L'últim naturalista: Jordi Sabater i Pi

Toni Pou

Goril·la Ntao, dibuixat al zoo de Barcelona.

Una gran cosa és l’animal del bosc, una gran cosa és el lleopard, una gran cosa és el ximpanzé

(Expressió en llenguatge de tambors amb què el poble fang es refereix al cap d’un clan.)

INTRODUCCIÓ

AIGUAMOLLS, SOMNIS I TRINXERES (1922-1940) TAMBORS I TATUATGES (1940-1953)

EL QUADERN DE L’AUTODIDACTE (1953-1957) BINDUNG - IKUNDE - BARCELONA (1957-1960) L’INTERÈS DE TOTA FORMA DE VIDA (1960-1965)

Autoretrat del 1991.

INTRODUCCIÓ

Al centre de la taula hi ha una màquina d’escriure elèctrica. Al costat, llapis, gomes i una ploma Sheaffer. Més enllà, un tou de papers al primer dels quals hi ha esbossat el rostre d’un goril·la. A l’altra banda de la màquina hi ha un cronòmetre. I al final de la taula, un crani de còlob negre, un mico de fins a catorze quilos que viu a les selves de l’Àfrica central. Tal com s’aprecia al crani, els queixals plans i robustos permeten a aquest animal mastegar les llavors i fulles que formen el gruix de la seva dieta i que digereix gràcies a una adaptació de l’aparell digestiu semblant a la dels remugants. La disposició de tots els objectes segueix una lògica escrupolosament geomètrica. Les prestatgeries del despatx estan atapeïdes de revistes i llibres de primatologia i antropologia perfectament alineats. Assegut a la taula hi ha un home amb unes ulleres d’estil aviador. Porta una camisa blanca i una americana grisa de tweed. Se li dibuixa un principi de somriure als llavis i es grata la barbeta d’una manera curiosa: s’endú la mà mig tancada fins a l’extrem de la mandíbula inferior, posa en contacte el dors dels dits amb la pell i els fa lliscar cap endavant a mesura que els estira lleugerament fins que deixen de tocar la cara. Repeteix el moviment diverses vegades. Potser no és del tot conscient que aquesta manera de gratar-se que executa maquinalment és molt característica de l’únic goril·la albí que s’ha trobat en la història de la zoologia.

Des d’aquest despatx de la Facultat de Psicologia de la Universitat de Barcelona, el catedràtic d’Etologia Jordi Sabater Pi enyora l’Àfrica cada dia. Va viure gairebé trenta anys a l’antiga Guinea Espanyola. Allà va descobrir els secrets de l’estructura social del poble fang, va fer els primers estudis sobre els goril·les de costa, va descriure el procés metamòrfic d’una granota que pot pesar quatre quilos, va trobar el tercer exemplar d’una espècie d’ocell que s’alimenta de cera i va descobrir que alguns ximpanzés fabriquen eines que es popularitzen de manera cultural entre els grups de simis, tal com

passa amb les innovacions humanes. Amb una combinació d’emoció i rigor científic, també va dibuixar animals, persones i paisatges. I tot això ho va fer sense tenir cap títol universitari. Tot el que sabia ho va aprendre ell mateix a partir de lectures, observacions i intercanvis de cartes amb els màxims experts mundials de cada especialitat. Els seus descobriments s’han publicat a les revistes científiques més prestigioses del món. Sovint, però, quan mira per la finestra del seu despatx té la sensació que al seu país no ha tingut el reconeixement que mereix. Hi ha qui encara se’l mira amb menyspreu pel fet de ser —com ho va ser Charles Darwin— un autodidacte que, armat només amb una curiositat insaciable i una voluntat de ferro, es va convertir en un dels primatòlegs més respectats del món per haver contribuït a canviar la noció de cultura i a fer més estreta la separació entre simis i humans. Això, de retruc, va ressituar l’ésser humà i el va integrar completament en el món animal.

