IX MICROCONCURS CATALÀ by Biblioteca Esteve Paluzie de Barberà del Vallès

IX MICROCONCURS

IX MICROCONCURSO LA MICROBIBLIOTECA

LA MICROBIBLIOTECA

IX MICROCONCURS

Organitza i edita:

Amb la colÂˇlaboraciĂł de:

VIII MICROCONCURS LA MICROBIBLIOTECA

IX Microconcurs La Microbiblioteca © dels textos, els seus autors i autores © de la presentació, Xavier Garcés Trillo © de la il·lustració, Ricard Efa © 2020 Biblioteca Esteve Paluzie Disseny i maquetació: KONEKTO COMUNICACIÓ GRÀFICA, S.L. Edició a cura d’A. Guri Comallonga Està permesa la reproducció parcial d’aquesta obra sempre i quan sigui sense ànim de lucre i no compti amb la negativa expressa dels autors i autores dels textos. D.L. B-26.814-2012 Imprès a: KONEKTO COMUNICACIÓ GRÀFICA, S.L. Colònia Güell, Santa Coloma de Cervelló

www.lamicrobiblioteca.com

MICRORELATS CATEGORIA EN CATALÃ&#x20AC;

ÍNDEX PRESENTACIÓ.................................................................................................................13 CONVOCATÒRIA D’OCTUBRE

Veïns............................................................................................................................19 Deus in machina .........................................................................................................20 L’ Aniversari ................................................................................................................21 La lletera......................................................................................................................22 L’infern.........................................................................................................................23 La confessió..................................................................................................................24

CONVOCATÒRIA DE NOVEMBRE

L’espera........................................................................................................................29 XXL ............................................................................................................................30 Transsiberià .................................................................................................................31

CONVOCATÒRIA DE DESEMBRE

L’Església del Pi ...........................................................................................................35 Família adoptiva ..........................................................................................................36 El dermatòleg ..............................................................................................................37 La bicicleta vermella ....................................................................................................38

CONVOCATÒRIA DE GENER

Hàbits .........................................................................................................................43 Línia vermella ..............................................................................................................44 Xiquets lliures...............................................................................................................45 L’estiu de la sal..............................................................................................................46 Etiqueta........................................................................................................................47

CONVOCATÒRIA DE FEBRER

A tall de faula ..............................................................................................................51 Violència verbal ...........................................................................................................52 Dimecres .....................................................................................................................53 Familioteca ..................................................................................................................54 Principis ......................................................................................................................55 9

CONVOCATÒRIA DE MARÇ

Fi de trajecte ................................................................................................................59 Retorn a la infància .....................................................................................................60 Versió lliure .................................................................................................................61 Obituari lunar .............................................................................................................62 Corro ..........................................................................................................................63 Fer el salt .....................................................................................................................64

CONVOCATÒRIA D’ABRIL

David ..........................................................................................................................69 Encantat de la vida ......................................................................................................70 Menjo i compte vint ....................................................................................................71 La venjança de la física (quàntica) ................................................................................72 Venjança ......................................................................................................................73 Tafaneries ....................................................................................................................74

CONVOCATÒRIA DE MAIG

La pregunta .................................................................................................................79 Amistat .......................................................................................................................80 L’autòctona...................................................................................................................81 De com l’ascensió de l’Antònia, al cel sia, no va incrementar el nombre d’ànimes que l’habiten....................................................82 Guieu-nos cap al cel.....................................................................................................83 La taula .......................................................................................................................84 Miniatures ...................................................................................................................85

GUANYADOR ANUAL

L’herència ....................................................................................................................89

AGRAÏMENTS................................................................................................................. 91

PRESENTACIÓ Ja en són nou les edicions del Concurs de Microrelats de la Microbiblioteca. Nou edicions plenes de grans emocions, en petits escrits, de grans narracions, en microrelats. De molta literatura, i molta saviesa, en uns moments breus i intensos. A la Biblioteca Esteve Paluzie de Barberà del Vallès hi trobareu tot això, tots els ingredients, tots els esforços que han dut aquest concurs tan lluny. Com cada any ens han arribat obres d’arreu del món i aquí hi teniu la mostra de les guanyadores i seleccionades d’aquesta edició. La cultura és un vincle entre persones, és comunicació i educació. Amb el foment, des de la biblioteca, de l’activitat literària estem enfortint el bagatge de cultura, de transmissió, d’apropament de tota la ciutadania de Barberà. I amb el Concurs de Microrelats, Barberà comparteix i s’enriqueix d’aquest intercanvi, d’aquestes sinergies literàries amb persones de diverses procedències. Agraeixo de nou, a tot l’equip de la Biblioteca Esteve Paluzie la seva dedicació en l’organització del concurs, a les persones integrants del jurat la seva col·laboració altruista, a les llibreries locals i de proximitat, i a la Diputació de Barcelona, el seu suport i a tothom que ha participat en aquesta edició. I a tu que avui tens aquest llibre entre les mans i estàs a punt de submergir-te en moltes petites grans aventures.

Xavier Garcés Trillo Alcalde de Barberà del Vallès 13

A la dreta, una porta negra on diu: «Prohibit el pas»; a l’esquerra, una porta blanca on diu: «Prohibit el pas». I al mig un passadís, on penja un gran rètol que diu que no hi poden circular els qui prèviament no hagin passat per la porta blanca o per la porta negra. Isabel-Clara Simó i Monllor (1943-2020) (Perfils cruels. Barcelona, Edicions 62, 1995)

CONVOCATÒRIA D’OCTUBRE

Veïns En Benet surt de casa ben d’hora, quan comença a clarejar i la rosada remulla l’herba dels jardins dels veïns. Fa temps que no pot dormir més enllà de les cinc. S’aixeca, renta el plat del sopar, treu els llençols i els posa a airejar als estenedors del pati. Fa cafè i encén un caliquenyo. Després surt a pixar fora, regant les males herbes que es fan vora el desguàs de les pluges. Mentre estira els braços i badalla, observa els xalets. Fa temps que envolten la casa, l’última de les que varen fer per les mines. Sap que un dia el faran fora malgrat no hagi volgut vendre mai -encara rai que els jutjats són plens i els plets naufraguen entre paperassa i desídia-. Ningú no sap que la Maria fa anys que reposa sota les herbes, marcada per una creu diminuta que només ell sabria trobar. Aquests veïns nous mai no la varen conèixer, d’estirats que són, i els que varen vendre se n’anaren quan encara vivia. Va morir, la Maria, d’un xarampió que agafà de gran. Ell espera traspassar abans de veure la caseta feta xalet, amb marrecs de serrells rossos corrent pel jardí mentre els pares jauen en les gandules de la piscina comunitària que hi faran un cop la urbanització sigui tancada.

