Gràfica anarquista. Fotografia i Revolució social 1936-1939 by Barcelona llibres

FOTOGRAFÍA Y REVOLUCIÓN SOCIAL

GRÁFICA ANARQUISTA

FOTOGRAFÍA Y REVOLUCIÓN 1936 SOCIAL 1939 Andrés Antebi Arnó Pablo González Morandi Teresa Ferré Panisello Roger Adam Bernad

ISBN 978-84-9156-261-0

9 788491

PortadaGA.Cat.Esp.DEF_Xavi.indd 2

562610

20/1/20 14:36

1.GA.PagSuelta.MX_Xavi.indd 1

13/1/20 10:37

2.GA.Intro Presentacio.MX.indd 2

13/1/20 20:01

GRÀFICA ANARQUISTA FOTOGRAFIA I REVOLUCIÓ SOCIAL 1936 1939

GRÁFICA ANARQUISTA FOTOGRAFÍA Y REVOLUCIÓN SOCIAL 1936 1939

Andrés Antebi Arnó Pablo González Morandi Teresa Ferré Panisello Roger Adam Bernad OBSERVATORI DE LA VIDA QUOTIDIANA

2.GA.Intro Presentacio.MX.indd 3

13/1/20 20:01

2.GA.Intro Presentacio.MX.indd 4

13/1/20 20:01

FOTOGRAFIA I REVOLUCIÓ SOCIAL FOTOGRAFÍA Y REVOLUCIÓN SOCIAL

6 PÒRTIC

8 PÓRTICO

FOTOGRAFIES D’UN MÓN NOU EN EL SEU VIATGE CAP A LA LLUM

FOTOGRAFÍAS DE UN MUNDO NUEVO EN SU VIAJE HACIA LA LUZ

UNA CÀMERA PURIFICADORA

UNA CÁMARA PURIFICADORA

LA IRRUPCIÓN DEL FOTOMONTAJE

38 LA IRRUPCIÓ DEL FOTOMUNTATGE

46 FOTOMUNTATGES / FOTOMONTAJES

80 EL BREU FULGOR

98 EL BREVE FULGOR

114 OFICINA DE INFORMACIÓN Y PROPAGANDA CNT-FAI 152 KATI HORNA 168 PÉREZ DE ROZAS

198 BIBLIOGRAFIA

198 BIBLIOGRAFÍA

206

2.GA.Intro Presentacio.MX.indd 5

CRÈDITS I AGRAÏMENTS

CRÉDITOS Y AGRADECIMIENTOS

13/1/20 20:01

PÒRTIC

OBSERVATORI DE LA VIDA QUOTIDIANA

Ja fa més de quaranta anys que el dictador va morir al llit i es van legalitzar les organitzacions polítiques derrotades pel feixisme, condemnades a l’exili des que va acabar la Guerra Civil. Tanmateix, avui encara hi ha massa exilis que es mantenen. Si, per exemple, volem investigar amb un mínim de rigor la història del Moviment Llibertari a Barcelona, una de les ciutats del món on l’anarquisme va tenir –i té encara avui- una incidència més gran, hem de fer les maletes, anar fins a Amsterdam i submergir-nos en el contingut de les caixes del fons CNT-FAI , dipositades a l’Institut Internacional d’Història Social d’aquesta ciutat des del 1947. La necessitat de fer aquests desplaçaments i la manca d’accés directe a la documentació, molt valuosa per conèixer millor el nostre propi passat, certifiquen fins a quin punt, al conjunt de l’Estat espanyol encara perviu la intenció política de deixar l’anarquisme historiogràficament arraconat.

