Impossible

Impossible

He descobert que no existeixo. Tot va començar amb un joc innocent de preguntes sense resposta, després vaig passar a fer-me hipòtesis preocupants i finalment vaig arribar a la conclusió de què no soc ningú. Pitjor encara, no soc res.

El problema neix amb la meva mare, que no ha sigut mai la meva mare, ni la de ningú. Era estèril des de sempre. Va follar-se molts homes, inclòs el meu pare, que mai ho va acabar sent. I al final, un ginecòleg va certificar que li seria impossible ser la meva mare, ni la de ningú, i va caure depressiva plorant la meva absència.

Sembla que ni soc graduat en filologia, ni he publicat llibres (dues novel·les i tres de relats curts), ni he guanyat sis premis literaris (tots deserts), ni tampoc he conegut mai la meva dona amb qui hauria tingut dos fills.

Ni tan sols aquest text és una prova de la meva existència. Segur que l’ha escrit algú fent-se passar per mi, que soc el protagonista d’una ficció sense trama.

No puc morir-me, ni em puc matar. El que mai comença no es pot acabar, així que tampoc em queda el consol d’acomiadar-me. De fet, no conec ningú a qui dir adéu i això és el que em fa més mal. Bé, perdó. El meu dolor tampoc pertoca.

Albert González Farran Arbeca (Lleida)