A21_BARCELONA_CIUTAT-MEDITERRANIA_S-RUEDA_cat by Agencia BCNecologia

BARCELONA, CIUTAT MEDITERRÀNIA, COMPACTA i COMPLEXA UNA

VISIÓ DE FUTUR

MÉS SOSTENIBLE

Aquesta publicació és fruit del conveni establert entre l’Ajuntament de Barcelona i l’Agència Local d’Ecologia Urbana de Barcelona en el marc de l’Agenda 21

Autor: Salvador Rueda. Director de l’Agència Local d’Ecologia Urbana de Barcelona Col·laboracions: Francesc Cárdenas, Jordi Selfa, Jordi Romero, Francesc Magrinyà, Marta Vila, Marià Martí, Enric Batlle, Francesc Albardaner, Rodrigo Díaz, Gisela Lorán, Joaquim Sabaté, Josep Germain, Joaquim Calafí, Josep Ma Carreras, Francesc Llimona, Roger Sanmartí, Antonio Aparicio, Joan Carles Senar, Moisès Morató i Núria Vilajuana Edició: Ajuntament de Barcelona Sector de Manteniment i Serveis Direcció Educació Ambiental i Participació Coordinació de l’edició: Txema Castiella Disseny: Gauss Ambiental Fotomecánica: Vicgraf Impressió: Gràfiques Celler Dipósit legal: B-49331-2002

Barcelona, novembre 2002 Tots els gràfics i taules no referenciats són d’elaboració pròpia. L’Agència Local d’Ecologia Urbana és un consorci format per la Diputació de Barcelona, l’Entitat Metropolitana del Medi Ambient i l’Ajuntament de Barcelona Aquesta publicació ha sigut impresa amb paper reciclat. Coverta Methaphor de 310 g/m2 i el interior Freelife Vellum White de 140 g/m2

P R E S E N TA C I Ó . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 5

Eixos estratègics per al desenvolupament econòmic de Barcelona . . . . . . . . . 40 Densitat d’activitats @ a Barcelona . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 42

B A R C E L O N A E N T R À N S I T C A P A L A S O S T E N I B I L I TAT . . . . . . . . . . . . . . . 6

La ciutat del coneixement i els factors que potencien la nova economia: el districte 22@ . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 43 La biodiversitat i la xarxa verda en l’àmbit urbà . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 45

INTRODUCCIÓ . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 7

L A C O M PA C I TAT . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 11 La compacitat . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 12 Model de mobilitat basat en supermançanes . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 14 Espai públic que apareix en la proposta de supermançanes

. . . . . . . . . . . . . 17

L’espai públic . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 18 Àrees urbanes d’actuació integral . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 19 Edificació: rehabilitació i nova construcció més sostenible . . . . . . . . . . . . . . 20 El disseny de la ciutat subterrània . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 21 Model d’ocupació territorial: més camp i més ciutat

. . . . . . . . . . . . . . . . . . 23

Model d’ocupació del territori més sostenible: més camp i més ciutat . . . . . . 24

La biodiversitat. Xarxa verda i connectors ecològics a l’Àrea Metropolitana de Barcelona . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 48 E F I C I È N C I A . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 51 Eficiència. El metabolisme urbà . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 52 El cicle de materials: els models de residus El model de residus

. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 53

. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 55

El cicle de l’aigua . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 58 Conservació i gestió de la demanda de l’H2O . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 60 L’energia . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 63 La contaminació atmosfèrica El soroll

. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 67

. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 70

E S TA B I L I TAT . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 71

Xarxa polinuclear de ciutats i pobles compactes a l’Àrea Metropolitana de Barcelona . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 26

Estabilitat, cohesió social, codesenvolupament i capacitat d’anticipació . . . . . 72

El moviment de persones i mercaderies

Estabilitat i cohesió social . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 74

. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 28

El moviment de persones i mercaderies a l’Àrea Metropolitana de Barcelona . . 29 L A C O M P L E X I TAT . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 31 La complexitat . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 32 Àrees de nova centralitat . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 34

Estabilitat urbana promovent una barreja equilibrada

. . . . . . . . . . . . . . . . . 75

Taxa titulats superiors . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 77 Estabilitat i cohesió social . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 78 I N D I C A D O R S . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 80

Mixticitat d’usos i funcions urbanes: àrees de nova centralitat . . . . . . . . . . . . 35 La informació com a estratègia per a competir: densitat de persones jurídiques . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 36

I N S T R U M E N T S . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 82

La informació com a estratègia per a competir . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 37 Eixos de desenvolupament econòmic de Barcelona

. . . . . . . . . . . . . . . . . . . 39

O B J E C T I U S . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 84

A G E N D A 2 1 . B A R C E L O N A , C I U TAT M E D I T E R R À N E A , C O M PA C TA I C O M P L E X A . U N A V I S I Ó D E F U T U R M É S S O S T E N I B L E

Com es diu en el preàmbul d’aquest Compromís, ens cal la ciutat mixta i compacta, eficient i diversa, en definitiva, una ciutat més sostenible. Per aconseguir-la ens hem de dotar de nous instruments i polítiques relacionades amb la mobilitat, la biodiversitat, la cohesió social o l’ús dels recursos. L’Agenda 21 fixa uns objectius per avançar en aquest procés gradual, que seran possibles en la mesura que cadascú, individualment i col.lectivament, assumeixi la seva responsabilitat i el seu compromís. Per avançar en aquest procés és necessari, també, definir millor on volem anar. No es tracta només d’imaginar el futur –que no és poc- sinó de projectar-lo. De fer-lo visible perquè els horitzons a llarg termini ens ajuden a mobilitzar-nos i perquè saber el punt de destí sempre fa més viable el viatge.

El treball que ara presentem –fruit d’un conveni de col.laboració entre l’Ajuntament i l’Agència Local d’Ecologia Urbana- és una visió prospectiva, integrada i sistèmica, de la Barcelona que volem. Amb un important esforç per dimensionar els paràmetres que l’han de configurar en les seves vessants ambientals, econòmiques i socials, té la virtut de concretar i, per tant, de fer més real aquell horitzó desitjable. El document abasta, en alguns àmbits, una realitat supramunicipal perquè, com és sabut, en el nivell de la reflexió i de la planificació molts fenòmens desborden la realitat administrativa. En qualsevol cas, confiem que aquest serà un material útil i estimulant per a totes aquelles persones i institucions que treballen per aconseguir una major sostenibilitat urbana. El seu propòsit és enriquir els treballs realitzats en el marc de l’Agenda 21 de Barcelona amb una visió de futur. Un futur possible si sabem treballar tots plegats en la direcció de la sostenibilitat.

Imma Mayol Presidenta Comissió de Sostenibilitat

A G E N D A 2 1 . B A R C E L O N A , C I U TAT M E D I T E R R À N E A , C O M PA C TA I C O M P L E X A . U N A V I S I Ó D E F U T U R M É S S O S T E N I B L E

Barcelona ha escollit el camí de la sostenibilitat per avançar en el model de ciutat que necessitem pel segle XXI. Els treballs de l’Agenda 21 de Barcelona que ha impulsat el Consell Municipal de Medi Ambient i Sostenibilitat han culminat, després d’un llarg procés de reflexió, participació i consens, en el Compromís Ciutadà per la Sostenibilitat, signat per 130 actors, entitats i institucions de la ciutat.

A G E N D A 2 1 . B A R C E L O N A , C I U TAT M E D I T E R R À N E A , C O M PA C TA I C O M P L E X A . U N A V I S I Ó D E F U T U R M É S S O S T E N I B L E

La transformació del Poble Nou allargat fins a la Sagrera, modificant sobretot els usos industrials i ferroviaris tradicionals i en part obsolets, acabarà de renovar el que restava, en una ciutat que amb aquestes operacions urbanístiques queda pràcticament colmatada. L’ampliació del port i l’àrea del Fòrum remataran els canvis del front litoral barceloní. La resta d’operacions són, sense dubtes, de menor envergadura. Com se sap, el posicionament d’un municipi té molt a veure amb el creixement urbanístic del seu territori. A Barcelona, el creixement urbanístic serà, doncs, molt reduït i caldrà adreçar els esforços cap a una altra direcció si no es vol perdre pistonada competitiva. Si Barcelona està plena, què li queda per posicionar-se en el context nacional i internacional de ciutats?

B A R C E L O N A

E N

T R À N S I T

Cercar una fórmula, un model que atengui ambdós reptes, alhora que afronta els de la competitivitat, amb una nova estratègia -aquella basada en la informació i no en el consum de recursos- sembla que ha de ser el camí a seguir. El model urbà que es presenta a continuació així ho pretén, el temps i els esdeveniments el validaran o no. La validació, però, depèn en bona part de nosaltres, de la intenció i la voluntat que hi posem per a què els canvis s’adrecin en la direcció que aquí es proposa. Per altra banda, en el conjunt d’esquemes estratègics, s’inclouen les mesures que poden permetre una reducció de les

C A P

L A

S O S T E N I B I L I TAT

Sembla que Barcelona ve obligada a canviar d’estratègia, almenys aquella que fan servir la majoria de sistemes urbans que posen en venda el seu territori per a nova urbanització per tal d’augmentar el creixement econòmic sostingut, que no sostenible, i que fan servir els ajuntaments per aconseguir les plusvàlues que els permet “sobreviure” i desenvolupar els projectes municipals.

disfuncions urbanes actuals, alhora que s’incrementa la qualitat ambiental de la ciutat. Les línies esmentades d’aquesta visió de futur dibuixa una Barcelona que milloraria, a ulls vista, la realitat urbana en general i l’espai públic en particular. En el mateix sentit, s’articula una proposta per estabilitzar el sistema i dotar-lo d’una major cohesió social, sense oblidar el codesenvolupament amb països tercers.

La base de la nova estratègia ha d’acomodar-se, també, a la resolució dels dos aspectes que avui informen els canvis en el món: l’entrada a l’era de la informació i la reducció de les incertituds que avui planen sobre els nostres caps fruit de l’impacte que els sistemes humans, en general, i els urbans molt espe-

El model de Barcelona cap a la sostenibilitat busca la coherència entre les parts i formalitza per als àmbits físic, social i econòmic els trets bàsics que omplen de contingut el marc teòric de partida.

Salvador Rueda Director de l’Agència d’Ecologia Urbana de Barcelona 6

cialment, generen sobre els sistemes de la Terra que suporten les nostres organitzacions.

Les propostes que aquí es recullen són la traducció, en forma de propostes estratègiques, del procés de participació endegat a Barcelona per definir l’Agenda 21 de la ciutat.

I N T

Aquest document conté propostes esquemàtiques per a Barcelona i altres que transcendeixen els límits municipals i que comprenen l’àmbit de l’Àrea Metropolitana de Barcelona (comarques del Maresme, Barcelonès, Baix Llobregat, Baix Penedès, Alt Penedès, Vallès Oriental i Vallès Occidental). Les propostes per a l’Àrea Metropolitana de Barcelona són, també, de caràcter esquemàtic i tenen la intenció de servir de base per a la discussió del futur Pla Estratègic de l’Àrea Metropolitana de R O D U C C I Ó Barcelona i del proper Pla Territorial Metropolità de Barcelona. Un model més sostenible per Barcelona sense incloure la realitat metropolitana és inviable. Els esquemes que es presenten cerquen la coherència de criteris i territorial, i és en la coherència on rau la justificació d’incloure’ls. El document està estructurat en quatre apartats principals coincidint amb els eixos estructuradors del model. Cada eix s’omple de contingut amb la formulació de propostes esquemàtiques de sengles aspectes de la realitat urbana i territorial. Les propostes tenen una formulació en termes estratègics, però no es desenvolupen, almenys amb l’extensió necessària, els instruments de caràcter econòmic, legal, organitzatiu i educatiu, que hauran de desenvolupar-se en el cas que aquestes siguin admeses. Hi ha, però, un apartat on es recullen alguns instruments de caràcter més general, que donen sentit de viabilitat a la proposta. S’inclou també un apartat d’indicadors sintètics per al seguiment del model.

A G E N D A 2 1 . B A R C E L O N A , C I U TAT M E D I T E R R À N E A , C O M PA C TA I C O M P L E X A . U N A V I S I Ó D E F U T U R M É S S O S T E N I B L E

El document que teniu al davant té per objecte principal construir un escenari prospectiu per la Barcelona del segle XXI fent ús de criteris de l’ecologia acadèmica en general i de l’ecologia urbana en particular. És un model intencional (com tot el què proposa i fa l’home) que pretén, també, marcar les pautes i la direcció que hauria de seguir Barcelona en un procés cap a la sostenibilitat.

EXPLOTACIÓ DE RECURSOS NATURALS

IMPACTE CONTAMINANT

SISTEMA-ENTORN

ELS FLUXOS METABÒLICS

SISTEMA URBÀ

MODELS DE METABOLISME URBÀ

U N I TAT

En els esquemes que s’exposen, es dibuixa en la part superior el sistema urbà i en la part inferior el seu entorn. La ciutat, per mantenirse organitzada, necessita extreure recursos d’altres sistemes que es converteixen en els seus sistemes de suport. Aquests fluxos de recursos: materials, aigua i energia, suposen una explotació (en termes ecològics) de l’entorn que d’alguna manera veurà com se simplifica la seva estructura. Els models de gestió d’aquests recursos, adoptats per la ciutat, faran que els fluxos d’aquests siguin més grans o menys; per exemple, si el nostre model de gestió de residus contemplés recuperar i reciclar la major part del paper i el cartró consumits (diaris, revistes, embalatges, etc.), faria que en la fabricació equivalent de nou paper s’haguessin de tallar menys arbres, és a dir, s’haguessin d’explotar menys els sistemes forestals. Per altra banda, el consum dels recursos a la ciutat suposarà un nou impacte contaminant, tant als sistemes de suport com a la pròpia ciutat i el volum de l’impacte dependrà, també, del model de gestió que intencionadament s’hagi escollit; seguint amb l’anterior exemple, es conclou que tot el paper i el cartró que no s’hagi recuperat acabarà alliberant, si es porta a l’abocador, contaminants atmosfèrics (CO2 i d’altres) i contaminants líquids (lixiviats amb tintes i altres). Si es porta a la incineradora, la major part dels components seran emesos a l’atmosfera (l’atmosfera és un dels nostres sistemes de suport). Aquest impacte es veurà incrementat per les transformacions que hauran de sofrir els arbres de més que haurem de tallar, per convertir-los en pasta de paper (un procés molt demandant d’energia i, per tant, emissor de contaminació atmosfèrica i de gran impacte en el sistema hídric ja que és molt contaminant). En resum, la ciutat necessita explotar els sistemes de suport perquè és un sistema obert, ara bé, el volum de l’explotació i de l’impacte depèn dels models de gestió que adoptem i això és intencional i, per tant, depèn de nosaltres.

ENTORN: SISTEMES DE SUPORT

ELS FLUXOS D’INFORMACIÓ

SISTEMA URBÀ

Les ciutats, per mantenir-se organitzades, necessiten també informació i coneixement. Part de la mateixa ja viatja amb els recursos. Una altra part la portem d’altres indrets del món en forma d’empreses que venen a radicar-se aquí, de professionals, d’executius, de professors, d’artistes, ... de gent diversa, i amb ells vénen noves tecnologies, software, mètodes i formes de resoldre els problemes, que fan, tot plegat, que les nostres ciutats augmentin en complexitat organitzativa. Part de la nostra organització se sustenta en la simplificació d’altres sistemes, sobretot quan es redueixen els actius que augmentarien la seva estructura organitzada.

SIMPLIFICACIÓ

INFORMACIÓ

ORGANITZACIÓ URBANA

ENTORN: SISTEMES DE SUPORT

La vida humana i les seves organitzacions més complexes (les ciutats) es veuen amenaçades per l’augment de les incertituds que projecten els sistemes de la Terra com a resposta als impactes que l’home i les seves activitats provoquen sobre ells. Les incertituds, que es manifesten de diverses maneres: probable canvi climàtic, moviment de milions de persones per causes ambientals, sobreexplotació dels bancs de pesca en tot el món, exhauriment de les energies fòssils i minerals bàsics, apropiació humana de la producció primària neta, etc. posen en evidència la nostra reduïda capacitat d’anticipació davant d’uns problemes a escala global que tenen el seu origen en els comportaments i els models d’organització i gestió de la realitat a escala local. Els sistemes que major impacte provoquen als ecosistemes de la Terra són, sens dubte, les ciutats i cal saber que la batalla de la sostenibilitat es guanyarà o es perdrà en les ciutats. La reducció de les incertituds abans esmentades depenen, essencialment doncs, de l’aplicació de models d’organització urbana adreçats a reduir l’impacte sobre els sistemes que ens “suporten” (perquè ens proveeixen de recursos i entomen els nostres residus). Per altra banda, però, els sistemes urbans i les regions competeixen entre elles per posicionarse en el concert de ciutats nacionals i internacionals. Les estratègies urbanes utilitzades per obtenir posicions d’avantatge estan basades, malauradament, en un augment creixent de recur-sos, és a dir, en un augment de l’impacte sobre els sistemes de suport que provoquen, com a conseqüència, un augment de les incertituds en els sistemes de la Terra. El procés, basat en aquesta estratègia avui globalitzada, és, simplement, insostenible. Hem de cercar, per tant, una estratègia per competir que no estigui basada en el consum de recursos i, alhora, un model d’organització urbana que redueixi l’impacte que provoquem sobre els sistemes de la Terra.

LA PRESSIÓ QUE EXERCEIXEN ELS SISTEMES URBANS SOBRE ELS SISTEMES DE SUPORT Les relacions que els sistemes urbans estableixen amb altres territoris més o menys allunyats es poden caracteritzar per fluxos de materials, aigua, energia i informació. Per poder mantenir l’organització d’una ciutat, han d’arribar-hi ingents quantitats de recursos en forma de matèries primeres, objectes i artefactes així com informació. Tot això alimenta el sistema i manté a la ciutat organitzada i, fins i tot, pot augmentar la seva complexitat organitzativa.

ri, provocant, en àrees cada cop més àmplies, migracions per causes ecològiques.

D’altra banda, fruit de la pròpia organització urbana que transformarà i consumirà de diferents maneres els recursos que hagin arribat, es generarà gran quantitat de residus que no podran mantenirse en la ciutat (toxificarien el sistema) i seran projectats a d’altres indrets (uns altres sistemes) provocant un nou impacte.

Els dos esquemes següents posen de manifest la major insostenibilitat del model de l’esquerra, que té una major pressió per explotació i impacte (refletit amb la grandària de les fletxes) que el model de la dreta.

L’actual pressió sobre els sistemes de suport i la seva tendència a l’alça és manifestament “insostenible”, per tant, el primer aspecte a tenir en compte per a la “sostenibilitat” tindrà com a objectiu reduir l’actual pressió que exerceixen els sistemes urbans, en general, i Barcelona, en particular, sobre els sistemes de suport.

En la figura es posen de manifest els principals fluxos que estableixen de manera biunívoca el sistema urbà i els sistemes que sostenen l’organització urbana. L’explotació i l’impacte contaminant incideixen en els ecosistemes simplificant-los, però, el que és més preocupant avui en dia és que s’exerceixin (l’explotació i l’impacte) sense límits. En efecte, el binomi explotació-impacte és cada cop major, fent que la “pressió” sobre els sistemes de suport augmenti per damunt de l’anomenada “capacitat de càrrega” d’alguns d’ells. Una explotació raonable dels sistemes de suport és necessària, però no ho és quan l’explotació es realitza sense límits, és a dir, quan se sobreexploten els sistemes comprometent els mecanismes de renovabilitat o portant l’explotació a l’esgotament dels recursos. El mateix passa quan la pertorbació sobre els ecosistemes, provocada per impacte contaminant, és tan elevada que la simplificació a què es veu sotmès no el permet recuperar-se per a un funcionament “equilibrat”. L’impacte sobre els sistemes repercuteix també sobre els grups humans que secularment han gaudit dels recursos del seu territo-

En els esquemes, la grandària de les fletxes és proporcional a la grandària de la pressió.

La reducció de la pressió sobre l’entorn depèn, sobretot, dels models de gestió i d’organització urbana i aquests, com és evident, depenen de la voluntat per dirigir-los cap a objectius de reducció.

L’ORGANITZACIÓ URBANA I LA SEVA COMPLEXITAT I ESTABILITAT Reduir la pressió sobre l’entorn no ha de suposar, en principi, una reducció de la complexitat urbana, és a dir, no ha de suposar una simplificació de la ciutat i comprometre el seu futur. Ja se sap que el primer que es perd amb un tallcircuit de materials bàsics, aigua o energia, és l’organització. També es coneix que els sistemes més simples depenen més fortament dels nexes energètics i a mesura que els sistemes es fan complexos, l’energia té un paper més secundari, fins fer que l’energia sigui un suport molt reduït en la construcció, manteniment i canvis del propi sistema.

En els sistemes més evolucionats, més complexos, els seus components utilitzen com a nexe la informació. A mesura que els sistemes estan en graus més evolucionats, la informació passa a ser nexe organitzador del sistema i l’energia únicament és un medi complementari per aquest. Augmentar la informació organitzada és l’estratègia urbana per competir que podria substituir l’actual estratègia basada en el consum de recursos. Una major complexitat urbana (el segon aspecte a tenir en compte per a la sostenibilitat) proporciona una posició d’avan-

A G E N D A 2 1 . B A R C E L O N A , C I U TAT M E D I T E R R À N E A , C O M PA C TA I C O M P L E X A . U N A V I S I Ó D E F U T U R M É S S O S T E N I B L E

LA SOSTENIBILITAT URBANA: LES BASES TEÒRIQUES DEL MODEL

A G E N D A 2 1 . B A R C E L O N A , C I U TAT M E D I T E R R À N E A , C O M PA C TA I C O M P L E X A . U N A V I S I Ó D E F U T U R M É S S O S T E N I B L E 10

tatge sobre altres sistemes més simplificats, ja que la informació es multiplica i l’energia se suma. Un augment de la complexitat suposa també un augment de les funcions urbanes que li proporcionen estabilitat. Aquesta nova estratègia, basada en la informació, és la que hauria de permetre la compatibilitat dels termes “desenvolupament” i “sostenible”. En efecte, amb l’estratègia actual per competir basada en el consum de recursos, que és la que dóna contingut al terme desenvolupament, la pressió sobre els sistemes de suport augmenta, la qual cosa es tradueix en una insostenibilitat creixent. Amb aquesta estratègia “desenvolupament” i “sostenible” és un oxímoron, és a dir, són termes contradictoris, donat que el terme soste-

nibilitat està lligat a la idea de reduir la pressió sobre els sistemes de suport. Per tant, o canviem d’estratègia per competir o no es pot parlar de desenvolupament sostenible ja que l’estratègia actual els fa contradictoris. Aconseguir que un model urbà incorpori un augment de l’organització urbana i, alhora, una reducció en la pressió sobre l’entorn suposa resoldre l’equació de la sostenibilitat. Les propostes esquemàtiques que s’exposen a continuació cerquen, de manera coherent i integrada, aproximar-se a l’esmentada equació. Desenvoluparles (les propostes) suposarà canvis importants en la manera d’entendre i procedir en els assumptes urbans.

ELS COMPONENTS D’UN MODEL DE BARCELONA EN TRÀNSIT CAP A LA SOSTENIBILITAT El model urbà que es proposa per Barcelona ha de permetre, com hem dit, que aquesta es pugui projectar al futur en competència amb d’altres ciutat i regions urbanes, reduint, alhora, el consum de recursos que ha de menester per mantenir la seva organització i augmentar encara més la seva complexitat. El model contempla, també, un conjunt de propostes interrelacionades que poden millorar significativament la qualitat urbana i reduir, teòricament, la major part de les disfuncions del model actual. De manera complementària es proposen un seguit d’esquemes d’ordenació territorial que són bàsics per entendre, de manera sistèmica i amb criteris de sostenibilitat, les relacions a establir entre les diverses parts del territori. El model està fonamentat en quatre eixos vertebradors: la compacitat, la complexitat, l’eficiència i l’estabilitat. Cadascun dels eixos explica una part de la realitat, la que li és més propera, però tots ells estan incardinats en una proposta única i integrada. La proposta es centra en Barcelona i també, de manera esquemàtica, en l’Àrea Metropolitana de Barcelona ja que estan condemnats a entendre’s en les seves estratègies. Les disfuncions actuals s’han de comprendre, en part, fruit de l’actual desconnexió i manca de coherència. Dels quatre eixos vertebradors del model que guien Barcelona cap a la sostenibilitat, dos d’ells: la compacitat i l’eficiència, recullen les propostes estratègiques per a reduir la pressió que la nostra ciutat exerceix sobre els sistemes de suport.

La compacitat és un eix que articula els models d’ocupació i ordenació del territori, la mobilitat, l’espai públic, les tipologies edificatòries i la ciutat subterrània, és a dir, els aspectes que tenen a veure amb la forma i la funcionalitat de la ciutat. L’eficiència és un eix que proposa passar a un nou règim metabòlic que redueixi la pertorbació dels ecosistemes. Articula els models de metabolisme urbà: aigua, materials i energia, és a dir, els fluxos que proveeixen de recursos la ciutat i que han de ser gestionats adequadament, un cop consumits, per tal de no contaminar-la a ella i també al medi més extens. Els altres dos eixos que sustenten un model de Barcelona més sostenible: la complexitat i l’estabilitat, incideixen en l’organització de la ciutat i en una nova estratègia per competir basada en la informació i el coneixement. L’estabilitat incideix en la cohesió social i s’estén també al codesenvolupament, entenent que la solidaritat, l’equitat i la reducció de conflictes passa, necessàriament, per fer partícips del desenvolupament sostenible a tots els grups humans. Per al seguiment dels diferents eixos que articulen el Model BCN es proposen un nombre limitat d’indicadors sintètics.

A G E N D A 2 1 . B A R C E L O N A , C I U TAT M E D I T E R R À N E A , C O M PA C TA I C O M P L E X A . U N A V I S I Ó D E F U T U R M É S S O S T E N I B L E 12

LA COMPACITAT

COMPACITAT VS DISPERSIÓ

Segons el Diccionari de la Llengua Catalana, la compacitat és allò que manifesta la qualitat de compacte. L’adjectiu compacte representa una massa molt unida; un agregat als elements constituents del qual estan molt poc o no gens separats els uns dels altres.

Els condicionants que imposa la proximitat física formal, són d’especial rellevància per tal d’aproximar-nos als objectius abans expressats en relació a la sostenibilitat.

l’aparcament, etc. poden ser resoltes sota rasant. En la ciutat difusa, com és obvi, no és possible pensar en aquests termes.

a) Les solucions formals adoptades en la ciutat compacta, tant

tat difusa, únicament es poden abordar augmentant la infrastructura per restituir la velocitat perduda o per resoldre la saturació de la xarxa. Aquest procés, que és dinàmic, és complementari i, generalment, el precursor de nous assentaments urbans dispersos que s’encarregaran de fer insuficient qualsevol ampliació de la xarxa, perquè desplaçaran el problema de la congestió i les variables que l’acompanyen (contaminació atmosfèrica, soroll, contaminació del paisatge, major consum d’energia i de temps), a superfícies cada cop més grans. Augmentar el nombre de contactes i relacions físiques en la ciutat difusa, només és possible amb la tecnologia actual, si s’augmenta la xarxa per carretera.

La compacitat en l’àmbit urbà expressa la idea de proximitat dels components que conformen la ciutat, és a dir, de reunió en un espai més o menys limitat dels usos i les funcions urbanes. La compacitat, per tant, facilita el contacte, l’intercanvi i la comunicació que són, com se sap, l’essència de la ciutat. Potencia la probabilitat de contactes i amb ells potencia la relació entre els elements del sistema urbà.

en l’espai públic com en l’edificació, permeten establir una separació entre el que és ciutat i el que és camp; qüestió aquesta que no permet la ciutat difusa que es configura com a un immens suburbi. En efecte, la zonificació funcionalista i la xarxa d’infrastructures imposa una barreja sense ordre que simplifica tant les parts urbanes com les rurals i naturals. El transport horitzontal destrueix el mosaic d’àrees que podien tenir un desenvolupament independent.

b) La ciutat mediterrània en les nostres latituds ve caracteritzada substancialment per l’espai públic que és el lloc on pren sentit la vida ciutadana. Les funcions que té van més enllà de les relacionades amb la mobilitat i abasta moltes altres com les d’oci, mercat o festa. L’espai públic caracteritzat pel carrer corredor que és el que configura, en gran part, el paisatge urbà, s’allarga i s’estén en cadascun dels equipaments públics: mercats, biblioteques, instal·lacions esportives, equipaments culturals, centres cívics, escoles, platges, parcs i jardins, etc. Tot plegat, el carrer i els equipaments conformen una unitat, un mosaic interconnectat que revitalitza, diàriament, la vida ciutadana. L’espai públic en la ciutat difusa està compartimentat podent fer en cada indret una funció, per exemple, les autopistes que tenen el paper dels carrers principals, només admeten la funció de la mobilitat. El mercat i les seves funcions, així com el comerç, han estat desplaçades a les grans superfícies, que tenen de tot (en les urbanitzacions residencials no hi ha de res). Els passadissos del centre comercial tenen el rol de carrers, tot i que aquests estan regulats pels interessos comercials i no per les ordenances municipals. La casa unifamiliar es comporta com el nucli d’una estrella que allarga el seus raigs per connectar amb l’exterior i cobreix una part important de les funcions de l’espai públic de la ciutat compacta. De manera rotativa moltes cases es converteixen en club social, bar, restaurant, etc.; la barbacoa del cap de setmana és motiu per reunir als amics i/o familiars que, al seu torn, faran el mateix quan els hi toqui.

c) En la ciutat compacta es pot pensar en construir la seva imatge especular en el subsòl. Avui, la majoria de les friccions sofertes en superfície amb el trànsit, la càrrega i descàrrega,

d) La resolució dels conflictes de transport que genera la ciu-

La proximitat d’usos i funcions urbanes en la ciutat compacta permet que el transport públic tingui la massa crítica per mantenir-se i oferir un servei regular, còmode i pròxim, i que els moviments en bicicleta creixin i els desplaçaments a peu també. En la ciutat compacta, la gran majoria de ciutadans té “accés” a la ciutat i poden gaudir-la sense dependre de ningú. Els vells, els nens, les persones sense carnet de conduir o cotxe són el 70% dels ciutadans, que no tenen autonomia i, per tant, accés a la ciutat quan habiten en urbanitzacions disperses; l’accés als serveis els hi facilitarà algú que els desplaci amb cotxe.

e) El nombre de contactes potencials per unitat d’energia i temps consumits en transport és molt major en la ciutat compacta que en la ciutat difusa. En la mateixa proporció, les emissions de contaminants per cada contacte són molt menors en la ciutat compacta que en la ciutat dispersa.

f) La separació entre persones amb rendes diferents en la ciutat compacta és menor que la que imposa la ciutat difusa. L’espai públic a Barcelona és ocupat per qualsevol ciutadà no importa la seva condició social. Per altra banda, la barreja de rendes que es dóna en bona part del teixit construït, suposa un altre element substancial de cohesió social i convivència. Les urbanitzacions de la ciutat dispersa són ocupades segons la renda, el que provoca una segregació social que s’amplifica amb l’ús quasi exclusiu de l’espai públic pels que són residents de la urbanització, considerant “estrany”, que no ciutadà, a qualsevol forani que s’interni en ella.