Té un posat que sembla distant, una mica tibat, però de seguida que li parles de goril·les, ximpanzés, evolució humana o qualsevol altra cosa relacionada amb el món natural, la tibantor desapareix i dona pas a un caràcter intel·ligent fet de passió i generositat. Si cal, t’escriurà una carta de recomanació perquè et posis en contacte amb un expert en goril·les dels Estats Units. El posat altiu del principi és un mecanisme de defensa contra les moltes persones que al llarg de la seva vida l’han menystingut per no tenir títol universitari fins als cinquanta-quatre anys. De vegades, quan mira per la finestra li sap greu que a la seva ciutat se’l recordi, més que per cap altra cosa, per haver trobat el goril·la que es va convertir en el símbol de Barcelona durant trenta-set anys. N’està tip, d’aquesta associació. No del goril·la, per descomptat; ell no en té cap culpa. Al seu cor sempre es dirà Nfumu, el nom que li van posar els seus descobridors i que vol dir ‘blanc’ en la llengua dels fangs. El nom Floquet de Neu no li ha agradat mai. Ell i Nfumu s’aprecien mútuament. El va cuidar de petit i el va salvar d’una mort segura. De gran, l’ha observat hores i hores. L’ha dibuixat en totes les postures possibles. Han passat tantes estones junts que se li ha enganxat la seva manera de gratar-se la barbeta. Sempre que el visita, Nfumu el reconeix, s’hi apropa i el saluda. Li fa una mica de llàstima veure’l tancat en un zoo. Com li fan llàstima tots els animals salvatges que viuen en

captivitat. A l’Àfrica, va comprar i capturar animals per al Zoo de Barcelona des de finals dels cinquanta fins a finals dels seixanta. Ara accepta que va ser una manera de guanyar-se la vida en aquella època, però té algun remordiment.

Els animals l’han apassionat sempre. Tot i que es va especialitzar en primats, n’ha estudiat de tot tipus. I ho ha fet mitjançant el viatge, l’aventura, l’exploració i el dibuix. Quan mira per la finestra del seu despatx del campus de la Vall d’Hebron, també és conscient que pertany a una estirp de científics que es remunta als segles XVIII i XIX però que està en perill d’extinció. La paraula que els defineix millor és naturalistes. Naturalistes perquè s’interessen per qualsevol forma de vida per més insignificant que sembli, perquè estan oberts a totes les possibilitats i perquè accepten que la mateixa realitat els obliga a transgredir implícitament les fronteres de la seva pròpia disciplina. Naturalistes perquè esquiven la inèrcia mental que tendeix a fixar-se en les diferències més que en les analogies i eviten així que la ciència es converteixi en una simple acumulació enciclopèdica d’informació. Naturalistes perquè tenen el treball de camp i l’observació com a base del seu mètode, en el qual el dibuix no és un complement decoratiu, sinó un veritable procés intel·lectual de comprensió del món. Naturalistes perquè entenen que la conservació de la natura només pot derivar de l’estima que genera el coneixement quan emana de la veritable observació que tan sols pot proporcionar el dibuix.

Si aquestes paraules introductòries s’interpreten com un esbós de Jordi Sabater Pi, com els que ell mateix feia a les llibretes de camp mentre observava goril·les a la selva de Guinea, les paraules que segueixen es poden considerar com un dibuix més complet d’aquest científic extraordinari fet ja a l’estudi, amb més detalls i colors. Es tracta d’un dibuix que té com a base les cartes que Sabater va rebre i enviar durant els prop de trenta anys que va viure a l’Àfrica, des del 1940 fins al 1969. Això vol dir que en la recreació de la seva vida que esteu a punt de llegir hi ha forçosament un cert grau d’interpretació, una certa interpolació entre fets i dates que recorre a la lògica detectivesca i a la imaginació científica amb què un paleontòleg reconstrueix el cos d’un tiranosaure a partir de fragments d’ossos escrostonats. Les cartes també tenen, com és na-

tural, un biaix personal, un sol punt de vista. Al mateix temps, però, tenen la virtut de copsar els fets del passat amb independència de la memòria, cosa que en alguns casos dona lloc a contradiccions entre el que s’explica en aquest llibre i el que es pot llegir en altres publicacions basades en els records del mateix Sabater. Una de les més divertides és quan, dècades després d’haver tornat de Guinea, sempre explicava que a l’Àfrica no s’havia posat mai malalt. Així ho recullen alguns llibres i així ho confirmen diversos testimonis. A les cartes, però, explica que va tenir malària no poques vegades, paràsits intestinals, un àntrax a la cara i diverses afeccions més.

