Sagarra i Barcelona

Sagarra i Barcelona

Sagarra i Barcelona

Segona edició: hivern 2012 Edita: Ajuntament de Barcelona Consell d’Edicions i Publicacions de l’Ajuntament de Barcelona: Jaume Ciurana i Llevadot, Jordi Martí i Galbis, Marc Puig i Guàrdia, Miquel Guiot i Rocamora, Jordi Joly i Lena, Vicente Guallart i Furió, Àngel Miret i Serra, Marta Clari i Padrós, Josep Lluís Alay i Rodríguez, José Pérez Freijo, Pilar Roca i Viola.

Director de Comunicació i Atenció Ciutadana: Marc Puig Director d’Imatge i Serveis Editorials: José Pérez Freijo Cap Editorial: Oriol Guiu Coordinació Editorial: María Birulés, Pura Piera Recerca documental, selecció fotogràfica i redacció dels peus de foto: Enric Gallén Producció: Maribel Baños Edició i producció Direcció d’Imatge i Serveis Editorials Passeig de la Zona Franca, 66 08038 Barcelona tel. 93 402 31 31 www.bcn.cat/publicacions Fotografies: Arxiu Fotogràfic de l’Ajuntament de Barcelona (AFB), Centre de Documentació i Museu de les Arts Escèniques de l’Institut del Teatre de la Diputació de Barcelona (MAE-Institut del Teatre), Josep Badosa, Fons Fotogràfic F. Català-Roca - Arxiu Fotogràfic de l'Arxiu Històric del Col·legi d'Arquitectes de Catalunya (AHCOAC), Teresa Lloret, Joaquim Molas, Lluís Permanyer, Postius, Joan de Sagarra, Josep Segarra. © de l’edició: Ajuntament de Barcelona © dels textos i les imatges: els autors i arxius esmentats © Fotografia de la coberta: F. Català-Roca. Josep M. de Sagarra. La Rambla, Barcelona, 1954. Fons Fotogràfic F. Català-Roca - Arxiu Fotogràfic de l’Arxiu Històric del Col·legi d’Arquitectes de Catalunya.

ISBN: 978-84-9850-375-2 D.L. B.7.261-2012 Imprès en paper ecològic

Sagarra i Barcelona Enric Gallén Lluís Permanyer Sempronio Néstor Luján Joan-Anton Benach Josep M. de Sagarra Àngel

Barcelona, 2012

Presentació Xavier Trias. Alcalde de Barcelona

En Josep Maria de Sagarra representa, juntament amb d’altres figures contemporànies seves, un moment d’excel·lència creativa del nostre país.

Una època en què Barcelona aglutinà un gran nombre de personalitats de primer nivell en tots els camps de la cultura i de les arts. Escriptors, pensadors i creadors reunits a l’entorn de l’Ateneu Barcelonès que, tal com ens recorda Sempronio, “agrupà els talents més extraordinaris del país, encapçalats pels dos autèntics colossos que foren Eugeni d’Ors i Francesc Pujols”.

Més enllà de parlar del mateix Sagarra, que d’això ja s’encarreguen els autors d’aquest llibre, com a alcalde voldria reflexionar sobre els ambients socials i culturals que propicien l’aparició de personatges cabdals de la nostra cultura i de la nostra història.

Tot recordant la seva vida i el seu llegat, ens preguntem com es fan aquests grans homes, d’on sorgeixen; per què en algunes èpoques floreix una multitud de personalitats capdavanteres, com a la Barcelona del primer terç del segle XX, i en d’altres ens costa més identificar-les.

Tinc el ferm convenciment que l’estima al país propi, la consciència de la potencialitat de cadascú, així com el fet de tenir uns valors i uns objectius comuns, àmpliament compartits i respectats, conformen la base de l’impuls que fa aflorar el talent creatiu i individual.

Serveixi aquesta publicació, en el marc de la commemoració del 50è aniversari de la mort de Josep Maria de Sagarra, per ajudar a conscienciarnos tots plegats que tenim molta feina per fer i molt per recuperar, i alhora contribuir a preservar la memòria històrica i cultural de la nostra ciutat.

