Voreres, la memòria subtil by Barcelona llibres

Voreres, la memòria subtil Frederic Perers

A Carme Santos i Juli Montfort, els meus avis materns

Edita: Ajuntament de Barcelona

Directora de Comunicació: Águeda Bañón

Coordinació Frederic Perers

Consell d’Edicions i Publicacions de l’Ajuntament de Barcelona: Gerardo Pisarello Prados Josep M. Montaner Martorell Laura Pérez Castallo Jordi Campillo Gámez Joan Llinares Gómez Marc Andreu Acebal Águeda Bañón Pérez José Pérez Freijo Pilar Roca Viola Maria Truñó i Salvadó Anna Giralt Brunet

Director d’Imatge i Serveis Editorials: José Pérez Freijo

Textos Frederic Perers

Cap Editorial: Oriol Guiu Producció: Maribel Baños Distribució: M. Àngels Alonso Edició i producció: Direcció d’Imatge i Serveis Editorials Passeig de la Zona Franca, 66 08038 Barcelona Tel. 93 402 31 31 barcelona.cat/barcelonallibres

Fotografies Frederic Perers, tret de quan s’indica al peu de la imatge Disseny i maquetació Bildi Martí Ferré Veronica Roy Agnès Simon Assessorament lingüístic Martí Crespo

Barcelona, 2016 © de l’edició: Ajuntament de Barcelona © textos, il·lustracions i fotografies, els seus respectius autors o drethavents Aquesta publicació no es pot reproduir, emmagatzemar o transmetre, ni totalment ni parcialment, de cap manera ni per cap mitjà sense l’autorització prèvia de l’editor.

ISBN: 978-84-9850-947-2 D.L. B-1.176-2017 Imprès en paper ecològic

V O R E R E S , L A M E M Ò R I A S U B T I L F R E D E R I C P E R E R S

Agraïments Gemma Alberich Jordi Boldú Manel Clot Jaume Fabre Jordi Griset Eugènia Lalanza Ricard Vinyes Alfonso Ismael Alawi Ángel Bonilla Ángel Borja Marcos Lucas Xavier Martínez José Antonio Miranda Raúl Francisco Ruíz Rubén Sanguino Carme Adroher Claudi Aguiló Josep M. Ainaud de Lasarte Fidel Balaguer Albert Balanzà Èlia Bantí i Alabau Idurre Barinagarrementeria Francesc Barriach i Molas Andrés Bluth Jem Cabanes Guillem Cardona Daniel Caselles Jaume Ciurana Francesc Comas Josep M. Contel Lluís Costart Martí Crespo Adolf Creus Toni Cumella Cèlia del Diego Albert Domingo Jordi Domingo Masanés René Esteve Pau Faus José Ramon Fernàndez Antoni Ferragut Martí Ferré

Eva Goenaga Albert Gusi Josep M. Huertas Joana Hurtado Julián Julià Tony i Stephenie Kuehn Àngels Llorens Adriana Malé Albert Martí Francesc Martí Puig Albert Martínez López-Amor Ramon Mas Arnijas Paul McDonald Toni M. Mir David Molero Pere Monés Josep M. Montaner i Reig Maria Pilar Montfort Jordi Morros Enric Navarro Pau Ortega Jonatan Palacin Pere Parera Frederic Parés Jordi París Enric Pericas Christopher Putnam Julián Ríos Xavier Roca Jordi Rodó Verónica Roy Joan Ramon Salvadó Martí Sanz Agnès Simon Montserrat Sintes Marsha Skinner Diego Slemenson Daniel Solsona Jordi Soy Casals Jordi Tamayo Mario Valverde Frederic Vilà Frederic Vilalta Morral Als porters, botiguers i veïns anònims, atents i comprensius, que m’han deixat fer servir les seves escales.

Agraïments a institucions Arxiu Municipal Contemporani de Barcelona; Arxiu Fotogràfic de Barcelona; Arxiu Fotogràfic del Centre Excursionista de Catalunya; Ajuntament de Barcelona; Arxiu Jordi Griset; Arxiu Nacional de Catalunya; La Vanguardia; El Punt Avui; Arxiu Històric del Poblenou; Grisart, Escola Internacional de Fotografia; Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya.

t e x t o s p r e l i m i n a r s

E L

Q U E

S A B E M

D E

B A R C E L O N A

J A U M E F A B R E 9 M E M Ò R I A P E R A N O A C A B A R M A I J O R D I

R I B E S B O L D Ú 1 1

n o t a d e l ’ a u t o r

F R E D E R I C P E R E R S 1 3

p r i m e r a p a r t

L A

U R B A N

T Z A C

N O M E N C L À T O R

D E L

S O T A

E L S

P L A

P E U S

C O H A B I T A C I Ó D ’ E S T R A T S 1 2 9

s e g o n a p a r t I N V E N T A R I 1 4 3 C A T À L E G 2 5 7

n d

D ’ O N E N S V É N E N A Q U E S T S C A R R E R S 2 7 9

n d

F O R A D E B A R C E L O N A 2 9 3

El que sabem de Barcelona Jaume Fabre

El decorat de l’escenari urbà en què vivim la majoria es va configurant dia a dia gràcies a les relacions interessades entre iniciativa privada i poders públics, de pactes que algun dia un bon investigador sabrà treure a la llum pública. Ho farà pels camins menys habituals d’escriure la història de les ciutats, que són els menys espectaculars i més complicats d’aprendre, que graten en la superfície per a arribar als rastres que han quedat per explicar per què les coses són com són. No és la manera més habitual. Per això triomfa més la manera grandiloqüent, complaent amb el poder, basada en mites i llegendes, en grans figures i grans moments, que requereix menys esforç, no porta complicacions i atorga premis i honors.

una tasca gegantina. Així ha pogut trobar les poques restes dels noms de carrers posats en rajols a terra, cadascun amb una lletra. Ho ha catalogat, s’ha interrogat sobre el perquè i n’ha cercat respostes als arxius.

