X MICROCONCURS LA MICROBIBLIOTECA
Organitza i edita:
Amb la col·laboració de:
4
X MICROCONCURS LA MICROBIBLIOTECA
5
X Microconcurs La Microbiblioteca © dels textos, els seus autors i autores © de la presentació, Xavier Garcés Trillo © 2021 Biblioteca Esteve Paluzie Disseny i maquetació: Konekto Comunicació Gràfica, S.L. Edició a cura d’A. Guri Comallonga Està permesa la reproducció parcial d’aquesta obra sempre i quan sigui sense ànim de lucre i no compti amb la negativa expressa dels autors i autores dels textos. D.L. B-26.814-2012 Imprès a: Konekto Comunicació Gràfica, S.L. Colònia Güell, Santa Coloma de Cervelló
www.lamicrobiblioteca.com
6
MICRORELATS CATEGORIA EN CATALÀ
7
8
ÍNDEX PRESENTACIÓ.................................................................................................................13 CONVOCATÒRIA D’OCTUBRE
Miss Somriure..............................................................................................................19 Gorg ...........................................................................................................................20 La botiga .....................................................................................................................21 Pàrquing......................................................................................................................22 Després de la pluja.......................................................................................................23 Noé dins d’un Ford Fiesta............................................................................................24 Desgràcies....................................................................................................................25
CONVOCATÒRIA DE NOVEMBRE
Desconegut de primer grau..........................................................................................29 Ad libitum ...................................................................................................................30 Cures pal·liatives .........................................................................................................31 Talps............................................................................................................................32 La cangur.....................................................................................................................33 Homenatge..................................................................................................................34
CONVOCATÒRIA DE DESEMBRE
Tinta............................................................................................................................39 Renaixements ..............................................................................................................40 N. del T. ......................................................................................................................41 Posteritat .....................................................................................................................42
CONVOCATÒRIA DE GENER
Vida ............................................................................................................................47 Tsundoku ....................................................................................................................48 Retrobades...................................................................................................................49 La Conquesta del Nou Món ........................................................................................50 Manostijeras.................................................................................................................51 Adaptació.....................................................................................................................52 9
CONVOCATÒRIA DE FEBRER
Aprendre a tocar el piano .............................................................................................57 La iaia Antònia ............................................................................................................58 La castanyera ...............................................................................................................59 Miratges ......................................................................................................................60 Taques .........................................................................................................................61
CONVOCATÒRIA DE MARÇ
Impossible ...................................................................................................................65 Pols som ......................................................................................................................66 Professionalitat ............................................................................................................67 Trànsit .........................................................................................................................68 El gargot ......................................................................................................................69 Oblit històric ...............................................................................................................70
CONVOCATÒRIA D’ABRIL
Pertorbació .................................................................................................................. 75 Matar una mosca .........................................................................................................76 La intimitat .................................................................................................................77 Compte enrere.............................................................................................................78 Viatge d’hivern ............................................................................................................79
CONVOCATÒRIA DE MAIG
El sentit de la vida ....................................................................................................... 83 De puntetes .................................................................................................................84 Esclafat per la vida .......................................................................................................85 La visita .......................................................................................................................86 Curset .........................................................................................................................87 El millor indret ............................................................................................................88
GUANYADOR ANUAL
Placidesa ......................................................................................................................93
AGRAÏMENTS................................................................................................................. 95 10
11
12
PRESENTACIÓ Desè Concurs de Microrelats, una edició per celebrar l’empenta, la força i la qualitat d’aquest concurs a la nostra ciutat. Per celebrar que ja farà una dècada que Barberà del Vallès està en el pensament, en la ploma o a l’ordinador de persones amb gran talent, que donen a aquesta trobada la força de la gran literatura, en aquest cas microliteratura. Deu edicions plenes de bons moments, moments que queden escrits i que podem repetir sempre que ens vingui de gust. I és amb aquest gust, amb el gust per l’escriptura, que ens han fet la nostra vida més agradable, més emocionant, més sàvia. Seria poca cosa dir que aquest concurs es consolida. Perquè ho fa, i tant que ho fa, però ho fa creixent, no els textos que són micros per definició, sinó creixent en participació i en pluralitat. Cada cop hi participen més persones d’arreu del món i això és una gran satisfacció de la feina ben feta; de l’aposta que la ciutat va fer per enfortir el gènere i de l’acceptació del món literari. Un orgull de ciutat. No puc deixar d’agrair el treball de l’equip de la Biblioteca Esteve Paluzie, als i les membres dels jurats que han fet una feina excepcional i difícil per la qualitat de totes les obres presentades, a la Diputació de Barcelona i a les llibreries pel seu suport constant. Gaudim d’aquestes joies, escrites des d’indrets molt diferents, amb temàtiques diverses, amb riquesa cultural, amb pluralitat. Us ocuparà poc temps, però us asseguro que no serà un temps perdut, serà un temps breu que us obrirà tot un món i que us emplenarà el cor de sensibilitat. Moltes gràcies per tots aquests anys, i coratge per escriure’n molts més a les pàgines en blanc del futur. Xavier Garcés Trillo Alcalde de Barberà del Vallès 13
14
Elogi de la llibertat El gos no tenia ni nom ni casa. No tenia poble ni país. Ni telèfon, ni mòbil, ni televisor, ni cotxe, ni bandera. El gos no tenia pedigrí, ni raça, ni classe social, ni estudis. Vivia la llibertat dels pobres. Sense calefacció, ni manta de llana, ni coixí de fil, ni menjar de llauna. És a dir, aquell gos era un perill públic. Josep-Ramon Bach i Núñez (1946-2020) (El ventríloc tartamut, Témenos Edicions, 2015) In memoriam
15
16
CONVOCATÒRIA D’OCTUBRE
17
18
Miss Somriure La Mireia es va instal·lar a l’apartament d’enfront i als dos dies va trucar a la nostra porta per sol·licitar-nos una granera. Com era tan atractiva i el seu somriure ens feia sentir-nos millors persones, era impossible negar-li res. Amb el temps ens va demanar un trepant, després una estufa, un ventilador, la televisió. Quan ens vàrem donar compte gairebé tots els nostres objectes vivien al seu apartament. Però no ens importava, la seva felicitat era la nostra. Ahir va trucar a la porta plorant. La convidarem a passar, es va calmar, i somrient, va llançar la proposta de si en Joan podria anar a viure amb ella durant una setmana. Per descomptat, li vàrem dir que sí.
Nicolás Jarque Alegre Albuixech (València) 19
Gorg En les hores de més calor la gent cerca la frescor de l’aigua en aquesta zona del riu on el corrent s’aquieta. Els més porucs hi entren a poc a poc. Albiro primer els peus a la riba, després els panxells de las cames, les cuixes i finalment tot el cos. Com un àpat saborós que em servissin plat a plat. Fan de bon mossegar, perquè els veig venir de lluny i els enxampo abans no comencin a nedar. En canvi, els que es tiren de cop al gorg són de mal arreplegar. Sobretot els joves, que es mouen amb rapidesa. Cal estar atenta i aprofitar l’oportunitat quan passen a prop. A no ser que es banyin en parella. En aquest cas solen quedar-se quiets, s’envolten amb les cames i tinc tot el temps del món per triar el millor lloc per queixalar i succionar, ara l’un, ara l’altra. El cos d’avui ha aparegut de sobte. S’ha llençat vora meu i s’ha deixat caure fins al fons seguint el moviment de vaivé de l’aigua. Llavors s’ha quedat allà baix com si no necessités pujar a respirar. Ben curiós. M’he enfonsat i m’hi he arrapat, però en xuclar no n’he tret ni una gota de sang. No m’hi havia trobat mai. Potser la resposta es troba en la soga que duu al peu, lligada a una gran pedra en l’altre extrem.