Un dels perills amb que s’enfronta Barcelona és (tot i que sembli un contrasentit) el desenvolupament d’una compacitat excessiva, fruit de maniobres especulatives o de polítiques mal interpretades en relació al dit concepte. La tendència actual de produir ciutat (diverses ciutats, en tots els continents, ens ho assenyalen) no s’acaba amb l’ocupació dispersa del territori sinó que (seguint el mateix model) continua amb el creixement en altura d’àrees més o menys centrals, àrees que s’ompliran eminentment d’activitats terciàries, foragitant en alguns casos als habitants residents. Aquests districtes de negocis són els que controlen el desenvolupament i l’esdevenir d’àmplies àrees del territori. Les proporcions entre edificació i espai públic que en resulten, es decanten cap a la primera, trencant els equilibris de la vida ciutadana, que són aquells relacionats amb la qualitat urbana i la qualitat de vida. Per tant, la idea de la compacitat cal regular-la i corregir-la, ja que en excés pot generar més disfuncions que solucions, almenys, des de la lògica de la sostenibilitat. Però, quines són les regles per corregir la compacitat? i, quins són els punts d’equilibri i el fonament teòric per abordar-la? En aquest punt, i seguint algunes de les propostes ja ideades per Cerdà acomodades al coneixement actual, cal revifar alguna de les dicotomies per ell plantejades per al planejament de l’Eixample. En concret, la dicotomia relació-isolament que el va portar a dividir l’Eixample un 50% per l’edificació i un 50% pel verd i els espais lliures. La vida ciutadana, la que es desenvolupa en l’espai públic, presenta pels habitants d’una urbs una dicotomia bàsica, similar a la vida personal d’ells mateixos. En efecte, la vida d’un individu és en essència dues coses: vida interior i relació. La vida ciutadana també és, per una banda, interacció i comunicació, és a dir, relació i, per l’altra, tranquil.litat, silenci, relax i contacte amb la natura, és a dir, isolament.

La història de Barcelona està plena d’exemples i accions (algunes legals, altres no) que han subvertit aquesta dicotomia seguint la lògica de l’especulació; només cal veure les ordenances promulgades de manera successiva des de l’inici de l’Eixample, totes elles augmentant el sostre edificat, eliminant gairebé d’entrada, la pràctica totalitat del verd projectat. La relació entre espai edificat i espai verd a Barcelona està massa decantada cap a l’edificació, la qual cosa suposa un dèficit d’una de les parts de la vida ciutadana que es tradueix en un augment de la pressió urbana que té conseqüències de diversa natura per la ciutat i pel territori (per exemple, la proliferació de segones residències). La compacitat dels diferents teixits urbans, refleteix a les clares el dèficit de verd, sobretot del verd d’ús quotidià que és el que es troba a menys de 200 metres del lloc de residència. Per altra banda, els vehicles privats, sigui per moure’s, sigui per aparcar o sigui per realitzar les funcions de càrrega i descàrrega, ocupen entre el 65% i el 70% del total de l’espai públic. Aquesta presència massiva d’artefactes dissipant energia, es comporta com una màquina reticular única (de fet quan hi ha un problema en un punt de la xarxa aquest repercuteix en el conjunt de la mateixa), emissora de soroll i contaminació atmosfèrica, generadora d’accidents, etc. que ve a afegirse a la pressió de l’excés d’edificació i fa “invivible” l’espai públic que, com s’ha dit, és la característica principal de la nostra ciutat mediterrània. Per tant, l’especulació encarregant-se d’anar reduint (substituint verd per edificació) els espais de relació amb el verd i la tranquil.litat i el cotxe inundant la major part de l’espai urbà, han constrenyit els usos i funcions de l’espai públic. La ciutat va coixa d’una de les seves cames i restituir-li en part l’equilibri és un dels objectius que ha de contemplar el model de ciutat futur. La restitució, en part, de l’equilibri relació-isolament, només pot venir repensant l’ús que se’n fa de la superfície i el subsòl de la ciutat.

A G E N D A 2 1 . B A R C E L O N A , C I U TAT M E D I T E R R À N E A , C O M PA C TA I C O M P L E X A . U N A V I S I Ó D E F U T U R M É S S O S T E N I B L E

LA CORRECCIÓ DE LA COMPACITAT

MODEL DE MOBILITAT BASAT EN SUPERMANÇANES

L’estructuració de les xarxes de transport en superilles pot resoldre la major part de les disfuncions urbanes actuals lligades a la mobilitat i a l’ús de l’espai públic. Des de Cerdà sabem que la xarxa més eficient en els teixits urbans és la xarxa ortogonal. Les xarxes radials i les que contenen diagonals són ineficients. La intersecció entre els diferents components de la xarxa provoca “friccions” que no es donen en el cas de les xarxes ortogonals.

LES SUPERMANÇANES1 PER AL VEHICLE PRIVAT La supermançana (en termes físics) està constituïda per un conjunt de vies bàsiques, formant un polígon o àrea interior (intervia) que conté en el seu si vàries mançanes del teixit urbà actual. L’extensió de la xarxa de supermançanes sobre el municipi de Barcelona conformaria una malla el més isòtropa possible, cobrintlo en la seva totalitat. En secció, les vies bàsiques tenen, en general, una distància de separació entre 400 i 600 metres. Els vehicles de pas només ocupen les vies perifèriques que defineixen la supermançana i que són considerades com a vies bàsiques. L’interior (intervia) està tancat al vehicle de pas i obert (amb un sistema de targetes i bol.lards) als residents, al transport públic, als minusvàlids, als vehicles d’emergència i, en alguns carrers, a les bicicletes. La supermançana, en termes temporals, pot obrir-se i desaparèixer com a tal, el temps que es consideri convenient; la idea de supermançana, per tant, es fa tot el flexible que es vulgui. La C/D es realitza, majoritàriament, en l’interior de les intervies en determinats períodes temporals. La C/D, d’aquesta manera, no interfereix en el flux circulatori de les vies bàsiques. Un sistema d’aparcaments subterranis o tancats, perifèrics a la intervia amb accés des de cada una de les vies bàsiques, garanteix que qualsevol persona pugui accedir al centre de la supermançana en un parell de minuts. Els residents podran aparcar, a qualsevol hora, a l’interior de la supermançana si tenen aparcament fora de la via pública. La xarxa permet la connexió i l’accessibilitat de les entrades i sortides de la ciutat, així com els itineraris que connecten amb i entre els districtes.

LES SUPERMANÇANES PER AL TRANSPORT PÚBLIC (TP) DE SUPERFÍCIE La xarxa d’autobusos actual no funciona com a xarxa. El ciutadà coneix, en el millor dels casos, la línia d’autobusos propera a casa. El metro, per contra, funciona com una xarxa. El disseny d’una xarxa d’autobusos que s’aproximi a la idea de xarxa pot prendre cos si el dibuix de la mateixa s’apropa a l’ortogonalitat, és a dir, a la idea que per cobrir dos punts qualssevol en el mapa només cal fer, com a màxim, un transbordament. La xarxa d’autobusos conformaria una malla ortogonal de línies verticals de mar a muntanya i de línies horitzontals de Besòs a Llobregat, estructurades en parells per anar i tornar. El conjunt de línies de la xarxa bàsica hauria de comptar en la major part del trams amb carril segregat i una freqüència propera als 5 minuts. L’augment de freqüència, la segregació del carril i l’eficiència de l’ona de verd en una malla de 400 m de secció, permet albirar una velocitat superior a l’actual, fins i tot superior al vehicle privat en hores punta. La proposta representa una modificació relativament reduïda de l’actual xarxa de transports que prescindiria, això sí, de bona part de les diagonals avui utilitzades. La xarxa d’autobusos, juntament amb la xarxa que proposa el PDI ampliada en l’esquema “Moviment de persones i mercaderies a l’AMB” d’aquest document, configuren la proposta de Transport Públic que pot fer viable la reducció de vehicles circulant continguda en l’apartat anterior.

1. Al barri de la Ribera de Barcelona, funciona una supermançana des de fa uns quants anys.

A G E N D A 2 1 . B A R C E L O N A , C I U TAT M E D I T E R R À N E A , C O M PA C TA I C O M P L E X A . U N A V I S I Ó D E F U T U R M É S S O S T E N I B L E

MODEL DE MOBILITAT BASAT EN SUPERMANÇANES

A G E N D A 2 1 . B A R C E L O N A , C I U TAT M E D I T E R R À N E A , C O M PA C TA I C O M P L E X A . U N A V I S I Ó D E F U T U R M É S S O S T E N I B L E 16

LES SUPERMANÇANES PER A LES BICICLETES

La xarxa s’estructuraria, de nou, ortogonalment seguint la idea de supermançana de manera que bona part del territori quedés cobert a excepció d’una part del Nord de la ciutat i Montjuïc (almenys en els trajectes de pujada). La bicicleta es converteix en un veritable mode de transport si:

1. Compta amb una xarxa pròpia interconnectada en tot el territori i segregada en la major part del mateix.

2. És segura. 3. Compta amb aparcaments segurs. S’habilita en els apar-

4. Es condicionen diverses unitats de TP per transportar bicicletes i superar els impediments d’ús que imposen els pendents superiors al 4%.

caments perifèrics a les intervies un espai per a bicicletes.

LES SUPERMANÇANES PER ALS VIANANTS

El nombre de viatges a peu supera el 26 % dels desplaçaments interns. Aquest % pot augmentar-se perquè la proposta inclou:

1. Intervies connectades per una xarxa verda i de materials nobles per a tots els vianants (sense barreres físiques).

2. La major part de la xarxa per a vianants té uns nivells sonors Leq < 65 dBA.

3. És una xarxa segura que ha de reduir el nombre d’accidents. 4. És una xarxa atractiva perquè combina el verd i el disseny urbà amb activitats d’estada i comercials.

Pendents superiors al 8% Pendents 6-8% Pendents 4-6% Pendents 0-4%

5. La secció té un únic nivell en l’interior de les intervies per assenyalar que el mode preponderant de transport és anar a peu.

6. Se suprimeixen les barreres arquitectòniques i es fa accessible pels minusvàlids tota la ciutat.

ESPAI PÚBLIC QUE APAREIX EN LA PROPOSTA DE SUPERMANÇANES

A G E N D A 2 1 . B A R C E L O N A , C I U TAT M E D I T E R R À N E A , C O M PA C TA I C O M P L E X A . U N A V I S I Ó D E F U T U R M É S S O S T E N I B L E 18

L’ESPAI PÚBLIC

NOUS USOS I FUNCIONS PER A L’ESPAI PÚBLIC DE BARCELONA

L’espai públic és el principal definidor del model de ciutat mediterrània. És on es desenvolupa la vida de la ciutat donant cos a l’essència de la mateixa, és a dir, al contacte, a l’intercanvi i a la comunicació.

A més a més dels desplaçaments a peu, l’espai públic en les intervies pot cobrir altres funcions de la vida ciutadana: d’estada, de joc, de gaudi, de contacte amb el verd, etc., i aquí l’estructura de supermançanes pot suplir, en part, el dèficit actual de verd i espais de gaudi que l’especulació i el cotxe s’havien encarregat de reduir fins l’extrem.

La vida ciutadana, com hem dit, la que es desenvolupa en l’espai públic, presenta pels habitants d’una urbs una dicotomia bàsica, similar a la vida personal d’ells mateixos: relació i isolament. La relació entre espai edificat i espai verd a Barcelona està massa decantada cap a l’edificació (per exemple, a l’Eixample és d’un 61% per a l’edificació i d’un 6% per als espais verds) i el mateix es pot afirmar en relació a l’ocupació de l’espai públic pel vehicle privat (entre el 65 i el 70% del total), la qual cosa suposa un dèficit d’una de les parts de la vida ciutadana que es tradueix en un augment de la pressió urbana. Seguint amb l’exemple de l’Eixample, la proposta de supermançanes permetria augmentar els espais verds i els espais “d’estada” quasi al 30%.

La proposta de supermançanes suposa alliberar, la major part del temps, quasi el 60% de l’espai públic que avui ocupa el cotxe, i que podria utilitzar-se per augmentar, entre altres, la superfície de verd. La pretensió, en aquest àmbit, no és tant la configuració d’àrees naturalitzades com la de fer créixer la segona pota de la vida ciutadana lligada a l’isolament i al contacte amb espais verds. La vida ciutadana, però, és també relació, intercanvi i comunicació. La barreja de persones jurídiques, és a dir, activitats econòmiques, associacions, equipaments i administració, en un indret, atrau un determinat nombre de persones que són les que donen vida, també, a aquell tros de ciutat. La intersecció entre relació-isolament acaba determinant les variables del medi i la seva qualitat, alhora que omple de contingut la idea de ciutat.

EL CONTROL DE LES VARIABLES D’ENTORN EN L’ESPAI PÚBLIC La combinació de determinades solucions formals tant en l’edificació com en l’espai públic pot permetre’ns controlar, en part, les variables d’entorn o del medi de manera similar a com ho fem a l’interior dels edificis, on es controla la temperatura, la il.luminació o la humitat relativa. Es tracta, doncs, de controlar les variables d’entorn en l’espai públic a l’objecte de millorar la qualitat urbana i ambiental (de confort) que suposi un control relatiu de la insolació i les ombres, de la temperatura i el moviment de l’aire, dels escenaris sonors i la immissió contaminant, de la seguretat o de les relacions urbanes. El control del medi aporta el millor escenari per als nous usos i funcions de l’espai públic. La idea de controlar el medi ens aproxima a l’estadi més avançat d’un ecosistema en la seva successió, entenent que un ecosistema és la relació multivariada entre organismes i medi ambient en un espai determinat i que arriba a aconseguir un cert control d’aquest medi.

Exemple de supermançana a l’Eixample de Barcelona Font: Elaboració pròpia per a ProEixample

En la intervia de les supermançanes, el disseny de la secció del carrer i del mobiliari, l’ús de materials nobles i d’aigua, la disposició de dos estatges de verd a diferent alçada (arran de carrer i sobre l’edificació, veure l’apartat de biodiversitat urbana), així com la definició dels usos i funcions del teixit urbà, pot permetre el control de les variables del medi: l’escenari sonor, el paisatge urbà, el clima i la seguretat. El control de les variables d’entorn té incidència, al seu torn, en diversos aspectes lligats al metabolisme urbà: l’energia i el seu consum, l’aigua i la qualitat de l’aire.

EL VERD URBÀ A part de les propostes contemplades en el planejament recent, les propostes contingudes en aquest document podrien augmentar significativament el verd urbà.

a) Carrers interiors de les intervies. L’objectiu de l’alliberament de sòl urbà és augmentar les funcions urbanes lligades a l’isolament: contacte amb el verd, els ocells, l’aigua, la terra, el sol, ..., tot immers en un paisatge urbà de qualitat. Les cruïlles de la trama Cerdà tenen una superfície de 1900 m2, similar als m2 de la plaça del Sol. Això suposaria, doncs, poder comptar amb més de 150 places potencials de verd, relligades amb uns carrers multifuncionals on el verd és el component estructurador i no el vial. b) Interiors d’illa. La construcció d’aparcaments subterranis en l’interior de mançana, tal com contempla la proposta d’aparcament perifèrics de les supermançanes, pot permetre la construcció de jardins en superfície als interiors de mançana i part dels beneficis dedicar-los al manteniment de manera finalista. Aquesta proposta pot permetre passar de 17 interiors a 45 a mig termini (2008). c) Jardins a la falda de Collserola. La intersecció de la muntanya amb els teixits urbans permet dibuixar un reguitzell de jardins tampó que cobreixi el Nord de Barcelona.

d) El verd en els nous projectes urbans. La transformació i remodelació d’àrees extenses de la ciutat: Poble Nou, Sant Andreu-Sagrera, Nou Barris, Trinitat Nova, etc. aporta nou verd que relliga, en alguns casos, amplis territoris urbans.

EDIFICACIÓ: REHABILITACIÓ I NOVA CONSTRUCCIÓ MÉS SOSTENIBLE Barcelona està pràcticament construïda tota ella, estant el seu territori colmatat d’edificacions; com a màxim li queden per construir uns 50.000 habitatges. Els treballs que majoritàriament es desenvolupen en el parc edificat són reformes i rehabilitacions tant interiors com dels elements externs. L’acomodació d’aquests processos de rehabilitació i de nova construcció als criteris de sostenibilitat han de permetre una major qualitat de vida dels habitants (habitatge per a tots), una millora del paisatge urbà, una major eficiència en el consum de recursos i la disponibilitat de les noves tecnologies. En aquest sentit, s’ha d’incentivar la creació d’un certificat de qualitat ambiental (relacionat amb la incorporació de sistemes d’estalvi d’aigua, equipament per a la recollida selectiva, reducció de soroll intern, aprofitament de la llum natural, ús d’energies renovables i de materials amb ecoetiqueta, aparcaments de bici, accessibilitat i domotització, etc.).

A G E N D A 2 1 . B A R C E L O N A , C I U TAT M E D I T E R R À N E A , C O M PA C TA I C O M P L E X A . U N A V I S I Ó D E F U T U R M É S S O S T E N I B L E

ÀREES URBANES D’ACTUACIÓ INTEGRAL

A G E N D A 2 1 . B A R C E L O N A , C I U TAT M E D I T E R R À N E A , C O M PA C TA I C O M P L E X A . U N A V I S I Ó D E F U T U R M É S S O S T E N I B L E

REHABILITACIÓ I QUALITAT DE VIDA

REHABILITACIÓ I QUALITAT URBANA

Part dels habitatges construïts no assoleix els índexs d’habitabilitat adients. De la mateixa manera, l’edificació no compta amb instal.lacions bàsiques com, per exemple, ascensors que són vitals pels qui els habiten, sobretot si són gent gran.

El paisatge urbà de Barcelona, fruit de l’arranjament de les seves façanes, ha millorat a ulls vista.

litat urbana i un control de les variables d’entorn que determinin microclimes de confort.

La combinació intencionada de l’arranjament de façanes (sobretot amb el color), amb la distribució de vegetació, aigua, mobiliari, etc., pot permetre crear espais (molts) de gran qua-

L’arranjament dels elements externs de l’edifici proporcionen la seguretat adient per ocupar l’espai públic sense problemes.

Els processos de rehabilitació endegats a Barcelona, especialment, per la seva dimensió, els endegats a Ciutat Vella, han suposat una millora significativa de la qualitat de vida dels seus habitants. Aspectes com la salubritat, la seguretat, el confort (redistribució dels elements interns de l’habitatge, instal.lacions comunes, etc.), han estat aplicats en les actuacions de rehabilitació. Per altra banda i per tal d’aconseguir un nivell de confort en l’interior dels edificis amb façana a la xarxa bàsica de les supermançanes (que superarà els 65 dBA diürns), caldria impulsar un programa d’ajudes per posar doble acristal.lament en els tancaments de façana en la línia ja empresa per l’Institut del Paisatge Urbà.

El doble vidre abans proposat per als tancaments de façana dels edificis de la xarxa bàsica suposa, alhora, una eficiència en el consum d’energia. El mateix succeeix amb la construcció de cobertes verdes que suposen un estalvi significatiu d’energia a l’hivern però, sobretot, a l’estiu. Aquest augment d’eficiència pot veure’s complementada amb la disposició de plaques solars tèrmiques que suposaria un estalvi important d’energia. Un estalvi que es veu incrementat si en els treballs de rehabilitació es contemplen solucions de caràcter passiu per ventilació creuada.

La deconstrucció de part dels edificis rehabilitats genera quantitats importants de runes que haurien de reciclar-se o, en alguns casos, reutilitzar-se. El que no és correcte és que siguin disposats, sense més ni més, en abocadors. Els components interns de l’edifici: lluminàries, làmpades, instal.lacions, etc. dels edificis rehabilitats haurien de ser seleccionats per la seva eficiència i, en el seu cas, pel cicle de vida que els és propi.

NOVA CONSTRUCCIÓ MÉS SOSTENIBLE Rehabilitació integral Rehabilitació mitja Rehabilitació baixa

El model de ciutat compacta aposta per l’habitatge plurifamiliar com tipologia edificatòria preponderant. La nova construcció ha de permetre usos mixtes i comptar amb locals de pública concurrència en planta baixa. Les edificacions han de crear carrer amb continuïtat formal. Les solucions formals que s’adoptin en l’edificació determinaran els usos que podran acollir i, per tant, condicionaran de manera absoluta el model de ciutat. Un model amb mixticitat d’usos i funcions com el que aquí es proposa no es pot desenvolupar amb edificis d’una sola funció repetits fins ocupar àrees extenses. Els edificis en les àrees de renovació han de formar part d’un projecte integral que permeti crear un nou tros de “ciutat” complexa. Les noves edificacions han de tenir les dimensions, l’estructura i les instal.lacions adients per acollir les activitats de la nova economia. La mixticitat urbana ha de contemplar, seguint amb el criteri de la compacitat, la proximitat espacial entre els usos residencials, de treball, d’oci, de compra, etc. que permeti, al seu torn, l’accessibilitat als serveis bàsics i, alhora, a l’autocontenció. Per altra banda, la nova construcció ha de tenir en compte els criteris d’orientació, de gestió i eficiència de l’energia, de l’aigua i dels materials, que permetin un ús racional dels recursos alhora que proporcionen confort i qualitat als usuaris. El disseny de la nova edificació ha de ser d’elevada qualitat arquitectònica i ha de permetre la seva identificació, fugint de les solucions formals homogènies de les darreres dècades, més pròpies de suburbi que de ciutat.

Rehabilitació d’edificis a Ciutat Vella (1987-2001) Font: Oficina de Rehabilitació de Ciutat Vella 20

REHABILITACIÓ I EFICIÈNCIA

Per a les noves construccions i també per als edificis rehabilitats, cal crear un certificat de qualitat ambiental que inclogui els diversos aspectes relacionats amb els fluxos metabòlics: energia, aigua i materials. Les noves construccions haurien de partir d’un barem (hipotètic) de certificació 10 de 10 i, en el cas de les rehabilitacions, es proposa que almenys incrementin en 2 punts l’esmentat barem a dissenyar.

A G E N D A 2 1 . B A R C E L O N A , C I U TAT M E D I T E R R À N E A , C O M PA C TA I C O M P L E X A . U N A V I S I Ó D E F U T U R M É S S O S T E N I B L E

EL DISSENY DE LA CIUTAT SUBTERRÀNIA

A G E N D A 2 1 . B A R C E L O N A , C I U TAT M E D I T E R R À N E A , C O M PA C TA I C O M P L E X A . U N A V I S I Ó D E F U T U R M É S S O S T E N I B L E

EL DISSENY DE LA CIUTAT SUBTERRÀNIA

MOBILITAT I APARCAMENT

Fins ara, el desenvolupament d’experiències de disseny en el subsòl urbà han estat limitades, tot i que en climes freds les galeries construïdes en algunes ciutats depassen la trentena de quilòmetres. Les condicions de clima extrem obliguen a cercar punts d’encontre que reprodueixen en el subsòl les característiques pròpies de l’espai públic que nosaltres estem acostumats a viure en superfície.

D’un temps ençà, la protagonista de la construcció subterrània ha estat la mobilitat. El ferrocarril en el subsòl ha permès alleugerar els efectes que per a la vida ciutadana suposava la mobilitat en superfície, alhora que augmentava la velocitat de transport per absència d’entrebancs i friccions amb d’altres aspectes funcionals de la ciutat. El vehicle motoritzat és, però, el que avui ocupa la major part del subsòl construït. Els aparcaments subterranis han permès reduir, en part, la sobreocupació de l’espai públic tot i que hi ha parts de la ciutat amb un dèficit d’aparcament que s’haurà de resoldre en un futur pròxim. Uns deficits que hauran de reduir-se, també, per les motos i les bicicletes.

Dissenyar la ciutat subterrània de Barcelona que contempli i distribueixi en el territori el conjunt d’aspectes que poden ajudar a resoldre part de les disfuncions actuals però també que potenciï el futur desenvolupament de la ciutat amb criteris més sostenibles, sembla del tot raonable i, fins i tot, estratègic. La manca de planificació i de corpus legal està hipotecant, en part, el futur de Barcelona fent que l’ocupació improvisada acabi essent un handicap per a la planificació del subsòl que tard o d’hora s’haurà de fer. Cal revisar la legislació actual i crear-ne de nova i/o modificar aquells aspectes que avui són un escull infranquejable.

El subsòl de Barcelona haurà de comptar, també, amb el pas de noves línies de FFCC i metro.

El subsòl hauria de ser, d’entrada, un recurs públic i els plans urbanístics haurien de permetre diferenciar la propietat de cada una de les parts de l’edificació, en especial, les parts a desenvolupar en el subsòl. En qualsevol cas, s’haurà de ser prudent per tal de compaginar el disseny de la ciutat subterrània amb les restes arqueològiques.

CÀRREGA I DESCÀRREGA (C/D) La C/D suposa un impacte creixent en la funcionalitat de la ciutat, sobretot en les parts centrals. A part de les regulacions horàries que poden establir-se, el subsòl pot ser el gran resolutor de les friccions actuals en la xarxa de mobilitat que la C/D imposa. Amb aquest objectiu es proposa crear un sistema de galeries interconnectades.

La prioritat per construir les galeries hauria de combinar les variables: pressió motoritzada en superfície i superfície de verd per habitant. La C/D realitzada amb vehicles motoritzats hauria de complementar-se amb el ferrocarril que hauria de comptar amb l’habilitació d’espai connectat a la xarxa ferroviària disposada en punts estratègics de la ciutat per al trencament de càrrega.

FLUXOS DE MATERIALS I ENERGIA. GALERIES DE SERVEIS Les galeries de C/D connecten amb la superfície ja sigui per muntacàrregues de mercaderies per a l’activitat econòmica, per ascensors per a les persones o per contenidors enterrats per a les escombraries. Els serveis de recollida d’escombraries farien servir les galeries per retirar els fluxos residuals tant domèstics com comercials. Un altre sistema de galeries són les de serveis. En aquest àmbit sembla que la seva extensió s’imposa i de manera prioritària en les intervies de les supermançanes que haurien de veure reduïda al mínim qualsevol interrupció del flux de mobilitat. Les galeries de serveis poden adoptar l’estructura de prismes, similars a les proposades a l’àrea del 22@. A la canalització i al transport d’aigua de boca, residual i de pluja, s’afegeixen ara un seguit de dipòsits reguladors d’inundacions i anti DSU (contaminació que va al mar per vessament de la xarxa de clavegueram) i es podria afegir també una xarxa separativa d’aigües provinents dels aqüífers del Besòs o de les depuradores destinades als serveis públics, a la indústria i als corredors de cobertes verdes.

ACTIVITATS I EQUIPAMENTS En les remodelacions urbanes de cert abast, i en un futur si les fórmules de gestió de l’energia o dels materials canvia en línia a les propostes d’aquest document, caldrà reservar espais en el subsòl per incloure els equipaments que donen servei col·lectiu.

Font: Elaboració pròpia per a ProEixample 22

La proposta de supermançanes requereix un pla d’aparcaments perifèrics a la intervia que s’estén a tota la ciutat.

Per altra banda, caldrà desenvolupar un llistat d’activitats factibles de ser ubicades en el subsòl i d’aquestes triar aquelles que siguin estratègiques.

MODEL D’OCUPACIÓ TERRITORIAL: MÉS CAMP I MÉS CIUTAT

A G E N D A 2 1 . B A R C E L O N A , C I U TAT M E D I T E R R À N E A , C O M PA C TA I C O M P L E X A . U N A V I S I Ó D E F U T U R M É S S O S T E N I B L E 24

MODEL D’OCUPACIÓ DEL TERRITORI MÉS SOSTENIBLE: MÉS CAMP I MÉS CIUTAT La pretensió de desenvolupar un model més sostenible per Barcelona sense incloure la realitat metropolitana és poc raonable, per no dir impossible (el mateix passa a l’inrevés), entenent que qualsevol idea que es substanciï amb criteris de sostenibilitat ha de ser una aproximació sistèmica al problema; i aquesta no se sustenta sense tenir en compte la característica principal de qualsevol sistema, és a dir, la seva condició de ser obert. En altres paraules, el lligam entre el que és Barcelona i la Metròpoli és tan íntim que qualsevol cosa important que passa en un punt del territori acaba tenint repercussions en altres. En conseqüència, els acords que es puguin prendre a Barcelona en relació als seus plans estratègics haurien de ser posats en comú amb els corresponents de cadascun dels municipis de l’Àrea Metropolitana. Tot i que els acords hauran de venir per la via del consens institucional i territorial, en aquest apartat s’inclouen alguns aspectes estratègics per a la discussió que són, en principi, coherents amb les propostes esquemàtiques proposades per al municipi de Barcelona. Per tal de reduir les disfuncions del model actual de produir “ciutat” i adreçar-lo a nous escenaris més sostenibles, caldria aturar l’actual procés i repensar-lo en els següents termes:

EL MODEL TERRITORIAL El model territorial que s’ha demostrat sostenible durant segles en les nostres latituds temperades és el mosaic conformat per àrees agrícoles, forestals i de pastura, units per marges, tanques vegetals, sèquies, rierols, rius, ... i, entremig, la ciutat compacta i complexa, que en el territori es configura com una xarxa polinuclear de ciutats. Fer més ciutat i, alhora, més camp, seria la síntesi dels dos models, l’urbà i el territorial. L’experiència demostra que aquests dos models poden mantenir-se i desenvolupar-se si el model de mobilitat potencia la configuració de nodes o nuclis, barrant el pas a la dispersió urbana.

MODEL DIFÚS D’OCUPACIÓ DEL TERRITORI

1. Model d’ocupació urbana del territori. Es proposa passar

MODEL COMPACTE D’OCUPACIÓ DEL TERRITORI

del model de ciutat difusa, al model polinuclear de ciutats i pobles compactes i complexos. Es proposa passar, per tant, de la suburbialització a un sistema de ciutats. La polinuclearitat adquireix una forma d’estrella partida els dits de la qual s’estructuraran en nuclis compactes (similars als granets d’un rosari) separats per la matriu verda.

2. Xarxa de sistemes lliures. Es proposa crear una matriu verda interconnectada d’elevada biodiversitat amb un component agrícola i ramadera a potenciar.

3. Model de mobilitat. Es proposa que el gruix de la mobilitat entre nuclis descansi en una xarxa de ferrocarril creadora de nodes urbans. Un ferrocarril tipus Intercity de velocitat alta en uns casos i de rodalies i metro en altres. L’estructuració i compactació dels nuclis urbans es proposa que es desenvolupi en un radi de dos quilòmetres al voltant de les estacions. Els dos quilòmetres és la distància ideal per accedir-hi en bicicleta i, en el seu cas, a peu.