El resultat és el llibre que teniu a les mans. El seu futur, en podeu estar segurs, és ésser copiat sense escrúpols. D’aquí a uns quants anys tothom creurà que la llista dels carrers amb el nom a terra ja era feta i només va caldre anar-la a cercar a Google. Ningú no recordarà que va ser Frederic Perers qui, sense cap ajut oficial i amb el seu únic esforç, la va elaborar. El pagament que en rebrà només serà veure que ha aportat un camió de grans d’arena al coneixement d’aquesta ciutat. Estic segur que això el farà més feliç En història urbana i del patrimoni, són pocs els qui fan que si, cercant-los, hagués trobat la cova d’Alí Babà. recerca i molts els qui s’aprofiten d’aquesta recerca, agafant-ne només allò que convé al patrocinador de torn. Copiar sense comprovar és un dels esports nacionals. Així es fan molts llibres, en què els errors, interessats o no, es van repetint de tal manera que, si algú tracta de desmentir-los, encara que ho faci amb proves clares, el prendran per boig. Es va fabricant una història que té molt poc a veure amb la realitat. Pocs tenen present que si sabem què sabem sobre la història de Barcelona, els seus parcs, els seus edificis, el seu art públic i les seves clavegueres és perquè algun dia algú va dedicar moltes hores a investigar-ho. Després, uns altres han anat utilitzant la informació, sense citar-ne la font, i acaba passant com amb el joc dels disbarats, aquell en què un mot va passant d’orella a orella i es deforma cada cop més. Allò que es diu o s’escriu al cap dels anys té poc a veure amb les dades trobades inicialment. D’aquesta manera, la tasca dels qui investiguen de debò acaba convertint-se en un patrimoni comú. Arriba un moment en què hom pot creure que aquests coneixements històrics sobre la ciutat els portem inscrits als gens. Per això fer recerca és un dels treballs més desagraïts que hi ha, tret que se sàpiga trobar gust de veure com l’esforç personal esdevé anònim i queda com un pòsit col·lectiu. Frederic Perers és dels qui no es limiten a agafar uns quants llibres i escriure’n un de nou agafant coses d’aquí i d’allà sense més comprovacions. És un dels pocs que han anat a cercar documentació original i, sobretot, que ha anat als llocs de què parla. Ha caminat per tots els carrers de la ciutat, i amb els ulls ben oberts. Poca broma. Aviat és dit, però fer-ho és

Memòria per a no acabar mai

(t’)urgeix més el text que la coloraina Manel Clot

Jordi Ribes Boldú

Quina sort poder-me colar entre les paraules de l’historiador Jaume Fabre i, sobretot, la molta feinada de l’artista Frederic Perers transformada en llibre i dedicada del tot al panot lletra. Fa anys que aquesta recerca havia de veure la llum i cal agrair a l’Ajuntament de Barcelona que finalment ho hagi facilitat; tot amb la bona excusa de la sempre urgent reivindicació de la memòria històrica. Frederic Perers fa més de quinze anys que feineja en el camp de la memòria, els seus rastres i els seus homenatges, i ho fa d’una manera constant, a vegades obsessiva i sempre totalment apassionada. I aquestes Voreres, on s’escampa la memòria subtil, en són un testimoni més, potser el més imponent de la seva trajectòria; tot a partir dels panots lletra, pista amagada i quasi oblidada dels cent anys d’història de la ciutat que ens precedeixen. Així l’artista, que els posa al centre de la investigació com ningú abans no ho havia fet, en recull informació de l’origen i ús, n’aplega i sistematitza imatges de la presència a les voreres de Barcelona i en fixa de manera precisa els darrers rastres, abans que desapareguin del tot. I mentre en reivindica la utilitat i funció, els dóna uns altres ordres i llocs, en forma d’instal·lació, inscripció a l’espai públic, poema visual o vídeo. Tot plegat també per recordar-nos que ningú, ni polítics ni molt menys dictadors, hauria d’apropiar-se els noms de lloc i evidentment tampoc els noms de la cultura democràtica que ens permet ser qui som. I un dels mèrits més significats d’aquesta recerca és que es fa des de l’art, apropiant-se els molts mètodes que formen la ciència de la història i fusionant-los amb les pràctiques artístiques més conceptuals, fins i tot situacionistes i infectades de mal d’arxiu. Per tant, l’obrar exhaustiu de Perers se suma al de molts altres artistes amb qui compartim contemporaneïtat de temps i espai, i que des del seu treball híbrid de disciplines i coneixements, compromès i crític, ens han fet veure i viure coses que potser no sabríem veure ni viure d’una altra manera. Ve’t aquí la necessitat i urgència de la Cultura i de les seves manifestacions artístiques contemporànies que Voreres també ajuda a reivindicar, ampliant l’univers de tots aquells treballadors culturals que fan feina per les moltes formes polítiques de l’art.