Índex

Introducció Enric Gallén .................................................................................... 11 Sagarra i Barcelona Lluís Permanyer .............................................................................. 22 Josep M. de Sagarra, ateneista Sempronio ..................................................................................... 60 Barcelona en la prosa de Josep M. de Sagarra Néstor Luján .................................................................................. 80 Barcelona a l’obra teatral i crítica de Josep M. de Sagarra Joan-Anton Benach ....................................................................... 122 L’embelliment de la derrota Josep Maria de Sagarra Àngel ....................................................... 172

Introducció Enric Gallén

I Quan el 1914 la impremta de l’actor Josep Santpere va estampar deu mil exemplars de Barcelona descrita por sus literatos, artistas y poetas, un encàrrec de la Unió Gremial de Barcelona, la imatge dinàmica i virolada de la ciutat, que havia estrenat amb discreció una renovada identitat en el tombant de segle, no s’havia acabat de configurar encara per tot arreu. Barcelona esperava el desplegament definitiu i el reconeixement social ampli d’algunes zones urbanes que es trobaven en procés de transformació.

Efectivament, el llibret esmentat, que duia fotogravats d’A. Hortal i fotografies de Josep Brangulí, oferia la visió vuitcentista tradicional i quintaessenciada d’una ciutat, que tirava a grisa i malenconiosa i feia pensar en els dibuixos de Dionís Baixeres. Una ciutat que s’exhibia privada dels colors més vius i de l’expressivitat més diversa i contundent amb què posteriorment va ser descrita i dissenyada per altres artistes i escriptors.

Certament, la Barcelona coetània més immediata hi era representada – la Sagrada Família, la Universitat Industrial, l’Institut d’Estudis Catalans, la Biblioteca de Catalunya, etc–, amb absències significatives, però, d’àmbits geogràfics i socials específics d’una ciutat que s’expandia. Repassem els textos i els autors d’aquell recull, prologat per Joan B. Martí i Navarre: “La meva ciutat”, d’Àngel Guimerà; “Barcelona de nit”, d’Ignasi Iglésias; “Las Ramblas”, de Josep Roca i Roca; “Las dos Barcelonas”, d’Apel·les Mestres; “Barcelona de festa”, d’Adrià Gual; “La vall d’Horta”, de Ramon Surinyach Senties; “A la ‘Sagrada Família’”, de Joan Maragall; “El puerto”, de Miquel dels S. Oliver; “De Barcelona”, d’Enric Borràs; “Museos”, de Carlos Pirozzini; “La Sala de Cent Jurats”, d’Alfons Damians; una fotografia dedicada de Margarida Xirgu; “La Borsa y sos carrerons”, d’Antoni Careta i Vidal; “La cadira d’argent dels Reys d’Aragó”, d’Artur Masriera; un

11

text sense títol de Josep Pin i Soler; “Barcelona industrial”, de J. Aguilera; “Los gorriones de la Rambla”, de Narcís Oller; “Agulles i crípules”, de Josep Lleonart; “La Universitat Industrial”, d’Eveli Dòria, i “Institut d’Estudis Catalans, Biblioteca de Catalunya”, a càrrec de Ramon d’Alòs.

Aquell mateix any 1914, Josep Maria de Sagarra, un jove de vint anys d’origen aristocràtic i nascut al cor vell de la ciutat, va publicar Primer llibre de poemes, un recull que segons ell mateix va explicar vint anys després a Melcior Font, “marca el camí inicial de la meva poesia, del qual no m’he allunyat tant com sembla”. La seva producció literària el va dur a mostrar ben aviat tant la seva percepció singular d’un món tradicional de pòsit vuitcentista com el vessant frívol i lúdic de la Barcelona d’entreguerres. Esmentem, així doncs, poemes com ara “La dansarina del Cafè Concert”, “La florista de la Rambla”, “Romanç de Santa Llúcia”, “Tardes de diumenge” o “Cançó de suburbi”, de Cançons d’abril i de novembre (1918); “Cançó de traginer”, de Cançons de taverna i d’oblit (1922), i “Cançó de passar cantant”, de Cançons de totes les hores (1925). Un punt i a part mereix l’aproximació elegíaca que va revelar a la novel·la Vida privada (1932), la qual sura també a les Memòries (1954) en forma de passejada de ressons proustians per un món antic, conscientment contrastat amb la Barcelona soi disant cosmopolita. De fet, com va anotar Jordi Castellanos, Sagarra “se situa de ple en el desencaix entre la Barcelona volguda i la Barcelona odiada, entre la Barcelona en la qual ens reconeixem fins a apassionar-nos i la Barcelona que rebutgem i voldríem fer desaparèixer. Aquesta és la seva grandesa i la seva servitud”.