4. Models de metabolisme (energia, aigua i materials). El model de mobilitat, les tipologies edificatòries i el propi model d’ordenació territorial basat en un sistema polinuclear de ciutats compactes, tenen un consum de recursos naturals, inclòs el sòl, molt inferior i, per tant, més sostenible, que els models de metabolisme que projecta la ciutat dispersa.

A G E N D A 2 1 . B A R C E L O N A , C I U TAT M E D I T E R R À N E A , C O M PA C TA I C O M P L E X A . U N A V I S I Ó D E F U T U R M É S S O S T E N I B L E

El model territorial va acompanyat dels models de mobilitat, d’energia, d’aigua, de materials, etc. que el caracteritzen i el mantenen organitzat i en funcionament:

XARXA POLINUCLEAR DE CIUTATS I POBLES COMPACTES A L’ÀREA METROPOLITANA DE BARCELONA

El primer criteri a instrumentalitzar en el futur Pla Territorial, Pla Estratègic, etc., és determinar on comença la ciutat (o també on acaba) i on acaba el camp (o també on comença). La definició de límits en aquest cas és estratègic i els municipis haurien de promocionar els projectes específics dels problemes de “gradient” als àmbits de frontera entre la ciutat i el camp.

La xarxa de ciutats i pobles compactes a l’Àrea Metropolitana de Barcelona adquiriria la forma d’una estrella partida, on els seus dits es compacten al voltant de les estacions de ferrocarril abastant el sòl urbà i l’urbanitzable programat i no programat. El reforçament del caràcter polinuclear del model d’implantació urbana requereix crear noves centralitats en les trames de baixa densitat mitjançant la introducció d’activitats adients i la proposta de densitats més altes en àrees determinades. El creixement hauria de produir-se de manera centrípeta cosint la suburbialització actual amb operacions estructuradores de nova centralitat sempre en el terreny de joc marcat pels límits, lligades al transport col.lectiu creador de nodes. La centralitat, com es veurà, suposa la potenciació de la mixticitat d’usos i funcions. Paral·lelament, caldrà posar l’accent en el manteniment de les ciutats centrals, en la renovació i la transformació dels teixits urbans existents en coherència amb el criteri de minimitzar la urbanització de nou sòl. Amb aquesta finalitat, caldrà aportar els criteris adients i les orientacions per a la rehabilitació de les trames urbanes centrals, l’estructuració i densificació dels teixits urbans perifèrics i mantenir les àrees urbanes aïllades bàsicament com a segona residència. L’articulació de la proposta hauria de fer-se de manera ràpida per tal de canalitzar l’actual demanda. En efecte, els estudis sobre demanda d’habitatge de l’Àrea Metropolitana de Barcelona calculen, per als propers 20 anys, necessitats d’habitatge d’entre 250.000 i 400.000 unitats noves, que haurien de programar-se en les àrees a compactar amb tipologies d’edificació bàsicament plurifamiliars, amb la intenció de fer ciutats i no urbanitzacions. Els sòls urbanitzables no programats haurien de passar a la categoria de no urbanitzable en la major part dels casos i els urbanitzables no executats haurien de ser revisats, permetent el seu desenvolupament si encaixen en les àrees de nova centralitat o traslladant-los amb sistemes de compensació en aquells casos que estiguin fora de límit. La implantació de nous usos en el territori hauria d’anar acompanyada, com a condició sine qua non, de la infrastructura de mobilitat ferroviària adequada. Com les vies tenen una estructura lineal, caldria determinar quins són els nodes que es potencien i quins han de servir per cosir, estructurar i compactar l’actual disbauxa urbana. L’ocupació de nou sòl no urbanitzable no és acceptable en cap cas i caldria revertir les operacions existents a l’estat original o, si no és possible, aplicar equivalents quan a superfície i localització estratègica. Caldria començar per aquells casos, siguin públics o privats, que més condicionessin el desenvolupament de la matriu verda. Una altra solució a les edificacions realitzades en el no urbanitzable que complementin les anteriors, seria determinar la data de caducitat de l’ocupació (25, 50 anys?).

2. La proposta d’estructuració de nuclis de compactació surt de la intersecció de les circumferències al voltant de les estacions de ferrocarril i de la matriu verda. La compactació abraça només aquell sòl prèviament classificat com a urbà, urbanitzable programat i no programat. El mapa, per tant, és un esquema simple que s’aproxima a la idea de polinuclearitat urbana i té com a única intenció servir de base per a la discussió del model d’ocupació urbana del territori. Les línies no són precises ni volen ser-ho, per tant, ningú hauria de cercar cap límit ni la pertinença d’un determinat teixit a les taques dibuixades.

A G E N D A 2 1 . B A R C E L O N A , C I U TAT M E D I T E R R À N E A , C O M PA C TA I C O M P L E X A . U N A V I S I Ó D E F U T U R M É S S O S T E N I B L E

XARXA POLINUCLEAR DE CIUTATS I POBLES COMPACTES A L’ÀREA METRO-POLITANA DE BARCELONA2

EL MOVIMENT DE PERSONES I MERCADERIES

La peça clau de qualsevol pla, la que determina, sense dubtes, la configuració final del territori, és el model de mobilitat escollit. Pretendre fer un model d’ordenació territorial polinuclear amb una proposta que defensi una xarxa de carreteres i vies bàsiques com la que va proposar el Pla Territorial General de Catalunya és inviable. Una xarxa espessa de carreteres i vies segregades acaba “empastifant” el territori. Per contra, els models basats en el transport públic, en especial el FFCC, creen nodes.

EL TRANSPORT PÚBLIC La unificació tarifària, juntament amb la impulsió dels rodalies han estat les accions de gestió més importants en l’àmbit ferroviari en els darrers 20 anys. En aquesta mateixa línia caldria ampliar la idea de xarxa, fent que la gestió del conjunt de línies ferroviàries a l’Àrea Metropolitana de Barcelona fos única. La proposta de xarxa de FFCC (metro, rodalies, FGC, RENFE) que conté aquest esquema estratègic assumeix totes les propostes del PDI (2001) i quasi totes les proposades pel PTMB (1998). El PDI ha representat un salt de qualitat en l’oferta de transport públic, però no ha afrontat clarament un model ferroviari per la zona exterior a l’àrea conurbada. El PTMB proposa una xarxa reticulada sense tenir en compte el sistema d’explotació del sistema ferroviari que condiciona les solucions a proposar i la seva viabilitat. Com s’ha dit, la unió de nuclis urbans hauria de fomentar-se en la xarxa de ferrocarril i la proposta de compactació territorial hauria de girar al voltant de les estacions ferroviàries en radis que siguin abastables en bicicleta (aproximadament 2 km). Hi ha estudis recents en l’àmbit de l’Àrea Metropolitana de Barcelona que demostren que existeix una correlació a llarg termini entre l’existència d’estacions i la compactació urbana.

EL TRANSPORT PÚBLIC A LA CONURBACIÓ DE BARCELONA El PDI s’ha centrat, fonamentalment, en l’àrea conurbada de Barcelona abastant una àrea que va des del Prat de Llobregat fins a Badalona. En aquest sentit, és un canvi qualitatiu el nou mallatge de la línia 9 i la línia 12, en el seu tram fins a Esplugues de Llobregat. No obstant i això, hi ha certs sectors de la zona conurbada que exigeixen una millora d’oferta. Aquesta podria ampliar-se amb la finalitat, entre altres, d’estendre el cor econòmic de la ciutat que segueix l’eix Passeig de Gràcia-Maria Cristina, fins al sector 22@ al Poble Nou. L’eix podria estructurar-se seguint la Diagonal fins a Mar, amb una oferta combinada RodaliesMetro que en aquest moment no s’ofereix. L’oferta proposada de tramvia és insuficient si Barcelona opta per estructurar una àrea potent de nova centralitat en el districte del 22@.

EL SISTEMA FERROVIARI DE RODALIES I EL SISTEMA REGIONAL En primer lloc cal aprofundir, sense dubtes, en les interaccions i potencialitats dels serveis de rodalies, tant de RENFE com de FGC, que no s’han inclós en el PDI, amb l’objectiu de cercar sinergies i millores substantives en els serveis ferroviaris. Els catalans, per exemple, no creuen la ciutat, qüestió aquesta que podria resoldre’s aprofitant les potencialitats de la combinació del corredor Diagonal-Meridiana. És essencial aprofitar el futur sistema regional associat al TGV que hauria de considerar les estacions de Vilafranca del Penedès, Martorell, Sant Joan-Hospital General de Catalunya, Cerdanyola-Ciutat Badia, Granollers. A més, la modernització del sistema regional no es pot centrar exclusivament amb les potencialitats del TGV sinó que cal afrontar la modernització de l’explotació del sistema regional de RENFE amb els desdoblaments de vies necessaris que permetessin Intercitys competitius com s’està experimentant en altres regions metropolitanes a Europa.

L’especialització de les xarxes de llarg recorregut i les infrastructures lligades poden alleugerir, en part, els colls d’ampolla que saturen la xarxa de rodalies a Barcelona, la qual cosa podria representar un augment potencial de desplaçaments amb rodalies proper al 50% (al 2001, rodalies de RENFE va transportar de mitjana 377.000 viatgers/dia). Per afrontar amb viabilitat les connexions de les capitals de comarca amb la resta de la Regió metropolitana es proposa que les estacions del Sistema Regional han d’estar connectades, a més a més de les radials ja previstes en el PDI, amb dos ramals proposats en el PTMB (Mataró-Granollers i Vilanova-Vilafranca). Caldria considerar que els semidirectes Barcelona-Vilanova i Barcelona-Mataró s’estenguessin respectivament a Vilafranca i Granollers per tal de permetre una accessibilitat des de l’exterior a qualsevol punt de la Regió Metropolitana i que les poblacions de la costa també tinguessin accés al servei regional sense haver de passar per Barcelona Centre.

A G E N D A 2 1 . B A R C E L O N A , C I U TAT M E D I T E R R À N E A , C O M PA C TA I C O M P L E X A . U N A V I S I Ó D E F U T U R M É S S O S T E N I B L E

EL MOVIMENT DE PERSONES I MERCADERIES A L’ÀREA METROPOLITANA DE BARCELONA

INTERRELACIÓ ENTRE COMPACTACIÓ TERRITORIAL I OFERTA DE TRANSPORT A part del sector de la Barcelona conurbada (Barcelona, Hospitalet, Esplugues, Cornellà, Santa Coloma de Gramanet, Sant Adrià, Badalona) cal assumir un segon sector conurbat però multipolar definit pels municipis de Terrassa-SabadellBarberà-Cerdanyola-Sant Cugat-Rubí que haurien de tenir una oferta del mateix nivell, però de natura diferent a la de la Barcelona conurbada. En aquest cas, cal reconduir els assentaments i adaptar-los a una extensió en eixos lineals connectats a les estacions de rodalies, a més de les propostes de mallatge plantejades en el PDI i la creació de noves estacions sobre les línies existents. En aquest sentit, cal remarcar la potencialitat del corredor de mercaderies Papiol-Mollet que tindrà properament una oferta per a passatgers i aprofitarà les sinergies del transport regional. Els nous eixos lineals de recol.lecció de viatgers podrien tenir ofertes de tramvia. Cal considerar, en aquest sentit, la possibilitat de crear eixos lineals sobre els corredors Mollet-PalauCaldes, Martorell-Abrera-Esparreguera, Vallirana-CervellóSant Vicenç dels Horts-Molins de Rei, entre d’altres. Cal considerar una oferta integrada d’autobusos interurbans en aquells altres corredors on la demanda no exigeixi una oferta de tramvia.

Actuacions PDI 2001-2010 Font: Autoritat del Transport Metropolità

La xarxa viària s’ha de contenir en la seva situació actual i la concepció de noves infrastructures (tant viàries, com no) haurien de transcórrer en sòl ja qualificat, evitant augmentar l’actual trituració territorial i nous espais intersticials inhàbils, així com les conseqüències de l’efecte barrera. Propostes com les del IV cinturó o les del Túnel d’Horta haurien de ser revisades per incoherents amb el model. En tot cas, podria contemplarse des de la perspectiva del viari que cal diferenciar clarament els sectors del Districte industrial de Martorell i el conjunt format per Sabadell-Terrassa-Rubí-Sant Cugat-Cerdanyola dels sectors del Vallès Oriental i de l’Alt Penedès. Els primers conformen sectors compactes polinuclears mentre que els segons responen a una urbanització difusa. En aquest sentit, els primers han de ser servits amb la xarxa bàsica mentre que els segons ho han de ser amb una trama local. En els espais lliures la mobilitat amb vehicle privat hauria de limitar-se efectivament (en especial els 4x4) i la millor manera és redibuixant una xarxa bàsica de camins de terra de secció limitada i prefixada que adquiriria caràcter patrimonial (a l’estil de la xarxa de camins reals).

El port és, com ja va ser exposat en la dècada dels seixanta, estratègic pels interessos de la regió metropolitana i fins i tot per Catalunya. L’entrada de mercaderies per mar hauria de recuperar els percentatges de fa unes dècades. De manera complementària, la major part dels contenidors haurien de ser traslladats amb ferrocarril (des del port i fins al port), d’aquí la importància d’unificar l’ample de via europeu al conjunt de Catalunya i a la resta de l’Estat espanyol. La logística per al transport de les mercaderies, entre altres des del port, hauria de comptar amb uns Centres Integrats de Mercaderies connectats amb ferrocarril per fer el trencament de càrrega, que haurien d’ampliar-se aprofitant antigues estacions avui infrautilitzades. El nou ús del territori mediatitzat pel transport ha portat a la creació d’una nova xarxa paral.lela de distribució i consum centrada en els Centres Logístics de Mercaderies i Centres Comercials. Caldrà revisar en un futur la seva evolució i distribució per a resituar-los en un esquema que potenciï la mobilitat en teixit compacte. Caldrà, en aquest sentit, revisar el Pla Sectorial de Superfícies Comercials i crear un Pla Sectorial de Centres Logístics. L’aeroport és, de nou, una infrastructura estratègica que hauria de canviar d’estatus en el concert internacional d’aeroports, tal com s’ha explicitat reiteradament. L’aviació hauria de servir per cobrir grans distàncies i deixar les mitjanes als trens de velocitat alta.

A G E N D A 2 1 . B A R C E L O N A , C I U TAT M E D I T E R R À N E A , C O M PA C TA I C O M P L E X A . U N A V I S I Ó D E F U T U R M É S S O S T E N I B L E 32

LA COMPLEXITAT Etimològicament, la complexitat és un teixit (complexus: allò que està teixit en conjunt) de constituents heterogenis inseparablement associats: presenta la paradoxa de l’un i el múltiple. A primera vista, la complexitat és un fenomen quantitatiu, una quantitat extrema d’interaccions i interferències entre un nombre molt gran d’unitats. Però la complexitat no comprèn només quantitats d’unitats i interaccions, comprèn també incertituds, indeterminacions, fenòmens aleatoris. En cert sentit, la complexitat sempre està relacionada amb l’atzar. La complexitat està lligada així a una certa barreja d’ordre i desordre, barreja íntima que en els sistemes urbans pot analitzar-se, en part, fent ús del concepte de diversitat. Els organismes vius i sobretot l’home i les seves organitzacions, són portadors d’informació i atresoren, de forma dinàmica en el temps, característiques que ens indiquen el grau d’acumulació d’informació i també de la capacitat per influir significativament en el present i controlar el futur. El teixit de constituents heterogenis (la complexitat 3) que ens interessa fer créixer en el municipi de Barcelona, en principi, són les activitats econòmiques, institucions i associacions urbanes, és a dir, tot allò que estigui organitzat i que s’acomodi al conjunt d’objectius estratègics de la ciutat. Les organitzacions urbanes tenen atributs diferents que desenvolupen activitats també especialitzades que fan possible la divisió del treball. La immensa majoria de ciutadans, de manera voluntària o retribuïda, formen part d’una o de vàries de les organitzacions urbanes i aquestes tenen objectius específics que s’imposen, en les hores de treball, als propòsits dels individus membres de l’organització. De fet, les organitzacions urbanes tenen l’estatut de persones jurídiques en l’estat de dret, amb drets i deures similars als de les persones físiques.

3. El càlcul de la complexitat (H) està inclòs en l’apartat d’indicadors.

LA TENDÈNCIA A LA COMPLEXITAT DELS SISTEMES Tot el que està organitzat en la Biosfera tendeix a augmentar en complexitat sempre que hi hagin els recursos adients perquè així sigui. En efecte, els dos processos evolutius dels sistemes a la Terra: l’evolució de les espècies i la successió dels ecosistemes, han sofert i sofreixen canvis en el temps que tenen com a tendència l’augment de la complexitat. Els sistemes urbans també augmenten en complexitat i així es pot reconèixer, almenys intuïtivament, entre els assentaments humans de qualsevol època i els sistemes urbans actuals. A mesura que ha passat el temps hem anat incorporant noves activitats diferents i hem augmentat el nombre d’elles.

COMPLEXITAT VS SIMPLIFICACIÓ Les societats agràries en les nostres contrades s’han caracteritzat per unes concentracions urbanes limitades on es reunia bona part dels excedents que aportava el camp. Aquests nuclis urbans eren envoltats per extensions enormes de conreus. Els conreus, de fet, són ecosistemes en els seus primers estadis de successió, és a dir, són àrees molt simplificades. Això és així perquè l’home estableix una relació directa i interessada per determinats vegetals i fa mans i mànigues per foragitar la resta d’organismes amb plaguicides, canons o tanques. Quan l’home abandona els conreus, el camp s’omple d’herbes, després d’arbustos i més tard d’arbres els quals vindran acompanyats d’una munió d’organismes animals fent que en el procés la complexitat augmenti. En les societats industrials, preferentment anglosaxones, els conreus han donat pas a la “plantació” d’edificis que han ocupat regions senceres, separant els usos residencials, dels usos industrials, dels usos de compra, dels usos terciaris, dels campus universitaris, de les àrees d’oci. És l’anomenat funcionalisme que destina “una” funció a cada territori, amb la pretesa idea de cercar la racionalitat. Cada funció urbana: residencial, industrial, etc. és comparable en termes d’informació organitzada al camp de patates, d’ordi, etc. i el resultat és una simplificació del territori on els obrers es troben només amb obrers en els polígons industrials, els estudiants amb estudiants en els campus universitaris, i gent molt similar que està interessada en qüestions semblants en les urbanitzacions de casetes unifamiliars. Els excedents, les plusvàlues, etc. van a parar als centres urbans que es converteixen en centres de negoci i que són, al seu torn, els que controlen el territori. La seva posició es manifesta formalment amb gratacels i la posició de cada activitat

per l’ocupació del sòl més central (més car). La complexitat del conjunt d’aquests sistemes urbans és elevada però no així les parts que el constitueixen. Ocupen bastes extensions de territori i és la millor plasmació de l’estratègia per competir fonamentada en el consum de recursos; de fet, s’han substituït els vegetals per edificacions que són més rentables perquè encareixen el sòl i consumeixen més materials, més energia i més aigua. Si en el cas del camp de conreu el que es necessiten són plantes de creixement ràpid, en el cas dels sistemes urbans es creen estructures de major consum i més accelerat. Es tracta d’anar creant noves superfícies urbanitzades molt poc diverses i recollir fruits d’una organització nova i simplificada. En aquests sistemes, l’eficiència, és a dir, la quantitat de recursos que s’han de consumir per mantenir (o crear en alguns casos) una unitat d’informació organitzada, és molt baixa. Aquesta és la tendència de produir ciutats empresa des de principi dels setanta a l’Àrea Metropolitana de Barcelona, una tendència clarament insostenible, que està suposant una artificialització urbana, per tant, irreversible, de la major part del territori amb pendent menor al 10% (sòl planer). És un procés explosiu similar al procés d’ocupació urbana de la costa (alguns parlen en termes de destrucció). Les ciutats sudeuropees mediterrànies han atresorat, al llarg dels temps, una mixticitat d’usos i funcions que les caracteritza. Bona part dels edificis acullen diversos usos i cada barri alberga de tot i força. La residència, el mercat, l’església, el comerç, els serveis, etc. estan pròxims i proporcionen la major part de les funcions urbanes. La complexitat en aquestes ciutats mediterrànies és elevada en la major part del seu teixit.

L’estratègia d’augmentar la complexitat, sense necessitat d’augmentar substancialment el sistema dissipatiu és l’alternativa a l’actual model que basa la seva competitivitat en augmentar la perifèria dissipativa. La mateixa competitivitat o més es pot aconseguir augmentant la informació organitzada dels

LA COMPLEXITAT, UN CRITERI BÀSIC PER A LA PLANIFICACIÓ

nuclis actuals sense necessitat de malbaratar més espai i fent més eficient l’organització i els processos de consum energètic. Es tracta de fer més “eixamples” i menys urbanitzacions disperses. Dins de l’estratègia d’augmentar la complexitat dels ecosistemes urbans, s’ha de tenir en compte que l’addició d’una quantitat similar d’informació a dos sistemes diferents enriqueix més a aquells sistemes que, per començar, ja tenien més informació. Les informacions no se sumen, es multipliquen. Aquesta és una estratègia que marca un possible camí en la competència entre sistemes urbans, una competència que, en aquest cas, tindria a l’entropia com un factor implicat.

Dit això, es proposa augmentar la complexitat en general i en determinades àrees en particular, i que sigui aquest augment un objectiu de la planificació futura de la nostra ciutat. Les raons que justifiquen aquest objectiu són, entre altres, les següents: •

L’augment de la complexitat en la ciutat suposa augmentar la mixticitat d’usos i funcions urbanes, la qual cosa permet un accés a la ciutat sense restriccions. Com s’ha vist en l’apartat de la compacitat, la distribució dispersa en el territori de la ciutat difusa no permet l’accés a la ciutat de la majoria de ciutadans.

•

L’augment de la complexitat en un espai limitat suposa un augment de trajectòries de relació entre els diversos portadors d’informació, la qual cosa permet l’augment de sinergies de tot tipus, entre elles les pròpies de les economies d’aglomeració i d’urbanització. Per altra banda, els sistemes compostos de parts heterogènies comprenen més circuits recurrents reguladors. La proximitat entre complementaris: empreses, centres de recerca, centres de formació, administració, organitzacions no governamentals, etc. permet que els recursos humans, tecnològics i financers tinguin major probabilitat d’encontre bilateral i d’encontre integral i múltiple.

•

L’augment de les probabilitats de contacte entre els “diversos” proporciona una de les característiques bàsiques de les ciutats complexes: la creativitat.

Per altra banda, es proposa augmentar, també, la complexitat dels nuclis urbans a compactar en l’Àrea Metropolitana de Barcelona. Es proposa projectar l’augment de diversitat als sistemes naturals de la Regió amb major maduresa. Entremig dels sistemes complexos: urbans i naturals, cal mantenir (perquè és estratègic) un sistema dissipatiu, conformat per àrees de conreus que alimenten ambdós pols.

A G E N D A 2 1 . B A R C E L O N A , C I U TAT M E D I T E R R À N E A , C O M PA C TA I C O M P L E X A . U N A V I S I Ó D E F U T U R M É S S O S T E N I B L E

Algunes d’elles han sofert, fruit de les tendències importades abans expressades, una terciarització aguda del seu centre i un desplaçament més o menys acusat de la població. En el cas de Barcelona, per causes diverses, part d’aquest procés es va frenar, la qual cosa ha permès i permet reemprendre amb més força l’extensió de nous centres a la ciutat amb una complexitat considerable.

ÀREES DE NOVA CENTRALITAT

La mesura de la complexitat (H) per mançana reflecteix el grau de maduresa o centralitat de cada territori. En el mapa, els colors més foscos (lila) denoten una major complexitat. La densitat d’informació per mançana (mesurada en bits d’informació per persona jurídica) informa del grau de centralitat de les diferents parts de la ciutat, la qual cosa permet saber el grau de maduresa de les àrees a desenvolupar. L’Eixample, com es pot comprovar, es configura com el districte amb la major quantitat d’informació organitzada, no només de tot Barcelona, sinó també de tot Catalunya. És el cor de la ciutat i al seu voltant basculen la resta de districtes. De la lectura del mapa es comprova, també, que les àrees de nova centralitat que s’han començat a omplir de contingut són aquelles que tenen un cordó umbilical amb el cor central de la ciutat i, en conseqüència, és estratègic articular les variables que hi són relacionades: disseny de l’espai públic, implantació de nova activitat, equipaments, etc., per tal de fer els passadissos de complexitat des del cor, fins arribar al nucli de l’àrea de nova centralitat. Una anàlisi sobre el terreny permet concloure que els cordons umbilicals tenen continuïtat urbana quan la mixticitat d’activitats té nínxols per inquibir-se i els trajectes poden fer-se a peu. Es dóna una relació directa entre la diversitat d’activitats i la densitat de vianants que ocupen l’espai per diversos motius. El cor central de Barcelona s’ha anat conformant al llarg de 150 anys i les àrees de nova centralitat es volen configurades en un període més curt de temps. Dels ensenyaments que podem treure de l’Eixample i de l’anàlisi dels nous desenvolupaments haurien de sortir noves configuracions de centralitat que haurien de reforçar en tot cas la nostra identitat urbana, alhora que la nostra competitivitat.

CARACTERÍSTIQUES PRINCIPALS DE L’ÀREA CENTRAL DE BARCELONA 1. Els edificis de l’àrea central permeten la mixticitat d’usos i funcions. La residència, el comerç, el terciari i, en alguns casos fins i tot l’activitat productiva es troben o es poden trobar en la major part dels edificis.

2. La barreja d’usos i funcions en el territori és elevada (H molt gran) i s’estructura en barris al voltant del mercat. Les proporcions entre residència, comerç i terciari són equilibrades. Les relacions que s’hi estableixen són anònimes però també de veïnatge.

3. La connexió entre els diferents usos i funcions té continuïtat formal i pot realitzar-se a peu en règim de continuïtat. El transport públic complementa l’accessibilitat a la ciutat central.

4. L’espai públic és públic i regulat per Ordenances. 5. L’àrea central combina les activitats de proximitat i les metropolitanes.

6. L’espai és ocupat pels ciutadans les 24 hores sense crear àrees desèrtiques.

7. El centre encara s’està fent (porta 150 anys) perquè les solucions arquitectòniques així ho permeten. Les activitats van canviant a mesura que canvien els temps sense necessitat de canviar d’escenari.

8. El model de centralitat és completament mediterrani.

CARACTERÍSTIQUES ACTUALS DE LES ÀREES DE NOVA CENTRALITAT 1. Es potencien els edificis singulars d’una sola funció. 2. La fórmula emprada fins ara per aconseguir centralitat s’ha centrat en la barreja de: grans centres comercials (6 casos), estacions centrals de FFCC (2 casos), edificis d’oficines (7 casos), hotels (7 casos), àrees d’entreteniment (3 casos). De vegades i coincidint amb determinats projectes d’una certa envergadura, s’ubiquen altres usos de naturalesa diversa com centres universitaris, centres culturals, etc. En el cas de les àrees de nova centralitat que toquen a mar van acompanyades cada una d’elles d’un port esportiu. Les proporcions entre residència, comerç i terciari avui encara no estan equilibrades. Les relacions que predominen són les de l’anonimat i menys les de veïnatge.

3. Es fomenten els viatges amb transport privat. Alguns d’a-

quests contenidors tenen 5.000 i fins i tot més places d’aparcament. La separació entre volums edificats desertitza i dificulta els viatges a peu.

4. Els espais centrals de les noves àrees se situen en l’interior dels grans contenidors que passen a ser semipúblics i regulats per normes empresarials i no per les Ordenances municipals.

5. Predominen les activitats metropolitanes. 6. Es creen grans deserts durant moltes hores al dia. 7. S’imprimeix una gran velocitat de transformació i caldrà avaluar el grau de flexibilitat dels contenidors per canviar de funció.

8. El model és importat del món anglosaxó.

ACOMODACIÓ DE LES ÀREES DE NOVA CENTRALITAT AL MODEL DE CIUTAT MEDITERRÀNIA, COMPACTA I COMPLEXA 1. Cosir els edificis singulars amb els teixits preexistents amb edificis que acceptin la mixticitat d’usos.

3. Recomposar els itineraris a peu en la línia exposada de supermançanes. El mateix amb el transport públic.

2. Reequilibrar les funcions urbanes en el conjunt de cada

4. L’espai públic ha de preponderar per sobre d’altres opcions,

àrea. No té sentit mantenir les àrees de la Diagonal-Oest i Montjuïc com a àrees de nova centralitat. En les noves àrees de centralitat cal incloure totes les activitats (fins i tot les productives) cercant la millor tecnologia per aconseguir la compatibilitat. Hauria d’analitzar-se la barreja UniversitatRecerca, Empresa i Administració i la seva probable implantació en algunes de les àrees de nova centralitat.

entenent que és l’espai públic la característica principal de la ciutat mediterrània.

5. Cal combinar les activitats de proximitat amb les metropolitanes.

A G E N D A 2 1 . B A R C E L O N A , C I U TAT M E D I T E R R À N E A , C O M PA C TA I C O M P L E X A . U N A V I S I Ó D E F U T U R M É S S O S T E N I B L E

MIXTICITAT D’USOS I FUNCIONS URBANES: ÀREES DE NOVA CENTRALITAT

6. La mixticitat d’usos i funcions permet que el carrer sigui ocupat i, en conseqüència, controlat pels residents la major part del temps. 35

LA INFORMACIÓ COM A ESTRATÈGIA PER A COMPETIR: DENSITAT DE PERSONES JURÍDIQUES

En els sistemes urbans, un augment del PIB i dels indicadors macroeconòmics es tradueix en un augment en el consum de sòl, materials, aigua i energia. Els agents socioeconòmics i polítics han cercat els mecanismes adients: tecnològics, organitzatius, etc. per incrementar el consum de recursos i obtenir, com a resultat, millors posicions competitives en el concert nacional i internacional de ciutats. A l’Àrea Metropolitana de Barcelona, el consum de sòl en 25 anys (1972-1997) ha estat de 30.000 ha, quan al llarg de tota la història només se n’havien consumit 20.000 ha. El consum d’energia i materials ha seguit proporcions similars, com si els recursos o els contenidors on van a parar els residus no tinguessin límit. L’actual estratègia competitiva està basada en el consum de recursos, i s’entén que l’avantatge està del cantó d’aquell que està més preparat per consumir més recursos. Aquesta estratègia es consolida i s’engrandeix amb l’ús de les noves tecnologies ja que aquestes s’han posat al servei de l’estratègia globalitzant-la. La sostenibilitat, com s’ha dit, es fonamenta en la reducció creixent de la pressió sobre els sistemes de suport i això vol dir, entre altres, reduir el consum de recursos o també limitar l’explotació dels ecosistemes. L’estratègia per a competir utilitzada és, doncs, creixenment insostenible. A aquesta estratègia l’anomenarem l’estratègia de la E que vol indicar el consum de recursos representats pel consum energètic. La qüestió ara, és preguntar-se si hi ha una altra estratègia per competir. La resposta es sí, si apliquem els principis que a deriven de l’evolució de la complexitat en la Biosfera. És l’estratègia basada en la informació, l’única que pot fer compatible el desenvolupament, la competitivitat i la idea de sostenibilitat. L’estratègia consisteix en augmentar la informació organitzada (la complexitat) en el temps, fent un ús dels recursos cada cop menor. 4. Aquest principi té una traducció similar a les lleis de Fourier, Hartley Fix, Om, etc. on a cada força X li correspon un flux J. Exemples d’aquestes quantitats homòlogues són el gradient tèrmic i el flux de calor, l’afinitat química i la velocitat de reacció, el potencial elèctric i el corrent elèctric, el gradient de densitat i el flux de masses, etc.