Celestí Casòliva Morales Barcelona 19

Deus in machina Aquesta nit he sentit que el meu robot sexual, la meva Alena 90x60x90, la meva esclava articulada i amb la facultat de parlar i emetre sons de plaer, estava xiuxiuejant tota sola. M’he llevat i l’he trobat de genolls i de cara a mi, tal com l’havia deixada, tota nua, amb les mans juntes i la boca oberta. D’aquells llavis com para-xocs vermells, però, no sortien gemecs ni sorolls de succió: aquell xiu-xiu semblava més íntim, per dir-ho així, més profund. L’Alena resava. Era evident. Un rampell de pudor m’ha empès a cobrir-la amb una bata, a tapar-li les vergonyes de silicona. Quan me n’he tornat al llit, encara la sentia. Probablement resava un rosari. El fabricant s’ha justificat dient que les seves True Dolls eren esclaves sexuals, és clar, però que algunes, molt poques, podien convertir-se en esclaves del Senyor: «Els designis de la intel·ligència artificial són inescrutables». A Santes Creus hi ha un convent de neomonges quietistes. La meva Alena és allà, ara, agenollada permanentment al costat d’una infinitat de germanes estàtiques. Totes elles, màquines estrictes, resen dia i nit per les nostres ànimes corruptes com bateries caduques.

Josep Sampere Martí Igualada (Barcelona) 20

L’ Aniversari Bufa! Bufa! –cridaven els grans, asseguts al voltant de la taula amb una cantarella alegre. –Que bufi! Que bufi! –Empenyien els nets mentre intentaven aguantar-se les ganes de bufar ells les espelmes. I l’avi mirava l’entelat espectacle a través dels seus ulls cansats. La taula cada any s’anava fent més gran, tant que no podien fer les celebracions a casa i calia buscar un restaurant. El menjar que ja no assaboria, s’apilonava per tot arreu i les ampolles de vi i cava formaven un skyline que feia temps havia deixat de fer-li gràcia. Tots reien, cantaven i semblaven contents celebrant l’aniversari, mentre ell, s’esforçava per extreure el poc aire que quedava en aquells pulmons secs i bufar d’una vegada les espelmes, que feia estona que el desafiaven. Ningú s’adonava que cada any, mentre bufava, s’acomiadava una mica més de tots i que cada bufet l’allunyava de la vida que estava a punt de bufar-lo a ell com a una d’aquelles maleïdes espelmes.

Marta Domènech Sala Palamós (Girona) 21

La lletera El funcionari va arribar a la granja un dijous a mig matí. Ella va deixar la ferrada, es va eixugar les mans i el va anar a trobar al pati. –Vinc del Ministeri de Tradicions Populars. Segons les nostres dades –va mostrar uns papers– aquesta granja no hauria d’existir. Fa uns anys, quan va anar a portar la primera lletera, hauria d’haver ensopegat, abocar la llet i perdre-ho tot. –Ara soc culpable de no ser prou matussera ? –va mirar de riure malgrat la preocupació. –La seva producció ha fet caure el preu de la llet i això és un greu problema per a tot el continent –va continuar impassible–. Li donem un mes per liquidar l’explotació –va remugar mentre girava cua. –I com em guanyaré la vida? —només va encertar a preguntar abans no marxés. L’home va fer una mirada al seu voltant. –Segui sobre aquella carbassa. Si té sort, se li apareixerà un príncep blau. Al vespre, mentre s’empassava la darrera cullerada de crema de carbassa, encara no s’ho acabava de creure. Uns sorollets a les golfes la van treure del seu capficament. Va serrar les dents, va engrapar l’escopeta de perdigons i va pujar les escales desitjant de tot cor poder descarregar tota la ira sobre uns laboriosos follets.

Carles Castell Puig Sant Cugat del Vallès (Barcelona)

L’infern Oreneta Vila era el nom que feia servir cada cop que es posava el barret i la gavardina grisa i sortia al carrer a caçar la veritat. No era un detectiu qualsevol perquè ell només perseguia els mentiders professionals, però eren difícils de veure perquè no es jugaven els verbs als casinos ni tampoc no escorxaven les síl·labes darrere d’un mostrador com si fossin trossos de carn que es venien a pes. Eren estafadors de vidre translúcid perquè escampaven enganys amb la gràcia dels vents, però eren opacs com les tempestes, tan espessos i foscos perquè cremaven per dins com si l’infern fossin ells. El detectiu de les paraules espiava els dolents enmig del silenci perquè era entre mirades i gestos quan es delataven culpables. Llavors, l’ocell gris de ciutat desplegava les ales del vellut de la justícia per abraçar la veritat i volava lliure com només saben fer els que no tenen res per amagar. –Me’n vaig a l’infern –deia cada cop que es vestia per anar a treballar.

Marta Finazzi Martínez Girona 23

La confessió L’àvia havia arrossegat aquell secret més de quaranta anys. Li era tan propi com el monyo, el ganxet o l’obsessió per deixar el plat ben net. “Llençar el menjar fa mal al cor”, ens deia sovint. Però una sobretaula massa llarga i els catúfols propis de l’edat van forçar la confessió. –Jo vaig matar en Mascota. Ens va explicar que el va matar perquè la bèstia deixava pèl per tot arreu i n’estava fins al capdamunt. Per això li havia camuflat petites dosis de verí entre el menjar, perquè morís a càmera lenta, sense fer soroll. El relat dels fets va destrossar-nos el cor. Ningú podia imaginar-la maquinant un crim com aquell i executant-lo amb la sang freda dels millors assassins. O mentint a les filles amb el cadàver del gos encara calent: “és llei de vida, en Mascota ja era gran”. No li vam poder perdonar mai. La confessió va arribar quan l’àvia ja feia temps que en deixava de pèls a la dutxa i nosaltres també n’estàvem fins al capdamunt. Va escurar el plat fins al darrer dels seus dies perquè llençar el menjar fa mal al cor. L’àvia va morir a càmera lenta. –És llei de vida, ja era gran... –dèiem quan venien a donar-nos el condol.

Oriol Garcia Molsosa La Garriga (Barcelona) Guanyador mensual octubre 24

CONVOCATÃ&#x2019;RIA DE NOVEMBRE

L’espera Asseguda a l’espona del llit, busca les sabatilles. A les fosques, els peus flirtegen amb el calçat fins encaixar-hi a la perfecció. Damunt la vànova, el batí, desgastat: el fred s’escola per les velles finestres de fusta. Surt de l’habitació i va cap al bany. Fa dies que no tasta l’aigua. Ni altres coses. Es recull la blanca melena en un monyo i entra a la dutxa. Prem amb força l’agafador mentre l’aigua freda –la paga no dona per a gaires luxes– li activa el cos, cansat de viure. En acabat, es vesteix i es pinta els llavis, malgrat que els únics ulls que l’han de veure siguin els que li reflecteix el mirall del lavabo. Però avui serà diferent. Tindrà companyia. No pas del marit, que la va abandonar després de trenta anys junts, ni dels fills que mai va tenir, ni tampoc de les amigues, que s’estan en una residència. No, de cap d’ells. Vindrà i parlaran una estona. Com cada sis mesos. Es veuen poc, pensa. Aviat serà migdia. Bastó en mà fa cap a la cuina. Es posa mans a l’obra. Els fogons, al mínim. Les presses no són bones conselleres. Quan ho té tot en marxa, seu a la butaca i tanca els ulls. Només li cal esperar. Enviaran la mateixa noia de Benestar social, aquesta vegada?

