Topografia de la destrucció Els bombardeigs de Barcelona durant la Guerra Civil (1936-1939)

Topografia de la destrucciรณ Els bombardeigs de Barcelona durant la Guerra Civil (1936-1939)

Aquest llibre és el resultat d’un projecte de recerca impulsat per la Fundació Carles Pi i Sunyer d’estudis autonòmics i locals i el Comissionat de Programes de Memòria de l’Ajuntament de Barcelona Edita: Ajuntament de Barcelona Consell d’Edicions i Publicacions de l’Ajuntament de Barcelona: Gerardo Pisarello Prados, Josep M. Montaner Martorell, Laura Pérez Castaño, Joan Subirats Humet, Marc Andreu Acebal, Águeda Bañón Pérez, Jordi Campillo Gámez, Bertran Cazorla Rodríguez, Núria Costa Galobart, Pilar Roca Viola, Maria Truñó i Salvadó, Anna Giralt Brunet.

Directora de Comunicació: Águeda Bañón Directora de Serveis Editorials: Núria Costa Galobart Cap editorial: Oriol Guiu Producció: Maribel Baños Distribució: M. Àngels Alonso Autors dels textos: Laia Arañó Vega, Mireia Capdevila Candell, Rainer Huhle, Judit Pujadó Puigdomènech Establiment del cens dels bombardeigs: Laia Arañó Vega i Mireia Capdevila Candell Selecció gràfica: Laia Arañó Vega i Mireia Capdevila Candell Coordinació editorial: Albert Perelló Disseny gràfic i maquetació: Víctoroliva.com i Hores.com Retoc d’imatges: Xavi Parejo Correcció: Francesc Soto Traduccions: Linguaserve Internacionalización de Servicios, S.A. Geolocalització del cens dels bombardeigs: Institut Municipal d’Informàtica (IMI) Edició cartogràfica: GradualMap Les bases cartogràfiques utilitzades en la confecció de la cartografia de l’obra han estat: Barcelona 1:10 000, pla de la Ciutat, Ajuntament de Barcelona, 1935 (fons de la cartoteca digital de l’Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya, ICGC) Barcelona 1:5000, servei topogràfic de l’Ajuntament, Ajuntament de Barcelona, 1933 (fons de la cartoteca digital de l’Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya, ICGC) Edició i producció: Direcció d’Imatge i Serveis Editorials

Passeig de la Zona Franca, 66

08038 Barcelona

Tel. 934 023 131 barcelona.cat/barcelonallibres Barcelona, desembre de 2018 © de l’edició: Ajuntament de Barcelona © dels textos: els autors esmentats © de les imatges: els arxius i autors esmentats © de les bases cartogràfiques: creative commons / domini públic dins el fons digital de l’IGCC ISBN: 978-84-9156-183-5 Dipòsit legal: B.26086-2018 Fotografia de la portada: Bombardeig aeri sobre Barcelona, 17 de març de 1938 (CHCC) Agraïments: Volem donar les gràcies per la col·laboració i les indicacions de tots i totes les professionals dels arxius i centres de documentació amb qui hem treballat per realitzar aquesta obra. I un reconeixement especial al doctor Francesc Vilanova i Vila-Abadal pel seu assessorament i consells al llarg d’aquesta recerca. També volem expressar el nostre agraïment a José Pérez Freijo, antic director d’Imatge i Serveis Editorials, per haver impulsat aquest projecte des dels inicis.

Topografia de la destrucció Els bombardeigs de Barcelona durant la Guerra Civil (1936-1939) Laia Arañó Mireia Capdevila

«Mentre observes com petites mans alegres fan i desfan castells a la sorra humida i freda, t’arriben, Mariona, càlids els records dels jocs i dels vols sobre el mar i les cabussades, i les corredisses i els riures d’aquí a la platja sota el cel obert de la teva ciutat. Veus d’infants, secreta remor dels vençuts. »T’enyores dels bells dies, i penses en les nenes i en les dones que ets, en les hores salades de la infantesa, i tanques els ulls i cruixen dolçament les passes pel fustam de l’edifici blanc i blau, clar en la llum, condemnat a cendres per la brutalitat ignorant. Compte! Totes les extincions anul·len arrels. »Tanques els ulls i a la retina encara s’incendia l’Escola del Mar en aquest sorral del seu exili. L’Escola del Mar de la ciutat del cel i de l’ona. L’Escola del Mar, pàtria eterna de les sirenes i els dofins.»

JORDI CARRIÓ, «Platja d’hivern (A Mariona Goday)», de Barcelona 36/39, 2017

Sumari

11 Presentació Ricard Vinyes

13

La ciutat sota el terror aeri

Laia Arañó Mireia Capdevila

25 Barcelona. Els bombardeigs de març de 1938 Judit Pujadó

33 Bombardeigs de la Segona Guerra Mundial; record i silenci a Alemanya Rainer Huhle

41 Nota a l’edició. Documentar i explicar els bombardeigs de Barcelona Laia Arañó Mireia Capdevila

47 81

Traducción al castellano English translation

110

Cens dels bombardeigs de Barcelona de l’any 1937

140

Cens dels bombardeigs de Barcelona de l’any 1938

208

Cens dels bombardeigs de Barcelona de l’any 1939

224

Plànol dels bombardeigs de Barcelona (1937-1939)

227

Índex d’arxius

Presentació Amb l’objectiu de terroritzar la població civil, aniquilar la democràcia republicana i assajar tècniques noves de guerra, Barcelona va ser atacada des del novembre del 1936 i, en particular, des del febrer del 1937 per mar i aire per les forces del general Franco, l’aviació feixista italiana i el Tercer Reich alemany.