Aquest text, entre i dins, l’havia d’escriure l’estimat Manel Clot des que va re/descobrir el projecte de Frederic Perers a la convocatòria del programa d’arts visuals del Centre Cívic Can Felipa, l’any 2007. El crític va tornar a empènyer l’artista amb un desig que punxava: «Això ho has d’acabar!», mentre falcava dues pistes més en la seva recerca (cerqueu entre les pàgines el panot granollerí de Toni Cumella i el poema de Josep Palau i Fabre!). Perquè érem allà i ara som aquí, sabem que hi ha moltes recerques vitals, i sobretot artístiques, que no s’acaben mai. Sabem que la vida dels nostres cossos deixa de bategar, però la feina que fan els nostres cossos sovint batega més enllà. Gràcies, Manel, per recordar-nos que les coses s’han d’acabar; Gràcies, Frederic, per recordar-nos que tot i acabar-se tot, també ressona més enllà i no s’acaba mai ni mai més (quants altres projectes han nascut, neixen i naixeran d’aquestes Voreres!). I als qui esteu a punt de re/descobrir-ho, sigueu bentrobats a la vorera de la memòria, amb panots lletra o sense. Quan tot ho hàgim oblidat, potser algú altre ho tornarà a recordar.

Nota de l’autor Frederic Perers

La petja del temps en una vorera es fa palès per la col· lecció infinita de grisos i matisos que, talment estrats, s’hi han anat acumulant i que testimonien cada cobriment de rasa, cada obertura i sargida de l’espai públic. Les voreres de Barcelona, tanmateix, contenen més evidències d’uns altres temps. Una lletra a tocar d’un semàfor, un dígraf sota una paperera o mitja paraula escapçada per un escocell són, a banda quatre lletres oblidades, una cruïlla entre el passat i el present de la ciutat. Passat, perquè és d’on vénen aquestes inscripcions, que n’han mantingut involuntàriament l’essència; present, perquè tot i que moltes d’aquestes traces ja no s’adiuen amb el nostre avui és evident que encara hi són per testimoniar una altra època. A Barcelona les voreres esdevingueren elements de senyalització que contingueren el nomenclàtor oficial i es convertiren, per força, en còmplices dels règims de cada moment. Més enllà de l’interès tipogràfic dels panots lletra –una tipografia única lligada a una ciutat, a un temps i a un ús específics– l’aportació d’aquestes inscripcions és que han retingut la història de la ciutat del segle passat. La disparitat de noms en una mateixa via pública sovint és força més que una evolució del nomenclàtor. És l’evidència d’un passat ple de sotracs i traumàtic. És aquest mateix passat fet present. És memòria viva, que com totes les memòries tendeix a aigualir-se.

en un mateix espai, dos nomenclàtors per a una sola via pública: l’un de vigent, reconeixible, a les façanes; l’altre a terra, amb regust de caducat i només per a qui estigui disposat a observar primer, a recordar després. Una cohabitació entre nomenclàtors, l’oficial i el franquista, que fa més de tres dècades que permet la quotidianització de la història més recent de la ciutat. En segon lloc, l’esvaïment progressiu de les inscripcions i la impossibilitat de preservar-les –i, de retruc, la duplicitat que generen– em va crear la necessitat irresistible de documentar-les tant com fos possible. Al començament tan sols col·leccionant-ne emplaçaments fortuïts, més tard enregistrant totes les localitzacions encara existents i, a l’últim, recuperant-ne retalls sentenciats en indrets de la ciutat en obres. Atès que l’aparició i la reculada dels panots lletra es produeix paral·lelament a la urbanització de la Barcelona moderna, i perquè en són una conseqüència directa, finalment no m’he sabut estar de relligar, també, la història d’aquestes inscripcions amb el procés de pavimentació de la ciutat, i és així com apareix a la primera part de Voreres, la memòria subtil.

Si hi havia un moment per a fer aquest treball era aquest. Una generació endavant i s’hauria fet tard, perquè amb prou feines es podria documentar ja res. Una generació enrere i no hauria tingut cap sentit, perquè tot i llur incipient reculada les inscripcions Hi ha voreres de Barcelona que no han acabat de girar amb panot lletra eren encara molt lluny de la desafull del tot. Al començament de la segona dècada parició i la coincidència amb la ‘legalitat’ del moment del segle xxi n’hi ha que encara contenen exemples no els conferia el valor afegit que, per mi, tenen ara. de català prefabrià, toponímia i noms d’institucions catalanes castellanitzades, herois de la dictadura de Primo de Rivera i personatges afins al franquisme. A mig camí entre la història del nomenclàtor barceloní recent, l’arqueologia urbana i la recuperació d’una tipografia que s’esllangueix, aquest projecte és un cop d’ull a la capital catalana del segle passat a partir d’un interès personal per un sistema de retolació els darrers retalls del qual es troben a punt de desaparèixer. Aquest treball va néixer a partir de dues motivacions: Primerament, interioritzar que quan es van deslligar de la legalitat aquestes inscripcions generaren, i generen, una circumstància insòlita com és la duplicitat de nomenclàtors. Un únic escenari, Barcelona, acull dues èpoques que es confronten, que es trepitgen, que conviuen. Dos períodes històrics sobreposats

Barcelona vista des del pont de les Bigues 1842 Ramon Alabern (amcb) Gravat que apareix al Plànol geomètric de la ciutat de Barcelona, de l’arquitecte Josep Mas i Vila. El pont de les Bigues, sobre el rec Comtal, era a l’actual carrer de Sicília entre el de Casp i la Gran Via.