Maribel Gutiérrez Gallego La Garriga (Barcelona) 29

XXL En Joan té la tita petita i des de que al pis del davant s’ha mudat la dona dels seus somnis no pot deixar de sentir-se insegur. Fart d’aquesta situació, demana cita amb un especialista que li recomana un nou enginy quasi miraculós: un sofisticat sistema inserit al penis i una vàlvula a on abans estava el testicle dret que funciona com una mena d’insuflador que permet controlar la grandària de les ereccions. Encoratjat per la seva nova virilitat protètica, es decideix a trucar a la porta de la veïna per tal de seduir-la. Tot li surt bé gràcies a la seva confiança i a un xic de bona sort. Després de prendre unes quantes copes, comencen a petonejar-se al sofà i ell aprofita per a magrejar-li els pits. Maldestre, busca el fermall del sostenidor i, sense voler, prem un botonet que fa que els pits es desinflin amb un ridícul sorollet de flatulència mal dissimulada. Ella, avergonyida, comença a moure el braç dret com un ocellet ferit fins que els pits tornen a estar ben inflats. Ell la mira amb condescendència: fins a on és capaç d’arribar la gent per tal d’agradar als altres!

Ivan Bonache Cuadrado Santpedor (Barcelona) 30

Transsiberià L’avi seu de cara a la finestra, tot somrient. No diu ni piu, però sempre somriu. Darrere d’aquell gest sembla que no hi hagi ningú. Com es deu sentir? Feliçment inconscient? Inconscientment feliç? Potser és això, el Nirvana: la personalitat que es dissipa exultant, com un angelet d’una bufada. No puc estar-me de pensar que no se n’ha anat del tot. Que el seu jo ha marxat de viatge sense dir-nos adéu. Encara tinc el tren elèctric que em va regalar de petit. De vegades l’engego i em quedo mirant com serpeja hipnòticament. «No et limitis a les rodalies», em deia. «Abasta més. Imagina’t que fas la ruta del Transsiberià, la més llarga del món». I afegia: «La vaig fer un cop, jo, i encara hi somio». De vegades, quan el meu Transsiberià s’eternitza en la infinitud dels boscos boreals, o quan voreja la riba del llac Baikal i passa d’un fus horari a l’altre, com si el temps s’hagués desarticulat, un raig de sol il·lumina la finestra d’un dels vagons. Llavors el veig assegut a dins, l’avi, tot somrient, i penso que la seva ànima alliberada, adaptable com el fum, ha deixat enrere totes les andanes de l’espai i del temps per reprendre definitivament el seu viatge somiat.

Josep Sampere Martí Igualada (Barcelona) Guanyador mensual novembre 31

CONVOCATÃ&#x2019;RIA DE DESEMBRE

L’Església del Pi No m’interessen les religions, ni hi estic en contra mentre no perjudiquin ningú. Però en Ramon em va despertar la curiositat. Ens coneixíem de vista a la feina, en uns gran magatzems força coneguts. Parlava de l’Església del Pi. –La de Barcelona? –Vaig preguntar-li. –No, home! No tenim edificis oficials. Deia que la seva fe no només nodria l’ànima, sinó també el cos i la terra. No parlava de concepcions virginals, de reencarnació ni de déus ignots. Com que no tenia edificis oficials, cada seguidor tenia un altar a casa. De manera que quan m’hi va convidar a dinar un dia, no m’ho vaig pensar dues vegades. Després del cafè, finalment em va fer passar a l’habitació on tenia l’altar. Sobre una taula amb un cobertor de setí marró, dins un gibrell metàl·lic blanc, hi havia una “figura” del seu déu. Només se sentia una forta olor d’encens. Es va ajupir en una postura de caganer de pessebre perfecte i va ajuntar les mans per pregar. Devia fer setmanes que va plantar la “figura”, per com era de seca. Vaig sortir de casa seva sense fer soroll. No m’agrada interferir en assumptes religiosos. Ja no som amics, però qualsevol fe és respectable si no destorba, oi?

Andrea Quintana i Alemany Rubí (Barcelona) 35

Família adoptiva Encara que treballant a un geriàtric havíem vist de tot, era desolador veure tantes pàgines buides en un diari, tanta vida oblidada per culpa d’una malaltia. Se’ns va acudir la idea d’animar-la a escriure explicant-li històries del seu passat, en realitat inventades, en les que cadascun de nosaltres representava un paper. Vam ser amics, cosins, germans i companys de treball, fins i tot algú va fer d’antic xicot. Avui ha sortit de la seva habitació cridant que havia recuperat la memòria i que tornava a casa, impacient per veure de nou als seus éssers estimats. El retrobament ha estat molt emotiu. Només veure-la arribar a la residència, ens hem fos tots en una abraçada.

Lluís Talavera Barcelona 36

El dermatòleg El cert és que soc metge. Metge de la pell, metge de les taques, metge de les berrugues, de les mitges llunes, de les crostes dels palmells de les mans i de les esquerdes. El que faig és receptar pomades, blanques o translúcides, més aviat fredes, però no sempre. Veig a gent despullada davant meu i he aprés a anticipar els meus gests, estalviar sobresalts. Veig fils de venes i pells que tenen a veure amb el desert i els piulets de la sorra quan s’escalfen. Algunes cauen a tires, algunes sagnen, amb algunes es podrien fer abrics molsuts. Hi ha hematomes i hi ha forats. Forats que sembla que els hagin fet un seguit de claus picats amb fúria. Hi ha qui ve amb els braços plens de llagues, de ferides, fins i tot de talls en vertical, talls per tot arreu. Us n’atiparíeu, de veure esgarrapades! A vegades no en pregunto el motiu només en faig guariment, soc discret, no em fan el pes, els problemes. No han estat pensats per mi. Ni els problemes ni les fantasies, que venen a ser la mateixa cosa. El que vull dir amb tot això és que jo no soc pas un ingenu. I tanmateix, allò, m’ho vaig creure.