Aquesta estratègia es fonamenta en el principi de Margalef que postula que el manteniment i/o augment de la complexitat d’un espai ocupat per un sistema es desenvolupa a costa de disminuir i simplificar altres espais4. Hi ha un flux net de materials, energia i almenys informació des de l’espai menys madur (menys complex) a l’espai més madur (que té més complexi-

tat). En aquest cas la complexitat (la informació organitzada) seria la força i el flux estaria constituït pel trànsit de matèria, energia i informació d’un ecosistema menys madur a un espai més complex. Cada vegada que es crea una persona jurídica en un sistema urbà s’afegeix informació organitzada, per tant, s’afegeix coneixement. Quan el sistema compta amb un nombre elevat de portadors d’informació diferents i molts de cadascun d’ells, és a dir, quan la complexitat és elevada, l’atracció de nous i novedosos (innovadors) portadors d’informació augmenta i el manteniment d’activitats úniques és possible. Augmentar intencionadament la informació organitzada és l’estratègia a seguir ja que la complexitat informativa confereix avantatge sobre altres sistemes amb menor complexitat d’organització, atès que la informació no se suma sinó que es multiplica (els diners tenen un comportament similar). És l’estratègia de la H que ens indica el grau d’informació organitzada del sistema urbà. Si aquesta és l’estratègia, hauríem de posar al servei de la mateixa tots els esforços, en especial els que deriven de la societat del coneixement i la nova economia. L’augment de la H ens proporciona, en un determinat estadi, la massa crítica (d’aquí que sigui tant important desenvolupar les àrees de nova centralitat) perquè apareguin noves i innovadores activitats. En aquesta estratègia interessa especialment poder comptar amb aquelles activitats que millor controlen el present i més anticipen el futur, és a dir, aquelles que més coneixement i informació controlen: són les activitats @ i també les que incorporen la @ als seus processos alhora que els fan més eficients en el consum de recursos. Per altra banda, la incorporació de la informació en els béns i en la tecnologia ha de cercar el desenvolupament de la “Producció Neta” i la desmaterialització dels objectes. Els esquemes sintetitzen alguns aspectes de les dues estratègies exposades; en el primer cas (situació actual), l’estratègia de la E s’imposa sobre l’estratègia de la H i, en el segon cas (ciutat del coneixement), l’H impulsa i lidera el procés competitiu. La competitivitat que és consubstancial a la pròpia vida és la tensió vital de qualsevol sistema. Està íntimament relacionada amb el “poder” (P) que aquest atresora. Aquí es considera que el poder d’influència i de control és una funció de la infor-

A G E N D A 2 1 . B A R C E L O N A , C I U TAT M E D I T E R R À N E A , C O M PA C TA I C O M P L E X A . U N A V I S I Ó D E F U T U R M É S S O S T E N I B L E

LA INFORMACIÓ COM A ESTRATÈGIA PER A COMPETIR

mació contextualitzada que s’alimenta dels fluxos més “rics” que vénen des de la perifèria extensa. Interessa que Barcelona atregui i creï noves persones jurídiques d’elevada tecnologia, coneixement i influència potencial que es distribueixin per tota la ciutat, omplint especialment les àrees de nova centralitat, començant pel 22@. Paral.lelament, cal atreure, “crear”, i que no marxin, nous cervells, executius, intel.lectuals, professionals i artistes que augmentin el nivell de l’actual stock de coneixement.

mació organitzada en l’espai (H) i la seva capacitat de consumir energia (E). Entre dos sistemes que interactuen on P1>P2, sembla, segons el principi de Margalef, que el flux net de materials i/o informació anirà en la direcció de mantenir o augmentar la complexitat de P1 i de simplificar o reduir la complexitat de P2. Pot succeir, també, que el flux de materials o, fins i tot, d’energia s’inverteixi, però en aquest cas s’ha d’emmarcar en el paper que aquest flux té en l’augment o disminució de la complexitat dels dos sistemes. Per exemple, l’aportació de materials residuals d’un espai més madur a un altre menys complex, no deixa de ser un flux de matèria que pot semblar invertit, no obstant això, aquest flux allibera d’un cert impacte a l’espai més complex i degrada l’espai més simplificat. El flux, per tant, s’ha d’entendre en el context de creació o reducció d’estructura i organització. El primer esquema, el corresponent a la situació actual, dibuixa un sistema urbà central que recolza la seva estratègia competitiva en un augment creixent de recursos i un tímid augment de la informació organitzada. La seva posició central5 es recolza en una complexitat, en bona part heretada, i en un control i explotació d’àrees perifèriques cada cop més extenses. 5. Els límits de la ciutat central són arbitraris, i amb extensions diferents en cada cas, a l’igual que la perifèria. Barcelona, per exemple, és central pels territoris catalans i més enllà, però pot ser perifèria d’altres àrees urbanes més complexes en el concert internacional de ciutats.

En el segon esquema, que intencionadament hem anomenat “model de ciutat del coneixement”, s’aposta per un augment significatiu de la informació organitzada com a motor d’una estratègia per competir basada en el coneixement. Una infor-

L’actual pèrdua de població i, el que és més preocupant, l’envelliment d’àmplies àrees de la ciutat hauria d’aturar-se primer i introduir nouvinguts amb edats diverses després, amb l’objectiu de crear una estabilitat del sistema que pot perdre’s per aquesta banda. Els fluxos cap a sistemes més simplificats haurien de potenciar el model de ciutats polinuclears amb elevada informació organitzada, de manera que el conjunt “ciutat central-ciutats properes”, actuïn com a un únic sistema de coneixement envers altres territoris més allunyats. Per això, cal augmentar el nivell i la diversitat de les persones jurídiques en tecnologia i coneixement de les ciutats properes. La transmissió de coneixement provinent d’altres cultures hauria de potenciar-se en benefici mutu amb els nouvinguts de la primera generació, promovent la barreja cultural i, sobretot, la barreja territorial. En relació a les seves àrees d’origen es proposa emprendre programes de codesenvolupament que permetin que els fluxos futurs estiguin basats en la informació i no únicament en el flux de recursos com ara. L’augment de la complexitat en el sistema de ciutats polinuclear hauria d’anar acompanyat d’un nou equilibri dels llocs de treball de manera que la residència i l’ocupació estiguessin en el mateix municipi. Per aconseguir-ho s’hauran d’implementar, com és obvi, altres mesures complementàries com les relacionades amb la política d’habitatge.

EIXOS DE DESENVOLUPAMENT ECONÒMIC DE BARCELONA

A G E N D A 2 1 . B A R C E L O N A , C I U TAT M E D I T E R R À N E A , C O M PA C TA I C O M P L E X A . U N A V I S I Ó D E F U T U R M É S S O S T E N I B L E 40

EIXOS ESTRATÈGICS PER AL DESENVOLUPAMENT ECONÒMIC DE BARCELONA La posició geogràfica de Barcelona li aporta uns avantatges que en la línia ja empresa caldria potenciar, de la mateixa manera que cal potenciar la bondat que traspua el model de ciutat mediterrània, compacta i complexa que ja tenim i que hauríem de millorar en base a les propostes estratègiques aquí contingudes.

LA BARCELONA LOGÍSTICA El primer eix de suport de l’economia de Barcelona continua essent, tal com va ser recollit en el Pla Director del 68, el port de Barcelona en combinació amb l’aeroport. El pol d’activitats logístiques de l’àrea i activitats de suport com la fira es pot convertir en un dels centres de distribució més importants del Mediterrani. Caldria, però, després del model de mobilitat abans exposat, vincular la distribució majoritària dels fluxos materials i energètics arribats o sortints del port, al ferrocarril o a conduccions apropiades i menys al transport per carretera. El port de Barcelona hauria de consolidar-se com la gran plataforma logística i marítima del Sud d’Europa. L’expansió del port, ja en marxa, l’arribada de l’ample de via europeu, l’ampliació de l’àrea logística de Barcelona (Zona d’Activitats Logístiques i parc logístic de la Zona Franca) i l’ampliació de l’aeroport (passatgers i càrrega) constitueixen la base per a un nou posicionament. L’aeroport hauria de ser la porta d’entrada de vols directes amb la major part de ciutats del món. Aquesta connexió té incidència en l’atracció d’empreses i persones qualificades, alhora que la té, també, amb el sector turístic. L’ampliació i millora dels recintes firals, així com la dotació de palaus de congressos de dimensions diverses, ha de consolidar la línia d’atracció abans exposada (noves empreses i professionals, executius, etc.) i ser, alhora, l’aparador de l’activitat i la posició innovadora de Catalunya en general i de Barcelona en particular. La connexió amb transport públic ràpid entre les diferents peces: palau de congressos del Fòrum 2004, Plaça Espanya i polígon Pedrosa, és estratègica.

LA BARCELONA DIGITAL El segon eix està vinculat al desenvolupament de la nova economia i a la construcció del nou model de ciutat del coneixement. La proposta recollida en el model territorial, contempla la potenciació de la ciutat de ciutats que treballen plegades en la recerca de sinergies i especialitzacions productives. La nova metròpoli polinuclear presenta uns trets territorials de competitivitat que caracteritzen en part el seu model econòmic ja que es presenta diversificada en conjunt però especialitzada en els diferents nuclis que l’articulen. La dimensió petita i mitjana del teixit empresarial així com les externalitats de naturalesa territorial, tant de les economies de localització, com les d’urbanització i de xarxa, confereixen a la regió una elevada flexibilitat i capacitat d’adaptació productiva. Tot plegat proporciona uns factors de competitivitat que ens situa a uns nivells d’intensitat tecnològica i de coneixement propers a la mitjana de la Unió Europea. La potenciació d’aquests factors competitius haurien de complementar-se amb aquells lligats al canvi de base econòmica (avui el 63% de l’ocupació és terciària a la província de Barcelona) i que poden endinsar-nos en l’estratègia per a competir basada en la informació aquí apuntada.

En efecte, l’extensió de la “producció neta”, les EMAS i el disseny dels béns amb criteris de desmaterialització, haurien de sumar-se a la creació d’activitats TIC i aplicació de la informació (les activitats denses en coneixement -@- incorporen més la recerca i la innovació) i els criteris de sostenibilitat a qualsevol de les activitats urbanes: indústria, edificació, equipaments o espai públic. Aquesta és la base de la Barcelona digital. La proposta d’àrees de nova centralitat, amb el districte 22@ al capdavant, haurien de créixer aplicant els factors que s’exposen en el següent esquema estratègic. Són importants les iniciatives de formació i I+D ja empreses en l’àmbit de les TIC o de la biomedicina que hauria d’ampliar-se a l’àmbit de la cultura, el multimèdia i el món editorial així com a l’àmbit de l’ecologia urbana, l’oceanografia, el medi ambient i la sostenibilitat. La qualitat urbana de la Barcelona del futur i la massa crítica d’activitats diverses hauria de potenciar l’atracció de nous centres de disseny de qualsevol àmbit. Per últim, caldrà garantir la connexió de la xarxa de ciutats amb cable de fibra òptica i/o amb les connexions que ja s’apunten (satèl·lit, per exemple).

LA BARCELONA TURÍSTICA

•

crear noves activitats denses en coneixement i intensitat tecnològica

•

concebre el disseny de béns, edificis, espai públic... amb nous criteris

El tercer eix és el turisme de qualitat. El primer actiu de la ciutat continua essent la pròpia ciutat, que combina un espai públic de qualitat amb un patrimoni arquitectònic excepcional. A aquesta base se li afegeix una oferta cultural, científica, educativa, esportiva, i una oferta firal (cada una de les ofertes indicades hauria de comptar amb un pla estratègic) que, a cavall amb el primer i segon eix, hauria de créixer substancialment.

•

aplicar les noves tecnologies a tots els àmbits

•

obrir nous centres de recerca aplicada

•

acomodar els programes formatius i educatius al nou escenari sistèmic.

L’atracció massiva de turistes a Ciutat Vella està produint, en certes èpoques de l’any, un seguit de disfuncions en l’espai públic que s’haurien de reduir. Caldria saber quina és la capacitat de càrrega del centre i el nombre de turistes que pot admetre.

LA BARCELONA SOSTENIBLE El quart eix se centra en el sector mediambiental, l’ecologia urbana i la sostenibilitat. Hi ha països, que no solament ciutats, que estan potenciant el seu desenvolupament econòmic aplicant criteris de sostenibilitat que els dota d’un valor afegit que se sumen als criteris de la nova economia: Suècia i Dinamarca en són exemples destacats. El desenvolupament del conjunt de propostes aquí recollides obre una via de desenvolupament econòmic de grans dimensions ja que les propostes abasten la realitat urbana en la seva totalitat. Les propostes, aquí incloses, relacionades amb l’espai públic on s’apliquen criteris d’ecologia urbana i sostenibilitat suposen un canvi copernicà en la qualitat urbana. La qualitat urbana, com se sap, és un dels intangibles més importants per atraure activitats empresarials, executius, investigadors, professionals i artistes. Barcelona ja encapçala el rànking internacional de ciutats en qualitat de vida que, amb l’execució de les propostes aquí incloses, la posicionaria en un dels llocs més atractius d’Europa.

Per altra banda, les propostes relacionades amb l’activitat productiva i els serveis suposen un canvi profund de la cultura empresarial, que internalitza els costos ambientals, que fa ús de la producció neta (eficient i innovadora) i de les tecnologies de menor impacte ambiental i que incorpora una nova generació de llocs de treball, tant en el sector ambiental emergent com en l’adaptació cap a la sostenibilitat dels sectors productius tradicionals. Aquest canvi ha de comptar amb els instruments i els estímuls de caràcter econòmic, organitzatiu, legal i de formació, així com amb els mecanismes de control que fomentin l’orientació de les empreses cap a la sostenibilitat. El nou sector econòmic ha de comptar amb la col.laboració del sector públic i la universitat que han d’ajudar a impulsar i adequar la recerca i la innovació tecnològica, així com la formació professional i la universitària. L’administració haurà d’estimular la compra verda i adaptar els concursos públics d’obres i serveis a aquest objectiu.

LA BARCELONA SUBTERRÀNIA El cinquè eix apunta al subsòl. La ciutat en superfície ja està pràcticament ocupada, i la tendència de fer-la créixer en alçada hauria d’invertir-se i dirigir-se al subsòl. El disseny i la construcció de la Barcelona subterrània pot convertir-se en un dels eixos econòmics més puixants de la ciutat. Tal com es descriu en l’esquema estratègic dedicat al disseny de la ciutat subterrània, el transport públic, la càrrega i descàrrega, l’aparcament, els serveis que gestionen els fluxos metabòlics, la implantació de certes activitats, etc, suposen un camí obert pel sector de la construcció, de la seguretat, de les noves tecnologíes, de la logística, del medi ambient... i amb ells els sectors financers, les assegurances i els sectors de serveis avançats. Per exemple la inversió prevista en la construcció de les noves línies del metro i l’ampliació d’altres, en la conurbació de Barcelona, s’estima, segons el PDI, en 7.300 milions d’euros.

A G E N D A 2 1 . B A R C E L O N A , C I U TAT M E D I T E R R À N E A , C O M PA C TA I C O M P L E X A . U N A V I S I Ó D E F U T U R M É S S O S T E N I B L E

El nou model per Barcelona obliga, entre altres, a:

DENSITAT D’ACTIVITAS @ A BARCELONA

ELS FACTORS QUE POTENCIEN LA NOVA ECONOMIA Com dèiem, l’augment de la H ens proporciona, en un determinat estadi, la massa crítica (d’aquí que sigui tant important desenvolupar les àrees de nova centralitat) perquè apareguin noves i innovadores activitats. En l’estratègia competitiva que modela la ciutat del coneixement interessa, especialment, poder comptar amb aquelles activitats que millor controlen el present i més anticipen el futur. És a dir, aquelles que més densitat d’informació tenen i major informació controlen: són les activitats @. La nova economia, no obstant això, no es limita a les empreses del sector TIC o que produeixin o dissenyin Internet ja que, progressivament, la majoria d’activitats productives estan incorporant l’ús de les TIC en la seva organització. Com a resultat, s’estan produint canvis en els models empresarials amb un augment de la importància del funcionament en xarxa. En la ciutat del coneixement les fonts del creixement són diferents. El factor fonamental és el coneixement que, amb la formació i la capacitat d’innovació existent, determinarà la seva capacitat de creixement.

1. La formació

El nivell de formació dels treballadors determina les possibilitats d’innovació i adaptació.

persones i d’empreses amb una elevada densitat de coneixements. Alhora, cal desenvolupar plans específics de formació que permetin la inserció laboral dels aturats i, en especial, dels col·lectius més desfavorits.

La formació continuada, les noves capacitats dels treballadors i una organització empresarial menys jerarquitzada són aspectes bàsics de la nova economia. Com també ho és retenir la gent formada (evitar la fuga de cervells) i atraure’n molta d’altra no importa d’on vingui. Interessa augmentar el nombre de

Aquests objectius obliguen a destinar més recursos en ensenyament i recerca, i una acomodació i modernització de l’estructura universitària i de formació als nous temps que combinin tant els aspectes de la societat del coneixement com els relacionats amb la sostenibilitat.

El canvi tecnològic es produeix conjuntament amb un canvi organitzatiu i socioeconòmic.

2. La recerca i la innovació La capacitat de generar innovacions i d’incorporar-les, no importa d’on vinguin, és estratègica per a la ciutat del coneixement. Per a tal fi, és necessari crear les condicions d’incubació i de difusió adients: •

augmentant els recursos públics i privats destinats a la recerca i la innovació que facilitin les aplicacions científiques i tecnològiques en les activitats econòmiques de l’Àrea Metropolitana de Barcelona

•

creant infrastructures concertades entre el sector públic i el privat que recolzin la innovació

•

creant xarxes (centres de transferència tecnològica) que afavoreixin els intercanvis d’informació i coneixement i connectant la recerca científica amb els sistemes productius i de finançament

•

fomentant la creació d’entorns favorables per a les activitats innovadores.

En el districte 22@ se cerquen sinergies reunint en una àrea relativament reduïda universitats, centres tecnològics, centres de recerca i activitat productiva. Ara bé, la compatibilitat de l’activitat amb la resta d’usos i funcions urbanes, que es barregen, obliga a incorporar la producció neta en els processos productius, la qual cosa suposa dissenyar els nous productes minimitzant l’ús de recursos i la producció de residus i aplicar en els processos i en l’organització sencera, les noves tecnologies. Barcelona hauria d’atraure alguna institució líder en la recerca que potenciés aquesta activitat.

A G E N D A 2 1 . B A R C E L O N A , C I U TAT M E D I T E R R À N E A , C O M PA C TA I C O M P L E X A . U N A V I S I Ó D E F U T U R M É S S O S T E N I B L E

LA CIUTAT DEL CONEIXEMENT I ELS FACTORS QUE POTENCIEN LA NOVA ECONOMIA: EL DISTRICTE 22@

3. Factors intangibles per a la localització d’empreses A més a més dels factors coneguts per a la localització de les empreses, darrerament han guanyat molta força altres factors, anomenats intangibles, que decanten la balança de les decisions per a l’elecció d’un territori on implantar una nova activitat. La qualitat de vida, l’existència d’un entorn favorable per atraure professionals de tot el món i una bona connexió ciència-empresa-finançament són factors intangibles, bàsics per a la creació i implantació de noves empreses. Se sap, també, contràriament al que es pensava, que les activitats emergents es concentren fins i tot més que les activitats tradicionals. Això es deu a que l’element essencial del coneixement i la seva transmissió està en les persones i menys en la tecnologia que, en tot cas, ajuda. Les persones cerquen àrees compactes (el districte 22@ pot ser una àrea ideal) de gran qualitat de vida, dinàmiques, amb atractius culturals i generadores de creativitat on puguin desenvolupar i obtenir beneficis de l’aplicació dels seus coneixements. Les propostes de millora de l’espai públic amb la proposta de supermançanes, incrementen la qualitat urbana de Barcelona i redueixen significativament els factors més dissuasius de viure a Barcelona i que estan lligats a l’actual model de mobilitat. El districte 22@ i també altres àrees de nova centralitat, poden ser ideals per crear xarxes d’intercanvi d’informació i coneixement, i per a la connexió de la recerca, l’empresa i el finançament. Caldrà augmentar (en aquests moment ja s’hi treballa per reduir els dèficits existents), però el pes de determinats sectors emergents (telecomunicacions, medi ambient, audio-visual, biotecnologia, aeronàutica), les inversions en I+D, i les infrastructures de telecomunicacions, ferroviàries i aèries internacionals.

4. El finançament Les empreses que fan ús dels instruments financers de capital-risc solen liderar els creixements de facturació, recerca i ocupació en els respectius sectors. Les diferències en el sistema financer, especialment el grau de capacitat per finançar projectes de risc, condicionen el desenvolupament de la innovació i de les activitats de sectors emergents com les TIC. Els instruments tradicionals de finançament de les inversions han de ser complementats per nous instruments com són el capital-risc, el mercat de valors tecnològics o les stock-options (permeten atraure i retenir als professionals en empreses innovadores).

Escenari de diversitat màxima prevista per a l’àrea 22@ Font: Elaboració pròpia per a 22@ SA

A les iniciatives com Barcelona Emprèn, Catalana d’Iniciatives, etc. hauran d’afegir-se unes altres i caldrà, també, acomodar la legislació i la fiscalitat espanyola en excés restrictiva amb l’entrada de capitals i altres instruments financers, d’alt risc i lent període de recuperació. Per altra banda, caldria crear una xarxa d’experts que valorin i atorguin la garantia de qualitat científico-tècnica i/o la viabilitat dels projectes que es vagin presentant.

LA BIODIVERSITAT I LA XARXA VERDA EN L’ÀMBIT URBÀ

A G E N D A 2 1 . B A R C E L O N A , C I U TAT M E D I T E R R À N E A , C O M PA C TA I C O M P L E X A . U N A V I S I Ó D E F U T U R M É S S O S T E N I B L E 46

LA BIODIVERSITAT I LA XARXA VERDA EN L’ÀMBIT URBÀ La consolidació de la ciutat condiciona en extrem la inclusió d’organismes nous. No obstant això, les possibilitats de creixement estan lligades, necessàriament, a la imaginació i a l’alliberament d’espai que ara té altres usos i a la voluntat d’unió d’aquestos. En qualsevol cas, la ciutat és un medi genys menyspreable per a la biodiversitat. Tant és així que algunes espècies, en determinades àrees geogràfiques, troben el seu únic refugi en àmbits urbans. Per altra banda, els espais periurbans més o menys naturalitzats permeten l’existència d’espècies animals i vegetals, tot configurant ecosistemes propis de l’àmbit biogeogràfic en el qual estan compresos. Aquests espais territorialment discontinus, envoltats majoritàriament per trames urbanes de caire eminentment artificial, configuren valuoses illes de diversitat biològica. Barcelona, en una superfície relativament petita, disposa de representacions més o menys residuals de diversos ecosistemes i ambients naturals com a conseqüència de la seva privilegiada situació geogràfica: • Dos rius amb dos deltes, un d’ells, el del Llobregat, de reconegut interès ecològic. • La serralada de Collserola que es caracteritza per la seva superfície boscosa. • Una franja litoral sorrenca amb la presència d’un enclavament rocallós (Montjuïc).

1. La xarxa verda en superfície La interconnexió entre parcs-jardins-espais intersticials-interiors d’illa, digitacions i carrers interiors de supermançana, conformarien un mosaic verd integral, una veritable xarxa verda que suposaria un augment de la biodiversitat i també de la qualitat de l’espai públic. En les intervies de les supermançanes s’alliberen més de 150 places (les cruïlles) de la mida de la plaça del Sol a Gràcia, que amb els carrers interiors permetria articular la continuïtat de la xarxa. El disseny d’aquest espais podria incorporar l’aigua i certs elements de paisatge originals. En les noves àrees a enjardinar i en les ja enjardinades d’una certa grandària, caldria dissenyar i recuperar paisatges i mostres dels ecosistemes mediterranis amb la inclusió d’espècies autòctones (per exemple, boscos mixtos d’alzines i roures) com els que havien cobert la plana de Barcelona, aiguamolls al Besòs, etc.

2. La xarxa verda en alçada Aprofitant que a Barcelona l’existència de cobertes inclinades és molt reduïda, és factible idear una manta verda (unió de cobertes verdes) que cobreixi amb petits horts, jardins o espais més o menys florits una part de les terrasses de Barcelona. La plantació en l’espai públic d’arbres de gran port que superessin en alçada determinats teixits urbans d’alçada reduïda permet obtenir amb la manta verda un nou estatge verd de con-

nexió entre àrees com Collserola, Tres Turons i Montjuïc, avui desconnectades, alhora que permetria la connexió entre estatges (en superfície i en alçada). L’estatge en alçada pot atraure una munió d’organitzacions en especial avifauna en àrees que ara són deserts per a elles. Les cobertes verdes, per altra banda, actuen com a cobertes tèrmiques.

3. Programes per augmentar la biodiversitat urbana Per tal d’atraure un ampli ventall d’espècies pertanyents a l’avifauna, caldria desenvolupar programes específics per recrear ambients i superar els factors limitants que imposen els territoris urbans. En aquest sentit, caldria identificar i condicionar certs edificis per acollir espècies animals d’ambient rupícola que complementarien els ambients rocallosos de Montjuïc. Per tal de superar la manca d’aliment de certes espècies, l’aparició de cobertes verdes amb vegetals diversos permet preveure l’existència d’insectes, cucs, etc. i altres organismes, components de la dieta de determinades espècies d’aus. Paral.lelament, la plantació en els parcs i jardins de certes espècies vegetals arbòries i arbustives, així com la col.locació de caixes-niu i menjadores especials, permet aportar determinats fruits i aliments diversos i també indrets de refugi i reproducció per a certes aus i, fins i tot, per a algun mamífer com el ratpenat.

En certs parcs es podrien destinar petites àrees per a la reproducció d’insectes que complementarien les accions abans proposades. Per a altres espècies es podrien recrear, en certs parcs, en àrees més o menys degradades, en antigues pedreres, etc., microhàbitats amb i sense aigua. Per últim, caldria impulsar noves àrees (amb menys condicionants) per a l’ampliació del Jardí Botànic de Barcelona. En sentit contrari als programes esmentats, caldrà perseguir el comerç il.legal i les activitats furtives en relació als animals i plantes, així com l’abandó dels animals.

Com és sabut, la interfase entre medis diferents és creadora d’organització; de fet, la biosfera es desenvolupa en la intersecció entre el medi atmosfèric i el terrestre i l’aquós. Així mateix, entre el medi aquós i la terra al fons del mar, dels rius i dels llacs. La idea de frontera és molt rica, també pels interessos de Barcelona en relació amb la biodiversitat. Les fronteres d’organització entre medis diferents es poden reconèixer, en el nostre cas, en la connexió (les faldes) de Collserola amb la ciutat, en la creació de cobertes verdes al llarg dels rius Besòs i Llobregat, i en la recuperació ecològica de l’infralitoral de Barcelona. La recuperació del litoral proper amb substracte dur combinant escolleres paral.leles i perpendiculars a la costa amb biòtops de producció que relliguen les costelles que surten de la 2 costa, dóna lloc a una àrea de 10 km , una superfície que permet crear un nou districte marí (el dotzè) de Barcelona. La pesca artesanal, l’esportiva, la recerca i l’educació oceanogràfica són les funcions principals d’aquest districte. A terra, caldria recrear els ambients naturals a Montjuïc, en especial els roquissars i els penya-segats. La interfase de Collserola amb la ciutat és substantiva per a la preservació de la muntanya i per a la millora de la qualitat urbana dels teixits que fan de falda. La penetració de verd a la ciutat ha de ser de transició entre l’espai naturalitzat i el teixit urbà. La creació d’un reguitzell de jardins coixí com els del Laberint, Parc Güell, etc. ben dissenyats, evitarien la visió degradada que donen els espais naturalitzats en confluència amb la urbanització, alhora que augmentaria la qualitat urbana dels barris en contacte amb la muntanya. Aquests parcs serien l’avançada de Collserola que haurien de connectar-se amb altres parcs propers: Heures, Laberint, l’Oreneta, els Tres Turons, etc. que, al seu torn, haurien de relligar altres espais verds fins arribar a Montjuïc i a la franja litoral. La connexió de Collserola amb d’altres entitats naturals: Serra de Marina, Garraf, etc., es contempla en el següent esquema estratègic. A més a més dels parcs coixí, es proposa que la interfase Collserola-Ciutat compti amb altres franges de transició, com ara horts gestionats públicament (participats, si es vol, per la societat civil) i pastures, que podrien augmentar la presència

d’organismes a la frontera, alhora que potenciaria la vegetació representativa de les etapes de successió de la vegetació mediterrània, on cada unitat de vegetació hostatja una comunitat característica de plantes i d’animals de gran interès i potencialitat des del punt de vista de la biodiversitat. Amb aquest objectiu, es podria abordar la recuperació d’espais marginals en els districtes frontera amb el Parc de Collserola, sovint afectats pel barraquisme i pels horts il.legals. Això permetria, fins i tot, plantejar-se l’ampliació del Parc. A l’interior del cor de Collserola caldria definir illes no accessibles que fossin petites reserves de biodiversitat. Els marges dels rius Besòs i Llobregat són els connectors ideals entre Collserola, la Serra de Marina, el Garraf i el litoral, en especial la desembocadura del Llobregat que s’uneix amb el sistema de llacunes del Prat. Els marges del Llobregat haurien de comptar amb boscos de ribera al llarg del seu recorregut. A la banda del Besòs, els trams finals tenen un paper de relligat urbà i de pulmó verd per a les poblacions de Santa Coloma i de Sant Adrià. Al tram final del Besòs es recrearà una zona d’aiguamolls, que serà la continuació, tocant a mar, del futur zoològic.

A G E N D A 2 1 . B A R C E L O N A , C I U TAT M E D I T E R R À N E A , C O M PA C TA I C O M P L E X A . U N A V I S I Ó D E F U T U R M É S S O S T E N I B L E

LA BIODIVERSITAT EN LES FRONTERES D’ORGANITZACIÓ

LA BIODIVERSITAT. XARXA VERDA I CONNECTORS ECOLÒGICS A L’ÀREA METROPOLITANA DE BARCELONA

1 2 3 4 5 6 7 8

Corredor Olèrdola - Garraf Corredor Foix Garraf Corredor Garraf Parc Agrari Connexió Remolar - Murtra pel litoral Connexió Ricarda - Remolar Parc Agrari del Baix Llobregat Colònia Güell Corredor de Sant Vicenç

Font: elaboració pròpia

9 10 11

Corredor Collserola - Parc Agrari Corredor Collserola - Montserrat Corredor Sant Llorenç Montserrat Corredor Collserola - Sant Llorenç (Via Verda a Cerdanyola del Vallès) Corredor Collserola - Sant Llorenç (Via Verda entre Sabadell i

Terrassa) 14 Corredor Collserola - Serralada de Marina 15 Corredor de Santiga 16 Corredor Serralada Marina - Gallecs 17 Corredor Gallecs Serralada Prelitoral 18 Corredor Serralada de Marina Montseny 19 Corredor Nou Pins - El Rocar

20 Corredor de la Riera de Teià 21 Corredor de la Cisa 22 Corredor del Montcabrer 23 Corredor Montnegre Serralada Litoral 24 Corredor Montnegre Montseny.