E L

D E

P A S

S E

G R À C

E N S O F E R E I X A L A V I S T A

E L

M I

C È R C O L

D E

M U N T A N Y E S

G U A R D A N T

U N

P L A

D E L

Ó S

A R A C O B E R T D E B L A T V E R D

A R A

R O S E L L E S

D A U R A T

P E L

B R I L L A N T R O S T O L L .

Robert Robert De l’article «El passeig de Gràcia», publicat entre 1864 i 1866 a Un tros de paper.

La urbanització del pla

Amb una malla i una pell, totes dues d’estrena, la Barcelona moderna en va tenir prou per reconfigurar-se i encarar el segle xx. Ildefons Cerdà proposa una trama que assolirà l’objectiu d’endreçar el creixement de la ciutat, però per pocs anys l’urbanista no arribarà a saber amb què es vestirà el seu reeixit projecte urbanístic. La responsabilitat tocarà a un element auster i discret, terriblement efectiu, que amb el temps es farà omnipresent a tots els barris i que s’acabarà associant, tant com la malla mateix, amb el cap i casal. Del francès panneau, es calcula que l’epidermis de la Barcelona d’avui és formada per més de sis milions de metres quadrats de panot hidràulic, un tapís sigular que fa més d’un segle que va començar a teixir-se i que ha acabat donant personalitat pròpia a la ciutat.¹ Durant els anys trenta del segle xix, mentre Barcelona veu transformar el camí de Jesús que l’uneix amb Gràcia en un embrionari passeig, Anglaterra viu la descoberta del ciment hidràulic artificial, també anomenat pòrtland.² La generalització de la seva producció possibilitarà el desenvolupament d’una sèrie de derivats, entre els quals el mosaic hidràulic i anys més tard el panot hidràulic, paviments configurats a partir de rajoles emmotllades i premsades,³ resistents al trencament i al desgast, i que ofereixen avantatges tècnics i de col·locació. El primer permetrà que el decorativisme tan característic del modernisme arribi també al terra dels habitatges. El segon determinarà la fesomia de l’espai públic barceloní. 1. «L’asfalt és a París com el panot a Barcelona». Enric Pericas, director d’Elements Urbans d’Escofet. Diari de Barcelona, 24 d’abril de 2006. 2. El 1824 James Parker i Joseph Aspdin patenten un nou ciment hidràulic artificial fabricat per la combustió conjunta de roca calcària i carbó, que anomenen ciment pòrtland pel seu color fosc que recorda la pedra de l’illa de Portland (Anglaterra).

3. Aquest procediment estalvia la cocció final de les peces, de manera que es redueix la despesa energètica i, per tant, s’abarateixen els costos de producció.

Amb l’enderrocament de la muralla medieval i l’aprovació del pla Cerdà,⁴ la Barcelona de mitjan segle xix, ofegada i insalubre, s’allibera dels límits que la constrenyen. L’eixamplament de la ciutat comporta urbanitzar tot el pla de Barcelona, fins llavors una extensió de camps creuada per rieres i torrents entre la Barcelona vella i els municipis veïns. Menys en algun punt de la futura ciutat, on configuraran la forma dels carrers –riera de Sant Miquel, torrent de Lligalbé, etc.–, els cursos fluvials del pla de Barcelona acabaran desapareixent amagats sota la retícula de Cerdà.⁵ El 1860, tot just un any després de l’aprovació del projecte, es comença a construir el primer edifici de l’Eixample, la Casa Gibert,⁶ una mansió neogòtica situada a la futura plaça de Catalunya. Les primeres cases de pisos, les Cases Cerdà,⁷ s’acabaran d’aixecar quatre anys més tard a la cruïlla de Roger de Llúria amb Consell de Cent. El 1865 es crea la Comissió d’Eixample, l’organisme encarregat de la gestió de permisos d’obres i de l’aplicació de la planificació urbanística de la zona.⁸ Cerdà estableix un codi provisional per a denominar les vies públiques de l’Eixample que atorga nombres als carrers verticals i lletres als horitzontals. El 1863 l’ajuntament vol deixar-lo enrere i encarrega a l’historiador i polític Víctor Balaguer que bategi la zona compresa entre les lletres f i z (els actuals carrers d’Indústria i Villena, respectivament) i els números 12 i 40 (els carrers de Tarragona i Marina). Balaguer retroba 4. L’any 1841 amb el manifest ¡Abajo las murallas! el científic Pere Felip Monlau assenyala la necessitat d’eixamplar Barcelona per raons higièniques i de sanitat i per al progrés industrial del país. Tretze anys més tard Pascual Madoz, governador civil de Barcelona, autoritza l’enderrocament de les muralles. L’any 1859, amb l’Ajuntament de Barcelona en contra, el ministeri de Foment espanyol aprova el pla Cerdà. 5. Excepcionalment algun tram d’aquests torrents roman fossilitzat dins l’actual Eixample. El carrer dels Enamorats correspon a una part del recorregut de la riera dels Enamorats. La minúscula carretera antiga d’Horta correspon a la riera del camí d’Horta, el curs de la qual

es reprèn a l’actual carrer del Freser i al passeig de Maragall. 6. Obra de l’arquitecte Josep Oriol Mestres i Esplugas. Va ser enderrocada el 1895. 7. Iniciades l’any 1862, són obra de l’arquitecte Valls i Galí. L’any 1960 la casa del xamfrà mar-Besòs va ser enderrocada. 8. És presidida pel batlle de Barcelona. La formen dos vocals consellers municipals, dos vocals facultatius –que poden ser advocats, metges o arquitectes–, dos propietaris dels terrenys i dos propietaris de la ciutat vella. Les darreres actes de la comissió que hi ha a l’amcb són del febrer de 1944.