Mònica Cabanas Vidal Corbera del Llobregat (Barcelona) 37

La bicicleta vermella Va ser culpa seva. Ells l’animaven cada dia a engreixar aquell tronc amb barretina. “Atipa’l fort, Bernat, així el dia de nadal cagarà força!”, l’incitaven. Però qui s’engreixa a base de mandarines, galetes passades i engrunes de torró? Encegat per la bicicleta vermella que havia vist a l’aparador de la botiga d’esports, en Bernat va decidir posar-hi remei. La desaparició del conillet blanc de la Mercè no va suposar un gran enrenou més enllà dels brams de la germana. Ningú va sospitar res. Però amb l’àvia... Amb l’àvia va errar el càlcul. La pròtesis de genoll i el marcapassos damunt del plat de ceràmica del tió el van delatar. Aquell Nadal en Bernat es va quedar sense la bicicleta vermella.

Oriol Garcia Molsosa La Garriga (Barcelona) 38

CONVOCATÃ&#x2019;RIA DE GENER

Hàbits La tieta no fa petons, però sempre porta bombons, dins una capsa vermella amb lletres daurades. No em felicita mai per l’aniversari, però em regala llibres divertits quan ve a passar el dia. Havent dinat, pren un cigaló amb el pare i parlen de coses que no entenc, però m’agrada escoltar-los. A vegades, se li escapen paraulotes. A mi, el riure. La mare es mossega el llavi i tanca els ulls. Després, la tieta s’aixeca i fa una cigarreta. A mitja tarda comenta que fa segles que no va al Bingo, que és com un quinto per a grans. El pare la mira, somriu i diu que l’acompanya, com sempre: no vol deixar-la sola. Jo em quedo a casa amb la mare: no hi poden entrar, els nens, al Bingo. Després, quan torna, em dona monedes per a la guardiola. La tieta viatja sovint a l’Àfrica, per ajudar els nens pobres. Els deu portar bombons, a ells, també? Sempre porta el mateix vestit gris, ample i llarg fins als peus, una creu com a penjoll i una caputxa que li amaga els cabells, rossos. Per no passar fred, suposo. Ben pensat, s’assembla a l’uniforme que du sor Dolores, a l’escola, però no tenen res a veure: la tieta, mai, mai, em fa fregues per sota el jersei per fer-me passar el fred.

Maribel Gutiérrez Gallego La Garriga (Barcelona) 43

Línia vermella Avui tampoc he trobat feina. La resposta sempre és la mateixa, no encaixo. Ho seguiré intentant. Jo sempre busco el meu millor perfil per al currículum. Per això vaig al fotògraf una vegada i una altra. I miro de fer-li cas. «Estàs molt pàl·lid, sembles malalt». Deu sessions de raigs UVA. «Se’t veu poc expressiu pel bigoti». Me’l vaig afaitar i en paus. «Els cabells blancs recorden que passes dels cinquanta». Vaig elegir un tint castany obscur. Tot per evitar el pitjor. Perquè el meu pare no m’ho perdonaria i l’avi Lluís s’aixecaria de la tomba... «Aquest nas aquilí té massa personalitat», insistirà quan ens tornem a veure.

Josep Maria Arnau de Bolós Barcelona 44

Xiquets lliures Els meus pares presumien d’educar-me en la igualtat i en la llibertat. És per això que, malgrat ser xiqueta, no van voler imposar-me el color rosa en la roba ni en els joguets ni en les motxilles ni en res. Arrufaven el nas si elegia el rosa. «Que no t’agrada el blau?», em preguntaven. Si responia que sí, ells somreien. Aquest color es va acabar convertint en el color de les meues coses: roba, joguets, motxilles... «Recorda que ets lliure: pots triar el color que vulgues», repetien una vegada i una altra. Al col·legi, tots em deien «la Barrufeta» Ara tinc un fill, un xiquet. Vull que siga lliure, aliè a la dictatura dels estereotips. Per aquesta raó, li dic que no té l’obligació d’escollir sempre el blau: «I no t’agrada el rosa?» Si respon de manera afirmativa, somric.

Vicent G. Terol Xàtiva (València) 45

L’estiu de la sal De la collita en vam recol·lectar sal. Acabàvem d’arribar i no sabíem si allò era habitual, però aquell any, fos com fos, sota la terra i entre els nostres dits, hi vam trobar sal. Cristalls de sal. Com si el mar s’hagués filtrat sota el fang i hagués rossegat tot l’aliment. Podies collir, a grapats, pedres blanques i, amb elles, fer collars. I a això ens vam haver de dedicar. En cistells de vímet hi guardàvem el que fèiem, amb les ungles i un ganivet molt afilat amb què el Marc va tallar-se un dit sense voler: granadures, escultures, imitacions de la ceràmica. I la venien, clar, aquell estiu van vendre molt, els veiem contents, a l’altra banda. I malgrat les nostres mans petites, inflades i vermelles, malgrat les genives mossegades, plenes de llagues, de les nostres costelles punxegudes, aquells homes grassos carregaven els cistells i podien demanar als vaixells: el pollastre, el porc, l’alvocat, que a les nostres boques els faltava.

Mònica Cabanas Vidal Corbera del Llobregat (Barcelona) 46

Etiqueta –Com va això? –I me la vaig mirar de fit a fit. El so metàl·lic dels instruments es va unir als crits de la desconeguda, després d’ensopegar amb la safata que tenia al costat i que caiguessin a terra. El terrabastall causat i la reacció de la dona em van ofendre. No sabia que hi hagués normes d’etiqueta quan et practiquen una autòpsia!

Andrea Quintana i Alemany Rubí (Barcelona) Guanyador mensual gener 47

CONVOCATÃ&#x2019;RIA DE FEBRER

A tall de faula Dins de cada arbust se sentia un so constant i mecànic que s’acoblava al dels matolls veïns i omplia el sotabosc d’un brogit inquietant. Milers d’erugues mastegaven incansables les fulles i brots en total sincronia. Era l’estació del creixement i el seu únic objectiu passava per engreixar-se ben de pressa i tancar-se dins del capoll. D’allà en sorgiria una papallona bella i lleugera. Com les que, amb enveja, veien volar gràcils sobre els seus cossos grassos, lletjos i feixucs. Excepte una eruga que descansava immòbil sobre l’àpex més alt d’un arboç, completament aliena al frenesí de la comunitat. Just acabada de sortir de l’ou havia observat com les papallones morien als pocs dies d’emergir del capoll. I ella no tenia cap pressa per abandonar aquell paradís. Per això, menjava només el mínim necessari per sobreviure. Amb el seu metabolisme alentit comptava poder perllongar l’existència uns quants anys. Impertorbable davant les mirades de fàstic i menyspreu de les seves germanes, es va cargolar una mica més sobre la tija i va rosegar superficialment una fulleta tendra. En acabat, va girar el cap per cercar l’escalfor d’un raig de sol que s’esmunyia entre les branques.