Els grans bombardeigs aeris van començar al final del 1937 i ja no van cessar. El novembre d’aquell any, la ciutat havia estat la capital de tres governs —català, basc i espanyol— en el context de batalles estratègiques importants, com la de Terol, el front d’Extremadura i la renovada resistència de Madrid.

Tot el poder polític, institucional i administratiu de la Segona República, excepte el militar, estava concentrat a Barcelona. En aquest context, al gener del 1938, l’aviació italiana va bombardejar la ciutat per facilitar les operacions ofensives de l’exèrcit rebel. El Poblenou, la Barceloneta, Sant Andreu, Can Tunis, el Gòtic, l’Eixample i el Guinardó van ser els barris més afectats, i el port va quedar pràcticament inservible. Va ser en aquests bombardeigs que es produí la massacre infantil a l’Escola de Sant Felip Neri.

Però el 16, 17 i 18 de març de 1938 es van efectuar els atacs més cruents de l’aviació feixista italiana, amb l’ordre del general Giuseppe Valle, que va instar a iniciar des d’aquesta nit acció violenta sobre Barcelona amb martelleig diluït en el temps.

La ciutat va ser atacada amb una nova tècnica de guerra, el bombardeig de saturació, que combinava el llançament continuat de bombes en caiguda lliure amb les bombes incendiàries, sense un objectiu militar precís, tan sols amb el propòsit de deixar el territori devastat i atemorit. En quaranta-una hores hi va haver una important destrucció de vides, edificis i béns a diversos barris.

El comandant de l’Exèrcit britànic, N. P. MacRoberts, observador a Barcelona per informar el seu Govern del curs dels bombardeigs, va valorar la situació així:

Quan escric aquestes ratlles Barcelona està sotmesa al terrorisme massiu des de l’aire; el seu coratge i la seva fermesa davant els atacs aeris em quedaran gravats a la memòria.

Les agressions aèries a la ciutat van prosseguir durant tot l’any i, entre els dies 21 i 25 de gener de 1939, just abans de l’ocupació franquista de la ciutat el dia 26, la Legió Còndor encara va dur a terme una destrucció sistemàtica del port: els molls de la Barceloneta, el del Dipòsit, el de Balears i el Moll Nou van quedar arrasats i els vaixells, bucs i embarcacions, enfonsats. Dos anys més tard, l’Ajuntament va erigir a l’actual plaça de Maria Cristina, a la Diagonal, un monòlit commemoratiu en agraïment als pilots de la Legió Còndor. El monument va perviure fins a l’any 1980, quan, a petició de l’Ajuntament de Gernika, va ser retirat per l’Ajuntament de Barcelona, de matinada, en silenci.

En complir-se vuitanta anys d’aquelles agressions, l’Ajuntament de Barcelona ha volgut promoure el record i la història d’aquells fets perquè els ciutadans i les ciutadanes valorin la responsabilitat de les grans dictadures feixistes en la destrucció de vides i patrimonis, i perquè coneguin l’esforç popular per protegir-se, defensar-se i reorganitzar la vida de la ciutat. Amb aquest objectiu, des del Comissionat de Programes de Memòria s’ha establert el programa «Barcelona bombardejada (1936-1939). Volem la pau, no l’oblit», un projecte commemoratiu integral, és a dir, que no es limita a un dia, a una acció, a un territori ni a un format, sinó que pretén tractar el mateix tema —els bombardeigs, en aquest cas— amb formats diferents i, per tant, amb un abast ciutadà i territorial també divers i que connecta les iniciatives que han anat sorgint des dels districtes, els equipaments culturals o les propostes particulars, tot generant una atmosfera cívica, cultural, educativa i política que contribueix a situar allò que volem commemorar a les agendes de programació cultural i de difusió.

11

Topografia de la destrucció

El programa integra la senyalització d’espais i biografies, sovint proposades des del teixit associatiu o els districtes, l’elaboració d’un programa educatiu destinat a les escoles o la intervenció artística de Xavier Bové, l’Arbre de la memòria, que va tenir lloc els vespres dels dies 16, 17 i 18 de març i que projectava, damunt la façana de l’Ajuntament, una reflexió sobre la resistència com a font de renaixement, un procés narrat visualment amb el creixement de la memòria esdevinguda arbre gràcies a la transmissió de records i experiències. El programa inclou l’exposició «Una infància sota les bombes», produïda pel Born CCM, que posa l’èmfasi en la vivència dels infants que van patir els atacs aeris i com els van representar en dibuixos fets a les escoles, els refugis i els campaments, i explora l’empremta que els bombardeigs van deixar en la seva vida adulta a través de l’expressió artística.

Aquest llibre, titulat Topografia de la destrucció. Els bombardeigs de Barcelona durant la Guerra Civil (1936-1939), és la clau de volta que sosté el conjunt del programa, per la recerca empírica que conté, per la forma com la comunica i, sobretot, perquè estableix les proves del que va passar i on va passar, carrer per carrer, edifici per edifici, i les conseqüències que va tenir en les vides i en el patrimoni.