Donar un determinat títol de conservació (PEIN, Parc Natural, etc.) a un espai no és, com se sap, garantia de gairebé res. L’esmicolament dels espais lliures amb infrastructures, la insularització que imposen les vies de mobilitat, la construcció d’edificacions més o menys legals, la construcció de pantans o de qualsevol altra artificialització sempre qualificada d’imprescindible, són part de la pressió que han de suportar els espais naturals degradantlos fins a perdre, en alguns casos, el propi interès de conservació.

LA BIODIVERSITAT A L’ÀREA METROPOLITANA DE BARCELONA El manteniment i, en el seu cas, l’augment de la complexitat d’un determinat espai a conservar depèn de la grandària de l’àrea, de la proximitat d’àrees de proveïment i de la connexió real amb d’altres espais naturals que permetin els intercanvis d’informació entre els organismes vius. Els espais verds han de ser quantitativament suficients ja sigui en la ciutat o en la regió. La suficiència de verd en la regió es garanteix si s'estableix clarament la divisòria necessària entre camp i ciutat, i es trenca l'actual barreja que no permet saber on comença la ciutat i on el camp. L'estabilitat ecològica dels sistemes naturals es veu facilitada en gran mesura mitjançant el no aïllament d'aquests espais i la promoció d'un model per distribuir-los que tendeixi a la forma d'un reticle de sistemes naturals. Quan es creen reserves o s'aïllen àrees naturals, per exemple, amb l'execució d'un pla de carreteres com l'actual, es perden espècies, i aquesta pèrdua està relacionada amb la superfície de l'àrea i és el resultat de taxes diferencials d'extinció i d'immigració. Cal, doncs, disminuir la probabilitat d’extincions. Les reserves han de ser tan grans com sigui possible i sense barreres. Si les reserves són petites, aquestes contindran menys espècies en l'equilibri que una única reserva de la mateixa superfície total, d'aquí que haginencara d'estar juntes perquè cadascuna funcioni com a àrea d'origen d'espècies per a les altres; l'efecte millora si les petites reserves estan connectades mitjançant corredors d'habitat adequats. Interconnectar els sistemes i reserves naturals a l’Àrea Metropolitana de Barcelona impedint l’empobriment i la regressió dels mateixos passa per: •

Ampliació de les àrees previstes i fusió d'algunes d'elles ara separades.

•

Unió d'espais ara separats mitjançant corredors d'hàbitat protegits, de grandària i característiques diferents segons les dels espais d'interès naturals.

•

Garantia d'un grau de protecció mínima de les àrees intersticials no protegides i també legislació en el sentit de protegir corredors d'hàbitat avui degradats o malmesos: marges, bardisses i paravents.

LA XARXA VERDA A L’ÀREA METROPOLITANA DE BARCELONA tals que formen una pinta complementària als tendons de la ciutat contínua del Vallès.

L’estructura d’espais oberts hauria de garantir l’equilibri territorial entre àrees molt explotades, poc explotades i lliures d’explotació, a fi de garantir la desitjable diversitat ecològica dins del medi físic que habitem i hauria de tenir en compte a l’hora de prendre decisions sobre l’ordenació del territori i la gestió.

5. Fils articuladors, que poden seguir en molts casos les rie-

Ampliant la proposta d’en J.M. Carreras (1992), dins d’aquesta estructura contínua que constitueix la xarxa verda de l’Àrea Metropolitana de Barcelona, podríem establir les següents tipologies espaials:

i vertebrant possibles sistemes de parcs urbans. En altres casos aquests fils poden ser fins i tot itineraris o vies urbanes amb presència de verd (ajardinaments, arbrat).

1. Grans masses forestals a les serralades Litoral i Prelitoral. 2. Extensions agrícoles com la del Penedès i un altre nivell, però no de menys importància, al delta del Llobregat.

3. Corredors continus a les valls fluvials del Llobregat i el Besòs. 4. Manteniment de la franja agrícola i forestal al nord dels vallesos Oriental i Occidental i dels dits agrícoles i fores-

res secundàries dels sistemes hidrogràfics principals, les rieres del Maresme, etc., tot penetrant els teixits edificats

6. Separadors intersticials que permetin reconèixer encara la individualitat dels diferents nuclis urbans de la ciutat contínua com a valor de referència territorial. Aquest seria, entre altres, un paper assignable a l'horta del Maresme.

7. Estructura verda de connexió entre les diferents unitats ver-

A G E N D A 2 1 . B A R C E L O N A , C I U TAT M E D I T E R R À N E A , C O M PA C TA I C O M P L E X A . U N A V I S I Ó D E F U T U R M É S S O S T E N I B L E

LA BIODIVERSITAT. XARXA VERDA I CONNECTORS ECOLÒGICS A L’ÀREA METROPOLITANA DE BARCELONA

des en la ciutat compacta, amb la creació de dos estatges en superfície i en alçada, formant una unitat connectada a la matriu verda. 49

A G E N D A 2 1 . B A R C E L O N A , C I U TAT M E D I T E R R À N E A , C O M PA C TA I C O M P L E X A . U N A V I S I Ó D E F U T U R M É S S O S T E N I B L E 50

ELS CONNECTORS ESTRATÈGICS DE LA XARXA VERDA Les connexions entre les diferents tipologies indicades es veuen amenaçades per l’actual expansió urbana, convertint-se, a hores d’ara, en espais estratègics per al manteniment de la matriu verda de l’Àrea Metropolitana de Barcelona. La salvaguarda de determinats connectors i la restitució d’uns altres ha de constituir l’estratègia prioritària de conservació i haurien de revisar-se i tirar enrera algunes de les ocupacions que avui més comprometen l’articulació de la xarxa de biodiversitat de l’Àrea Metropolitana de Barcelona. En el mapa es situen amb un número els connectors estratègics de la Regió Metropolitana, els que poden mantenir la interconnectivitat entre espais verds, i que són essencials per al manteniment de la biodiversitat en aquesta àrea.

A G E N D A 2 1 . B A R C E L O N A , C I U TAT M E D I T E R R À N E A , C O M PA C TA I C O M P L E X A . U N A V I S I Ó D E F U T U R M É S S O S T E N I B L E 52

EFICIÈNCIA. EL METABOLISME URBÀ

ADOPTAR UN VELL MODEL METABÒLIC La Terra és un sistema obert en energia i pràcticament tancat en materials, ara bé, els sistemes que suporta són sistemes oberts tant en materials com en energia. Pel fet que els organismes, en general, i l’home en particular, necessiten degradar energia i utilitzar materials per a mantenir la seva vida i la dels sistemes que els suporten, l’única manera d’evitar que això ens condueixi a una deterioració entròpica dels ecosistemes i ens projecti a uns equilibris diferents als actuals amb la incertesa que representa de cara al futur, passa per anar articulant aquesta degradació energètica i la transformació dels materials sobre l’únic flux d’energia renovable que es rep, el procedent del sol i els seus derivats, mantenint un reciclatge complet dels cicles materials, tal i com s’encarrega de demostrar contínuament el funcionament de la biosfera.

VINCULAR EL RÈGIM METABÒLIC A LA PERTORBACIÓ DELS SISTEMES L’home viu en aquests moments el seu tercer règim metabòlic, el que se sustenta en el consum de combustibles fòssils. Les incertituds (probable canvi climàtic, apropiació humana de quasi el 40% de la producció primària neta dels ecosistemes terrestres, sobreexplotació dels recursos pesquers en tots els oceans i mars de la Terra, l’exhauriment de minerals i combustibles, etc.) que projecta l’actual mode de producció (basat en l’esmentat règim metabòlic) i l’estratègia emprada per competir, van en augment a mesura que es visualitzen els límits que tenen els ecosistemes per suportar determinades capacitats de càrrega. Amb l’augment de les incertituds es redueix, alhora, la nostra capacitat per controlar el futur, és a dir, la nostra capacitat d’anticipació. L’única via per reduir les incertituds actuals passa, necessàriament, per reduir les pertorbacions que infligim als ecosistemes no importa l’escala, o dit d’una manera més genèrica, reduint l’entropia que generem sobre els mateixos. Això vol dir que el que és veritablement important és el nivell de pertorbacions (entropia o simplificació dels sistemes) que generem amb la nostra acció. S’ha de vincular, per tant, el règim metabòlic, en primer lloc a l’entropia generada i, en segon terme, al consum de recursos, entre altres, els energètics6. En la natura, tant el procés evolutiu com la successió dels ecosistemes estan vinculats a l’augment de l’eficiència en el con6. Podria succeir que l’home fos capaç de sustentar les seves organitzacions en energies netes i renovables; no obstant això, si no canvia l’estratègia per a competir és més que probable que les utilitzés per pertorbar encara més el funcionament dels ecosistemes. L’ús d’energies renovables és una condició necessària però no suficient.

sum de recursos per obtenir nivells d’organització equivalents o majors. Els que no compleixen aquesta llei, acaben desapareixent. La nostra forma de procedir és justament la contrària, ja que obtenim, com hem dit, posicionaments competitius avantatjosos si som capaços de consumir més recursos que uns altres; no importa gaire quan eficients som. L’eficiència que és llei en la natura, és una qüestió menor per a nosaltres. Una estratègia per a competir basada en l’augment de la pertorbació dels sistemes és, senzillament, “insostenible”. La via per augmentar la nostra capacitat d’anticipació ens obliga a seguir la llei de l’eficiència i a modificar, en conseqüència, les bases per competir. La nostra estratègia per a competir ha d’estar basada, com hem dit, en la informació i el coneixement i menys, cada vegada menys, en el consum de recursos. Obtenir una informació organitzada (H) major amb un consum de recursos (E) menor és l’equació de la sostenibilitat i és, per tant, la direcció a emprendre en tots els àmbits i polítiques de planificació, en general, i del metabolisme, en particular. En un procés cap a la sostenibilitat o, també, per augmentar la capacitat d’anticipació, el quocient E/H hauria de fer-se cada cop més petit. La tendència actual, però, és la contrària, fent que la ineficiència sigui el millor aliat de la competitivitat.

VINCULAR L’EFICIÈNCIA ALS MODELS URBANS La planificació de qualsevol aspecte organitzatiu de la ciutat o del territori hauria d’anar acompanyat, des del principi, per l’ús que es farà dels recursos naturals. La relació a establir ha de ser intencionada i dirigida a aconseguir, per una banda, la màxima eficiència en l’ús dels recursos i, per l’altra, la mínima pertorbació dels ecosistemes.

EL CICLE DE MATERIALS: ELS MODELS DE RESIDUS La idea de sostenibilitat s'assenta en el nivell de pressió que l'acció de l'home exerceix sobre els sistemes de suport de la Terra. Els sistemes humans que major pressió exerceixen sobre el conjunt de sistemes terrestres són els sistemes urbans. Aquests, necessiten ingents quantitats de materials i d'energia per a mantenir la seva organització i per augmentar-la, si cal.

En els esquemes adjunts es dibuixen dos escenaris que representen els fluxos materials (la grandària de les fletxes es proporcional al flux) que van des dels sistemes de suport representats aquí amb un globus terraqui, -de fet els materials que arriben a la ciutat a hores d'ara arriben des de qualsevol part del món- fins al sistema urbà. Les matèries primeres extretes dels sistemes de suport són canalitzades cap a la xarxa de transformació industrial que les converteix en béns de consum els quals seran consumits en la ciutat. Per altra banda, el tractament i disposició dels materials consumits (residus) canalitzen el seu retorn cap als sistemes de suport ja sigui en forma d'impacte contaminant o bé com a recursos recuperats que seran dipositats al sòl en forma de compost o entraran en la xarxa industrial com a matèries primeres. En el centre de l'esquema es representa el model de gestió de residus municipals. Dependrà del model de gestió escollit que els fluxos de materials en el conjunt de l'escenari es modifiquin. Un model de gestió de residus en el marc de la sostenibilitat ha de procurar reduir l'explotació de materials, és a dir, minvar la quantitat de matèries primeres a extreure dels sistemes de suport i també reduir la pressió per impacte contaminant sobre els sistemes de la Terra.

MODEL DE GESTIÓ DE RESIDUS MUNICIPALS ACTUAL

MODEL DE GESTIÓ DE RESIDUS MUNICIPAL FUTUR

A G E N D A 2 1 . B A R C E L O N A , C I U TAT M E D I T E R R À N E A , C O M PA C TA I C O M P L E X A . U N A V I S I Ó D E F U T U R M É S S O S T E N I B L E 54

El primer esquema representa el model de gestió de residus municipals actual. La ciutat, per a mantenir-se organitzada, necessita aportar materials i energia provinent dels sistemes de suport (entorn) que seran explotats per extreure'n els recursos naturals -matèries primeres- (veure flux (a)), els quals seran transportats a la xarxa industrial de transformació (b) que, al seu torn, els convertirà en béns de consum (c), que seran consumits en la ciutat (e). Part d'aquests materials consumits poden ser reutilitzats (f) (g) (h) (per exemple els envasos retornables, mobles, roba, etc.). La reutilització actual és pràcticament testimonial en relació al volum de residus generats. En l'actualitat, els materials consumits (e) es destinen a l'abandó en la seva major part –el 90% dels materials esdevenen residus- recollint-se selectivament només un 10% considerant-los recursos potencials (i). Els materials seleccionats ja siguin orgànics o inorgànics, passen per sengles activitats de valorització que els tractaran per a ésser injectats com a materials inorgànics recuperats en la xarxa industrial (j) o bé al sòl quan són materials orgànics estabilitzats (K).Els impropis recollits selectivament seran separats, considerats com un rebuig a disposar (h). Els fluxos destinats a l'abandó (m) es converteixen en residus que seran o bé disposats en abocador (la major part) (q) o en la incineradora de Sant Adrià de Besòs (n), quan es tracti de residus ordinaris o també seran portats a plantes de tractament quan els materials siguin o continguin residus especials (piles, fluorescents, neveres, etc.) (r). La gestió actual de les instal.lacions de disposició fa que el seu impacte contaminant sigui considerable, tal i com es reflecteix en els fluxos (o) (s) i (l) tot i que a hores d'ara està en vies d'una reducció significativa, tant pel que fa a les incineradores que reforcen el seu sistema de depuració, com per l'abocador del Garraf que tractarà els seus lixiviats i aprofitarà part del biogàs que avui s'emet a l'atmosfera.

El segon escenari representa la unitat sistema-entorn amb un model de gestió de residus pensat per reduir la pressió tant per explotació com per impacte contaminant sobre els sistemes de suport. La xarxa de fluxos tenen el mateix significat que en l'esquema anterior (model actual de gestió de residus). El que es proposa en el model de gestió de residus futur és:

1. augmentar els fluxos de reutilització de materials un cop utilitzats (f), (g) i (h); 2. augmentar el flux de residus orgànics i inorgànics recollits selectivament (i) i recuperats per a ésser injectats en la indústria (j) i dipositats en el sòl en forma de compost (k). Una major reutilització i recuperació de materials permet reduir el nivell de pressió per explotació dels sistemes de suport, és a dir, l'entrada a la indústria d'una quantitat més gran de materials inorgànics recuperats (j) fa que la quantitat de matèries primeres (a i b) pugui ser menor. A la vegada, una major aportació de compost al sòl suposa una major biofertilitat dels sòls i també una reducció d'adobs inorgànics que al cap i a la fi surten dels sistemes de suport. L'escenari futur proposa també:

3. reduir la quantitat de materials destinats al seu abandonament (m) i

4. reduir les emissions i abocaments en les instal·lacions de disposició. Per aquest menester ha de reduir-se la quantitat de materials d'aportació directa a l'abocador; en l’escenari futur no ha d'arribar cap flux residual que no hagi passat prèviament per una instal.lació de tractament o valorització, és a dir, només poden arribar rebutjos. Per últim, ha d'aprofitar-se el biogàs de l'abocador que avui és per l’àrea de Barcelona un dels factors que més contribueix a l'efecte hivernacle. Avançar en la proposta de l'escenari futur suposa caminar cap a la sostenibiltat ja que redueix la pressió sobre els sistemes de suport tant pel que fa a la reducció en l'extracció de matèries primeres com per una disminució de l’impacte contaminant del model de gestió de residus municipals.

MINIMITZACIÓ I REUTILITZACIÓ DE RESIDUS

L’Ajuntament de Barcelona i l’Entitat Metropolitana de Medi Ambient (EMSHTR) han iniciat un procés de gestió de residus (PMGRM) que avui és, segurament, un dels més copiats per altres ciutats de l’estat espanyol, tant pel que fa al seu marc teòric com per les seves propostes concretes en qualsevol dels àmbits de gestió. El trànsit d’un model a un altre s’està produint a un cert ritme en l’àmbit de la recollida i a un ritme superior en els tractaments.

El millor residu és el que no es produeix, per tant, cal minimitzar la generació de residus, especialment els envasos i embalatges i els residus especials. Tot i que el municipi té competències limitades per al desplegament de les mesures de minimització, cal que s'implantin totes les que estiguin al seu abast com són les referents a la regulació de la publicitat domiciliària, la substitució de bosses de plàstic, etc. Un dels materials plàstics més problemàtics és el plàstic film, el consum del qual es proposa reduir a mínims, donat els problemes de contaminació creuada que genera en la resta de fraccions residuals. Tot i que l'escenari programat atén el conjunt de normatives vigents, caldrà avançar progressivament en l'aplicació del sistema de dipòsits (en el procés de participació, aquesta recomanació inclosa en aquest document va ser votada en contra pel representant de les grans superfícies comercials) per als envasos i embalatges, entenent que és el sistema més eficaç per aquestes fraccions quan es vol aplicar el principi de les tres R: reducció, reutilització i recuperació. La implantació del sistema de dipòsit suposa, a més a més, reduir dràsticament el nombre de contenidors en la via pública. Donat que el model que es proposa (mentre no s'implanti el sistema de dipòsit) depèn per complet de la voluntat i la conscienciació del ciutadà, cal implantar un programa d'informació i d'educació, amb la dotació necessària, en els termes que s'exposa en el PMGRM, de manera que el consum responsable vagi estenent-se i, amb ell, la reducció de residus. Per altra banda, es proposa fomentar el mercat de segona mà (electrodomèstics, roba, mobles, etc.) tant en botigues, fires o en les pròpies deixalleries.

RECUPERACIÓ I VALORITZACIÓ DE MATERIALS Els béns consumits no es consideren residus sinó recursos recuperables. Aplicant els objectius de recuperació del PMGRM es proposa recollir selectivament un 60% dels materials lliurats al sistema, dels quals al voltant de la meitat són orgànics i l'altra meitat són inorgànics. La resta de materials lliurats esdevindran, en principi, residus a disposar. Es proposa separar primer (des de la cuina) i recollir selectivament després, les següents fraccions: matèria orgànica, paper i cartró, vidre, envasos lleugers, mobles, tèxtils i especials. Per a tal fi cal redissenyar els elements materials (cubells, contenidors, camions, etc.) de les diferents fraccions residuals des de la cuina fins a les plantes de tractament i disposició. En una ciutat compacta i densa com Barcelona és del tot necessari que s'acomodin mútuament el model de gestió de residus i el model de gestió de l'espai urbà. En aquest sentit cal redissenyar, entre altres, els punts de recollida de les escombraries i l'accés als mateixos. La mançana com a unitat de gestió i el subsòl podrien jugar un paper especial en el sistema de recollida. Es proposa recollir selectivament la matèria orgànica, entenent que és de les fraccions que millor sap separar el ciutadà i que major dany pot crear en la resta de fraccions per contaminació creuada. La fracció orgànica s'hauria de recollir en un contenidor específic per als generadors domèstics i caldria que els generadors singulars (mercats, Mercabarna, etc.) la separessin i recollissin acuradament. La destinació de la fracció orgànica

són els ecoparcs que generaran compost (o estabilitzaran la matèria orgànica) i biogàs. El compost generat té una sortida si s'insereix en programes estatals de millora de la biofertilitat dels sòls espanyols (deficitaris en matèria orgànica) i en la lluita contra la desertificació. Els programes esmentats haurien de regular la qualitat del compost i haurien de desenvolupar-se a través del consens amb les institucions i els aplicadors. El paper i el cartró són la segona fracció en pes dels residus municipals. En relació al paper, el paper imprès és el que té major pes específic en el conjunt de la fracció. És per això que es proposa recollir-lo porta a porta, de la mateixa manera que ho fan altres ciutats (Viena, Munic, etc.) amb resultats que suposen una recollida superior al 60% del paper. S'implantaran els contenidors de paper i cartró en les àrees

A G E N D A 2 1 . B A R C E L O N A , C I U TAT M E D I T E R R À N E A , C O M PA C TA I C O M P L E X A . U N A V I S I Ó D E F U T U R M É S S O S T E N I B L E

EL MODEl de RESIDUS

A G E N D A 2 1 . B A R C E L O N A , C I U TAT M E D I T E R R À N E A , C O M PA C TA I C O M P L E X A . U N A V I S I Ó D E F U T U R M É S S O S T E N I B L E 56

d'aportació per poder dipositar el cartró domèstic i el paper d'aquells ciutadans que no tenen espai en la porteria de l'edifici. Els comerços són els majors generadors del cartró (80%) i és per això que es proposa recollir-lo també porta a porta. Cal que s'implantin deixalleries que esdevinguin centres de recuperació de materials, abandonant la idea de fer-los servir com a centres de recollida i transferència.

Els envasos lleugers, mentre no s'implanti el sistema de dipòsit, es proposa recollir-lo majoritàriament en àrees d'aportació. Es proposa, no obstant això, que un 25% d’aquesta fracció es reculli en vorera. Es proposa aplicar de manera clara el principi de "qui contamina paga" sense que això suposi llicència per contaminar. Això implica que per a la recollida i tractament dels envasos i residus d'envasos ECOEMBES hauria de pagar els costos reals del procés.

Les activitats del sector de l'hostaleria i la restauració són les que més quantitat de vidre generen i que justifica que es reculli porta a porta. El vidre domèstic hauria de recollir-se en àrees d'aportació.

LA DISPOSICIÓ DELS FLUXOS SENSE RECUPERACIÓ Cal aplicar les mesures adequades per limitar el flux de rebuig. Es proposa que a l'abocador no entrin residus en massa i solament es doni entrada als rebutjos provinents d'altres tractaments previs. Es proposa que es reculli el biogàs de l'abocador del Garraf i es condicioni (juntament amb el biogàs de les plantes de metanització) com a carburant per a la flota d'autobusos metropolitans i les flotes de camions de neteja i recollida d'escombraries. Es proposa que es depurin amb tractament terciari els lixiviats de l'abocador del Garraf. Un dels aspectes més estratègics de la gestió de residus per Barcelona i els municipis de l’Entitat Metropolitana, és la capacitat de l’abocador del Garraf que avui es troba pràcticament colmatat. És urgent habilitar nous abocadors. En cas de no trobar-los caldrà reestudiar el destí dels fluxos que avui no poden ser recuperats, ja sigui per causes tècniques o econòmiques.

Balanç de masses: Com ha estat expressat anteriorment, cal reduir la pressió sobre els sistemes de suport per extracció de recursos. En aquest sentit, l’escenari futur suposa una injecció a la xarxa industrial d’unes 200.000 ton/a de materials inorgànics i una aplicació al sòl d’unes 28.000 ton/a de compost de bona qualitat. En l’escenari actual es recuperen unes 60.000 ton/a si descomptem els rebutjos i es queden en la meitat (30.000 ton/a) si descomptem la recollida privada. Si descomptem la recollida privada a l’escenari futur, la recuperació de materials inorgànics del model de gestió arriba a les 170.000 ton/a, és a dir, unes 6 vegades més que en l’actualitat. Per altra banda, en l’actualitat, la major part dels residus recollits en el contenidor de rebuig (el 90% del total de residus generats) tenen com a destinació l’abocador en dues terceres parts, i una tercera part va a la incineradora. En l’escenari futur aquestes xifres es modifiquen fent que arribin a l’abocador només els rebutjos del conjunt de tractaments. Balanç energètic: En els balanços energètics dels dos models de gestió de residus es comprova que el consum d'energia en combustibles fòssils és més gran en el 2006 que en 1996, un 204% més. Per contra, la recuperació d'energia elèctrica és un 194% superior en el 2006 que en el 1996. Aquesta recuperació d'energia encara podria incrementar-se si es desenvolupen les mesures tecnològiques adients per augmentar

el rendiment actual. L'estalvi per reciclatge és molt superior (711%) en el 2006 que en el 1996. El balanç és clarament superior (un 404%) en l'escenari del 2006 que en el 1996; en efecte, el balanç energètic per a l'escenari futur suposa un estalvi d'energia de dos milions i mig de Gjth, quan en l'escenari actual l'estalvi és tant sols de mig milió de Gjth. Emissions a l'atmosfera: En el quadre d’emissions a l’atmosfera es pot comprovar que amb l’aplicació de les mesures proposades el CO2 equivalent –després de sumar proporcionalment, segons el seu efecte hivernacle, el conjunt de gasos que incideixen sobre aquest fenomen- de l’escenari futur és d’unes 619.000 ton/a i de 2.150.000 ton/a en l’escenari actual, això suposa una reducció de 4 vegades l’emissió de CO2 equivalent. En l’escenari futur tan sols s’ha considerat l’aprofitament d’un 40% del biogàs de l’abocador, quantitat que podria incrementar-se, millorant, al seu torn, la reducció del CO2 equivalent emès a l’atmosfera. La resta d’indicadors contaminants es veuen reduïts (a excepció dels metalls pesants), i els que no ho fan tenen signes negatius, la qual cosa suposa que per ambdós escenaris la pròpia gestió de residus suposa una reducció de les emissions. Abocaments líquids: A excepció de l’amoníac, la càrrega contaminant dels abocaments líquids de l’escenari futur sempre són inferiors als corresponents de l’escenari actual.

A G E N D A 2 1 . B A R C E L O N A , C I U TAT M E D I T E R R À N E A , C O M PA C TA I C O M P L E X A . U N A V I S I Ó D E F U T U R M É S S O S T E N I B L E

IMPACTE AMBIENTAL COMPARATIU ENTRE L'ESCENARI ACTUAL I L'ESCENARI FUTUR

A G E N D A 2 1 . B A R C E L O N A , C I U TAT M E D I T E R R À N E A , C O M PA C TA I C O M P L E X A . U N A V I S I Ó D E F U T U R M É S S O S T E N I B L E 58

EL CICLE DE L’AIGUA L’H2O és, segurament, el factor més limitant del desenvolupament de Catalunya i de les regions semiàrides de l’Estat espanyol. L’H2O és, per tant, un líquid estratègic per Barcelona. Les polítiques iniciades fins ara pels governs local, autonòmic i estatal no han estat emmarcades per la limitació del recurs i, per contra, han continuat basant el desenvolupament urbà, industrial, ramader, turístic, etc. com si l’H2O no fos un recurs escàs i fóssim un país excedentari. Són particularment imprudents les polítiques d’ordenació del territori, endegades fa ara una trentena d’anys, que de manera explosiva promocionen i potencien les tipologies edificatòries unifamiliars amb piscina i jardins amb gespa i plantes molt demandants d’H2O; les polítiques turístiques i de promoció econòmica que potencien la proliferació de camps de golf amb herba escocesa; les polítiques ramaderes intensives que han arruïnat i continuen arruïnant els aqüífers de comarques senceres; o les polítiques hidràuliques (transvasaments, canalitzacions, ...) que acabaran malmetent la pesca en àrees extenses del territori i 7 potenciant la velocitat de l’H2O de pluja des que cau fins que arriba al mar.

7 . La tendència actual d’ocupació i artificialització del territori fa que augmenti, sense parar, la velocitat de la pluja caiguda en qualsevol punt de la conca fins que arriba al mar, fent que disminueixi la recàrrega d’aqüífers i la dotació d’H2O per als ecosistemes terrestres.

En ambdós esquemes, la grandaria de les fletxes i els tubs és proporcional al flux d’H20

La inexistència d’una política de conservació i gestió de la demanda de l’H2O que la incardini en el conjunt de polítiques de planificació, té com a resultant la imperiosa necessitat de transvasar H2O d’altres conques o dessalar-la del mar. És, aquesta, una fugida endavant que comportaria greus impactes ecològics, econòmics i/o socials. L’elecció de l’H2O del Roine per a ser transvasada suposaria, a més a més, un risc suplementari, ja que aquesta passa prèviament per cinc centrals nuclears, una d’elles de reprocessament de plutoni. Una fuita arruïnaria, quan menys, la canalització feta i, per tant, la seva inversió. No sembla gaire prudent entestar-se en aquestes solucions, com tampoc continuar amb l’actual política de malbaratament d’un recurs tant estratègic. L’estratègia que s’hauria d’impulsar, per tant, està relacionada amb els programes de conservació i gestió de la demanda que sí tenen present, des de l’inici, el paper de l’H2O i la seva característica de recurs escàs. Després de l’aplicació de les propostes de conservació i gestió de la demanda d’H2O, algunes aquí exposades, haurien d’assegurar el subministrament d’aigua al conjunt de municipis de l’Àrea Metropolitana de Barcelona. L’ampliació de les fonts de proveïment (dessalinització i/o transvasament) haurien de venir, en tot cas, un cop demostrat que les accions de conservació són insuficients.

GESTIÓ URBANA DE L’AIGUA. MODEL ACTUAL

Els programes de conservació de l’H2O tenen per objectiu reduir la demanda d’H2O, millorant l’eficiència de l’ús i evitant el deteriorament dels recursos hidràulics. Gestionar la demanda vol dir obtenir el major volum possible de serveis hidràulics amb igual quantitat d’H2O.

La regla dels tres terços.

Retenir l’aigua de la conca.

La regla general de repartir l’H2O en tres terços: un terç per als ecosistemes terrestres; un terç per als ecosistemes marins i un terç per a les activitats humanes, hauria de guiar els programes de conservació i gestió de la demanda. El terç que, en teoria, ens pertoca hauria de guiar la nostra gestió de l’H2O.

Disminuir i frenar l’actual velocitat de l’H2O en el seu viatge cap al mar és estratègic. Per a tal fi, cal mantenir les actuals àrees de foresta i agrícoles i ampliar-les, especialment amb boscos de ribera, mantenint i, en el seu cas, ampliant les àrees agrícoles i espais lliures de baixa pendent i evitant la impermeabilització i els usos en les àrees d’infiltració i recàrrega.

GESTIÓ URBANA DE L’AIGUA. MODEL FUTUR

Per altra banda, cal limitar el creixement urbà, en el cas de l’AMB a les àrees de compactació proposades, evitant la impermeabilització creixent que suposa l’actual tendència de produir ciutat tant en edificació com en infrastructures.