2.GA.Intro Presentacio.MX.indd 6

Entre les caixes d’Amsterdam destaca l’anomenada CNT Photo Collection, un dels fons fotogràfics més importants que hi ha sobre el moviment: 5.590 negatius, 2.288 fotografies sobre paper i 259 plaques de vidre. Les imatges mostren els primers dies de la Revolució Social a Barcelona i l’activitat de milicians i milicianes pels carrers de la ciutat. També hi ha reportatges sobre les col·lectivitzacions, tant a les indústries com al camp, sèries dels fronts de guerra i de la vida a la rereguarda: mítings, manifestacions, menjadors populars, colònies escolars, refugiats, enterraments. La immensa majoria de les imatges són fetes a Barcelona. El gener del 1939 aquestes fotografies van sortir mig amagades de la Casa CNT-FAI (l’actual seu de la patronal Foment del Treball a la Via Laietana) en capses de fusta i van ser carregades a correcuita en un tren amb destinació França. No és casualitat que fins fa ben poc temps hagin passat pràcticament desapercebudes. Després d’estar dècades en la més absoluta foscor, només ateses pel Moviment Llibertari, les fotos es van començar a classificar i a digitalitzar l’any 2016. El llibre que tens a les mans és una de les cristal·litzacions de Gràfica Obrera i Anarquista, un projecte més ampli de rescat de la memòria per mitjà de la investigació i la difusió, que fa temps que estem desenvolupant a l’Observatori de la Vida Quotidiana. D’alguna manera, dona continuïtat a dues de les nostres principals línies de treball a Barcelona durant l’última

13/1/20 20:02

dècada: Cops de gent, centrada en els moviments socials de la ciutat, i La imatge velada, que aborda la primera època de l’ofici de fotoperiodista. Durant el trajecte recorregut fins ara, el treball ha rebut el suport de l’Ajuntament de Barcelona. Al principi, una part de la investigació va ser patrocinada per La Virreina Centre de la Imatge, un espai en què també es van fer algunes activitats públiques vinculades al tema. Amb el temps, el projecte s’ha anat ampliant i perfilant en altres àmbits, incloent-hi una doble publicació –la que ara veu la llum centrada en la fotografia i una de futura que abordarà el camp de la il·lustració– i també una exposició monogràfica a l’Arxiu Fotogràfic de Barcelona, entre el novembre de 2019 i el maig de 2020. Aquest enfortiment no hauria estat possible sense l’estreta col·laboració de la Fundación Anselmo Lorenzo i de l’Ateneu Enciclopèdic Popular, dues institucions que continuen lluitant, contra vent i marea, per salvaguardar la memòria obrera i llibertària. Tot i que des dels seus orígens ha estat un moviment polític que ha gravitat al voltant del fet cultural i que ha confiat com cap altre en l’educació i la lectura com a eines d’emancipació social, l’anarquisme ha hagut de suportar una campanya d’estigmatització permanent –avui en diríem “guerra cultural”– que els seus enemics han construït, moltes vegades amb èxit, associant-lo al caos, la destrucció i la violència irracional.

L’imaginari que s’ha acabat imposant sobre els anarquistes està molt més a prop de la llum encegadora de l’explosió d’una bomba o d’una església en flames, que del fulgor d’una espelma al voltant de la qual s’agrupaven obreres i obrers, després d’una extenuant jornada laboral, per llegir un llibre, un diari, o per discutir un text col·lectivament. En l’intent de propagar la Idea, els anarquistes van utilitzar invariablement la impremta, encara que fos molt humil, com a arma. La tinta, el paper, la paraula escrita, van funcionar com una extensió d’assemblees, xerrades i mítings, ja fos en forma d’articles d’opinió, d’assajos o de poesies, relats breus, contes o novel·les. La militància es va dedicar en cos i ànima a la producció i distribució dels materials, especialment durant els anys en què l’anarquisme es va configurar com a moviment de masses, però també en els moments més durs, quan repartir un simple full volant podia significar podrir-se a la presó. Segons Paco Madrid, un dels investigadors de referència sobre aquest tema, entre el 1869 i el 1939 es van publicar a l’Estat espanyol unes 900 capçaleres de diaris anarquistes i més de 3.000 llibres i fullets.

imaginaris que la premsa burgesa posava en circulació, els anarquistes van aixecar una barricada gràfica amb la voluntat de crear un univers iconogràfic propi. Fruit moltes vegades de la feina anònima, amateur, i moltes altres obra de reconeguts professionals i artistes, les capçaleres, il·lustracions, caricatures, fotografies i cartells són un llegat riquíssim que, en perspectiva, permet ampliar el camp de visió sobre el moviment i aporta informacions de tota mena que, al cap i a la fi, ens ajuden a historiar-lo millor. Aquest és un dels objectius del volum que aquí comença. Contribuir, per mitjà de les imatges, a restituir la memòria de l’anarquisme. I que, fotografia a fotografia, la seva mirada obrera, combativa, compromesa en el somni compartit d’un món més just, torni de l’exili.