No és cap secret, Sagarra va viure a cavall de l’evocació nostàlgica de la tradició i la història de Barcelona, que havia heretat, i de la vertebració d’una ciutat amb voluntat de projecció internacional en els anys vint i trenta. Una visió que l’escriptor barceloní va ajudar a construir tant amb la seva activitat periodística i literària com amb les seves col·laboracions puntuals com a llibretista de determinades revistes musicals que es van representar al teatre Principal i als escenaris del Paral·lel de l’època. Si repassem el conjunt de l’obra coneguda de Josep M. de Sagarra, podem assenyalar la presència concisa d’uns indrets en detriment o ab-

12

sència d’altres. Nascut al carrer de Mercaders, el paisatge de la ciutat antiga i, en menor mesura, el dels baixos fons i el Paral·lel van proporcionar potser més que no altres indrets la suma d’espais (carrers, passeigs, places) i ambients (hotels, cafès, locals d’espectacle, etc.) que planen al llarg de la producció literària ambientada a Barcelona. La plaça de Catalunya i el seu contorn –Can Llibre i Serra, Maison Dorée, Hotel Colón–; l’Ateneu Barcelonès; la vida antiga –carrers de Mercaders, Lladó, Escudellers, plaça Reial…–; o els locals d’esbarjo com La Buena Sombra, Edén Concert o Excelsior que feien d’antesala de la bulliciosa perllongació del Raval en el Paral·lel de preguerra.

I, òbviament, la Rambla, falcada d’establiments com el Lion d’Or i teatres de representació i exhibició social com el Principal o el Liceu, que en el tram més popular del seu recorregut feia exclamar a la protagonista de La Rambla de les floristes: Vostè sap què és la Rambla de les Flors?

Hi ha més pelats, que rics, més gent guillada que gent amb el cervell apuntalat; hi passa fum, neguit i terregada i un món una miqueta estomacat.

Un fa ballar el despit, l’altre la mona, les noies tendres fan ballar-hi el cor: és la sala de ball de Barcelona i el sol ve a fer-hi de catifa d’or.

La pela de taronja aquí no enganya, tothom per relliscar-hi hi és admès, vénen del mar i vénen de muntanya, per entrar dins del ball no es paga res.

Estrenada al teatre Poliorama el 1935, Sagarra hi presentava una imatge sentimental i idealitzada de la que era considerada l’artèria principal de la vida ciutadana del Vuit-cents. Una estampa sensual i interclassista.

Més encara: l’entronització literària del popular passeig per Sagarra coincidia en el temps amb l’activitat d’una colla de pintors que cinc anys

13

enrere havien participat en un concurs organitzat pel Reial Círcol Artístic de Barcelona sota el lema Barcelona vista per llurs artistes. Així, la rambla de Canaletes i la de les Flors havien estat motiu d’inspiració de pintors figuratius com Rafael Llimona, Mateu Serra i Buixó, Oleguer Junyent, Lluís M. Güell o Josep Amat, mentre que altres artistes com J.M. Castellanas s’havien interessat per la Virreina; i Gabriel Comas, Joan Commeleran o Gabriel Amat ho havien fet per la plaça Reial. La correspondència entre els artistes i el nostre escriptor no se circumscrivia només al recorregut per la Rambla i els seus voltants, s’estenia també cap al que va ser anomenat districte cinquè, segons el tractament artístic de Josep Mestres Cabanes o Josep M. Serrano, i cap al divers i festiu Paral·lel dels pintors Joan Antó, Josep Pujol i Emili Bosch Roger.