Carles Castell Puig Sant Cugat del Vallès (Barcelona) 20
La botiga Cerró los ojos en la fusión total, rehuyendo las sensaciones de fuera, la luz crepuscular. ‘Lejana’, Julio Cortázar
Quan va passar per davant de la botiga, la noia dels pantalons vermells va mirar l’aparador de reüll, però no es va aturar. Al cap de quatre passes, va recular. Es delia de no haver-hi entrat. El botiguer, un vellet amb camisa emmidonada i armilla de setí, la va rebre al portal. A l’interior, el sostre era farcit d’avionetes i globus amb passatgers que la saludaven amb la mà oberta. A la paret, lleixes atapeïdes de personatges menuts que desprenien una naturalitat extraordinària. Ella mirava les figuretes, i el botiguer la mirava a ella. Va avançar fins al mostrador. Darrere, s’hi endevinava el taller: un tauló de fusta esquitxat de pintura vermella, els pinzells escampats, retalls de roba. Ell la va convidar a entrar, amb un gest teatral. –El que hi ha aquí, no existeix enlloc més. Li va costar d’entendre. Fins que un so metàl·lic a la seva esquena la va fer estremir: la persiana de la botiga es tancava. Ara s’adonava que el botiguer tenia una esgarrapada al front i el coll de la camisa tacat de roig. Ell va alçar el puny i, a dins, empresonada, una figureta de pantalons vermells l’observava sense expressió al rostre. No desprenia, encara, la vivor de la resta de peces.
Núria Tort Armengol Vilafranca del Penedès (Barcelona) 21
Pàrquing Són dos quarts d’onze de la nit, el meu fill m’ha trucat perquè el passi a recollir a casa d’un amic, està plovent i no porta paraigües. Agafo l’ascensor cap el pàrquing del bloc de pisos on vivim. Em moc en la penombra fins arribar al cotxe. Des que van fer un pla per reduir la despesa de la corrent, la majoria de llums del pàrquing estan sempre apagats, només en crema un cada deu o dotze metres. Pujo al cotxe i em dirigeixo cap a la porta, premo el comandament a distància, espero. M’ha semblat veure algú dins d’un dels cotxes. A aquestes hores és estrany. Sembla que hi ha algú assegut al seient del conductor del cotxe que hi a la meva dreta. I què hi fa allà a les fosques? No li veig la cara. I la porta que no s’obre, torno a prémer el botó del comandament. La persona dins del cotxe no es mou. Sembla que tingui els ulls tancats. M’esborrono. Obre els ulls de cop! Se m’escapa un crit. Em mira! I la maleïda porta que no s’obre. M’adono que al cotxe de l’esquerra del meu també hi ha algú a dins, em mira. Em miren! Començo a fer marxa enrere per retornar a la meva plaça, la porta es deu haver espatllat. M’estaciono. Espero. Tanco els ulls. Ja els obriré quan algú em miri.
Francesca Vila Guàrdia Parets del Vallès (Barcelona) 22
Després de la pluja Feia temps que no em trucava, per això em va sorprendre que em digués de fer un cafè. A fora plovia i bufava un vent glaçat. Dins del bar, mentre ella sostenia una tassa fumejant, em va mirar als ulls i va sospirar amb aire desesperançat. Va atansar el cos cap a mi i, xiuxiuejant tímidament, em va confessar que portava anys enamorada d’un company de feina casat. Em va explicar que de vegades ell era càlid, seductor, i gairebé ja sentia l’alè d’un bes, però que d’altres es mostrava distant, capritxós i, fins a cert punt, tirànic. El desig la consumia i no sabia com canalitzar tota aquella passió reprimida. Després d’un silenci compartit, li vaig suggerir que escrivís, que era una bona manera de canalitzar les pulsions no resoltes. Ens vam acomiadar a la parada de l’autobús. Ja no plovia, el terra era moll i la llum dels fanals s’hi reflectia. Al darrer instant, molt de passada, em va dir que havia llegit la meva novel·la i que li havia agradat. Mentre me n’anava avinguda enllà amb les mans a les butxaques de la gavardina, em vaig prometre que no hi tornaria a quedar. Al cap i a la fi, si escrivia era per ella i per tot el que mai arribaria a passar.
Ariadna Herrero i Molina Les Franqueses del Vallès (Barcelona) 23
Noé dins d’un Ford Fiesta I les cascades dels cels foren obertes Gènesi 7
Surto de casa a correcuita a les 6 del matí, el món sencer roman a les fosques. Arrenco el cotxe, obre les llargues i premo l’accelerador. Enfilo el camí polsós cap a la feina escoltant les primeres tragèdies del dia a les notícies. Però quan encara no he fet ni 100 metres, un conill s’inventa un pas zebra i comença a creuar pel meu davant a pas de tortuga, s’atura senyorial al mig del pas per alçar-se sobre les dues potes del darrere i em planta cara: «On vas, tan cansat i ple de presses?», endevino que em diu per esbatanar-me el senderi. És gran, deu ser una llebre fornida. I no sé què coi contestar-li a la fera; només, tan sols, se m’acut obrir-li al mamífer pelut la porta del copilot, passar-li la sivella del cinturó per la pitrera amb el seu permís, parar la ràdio, apagar el motor, tancar els llums que graten la negra nit i posar-me a somicar enmig de la matinada, a raig fet, sense aturador, pels segles dels segles, fins que el suc de la meva pena colgui l’última cinglera i tot sigui de nou una mar plana, plena calma.
Gerard Vilardaga Cunill Berga (Barcelona) 24
Desgràcies Si aquella nit l’home hagués baixat les escombraries, un test d’hortènsies hauria caigut des del balcó del tercer segona i li hauria esberlat el cap. Una ambulància l’hauria portat a l’hospital del qual n’hauria sortit nou mesos més tard compromès amb una de les infermeres de rehabilitació, la dona de la seva vida. Durant aquells nou mesos, el veí del tercer segona, el propietari del test d’hortènsies, desolat, hauria començat a visitar la dona de l’accidentat, primer per confortar-la, més tard per interessar-se pels progressos del malalt, finalment per quedar-se a dormir. Per ella, hauria resultat ser l’home de la seva vida. Però aquella nit, per desgràcia, l’home no va baixar les escombraries.
Jordi Masó Rahola Granollers (Barcelona) Guanyador mensual octubre 25
26
CONVOCATÒRIA DE NOVEMBRE
27
28
Desconegut de primer grau El silenci estava tenyit de vermell. Mirés on mirés hi havia sang. Una de les seves mans estava esclafada entre el volant i el seu cos. L’altra, li penjava mòrbida. No li veia la cara. De sobte sonà com una alarma i em vaig donar un cop amb el marc de la finestra. No podia tocar l’ocupant del vehicle fins que arribessin els del SEM però la curiositat m’enfosquia l’enteniment. Una de les portes estava encallada. Em vaig ajupir i vaig passar-li un braç per sota les cames fins a palpar el dessota del seient. Un mòbil. La suor freda provocà que em rellisqués i caigués a terra. Al recollir-lo vaig veure un nom il·luminat a la pantalla. Eva Font. Vibrava d’incomoditat posseït per una força que em conduïa a la irresponsabilitat. Vaig prémer el botó de respondre i llavors vaig sentir la seva veu: “M’has penjat? És important, t’has oblidat l’aliança al meu pis. Hi ets?” Tremolós vaig deixar anar l’aparell que caigué a terra per segona vegada i s’esberlà. Quan vaig haver aconseguit treure’m l’aliança del dit, la vaig llençar amb geni per sobre del capó del cotxe. Torbat, vaig ullar al sense cara per últim cop i vaig recular el camí fet, sense respostes.