Ben aviat, aquells papers que circulaven per tot arreu, van començar a incorporar reclams gràfics al costat del text, a mesura que els editors van ser conscients de la seva importància comunicativa i propagandística, i més encara tenint en compte que l’analfabetisme era habitual entre la població. Contra els

2.GA.Intro Presentacio.MX.indd 7

13/1/20 20:02

PÓRTICO OBSERVATORI DE LA VIDA QUOTIDIANA

Hace ya más de cuarenta años que el dictador murió en la cama y fueron legalizadas las organizaciones políticas derrotadas por el fascismo, condenadas al exilio desde el final de la Guerra Civil. Todavía hoy, sin embargo, hay demasiados exilios que se mantienen. Si, por ejemplo, se pretende investigar con un mínimo rigor la historia del Movimiento Libertario en Barcelona, una de las ciudades del mundo donde el anarquismo tuvo –y tiene aún hoy– mayor incidencia, hay que hacer las maletas, viajar hasta Ámsterdam y sumergirse en el contenido de las cajas del fondo CNT–FAI , depositadas en el Instituto Internacional de Historia Social de aquella ciudad desde 1947. La necesidad de esos desplazamientos, la falta de acceso directo a la documentación, muy valiosa para conocer mejor nuestro propio pasado, certifican hasta qué punto, en el conjunto del Estado español existe todavía una intención política de dejar al anarquismo historiográficamente arrinconado.

2.GA.Intro Presentacio.MX.indd 8

Entre las cajas de Ámsterdam destaca la llamada CNT Photo Collection, uno de los fondos fotográficos más importantes que existen sobre el movimiento: 5.590 negativos, 2.288 fotografías sobre papel y 259 placas de vidrio. Las imágenes muestran los primeros días de la Revolución Social en Barcelona y la actividad de milicianos y milicianas por las calles de la ciudad. Hay también reportajes de las colectivizaciones, tanto en las industrias como en el campo, series de los frentes de guerra, así como de la vida en la retaguardia: mítines, manifestaciones, comedores populares, colonias escolares, refugiados, entierros. La inmensa mayoría fueron tomadas en Barcelona. En enero de 1939 esas fotografías salieron semiescondidas de la Casa CNT–FAI, (la actual sede de la patronal Foment del Treball en la Via Laietana) en cajas de madera y fueron cargadas a toda prisa en un tren rumbo a Francia. No es casual que hasta hace muy poco tiempo hayan pasado prácticamente inadvertidas. Tras décadas en la más absoluta oscuridad, sólo atendidas por el Movimiento Libertario, las fotos se empezaron a clasificar y digitalizar en 2016. El libro que tenéis en las manos es una de las cristalizaciones de Gráfica Obrera y Anarquista, un proyecto más amplio de rescate memorialístico a través de la investigación y la difusión, que venimos desarrollando en el Observatori de la Vida Quotidiana desde hace ya tiempo. De algún modo, da continuidad

13/1/20 20:02

a dos de nuestras principales líneas de trabajo en Barcelona en la última década: Cops de gent, centrada en los movimientos sociales en la ciudad, y La imatge velada, que aborda la primera época del oficio de fotoperiodista. Durante el trayecto recorrido hasta ahora, el trabajo ha contado con el apoyo del Ayuntamiento de Barcelona. Al inicio, parte de la investigación fue auspiciada por La Virreina Centre de la Imatge, espacio en el que se realizaron también diversas actividades públicas vinculadas al tema. Con el tiempo, el proyecto se ha ido ampliando y perfilando en otros ámbitos, incluyendo una doble publicación —esta que ahora ve la luz centrada en la fotografía y una futura que abordará el campo de la ilustración— y también una exposición monográfica en el Arxiu Fotogràfic de Barcelona, entre noviembre de 2019 y mayo de 2020. Ese fortalecimiento no hubiera sido posible sin la estrecha colaboración de la Fundación Anselmo Lorenzo y del Ateneu Enciclopèdic Popular, dos instituciones que siguen luchando, contra viento y marea, para salvaguardar la memoria obrera y libertaria. A pesar de ser un movimiento político que desde sus orígenes ha gravitado alrededor del hecho cultural y de haber confiado como ningún otro en la educación y la lectura como herramientas de emancipación social, el anarquismo ha tenido que soportar una campaña de estigmatización permanente —hoy diríamos “guerra cultural”— que sus