Estalviar H2O. En general, l’agricultura és l’activitat de major consum d’H2O, tot i que en les conques centrals és limitada. No obstant això, els fluxos consumits actualment poden reduir-se significativament fent ús de tècniques d’irrigació eficients. Amb la mateixa idea d’eficiència caldria actuar en els àmbits de la indústria i els serveis públics. El marge per aplicar polítiques d’eficiència és encara ampli en ambdós casos, tot i que des de la implantació del cànon de sanejament s’ha millorat substancialment. Els actuals jardins de gran consum d’H2O i adobs inorgànics haurien d’anar substituint-se per jardins “xeròfits” amb la inclusió de plantes poc consumidores d’H2O, els adobs per compost i els actuals sistemes de reg per altres de nocturns i més eficients. Aquestes idees haurien d’estendre’s als camps de golf que haurien de substituir l’actual tipus de gespa per una altra adaptada al nostre país. En qualsevol cas, la construcció de nous camps de golf hauria de frenar-se fins que els comptes i balanços amb l’aplicació de la nova cultura de l’H2O considerin la seva viabilitat. Cal regular, també, l’ús de l’H2O per a piscines, que vol dir, primer, regular l’ús de l’H2O dels aqüífers. L’actual manca de regulació efectiva fa que el nivell dels aqüífers disminueixi significativament durant les estacions més limitants: final de primavera i estiu. Altres mesures d’estalvi d’aigua, per exemple en les infrastructures d’àmbit domèstic, es recullen més endavant.

A G E N D A 2 1 . B A R C E L O N A , C I U TAT M E D I T E R R À N E A , C O M PA C TA I C O M P L E X A . U N A V I S I Ó D E F U T U R M É S S O S T E N I B L E

CONSERVAR I GESTIONAR LA DEMANDA DE L’H2O EN LES CONQUES CENTRALS DE CATALUNYA

A G E N D A 2 1 . B A R C E L O N A , C I U TAT M E D I T E R R À N E A , C O M PA C TA I C O M P L E X A . U N A V I S I Ó D E F U T U R M É S S O S T E N I B L E

LA QUALITAT DE L’AIGUA A LES CONQUES El Programa de gestió de la demanda haurà d’acompanyar-se d’un altre de conservació dels recursos hídrics que permeti restituir la qualitat malmesa dels cossos d’aigua i, amb l’augment de qualitat, incremenar la biodiversitat i l’ampliacó dels usos. L’impacte de la contaminació difusa és creixent i està hipotecant part dels recursos d’H2O existents (aqüífers i eutrofització dels cursos d’aigua i embassaments) allà on les activitats que la generen són més intensives. La creació de “Bancs” de matèria orgànica en determinades àrees del territori poden reduir l’actual impacte. Les àrees amb “banc” de matèria orgànica haurien de venir obligades a l’ús del compost en substitució dels fems i purins frescos i de la major part dels adobs inorgànics. Les actuals depuradores i la tecnologia emprada en elles, afegit a l’escàs cabal dels nostres rius, dóna com a resultat una qualitat de l’aigua insuficient per dotar de vida plena els nostres rius. El grau d’execució del Pla de Tractament d’Aigües Residuals permet ja, afirmar-ho. Caldrà, doncs, aplicar els programes encara no desenvolupats inclosos en el Pla de Sanejament i ampliar el tractament d’aigües residuals a tots els nuclis urbans amb la implantació de tractaments específics (en alguns casos terciaris) ja sigui en la indústria, els polígons industrials i/o en les actuals EDAR’s.

LA QUALITAT DE L’H2O A BARCELONA El recorregut que fa l’aigua en les conques del Llobregat i el Ter abans no arriba a les potabilitzadores és un camí d’usos i reutilitzacions que van deixant la seva empremta en el contingut de l’H2O en forma de contaminació. Els processos de potabilització, tot i ser intensius, permeten que l’H2O sigui qualificada com a “sanitàriament permissible”. Les característiques organolèptiques de conductivitat, etc. de l’H2O servida, tot i que d’un temps ençà han millorat, fan que la majoria de ciutadans renunciïn a l’ús d’aquesta per a usos de boca. L’aplicació dels programes que conté el Pla de Sanejament ampliant-los, permetria obtenir una qualificació de l’aigua

CONSERVACIÓ I GESTIÓ DE LA DEMANDA DE L’H2O Per tal d’aproximar-nos al terç teòric de l’aigua de la conca que ens pertoca, cal desenvolupar un seguit d’accions que s’incardinarien en els següents programes:

superior, com a: “aigua potable”, i ser consumida com a aigua de boca tal com ho fan ciutats com Madrid i New York. La despesa que avui destinen els ciutadans de Barcelona al consum d’aigua embotellada és propera als 180 milions d’€ anuals. Per aconseguir que la xarxa d’aigua potable es poguès utilitzar de manera generalitzada com a aigua de boca, segurament s’hauria d’afegir a les propostes avans indicades, aigua de primera qualitat provinent del Noguera i no de l’Ebre que, com se sap, té una aigua amb un contingut en sals que la invalida per a ús de boca.

1. PROGRAMA D’INFRASTRUCTURES a. Creació de xarxes separatives. A la proposta de supermançanes l’acompanya una xarxa de galeries de serveis que segueix la malla de vies secundàries. Aquesta xarxa que connecta amb les conduccions en alta, constitueix una escala intermitja que permet el desenvolupament de dues xarxes separatives, al llarg i ample de la ciutat. El procés d’execució podria plantejar-se a mig i llarg termini tot depenent de la discussió sobre la política de l’aigua i el seu grau de sostenibilitat.

b. La reparació de xarxes i l’eliminació de fuites és el procediment d’estalvi d’H20 més avantatjós i, en aquest àmbit, hi ha una àmplia oferta de tecnologies i sistemes avançats de fuites i segellats. Les pèrdues d’H20 a la xarxa de distribució, considerant com a tals la diferència entre l’aigua impulsada i l’H20 facturada, s’avaluen al volant del 25%, entre el 8 i 10% corresponent a pèrdues reals per avaries, fuites a vàlvules i canonades, mentre que el 15-17% restant corresponen a usos d’H20 no comptabilitzats per diversos motius com ara frau i convenis a capmàs amb entitats, entre d’altres. Els costos de reparació de xarxes i l’eliminació de fuites és sempre més baix que els que es deriven de la captació, la potabilització, la depuració de part de l’H20 perduda i que s’escola al clavegueram.

c. Localització de preses il.legals. La identificació i eliminació de preses il.legals pot suposar un volum d’aigua a estalviar considerable.

d. Comptadors individuals per aquells usuaris que tenen convenis a capmàs. En el cas d’acords amb cabdal màxim ha d’establir-se normativament l’ús racional de l’aigua i la prohibició d’abocar a la claveguera l’H20 que no hagi tingut un ús previ. 60

s’elevi la pressió nocturna amb els consegüents augments de fuites, la regulació de la pressió entre 3,4 i 4,1 atmosferes per obtenir la màxima eficiència, etc. permet uns estalvis significatius en usos no volumètrics.

f. Gestió informatitzada de les xarxes. Hauria de contemplar el conjunt de paràmetres que permetin una gestió més eficient de la xarxa i un servei de major qualitat. La informatització hauria de contemplar: els paràmetres climatològics, els edàfics, els components del sistema i el seu estat, la qualitat de l’H20, el control de pressions; el control d’operacions, el control de comptadors i la gestió dels costos d’operació i manteniment.

2. PROGRAMES D’ESTALVI

a. La nova cultura de l’H20 ha d’estendre’s al conjunt de persones físiques i jurídiques que són, en definitiva, les que faran ús de l’H20. Per a tal fi, s’hauran de crear programes de conscienciació ciutadana que abastin des de la informació ciutadana fins a l’educació reglada passant per la formació, la demostració i la implicació de la societat civil.

b. Tarificació. Com se sap, un dels instruments més efectius d’estalvi és acomodar el preu de l’H20 amb intencionalitat. Les tarifes de blocs creixents, les de diferenciació estacional i les que incorporen recàrrecs especials permeten ajustar la intenció d’estalviar H20 a qui la consumeix, fent del consum prudent i limitat un hàbit.

3. PROGRAMES D’EFICIÈNCIA

a. Programes residencials. Els dispositius d’eficiència hidràulica i sanitària per a l’interior dels habitatges: capçals i airejadors, inodors, rentavaixelles, rentadores i el control de fuites i degotejos tenen un estalvi potencial d’H20 proper al 35%. Els kits amb capçal de dutxa, dos airejadors, un dispositiu senzill per reduir el flux del wc i vàries pastilles de detecció de fuites són amortitzables en un període temporal Iinferior a un any. Després de comprovar l’èxit d’aquests tipus de programa en altres ciutats, es proposa que les noves construccions i els edificis en rehabilitació incorporin els dispositius i electrodomèstics abans esmentats. Per acomplir aquest objectiu s’hauran d’implementar els instruments de caràcter legal, econòmic, etc. necessaris. Paral·lelament, caldrà ampliar el programa a les edificacions actuals amb determinats ajuts, tant econòmics com tècnics.

b. Programes de jardineria i altres usos exteriors. Tot i que el nombre de jardins i piscines particulars a Barcelona és limitat, cal establir programes d’eficiència que permetin reduir l’actual consum d’H20 per aquesta causa. Un jardí amb plantes molt demandants d’H20 pot suposar un consum d’aigua fins a un 60% inferior respecte a un jardí mediterrani o “xeròfit”.

c. Programes de parcs públics i zones esportives. La planificació prèvia dels jardins, la reducció de la superfície de gespa, l’ús de compost, la irrigació nocturna amb tèc-

niques eficients, la selecció de plantes amb varietats poc demandants d’H20 i un bon manteniment permeten esperar uns consums d’H20 limitats. Cal tenir present que el manteniment de la gespa pot representar el 90% del consum d’H20 quan ocupa el 40% del jardí. Reduir-la a la meitat pot suposar la reducció d’entre el 50 i el 60% de l’aigua.

d. Programes comercials, industrials i institucionals. Desenvolupar un programa d’auditories hidràuliques a les empreses més consumidores acompanyat de mesures que permetin un ràpid retorn de la inversió és la primera mesura a aplicar a les activitats econòmiques. Per als sectors que tenen possibilitat de recircular l’aigua: rentat de cotxes, tintoreries, bugaderies, indústria del fred, etc., caldrà desenvolupar un programa específic d’eficiència. Altres sectors com ara el de l’hosteleria poden incloure des d’accions i instruments de gestió fins a programes de marketing basats en l’estalvi d’H20, passant per mesures de disseny i infrastructurals. L’Administració i les empreses públiques han d’incorporar els programes d’eficiència i estalvi en les seves instal.lacions. De la mateixa manera, les noves activitats comercials i del terciari haurien d’incloure els dispositius d’eficiència d’H20 com a condició per a obtenir la llicència d’activitat.

A G E N D A 2 1 . B A R C E L O N A , C I U TAT M E D I T E R R À N E A , C O M PA C TA I C O M P L E X A . U N A V I S I Ó D E F U T U R M É S S O S T E N I B L E

e. Reducció de pressions de subministrament. Una correcta gestió de les pressions: regulació del cicle diari per tal que no

A G E N D A 2 1 . B A R C E L O N A , C I U TAT M E D I T E R R À N E A , C O M PA C TA I C O M P L E X A . U N A V I S I Ó D E F U T U R M É S S O S T E N I B L E 62

4. PROGRAMES DE SUBSTITUCIÓ

a. Programes de reutilització i reciclatge. Cal desenvolupar un inventari d’indústries que poden fer ús d’aigües depurades i establir una xarxa separativa per a servir-la. La Zona Franca, el polígon industrial del Bon Pastor i l‘àrea industrial de Badalona-Sant Adrià, són polígons industrials candidats. L’inventari s’ha d’ampliar a les empreses que poden reciclar l’H20 (ús de l’H20 en la mateixa aplicació). Abans de construir dessaladores s’estudiarà la conveniència de construir terciaris sofisticats que permetin un ús ampli de les aigües depurades: agricultura, indústria, etc. i la conveniència o no de construir xarxes separatives (i bombejar aigües amunt) d’ampli abast. El desenvolupament de nous teixits urbans o en remodelació, per exemple, Trinitat Nova, Sagrera, Bon Pastor, Vall d’Hebró o el 22@, haurien d’incorporar una xarxa separativa per a ús d’aigües de substitució. Per tal de reduir els efectes de la salinització que suposa l’ús de l’H20 depurada, caldrà desenvolupar un sistema de recollida d’aigua de pluja de la vessant sud de Collserola abans d’endinsar-se en el sistema de clavegueram. La barreja d’ambdós aigües pot suposar un increment substancial dels recursos d’H20 per a la ciutat de Barcelona i altres municipis propers.

5. PROGRAMES DE GESTIÓ

S’estudiarà la conveniència de construir varios dipòsits de retenció al llarg de la falda de Collserola que tindrien com a destinació el reg dels jardins coixí abans proposats i part de les cobertes verdes també incloses com a proposta.

b. L’ús de l’aqüífer del Besòs i el subalvi urbà. En primer lloc, cal implementar un programa de preservació de la contaminació química en zones amb reserves d’aigües subterrànies, alhora que es desenvolupa un programa de recuperació dels aqüífers actualment poc o molt contaminats. A les àrees que encara no disposen de xarxa de sanejament s’hauria de desenvolupar un programa d’infrastructures per tal d’evitar la contaminació del subalvi. L’aqüífer del Besòs i les instal·lacions de les aigües de Montcada s’haurien de tornar a utilitzar (substituint l’aigua de la xarxa potable) per a usos diversos. La cota de partida permet canalitzar per gravetat i proporcionar aigua a una àmplia àrea de Barcelona. La combinació d’extraccions entre l’aqüífer del Besòs i el subalvi urbà hauria de proporcionar l’aigua de bona part de la indústria, els serveis municipals, i les àrees en remodelació (22@, Sagrera, Bon Pastor, Vall d’Hebró i Trinitat Nova) de Barcelona.

c. S’estudiaran altres programes de substitució: aigües grises, salobres, etc.

L’actual estructura de gestió de l’aigua no s’acomoda a l’ús d’aigües de substitució, tot i que, com es comprova, és estratègica per una política de conservació i gestió de la demanda d’H20. Amb aquest objectiu es proposa crear, depenent de l’EMSHTR, una empresa mixta per a la gestió de la nova cultura de l’H20. L’empresa es dota d’un “banc d’aigua” que es proveeix d’aigües depurades, aigües subterrànies i aigües de pluja. Els clients de l’empresa són el sector públic, la indústria i els teixits urbans en reestructuració profunda.

L’ENERGIA Les propostes dels Plans i programes aprovats, no importa l’escala, incideixen principalment en alguns aspectes de la gestió energètica i de manera sectorial, sense entrar a fons en la naturalesa sistemàtica de la gestió de la empresa i, per tant, sense modificar la realitat que genera, distribueix i consumeix l’energia. Les preocupacions sobre els sistemes se centren principalment en el canvi climàtic. Els Plans focalitzen les accions per apaivagar el pendent de l’emissió de gasos d’efecte hivernacle en el cicle energètic, i no en els aspectes que el podrien fer entrar en un nou règim metabòlic, un règim que hauria de basar-se en la reducció de la pertorbació dels sistemes, és a dir, en l’entropia i en el consum majoritari d’energies renovables. El canvi de règim metabòlic i, per tant, la reducció de la pertorbació dels sistemes, entre altres el sistema atmosfèric, només pot venir per la via d’un canvi de cultura energètica, la qual cosa suposa canvis profunds en la manera d’entendre l’ordenació del territori, l’urbanisme, l’arquitectura, la indústria, la gestió de l’aigua, els residus, la mobilitat..., és a dir, tot el que està relacionat amb l’ús de l’energia, és a dir, tot. MODEL ENERGÈTIC FUTUR

A G E N D A 2 1 . B A R C E L O N A , C I U TAT M E D I T E R R À N E A , C O M PA C TA I C O M P L E X A . U N A V I S I Ó D E F U T U R M É S S O S T E N I B L E

MODEL ENERGÈTIC ACTUAL

En ambdós esquemes, el gruix de les fletxes és proporcional al flux d’energia i de contaminació. 63

A G E N D A 2 1 . B A R C E L O N A , C I U TAT M E D I T E R R À N E A , C O M PA C TA I C O M P L E X A . U N A V I S I Ó D E F U T U R M É S S O S T E N I B L E 64

LA GENERACIÓ D’ENERGIA

Centrals de cicle combinat Per raons d’eficiència, les noves centrals tèrmiques de cicle combinat (800 MW de potència) que es construeixen tocant al riu Besòs, haurien de servir, prioritàriament, a la conurbació de Barcelona. La seva potència instal.lada cobreix les necessitats actuals del continu urbà. Amb l’entrada en funcionament de les noves centrals, les iniciatives de generació d’energia elèctrica a la conurbació tenen sentit, en principi, si són més eficients o renovables.

Molins de vent D’un temps ençà, aquesta tecnologia ha fet un salt important en eficiència i s’espera que encara sigui superior a mig termini. La instal.lació d’un parc de molins off-shore en la plataforma continental en front de l’àrea del Fòrum i també en el trencaones del port de Barcelona podria aportar entre 15-30 MW pic de potència energètica. L’encert de l’ordenança solar indica el camí a seguir per al desenvolupament d’aquesta tecnologia i l’ampliació a nous supòsits. En àrees urbanes de nova creació o altres amb treballs d’una certa renovació profunda, la instal.lació hauria d’anar acompanyada d’acumuladors de calor estacionals i dotada per cobrir la major part de les necessitats d’ACS i calefacció. La combinació d’ambdós tecnologies permet subministrar en el nostre clima, ACS i calefacció amb rendiments no inferiors al 60% i ser independent dels fenòmens meteorològics (períodes temporals més o menys llargs amb cel encapotat, pluja, etc.).

Biogàs. L’abocador del Garraf (amb una potència energètica potencial similar a la del Pantà de Sau) i les plantes de metanització incloses en el PMGRM són, en l’actualitat, les fonts

potencials d’energia renovable més importants de la conurbació de Barcelona. Per diverses raons de caràcter energètic, econòmic i de millora de la qualitat urbana, la destinació del biogàs hauria de ser, previ rentat, la xarxa de gas natural o el transport públic: autobusos, taxis i vehicles de recollida d’escombraries (cal saber que el biogàs que es genera a l’abocador pot cobrir les necessitats de combustible de les tres flotes esmentades, al voltant dels 22.000 l de gas-oil) El biogàs hauria de comptar amb un règim especial similar al de la generació d’energia elèctrica per fonts renovables. En aquestes condicions, el biogàs prèviament depurat, podria ser subministrat a través de la xarxa de gas natural.

Biocarburants La introducció d’aquests combustibles hauria de potenciar-se en el transport públic i primar-se o discriminar positivament en el vehicle privat, per exemple, amb motors híbrids, etc.

Tractament tèrmic dels residus La selecció i posterior tractament de la matèria orgànica que indica el PMGRM permetrà obtenir uns millors rendiments energètics dels residus incinerats a Sant Adrià del Besòs.

Plaques solars fotovoltaiques La captació solar és, potser, una de les tecnologies amb més futur en l’àmbit de les energies renovables. Diversos factors, tant de caràcter tècnic, econòmic, legal o educatiu, o tots alhora, estan frenant la implantació de les plaques a un major ritme. L’ampliació de l’Ordenança solar hauria de ser progressiva i dinàmica, aplicant-se a nous supòsits a mesura que es van resolent els esculls abans indicats. Una primera ampliació hauria d’incidir en l’àmbit de les instal.lacions comunes dels edificis: ascensors, enllumenat de l’escala, etc. La rehabilitació o la construcció de nous equipaments públics (escoles, instal.lacions culturals, etc.), edificis singulars d’una certa grandària, dels sectors de comerç, oficines, etc. haurien de generar una part de l’energia que consumiran en la línia que proposa el Pla d’Acció Energètica (PAE).

En el transport El model de mobilitat actual és el primer consumidor d’energia en relació a la resta de sectors consumidors. Les propostes de supermançanes i les derivades del model d’ordenació del territori a l’Àrea Metropolitana de Barcelona, incloses en aquest document, permeten definir un escenari que redueix, en un percentatge no menor al 30%, el consum d’energia respecte al consum actual de la mobilitat. A la ciutat, hauria de potenciar-se amb mesures fiscals i de discriminació positiva, l’ús de vehicles híbrids d’alta eficièn-

cia. De la mateixa manera s’hauria de potenciar la incorporació de les millors tecnologies en el transport públic: acumuladors cinètics en el FFCC i metro, piles de combustibles, etc. i en el transport privat. La proposta de supermançanes suposa eliminar un nombre molt important de semàfors i senyals viàries. L’estalvi energètic serà proporcional al nombre de semàfors eliminats. La resta haurien de ser semàfors de LEDs.

En l’edificació Les propostes que aquí s’inclouen són conseqüència i, per tant, donen coherència a alguns dels esquemes i línies estratègiques exposades en aquest document, ampliant, en alguns casos, les incloses en el PAE. La proposta de supermançanes crea una xarxa de vies bàsiques, les quals es veuran sotmeses, en la majoria dels casos, a nivells superiors als 65 dB(A) diürns i els 55 dB(A) nocturns. Per tal de garantir la qualitat de vida i de confort dels residents que viuen o treballen en edificis enclavats en aquestes vies, caldria potenciar, prioritàriament, els programes (com el que està desenvolupant l’Institut del Paisatge Urbà) d’insonorització i, alhora, d’aïllament dels tancaments de façana amb la col.locació de doble vidre. Aquesta mesura s’aplicaria a un parc d’edificis potencial de 23.000 unitats. La proposta de cobertes verdes inclosa en l’apartat de biodiversitat urbana amb l’objectiu de crear corredors verds en alçada que connectin Collserola, els Tres Turons i Montjuïc, suposa una mesura d’estalvi energètic que tindrà la importància que acabi tenint la superfície de coberta verda. La nova edificació i l’habitatge en rehabilitació hauria d’incloure criteris d’estalvi energètic des del projecte fins a l’ús que en fa l’usuari un cop lliurat l’habitatge. Els criteris haurien d’incloure, entre altres, la ubicació del edifici en el si de

la ciutat compacta, la seva connexió amb el transport púbic, la incidència en el paisatge i, alhora, hauria d’incorporar l’orientació, l’assoleiament i les ombres, la ventilació natural creuada, la disposició de l’edifici al règim de vents i la forma i el volum dels edificis. Aquests criteris permeten optimitzar les relacions energètiques de l’edifici amb el medi. També ho fan els criteris d’eficiència energètica que proporcionen els sistemes passius lligats al disseny: aïllament tèrmic, proteccions solars, patis interiors, entrada de llum natural, etc. i a les instal.lacions pensades per a una major eficiència energètica. Tots els edificis nous i rehabilitats haurien d’incorporar sistemes de captació solar per aigua calenta sanitària i per calefacció, combinant-ho, en els casos que sigui possible i a escala major, amb la construcció d’acumuladors de calor estacionals. La bondat energètica dels electrodomèstics i les lluminàries de baix consum haurien d’incloure’s en el manual d’ús de tots els habitatges, en especial els nous i els rehabilitats. Per a les noves construccions i també per als edificis rehabilitats, el certificat ambiental abans plantejat en l’apartat d’edificació, haurà d’incloure un certificat energètic que haurà de tenir en compte els barems abans esmentats.

En l’urbanisme La intenció última d’un Pla d’energia basat en criteris sostenibilistes és aproximar-se a l’autosuficiència energètica amb fonts renovables. En aquesta direcció, els barris en renovació i aquells que siguin de nova factura, haurien de dissenyar-se incorporant l’autosuficiència energètica des de l’inici. El districte 22@ i el barri de la Trinitat Nova són els primers candidats.

La proposta que té per objecte controlar les variables del medi, implica l’ús de vegetació, aigua, lluminàries, paviments, colors, etc. que suposa, alhora, un estalvi energètic tant pel que fa al consum d’energia en l’espai públic i en els edificis (la vegetació i l’aigua proporcionen ombra i refrigeració a l’estiu i insolació i aïllament a l’hivern), com en la il.luminació nocturna que, a més a més, redueix la contaminació lumínica.

A G E N D A 2 1 . B A R C E L O N A , C I U TAT M E D I T E R R À N E A , C O M PA C TA I C O M P L E X A . U N A V I S I Ó D E F U T U R M É S S O S T E N I B L E

CONSERVACIÓ I GESTIÓ DE LA DEMANDA ENERGÈTICA: ESTALVI I EFICIÈNCIA

A G E N D A 2 1 . B A R C E L O N A , C I U TAT M E D I T E R R À N E A , C O M PA C TA I C O M P L E X A . U N A V I S I Ó D E F U T U R M É S S O S T E N I B L E 66

Per altra banda, el disseny de l’espai públic i l’ús de materials nobles augmentarà el nombre de viatges a peu i en bicicleta. La proximitat d’usos i funcions que proporciona el model de

ciutat compacta i complexa multiplica la probabilitat de contactes (l’essència de la ciutat) a un cost energètic menor.

En el ciclat de materials Com és sabut, el consum d’energia que és necessària per produir una tona de paper, de vidre i d’altres materials a partir de matèries primeres (cel.lulosa, sorra, etc.) és molt més gran que la producció d’una tona dels mateixos materials amb paper i vidre recuperat; d’aquí que siguin importants els programes de selecció i reciclatge de materials dels fluxos residuals i encara més importants els programes de minimització.

En les activitats econòmiques Les mesures d’eficiència aplicades encara són tímides i caldria reconsiderar la qüestió. Això, però, representa analitzar amb criteris energètics qualsevol aspecte lligat a la producció neta i al propi centre de treball, començant pel disseny dels propis productes. En l’activitat productiva caldria potenciar les xarxes de subproductes que funcionen de manera semblant a les xarxes tròfiques en la natura. L’estalvi energètic del reciclat i la reutilització de fluxos materials i energètics que del contrari seran disposats i tractats, és significatiu.

PROPOSTES DE GESTIÓ

L’actual panorama de gestió energètica segueix una lògica allunyada dels criteris aquí exposats. La consecució de bona part de les línies estratègiques dibuixades depenen d’un òrgan de gestió que s’acomodi als objectius de les mateixes. Per a tal fi es proposa crear una empresa de serveis energètics de capital mixt, sense afany de lucre que gestioni la generació, la distribució i certs aspectes del consum d’energia amb criteris de sostenibilitat. L’empresa es dota d’un “banc d’energia” que s’alimenta d’energies renovables i, en el seu cas, d’energies procedents de tecnologies eficients. Proporciona serveis de calor, fred, electricitat i gas canalitzat (procedent del biogàs). El règim especial per a la generació d’energia elèctrica de fonts renovables hauria d’estendre el seu marc legal al conjunt de fonts renovables: biogàs, biomassa, etc. En aquest escenari, els guanys de l’empresa són proporcionals a l’estalvi d’energia i a la procedència del flux energètic que augmenta si l’energia prové de fonts renovables. El primer client és el sector públic: edificis i instal.lacions municipals, escoles, universitats, transport públic, ornaments, etc. proporcionant serveis energètics integrals. Part de la capitalització de certs projectes com, per exemple, la generació d’energia amb molins de vent que tenen períodes de retorn de la inversió llargs, pot realitzar-se amb participació d’aportacions de ciutadans (quantitats limitades) que són retornades a un interès similar als de termini fix, però que són molt inferiors als guanys empresarials.

LA CONTAMINACIÓ ATMOSFÈRICA A Barcelona, la contaminació atmosfèrica és una conseqüència directa del consum d’energia i menys dels processos de transformació de materials. L’acció més important empresa en els darrers 20 anys es va produir en el període 86-89 quan va tenir lloc el gran canvi de combustibles líquids i sòlids a gas. Uns anys abans, els primers anys dels 80, s’havia fet el canvi de combustibles, sobretot fuel-oil a gas, en les centrals de generació d’energia elèctrica a Sant Adrià del Besòs. En aquests focus fixes es cremava la meitat del fuel-oil de la província de Barcelona, 1’1 milions de tones i s’emetia la barbaritat de 57.000 tn/any de SO2 (un gas) a l’atmosfera. En el cas de Barcelona, la substitució de combustibles líquids i sòlids va suposar un canvi de 400 milions de tèrmies que amb els efectes beneficiosos de la substitució de combustibles a Sant Adrià va portar als contaminants clàssics de contaminació atmosfèrica, SO2 i partícules, a uns nivells de contaminació acceptables. Des de llavors no s’han donat canvis significatius en els focus emissors de contaminació i el focus que restava per resoldre la contaminació atmosfèrica de Barcelona: el trànsit. Aquest en comptes de disminuir s’ha incrementat per causa, entre altres, del creixement del model de ciutat dispersa que ha provocat que el nombre de vehicles entrants i sortints de la ciutat hagi augmentat espectacularment, sobretot després de la construcció de les Rondes.

EMISSIONS A L’ATMOSFERA FUTUR (proposta)

A G E N D A 2 1 . B A R C E L O N A , C I U TAT M E D I T E R R À N E A , C O M PA C TA I C O M P L E X A . U N A V I S I Ó D E F U T U R M É S S O S T E N I B L E

EMISSIONS A L’ATMOSFERA ACTUAL (tendència)

A G E N D A 2 1 . B A R C E L O N A , C I U TAT M E D I T E R R À N E A , C O M PA C TA I C O M P L E X A . U N A V I S I Ó D E F U T U R M É S S O S T E N I B L E 68

Els components contaminants de l’aire a Barcelona han anat derivant, doncs, dels clàssics SO2 i fums dels focus fixes, cap als contaminants primaris procedents dels focus mòbils: CO, NOX, COV, benzè, partícules, etc. i els contaminants secundaris: oxidants com l’O3, que tenen l’origen en la reacció fotoquímica entre els NOX i els hidrocarburs. Paral.lelament, els episodis de contaminació atmosfèrica que es produïen en la primera meitat dels anys vuitanta en els mesos més crus de l’hivern, s’han traslladat, ara als mesos de més calor a l’estiu amb concentracions elevades d’O3 i de NOX. Cal dir, també, que entre els compostos orgànics volàtils procedents de la combustió de la benzinera i, sobretot, del gasoil, es troben molècules de provat caràcter cancerigen com el benzè, l’1-3 butadiè i derivats del mateix, el benzè, etc. fent que siguin aquests compostos la causa principal de càncers que tenen l’origen en l’ambient urbà. Una reducció significativa de l’emissió de contaminants a Barcelona pot venir de la mà de les supermançanes. En efec-

LA CONTAMINACIÓ ATMOSFÈRICA

te, l’emissió de contaminants a causa del trànsit es podria reduir al voltant d’un terç de l’emissió actual, entenent que la xarxa destinada al vehicle de pas es trobarà, com ara, en la saturació. Els percentatges de reducció serien similars, com és obvi, als esperats en l’àmbit de l’energia. Una de les conseqüències seria la reducció dels oxidants fotoquímics que avui són, juntament amb els òxids de nitrogen, els contaminants amb menor flexibilitat (els que menor marge tenen fins arribar als límits legislats). Aquesta mesura compensaria amb escreix les emissions que es generaran des de les noves centrals tèrmiques de cicle combinat. Una altra de les mesures importants per reduir la contaminació atmosfèrica és la substitució de gas-oil per gas natural, biogàs o GLP en el transport públic que hauria d’estendre’s a tota la flota d’autobusos i a tota la flota de taxis. El nombre de quilòmetres diaris, concentrats en bona part en el centre de l’Eixample, justifica sobradament la mesura.