12

L’Ajuntament de Barcelona tenia la responsabilitat d’explicar-ho a bastament i completant el que professionals diversos han documentat, sovint amb excel·lència, tant els bombardeigs com l’univers dels refugis antiaeris; però, a més, l’Ajuntament tenia el deure d’oferir aquesta recerca integral dels efectes de les bombes en la ciutadania i en la textura de la ciutat. Aquest llibre, la indagació que ofereix i la seva formalització han estat possibles gràcies a un conveni amb la Fundació Carles Pi i Sunyer d’Estudis Autonòmics i Locals i, sobretot, gràcies al treball meticulós i brillant de les historiadores Laia Arañó i Mireia Capdevila. Qui consulti el llibre que ens presenten s’adonarà del que significa aquesta obra en esforç, en informació, en coneixement i en compromís civil. I també s’adonarà de per què és la pedra angular, el punt de sosteniment del programa municipal que ha pretès donar eines als ciutadans perquè es construeixin el seu propi coneixement, la seva pròpia imatge del que van ser els bombardeigs i de l’afectació que van generar en el procés històric que hem heretat i en el qual ens hem format.

Ricard Vinyes Comissionat de Programes de Memòria

La ciutat sota el terror aeri «En cap cas voldria menystenir la severitat del calvari que ens espera, però crec que el nostre poble es mostrarà capaç de resistir-lo com ho han fet els valents homes de Barcelona.»

Winston Churchill, 18 de juny de 1940

I Si la memòria de la Guerra Civil a Barcelona ha transmès una imatge potent i central, aquesta és, sense cap mena de dubte, la dels bombardeigs i els seus efectes sobre l’espai urbà i els ciutadans. Imatges estàtiques i fílmiques del que els comissaris de l’exposició En guerra (Barcelona, 2004) van anomenar «urbicidi»: quan la guerra aèria i el bombardeig massiu porta el conflicte a la rereguarda urbana.

Aquest era un fenomen realtivament recent, tot i que ja s’havia assajat amb cert retard a les darreries de la Primera Guerra Mundial. L’antecedent més proper eren les notícies sobre els atacs de l’aviació feixista italiana a Abissínia de l’any 1935. Tanmateix, aquella havia estat una guerra llunyana i les notícies i, sobretot, les imatges que n’arribaven eren poc precises, poc concretes per poder disposar d’una idea exacta de les dimensions terrorífiques de la nova guerra que s’expandia, la guerra aèria.

Tot i que els bombardeigs van arribar uns mesos després d’haver començat el conflicte i, per tant, la ciutat va gaudir d’una certa seguretat durant l’estiu i la tardor de 1936 (les marques de la guerra i la revolució van ser unes altres en aquells primers mesos: els estralls materials i humans de la violència revolucionària, la militarització de la vida quotidiana, la progressiva caiguda de la qualitat de vida, l’aparició dels primers problemes de proveïments, etc.), des del moment que van caure les primeres bombes i obusos (els primers bombardeigs van venir del front marítim; ràpidament, s’hi van afegir els atacs aeris), el febrer de 1937, la ciutat va descobrir espantada com el conflicte bèl·lic no es limitava geogràficament a unes línies de front, que a vegades avança-

ven i, en d’altres ocasions, quedaven immòbils durant temps, però que eren lluny, més enllà de Lleida i de la Franja. Els ciutadans de Barcelona van saber, aquell febrer, quins efectes tenia un atac aeri sobre un nucli urbà. També van descobrir els atacs des del front marítim. El dia 13 d’aquell mes, el creuer italià Eugenio di Savoia va atacar Barcelona. El seu objectiu fonamental era la fàbrica Elizalde, convertida en una indústria de guerra fonamental, situada a la Dreta de l’Eixample, dins la trama urbana. El bombardeig es va produir a les 21 hores i 45 minuts i va provocar divuit morts i més de vint ferits. Com expliquen les cròniques, la fàbrica va actuar com a escut arquitectònic que va evitar que la destrossa fos més gran, però no va poder impedir l’afectació sobre les edificacions civils del seu voltant.

La impressió ciutadana va ser molt profunda. La ciutat ja era a primera línia de front, la guerra ja hi havia arribat. L’escriptor Marià Manent va arribar a Barcelona el 16 de febrer i va assistir als funerals col· lectius que es van organitzar: «Al passeig de Gràcia he vist passar l’enterrament de les víctimes del bombardeig de dissabte. Han passat divuit cotxes de morts, amb flors, corones i un gran cor de flors blanques. La multitud (obrers, milicians, noies) anava sense banderes ni música. Abans de passar el seguici, a la Diagonal i al passeig de Gràcia ja l’esperava molta gent: alguns llegien el diari; he vist una noia que esperava l’enterrament amb un llibre a la mà. Guàrdies urbans, repòrters gràfics... Quin poble meridional! Sota el sol tebi, en la llum quasi primaveral, aquell espectacle era a penes fúnebre (la nota més trista eren els familiars endolats darrere cada taüt): pel passeig pujaven noies maquillades, minyons decidits, gairebé com si es tractés d’una festa.»1 La memòria, però, és un artefacte complex

1. Marià Manent, El vel de Maia, Barcelona, Destino, 1975, p. 32.

13

Topografia de la destrucció

i no sempre fiable. Joan Reventós i Carner recordava prou bé el bombardeig sobre la fàbrica Elizalde i l’afectació sobre els seus parents que vivien al barri, però el va atribuir al vaixell franquista Canarias: «El diumenge següent els oncles Carner explicaven als pares (i a mi m’ho digué el cosí Jaume) la tensió viscuda durant els minuts que durà el bombardeig marítim. El seu pis estava situat al passeig de la Indústria i des d’allí sentien passar els obusos llançats pel Canarias sobre la fàbrica Elizalde amb un xiulet estrident que semblava que havien de caure damunt del terrat; seguia uns segons després la remor de les explosions en esclatar els projectils.»2 Són els primers testimonis memorialístics amb els quals es podria reconstruir dia a dia la tragèdia de la guerra aèria (i marítima) sobre Catalunya i Barcelona.

