i dels replans al buit. Un autèntic ‘Waterworld’. Els pisos afectats, un cop extingit l’incendi, quedaven totalment negats, talment com piscines amb un pam d’aigua. Eren temps d’abundància. Quan trobàvem algun foc gran, d’aquells que només era qüestió d’esperar que s’exhaurís el combustible, era difícil arribar sec a la caserna i no per la suor solament. Si et trobaves en la línia d’acció d’alguna mànega, de ben segur que acabaves moll, no perquè els companys de l’altra mànega erressin la trajectòria. Ben al contrari, per la seva gran punteria. Fins i tot s’utilitzaven les parets, els sostres i voladissos com si d’una partida de billar a tres bandes es tractés, tot buscant la carambola per tal de deixar-te xop. Eren temps d’abundància i les tensions s’alliberaven a cops de ‘zambullo’. I la neteja de mànegues? Oh!, el netejar mànegues, el nostre parc aquàtic particular. Una sessió de neteja de mànegues no era completa si no s’acabava amb una lluita d’aigua. Tots ruixats. No es perdonava ni al Cap de Bombers, tots molls ja fos per les pròpies mànegues, ja pels ‘zambullos’ que corrien d’un costat a l’altre del pati, per les teulades, per les finestres, tot per sorprendre tant al desprevingut com a l’agosarat. Tots xops com pollets estenent la roba, buidant les botes, escorrent els calçotets. Eren temps d’abundància i d’alegria. Qui no recorda algun company que acabés anant al pou amb botes i tot? Qui no coneix algun company que hagués acabat entrant a la dutxa vestit, acompanyat per d’altres sense que els importés mullar-se amb ell per tal de fer-li entendre que una mica d’aigua i sabó era bo pel cos i per l’entorn? Les 133


FRH-Llibre p.98 a 139

25/7/08

11:30

Página 134

RELATS de Bombers Recull de premis del Concurs de Narració Curta (2003-2008)

mànegues havien aconseguit entrar fins i tot al menjador de l’Eixample. Si algun masclet pretenia fer ostentació de la seva musculatura demostrant que era capaç de pujar per la barra, de ben segur que s’emportava un ‘zambullo’ de premi abans d’aconseguir-ho. Eren temps... altres temps. L’aigua sempre ens ha acompanyat i guiat. Qui no ha arribat a un foc sense necessitat de conèixer l’itinerari? Tan sols calia seguir el reguerot d’aigua que el vehicle davanter havia anat deixant pel terra en cada revolt, en cada frenada, en cada accelerada. Eren temps d’abundància. Avui sabem més de l’aigua, avui ja no fem servir mànegues de 70 i quasi mai de 45 per apagar pisos. El fet d’haver jugat tant amb l’aigua ens ha permès extreure-li tot el seu potencial extintor. Avui ja no estem en època de vaques grasses ni de masses gresques. Avui es parla inclús de la guerra de l’aigua i hi ha pobles que moren per ella i que es barallen per la seva manca. Els bombers hem après a optimitzar l’aigua i els focs intentem apagar-los amb la mínima quantitat d’aigua possible. Pràcticament han desaparegut els tolls d’aigua al terra dels pisos un cop extingit el foc i és difícil veure corriols d’aigua escales avall. Ja no es veuen bombers perseguint-se amb cubells d’aigua pels patis de les casernes, ja no tornes dels foc moll d’aigua per la juguesca d’algun company. Ja no son temps d’abundància. Els bombers hem començat l’estalvi d’aigua molt abans que els ecologistes o els polítics ens mentalitzessin de l’escassetat del líquid element. Hem après de l’aigua amb l’aigua, jugant com ho fan els nens, però ara ja no son temps d’abundància ni de riure, tot s’ha tornat més transcendental i interrelacionat. Hem començat a estalviar aigua no per consciencia ecològica –aquesta ha vingut després– sinó per coneixement. No ens podem catalogar d’ecologistes pel fet d’estalviar aigua. Simplement l’estalviem perquè intentem fer millor la nostra feina. Optimitzar els recursos, això també és ser ecologista. Minimitzant la despesa d’aigua estem contribuint a frenar l’escassetat tot augmentant l’eficiència. “Els petits canvis són poderosos” (Capità enciam, TV3, 1994). És que estem en temps de vaques magres i en el tema de l’aigua també. L’aigua continua sent tan vital per a la vida com per apagar focs. Per això has passat, ‘Zambullo’, al món dels records.