enemigos han construido, muchas veces con éxito, asociándolo al caos, la destrucción y la violencia irracional. El imaginario que se ha acabado imponiendo sobre los anarquistas está mucho más cerca de la luz cegadora de la explosión de una bomba o de una iglesia en llamas, que del fulgor de una vela alrededor de la cual se agrupaban obreras y obreros, después de una extenuante jornada laboral, para leer un libro, un diario, o discutir un texto colectivamente. En el intento de propagación de la Idea, los anarquistas usaron invariablemente la imprenta, por humilde que fuese, como un arma. La tinta, el papel, la palabra escrita, funcionaron como extensión de asambleas, charlas y mítines, ya fuera en forma de artículos de opinión, ensayos, poesías, relatos breves, cuentos o novelas. La militancia se empleó a fondo en la producción y distribución de los materiales, especialmente durante los años en que el anarquismo se configuró como movimiento de masas, pero también en los tiempos más duros, cuando repartir una simple octavilla podía significar pudrirse en la prisión. Según Paco Madrid, uno de los investigadores de referencia sobre el tema, entre 1869 y 1939 se publicaron en el estado español alrededor de 900 cabeceras de diarios anarquistas y más de 3.000 libros y folletos. Pronto, aquellos papeles que circulaban por doquier empezaron a incorporar reclamos gráficos además

del texto, a medida que los editores fueron dándose cuenta de su importancia comunicativa y propagandística, más cuando el analfabetismo era común entre la población. Contra los imaginarios que la prensa burguesa ponía en circulación, los anarquistas levantaron una barricada gráfica con la voluntad de crear un universo iconográfico propio. Fruto muchas veces del trabajo anónimo, amateur, y muchas otras obra de reconocidos profesionales y artistas, las cabeceras, ilustraciones, caricaturas, fotografías y carteles son un legado riquísimo que, en perspectiva, permite ampliar el campo de visión sobre el movimiento y aporta informaciones de todo tipo que, al fin y al cabo, nos ayudan a historiarlo mejor. Ese es uno de los objetivos del volumen que aquí comienza. Contribuir, a través de las imágenes, a restituir la memoria del anarquismo. Y que, fotografía a fotografía, su mirada obrera, combativa, comprometida en el sueño compartido de un mundo más justo, regrese del exilio.

Tierra y Libertad Redacció Redacción

2.GA.Intro Presentacio.MX.indd 9

BARCELONA, 1938 Autor desconegut/ desconocido (IISG)

13/1/20 20:02

2.GA.Intro Presentacio.MX.indd 10

13/1/20 20:02

2.GA.Intro Presentacio.MX.indd 11

13/1/20 20:02

FOTOGRAFIES D’UN MÓN NOU EN EL SEU VIATGE CAP A LA LLUM JOSÉ RAMÓN PALACIOS PRESIDENT DE LA FUNDACIÓN ANSELMO LORENZO

Aquest llibre també tracta la curiosa història d’uns quants milers de fotografies que, després de fer un agitat viatge ocultes en caixes de fusta que en altres temps van guardar fusells i tabac, avui, vuitanta anys després, pugnen per mostrar en tota la seva esplendor el gran volum documental que atresoren. Després d’un minuciós treball d’investigació, tornen a sortir a la llum per aproximar-nos al paisatge revolucionari que aleshores contemplaven els objectius de les càmeres que les feien. Parlem del temps de la II República i, sobretot, dels anys de la Guerra Civil Espanyola. Aleshores, les organitzacions del Moviment Llibertari Espanyol ‑en endavant, MLE– Confederació Nacional del Treball (CNT), Federació Anarquista Ibèrica (FAI), Joventuts Llibertàries (JL), Mujeres Libres (MMLL) i Ateneus Llibertaris), conscients que