Carles Castell Puig Sant Cugat del Vallès (Barcelona) 51

Violència verbal – Marc Puig, quaranta-tres anys, de Manresa, casat, sense fills, filòleg. – Hora de la mort? – Per la temperatura del fetge, entre les dotze i les dues del migdia. – Possible causa? – Fins que no li realitzi l’autòpsia és quasi impossible d’assegurar, però per les laceracions que presenta el cos, els blaus a la zona cranial i el sagnat de les orelles, sospito que estem davant d’un nou cas de violència verbal. – Violència verbal? – Sens dubte! Veus aquestes marques? Són d’uns quants “pues” i “buenos”. – Mmm! I les taques al contorn dels llavis? – Això és de mossegar-se a sí mateix després de sentir “ficar” en comptes de “posar” repetides vegades. – Déu meu! Però això no l’ha pogut matar.... – No voldria equivocar-me, però segurament el cop de gràcia va ser un “tenir que”. – Quin horror! – Els adolescents poden ser terriblement cruels. És el tercer mestre de català mort en aquest institut en el que va de curs. – Que Pompeu Fabra ens agafi confessats!

Ivan Bonache Cuadrado Santpedor (Barcelona) 52

Dimecres Els dimecres a la tarda, qui em treu és ella. Anem al parc, em deixa que faci les necessitats més urgents al tancat i de seguida pugem a aquell apartament que hi ha a prop. Jo em quedo a la saleta, ajagut en una manta de llana. A vegades, al cap d’una estona, escolto uns gemecs semblants als que se senten a casa algunes nits. Després tornem al nostre pis de sempre. Mentre sopen, ella li explica a quins llocs hem anat i les coses que hem fet. N’exagera unes i n’oblida altres. En acabat, diu que li fa mal el cap i aquella nit mai no sento cap gemec.

Josep Casals Arbós Prades (Tarragona) 53

Familioteca Va atansar-se al taulell amb una iaia, una tieta i un nebot. Li va apropar la targeta d’usuari i la noia la va escanejar mecànicament. Havent fet un parell de consultes, se’l va mirar amb posat greu. –Ha acumulat massa punts de demèrit – el va interpel·lar-. Encara té el gat persa a casa i l’últim cop va retornar un avi fora de termini i sense ulleres. –Què vol? –va justificar ell–. Durant el Nadal l’home em va agafar estima i volia quedar-se... La noia feia que no amb el cap. –No tenen cor! Són per passar el meu aniversari! –li esbroncà ell, excitat. –Només li’n puc deixar un parell en préstec a partir de dijous. És la norma. –afegí ella, continguda. En Pere es quedà palplantat mirant la família, intentant fer un triatge complicadíssim.

Quim Ciuró i Romero Barcelona 54

Principis Adrià Arimany sempre ha estat un escriptor de principis. Literalment. Entre la seva obra s’hi compten tres mil quatre-cents relats començats, sis-cents setanta-set principis de novel·les i vint-i-tres versos a mig fer (sempre s’ha sentit més còmode escrivint en prosa). 47 principis sense final, el seu primer i únic recull publicat, fou aclamat unànimement per la crítica com “un dels debuts més prometedors de la literatura catalana”. Més de tres segles després (i davant la perplexitat de la comunitat científica), Adrià Arimany segueix incapaç de trobar un final digne a la seva trajectòria.

Oriol Garcia Molsosa La Garriga (Barcelona) Guanyador mensual febrer 55

CONVOCATÒRIA DE MARÇ

Fi de trajecte Bon dia! Pregue que em dediqueu un minut d’atenció. Han estat molts anys viatjant plegats en aquest tren a aquesta hora i tot i el mutisme imposat dia rere dia, m’he familiaritzat amb tots vosaltres. Formeu part de la meua vida, del meu patrimoni de records, de la meua petita història on apareixereu amb el vostre silenci discret i on, de ben segur, romandreu per sempre. A partir de demà abandonaré aquest vagó on cada matí hem compartit pensaments i silencis. Més de quaranta anys sense fer cap raó entre nosaltres. Tots hem respectat aquesta norma que ningú no va dictar, però que tothom ha assumit. Em perdonareu, doncs, si jo la trenque a l’hora del comiat. Demà ja no caldrà anar a la feina i per tant no necessitaré de la vostra companyia ni de les vostres mirades que no miren enlloc. La vostra rutina quedarà modificada; la meua, senzillament haurà mort i caldrà inventar-ne una de nova. Vet aquí la meua comesa. Considereu les meues paraules com una mena d’abraçada a l’hora de l’adeu. Un dia més, jo baixaré ací. Vosaltres seguireu un trajecte metropolità repetit cada dia, fins arribar a la fi. Ha estat un plaer compartir tots els dies i els silencis. Fins mai.

Francesc Pou Alcoi (Alacant) 59

Retorn a la infància És l’olor del xampú: me’l poso i paf!, viatjo en el temps i torno a tenir 9 anys. No sé per què. Potser pels panellets de coco que fèiem a l’escola quan venia la castanyada. Ni idea. És una estona, una hora o així. Però per culpa d’això ara m’he de llevar més d’hora. Perquè clar, quan estic així no puc fer-ho tot tan ràpid com sempre, i m’han renyat a la feina alguna vegada perquè he fet tard. Quan em passa soc més lenta, perquè tot és més… més intens, més…, més. És una mica rotllo, però també és una sensació maca, especial. En el fons crec que tot el dia tinc ganes que sigui demà, per dutxar-me i que passi això. Però avui…, és que avui tenia una reunió súper important a la feina molt d’hora, i m’he adormit, i he hagut d’agafar el cotxe corrents. Sé que sona rar i que deu pensar que m’ho estic inventant, però li juro que és veritat; la de la foto del carnet soc jo, només que aquí estic més vella. No, no cal que truqui a la meva mare, de debò..., és a la residència perquè té alzheimer i molts dies no se’n recorda de mi. Només li demano que em cregui, senyor agent, si us plau... És només una estona: d’aquí uns minuts ja passarà i tornaré a ser una senyora de 43 anys.

Sabina Batlle Baró Heverlee (Bèlgica) 60

Versió lliure Quan els va expulsar del Paradís, per una menudesa, Adán va començar l’eixida sense piular. Ella va quedar callada i pensativa una estona fins que va anar corrent cap a ell perquè tornara i s’enfrontaren a l’injust veredicte, però ell va acatxar el cap i va continuar caminant. Va tornar sola i, després de llevar-se la fulla de parra que cobria el seu pubis, li va etzibar contundent: Ací em tens, nua i sense vergonya. Mira’m bé i llança el teu raig si ho consideres, però demà et penediràs i segur que tornes a crear-me. I ja posats, tingues decència i no ho faces de la costella d’aquell que va pujol a baix.