De fet, Sagarra era un bon coneixedor de l’existència de distintes aproximacions literàries a la ciutat de Barcelona tant de l’avial com de la moderna, la que abraçava la Rambla fins al Paral·lel. De la primera, Sagarra se’n sentia ben pròxim. En bona mesura, una part significativa de la seva obra poètica i teatral s’hi identificava, com també ho feia amb la tradició artística del dinou representada per artistes com Josep Lluís Pellicer o Dionís Baixeres, a qui ja he esmentat més amunt. D’altra banda, durant la seva etapa de crític de teatre a La Publicitat, Sagarra va tenir l’ocasió de parlar-ne en encarar-se a l’obra de Juli Vallmitjana, Joaquim Montero, Gaston A. Màntua, “Amichatis” o Alfons Roure, posem per cas.

Quant al districte cinquè i el seu perllongament cap al Paral·lel, la primera reacció de Sagarra correspon a la que va adoptar el gruix de la societat i la intel·lectualitat d’origen benestant. Anotem-ho: “Aquells barris populars es mantenien ignorats i silenciats en el cor de les famílies honestes. No crec que aleshores mai una senyora que s’estimés hagués tingut l’audàcia de posar els peus en no importa quin lloc del Paral·lel o d’aquells barris, llevat el cas terrible d’haver-hi d’anar a cercar una dida o de realitzar-hi una obra de misericòrdia molt important” (Memòries).

La “forta impressió” o fins i tot el recel cap a aquelles zones ciutadanes, tan significativament absents de l’aplegada per la Unió Gremial de Barcelona el 1914, no va desaparèixer en Sagarra fins que el seu “ofici” de

14

teatrista el dugué “a freqüentar-lo llargues temporades” sobretot amb motiu de la seva participació en revistes d’aires i formes cosmopolites de gran èxit. No obstant això, quan va haver d’estrenar el seu poema dramàtic Gardènia, sobre les vicissituds sentimentals d’una prostituta, Josep M. de Sagarra va considerar que “el tema i les situacions” de l’obra “eren d’un realisme inacceptable pel públic de Novetats. És per això que van estrenar-la al Paral·lel”. Es tractava d’un públic de gent de possibles, com també ho eren els ficticis Kaufmann, que són només convidats a fer el ressopó a la Maison Dorée, a Can Llibre o al Ritz, després d’haver assistit al Liceu, com explica Carles Soldevila a L’art d’ensenyar Barcelona.

Guia del barceloní que vol guiar els amics forasters sense massa errors ni vacil·lacions, que es va publicar el mateix any 1930, en què Sagarra va estrenar Gardènia al teatre Talia del Paral·lel.

Al capdavall, les possibles reticències que Sagarra podia mostrar en aquell temps cap al Paral·lel no devien ser gaire diferents de les de Soldevila. Després de 1939, Soldevila encara parlava del “caràcter sòrdid, viciós, desmanegat i pintoresc” de la zona a Barcelona vista pels seus artistes (1957). Així, doncs, uns escriptors de posició social reconeguda i envejada es mostraven literàriament atrets per uns indrets i unes formes de vida i de capteniment moral desinhibides i lliures, que xocaven amb la doble i hipòcrita moral de certs personatges amb pedigrí que apareixen a Fanny o Vida privada. Perquè quan la realitat dels baixos fons barcelonins i el Paral·lel va prendre cos en l’obra de Sagarra o Soldevila, tots dos autors es van distanciar conscientment de la versió truculenta i fulletonesca d’una sèrie d’escriptors populars que, “cantaven la nit, la taverna, el bordell i la prostituta, amb un lirisme febrós i ensucrat”, segons explicava Lluís Capdevila a Barcelona, cor de Catalunya (1926).