134


FRH-Llibre p.98 a 139

25/7/08

PRIMER

11:30

ACCÈSSIT DE

Página 135

NARRACIÓ

ANY

2008

Anécdotas de un Boco Pedro Pelayo Aguilera 8:00 horas: “¡PERSONAL DEL TURNO A, A PASAR LISTA!”

A

lgunos bomberos bajan por la barra, otros por la escalera y otros ya están en la ‘sala de útiles’. Es la hora de pasar lista y hay que ser puntuales. Una vez reunidos, el sargento empieza a nombrarnos uno a uno: —¡Kaká!... ¡Madrid!... ¡Manojo!... ¡Caballo!... ¡Culebras!... ¿Eran esos sus nombres? ¿Estaba haciendo uso de una jerga ‘bomberil’? ¿Debía llamarlos yo de ese modo? ¿Cuál iba a ser mi nombre a partir de ahora? Me llamo MIGUEL y soy ‘boco’. Así es como nos llaman a los bomberos de nuevo ingreso, y quiere decir que en nuestro trabajo podemos hacer tanto de conductores como de bomberos. Los veteranos no conocen este término y nos llaman niñatos o niñatos de mierda, según sea nuestra antigüedad. 8:15 horas: “REVISIÓN DEL MATERIAL” Muchas mañanas, cuando hemos acabado con las revisiones de los vehículos, limpiamos y revisamos las mangueras en el patio. Los ‘bocos’, siempre atentos, vigilamos las ventanas del parque. No podemos bajar la guardia, las cuentas no salen, hace calor y faltan bomberos en el patio. En las habitaciones siempre hay algún cubo de agua colocado estratégicamente y éste puede ser un día de esos que apetece. —Vamos a retirarnos de aquí, que nos puede caer un zambullo* —le

* Cubo de agua, el cual es proyectado desde un emisor a un receptor, el agua tiene que mojar la mayor superficie humana. || Comida típica de bomberos. 135


FRH-Llibre p.98 a 139

25/7/08

11:30

Página 136

RELATS de Bombers Recull de premis del Concurs de Narració Curta (2003-2008)

dije al sargento que había a mi lado. —No te preocupes, si estás a mi lado no te pasará nada —respondió él. Y así ocurrió, a mí no me pasó nada. Toda el agua fue a parar al sargento, ni una sola gota tocó el suelo. —¡Caballoooooo! —gritó el sargento mirando hacia las ventanas. —¡Yo no he sido! —le contestó el bombero desde una de las más alejadas. Yo no podía parar de reír. ¿Es que los veteranos no respetan a nadie? 9:15 horas: “¡SALIDA TANQUE LIGERO, RESCATE ANIMAL!” Aún recuerdo mi primera salida, rescate animal: ¡Un gato! Yo pensaba que eso de rescatar gatos eran leyendas urbanas, pero no, era de verdad, ¡Rescatar a un gato!, ¡Qué fuerte! Yo estaba nervioso porque los animales y yo no nos llevamos bien. Bajé por la escalera colisa, llegué al patio de luces y allí estaba él. Nos miramos y algo surgió entre nosotros. En aquel instante comprendí que aquel servicio no iba a ser fácil. El dueño del gatito y mis compañeros miraban desde la parte de arriba. —¡Mételo primero en la red y luego lo pasas a la jaula! —dijo uno de los veteranos. ¿Cómo se va a meter el gato primero en la red y luego en la jaula? ¿Acaso es tonto? En la academia no enseñaban cosas como ésta. El tiempo transcurría y las órdenes que le daba al animal no daban resultado. Yo estaba cansado, nunca había corrido tanto en tan poco espacio. Ya no sabía qué hacer, pero estaba decidido a acabar aquel servicio. Lo miré fijamente, le enseñé de nuevo la red y ¡Ocurrió el milagro! El gato trepó y corrió hacia su dueño, supongo que el animal se cansó de escucharme. El servicio había resultado un éxito y yo estaba orgulloso de ser bombero. 10:30 horas: “¡TODA LA SALIDA, FUEGO LOCAL!” Mis compañeros de promoción también iban haciendo de las suyas. Ésta vez sucedió en un fuego de local, bueno, fuego había poco, lo que sí que había era mucho humo. Cuando tienes que vestirte y ponerte la máscara del equipo a toda velocidad pasa lo que pasa, que no te la colocas bien. Esto es lo que le ocurrió a mi compañero Alfonso en su primer fuego. Había mucho nerviosismo y sólo le faltaba colocarse la máscara, pero no 136