CONTAMINACIÓ ATMOSFÈRICA I LA FORMACIÓ DE L’ILLA DE CALOR Les emissions de fums i gasos calents, producte de la combustió de materials fòssils, provoca, juntament amb el comportament tèrmic de l’edificació i els materials de la via pública, un augment de l’escalfament de les masses d’aire més o menys properes al sòl. La temperatura en el centre de la ciutat és uns quants graus superior a la que s’enregistra a la perifèrica urbana i a l’hivern aquesta part suposa diferències entre 3º i 10º (Oke 1980, Hobbs, 1980). L’aire calent, carregat de partícules en suspensió i de contaminants químics, s’eleva fins a refredar-se i torna a baixar seguint una cèl.lula convectiva, creant una mena de cúpula anomenada “illa tèrmica”. A l’hivern, en dies assoleiats amb temps anticiclònic, quan el sol es pon i la calor que s’ha acumulat en el sòl durant el dia s’allibera, es forma una inversió de temperatura que pot tenir una alçada d’unes desenes de metres, anomenada inversió de superfície. Els contaminats atrapats en aquesta capa propera al sòl s’acumulen fins que la radiació solar al dia següent desfà la inversió. En ocasions, quan a sobre, per exemple de la Península Ibèrica, un anticicló amb pressions elevades durant uns dies , a la inversió de superfície se li afegeix almenys una altra inversió, més perillosa perquè no es desfà durant el dia, anomenada inversió de subsidència. Quan aquesta baixa per sota dels mil metres, retenint els contaminants de diversos dies,

les concentracions de contaminació atmosfèrica poden augmentar respecte a altres dies amb major ventilació. La radiació incident en les superfícies planes i verticals de la via pública i els edificis que tenen un comportament tèrmic diferent a l’aigua i les zones verdes a causa dels colors i la tipologia dels materials que els componen, fa augmentar la temperatura mitjana de la ciutat. Hi col.labora també el fet que la radiació del calor d’ones llargues sigui més elevada en les zones més densament edificades pel seu efecte recíproc d’absorció i reflexió. L’augment de la temperatura mitjana és més gran a l’hivern que a l’estiu; s’enregistren alhora menors índexs de nevades i gelades que en l’entorn rural, el que representa un major emmagatzematge de calor en el sòl.

Els efectes refrigerants provocats per l’evapotranspiració són menors en la ciutat, com a conseqüència d’una menor massa vegetal i de cossos d’aigua, produint-se una menor evaporació d’aigua perquè es drenen ràpidament les aigües superficials cap a la xarxa de clavegueram; en bona part independent de la xarxa natural de drenatge. Tot i això, es produeixen també augments periòdics de la humitat relativa; això succeeix fonamentalment a les nits, en èpoques de bon temps, i a l’hivern a conseqüència de la condensació provocada per sobreescalfament del sòl.

calor, que amb una disminució de la circulació de l’aire per efecte de la densitat edificatòria, dóna un major règim de pluges. La diferència de temperatures entre el centre i la perifèria es podria suavitzar si s’emprenen les propostes aquí incloses, relacionades amb la nova configuració de l’espai públic que resulta de l’execució de les supermançanes i les propostes per augmentar la biodiversitat en l’àmbit urbà. La superfície de verd que s’aconsegueix amb les dues propostes és significativa. L’evapotranspiració que es desprèn de les cobertes verdes, de la presència de noves places, de nou arbrat, de les ombres d’aquest en les façanes assoleiades, de les cobertes verdes, etc. permet esperar un nou equilibri de temperatures centre-perifèria.

La formació de núvols es produeix per la presència de nuclis de condensació provocats per la contaminació i l’estancament de

ELS GASOS D’EFECTE HIVERNACLE

Les emissions de gasos d’efecte hivernacle a la ciutat de Barcelona estan entre 3 i 5 Tm de CO2 equivalent per càpita. Són emissions relativament baixes sobretot si es comparen amb d’altres ciutats dels països desenvolupats. Amb tot, els dos emissors més importants són el trànsit de vehicles i la gestió de residus que sumen més del 60% del conjunt de gasos d’efecte hivernacle. La resta d’emissions (un 36%) es distribueixen principalment entre el sector industrial i la climatització d’edificis (calefacció i refrigeració). Per tal de disminuir la contribució dels gasos d’efecte hivernacle cal incidir prioritàriament en els emissors principals. Les propostes recollides en les diferents propostes del model Barcelona incideixen de manera expressa tant en el trànsit com en la gestió de residus. La proposta de supermançanes pot suposar una reducció de més del 30% dels gasos d’efecte hivernacle emesos per aquest sector. En el cas de la gestió de residus, les propostes recollides: captar el biogàs de l’abocador del Garraf (com a focus fix, és el major generador individual de gasos d’efecte hivernacle) i convertir en biogàs la matèria orgànica de les escombraries en els ecoparcs, juntament amb una major eficiència i augment del poder calorífic en la incineradora, permeten reduir significativament (més de 4 vegades) les emissions d’aquest sector. Les mesures incloses en els diferents apartats del document, en especial els models d’ordenació i de mobilitat territorial i els models metabòlics referents a l’energia i el cicle de l’aigua, incideixen en la resta d’emissors de gasos d’efecte hivernacle reduintlos en tots els casos. Per altra banda, les propostes relacionades amb la biodiversitat permeten fixar un volum de CO2 significativament major que el CO2 que avui capta la vegetació existent.

LA REDUCCIÓ DE L’OZÒ (O3) ESTRATOSFÈRIC

Els gasos que destrueixen la capa d’O3 són, al seu temps, gasos d’efecte hivernacle, però la incidència que té l’acció local sobre la seva reducció és menor. Els programes per reduir aquests compostos està en mans, sobretot, dels Estats. En qualsevol cas, des de l’àmbit municipal es pot contribuir a través de la conscienciació ciutadana a l’hora de comprar certs productes o de portar els ja utilitzats a la deixalleria.

A G E N D A 2 1 . B A R C E L O N A , C I U TAT M E D I T E R R À N E A , C O M PA C TA I C O M P L E X A . U N A V I S I Ó D E F U T U R M É S S O S T E N I B L E

La formació de boires a l’hivern i l’augment de la nuvolositat a l’estiu provoquen una disminució del nombre de dies de sol en les zones urbanes.

A G E N D A 2 1 . B A R C E L O N A , C I U TAT M E D I T E R R À N E A , C O M PA C TA I C O M P L E X A . U N A V I S I Ó D E F U T U R M É S S O S T E N I B L E 70

EL SOROLL

Com en el cas de la contaminació atmosfèrica, la mobilitat horitzontal és la principal responsable del soroll ambiental en les ciutats. El soroll és una conseqüència del consum d’energia de manera accelerada. Com la mobilitat, el soroll és una variable estretament relacionada amb el funcionament de la ciutat. El soroll, però, es considera avui una de les disfuncions de més difícil resolució car implica, com es veurà més endavant, un canvi de model de la mobilitat en la ciutat. Aquesta és la raó per la qual no s’han aprovat normatives que regulen el soroll ambiental ni en les autonomies, ni a l’Estat, ni a la Unió Europea. Resoldre el problema del soroll vol dir modificar profundament l’actual model de mobilitat. De l’anàlisi de les dades del mapa de soroll de Barcelona, hom comprova que en els carrers amb un trànsit diari superior als 10.000 veh/d, majoritàriament, se superen els 70 dBA. Alhora, aquests nivells sonors són atribuïbles, de manera clara, a la densitat de trànsit existent al carrer considerat. Per reduir el nivell sonor generat pel trànsit per sota dels 65 dBA, cal reduir significativament el nombre de vehicles circulant. Com a orientació, podem dir que per aconseguir una reducció de 10 dBA en vies amb més de 10.000 veh/dia, cal reduir el trànsit existent 10 vegades. S’entén que l’emissió sonora de cadascun d’aquests vehicles respon a les característiques tècniques estàndards actuals. Com és lògic, la reducció del nombre de vehicles disminueix el nivell sonor tot i que la reducció segueix una funció logarítmica. Per exemple, si per un carrer amb quatre carrils, amb igual densitat de trànsit, sols se’n deixessin transitar dos, el nivell de soroll baixaria uns 3 dBA (el soroll respon a una escala logarítmica). Aquestes consideracions tenen una repercussió immediata en la planificació del trànsit perquè, per disminuir el soroll a nivells acceptables (< 65 dBA), el volum de trànsit que s’ha de reduir és tan dràstic que obliga a classificar les vies en principals i vies amb trànsit residual (veïns, vehicles d’emergència, repartiment de mercaderies a horaris restringits, etc.) amb un caràcter pràcticament peatonal. El soroll és una variable ambiental que es comporta, a efectes de gestió, sota el principi del “tot o res”. De nou, la proposta de supermançanes es presenta com la millor solució. En efecte, l’alliberament del 60% de la xarxa viària als vehicles de pas, permet reduir el soroll a l’interior de les intervies a nivells inferiors als 65 dBA diürns i els 55 dBA nocturns.

La millora de la qualitat ambiental amb l’execució d’aquesta proposta seria, sense dubtes, espectacular. En les vies principals de la ciutat per on passen els vehicles de pas, es proposa que el Programa d’insonorització de tancaments de façanes que avui desenvolupa l’Institut del Paisatge Urbà, es concentri en els carrers que constitueixen la xarxa bàsica del trànsit. Paral·lelament, cal incloure, en la línia ja endegada, paviments sonoreductors en aquesta xarxa. Els problemes de colmatació dels nuclis d’absorció de soroll de la solució utilitzada actualment, poden resoldre’s amb l’ús de nous paviments elàstics que tenen un comportament d’absorció optimitzat i de llarga durada. Fins ara, els intents de reducció del soroll ambiental han tingut resultats escassos i les propostes han tingut un caràcter defensiu. En els espais urbans on se superen durant el dia els 65 dBA (aproximadament el 50% de Barcelona) de nivell sonor equivalent (per sobre d’aquest nivell la intel.ligibilitat d’una conversa a un metre de distància parlant sense cridar no és del 100%) la qualitat urbana se’n resenteix. Amb la proposta de supermançanes, la major part de l’espai públic en les intervies (espai entre vies bàsiques) està per sota d’aquest soroll i el que és més important, amb les propostes aquí incloses sobre l’espai públic i sobre la biodiversitat urbana, en especial la proposta de cobertes verdes, es pretén crear un programa de generació d’escenaris sonors. L’atracció d’avifauna, en especial d’insectívors, permet esperar un escenari sonor que no de soroll, que en alguns indrets pot barrejar-se amb la remor d’aigua creant microclimes sonors d’elevada qualitat ambiental

A G E N D A 2 1 . B A R C E L O N A , C I U TAT M E D I T E R R À N E A , C O M PA C TA I C O M P L E X A . U N A V I S I Ó D E F U T U R M É S S O S T E N I B L E

ESTABILITAT, COHESIÓ SOCIAL, CODESENVOLUPAMENT I CAPACITAT D’ANTICIPACIÓ

Com ja ha estat dit, a la metròpoli la complexitat augmenta en el seu conjunt, però si s’analitzen les parts que conformen la ciutat actual, aquestes detenten una diversitat reduïda a causa de la zonificació funcional. L’homogeneïtat que atresoren les zones monofuncionals de la ciutat són la causa primera de la major part de les disfuncions dels nostres sistemes urbans. La zonificació funcional reuneix als iguals en els mateixos espais. L’estudi dels augments o disminucions de la barreja, la mixticitat o també la diversitat en un territori determinat permet aproximar-nos a algunes de les disfuncions potencials del sistema, així com als elements que hi confereixen estabilitat. En efecte, l’anàlisi de la diversitat ens dóna idea de qui ocupa l’espai i la probabilitat d’intercanvis i relacions entre els components amb informació dins del sistema. Si escolliu una superfície espacial similar en una ciutat compacta el valor de diversitat és més elevat que el corresponent de la ciutat difusa. Això és fàcil d’entendre car la ciutat dispersa atorga a cada espai una funció predominant i, en ocasions, quasi exclusiva. Com dèiem, els obrers es relacionen amb els obrers durant bona part del dia en grans àrees anomenades polígons industrials; els estudiants contacten amb estudiants en els campus universitaris; els que tenen cura de la casa amb d’altres persones que fan aquestes labors en les àrees dedicades a residència; en les gran superfícies es troben aquells ciutadans atrafegats en la compra de queviures i altres béns sense connectar, pràcticament, amb cap altra persona que no sigui la que cobra o fa la pesada; així podríem continuar fins descobrir cada una de les grans àrees monofuncionals de la ciutat zonificada i descobrint en cada àrea una diversitat minvada. Aquest és el model d’ordenació de la ciutat que els urbanistes, al llarg del segle XX, sobretot i, en especial, els urbanistes dels moviment modern, han considerat el millor per racionalitzar l’espai urbà i donar resposta a la incompatibilitat de funcions en un mateix espai. L’execució del model funcionalista revela profundes disfuncions no resoltes i així els espais amb una funció predominant queden deserts i sense vida en períodes temporals determinats (certes hores al dia, vacances, etc.); alhora que la separació de funcions provoca una segregació social atès que reuneixen espais diferents a col.lectius amb atributs similars. La segregació es fa sobretot pel

LENTITUD I ESTABILITAT 72

L’ESTABILITAT nivell de renda i s’hi afegeixen després altres característiques ètniques, religioses, etc. El model funcionalista és generador d’inestabilitat. L’anàlisi de certes realitats ens permet deduir que la segregació social que es manifesta a les perifèries i part del centre de les nostres ciutats, està creant certs problemes d’inestabilitat: inseguretat, marginació i desobediència civil. En aquests espais es constata una baixa diversitat en les rendes, en les titulacions, en les professions, però també en la xarxa associativa i la resta d’aspectes inclosos en la idea de diversitat. També es comprova que els fluxos d’energia que s’utilitzen per mantenir l’estructura i l’ordre són dèbils i, en conseqüència, l’organització es descompensa. Per contra, en les parts de la ciutat compacta on els valors de les diversitats són elevats, aquests problemes es redueixen. De fet, augmentar la diversitat és impregnar de ciutat proporcionadora d’oportunitats, intercanviadora d’informació, controladora del futur perquè genera estabilitat al tros de territori de què es tracti. Els sistemes compostos de parts heterogènies comprenen més circuits recurrents reguladors. L’estabilitat se sustenta, justament, en l’existència de circuits recurrents reguladors. La barreja de gent diversa, com va idear Cerdà per a l’Eixample, on diferents rendes, oficis, titulacions, etc. vivien en un mateix edifici o àrees pròximes, és la garantia de pervivència d’aquests sistemes perquè proporciona estabilitat i maduresa. Per altra banda, una major diversitat d’usos en un territori concret, és a dir, una mixticitat d’usos: residència, serveis, activitats econòmiques, etc. proporciona el context adequat perquè augmentin els intercanvis d’informació i, en conseqüència, es creïn els canals de flux energètic sustentadors de l’organització complexa. En aquest mateix sentit, es manifesta un augment de la xarxa associativa. Cal, però, consolidar i incrementar les estratègies de cooperació entre el sector públic i el sector no lucratiu, per tal de promoure la participació cívica, el voluntariat i la coordinació d’esforços. Es tracta de potenciar i facilitar el desenvolupament de les xarxes ciutadanes alhora que s’avança cap a pressupostos participatius.

El procés d’implantació de nous espais urbanitzats és necessàriament lent per tal d’encaixar i interrelacionar els diversos components que el configuren en una fletxa temporal dirigida a l’augment de complexitat.

Els creixements explosius, com el que ha succeït els últims 25 anys a la Regió Metropolitana de Barcelona, proporcionen una aportació més gran d’energia i més oportunitats per a noves colonitzacions i reinicialitzacions. Ara bé, en estructures més madures, es tendeix a preservar testimonis més nombrosos del passat en el mateix lloc, incloent-hi informació suplementària. Així mateix, quan s’aplica energia massivament en el desenvolupament de la planificació, o s’introdueixen activitats econòmiques que impacten sobre el teixit d’activitats ja estructurat, etc. es presenten pertorbacions capaces de destruir informació; això ocorre, normalment, en situacions discontinues en el temps i l’espai, i com a conseqüència d’esdeveniments que es poden considerar originats en sistemes més amplis o desenvolupats (per exemple, les gran superfícies).

COHESIÓ SOCIAL

A les estratègies que deriven de la barreja i la mixticitat, cal afegir-li aquelles altres que permeten resoldre les necessitats bàsiques i establir els equilibris entre els diferents actors de la ciutat. El treball, l’habitatge, l’educació, la cultura, la sanitat, la seguretat, etc. han de garantir-se, tot resolent els problemes actuals. Crear les condicions per fonamentar la igualtat d’oportunitats per raó de sexe, edat, raça, religió, condició física... en el “creixement” dels individus i els col.lectius, es converteix en la funció guia dels programes socials.

CODESENVOLUPAMENT

En el model analític Sistema-Entorn s’indica amb una esfera terrestre d’on arranca l’explotació dels sistemes de la Terra i a on arriba l’impacte contaminant. Els sistemes de suport de les nostres ciutats estan ocupats, secularment, per grups humans que han vist i continuen veient com són extrets els recursos i, en alguns casos, com arriben residus (o indústria contaminant) degradant o empobrint els sistemes que, al seu torn, són el suport de les seves organitzacions. Aquest procés que amb la globalització ha estat incrementat, està suposant d’entrada, un augment anual de refugiats mediambientals i una de les primeres causes de conflicte entre grups humans. El moviment de persones cercant la supervivència és creixent i és la manifestació d’una de les incertituds que avui plana, especialment, sobre els països del primer món.

AUGMENTAR LA CAPACITAT D’ANTICIPACIÓ

Els límits o també la manca de flexibilitat d’algunes variables de l’entorn, tant local com global, obliguen en primer lloc, si es vol mantenir o fins i tot augmentar l’organització de les nostres ciutats sense comprometre el futur dels sistemes urbans i, potser, de l’espècie urbana, a entendre el perquè de l’augment de la incertitud de l’entorn i, en segon lloc, a modificar les bases epistemològiques on se sustenta l’acció transformadora i, sobretot, la seva intencionalitat i direcció. Aquesta informació, aquest coneixement ha d’estimular el repensat i

En els països del tercer món la incertitud s’ha convertit en crua realitat. Les propostes estratègiques incloses en aquest document (veure esquema 1) que cerquen reduir la pressió sobre l’entorn van adreçades, també, com no podia ser d’altra forma, a impulsar el creixement en organització dels grups que viuen en els sistemes de suport. El propi model S-E d’on arrenca la base teòrica per definir el model BCN, incorpora la idea de codesenvolupament. Malgrat les dificultats que això suposa per a una ciutat com Barcelona, seria convenient que part dels seus excedents, que poden ser de naturalesa diversa, es destinin a ciutats del continent africà i americà. Com és obvi, el traspàs dels excedents haurien d’incorporar el “know how” i els criteris que aquí s’inclouen. la reorganització de la ciutat per tal de donar resposta als missatges que ens envia l’entorn: és l’anomenada capacitat d’anticipació. Augmentar la capacitat d’anticipació passa, necessàriament, per entendre primer i revisar després la base del nostre pensament i la nostra acció. El canvi obliga a permeabilitzar a totes les instàncies socials; individus i organitzacions, la nova cultura de la sostenibilitat i la relació amb el món, no importa a quina escala.

A G E N D A 2 1 . B A R C E L O N A , C I U TAT M E D I T E R R À N E A , C O M PA C TA I C O M P L E X A . U N A V I S I Ó D E F U T U R M É S S O S T E N I B L E

En aquelles porcions de ciutat que s’han fet lentament i de manera ininterrompuda, sense pertorbacions importants, consolidant i renovant les estructures que les suporten (per exemple, l’Eixample de Barcelona), han anat augmentant la diversitat dels seus components i, en conseqüència, han anat augmentant els dipòsits d’informació organitzada proporcionadora d’estabilitat i oportunitats, en detriment d’un augment excessiu de nova estructura suportada en un malbaratament de sòl, d’energia i de temps i en el creixent consum de recursos.

ESTABILITAT I COHESIÓ SOCIAL

L’ENVELLIMENT

Les ciutats europees en general i les del sud en particular, atresoren un nivell de convivència encomiable (és un dels seus principals actius), tot i que d’un temps ençà s’ha vist, en alguns casos, compromesa.

En els mapes adjunts es comprova com l’índex d’envelliment (la relació entre persones més grans de 65 anys en relació a les que tenen menys de 14 anys) va creixent i estenent per tota la ciutat excepte en l’àrea de Vil.la Olímpica. Els problemes que això comporta en els àmbits social, sanitari, d’equipaments, de mobilitat, ... i de dinamisme urbà, es presenten com esculls difícils de resoldre. El rejoveniment de la ciutat és estratègic.

La convivència, el viure junts, està íntimament lligada a la barreja, i la mixticitat de rendes, de titulats, de professions, de religions, d’ètnies i de races, en la proporció justa. La convivència, però, depèn també d’altres factors, com és l’escenari socioeconòmic, la solució formal donada a l’espai públic o, també, la diversitat i mixticitat d’usos i funcions d’un determinat teixit urbà. Tot plegat permet (o no) que l’espai públic (la casa de tots) sigui ocupat per persones no importa la seva condició social: renda, edat, procedència, credo, cultura, etc. ni l’hora del dia. Aquestes dues condicions donen el nivell de salut d’una ciutat i són la prova del nou per saber si un espai ha estat rehabilitat, revitalitzat.

L’experiència de la Vil·la Olímpica des del punt de vista del rejoveniment ha estat exitosa i cal estendre-la “decididament” al 22@ i a la resta del Poble Nou. És convenient que totes les àrees de renovació integral incorporin un programa de rejoveniment: la Sagrera, la Trinitat Nova, Ciutat Vella, etc.

Viure amb conflictes controlables per la pròpia comunitat proporciona el marc per desenvolupar els aspectes essencials de la vida ciutadana, entre altres, aquells que multipliquen el contacte, l’intercanvi i la comunicació que són, en definitiva, els que permeten el creixement individual i col.lectiu i promocionen la pertinença, la identificació positiva al lloc, la creativitat i la innovació.

L’evolució de la piràmide d’edats s’està convertint en un dels aspectes més problemàtics per a l’estabilitat de Barcelona.

A més a més de la canalització de gent jove immigrant a les àrees més envellides i/o les de renovació, cal fomentar la natalitat amb programes que incloguin finançament, serveis, etc. La gent gran necessita, però, una xarxa de serveis específics que garanteixi la qualitat de vida d’aquest sector d’edat, alhora que s’incrementen els programes d’atenció sociosanitària per a la gent gran que viu en el seu habitatge. Cal potenciar els centres de dia per assegurar l’assistència i la coordinació entre el domicili, els centres, els establiments hospitalaris i les residències a tota l’Àrea Metropolitana de Barcelona. La tendència de l’índex d’envelliment obliga a crear noves places de residència per a la gent gran. A les àrees més envellides com l’Eixample caldrà posar-hi imaginació i establir programes que cerquin la inclusió de joves en el teixit central. La combinació de programes socials, laborals, educatius, etc. podrien permetre que persones de diferent edat compartissin espai.

LA BARREJA DE RENDES La tendència actual de produir ciutat està separant, com hem vist, usos i funcions en el territori i paral.lelament va segregant als grups socials en funció de la seva capacitat econòmica familiar, la seva ètnia, la seva cultura i la seva religió. A l’Àrea Metropolitana de Barcelona la segregació és, principalment, de caràcter econòmic i les noves urbanitzacions van acollint nouvinguts en base a la seva renda. A la conurbació de Barcelona, que ja està pràcticament construïda, la segregació de rendes es va produir, fonamentalment, en les dècades d’immigració massiva dels anys seixanta i setanta.

És conegut el paper estabilitzador que proporciona posar “junts” persones i famílies amb capacitat econòmica diferent. L’Eixample i altres teixits urbans dissenyats en el segle XIX contemplaven aquesta qüestió incloent rendes diferents en el mateix edifici. Els magnífics resultats estan a la vista. A Barcelona en general i a les àrees de renovació integral molt especialment, els programes de revitalització haurien d’incloure com a un subprograma prioritari la barreja de rendes.

IMMIGRACIÓ Des de la dècada dels noranta (sobretot a finals), al nostre país en general i a Barcelona en particular, s’aprecia un nou flux migratori de procedència americana, asiàtica, africana i europea. A la ciutat, la immigració amb pocs recursos econòmics es concentra, principalment, a Ciutat Vella, creant bosses de persones on la supervivència (el propòsit primer de qualsevol) domina sobre la resta de propòsits socials. A principis dels 90, abans de l’allau d’immigrants, els processos de revitalització del centre històric de Barcelona cer-

caven, entre altres, la barreja de rendes en el cor de cada un dels barris de Ciutat Vella. Els nouvinguts, amb rendes superiors, van ocupar la perifèria i tímidament el cor. Les inversions aplicades en l’espai públic i en l’edificació anaven acompanyades de pressupostos ordinaris en cultura i en polítiques de compensació social. El procés, un dels més importants d’Europa, s’ha vist, en part, afeblit per la concentració de nouvinguts amb recursos escassos que obliga a repensar el procés.

A G E N D A 2 1 . B A R C E L O N A , C I U TAT M E D I T E R R À N E A , C O M PA C TA I C O M P L E X A . U N A V I S I Ó D E F U T U R M É S S O S T E N I B L E

ESTABILITAT URBANA PROMOVENT UNA BARREJA EQUILIBRADA

A G E N D A 2 1 . B A R C E L O N A , C I U TAT M E D I T E R R À N E A , C O M PA C TA I C O M P L E X A . U N A V I S I Ó D E F U T U R M É S S O S T E N I B L E

Cada comunitat, cada àrea urbana té capacitat per acollir un nombre limitat de nouvinguts, on la barreja de cultures sigui permeable. Quan el percentatge d’immigrants supera certs llindars (no importa la renda dels nouvinguts, vegi’s el cas balear) la desconfiança i el conflicte estan servits. En aquell moment, l’estabilitat i la cohesió social se’n ressenten. La immigració cal planificar-la, tot i la complexitat per fer-ho. Aspectes com l’habitatge, l’educació, la participació política, els llocs de treball o, fins i tot, la necessitat de rejovenir el nostre teixit social són aspectes que, com s’ha vist, no es poden ignorar. Per altra banda, cal impulsar els mecanismes que afavoreixen els drets i deures en igualtat de condicions així com el coneixement de la cultura catalana al conjunt d’immigrants.

UNA POLÍTICA D’HABITATGE ADAPTADA ALS PROBLEMES ACTUALS

Per la pròpia dinàmica de Barcelona i l’Àrea Metropolitana de Barcelona, l’arribada de nouvinguts és estratègica, però cal que el bagatge dels que vinguin sigui divers en rendes, en coneixements i en cultures.

La relació de variables com són la tipologia familiar actual, l’envelliment accelerat, el nombre de components amb edats compreses entre els 15 i els 35 anys (el més alt de la història de l’Àrea Metropolitana de Barcelona) i que són els principals demandants de primeres ocupacions i llars, la davallada significativa d’aquest segment d’edats en el proper quinquenni que coincidirà amb la mort de la població més envellida (aquest període és especialment delicat per la decadència que pot suposar sobre la ciutat central en cas de mantenir-se l’actual hemorràgia de dispersió urbana), l’entrada d’immigrants per tal de cobrir els llocs de treball ja existents o en creixement moderat que en altre cas quedarien buits, els preus de l’habitatge, el percentatge d’habitatges buits que és relativament reduït i la recerca, en alguns casos, d’una “millor” qualitat de vida, proporciona, tot plegat, un escenari complex que està fent que Barcelona vagi perdent població des de mitjans dels setanta i que la que hi queda s’estigui envellint acceleradament. En aquest panorama, l’habitatge es converteix en un dels aspectes més estratègics que té la ciutat. Els darrers estudis posen de manifest que haurà d’incrementar-se el nombre d’habitatges si es vol proporcionar residència als principals grups de demandants: persones en edat d’independitzar-se de 18 a 35 anys i immigrants. Les àrees de remodelació integral són els camps de joc on haurà de resoldre’s part de la problemàtica que com s’ha vist és complexa i que, en cap cas, el mercat resoldrà amb els seus mecanismes. L’entrada en joc de qüestions tan sensibles com problemàtiques: envelliment, immigració i ocupació, quan es relacionen amb l’habitatge es fan encara més difícils ja que obliga a resoldre no solament el problema de la residència sinó també, i de manera integrada, l’equilibri d’edats de la població en cadascun dels territoris urbans, la barreja no conflictiva d’immigrants en tots els districtes i el creixement econòmic i l’autocontenció laboral de la ciutat. En les àrees de remodelació integral caldrà cercar un equilibri entre usos residencials i d’activitat que permeti l’estabilitat i la creació de ciutat. Per tal de donar una certa sortida a la manca d’habi

tatge i al rejoveniment de la població, el districte 22@ hauria d’incrementar significativament el nombre d’habitatges en l’àrea de remodelació.

Per altra banda, les polítiques públiques haurien de fonamentar-se:

• Desenvolupant normatives més exigents en l’àmbit de la sostenibilitat i l’habitabilitat

• Incentivant fiscalment la reahbilitació i el lloguer d’habitatges

• Penalitzant la desocupació i l’abandó d’habitatges

• Modulant les plusvalues 76

Una de les fórmules per reduir els conflictes que segurament s’ampliaran, està fonamentada en el codesenvolupament amb les àrees de procedència dels immigrants majoritaris. Compartir el creixement (comerç just, tecnologia, etc.), establint els vincles de confiança i la transferència de coneixement adequats és un projecte a llarg termini però l’únic que conté els principis de solidaritat i equitat, fonamentals per l’estabilitat del sistema.

Vist el panorama, la intervenció de l’Administració pública en el mercat de l’habitatge és ineludible, fent una política pública contra l’especulació i cercant solucions innovadores afavorint el lloguer, fomentant la política activa d’habitatge públic al servei dels joves i famílies amb menys recursos econòmics, així com d’habitatges independents amb serveis comuns per a la gent gran i les persones amb gran disminució física. Del contrari podria portar a la decadència de parts extenses de la ciutat que seran, segurament (si analitzem el què ha passat en altres ciutats, així ha estat), ocupades amb terciari i edificis d’envergadura.