Estel Caballé Costa Torroella de Montgrí (Girona) 29
Ad libitum Començava l’orgia! Ningú no el miraria malament ni el jutjaria amb prejudicis morals. Estava eufòric, desinhibit i amb una trempera formidable. Tant li feia que l’etiquetessin d’addicte sexual. Es tornava boig pels cossos esvelts i ferms, tant d’homes com de dones, i aleshores en tenia un munt, al seu davant. El propòsit era gaudir d’una bacanal desenfrenada. Les corbes libidinoses que palpava l’embogien i ell, autosuficient, exhibia les que, amb passió, modelava cada dia al gimnàs. Vestits descordats, tocaments lúbrics... Pantalons fora, calçotets avall... Ara amb l’un, ara amb l’altre... Bíceps portentosos, pits durs... Quin frenesí! Sentia que arribava el moment del clímax, la descàrrega d’un orgasme antològic. Ja no podia parar! Va engrapar un tros de tela i, amb l’ímpetu de l’ejaculació, va estirar el cortinatge amb tanta força que va cedir la barra del sostre. A mesura que recuperava els sentits, va prendre consciència de la situació. A l’altre costat del vidre, els transeünts veien com el guarda de seguretat dels grans magatzems, nu i amb la cigala erecta, magrejava els maniquins d’un aparador en reformes.
Vicenç Ambrós Besa Barcelona 30
Cures pal·liatives Quina fe que tenia, de petit: anava a missa amb la mare i suplicava Déu que l’Anna, la noia que m’agradava de lluny, em fes cas algun dia. Aquesta mateixa fe m’empenyia a obsedir-me amb el cavall d’un veí, convençut que si el mirava i repetia prou vegades, milers, «vull que sigui meu», al final en seria. De mica en mica, a còpia de resar i d’insistir en va, vaig començar a perdre la fe: l’Anna no em trucava mai i el cavall no es movia de lloc. Finalment em vaig fer gran i la meva fe va tornar, si bé ja no s’assemblava gens a la d’abans: ara suplicava una mort dolça i indolora. Ara alimentava l’esperança que, si el dolor era insuportable, sempre quedaven les cures pal·liatives. Al tercer any de la meva estada en un residència va arribar una infermera nova. –Si mai em necessita, cridi’m. No em faré pregar. I va afegir: –Em dic Anna. No vaig poder contenir les llàgrimes. –Gràcies, Senyor –vaig dir a mitja veu. L’Anna, desconcertada, va deixar anar una riallada estrident que recordava moltíssim el renill d’un cavall. Josep Sampere Martí Igualada (Barcelona) 31
Talps Després de la catàstrofe la superfície terrestre quedà inhabitable, com a mínim pel que fa als humans, pels següents mil o dos mil anys. Els únics supervivents foren aquells afortunats que es pogueren resguardar en algun dels refugis subterranis que comptaven amb mecanismes per abastir-se d’aire pur, aigua potable i algun tipus d’aliment. Mai més veurien la llum del sol. Però, com una espora que resta a l’aguait, els seus descendents pujarien algun dia a la superfície per dominar el planeta de nou. Aquesta història me l’explicaven els meus pares quan jo era petit. No sé què n’hi ha de veritat o mentida. Vaig néixer al refugi, de la mateixa manera que ho havien fet ells i tots aquells de qui encara en recordem el nom. Hi ha qui es creu la història de cap a peus. D’altres diuen que és un mite, que els humans sempre hem viscut sota terra. Alguns afirmen que és una conspiració, que som esclaus dels que viuen a la superfície, perquè ningú voldria fer la nostra feina subterrània si pogués escollir. Comprovar-ho seria tan fàcil com anar fins a l’última escotilla i obrir-la. Però t’hi has d’atrevir, i assumir-ne les conseqüències. Així que, de moment, m’esperaré. Potser més endavant.
Lluís Planellas Giné Barcelona 32
La cangur Quan arriba a casa es troba la cangur escarxofada al sofà. Roncant. El primer que fa és córrer cap a l’habitació de la nena: dorm abraçada al seu osset i respira plàcidament. També és plàcid el son de la noia, a la sala d’estar. «Verònica, desperta», li diu. Després li sacseja les espatlles. Res: està ben adormida, el cap tirat enrere i l’aire circulant entre els llavis entreoberts, els llavis carnosos que avui s’ha pintat de vermell cobalt. Els cabells rossos li cauen desmanegadament, com si la becaina els hagués agafat desprevinguts. Mai no l’havia vist tan escabellada. Els dos botons descordats de la brusa –devia passar calor– deixen al descobert unes clavícules prominents. No és una incongruència que una noia tan magra tingui uns pits tan molsuts? Seran postissos? Damunt la tauleta hi ha el got amb el suc de poma que es pren cada vespre. Abans de posar-s’hi, l’esbandeix bé, no fos cas que l’endemà la noia hi trobi traces del somnífer.
Jordi Masó Rahola Granollers (Barcelona) 33
Homenatge Quan em vaig mudar al pis, la mare em va encolomar la vaixella de l’àvia. Era un conjunt desparionat de plats esquerdats de color crema, decorats amb unes flors ja despintades pel temps. Eren lletjos i poc pràctics, però també l’única relíquia familiar que ens havia arribat d’aquella dona menuda i pencaire. Un dia vaig tenir l’oportunitat d’entrar al palauet on la meva àvia havia fet de minyona. Per a mi, aquella família era com una bèstia mitològica, i les seves riqueses havien agafat flaire de llegenda. Al final va resultar que la filla de la casa feia ioga amb mi i era d’allò més normal. Passejant entre els salons immensos i desangelats, em vaig imaginar l’àvia atrafegada feinejant aquí i allà. Però quan vam arribar al menjador, la feina va ser meva per dissimular la sorpresa en veure la vaixella exposada al bufet. Davant el meu interès (una observació més detallada me’n va corroborar la semblança) la noia em va explicar que aquells plats estaven maleïts, i que la seva àvia sempre recordava que a les minyones se’ls trencaven sovint. Vaig sortir d’allà aferrant-me a la bossa i amb cara de no haver trencat mai cap plat.
Sabina Batlle Baró Barcelona Guanyador mensual novembre 34
35
36
CONVOCATÒRIA DE DESEMBRE
37
38
Tinta L’home tatuat treballava a la llibreria del barri. Li dèiem en Tinta, però ell no ho sabia. Impertèrrit i absent darrere del taulell, sempre el trobaves llegint, com si aquelles parets folrades de llibres fossin casa seva i tu, un convidat inesperat que s’havia presentat a sopar sense avisar. Era molt xerraire i, un dia, em va confessar que abans era poeta. Jo només li havia vist els braços plens de tinta però, de seguida, la meva imaginació li va recórrer la carretera sinuosa del cos, a la recerca de les lletres perdudes per culpa de tanta roba. Semblava trist i no em vaig atrevir mai a preguntar-li res més. Fins que va plegar i el vaig veure, per casualitat, dos carrers més enllà, apujant la persiana d’un negoci que es deia com la deessa de l’amor i de la guerra Tanit. Ens vam saludar i em va convidar a entrar, en nom de la poesia. –He tornat a escriure! –em va dir ben eufòric–. Però ara he canviat el paper per la pell perquè la literatura també punxa com una agulla. Si vols, et regalo un vers... tatuat. I és que la felicitat també pot ser una paraula: Tanit té les mateixes lletres que Tinta.
