J. Ruiz de LariosLa sorra que va deixar de ser platja

La sorra que va deixar de ser platja

El Somorrostro de J. Ruiz de Larios

Entre aquelles primeres casetes de pescadors i el barri de barraques abandonat i marginat de la ciutat, la franja de sorra que separava el Somorrostro del mar va deixar de ser, de manera gradual, una platja per convertir-se en l’abocador de deixalles i frustracions que els pics i les pales van esborrar dels mapes i de la memòria. Durant els aproximadament cent anys d’existència del Somorrostro el contingent humà que el va habitar va anar canviant durant el temps segons les circumstàncies de cada època i va anar modificant també la mirada que els curiosos hi projectaven i l’opinió que se’n formaven, sempre fruit del tòpic, que és fill del desconeixement. La proporció de pescadors, famílies treballadores sense possibilitat d’adquirir un habitatge digne, emigrants passavolants i famílies gitanes va canviar en la mateixa mesura que la ciutat va ignorar la seva existència fins a fer-lo invisible.

Ruiz de Larios se’n feia ressò a La Vanguardia l’any 1935, en plena República, i ja aleshores s’estranyava que es digués que Barcelona era una ciutat que no mirava al mar. Malgrat que en aquells anys el Somorrostro era ja un barri abandonat per l’Administració —ciutadans sense existència oficial— i que començava a acumular deixalles per la manca de serveis de sanejament, la platja, com a qualsevol altre lloc del litoral barceloní, era freqüentada per pescadors, la paciència i la voluntat dels quals era comparable a la tossuderia amb què la vida es desenvolupava entre el mar i les fàbriques que barraven el pas a la barriada i la separaven de la civilització.