Runes davant de la conegudíssima orxateria Tío Che, al carrer de Wad Ras, provocades pel bombardeig del 29 de maig de 1937.

(ANC. Brangulí)

A dreta llei, però, aquest no fou el primer bombardeig, marítim o aeri, contra la ciutat. Unes setmanes abans, el 18 de gener, un submarí italià cedit als franquistes, el Torricelli, va disparar contra diversos objectius del port: els dipòsits de la CAMPSA, vaixells, magatzems, etc. Les afectacions van ser mínimes i no hi va haver víctimes. Ningú no ho va registrar en la seva memòria personal.

A partir d’aquell final d’hivern de 1937 i inici de la primavera, Barcelona i altres ciutats catalanes, des de Lleida fins a Figueres, passant per Tarragona o Granollers, el Port de la Selva, Pineda de Mar, el Prat de Llobregat, etc., van viure i patir la mateixa barbàrie fins a la fi de la guerra en territori català, el febrer de 1939. De fet, el bombardeig de l’Eugenio di Savoia va actuar com a tret de sortida per les ofensives feixistes sobre la ciutat i els altres centres urbans i punts estratègics de Catalunya (ports, aeròdroms militars, centrals hidroelèctriques, etc.).

Des d’aquell moment, el territori de rereguarda quedava exposat directament a la guerra i a qualsevol hora del dia. Els barcelonins ho van poder comprovar el 29 de maig de 1937, quan van patir el primer atac aeri nocturn. A quarts de quatre de la matinada, l’aviació feixista va bombardejar el centre de la ciutat: plaça d’Urquinaona, via Laietana (rebatejada com a via Durruti), Can Tunis, part de l’Eixample, etc. Enlloc no hi havia grans objectius militars; simplement, es tractava de terroritzar la població civil. Seria un costum en els mesos següents i fins al final de la guerra.

Ningú, entre els milers de víctimes civils de les bombes feixistes, podia imaginar que estaven protagonitzant un dels canvis de paradigma bèl·lic del segle xx més importants. Prou important i impressionant perquè el 18 de juny de 1940, en el tercer dels quatre discursos històrics que Winston Churchill va adreçar al poble britànic i a la Cambra dels Comuns (el conegut com a «This was their finest hour», ‘La seva millor hora’), fes un reconeixement simbòlic: «En cap cas voldria menystenir la severitat del calvari que ens espera, però crec que el nostre poble es mostrarà capaç de resistir-lo com ho han fet els valents de Barcelona [the brave men of Barcelona], i seran capaços de fer-hi front i seguir endavant malgrat tot, almenys com qualsevol altre poble del món.»3 Amb una notable càrrega d’ironia, Pere Bosch Gimpera remarcaria aquesta cita a Carles Pi i Sunyer: «Ja vau veure el discurs de Churchill, elogiant al brave people of Barcelona

2. Joan i Jacint Reventós, Dos infants i la guerra. Records de 1936-1939, Barcelona, Club Editor, 1978, p. 70.

3. N otícies de la caiguda de París. Cartes de Carles Pi i Sunyer a la seva filla, Núria, i d’altres exiliats catalans, Barcelona, Fundació Carles Pi i Sunyer, 2010, p. 124 (traducció de Pep Vallbé).

14

Topografia de la destrucció

i posant-lo per exemple. Cómo cambian los tiempos.»4 En una carta a la seva filla Núria, Carles Pi i Sunyer també li comentava aquest fragment del discurs del premier britànic: «Ahir en Churchill va fer un discurs molt bo als Commons i força optimista. En parlar dels perills dels bombardeigs va dir que no creia que la gent d’ací no es portés tan bé com “the brave men of Barcelona”. I els diputats varen aplaudir. A poc a poc, comencen a fernos justícia.»5 La cita churchilliana i els comentaris d’aquests exiliats a la Gran Bretanya són prou il· lustratius de la dimensió que havia pres l’experiència bèl·lica dels ciutadans barcelonins sota les bombes feixistes i la seva projecció a escala europea. Tot allò que els conservadors britànics havien callat durant els anys de la Guerra Civil Espanyola, sense ni una sola condemna dels atacs aeris sobre la població civil, ara es convertia en argument patriòtic i exemple moral a seguir. Va ser només un instant en la història catalana, sense continuïtat, però «la seva millor hora» primera havia estat catalana, i barcelonina; ara, el juny de 1940, els britànics n’haurien de prendre exemple.

