8 minute read
Somorrostro, crònica d’un barri Enric H. Marchde barraques
Indígenes i exploradors • Antonio Rabinad Memòria i paisatge • David Castillo Vides creuades • Sergio Vila-Sanjuán Llàgrimes de fang • David Castillo Monstres marins • Arturo Llopis D os pájaros de un tiro • Joaquim Muntañola
Epíleg • Enric H. March Llibres referenciats
113 119 121 123 129 133
135 139
Somorrostro, crònica d’un barri de barraques
El Somorrostro va ser un barri de barraques del litoral de Barcelona, entre el límit nord de la Barceloneta i el Bogatell, el col· lector d’aigües residuals que desembocava a prop del cementiri del Poblenou i l’antiga estació de ferrocarril que duia el mateix nom que la claveguera que circulava a l’aire lliure.
El Somorrostro era el cap d’una línia contínua de nuclis de població construïts en condicions precàries, que s’estenien al llarg de la franja marítima de l’antic municipi de Sant Martí de Provençals, annexionat a Barcelona l’any 1897. Les barriades se succeïen sense cap altra solució de continuïtat que les fronteres naturals, com la Riera d’Horta o els banys de la Mar Bella a la platja del Poblenou, nascuts el 1912 de la unió dels banys de Pere Serra (1875) i La Martinense (1881) i desapareguts a finals de la dècada de 1940. Després del Somorrostro venien les barraques del Bogatell, Transcementiri i Pequín, que ocupaven la platja fins Sant Adrià del Besòs, on, durant la postguerra, els veïns de les barraques del Camp de la Bota, presidides per una fortalesa militar, es despertaven a l’alba amb els trets de les execucions als represaliats de la Guerra Civil que eren afusellats al Parapet, un altre dels noms d’aquell paratge suburbà.
Situat en una extensa i estreta franja de la platja, l’assentament del Somorrostro quedava ocult a la vista de la ciutat i a la mirada dels curiosos per les edificacions que s’estenien al llarg del carrer del Gasòmetre i les vies del ferrocarril MZA, que feien de frontera en companyia d’instal·lacions industrials, com les fàbriques de gas de La Catalana i Lebon, les de
mosaics, alcohols i lubricants, i l’Hospital d’Infecciosos, construït entre 1929 i 1930 i antecedent de l’Hospital del Mar, però que es remunta a un antic llatzeret de leprosos de 1905. Mentrestant, terra endins, l’avinguda i el barri d’Icària —avui desaparegut per imperatiu olímpic— exercien de porta d’entrada al Poblenou.
L’origen del Somorrostro, com dels altres nuclis que s’assentaven en el litoral, es remunta a la segona meitat del segle xix, quan els pescadors i gent de la mar instal·laven a la platja cases de fusta on guardaven els estris de pesca i les barques i on estenien i reparaven les xarxes. Pel que fa al nom, que ja apareix citat el 1882, res se’n sap del cert. L’etimologia més probable el fa venir de la vall del Somorrostro, un topònim biscaí que hauria arribat a la platja de Sant Martí de Provençals de la mà d’uns pescadors bascos que s’hi van establir.
A aquest nucli original de pescadors, que es va mantenir mentre el barri va existir, s’hi van anar afegint habitacles autoconstruïts de famílies obreres que no trobaven lloguers assequibles, en una ciutat que sempre ha patit de manca d’habitatge. Si bé a principis del segle xx la presència de barraques era poc important, aniria augmentat durant les dècades següents a causa de la mà d’obra immigrant que es desplaçava a Barcelona per les obres de l’Exposició Internacional de 1929; i en el cas específic del Somorrostro s’hi anirien produint assentaments de famílies gitanes que, en general, no van tenir cap conflicte amb la resta de veïns.
Especialment durant els anys de la República el nombre de barraques es va mantenir estable a la zona costanera, fins i tot amb una certa tendència a la baixa. Però en arribar la postguerra, els corrents migratoris, procedents sobretot d’Andalusia,
que miraven de fugir de la repressió i la pobresa, van nodrir el barri del Somorrostro fins al punt que a principis dels cinquanta hi vivien al voltant de divuit mil persones, amb una densitat per habitacle que s’acostava als set individus. Va ser en aquest moment que el Somorrostro que recordem o que hem vist en fotografies va viure els seus pitjors moments. L’augment de barraques i població va agreujar-ne els problemes endèmics. A la manca dels serveis més elementals, com aigua, llum i clavegueram, s’hi van afegir els de salubritat: els residus procedents de les fàbriques que aïllaven el barri de la resta de Barcelona i les deixalles generades per la població s’acumulaven en alguns indrets i originaven greus problemes sanitaris.
Al contrari del que alguns pensaven, els habitants del Somorrostro eren famílies treballadores que es llevaven cada matí per anar a la feina i tornaven a casa seva cada vespre després d’una llarga jornada laboral. Massa sovint —i així ho havien reflectit alguns mitjans—, s’associava la pobresa a categories morals com la vagància o la delinqüència, i es veien els habitants dels barris de barraques com a individus marginals que no feien res per escapar de la seva condició. La seva única desgràcia era no poder accedir a una llar digna per manca de recursos econòmics i pel dèficit d’habitatges.