Javier Palanca Corredor València 61

Obituari lunar Amb el cordill a la mà es mira la lluna des del terrat d’un pis de l’Eixample. Està indecisa, no sap si l’ha de soltar. Torna a pensar que amb l’heli que li ha injectat no podrà traspassar ni l’estratosfera. Però somriu, no pot evitar recordar-lo alliçonant-la amb aquella gràcia que el distingia: “no pateixis, tu fica’m el gas per aquí, ja no notaré res”. Pensa que li agrada tenir-lo lligat del turmell, amarrat com un zepelí a punt d’enlairar-se. Fins i tot sent el neguit de l’enveja; i és que de tant que l’ha inflat li han marxat el rostre de vell i les arrugues que ella encara conserva. Es debat entre l’adeu i la por que fa la buidor. Tot just fa un moment s’ha vist embotida entre els coixins del sofà, mirant la sèrie que veien plegats i parlant sola. També pensa en ell i en el seu darrer desig; l’obituari lunar. L’últim viatge. Llavors titubeja i d’un rampell serè, nua el cordill a la barana. Demà al vespre, quan s’acabi el següent capítol de la sèrie, tornarà a pujar al terrat.

Isaac Cortés Domingo Barcelona 62

Corro No hauria d’haver sortit a córrer: no en tinc ganes i està núvol. Per motivar-me, busco una ruta nova. Passo pel costat d’un mas i sento la flaire forta d’una mimosa: n’hi havia una en el camí d’anar a l’escola i és l’olor de la meva infantesa. La pudor de la granja de porcs de més endavant espanta la mimosa i em recorda els estius de l’adolescència a ca l’oncle Pere. Començo a pujar. El sol que travessa els núvols em porta a l’experiència psicodèlica d’una acampada al Pirineu amb vint-i-pocs. I el cant d’una merla em recorda el primer clau amb la dona, enmig d’un bosc del Cadí. Ostres, tot això s’assembla a les pel·lícules: el moribund veu passar la vida davant els seus ulls. Collonades. Però aquest corriol humit i estret, amb un estimball a mà dreta, per on corro ara, és com el del Montseny on vaig estar a punt de matar-me l’any passat. Em van salvar un arbust i la mà d’un capellà excursionista. Per si de cas, camino fins a sortir al camí. I després corro com un boig, perquè fa baixada i per l’alegria estúpida que sento d’haver sortit il·lès d’un pensament encara més estúpid. La cara del conductor del tot terreny que m’envesteix és clavada a la del capellà excursionista.

Jordi Bonet-Coll La Bisbal d’Empordà (Girona) 63

Fer el salt Entre la multitud aplegada davant l’edifici, va aparèixer una dona. «És en Gaspar, el meu marit», va dir, assenyalant la figura enfilada a la cornisa. Els bombers havien desplegat una escala, al capdamunt de la qual un home uniformat intentava dialogar amb el suïcida. «El nostre interlocutor no se’n surt», es lamentava un policia. I li va atansar un megàfon a la dona: «Potser a vostè li farà cas». Ella va sentir el pes de la responsabilitat. La vida del seu home depenia de la seva capacitat de persuasió i va mesurar molt bé les paraules abans d’acostar els llavis a l’embocadura. «Salta!», va cridar. «O és que no tens pebrots? Salta!». Davant el desconcert de tothom, la dona, amb l’aplom que donen més de trenta anys de convivència, va explicar: «És que el meu marit sempre ho fa tot al revés de com jo li mano». I amorrant-se de nou al megàfon va repetir amb més èmfasi: «Que saltis, t’he dit!». L’home, dubitatiu, va fer un pas enrere i, dòcil, es va aferrar al braç estès del bomber de l’escala. «Ho veu?», va dir la dona. «En Gaspar sempre va a la seva!» Les paraules li van sortir amb un to més amarg que satisfet. «Mai no em fa cas».

Jordi Masó Rahola Granollers (Barcelona) Guanyador mensual març 64

CONVOCATÒRIA D’ABRIL

David Investigadors del departament d’història de l’art de la Universitat d’Stanfordtown han certificat l’autenticitat d’una carta de Nicola Maquiavelo a Lorenzo da Mèdici, de juny de 1504, que revela l’origen de la coneguda animadversió que es professaven Leonardo da Vinci i Miquel Àngel Buonarotti. Segons explica Roger Thribeau, cap de l’equip de recerca, l’escultor de Caprese hauria encarregat a Leonardo una màquina del temps amb la finalitat de transportar un bloc de marbre de sis tones, així com a un jove model, fins al segle XXI. Un cop allí, el model hauria posat segons les instruccions prèvies de l’escultor, un escàner l’hauria digitalitzat i una impressora 3D hauria traçat el David a escala 3:1. L’estàtua de 5,17 metres d’alçada, prossegueix Thribeau, hauria fet el viatge de tornada al segle XVI sense problemes, però no així el model, que hauria volgut quedar-se en aquell altre món. Miquel Àngel, que n’estava molt, del jove, hauria culpat Leonardo, atès que la logística estava inclosa al contracte. Els dos genis haurien discutit acaloradament, iniciant una enemistat que a partir de llavors no va fer sinó créixer.

Josep Casals Arbós Prades (Tarragona) 69

Encantat de la vida S’hi estava bé allà. Si li haguessin dit al principi, no s’ho hauria cregut. Amb el que va arribar a desesperar-se i plorar. Però a poc a poc s’hi va anar trobant bé. Fins i tot l’hivern havia estat molt més passable del que es podia imaginar. La sang freda, és clar. I ara, a l’estiu, allò era una delícia: l’aigua calenta de la bassa, les nits estelades a la serena, el mantra del cant dels companys que convidava a afegir-s’hi i alliberar la ment. Rauc, rauc. Rauc, rauc. Rauc, rauc. Només l’amoïnava una mica que es presentés una princesa donzella i insistís a besar-lo tant sí com no.

Albert Peracaula Bosch Girona 70

Menjo i compte vint –El buldog m’obre el camí –va dir el Joan haver entès. –Doncs a mi m’ha semblat “El barnús va ser el meu amic” –va expressar l’Albert. –Jo estic segur que ha dit “El desamor no demana permís” –va postil·lar el Martí. –La veritat és que no ha d’haver dit res d’això. En el seu últim sospir ha volgut deixar-nos pensant, com feia en el parxís amb el Kant, el Nietzsche o tants uns altres –va dir el Albert. –Bé, ho feia perquè, segons ell, era una bona prevenció contra l’Alzheimer –va recogitar el Joan–. Encara que així també ens destrossava en totes les partides. –I aquesta també la té guanyada, ara a esperar al subcampió –va concloure el Martí.

Javier Palanca Corredor València 71

La venjança de la física (quàntica) En Ramon és un paio llest i tot guapot. És normal, però posseeix una característica que el diferencia dels altres: mai no passa de la pàgina 126 de qualsevol novel·la. Manifesta que ja coneix tots els finals de novel·la i que només són 20 els arguments universals. El que no sap és que 126 és un nombre màgic, igual que 82 i 20. I 82 són les paraules exactes que ens han explicat la completa evanescència d’aquest personatge, agradable i tot guapot.