Si bé la reconstrucció d’una vida a partir de cartes requereix lògica i imaginació a parts iguals, també té uns límits ben clars. Hi ha vegades que no hi ha prou informació per recrear res. Per respecte a Sabater i als lectors, en aquests casos no s’ha reconstituït el fragment de vida corresponent; de manera que aquest llibre està travessat per alguns forats, com els que tenen els fòssils de cranis antics. Això també fa que en certs moments hi hagi tensions narratives que es resolen més ràpidament del que s’esperaria en una novel·la, preguntes sense resposta, el·lipsis i salts temporals, períodes llargs que ocupen poques paraules i estones que s’estenen al llarg de planes senceres. Malgrat aquestes limitacions de caire arqueològic, el text ofereix una perspectiva nova i detallada dels anys que Sabater va passar a l’Àfrica, i tot i que aquests anys són, efectivament, el focus del llibre, aquestes pàgines també contenen una visió global de la seva vida. Quan es llegeixen els milers de cartes que Sabater va llegir i escriure des de Guinea, no es pot evitar sentir una aroma en què es barregen el cafè i el cacau, la humitat densa de la selva tropical i la presència fonedissa d’animals exòtics i desconeguts, el foc que els pigmeus encenien fregant dues branques i el sutge i les estelles de bambú amb què els fangs tatuaven el cos als infants. Aquelles cartes, en definitiva, fan olor d’exploració, aventura i coneixement. Llegides des del món preeminentment audiovisual en què vivim, tampoc no es pot evitar veure-hi una sèrie de, posem-hi, deu capítols amb el potencial de delectar milions d’espectadors. Perquè, al capdavall, la història que contenen és alhora universal i particular. És universal perquè la prota-

gonitza algú que busca el seu lloc al món. I és particular perquè en aquesta cerca aconsegueix revolucionar alguns aspectes del coneixement humà i deixar una empremta que ja no s’esborrarà mai de la història de la cultura. Aquesta cerca i aquesta petja són el que aquest llibre mira de capturar amb paraules.

Selva de Guinea Equatorial.

AIGUAMOLLS, SOMNIS I TRINXERES

(1922-1940)

Biofília

Hi ha una idea de la vida salvatge que està gravada d’una manera molt concreta en l’imaginari col·lectiu i que, molt probablement, beu del que la indústria audiovisual ens ha plantat al davant dels nassos des de fa dècades. És una idea en què predominen els paisatges exòtics i els animals imponents en mida, ferotgia o color. ¿Qui no s’ha quedat bocabadat davant d’una posta de sol al Serengueti, mentre un parell de guepards joves xisclen vora la silueta d’una acàcia i, més enllà, un ramat d’elefants passegen aliens a tot el tragí del món? ¿O davant el vol d’un tauró blanc que s’enlaira tres metres sobre l’aigua després d’enxampar amb les dents un os marí a les fredes aigües de la badia sud-africana de False? Aquestes visions ens commouen perquè hi percebem una combinació de llunyania i de força de la natura desfermada. En realitat, però, la natura comença al costat de casa. Amb les plomes blaves d’un gaig que refulgeixen sota les primeres llums del sol mentre sobrevola la carretera de les Aigües de Collserola. O amb les passes lentes i mesurades d’una salamandra que es desplaça sobre la fullaraca en una fageda del Montseny mentre carrega l’honor de presentar una disposició única de taques grogues. L’espectador habitual dels documentals de la BBC dirà que un gaig o una salamandra no són tan espectaculars com un tauró blanc o un guepard. Però, ¿què vol dir espectacular? Un guepard no té plomes blaves. I un tauró blanc no té taques grogues. Com ha passat amb tots els grans naturalistes de la història, la passió de Jordi Sabater Pi pel món natural va néixer al costat de casa. I tal com succeeix sempre amb l’origen de totes les grans passions, hi va intervenir un punt d’atzar. Sabater va néixer en la

