Pertorbació

Pertorbació

Estirada sobre l’herba, sento la frescor de les fulles humides al clatell, al tou de les cames, als palmells de les mans. La nit manté encara l’escalfor d’aquest llarg i xafogós dia d’estiu. L’aire dens i vellutat m’acarona el cos i m’inunda els pulmons d’un fluid tebi i amorós.

Respiro relaxada, compassant el ritme als pensaments banals que arriben, resten uns instants i desapareixen. Cap d’ells no m’amoïna, ni tan sols m’ho plantejo. Simplement hi són, com tot allò que m’envolta. Com aquest firmament damunt meu, que miro sense veure’l. Un escenari infinit i plaent.

De sobte, un intens i persistent estel fugaç travessa el cel de banda a banda. M’agafa absolutament per sorpresa. Soc incapaç d’evitar que el cap se m’ompli d’anhels inabastables i frustrants que em provoquen un profund desassossec. No ho dubto ni un instant. Tanco els ulls i formulo el desig amb totes les meves forces: no tornar-ne a veure mai més cap.

Carles Castell Puig Sant Cugat del Vallès (Barcelona)