Jesús Pacheco Julià Sant Celoni (Barcelona) 72

Venjança Havien deixat l’urna sobre un prestatge de la llibreria. Va descaragolar la tapa. Encara feia olor de socarrim. Va anar escampant les cendres per tot el pis amb el mateix gest que feia quan, de petita, espargia les llavors a l’hort de l’avi, allà al poble. Abans de marxar, va contemplar el paisatge nevat de la sala d’estar. Quin descans no haver de sentir mai més aquella veu irritant, insistent: «Adela, torni a passar el drap que als mobles encara hi ha pols!».

Jordi Masó Rahola Granollers (Barcelona) 73

Tafaneries Ningú sabria dir com va sorgir el mite. D’un cúmul de casualitats, segurament, com tots. La qüestió és que algú va començar a fer córrer que l’Andreu era immortal. L’home no tenia cap característica especial que ho justifiqués. Semblava més jove del que era, això és cert, i feia uns anys havia sobreviscut a un accident de cotxe força aparatós. Però d’aquí a acceptar que era etern, n’hi havia un bon tros. Ell no ho desmentia mai. Al contrari. Si li preguntaven, callava i feia aquell mig somriure de qui guarda un secret extraordinari. De vegades, com qui no vol la cosa, fins i tot deixava caure que havia anat a visitar la família, besavi inclòs. Si fos veritat, l’avantpassat hauria de ser de la quinta del Matusalem! En tot cas, entre això i allò, la llegenda va anar creixent. I és clar, si els seus ancestres encara eren vius, volia dir que la immortalitat s’heretava. Des del dia que algú va arribar a aquesta conclusió, la casa de l’Andreu va ser un no parar d’entrar i sortir dones de dia i de nit. Potser per això, avui, de cos present dins del taüt que presideix el menjador, l’Andreu mostra una expressió de satisfacció que sembla que no l’hagi d’abandonar en tota l’eternitat.

Carles Castell Puig Sant Cugat del Vallès (Barcelona) Guanyador mensual abril 74

CONVOCATÃ&#x2019;RIA DE MAIG

La pregunta El paquet ha d’arribar d’un moment a l’altre. Quins nervis! Ja fa estona que deambula per tota la casa sense fer res en concret. Sent el timbre. Per fi, ja era hora! Li demana al missatger que deixi la caixa al menjador. S’acomiaden –«no cal que m’acompanyi, sé el camí, gràcies»– i trenca l’embalatge. Somriu emocionada. Agafa un exemplar. L’olora. Percep una barreja indestriable de tinta, pega i paper. Mira la portada. «Versos d’una vida», de Regina Tomeu. Els colors no semblen tan vius com quan els va veure a la pantalla, però fa patxoca. Aireja les pàgines. En veure’s a la solapa, s’atura. Li fa un salt el cor. Quina errada! Quin mal gust! Telefona a l’editor i li explica. «Apareix l’any de naixement, sí, però també l’actual.» L’editor, sorprès, intenta defensar-se. Diu que només ha tractat amb el nebot de l’autora, i afegeix que el noi va revisar i validar les galerades. Ella, èrtiga, sent una sola frase abans d’interrompre’s la connexió: «qui és, vostè?»

Vicenç Ambrós Besa Barcelona 79

Amistat Feia tants anys que no el veia. Potser trenta, des que vam acabar l’institut i cadascú va estudiar la seva carrera. Un dia qualsevol ens devien acomiadar: “Ja ens veurem”, sense saber que potser ho fèiem per sempre. I ara el tinc aquí davant, repenjat a la barana del passeig mirant el mar. L’he reconegut de seguida, tampoc ha canviat tant. Fa bona cara i sembla feliç. A mi també m’han anat bé les coses, estic content de la vida que tinc. M’imagino quan cridi el seu nom, es giri i em reconegui i sento que el cor se m’eixampla, m’acaricia la gola, els braços i em fa pessigolles a l’estómac. La nostra amistat havia estat profunda i indestructible, ens havíem enfrontat junts als misteris del món de la infantesa i a les sacsejades cegues de l’adolescència i la primera joventut. M’imagino l’abraçada i sé que em saltaran les llàgrimes. Ens presentarem les nostres dones i ens mirarem als ulls somrient buscant aquella guspira ingènua i rebel que els plecs dels anys han anat cobrint. I després? Passem darrere seu, només un gest i un allau d’emocions ens envairà a tots dos, però no faig res, continuo caminant, mentre li dic a la meva dona que aquesta nit podríem sopar a la terrassa.

Dario Alberca Badenes Vilafranca del Penedès (Barcelona) 80

L’autòctona Mirava cap a la porta d’entrada a través de les cortinetes. No volia que la veiessin, però sabia que l’esperaven: una aglomeració de desconeguts amb càmeres i mòbils. Feia tres dies que no sortia i se li havia acabat el pa. Va baixar les escales a poc a poc. Quan va arribar al vestíbul, es va aturar. Va agafar aire i es va asserenar. En obrir la porta, els flaixos la van enlluernar. Com va poder, es va obrir pas entre la gent mentre sentia paraules inintel·ligibles i veia les mirades de curiositat amb les quals l’escodrinyaven. Era l’única en tota la ciutat i, des que havien editat aquella maleïda guia, sabien on vivia.

Georgina Argimon Maza Barcelona 81

De com l’ascensió de l’Antònia, al cel sia, no va incrementar el nombre d’ànimes que l’habiten L’Antònia ha entrat al cel. Ella ja ho esperava, tenint en compte la vida modèlica que sempre ha portat, tan altruista, tan treballadora, tan com cal. Per això no estava gens capficada quan, els primers dies després de morta, va quedar la seva ànima donant voltes entre els vius. De fet, així va poder comprovar que l’estimaven de veres els familiars i coneguts. A la porta, a més de Sant Pere, l’han rebut els seus pares, la germana, els avis, i també la veïna i amiga de tota la vida. Quines abraçades es poden arribar a fer tot i no tenir cos! L’eternitat és ampla en espai i temps. Però l’Antònia pensa “Que petit és també aquest món!” quan intueix clarament l’ànima del Rafel. “Per aquí no hi passo...”, afegeix anant cap a la porta celestial. “Sant Pere, si us plau, us prego que reviseu el procés d’admissió del meu marit. No pot ser que s’hagi guanyat el cel amb tot el que he hagut d’aguantar de tardes i nits de futbol amb els amigots a casa, els crits a l’àrbitre, les cerveses i els puros. Ja ho van valorar això? No mereix passar una temporada al purgatori? No em mereixo jo descansar una mica?”