Marta Finazzi Martínez Girona 39
Renaixements No va conèixer els seus pares. Ella va morir durant el part. Ell, unes setmanes més tard, en un estrany accident de trànsit. La seva infantesa va estar marcada per l’amor desmesurat dels avis i la convicció que algun dia descobriria el secret de la immortalitat. Als trenta anys ja era director de l’empresa capdavantera mundial en tractaments genètics. Després de superar entrebancs tècnics, ètics i legals va engegar el seu gran projecte: la clonació humana. Malauradament, el cos de la mare havia estat incinerat. Però va poder extreure el material necessari de les restes del pare per fer realitat el seu somni. Avui, tot li va de cara i se sent ben feliç de tenir al costat un pare renascut i jovenívol. Per això, no entén res quan el veu entrar al despatx amb un revòlver. Amb veu vella i cansada, el pare li confessa que l’odia. Igual com va odiar aquell maleït nadó que en néixer va matar l’única persona que ell havia estimat. Mai li podrà perdonar, per moltes vides que visqui. D’un tret, acaba amb ell. Després, es torna a treure la vida. Espera, per fi, poder descansar en pau. No està al cas de les mostres genètiques emmagatzemades ni de les últimes voluntats del seu fill.
Carles Castell Puig Sant Cugat del Vallès (Barcelona) 40
N. del T. No era el primer cop que li deien que aquell llibre espantava les criatures, i ella, la bibliotecària, havia de fingir, ja que els pares l’hi tornaven amb un aire entre ressentit i confós, com si l’acusessin d’alguna falta indefinida. Però què podia haver-hi, de pertorbador, a les pàgines d’aquell llibret il·lustrat traduït de l’alemany? No hi havia cosa més innocent que les peripècies hilarants d’un eriçó adoptat per una família de conillets peluts, i els problemes de convivència i mobilitat que causaven les seves punxes. La bibliotecària havia inspeccionat amb lupa el text i les il·lustracions, buscant-hi un misteriós «home de l’escopeta» que, segons una de les mares, s’amagava entre els matolls i tenia cara de gargot mig esborrat amb una goma bruta. Però la bibliotecària no la trobava enlloc, aquella presència terrorífica. I tampoc no hi trobava el nom del traductor. Una presència incerta, una absència estranya. Intrigada, va trucar a l’editorial. Li va respondre una noia: –Va matar els seus dos fills. Sí. Després se’n va anar al bosc i es va suïcidar. Sí. Per això el vam fer desaparèixer. La bibliotecària va dir: –Doncs encara hi és. I va penjar. Josep Sampere Martí Igualada (Barcelona) 41
Posteritat Va viure amb un únic propòsit: passar a la posteritat. Ja al paradís, lluny de gaudir de la vida regalada i sense obligacions habitual, es passava el dia atenent citacions –moltes atribuïdes–, commemoracions, homenatges i retrospectives que arribaven des de la terra. “Coses de passar a la posteritat...”, li van contestar quan va reclamar el repòs etern promès.
Oriol Garcia Molsosa La Garriga (Barcelona) Guanyador mensual desembre 42
43
44
CONVOCATÒRIA DE GENER
45
46
Vida L’home empassega. El patac del front contra la pedra li fa perdre la consciència. I llavors la pedra comença a sentir. Primer: el regalim d’un suc espès que s’escola d’això que li ha caigut a sobre, d’això que l’ha fet néixer. Després: el pessigolleig de les formigues que viuen sota seu, i el cargol adherit en un clot de l’obaga. Els sentits, acabats d’estrenar, s’afinen. La pedra ja nota el propi pes, i la calor del juliol, i els diversos minerals que la componen, i les contradiccions internes que li causen, i els dubtes sobre l’origen, i la magnitud de les eres geològiques, i el despietat pas del temps, i el misteri de l’existència. I no gaire res més, perquè l’home comença a bellugar-se. Sembla que tot torna a lloc. Un últim pensament creua la pedra anciana i moribunda: “Al final era això: un breu temps de consciència, per tornar a ser pedra. Tampoc n’hi ha per tant!”
Pere Saballs Busqués Cruïlles (Girona) 47
Tsundoku Quan entra a casa deixa les claus a sobre d’una pila de llibres. Busca sense pressa una ubicació adient per a un nou exemplar que ha comprat a la llibreria de la cantonada. És el darrer llibre d’un escriptor que, en el fons, li sembla pretensiós i pedant però que està molt de moda. La llibretera li ha recomanat tan apassionadament que no li ha pogut dir que no. Amics i familiars comencen a estar preocupats. Coneixen sobradament la seva gran afició a llegir però això ja comença a passar de taca d’oli. Algú ha mencionat, com qui no vol la cosa, un possible cas de la síndrome de Diògenes però ell sempre s’escuda en la seva bibliomania. A soles entre passadissos estretits i habitacions colgades de llibres multicolors, n’agafa un a l’atzar i n’arrenca una pàgina. S’imagina la llibretera nua, descobrint per fi que aquell noi tímid i introvertit és en realitat l’amor de la seva vida i li demana que la posseeixi salvatgement. El fruit d’aquell moment onanista acaba empastifant la pàgina de dubtosa qualitat literària i amb la culpabilitat a flor de pell es pregunta si algun dia tindrà el valor de confessar-li el que sent o si en el fons ja és feliç tal com està.
Ivan Bonache Cuadrado Santpedor (Barcelona) 48
Retrobades Quan el trobà li sobrevingueren aquells vint anys plens de força, assemblees i poesia. La professora els havia presentat i havien d’estar predestinats a un amor perenne i revelador. La realitat, però, sempre ruda i buida de sensacionalismes, els condemnà a una fredor d’aquelles suportables. Potser per això havia pogut seguir tot i saber de la seva existència. N’havia conegut d’altres que van saber col·locar-se allà on passen les coses. Però veure’l li portà el record d’aquell temps en el que no pesaven les rutines i l’emocionaven les primaveres. Se’l mirà detingudament i pensà que li havia provat bé el pas del temps. Diria, fins i tot, que li havia donat un aire de solemnitat i repòs que el feia de bon maridar. A ell, en canvi, els anys no sempre se li havien posat a lloc i el que no penjava d’una banda en mancava de l’altre. Aquell vespre fred de gener se li havia colat als ossos i pensà que potser –i perquè no– res passa per casualitat. Va decidir seure amb ell i descobrir-lo sense la urgència d’aquells anys ni les recances dels actuals. Passà els dits entre les seves pàgines que conservaven, encara, l’olor d’aquella taca de cafè i s’endinsà en totes les seves paraules.
Raquel Diaz Gonzalez Barcelona 49
La Conquesta del Nou Món Quan els navegants van trepitjar la sorra blanca de la platja, els indígenes s’hi van atansar confiats i el seu rei va penjar una garlanda al coll del Capità. També havien organitzat un banquet per a tota la tripulació i, un cop saciades la fam i la set, unes dones joves es van oferir perquè aquells mariners barbuts poguessin descarregar les tensions acumulades en tres mesos de navegació. Allí sempre era primavera. Els nadius compartiren les collites i les llars amb els nouvinguts. Deixaren que festegessin les donzelles. Els cartògrafs els proporcionaren mapes amb tots els camins i els astròlegs els revelaren la posició dels estels de la bona sort. S’intercanviaren coneixements, estris i cançons. Nou mesos després del desembarcament, van començar a néixer criatures d’un color que no era ni el dels uns ni el dels altres. I mentrestant s’havien acomodat, aquells forasters, fins i tot havien enfonsat les caravel·les que els havien dut. La Història s’hauria d’esperar fins a l’octubre de 1492 per descobrir el Nou Món i iniciar-ne la Conquesta com déu mana, que si no hi ha imposició de la religió, violacions, saquejos i devastació, no és Conquesta ni és res.
