Trencadís amb mar al fons by Barcelona llibres

El viatger amb motxilla i sense càmera no pot aspirar a governar cap insula: li retirarien el plat abans de ficar-hi cullerada. La seva Baratària no té cap governador, perquè tot el que hi passa succeeix al marge de les lleis. Les lleis han estat fetes pels qui en saben les trampes, però només afecten unes quantes esferes de la societat: com més pobra és la gent, més al marge viu dels circuits de la legalitat. A les Baratàries reals dels viatgers amb motxilla i sense càmera tot és regit per costums seculars i tot depèn de la bona predisposició dels seus habitants. Ningú no hi somnia combats amb lleons trets de la gàbia o amb gegants que belluguen els braços, i els policies només serveixen per posar entrebancs i complicar l’aventura. Aquestes cròniques inèdites, datades entre 1969 i 1984, són fruit d’experiències que es passegen per les petites realitats al marge, més enllà de la mirada hippie o beatnik. Trencadís amb mar al fons trepitja una Mediterrània que abraça des de Turquia i l’Iraq fins a Tunísia i el Marroc, però també Itàlia, Grècia o les Balears, i ho fa des de la perplexitat —i, tot sovint, la ignorància— del viatger, amb una actitud bonhomiosa i oberta. Una mirada excepcional dels anys de canvi amb la prosa d’un dels grans poetes catalans contemporanis.

[biblioteca secreta]

J. M. Sala-Valldaura | Trencadís amb mar al fons

Títols de la col·lecció:

[biblioteca secreta]

La [biblioteca secreta] rescata originals i reconstrueix moments culturals en la Barcelona dels anys setanta i començament dels vuitanta oblidats o marginats. Una aproximació als anys de més canvis de la segona meitat del segle xx.

J. M. Sala-Valldaura, any 1979

| Trencadís amb mar al fons J. M. Sala-Valldaura

J. M. Sala-Valldaura (Gironella, 1947) ha estat catedràtic de llengua i literatura espanyoles d’institut i, després, catedràtic de literatura a la Universitat de Lleida. Ha obtingut diversos premis, com el de la UNESCO per la literatura catalana, el Serra d’Or i el Cavall Verd de la Crítica, el Joanot Martorell de narrativa, el Sant Miquel d’Engolasters d’assaig (Nit Literària Andorrana), el Parc Taulí i el Cadaqués a Rosa Leveroni de poesia, etc. També ha rebut el premi Ovide 2015 com a millor poeta traduït al francès per Bouleversements (Daltabaix, traducció de Nathalie Bittoun-Debruyne). Els seus darrers llibres de poemes són Daltabaix (2012), Gota a gota (2014) i Coordenades (2018); i, els d’assaig, són Pensant el riure (2013) i La poesia catalana i el silenci. Tot dient el que calla (2015). Ha publicat una selecció de la seva obra poètica, Concert d’esferes. Antologia (1975-2016) (2017), i, amb Vicenç Altaió, Mig segle de poesia catalana. Del Maig del 68 al 2018 (2018).

Detall d’un plat de ceràmica

T R E N CA DÍS A M B M A R A L F ON S

J. M. Sala-Valldaura

TRENCADÍS AMB MAR AL FONS

Per a Nathalie, que m’ha demanat que escrivís aquestes pàgines.

LA CO L· LE CCI Ó D E CU L L E RE S «El que m’interessava esbrinar és on eren els altres, els qui abans m’escoltaven. I ara he vist i comprovat, amb una joia gairebé inefable, que eren tan a prop meu com si mai no ens haguéssim separat. Enmig de tanta vilesa que la vida conté, també s’hi troben a voltes compensacions ben bones.» Gaziel, Tots els camins duen a Roma.

Al llarg de la meva vida, la gent que em tracta i no llegeix els meus poemes —pràcticament tothom— i algun col·lega de la universitat que sap que escric assaigs més o menys acadèmics m’han demanat: —Per què no fas una novel·la? (Un lleu remordiment i la falsa idea que aleshores sí que em llegirien són al darrere d’aquesta pregunta.) —Ja en vaig fer una —a vegades responc. (De fet, no ho era ben bé i tan sols arriba per extensió a una nouvelle. La meva dona diu que el seu protagonista és insuportable i jo penso que s’assembla molt a mi.) Fa poc, però, un conegut va ser capaç de precisar encara més: —A l’edat que tens podries intentar una bildungsroman. Se’m feia difícil contestar, hauria de trobar algun terme que estigués a l’altura d’aquest campanar lèxic i, per tant, em va semblar que no havia de recórrer a les dues raons principals: la mandra i la por de no saber-la fer. Per sortir del pas vaig improvisar alguna cosa com ara: 9