3.GAtextPalacios.MX_Xavi.indd 12

la seva obra comportava la creació d’un món nou basat en noves relacions, nous ideals i valors, van tenir sempre molta cura de la seva activitat de propaganda. No només havien de convèncer la gent de la virtut de la seva revolució llibertària, sinó que també havien de fer-la partícip del procés, l’havien de convertir en artesana d’aquest món nou que, encara avui, és més que necessari. Per aconseguir-ho, a través de col·laboracions solidàries o d’encàrrecs de feines específiques remunerades, procuraven comptar amb la participació de les persones més rellevants en el domini de les arts pròpies de la informació i la publicitat de l’època. En són exemples els articles d’Azorín, Teresa Mañé, Pío Baroja o Emma Goldman, o els dibuixos i cartells de Carles Fontseré, Ramón Acín o Baltasar Lobo, entre altres, que estan presents en els nombrosos mitjans de comunicació anarquista. Entès l’anarquisme com la negació del Poder, la certesa que el poder –si pot i al marge de qui l’exerceixi– sempre farà tot el possible per eliminar-lo, el desenvolupament de les seves organitzacions va comportar un “sentit especial d’autodefensa” personal i col·lectiva, tant en el seu quefer quotidià com en la seva possible projecció històrica. D’aquí que, a més de mimar la seva propaganda, sentís la necessitat de guardar degudament testimonis fefaents de la seva obra literària, posant un èmfasi especial en l’obra de la Revolució Social que es va posar en pràctica a partir del 19 de juliol de 1936.

13/1/20 10:47

Volien “preservar la seva gesta per a les generacions venidores”, tal com apareix a les publicacions de l’època. Aquestes consideracions, pròpies de la praxi anarquista, expliquen que una de les primeres eines creades per impulsar el procés revolucionari des dels seus inicis fos l’Oficina de Propaganda de l’MLE, alhora que s’intensificava el tradicional costum observat pels comitès de les organitzacions anarquistes, en tots els àmbits territorials i fins i tot entre les persones que ocupaven els càrrecs, de guardar còpies de tots els documents que passaven per les seves mans per donar fe de la seva gestió i del seu compromís militant. Així, producció propagandística i zel documental de l’activitat revolucionària van sumar un conjunt de materials de l’MLE procedent de les seves organitzacions que, paradoxalment, a mesura que s’apropava el final de la Revolució Social adquiria més valor com a arxiu, fins a convertir-se en un autèntic tresor documental al final de la guerra. Una de les joies d’aquest fons històric són les fotografies i pel·lícules de l’activitat revolucionària als fronts i a la rereguarda durant el període 1936-1939. Les peripècies de la seva supervivència fins a l’actualitat formen part de la història fosca de la dictadura franquista.

ELS AVATARS DE LA II GUERRA MUNDIAL A la primavera de 1939 algunes de les figures més representatives de l’anarquisme

internacional, Max Nettlau, Rudolf Rocker, Renée Lamberet i Arthur Lehning, membres destacats de l’Associació Internacional de Treballadors (AIT) a la qual pertanyia la CNT des dels seus inicis, van aconsellar als representants de l’MLE que traslladessin el seu arxiu a l’Institut Internacional d’Història Social d’Amsterdam (IISG) per evitar que caigués en poder de les tropes franquistes. Fundada anys abans amb el concurs i el suport de les persones esmentades, aquesta ja era una institució amb prestigi internacional. L’MLE va acceptar la proposta com a garantia de conservació i va iniciar el trasllat. Tanmateix, l’amenaça d’una imminent invasió dels Països Baixos per part de l’exèrcit nazi va aconsellar que l’arxiu es diposités temporalment en un local de París cedit a l’IISG. Allà es va signar el primer acord de cessió en dipòsit mitjançant dos documents: un signat l’abril de 1939 per Mariano Vázquez, que representava la CNT, amb el qual es lliuraven 21 caixes, i un altre, dies després, signat per Pedro Herrera i André Nicolas (A. Germain) en representació de la FAI, amb el qual se’n lliuraven 23 més. L’amenaça de la guerra a Europa i d’una intervenció nazi en territori francès va obligar a traslladar el material a un lloc més segur, aquest cop a Londres. Amb un cost de 50.000 francs de l’època i sota la protecció de Lehning, que aleshores era professor a la Universitat d’Oxford, les caixes es van dipositar en un local prestat a l’IISG, on van patir les conseqüències dels primers

bombardejos alemanys. Anys més tard, els documents malmesos van ser restaurats a l’IISG. Un cop finalitzada la Segona Guerra Mundial i restablert el normal funcionament de l’IISG a Amsterdam, l’arxiu de l’MLE va arribar finalment a la seva destinació el 1947, i allà ha romàs fins avui en perfecte estat de conservació sota la custòdia de l’Institut. Sobre el nombre exacte de caixes, la xifra varia entre 40 i 48, segons els diferents informes existents.