FRH-Llibre p.98 a 139

25/7/08

11:30

Página 137

atinaba con los enganches. La situación se complicaba y el oficial preguntaba si los bomberos estaban listos para entrar. Por fin, alguien se dispuso a ayudarlo. Alfonso no veía nada pero notaba como las manos del compañero apretaban la máscara contra su cara. Y entonces lo notó. Algo redondo penetraba en su boca y él no podía hacer nada. Era la pinza del pulsador. Alfonso gritó, gesticuló, gimió pero fue totalmente ignorado, los bomberos no le entendían. Es lo que tiene ser el nuevo, nadie te hace caso. Y así fue como Alfonso entró en el local. No se sabe como aguantó tanto tiempo con el ‘walkie’ en la boca, eso sí, podía comunicarse con los bomberos del exterior con solo mover los labios. 14:00 horas: “LA COMIDA” Los ‘bocos’ somos los encargados de realizar la compra de la comida, siempre asesorados por nuestros compañeros los veteranos. Una vez en la cocina todo el mundo ayuda: unos preparan la mesa, otros preparan los ingredientes, otros gestionan que todo el mundo trabaje… Distinto es cuando se acaba de comer, todos los bomberos van desapareciendo poco a poco, es importante no quedar el último porque, entre otras cosas, te toca fregar. Un día, después de comer, un ‘boco’ le dijo a un veterano: —¿Me puedes vigilar la salida? Es que tengo que ir al lavabo. Yo pensaba que no lo decía en serio ¿Cómo le puedes decir a un veterano que te vas al lavabo? En cuanto se metió en el lavabo, con su libro reglamentario, todo el mundo se revolucionó. Unos buscaban un cubo, otros vigilaban, todo el mundo cooperaba, incluso yo. Mi compañero quedó empapado, el agua que bajaba por su espalda terminó de limpiar todo lo demás. Su libro nunca se pudo leer, el agua había borrado algunas páginas. No sólo tenemos que estar atentos a las salidas sino también tenemos que vigilar a los veteranos. 16:00 horas: “EL DESCANSO” Desde que soy bombero leo más. Todo veterano tiene un libro y yo me compré uno. Después de comer, todo bombero se pone a leer. Yo una vez conseguí leer dos páginas seguidas. Si vas por los pasillos, puedes ver como resbalan los libros de las manos, unos caen al suelo y otros quedan semiabiertos tapando la cara. Todo queda en silencio y tranquilo. Bueno, a veces este silencio se ve interrumpido por algún ronquido. 137


FRH-Llibre p.98 a 139

25/7/08

11:30

Página 138

RELATS de Bombers Recull de premis del Concurs de Narració Curta (2003-2008)