—Aquest món ja no permet créixer, t’hi vas desfent, i jo no hi he après gaire. Decreixes! Ho vaig dir somrient, que és la manera de sol·licitar perdó quan t’adones que no vols confessar la veritat. En quedar-me sol, però, no vaig tenir més remei que pensar-hi una estoneta: «Sobre què puc escriure que no em faci gaire mandra ni massa por, i que expliqui algunes coses que sé del món?» I vaig considerar que només hi havia un tema prou important per a mi i prou lligat a la realitat exterior: la meva col·lecció de culleres. A més a més, si pel camí s’esllavissava alguna mentida o una certa exageració, tant se me’n feia; al capdavall, és una col·lecció ben modesta, que a hores d’ara inclou peces que m’han regalat (o que he comprat en una botiga d’Intermón) i que, des de sempre, ha admès alguna excepció pel que fa al seu material: són de fusta, però de tant en tant n’hi ha alguna de banya. Escriure, però, sobre les culleres de fusta que tinc al damunt del bagul del menjador em va dur a rumiar sobre els viatges que em van permetre de comprar-les. Eren viatges de motxilla i quatre rals, sense màquina de fer fotos perquè pesava massa i perquè l’important, segons m’agradava vendre, eren els records que en quedaven. De totes aquelles sortides, només en resta l’ombra, i —repeteixo— és fàcil, doncs, que la memòria les hagi embellides una mica o les hagi afavorides amb un color més tendre o més divertit. Ningú no m’ho retraurà! Com passa en la col·lecció, el material que apleguen aquestes pàgines prové tot sovint dels viatges realitzats fa una pila d’anys: s’assemblen a les culleres de fusta, si és que es pot establir aquesta mena d’equivalències. Igualment, però, hi he volgut incloure alguna excepció: els episodis —al col·legi i al servei militar— fets amb banya de bou o de brau, perquè, comptat i debatut, no hi sé veure gaire diferència. 10

Totes les experiències, les unes i les altres, conflueixen gràcies a un element en comú prou fort: les vicissituds del col·legi farien riure si no fossin certes; els atzars dels itineraris per la Mediterrània fan riure o fan pensar perquè són ben veritat. Juntes i per separat, expliquen per què resulta impossible d’escriure una novel·la de creixement, d’evolució cap a la maduresa vital. D’altra banda, tinc a punt la coartada metafòrica per viatjar no solament per l’espai, sinó també pel temps: he comprat un parell de culleres de la col·lecció a Catalunya, l’una a la Cerdanya i l’altra no recordo en quina fira del país. Aquestes pàgines, que probablement s’arraïmin en un llibre més o menys unitari i més o menys miscel·lani, demostren que el món és un garbuix desordenat d’estímuls admirables i d’estupideses; al bell mig, s’hi troben tot de sorpreses complicades d’interpretar. Els humans hem fet, fem i farem coses increïblement belles o generoses, en conjunt i individualment, però, just al costat, patim amb freqüència els prejudicis més absurds o les reaccions més ximples. N’explicaré algunes, encara que jo en sigui el protagonista i el retrat no m’afavoreixi ni de cara, ni de perfil ni d’esquena. Més aviat, doncs, la sola cosa que puc contar és la sensació d’estranyesa permanent, la de «no ser d’eixe món», que diu la cançó, o la de ser-ne només de tard en tard. Opino que si m’he dedicat a llegir i a compondre poemes al llarg de tota la meva vida, des dels quinze anys, es deu al fet de sentir-me estranger en moltes de les parcel·les de la realitat. Encara m’admira que algú m’estimi, incapaç com soc d’entendre els papers de la Caixa que signo cada any. Els camins de la ment són enrevessats, però els del món encara en són més, de laberíntics i sorprenents. Cada dos per tres, o per cinc, succeeix un fet que et deixa bocabadat 11