REPRESSIÓ I EXILI Acabava el periple de l’arxiu per escapar del feixisme i començava per a la CNT i la FAI una llarga i inesperada contesa per assolir el reconeixement de la seva titularitat i el seu dret de propietat; a més de l’àrdua batalla (manifestacions, tancaments i ocupacions com la del Consell Econòmic i Social d’Espanya amb desenes de detinguts i pesats processos judicials) que avui encara continua contra l’Estat espanyol per aconseguir la devolució de la documentació que va caure en mans del franquisme. Les institucions democràtiques –amb el Ministeri de Cultura al capdavant– es continuen negant a restituir-la, malgrat que diverses sentències obliguen a retornar el patrimoni confiscat pel franquisme als seus legítims propietaris. En un context d’acarnissament franquista que reprimia els intents de reconstrucció de les organitzacions anarquistes en territori espanyol (presó, camps de concentració,

3.GAtextPalacios.MX_Xavi.indd 13

13/1/20 10:47

assassinats), juntament amb la persecució i la repressió que patien els exiliats als països europeus dominats pels nazis i amb la diàspora general de l’exili llibertari per la resta del món, resulta lògic pensar que l’IISG, d’alguna manera, es podia sentir amo de l’arxiu dipositat a les seves instal·lacions, per tenir-ne cura adequadament i posar-lo a disposició dels investigadors tan aviat com fos possible, sense oblidar que el seu ús representava directament i indirecta una font d’ingressos i l’augment del seu merescut prestigi. Per la seva banda, l’MLE a l’exili, a causa de la persecució dels primers anys, a la qual cal sumar les discrepàncies internes entre partidaris i detractors de la col·laboració institucional amb el govern republicà espanyol a l’exili, no va estar en condicions d’ocupar-se del que li havia passat al seu arxiu fins al 1962. Un cop reprès el contacte amb l’IISG aquell any, l’Institut, conscient de la debilitat orgànica de l’MLE, va emprendre una tàctica de dilació amb l’excusa que no hi havia cap òrgan legal que representés l’MLE. Una altra de les fal·làcies que va esgrimir era que l’MLE no complia les condicions necessàries per a una hipotètica recuperació del seu arxiu. La situació es va agreujar durant la dècada següent. Cap al 1972 l’IISG va llançar sobre la CNT a l’exili un “globus sonda” per valorar la seva capacitat de resposta. Retia compte de l’existència d’un estudi jurídic encarregat a experts holandesos, segons el qual “en haver

3.GAtextPalacios.MX_Xavi.indd 14

passat més de 30 anys sense que constés cap reclamació oficial dels arxius de l’MLE, havia prescrit la validesa dels acords signats el 1939”. Per tant, l’IISG es convertia en l’amo de l’arxiu i podia utilitzar-lo i gestionar-lo segons el seu únic criteri. Aquesta provocació va tenir un efecte inesperat: la CNT de l’exili va unificar posicions respecte de la reclamació de l’arxiu i a més va aparèixer un incipient moviment anarquista i anarcosindicalista a l’Estat espanyol que reclamava el seu reconeixement. Aquesta reclamació es va enfortir quan la situació política a Espanya, un cop mort el dictador, va propiciar la reconstrucció de la CNT i la forta irrupció de l’anarquisme (vaga de benzineres a Catalunya, Jornades de Montjuïc, míting a San Sebastián de los Reyes...). Atesa la nova situació, l’MLE va insistir a l’IISG que “mantingui les coses com estan sense tocar res de l’arxiu”, en espera del normal desenvolupament de les organitzacions a Espanya que permetés celebrar un congrés confederal en el qual es decidís qui, com i en quines condicions, negociarien un nou contracte, que hauria d’incloure el reconeixement de la propietat de la CNT i la FAI sobre el seu arxiu i la seva possible repatriació.

LA CNT LEGALITZADA I LA PUGNA PER L’ARXIU L’IISG mantenia la seva actitud dilatòria malgrat que la CNT estava legalitzada a l’Estat espanyol des del 1977. L’Institut insistia, motu proprio, a negar a la CNT i a la FAI la capacitat de crear cap comissió amb entitat jurídica