1937, ja a la tardor de 1936 el vaixell facciós Canarias havia atacat Roses. L’atac directe a la rereguarda des d’una distància de seguretat (marítima o aèria) era una novetat absoluta, una experiència sense precedents. I aquest és un element molt important per entendre com es va viure la guerra a la rereguarda catalana i com es va transmetre aquesta dura experiència. En certa manera, va ser com si es produís un amuntegament de memòries diferents: la sublevació i la revolució; la impressió que la guerra era lluny, en fronts distants, i que es vivia de manera diferent a la rereguarda; l’espera de l’arribada del conflicte (la progressió terrestre de l’enemic); i, de sobte, la violència bèl·lica arribava a casa, als carrers del poble o ciutat més allunyats del front, bé des d’unes milles marítimes o des del cel. Va ser un capgirament de la manera de viure el conflicte i que el poeta Marià Manent anomenava l’«angoixós contrast entre el risc terrible de la guerra a la ciutat

Així doncs, l’experiència londinenca —víctima, en aquest cas, de l’aviació alemanya— se sumava a una llarga cadena europea d’horrors, que es podia fer començar a Abissínia i Etiòpia, amb l’aviació italiana assajant tècniques d’atac i bombardeig a l’hora de construir l’anhelat imperi feixista; continuaria a Espanya, a partir de l’estiu de 1936, amb la intervenció feixista i nazi —l’Aviazione Legionaria i la Legió Còndor— al costat dels sublevats contra la Segona República; faria un salt qualitatiu a partir de setembre de 1939 a Polònia, Holanda i Bèlgica; culminaria, en una primera fase de la nova guerra europea, amb el blitz contra ciutats britàniques; i s’acabaria estenent, com un incendi sense control, per tot el continent (de Berlín a Moscou, d’Hamburg a Dresden, de Varsòvia a Roma, de Rotterdam a Coventry, etc.).

L’alcalde de Barcelona, Carles Pi i Sunyer, durant la vista que va fer al barri de la Barceloneta, després del bombardeig patit el 16 de març de 1937, i que recordaria en les seves memòries dels anys de la República i la guerra.

Si bé la memòria de la guerra aèria, en el cas de Barcelona, fixa una data determinada, el febrer de

(Pérez de Rozas, AFB)

4. Carta del 20 de juny de 1940; a Viure el primer exili: cartes britàniques de Pere Bosch Gimpera i Carles Pi i Sunyer, 1939-1940, Barcelona, Fundació Carles Pi i Sunyer, 2004, p. 195.

5. Carta del 19 de juny de 1940 a Notícies de la caiguda de París..., p. 84.

15

Topografia de la destrucció

mateixa, sempre amenaçada, i la vida tranquil·la de la ciutat».6 A partir, però, de febrer de 1937 la força aèria feixista —fonamentalment italiana— es va encarregar que els atacs aeris sistemàtics i persistents s’incrustessin en la vida dels civils i modelessin els seus ritmes vitals, la seva vida quotidiana. Aquell hivern, a més a més del primer bombardeig naval sobre Barcelona, la Pobla de Segur i altres punts estratègics de la zona pirinenca, on hi havia embassaments i centrals hidroelèctriques, van descobrir, amb horror, que tenien la guerra sobre els seus caps.

Qui eren els botxins? Què pretenien? El gruix dels atacs aeris sobre Barcelona i altres centres urbans catalans va anar a càrrec de l’aviació feixista italiana, que era present a l’Espanya sublevada amb més de set-cents aparells. Des de Mallorca, convertida en una base aèria de primera magnitud, llançava onades d’atacs sobre territori català amb una facilitat gairebé insultant. Amb aquest poder aeri, les autoritats feixistes van actuar seguint les instruccions franquistes, ajudant els rebels en les seves ofensives contra les forces republicanes i debilitant la rereguarda civil, però també ho van aprofitar per assajar noves tècniques i tàctiques de guerra aèria, així com nous explosius i bombes més potents.

L’escriptor, poeta i editor Joan Sales, que carregava a l’esquena una molt notable experiència bèl·lica i militar des que es va presentar voluntari per anar al front, va saber des d’un bon començament la importància de Mallorca com a plataforma per als atacs sobre Barcelona: «Em preguntes quin efecte em fa la nostra pobra Barcelona tan bombardejada i si ho era més Madrid. Ho és molt més Barcelona sense comparació; a Madrid jo no havia vist mai tantes cases de vuit o nou pisos ensulsiades fins als fonaments, tanta runa pels carrers, tanta destrossa. Sospito que amb Barcelona s’hi rabegen de gust i que la guerra és un pretext excel·lent per donar sortida a l’odi que ens tenen de sempre. ¡Quin error, per part nostra, no haver ocupat Mallorca! És de les bases

de Mallorca que venen quasi cada vespre els avions italians i alemanys a fer aquesta feina monòtona i com de rutina.»7 El novembre de 1938, quan Joan Sales escrivia aquesta carta a Mercè Figueres, l’amiga de Màrius Torres, amb qui compartia temps i espais al sanatori de Puig d’Olena, Barcelona estava exhausta i traumatitzada. La revolució i la guerra, els bombardeigs gairebé diaris, els vius i els morts, els desapareguts i els fugits; la ciutat es dessagnava lentament per manca de tota mena de productes de primera necessitat i les mancances materials més bàsiques. Naturalment, l’assumpte central no era si els italians —o els alemanys o els espanyols— havien atacat més Barcelona que Madrid; la qüestió nuclear era contemplar la destrucció metòdica de la rereguarda d’un país en guerra per part de diversos enemics: l’aviació enemiga, els quintacolumnistes, la burocràcia errant de l’Estat, les polítiques de seguretat abusives i indiscriminades, la fam, el desastre, la por.

Naturalment, l’aviació italiana no actuava al marge de les directrius franquistes. Els darrers responsables en la cadena de comandament eren el general Alfredo Kindelán —responsable de les minses forces aèries dels rebels— i el general Francisco Franco, la més alta autoritat dels sublevats. Tots dos coneixien perfectament les accions i planificacions de l’aviació italiana i, molt probablement, compartien el contingut del telegrama que el dictador feixista italià, Benito Mussolini, va enviar al general Berti, comandant de les suposades tropes voluntàries italianes que lluitaven al costat de l’exèrcit franquista: «L’Aviació Balear es reforçarà i tindrà la missió d’atemorir la rereguarda roja i especialment els centres urbans.»