la ciutat amb el país i introdueix en el nomenclàtor retalls de la història de Catalunya. Només una petita part d’aquests noms serà rebutjada i substituïda per referents històrics d’ascendència espanyola.⁹

doc. 2 | p. 28-29

L’agost del 1884 la Societat General d’Asfalts de Portugal fa una proposta a l’ajuntament per a deixar enrere la pols i el fang de l’Eixample i s’ofereix a pavimentar amb el seu producte tots els nous carrers. Probablement assabentats d’aquest oferiment –que l’ajuntament no va atendre–, els propietaris del carrer de Villarroel aprofiten per comunicar a la Casa de la Ciutat que estan disposats a cedir de franc els terrenys viables i a dotar-los de les instal·lacions pertinents si l’ajuntament es fa càrrec de la construcció de les voreres del seu carrer amb asfalt. Calçades a banda, unes dècades més endavant l'asfalt acabarà revestint, també, les voravies centrals de les principals avingudes barcelonines,¹⁵ tal com ja recomanava el mateix pla Cerdà.

No sense dificultats, el traçat visionari de la nova Barcelona –esponjada, ortogonal i condicionada— de mica en mica es començarà a fer visible. A banda les constants actualitzacions en matèria de legislació urbanística municipal,¹⁰ la construcció de l’Eixample es veurà acompanyada d’entrebancs tècnics i econòmics de tota mena. La complexitat de la transformació del territori existent —pendents, camins, rieres— en sòl urbà, el control de les aigües fluvials, les expropiacions dels terrenys i la crisi econòmica del 1866 en són una bona mostra. El conflicte permanent entre administracions tampoc no hi ajuda. Malgrat que la legislació del moment reconeix l’autoritat municipal quant als permisos d’obra, el governador civil pot revocar qualsevol decisió presa per l’ajuntament.

«Las dobles aceras de cada lado, lo mismo que todas las calles de vecindad, convendrá que sean asfaltadas.»

Paral·lelament, entre 1867 i 1886 es creen les primeres fàbriques de mosaic hidràulic de la península a Catalunya.¹¹ El producte es presenta a l’Exposició Universal del 1888 i amb l’esclat del modernisme aviat es popularitza entre la classe benestant, per a la qual l’habitatge és el reflex de l’assoliment d’un estatus econòmic i cultural. La participació d’arquitectes de renom¹² en els dissenys dels mosaics no fa sinó augmentar el prestigi del nou material. Les comptades voravies que es construeixen a l’Eixample continuen fent-se lentament¹³ i amb pedra de Montjuïc, però a la darreria dels anys setanta l’Ajuntament obre la porta al «paviment artificial de ciment» i en fa una prova pilot al pla de la Boqueria.¹⁴ Amb aquest assaig la Prefectura de Vialitat i Conduccions proposa l’única opció alternativa per a enllosar voreres en cas que es vulgui defugir la pedra sorrenca local. El 10 de maig de 1881 un acord municipal estableix unes noves condicions per a pavimentar les voreres de la ciutat, condicions 9. La proposta de Víctor Balaguer, recollida en el llibre Las Calles de Barcelona, de 1865, es pot resumir en sis grups: els territoris sota dominació de la corona catalano-aragonesa (Sardenya, Còrsega, Nàpols, Calàbria, etc.); els conqueridors (Roger de Flor, Roger de Llúria, Entença, Vilamarí, etc.); els defensors de les llibertats de Catalunya (Casanova, Villarroel, Claris, Tamarit, Fontanella, etc.); els regnes de la corona catalanoaragonesa (Aragó, Mallorca, València, etc.); les institucions catalanes (Corts Catalanes, Consell de Cent, Diputació, Parlament, etc.); i els catalans il·lustres (Muntaner, Aribau, Balmes, Ausiàs Marc, etc). Sepúlveda, Floridablanca, Pelai, Trafalgar, Bergara, Enna, Dos de Maig i Independència –els dos darrers fora de la zona abans esmentada– foren noms imposats a Balaguer.

que ja ofereixen l’opció del «granit artificial». Durant els anys vuitanta el nou material es fa servir puntualment a la Barcelona interior, denominat sovint «pedra artificial».

doc. 3 | p. 30

doc. 4 | p. 31

Fins l’any 1892 no apareixen els primers precedents d’ús de panots hidràulics a la ciutat de Barcelona i novament són els mateixos productors, els qui miren d’impulsar el producte. Els mesos de febrer i març la casa Escofet –amb l’experiència d’un assaig de data incerta– sol·licita a l’ajuntament de revestir amb «llosetes hidràuliques» el tram de la vorera del número 8 de la ronda de Sant Pere, on té el despatx. El novembre d'aquell any la casa Butsems fa el mateix amb l’objectiu de pavimentar la vorera del número 22 del carrer de Pelai, prèvia presentació d’una mostra del material que farà servir.

doc. 1 | p. 27

Les llosetes són fetes amb morter de ciment pòrtland i per les seves característiques són ideals per a fer paviments situats a la intempèrie, perquè són molt resistents i antilliscants. El 1896 el nou terra apareix a l’àlbum general de la casa Escofet, anunciat com a pa-

Padilla, Lepant i Lutxana tampoc no els inclogué la proposta balagueriana. Francesc Carreras i Candi, polític i historiador, proposà els noms de Via Laietana i avinguda d’Icària, i l’arquitecte Antoni Rovira i Trias el del passeig del Triomf, l’actual rambla del Poblenou.

