Pertorbació Estirada sobre l’herba, sento la frescor de les fulles humides al clatell, al tou de les cames, als palmells de les mans. La nit manté encara l’escalfor d’aquest llarg i xafogós dia d’estiu. L’aire dens i vellutat m’acarona el cos i m’inunda els pulmons d’un fluid tebi i amorós. Respiro relaxada, compassant el ritme als pensaments banals que arriben, resten uns instants i desapareixen. Cap d’ells no m’amoïna, ni tan sols m’ho plantejo. Simplement hi són, com tot allò que m’envolta. Com aquest firmament damunt meu, que miro sense veure’l. Un escenari infinit i plaent. De sobte, un intens i persistent estel fugaç travessa el cel de banda a banda. M’agafa absolutament per sorpresa. Soc incapaç d’evitar que el cap se m’ompli d’anhels inabastables i frustrants que em provoquen un profund desassossec. No ho dubto ni un instant. Tanco els ulls i formulo el desig amb totes les meves forces: no tornar-ne a veure mai més cap.
Carles Castell Puig Sant Cugat del Vallès (Barcelona) 75