Transmès el desembre de 1937, franquistes i feixistes italians el van seguir al peu de la lletra des d’aquell dia i fins a la fi de la guerra.

Les instruccions feixistes al més alt nivell eren precises i inajornables. El 2 de gener de 1938, Marià Manent contemplava, des de Valldoreix, el primer bombar-

6. Marià Manent, El vel de Maia, p. 150, anotació del 5 de gener de 1938.

7. Joan Sales, Cartes a Màrius Torres, Barcelona, Club Editor, 2007, carta de 18 de novembre de 1938 adreçada a Mercè Figueres, p. 404.

16

Topografia de la destrucció

deig del nou any de guerra: «A la nit hi hagut alarma altra vegada. Hem sortit. Feia un fred horrible (de dos graus sota zero). Des de Valldoreix, on he pernoctat, es veia el joc dels reflectors enllà de les muntanyes que ens separaven de Barcelona. Les altíssimes franges de llum s’inclinaven com messes titàniques, s’encreuaven, s’atansaven entre les constel·lacions com impel·lides per una passió monstruosa, per un amor geomètric.»8 Era la primera anotació d’un any que seria especialment terrible, destructiu, brutal, en la vida de la rereguarda catalana i, especialment, per a la ciutat de Barcelona. Quan la ciutat va patir els terribles bombardeigs dels dies 16, 17 i 18 de març, fins i tot l’ambaixador nord-americà, Claude G. Bowers, es va sentir escandalitzat. Naturalment, com va fer Winston Churchill el juny de 1940, no en va dir res fins uns anys més tard, però quan ho va escriure, va procurar deixar-ho ben aclarit. Per començar, va vincular els bombardeigs a un acte de venjança del general Franco per l’enfonsament, unes setmanes abans, del vaixell facciós Baleares. L’explicació és perfectament creïble, ja que era coherent amb la dinàmica i els criteris que el futur dictador aplicava a la direcció de la guerra: venjança, desgast, aniquilació, destrucció, etc., i que els millors historiadors de la Guerra Civil ja han explicat. A partir de la informació que li va facilitar el seu agregat militar, el general Faqua, que era a Barcelona aquells dies, Bowers va explicar, amb tota mena de detalls, les onades de bombardeigs, les hores i els llocs afectats. Les conclusions eren terribles: Res d’una magnitud tan espantosa amb relació a la raça blanca no s’havia conegut abans. Les bombes no anaven dirigides a objectius militars. Les van llançar deliberadament al centre, la zona més poblada de la ciutat, on la gent sopava, passejava, dormia als seus llits. Quan aquests atacs van acabar, nou-cents homes, dones i infants eren cadàvers estripats; esquinçats, en molts casos, en pedaços, esbudellats. Van arrasar quaranta-vuit edificis i en van destruir setanta-cinc parcialment.

Després de cada bombardeig, les unitats hospitalàries, assistides per voluntaris, corrien pels carrers amb cistelles posant-hi bocins de cossos desmembrats, fragments de carn humana, parts de braços, de cames, de caps.

El general Faqua va passar per la vorera d’un cafè on moltes persones havien mort destrossades i els cambrers hi escombraven petits fragments de cossos i els posaven en contenidors. Va passar amb compte de no trepitjar la mà d’un nadó. Va veure una sabata de la qual sobresortia el turmell d’una dona. [...] [...] La monstruositat d’aquell crim tan brutal va astorar momentàniament el món civilitzat; i Chamberlain, que amb les seves polítiques havia denegat al Govern d’una manera tan recta el dret de comprar armes antiaèries per protegir la població, es va declarar «horroritzat i enrabiat». No vaig tenir cap dubte en aquell moment que l’Eix assajava per a Londres i Varsòvia... com ara sabem que així va ser.9 Fins i tot l’Osservatore Romano, el diari oficiós de la Santa Seu, es va veure obligat a dedicar-hi un text, que feia funcions d’editorial («Sobre els bombardeigs aeris», 24 març 1938). Després d’assegurar que el general Franco «es va mostrar molt sensible al paternal interès de Sa Santedat a favor de les víctimes innocents de la guerra» i de condemnar la matança de personal religiós a Terol, arribava a Barcelona: «A totes aquestes víctimes se n’han sumat ara d’altres, causades, aquesta vegada, pels recents bombardeigs aeris de Barcelona; víctimes innocents que la Santa Seu lamenta més que mai, mentre, fidel a la seva missió, continua fent arribar paraules de consol i consells de bona voluntat per amorosir en tot allò possible els horrors de la guerra.» No era gran cosa, però tampoc no es podia esperar més de la Santa Seu. Els historiadors ho expliquen amb molta més fredor: «L’infern va durar quaranta-una hores, dotze atacs

8. Marià Manent, El vel de Maia, p. 149.

9. Claude G. Bowers, My Mission to Spain. Watching the rehearsal for Wolrd War II, Nova York, Simon and Schuster, 1954, p. 376-377.