Garret, Rivet i Cia; el 1873, Butsems i Fradera, l’herència dels quals la recollí la cimentera Uniland; el 1876, Orsola, Solà i Cia; el 1880, Rafael Mumbrú; el 1886, Escofet i Fortuny, que esdevingué la referència del sector. La dècada dels noranta veurà néixer força més empreses.

10. Ley de ensanche de poblaciones del 29 de juny de 1864; del 16 de desembre de 1876; i del 23 de juliol de 1892.

12. Lluís Domènech i Montaner, Josep Font i Gumà, Enric Sagnier i Villavecchia, Antoni Maria Gallissà i Soqué, entre d’altres.

11. El primer lloc on es desenvolupa la tècnica del mosaic hidràulic és a la zona de Marsella, on el ciment i els treballs que se’n deriven hi són fortament arrelats. És per això que els primers productors catalans importaran d’Occitània la maquinària i el ciment. L’any 1867,

13. «La construcción de las aceras de la avenida de San Juan, sigue el propio camino que las obras de la Seo. Un día se trabaja, otro no. (…) ¿Qué hace esa Comisión de Ensanche?» La Vanguardia, 10 de juliol de 1886.

14. «Los pavimentos indicados en estas condiciones podrán substituirse con pavimento artificial de cemento de la clase del establecido en el Llano de la Boquería». Condiciones para la pavimentación de aceras de la Jefatura de Vialidad y Conducciones, 7ª condición, 1879. 15. La vorera de davant de la Universitat de Barcelona no va ser pavimentada amb asfalt fins a les acaballes de 1927, per la Compañía Peninsular de Asfaltos, s.a. Les voravies centrals de la Gran Via de les Corts Catalanes, la rambla de Catalunya, el passeig de Gràcia i la Diagonal també van ser revestides amb aquest material. 20

viment per a enrajolar voreres, corts, cotxeres, andanes, sales de màquines, patis, terrats i galeries. L’any següent també l’inclourà el catàleg de Butsems i Fradera, i més endavant el d'unes altres cases, com Orsola, Solà i Cia. Probablement per millorar el control de la urbanització de la ciutat i poder exigir responsabilitats quan escaigui, l’ajuntament obligarà pocs anys més tard que els fabricants signin cada nou tram de vorera pavimentat. Davant les portes dels blocs de pisos la vorera dels quals s'hagi revestit, cada empresa immortalitzarà el seu nom en un panot, normalment inscrit en baix relleu. Aixoplugats per les façanes i malgrat les repavimentacions posteriors, alguns d’aquests panots signatura arribaran a veure el segle xxi.¹⁶ Aquest sistema de senyalització, també l’aprofitaran les companyies d’abastament de gas, aigua i electricitat, que instal· laran els panots corporatius resseguint el recorregut de les instal·lacions soterrades per tal de fer-les visibles i evitar danys de tercers. Aquestes societats —com Catalana de Gas i Electricitat¹⁷— també senyalitzaran els registres d’escomesa, sovint de fosa de ferro. Al tombant de segle bona part del centre de l’Eixample¹⁸ ja s'ha edificat. La trama de Cerdà es començarà a estendre del carrer de Sicília cap al Besòs i de comte d’Urgell cap al Llobregat, encara amb una feinada d’anys per endavant. És en aquest context que neixen les primeres empreses constructores catalanes: l’any 1891 la de la família Miarnau i el 1900 Fomento de Obras y Contratas. Totes dues empreses tindran un paper important en la pavimentació de la capital.¹⁹ La inauguració el 1904 de la primera cimentera catalana a Castellar de n’Hug no fa sinó certificar l’auge del sector.²⁰ Fins a final del segle xix, les subhastes que l’Ajuntament organitza per adquirir vorades i paviments per a enllosar o reparar voreres tenen lloc encara amb la pedra de la ciutat de protagonista. Però des de la primeria del nou segle les subhastes ja concreten 16. La majoria dels comptadíssims supervivents es troben dins l’àrea delimitada pel carrer de Viladomat, el passeig de Sant Joan, les rondes i el carrer de Mallorca, la part de l’Eixample que ja havia estat oberta abans de l’any 1903. Al límit d’aquest perímetre i fins més enllà s’han trobat panots signatura d’empreses menors. La d’Isidro Torres, fundada a Sants pels volts de 1910 i reconvertida en Ral Escofet el 1928. I La Constructora Barcelonesa, que apareix per primer cop a l’Anuari Riera el 1930 i que va desaparèixer a final dels anys seixanta.