Fet i fet, Sagarra no va deixar de ser mai un testimoni d’excepció de la desaparició de dos mons, engolits de forma simbòlica i distinta per sengles conflictes bèl·lics del segle XX. Si la Gran Guerra es va endur definitivament l’esplendor d’aquelles famílies aristocràtiques establertes al si de la ciutat antiga, com ho va ser la seva, el tràgic desenllaç de la Guerra Civil espanyola va desdibuixar irreversiblement l’univers rutilant d’esbarjo

15

lliure que va ser el Paral·lel de preguerra. Un món, cal insistir-hi, que el nostre autor havia contribuït a establir literàriament. Amb raó, en redactar les Memòries, Sagarra, desorientat en un present que no s’hi devia reconèixer, va afirmar que “m’he passat algun quinquenni sense posarhi materialment els peus, i des de fa vint anys, fora d’alguna estrena, fora d’algun compromís, fora d’algun sopar en un restaurant típic, es pot dir que el Paral·lel, i sobretot allò que la gent ha anat sempre a cercar al Paral·lel, són coses que no compten ni poc ni gens en la meva manera de passar la vida” (Memòries).

La prolixa personalitat de Josep M. de Sagarra; el progressiu relleu intel·lectual i literari assolits; el reconeixement social guanyat per mèrits propis al llarg de prop de seixanta anys de dedicació i treball, així com la seva estretíssima i atàvica vinculació a la ciutat de Barcelona, requeria la sentida col·laboració per al llibre que presentem d’aquells que, bé per motius de relació personal, bé per raons d’ordre professional i de coneixement ponderat de l’obra de Sagarra, podien aportar observacions personals i valoracions crítiques pel que fa a la relació del nostre autor amb Barcelona. Indiscutiblement, Lluís Permanyer, gran coneixedor de la història –gràcies i desgràcies– de la ciutat, així com un apassionat defensor del nom i l’obra de Sagarra, era qui millor podia brindar-nos una visió de conjunt del personatge, a qui, per altra banda, va tenir ocasió de tractar personalment en els últims anys de la seva vida. Calia també procurar que determinats testimonis de primera fila, que van tenir oportunitat de conèixer-lo, ens oferissin la imatge genuïna i propera de Josep M. de Sagarra en moments i activitats que li eren habituals. Així, Andreu Avel·lí Artís, “Sempronio”, va compartir amb el nostre autor els anys intensos de participació en la redacció del setmanari Destino, aquell simulacre epigonal del que Mirador va significar abans de la guerra. D’altra banda, el caràcter memorialista de bona part de l’activitat literària i periodística de Néstor Luján possibilitava la comprensió crítica de les que es poden considerar com les obres màximes de Sagarra: Vida privada i Memòries.

I el teatre? La imatge generalitzada d’una producció dominada per una percepció essencialitzada i mítica del país no cal desmentir-la. Sagarra

16

coneixia, però, prou bé també el tractament literari que la tradició vuitcentista havia iniciat i desenvolupat a propòsit de la ciutat de Barcelona.

Una aproximació que va mantenir la seva continuïtat fins als anys trenta –i encara en els de postguerra– en l’obra de Juli Vallmitjana, Joaquim Montero, “Amichatis”, Gaston A. Màntua, Alfons Roure o Salvador Bonavia. Uns autors ben coneguts per Sagarra. Altrament, ell mateix hi va contribuir d’una forma més difusa en algunes de les seves peces teatrals.

Ara, com assenyala lúcidament Joan-Anton Benach, “la Barcelona que Sagarra ens presenta en la seva obra, mai no és –com s’ha dit– la ciutat del seu temps. És d’una manera sistemàtica, un món apart, una foto fixa, una postal domèstica, aliena als canvis que s’han anat produint des de l’inici de la revolució industrial”. Finalment, el testimoni valuós del seu nét, Josep Maria de Sagarra Àngel, ofereix al lector una visió personal i íntima recollida del clos familiar, “tot recordant les aspiracions, els fracassos i els desenganys dels avantpassats”, i vindicant el paper “de l’escriptura –com el defineix un poeta polonès– com a digne métier per a, si més no, ‘l’embelliment de la derrota’ ”.