Josep Casals Arbós Prades (Tarragona) 50
Manostijeras Entre els cafès i les copes l’Edu es posà dret i, picant la copa amb una cullereta, va reclamar la nostra atenció. Alguns vam demanar silenci tot i que, és clar, no calia. Ens va fer saber que a partir d’aquell moment començava un vot de silenci. A tots els nivells. Indefinit. Als que quedaven en un angle mort d’aquella taula en forma d’U i als més carregats de sangria els vam haver de traduir el missatge. Algú li va etzibar un “estàs de conya, oi, Manostijeras?”. El silenci de l’Edu a aquella pregunta i a qualsevol altra que li vam fer va caure sobre nosaltres fins que va haver marxat. El seu adéu van ser dos bitllets de vint euros deixats sota la cullereta. Avui, després de quasi un any, me l’he trobat. Caminava capcot per l’altra vorera i li he fet un crit que, és clar, no calia. He creuat corrents fins a plantar-me davant seu. Amb mans tremoloses li he dit “quant de temps, com et va tot, per on et mous, veus algú, penso sovint en tu”. M’ha mirat les mans, que encara es movien, desentrenades, preguntant-li si volia anar a fer una cervesa, i els seus ulls venien a dir “no t’hi esforcis, nano”. Ha marxat carrer avall, amb les mans a les butxaques, mudes.
Jordi Penalva Tudó Sabadell (Barcelona) 51
Adaptació Tot va començar –o, segons com es miri, va acabar– quan la seva dona li va regalar la caçadora. Una caçadora negra de cuir, amb moltes butxaques, cremalleres lluents i una insígnia satànica a l’esquena. Una caçadora que ell mai no s’hauria comprat. Una caçadora que exigia alguns reajustaments en la seva vida: ell sempre presumia de ser un home conseqüent. Primer es va vendre el cotxe per comprar la moto que aquella peça de roba reclamava. Amb el temps, per coherència, va haver de canviar d’amistats, de costums, d’aficions, de feina. Una cosa portava a l’altra. Una tarda, davant del portal de casa, va esperar la dona muntat dalt de la moto. Va dir-li que se n’anava. Darrere d’ell, eixarrancada, una noia amb tatuatges i pírcings li abraçava la cintura. «Si ho arribo a saber, no et faig cap regal», va lamentar ella amb posat compungit. Ell, amb la determinació i l’estrèpit que la situació requeria, va arrencar la moto i es va perdre carrer enllà. Si mentre s’allunyava hagués mirat pel retrovisor, hauria descobert l’ombra d’un somriure en els llavis de la seva dona. Sí, ell era un home conseqüent. I ella ho sabia molt bé.
Jordi Masó Rahola Granollers (Barcelona) Guanyador mensual gener 52
53
54
CONVOCATÒRIA DE FEBRER
55
56
Aprendre a tocar el piano El Mateu va decidir aprendre a tocar el piano el dia que s’havia d’acabar el món. Ell no ho sabia, clar. Ni tampoc cap altre humà. Però aquell diumenge en que va decidir obrir la tapa del piano del seu avi per primera vegada, era el mateix diumenge que els àngels havien decidit acabar amb la vida terrestre. Començaria al capvespre, quan el Sol es posés per darrera vegada. El Mateu va aprendre la escala de do major sobre les dues del migdia, després d’haver dinat mirant un vídeo per internet de teoria musical bàsica. La raó de que hagués decidit aprendre a tocar ara el piano, després de tants anys amb l’instrument agafant pols a casa seva, era res més que l’avorriment. Vivia sol i treballava des de casa, així que tenia molt de temps lliure. A les quatre de la tarda, ja era capaç de tocar l’Himne a l’Alegria, molt lentament. Igualment, era una fita impressionant, per algú amb la seva nul·la experiència. I el millor de tot: ell es divertia aprenent. No podia evitar pensar en el seu avi i en les cançons que hi solia tocar quan encara estava viu. A les cinc de la tarda, va baixar la tapa del piano i, amb un somriure al rostre, va dir: “Demà continuaré”.
Gabriel Rosselló Salleras Porreres (Illes Balears) 57
La iaia Antònia La iaia Antònia era molt sorda. Tot i això, en els seus aniversaris es tapava les orelles quan bufava les espelmes perquè deia que escoltava crepitar els anys. Recordo molt bé el seu últim aniversari. A fora bufava el vent de tardor, salvatge i descontrolat. Una branca d’arbre del jardí es va partir sense pietat deixant anar un crec sec i fort que fins i tot la iaia va sentir. Aquell dia es va negar a bufar les espelmes.
Marta Artigas Mateo Sant Cugat del Vallès (Barcelona) 58
La castanyera Va començar fent cagar el tió el dia que no era. El raïm se’l va menjar el deu d’agost i l’aniversari el va celebrar sis cops en un mateix any. El van multar per calar foc als mobles vells un tretze de maig. Es va presentar vestit de zombi a casa dels nebots la nit de Reis. Es va comprar un llibre el vint-i-tres de gener. El dia que l’havien d’incinerar, la seva família se sentia molt feliç. Per fi ho podrien celebrar com tocava. Fins que al tanatori va entrar la castanyera.
Núria Tort Armengol Vilafranca del Penedès (Barcelona) 59
Miratges Algú m’havia suplantat. Ho vaig saber en revisar l’historial de compres a la web. Després de l’alarma inicial, vaig tractar de racionalitzar les coses: la quantitat de diners no era tan elevada. I vaig sentir –per què no dir-ho?– una certa calidesa de proximitat humana. Podria conèixer aquella persona algun dia? Dir-li que estava disposat a deixar-ho córrer? Fins i tot, no m’importava que fera més comandes, sempre que es mantinguera dins d’uns marges econòmics raonables. Vaig parar esment en les compres, de nou, i em vaig adonar que els seus gustos eren semblants als meus: dues novel·les policíaques i varetes d’encens. Uns dies més tard, em va sorprendre rebre aquells productes a casa. Pensava que hauria fet servir un punt de recollida. Aleshores vaig entendre que es tractava d’un regal, fet amb els meus diners, això sí, però la intenció d’apropament era clara. Compartíem aquell desig. O això em semblava... Per la meua banda, no podia fer res més que esperar. Però el temps passava i no donava noves senyals de vida. No sé si es va arribar a enfadar amb mi. El cas és que hui, quan he volgut accedir a la web, he vist, abatut, que m’havia canviat la contrasenya.
Vicent G. Terol Xàtiva (València) 60
Taques Quan mestresses sota la morera del Molino Vell, amb molts dels seus madurs fruits besant la terra, mentre escoltes la música de la revetlla de la plaça i les estreles titil·len com en un aplaudiment dedicat, no estàs en una experiència nímia ni en un estiu qualsevol. Cruixen les mores i cruixen els cossos en brots d’un plaer compartit una miqueta nerviós i inconscient, i parar és l’últim verb possible quan la bogeria preval i s’apodera. Després, ja recuperat l’alè assossegat, només queda esperar que ella arribe a casa abans que el meu oncle perquè aquest no descobrisca en el seu vestit el que tot el poble intueix.