xafogor del 2 d’agost de 1922 a la primera porta de l’assolellat tercer pis del número 660 de la Gran Via de Barcelona, entre els carrers de Pau Claris i Roger de Llúria. El part va anar bé, però l’orgull de pares primerencs que sentien Elena Pi i Ferrer i Narcís Sabater Bros es va transformar de seguida en preocupació: el nadó no tolerava la llet materna. Cada vegada que xumava patia uns espasmes estomacals que el feien vomitar. En lloc d’engreixar-se, s’aprimava. La situació es va agreujar fins al punt que els pares tenien por que es morís. Com que fa cent anys no hi havia gaires solucions més, van buscar una dida amb la idea que potser la seva llet li resultaria més fàcil de digerir. La van trobar a Sant Hipòlit de Voltregà, on van deixar el fill una setmana de prova. Quan el van anar a veure, se’l van trobar deixat, ple de mocs, plorós i amb un estol de mosques que li voletejaven per la cara. Se’l van endur i no hi van tornar mai més. La preocupació dels pares no havia disminuït, sinó tot el contrari. Havia passat una setmana més i no havien resolt l’alimentació del seu fill. Una desgraciada coincidència, però, va fer que trobar una nova dida no fos gens difícil. A Roses, el poble dels avis materns de Sabater, hi havia un pescador que acabava de perdre un nadó, de manera que la seva dona, la Carmeta de Can Guiules, era la candidata a dida ideal. Allà les coses van anar molt millor que a Sant Hipòlit. La Carmeta va alletar més d’un any el fill dels Sabater Pi, fins als divuit mesos. No va tornar a tenir mai més cap espasme i es va refer de seguida. Tot i que avui dia costa imaginar la força que té una relació entre un nadó i una dida, el lligam entre la Carmeta i el petit Jordi Sabater Pi es va estendre a la resta de la família. Als estius, quan els Sabater Pi pujaven a Roses, els anaven a visitar i el marit de la dida s’enduia el nano a pescar en una barca de vela llatina. La visió d’una captura com les que prometen la caça i la pesca és capaç d’excitar una cosa molt profunda, una mena de desig atàvic d’autosuficiència que segles d’urbanització no han aconseguit atenuar. Segur que Sabater s’embarcava amb aquesta excitació, i també amb aquella barreja de neguit i incertesa que provoca qualsevol activitat que, com la pesca, només pot burlar els elements i la immensitat de la natura amb una habilitat covada al llarg dels segles i transmesa de generació en generació més amb gestos que no pas amb paraules. Un cop a la barca, però, més enllà de

AIGUAMOLLS, SOMNIS I

TRINXERES

(1922-1940)

la pulsió caçadora, Sabater quedava bocabadat pel paisatge. Els penya-segats del cap de Creus assotats per la tramuntana i la salabror de l’aire creaven un ambient inhòspit que contrastava amb l’explosió de vida que palpitava sota l’aigua. Aquesta fascinació pel paisatge es va eixamplar més endavant durant les excursions que va començar a fer fins als aiguamolls dels Graus, un espai humit situat entre Roses i la desembocadura de la Muga, anterior a la construcció del complex d’Empuriabrava. Allà va començar a observar amb una curiositat intensa i genuïna les evolucions de les cigonyes i els ànecs salvatges. I, espontàniament, va començar a fer dues coses que d’alguna manera prefiguraven la disciplina de l’etologia, el camp del coneixement al qual faria aportacions inèdites i valuosíssimes: Sabater registrava el comportament dels animals mitjançant anotacions i dibuixos. En aquestes excursions en què no perseguia caçar cap animal sinó plasmar la instantània d’un comportament curiós, es va forjar una vocació naturalista que partia del plaer simple però profund de la mera contemplació de la natura. Una pulsió que beu de les mateixes fonts que la caça i la pesca però que té alguna cosa més essencial. Un dels biòlegs més rellevants del segle XX, Edward O. Wilson, que va morir a finals del 2021 i que als anys noranta va lloar les aportacions de Sabater a la comprensió de l’evolució de l’espècie humana, l’anomenava biofília. Segons Wilson, els humans hem viscut durant centenars de milers d’anys en contacte directe amb la natura. I aquest contacte, ho vulguem o no, ens ha fet com som. Portem el lligam amb la natura imprès en la nostra intimitat més profunda. Uns pocs segles de vida urbana no tenen res a fer contra centenars de milers d’anys d’immersió en boscos, muntanyes i aiguamolls.