Som on érem a l’inici. De fet, si deixem de costat alguns poemes immediats sobre el món frívol de preguerra i també la seva vessant satírica, el conjunt de l’obra de Sagarra, incloent-hi els textos coneguts amb què va col·laborar en les revistes musicals dels anys vint, observen un lloc comú: la mirada nostàlgica cap a un passat irremissiblement desaparegut. El que finalment va afrontar a les Memòries, que expressen no només “una posició personal evasiva davant el món, sinó de tota una obra literària: explica els personatges dels poemes dramàtics i explica l’abandó de la novel·la pel testimoniatge personal. Es converteix en un testament”, segons Marina Gustà, una de les millors coneixedores de l’obra de Sagarra.

Pàgina següent: 6 Enterrament de Sagarra el 29 de setembre de 1961.

Hi distingim, en primer

terme, Joan Capri, Pau Garsaball i al darrere Estanislau Basora, que duen el fèretre. A banda i banda reconeixem també

el doctor Jordi Rubió i Balaguer, en segon terme, i Guillem Díaz-Plaja, respectivament.

17

II Entre els episodis més emotius de la prosa de Josep M. de Sagarra destaquen les pàgines que va dedicar a Jacint Verdaguer, a qui va conèixer un diumenge de finals de 1901 en sortir amb el seu pare, Ferran de Sagarra i de Siscar, de la missa de dotze de l’església de Sant Francesc. Comenta Sagarra que el pare, referint-se a ell li va dir al poeta vigatà: ‘És el més petit dels meus fills, i ja comença a escriure versos’. Que jo escrivís versos no sé si li va produir cap efecte, perquè, acomiadant-se, es limità a palpar-me tènuement la galta, com s’acostuma amb les criatures, i em digué només això: ‘Que Déu te faci un sant!’. (Mossèn Cinto i el seu espectre).

Uns mesos després, el juny de 1902, amb motiu de l’enterrament de Verdaguer, el petit de vuit anys hi va assistir acompanyat d’una minyona; el record que va servar d’aquell fet no pot ser més eloqüent: “En realitat, no recordo res més que un amuntegament neguitós de milers de paraigües. En aquella multitud, calmosa i arrossegada al ritme d’un enterrament, que s’anava calant d’aigua, sens dubte s’hi produïa, amb tota la paradisíaca bona fe de l’any 1902, un dels moments d’efusió col·lectiva més forta i més sincera que hagi viscut el nostre país.”

Arran de la mort de Sagarra, el 27 de setembre de 1961, ens podem demanar fins a quin punt les circumstàncies polítiques de la dictadura franquista no van dificultar o impedir la gran manifestació d’adhesió espontània i sincera del poble de Barcelona cap a un dels escriptors més representatius de la seva història contemporània, al marge de les recriminacions que alguns sectors de la cultura catalana poguessin fer de la connivència de Sagarra amb el règim a partir d’un moment donat. Si la història política hagués estat una altra, probablement el seu enterrament hauria assolit el ressò del seu admirat Verdaguer. En aquest sentit, el testimoni sincer del seu gran amic Maurici Serrahima és prou significatiu: “Enterrament d’en Josep Maria de Sagarra (bé he de posar el nom sencer.

Si només poso Josep, com li solia dir, no se sabria de qui parlo.) Molta gent si s’hagués tractat d’un enterrament particular, molt poca com a manifestació, com les dels enterraments de primeres figures del país. No parlo ja de Verdaguer i de Guimerà, sinó –ja en l’època actual– del mes-

19

tre Millet, per exemple. Algú deia: “Menys gent hi havia al d’en Maragall.” Ben cert, segons sembla. I també al d’en Riba. Però en Josep havia d’haver estat, normalment, home d’apoteosi.” (29 de setembre de 1961), a Del passat quan era present, III (1959-1963).