Javier Palanca Corredor València 61
62
CONVOCATÒRIA DE MARÇ
63
64
Impossible He descobert que no existeixo. Tot va començar amb un joc innocent de preguntes sense resposta, després vaig passar a fer-me hipòtesis preocupants i finalment vaig arribar a la conclusió de què no soc ningú. Pitjor encara, no soc res. El problema neix amb la meva mare, que no ha sigut mai la meva mare, ni la de ningú. Era estèril des de sempre. Va follar-se molts homes, inclòs el meu pare, que mai ho va acabar sent. I al final, un ginecòleg va certificar que li seria impossible ser la meva mare, ni la de ningú, i va caure depressiva plorant la meva absència. Sembla que ni soc graduat en filologia, ni he publicat llibres (dues novel·les i tres de relats curts), ni he guanyat sis premis literaris (tots deserts), ni tampoc he conegut mai la meva dona amb qui hauria tingut dos fills. Ni tan sols aquest text és una prova de la meva existència. Segur que l’ha escrit algú fent-se passar per mi, que soc el protagonista d’una ficció sense trama. No puc morir-me, ni em puc matar. El que mai comença no es pot acabar, així que tampoc em queda el consol d’acomiadar-me. De fet, no conec ningú a qui dir adéu i això és el que em fa més mal. Bé, perdó. El meu dolor tampoc pertoca.
Albert González Farran Arbeca (Lleida) 65
Pols som La respiració agitada del Josep Maria ressonava tènuement en passar pel tub de cartró. El cilindre marró estava tallat toscament i subjectat al seu cap amb cinta americana. Els esforços per treure-se’l de la boca havien estat en va, doncs tenia les mans lligades a l’esquena. Es trobava estirat de bocaterrosa i enterrat de forma que només el cap n’era visible. L’escena era realment estranya i el segrest era poc elaborat. Veia tres persones, probablement un home i dues dones, que duien passamuntanyes foscos al cap. Aquelles figures encaputxades semblaven trobar-se en un estat d’excitació enfollida, animal. Xisclaven, reien i corrien dibuixant cercles al seu voltant. De tant en tant, una d’elles s’aturava davant seu i donava una puntada de peu a la sorra, que impactava a la cara del Josep Maria i l’ennuegava en escolar-se pel tub. Llavors, tots tres cridaven “no volies sorra, desgraciat?”. Per més que hi pensava, no entenia quin mal podien voler-li aquella gent. Ell era un membre apreciat de l’AFA, delegat de curs i un pare modern. Però la seva major aportació, creia, era haver aconseguit que instal·lessin un sorral a l’escola. El mateix sorral on ara es trobava atrapat.
Oriol Font Bach Terrassa (Barcelona) 66
Professionalitat “Val la pena”. Així es diu el gabinet especialitzat en fer recuperar a la gent les ganes de viure. Una idea esbojarrada de la Laura i la Carme, dues psicòlogues que van invertir els seus pocs estalvis i molta imaginació per fer-la realitat. Tot està basat en acurades anàlisis dels motius que duen a cada persona a no saber gaudir de la vida. Després, solucions a mida mitjançant incentius, reforços positius i propostes il·lusionants. Amb deu anys d’experiència, poden garantir un èxit gairebé absolut. Tanmateix, el cas del Joan, el marit de la Marta, la seva clienta, era dels difícils. Acabat de jubilar, cap afició, cap projecte, cap interès. Només sortia al matí a fer el cafè i es tornava a tancar a casa. Hi van pensar molt i van decidir anar a totes. Li farien veure la mort de prop com a teràpia de xoc. Massa de prop. L’empresa de mudances contractada per deixar caure un piano a la vorera, a tocar del Joan, va calcular malament. Si més no, no va patir. L’endemà van trobar un sobre de la Marta a la bústia. Estaven convençudes que seria una demanda judicial. En comptes d’això, el doble del preu acordat, en efectiu, i una nota: “He recuperat les ganes de viure. Gràcies”.
Carles Castell Puig Sant Cugat del Vallès (Barcelona) 67
Trànsit Un vident li va augurar la mort en un accident automobilístic. Des d’aquell dia va fumar i beure sense por. També va provar tota mena de drogues. Se sentia afortunat: mentre es mantingués lluny del volant del cotxe no havia de patir. Duia una vida tan dissipada que a ningú va estranyar que una nit perdés el coneixement al mig del carrer. Un veí va trucar a Urgències. La sirena va desvetllar-lo. Van caldre tres persones per lligar-lo a la llitera: l’home volia fugir, es resistia a entrar a l’ambulància. Mentre arrencava, encara se sentien els crits d’auxili. «Deu ser el delirium tremens», va comentar algú.
Jordi Masó Rahola Granollers (Barcelona) 68
El gargot L’home estava enfilat damunt la barana del pont que creuava l’autopista. Com un santcrist, sé que vaig pensar en veure’l amb els braços oberts. La cara era una ombra, un gargot gris impossible de definir tot passant amb el cotxe i només fixar-me en aquella singular postura. Em va treure un somriure, primer, i una preocupació després. Es volia tirar al pas dels cotxes? Si era així, vaig tenir sort, vaig concloure. No volia imaginar el retard que això comportaria als del darrere meu. Amb aquests pensaments mundans vaig arribar a la feina. La resta de la tarda la recordo plàcida. D’aquella estranya manera que van les coses abans que s’espatllin. Al tard, ja a casa, vaig rebre la trucada de la Joana, la cunyada. –En Jaume és mort. –digué– Ha sortit de casa dient que t’anava a veure però s’ha llençat del pont de l’autopista al pas d’un camió. I va penjar. Aquell gargot gris, ja té forma i nom. Estic segur que sí, que em va venir a veure passar per últim cop per la seva vida, tot assegurant-se que el seu comiat fossin els grillons que m’acompanyessin la resta de la meva.
Antoni Fontàs Reguera Olot (Girona) 69
Oblit històric Era la sensació de l’època. Tothom convenia a afirmar que Barcelone era la ciutat francesa que més s’assemblava a la capital, París. Per això, el dia que es commemorava el segon centenari de l’entrada de les tropes franceses a la nova ville, l’escriptora barcelonina de moda, Sophie Lanoux, passejava pels Petits Champs-Élysées avall, en direcció al mar, tot recordant el seu avi. I en veure aquell grapat de pintors que s’hi aplegaven darrere de llargues barbes com mil rèpliques de Rasputin, se l’imaginà encara amb les seves pintures a la Place du Tertre, de Montmartre, plasmant, ràpid com el vent, el París bohemi dels seus somnis. Aquell matí lluminós va ser l’escollit per les autoritats locals per aixecar el monument al capdavall del passeig. Quan Sophie hi arribà, encara copsà part de la llegenda que envoltava el personatge homenatjat, un petit vailet de comarques que cert dia de 1808 sortí de casa seva, a peus del massís de Montserrat, amb el seu timbal. El marrec, amb les presses de quan el van avisar en albirar els invasors, havia deixat oblidat els pals de percussió a la comuna.
Jaume Aregall Miñarro Montcada i Reixac (Barcelona) Guanyador mensual març 70
71
72
CONVOCATÒRIA D’ABRIL
73
74
Pertorbació Estirada sobre l’herba, sento la frescor de les fulles humides al clatell, al tou de les cames, als palmells de les mans. La nit manté encara l’escalfor d’aquest llarg i xafogós dia d’estiu. L’aire dens i vellutat m’acarona el cos i m’inunda els pulmons d’un fluid tebi i amorós. Respiro relaxada, compassant el ritme als pensaments banals que arriben, resten uns instants i desapareixen. Cap d’ells no m’amoïna, ni tan sols m’ho plantejo. Simplement hi són, com tot allò que m’envolta. Com aquest firmament damunt meu, que miro sense veure’l. Un escenari infinit i plaent. De sobte, un intens i persistent estel fugaç travessa el cel de banda a banda. M’agafa absolutament per sorpresa. Soc incapaç d’evitar que el cap se m’ompli d’anhels inabastables i frustrants que em provoquen un profund desassossec. No ho dubto ni un instant. Tanco els ulls i formulo el desig amb totes les meves forces: no tornar-ne a veure mai més cap.