22:15 horas: “¡SALIDA TANQUE LIGERO, ABRIR PUERTA, AUXILIO PERSONA!” ¡Ésta es la mía!, me acabo el café de un sorbo y bajo por la barra. Llegamos al lugar y buscamos un acceso fácil. Tenemos que cambiar la fama del bombero que abre las puertas con el hacha y por eso siempre tenemos una radiografía en el bolsillo. La verdad es que nunca he abierto una puerta con una radiografía y aquel día tampoco lo conseguimos. —¡Bingo! ¡He encontrado una entrada! —dijo un bombero señalando una ventana semiabierta. —¡Que entre Miguelito que ya está preparado! —dijo alguien. Ése era yo. No tenía miedo, era bombero y alguien me necesitaba. Menos mal que por aquellos tiempos no habían hecho la famosa película REC, porque entonces no hubiese entrado con tanta decisión. —¿Hay alguieeeeeeeeen? —dije yo. Nadie me contesta y pienso que no hay nadie. Las deducciones de un bombero en momentos como éste son rapidísimas. Si no contestan es que no hay nadie. Recorro los pasillos, cada vez con más tranquilidad, como si estuviese en mi casa ¿De qué tenía que preocuparme si la casa estaba desocupada? Encuentro una habitación y dentro una cama. Alumbré con mi linterna hacia la cama y cuál fue mi sorpresa. Algo se estaba moviendo entre las sabanas. Estaba oscuro y una persona muy asustada y alterada empezó a gritar. Yo reaccioné como un buen bombero y también grité. Mi boca no articulaba palabra a causa del miedo pero finalmente dije: “¡No se preocupe, somos los bomberos!”. A partir de ese día cuando llego a un servicio como éste, primero pico insistentemente a la puerta por si la persona está dentro y no nos ha oído. 4:00 horas: “¡SALIDA TANQUE LIGERO, CHARLIE Y AMBULANCIA!” Estaba inmerso en un descanso profundo, porque los bomberos nunca duermen, cuando anunciaron toda la salida por accidente de coche. Yo no sé como bajé por la barra, sólo sé que me vestí lo más rápido que pude e intenté controlar los nervios. Cuando llegamos al lugar, ¡Menuda sorpresa!, había tres personas heridas en el suelo y los coches estaban el uno encima del otro. ¡Madre mía!, ¿No querías ser bombero? La adrenalina corría por mis venas, esta vez iba en serio y por fin sen138


FRH-Llibre p.98 a 139

25/7/08

11:30

Página 139

tía que yo era bombero y que aquella gente realmente me necesitaba. Salté del vehículo rápidamente y una vez en el suelo intenté caminar hacia los heridos. Pero, ¿Qué ocurre?, ¡No puedo andar! Algo estaba bloqueando mis piernas, pero ¿Qué pasa? Luego me di cuenta: no me había puesto las trinchas del pantalón y éste se había resbalado hasta los tobillos. ¡Me quería morir!, todo el mundo pidiéndome ayuda, TV3 grabando y yo detrás del camión vistiéndome. Ya veía los titulares: “Bombero en ropa interior, se esconde detrás de un camión para acabar de vestirse, durante el accidente de la pasada noche”. 8:00 horas: “¡PERSONAL DEL TORN B, A PASSAR LLISTA!” Cuando me despierto veo que los compañeros del turno entrante ya están vistiéndose. Les explico mis anécdotas de la guardia, siempre con alguna exageración. Ahora me toca descansar, mi mujer me espera en casa y hoy teníamos que ir de compras. Ya tengo preparada la excusa, una mala noche y una guardia muy dura, supongo que me comprenderá. Es importante no explicar todos los servicios al detalle, porque nuestras mujeres se preocupan. Tampoco hay que explicar según qué cosas porque éstas pueden dañar la sensibilidad de las personas que tienes alrededor. Los bomberos vivimos a veces malas experiencias en los servicios, pero las intentamos olvidar en el parque con las bromas. Aún así, lo mejor que me ha pasado en esta vida es ser bombero y, luego, conocer a mi mujer. Estas dos frases las voy cambiando de orden dependiendo de que mi mujer esté o no presente.