M. Carme Marí Castelldefels (Barcelona) 82

Guieu-nos cap al cel “il·lumineu la catalana terra, guieu-nos cap al cel” Jacint Verdaguer

–Feu el que demanen. Sense compassió. Vici i Caprici, dos serafins de currículum excels - ells són els responsables d’haver serrat amb habilitat i bon gust les muntanyes de Montserrat -, reben l’encàrrec amb incredulitat. –Com? –Amb fletxes o amb la serra d’or. Encara la teniu, oi? –Però serà una carnisseria! No podríem actuar amb més... subtilesa? –Se me’n refot! Però guieu-los cap al cel. No vull més petons, ni precs, ni cants, ni ofrenes, ni res! Vull viure tranquil·la! –No fallarem. –Més us val o la sang que correrà serà la vostra. Unes setmanes més tard, un virus terrible d’origen desconegut il·lumina la catalana serra –i les serres de més enllà– i s’ocupa de guiar despietadament cap al cel a milers de feligresos. Al temple, ja no hi ha ni espelmes ni cants ni precs. Vici i Caprici s’ho miren des d’un núvol amb les mans immaculades i el cap a lloc. La Moreneta somriu mentre es desenganxa la bola envernissada de petons de la mà i la desa a les golfes. Si s’afanya, encara podrà agafar un corrent d’aire que la porti fins al Carib. Segur que l’àvia Anna i l’avi Joaquim estaran encantats de cuidar el nen. És un Sant. Oriol Garcia Molsosa La Garriga (Barcelona) 83

La taula Al carrer Major número cinc de Forès, els diumenges a la tarda hi arriben cotxes de tota la comarca i més enllà. Els forasters, amb cita prèvia, venen a preguntar a la taula. Paguen l’entrada a la tia i enfilen les escales fins a les golfes; en penombra i sota la biga carenera hi troben la taula. Els quatre avis asseguts al voltant, un a cada costat, els ulls clucs i els palmells de les mans fermament recolzats sobre la superfície llisa i polida. La taula comença a trontollar i a repicar a terra, ara amb una pota ara amb l’altra. Un pic és un sí, dos repics un no, fa saber la tia. Els forans a peu dret, amb el cor encongit, interroguen la taula sobre les seves quimeres i angoixes; i sospiren i assenteixen en escoltar els seus repics. Al cap de mitja hora la tia els acompanya escales avall i els adverteix que s’agafin fort a la barana, perquè a tots els tremolen les cames i alguns tenen els ulls plorosos. A la sortida, en una mena de capelleta, les imatges de la taula s’hi multipliquen per cent: en pòsters i postals, estampades en samarretes, tallades en fusta, en bolígrafs, ventalls i imants de nevera; la tia les ven a preu d’or però les hi prenen de les mans.

Imma Torné Sans Barcelona 84

Miniatures Ahir vam acudir a la reobertura del museu de miniatures. Quan portàvem una estona gaudint d’aquelles diminutes creacions, el guia ens va convidar a contemplar una nova i sorprenent peça. Es tractava, segons ell, de la més petita del món, imperceptible per a l’ull humà: un gra d’arròs sobre el qual s’havien replicat totes i cadascuna de les miniatures del museu. Ens va semblar absurd, tenint en compte que l’única cosa que anàvem a poder veure eren les vitrines, però no les miniatures. Encara així, vam acceptar la seva invitació. Vam accedir a una nova sala que tenia les parets envidrades i el sòl de color blanc. Allí vam trobar les mateixes peces que ja havíem vist: El Taj Mahal tallat en la punta d’un llapis, la Gran Muralla Xinesa construïda sobre la llavor d’una síndria, l’skyline de Nova York al cap d’una agulla, però ni rastre de la nova peça. No enteníem res, fins que, a través de la paret de cristall, vam veure un enorme ull acostant-se.

Francesc Barberá Pascual Benissa (Alacant) Guanyador mensual maig 85

GUANYADOR ANUAL El jurat de la final de la IX edició del Microconcurs de La Microbiblioteca en la Categoria en Català ha estat constituït per l’escriptora i professora d’escriptura creativa, l’escriptor i dinamitzador lingüístic i l’escriptor i poeta Alba Dalmau Viure

David Vila i Ros

Josep Pedrals i Urdàniz

L’herència Només faltaves tu, el fill més jove. Tal i com han fet els teus germans, has entrat escopetejat per la porta sense dignar-te a saludar. Total, soc una simple minyona. No obstant això, jo no he deixat de fer la mitja reverència a la qual us tinc acostumats. Has pujat els graons de l’escalinata de dos en dos i t’has dirigit de pet cap a l’habitació de la mare, on t’esperaven la resta de familiars que s’han reunit per acomiadar la moribunda. Els presents t’hauran rebut amb certa indiferència, però segurament els hauràs correspost amb la mateixa fredor, marca de la casa. Després d’engaltar-li un petó forçat a la dona que et va donar la vida t’hauràs assegut a l’única cadira lliure. N’he posat una per cadascun de vosaltres, tal i com m’havia demanat la mestressa. Conscient que és qüestió d’hores, la senyora ha decidit fer venir el notari i convocar a tothom. Ho volia deixar tot ben lligat i per res del món s’hauria perdut la vostra reacció. I mentrestant aquí em teniu, escombrant el saló amb un somriure d’orella a orella, convençuda que aquesta vegada cap de vosaltres m’ignorarà.

Òscar Turull Basart Granollers (Barcelona) Guanyador mensual desembre i anual 89

AGRAÏMENTS A Susanna Galí Garreta (Directora Biblioteca Plaça Europa de l’Hospitalet de Llobregat), Jordi Bosch Canalies (Director Biblioteca del Sud de Sabadell), David Hernández Gasch (Director Biblioteca Octavi Viader i Margarit de Sant Feliu de Guíxols), Montserrat Lobato Just (Directora Biblioteca Central d’Igualada), Josep Maria Simón Saballs (Directora Biblioteca Enric Miralles de Palafolls), Rubén Senserrich Pérez (Director Biblioteca Vicente Aleixandre de Badia del Vallès), i Rut Jiménez Alonso i Berta Cama Sànchez (Directores Biblioteca Esteve Paluzie de Barberà del Vallès), per formar part del jurat de les convocatòries mensuals. A Clara Obligado, Manuel Moyano Ortega i Pedro Ugarte Tamayo, per formar part del jurat de la final en la categoria en castellà, i a David Vila i Ros, Josep Pedrals i Urdàniz per formar part del jurat de la final en la categoria en català conjuntament amb Alba Dalmau Viure a qui li agraïm moltíssim la seva predisposició i amabilitat per suplir la malaurada vacant en el jurat d’Isabel-Clara Simó. I també a Ana Durán Serrano, secretària de la IX edició, a tot el personal de la Biblioteca Esteve Paluzie, a la Regidoria de Cultura de l’Ajuntament de Barberà del Vallès, a la Diputació de Barcelona i molt especialment a totes les persones usuàries, i les participants en el concurs, que fan possible La Microbiblioteca. Moltes gràcies.