per substituir els signants del 1939 i negociar un nou acord, de manera que, sense qüestionar el dret de propietat, s’arrogaven el dret d’ús i gestió de l’arxiu. Quedava clar que, tot i no qüestionar directament la propietat, l’IISG va considerar que tenia el dret d’usufructuar els documents segons els seus interessos i va refusar els constants requeriments oficials amb què la CNT i la FAI li exigien que no obrís les caixes sense la presència dels seus representants i que no gestionés la documentació sense la seva autorització. S’instava l’Institut a agilitzar les negociacions d’un nou acord per resoldre els problemes que impedien l’estudi, la investigació i la difusió de l’arxiu. En aquest marc de tenses relacions, el desembre del 1979, es va celebrar a Madrid el V Congrés de la CNT, que en un dels seus punts plantejava la recuperació del seu patrimoni i, per tant, dels seus arxius. Sabent que l’IISG estava obrint unilateralment les caixes i inventariant la documentació, una delegació de tres persones es va desplaçar a Amsterdam per exigir una negociació formal que posés punt i final a la situació. L’IISG va insistir a no reconèixer la delegació, de manera que els companys del sindicat es van tancar a l’Institut. Així es va iniciar una campanya confederal, nacional i internacional, per a la recuperació dels seus fons que va incloure l’ocupació de l’ambaixada dels Països Baixos a Madrid per part de la CNT el febrer del 1980. Les accions van donar els seus fruits i el 7 de març de 1980 es va fer

13/1/20 10:47

pública una declaració conjunta CNT–IISG que, entre altres coses, va estipular: 1) queda constància que l’IISG ha desempaquetat

i reinventariat unilateralment un 75% de l’arxiu, 2) l’obertura de la resta de caixes només es farà en presència dels perits que la CNT designi, 3) se signarà un nou contracte que posarà punt i final a les vicissituds passades i deixarà sense efecte tots els acords anteriors. Haurà de plasmar la propietat inequívoca de la CNT i la FAI sobre els seus arxius i el seu dret a repatriarlos sota condicions pactades. El nou document, que encara és vigent, es va signar el 18 de gener de 1982. Semblava que la solució havia arribat, però no va ser així. El rebuig de la CNT a la invitació del govern Suárez a participar en els Pactes de la Moncloa del 1977 i a incorporar-se al contuberni polític anomenat Transició que havia de legitimar la continuïtat del franquisme sota la fórmula d’una monarquia constitucional, no quedaria impune. Després d’aquell rebuig, totes les forces polítiques i sindicals pactistes van crear un front per fer una “campanya d’assetjament polític a la CNT” (Luis Andrés Edo) per mitjà de muntatges policials, infiltracions, silenci i calúmnies als mitjans de comunicació. L’atemptat a la sala de festes Scala, organitzat per l’agent de policia Gambín, va sembrar dubtes sobre la puixant CNT i va despertar la llegenda negra de la relació entre anarquisme i violència. En l’àmbit sindical, la participació a les primeres eleccions sindicals va ser refusada per més del

70% dels sindicats que van participar al V Congrés. Tot i amb això, com a mínim el 30% de les

delegacions van ser manipulades per trencar l’organització. Amb el suport institucional en forma de subvencions econòmiques, cessió de locals del patrimoni sindical franquista, i protagonisme permanent als mitjans de comunicació, un grup minoritari de sindicats va abandonar l’organització i uns mesos més tard va convocar a València un nou congrés en què es va proclamar l’“autèntica CNT. Congrés de València”, que usurpava a la CNT els seus principis, la seva història i la seva existència legal. L’objectiu era provocar la ruptura i l’enfrontament intern per impedir el desenvolupament de l’anarcosindicalisme, la sorprenent reaparició del qual havia espantat el Règim. Aquesta situació també va servir perquè l’IISG deixés sense efecte el nou comodat. Amb la disculpa de l’escissió confederal, l’Institut va tornar a negar la representativitat legal a totes les delegacions que la CNT va enviar per fer efectiu l’acord signat. Es tornaven a tensar les relacions. Amb les coses així, el maig del 1984 una nombrosa delegació, en la qual hi havia l’autor d’aquest article, es va tornar a tancar a l’IISG per exigir el compliment del comodat del 1982. En aquesta ocasió, i per primer cop, es va utilitzar la policia per desallotjar-nos-en, a empentes i cops de peu. Alguns companys van rodar escales avall. Aquesta actitud va provocar altres accions a Amsterdam, com ara un encadenament a la