17

Topografia de la destrucció

massius van ser realitzats i s’hi van llançar quaranta-quatre tones de bombes. La població es va trobar amb un nou tipus de bombardeig, la sistemacitat del qual, amb intervals de tres hores entre acció i acció, va traumatitzar la ciutat. [...] El 15% del total de les víctimes per bombardeig al llarg de dos anys es va concentrar en aquells tres dies.»10

(AH-UB)

Certament, l’any 1938 fou l’epicentre dels bombardeigs més mortífers i intensius de la Guerra Civil, destacant per sobre de tot l’episodi dels tres dies de març a Barcelona. Les ciutats catalanes es van convertir en objectius de primera categoria, tot i que l’any anterior ja havien notat els efectes de l’«urbi-

cidi» generalitzat a què les havien sotmès els feixistes espanyols i italians; només calia recordar el bombardeig del Liceu Escolar, de Lleida, amb més de quaranta nens i nenes morts per les bombes.

El 1938, a Barcelona, el port, l’Escola del Mar, Sant Andreu, la Barceloneta, etc., van rebre els impactes gairebé cada dia del mes de gener. Eren atacs constants i sense treva. La guerra prenia una nova dimensió, més extensa i més profunda. En aquells dies, l’escriptor Joan Sales descrivia una ciutat que tenia un «aspecte desolador, amb tantes escombraries i tanta runa dels bombardeigs o amb la gana que pel carrer es llegeix a totes les cares».11 El 30 de gener, la ciutat va patir un atac de represàlia durís-

10. Xavier Domènech i Laura Zenobi, Quan plovien bombes, Ajuntament de Barcelona – Museu d’Història de Catalunya, Barcelona, 2007.

11. Joan Sales, Cartes a Màrius Torres, carta del 28 de gener de 1938, p. 320.

18

Topografia de la destrucció

Estat en què va quedar part de l’interior de l’edifici històric de la Universitat de Barcelona després de rebre part dels impactes de les bombes que l’aviació feixista va llançar sobre el centre de la ciutat els dies 16, 17 i 18 de març de 1938. Fins a la fi de la guerra a Barcelona, els acadèmics de la Universitat van fer conèixer tres manifestos de protesta pels danys causats pel feixisme contra la ciutat i la institució.

(AH-UB)

19

Topografia de la destrucció

sim, quan l’aviació feixista va bombardejar l’Escola de Sant Felip Neri, en ple barri antic. Va ser un dels episodis més impactants i brutals de la guerra. Al cap dels anys, a la vora del 2017, el poeta Jordi Carrió i Figuerola en feia l’evocació: «És aquí on va sobreviure la deflagració. La pluja es va endur la sang i els plors dels innocents. Resten aquests amples esvorancs al mur, els replecs de la pedra adolorida a les hores de més ombra. Tornes a passejar el didal dels dits per la pedra fendida, però ja no ets el noi que feia jocs al fil d’un lloc que no sabies tan ple de dol.» La ciutat va perdre els seus fills i la seva innocència, o el que en restava. Els nens es van fer adults sobtadament. Ja res no seria igual.

El 28 de març, Núria Folch, esposa de Joan Sales, explicava que havia marxat a dormir tres dies a una cova del Tibidabo, després que una bomba va caure «just al solar que hi ha darrere casa nostra». La progressió de la violència aèria feixista va continuar els mesos següents i va tenir el seu punt àlgid amb els bombardeigs dels dies 16, 17 i 18 de març de 1938.

Arran del bombardeig del 18 de juliol, el doctor Jordi Rubió i Balaguer explicava l’atac al seu fill, Manuel, que era al front, i lamentava la destrossa que havia patit la catedral: «T’escric un poc deprimit pel bombardeig que hem sofert a la matinada. Ha estat molt sorollós, almenys des del pis el sentíem molt, però el pitjor és que dues bombes han caigut a la catedral, on han enfonsat un tros de volta de la banda pròxima a la capella del Sagrament i han desfet un tros pròxim a l’absis i unes vidrieres. El meu despatx a la biblioteca, de resultes de la commoció de l’aire, també ha vist caure tres prestatges amb tot de llibres i catàlegs a terra. [...] Ja veus quines barbaritats i quina mentalitat més cerril! M’ha entristit molt la profanació de la nostra Seu. La gent que permet i ordena coses d’aquestes ja pot tenir tants tancs com vulgui, però a la llarga perdrà....»12 Bombardeigs i cultura, intel·ligència i barbàrie, es van convertir en binomis inseparables. A la guerra feixista aèria s’hi feia front amb les armes de la cul-

tura i la intel·ligència (i les bateries antiaèries, més o menys efectives, que s’havien muntat en els llocs estratègics de les ciutats). Certament, amb aquests instruments, la guerra es podia donar per perduda; però, si n’havien de sortir derrotats, que almenys es preservés la dignitat de la cultura democràtica, la civilitat europea. Gairebé premonitori, Carles Riba ho escrivia a Pierre Rouquette el 16 de setembre de 1938: «Han sonat explosions, més lluny i més a prop; però si miréssiu a l’avinguda pel meu balcó, no diríeu que passés res. No desitjo pas... al contrari, ben ardentment desitjo que aquests horrors no s’estenguin més enllà dels Pirineus, ni que fos per a la nostra pròpia salvació. Que Déu us conservi la pau, i ens la torni a nosaltres!.»13 Era la guerra, pura i dura, des de terra i des de l’aire, sense fronts ni rereguardes. Aquest era el salt qualitatiu fonamental cap a unes noves maneres de desenvolupar els conflictes armats, que faria que a la Segona Guerra Mundial els civils morts es comptessin per milions, cosa impensable dècades abans. La guerra d’Espanya, la guerra a Catalunya, es patia sense cap mena d’èpica: La guerra floria amb totes les seves nafres. La voluntat de runa que crea la violència s’instaurava per les places i carrers de la ciutat. La Barcelona de la tardor de 1938 —la darrera tardor de la guerra— prenia un desagradable aspecte com de pis fosc, brut i humit del barri vell.