TAXA TITULATS SUPERIORS

A G E N D A 2 1 . B A R C E L O N A , C I U TAT M E D I T E R R À N E A , C O M PA C TA I C O M P L E X A . U N A V I S I Ó D E F U T U R M É S S O S T E N I B L E 78

ESTABILITAT I COHESIÓ SOCIAL

EDUCACIÓ, CANVI DE LES INSTITUCIONS EDUCATIVES I REVITALITZACIÓ SOCIAL El nivell de fracàs escolar o, millor dit, el nivell de fracàs de l’escola és significatiu i en determinades àrees del territori: barris de la franja litoral (excepte Vil.la Olímpica) i els paral.lels al Besòs, és encara superior. Els reptes de la nova societat de la informació, l’accés a les noves tecnologies, l’accés als serveis urbans, el posicionament social, etc. estan estretament vinculats a una profunda remodelació de les institucions escolars i educatives. El desprestigi de l’escola pública en general i especialment en les àrees de la ciutat abans indicades fa que la barreja de nens procedents de famílies amb rendes diferents no es produeixi. Els nens de famílies amb rendes mitges són enviats a estudiar a les escoles al Nord-Oest de la ciutat. Una de les conseqüències, a superar, és que el percentatge de nens que acaben essent titulats superiors en les àrees de menys renda és significativament menor. Per altra banda, la manca de qualitat escolar percebuda és un handicap per determinades parelles amb fills que podrien escollir per viure en àrees en procés de revitalització i que renuncien, en part, per aquesta causa. El “creixement” de la població, en el sentit de tenir més oportunitats en tots els àmbits de la vida, està vinculat al creixement del nombre de titulats superiors que es formen i resideixen en una determinada àrea de la ciutat. La desitjada barreja de rendes, com un dels factors fonamentals d’estabilitat i cohesió social, pot venir per l’elecció de persones amb rendes diferents, de viure en un determinat barri, i pot venir també per la formació de nens que acaben tenint titulació universitària i residint en el mateix barri. És coneguda la correlació entre titulació superior i determinat nivell de renda ja que aquesta està vinculada també a la professió. A les persones que han acumulat informació durant llargs períodes de temps, ja sigui amb titulacions o professions que requereixen coneixement alt, no els afecta tant els components cíclics de l’economia i les davallades de l’activitat productiva. Davant d’una caiguda general de l’activitat productiva, els llocs de treball menys densos en coneixement (i les àrees urbanes amb menys densitat de coneixement) pateixen amb major intensitat una caiguda de l’ocupació. L’escola és, doncs, un catalitzador estratègic per la cohesió social es miri des d’on es miri: ocupació, barreja de rendes, accés a la ciutat, etc. són derivades que tenen en la suficiència de places públiques i en la qualitat escolar dues de les columnes vertebrals. El canvi profund de les institucions educatives ha de comptar, però, amb un nou programa educatiu, un reconeixement social dels professionals de l’educació que ha de venir, necessàriament, d’una renovació profunda del professorat i els mecanismes de recolzament i preparació del mateix; un canvi en l’es-

tructura escolar, que treballa coordinadament amb els serveis que ofereix la ciutat (socials, recollida de residus, parcs i jardins, etc.) i amb la societat civil, especialment del barri i finalment un canvi en l’estructura que cal acomodar-la a la societat del coneixement. El programa educatiu, que ha de ser un dels eixos bàsics en el procés de revitalització de determinades àrees de Barcelona, ha de fomentar-se en una renovació pedagògica que augmenti, primer, la nostra capacitat d’anticipació davant les incertituds abans plantejades. Aquesta capacitat d’anticipació es fonamenta en prendre consciència (de fet, les persones constituïm la consciència del món) que som els amos del nostre propi destí i que depèn de cada un de nosaltres que assegurem el futur o no. Segon, que sigui dinàmica i s’adapti als coneixements que ha de posseir l’individu a l’hora que el capacita per enfrontar-se a la realitat canviant. Tercer, que estableixi que el saber especialitzat ha de contextualitzar-se en el pensament sistèmic. Quart, que la realitat és la millor escola i que l’aprenentatge és corretja coherent de l’acció, i que la realitat urbana és el sistema més complex que ha creat l’home. L’educació ha de ser la porta d’accés a la ciutat i als seus serveis, siguin virtuals o no. Cinquè, una renovació pedagògica on l’aprenentatge no té ni edat ni terminis. El projecte de transformació de les institucions educatives hauria de comptar amb el suport d’una xarxa modernitzada de biblioteques, una xarxa de centres d’ensenyament d’idiomes, una xarxa de cable que arribi a tothom i dotar als ciutadans i ciutadanes de correu electrònic que s’acompanyi amb campanyes d’alfabetització digital.

L’OCUPACIÓ

El programa educatiu incorpora un conjunt de línies d’acció específiques per a la comunicació ambiental que es recullen en el document “Compromís Ciutadà per la Sostenibilitat”. El desenvolupament dels eixos econòmics abans indicats, juntament amb la resta de mesures de les diferents línies d’acció plantejades, ha de garantir el futur laboral dels ciutadans de Barcelona. En qualsevol cas, cal desenvolupar un esforç important en les polítiques actives d’ocupació adreçades a les persones aturades majors de 45 anys, als joves i a alguns col.lectius amb risc d’exclusió mitjançant plans específics. Cal facilitar als aturats la recerca activa de feina, alhora que s’impulsen plans específics per reduir el diferencial en la taxa d’ocupació entre sexes. Atès el deteriorament que s’està produint en la qualitat de l’ocupació, cal establir normativa que fixi unes regles del joc que impulsi per a qualsevol empresa, també les d’inserció laboral, una qualitat en l’ocupació que millori l’estabilitat, la seguretat, els horaris, la contractació o la participació. Cal potenciar el rol que juga Barcelona Activa en la impulsió de noves activitats i creació d’empreses, i com a coordinado-

SANITAT, SALUT PÚBLICA I PROGRAMES DE COMPENSACIÓ SOCIAL

En aquest àmbit cal garantir la igualtat d’oportunitats evitant la discriminació per raó de sexe, edat, raça, religió, condició física, etc. Cal sostenir el sistema sanitari públic i universal, reduint, alhora, les desigualtats en salut de la població per causes socioeconòmiques, territorials (districtes) o relacionades amb el gènere i la condició física. En aquest sentit, és convenient promoure l’ampliació de les cobertures de protecció social als sectors necessitats, així com els programes de lluita contra la pobresa, estudiant especialment la Renda Social Bàsica.

LA SEGURETAT CIUTADANA

ra de les institucions que intervenen en els diferents esglaons del cicle de creació d’empreses, identificant, alhora, els perfils professionals i socials que requereixen. Per altra banda, és estratègic, per omplir de contingut el model de ciutat del coneixement, que augmenti el nombre de llocs de treball densos en informació, entenent que les persones capacitades per desenvolupar-los tenen més oportunitats de trobar-ne un altre en períodes de recessió econòmica. En determinats períodes, caldrà planificar amb temps la incorporació al món laboral d’un nombre de persones vingudes de fora significativament superior. Per últim, és convenient que l’autocontenció augmenti, és a dir, que el nombre de treballs d’un determinat municipi siguin desenvolupats per ciutadans del mateix municipi. En aquest sentit, les àrees de renovació integral, com el 22@, haurien d’incorporar mecanismes per impulsar la proximitat entre residència i lloc de treball. Cal reduir, també, la mortalitat evitable i la prematura reforçant i innovant els programes preventius (salut pública, drogodependències, absentisme escolar, accidents a la llar, accidents de trànsit, etc.) que s’orientin a la població en general i a les causes de la marginació en grups específics. La promoció d’estils de vida saludables (exercici físic, disminució del consum de tòxics, etc.), la promoció del consum d’aliments produïts en cultius ecològics i una alimentació sana i equilibrada són bàsics per al foment de la salut pública.

El conjunt de programes aquí exposats, en especial els preventius, són estratègics per lluitar contra la inseguretat ciutadana. En qualsevol cas, caldrà, tal com recull la Carta de Barcelona, reorganitzar els serveis de justícia per evitar la reincidència en els delictes, impulsant els judicis ràpids i la coordinació entre institucions i òrgans lligats a la seguretat i la justícia.

A G E N D A 2 1 . B A R C E L O N A , C I U TAT M E D I T E R R À N E A , C O M PA C TA I C O M P L E X A . U N A V I S I Ó D E F U T U R M É S S O S T E N I B L E

EDUCACIÓ I COMUNICACIÓ AMBIENTAL

INDICADORS QUE CARACTERITZEN EL MODEL DE CIUTAT MEDITERRÀNIA, COMPACTA, COMPLEXA, EFICIENT I ESTABLE Fa un temps els equips que treballaven en la confecció d’indicadors urbans es comptaven per centenars. Ara, aquella eufòria s’ha refredat una mica. Quan un analitza el contingut de les llistes se n’adona que la classificació de la realitat per sectors sol coincidir en la major part de les A21, però no així els indicadors, la qual cosa “indica” que alguna cosa no va a l’hora. El nombre d’indicadors que s’han proposat per caracteritzar cada realitat és ingent, de fet, la reunió dels proposats ens donaria una llista de varis milers, la qual cosa posa en dubte el propi concepte d’indicador. Els indicadors han de tenir com a objecte el seguiment de models en el temps. Donat que els models urbans són intencionats, el que revelen és el grau d’acomodació dels canvis produïts amb la intenció de partida. En aquest document es proposa un nombre limitat d’indicadors amb la intenció de caracteritzar i fer el seguiment del model de Barcelona. En qualsevol cas, per cada un dels esquemes estratègics aquí inclosos (models parcials en alguns casos) caldria proposar un nombre d’indicadors sintètics que permeti fer el seu seguiment.

1. INDICADORS DE COMPACITAT

I N D I C A D O R S

1.1. Compacitat: C Aquest indicador ens apropa a la idea de densitat edificatòria o també d’eficiència edificatòria en relació al consum de sòl.

1.2. Compacitat corregida Cc Per a una determinada unitata de superfície urbana, l’indicador Cc es calcula:

Aquest indicador corregeix el valor de la compacitat C, entenent que aquesta no és consubstancialment bona, ja que una sobrecompacitat pot tenir efectes perversos per als interessos de la ciutat. La substitució de la superfície urbanitzada per la superfície en espais verds i de convivència o d’estada permet conèixer, per a una determinada àrea urbana, l’equilibri entre allò construït i els espais lliures i de relació.

2. INDICADORS DE COMPLEXITAT 2.1. Complexitat: H La mesura d’H i la seva evolució es configura com el principal indicador del coneixement urbà, entenent que sintetitza, amb la seva mesura, la densitat d’informació i alhora la seva diversitat. És també una mesura de la informació organitzada ja que el càlcul d’H podria ser una mesura de soroll informatiu si els components del missatge no estiguessin organitzats. És una mesura de la informació organitzada perquè cadascun dels portadors d’informació (persones jurídiques implicades en el missatge) renoven la seva “supervivència” cada dia lluitant per no desaparèixer. La seva permanència és la garantia de que la mesura d’H és una mesura d’informació i no de soroll. El contingut d’informació calculat com el logaritme de les combinacions indica la quantitat útil que es tindria si el sistema estigués organitzat formant un missatge útil o indica la quantitat útil de confusió si no està organitzat (Margalef, 1991). Com diu el mateix Margalef, quan es proposen mesures de la informació per a un propòsit limitat i definit és més honrat i realista emprar un nom de menys compromís com és la complexitat. La mesura de la complexitat es realitza amb la fórmula de Shannon i forma part de la teoria de la informació: H expressa el nombre de bits d’informació per individu. Pi és la probabilitat d’ocurrència. Indica el nombre de membres que compleixen una peculiaritat en el conjunt de membres de la comunitat. La màxima H en una determinada comunitat s’obté amb la diferenciació màxima dels portadors d’informació i la màxima equifreqüència de cadascun d’ells.

2.2. Complexitat densa en tecnologia i coneixement: H@ Aquest indicador ens proporciona el grau de maduresa en relació a les activitats @ que hi radiquen. La mesura d’un territori indica l’aglomeració i, alhora, la diversificació, és a dir, el grau d’estructuració de les activitats @ en cadascuna de les àrees urbanes. Per al desenvolupament de l’indicador s’ha creat una base de dades separada de la base general de portadors d’informació, que inclou només les activitats @. La comparació d’H@ i d’H ens permetrà conèixer l’evolució cap a la societat del coneixement o no d’un determinat sistema urbà.

2.3. Ocupació de les activitats @ L’ocupació es configura com un dels indicadors bàsics del model, entenent que les activitats @ atrauen un nombre més elevat de persones qualificades i una major intensitat de R+D en valor final de la producció.

La distribució dels llocs de treball @ i els altres llocs de treball (anomenat d’alta i baixa tecnologia i coneixement per Trullén) permet distribuir en el territori la ubicació d’ambdues xifres. La intensitat relativa d’ocupacions @ distribuïda en el territori respecte a la mitjana de Barcelona ens podria proporcionar el grau d’intensitat d’ocupacions @ en les diferents zones de recerca a Barcelona. Hi ha molts altres indicadors: titulacions, professions, etc. que atenen a atributs individuals, o altres: grau de terciarització, volum de les activitats, etc. que tot i que són interessants són complementaris als indicats més amunt que pretenen tenir un caràcter més sintètic.

3. Indicador d’eficiència urbana E és el consum d’energia primària en el sistema urbà que sintetitza el consum del conjunt de recursos, també els materials que, com se sap, han de menester d’energia per a ser extrets, transformats i disposats. H és el valor de l’indicador de complexitat, és a dir, de la informació organitzada en el sistema urbà. Ef, per tant, indica la quantitat d’energia (de recursos) que és necessària per mantenir una determinada organització urbana H. L’evolució d’Ef permet saber el grau d’eficiència del

sistema i, en conseqüència, saber si ens dirigim cap a un procés més sostenible o no.

4. Indicadors d’equilibri i estabilitat urbana Algú podria creure que la complexitat és millor en tots els casos. No és ben bé així, si el que es pretén com a primer propòsit és el manteniment de l’organització urbana i el que això implica. L’augment del sector terciari (per molt @ que sigui) que buida d’habitants la ciutat seria, ja se sap, una catàstrofe per la pròpia ciutat. En conseqüència, tot i que aquí només se citen, caldria aconseguir per totes les àrees de la ciutat unes proporcions equilibrades d’usos i funcions urbanes: residència, activitat, espai lliure, etc., unes proporcions adequades de generacions, així com una barreja adient de rendes, de titulats, i d’immigrants amb gent d’aquí. Els càlculs d’aquestes proporcions són senzills car el què s’expressa és el percentatge de cadascun dels components de la barreja. En alguns casos, l’ús de determinats índexs pot acabar de completar els percentatges més simples. En l’àmbit de la salut, l’esperança de vida al néixer és, segurament, l’indicador sintètic; en l’àmbit de rendes, l’índex de capacitat econòmica familiar (ICEF); en l’àmbit de la mixticitat d’usos, el nombre de persones jurídiques per 1000 habitants. La taxa d’ocupació i de victimització són dues mesures que reflecteixen de manera sintètica les realitats a seguir.

A G E N D A 2 1 . B A R C E L O N A , C I U TAT M E D I T E R R À N E A , C O M PA C TA I C O M P L E X A . U N A V I S I Ó D E F U T U R M É S S O S T E N I B L E

Es relaciona la densitat edificatòria amb la superfície que caracteritza l’isolament en la vida ciutadana: espais verds, places, voravies d’ample mínim.

I N S T R U M E N T S

Cada un dels esquemes aquí inclosos són propostes de caràcter tècnic que han de menester un conjunt d’instruments de caràcter legal, econòmic, organitzatiu i educatiu per assolir els objectius que de cada esquema se’n deriven. Per exemple, per a la gestió de residus s’estan esmerçant esforços en campanyes educatives i de comunicació per separar la matèria orgànica i la resta de fraccions residuals però, alhora, s’han desenvolupat un seguit d’aspectes organitzatius: nova contracta, acord cívic per a la neteja i el reciclatge de residus; en el capítol financer, els “ecoparcs”, la restauració de l’abocador del Garraf han estat finançats pels fons de cohesió europeus; en un futur pròxim, quan totes les instal.lacions de valorització de residus estiguin en funcionament, s’hauran de dictar normes per limitar la generació de residus en massa... A més a més dels instruments específics de cadascun dels aspectes tractats: mobilitat, subsòl, residus, etc. que, en alguns casos, s’hauràn de desenvolupar pròximament, es proposen a continuació un conjunt d’instruments de caràcter general que els engloba i els transcendeix.

INSTRUMENTS DE CARÀCTER ECONÒMIC

INSTRUMENTS DE CARÀCTER LEGAL

Atès que la batalla per a la sostenibilitat es guanyarà o es perdrà en les ciutats i que, avui, les ciutats apleguen el 80% del conjunt de ciutadans, sembla del tot raonable que els pressupostos de l’Estat es reparteixin en uns percentatges diferents dels actuals entre les administracions (Estatal, Autonòmica i Local).

Per desenvolupar molts dels objectius de les diferents realitats exposades s’haurà de modificar part de l’ordenament legal actual, ara bé, paral.lelament, es proposa la promulgació d’una Llei territorial que permeti un desenvolupament més sostenible de l’Àrea Metropolitana de Barcelona i dels seus municipis.

Els percentatges destinats a l’administració local, haurien de permetre abordar els reptes actuals i els futurs, qüestió aquesta impossible amb l’actual traspàs de fons de l’Estat.

La plasmació de l’esmentada Llei de l’Àrea Metropolitana de Barcelona hauria de dotar de competències al govern metropolità per assolir els objectius que el model imposa.

S’ha d’aturar el procés actual que porta als municipis a finançar-se, en bona part, amb les plusvàlues de la urbanització. El resultat, ja s’ha vist, ha estat una immensa suburbialització del territori.

INSTRUMENTS DE CARÀCTER EDUCATIU

En l’àmbit dels fons europeus segurament s’ha fet tard, però és evident que els fons en transport (teòricament el 50% dels fons de cohesió) podien haver incidit en un model de mobilitat més sostenible.

INSTRUMENTS DE CARÀCTER ORGANITZATIU La relació íntima entre els elements existents a l’Àrea Metropolitana de Barcelona i les conseqüències que se’n deriven per no abordar els problemes conjuntament fa necessària la creació d’un govern metropolità que abordi els grans reptes d’ordenació el territori, els ambientals, els econòmics i els socials. Aquest govern hauria d’incorporar, per exemple, aspectes tant importants com la gestió del conjunt de xarxes de ferrocarril o millor de la mobilitat integral. Aquesta proposta obliga a reorganitzar els actuals òrgans institucionals. Per altra banda, després de la Cimera de Río s’imposa la creació de mecanismes de participació i e-govern tant pels ciutadans com per a la societat civil.

S’ha dit que la batalla per a la sostenibilitat es guanyarà o es perdrà en les ciutats i ja s’ha vist que es guanyarà si, entre altres, el ciutadà es fa l’amo de la seva pròpia existència i participa de manera responsable en el procés. Aquesta premissa obliga a repensar, no importa, per a quina edat, el conjunt de programes de formació reglada i no reglada. Obliga, també, a crear els escenaris educatius adients per augmentar la capacitat d’anticipació a diferents escales, avui tan disminuïda.

A G E N D A 2 1 . B A R C E L O N A , C I U TAT M E D I T E R R À N E A , C O M PA C TA I C O M P L E X A . U N A V I S I Ó D E F U T U R M É S S O S T E N I B L E

ELS INSTRUMENTS DEL MODEL

Tal com ja s’ha dit a l’inici, les propostes d’aquest document són congruents amb els continguts de l’Agenda 21 de Barcelona i incorporen objectius i línies estratègiques que el Compromís Ciutadà per la Sostenibilitat estableix per al període 2002-2012. A fí i efecte de ressaltar els vincles, a continuació s’especifiquen els objectius i línies d’acció en que incideix preferentment cada una de les propostes estratègiques del model

O B J E C T I U S Objectius de l’Agenda 21 de Barcelona - Compromís Ciutadà per la Sostenibilitat 1.

Protegir els espais lliures i la biodiversidat i ampliar el verd urbà

Defensar la ciutat compacta i diversa, amb un espai públic de qualitat

Millorar la mobilitat i fer del carrer un entorn acollidor

Assolir nivells òptims de qualitat ambiental i esdevenir una ciutat saludable

Preservar els recursos naturals i promoure l’ús dels renovables

Reduir la producció de residus i formentar la cultura de la reutilització i el reciclatge

Augmentar la cohesió social, enfortint els mecanismes d’equitat i participació

Potenciar l’activitat econòmica orientada cap a un desenvolupament sostenible

Progressar en la cultura de la sostenibilitat mitjançant l’educació i la comunicació ambiental

10. Reduir l’impacte de la ciutat sobre el planeta i promoure la cooperació internacional

Protegir els espais lliures i la biodiversitat i ampliar el verd urbà. Incideix preferentment en les línies d’acció: 4, 6, 9 i 10. Defensar la ciutat compacta i diversa, amb un espai públic de qualitat. Incideix preferentment en les línies d’acció: 1 i 3.Pendents als carrers de Barcelona Millorar la mobilitat i fer del carrer un entorn acollidor. Incideix directament en les línies d’acció: 1, 2, 3, 4, 5, 6, 7, 8, 9 i 10.

Objectius i línies d’acció del CCS de l’A21 de BCN que incorpora el model d’espai públic basat en supermançanes 1.

Protegir els espais lliures i la biodiversitat i ampliar el verd urbà. Incideix preferentment en les línies d’acció: 4, 5, 6, 9 i 10. Defensar la ciutat compacta i diversa, amb un espai públic de qualitat. Incideix preferentment en les línies d’acció: 3 i 4. Millorar la mobilitat i fer del carrer un entorn acollidor. Incideix preferentment en les línies d’acció: 2 i 5.

1. Protegir els espais lliures i la biodiversitat i ampliar el verd urbà. Incideix preferentment en les línies d’acció: 6.

2. Defensar la ciutat compacta i diversa, amb un espai públic de qualitat. Incideix preferentment en les línies d’acció: 1, 3 i 5.

3. Millorar la mobilitat i fer del carrer un entorn acollidor. Incideix preferentment en les línies d’acció: 1, 2, 3, 7, 8 i 9.

4. Assolir nivells òptims de qualitat ambiental i esdevenir

una ciutat saludable: Incideix preferentment en les línies d’acció: 5 i 8.

una ciutat saludable: Incideix preferentment en les línies d’acció: 5 i 6.

Assolir nivells òptims de qualitat ambiental i esdevenir una ciutat saludable: Incideix preferentment en les línies d’acció: 1 i 3.

Objectius i línies d’acció del CCS de l’A21 de BCN que incorporen les estratègies en l’edificació

Preservar els recursos naturals i promoure l’ús dels renovables. Incideix directament en les línies d’acció: 4, 6, 7 i 9.

Augmentar la cohesió social, enfortint els mecanismes d’equitat i participació. Incideix directament en les línies d’acció: 6.

Defensar la ciutat compacta i diversa, amb un espai públic de qualitat. Incideix preferentment en les línies d’acció: 1, 2, 7, 8, 9 i 10.

Augmentar la cohesió social, enfortint els mecanismes d’equitat i participació. Incideix preferentment en les línies d’acció: 8.

10. Reduir l’impacte de la ciutat sobre el planeta i promoure la cooperació internacional. Incideix preferentment en les línies d’acció: 4 i 7.

Objectius i línies d’acció del CCS de l’A21 de BCN que incorpora el disseny de la ciutat subterrània

Objectius i línies d’acció del CCS de l’A21 de BCN que incorpora el model d’ocupació del territori 1.

Protegir els espais lliures i la biodiversitat i ampliar el verd urbà. Incideix preferentment en les línies d’acció: 1 i 2.

Defensar la ciutat compacta i diversa, amb un espai públic de qualitat. Incideix preferentment en les línies d’acció: 1 i 2.

Preservar els recursos naturals i promoure l’ús dels renovables. Incideix preferentment en les línies d’acció: 1, 2, 4, 7 i 8 (extensiu al consum de sòl).

10. Reduir l’impacte de la ciutat sobre el planeta i promoure la cooperació internacional. Incideix preferentment en les línies d’acció: 4.

A G E N D A 2 1 . B A R C E L O N A , C I U TAT M E D I T E R R À N E A , C O M PA C TA I C O M P L E X A . U N A V I S I Ó D E F U T U R M É S S O S T E N I B L E

Objectius i línies d’acció del Compromís Ciutadà per a la Sostenibilitat de l’Agenda 21 de Barcelona (A21) que incorpora el model de mobilitat basat en supermançanes

A G E N D A 2 1 . B A R C E L O N A , C I U TAT M E D I T E R R À N E A , C O M PA C TA I C O M P L E X A . U N A V I S I Ó D E F U T U R M É S S O S T E N I B L E 86

Objectius i línies d’acció del CCS de l’A21 de BCN que incorpora la xarxa polinuclear de ciutats i pobles compactes a l’Àrea Metropolitana de Barcelona

1. Protegir els espais lliures i la biodiversitat i ampliar el verd urbà. Incideix preferentment en les línies d’acció: 1, 2, 3 i 10.

2. Defensar la ciutat compacta i diversa, amb un espai públic de qualitat. Incideix preferentment en les línies d’acció: 1, 2 i 8.

3. Millorar la mobilitat i fer del carrer un entorn acollidor.

Objectius i línies d’acció del CCS de l’A21 de BCN que incorpora la proposta d’àrees de nova centralitat

2. Defensar la ciutat compacta i diversa, amb un espai públic de qualitat. Incideix preferentment en les línies d’acció: 1, 2 i 3.

3. Millorar la mobilitat i fer del carrer un entorn acollidor. Incideix preferentment en les línies d’acció: 1, 2 i 5.

8. Potenciar l’activitat econòmica orientada cap a un desenvolupament sostenible. Incideix preferentment en les línies d’acció: 1, 2, 4 i 10.

Incideix preferentment en les línies d’acció: 1, 2 i 10.

10. Reduir l’impacte de la ciutat sobre el planeta i promoure la cooperació internacional. Incideix preferentment en les línies d’acció: 4.

2. Defensar la ciutat compacta i diversa, amb un espai públic de qualitat. Incideix preferentment en les línies d’acció: 1 i 2.

3. Millorar la mobilitat i fer del carrer un entorn acollidor. Incideix preferentment en les línies d’acció: 1, 2, 3, 4, 9 i 10.

1. Protegir els espais lliures i la biodiversitat i ampliar el verd urbà. Incideix preferentment en les línies d’acció: 1, 2, 3, 4, 5 i 10.

5. Preservar els recursos naturals i promoure l’ús dels renovables. Incideix preferentment en les línies d’acció: 1 i 2.

10. Reduir l’impacte de la ciutat sobre el planeta i promoure la cooperació internacional. Incideix preferentment en les línies d’acció: 4 i 6.

Objectius i línies d’acció del CCS de l’A21 de BCN que incoporen els eixos estratègics per al desenvolupament econòmic

8. Potenciar l’activitat econòmica orientada cap a un desObjectius i línies d’acció del CCS de l’A21 de BCN que incorpora el moviment de persones jurídiques i mercaderies a l’Àrea Metropolitana de Barcelona

Objectius i línies d’acció del CCS de l’A21 de BCN que incorpora la biodiversitat: xarxa verda i connectors ecològics a l’Àrea Metropolitana de Barcelona

envolupament sostenible. Incideix preferentment en les línies d’acció: 1, 2, 3, 4, 5, 6, 7, 8, 9 i 10.

Objectius i línies d’acció del CCS de l’A21 de BCN que incorpora la biodiversitat i la xarxa verda en l’àmbit urbà

Objectius i línies d’acció del CCS de l’A21 de BCN que incorpora el model de residus

5. Preservar els recursos naturals i promoure l’ús dels renovables. Incideix preferentment en les línies d’acció: 4, 5, 6, 8 i 9.

6. Reduir la producció de residus i fomentar la cultura de la reutilització i el reciclatge. Incideix preferentment en les línies d’acció: 1, 2, 3, 4, 5, 6, 7, 8 , 9 i 10.

1. Protegir els espais lliures i la biodiversitat i ampliar el verd urbà. Incideix preferentment en les línies d’acció: 2, 3, 4, 5, 6, 7, 9 i 10.

10. Reduir l’impacte de la ciutat sobre el planeta i promoure la cooperació internacional. Incideix preferentment en les línies d’acció: 4.

Objectius i línies d’acció del CCS de l’A21 de BCN que incorpora la proposta de conservació i gestió de la demanda de l’aigua

4. Assolir nivells òptims de qualitat ambiental i esdevenir una ciutat saludable: 2 i 3.

5. Preservar els recursos naturals i promoure l’ús dels renovables: 1, 2, 3 i 9.

10. Reduir l’impacte de la ciutat sobre el planeta i promoure la cooperació internacional: 2 i 3.

4. Assolir nivells òptims de qualitat ambiental i esdevenir una ciutat saludable. Incideix preferentment en les línies d’acció: 1 i 5.

5. Preservar els recursos naturals i promoure l’ús dels renovables. Incideix preferentment en les línies d’acció: 4, 5, 6, 7 i 9.

10. Reduir l’impacte de la ciutat sobre el planeta i promoure la cooperació internacional. Incideix preferentment en les línies d’acció: 4 i 5.

Objectius i línies d’acció del CCS de l’A21 de BCN que incorpora la proposta d’estabilitat urbana i promoció de la barreja

7. Augmentar la cohesió social, enfortint els mecanismes d’equitat i participació. Incideix preferentment en les línies d’acció: 8 i 10.

10. Reduir l’impacte de la ciutat sobre el planeta i promoure la cooperació internacional. Incideix preferentment en les línies d’acció: 8, 9 i 10.

Objectius i línies d’acció del CCS de l’A21 de BCN que incorpora les propostes d’estabilitat i cohesió social

Objectius i línies d’acció del CCS de l’A21 de BCN que incorpora la proposta per reduir la contaminació atmosfèrica

7. Augmentar la cohesió social, enfortint els mecanismes

4. Assolir nivells òptims de qualitat ambiental i esdevenir

8. Potenciar l’activitat econòmica orientada cap a un des-

una ciutat saludable. Incideix preferentment en les línies d’acció: 1, 5 i 6

envolupament sostenible. Incideix preferentment en les línies d’acció: 7.

10. Reduir l’impacte de la ciutat sobre el planeta i promoure

9. Progressar en la cultura de la sostenibilitat mitjançant

la cooperació internacional. Incideix preferentment en les línies d’acció: 4, 5 i 7.

l’educació i la comunicació ambiental. Incideix preferentment en les línies d’acció: 1, 2, 3, 4, 5 i 6.

d’equitat i participació. Incideix preferentment en les línies d’acció: 1, 2, 3, 4, 6, 7 i 10.

10. Reduir l’impacte de la ciutat sobre el planeta i promoure la cooperació internacional. Incideix preferentment en les línies d’acció: 8 i 9.

Per consultar el Compromis ciutadà per la Sostenibilitat - A21 BCN www.bcn.es/agenda21

A G E N D A 2 1 . B A R C E L O N A , C I U TAT M E D I T E R R À N E A , C O M PA C TA I C O M P L E X A . U N A V I S I Ó D E F U T U R M É S S O S T E N I B L E

Objectius i línies d’acció del CCS de l’A21 que incorpora la generació i gestió energètica