17. Fundada a Barcelona el 1843 amb el nom de Societat Catalana per a l’Enllumenat per Gas, adoptà el nou nom el 1912 en absorbir la companyia Central Catalana

d’Electricitat. El 1865 participà en la creació de Gas Natural. 18. «Hi ha una altra paraula que, com informe, se n’ha rigut de tots els controls [codificadors de la llengua catalana]: eixample, el de les ciutats, que no pot ser mai un derivat d’eixamplar, sinó un apedaçament barroer d’un ensanxe inicial, que ja es veu d’on surt». «Amb bones paraules», Gabriel Bibiloni, L’Espira, suplement cultural del Diari de Balears, 28 de juny de 2008. 19. L’empresa de la família Miarnau va néixer a Reus el 1891 amb Jordi Miarnau i Navàs de titular. El 1964 la denominació social de l’empresa és Construcciones Miarnau sa, que a finals dels vuitanta esdevindrà

doc. 8 | p. 41

doc. 5 | p. 33 doc. 9 | p. 46-47

doc. 6 | p. 34-37

doc. 7 | p. 38-39

que es fan bàsicament per adquirir llosetes de ciment pòrtland destinades a la construcció de noves voreres en les vies públiques de l’Eixample. A cada licitació, l’ajuntament fa públic el plec de condicions que la regirà, condicions que no especifiquen quin model de lloseta s’ha de fer servir. Durant els primers anys d’implantació del nou paviment la tria del format del panot i la mena de dibuix que conté correspon, doncs, exclusivament al fabricant i als models que comercialitzi, i això fa que a les voravies de la Barcelona de mitjan anys deu –i de més tard i tot– hi imperi una gran diversitat de gravats i formes que, tanmateix, l’ajuntament no trigarà gaire a regular. El 5 de juny de 1906 un acord municipal estableix les noves condicions que d’ara endavant cal seguir en la construcció de voreres de l’Eixample. La resolució deixa sense efecte ulterior l’acord de la corporació municipal de 10 de maig de 1881 i incorpora una gran novetat: segons la importància que tenen els carrers de l’Eixample es classifiquen en dos grups. Aquesta jerarquia determinarà quin acabat hauran de tenir les voreres. El primer grup, el formen el passeig de Gràcia, els carrers de Pelai, Fontanella, Trafalgar, Ausiàs Marc, Alí Bei, Casp, Pau Claris, Roger de Llúria, Bruc, Girona, Bailèn, la rambla de Catalunya, l’avinguda de les Corts Catalanes, les rondes de la Universitat i de Sant Pere i la plaça de Catalunya. Totes aquestes vies, caldrà pavimentar-les amb panot hidràulic quadrat, de vint centímetres de costat i quatre de gruixària. Aquest format és de fàcil col·locació, possibilita el recanvi de les peces malmeses i això permet que les voreres absorbeixin totalment les obertures de rases que periòdicament cal fer per mantenir les instal·lacions que cobreixen. El panot hexagonal desapareix definitivament. El segon grup, el formen la resta de carrers, que es pavimentaran amb llosetes de granit artificial de format comsa. Finalment, el 2009 s’uneix a emte per formar comsa-emte. Fomento de Obras y Construcciones, sa (focsa) neix a Barcelona el 1900. L’any 1992 es fusiona amb l’espanyola Construcciones y Contratas, sa donant lloc a Fomento de Construcciones y Contratas, sa. 20. Construïda entre 1901 i 1904, la cimentera Asland va ser el motor social i econòmic del Berguedà al començament del segle xx. Actualment l’edifici acull el Museu del Ciment Asland de Castellar de n’Hug.

quadrat o rectangular. Les peces quadrades tindran de 25 a 35 cm de costat, i les rectangulars faran 35 cm d’amplada per una llargària mínima de 70 cm.²¹ Respecte a les voravies del primer grup l’acord obliga que pràcticament per a cada carrer es faci servir una tipologia de panot diferent, tot i que a les condicions del 5 de juny no es parla de models concrets. El 13 de novembre veu la llum un document que conté divuit propostes de composicions d’una tipologia de panot o dues que apleguen un total de setze models. Es tracta d’un recull de models de llosetes hidràuliques que les empreses del moment ja fabriquen, malgrat que n’hi podria haver algun de dissenyat per a l’ocasió. Resten fora de la tria els models amb els dibuixos més complexos. El document de treball, de caràcter intern, esbossa una possible distribució de la majoria de les composicions entre gairebé tots els carrers del primer grup. Així, la composició número 3 és assignada a les voreres de la ronda de Sant Pere; la 4, al carrer de Bruc i a la plaça de la Universitat; la 5, al carrer de Bailèn i a la plaça de Catalunya; la 6, a Alí Bei; la 7, a Girona; la 8, a la ronda de la Universitat; la 9, a la rambla de Catalunya; l’11, a la plaça d’Urquinaona; la 12, a Pau Claris; la 13, a Trafalgar; la 14, a Pelai; la 15, a Casp; la 16, a Ausiàs Marc; i la 18, a Roger de Llúria. Les composicions 1, 2, 10 i 17 resten sense assignar. La classificació de carrers i la diversificació d’acabats de les voreres és una idea que encara afeixuga més la tasca gegantina de pavimentar tot l’Eixample. Aviat l’ajuntament s’adona que cal fer via i que s’imposa una simplificació brutal de la normativa. El plec de condicions del 21 de febrer de 1907 ja ho reflecteix de ple i incorpora un detall definitiu: a banda les característiques tècniques que ha de tenir el material, les condicions econòmiques i les condicions de contractació, el plec fixa per primer cop l’aspecte que ha de tenir el panot que vulgui participar en la pavimentació de l’espai públic barceloní. Amb el susdit document de les divuit composicions de referent, es deixa clar que

