13
Crònica de nazka
(final i principi)
13
Crònica de nazca
-final i principi-
ARA SÍ...TIRA ELS DAUS I FOTEM EL CAMP!!
CONTROL, OBRE LA 23!
PERÒ QUÈ..!!
...va ser així com vam traspassar una vegada rere l’altra el llindar de móns que desconeixíem, ordres de les coses d’abans i després dels dies que ens havien vist néixer...
...de tant experimentar-la, la velocitat variable dels temps ens feia sentir ingrĂ vids, formar part de tot sense pertĂ nyer enlloc...
AGAFA’T FORT O ENS SEPARAREM!
EI, ETS TU QUI S’HA DE MOURE AMB COMPTE!
...en tirar els daus preníem la nostra autèntica forma per entrar als canals de què m’havia parlat Tepecatl en trobar-nos a Chichén Itza...
...conductes que obrien la porta a les ressonàncies ancestrals acumulades .. en metamorfosi contínua. Els túnels eren deserts, la jungla d’interferències..
..en un univers que naixia i deixava d’existir a cada instant, vibrant ..havia arribat també als ecos, als retalls dels móns desapareguts...
...amb l’aire farcit a perdigonades binàries, batre les ales i seguir el rumb que traçaven daus m’extenuava cada vegada més...
...fins arribar gairebé al punt d’abatre’m...allà dins ja no ens hi podríem estar gaire més , pero començàvem a entendre...
…que les interferència en la comunicació entre els homes alterava els daus fent-los mostrar repetidament moments d’un mateix signe...
...eclosions de tecnologia que també podien fer de l’humà un ninot de a la deriva, a l’espera de tocar o bé terra o bé tocar fons.......
...com si existir fos pendular , la tensiĂł entre aquests dos extrems. En trobar la porta de retorn a casa ja sabĂem que viure o morir eren nomĂŠs les dues cares que delimitaven una rara moneda, un objecte errant...
...al marge del sistema bancari, de suma zero... Sortir-ne no havia de ser difĂcil, les Ă ligues bĂŠ vivim al marge de les banderes...
ON CARAI SOM?
EI, AJUDA’M A SORTIR
Vam emergir arrencant retalls de l’altre pla de conciència. Si el deixàvem tancavr del tot difícilment podríem reparar-lo…
JO JA NO HI PUC VOLAR MÉS, NO HI HA PROU ESPAI!
JA HO HE VIST…
Vam reflexionar fins a consumir el dia. Va ser aleshores que Tepecatl va arribar a la única solució possible...
EN QUE POTSER ET CALGUI MÉS ESPAI A TU...
EN QUÈ ESTÀS PENSANT?
...el que va dir jo ja ho esperava des del moment mateix en què el vaig conèixer. S’acostava el moment de separar-nos...
..PEL QUE FA A MI, SENSE ALES, M’HI PODRÉ MOURE MILLO.R , A LES GALERIES...
...mentre Tepecatl fos viu dins els túnels, potser en podria mantenir d’oberts fins que jo canviar les coses fora...
FIXA’T BÉ EN EL QUE ET DIRÉ, ÉS EL QUE EM RESTA PER ENSENYAR-TE
el que vaig veure no ho he oblidat mai. A través dels seus llegia tot el que Tepecatl havia estat. No calien paraules, la llengua franca de la seva mirada em ressonava dins...i ho vaig entendre de cop...
ACONSEGUEIX QUE MÉS ULLS PARLIN AIXI I AVIAT ENS TORNAREM A VEURE....
ESPERO NO TRIGAR MASSA
...calia fer parlar els ulls, el seu llenguatge sense sons, conegut per tothom, on la interferència no hi tenia cabuda...
CAL QUE T’AFANYIS, PERÒ HO CREC...
EL QUÈ?
QUE , JA SABRÀS COM TROBAR- ME
...i la resta va anar molt de pressa. Tepecatl no va perdre el temps: en entregar-me un dels seus daus, ja feia girar l’altre en l’aire...
...el vaig veure empetitir per darrera vegada, a l’encontre de les galeries que hauria de mantenir obertes sense descans...
…que els ulls deixessin de dormir, seria possible? Potser hauria de passar molt temps encara, potser no s’hi arribaria mai...però per trobar de nou amb Tepecatl , valdria la pena intenta-ho…
…el camí que s’obria davant meu no era més incert que el que m’havia portat fins on era. Del que res en sabia però el més difícil, arrencar a caminar, ja estava fet...
EI! QUE EM SENTS?
...JA SE’N VAN TOTS!
SENTS? ES QUE TINDREM LA VEU QUE VISITA... SENTIA ERA TANT ANTIGA!
NO, MOLT MÉS! M’ERA FAMILIAR I ALHORA...
COM LA D’AQUELL MARINER?
...VENIA DE MOOOLT LLUUUUNY!!
EEEH! ESPERA!
ERA UN ECO APAGAT DE TANT VIATJA... …
NO N’HE SENTIT MAI!
NI JO FINS FA POC!
ÉS QÜESTIÓ DE TEMPS...UN COP HI VEGIS CLAR APRENDRÀS A ESTAR ATENT...