porta de l’IISG i una manifestació a la plaça Dam. L’enèsima campanya de protesta va tenir el seu efecte. L’IISG es va comprometre a complir l’acord: entre altres coses, a acabar la microfilmació dels documents i enviar-ne una còpia a la CNT i a no prendre decisions unilaterals sobre l’ús i la gestió de l’arxiu. La sentència judicial que el 1987 va prohibir que l’escissió utilitzés les sigles CNT i tot el que se’n va derivar va acabar aplanant el camí i va permetre restablir un respectuós clima de relacions institucionals que encara és vigent. En aquest clima d’enteniment més de 5.000 fotografies de la Guerra Civil de l’arxiu de l’MLE tornen a sortir a la llum per mostrar la nua realitat que captaven els objectius de les càmeres al llarg del període 1936-1939. Si des que la Humanitat habitava a les cavernes ha estat palès el seu desig de crear imatges amb les quals perpetuar-se o en què mirarse, i el desenvolupament de les arts va servir per mostrar amb finalitats alliçonadores el poder dels poderosos, les misèries dels miserables, o el càstig dels rebels a la gran majoria de la població, aleshores analfabeta, el desenvolupament de la fotografia i del cinematògraf des del segle xix va permetre captar imatges en temps real del que passava en un lloc determinat, i a més, poder-ho guardar com a testimoni i transmetre-ho a generacions venidores. Per això, a partir del juliol del 1936, des de l’Oficina de Propaganda i des del Sindicat de la Indústria de l’Espectacle,

3.GAtextPalacios.MX_Xavi.indd 15

13/1/20 10:47

Caixes amb la documentació de la CNT–FAI dipositades a l’ IISG d’Amsterdam

de la CNT, l’MLE tampoc va estalviar esforços per tenir les millors imatges possibles del que passava, tant als fronts de batalla com en la construcció d’un món nou. Armand Guerra, Mateo Santos, Margaret Michaelis o Kati Horna, entre altres, amb la seva tasca militant o a través de feines remunerades, van crear per a l’MLE una meravellosa col·lecció de fotografies i pel·lícules que mostren milers d’escenes quotidianes de la Revolució Social espanyola. La fotografia reflecteix el que passa en un moment i en un lloc qualsevol. El seu missatge és senzill. N’hi ha prou, per exemple, amb veure les fotos que conté aquest arxiu, el somriure, l’alegria, i l’expressió de les milícies camí del front; o dels homes i les dones llaurant els camps col·lectivitzats; o dels nens i les nenes a les noves escoles i colònies infantils, per entendre, amb una sola mirada i tal com deia Abel Paz, “que la gent vivia la revolució com si visqués un somni feliç a punt de fer-se realitat”. D’aquí també que constatem, tal com diuen els creadors del “Manifest drapaire de Puigcerdà”, Agustí Guillamón i Antonio Gascón, “que l’anomenada memòria històrica es converteix en un camp de batalla de la lluita de classes, perquè els mandarins de la història oficial volen convertir en republicans tots els lluitadors revolucionaris; minimitzar, ocultar i ignorar el caràcter proletari i revolucionari de la Guerra Civil”. L’estudi i la difusió d’aquest fons fotogràfic també es converteix en una poderosa arma, imprescindible per salvar el nostre passat

3.GAtextPalacios.MX_Xavi.indd 16

de ser convertit en memòria històrica tergiversada i rescatarlo com a record viu, present a qualsevol indici de lluita i rebel·lia cap a un món nou, similar al que reflecteixen aquestes fotos. Heus ací la importància del llibre que avui tenim a les mans. Que nosaltres sapiguem, fins ara, tret d’una senzilla exposició amb comentaris creada fa anys per la FAL, el projecte Gràfica Obrera i Anarquista que desenvolupa l’Observatori de la Vida Quotidiana (OVQ), del qual forma part aquesta obra, i el treball d’investigació que està fent Almudena Rubio a Amsterdam, no hi ha cap altre projecte en curs per acabar de fer sortir a la llum els milers de fotos de la Revolució Social espanyola. Per acabar, voldria demanar un petit esforç als lectors: no mireu aquestes pàgines com si fossin les d’un llibre qualsevol. Imagineu que esteu darrere una càmera i intenteu percebre el que es veia a través de l’objectiu quan es van fer les fotos. Després, cadascú sabrà què hi veu.

Cajas con la documentación de la CNT–FAI depositadas en el IISG de Ámsterdam 1980 (FAL)

13/1/20 10:47

3.GAtextPalacios.MX_Xavi.indd 17

13/1/20 10:47