Carles Castell Puig Sant Cugat del Vallès (Barcelona) 75
Matar una mosca És incapaç de matar una mosca, li deien sempre de petit, és tan bon nen. N’estava tip d’escoltar la mateixa cantarella, però no sabia com fer-ho per ser un nen dolent. Potser per això, al cap dels anys, es convertí en l’escriptor de novel·la negra més popular. Els lectors es delien per la seva col·lecció d’assassinats cruels i inversemblants. És incapaç de matar una mosca, li recordaven encara a les entrevistes, i ell no sabia com desempallegar-se de la maleïda etiqueta. Una tarda, emprenyat per la manca d’inspiració que li impedia acabar la darrera novel·la amb un assassinat ben original, etzibà un cop a l’escriptori. En aixecar la mà, va observar cofoi una mosca negra que agonitzava al palmell enrogit. D’ençà d’aquell instant de victòria no va tenir aturador. Al cap d’uns mesos, l’endemà que la policia el detenís, la notícia encapçalava tots els diaris: Atrapen l’assassí despietat que era incapaç de matar una mosca.
Xavi Ballester Fábregues Barcelona 76
La intimitat Va trobar el feix de cartes mentre endreçava el despatx del seu marit difunt. Hi havia una Raquel, una Lola, una Olívia. Un raig de sol es filtrava a través dels porticons i, com un focus, il·luminava una dansa de volves de pols. Amb les cartes en una mà, va haver de repenjar-se a la taula perquè li rodava el cap i els ulls se li entelaven. O no, no va fer això: es va escarxofar en una butaca de la sala d’estar i, plena de curiositat, va disposar-se a llegir les cartes. ¿O potser va encaminar-se cap a la cuina per llençar els sobres a les escombraries, sense ni tan sols obrir-los? (Quin interès podien tenir ara les paraules d’una Íngrid, d’una Renata o d’una Ruth?) O, encara millor, per fer-ho més teatral, posem que va encendre un llumí i va cremar el feix a la llar de foc. Qui sap. En realitat, estem especulant. No sabem què en va fer la dona, d’aquelles cartes que mai no hauria d’haver trobat. Ni ho volem saber. És lamentable aquesta complaença malaltissa a furgar les misèries dels altres. Deixem que tot quedi entre la vídua i el finat. Posats a triar, a nosaltres ens atreia més aquell raig de sol que entrava per la finestra amb la promesa d’un dia esplèndid.
Jordi Masó Rahola Granollers (Barcelona) 77
Compte enrere Compto, inspiro, penso. Repeteixo aquestes accions fins a completar les quaranta llargades de la piscina. Gairebé ja acabo. Trec el cap per respirar. Observo la recepcionista fent el mateix recorregut que jo en paral·lel caminant a la vora de la piscina. Toco la paret i aleshores m’atura. Em prega que l’acompanyi a recepció on m’informen que han rebut una trucada urgent dient que vagi cap a casa. Amb el cap fred però el pensament a mil torno als vestidors on em vesteixo procurant mantenir la calma. M’adono que avui m’ha costat decidir-me i que finalment m’he vestit amb aquella brusa negra tan elegant que potser farà per l’ocasió. No em posaré el penjoll. En moments de tragèdia les joies són accessoris superflus. M’acomiado de la recepcionista pensant en el neguit que li deu haver quedat. Condueixo els tres quilòmetres que hi ha fins arribar a casa pensant que potser la meva vida està a punt de canviar per sempre. Aparco. Descarrego bosses i tanco el cotxe després de recollir les claus que m’acaben de caure. Camino endavant i miro enrere. Potser l’enrere d’una vida que s’ha acabat. Tal vegada l’endavant d’un malson que tot just acaba de començar.
Olga Valls i García Igualada (Barcelona) 78
Viatge d’hivern Ha pres la maleta i se n’ha anat. No tornarà, diu. D’en Pere, tres anys sense saber-ne res. El camí, polsegós, li deixa pedretes dins les espardenyes. Les betes s’afluixen cada pocs metres, ja no les fan com abans. En un farcell penjat a l’esquena, una única muda; dins la senalla, un pa gran, secallones i formatges. La fruita, la prendrà dels horts; l’aigua, de les fonts i l’esperança, del sol. Aquest hivern, però, no llueix gaire. Tot és boira i aigua freda, absència. Malgrat tot, camina, sempre endavant; pujant i baixant muntanyes travessa rius i rieres; els pobles, malalts i cianòtics, escampen la por per les xemeneies i el dol s’esmuny pel runam. Se senten els xiscles dels aligots de les banderes de les esglésies i dels ajuntaments. No sap si darrere la muntanya de pics de neu el sol francès cremarà més, tampoc no sap si podrà arribar-hi. Quan en baixa troba els voltors entretinguts vora la carena. Entre gralls eixordadors els últims cadàvers sense ulls la saluden. “Per sort, ja han passat per aquí”, pensa. En Lluc, absent, llegeix el diari de l’àvia i el balancí gemega de records en el tombar de cada full, en la llàgrima eixuta de cada pàgina...
Celestí Casòliva i Morales Castelldefels (Barcelona) Guanyador mensual abril 79
80
CONVOCATÒRIA DE MAIG
81
82
El sentit de la vida El Profeta –així li diuen els infermers– convoca dotze interns de l’àrea tres per donar-los la bona nova. «He descobert el sentit de la vida!», exclama. L’home que sempre baveja de sobte ja no saliva, un intern deixa d’arrencar-se un floc de cabells, un altre para de moure compulsivament la cama, i la resta es queden en silenci. Tot seguit, el més jove pregunta: «I quin és el sentit de la vida, Mestre?». El Profeta se’l mira, es rasca el cap, mira els altres, es rasca el cap de nou i diu: «Ara... no me’n recordo». I el que bavejava somriu, el de les clapes de cabell fa una rialla estrident, el que movia la cama ara ho fa d’alegria, i la resta riuen com mai. La bona nova ha arribat, en secret, a l’àrea tres.
Albert Fontan Salavert Sabadell (Barcelona) 83
De puntetes N’Aina diumenge s’aixecà amb una sola idea voltant-li pel cap: el suïcidi. Feia temps que ho havia planejat, volia anar-se’n sense molestar gaire, sense enrenous, sense trasbalsos excessius: de puntetes, tal com havia viscut. Va feinejar per dins la casa tot el matí i, després de dinar, mentre el seu marit becava davant la tele, s’encaminà cap a l’armari, aparellà les sabates negres i la roba de dol i les deixà damunt una cadira ben a la vista; agafà l’autobús cap al cementiri i, en arribar, s’assegué a l’escala de devora la sala d’autòpsies, va treure de la butxaca la capsa de tranxiliums i la de zolpidems i s’empassà totes les pastilles, una darrere l’altra, com si fossin confitets. S’imaginà que de l’escala la posarien directament damunt la llitera per esquarterar-la i no caldria ni cotxe fúnebre, ni ambulàncies, ni despeses innecessàries. Mentre la vista se li enterbolia i les creus començaven a rodar al seu voltant, se’n recordà, de sobte, que no li havia planxat la camisa al seu marit. Malauradament ja no hi havia tornada enrere: En Josep, tan trasto com era, aniria ben arrugat al seu funeral.