«Los cinco dibujos de las cinco clases de losetas que tratan de adquirirse serán las que entran en la composición de los tipos de aceras señalados de números 14, 16 y 17 (...)». doc. 12 | p. 51-52

doc. 10 | p. 48-49

doc. 13 | p. 52-59

Cinc són, doncs, els models de panot que l’ajuntament permet d’utilitzar d’ara endavant a les voreres de Barcelona. Els models triats presenten combinacions de formes geomètriques simples i reben noms purament descriptius: flor, quatre preses, quatre preses amb quatre cercles, cercles concèntrics i rombe amb quatre cercles. Dels models de panot de la resta de composicions, n’hi ha que deixen de col·locar-se a l’espai públic barceloní i n’hi ha que no es tornaran a fabricar. Noves tipologies de panot apareixeran més endavant amb un ús molt puntual o específic. Actualment una desena de models diferents dels oficialitzats el 1907 continuen fent part del paisatge urbà de la ciutat, per bé que amb presències ja molt escasses. Del 1892 ençà la llei estatal mana que de les despeses d’urbanització de les voravies, se’n cuidin únicament els fons municipals:

doc. 11 / p. 50

«Serán de cargo de los fondos del Ensanche, y se considerarán de interés preferente, el importe de las obras de su urbanización, las cuales comprenderán la apertura de calles, plazas ó trayectos que comuniquen y unan la población antigua con la moderna de aquél, la red de alcantarillado, la de instalación de agua, el afirmado y el empedrado, las aceras, el alumbrado en las calles (...)». Artículo 6º. Ley de Ensanche de las poblaciones de Madrid y Barcelona. Ley de 26 de Julio de 1892. Però en l'àmbit local la llei no es compleix i l’ajuntament, ultrapassat pels costos de l’eixamplament de la ciutat i per la magnitud de l’empresa, no eximeix els propietaris de l’obligació de cooperar-hi.

21. La Comissió d’Eixample haurà de determinar quins d’aquests carrers podran tenir voreres construïdes a partir de material procedent de l’aixecament de voreres ja pavimentades. La nova normativa preveu, també, que en cas que no es compleixin les condicions fixades en concedir-se el permís de pavimentació de la vorera, l’interessat s’haurà de fer responsable d’aixecar-la i modificar-la.

Amb el nou segle res no varia i els acords i les ordenances municipals continuen dictant que la pavimentació de voreres és coresponsabilitat dels propietaris de les finques adjacents a les vies públiques. Aquests s’han de fer càrrec de la part de vorera que toca a les façanes, mentre que el govern municipal s’ha d’ocupar de pavimentar la resta de la voravia fins a la vorada de granit. Tanmateix, massa sovint els propietaris són els únics que compleixen i durant dècades les voreres romandran només embastades i continuaran parcialment enfangades durant els períodes de pluja.²² La construcció de voreres es fa, doncs, amb parsimònia i per trams. Tot plegat no exempt de polèmiques per la pujada de preus dels materials, reclamacions, noves ordenances i ajornaments diversos, sovint causats per les dificultats d’abastar de ciment les empreses productores de panots en època de pluja, que inunda i causa esllavissades a la línia de ferrocarril de Manresa a Berga. Paral·lelament sorgeix la necessitat de conservar les voreres que ja s'han pavimentat, una qüestió que novament obligarà a actualitzar la normativa municipal: «Deberá el contratista previa orden de inspección, atender a la conservación de las aceras de losetas existentes, colocando de nuevo las piezas que estén removidas, y cambiando las que se hallen deterioradas; empleará para substituir las defectuosas otras de igual calidad, dibujo y fabricación que las existentes, al objeto que no desentonen por el dibujo ni por su colocación». Artículo 6º, Pliego de condiciones especiales, facultativas y económicas que deberán regir durante tres años en la conservación de los afirmados, pasos adoquinados y aceras de las vías públicas del Ensanche. Oficina de Urbanización y Obras. Sección 2 Ensanche (1915).

22. «Entre’ls molts carrers de l’Ensanxe que en días de pluja están intranzitables, el tros de la Gran vía entre la plassa de l’Universitat y el carrer d’Urgell, els aventatja a tots, ja que es una amenassa contínua pera’l desgraciat que té obligació de passarhi. Aquella mar de fanch amaga sots que fan donar sotrachs terribles a cotxes, carros y Catalanas, en termes que no sería gens estrany que qualsevol día passés una desgracia. Molt d’agrahir sería que la comissió de Ensanxe procurés posarhi remey eficás fins que sigui un fet l’empedrat dels carrers d’aquella part de ciutat». La Veu de Catalunya, 20 de gener de 1903. 23

doc. 16 | p. 69-71 doc. 14 | p. 60-61

doc. 15 | p. 64-68

L’empedrament amb llambordes dels carrers de l’Eixample es troba també en dansa i això no fa sinó endarrerir-ho tot encara més. Tips d’esperar, molts propietaris —Bisbat de Barcelona inclòs— s’ofereixen a pagar la totalitat de la seva vorera si l’ajuntament inclou el seu carrer entre els prioritaris a ésser pavimentats.

Plaça de Catalunya 1880-1889 Josep Esplugas Puig (afb)

Gran Via 1870-1879 Joan Martí (afb)

Barri del Ninot ca. 1890 Fernando Rus (fdbcn)

doc. 1 Condicions dels materials Ajuntament de Barcelona (amcb)

doc. 2 Condicions per a la pavimentació de voreres Ajuntament de Barcelona, 1881 (amcb)

doc. 3 Lletra d’Escofet a l’Ajuntament de Barcelona 19 de febrer de 1892 (amcb)

doc. 4 Lletra de Butsems a l’Ajuntament de Barcelona. 11 de novembre de 1892 (amcb)

Carrer de la Duana 2011

doc. 5 La Vanguardia 2 d'agost de 1914