3 minute read
Josep Pla L a nena salvatge
La nena salvatge
El Somorrostro de Josep Pla
El Quadern gris és un dietari que Josep Pla escriu entre el 13 d’octubre de 1918 i el 25 de maig de 1919, i que reelabora diverses vegades fins la seva publicació l’any 1966. A les seves pàgines hi descriu el Palafrugell i l’Empordà de la seva infantesa i adolescència i les estades a Barcelona on ve a estudiar Dret.
L’1 d’abril de 1919, Pla surt de l’Ateneu Barcelonès, d’on és soci, decidit a anar a l’aventura i cerca els marges de la ciutat. S’endinsa per l’avinguda d’Icària, l’antic camí del Cementiri del Poblenou, on les fàbriques, el gasòmetre, la Caserna dels Docks i l’Hospital d’Infecciosos fan de barrera entre la Barcelona despoblada del darrere del Parc de la Ciutadella —ocult a la vista per un mur però accessible pel magnífic pont de la Secció Marítima construït per a l’Exposició de 1888— i el mar. Aquella frontera amaga el poblat del Somorrostro sobre la sorra de la platja on descobreix una nena que juga amb la resta de la canalla.
La descripció que Pla fa de l’adolescent posa en evidència la càrrega sexual de la seva percepció i les seves paraules: «Salta amb una despreocupació maliciosa». Més enllà de l’atracció que sent el jove escriptor —tot just acaba de complir els vint-i-dos anys—, que marxarà reprimint la temptació, Pla descriu l’escena com qui descobreix un poblat llunyà i exòtic; com els jardins d’aclimatació que en aquells anys exhibien a Barcelona tribus africanes i asiàtiques exposant nuesa i intimitat. La nena del Somorrostro és natura salvatge desfermada que li fa venir gana.
El quadern gris, Josep Pla
1919
1er. d’abril. — Pluja. Temps magnífic per l’endemà d’una vaga general. Aplanament de Barcelona. Atonia. A la tarda, s’aclareix una mica. La terra fa olor de primavera.
Un moment a l’Ateneu. Els llibres, la ploma, les quartilles, les taules, els pupitres, m’enerven i surto al carrer. A la ventura: Passeig de Colom, el Parc, els quarters de darrera
del Parc, la platja de Somorrostro i més avall encara. Garbí fort, vent ofensiu, mar verda, nàusea de la mar. Dues parelles amoroses —quatre siluetes—, solitàries, perdudes en la inacabable platja horrible. Gavines. Humitat depriment.
De retorn, sobre les parets que tanquen els gasògens veig una adolescent magnífica jugant a corda amb unes criatures. Alta, cama fina i plena, delicada, grans pestanyes sobre els grossos ulls negres, ben feta, mitges fines. Salta amb una despreocupació maliciosa. Tretze anys? Catorze? Anques fortes, dibuixades, vestit folgat, els pits que salten tibants sota la roba, cabells lligats al darrera. Sobre el paisatge espantós, la gràcia d’aquell cos és vivíssima. En un salt de la corda ensenya un genoll rodó, prodigiós, suau, ple. Penso: o tu hauries de menjar més o les dones no... Sensació de gana. La temptació s’esvaeix.
Entro a Barcelona pel Born, a l’hora baixa. Xivarri delirant de les criatures pels volts de Santa Maria. Tothom juga
a la corda —arriba a semblar que fins i tot hi juguen les dones casades— dins d’un aire saturat d’olor de taronges. En pas
sar per davant de l’església, penso en la processó de Corpus que hi vaig veure fa dos anys iniciat per la pintura de Ramon Casas que és al Museu. Després pujo Rambla amunt, fins al carrer d’Aragó, seguint unes senyoretes. Cap resultat. No tinc cap traça per a seguir senyoretes. Torno a sentir una sensació de gana. Les formes femenines s’esvaeixen. Arribo a casa fatigadíssim.
Autor de conegut. Arxiu Hi tòric del Poblenou