Imaginar l’Àfrica

Elena Pi i Ferrer havia viscut uns quants anys a Seta, una ciutat portuària a pocs quilòmetres de Montpeller. Tenia un pòsit cultural francès i fins i tot quan parlava català se li notava un deix en algunes consonants que provenia d’un llarg contacte amb la llengua francesa. Aquesta circumstància va fer que els Sabater Pi

portessin els seus fills a les Escoles Franceses, a la mateixa Gran Via, a mig camí entre la plaça de Tetuan i la Monumental. Sabater hi va anar dels quatre als tretze anys. Tal com va comprovar, el sistema educatiu francès era estricte i disciplinat, tot i que també garantia una base cultural àmplia i sòlida. El problema principal que va tenir quan es va trobar en una estructura acadèmica heretada del segle XIX —o d’abans— va ser que no tenia mentalitat de buròcrata. Les hores de quietud i silenci assegut al pupitre se li feien eternes. Per això mirava sovint per la finestra. Li agradava buscar ocells entre les fulles dels arbres i dibuixar-los. Aquestes distraccions van fer que el castiguessin amb certa freqüència i l’obliguessin a estar-se llargues estones agenollat de cara a la paret o, pitjor encara, li piquessin la mà amb un regle. L’agressió física el feia bullir de ràbia, especialment quan la hi etzibava Monsieur Sudre, un professor que era tot bigoti i que tenia una mirada inquisitiva esculpida en marbre. Aquell home s’expressava amb una veu cavernosa que emetia amb un esforç titànic no només de la gola sinó de tot el cos. Havia combatut a la Primera Guerra Mundial i havia patit els atacs alemanys amb gas mostassa, dels quals la seva veu no s’havia recuperat mai. A Sabater, el que més greu li sabia de tot plegat era que quan el castigaven, els seus pares sempre feien costat a l’escola. Això li va quedar gravat fins al punt que alguna vegada s’havia imaginat que a casa seva no l’estimaven gaire. No és estrany que als infants amb caràcter els sobrevingui el desig passatger de canviar de família en els moments de rauxa, i que fins i tot l’expressin verbalment. En la immensa majoria dels casos, però, es tracta d’una ambició fugaç que no cal interpretar en excés quan es manifesta en un nen de quatre o cinc anys. Ara bé, quan un home de vuitanta anys la rememora, tal com alguna vegada havia fet Sabater, i el record està tenyit amb aquella punta de tristesa que el temps ha erosionat però no ha fet desaparèixer, estem davant d’un senyal afinat de la duresa que surava en l’ambient en què es va criar. Correctius i duresa a banda, a les Escoles Franceses Sabater va sentir a parlar de l’Àfrica per primera vegada. Els mestres coneixien les colònies franceses com el Camerun, el Gabon o Madagascar. A classe en parlaven sovint i cada setmana organitzaven

AIGUAMOLLS, SOMNIS I TRINXERES (1922-1940)