La repercussió de la mort, tanmateix, va merèixer un ampli seguiment per part de la premsa escrita i és bo d’assenyalar que diaris de referència com La Vanguardia Española i Diario de Barcelona van dedicar-li les cobertes senceres l’endemà de la seva desaparició, i que publicacions com Revista Gran Via i Destino van publicar unes pàgines destacades a tractar de la personalitat i l’obra literària de Sagarra. També revistes de l’exili com Pont blau se’n van fer ressò en contrast amb una estricta i sòbria valoració de l’obra literària que es va fer a Serra d’Or. Si avui girem la mirada cap a la premsa escrita i les imatges que cinquanta anys enrere van informar sobre la mort de Sagarra en els primers moments, hi ha uns quants fets que, malgrat totes les circumstàncies, ratifiquen el respecte, el reconeixement i l’àmplia acceptació social de l’escriptor barceloní en morir. Per començar, el 28 de setembre els teatres Romea i Candilejas, on Joan Capri representava amb gran èxit El fiscal Requesens, una adaptació de Sagarra d’El casament, de Gògol, van suspendre les funcions d’aquell dia.

Segonament, en alguna de les fotografies de l’enterrament, distingim, per un costat, que la caixa la duien a coll intèrprets com Joan Capri, Pau Garsaball i Enric Guitart, o un ex-jugador del F.C. Barcelona, Estanislau Basora, que era amic de la família. Per l’altre, les cintes eren dutes pels representants d’institucions i societats, vinculades al poeta –Reial Acadèmia de Bones Lletres (Joan Ainaud de Lasarte), Reial Cercle Artístic (Vescomte de Güell), Ateneu Barcelonès (Sanmartí Bascompte), Institut d’Estudis Catalans (Jordi Rubió i Balaguer), Institut del Teatre (Guillem Díaz-Plaja) i Sociedad General de Autores de España (Manuel Parada).

En tercer lloc, les floristes de la Rambla van oferir el seu homenatge pòstum a Sagarra amb un ram de roses vermelles que van ser les úniques flors de l’enterrament que van ser acceptades per decisió expressa de la

20

família. En quart lloc, el diumenge 30 de setembre, l’espai teatral d’EAJ1Ràdio Barcelona va oferir L’Hostal de la Glòria amb la col·laboració excepcional de Maria Vila com a protagonista.

Quant a la premsa diària, que hi va mostrar un interès especial, va tendir tanmateix a ignorar o arraconar la trajectòria de Sagarra anterior a 1939, llevat d’algunes col·laboracions com ara les de Joan Ramon Masoliver o el doctor Agustí Pedro Pons. Aquest últim va saber expressar millor que ningú la importància de la representativitat literària i social de Sagarra en un moment excepcional i dolorós de la nostra història: “Cuando mañana el pueblo acompañe sus despojos, es oportuno preguntarse si en la vida terrena del poeta fuimos lo bastante justos y agradecidos en estimar su obra. Si el pueblo de Cataluña y sus corporaciones más inmediatas y representativas supieron ensalzar a su debido tiempo su obra y su figura. No he dudado jamás del amor que tienen los catalanes a su tierra, pero a veces me asaltan dudas acerca si lo sienten en igual medida hacia sus hombres más representativos. El amor a la tierra y a sus hombres debería ser indisociable, porque un país en una época determinada lo representan unas decenas de personalidades. Entre éstas, Sagarra ocupó un lugar destacado.” (“Valor y significado de José María de Sagarra”, La Vanguardia Española, 28-9-1961) Cinquanta anys després de la seva mort, no sembla que ningú pugui negar ja el lloc de preferència que per mèrits propis Josep Maria de Sagarra i de Castellarnau ocupa en la nostra història literària, i en la memòria i el reconeixement de la societat barcelonina i catalana.

Enric Gallén. Escrit el 1994, revisat i ampliat el 2012

Doble pàgina següent: 6 La Maison Dorée, inspirada en la Maison d’Or de París, va ser fundada pels germans Pompidor de Terrassa el 1897. Ben aviat

es va convertir en un dels locals més luxosos de Barcelona, obra de l’arquitecte August Font.

Situada a la plaça de Catalunya, cantonada al carrer de Rivadeneyra, va

desaparèixer el 1918, quan la Banca Arnús va comprar l’immoble, el va enderrocar i en va fer construir un altre de nova planta, avui ocupat per un estabiment comercial. (AFB)

21

9 788498 503708