Francisca Marcé Sabater Santa Maria del Camí (Illes Balears) 84
Esclafat per la vida Fa estona que miro el paisatge. Les vistes són tan boniques... em tenen captivat. Des d’aquí puc veure-ho tot. Quan passo per zones sense núvols, admiro les belles ciutats i pobles. Aleshores, el terreny canvia i puc veure un vast oceà, en el que desitjaria enfonsar-m’hi i nedar. Des d’aquí puc tocar el cel, aquest lloc tan màgic, d’on no vull sortir mai. De sobte tot trontolla, l’avió s’ha danyat. Noto el fort vent a la cara, però no tinc paracaigudes. No puc fer res, com sempre. No em puc moure. Experimento la familiar fiblada a l’esquena i m’ofego enmig del mar carmesí. M’han tornat a condemnar. Em desperten unes suaus paraules: –Atlas, ho havies de tornar a intentar? Amb la meva fidel companya, travesso rodant la rampa de l’hospital i em col·loco perquè m’empenyin. Noto el gust d’aigua salada als meus llavis, puc sentir la brisa a la meva cara, i contesto: –Ho sento. No és cert, sé que aquest sabor i el dolor, serà l’únic que m’aproparà a la meva anhelada llibertat.
Andrea Arroyo Cercós i Laia Mayné Arévalo Barcelona 85
La visita Sona el timbre tímid i poruc. L’home s’aixeca del sofà. Ho fa sota el jou implacable de l’artrosi. L’acompanyen el grinyol dels seus malucs corcats i la pesantor del llanguiment inguarible. Gira el pany de la porta sense esma, i més enllà del llindar, en el replà; s’hi veu reflectit de jove. És com si es mirés en un mirall quaranta anys enrere. Dels llavis d’aquest reflex en surt un nom i una pregunta concisa, que trepana l’ànima exhausta de l’home i li forada un record antic, secret, que encara li crema encaixat entre la resignació, la pena i l’oblit del temps. Llavors respon, de mala gana, amb la veu de vell rondinaire: “Ho sento noi, t’equivoques de persona”. I sense cap mirament, tanca la porta d’un cop sec perquè l’eco del retruny s’endugui, per sempre, el record foradat i l’amargor que li ha provocat la visita del seu fill.
Isaac Cortés Domingo Barcelona 86
Curset Tan bon punt arriben, els clavo una bronca. No m’agrada cridar, però això és el que esperen de mi: que brami, que renegui i que els faci fer flexions per qualsevol collonada, per molt que es tracti d’un curset de supervivència de cap de setmana que pots contractar a l’FNAC. Fetes les presentacions, els batejo amb sobrenoms: Gras-amb-ulleres, Pits-deplàstic, Músculs-de-gimnàs i Peus-plans, una altra concessió a les pel·lícules d’acció que no té res a veure amb la realitat de l’exèrcit, on et criden pel nom i prou. Explicada la teoria, pugem a l’avioneta. Gras-amb-ulleres es creu Rambo. Pits-de-plàstic i Músculs-de-gimnàs flirtegen. Peus-plans es mira avergonyit les sabates. Llavors els dic que saltin, sense paracaigudes ni hòsties. Em pregunten si m’he tornat boig. Però aquest curset no va de la meva salut mental, sinó d’aprendre a sobreviure en situacions extremes. –Vigileu on trepitgeu que hi ha mines! –els adverteixo abans d’abandonar-los a la seva sort. El diumenge els espero a la sortida del camp de pràctiques. L’únic aprovat és per a Peus-plans que apareix ensangonat i sense un tros d’orella. Li faig la foto, li entrego el diploma i li recordo on és la botiga de regals.
Lluís Planellas Giné Barcelona 87
El millor indret En fer el revolt no va poder frenar la bicicleta i va caure dins del femer amb tanta mala sort que no podia sortir-ne pels seus propis mitjans. Mentre el treien només feia que repetir, –l’he vist, l’he vist! –Un cop recuperat de l’ensurt li demanaren què era el que havia vist i l’havia emocionat tant. –La verge– va contestar. En aquell moment, ningú li va fer gaire cas. Uns anys més endavant, el van haver de rescatar de dins d’una cova, de la qual no va saber sortir-ne. Ja fa temps que aquesta s’ha convertit en un centre de pelegrinatge molt concorregut.
Marià Cerqueda Bagués La Seu d’Urgell (Lleida) Guanyador mensual maig 88
90
GUANYADOR ANUAL El jurat de la final de la X edició del Microconcurs de La Microbiblioteca en la Categoria en Català ha estat constituït per l’escriptora i professora d’escriptura creativa, l’escriptora i periodista i l’escriptor i pintor Alba Dalmau Viure
Empar Moliner i Ballesteros
91
Manuel Baixauli i Mateu
92
Placidesa Tenia clar que les muntanyes d’Anatòlia l’avorrien. Volia viure aventures. I sobretot, explicar-les. Quan va ser prou gran, va anar al port d’Esmirna i es va enrolar en un vaixell que salpava cap a les illes Jòniques. El patró era un mariner fort i expert, tot humanitat, que s’havia passat la vida navegant. Evitava riscos innecessaris i mai no havia perdut cap carregament. Als vespres, li agradava compartir les àmfores de vi amb la tripulació i entonar càntics d’enyorança de la seva terra. Tanmateix, el noi estava convençut que viuria històries increïbles. Es passava el dia recolzat a la borda per anotar els esdeveniments extraordinaris. Però transcorrien els dies i badallava veient illes i més illes, sense cap atractiu. Per matar el tedi, ideava coves habitades per monstres contrafets devoradors d’homes o descrivia l’udol del vent com un cant femení que hipnotitzava els mariners. Van arribar a Ítaca sense patir ni una dèbil tempesta. El patró el va tustar a l’espatlla i li va desitjar sort. –Gràcies, Odisseu. Em farà falta. –Deixa volar la imaginació, Homer –va dir-li, mentre abraçava la dona i el fill–. Posa-hi déus i herois. I una guerra llarga i cruenta. Això sempre agrada.
Carles Castell Puig Sant Cugat del Vallès (Barcelona) Guanyador mensual febrer i anual 93
94
AGRAÏMENTS A Isaac Barrachina Sànchez (Director Biblioteca del Nord de Sabadell), David Hernández Gasch (Director Biblioteca Octavi Viader i Margarit de Sant Feliu de Guíxols), Marta Quer Rodríguez (Directora Biblioteca Can Coromines de Sant Pol de Mar), Adrià Martí Cantos (Director Biblioteca Mestre Martí Tauler de Rubí), Montse Bartolomé Rey (Directora Biblioteca Salvador Estrem i Fa de Falset), Antònia Capdevila Palau (Directora Biblioteca de Lleida), Rubén Senserrich Pérez (Director Biblioteca Vicente Aleixandre de Badia del Vallès) i Berta Cama Sànchez (Directora Biblioteca Esteve Paluzie de Barberà del Vallès), per formar part del jurat de les convocatòries mensuals. A Ana Calvo Revilla, Hipólito G. Navarro i José Ovejero Lafarga, per formar part del jurat de la final en la categoria en castellà, i a Alba Dalmau Viure, Empar Moliner i Ballesteros i Manuel Baixauli i Mateu, per formar part del jurat de la final en la categoria en català. I també a Ana Durán Serrano, secretària de la X edició, a tot el personal de la Biblioteca Esteve Paluzie, a la Regidoria de Cultura de l’Ajuntament de Barberà del Vallès, a la Diputació de Barcelona, al Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya i molt especialment a totes les persones usuàries, i les participants en el concurs, que fan possible La Microbiblioteca. Moltes gràcies.
95
www.lamicrobiblioteca.com
96