d’admiració i, en canvi, el següent resulta tan absurd que és impossible de preveure. No pots esdevenir normal en el contacte amb el món… i, per una raó tan irracional, engiponar una bildungsroman seria una veritable presa de pèl, ni que sigui perquè, si escrivís un llibre d’autoajuda, és segur que deprimiria fins i tot les lletres utilitzades: la Times New Roman passaria a ser la Preterite Depressed Roman. Em sortiria el tret per la culata. A més a més, d’adolescent, no era un bon jugador de futbol i, de gran, m’ha estat sempre més còmode agafar una paella —per fer-hi una truita francesa— que no pas una raqueta en un club de tennis. Què puc explicar, doncs, de la vida? En el cas que l’hagi sabut viure (i penso que més aviat sí), ha estat una mica al marge i, mal que sigui de manera indirecta, les planes que esteu a punt de llegir ho revelen, si no totalment, almenys en part. Per molt que em costi confessar-ho, deu créixer dins meu el desig impossible d’assemblar-me a John Silver, el pirata de L’illa del tresor de Stevenson, perquè ell coneixia totes les mars i totes les maldats… i perquè havia sabut retirar-se amb un bon passar i amb l’alegria dels records. Al mateix temps enyoro potser la travessia del Narcissus: les experiències d’una existència ben plena abans d’atracar a la vellesa en un Londres rutinari. Estic convençut que tots nosaltres agrairíem arribar als molls del port i dirigir-nos, encara amb el balanceig de la mar en les nostres passes, cap a una taverna per tal de beure i xerrar amb els personatges de Robert Louis Stevenson o de Joseph Conrad. No us puc pas oferir el seu alcohol i les seves paraules, només un gotet de mediterrani escabellat i una conversa amb la realitat mal lligada. 12

Convé explicar-ho una mica més. Arran de les seves voltes pel món, els grans viatgers extreuen memorables lliçons pràctiques d’ètica. En canvi, jo m’he de refugiar en la crònica i, a tot estirar, en l’humor i la gracieta. Deploro, com Robert Louis Stevenson en Apologia dels desvagats, «els tristos i desgraciats moments» d’avorriment en aquelles classes amb què van intentar d’arrabassar de soca-rel la meva imaginació i de prendre’m del tot la meva manera d’ésser. I coincideixo amb l’escriptor escocès que l’infant que el carrer no instrueix té poca capacitat per aprendre res de bo. El que es pot afirmar de Robert Herrick, el personatge de Marea minvant, de Stevenson, es pot dir també del meu tarannà: «No sabia de números, no li interessaven els negocis, odiava cenyir-se a un horari i menyspreava els objectius i els èxits dels mercaders.» Les diferències, però, són molt clares: el vol de Robert Herrick fou literàriament de cigonya nòmada, i el meu ha estat força més prudent i bastant menys ambiciós. Quan volo, volo a mig camí, no gaire lluny, entre la gallina i la merla. Per tot plegat, he garbellat un seguit d’apunts frívols que defugen expressament la gravetat perquè n’he estat el protagonista i quasi mai l’heroi. Hi ha alguna situació galdosa, que barrejo amb un to semblant amb d’altres de caràcter més seriós. M’ho miro tot des d’una certa distància, la que donen el temps transcorregut i una actitud de bon jan. Com passa amb qualsevol tema, les mateixes qüestions admetien un altre tipus de tractament més reflexiu, més elegíac, més satíric, més polític, etc., però la voluntat que ha regit les pàgines que segueixen ha estat, únicament, la de testimoniar amb bon humor uns quants episodis de la meva vida, alguns dels quals són un xic pintorescos, tot sovint per les meves mancances i defectes. 13

Penso que l’estimació pels països esmentats en aquests apunts resulta prou manifesta, si bé en graus molt diversos. Tot i amb això, no vull estar-me de fer-la explícita des de bon començament: estimació, afecte per tantes persones que m’han explicat costums ignorats, que m’han demostrat fefaentment què vol dir la filantropia… I estimació, afecte per tots els se nyals, monuments, paisatges que m’han fet vibrar per un plaer estètic o per haver revifat una vella emoció. Al cap i a la fi, recórrer les terres que el mar Mediterrani banya és recórrer el nostre passat col·lectiu i tot sovint, alhora, els paisatges i les habituds de la nostra infantesa. Són un reflex de nosaltres, ens hi emmirallem i ajuden a conèixer-nos per dins i per fora. A més a més de ser-ne penyora, aquests fulls esdevenen també, ni que sigui en un pla secundari, un homenatge fruit de l’agraïment. Plego, conscient que «recordar és més fàcil que no pas crear», d’acord amb el que Robert Nye reporta en Les memòries de Lord Byron. O, més ben dit, començo: que les culleres recullin el brou i el duguin a la boca de cada lector, que els records arrissin les veles de l’escriptura!

«Pape Satàn, pape Satàn aleppe!»1 Dante

1 Citació que ningú no sap interpretar, col·locada aquí per incloure la sensació de perplexitat.