una exposició sobre algun d’aquests països, que consistia a penjar mapes, fotografies i postals a la paret de l’aula. Una cosa ben simple que va captivar de seguida el caràcter curiós i inquisitiu de Sabater. Quan veia les imatges dels africans vestits amb poca cosa més que un tapall a la cintura, al costat d’arbres gruixudíssims que tenien unes branques entestades a seguir formes impossibles, se li encenia a dins aquest desig tan humà que els alemanys anomenen fernweh. Etimològicament, aquest terme conté els conceptes de lluny i dolor i s’entén com una mena de nostàlgia de la llunyania, una tristesa per no poder viatjar ni ser en un lloc diferent. Aquest primer reclam africà es va amplificar amb les històries que el seu pare explicava sobre les zones tropicals del Brasil, on havia viscut de jove. De fet, tot i que Narcís Sabater havia fugit del Brasil per allunyar-se d’un clima asfixiant i malalties com la tuberculosi, de la qual havia mort el seu germà Josep, en certa manera enyorava aquell país frondós i desmesurat. Sobretot, trobava a faltar el contacte amb la natura. Tenia, com tothom —encara que hi hagi gent que no ho sàpiga—, biofília. Per compensar la mancança de la naturalesa desbordant que havia tastat a l’Amazònia, gairebé cada diumenge organitzava excursions familiars. Els cinc membres de la família Sabater Pi —en Jordi era el gran i tenia una germana, l’Elena, i un germà, l’Octavi— agafaven el tren i se n’anaven a caminar pel Montseny, pujaven al castell de Burriac o al d’Eramprunyà. S’hi passaven tot el dia i acabaven esgotats. Quan feia massa fred per caminar per la muntanya, passejaven pels carrers de la ciutat i s’arribaven fins al port. Allà observaven els vaixells de càrrega que procedien de Turquia, Cuba o l’Argentina. L’interès pels llocs remots com els que s’amagaven rere aquells noms va convertir Sabater, de ben petit, en un lector de llibres d’aventures i viatges. Quan s’apropava el seu aniversari, demanava llibres sobre les aventures d’Umberto Nobile, que el 1926 havia travessat l’Àrtic amb un dirigible, o principalment d’exploradors que havien escrit sobre l’Àfrica. La descoberta de les cascades Victòria de David Livingstone, les desventures de Henry Morton Stanley quan el va anar a buscar, les peripècies de René Caillié en ser el primer europeu a trepitjar la ciutat santa de Timbuctú o la cerca de les fonts del Nil per part de John Speke i Richard Burton, eren

històries que excitaven la imaginació de Sabater d’una manera viva i permanent. Tots aquells noms de països ignots que llegia al port i el desfici pel paisatge, els espais oberts i l’exotisme africà que no parava de créixer, es van fondre en un aiguabarreig que de mica en mica es va anar consolidant en alguna cosa més que una simple nostàlgia dels llocs on no s’ha estat mai.

Cultura a l’ambient

Una combinació de fernweh i biofília —per dir-ho de manera molt resumida— com la que es donava en l’imaginari del jove Sabater podria haver quedat en no res, tal com passa amb la majoria de somnis d’infantesa. A més de la seva curiositat i passió innates, però, va tenir la sort de viure en un entorn en què la cultura era un puntal, un terreny fèrtil en el qual les seves fantasies podien arrelar per convertir-se en una cosa més fonda i créixer fins a materialitzar-se en una expressió vital concreta.

La primera capa d’aquest entorn propiciador era la família de la mare. La seva germana, la tia Maria, era mestra i estava casada amb l’advocat i poeta Rafael Folch i Capdevila, que va escriure uns quants reculls de poemes (Visions meves, 1910; Poemes de la Gran Guerra, 1921), el Vocabulari jurídic català (1934) i diversos llibres sobre llengua, entre els quals destaquen 34 regles per escriure correctament la llengua catalana (1931), Tots els verbs catalans (1953) i Gramàtica popular de la llengua catalana (1953). Folch i Capdevila també va dirigir la revista Vida Nova els anys 1902 i 1903 i va entrar en política: va ser militant de la Unió Socialista de Catalunya, un partit d’esquerres producte d’una escissió de la Federació Catalana del PSOE. Amb la tia Maria tenien quatre fills. El gran, l’Albert, va estudiar medicina i després de la Guerra Civil se’n va anar a Mèxic i va donar classes de farmacologia a l’Institut Politècnic Nacional. Després venia en Frederic, que va estudiar nàutica i enginyeria i va fer classes a l’Escola d’Enginyers de Barcelona. El tercer, en Jordi, també va estudiar medicina i el 1935 va obtenir una beca de la Fundació Rockefeller per fer recerca sobre el càncer a Nova York. Allà va treballar amb