139


FRH-Llibre p.140 a 144

25/7/08

11:31

P谩gina 140

RELATS de Bombers Recull de premis del Concurs de Narraci贸 Curta (2003-2008)

140


FRH-Llibre p.140 a 144

25/7/08

11:31

Página 141

Agraïments Des d’aquestes pàgines volem agrair el suport i la decisiva participació de totes aquelles persones que, des que el 2003 s’endegà el Concurs de Narració Curta de Bombers de Barcelona, han prestat la seva col·laboració en qualitat d’impulsors i/o jurats d’aquest certamen literari: Carme San Miguel. Regidora de la Comissió de Seguretat i Mobilitat (1995-2003). Jordi Hereu. Regidor de la Comissió de Seguretat i Mobilitat (2003-2006). Ferran Julián. Regidor del Sector de Seguretat i Mobilitat (2006-2007). Assumpta Escarp. Regidora de l’Àrea de Prevenció, Seguretat i Mobilitat. Joan Albert Dalmau. Gerent de l’Àrea de Prevenció, Seguretat i Mobilitat. Antoni Pallarés. Director del Servei de Bombers de Barcelona (fins 2007). Joan Pedreny. Director del Servei de Bombers de Barcelona. Clara de Yzaguirre. Directora de Relacions Externes i Qualitat de l’Àrea de Prevenció, Seguretat i Mobilitat. Carme Pallarés. Cap de Comunicació Interna de l’Àrea de Prevenció, Seguretat i Mobilitat. Montserrat Radresa. Directora de la revista Fahrenheit 451. Eva Llorach. Cap de Comunicació i Qualitat de l’Àrea de Prevenció, Seguretat i Mobilitat (fins 2008). Joan Andrés. Guanyador de les edicions 2003 i 2005. José Ramón Carme. Guanyador de l’edició 2004. Pere Heras. Guanyador de l’edició 2006. Josep Barjuan. Coorganitzador. Guanyador de l’edició 2007. Juan Francisco Sanz. Guanyador de l’edició 2008. David Castillo. Periodista i escriptor. Jordi Coca. Escriptor. Jaume Codina. Escriptor. Laila Karrouch. Escriptora. Joaquim Lorente. Publicista i escriptor. Joan Margarit. Poeta. Maria Mercè Roca. Escriptora. Carles Torras. Guionista i realitzador. Maruja Torres. Periodista i escriptora.

I volem mostrar una especial gratitud envers Berta Thomas i Francesc Grisó, de l’empresa Sasatex, per la seva decisiva col·laboració des del primer dia en aquest Concurs de Narració Curta de Bombers de Barcelona, avui convertit en recull literari. 141


FRH-Llibre p.140 a 144

25/7/08

11:31

P谩gina 142

RELATS de Bombers Recull de premis del Concurs de Narraci贸 Curta (2003-2008)

142


FRH-Llibre p.140 a 144

25/7/08

11:31

Pรกgina 143

143


FRH-Llibre p.140 a 144

25/7/08

11:31

P谩gina 144

RELATS de Bombers Recull de premis del Concurs de Narraci贸 Curta (2003-2008)

144


file:///Volumes/DATOS/Crit%20K-O/Crit%20O/OP-TEAM_SEG.%20...RECULL%20NARRACIO/FRH%20LL-PDF%20baixa/pag%20blanques.log

%%[ Warning: Empty job. No PDF file produced. ] %%

file:///Volumes/DATOS/Crit%20K-O/Crit%20O/OP-TEAM_SE...L%20NARRACIO/FRH%20LL-PDF%20baixa/pag%20blanques.log25/07/08 11:55


Prevenció, Seguretat i Mobilitat

RELATS / de Bombers

A cop de foc i de ploma, les vivències dels bombers cobren vida en aquest recull dels relats guanyadors de les sis edicions del Premi de Narració Curta de Bombers de Barcelona. Un certamen literari que, des de l’any 2003 i fins a dia d’avui, l’Ajuntament de Barcelona convoca entre el personal del Servei Prevenció, Extinció i Salvament de la Ciutat Comtal. Són 28 històries que traslladen al paper una mirada forjada al foc però encara sensible, capaç d’emocionar, de traslladar-nos als escenaris més punyents però, també, de dibuixarnos un somriure als llavis. Una obra per conèixer i gaudir tant dels grans moments com de les petites històries que envolten la vida i la professió dels nostres bombers.

RELATS de Bombers Recull de premis del Concurs de Narració Curta (2003-2008)


Turn static files into dynamic content formats.

Create a flipbook
Issuu converts static files into: digital portfolios, online yearbooks, online catalogs, digital photo albums and more. Sign up and create your flipbook.