Els vidres dels balcons i tribunes eren atravessats per tires de paper engomat que els protegien —deien— de les ones expansives de les bombes. Eren com uns esparadraps que tanquessin els ulls de les cases per no veure la desolació ciutadana. [...] De dia naixia la tràgica i grotesca visió de les cases destruïdes per les bombes. Semblaven tallades per un ganivet immens. Com talls d’un pastís de diumenge, els diferents

12. Jordi Rubió i Balaguer, Manuel Rubió i Lois, Cartes de la guerra, maig 1938 - gener 1939, Barcelona, Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1996, p. 54.

13. Cartes de Carles Riba I. 1910-1938, recollides i anotades per Carles-Jordi Guardiola, Barcelona, Institut d’Estudis Catalans, 1989, p. 494.

20

Topografia de la destrucció

nivells de l’interior dels pisos es veien del carrer estant amb els mil detalls que fan la intimitat d’una llar. Ningú no es preocupava de retirar la fotografia familiar penjada a la paret d’allò que devia ser la sala d’un tercer pis, o el penja-robes d’un racó de dormitori, amb un jersei i una faldilla plens de pols sense altre destí que caure un moment o altre en aquell gran buit vertical obert per la bomba.

Rajoles de València de lavabos i cuines alternaven amb empaperats «fi de segle» o «modernistes» de qualsevol saleta d’un pis de família de classe mitjana. Runa i més runa s’anava acumulant per tota la ciutat, sense que ningú fes res per treure-la.14 A les imatges recordades, Joan Reventós hi afegia la memòria olfactiva: «De la darrera tardor i el darrer hivern de la guerra potser allò que recordo amb més intensitat és la fortor desagradable i característica que s’exhalava dels enderrocs i la runa de les cases esfondrades per les bombes al centre de Barcelona.

Soc incapaç de descriure aquella fortor, però la sento encara amb una precisió extraordinària i estic segur que molts xicots de la meva edat l’han de recordar també, si és que, com jo, s’atansaven a les cases esventrades, malgrat la prohibició de fer-ho, atrets per una invencible curiositat. No sé gaire quina explicació pot tenir el fet d’aquella fortor repugnant si no és que les cases, com les persones i les bèsties, coneixen també una mena de descomposició cadavèrica.»15 El record de nen de Joan Reventós no quedava lluny de la descripció apuntada per Carles Pi i Sunyer, de la «ciutat ferida» que era Londres la tardor de 1940: «Les ruïnes de les cases destrossades per les bombes són un amuntegament de maons trencats, de guix polsós, de fustes velles. Fan la mateixa repugnància que les tripes dels cavalls en una cursa de braus, de la crin que surt d’un sofà vell en un magatzem de drapaire, de les serradures d’una nina

barata escampades per l’armari de les joguines inservibles. Un quadre bigarrat, però sense llum. Del fons d’una casa tallada violentament pengen les romanalles d’unes habitacions interiors, uns mobles intactes, un pany de paret amb quadres o fotografies penjats de gairell.»16 Barcelona va caure, definitivament, el 26 de gener, un dijous. Els darrers bombardeigs consignats per les autoritats republicanes es van registrar just la vigília, el 25 de gener de 1939. Els ciutadans, exhaustos, aterrits, famèlics, ja no havien de mirar el cel i córrer cap als refugis. Això s’havia acabat, però començava una nova etapa, farcida de mentides, propaganda immoral i insults. La primera topada amb la realitat que havien patit els barcelonins va venir de la mà de La Vanguardia Española: «Anoche aparecía la ciudad iluminada. Esto que en cualquier tiempo y en cualquier población del mundo —desde luego, en las de la España liberada— no merecería un comentario, porque es la normalidad misma, ha sido objeto en Barcelona de gestos y exclamaciones de verdadero asombro. Los que han vivido aquí tanto tiempo sojuzgados por la vesanía marxista no estaban habituados a que, al llegar la noche, se encendiera una ciudad.»17 Naturalment, enlloc del text s’explicava per què Barcelona havia romàs a les fosques durant gairebé dos anys i mig. La mentida franquista —promoguda des de l’Estat i difosa pel franquisme local— començava amb l’ocultació de la veritat: la Barcelona fosca, sense llum, només s’explicava per l’intent de protegir-se dels bombardeigs dels facciosos.

A aquesta primera mentida s’hi va afegir, amb un entusiasme considerable, el periodista castellà Francisco de Cossío, especialista en toros i toreros i anticatalà visceral: «Barcelona desde la altura. Barcelona con todas las luces encendidas, iluminando la soledad. [...] Es difícil llegar a Barcelona, porque sus martirizadores no querían que llegásemos, pero Barcelona está ahí, ofreciéndose a España entre sus

14. Joan i Jacint Reventós, Dos infants i la guerra..., p. 161.

15. Joan i Jacint Reventós, Dos infants i la guerra..., p. 162.

16. Carles Pi i Sunyer, Londres en guerra, 1939-1942. Impressions d’un exiliat, Barcelona, Fundació Carles Pi i Sunyer, 2006, p. 150-151.

17. «Hacia el hábito de la civilización. Barcelona ha encontrado de nuevo sus luces», La Vanguardia Española, 29 de gener de 1939.

21