Les condicions de vida, la manca d’infraestructures i la marginalitat, però, no van ser els únics problemes que van haver d’afrontar els habitants del Somorrostro. La natura també se’ls va posar en contra. Situats a la vora de la sorra, els temporals de mar s’enduien les barraques construïdes a la primera línia de la platja, i amb elles la vida d’alguns dels seus habitants.
I, en certa manera, del mar va venir el monstre que va posar fi a la vida del Somorrostro. El 25 de juny de 1966, de la nit al
dia, les barraques desapareixien després de gairebé un segle d’existència. Durant el mes de juliol d’aquell any, a Barcelona se celebrava la I Semana Naval i a les seves platges s’havien d’efectuar unes maniobres militars amb desembarcaments amfibis presidides pel general Franco. L’ocasió era propícia per fer desaparèixer un problema, la pobresa, que segons la política oficial no existia.
El principi de la fi del Somorrostro, però, va començar l’any 1957 quan es va començar a construir el passeig Marítim i va ser necessari enderrocar part de les barraques més properes a la Barceloneta. Aquell balcó sobre el mar es va fer només parcialment i el final del passeig es va convertir en un mirador que feia de frontera entre on acabava la civilització i on començava aquella terra salvatge que molts barcelonins descobrien per primer cop mentre passejaven.
Amb la desaparició de la barriada i el trasllat dels seus habitants al barri de Sant Roc de Badalona, el Somorrostro es va convertir en un paisatge del passat que la memòria i el record, sovint pintat de nostàlgia, modifiquen. La Comissió Ciutadana per a la Recuperació de la Memòria dels Barris de Barraques de Barcelona, nascuda el 2010, ha posat remei al seu oblit amb la senyalització i instal·lació d’una placa explicativa per a cadascun d’ells. Però més enllà de les accions reivindicatives, el Somorrostro ha tingut una segona vida, que s’ha vist reflectida, sobretot, en la literatura, al contrari d’altres barris de barraques, malgrat que el febrer de 2017 es publicava l’única obra centrada en un barri de barraques: Las sombras se equivocaron de dueño, escrita per Miquel Cartisano, on l’autor, fill de les barraques de Can Valero Petit, a la muntanya de Montjuïc, narra la vida al barri des d’uns ulls infantils i adolescents lluny de tota nostàlgia però, sobretot, sense cap mena d’idealització.
El llibre que teniu entre les mans és un recull de fragments literaris i poemes que ens arriben, al llarg d’un període de temps que va de 1919 a 2013, d’autors en català i castellà tan diversos com Alfred Badia, Xavier Benguerel, Blai Bonet, Josep Maria Carandell, David Castillo, Juan Goytisolo, José Hierro, Juan Marsé, Terenci Moix, Josep Pla, Antonio Rabinad, Mercè Rodoreda o Sergio Vila-Sanjuán; de cròniques periodístiques de J. Ruiz de Larios, Arturo Llopis o Sempronio; un document eclesiàstic de la parròquia San Félix Africano; testimonis com el de Pilar Bofill; reportatges gràfics de fotògrafs com Agustí Centelles, Colita, Jacques Léonard, Ignasi Marroyo i Jordi Pujol, o el dibuixant i humorista Joaquim Muntanyola. Una nòmina a la qual hauríem d’afegir a Arturo San Agustín, autor de la novel·la En mi barrio no había chivatos (2016), on el Somorrostro és un dels escenaris principals, però apareguda quan aquest recull ja estava sent editat.
San Agustín vivia a la frontera entre la Barceloneta i el Somorrostro, en el casalot que havia estat la llar del senyor Lebon de la fàbrica de gas, aleshores abandonada: «Aquella casa, aquella gran casa de rico, solo tenía un problema. Un problema para alguno de mis amigos, no para mí. Próximo a la fábrica, a mano izquierda, tras el muro paralelo a la playa, que se extendía un kilómetro, aquella enorme fábrica tenía como vecino el Somorrostro, un barrio de barracas. También lindaba con las casas de varias familias de ferroviarios, pero a mí siempre me atrajo más el Somorrostro del Tío Carrasco, la parte feroz e injusta construida en la noche con ladrillos, cartones y maderas que los temporales a veces arrasaban.»
Per què el Somorrostro es va convertir en matèria literària és difícil de dir. No era el més gran ni el més conegut ni el més longeu. Deu de les obres citades pertanyen a la dècada de 1960,
i això ens dóna una pista. La crítica social dels anys seixanta troba en la literatura una forma d’expressió en ple franquisme i el Somorrostro es converteix en escenari; un escenari a voltes exòtic, que pren visibilitat gràcies a la pel·lícula Los Tarantos (1962), de Francesc Rovira-Beleta, protagonitzada per Carmen Amaya (1913-1963), filla del Somorrostro i en bona part responsable de fer-lo visible.
Del barri no en queda res. La runa es va fer sorra i se l’haurà endut el mar que tantes vegades va posar els seus habitants al caire de l’abisme. Però els escriptors i els cronistes ens n’han deixat testimoni. Entre la crítica, la descripció i el tòpic, la seva mirada dibuixa un mapa sociològic no només del Somorrostro, sinó de la ciutat sencera i els seus habitants.
